Entre el 9 i el 16 de maig de 1957, amb l'ajut econòmic d'Oriol Folch, Joaquim Maluquer i Pere Figuera, emprenien un viatge al País Valencià. La finalitat era "conèixer-ne la catalanitat o valencianitat" i al llarg del viatge realitzaren "tota mena d'experiments lingüístics" (No tot era Levante Feliz, Xavier Ferré, 2000; Ed. Alambor, Benicarló, p. 151). En arribar a Monòver els joves barcelonins (Maluquer tenia 27 anys) anoten "tothom parla el valencià". I encara més, Maluquer diu, de Monòver: "a qui interrogo en castellà em respon amb un fort accent valencià, i davant meu parlen entre ells el valencià, essent el primer cas observat en tot el país valencià, d'uns funcionaris públics que s'expressin en valencià davant d'algú que el hi parla castellà". Una mica de mig segle després, Núria Cadenes dedica el seu darrer llibre "Vine al Sud! Guia Lúdica del País Valencià" (Columna, Barcelona, juny del 2008), senzillament, "Per a Monòver". A la mateixa edat que Maluquer experimentava lingüísticament amb els funcionaris monoverins, Núria Cadenes establí la seva residència a València. Així els relats de Vine al Sud! (relats de viatge i de vivències, i de lectures, faltaria més) no es fan únicament des del punt de mira d'una barcelonina d'arrels ceretanes i empordaneses, sinó també des del punt de mira d'una urbícola valenciana. La finalitat del llibre és una "planera incitació al viatge lúdic al nostre sud no gens indòmit, a la part del país que ens queda de València en avall", i per tant el destinatari és l'habitant de dellà lo riu Ebre, preferentment barcelonauta. Els relats són tretze, i ens duen des de la Todolella a Elx, des d'Alcoi al Cabanyal. Els vuit primers cobreixen els primers nou mesos des de l'any, des de Sant Antoni fins a la Mare de Déu de la Salut. Els cinc darrers ja no són únicament viatges en l'espai, sinó també viatges en els temps, en els dies de Jaume I, dels Borja, de Joan Baptista Basset, de Josep Renau i de Joan Fuster. De la fundació a la refundació.
diumenge, 7 de desembre del 2008
L'any i els dies ('Vine al Sud! Guia lúdica del País Valencià')
Entre el 9 i el 16 de maig de 1957, amb l'ajut econòmic d'Oriol Folch, Joaquim Maluquer i Pere Figuera, emprenien un viatge al País Valencià. La finalitat era "conèixer-ne la catalanitat o valencianitat" i al llarg del viatge realitzaren "tota mena d'experiments lingüístics" (No tot era Levante Feliz, Xavier Ferré, 2000; Ed. Alambor, Benicarló, p. 151). En arribar a Monòver els joves barcelonins (Maluquer tenia 27 anys) anoten "tothom parla el valencià". I encara més, Maluquer diu, de Monòver: "a qui interrogo en castellà em respon amb un fort accent valencià, i davant meu parlen entre ells el valencià, essent el primer cas observat en tot el país valencià, d'uns funcionaris públics que s'expressin en valencià davant d'algú que el hi parla castellà". Una mica de mig segle després, Núria Cadenes dedica el seu darrer llibre "Vine al Sud! Guia Lúdica del País Valencià" (Columna, Barcelona, juny del 2008), senzillament, "Per a Monòver". A la mateixa edat que Maluquer experimentava lingüísticament amb els funcionaris monoverins, Núria Cadenes establí la seva residència a València. Així els relats de Vine al Sud! (relats de viatge i de vivències, i de lectures, faltaria més) no es fan únicament des del punt de mira d'una barcelonina d'arrels ceretanes i empordaneses, sinó també des del punt de mira d'una urbícola valenciana. La finalitat del llibre és una "planera incitació al viatge lúdic al nostre sud no gens indòmit, a la part del país que ens queda de València en avall", i per tant el destinatari és l'habitant de dellà lo riu Ebre, preferentment barcelonauta. Els relats són tretze, i ens duen des de la Todolella a Elx, des d'Alcoi al Cabanyal. Els vuit primers cobreixen els primers nou mesos des de l'any, des de Sant Antoni fins a la Mare de Déu de la Salut. Els cinc darrers ja no són únicament viatges en l'espai, sinó també viatges en els temps, en els dies de Jaume I, dels Borja, de Joan Baptista Basset, de Josep Renau i de Joan Fuster. De la fundació a la refundació.
Quaranta anys del Monument a Francesc Matheu
Resulta tranquil·litzador comprovar la recapitació de l'estàtua de Francesc Matheu, que aquest estiu descobríem decapitada. Com que tampoc no hi passem cada dia, ignorem quan fou desfet el tort. Amb el cap a lloc, la gespa recobra la verdor. I les valles grogues han estat substituïdes per una reixa verda.
Ramon Panyella es demanava de qui va ser iniciativa la col·locació d'aquest bust. La resposta ja la diu l'epígraf: Barcelona. Únicament l'Ajuntament de Barcelona pot parlar legalment en nom de Barcelona. El cas és que la lectura de l'hemeroteca de la Vanguardia ens revela que fou portada l'11 de desembre de 1968.
I ens recorda que el bust original era obra d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1906-1992), que fou veïna d'Esplugues (on hi ha algunes estàtues seves exposades en jardins).
Ignorem els detalls de la decapitació, de si el cap fou retrobat o si és nou. Si és còpia (ho és, em sembla), hi ha respecte per la forma de treballar de Fàbregas.
Era una època que el règim (el franquista i el porciolista) volia congraciar-se amb un cert passat "catalanista". Porcioles havia estat simpatitzant, i potser militant, de la Lliga Catalana abans de la guerra. L'homenatge a Matheu en la Ciutat Universitària tenia, doncs, una missió de congraciament. Però, és clar, Matheu fou homenatjat, bàsicament, com a poeta "opositor" a la normativa fabriana. Matheu, en la seva tasca editorial, mai no acceptà les normes de l'IEC.
Però reduir Matheu a això, a aquesta oposició, és injust. Deixem que un Matheu, un dels diversos Matheus parli:
Nostra pàtria endogalada
i escarnida i sabrejada,
catalans, avui veiem;
i la llengua ha de ser muda,
i la mà no pot dar ajuda,
i ab la ràbia continguda
nostres cors assadollem.
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Com un roure que l’esbranquen,
de la pàtria ens en arranquen
tot lo noble i fort i gran;
ni els tresors d’antiga herència,
ni els esplets de nova ciència,
ni el treball, ni la consciència,
res per viure ens deixaran.
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Nostres naus arraconades,
empobrides i corcades,
van podrint-se dintre el port;
nostra indústria feinadora,
l’han ferida ab mà traïdora;
lo Dret vell espera l’hora
com un condemnat a mort...
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Pobra pàtria malferida!
Pobra mare adolorida!
On hi ha mal com lo teu mal!
En ta sort desesperada,
què espera ara ta fillada?
Quina sang li has enconada,
que no et sap trencar el dogal!
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Oh, vindrà, vindrà el gran dia
que es desperte qui dormia,
i els més sords hi sentiran!
Ah, llavors, tothom alhora,
quin esclat de «via fora»!
Fins los morts, en sonar l’hora,
de la tomba s’alçaran!
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
"Socialism", la tercera entrada més sol·licitada de la versió digital del Merriam Webster
Podem llegir els mots més buscats pels usuaris del Merriam Webster On-line.
És curiós que entre els cinc mots més buscats hi hagi el de "socialism". Segurament el fet que els conservadors nord-americans hagin acusat Obama i Clinton i Edwards de socialistes durant tot l'any ha despertat l'interès. Un espectre, però espectre a la fi. Com el 1848.
És curiós que entre els cinc mots més buscats hi hagi el de "socialism". Segurament el fet que els conservadors nord-americans hagin acusat Obama i Clinton i Edwards de socialistes durant tot l'any ha despertat l'interès. Un espectre, però espectre a la fi. Com el 1848.
Polsador de semàfor bilingüe a Esplugues
"BITTE DRÜCKEN" diu el polsador. Ho diu just per davant del Deutsche Schule Barcelona, en el Terme Municipal d'Esplugues. En tot cas, quan l'alumne, professorat i personal hi pitja (Bitte Drücken vol dir "si us plau pitgeu"), el semàfor respon en català: ESPEREU. És el que tenen aquests semàfors amb polsador. Cal pitjar-hi perquè hi hagi la possibilitat que es posi en verd. Però després de pitjar-hi cal esperar. És de suposar que aquest "espereu" es farà antipàtic als vianants, en contradistinció a l'amable "bitte drücken". El bilingüisme asimètric ja les té, aquestes coses. En fer la foto, havia pensat de pitjar-hi. Hauria quedat millor amb l'espereu encès. Però això hauria activat tard o d'hora el semàfor (més tard que d'hora, tot s'ha de dir) i el trànsit per l'Avinguda Jacint Esteve hauria quedat interromput durant uns preciosos segons. I hauria estat una llàstima. Perquè amb les obres del Pla Caufec, l'Avinguda Jacint Esteve s'ha convertit en una via rapidíssima. Tan ràpida, que ni la rossa quitxalla del Col·legi Alemany pot aspirar a un semàfor que es posi verd sense pitjar-hi.
Mostra un mapa més gran
divendres, 5 de desembre del 2008
Per una Constitució Catalana (Plaça Sant Jaume, 081205)
Fotografies de la concentració del 5 de desembre del 2008 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona:
El bloc del Partit Republicà Català
República Catalana
Joaquim Auladell pronuncia un discurs
Pancarta de Catalunya Acció
Lectura de les adhesions al Manifest
El Cant dels Segadors clou l'acte
![]()
![]()
El bloc del Partit Republicà Català
República Catalana
Joaquim Auladell pronuncia un discurs
Pancarta de Catalunya Acció
Lectura de les adhesions al Manifest
El Cant dels Segadors clou l'acte
dimecres, 3 de desembre del 2008
Entre el néixer i desnéixer ('Maria Mercè Marçal, Des del Cos)
Isabel Segura Soriano és la comissària de l'exposició 'Maria-Mercè Marçal, des del cos', que aquests dies, i fins el 15 de febrer es pot veure a la sala "La vitrina de les fotògrafes", del Palau Robert, de Barcelona. Una primera fotografia, d'una pintada a Gandia, feta arran de la notícia de la mort de la poeta, i signada per l'AEN-CEPC, reprodueix la Divisa que apareixia a 'Cau de llunes' (1977): 'A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel'. De la pintada fa ara més de 10 anys (es va fer l'estiu de 1998, quan l'AEN encara no s'havia integrat del tot en la CEPC, ni la CEPC s'havia integrat en l'actual SEPC). Des de les pàgines de Lluita (n. 262, juliol-agost del 2008), Laia Climent deia "aquest aniversari marçalià que ara tenim ocasió de celebrar podria servir definitivament per superar controvèrsies literàries, socials i polítiques i integrar la poeta al cànon català, un cànon que no ha d'oblidar la necessitat de lluitar socialment i políticament des de l'escriptura". En certa mesura, la integració en el cànon és un fet, per bé que mai no pot hom demanar universalitats de criteri entre crítics i lectors. Les controvèrsies, però, no poden superar-se així com així. Fora de la pintada, la resta de l'exposició gira explícitament al voltant de tres eixos: la literatura, la maternitat i la mort. L'exposició la integren fotografies de Pilar Aymerich (*Barcelona, 1943), de Colita (*Barcelona, 1940) i de Montserrat Manent; reproduccions de poemes manuscrits de Marçal; el programa de Mercè Vilaret (1943-93) que el Circuit Català de RTVE li va dedicar, el 1981, en el marc d'una sèrie sobre poetes catalans contemporanis (amb entrevista de Benet i Jornet); i un vídeo amb intervencions musicals de Marina Rosell i Miguel Poveda. Literatura, maternitat i mort. Si Benet i Jornet la burxa sobre la divisa i li retreu que la seva poesia sigui bàsicament poesia amorosa, ella respon que no hi veu cap oposició. Quant a la maternitat i la mort, l'autora reconeix l'atzar de la primera i, òbviament, també involuntàriament, "covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella".En tot cas la voluntat de l'exposició, en paraula de Segura, és "donar continuïtat al diàleg que la mort no interromp". Al capdavall, la poeta declarava que la poesia (la seva poesia) és "com una segona memòria".
El 18-19 de maig del 2007 van tenir lloc a Sabadell, les I Jornades Marçalianes, organitzades per la Fundació Maria-Mercè Marçal. La continuïtat d'aquesta trobada (les II Jornades Marçalianes) es produirà la setmana vinent, el divendres 13 i el dissabte 14 de desembre, justament a lex Cotxeres del Palau Robert. Antoni Pladevall, Lluïsa Julià, Neus Aguardo, Ramon Balasch, Blanca Garí, Montserrat Abelló, Teresa Pascual i Carme Riera hi faran ponències sobre les empremtes en la poesia de Marçal. Les jornades porten per títol 'Saba vella per a les fulles noves'. I tan sovint com insistim, cegament, sordament i mudament, d'inundar de saba nova fulles velles!
diumenge, 30 de novembre del 2008
Quaranta anys no són res ('Forasters', Ventura Pons, 2008)
Quaranta anys és, diuen les tradicions orientals, l'edat del seny. Segons aquestes mateixes tradicions, quaranta anys és el termini que exhaureix una generació i, per tant, propi per a malediccions duradores. En quaranta anys no tan sols tornem com són ara els nostres pares si no, a més, amb deu anys de mitjana al capdamunt. Això els passa als habitants de la finca que retrata Forasters, el darrer film de Ventura Pons (Els Films de la Rambla), que adapta l'obra teatral homònima de Sergi Belbel. L'obra de Belbel s'ha trobat no fa gaire al mig d'una "polèmica" a Rojals (Baix Segura), sobre el llenguatge desinhibidament "xenòfob", "homòfob", "misògin", etc., que gastava. El film de Ventura Pons potser rebaixa el to (lògic, d'altra banda, en l'adaptació cinematogràfic de qualsevol obra teatral), però no li resta pas duresa. I la duresa, al capdavall, és el resultat del sotrac (un càncer terminal) que castiga dues vegades, amb un interval de quaranta anys, mare i filla (Anna Lizaran/Aida Oset). Al costat tindran, la mare al seu marit (Joan Pera) i la filla al seu germà (Dafnis Balduz/Manel Barceló). La malaltia obliga a bandejar un avi de casa, en el primer cas al sogre de la malalta (Joan Borràs), i en el segon al seu propi pare. Per acabar-ho d'adobar, sorollosos veïns nou-arribats (els "forasters") pertorben la "pau" de la malalta: en el primer cas, una família andalusa, i en el segon cas un grup musical amazic. Però no tot han de ser línies paral·leles o malediccions cícliques. A la decadència final de la darrera generació de la família, Rosa (Georgina Latre) i Marc (Nao Albet), han de succeir les figures catàrtiques de Manuel (Roger Príncep/Santi Pons) i d'Alí (Daniel Dantas).
divendres, 28 de novembre del 2008
Un estudi complet i centrat de la lingüística de Castigaleu ('La llengua de Castigaleu (Ribagorça)', de Jordi Moners, CERib, 2008)
El mes de juny apareixia aquest volum, el primer de la col·lecció de llengua de Riparcurtia Monografies, projecte editorial del Centre d'Estudis Ribagorçans. Si bé, com assenyala Artur Quintana en el pròleg, la lingüística ribagorçana ha rebut en el darrer segle una gran atenció per part dels romanistes, no sovintegen monografies exhaustives d'una parla local. I en aquest sentit aquesta obra de Jordi Moners (*el Prat de Llobregat, 1933) és exemplar. El punt de partida ha estat una recopilació lingüística, iniciada el 1995, i conclosa en bona mesura el 2001, feta a partir de pràcticament tot el centenar d'habitants del municipi (tant els del nucli urbà com de les aldees). El treball, doncs, no tan sols ocupa un determinat espai geogràfic (el terme municipal de Castigaleu) sinó també una determinada època (el tombant del segle XX a XXI) i se centra en una determinada generació (els nascuts entre 1920 i 1950). La metodologia de la recopilació ha estat "la forma indirecta, i sobretot pel sistema d'escoltar les tertúlies o converses de la gent, i enregistrar-les amb paper i llapis o amb la magnetofonia", és a dir una enquesta directa, que cerca l'estat d'ànim més natural, relaxat i espontani de l'informador. A partir d'aquesta feina s'aixeca un estudi lingüístic complet i centrat: fonètica i fonologia (amb el quadre de transformacions del romànic al català de Castigaleu), morfosintaxi, lèxic (amb un diccionari de 7.000 mots, dels quals més de mil no són recollits en el Diccionari Alcover-Moll) i paremiologia. En l'apèndix s'inclouen algunes mostres de literatura popular.Mostra un mapa més gran
Potser l'elecció més encertada de l'exposició és la renúncia explícita una dialectologia comparada. Hi ha, és clar, referències al marc lingüístic de Castigaleu: ribagorçà, català nord-occidental i català general, i les influències de contacte amb el castellà, l'aragonès i el gascó. Però, en essència, es tracta d'un treball de microlingüística, especialment útil per als parlants de Castigaleu i de la Ribagorça que hi trobaran una guia d'orientació ortogràfica en mots no recollits pels diccionaris.
