Macroeconomia: Avui la Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha anunciat la concessió del Premi Sveriges Riksbank en Ciències Econòmiques en Memòria d’Alfred Nobel del 2026 a Robert E. Hall i a Michael Woodford «per fonaments microeconòmics d’estabilització macroeconòmica». L’estabilització macroeconòmica cerca atenuar les pujades i baixades del desenvolupament econòmic, amb estímuls en èpoques de recessió i mesures desacceleradores en moments d’alta inflació. La recerca de Bob Hall i Michael Woodford sobre el rol de la microeconomia en l’estabilització macroeconòmica ha contribuït a uns models keynesians d’interacció entre cicles econòmics i polítiques d’estabilització que apliquen bancs centrals i ministeris de finances. Els 12 milions de corones sueques del premi es dividiran en dues parts per a cada economista.
Robert E. Hall
Robert Ernest Hall (*Palo Alto, Califòrnia, 13.08.1943) es graduà en economia a la University of California, Berkeley. Es doctorà el 1967 al Massachusetts Institute of Technology (MIT) amb una tesi titulada ‘Essays on the Theory of Wealth’ sota la supervisió de Robert Solow (1924-2023). És professor d’economia a Stanford.
Michael Woodford
Michael Dean Woodford (*Chicopee, Massachusetts, 1955) es graduà a la University of Chicago (1977). Completà un doctorat junior a la Yale Law School (1980) i es doctorà en economia al MIT en el 1983, sota la supervisió de Timothy Kehoe (*1953). Fou professor a Columbia, a Chicago i a Princenton. Des del 2004 ocupa la càtedra John Bates Clark a Columbia.
Fonaments microeconòmics d’estabilització macroeconòmica
Enguany s’ha complert el 90è aniversari de ‘The General Theory of Employment, Interest and Money’ de John Maynard Keynes (1883-1946), obra teòrica fundacional del que ha estat anomenat sovint ‘capitalisme autoregulat’, és a dir la política d’estabilització adreçada a fer front a les pujades i, sobretot, baixades de l’economia. Les fluctuacions econòmiques havien acompanyat el desenvolupament capitalista, però la crisi del 1929 deixà clar que una política ‘pro-cíclica’ de laissez faire-laissez passer implicava greus riscos econòmics, institucionals i socials. Una política d’estabilització és, en principi, anti-cíclica. Durant una recessió econòmica, la política d’estabilització adopta mesures com ara la reducció dels tipus d’interès, l’aprovació de pressupostos públics deficitaris, etc. Durant un boom econòmic, la política d’estabilització adopta les mesures inverses: pujada de tipus d’interès, intent d’eixugar el dèficit públic, etc. Si en la recessió l’objectiu és recuperar el creixement, en el boom l’objectiu és frenar la inflació.
La crisi del 1973 es presentà de forma diferent de la del 1929. Per comptes d’un crac borsari, el desencadenant fou la carestia de petroli provocada voluntàriament pels principals països exportadors. L’aplicació de les polítiques keynesianes no resulta tan efectiva com ho havia estat en les tres dècades precedents. Això es podia constatar en una situació aparentment paradoxal de les economies occidentals desenvolupades: estagnació i inflació. Els anys 1970 acabaren marcats en aquests països per un creixement baix, un atur fort i una inflació elevada. L’Escola de Chicago atribuïa aquests mals precisament a la política d’estabilització i demanava un retorn al laissez faire.
El debat econòmic, naturalment, cercava material en les publicacions acadèmiques. Com en les dècades anteriors, la recerca en models econòmics estudiava els vincles estatístics entre variables macroeconòmiques: inflació, producció, consum, etc. La perspectiva de Robert E. Hall i Michael Woodford diferia d’aquesta aproximació, en tant que volia establir el fonament microeconòmic de les polítiques d’estabilització macroeconòmica. Calia entendre com la massa total de llars i empreses individuals (la microeconomia) afecta en les seves decisions l’economia general (la macroeconomia).
Els models de Hall i Woodford entenen que famílies i negocis fan decisions sobre estalvi o fixació de preus amb la mirada posada al futur més o menys immediat. La valoració de la perspectiva de futur és influïda per diferents factors entre els quals cal comptar els comunicats de governs i bancs centrals en relació a la política econòmica.