D'esquerra a dreta: Artur Quintana (de la Iniciativa Cultural de la Franja), Jordi Moners, Higinio Ciudad (alcalde de Castigaleu) i Ramon Sistac (Centre d'Estudis Ribagorçans), en l'acte de presentació del llibre a Castigaleu, el passat 6 de setembre (Foto: Sigrid Schmidt von der Twer)
dilluns, 24 de novembre del 2008
Churchill i Flemming: A Wondrous Fable
L'anunci de la Marató de TV3 potser té bones intencions. És clar que si es tracta de malalties mentals, el recurs a la il·lusió i a la confusió de la realitat amb la imaginació, no sembla forassenyat.
La història de Churchill i Flemming és un mite, una rondalla en circulació. La història diu que a Escòcia, el 1885, Winston Churchill va ser rescatat a punt d'ofegar-se d'una bassa per un fill de pagès, Alexander Flemming. El pare de Winston Churchill va voler compensar el pare del salvador, el qual refusà els diners però sí acceptà l'oferiment de Churchill de pagar els estudis al minyó. Anys a venir, Flemming descobriria la penicil·lina (1928). El 1943, Churchill malalt, hauria estat salvat una vegada més per Flemming, ara indirectament, a través de la penicil·lina.
El cas és que Churchill el 1885 tenia 11 anys, i Flemming en tenia 4. No hi ha cap biògraf de Churchill que hagi mostrat el jove Winston en perill de mort en semblants circumstàncies. Flemming era, efectivament, fill d'un pagès d'Escòcia, el setè de vuit germans (comptant germans i mig-germans). Pel que fa a la carrera mèdica d'Alexander Flemming, l'autèntic impulsor fou el seu germà gran Thomas (també metge), ajudat d'una herència familiar.
Churchill, efectivament, va caure malalt a Orient Mitjà (en l'època de la Conferència de Teheran, el 1943) de pneumònia. Però no fou tractat pas amb penicil·lina (prohibitiva llavors encara), sinó amb sulfadiazina. La sulfadiazina és un exemple dels únics fàrmacs antimicrobians coneguts abans dels antibiòtics, les sulfonamides. A diferència dels antibiòtics, produïts originalment per fongs i bacteris, les sulfonamides són un producte de síntesi química.
Sí que sembla que Churchill va consultar en una ocasió Flemming per un cas d'infecció estafilocòcica el 1946, però justament perquè la penicil·lina (encara prohibitiva llavors, i si no recordeu el Tercer Home de Graham Greene) no li havia funcionat. Ja en aquella època Flemming era especialment preocupat pels casos d'infeccions resistents als antibiòtics.
I quin és l'origen de la rondalla. Cal tenir present que en l'imaginari de post-guerra, Churchill i Flemming esdevenen autèntics sants laics. Ja el 1945, l'any que Flemming va rebre el Premi Nobel de Medicina juntament amb Florey i Chain (els grans artífexs de la producció sintètica de penicil·lina), el mateix Alexander Flemming es referia a la historieta de Churchill com "a wondrous fable".
El concepte de sobirania cultural a Quebec
Quebec es troba en campanya electoral (les eleccions a l'Assemblea Nacional, el 8 de desembre). El Partit Quebequès ha fer èmfasi en el concepte de sobirania cultural.
Pauline Marois ha afirmat que "un govern del Partit Quebequès s'implicaria a l'endemà de les eleccions a endegar una negociació amb el govern d'Ottawa per tal de transferir a Quebec tota la responsabilitat en matèria de cultura... El govern de Quebec ha d'ésser l'únic mestre d'obra del finançament públic de cultura. Ha de rebre totes les sumes, actualment sota control federal que serveixen al finançament dels mitjans culturals. Aquesta transferència contempla els programes culturals de Patrimoni Canadà, Telefilm Canadà, l'ONF, el Consell de les Arts del Canadà i la CRTC".
Val a dir, que aquesta reivindicació es fa en un context federal on les autoritats d'Ottawa sostenen formalment la igualtat entre totes les llengües oficials, i particularment entre el francès i l'anglès.
Pauline Marois ha afirmat que "un govern del Partit Quebequès s'implicaria a l'endemà de les eleccions a endegar una negociació amb el govern d'Ottawa per tal de transferir a Quebec tota la responsabilitat en matèria de cultura... El govern de Quebec ha d'ésser l'únic mestre d'obra del finançament públic de cultura. Ha de rebre totes les sumes, actualment sota control federal que serveixen al finançament dels mitjans culturals. Aquesta transferència contempla els programes culturals de Patrimoni Canadà, Telefilm Canadà, l'ONF, el Consell de les Arts del Canadà i la CRTC".
Val a dir, que aquesta reivindicació es fa en un context federal on les autoritats d'Ottawa sostenen formalment la igualtat entre totes les llengües oficials, i particularment entre el francès i l'anglès.
diumenge, 23 de novembre del 2008
Europeana es mor d'èxit
La inauguració d'Europeana, una mena de repositori virtual de la cultura europea, es va morir d'èxit d'aquest divendres, el dia de la seva inauguració.
Va rebre fins a 10 milions de clics per hora. Val a dir, que els portals d'internet l'havien situada en portada i qualificada d'enciclopèdia virtual d'Europa. I, per exemple, Vilaweb destacava que el català era una de les llengües europees utilitzades en peu d'igualtat. Això darrer més que res era el resultat de la participació catalana en el projecte i el fet que els mandats de política lingüística de la Unió Europea ja no es vinculen estrictament al caràcter oficial de les llengües.
És clar que el volum de trànsit a Europeana pot tenir altres explicacions més tèrboles. Les estratègies robòtiques d'access denial es poden fer servir per fer caure pàgines d'internet.
En tot cas, diuen que a mitjans desembre Europeana tornarà a funcionar més blindada.
Hi ha qui assenyala que l'èxit d'Europeana mostra algunes transformacions en les adscripcions nacionals del continent. De forma creixent, una identitat europea emergiria, especialment en les regions de contacte entre els grans grups lingüístics, les ciutats més dinàmiques i amb més bescanvi de població i en les anomenades "nacions petites". Cada vegada la història i la geografia es veuen amb una perspectiva més europea. Tampoc no és una novetat del tot: la història mitjaval ens mostra una identitat comuna (sota el nom de Cristiandat) feta tota d'una complexa xarxa de reialmes, llengües, viles i contrades. Segons aquesta visió, la Modernitat hauria estat un parèntesi de divisions nacionals. Al principi haurien dominat els processos d'acreció nacional i de divisió continental, seguits per una consolidació estantissa que esclataria en mig dels moviments reivindicatius de les nacions sense estat i del procés de construcció europea. Aquest procés, més que no pas un indici de la fortalesa d'Europa, seria el resultat de la seva feblesa. Allò que Europa va aconseguir lluitant contra ella mateixa (en les successives guerres, avui vistes com a guerres civils, de 1870, 1914 i 1939), ho perd ara. Però és clar que la visió és esquemàtica. La unió d'Europa funciona bé en els entorns merament formals, però s'esquerda sempre que hi ha una crisi. Fins i tot en política cultural, els diferents estaments (estatals i subestatals) recel·len d'una europeïtat que sovint es presenta com un mer condomini franco-alemany.
Va rebre fins a 10 milions de clics per hora. Val a dir, que els portals d'internet l'havien situada en portada i qualificada d'enciclopèdia virtual d'Europa. I, per exemple, Vilaweb destacava que el català era una de les llengües europees utilitzades en peu d'igualtat. Això darrer més que res era el resultat de la participació catalana en el projecte i el fet que els mandats de política lingüística de la Unió Europea ja no es vinculen estrictament al caràcter oficial de les llengües.
És clar que el volum de trànsit a Europeana pot tenir altres explicacions més tèrboles. Les estratègies robòtiques d'access denial es poden fer servir per fer caure pàgines d'internet.
En tot cas, diuen que a mitjans desembre Europeana tornarà a funcionar més blindada.
Hi ha qui assenyala que l'èxit d'Europeana mostra algunes transformacions en les adscripcions nacionals del continent. De forma creixent, una identitat europea emergiria, especialment en les regions de contacte entre els grans grups lingüístics, les ciutats més dinàmiques i amb més bescanvi de població i en les anomenades "nacions petites". Cada vegada la història i la geografia es veuen amb una perspectiva més europea. Tampoc no és una novetat del tot: la història mitjaval ens mostra una identitat comuna (sota el nom de Cristiandat) feta tota d'una complexa xarxa de reialmes, llengües, viles i contrades. Segons aquesta visió, la Modernitat hauria estat un parèntesi de divisions nacionals. Al principi haurien dominat els processos d'acreció nacional i de divisió continental, seguits per una consolidació estantissa que esclataria en mig dels moviments reivindicatius de les nacions sense estat i del procés de construcció europea. Aquest procés, més que no pas un indici de la fortalesa d'Europa, seria el resultat de la seva feblesa. Allò que Europa va aconseguir lluitant contra ella mateixa (en les successives guerres, avui vistes com a guerres civils, de 1870, 1914 i 1939), ho perd ara. Però és clar que la visió és esquemàtica. La unió d'Europa funciona bé en els entorns merament formals, però s'esquerda sempre que hi ha una crisi. Fins i tot en política cultural, els diferents estaments (estatals i subestatals) recel·len d'una europeïtat que sovint es presenta com un mer condomini franco-alemany.
divendres, 21 de novembre del 2008
Grup ultraespanyolista amenaça Swiss International Airlines i pronuncia greus difamacions contra el poble català
Podeu trobar el text de la lletra en qüestió en els fòrums de Racó Català. Allò que va impulsar un membre del grup ultraespanyolista Unión, Progreso y Democracia, Manuel Opazo, fou el fet que en un vol Zuric-Barcelona no es va fer servir la llengua espanyola en la megafonia. Curiosament aquest partidet és dels que es proclamen partidaris del "liberalisme lingüístic". Una mica com allò del "lliure mercat": en sóc partidari si la transacció m'afavoreix, sinó crido a l'intervencionisme estatal, a la pietat empresarial i a la mobilització popular.
Si bé és legítim que Opazo sol·liciti l'ús del castellà en aquest vol, com es menja que en la mateixa lletra blasmi el Govern Balear per haver sol·licitat el mateix (l'ús del català en els vols d'Air Berlin)?
En la lletra hom pronuncia un frase falsa, però interessant: "3 millones de catalanes, de los cuales como máximo 700.000 dominan la lengua catalana". Possiblement, únicament una definició estricta de català que combinés llengua, llinatge i lloc de residència podria donar lloc a 3.000.000 de persones. Però, els 700.000? Que són, potser, les persones amb nivell D de català? La trampa es veu de seguida quan parla de "40 millones de españoles". És a dir, que els 700.000 d'hipercatalans i els 3.000.000 de catalans estrictíssims sí que compten, després de la garrotada, com a "españoles". Per cada dues paraules de la lletra reivindicant la llengua castellana, n'hi ha tres que ataquen la llengua catalana.
Després la lletra entra en el garbuix típic de llengües i dialectes. És evident que, en sentit estricte, no existeix la llengua catalana. Però tampoc no existeix la llengua castellana ni la llengua alemanya (ni la llengua suïssa-alemanya, ni llengua alt-alemanya, etc., etc., etc.). Si en sentit estricte, no hi ha llengües, de què es queixa el senyor Opazo? Ben mirat, en el vol en qüestió hom se li va adreçar en dos dialectes indo-germànics, dels quals un pertanyia al mateix grup dialectal que el dialecte que parla el senyor Opazo.
Més greus són les difamacions a l'estil de "comportamientos similares que se
están dando actualmente en regiones de España, se dieron en la época nazi. En
aquella época muchos decidieron mirar hacia otro lado". La reductio ad Hitlerium ja fa molta pudor. Si Hitler promogué l'alemany de la mateixa forma que Pujol promogué el català, què no direm de qualsevol govern europeu dels nostres dies. Podríem fer l'experiment de retirar el txec o el polonès de la llista de llengües oficials: què dirien txecs i polonesos? el mateix que Hitler? Fer servir la comparació amb l'època nazi hauria de merèixer una condemna sense pal·liatius. O és que hem oblidat què van dir les organitzacions jueves quan el moviment animalista PETA va comparar el tracte als animals no-humans amb el tracte que els alemanys infringiren als jueus en l'època nazi?
Certament, l'espanyolisme destrueix les neurones de la racionalitat. Perden l'oremus de seguida. Però tot té remei. Avui gairebé cap ultraespanyolista sent coïssor quan sent parlar portuguès a Portugal sense traducció directa automàtica al castellà. L'espanyol, impassible l'ademan, oblida la colònia tan bon punt aquesta s'independitza. Prenguem-ne nota, doncs.
Si bé és legítim que Opazo sol·liciti l'ús del castellà en aquest vol, com es menja que en la mateixa lletra blasmi el Govern Balear per haver sol·licitat el mateix (l'ús del català en els vols d'Air Berlin)?
En la lletra hom pronuncia un frase falsa, però interessant: "3 millones de catalanes, de los cuales como máximo 700.000 dominan la lengua catalana". Possiblement, únicament una definició estricta de català que combinés llengua, llinatge i lloc de residència podria donar lloc a 3.000.000 de persones. Però, els 700.000? Que són, potser, les persones amb nivell D de català? La trampa es veu de seguida quan parla de "40 millones de españoles". És a dir, que els 700.000 d'hipercatalans i els 3.000.000 de catalans estrictíssims sí que compten, després de la garrotada, com a "españoles". Per cada dues paraules de la lletra reivindicant la llengua castellana, n'hi ha tres que ataquen la llengua catalana.
Després la lletra entra en el garbuix típic de llengües i dialectes. És evident que, en sentit estricte, no existeix la llengua catalana. Però tampoc no existeix la llengua castellana ni la llengua alemanya (ni la llengua suïssa-alemanya, ni llengua alt-alemanya, etc., etc., etc.). Si en sentit estricte, no hi ha llengües, de què es queixa el senyor Opazo? Ben mirat, en el vol en qüestió hom se li va adreçar en dos dialectes indo-germànics, dels quals un pertanyia al mateix grup dialectal que el dialecte que parla el senyor Opazo.
Més greus són les difamacions a l'estil de "comportamientos similares que se
están dando actualmente en regiones de España, se dieron en la época nazi. En
aquella época muchos decidieron mirar hacia otro lado". La reductio ad Hitlerium ja fa molta pudor. Si Hitler promogué l'alemany de la mateixa forma que Pujol promogué el català, què no direm de qualsevol govern europeu dels nostres dies. Podríem fer l'experiment de retirar el txec o el polonès de la llista de llengües oficials: què dirien txecs i polonesos? el mateix que Hitler? Fer servir la comparació amb l'època nazi hauria de merèixer una condemna sense pal·liatius. O és que hem oblidat què van dir les organitzacions jueves quan el moviment animalista PETA va comparar el tracte als animals no-humans amb el tracte que els alemanys infringiren als jueus en l'època nazi?
Certament, l'espanyolisme destrueix les neurones de la racionalitat. Perden l'oremus de seguida. Però tot té remei. Avui gairebé cap ultraespanyolista sent coïssor quan sent parlar portuguès a Portugal sense traducció directa automàtica al castellà. L'espanyol, impassible l'ademan, oblida la colònia tan bon punt aquesta s'independitza. Prenguem-ne nota, doncs.
dimecres, 19 de novembre del 2008
La cúpula de la mar salada
Diuen que en el domini de l'estètica, l'ètica hi ha d'entrar de puntetes. Una mica amb la mateixa prevenció que hom diu que en l'àmbit de l'ètica, la racionalitat ha de guardar un silenci respectuós. Potser sí que això sembla raonable si veiem els abusos que en nom de l'ètica s'han fet en l'estètica (la censura moral de l'art). En valorar l'obra d'art, és clar, sempre hi ha consideracions de contingut, d'allò que expressa. També n'hi ha consideracions tècniques, de l'esforç material i mental que ha suposat el treball artístic. Però, en definitiva, l'experiència estètica va més enllà. I això diuen uns quants dels qui han vist i gairebé tocat la "cúpula de l'aigua", la "mar d'estalactites" que Miquel Barceló ha fet en la Sala XX, la "Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions" del Palau de les Nacions de Ginebra.
Diuen que, quan el savi assenyala a la Lluna, el ximple li mira el dit. Mirem, doncs, el dit que assenyala el sostre de la cova de Barceló. O dits. Els dits "progres" lloen l'obra, celebren el geni de Barceló i l'esperit de l'Aliança de Civilitzacions. Els dits "conservis" blasmen l'art degenerat, el balafiament de recursos públics i les Nacions Unides com a "govern mundial". La veritat és que tot es congria per aquesta mena de judicis maniqueus: les Nacions Unides i l'Aliança de Civilitzacions ja formen part de l'imaginari de les guerres culturals entre progres i conservis. A més, hi ha la qüestió dels diners. Quan ha costat l'obra de Barcelona? Quan ha cobrat l'artista? Quan ha pagat Espanya per la inauguració de la sala?. Preguntes similars a aquelles altres que han deixat tants i tants lloros sense xocolata.
És clar que no tot és la lluita entre "progres" i "conservis". Al capdavall, el govern Zapatero ha utilitzat la renovació de la Sala XX com una eina de propaganda personal i nacional. Personal perquè Zapatero es creu l'inventor de l'Aliança de Civilitzacions (mer reflex genuflex del paradigma huntingtonià del "Clash of Civilizations"). I nacional, perquè el govern volia sentir el secretari general de les Nacions Unides agrair Espanya per la seva solidaritat amb la causa de la pau. En aquest sentit, Barceló servia de peó a l'Espanya de Zapatero, i la universalitat de l'obra artística es converteix en un exercici de patrioterisme embafador. Damunt l'esquena del nostre poble, negat i perseguit, l'Espanya de Zapatero fa una campanya d'imatge mundial sensacional.
D'altra banda, tota la mala fel que treu el Partit Popular i el seu entorn mediàtic, se centra en la figura de Barceló. Poc els hi falta per fer una retrospectiva de Barceló per a la pròxima exposició d'entartete Kunst. La mala bava no fóra tanta si Barceló fos un d'ells. Perquè quan Zapatero diu que Barceló és "un genio, un genio español", és perquè ni ells s'ho creuen, que ho han de dir amb tant d'èmfasi.
Una cosa, però, trobo a faltar en l'obra de Barceló. Hi ha estalactites, sí, però no estalagmites. N'hi hauria d'haver. Així quan els botxins aspirants al Premi Noble de la Pau entrin per reunir-se no ho tindran tan fàcil per asseure's en còmodes butaques. O, millor encara, fora butaques i que s'asseguin en les estalagmites.
Diuen que, quan el savi assenyala a la Lluna, el ximple li mira el dit. Mirem, doncs, el dit que assenyala el sostre de la cova de Barceló. O dits. Els dits "progres" lloen l'obra, celebren el geni de Barceló i l'esperit de l'Aliança de Civilitzacions. Els dits "conservis" blasmen l'art degenerat, el balafiament de recursos públics i les Nacions Unides com a "govern mundial". La veritat és que tot es congria per aquesta mena de judicis maniqueus: les Nacions Unides i l'Aliança de Civilitzacions ja formen part de l'imaginari de les guerres culturals entre progres i conservis. A més, hi ha la qüestió dels diners. Quan ha costat l'obra de Barcelona? Quan ha cobrat l'artista? Quan ha pagat Espanya per la inauguració de la sala?. Preguntes similars a aquelles altres que han deixat tants i tants lloros sense xocolata.
És clar que no tot és la lluita entre "progres" i "conservis". Al capdavall, el govern Zapatero ha utilitzat la renovació de la Sala XX com una eina de propaganda personal i nacional. Personal perquè Zapatero es creu l'inventor de l'Aliança de Civilitzacions (mer reflex genuflex del paradigma huntingtonià del "Clash of Civilizations"). I nacional, perquè el govern volia sentir el secretari general de les Nacions Unides agrair Espanya per la seva solidaritat amb la causa de la pau. En aquest sentit, Barceló servia de peó a l'Espanya de Zapatero, i la universalitat de l'obra artística es converteix en un exercici de patrioterisme embafador. Damunt l'esquena del nostre poble, negat i perseguit, l'Espanya de Zapatero fa una campanya d'imatge mundial sensacional.
D'altra banda, tota la mala fel que treu el Partit Popular i el seu entorn mediàtic, se centra en la figura de Barceló. Poc els hi falta per fer una retrospectiva de Barceló per a la pròxima exposició d'entartete Kunst. La mala bava no fóra tanta si Barceló fos un d'ells. Perquè quan Zapatero diu que Barceló és "un genio, un genio español", és perquè ni ells s'ho creuen, que ho han de dir amb tant d'èmfasi.
Una cosa, però, trobo a faltar en l'obra de Barceló. Hi ha estalactites, sí, però no estalagmites. N'hi hauria d'haver. Així quan els botxins aspirants al Premi Noble de la Pau entrin per reunir-se no ho tindran tan fàcil per asseure's en còmodes butaques. O, millor encara, fora butaques i que s'asseguin en les estalagmites.
dimarts, 18 de novembre del 2008
La Barcelona de l'aiguafang, del Marinetti i dels esclaus japonesos
Amb el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (RBA, Barcelona, març de 2006), Joan lluís Lluís presentava una guia de la literatura utòpica feta des del nostre país. Literatura utòpica en el sentit que l'acció se situa en un lloc imaginari o, per dir millor, en una history line diferent a la de l'autor i del lector. En línies generals, la literatura utòpica (eutòpica, de vegades, però distòpica les més) cerca una finalitat de denúncia/paròdia social. Hi ha coses que no es poden dir en un marc realista sense traspuar un moralisme intens: en el marc irrealista (o alterrealista les coses es poden fer més dissimulades. Altrament el missatge de l'Andrea Víctrix de Villalonga o de l'Últim evangeli de Bofill se'ns faria difícil de pair.En tot cas, Joan-Lluís Lluís a Aiguafang (La Magrana, Barcelona, setembre de 2008) ens ofereix una novel·la utòpica atípica. L'entorn se'ns descriu amb la naturalitat que el veurien les persones pujades en ell. Som a Barcelona, ben entrat en el segle XXI. De fa anys la ciutat és víctima d'una corrosiva pluja d'aiguafang que ha obligat les "autoritats" a tapar amb lones negres els monuments històrics. Tres personatges solitaris creuen trajectòries. El primer és un repartidor d'Ikea de professió, assassí en sèrie de vocació (l'assassí del martell). El segon és un esclau japonès: un de tants refugiats de l'ensorrament de l'economia i de la societat japoneses i que ha acabat en mans d'un matrimoni de la plaça de Sant Just que, a més de fer-lo treballar en les tasques domèstiques el prostitueixen els caps de setmana. La tercera és una jove sense casa, que es refugia en el terrats de les finques mig abandonades, malalta de Marinetti, una síndrome onírica de curs progressiu.
La Barcelona de l'Aiguafang no és gaire diferent de la nostra. El seu cataflà és tan sols una mica més relaxat que el barceloní dels nostres dies. Barcelona segueix com una ciutat multicultural, feta de capes d'immigrants, on cada capa menysprea les més recents i observa amb reticència les més antigues. Per això són tan menyspreats els japonesos, els darrers en arribar. L'obsessió per la seguretat ha fet que la policia hagi estat complementada amb fortes dotacions de dogmen. No obstant, fins i tot en aquesta societat, ningú no deixaria de considerar els tres protagonistes com a elements marginals, d'una marginalitat invisible i gairebé normalitzada.
La Barcelona de l'Aiguafang no és ben bé un lloc imaginari. És una projecció de futur, que per moltes persones ja és present
dilluns, 17 de novembre del 2008
La promesa d'un nou Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
El 1932, Pompeu Fabra parlava del "Diccionari General de la Llengua Catalana" (1932) com "el canemàs del futur Diccionari de l'Institut". Aclaria també que "el present Diccionari no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l'Institut". En l'actualitat hom ja disposa de la 2a edició del Diccionari de la llengua catalana. Però sap a poc, i la realitat és que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana fa més patxoca...
Salvador Giner ara promet un Diccionari que sí serà el "futur Diccionari de l'Institut".
Paga la pena de llegir l'advertiment d'en Pompeu Fabra: "En el futur Diccionari de l'Institut, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, el Webster, anglès, o en el Petrocchi, italià), poden acollir-se -separats dels que vagin dels mots d'ús general en la llengua- des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acollir-s'hi i àdhuc convé que s'hi acullin". En tot cas, això no hauria de ser "un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què reemplaçar l'habitual, sia aquest bo o dolent".
Salvador Giner ara promet un Diccionari que sí serà el "futur Diccionari de l'Institut".
Paga la pena de llegir l'advertiment d'en Pompeu Fabra: "En el futur Diccionari de l'Institut, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, el Webster, anglès, o en el Petrocchi, italià), poden acollir-se -separats dels que vagin dels mots d'ús general en la llengua- des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acollir-s'hi i àdhuc convé que s'hi acullin". En tot cas, això no hauria de ser "un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què reemplaçar l'habitual, sia aquest bo o dolent".
divendres, 14 de novembre del 2008
Els deu punts del FSM-2009
[Del Fòrum Social Mundial, que es reunirà a Belém del 27 de gener a l'1 de febrer del 2009:]
1. Per la construcció d'un món de pau, justícia, ètica i respecte per les diferents espiritualitats, lliure d'armes, especialment nuclears;
2. Per l'alliberament del domini mundial pel capital, les corporacions multinacionals, de la dominació imperialista, patriarcal, colonial i neo-colonial i dels sistemes desiguals del comerç, a través de la cancelació del deute dels països empobrits;
3. Per un accés universal i sostenible a la propietat comuna de la humanitat i de la natura, per la preservació del nostre planeta i dels seus recursos, particularment l'aigua, els boscos i les fonts renovables d'energia;
4. Per la democratització i la independència del coneixement, de la cultura i de la comunicació i per la creació d'un sistema de coneixement i adquisició compartits amb el desmantellament dels drets de propietat intel·lectual;
5. Per la dignitat, diversitat, assegurar la igualtat de sexe, raça, etnicitat, generació, orientació sexual i eliminació de totes les formes de discriminació i casa (discriminació basada en l'ascendència);
6. Per garantir (durant tota la vida de totes les persones) els drets econòmics,l socials, humans, culturals i ambientals, particularment els drets a l'alimentació, la salut, l'educació, l'habitatge, l'ocupació i una feina decent, comunicació i seguretat alimentària i sobirania;
7. Per la construcció d'un ordre mundial basat en la sobirania, l'autodeterminació i en els drets dels pobles, inclosos les minories i els migrants;
8. Per la construcció d'una economia democràtica emancipadora, sostenible i solidària, enfocada en cada poble i basada en un comerç ètic i just;
9. Per la construcció i l'expansió d'unes estructures i institucions polítiques i econòmiques locals, nacionals i globals, veritablement democràtiques, amb la participació del poble en les decisions i el control dels afers i els recursos públics;
10. Per la defensa de l'ambient (amazònic i d'altres ecosistemes) com a font de vida per al planeta Terra i pels pobles originaris del món (indígenes, afro-descendents, tribals i riberencs), que demanen els llurs territoris, llengües, cultures, identitats, justícia ambiental, espiritural i dret a viure.
1. Per la construcció d'un món de pau, justícia, ètica i respecte per les diferents espiritualitats, lliure d'armes, especialment nuclears;
2. Per l'alliberament del domini mundial pel capital, les corporacions multinacionals, de la dominació imperialista, patriarcal, colonial i neo-colonial i dels sistemes desiguals del comerç, a través de la cancelació del deute dels països empobrits;
3. Per un accés universal i sostenible a la propietat comuna de la humanitat i de la natura, per la preservació del nostre planeta i dels seus recursos, particularment l'aigua, els boscos i les fonts renovables d'energia;
4. Per la democratització i la independència del coneixement, de la cultura i de la comunicació i per la creació d'un sistema de coneixement i adquisició compartits amb el desmantellament dels drets de propietat intel·lectual;
5. Per la dignitat, diversitat, assegurar la igualtat de sexe, raça, etnicitat, generació, orientació sexual i eliminació de totes les formes de discriminació i casa (discriminació basada en l'ascendència);
6. Per garantir (durant tota la vida de totes les persones) els drets econòmics,l socials, humans, culturals i ambientals, particularment els drets a l'alimentació, la salut, l'educació, l'habitatge, l'ocupació i una feina decent, comunicació i seguretat alimentària i sobirania;
7. Per la construcció d'un ordre mundial basat en la sobirania, l'autodeterminació i en els drets dels pobles, inclosos les minories i els migrants;
8. Per la construcció d'una economia democràtica emancipadora, sostenible i solidària, enfocada en cada poble i basada en un comerç ètic i just;
9. Per la construcció i l'expansió d'unes estructures i institucions polítiques i econòmiques locals, nacionals i globals, veritablement democràtiques, amb la participació del poble en les decisions i el control dels afers i els recursos públics;
10. Per la defensa de l'ambient (amazònic i d'altres ecosistemes) com a font de vida per al planeta Terra i pels pobles originaris del món (indígenes, afro-descendents, tribals i riberencs), que demanen els llurs territoris, llengües, cultures, identitats, justícia ambiental, espiritural i dret a viure.
dijous, 13 de novembre del 2008
La polèmica de 'Forasters' a Rojals
Quina se n'ha feta! Els mitjans de comunicació van plens de Rojals, una població del Baix Segura (en l'àrea lingüística castellana), on la professora de l'Escola Municipal de Teatre ha estat suspesa "de empleo y sueldo" per deixar llegir als seus alumnes, de 14 anys, una obra teatral de Sergi Belbel (Forasters), que tot just ara (veges coincidències) Ventura Pons ha adaptat al cinema.
Aparentment, el nus de la polèmica es troba en el llenguatge de part de l'obra. Un llenguatge dur, ple de referències homòfobes, xenòfobes, ginòfobes, efebòfobes, etc. La intenció de Belbel era exposar els espectadors a un llenguatge que no és gens políticament correcte però que és el pa de cada dia. Millor dit, és un llenguatge políticament incorrecte però socialment tolerat. En tot cas, la llengua vehicula els més baixos instints de les línies d'enfrontament de les nostres societats (autòctons contra forasters, normosexuals contra desviats, etc.) amb un recurs continu a la violència i a la deshumanització.
S'entén, però, que hi hagi pares preocupats. Uns, directament, pel llenguatge. Uns altres, més indirectament, perquè sospiten que l'obra pot animar els instints políticament incorrectes de la quitxalla.
Allò que s'hauria d'haver resolt amb el diàleg, s'ha resolt demagògicament. Ja ens podem imaginar que algú li tenia ganes a la professora. 'Forasters' hauria estat la mera excusa.
La desproporció de l'expedientament i els tics de censura ha desfermat la polèmica. Belbel i Pons han sortit el pas. Esperem, si més no, que això serveixi de promoció al film de Ventura Pons. I esperem també que a Rojals corregeixin els excessos censors i hiperprotectors.
Aparentment, el nus de la polèmica es troba en el llenguatge de part de l'obra. Un llenguatge dur, ple de referències homòfobes, xenòfobes, ginòfobes, efebòfobes, etc. La intenció de Belbel era exposar els espectadors a un llenguatge que no és gens políticament correcte però que és el pa de cada dia. Millor dit, és un llenguatge políticament incorrecte però socialment tolerat. En tot cas, la llengua vehicula els més baixos instints de les línies d'enfrontament de les nostres societats (autòctons contra forasters, normosexuals contra desviats, etc.) amb un recurs continu a la violència i a la deshumanització.
S'entén, però, que hi hagi pares preocupats. Uns, directament, pel llenguatge. Uns altres, més indirectament, perquè sospiten que l'obra pot animar els instints políticament incorrectes de la quitxalla.
Allò que s'hauria d'haver resolt amb el diàleg, s'ha resolt demagògicament. Ja ens podem imaginar que algú li tenia ganes a la professora. 'Forasters' hauria estat la mera excusa.
La desproporció de l'expedientament i els tics de censura ha desfermat la polèmica. Belbel i Pons han sortit el pas. Esperem, si més no, que això serveixi de promoció al film de Ventura Pons. I esperem també que a Rojals corregeixin els excessos censors i hiperprotectors.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Premi a la Unió de Botiguers i Comerciants d'Esplugues
Sense que serveixi de precedents, el Telenotícies va connectar amb Esplugues de Llobregat no per oferir cap notícia truculenta. O potser sí que és truculenta per alguns... En tot cas, la Unió de Botiguers i Comerciants d'Esplugues ha estat premiada per la Generalitat a la 5a edició del premi CCC a la millor iniciativa lingüística comercial en la categoria d'entitats territorials. Cal certament felicitar la tasca de la normalització i visibilització/audibilització de la llengua catalana en tots els barris d'Esplugues de Llobregat.
dijous, 6 de novembre del 2008
La dinastia espúria dels Borbons-Puigmoltó
'Amb la intenció evident de conculcar la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'
Vet ací un fragment de la sentència condemnatòria que l'Audiencia Nacional de Madrid ha imposat contra Eric Stern i Jaume Roura per "injúries a la corona espanyola".
Tot va començar amb una manifestació d'Onze de Setembre. Per si cal recordar-ho, la Diada de l'Onze de Setembre commemora la capitulació de Barcelona a mans del Duc de Berwick. El Duc de Berwick, com a fill natural de la branca catòlica dels Stuart, operava al servei de les Dues Corones, encapçalades per avi i nét. El cognom de Lluís XIV i Felip V podia haver estat referit de moltes formes. El membre fundador de la nissaga tenia el malnom de Capet, i Capets són, si més no per la línia patrilinial oficial. Però la branca primogènita dels Capet es va extingir un fadristern que duia el títol de comte de Valois en fou successor. Més tard també s'extingirien en ràpida successió les diferents línies dels Valois: els Valois-Valois, els Valois-Orléans i els Valois-Angulema. Fou així com la nissaga, també Capeta, dels ducs de Borbó arriba al tron de França per l'únic Borbó mitjanament digne que hi hagi hagut: el rei Enric de Navarra. La resta és història. El cas és que, bé sota Lluís XIV, o bé sota el seu nét Felip V, o sota el seu besnét Carles III, va desballestar-se tot el tramat polític de la Catalunya sobirana. Per si fos poc havien de seguir l'ominós Ferran VII i la seva filla Isabel II. "Se acabó para siempre la espúrea raza de los Borbones", deien els revolucionaris de 1868. Error. Als Borbons se'ls ha fet fora en nombroses ocasions (1705, 1808, 1868, 1931), però sempre tornen (1707-15, 1813-4, 1874-5, 1975).
Diu la Constitució Espanyola que la Corona encarna la "unitat" de l'estat espanyol. Sembla lògic, doncs, que en una manifestació política independentista hom prengui aquesta "figura" per cremar-la en efígie. Entra dins del sou, i gairebé dels supòsits de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado i de la Constitución Española.
La figura personal no era l'objectiu del conculcament. Ni tan sols la monarquia (dels perills de les manifestacions purament anti-monàrquics ja en parlarem en una altra ocasió). Era Espanya l'objectiu de conculcament. Perquè tot conculcament que no fem nosaltres, sera fet contra nosaltres.
Però no fem com Joseph K. No ens demanem la lògica del sistema d'inspectors, de jutges d'instrucció, d'advocats, de fiscals i de tribunals. Sortim-hi... que ens hi va la pell.
Vet ací un fragment de la sentència condemnatòria que l'Audiencia Nacional de Madrid ha imposat contra Eric Stern i Jaume Roura per "injúries a la corona espanyola".
Tot va començar amb una manifestació d'Onze de Setembre. Per si cal recordar-ho, la Diada de l'Onze de Setembre commemora la capitulació de Barcelona a mans del Duc de Berwick. El Duc de Berwick, com a fill natural de la branca catòlica dels Stuart, operava al servei de les Dues Corones, encapçalades per avi i nét. El cognom de Lluís XIV i Felip V podia haver estat referit de moltes formes. El membre fundador de la nissaga tenia el malnom de Capet, i Capets són, si més no per la línia patrilinial oficial. Però la branca primogènita dels Capet es va extingir un fadristern que duia el títol de comte de Valois en fou successor. Més tard també s'extingirien en ràpida successió les diferents línies dels Valois: els Valois-Valois, els Valois-Orléans i els Valois-Angulema. Fou així com la nissaga, també Capeta, dels ducs de Borbó arriba al tron de França per l'únic Borbó mitjanament digne que hi hagi hagut: el rei Enric de Navarra. La resta és història. El cas és que, bé sota Lluís XIV, o bé sota el seu nét Felip V, o sota el seu besnét Carles III, va desballestar-se tot el tramat polític de la Catalunya sobirana. Per si fos poc havien de seguir l'ominós Ferran VII i la seva filla Isabel II. "Se acabó para siempre la espúrea raza de los Borbones", deien els revolucionaris de 1868. Error. Als Borbons se'ls ha fet fora en nombroses ocasions (1705, 1808, 1868, 1931), però sempre tornen (1707-15, 1813-4, 1874-5, 1975).
Diu la Constitució Espanyola que la Corona encarna la "unitat" de l'estat espanyol. Sembla lògic, doncs, que en una manifestació política independentista hom prengui aquesta "figura" per cremar-la en efígie. Entra dins del sou, i gairebé dels supòsits de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado i de la Constitución Española.
La figura personal no era l'objectiu del conculcament. Ni tan sols la monarquia (dels perills de les manifestacions purament anti-monàrquics ja en parlarem en una altra ocasió). Era Espanya l'objectiu de conculcament. Perquè tot conculcament que no fem nosaltres, sera fet contra nosaltres.
Però no fem com Joseph K. No ens demanem la lògica del sistema d'inspectors, de jutges d'instrucció, d'advocats, de fiscals i de tribunals. Sortim-hi... que ens hi va la pell.
dilluns, 3 de novembre del 2008
Un vot de rebel·lia: McCain/Palin
D'aquí a unes hores començaran els recomptes de les eleccions presidencials nord-americanes. És difícil preveure si el recompte serà smooth com el del 2004, o més enrevesat com el del 2000. Els tripijocs per deixar fora del cens a elements de l'obamisme sociològic és a l'ordre del dia de l'estratègia dels republicans.
Bàsicament, hi ha dos escenaris:
- ràpida (nit de dimarts, matinada en l'hora catalana) declaració d'Obama com a candidat victoriós.
- indecisió durant hores, dies o, fins i tot setmanes.
A hores d'ara gairebé tothom dóna per segura la victòria d'Obama. La candidatura de McCain/Palin és, sobretot, una candidatura de resistència. Fou el convenciment que tocava victòria demòcrata la que facilità la victòria de McCain mentre els seus rivals treien el peu de l'accelerador de les respectives campanyes. Però en les darreres setmanes, les enquestes apunten a una reducció de l'avantatge en vot popular d'Obama. Sarah Palin ha pronosticat que justament aquesta tendència farà que "arribin a la victòria en el moment just". Potser si per comptes d'unes hores, quedessin unes setmanes, no aniria del tot desencaminada.
Els darrers "endorsements" d'Obama han estat més patits que rebuts. La base popular forta d'Obama (en part heretada de Clinton) pot haver-se sentit una mica decebuda. Però per decebuda que se senti per les polítiques d'Obama aquesta base popular és fidelíssima al vot demòcrata. Tan fidel com ho era el "Solid South" en temps de les "Jim Crow laws". En canvi, per a la base popular de McCain, els "endorsements" patits per Obama el confirmen com el candidat dels "anti-patriotes". La base conservadora (religiosa o no) ho té ben fàcil per presentar Obama com el candidat de la "plutocràcia liberal", de la porno-indústria, de l'elitisme contra-cultural i de les burocràcies minority-oriented. Aquesta base ha anat superant la recansa que li produïa McCain (en part pel fenomen Palin) i no hi ha cap indici que assenyali una deserció electoral.
Entre les dues bases, hi ha els indecisos. Indecisos a nivell individual i indecisos a nivell d'estat (swing states) decidiran aparentment les eleccions. A diferència de l'escaigut en el 2000 i en el 2004, hi ha indicis d'una major permeabilitat territorial de les dues campanyes (particularment d'Obama en red states com Nevada). Però la impermeabilitat social continua. La polarització "cultural" dels Estats Units no ha davallat ni un gram, i l'arrenglerament és avui més sòlid que mai (i en aquest sentit, pel que fa a les minories més actives, eines com blogs, confidencials, e-pundits, Facebooks, Second Lifes i companyia, afua la tendència ja ben patent als llarg dels anys 1990). La polarització també implica que els sectors "extrems" siguin satel·litzades per les dues ribes mainstream del "liberalisme" i del "conservadurisme". Tot esdevé carn de "culture war": des de l'estudi genètic de les poblacions salvatges de l'ors bru fins als partits de hockey de dissabte i diumenge al matí.
Però la polarització no és simètrica. Cada bàndol té un punt més fort que l'altre. I en el punt de victimisme, els conservadors guanyen. Això fa que el vot conservador sigui un vot victimista. Una victòria hipotètica de McCain tindria moltes lectures. Una rebel·lió implícita de la majoria blanca? Una rebel·lió de les "middle classes" contra els sectors populars que menen una vida més precària? Una rebel·lió de "red-necks" culturals contra les elits secularitzades del món acadèmic i científic? Una rebel·lió de les "small towns" i dels suburbis residencials contra les metròpolis i els seus centres (bé dilapidats i/o víctimes d'una gentrification de "Bourbon Democrats")? Una rebel·lió de la "law-abiding people" contra els "petty criminals"? Una rebel·lió de la gent que hipòcritament ha d'acceptar i auto-imposar-se les normes morals i sexuals i els qui ni les accepten, ni se les imposen ni les imposen a d'altres? Una rebel·lió de la "church-going people" contra els "secular humanists"?
Bàsicament, hi ha dos escenaris:
- ràpida (nit de dimarts, matinada en l'hora catalana) declaració d'Obama com a candidat victoriós.
- indecisió durant hores, dies o, fins i tot setmanes.
A hores d'ara gairebé tothom dóna per segura la victòria d'Obama. La candidatura de McCain/Palin és, sobretot, una candidatura de resistència. Fou el convenciment que tocava victòria demòcrata la que facilità la victòria de McCain mentre els seus rivals treien el peu de l'accelerador de les respectives campanyes. Però en les darreres setmanes, les enquestes apunten a una reducció de l'avantatge en vot popular d'Obama. Sarah Palin ha pronosticat que justament aquesta tendència farà que "arribin a la victòria en el moment just". Potser si per comptes d'unes hores, quedessin unes setmanes, no aniria del tot desencaminada.
Els darrers "endorsements" d'Obama han estat més patits que rebuts. La base popular forta d'Obama (en part heretada de Clinton) pot haver-se sentit una mica decebuda. Però per decebuda que se senti per les polítiques d'Obama aquesta base popular és fidelíssima al vot demòcrata. Tan fidel com ho era el "Solid South" en temps de les "Jim Crow laws". En canvi, per a la base popular de McCain, els "endorsements" patits per Obama el confirmen com el candidat dels "anti-patriotes". La base conservadora (religiosa o no) ho té ben fàcil per presentar Obama com el candidat de la "plutocràcia liberal", de la porno-indústria, de l'elitisme contra-cultural i de les burocràcies minority-oriented. Aquesta base ha anat superant la recansa que li produïa McCain (en part pel fenomen Palin) i no hi ha cap indici que assenyali una deserció electoral.
Entre les dues bases, hi ha els indecisos. Indecisos a nivell individual i indecisos a nivell d'estat (swing states) decidiran aparentment les eleccions. A diferència de l'escaigut en el 2000 i en el 2004, hi ha indicis d'una major permeabilitat territorial de les dues campanyes (particularment d'Obama en red states com Nevada). Però la impermeabilitat social continua. La polarització "cultural" dels Estats Units no ha davallat ni un gram, i l'arrenglerament és avui més sòlid que mai (i en aquest sentit, pel que fa a les minories més actives, eines com blogs, confidencials, e-pundits, Facebooks, Second Lifes i companyia, afua la tendència ja ben patent als llarg dels anys 1990). La polarització també implica que els sectors "extrems" siguin satel·litzades per les dues ribes mainstream del "liberalisme" i del "conservadurisme". Tot esdevé carn de "culture war": des de l'estudi genètic de les poblacions salvatges de l'ors bru fins als partits de hockey de dissabte i diumenge al matí.
Però la polarització no és simètrica. Cada bàndol té un punt més fort que l'altre. I en el punt de victimisme, els conservadors guanyen. Això fa que el vot conservador sigui un vot victimista. Una victòria hipotètica de McCain tindria moltes lectures. Una rebel·lió implícita de la majoria blanca? Una rebel·lió de les "middle classes" contra els sectors populars que menen una vida més precària? Una rebel·lió de "red-necks" culturals contra les elits secularitzades del món acadèmic i científic? Una rebel·lió de les "small towns" i dels suburbis residencials contra les metròpolis i els seus centres (bé dilapidats i/o víctimes d'una gentrification de "Bourbon Democrats")? Una rebel·lió de la "law-abiding people" contra els "petty criminals"? Una rebel·lió de la gent que hipòcritament ha d'acceptar i auto-imposar-se les normes morals i sexuals i els qui ni les accepten, ni se les imposen ni les imposen a d'altres? Una rebel·lió de la "church-going people" contra els "secular humanists"?
diumenge, 2 de novembre del 2008
Banco Português de Negócios, terra de fraternidade
A Vilaweb destaquen que la "nacionalització" del Banc Portuguès de Negocis (BPN) és la primera que es fa a Portugal des del llunyà 1975, en mig de la complexitat de la revolució post-caetanista. Molt ha plogut des de llavors. La fraternidade que ara es canta, però, no és però la de Grandola Vila Morena, sinó la del salvament de la confiança en el sistema financer.
A la pàgina del BPN encara ens diuen que "faça chuva ou faça sol" podrem gaudir, amb el "Super Rendimento Duo" de rendiments astronòmics. Ningú no ven "duros" a quatre pessetes, però. En tot cas, es deixen quatre pessetes per rebre'n després un "duro". Tota la superstructura financera recolza en l'economia real (l'explotació útil del treball humà). Però és la reducció de la taxa viable d'explotació i de la utilitat real de la mateixa (per la caiguda de la demanda efectiva) la que exigeix contínuament engreixar i enriquir la superstructura financera. Cal una nova bombolla, sigui de tulipans o del sector immobiliari de l'Antàrtida, per sortir de l'atzucac.
De mentres, les ràdios i les televisions llencen filípiques contra els abusos del "lliure mercat" i canten lloances als salvadors neokeynesians. Sona a la ràdio la nova versió de la Grandola Vila Morena. Els Caetanos de Chicago i de Viena tornen a les clavegueres dels anys 1940-1960.
A la pàgina del BPN encara ens diuen que "faça chuva ou faça sol" podrem gaudir, amb el "Super Rendimento Duo" de rendiments astronòmics. Ningú no ven "duros" a quatre pessetes, però. En tot cas, es deixen quatre pessetes per rebre'n després un "duro". Tota la superstructura financera recolza en l'economia real (l'explotació útil del treball humà). Però és la reducció de la taxa viable d'explotació i de la utilitat real de la mateixa (per la caiguda de la demanda efectiva) la que exigeix contínuament engreixar i enriquir la superstructura financera. Cal una nova bombolla, sigui de tulipans o del sector immobiliari de l'Antàrtida, per sortir de l'atzucac.
De mentres, les ràdios i les televisions llencen filípiques contra els abusos del "lliure mercat" i canten lloances als salvadors neokeynesians. Sona a la ràdio la nova versió de la Grandola Vila Morena. Els Caetanos de Chicago i de Viena tornen a les clavegueres dels anys 1940-1960.
La demonització d'Esteban González Pons
Esteban González Pons ha estat en les darreres hores víctima de la seva pròpia medicina, amb un linxament mediàtic insòlit en el qual els mitjans de comunicació "progressistes" i "conservadors" de les Espanyes coincideixen fraternalment. I tot perquè González Pons ha criticat alguns comentaris de Sofia Oldenburg (àlies reina d'Espanya) fets a través d'un llibre de Pilar Urbano. González Pons trobava que una reina no pot fer unes declaracions que poden fer enrabiar "mig país". Concretament, Pons es referia a unes declaracions de la citada princesa greco-danesa sobre el fet dels "matrimonis gais" (que ella troba bé, però que no troba bé que utilitzin el mot "matrimoni").
González Pons, que coqueteja entre la dreta irracional i la civilitzada, va caure en l'ull de l'huracà del PP-PP. Fou desautoritzat. Fins al punt que González Pons va haver d'aclarir que allò que havia ho havia dit "a títol personal".
El paperam, en tot cas, l'han fet portant-veus del PSOE, més monàrquics que la reialesa, que han blasmat contra González Pons. Que tingui cura Pons, no sigui que l'enviïn a l'Audiència Nacional on farà companyia als redactors d'El Jueves i als patriotes gironins. Un tal Hernando del PSOE n'ha fet befa, tot dient que cada vegada que obri la boca haurà de dir si "parla en nom d'Esteban, de González, de Pons, de Rajoy o del PP".
Mentrestant, al PSOE-PSC, Joan Ferran ha fet unes àcides declaracions sobre les declaracions de la monarca. Ningú no l'ha desautoritzat, perquè en els vents que corren convé que el PSC-PSOE guanyi una imatge radicalota. Per conveniència i per moda.
Potser hi ha qui pensarà que no n'hi ha per tant, i què és això de defensar l'ex-conseller Pons. Però si n'hi ha. Perquè cal identificar els mecanismes mentals d'un espanyolisme insadollable que no dubta en mossegar els seus propis adeptes quan aquests s'aparten un milímetre de la línia ortodoxa. Roma no paga traïdors. I Madrid, tampoc.
González Pons, que coqueteja entre la dreta irracional i la civilitzada, va caure en l'ull de l'huracà del PP-PP. Fou desautoritzat. Fins al punt que González Pons va haver d'aclarir que allò que havia ho havia dit "a títol personal".
El paperam, en tot cas, l'han fet portant-veus del PSOE, més monàrquics que la reialesa, que han blasmat contra González Pons. Que tingui cura Pons, no sigui que l'enviïn a l'Audiència Nacional on farà companyia als redactors d'El Jueves i als patriotes gironins. Un tal Hernando del PSOE n'ha fet befa, tot dient que cada vegada que obri la boca haurà de dir si "parla en nom d'Esteban, de González, de Pons, de Rajoy o del PP".
Mentrestant, al PSOE-PSC, Joan Ferran ha fet unes àcides declaracions sobre les declaracions de la monarca. Ningú no l'ha desautoritzat, perquè en els vents que corren convé que el PSC-PSOE guanyi una imatge radicalota. Per conveniència i per moda.
Potser hi ha qui pensarà que no n'hi ha per tant, i què és això de defensar l'ex-conseller Pons. Però si n'hi ha. Perquè cal identificar els mecanismes mentals d'un espanyolisme insadollable que no dubta en mossegar els seus propis adeptes quan aquests s'aparten un milímetre de la línia ortodoxa. Roma no paga traïdors. I Madrid, tampoc.
dissabte, 1 de novembre del 2008
L'apoteosi del neokeynesians: gira la roda
[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]
Ai, hem tingut molts amos,
eren tigres o hienes,
eren porcs i eren àguiles
i a tots els engreixàvem.
Fossin bons o dolents, nosaltres, què n'hem tret?
Si una bota és igual a una altra bota
i ens trepitjava sempre? Intentem de comprendre:
no ens calen altres amos, sinó acabar amb els amos!
Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Prò per a l'aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.
---
Reunió de pastors, ovella morta. Ningú no nega que siguin diferents (tigres, hienes, porcs i àguiles, bons i dolents). Els vulgareconomistes del segle XIX sabien perfectament on calia posar l'èmfasi per no perdre el favor de l'opinió pública: en la llibertat en abstracte, en la iniciativa en abstracte, etc. Els defensors (abstractes) del lliure-mercat, de Viena o de Chicago, cedeixen el pas als defensors (abstractes) de la intervenció de l'estat, de Londres o Massachussetts. Els mateixos partits (Laborista o Conservador, Social-cristià o Social-demòcrata, Demòcrata o Republicà) que abans defensaven a capa i espasa el paradigma neofisiòcrata del deixar-fer-deixar-passar, es reciclen a una neomercantilista crida a la "refundació del capitalisme".
Bretton Woods torna. I un nou New Deal prometen els partidaris esquerranosos d'Obama. Esperem que tant de mirar a 80, 70 o 60 anys endarrera, no se n'adonin del factor cabdal del boom econòmic dels 1950 i 1960: la Segona Guerra Mundial i la seva reconstrucció.
---
[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]
S'escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d'acord.
---
I de nou l'espectre de sempre. McCain acusa Obama de comunista. Les organitzacions progressistes titllen de comunisme corporatiu els plans elaborats per Paulson. El govern de Fernández ha de defensar-se de les acusacions de comunisme de pensions. I les propostes de Sarkozy sobre el blindatge dels capitals europeus són llegides a la Xina com una declaració de nacional-comunisme. Els únics que, aparentment, es lliuren de l'espectral llufa són els responsables del Partit Comunista Xinès, un dels pocs partits que es mantenen en l'ortodòxia de Chicago. Perquè poden.
Ai, hem tingut molts amos,
eren tigres o hienes,
eren porcs i eren àguiles
i a tots els engreixàvem.
Fossin bons o dolents, nosaltres, què n'hem tret?
Si una bota és igual a una altra bota
i ens trepitjava sempre? Intentem de comprendre:
no ens calen altres amos, sinó acabar amb els amos!
Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Prò per a l'aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.
---
Reunió de pastors, ovella morta. Ningú no nega que siguin diferents (tigres, hienes, porcs i àguiles, bons i dolents). Els vulgareconomistes del segle XIX sabien perfectament on calia posar l'èmfasi per no perdre el favor de l'opinió pública: en la llibertat en abstracte, en la iniciativa en abstracte, etc. Els defensors (abstractes) del lliure-mercat, de Viena o de Chicago, cedeixen el pas als defensors (abstractes) de la intervenció de l'estat, de Londres o Massachussetts. Els mateixos partits (Laborista o Conservador, Social-cristià o Social-demòcrata, Demòcrata o Republicà) que abans defensaven a capa i espasa el paradigma neofisiòcrata del deixar-fer-deixar-passar, es reciclen a una neomercantilista crida a la "refundació del capitalisme".
Bretton Woods torna. I un nou New Deal prometen els partidaris esquerranosos d'Obama. Esperem que tant de mirar a 80, 70 o 60 anys endarrera, no se n'adonin del factor cabdal del boom econòmic dels 1950 i 1960: la Segona Guerra Mundial i la seva reconstrucció.
---
[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]
S'escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d'acord.
---
I de nou l'espectre de sempre. McCain acusa Obama de comunista. Les organitzacions progressistes titllen de comunisme corporatiu els plans elaborats per Paulson. El govern de Fernández ha de defensar-se de les acusacions de comunisme de pensions. I les propostes de Sarkozy sobre el blindatge dels capitals europeus són llegides a la Xina com una declaració de nacional-comunisme. Els únics que, aparentment, es lliuren de l'espectral llufa són els responsables del Partit Comunista Xinès, un dels pocs partits que es mantenen en l'ortodòxia de Chicago. Perquè poden.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
El 'cas Benach' i possibles recomanacions
Ernest Benach ha hagut de sortir al pas d'una notícia publicada en el diari ABC al voltant dels gairebé 10.000 € d'arranjaments que s'ha fet fer en el seu cotxe oficial.
La informació de l'ABC és interessada, és clar. En definitiva, l'ABC suggeriria que tot aniria molt millor sense President del Parlament de Catalunya ni sense Parlament de Catalunya. Hi som d'acord. Com que les autonomies són una despesa, fora autonomies: independència. Haurem d'afegir l'ABC al llistat de publicacions independentistes.
És clar que apareixen reflexions al voltant del cotxe d'en Benach. La següent escala pot reflectir el vostre grau d'acràcia (0-7):
0. Em semblen justificats els arguments de Benach. Al capdavall, els arranjaments es fan per aprofitar les hores de cotxe oficial per fer feina de despatx.
1. Em semblen injustificada la xifra. Els arranjaments es podrien haver fet a més bon preu. Tinc un cosí...
2. En cap cas s'haurien d'haver fet aquests arranjaments. Un lap top és un lap top i no necessita tauleta...
3. Cotxe oficial? Que en Benach no té un salari per comprar-se'n un? O no el podria compartir amb companys de la Mesa o del Grup Parlamentari? Que no podria prendre el transport públic? Si em parleu de les visites oficials, us diré que enviï mails de salutació als pobles que no tinguin estació de tren o parada de cotxe de línia!
4. President del Parlament? Que 135 homes i dones adults no poden gestionar-se assembleàriament? Ni Presidents ni Presidentes, tots diputats i arromangar-se...
5. Parlament? Que nassos cal un Parlament? Tothom sap que votaran el que digui el partit. No seria més fàcil repartir els 135 vots entre els partits, i legislar automàticament a través d'una interfície wiki.
6. Generalitat? Que nassos cal una Generalitat? O som estat o no som estat! Com que no ho som, no cal Generalitat.
7. Institucions públiques? Au va. Fora! Privatitzeu-les o, millor encara, deixeu-les en sistema d'aprisió per al primer que pugui. A veure qui és el primer que enxampa el cotxe d'en Benach!!!
La informació de l'ABC és interessada, és clar. En definitiva, l'ABC suggeriria que tot aniria molt millor sense President del Parlament de Catalunya ni sense Parlament de Catalunya. Hi som d'acord. Com que les autonomies són una despesa, fora autonomies: independència. Haurem d'afegir l'ABC al llistat de publicacions independentistes.
És clar que apareixen reflexions al voltant del cotxe d'en Benach. La següent escala pot reflectir el vostre grau d'acràcia (0-7):
0. Em semblen justificats els arguments de Benach. Al capdavall, els arranjaments es fan per aprofitar les hores de cotxe oficial per fer feina de despatx.
1. Em semblen injustificada la xifra. Els arranjaments es podrien haver fet a més bon preu. Tinc un cosí...
2. En cap cas s'haurien d'haver fet aquests arranjaments. Un lap top és un lap top i no necessita tauleta...
3. Cotxe oficial? Que en Benach no té un salari per comprar-se'n un? O no el podria compartir amb companys de la Mesa o del Grup Parlamentari? Que no podria prendre el transport públic? Si em parleu de les visites oficials, us diré que enviï mails de salutació als pobles que no tinguin estació de tren o parada de cotxe de línia!
4. President del Parlament? Que 135 homes i dones adults no poden gestionar-se assembleàriament? Ni Presidents ni Presidentes, tots diputats i arromangar-se...
5. Parlament? Que nassos cal un Parlament? Tothom sap que votaran el que digui el partit. No seria més fàcil repartir els 135 vots entre els partits, i legislar automàticament a través d'una interfície wiki.
6. Generalitat? Que nassos cal una Generalitat? O som estat o no som estat! Com que no ho som, no cal Generalitat.
7. Institucions públiques? Au va. Fora! Privatitzeu-les o, millor encara, deixeu-les en sistema d'aprisió per al primer que pugui. A veure qui és el primer que enxampa el cotxe d'en Benach!!!
diumenge, 26 d’octubre del 2008
L'exportació de la crisi (La crisi en els seus textos - 081026)
Si a començaments d'octubre encara hi havia qui pensava que la crisi financera afectaria més als Estats Units que a Europa, o que els Estats Units i Europea serien diferencialment més afectats que no pas les "economies emergents", sembla ara que les coses no es veuen d'aquesta manera. La Declaració de Caracas del passat 11 d'octubre assumia que la crisi financera del EUA és una crisi econòmica global, exposava les línies per les quals poden veure's afectades les economies del Sud i una sèrie de remeis (remeis reformistes, sí, però fins i tot massa radicals perquè siguin tinguts en compte en la "refundació sarkoziana del capitalisme").
Stephen Jen és en l'actualitat el principal estratega monetari de la Morgan Stanley. També és un dels noms "neokeynesians" que sonen en la restructuració del Fons Monetari Internacional. Ara que tothom lliga caps i veu el moviment de capitals des de la bombolla dot.com a la bombolla immobiliària, i d'aquesta a la de les hipoteques d'alt risc, queda la qüestió del proper moviment. No sembla que cap sector productiu (per molt innovador) sigui gaire prometedor. Segons Jen, d'ençà de la caiguda de Lehman Brothers, el nou moviment ja ha començat i s'adreça cap als mercats monetaris emergents. Segons Jen, "fins ara, el sector financer dels EUA ha estat l'epicentre de la crisi global. Tem que un aterratge forçós en els valors i les economies dels països emergents esdevindrà el segon epicentre en els propers mesos, amb retroefectes molt perjudicials en el món desenvolupat".
Moviments d'aquesta mena, ja s'havien produït en la dècada passada. La crisi dels Tigres asiàtics i les crisis en l'Amèrica Llatina (amb l'Argentina com a exponent més clar) en són exemples. Però ara la situació afectaria simultàniament no tan sols aquestes dues regions sinó també l'Europa oriental (gran part de la qual ja es troba integrada en la Unió Europea). Krugman parla de "la mare de totes les crisis monetàries".
Stephen Jen és en l'actualitat el principal estratega monetari de la Morgan Stanley. També és un dels noms "neokeynesians" que sonen en la restructuració del Fons Monetari Internacional. Ara que tothom lliga caps i veu el moviment de capitals des de la bombolla dot.com a la bombolla immobiliària, i d'aquesta a la de les hipoteques d'alt risc, queda la qüestió del proper moviment. No sembla que cap sector productiu (per molt innovador) sigui gaire prometedor. Segons Jen, d'ençà de la caiguda de Lehman Brothers, el nou moviment ja ha començat i s'adreça cap als mercats monetaris emergents. Segons Jen, "fins ara, el sector financer dels EUA ha estat l'epicentre de la crisi global. Tem que un aterratge forçós en els valors i les economies dels països emergents esdevindrà el segon epicentre en els propers mesos, amb retroefectes molt perjudicials en el món desenvolupat".
Moviments d'aquesta mena, ja s'havien produït en la dècada passada. La crisi dels Tigres asiàtics i les crisis en l'Amèrica Llatina (amb l'Argentina com a exponent més clar) en són exemples. Però ara la situació afectaria simultàniament no tan sols aquestes dues regions sinó també l'Europa oriental (gran part de la qual ja es troba integrada en la Unió Europea). Krugman parla de "la mare de totes les crisis monetàries".
dimarts, 21 d’octubre del 2008
La crisi en els seus textos (2008 - setmana 43)
David Fernández a les pàgines de Vilaweb es demana on són els "Chicago Boys". La roda gira i ara sembla que és l'hora dels neokeynesians. Aparentment, els discursos sobre el free-market (abans deien free trade) deixen pas a intervencionismes mitigats à la Brown. Els únics que protesten pel canvi són els que s'ho van creure: els minarquistes i els anarco-capitalistes. És un canvi temporal, és clar. De fet, Naomi Klein adverteix que la "ideologia del lliure mercat" perviu i que cal resistir a la doctrina de xoc que Wall Street començarà a predicar tan bon punt vegi més o menys encarada l'actual crisi financera.
És a dir, que la solució Brown no va pel camí de les recomanacions d'Enric Duran:
Les solucions passen per reformular totalment el sistema financer internacional, de manera que la creació de diners deixes d'estar en mans privades i passes a mans públiques, com a part d'un pla de transformació integral que hauria de portar a posar l'economia en mans de la política i no com ara que és al revés.
En aquest sentit l'intervencionisme brownià té com a objectiu salvar el "lliure mercat". I no és demagògia, com sí que ho és la defensa del "lliure mercat" (més aviat, del mercat de les grans corporacions oligopolístiques) per a "crear ocupació". De fet, mentre el "lliure mercat" pugui generar un nivell de vida absolut suportable per a un sector prou elevat de la població (i així mantenir, alhora, la demanda efectiva), la cosa rutllarà (de moment ha rutllat). En aquest sentit, però, Rick Kuhn opina que el gir neokeynesià de salvament del lliure mercat i de la demanda efectiva no reeixirà a superar la situació:
La regulació financera i fins i tot una expansió de la propietat estatal, que conservadors i partidaris de la social-democràcia tradicional titllen de 'socialisme', no pot superar aquesta tendència. Els governs aviat demanaran que 'tothom' s'estrenyi. La desocupació pujarà, mentre els empresaris i el govern proven d'animar els beneficis amb una davallada salarial.
Punt inquietant, a banda, són els continus paral·lels que hom fa de la situació present amb l'oberta el 1929. El món és ben diferent. En aquella ocasió, el New Deal parà part del colp social (però hom no l'inicià fins el 1933). Però l'economia no es recuperà del tot fins passada la guerra. Això és el que inquieta. No és que la Segona Guerra Mundial comencés per animar el capitalisme, ni molt menys. Sinó que la Segona Guerra Mundial fou possible per la crisi desequilibradora de les grans potències del moment (Gran Bretanya i els Estats Units) i que feia la situació atractiva a Alemanya i al Japó per iniciar una expansió en els seus respectius continents. La crisi afebleix relativament Europa i els Estats Units, i hom ha de veure encara quin serà el grau d'afectació de Brasil, Índia, Xina, Rússia, etc.
És a dir, que la solució Brown no va pel camí de les recomanacions d'Enric Duran:
Les solucions passen per reformular totalment el sistema financer internacional, de manera que la creació de diners deixes d'estar en mans privades i passes a mans públiques, com a part d'un pla de transformació integral que hauria de portar a posar l'economia en mans de la política i no com ara que és al revés.
En aquest sentit l'intervencionisme brownià té com a objectiu salvar el "lliure mercat". I no és demagògia, com sí que ho és la defensa del "lliure mercat" (més aviat, del mercat de les grans corporacions oligopolístiques) per a "crear ocupació". De fet, mentre el "lliure mercat" pugui generar un nivell de vida absolut suportable per a un sector prou elevat de la població (i així mantenir, alhora, la demanda efectiva), la cosa rutllarà (de moment ha rutllat). En aquest sentit, però, Rick Kuhn opina que el gir neokeynesià de salvament del lliure mercat i de la demanda efectiva no reeixirà a superar la situació:
La regulació financera i fins i tot una expansió de la propietat estatal, que conservadors i partidaris de la social-democràcia tradicional titllen de 'socialisme', no pot superar aquesta tendència. Els governs aviat demanaran que 'tothom' s'estrenyi. La desocupació pujarà, mentre els empresaris i el govern proven d'animar els beneficis amb una davallada salarial.
Punt inquietant, a banda, són els continus paral·lels que hom fa de la situació present amb l'oberta el 1929. El món és ben diferent. En aquella ocasió, el New Deal parà part del colp social (però hom no l'inicià fins el 1933). Però l'economia no es recuperà del tot fins passada la guerra. Això és el que inquieta. No és que la Segona Guerra Mundial comencés per animar el capitalisme, ni molt menys. Sinó que la Segona Guerra Mundial fou possible per la crisi desequilibradora de les grans potències del moment (Gran Bretanya i els Estats Units) i que feia la situació atractiva a Alemanya i al Japó per iniciar una expansió en els seus respectius continents. La crisi afebleix relativament Europa i els Estats Units, i hom ha de veure encara quin serà el grau d'afectació de Brasil, Índia, Xina, Rússia, etc.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Correllengua a Esplugues (2008)
Aquesta setmana el Correllengua ha arribat a Esplugues de Llobregat, organitzat per la CAL d'Esplugues. El dimecres dia 15, Jordi Esteban i Antoni Fernández (Veu Pròpia) presentaren la iniciativa Xerrem (grups de conversa en català) al local de l'Espluga Viva. El dissabte dia 18, la pluja va obligar a dur el Correllengua a l'interior del Casal de Cultura Robert Brillas. Al matí, Vermut Popular, amb una demostració de txalaparta i del Grup Asanf, com a exemples de la música d'arrel del País Basc i Amazígia. I el plat fort va ser al vespre...
... De primer, amb el III Chill-out Literari aborigen a càrrec de Marcel Casellas, acompanyat de Pau Puig i Oriol Pi de la Serra, i amb la col·laboració de Lord Alorda i d'en Carolino de Folgueroles...
...i, havent sopat, seguiren els concerts de Marta Rius i les noves dones de la vella cançó...
...i d'Aramateix...
I avui, a les 19.00, també al Robert Brillas, hi haurà el recital poètico-musical Les veus de l'Alguer.
... De primer, amb el III Chill-out Literari aborigen a càrrec de Marcel Casellas, acompanyat de Pau Puig i Oriol Pi de la Serra, i amb la col·laboració de Lord Alorda i d'en Carolino de Folgueroles...
...i, havent sopat, seguiren els concerts de Marta Rius i les noves dones de la vella cançó...
...i d'Aramateix...
I avui, a les 19.00, també al Robert Brillas, hi haurà el recital poètico-musical Les veus de l'Alguer.
divendres, 17 d’octubre del 2008
La Crisi en els seus textos (20081017)
L'esclat de la bombolla financera, alimentat per l'esclat de la bombolla immobiliària, prèviament generada per la fugida arran de l'esclat de la bombolla de les empreses .com fa que The Onion es demani quina haurà de ser la propera bombolla. Una comentarista del blog d'en Paul Krugman proposa una resposta: "poorhouses!". Al capdavall, alguna gestió s'haurà de fer davant l'augment de la pobresa (que hom xifra en 250 milions de pobres com a conseqüència de la "bombolla de preus alimentaris"). Aquestes gestions es faran als països rics, és clar, on l'augment de la pobresa serà contemplada per la casta dirigent com un factor d'inseguretat. En David Fernández ens adverteix sovint que davant la crisi, el manteniment del sistema exigirà un recrudiment de les mesures de policialització i de control social. Unes mesures que es vendran en nom de la seguretat ciutadana, per bé la majoria dels ciutadans no podran evitar caure en una espiral d'insegurització.
Immanuel Wallerstein posa l'accent en una mirada més a llarg termini. Quan Wallerstein diu:
Ja som al començament d'una depressió mundial completa amb una extensa desocupació gairebé a tot arreu. Pot prendre la forma d'una deflació nominal clàssica, amb totes les conseqüències negatives per la gent corrent. O pot prendre la forma, una mica menys probable, d'una inflació descontrolada, que és simplement una altra forma en la qual els valors deflacionen, i que és fins i tot pitjor per la gent corrent.
A hores d'ara poca gent trobaria aquestes afirmacions exagerades. I potser tenen raó els que diuen que aquesta percepció és part del problema. En tot cas, és en la visió a llarg termini on Wallerstein proposa dos elements que no gaudeixen de gaire popularitat:
- el cicle econòmic, en el sentit dels cicles de Kondratieff, d'expansions i contraccions amb una durada certament variable (des de 20-30 a 60 anys, segons les èpoques i la forma de comptar). Wallerstein considera que la darrera fase A d'un cicle de Kondratieff va tenir lloc entre el 1945 i el 1973.
- el cicle d'hegemonia geopolítica, de durada més llarga. El cicle de l'hegemonia econòmica-política nord-americana arrenca, segons Wallerstein, el 1873, assoleix el cim el 1945, i comença a declinar en els anys 1970.
La qüestió dels temps apareix de nou amb tota la força. L'actual fase B del cicle de Kondratieff no ha estat uniforme ni molt menys, amb períodes de creixement i d'ensulsiada. El problema és que els creixements han estat sempre precaris, s'han traslladat poc (a diferència del cicle de 1945-73) a un augment relatiu de benestar i no han comportat una redistribució de renda ni entre països ni entre classes. Wallerstein s'arrisca potser una mica massa en fer entrar en l'equació la tendència final ("els tres costos bàsics de la producció capitalista -personal, inputs i impostos- pugen de forma gradual com a percentatge del preu viable de venda"), i dur-ho a la seva conseqüència lògica:
Podem afirmar amb confiança que el sistema actual no pot sobreviure. El que no podem predir és quin nou ordre serà elegit per substituir-lo, perquè serà el resultat d'una infinitat de pressions individuals. Però tard o d'hora, s'instal·larà un nou sistema. No serà un sistema capitalista sinó que pot ser molt pitjor (encara més polaritzador i jeràrquic) o molt millor (relativament democràtic i relativament igualitari) que aquest sistema. La tria d'un nou sistema és la principal lluita política mundial dels nostres temps.
La frase de Wallerstein fa que pensar. Perquè quan Sarkozy i els seus aliats parlen de "refundar el capitalisme" ja podem comptar en què pensen. L'accent cal posar-lo, doncs, en el grau de polarització, autoritarisme i jerarquització que impliqui cada projecte econòmic-polític (és a dir, a quin dels dos pols socials s'adreça). Malauradament, tot sovint, els discursos econòmics es perden en polèmiques epifenomèniques d'individualisme-col·lectivisme o d'intervenció estatal-laissez faire. Recuperar l'individualisme de l'època de les cabanes de fusta no passa d'utopisme, i el caràcter reaccionari d'alguns defensors es mostra en el fet que condemnen molt més les mesures de social welfare que no pas les de corporate welfare. Quant a la intervenció estatal, cada estat i cada burocràcia apareix en un doble vessant: de comitè executiu del sector social en el qual recolza i de bandada de depredadors-carronyaires amb interessos propis. Intervencions i passotismes són mecanismes per a uns objectius, i és en aquests objectius on cal posar el debat.
Immanuel Wallerstein posa l'accent en una mirada més a llarg termini. Quan Wallerstein diu:
Ja som al començament d'una depressió mundial completa amb una extensa desocupació gairebé a tot arreu. Pot prendre la forma d'una deflació nominal clàssica, amb totes les conseqüències negatives per la gent corrent. O pot prendre la forma, una mica menys probable, d'una inflació descontrolada, que és simplement una altra forma en la qual els valors deflacionen, i que és fins i tot pitjor per la gent corrent.
A hores d'ara poca gent trobaria aquestes afirmacions exagerades. I potser tenen raó els que diuen que aquesta percepció és part del problema. En tot cas, és en la visió a llarg termini on Wallerstein proposa dos elements que no gaudeixen de gaire popularitat:
- el cicle econòmic, en el sentit dels cicles de Kondratieff, d'expansions i contraccions amb una durada certament variable (des de 20-30 a 60 anys, segons les èpoques i la forma de comptar). Wallerstein considera que la darrera fase A d'un cicle de Kondratieff va tenir lloc entre el 1945 i el 1973.
- el cicle d'hegemonia geopolítica, de durada més llarga. El cicle de l'hegemonia econòmica-política nord-americana arrenca, segons Wallerstein, el 1873, assoleix el cim el 1945, i comença a declinar en els anys 1970.
La qüestió dels temps apareix de nou amb tota la força. L'actual fase B del cicle de Kondratieff no ha estat uniforme ni molt menys, amb períodes de creixement i d'ensulsiada. El problema és que els creixements han estat sempre precaris, s'han traslladat poc (a diferència del cicle de 1945-73) a un augment relatiu de benestar i no han comportat una redistribució de renda ni entre països ni entre classes. Wallerstein s'arrisca potser una mica massa en fer entrar en l'equació la tendència final ("els tres costos bàsics de la producció capitalista -personal, inputs i impostos- pugen de forma gradual com a percentatge del preu viable de venda"), i dur-ho a la seva conseqüència lògica:
Podem afirmar amb confiança que el sistema actual no pot sobreviure. El que no podem predir és quin nou ordre serà elegit per substituir-lo, perquè serà el resultat d'una infinitat de pressions individuals. Però tard o d'hora, s'instal·larà un nou sistema. No serà un sistema capitalista sinó que pot ser molt pitjor (encara més polaritzador i jeràrquic) o molt millor (relativament democràtic i relativament igualitari) que aquest sistema. La tria d'un nou sistema és la principal lluita política mundial dels nostres temps.
La frase de Wallerstein fa que pensar. Perquè quan Sarkozy i els seus aliats parlen de "refundar el capitalisme" ja podem comptar en què pensen. L'accent cal posar-lo, doncs, en el grau de polarització, autoritarisme i jerarquització que impliqui cada projecte econòmic-polític (és a dir, a quin dels dos pols socials s'adreça). Malauradament, tot sovint, els discursos econòmics es perden en polèmiques epifenomèniques d'individualisme-col·lectivisme o d'intervenció estatal-laissez faire. Recuperar l'individualisme de l'època de les cabanes de fusta no passa d'utopisme, i el caràcter reaccionari d'alguns defensors es mostra en el fet que condemnen molt més les mesures de social welfare que no pas les de corporate welfare. Quant a la intervenció estatal, cada estat i cada burocràcia apareix en un doble vessant: de comitè executiu del sector social en el qual recolza i de bandada de depredadors-carronyaires amb interessos propis. Intervencions i passotismes són mecanismes per a uns objectius, i és en aquests objectius on cal posar el debat.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Nobel 2008 - Balanç de Prediccions (Economia)
El Premi Nobel d'Economia l'hem de comptar, tècnicament, entre els Nobel alternatius [El Premi Nobel d'Economia 2008 ha recaigut en Paul Krugman]. Enguany despertarà força interès. No crec que al Banc de Suècia l'interessi premiar enguany cap vulgareconomista recobert de matemàtiques [Certament Krugman és un bon aplicador de la matemàtica a l'economia, i de fet si ha rebut el Nobel és per aquestes aplicacions en el camp del comerç internacional i de l'economies d'escala. La majoria de vulgareconomistes, val a dir, tampoc no saben manegar gaires matemàtiques, però hi ha una minoria que sí. Krugman és molt més seriós que el vulgareconomista típic en els seus textos divulgatius]. La temptació de premiar alguna veu discordant (moderadament discordant) puja, però tothom ho interpretaria com un signe de pànic arrabatat [Krugman no és una veu molt discordant en el panorama econòmic internacional, però si ho és pels mitjans conservadors, particularment dels Estats Units, que el tenen com una bèstia negra. El Banc de Suècia, però, potser ha anat massa lluny en demostrar un cert pànic]. El millor en aquests moments és triar alguna organització de cures pal·liatives en el "Tercer Món" que tingui una mínima solidesa econòmica i que vengui la idea del "mercat bo i productiu" (contra el "mercat dolent i especulatiu") [Krugman és, doncs, un premiat més compromès. Per això s'insistirà en què el premiat és el Krugman-economista i no el Krugman-articulista. Però separar l'un de l'altre, com separar els seus judicis econòmics dels seus judicis socio-polític, és artificial].
divendres, 10 d’octubre del 2008
Nobel, 2008 - (balanç de predicions, Pau)
- Premi Nobel de la Pau. Bufen vents de preguerra en l'escena mundial i potser seria bo un Premi a qualsevol persona o organització amb cara-i-ulls que hagi fet o faci alguna cosa[Certament la Iniciativa de Gestió de Crisis de M. Ahtisaari fa coses en nom de la 'seguretat sostenible']. Però aquest pacifisme té un cert descrèdit, i és més probable que hom orienti el premi a una organització o iniciativa que faci alguna tasca una mica original per pal·liar la misèria [Fred, fred. Pel CMI la major part de la feina no té a veure directament amb la misèria sinó en posar d'acord als diferents sectors dirigents d'una regió. Com que quan s'esbatussen aquests sectors dirigents la carn de canó i les víctimes civils les posen els sectors dirigits de la dita regió, sí que indirectament fa una mica de prevenció de misèria. És allò de l'imperialisme humanitari. Els pessimistes diuen que és humanitari però imperialista. Els optimistes diuen que és imperialista però humanitari. Humanitari i sostenible... fins quan sostingui].
dijous, 9 d’octubre del 2008
Nobel, 2008 - Balanç de prediccions (Literatura)
- Premi Nobel de Literatura. Segurament toca un premi a un literat en llengua no-anglesa [Cert: Jean-Marie Gustave Le Clézio és un escriptor (en) francès, de família euro-mauriciana]. Segurament es tractarà d'un novel·lista, però sempre hi ha la probabilitat d'altres formats (inclosos cantautors) [Le Clézio és un escriptor de ficció ]. Un Nobel català? Hi ha diversos noms que sonen de tant en tant, com el de Baltasar Porcel o, fins i tot, el de Sánchez-Piñol. Però segurament enguany toca una literatura no-europea [Bé, Mauricio és a l'Oceà Índic però forma part de la Unió Europea a través de la república francès]. No-europea i en llengua no-anglesa: no n'haurem llegit res i probablement no ho farem mai, però bé, d'això es tracta amb el Nobel de Literatura.[No hem llegit res de Le Clézio, però pels arguments de les novel·les no ens faria tampoc gens de mal fer-ho].
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Nobel (balanç de prediccions - Química)
- Premi Nobel de Física i Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. De Química, i això ja és més predicció, no seria mala idea un premi a la química ambiental, particularment a processos químics de reducció de contaminants [Fred, fred. La cosa ha anat de la proteïna fluorescent verda, GFP, que fa les delícies dels editors de revistes amb ganes de portades que facin patxoca]. El problema és que un premi així es veuria com una aposta mediàtica per a una solució parcial o sostenible, i potser tindria efectes panxacontentistes indesitjables [Res no és socialment neutre en aquesta vida, i una de les aplicacions de la GFP ha estat el seguiment de la transgènesi. De fet, una de les primeres plantes transgèniques fou una ravenissa, l'Arabidopsis thaliana a la qual s'inserí el gen GFP sota no sé quin promotor. Però això és una altra història].
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Solidaritat amb Jesús Álvarez, independentista espanyol
No sé si els de Blogger em permetran d'adjuntar el següent vídeo, ja que la repressió per part del conglomerat Google-Youtube-Blogger és paorosa.
En tot cas la meva intenció és adjuntar el famós vídeo de Jesús Álvarez on mostra la seva visió nacional, que és la que compartim tant els independentistes espanyols com els independentistes catalans.
Tota la colla d'unionistes catalans i unionistes espanyols han posat el crit al cel. Per què no poden respectar la visió nacionalitària d'un periodista? Que no hi ha prou unionisme en les televisions espanyola i catalana com per criticar que hi hagi un sol presentador que no hi combregui? Lapsus, diuen. El mateix que va dir Esperanza Aguirre (una altra criptoindependentista espanyola) quan els imperialistes de la Caixa volien apoderar-se d'Endesa (nota: l'imperialista Endesa prèviament s'havia apoderat del mercat energètic català).
En tot cas, una salutació a tots els independentistes espanyols, i que resisteixin la propaganda imperialista del paniberisme!!!
En tot cas la meva intenció és adjuntar el famós vídeo de Jesús Álvarez on mostra la seva visió nacional, que és la que compartim tant els independentistes espanyols com els independentistes catalans.
Tota la colla d'unionistes catalans i unionistes espanyols han posat el crit al cel. Per què no poden respectar la visió nacionalitària d'un periodista? Que no hi ha prou unionisme en les televisions espanyola i catalana com per criticar que hi hagi un sol presentador que no hi combregui? Lapsus, diuen. El mateix que va dir Esperanza Aguirre (una altra criptoindependentista espanyola) quan els imperialistes de la Caixa volien apoderar-se d'Endesa (nota: l'imperialista Endesa prèviament s'havia apoderat del mercat energètic català).
En tot cas, una salutació a tots els independentistes espanyols, i que resisteixin la propaganda imperialista del paniberisme!!!
Nobel 2008 - balanç de prediccions (Física)
- Premis Nobel de Física i de Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. Més que com a predicció, podríem expressar el desig d'un premi de caire més teòric i fonamental en el camp de la Física [I de fet això ha estat el cas amb el Premi Nobel de Física a Nambu, Kobayashi i Maskawa]. Al capdavall, quants premis Nobel li han donat an en Roger Penrose (i se'ns fa gran)? [El perfil dels guardonats és més discret. Els noms de Kobayashi i Maskawa són coneguts fonamentalment a partir del seu article de 1972 i de la "matriu de Kobayashi-Maskawa" que expressa numèricament les propietats de les partícules elementals. L'aportació de Nambu és encara més fonamental, però també més dilatada en el temps].
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Nobel 2008: balanç de prediccions (Medicina)
- Premi Nobel de Medicina o Fisiologia [Caçadors de virus (Hausen, Barré-Sinoussi i Montagnier, Premi Nobel de Medicina - 2008)]. Tal com són les coses avui dia sembla el més probable que el premi Nobel anirà adreçat a un camp de recerca bàsica en biologia molecular [Fred. Fred. Precisament com que feia uns quants anys seguits de premis en recerca bàsica o en recerca d'aplicació més remota, enguany tocava un altre enfocament: l'aplicació de les eines de la recerca bàsica en virologia i en genètica per a identificar i estudis els agents vírics causals del càncer de coll uterí i de la síndrom d'immunodeficiència adquirida]. El caràcter incrementatiu de les aplicacions purament mèdiques dificulta una selecció de noms "premiables" per a tècniques especialment reeixides [De fet, dels tres premiats, únicament Hausen és doctor en medicina, i ho ha estat per recerques més aviat fonamentals en el camp de l'etiologia del càncer de coll uterí]. Quant a la recerca en fàrmacs, resulta un xic impopular, i premiar la recerca d'una companyia significa escupir a la cara de les altres... [Val a dir, però, que una munió de fàrmacs anti-retrovirals i la vacuna de prevenció de l'HPV16/18 han estat el resultat més o menys directa de les recerques premiades] Dit això, semblaria interessant destinar el premi a l'epigenètica, és a dir de l'estudis dels canvis en l'ADN que no modifiquen la seqüència de parells de bases [Fred. Fred. Massa anys de premis 'genètics'. En aquest cas la genètica molecular era posada al servei de la virologia]. L'epigenètica ha mostrat fins quin punt pot ser erròniament reduccionista identificar la seqüència de parells de bases amb totes les funcions de l'ADN. En aquest sentit podem esmentar epigenetistes com Manuel Pellicer. Una altra possibilitat és apostar per línies de recerca bàsica, també de caire genètic, però que sota el paradigma de la bala màgica el·luciden dianes per al tractament de malalties [Bé, de fet, aquest paradigma de la bala màgica funciona millor en malalties infeccioses on, si més no, l'agent causal és més o menys únic]. En aquest sentit podem esmentar les recerques d'identificació de gens implicats en la metàstasi que fa el grup de Joan Massagué. Recerques com l'esmentada també es considerarien un premi a les aproximació òmiques en la recerca (la "recerca cega" o "recerca sense prejudicis biomoleculars"). [Justament, però, les recerques premiades no són recerques pas cegues. Hausen comptava amb la intuïció, compartida per molts altres col·legues, que hi havia d'haver una relació entre infeccions relativament benignes de l'aparell genital i alguns tipus de càncer d'úter o de cèrvix. Calia mostra la relació i Hausen esmerçà més de 10 anys en la mateixa línia, malgrat uns resultats inicialment poc prometedors. Pel que fa a la recerca de Barré-Sinoussi i Montagnier, cal dir que en més d'una ocasió seguiren els seus prejudicis quant a l'agent causal de la SIDA. Majoritàriament l'encertaren, i en qüestió de mesos ja tenien el candidat identificat. Després seguiren estudis de confirmació, que culminaren el 1984, tan sols tres anys després dels primers diagnòstics de la malaltia].
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Premis Nobel 2008 - desitjos i prediccions
Aquests dies Les Set Edats parlarà dels Premis Nobel d'enguany i de fet ja ha començat a parlar dels "premis nobel alternatius" que s'han lliurat aquesta setmana que s'acaba. A hores d'ara, els diferents jurats del Premis Nobel ja ho deu tenir apamat. Amb la quantitat de candidats possibles i el caràcter arbitrari de les concessions (que deriven d'estires-i-arronses massa poc interessants com per entrar-hi) no té cap mena de sentit fer una llista de prediccions. Fem-la, però:
- Premi Nobel de Medicina o Fisiologia. Tal com són les coses avui dia sembla el més probable que el premi Nobel anirà adreçat a un camp de recerca bàsica en biologia molecular. El caràcter incrementatiu de les aplicacions purament mèdiques dificulta una selecció de noms "premiables" per a tècniques especialment reeixides. Quant a la recerca en fàrmacs, resulta un xic impopular, i premiar la recerca d'una companyia significa escupir a la cara de les altres... Dit això, semblaria interessant destinar el premi a l'epigenètica, és a dir de l'estudis dels canvis en l'ADN que no modifiquen la seqüència de parells de bases. L'epigenètica ha mostrat fins quin punt pot ser erròniament reduccionista identificar la seqüència de parells de bases amb totes les funcions de l'ADN. En aquest sentit podem esmentar epigenetistes com Manuel Pellicer. Una altra possibilitat és apostar per línies de recerca bàsica, també de caire genètic, però que sota el paradigma de la bala màgica el·luciden dianes per al tractament de malalties. En aquest sentit podem esmentar les recerques d'identificació de gens implicats en la metàstasi que fa el grup de Joan Massagué. Recerques com l'esmentada també es considerarien un premi a les aproximació òmiques en la recerca (la "recerca cega" o "recerca sense prejudicis biomoleculars").
- Premis Nobel de Física i de Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. Més que com a predicció, podríem expressar el desig d'un premi de caire més teòric i fonamental en el camp de la Física. Al capdavall, quants premis Nobel li han donat an en Roger Penrose (i se'ns fa gran)? De Química, i això ja és més predicció, no seria mala idea un premi a la química ambiental, particularment a processos químics de reducció de contaminants. El problema és que un premi així es veuria com una aposta mediàtica per a una solució parcial o sostenible, i potser tindria efectes panxacontentistes indesitjables.
- Premi Nobel de la Pau. Bufen vents de preguerra en l'escena mundial i potser seria bo un Premi a qualsevol persona o organització amb cara-i-ulls que hagi fet o faci alguna cosa. Però aquest pacifisme té un cert descrèdit, i és més probable que hom orienti el premi a una organització o iniciativa que faci alguna tasca una mica original per pal·liar la misèria.
- Premi Nobel de Literatura. Segurament toca un premi a un literat en llengua no-anglesa. Segurament es tractarà d'un novel·lista, però sempre hi ha la probabilitat d'altres formats (inclosos cantautors). Un Nobel català? Hi ha diversos noms que sonen de tant en tant, com el de Baltasar Porcel o, fins i tot, el de Sánchez-Piñol. Però segurament enguany toca una literatura no-europea. No-europea i en llengua no-anglesa: no n'haurem llegit res i probablement no ho farem mai, però bé, d'això es tracta amb el Nobel de Literatura.
El Premi Nobel d'Economia l'hem de comptar, tècnicament, entre els Nobel alternatius. Enguany despertarà força interès. No crec que al Banc de Suècia l'interessi premiar enguany cap vulgareconomista recobert de matemàtiques. La temptació de premiar alguna veu discordant (moderadament discordant) puja, però tothom ho interpretaria com un signe de pànic arrabatat. El millor en aquests moments és triar alguna organització de cures pal·liatives en el "Tercer Món" que tingui una mínima solidesa econòmica i que vengui la idea del "mercat bo i productiu" (contra el "mercat dolent i especulatiu").
- Premi Nobel de Medicina o Fisiologia. Tal com són les coses avui dia sembla el més probable que el premi Nobel anirà adreçat a un camp de recerca bàsica en biologia molecular. El caràcter incrementatiu de les aplicacions purament mèdiques dificulta una selecció de noms "premiables" per a tècniques especialment reeixides. Quant a la recerca en fàrmacs, resulta un xic impopular, i premiar la recerca d'una companyia significa escupir a la cara de les altres... Dit això, semblaria interessant destinar el premi a l'epigenètica, és a dir de l'estudis dels canvis en l'ADN que no modifiquen la seqüència de parells de bases. L'epigenètica ha mostrat fins quin punt pot ser erròniament reduccionista identificar la seqüència de parells de bases amb totes les funcions de l'ADN. En aquest sentit podem esmentar epigenetistes com Manuel Pellicer. Una altra possibilitat és apostar per línies de recerca bàsica, també de caire genètic, però que sota el paradigma de la bala màgica el·luciden dianes per al tractament de malalties. En aquest sentit podem esmentar les recerques d'identificació de gens implicats en la metàstasi que fa el grup de Joan Massagué. Recerques com l'esmentada també es considerarien un premi a les aproximació òmiques en la recerca (la "recerca cega" o "recerca sense prejudicis biomoleculars").
- Premis Nobel de Física i de Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. Més que com a predicció, podríem expressar el desig d'un premi de caire més teòric i fonamental en el camp de la Física. Al capdavall, quants premis Nobel li han donat an en Roger Penrose (i se'ns fa gran)? De Química, i això ja és més predicció, no seria mala idea un premi a la química ambiental, particularment a processos químics de reducció de contaminants. El problema és que un premi així es veuria com una aposta mediàtica per a una solució parcial o sostenible, i potser tindria efectes panxacontentistes indesitjables.
- Premi Nobel de la Pau. Bufen vents de preguerra en l'escena mundial i potser seria bo un Premi a qualsevol persona o organització amb cara-i-ulls que hagi fet o faci alguna cosa. Però aquest pacifisme té un cert descrèdit, i és més probable que hom orienti el premi a una organització o iniciativa que faci alguna tasca una mica original per pal·liar la misèria.
- Premi Nobel de Literatura. Segurament toca un premi a un literat en llengua no-anglesa. Segurament es tractarà d'un novel·lista, però sempre hi ha la probabilitat d'altres formats (inclosos cantautors). Un Nobel català? Hi ha diversos noms que sonen de tant en tant, com el de Baltasar Porcel o, fins i tot, el de Sánchez-Piñol. Però segurament enguany toca una literatura no-europea. No-europea i en llengua no-anglesa: no n'haurem llegit res i probablement no ho farem mai, però bé, d'això es tracta amb el Nobel de Literatura.
El Premi Nobel d'Economia l'hem de comptar, tècnicament, entre els Nobel alternatius. Enguany despertarà força interès. No crec que al Banc de Suècia l'interessi premiar enguany cap vulgareconomista recobert de matemàtiques. La temptació de premiar alguna veu discordant (moderadament discordant) puja, però tothom ho interpretaria com un signe de pànic arrabatat. El millor en aquests moments és triar alguna organització de cures pal·liatives en el "Tercer Món" que tingui una mínima solidesa econòmica i que vengui la idea del "mercat bo i productiu" (contra el "mercat dolent i especulatiu").
dissabte, 4 d’octubre del 2008
El mort viu o el viu mort (Cinemacat.cat, Antoni Verdaguer, 2008)
Antoni Verdaguer ens ofereix un documentari de reflexió sobre la producció cinematogràfica a Barcelona. Si deixem de banda els primers minuts, que són un resum històric dels primers seixanta anys de la cinematografia barcelonina, la resta del film la constitueix un retall d'intervencions de productors i realitzadors que viuen o treballen (o hi han viscut o hi han treballat) a Barcelona. Hi ha dos moments claus definidors de la realitat present de la cinematografia catalana. Un és l'esfondrament definitiu, en els anys 1960, de la indústria cinematogràfica barcelonina concebuda en els paràmetres clàssics. L'altre és el fet que arran de la transició post-franquista hom crea a Barcelona unes estructures autonòmiques, en el anys 1970. Entre les dues fites hi ha, és clar, d'altres transformacions. El cinema, quant a nombre de sales i espectadors, es troba en plena expansió en els anys 1960... però aquesta expansió aviat s'aturarà i començarà a arronsar-se per la competència amb la televisió i, més modernament, amb d'altres formats audiovisuals (videojocs, etc.). És en aquesta pendent de baixada que es fa notar més i més la penetració de les grans distribuïdores nord-americanes que, amb el vist-i-plau del públic, copen el mercat. La producció cinematogràfica autòctona es farà cada vegada més dependent dels ajuts oficials, tant de les administracions públiques com dels òrgans i instituts adosats, com de les televisions públiques. És en aquest nou context on apareixen les discussions sobre les cinematografies nacionals, en una recerca de l'ajut que té com a contrapartida la imposició d'una sèrie de criteris, no poques vegades erràtics, des de les institucions finançadores. I entre les finançadores que ofeguen projectes, i les distribuïdores que escanyen els projectes que hi hagin estat finançats, el panorama és ben galdós. Des d'aquest punt de mira, la cinematografia barcelonina és més norma que excepció del panorama cinematogràfic mundial que es viu més enllà de les grans productores californianes. Hi ha, però, d'altres factors, que el documentari de Verdaguer no defuig: la jerarquització de mercats (on la producció nord-americana té un mercat mundial, la francesa un mercat continental, l'espanyola un mercat estatal i la catalana ha de demanar-hi permís per deixar-se veure o "amagar taxis amb les portes grogues" per poder exportar-se) i el conflicte de visions nacionals i, en conseqüència, de llengües (per bé que el conflicte català-castellà[-anglès] tendeixi a recobrir-se de reivindicacions de genuïnitat autòctona, de llibertat creativa, de cosmopolitisme, etc.). Però, al capdavall, aquests problemes, tant els de caire internacional com els de caire nacional, resulten molt més fàcils d'atacar que no pas uns altres de més profunds, que van a l'arrel de la creació cinematogràfica. Les disjuntives film d'autor-film de gènere, obra d'art-producte comercial, vocació-professió, inspiració-tècnica, contigut-forma, etc., són encara presents en els discursos dels directors i productors entrevistats en el moment de justificar-se.
En tot cas, el documentari de Verdaguer serveix per expressar aquestes inquietuds d'una forma menys apocalíptica de l'habitual. Al capdavall, com diu Bigas Luna, si l'analfabet del segle XX era qui no sabia llegir i escriure, l'analfabet del segle XXI serà qui no sàpiga fer imatges en moviment i fruir-les.
En tot cas, el documentari de Verdaguer serveix per expressar aquestes inquietuds d'una forma menys apocalíptica de l'habitual. Al capdavall, com diu Bigas Luna, si l'analfabet del segle XX era qui no sabia llegir i escriure, l'analfabet del segle XXI serà qui no sàpiga fer imatges en moviment i fruir-les.
dijous, 2 d’octubre del 2008
L'atzarosa trajectòria de la primera Universitat Autònoma de Barcelona (República, Universitat i Autonomia)
El Centenari del retorn de la Universitat de Barcelona s'escaigué en unes dates ben poc reposades. Certament, hom convidrà que el mateix retorn, l'any 1837, en mig de la guerra carlina, tampoc no fou un camí de roses. En tot cas, el 1837 hom tancava 123 anys de trajectòria de la Universitat de Cervera, hereva (i botxina, però també hereva) dels Estudis Generals de Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona i Vic. Al Vestíbul de l'Edifici Històric trobareu fins al 31 d'octubre una exposició sobre l'experiència de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-39).Situem-nos. Al Principat de Catalunya, les cinc universitats existents foren tancades arran de la victòria filipista del 1714. En el seu lloc aparegué una Universitat de Cervera amb uns paràmetre organitzatius diferents. L'autonomia universitària tradicional no hi tenia lloc a Cervera. El trasllat de 1837 va canviar la Universitat de lloc, però els règims constitucionals continuaren mantenint el control polític de la universitat. El to castellanitzador de Cervera (amb les seves excepcions) continuà a Barcelona (amb les seves excepcions, que no fan sinó confirmar la regla). No és estrany que els canvis socials, la renaixença, els conflictes propis d'un país modern, passessin en bona mesura de llarg de la Universitat. La il·lusió gòtica de l'edifici d'Elies Rogent no podia amagar el barroquisme de la Universitat de Cervera-Barcelona. Hi ha corregudes, és clar, d'universitaris per la Plaça d'Universitat, testimoni del contacte (certament passiu) de la universitat amb la societat civil. I en aquest període dels anys 1920 arrenca la introducció de l'exposició. La Universitat covava una voluntat de canvi en un sector (certament minoritari) d'estudiants i de joves professors. La Primera Dictadura estroncà en part aquest procés i, retrospectivament, hom podria dir que el va tòrcer per sempre, en arrabassar-li les il·lusions de joventut. La Primera Dictadura, però, va caure i cap transició no va poder sostindre la monarquia. En aquest context hom proclama la República (i la República Catalana) i s'inicia un procés de realitats i de renúncies que culmina amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932. A la Universitat la voluntat de canvi es manifesta en un Patronat, integrat per noms com Pompeu Fabra, Antoni Garcia Banús, Antoni Trias i Pujol, Jaume Serra Hunter, Joaquim Balcells, Josep Xirau, August Pi i Sunyer, Cándido Bolívar, Américo Castro, Gregorio Marañón i Domingo Barnés. El 1933 aquest treball de reforma es corona amb un altre estatut d'autonomia, el de la Universitat. Neixia així la Universitat Autònoma de Barcelona. L'exposició en aquest sentit posa l'accent en els conflictes que apareixen en aquells mesos: la catalanització, el procés de democratització, la modernització, etc. són contestats per les inèrcies del passat. Però els conflictes no s'esgoten en aquest binomi. Dins el mateix Patronat hi ha topades (Serra Hunter) amb l'equip rectoral de Pere Bosch Gimpera. Les relacions del Patronat amb el Govern i amb els diferents grups parlamentaris es mouen entre la complicitat i les desavinences. Hem dit mesos, i hem dit bé. En aquest període cal comptar per mesos i no per anys. El 6 d'octubre de 1934, Companys proclama l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Els militars paren l'aixecament i aprofiten per suspendre l'Estatut. També la Universitat Autònoma de Barcelona s'hi veurà afectada durant l'any llarg de "governadors generals de Catalunya" que se succeeix fins el febrer del 1936, on la victòria del Front d'Esquerres (o Front Popular) retorna Companys a la Generalitat. L'oasi català ha estat una expressió ja viva en l'època per contrast la realitat del Principat amb les asprors que es vivien a Espanya. Però en aquest oasi català hi ha conflicte. Si la Universitat Autònoma de Barcelona sembla un element més de l'engranatge de redreçament nacional, també s'hi amaguen elements reaccionaris i l'estudiantat és un dels principals reservoris per al falangisme barceloní. L'aixecament militar del 18 de juliol és aplastat a Barcelona el 19 de juliol. L'onada (més contrareaccionària que revolucionària, si més no al principi) també afectarà la Universitat. El mateix juliol es crea el Comissariat de la Universitat Catalana, on s'hi deixan notar clarament les influències dels grups polítics i sindicals, s'afuen les tensions ideològiques i de concepcions nacionals. El maig del 1937 suposa un punt d'inflexió. La Generalitat guanya una victòria pírrica, és clar, i la mà el govern republicà espanyol es farà sentir més i més. En tot cas, el mes d'octubre del 1937 hom suprimeix el Comissariat de la Universitat Catalana. La fita és adequadament celebrada: hom restaura la Universitat Autònoma de Barcelona cent anys justos després del retorn de Cervera. Comença així la darrera etapa de la Universitat Autònoma de Barcelona marcada per la sagnia del front i la sagnia dels bombardejos, pels exiliats i assassinats i pels qui han passat a l'altra banda o són presos. L'epíleg de l'exposició és el desmantellament definitiu. El 26 de gener de 1939, Barcelona cau. La missa de campanya a la plaça Universitat del 7 de març pren ressons de conquesta. Allò que la guerra no havia destruït ho faran les depuracions. Certament des de l'exposició de cultura nazi del 1942 al Paranimf fins al 1974 (la data de la mort de Bosch Gimpera a Mèxic, commemorada clandestinament a la Universitat de Barcelona), la universitat evoluciona (en mig d'opusiciones). D'aquests darrers anys, probablement, el millor llegat ha estat el retorn a la realitat poliuniversitària del Principat i de tot Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)