Els microfonaments de la política d’estabilització constitueixen el nou paradigma keynesià ‘de baix a dalt’. Els resultats econòmics (=les variables macroeconòmiques) s’han d’entendre com el resultat de milions de decisions microeconòmics de llars i negocis.
El paradigma keynesià originari assumia que la demanda agregada de béns i serveis de llars i empreses no s’alinea automàticament amb l’oferta agregada, és a dir amb allò que l’economia pot produir. Quan la demanda agregada és massa baixa es desencadena una situació d’alta desocupació i de baix creixement: una depressió econòmica. Quan la demanda agregada és massa alta hi ha un boom econòmic, la qual cosa sol comportar un augment de la inflació de preus. La política d’estabilització cerca l’esmorteïment de pics i valls, amb mesures d’estímul de la demanda (acceleració) en temps de recessió i de fre de la demanda (desacceleració) en temps de boom.
Els models keynesians tradicionals assumeixen una sèrie de correlacions estatístiques entre la inflació, el consum, la desocupació, la producció i altres variables macroeconòmics. La corba Phillips (1958), per exemple, relaciona inflació i desocupació, posant-hi de manifest una relació inversa:
El consum de les famílies, d’altra banda, segueix una relació directa amb la renda disponible. Els models keynesians tradicionals assumien una relació aproximadament lineal entre les dues variables. Així hom podia calcular la magnitud de la mesura per a induir un cert canvi en l’economia.
En aquesta visió keynesiana tradicional no hi havia lloc per a una combinació d’estagnació i inflació (estagflació). Això ja ho havia advertit Paul Mattick el 1969 (Marx i Keynes: Els límits de l’economia mixta), però fou arran de les crisis petrolieres dels anys 1970 que es va posar ben de manifest que la inflació creixia malgrat l’augment de l’atur, mentre que la relació entre ingressos i consum es demostrava més complexa. La política d’estabilització no funcionava. Ans al contrari, l’Escola de Chicago i l’escola austríaca feien veure que les polítiques d’estímul eren sobredimensionades, fora de lloc i de temps, i que eren responsables de l’alta inflació i del baix creixement econòmic.
Entre la crítica de la dreta neoconservadora i de l’esquerra neomarxista, economistes com Robert E. Lucas, Jr. (1937-2023) acudien al rescat de la política d’estabilització amb models que ja no assumien una relació estable entre les variables macroeconòmiques. Aquests models, sostenia Lucas, havien de cercar un fonament en la microeconomia (‘microfonaments’). Per exemple, la inflació és el resultat de la política de preus de milers d’empreses individuals; el consum privat agregat és el resultat de decisions de consum de milions de llars; el volum de producció és el resultat de decisions d’empreses individuals i dels seus empleats. Margaret Thatcher ho havia dit d’una manera més directa: ‘Hi ha homes i dones a títol individual i hi ha famílies, i cap govern no pot fer res si no és a través de les persones; i les persones pensen primer en elles mateixes’.
Aquests microfonaments requerien, és clar, un model més robust sobre aspectes microeconòmics com el consum privat. El consum privat no depèn únicament de la renda familiar, sinó també de l’expectativa sobre aquesta renda familiar. La renda familiar és una variable més senzilla que l’expectativa de futur, ja que aquesta depèn de factors més volàtils: el valor és present és observable i el valor futur tan sols conjecturable. L’expectativa de renda familiar és modificada per les expectatives de futur sobre impostos, taxes d’interès o inflació. La recerca sobre indicadors d’expectativa de renda familiar no fou particularment fructífera.
En el 1978 Bob Hall capgirà la qüestió dels indicadors d’expectativa: les decisions presents de consum són l’indicador més clar de les expectatives de renda futura. El consum present indica una confiança en el futur. Alhora, un canvi d’expectatives es traduirà en un ajustament del consum. El problema, doncs, és entendre si és possible o no predir canvis en el consum. La hipòtesi de Hall és que no és possible ja que el canvi d’expectatives és el resultat d’una informació rellevant nova que, per la seva pròpia natura, no és previsible (Hall, 1978).
Davant d’això, l’atenció havia de centrar-se en la capacitat de consum i d’endeutament de les llars. Per exemple, un paràmetre rellevant seria el percentatge de consumidors sense estalvis i sense capacitat d’endeutament.
En el 1982 Bob Hall i Fredric Mishkin analitzaren dades microeconòmiques de llars individuals. Constataren que el 80% prenia decisions de consum d’acord amb la teoria de l’expectativa, però que el 20% vivia al dia (sense accés a estalvis o finançament). Aquest percentatge varia segons l’època i el país, però és ben rellevant per als models macroeconòmics de consum agregat.
En el 2003 Michael Woodford presentava un model macroeconòmic neo-keynesià fonamentat en la microeconomia. Aquest model consta de tres equacions. El model funciona com un laboratori per a bancs centrals i ministeris d’economia. Pot fer prediccions sobre l’impacte en el producte interior brut o en la inflació d’una baixada de tipus d’interès. O, inversament, pot calcular quin augment de tipus d’interès cal per a estabilitzar la inflació en un determinat context.
El model de Woodford inclou el resultat de Hall en la determinació del consum familiar agregat com a component de la demanda total de béns i serveis. El consum familiar agregat depèn, doncs, de l’expectativa de renda futura. Alhora, també depèn de la taxa d’interès que fixa el banc central, ja que això fa més o menys rendible l’estalvi. Una taxa d’interès baixa estimula el consum, i una taxa d’interès alta el frena: entre mig hi ha un valor natural o neutral que ja no influeix en el consum. De fet, actualment, els bancs centrals confien molt més en l’ajustament dels tipus d’interès com a palanca econòmica que no pas com feien abans en l’ajustament del volum monetari en circulació.
El model de Woodford determina la inflació d’acord amb la fixació de preus que fan les empreses individuals. Aquesta fixació de preus, alhora, es basa en el coneixement de les empreses individuals del sobrecost que implica un ajustament de preus a cada modificació de la demanda o del cost de producció. D’ací, una certa inelasticitat de preus (fricció de preus). Ara bé, en la fixació individual de preus les empreses tenen en compte l’expectativa d’allò que faran els seus competidors. Entre els factors que influeixen en aquesta expectativa hi ha les taxes d’interès (presents i futures). Això ha influït els bancs centrals per adoptar polítiques de comunicació clares i creïbles, i ha fomentat també l’adopció de mesures de garantia d’independència política per aquestes institucions.
Un altre factor que governa la inflació en el model de Woodford és la bretxa de producció (output gap). Si la pressió de la demanda és alta, com passa en conjuntures de creixement, els preus són empesos cap amunt (inflació). Si la pressió de la demanda és baixa, com passa en recessions, la inflació cau. En una situació de preus de mercat lliurement variables i de demanda alineada amb l’oferta, la producció real coincideix amb la producció natural, i la bretxa es tanca. La política d’estabilització ha de cercar aquesta situació, que és la que reflecteix una utilització eficient de recursos.
El nivell de producció natural pot patir, però, canvis sobtats. Un exemple serien els xocs d’oferta ocasionats per una ràpida escalada dels preus de l’energia, pertorbacions en la cadena internacional de subministraments o catàstrofes naturals. La bretxa resultant pot ésser compensada per la inflació o per la contracció de la demanda. Però aquesta compensació és tan sols parcial, de manera que poden coexistir inflació, recessió i atur. El model de Woodford recomana en aquesta situació d’estagflació mesures de refredament com l’augment dels tipus d’interès. La Reserva Federal dels Estats Units ha respost a les crisis energètiques del 2022 i del 2026 d’una manera diferent a com ho va fer en la del 1973.
Lligams:
- Pressmeddelande: Ekonomipriset 2026.
- Stochastic Implications of the Life Cycle-Permanent Income Hypothesis: Theory and Evidence. Robert E. Hall. Journal of Political Economy 86: 971-987 (1978).
- The Sensitivity of Consumption to Transitory Income: Estimates from Panel Data on Households. Frederic S. Mishkin, Robert E. Hall. Econometrica 50: 461 (1982).
- Interest and Prices: Foundations of a Theory of Monetary Policy. Michael Woodford. Princeton, NJ: Princeton University Press. (2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada