'Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real'

El ministre espanyol d'educació, Wert, ha intervingut en la polèmica sobre les beques universitàries a l'estat espanyol. Wert defensava el criteri de limitar les beques als alumnes que superin la barrera del 6,5 (sobre 10), adduint que, al capdavall, l'alumne que no supera aquesta barrera és potser perquè no ha triat els estudis universitaris més adients a la seva capacitat.

El raonament seria atractiu si no fos perquè Wert permet continuar els estudis a alumnes que, sense arribar a aquesta barrera, sí poden pagar unes taxes universitàries cada vegada més elevades.

Es deixa incòlume, doncs, una dualitat deguda bàsicament als ingressos familiars.

Cal no ésser excessivament innocent. La finalitat bàsica del sistema educatiu, públic o privat, sota l'ègida del capitalisme, és la reproducció dels diferents estrats necessaris per al sistema. D'ací la dualitat entre ensenyament universitari i ensenyament professional, els obstacles a la formació continuada, els impediments a la compaginació entre estudi i feina, etc. Fins i tot el mateix ensenyament bàsic serveix per inculcar la gran majoria popular que el seu destí d'atur i misèria es deu al fet de "no haver estudiat prou" de jove.

Però tornem a la filosofia bàsica del 6,5 d'en Wert. El títol d'aquest post és extret d'un document del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

, titulat "Problemes sobre els quals la minoria del P.O.U.M. presentarà projectes de llei a les Corts de la República", i publicat a "Front" el març del 1936. El POUM s'havia presentat a les eleccions del 16 de febrer del 1936 en el marc del "Front Popular/Front d'Esquerres". Maurín, segurament el redactor d'aquest document, havia estat elegit diputat per Barcelona. El punt 19 d'aquest document tracta sobre l'ensenyament:

Escola gratuïta primària, general i obligatòria per a tothom en les escoles oficials. Llibertat d'ensenyament dintre els límits d'uns cànons fixats. Gratuïtat en tots els altres ensenyaments—i manutenció i vestit—de tots aquells alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics.
Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real.

Maurín, nascut a Bonansa, havia treballat de mestre d'escola. En el punt 19 concentra el seu ideari educatiu. La "gratuïtat en l'ensenyament" era reivindicada per a "tots els alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics". Les beques no cobririen únicament els costos docents, sinó també la "manutenció i vestit". Però aquesta reivindicació resultava insuficient. Els alumnes amb mitjans econòmics bé podrien pagar-se la "manutenció i vestit" i requerir únicament una beca pel cost de l'estudi, o ni tan sols aquesta beca. Però per garantir la "igualtat d'oportunitats" es feia necessària la "prohibició d'estudiar" en casos d'incapacitat real.

Simplificació administrativa i els consells del ministre Montoro

El ministre espanyol de Finances, Cristóbal Montoro, aconsella la supressió de les agències de meteorologia, control de dades o control de la competència de les Comunitats Autònomes espanyoles, car al capdavall aquests òrgans tenen homòlegs estatals. No cal dir que els autonomistes nostrats han posat el crit al cel. No n'hi ha per tant. Les duplicitats hi són, i cal resoldre-les. Com? Amb la famosa consulta que ens neguen. Decidir, curt i ras, si volem un estat català o un estat espanyol. Si optem per la primera via, les estructures de l'estat espanyol hauran de desaparèixer (en territori català). Si optem per la segona via, que desapareguin les pseudostructures autonòmiques. Vet ací, la simplificació.

Què demana el Grup de Recerca Econòmica d'Europa de JP Morgan a les constitucions de la perifèria europea?

En el darrer número de Global Data Watch, del grup de recerca econòmica de J.P.Morgan s'hi fa referència a un dels darrers "global issues" titulat "The Euro area adjustment: about halfway there". Es tracta d'un report de 16 pàgines del grup de recerca econòmica d'Europa de JP Morgan. Stefan Beinberg en fa avui a les planes del Word Socialist Web Site una completa anàlisi titulada "JP Morgan demana règims autoritaris a Europa". Des d'un altre angle, Jeremy Smith s'escandalitza igualment d'alguns passatges en el seu blog. Encara que aspectes econòmics i polítics són absolutament indissociables, recomanem el post d'en Michael Roberts quant als primers i ens centrarem en els darrers.

Citarem, doncs, els passatges que han escandalitzat Smith i que si no han escandalitzat Beinberg és per un millor coneixement de la base classista de la lluita que es fa ara al voltant de la "recuperació" de l'Eurozona.

El report de JP Morgan és força superficial i de no gaire bona qualitat tècnica. Però el que ens importen són els següents passatges:

"En els primers dies de la crisi hom pensava que aquests problemes de llegat nacional [de la perifèria europea]eren fonamentalment econòmics [..., però] s'ha fet clar que hi ha problemes polítics ben profunds en la perifèria que, segons la nostra opinió, cal canviar si la Unió Monetària Europea ha de funcionar a llarg termini".

"Els sistemes polítics de la perifèria s'establiren després d'una dictadura, i es definiren per aquella experiència. Les constitucions hi tendeixen a mostrar una forta influència socialista, que reflecteix la força política que adquiriren partits d'esquerres després de la derrota del feixisme."

"Els sistemes polítics de la perifèria mostren típicament diversos dels trets següents: executius febles, estats centrals febles respecte les regions, protecció constitucional de drets laborals, sistemes de construcció de consens que fomenten el clientelisme polític, i el dret de protestar si es fan canvis indesitjats a l'status quo polític. Les mancances d'aquest llegat polític han estat revelades per la crisi.

Els autors del report, se suposa, es refereixen al fet que les actuals constitucions d'Itàlia, Portugal, Grècia i Espanya seguiren, respectivament, dictadures en el 1943/45, 1974, 1975 i 1977/79. Totes es feren en un context de força relativa del moviment obrer i popular. Però la "derrota del feixisme" fou dramàticament diferent en els quatre casos. Les reformes constitucionals i legals a tots quatre estats han liquidat tot allò que podia fer flaire a socialisme en les constitucions. Pensem, en les adaptacions constitucionals fetes per Portugal amb motiu del Tractat de Maastricht o, més recentment, la consagració constitucional del dret preeminent dels creditors a les finances públiques. Prendre, doncs, el report de JP Morgan i, amb ell, fer ara una campanya en defensa de les constitucions de l'Europa mediterrània seria tot un acte de cinisme. No dubtem que l'esquerra burgesa i els seus acòlits pseudosocialistes recorreran a aquest cinisme.

Poca cosa, doncs, hi ha a defensar en aquestes quatre constitucions. No obstant si és rellevant les quatre línies de reforma constitucional que es proposen:

a) Enfortiment del poder executiu
b) Reducció de l'autonomia regional i local
c) Reducció del dret laboral
d) Eradicació dels mecanismes de participació social
e) Destrucció del dret de manifestació.

El punt a) de fet ja s'ha aplicat en més d'un sentit. El rol del "decret-llei" ha crescut en els darrers anys, particularment en matèria de política econòmica. Alhora, a Grècia i a Itàlia s'han constituït governs tecnocràtics elaborats al marge de processos electorals o parlamentaris. Per comptes de recórrer als procediments jurídics normals hi ha una tendència clara a l'excepcionalitat, potser buscant l'aprovació justament de JP Morgan i d'altres poders fàctics.

El punt b) té una lectura enverinada en el cas dels Països Catalans. De fet, dels quatre estats esmentats, el que disposa d'una més àmplia autonomia "regional" és l'estat espanyol, i justament per tal d'intentar una solució absorptiva a les reivindicacions nacionals dels pobles català i basc. L'autonomia regional a l'estat portuguès es limita als casos evidents d'Açores i de Madeira. En el cas italià, existeix una doble categoria entre les regions amb minories lingüístiques extraitalianes del nord i les regions insulars del sud, d'una banda, i les altres regions, de l'altra. En el cas grec, no hi ha cap mena d'autonomia. En tot cas, l'existència d'autonomies regionals i locals pot deixar lloc a contrapoders potencialment perillosos des del punt de mira de JP Morgan. Cal diferenciar, però, entre el concepte d'autonomia regional i local, i la reivindicació catalana. Si ara hom volgués substituir la lluita per la independència per una lluita per l'autonomia contra la recentralització (com vol fer el PSOE), cometríem un acte traïdorenc equivalent a defensar el "model social" actual per comptes d'emprendre posicions nítidament socialistes (és a dir, anticapitalistes).

El punt c) semblaria referir-se exclusivament a les referències sobre dret laboral en les constitucions. Però va més enllà d'una erosió del dret de vaga o del dret de negociació col·lectiva, per estendre's a tots els àmbits de les relacions laborals. En l'horitzó apareix l'ideal de reduir la relació laboral a una mera relació mercantil, tota vegada que la relació mercantil perdria també els elements garantistes cap a la part més feble. Òbviament, a banda de les agressions legals al dret laboral, hi ha l'agressió pràctica quotidiana que suposen les al·legalitats i il·legalitats del mercat laboral gris i negre.

Quant al punt d), cal dir que els redactors del report fan referència als succedanis buits actualment existents. Sindicats, associacions empresarials i altres elements de la "societat civil" fan sovint de crossa de suport a decisions prèviament decidides pel govern de torn. La suposada independència i defensa d'interessos socials concrets per part de totes aquestes organitzacions és una quimera. Malgrat tot, fins i tot aquests entramats són incòmodes per perpetrar nous atacs als interessos d'una majoria de la població, tant de la classe treballadora com també de capes intermèdies (incloent-hi la petita i mitjana empresa no-financera). Val a dir, que ara mateix el punt d) es plasma en la destrucció de la negociació laboral col·lectiva (convenis laborals).

El punt e) vol dotar els estats de mecanismes repressius més efectius en cas de situacions insurreccionals i, especialment, per previndre-les.

És obvi que cal extreure lliçons d'aquest report. El punt e) mostra com el camí de la mera agitació-propaganda de l'estil "no pagarem la vostra crisi" és insuficient. Les estratègies defensives s'esgoten a mesura que cada vegada les classes populars tenen menys a perdre i menys raó per defensar el "model vigent". El recurs a vies exclusivament institucionals és condemnat directament al fracàs d'acord amb el que dicten els punts a), b) i c). JP Morgan demana uns estats "més" autoritaris, i contra ells tan sols el poder obrer i popular pot exercir una contra-autoritat eficaç.

Pere Navarro o la misèria del dependentisme

Nou rècord del dependentisme català. Com sempre rècord de misèria i de vilesa. Ara, en Pere Navarro demana la supressió del concert "basco-navarrès". Diu que això és un privilegi. Com que és dependentista, en Pere Navarro sol·licita més dependència per a quatre territoris bascos. Per comptes de sol·licitar el concert econòmic per als territoris catalans, el federalisme de Pere Navarro és un federalisme de règim comú. Un federalisme de règim comú que, com és comú, no dubta en aprofitar els greuges territorials per dissipar-hi la voluntat d'emancipació dels diferents pobles presoners de l'estat espanyol. Les cadenes d'aquest federalisme són perfectament homòlogues a les de l'unitarisme imperialista de tota la vida que ha regit la construcció i putrefacció dels estats dinàstics francès i espanyol.

Els Borbó-Lubomirska en el cas Emperador

Llegim a la premsa (p. ex. a Vilaweb) com tres "cosines del rei d'Espanya" han estat encausades en l'afer Emperador. L'Emperador no és cap altre que Gao Ping, pressumptament màxim responsable d'una trama d'emblanquiment de capitals. Les tres encausades són (i les hipervinculem en la fitxa de la magnífica web d'informació genealògica de Leo van den Pas): María Margarita Borbón Dos Sicilias Lubomiska, la seva germana María Inmaculada i la filla de la darrera, María Ilia García de Sáez

Seguint la informació de Leo van den Pas trobem l'avantpassat comú de les Borbó-Lubomirska i les de l'actual rei d'Espanya: el comte de Caserta. Aquest comte de Caserta, Alfonso Maria Giuseppe Alberto de Borbó-Dues Sicílies i Habsburg-Lorena, ja havia fet titulars en la premsa espanyola en les primeres setmanes del 1901 (p.ex. Caserta y los carlistas, en La Vanguardia, llavors fustigadora de la carlinada). Llavors el comte de Caserta tenia 60 anys. Havia nascut el 28 de març del 1841, precisament a Caserta, llavors dins del Regne de Dues Sicílies (resultat de la fusió post-napoleònica dels Regnes de Nàpols i de Sicília). Era el tercer fill del segon matrimoni del Rei de Dues Sicílies, Ferdinando II, que tenia a més un fill del seu primer matrimoni, Francesco, duc de Calàbria. Quan es va morir el seu pare, el comte de Caserta tenia 18 anys. El nou rei, Francesco II, havia de fer front a una situació política marcada per la guerra en la Lombardia entre el Regne de Sardenya-Piemont, recolzat en l'Imperi Francès de Napoleó III, i l'Imperi Austríac. Cavour, el primer ministre piemontès, oferí una aliança amb el Regne de Dues Sicílies, que hauria suposat el repartiment efectiu de la Península Itàlica entre Torí i Nàpols. Com que el repartiment incloïa els Estats Pontificis, Francesco II refusà l'acord. La revolució a Sicília i a Calàbria, l'immiment desembarcament dels garibaldins i el pragmatisme de les classes dirigents napolitanes i sicilianes (que reflecteix el passatge més citat d'Il gattopardo, de Lampedusa) va canviar Francesco II per Vittorio Emmanuele, Nàpols per Torí, i el Regne de Dues Sicílies pel Regne de Sardenya, que esdevenia així el Regne d'Itàlia. El comte de Caserta, amb poc més de 20 anys, com els altres membres de la família reial, prengué refugi a Roma, que encara havia de restar en les mans temporals del Papa durant gairebé una dècada. Com també farien alguns prínceps de Borbó-Parma, igualment destronats per la Unificació Italiana, el comte de Caserta s'implicà en la querella dinàstica dels Borbons espanyols. Quan, en el 1868, Isabel II d'Espanya fou destronada per la "Revolució Gloriosa", desapareixia el darrer reialme borbònic de la terra. Espanya semblava seguir els destins de França (1848), Parma (1859) i Dues Sicílies (1861). Ironies del destí, els espanyols, encapçalats pel general Prim, van entronitzar com a rei un fill segon de Vittorio Emmanuele, el duc Amedeo d'Aosta. Entre mentres, la qüestió de la monarquia vacant espanyola havia desencadenat la guerra entre la França napoleònica i la Prússia bismarckiana, amb victòria de la segona. L'abdicació de Napoleó III, salvat l'obstacle de la Comuna de París, semblava obrir la porta a una nova Restauració Borbònica, únicament sabotejada gràcies a l'encaparrament dels dos pretendents rivals, el comte de Chambord (nét de Carles X) i el comte de París (nét de Lluís-Felip). En el 1873, Amedeo de Savoia abdicava i deixava pas a una Primera República espanyola que, com la Tercera francesa, era una república sense (gairebé) republicans. També a Espanya hi havia dos pretendents rivals: el príncep Alfons (fill d'Isabel II) i el duc de Madrid (el pretendent carlí, Carles "VII"). Mentre mitja Espanya bastia cantons revolucionaris, una altra es llençava a la tercera guerra carlina. El comte de Caserta figurà entre els combatents carlins. L'ensulsiada de la Primera República espanyola i l'entronització del dinasta isabelí com a Alfons XII, tallà la tercera guerra carlina. Hom bastí una nova arquitectura constitucional (1876) basada en el caciquisme electoral dels dos partits, conservador i liberal, que s'havien de "turnar" en el poder.

El comte de Caserta tornà a la vida normal de príncep destronat. El 1868 s'havia casat amb una cosina, Maria Antonietta Giuseppina Leopoldina de Borbó-Dos Sicílies, amb la qual tindria dotze fills. En el 1894 es va morir l'ex-rei Francesco, sense descendència masculina. Com que faltaven també els seus dos germans grans, el comte de Caserta esdevingué el cap de la dinastia i, per tant, rei titular de Nàpols i de Sicília. A aquelles alçades, però, la monarquia savoiana a Itàlia, la monarquia alfonsina a Espanya i la tercera república francesa semblaven ja fermanent instal·lades.

Una prova de la fortalesa de la monarquia alfonsina fou la gestió de la successió d'Alfons XII. Alfons XII s'havia mort de tuberculosi el 25 de novembre del 1885. Deixava dues filles, María de las Mercedes i María Teresa, de 5 i 3 anys d'edat. D'acord amb la Constitució, María de las Mercedes era princesa d'Astúries i hereva del tron. Com que se sospitava, però, que la reina vídua -i regent- era prenyada, hom s'esperà al part a veure el sexe de la criatura. El 17 de maig del 1886 naixia un infant que, en conseqüència fou proclamat rei (Alfons XIII). María de las Mercedes retingué, però, el títol de Princesa d'Astúries, en tant que primera de la línia de successió després de son germà. Els carlins havien provat de treure profit de la situació d'aquells mesos, arribant a proposar el casament entre la princesa d'Astúries i el fill de Carles "VII", Jaume, cosa que va motivar diverses notes anticarlines en La Vanguardia (un exemple). Els carlins s'esforçaren en adoptar un posat "liberal" i "constitucionalista". El naixement d'Alfons XIII els barrava el pas, i la Regent es va permetre signes de magnanimitat. El 1888 la Regent, previ acord del Consell de Ministres, autoritzà el comte de Caserta i la seva família per establir-se en Madrid. Els dos fills grans, Fernando Pío i Carlos, ingressaren en l'Acadèmia d'Artilleria.

La princesa d'Astúries arribà a la majoria d'edat amb el tombant de segle. Fou llavors quan s'anuncià la intenció de casar la princesa d'Astúries amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias, fill segon del comte de Caserta i deu anys més gran que la princesa. El fet que fos fill d'un antic combatent carlí generà una forta controvèrsia en la premsa i, eventualment també en el Congrés, que havia de donar el vist-i-plau al casori. El fet que l'infant dugués per nom el de Carles de Borbó no ajudava gens. Fins i tot Sagasta, el líder liberal, en un discurs del 22 de desembre del 1900, deia que "mejor sería que se llamase de otro modo". Silvela fou més contundent, en afirmar que el matrimoni anunciava "noves croades carlines". El president del govern, Marcelo Azcárraga, defensà l'infant Carlos, en recordar que havia estat condecorat pels seus serveis a la guerra de Cuba (1898). Finalment, el Congrés autoritzà el matrimoni, que se celebrà el 14 de febrer del 1901. Sembla provat, de totes formes, que els carlins empraren l'enllaç amb finalitats propagandístiques i que demanaren al comte de Caserta que fes de vincle entre ells i la família reial.

Carlos de Borbón-Dos Sicilias i la Princesa d'Astúries tingueren tres fills, Alfonso (1901), Fernando (1903) i Isabel (1904), tots tres nascuts a Madrid. La princesa d'Astúries es morí arran del tercer part. Carlos de Borbón-Dos Sicílies es va casar en segones núpcies el 16 de novembre del 1907 a Woodnorton, amb Louise-Françoise-Marie-Laure, princesa de Borbó-Orleans. D'aquest matrimoni nasqueres quatre fills més: Carlos (1908), María de los Dolores (1909), María de las Mercedes (1910) i María de la Esperanza (1914). Aquesta María de las Mercedes fou la mare de l'actual monarca espanyol. És rellevant que els dos matrimonis de Carlos de Borbón fossin amb princeses de sang reial (de la casa reial espanyola en el primer cas, de la casa reial titular francesa en el segon). Al capdavall María de las Mercedes es va casar el 12 d'octubre del 1935 amb l'infant Juan d'Espanya, tercer dels fill d'Alfons XIII. Foren els matrimonis morganàtics dels dos fills grans els que feren l'infant Juan dipositari dels drets dinàstics d'Alfons XIII en el 1941. Aquests drets eren, és clar, poc menys que paper mullat: Alfons XIII havia guillat d'Espanya el 1931 i Franco no era gens disposat a fer de "reina madre". A més, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, consagrava la idea que qualsevol futur rei ho seria per obra i gràcia del Generalísmo.

Així doncs, en el 1941, tots aquests prínceps eren en empat virtual quant a les possibilitats d'accedir al tron. Gabriel Maria Joseph Karl Ignaz Anton Alfons Peter Johann Gerhard von Majella et omnes sancti era el dotzè fill del comte de Caserta i, així doncs, força allunyat de la titularitat al tron de Dues Sicílies. Havia nascut el 1897, quan el seu pare tenia 56 anys i la mare 46. El 25 d'agost del 1927 es casava a París amb la princesa polonesa Malgorzata Czartoryska, amb la qual tindria un fill, Antoine (nascut a Cana el 20 de gener del 1929). Malgorzata es va morir a 27 anys, el 8 de març del 1929. Gabriel es va tornar a casar el 15 de setembre del 1932, a Cracòvia, amb una altra princesa polonesa, en aquest cas Cecylia Lubormiska. Tingueren quatre fills: Johann Maria Casimir (1933), l'encausada María Margarita (1934), la també encausada María Inmaculada (1937) i Casimir Maria Alfons (1938). Tots quatre germans nasqueren a Varsòvia, en els que foren els darrers anys de la República Polonesa, que sucumbiria a l'ofensiva germanosoviètica de setembre del 1939.

La relació entre el rei Juan Carlos d'Espanya i dues de les encausades és de "cosins segons", ja que comparteixen un mateix besavi, el comte de Caserta. El comte de Caserta es va morir a Cana el 26 de maig del 1934. L'infant Carlos de Borbó-Dues Sicílies, l'avi matern de Juan Carlos, es va morir a Sevilla l'11 de novembre del 1949. L'infant Gabriel de Borbó-Dues Sicílies, fundador de la nissaga dels Borbó-Lubomirska, es va morir el 22 d'octubre del 1975 a Itu (Sao Paolo, Brasil).

Les dues filles encausades de l'infant Gabriel, Maria Margarita i Maria Immaculata, no acudiran a declarar pel cas Emperador per motius de salut (tenen 79 i 76 anys, respectivament). Qui sí acudirà és doña María-Ilia García de Sáez y de Borbón, nascuda l'11 de setembre del 1973 a Madrid, filla de Maria Immaculata i de don Miguel García de Sáez y Tellecea (nascut a Pamplona, el 1921). María Inmaculada de Borbón-Lubomirska i Miguel García de Sáez s'havien casat el 29 de juny del 1970 a Sant Carles d'Eivissa, però es divorciaren en el 1979 i obtingueren la nul·litat matrimonial el 24 d'abril del 1980.

Fins ara aquesta branca de la família no havia aparegut gaire per les planes de l'Hola. Les prolífiques famílies dels Borbons itàlics, el viarany de línies i més línies que s'encreuen i que, ja en les darreres generacions, recorren a matrimonis "desiguals" i divorcis (amb nul·litat o sense) podria fer protestar el rei d'Espanya. Si cada escàndol d'un parent ha de somoure la monarquia, llavors el camí de Francesco II i, sobretot, el consell immortal dels nebots de la noblesa lampedusiana és absolutament a l'ordre del dia.

La seqüenciació genòmica d'en Floquet de Neu

Nfumu Ngui (v.1964-2003) és l'únic goril·la albí del qual tenim notícia. Benito Mañé l'1 d'octubre del 1966 el va descobrir prop de Rio Campo (Río Muni, Guinea Equatorial) i va matar tot el grup familiar per fer-se amb la cria, llavors de dos anys. Quatre dies més tard el naturalista Jordi Sabater Pi el va comprar a Bata, que el trameté a Barcelona on passà la resta de la vida en el Parc Zoològic d'aquesta ciutat. Debades, hom ha encreuat descendents d'en Floquet de Neu per tal d'aconseguir un nét, besnét o rebesnét albí. Sense èxit. Avui sabem una mica millor per què, ja que s'ha publicat un article a BMC Genomics que, amb dades de seqüenciació genòmica global, descobreix la base molecular: una variant mononucleotídica en la regió transmembrana de SLC45A2, de la qual en deriva una proteïna que no s'ancora correctament en la membrana cel·lular. Aquesta mutació explica l'albinisme oculocutani d'en Floquet de Neu. El fet que en Floquet de Neu fos probablement fill d'un encreuament d'oncle/neboda explicaria que fos homozigot per a aquesta mutació.

Un cas d'albinisme oculocutani

En vida de Floquet de Neu, un goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla), hauria estat impracticable fer una anàlisi genòmica sencera individual. I, fins i tot feta, hom hauria dubtat de la rellevància d'aprofitar la seqüència completa per escatir la mutació responsable de l'albinisme. Els estudis fets llavors, en els quals participaren alguns dels investigadors que ara signen l'article de Prado-Martinez et al., cercaren sense èxit mutacions entre els gens que, en humans, produeixen habitualment albinisme. Això resultava estrany, de fet. En Floquet de Neu tenia totes les característiques de l'albinisme oculocutani: pèl blanc, pell rosada, ulls blaus, agudesa visual reduïda i fotofòbia. La major susceptibilitat a la llum solar li comportà un carcinoma de cèl·lula escamosa, davant l'agreujament del qual es decidí d'eutanasiar-lo.

L'albinisme oculocutani no-sindròmic s'ha descrit en diferents espècies, i consisteix en una alteració congènita del metabolisme d'herència mendeliana, produïda per una mutació recessiva.

En humans, l'albinisme oculocutani és un tret ben conegut. Se sap que hi ha quatre gens que, mutats, poden conduir a aquest tret:
- OCA1A/B, el gen del tirosinasa (Tyr) que codifica per una via enzimàtica directament implicada en la síntesi de melanina. En humans aquest gen es troba en el cromosoma 11.
- OCA2. En humans es troba en el cromosoma 16. Codifica per la proteïna P, implicada en el manteniment de les poblacions cutànies de melanòcits.
- OCA3 o TYRP1. Es troba en el cromosoma 9.
- OCA4, també conegut com a SCL45A2, MATP o AIMI. Es troba en el cromosoma 5. La proteïna SLC45A2 també sembla necessària per la formació i/o manteniment de melanòcits.

La seqüenciació del genoma d'en Floquet de Neu

El coneixement de l'ecologia, demografia i comportament del goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) és molt més avançat que no pas el del goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla). No ha estat més que en les darreres dècades que la comunitat científica els ha considerat clarament com dues espècies diferenciades. No és estrany que també pel que fa a la genètica i a la genòmica el goril·la de costa sigui menys conegut. Part dels estudis es fan sobre poblacions salvatges, de manera no-invasiva, a través de l'anàlisi d'ADN de mostres de pèl i de femta. Ara com ara, però, aquesta mena de mostres no és suficient per fer anàlisis genòmiques, ja que l'ADN que s'obté no és de la qualitat requerida. Hom ha seqüenciat el genoma de dos goril·les de costa nascuts en captivitat, Kamilah i Kwan. En Floquet de Neu és el primer individu nascut en el medi d'aquesta espècie del qual s'ha fet un estudi genòmic complet.

Els autors han emprat una plataforma de seqüenciació de nova generació, la Illumina GAIIx, a través del qual hom obté una cobertura efectiva del genoma de 18,7 vegades.

El genoma de Floquet de Neu: la recerca de la mutació

Com a genoma de referència s'ha emprat el genoma humà NCBI-37. En relació amb aquest genoma, el de Floquet de Neu presenta 73.307 mutacions en homozigosi. Considerant únicament els gens relacionats en humans amb l'albinisme oculocutani, el nombre de candidats es redueix a 20. Si comparem aquestes "mutacions" amb els genomes de Kamilah i Kwan, resulta que 19 no són més que diferències normals entre humans i goril·les, ja que són compartides pels tres genomes goril·lins. La mutació restant, en canvi, no és compartida ni per Kamilah ni Kwan.

La mutació SLC45A2 pGly518Arg

Aquesta mutació es troba en el gen OCA4 o SLC45A2. Consisteix en un canvi en la posició hg19:chr5_33944794, en el darrer exó del gen. En aquesta posició, tant en el genomà humà de referència com en els genomes de Kamilah i de Kwan trobem una citosina (C) mentre que en Floquet de Neu hi ha una guanina (G). Aquest canvi afecta a la traducció del gen a proteïna, de manera que en la posició 518 de la proteïna, per comptes d'una glicina apareix una arginina (Gly518->Arg). Per les característiques de la seqüència, la posició 518 de la proteïna Slc45a2 es troba en una regió transmembrana, és a dir en una part de la proteïna que es troba dins de la regió hidròfoba (o lipòfoba) de la membrana cel·lular. La glicina és un aminoàcid relativament apolar i, per tant, compatible en aquest context bioquímic. L'arginina, en canvi, és un aminoàcid carregat elèctricament, lipòfob i hidròfil. És de pensar que la mutació produeix una alteració estructural en la proteïna Slc45a2 que la fa no-funcional, interferint en la seva funció de senyalització, que sembla essencial per al llinatge cel·lular dels melanòcits. I, sense melanòcits, no hi ha pigmentació ni en el pèl ni en la pell ni en l'iris.

La rellevància d'aquesta glicina de l'SLC45A2 és ben clara. En tots els genomes de vertebrats seqüenciats, és present aquesta glicina. Les modelitzacions bioinformàtiques refermen la rellevància estructural d'aquesta mutació. A més, mutacions en la mateixa posició són responsables d'albinisme en ratolí, en el cavall, en el pollastre i en el peix medaka. En humans, no s'ha descrit cap cas d'albinisme associat a aquesta posició, però sí s'han descrit altres mutacions Gly->Arg en altres regions transmembrana del gen SLC45A2.

A través de seqüenciació capil·lar, els autors tornaren a seqüenciar aquesta regió del genoma, confirmant que Floquet de Neu era homozigot per a aquesta mutació, és a dir que era present tan en el cromosoma heretat per via paterna com en el cromosoma heretat per via materna. Els autors també seqüenciaren pel mateix mètode cinc fills de Floquet de Neu. Tots ells són portadors de la mutació, però en heterozigosi, és a dir únicament en un dels dos cromosomes implicats. Això era d'esperar. Els portadors heterozigots de la mutació no manifesten cap signe de problemes de pigmentació.

És clar que podria ser que Floquet de Neu posseís altres mutacions en aquests gens implicats en la pigmentació. Si fos el cas, això explicaria perquè després en la seva descendència hom no ha tingut, si més no de moment, de nou un goril·la albí. En el genoma de Floquet de Neu, efectivament, hom ha trobat un total de 1.390 delecions, que afecten 9,5 milions de parells de nucleòtids. Aquestes deleccions afectarien potser 660 tipus diferents de proteïnes. Però, pel que se sap, cap d'aquestes 660 proteïnes tenen un associació directa amb l'albinisme.

Una anàlisi funcional de la mutació

Els autors analitzen l'impacte de la mutació a través d'un assaig funcional basat en la peptidasa de la membrana interior d'Escherichia coli. Aquest model permet estudiar l'energia lliure aparent associada a la integració de la proteïna en membranes de reticle endoplasmàtic. La proteïna SLC45A2 salvatge s'integra en el 90% dels casos, mentre que la proteïna SLC45A2 mutada (la de Floquet de Neu) veu reduïda en un 25% la capacitat d'integració.

L'homozigositat de Floquet de Neu

Floquet de Neu era homozigot pel gen SLC45A2. De fet, el gen SLC45A2 de Floquet de Neu es trobava en un bloc de 40 milions de parells de nucleòtids íntegrament homozigot. Aquests blocs d'homozigosi també hom els troba sovint en persones amb malalties monogèniques recessives. En Floquet de Neu posseïa també uns altres 25 blocs d'homozigosi superiors als 2 milions de parells nucleòtids. El bloc d'homozigositat més gran afecta 68 milions de parells de nucleòtids del cromosoma 4. Els altres gens implicats en l'albinisme (OCA1, OCA2 i OCA3) es troben en regions heterozigòtiques per a Floquet de Neu.

En total, el grau d'homozigositat del genoma de Floquet de Neu és superior al dels altres dos genomes de goril·les de costa ja esmentats. De fet ni Kamilah ni Kwan mostren ni una sola regió d'homozigosi superior a 2 milions de parells de nucleòtids.

Hom pot estimar el grau de consanguinitat que conduí a aquests nivells d'homozigositat en Floquet de Neu. Per exemple, si dels 2.587 milions de parells de nucleòtids de tot el genoma, són homozigots 306 milions de parells de nucleòtids, se'n deriva un índex F_ROH de 0,118. Per contrasta, el genoma de Kamilah té un índex de 0,002 i Kwan un d'inferior a 0,001. Un aparellament entre avi/nét o entre mig germans, o entre oncle/nebot genera un índex de consanguinitat de 0,125 (assumint que no hi hagi consanguinitats addicionals). A través d'una simulació, els autors assagen diverses possibilitats, i s'inclinen pel fet que els pares de Floquet de Neu podien tindre una relació d'oncle/neboda o de tia/nebot. També hi ha la possibilitat d'un parentiu menys estret en grau, però reforçat per un historial previ de consanguinitat.

Com d'habitual és la consanguinitat entre els goril·les?

Els goril·les, per termes generals, viuen en grups patriarcals formats per un mascle de certa edat (esquena platejada) i diverses femelles, juntament amb la descendència infantil. Aquesta és la situació del 97% de tots els grups de goril·les estudiats. La descendència es dispersa normalment a d'altres grups abans d'assolir la maduresa sexual. Existeixen, però, grups amb diversos mascles, i en aquests grups no és estrany que les femelles restin en el grup natal i fins i tot esdevindre-hi mares. Els mascles adults que comparteixen un mateix grup tendeixen a ésser parents, i també parents de les femelles nascudes en el grup, amb el consegüent risc de consanguinitat.

Ara bé, aquests grups amb diversos mascles són ben minoritaris. Tan sols s'han descrit dos d'aquests grups en el goril·la de costa. Per això els autors tendeixen a descartar que Floquet de Neu nasqués en un d'aquests grups.

D'altra banda, els estudis de parentiu que s'han fet entre poblacions salvatges de goril·la de costa no han trobat cap aparellament consanguini.

Pot donar-se, però, consanguinitat entre la immensa majoria de goril·les que viuen en grups monopatriarcals? La majoria d'aquests grups són patrilocals. És a dir, que les joves femelles tendeixen a integrar-se a grups més allunyat del grup natal que no fa els joves mascles. Els mascles d'esquena platejada tendeixen a ésser parents dels mascles d'esquena platejada de grups veïns. Aquest mecanisme social impedeix completament l'aparellament entre pare i filla. Però, com que les femelles adultes poden canviar de grup diverses vegades durant la vida, no sembla tan impossible l'aparellament amb germans (germans de pare, o germans de pare i mare).

Els fets del Liceu

L'escridassada als prínceps borbònics al Gran Teatre del Liceu ha originat tota una sèrie de valoracions. És un fet que la corona espanyola i l'estat espanyol tenen una fortíssima crisi d'imatge. Per això les elits barcelonines comencen a valorar la possibilitat de girar-los l'esquena, mentre que sectors mesocràtics, directament, els xiulen. En les imatges del Liceu també s'hi veuen els aplaudiments, perquè tota protesta genera la protesta de la protesta. Ahir, al Liceu, uns quants nebots xiuladors deien als seus oncles aplaudidors que cal ésser assenyat. Que, de vegades, cal canviar quelcom (la monarquia, la dependència o totes dues) perquè no canviï allò que sí els és essencial.

La reivindicació de la independència de les illes Ryukyu

Les illes Ryukyu (Nansei, en japonès) conformen un arc insular entre Taiwan (Xina) i l'arxipèlag japonès. La principal d'aquestes illes és Okinawa. El moviment independentista de les Ryukyu fou especialment fort durant l'ocupació militar nord-americana (1945-1972). La República de les Ryukyu no arribà a cristal·litzar i, en el 1972, els Estats Units retornaren el control de l'arxipèlag a l'Imperi Japonès. El Kariyushi Club és el partit polític independentista més conegut, si bé ara mateix reivindica un estatus específic provisional per a l'arxipèlag en el marc de l'estat japonès. Aquest Club considera que les illes Diaoyu (Senkaku, en japonès) són part de Ryukyu. La disputa sobre la sobirania de les Diaoyu entre la Xina (tant Xina-Beijing com Xina-Taipei) i el Japó ha fet córrer rierades de tinta en la premsa xinesa i en la japonesa. Però és simptomàtic que veus diverses de la Xina s'interessin ara en el moviment independentista d'Okinawa. Encara que la posició oficial xinesa és la reivindicació exclusiva de les illes Diaoyu, Beijing podria modificar la seva posició envers les illes Ryukyu.

No et parlen en suec, sinó en anglès

En la geografia europea, Husby és més a prop de Sant Ildefons, de Santfeliu, de Can Vidalet o de Pubilla Cases que no pas del centre d'Estocolm. La realitat, és clar, és calidoscòpica, i també a Husby trobem realitats divergents. Fos com fos, l'esclat dels darrers dies amplifica per un instant aquestes realitats i les connecta, mostrant com determinades barreres nacionals i determinats mites sobre diferents models cauen fet miques a mesura que avança l'ofensiva anti-obrera i anti-popular de les elits financeres i dels seus aliats subalterns. És llavors quan un afer privat s'amplifica. Quan un conflicte entre un veí de l'antiga immigració i de la generació vella amb uns veïns de la nova immigració i de la generació jove topen, la policia es fot pel mig i el clima d'impunitat que generen els discursos de la tolerància zero fan un mort. Tolerància zero que, seguidament, els elements més inquiets del barri traslladen en forma d'esclat antipolicial.

Un d'aquests elements deia: "cremem cotxes i llancem pedres a la policia i als seus vehicles. Està ben fet perquè ara la gent sap on és Husby. És l'única manera que ens escoltin".

La contundència dels fets sovint no s'acompanya amb contundència de principis. "Que ens escoltin". Com si la burgesia europea no fos conscient de quins són els beneficis (múltiples) que extreu de generar atur, discriminació, racisme, autoodi, dependència, passivitat, etc. Tot l'aparell policial-judicial-sociològic escolta Husby i escolta totes les banlieues del món desenvolupat. Escolta per reprimir, per ofegar i, gairebé diríem ja en el millor dels casos, per explotar una força de treball abaratida. També escolta per fer servir les àrees més degradades com a toc d'atenció a les àrees no pas tan degradades, i crear a través d'aquestes estratificacions tota una sèrie de complicitats. I quan hi ha l'esclat, comença una nova maquinària per criminalitzar i per vehicular la ràbia a través de moviments que no siguin gaire tòxics pel sistema.

"Deixa les pedres i agafa una salsitxa", deia un lema d'una barbacoa popular al centre de Husby. La violència espontània genera víctimes col·laterals entre els propis veïns. Atreure policia al barri, en aquest context, és també augmentar els riscos de quedar "entre dos focs".

Les xifres macroeconòmiques semblen envejables. La taxa de desocupació a l'àrea metropolitana d'Estocolm és del 3%. A Husby és el del 9%. Però la desocupació juvenil és més elevada. Kim Amor, per al Periódico de Catalunya, citava unes declaracions d'Adar. Adar és suec i té 29 anys i és a l'atur. Els seus pares són de nacionalitat kurda i de ciutadania iraquiana, invandrade a Suècia fa molt de temps. Tant de temps que Adar ja va nàixer a Suècia. A Husby, amb una taxa de desocupació del 9%, Adar, de 29 anys, declara que "no ha treballat mai". Adar encara continuava:

"Per ser immigrant, la policia t'atura al metro i no et parla en suec, sinó en anglès; no et demana el DNI sinó el passaport, com si fossis un estranger. I aquí tots som suecs".

Mentrestant, potser aquesta tarda mateix, controls policials pararan la gent segons el seu color de pell o altres trets racials a les parades de Can Vidalet, de Sant Ildefons o de Gavarra. A alguns ciutadans espanyols els demanaran la targeta de residència o potser el passaport. Humiliacions quotidianes, atur quotidià, misèria quotidiana. I, a més, ací la taxa de desocupació no és del 9%.

Un sistema concertat paral·lel en llengua espanyola per al Principat?

Una de les conseqüències de la LOMCE, el projecte de la qual ha estat aprovat avui en el Consell de Ministres d'Espanya, seria enfortir a casa nostra la xarxa de centres concertats més afins a les tesis ideològiques i nacionalitàries del govern espanyol. Sota el pretext de garantir l'ús del castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament públic, centenars o milers d'alumnes podrien ésser vehiculats cap a aquests centres tan bon punt els pares sol·licitessin precisament "escapar" a l'ús del català com a llengua vehicular. És qüestió menor si ho paga el Ministeri espanyol o el Departament autonòmic, car els diners provenen al capdavall del contribuent. Hi ha molts altres aspectes en aquesta LOMCE. Ara bé, és obvi que ara mateix la manera més detrurera de defugir la LOMCE és a través de la independència.

El cas Noureddine Ziani

Noureddine Ziani s'ha convertit en blanc per al govern espanyol en la seva política d'atemoriment contra el procés d'independència de (si més no, una part de) Catalunya. Alhora, el fet que s'hagi tramès la seva expulsió "per raons de seguretat d'estat" pot enfortir la seva figura en els mitjans catalans, tan delitosos sempre de trobar herois que, nascuts fora de les fronteres, abracen la causa de les llibertats catalanes. Si a Ziani se li pogués encolomar un delicte, més encara vinculat amb el terrorisme salafista, la "justícia" espanyola no dubtaria en aprofitar-ho. De moment, però, es limita a tramitar-ne l'expulsió. Val a dir que aquest tràmit d'expulsió, degut a les normatives de l'espai Schengen, seria efectiu no tan sols per al territori espanyol sinó per a bona part de la Unió Europea.

Ziani és el president de l'Espai Catalano-Marroquí de la Fundació Nous Catalans. Apareix, doncs, en l'òrbita de les organitzacions de la nova immigració que treballen políticament en l'entorn de Convergència i Unió (CiU), en un tramat en bona part animat per Àngel Colom. Ziani arribà a aquest entorn en la seva etapa com a president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC).

El Centro Nacional de Inteligencia (CNI), en les seves filtracions a la premsa, ha deixat entreveure que Ziani seria una mena de "triple agent", vinculat alhora amb la monarquia alauita, sectors "radicals" de l'islamisme polític (radical, ací, vol dir incòmodes per als interessos de l'imperialisme nord-atlàntic) i, horreur, els sectors "sobiranistes" de CDC i de la Generalitat de Catalunya. Aquests suggeriments potser pretenen empastifar el propi Artur Mas. Però Artur Mas ja és prou empastifat per moltes coses, i no és el govern espanyol el més indicat per anar empastifant ("negra!", li diu el corb a la garsa). La merda, però, se'ls gira en contra. Perquè hom podria suposar que Rabat comença a fer esforços per encaminar-se diplomàticament a un escenari d'independència d'una República Catalana. Rabat podria utilitzar el procés d'autodeterminació català amb les mateixes intencions que Madrid ha emprat les relacions amb el Front Polisario: seria una forma de tornar una moneda. Les relacions amb l'islamisme radical serien més complexes de pair. És un fet que Rabat sempre s'ha esforçat per "controlar" les comunitats musulmanes de la Península (marroquines i no-marroquines) amb una dobles intenció. D'una banda, blindar-se contra possibles moviments laics de la diàspora magribina que comencin a qüestionar la subsistència de la monarquia alauita. D'altra banda, mantindre a ratlla els sectors salafistes que, ara mateix, tenen bones raons per menysprear una monarquia que simbolitza massa les "impureses" de l'islamisme tradicional magribí. Ziani, conscientment o inconscientment, es troba en la cruïlla dels dobles interessos de Rabat i de Barcelona, i el moviment que vol fer ara Madrid podria estretar més les subterrànies relacions entre el monarca alauita i els sectors sobiranistes de la burgesia barcelonina.

El català d'aquí i el català d'allà

Enric Millo, del Partit Popular, feia, de Barcelona estant, unes declaracions que esmenen la plana els seus companys de partit d'Aragó, que han esborrat de la Llei de llengües les referències a les llengües catalana i aragonesa, bo i substituint-les per les referències pretesament neutres de "llengua aragonesa pròpia de l'Aragó Oriental" (LAPAO) i "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca" (LAPAPYP). És curiós que hom no hagi aprofitat per redefinir la llengua castellana d'Aragó com a llengua aragonesa pròpia del Baix Aragó. En tot cas, Millo deia que la llengua que es parla a la Franja és "català". Tot seguit continuava per dir que "era una variant diferent de la variant de català d'aquí però català". És obvi que la llengua catalana de Barcelona és d'una varietat nítidament diferenciada de la llengua catalana de la Franja. Però, Millo venia més o menys a justificar la idea que hi ha una "variant del català de Catalunya (Principat)" i una "variant del català de la Franja (Aragó)". I això ja no és tan innocent. D'una banda, la Franja de Ponent forma part del bloc del català nord-occidental, el qual bloc té la major part del seu territori dins de la "província" de Lleida. De l'altra, les variants lingüístiques de la Ribagorça conformen una clara continuïtat lingüística entre el català nord-occidental i l'aragonès (alt aragonès). Les variants lingüístiques del Baix Cinca tenen una pràctica identitat amb les variants lingüístiques del Segrià. I les del Matarranya conformen, amb les d'altres comarques del Baix Ebre, un bloc lingüístic tortosí (transició entre el català nord-occidental i el valencià). Les isoglosses no haurien de justificar divisions artificials, però encara menys ho haurien de justificar fronteres administratives.

El report Casasnovas, la meritocràcia i l'auctorictas

El report Casasnovas saltava avui a la premsa en grans titulars. El report, entre d'altres mesures de "racionalització", proposa una restructuració del personal de les administracions públiques, de tal manera que únicament el personal que exerceix com a autoritat pública tingui consideració de funcionari, mentre que la resta de personal sigui "personal laboral". Aquesta mesura implicaria un canvi en les normatives bàsiques de l'estat espanyol, ja que aquestes reserven explícitament als "funcionaris" tota una sèrie de funcions lligades a potestats públiques. És cert que la tendència de les darreres dècades ha anat en la línia de transformar les posicions més subalternes (els antics grups D i E) en posicions laborals. També és cert que veus com la de Joan Rosell, de la CEOE, proposaven reduir el caràcter de "funcionari" al personal d'alta direcció. No obstant, si les administracions públiques tenen actualment una alta ratio personal funcionari/personal laboral, això es deu a la pràctica de les externalitzacions. La qüestió bàsica de la transparència no depèn gaire de les formes jurídiques que prenguin la prestació dels serveis públics (funcionarial, laboral, contractual), però és evident quines són les formes que més afavoreixen les pràctiques quasi-mafioses. Seria erroni, però, posar massa l'accent en la transparència i en la meritocràcia, i oblidar que la qüestió fonamental és la divisió de la societat en classes, l'oposició de l'estat a la societat i d'un fals interès públic a l'interès de les persones.

La violència dels desnonaments d'inquilins

Ahir a Barcelona, la premsa comunicava el suïcidi d'un veí de Barcelona de 40 anys, descobert per la comitiva judicial que l'anava a desnonar. Avui a Alacant, la premsa comunica el resultat d'un desnonament, contra el qual havia fet convocatòria Stop Desnonaments-PAH d'Alacant. En aquest cas, la comitiva judicial s'ha hagut d'obrir camí amb la força policial (2 detinguts i 4 ferits).

Desnonaments i lloguers

Alguns dels moralistes pagats pel poder financer per blasmar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) lloen a les persones que viuen en habitatges de lloguer. Els patrons d'aquests moralistes són els que han pressionat per retallar progressivament els drets dels inquilins en favor de la propietat. Amb aquests canvis normatius o sense aquests canvis normatius, res no impedeix que cada vegada hi hagi més gent que, mancada d'ingressos suficients, no pugui pagar les quotes mensuals de lloguer. Rarament això és notícia en els mitjans si no passa com avui, quan la comitiva judicial que anava a practicar el corresponent desnonament s'ha trobat el cadàver suïcidat de la persona que anaven a desallotjar. Per demà dimarts s'ha convocat una concentració de rebuig a la Plaça de Catalunya, a les 20h.

L'estatut d'autonomia i el bloc constitucional: una proposta buida de reforma constitucional per part del PSC-PSOE

El procés d'independència hauria d'animar, en el bàndol dependentista, tota una sèrie de maniobres d'ensabonament, molt ben dissenyades, i contra les quals l'independentisme català hauria de saber batallar. De moment, però, l'ensabonament previst en el manual no es veu per enlloc. Ans al contrari, domina l'insult i l'amenaça. Fins i tot quan apareix una pretesa ensabonada, aquesta no resisteix la més mínima anàlisi sense tornar-se fum. És el que sembla que passarà amb la reforma constitucional impulsada pel PSC-PSOE. És obvi que, atenent al blindatge de la constitució espanyola, qualsevol proposa de reforma que no sigui directament dictada per la troica comunitària (i, per tant, d'obligat compliment per al bloc parlamentari format pel PP-PSOE i comparses) és foc d'encenalls. Però fins i tot aquesta "reforma federalista" és tristota cosa de no dir. Miserables fins i tot quan demanen.

El gran caramelet del pre-pro-avantprojecte de reforma constitucional diu, en titular, que "l'Estatut tindrà consideració de Constitució de Comunitat Autònoma". Ja em direu quina reforma és aquesta. L'Estatut continuarà dient-se Estatut, nom que la tradició legal espanyola reserva a les cartes atorgades (l'Estatut de Baiona napoleònic) o a les "espècies" del "gènere espanyol" (bé siguin territorials o socials, com és el cas de l'Estatut dels Treballadors, l'Estatut de l'Empleat Públic o els estatuts de tal o tal associació). I la Comunitat Autònoma es dirà "Comunitat Autònoma", nom igualment denigrant (cosa que explica, per cert, perquè el PP imposa la designació de "Comunitat Valenciana" per damunt de la de Regne o Antic Regne de València o de la de País Valencià). Així doncs, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Autònoma tindrà, si bé no el nom, sí la consideració de "Constitució".

Tampoc això darrer sembla gran cosa. Al capdavall, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, els Estatuts d'Autonomia formen, juntament amb la Constitució Espanyola, un conjunt normatiu designat informalment com a "bloc constitucional". És en atenció al "bloc constitucional", que el Tribunal Constitucional d'Espanya dirimeix els recursos de constitucionalitat i de competències que els diversos òrgans capacitats li fan arribar. Val a dir que aquest "bloc constitucional" es basa, alhora, en la jerarquia normativa, segons la qual els Estatuts d'Autonomia han d'adir-se amb la Constitució.

Vet ací, doncs, el gran què d'aquesta reforma constitucional que el PSC-PSOE vol vendre ara. Maquillatge pur de l'actual "estat de les autonomies". No arriba ni al nivell del constitucionalisme federal alemany, en el qual la Constitució Federal i les Constitucions Estatals tenen vides paral·leles, si bé les disposicions de la primera tenen "sobirania" per damunt de les darreres.

Insistentment en valencià

La policia lingüística va detectar fa uns dies que Miquel Gironès, percussionista d'Obrint Pas, parlava "insistentment en valencià" a un dels agents d'aquest cos. En conseqüència, li va imposar una pena física d'agressions, una pena moral d'humiliacions i una pena de privació de llibertat d'un parell d'hores. Gironès hauria violat tres o quatre disposicions de la llei sociolingüística d'acord amb la qual els ciutadans de l'estat espanyol tenen l'obligació de parlar en castellà en tota una sèrie de contextos comunicatius i, encara més, si els ho exigeix un agent sociolingüístic de la Policia Nacional. Alguns experts jurídics contesten aquesta normativa i recorden que existeixen normes que reconeixen els drets lingüístics dels ciutadans davant de l'administració pública i els seus agents. De fet, d'acord amb aquesta normativa Miquel Gironès podria denunciar que els policies li parlessin "insistentment en castellà". Cal recordar que els agents en qüestió, fins on se sap, parlen "insistentment en castellà" tots els dies.

Balaguer ja no té senyor

El Ple de l'Ajuntament de Balaguer ha aprovat una moció que sol·licita a Felip de Borbó que renunciï formalment a la senyoria de Balaguer i, mentre no ho fa, que s'abstingui d'emprar aquest títol. Val a dir que en Felip de Borbó, com els seus predecessors, ha fet un ús ben escàs d'aquest títol. Fet i fet, fou Armand de Fluvià qui rescatà dels anals de la història aquest i altres títols (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera) que, en el període tardoral de la Corona d'Aragó eren propis de l'hereu de la dita Corona. Els títols, ja ho hem dit, són tardans. Històricament, l'hereu de la Corona d'Aragó tenia com a títol i càrrec el de Governador General, és a dir el número dos de la Corona després del rei i era, juntament amb el tresorer reial, l'única figura comuna a tots els estats de la Corona. La introducció d'aquests títols, a cavalls dels segles XIV i XV, és paral·lela a procediments similars esdevinguts a França (delfinat del Vienès), Anglaterra (principat de Gal·les), Castella (principat d'Astúries) o Navarra (principat de Viana). Aquests títols violentaven la tradició anterior. Així, el comtat de Girona, títol que implicava exercici d'imperium fou transformat en un decoratiu ducat de Girona (i, posteriorment, principat de Girona). No pas menys violent a la tradició catalana és l'elevació de Montblanc a la categoria de vila ducal o la de Cervera a la de vila comtal. El cas de Balaguer encara és més feridor. La "senyoria de Balaguer" arrenca precisament amb l'esquarterament del comtat d'Urgell, esdevingut el 1413 (enguany fa 600 anys), arran de la derrota i empresonament de Jaume el Dissortat, que havia estat precisament el darrer Governador General de la Corona del Casal de Barcelona. El rei Ferran va investir senyor de Balaguer el seu fill segon i, ja a partir del 1464, fou un títol senzillament vinculat al príncep hereu. Ja en temps dels Àustries, aquests títols caigueren en desús. En diversos moments del segle XIX i del segle XX, coincidents amb determinades febrades neoforalistes, hom els volgué reanimar. Alguns d'aquests intents, especialment el darrer, corresponien a un esforç deliberat de fer passar la nissaga dels Borbons per també catalana. Si més no, la majoria dels regidors ja no combreguen amb aquesta jugada i, amb una voluntat ferma en pro d'una república catalana independent, proclamen la llibertat de Balaguer i de l'Urgell sencer.

Maria de los Llanos de Luna i el departament IIb

Karl Marx, en el segon volum del Capital, presenta un model d'economia capitalista sense ampliació, diferenciat en dos departaments: 1) el departament dels mitjans de producció (o béns d'equipament), altrament dit departament I, i 2) el departament de béns de consum, altrament dit departament II. Les relacions entre els dos departaments és una de les fonts de contradicció interna de la producció de mercaderies. No són pocs els qui han remarcat la tendència al subconsum per part d la classe treballadora, degut al fet que els salaris laborals tendeixen a crèixer menys que els beneficis empresarials. Ah, però, el departament II produeix béns de consum no pas tan sols a la classe treballadora. El model marxià del segon volum del Capital assum una divisió del departament II en dos sots-departament: el departament IIa, de mitjans de consum necessaris (queviures bàsics), i el departament IIb, mitjans de consum de luxe. En la modelització marxiana, la societat es troba dividida en dues úniques classes: la classe burgesa (propietària dels mitjans de producció i pagadora dels salaris) i la classe obrera (propietària de la força de treball i generadora de plus-valor). En aquesta modelització, la diferenciació entre sots-departament IIa i sots-departament IIb es produeix pel fet que els mitjans de consum necessaris són aquells que formen part de la cistella de compra de la classe treballadora, mentre que el sots-departament IIb és consumit exclusivament per la classe burgesa. A mesura que avançà el segle XIX, Lafargue i d'altres, assenyalen també el fet que una porció de les classes intermèdies (no pagadores de salaris ni generadores de plus-valor) ajuda la burgesia a consumir els productes del departament IIb. Més recentment, s'ha parlat d'un escenari plutonòmic, en el qual el sots-departament IIb esdevé hegemònic en el departament II. Tant és així, que Maria de los Llanos de Luna, delegada del Govern Espanyol al Principat i coneguda fustigadora de l'Ajuntament de Corbera, “és important que hi hagi gent 'pija' i rica' perquè són els que 'gasten i consumeixen'".

El cas Ponsatí

La Universitat de Georgetown fou fundada en el 1789. Eren uns anys curiosos. La Societat de Jesús, bandejada de diversos països catòlics, havia estat fins i tot formalment suprimida per la Santa Seu. La flamant Revolució Americana, a través de Benjamin Franklin, havia fet esforços per normalitzar la situació de l'Església Catòlica a les antigues Tretze Colònies. Maryland mateixa, fundada per refugiats anglocatòlics en el 1634, havia menat des del triomf de la Revolució Anglesa una política decididament anticatòlica. En aquest rerafons, la Universitat de Georgetown esdevingué no tan sols el primer centre formatiu catòlic dels Estats Units sinó un centre jesuita. El caràcter catòlic d'aquesta institució l'ha convertida en "porta d'entrada" per als països de tradició catòlica. L'estat espanyol de l'època d'Aznar cuidà les relacions amb la Universitat de Georgetown. Fruït d'aquests lligams, Aznar, ja ex-president, esdevingué professor visitant del centre, des d'on pronuncià les seves teories típiques sobre la topada entre civilitzacions i sobre els "Moors" i els "Catholic Kings", sàviament combinades amb passar de puntetes sobre el destí de la població sefardita.

No fa pas gaire, el conseller Mas-Colell visità la Universitat de Georgetown i va pronunciar-hi unes paraules. Algú va interpretar-ho com un signe de desembarcament.

El cas és que ara podem lligar caps arran de l'esclat del cas de Clara Ponsatí. Ponsatí és l'actual professora de la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown. Aquesta Càtedra fou el resultat de la col·laboració abans esmentada del govern Aznar amb la Universitat de Georgetown. Formalment, el finançament de la Càtedra depèn, entre d'altres, d'Endesa. El nomenament de Ponsatí data d'una època de més estreta col·laboració entre l'entorn de CiU i l'entorn del PP. Però la crisi global ha fet bocins completament els triomfalismes de l'època aznariana i l'estat espanyol fa aigües. No hi ha pas dubte que el "sobiranisme sobrevingut" de l'entorn de CiU té elements d'oportunisme polític i de fer un esforç per conduir el descontentament popular general per cabals no-antisistèmics, però també és un reflex dels instints de supervivència de la burgesia barcelonina, l'encaix de la qual en el capitalisme espanyol és com més va més estret.

Per això Ponsatí, en el curs acadèmic present, particularment, ha estat prou vocal en la denúncia de l'espoliació fiscal i en l'adopció de posicionaments independentistes. Fa unes setmanes, des d'Endesa hom va suggerir a Ponsatí que viatgés a Madrid per disculpar-se davant del govern espanyol per alguns d'aquests posicionaments. Aparentment, els finançadors de la Càtedra Príncep d'Astúries volien salvar la Càtedra, ja que el govern espanyol tenia en l'attitud de Ponsatí una justificació folgada per no renovar-la. També els responsables de la Universitat de Georgetown mostraven preocupació per aquesta eventualitat.

En el decurs dels últims dies s'ha sabut que Ponsatí no serà renovada. La renovació, en casos anteriors, havia estat un fet gairebé automàtic. De fet, la Universitat de Georgetown ha sortit en defensa de la tasca de Ponsatí. L'Ambaixada dels Estats Units s'ha afanyat a dir que la decisió no té res d'estrany. Des de CiU i des de la Fundació Catdem hom prepara ara una campanya en defensa de Ponsatí.

Com evitar la imputació de la infanta Cristina? Encausant-la

Tres recursos ja s'han interposat (o anunciat que s'interposaran) contra la imputació de la infanta Cristina en el cas Nóos: el de la fiscalia provincial, el de l'advocacia de l'estat i el de la defensa de la infanta. Per si això no fos prou, el ministre Gallardón ha anunciat que en la reforma del sistema judicial hom substituirà el mot "imputat/da" (o el concepte "imputació/imputació") pel "encausat/da" (o el concepte "encausament/encausació"). La raó és la connotació negativa que té entre la ciutadania el mot "imputació" i la consegüent alarma social que genera. El ministre Gallardón no ha aclarit quin serà el proper eufemisme a la recàmara al qual recórrer quan el concepte "encausament" tindrà la mateixa connotació negativa que ara té el concepte "imputació".

Es va perdre a Almeria el referèndum del 1981 sobre l'autonomia andalusa?

Carles Viver Pi-Sunyer és el flamant portaveu de l'anomenat Consell Assessor de la Transició Nacional. Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha sostingut la possibilitat de fer aquesta transició a través dels mecanismes constitucionals/estatutaris, sempre que hi hagi "voluntat política". Ha posat com a exemple el fet que Andalusia va accedir a l'autonomia "per la via ràpida" el 1981 malgrat que el referèndum autonòmic corresponent "s'havia perdut" a la província d'Almeria.

En realitat aquest referèndum es va celebrar el 28 de gener del 1980. D'acord amb el mecanisme constitucional, la idea era que Andalusia accedís a l'autonomia per la via de l'article 151. Les vuit diputacions provincials i un 97% dels ajuntaments ja s'havien manifestat a favor d'emprendre aquesta via. El referèndum del 28 de gener tenia aquesta pregunta: "¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?" Curiosament aquest referèndum, a diferència dels anteriors, requeria un quòrum, de manera que les respostes afirmatives es computaven d'acord amb el cens. Era necessari, doncs, arribar a un 50% de "sí" sobre el cens. A Jaén hom va fer curt, i el percentatge de "sí" sobre el cens fou del 49,34%, mentre que a Almeria encara fou més baixa, del 42,07%. A Almeria, el "sí" va aconseguir 119.550 vots, mentre que van haver-hi més vots en blanc (12.527) que no pas vots negatius (11.450). És cert que hom va corregir per llei orgànica de les Corts Generals aquest forat de l'article 151, però no és cert que hom revertís un vot negatiu d'Almeria a l'autonomia andalusa.

Val a dir que el referèndum sobre l'Estatut es va fer el 20 d'octubre del 1981. Els vots favorables foren de vora un 45% del cens. En el referèndum del 2011, els vots favorables no arribaren a un terç del cens. Però en aquesta època, les abstencions ja no computaven.

Procés Constituent a Catalunya

Ahir a la vesprada, Jaume Barberà anunciava amb una piulada que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres presentarien en el seu programa, Singulars, el manifest "Procés Constituent a Catalunya". En qüestió de minuts, en les xarxes socials, i, després, en els cenacles de la dissidència, es debatia aquesta proposta i els seus defensors. Forcades ja havia parlat repetidament (per exemple, en la xerrada que va fer a l'Hospital de Sant Pau, el desembre passat) de la idea d'una candidatura àmplia que, a través d'unes eleccions en el sistema vigent, obrís un nou procés constituent. Quant als supòsits programàtics bàsics, cal recordar la bona sintonia de Forcades amb la campanya "Sense Sobirania Econòmica no hi ha Independència", en la qual va participar en un acte a Sant Joan Despí. Aquesta campanya, impulsada per Endavant-OSAN, havia arrencat amb una xerrada precisament d'Arcadi Oliveres. En el Singulars d'ahir, és simptomàtic que Barberà, Forcades i Oliveres esmentessin les tres experiències assembleàries. D'una banda, Forcades es va referir a l'Assemblea Nacional Catalana; Oliveres va parlar de "les CUP"; i l'equip de Barberà il·lustrà el decorat del programa amb un passi de fotografies del Moviment 15-M. No cal dir que, els qui som a la intersecció d'aquestes tres experiències, no podem saludar més que amb simpatia aquesta nova proposta.

Cal que neixen mil flors. Sí, encara som en aquesta etapa, però sempre a condició que les flors no reclamin exclusivitats. Les assemblees locals, de barri o de poble, han de saber participar alhora de projectes diversos com la Cooperativa Integral Catalana (CIC), com l'Auditoria del Deute, com la PAH, com les marees de colors. Participar-hi, és clar, sense imposicions. Cada projecte genera contradiccions. Per exemple, seria insòlit que una assemblea local àmplia hagués de quedar reduïda a una corretja de transmissió d'una candidatura, per molt Syriza que sigui, i precisament si es massa Syriza.

Cal fer valoracions crítiques de cada proposta i, alhora sotmetre les nostres propostes a les crítiques populars. Fa tres anys, en la cursa per a les eleccions del Principat del novembre del 2011, la gent de Reagrupament es planyia dels qui no se sumaven a Reagrupament, i promovien una plataforma que es deia "Suma Independència". Suposem que en un món paral·lel, Reagrupament s'hagués sumat a "Suma Independència" en el mes de maig. Dos mesos després, amb coincidència de la sentència del TC, podria haver sorgit una altra plataforma, "Multiplica Independència", a la qual "Suma Independència" s'hagués sentit interpel·lada a integrar-s'hi. La història podria no haver acabat, i encara una tercera plataforma, "Tots Units", hauria pogut aspirar a l'absorció de "Multiplica Independència". Les concepcions basades en la capelleta o el xiringuito són criticables. Però també cal anar alerta amb bolets mediàtics de laboratori. La unitat es construeix des de la base, i des de la base és que s'hi llencen a terra els envans que calgui (si cal i quan cal). Qualsevol moviment ample ha de contemplar l'existència d'afinitats diverses, de tradicions dispars, i no hi ha afinitat i tradició més sectària que la que proclama que ella mateixa no té ni afinitats ni tradicions.

Les coses cal veure-les des dels continguts. Per exemple, des dels 10 punts del manifest de Procés Constituent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

No tinc ara a les mans el manifest de la CUP-AE a les eleccions del novembre, però les analogies són clares. Els dos són programes d'unitat popular, programes de transició basats en interessos amplis de les classes populars. Això implica l'existència de contradiccions, ja que els interessos de la classe treballadora i les altres classes populars no són idèntics. És precisament per això, que aquests programes també poden engendrar una certa il·lusió institucionalista, segons la qual l'aparell tècnic de l'estat burgès pot ésser posat al servei de la classe treballadora simplement a través de la victòria d'una candidatura popular a través del sufragi universal. L'experiència a l'Amèrica Llatina demostra que algunes tasques sí es poden emprendre a través d'aquesta tàctica. Però aprofundir-hi requereix de transformacions que menen al trencament dels supòsits de la democràcia burgesa (inclosa la més radical i participativa) i del capitalisme (fins i tot del capitalisme popular).

Són les il·lusions institucionalistes les que són al darrera de les limitacions territorials de moltes propostes, començant per la pròpia ANC o pel propi Procés Constituent, que es limiten al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, o del moviment 15-M, que segueix els límits de l'estat dinàstic espanyol. Una perspectiva internacionalista ha de superar aquests límits. Alhora, les tasques d'alliberament nacional exigeixen propostes de Països Catalans. Això no exclou la convivència amb altres àmbits territorials (peninsular, mediterrani, eurasiàtic, eurafricà, euramericà, etc.) però sí que sol·licita que no assumim que els àmbits territorials associats a les estructures polítiques vigents (estats o regions autònomes) siguin els únics factibles.

Perímetre de 300 metres de seguretat

Les manifestacions i concentracions s'han de fer, segons dicten les autoritats, en els manifestòdroms autoritzats, preferentment Via Laietana avall. La PAH, Estafats per la Banca i d'altres col·lectius s'han acostumat a fer manifestacions i concentracions dimarts i dijous en barris no permesos i, encara pitjor, davant les sacrosantes seus familiars dels prohoms de la pàtria. Ara s'exigirà un mínim de 300 metres per fer aquestes accions. De moment, ço que volen protegir els sàtrapes de la troica són les llars de les persones diputades: 300 metres. Les autoritats també volen prohibir que nens i nenes vagin a aquests actes, ja que això violaria el monopoli exclusiu de la manipulació política de la quitxalla que té l'estat (i els estatets). De moment, no s'ha confirmat si la normativa dels 300 metres s'aplicarà amb reciprocitat durant les campanyes electorals.

Fusions voluntàries de municipis

La vicepresidenta de la Generalitat del Nord anunciava ahir mateix que diversos municipis de la Vall d'Àneu havien iniciat els tràmits d'un procés de fusió voluntària. Curiosament, alguns regidors d'aquests municipis se n'assabentaven per la ràdio, com era el cas de Mayte Rivero Segalàs (regidora d'Esterri per CiU). De fet, segons Rivero, en el darrer Ple municipal d'Esterri no se'n va dir res.

Medea del Carmel

Interpel·laren en una ocasió a Alcibiades per ésser "la persona més poderosa d'Atenes". Ell refusà el títol, i indicà que la persona més poderosa d'Atenes era el seu fill, encara infant. "Com?". "És molt senzill", respongué Alcibiades, "qualsevol ciutadà d'Atenes obeeix les meves ordres, però jo obeeixo tots els requeriments de la meva dona, si bé ella mateixa respon a tots els capricis del meu fill, de manera que és el meu fill la persona més poderosa d'Atenes". Alcibiades capgirava retòricament les relacions familiars evidents d'una societat patriarcal, que jerarquitza sexes i edats. La violència sistèmica s'abat en forma d'atur, de misèria, de l'amenaça de veure's al carrer per no pagar el lloguer un dimecres 24 d'abril. Els "sociòlegs" es demanen com és que aquesta violència sistèmica no esclata en crisi social, en brots de violència al carrer. Però la violència es transmet, en aquestes cadenes jeràrquiques familiars. Després, tothom a córrer, a condemnar (judicialment i moralment), a recordar els sistemes de "xarxa de seguretat". Fins i tot el propietari que sol·licitava el desnonament pot mostrar llavors el seu "estupor".

Sempre els quedarà Catar?

El cas Urdangarín-Borbón, o cas Nóos (pobre Vernadsky!), camina cap a la solució. La parella anteriorment coneguda com a Ducs de Palma es traslladarà a Catar. Ell hi farà de seleccionador adjunt de hàndbol (no de titular, car es tracta de guanyar), i ella potser hi farà alguna tasca (de paripé) per a l'entramat cataròfil barceloní. D'una banda davallarà la pressió mediàtica. De l'altra, en un moment que l'eix Doha-Riad comença a grinyolar, els interessos oligàrquics espanyols (i catalans) han d'afermar les dues potes, la saudita i la catarita. El Golf Pèrsic (o Aràbic) és una de les terres de promisió, en forma de recursos petroliers i de liquiditat i solvència financera. Però Bahrain mostra que no tot són flors i violes en la regió.

Djotodia, com a nou president de la República Centrafricana

El conflicte a Ubangui-Xari semblava haver arribat a una aturada el passat 13 de gener, quan el president François Bozizé nomenava un govern de coalició encapçalat per Nicolas Tiangaye. Però la Seleka (Coalició) no havia tramès els seus flamants ministres a Bangui, i continuava a insistir en la necessitat de la destitució o renúncia de Bozizé. El divendres 22 de març, les tropes de la Seleka van creuar la línia d'alto al foc i van ocupar Damara i Bossangoa. El dissabte 23 entraven a Bangui, mentre Bozizé optava per creuar la frontera i entrar en territori de Congo-Kinshasha. Tal com ja havia anunciat, François Hollande, les tropes franceses (1250 efectius) deixaren fer i es limitaren a ocupar l'Aeroport Internacional de Bangui-M'Poko. Les tropes internacionals que suposadament havien de garantir la línia d'alto al foc s'han limitat a respondre atacs armats de membres o simpatitzants de Seleka. Davant d'aquests atacs, el govern sud-africà ha optat per sol·licitar ajut a França per evacuar les seves tropes

El cap visible de Seleka, Michel Am-Nondroko Djotodia, ha assumit provisional la presidència de la República. Aquest gest ha suposat la condemna de la Unió Africana i l'anunci de sancions. França ha sol·licitat la convocatòria del Consell de Seguretat de Nacions Unides amb la mateixa intenció.

Djotodia, nascut a Vakaga el 1949, fou en el seu moment cònsol a la ciutat de Nyala (Darfur, Sudan-Khartum). En el decurs de la guerra contra Bozizé (2004-2007) assumí, des de Cotonou (Benin-Dahomey), la presidència de la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament i el Grup d'Acció Patriòtica per a l'Alliberament de la República Centrafricana. El 20 de novembre del 2007 fou detingut per la policia beninesa i no fou posat en llibertat fins el febrer del 2008 quan, acabada la guerra, accedí a entrar en converses de pau amb Bozizé. Djotodia, ara ja com a cap visible de l'oposició a Bozizé, fou nomenat ministre el passat mes de gener.

Djotodia ha anunciat que el seu govern té com a principal tasca fer front a la difícil situació econòmica i social del país, i que s'obre ara un període provisional que conclourà amb la convocatòria d'eleccions presidencials en el 2016, data en la qual havia de concloure el mandat del deposat Bozizé.

Les tres línies vermelles d'ICV de Badalona

El proper dissabte 30 de març, al matí, tindrà lloc, com cada darrer dissabte de mes, ple a l'Ajuntament de Gallifa (Vallès Occidental). En l'ordre del dia hi ha prevista una moció de censura contra el batlle, Jordi Fornas (SI). Fornas s'ha fet un nom en el desafiament de la legalitat simbòlica espanyola (la imposició de la bandera de les dues barres) i en les propostes de desobediència fiscal. No entrarem a valorar la gestió que el govern municipal hagi fet en els darrers 21 mesos. Els regidors de CiU, que presenten la moció de censura constructiva, han inclòs en el text de la moció una referència significativa. Un dels motius per censurar Fornas és el fet que el batlle ha incorregut en "enrocaments en qüestions de política nacional". Això equival bàsicament a cedir al xantatge de la Delegació del Govern espanyol. A més, és evident que la Delegació del Govern hostilitza Gallifa, amb una política coherent i ferma en el terreny simbòlic, mentre que també hostilitza Corbera de Llobregat, malgrat que en aquest darrer cas, el govern local ha fet esforços extenuants per complir la legalitat.

La decisió de CiU de censurar Fornas és una decisió local? Potser té elements locals, però també té a veure amb l'interès de CiU de neutralitzar Fornas, qui té un paper actiu en la dinamització de l'Assemblea de Municipis per la Independència (AMxI).

I la decisió de CiU de no censurar Albiol és una decisió local o nacional? Com cal interpretar que alhora que se censura un batlle independentista, es tolera la continuïtat d'un govern municipal que segrega supremacisme espanyol? Quines són les prioritats de CiU?

Per cert, la premsa ha venut el "desacord" per censurar Albiol a una manca d'attitud de CiU i d'ICV. Alguns han aprofitat per carregar contra ICV de Badalona, perquè no han prioritzat prou la necessitat de foragitar Albiol. Bé, doncs, i les prioritats de CiU?

S'ha dit que CiU no posava condicions al pacte, i que ICV sí les hi posava. Quan hom no posa condicions per a arribar a un acord, voldria dir, en principi, que accepta "qualsevol condició" de l'altre. No acceptar les condicions de l'altre és una forma de posar condicions.

ICV marcava tres condicions per a l'acord:
1. La lluita contra la crisi i els desnonaments, recuperant serveis a les persones eliminats pel govern del PP.
2. Garantir la transparència del govern, la participació ciutadana i el treball col·legiat.
3. I formar part d’un equip de govern on no hi hagi cap persona imputada.

El punt 3, que excloïa Ferran Falcó, hauria estat el motiu central de la negativa. Molt s'ha discutit en les darreres setmanes, la qüestió de quan ha de dimitir un càrrec públic en el curs d'un procés judicial. El problema de base d'aquest debat és la concepció del càrrec públic. Hom pensa en la "política" com una carrera personal i, en aquest sentit, es veu com una tremenda injustícia que hom pateixi un bandejament per una imputació que finalment no arriba enlloc o que arriba a una sentència que no preveu inhabilitacions. En una concepció no centrada en les persones, Falcó hauria estat a l'alçada i hauria deixat que algunes altres persones de CiU accedissin al govern de coalició de Badalona. Quant a les altres dues condicions, no són pas bàsiques? Quin sentit té censurar Albiol si hom vol practicar el seu mateix estil i el seu mateix contingut? És tot una qüestió de cadires, de sigles o d'estètiques?

Els qui conceben la "política" com una pràctica col·lectiva, no sectària i compartida, no tenen por de ni de les rotacions ni de les incompatibilitats ni de les necessitats d'assumir responsabilitats.

El colp bancari de Xipre

L'anunci del rescat bancari de Xipre ha fet saltar pels aires un principi com el de la "garantia dels dipòsits bancaris". Disfressat d'impost, es preveu una quitança del 6-10% dels comptes allotjats en els bancs xipriotes. És simptomàtic que un dels arguments esgrimits per la UE sigui que els comptes bancaris de Xipre són un 8,8 vegades superiors al de l'economia real, mentre que la mateixa taxa al conjunt de l'Eurozona és de 3,3. La decisió de la troika comunitària (CE+BCE+FMI) encara no s'ha tancada, però especialment simptomàtica en tant que afecta un estat, la República de Xipre (del Sud) que "superà" ostensiblement els criteris de l'entrada a la UE (2004) i a l'Eurozona. És interessant com l'anunci d'aquestes mesures ha estat rebut fins i tot per la premsa econòmica seriosa (i.e. la premsa econòmica vulgar). El ministeri Merkel s'ha volgut distanciar de les mesures, alhora que diu que l'impost sobre comptes corrents és un "afer de Nicòsia". El ministeri Putin, per contra, ha condemnat els termes del rescat. Xipre forma part de diverses interseccions. Fa part de la Unió Europea, però geopolíticament se situa en una Mediterrània Oriental plena de conflicte (Egipte, Palestina, Síria). Fa part de la República de Xipre però també de la República Turca de Xipre del Nord, alhora que conté dues bases de sobirania britànica al sud de l'illa. I fa part de l'Eurozona però també s'hi deixa sentir la influència econòmica russa.

Xipre: colp d'estat financer

Malgrat la situació geogràfica, Xipre no és pas un territori perifèric del sistema europeu. No és tan sols un estat membre de la Unió Europea sinó que també ho és de l'Eurozona. La quantitat i les condicions del "rescat", anunciat divendres passat, té unes conseqüències directes en la "credibilitat" de les institucions comunitàries. Ara aquestes institucions presenten la realitat de la banca xipriota com a catastròfica. Són les mateixes institucions que lloaven l'economia xipriota quan es produí l'entrada de la República de Xipre del Sud a la Unió Europea (2004) i a l'Eurozona. Ara mateix, les institucions parlen del fet que els bancs xipriotes tenen un valor 8,8 vegades superiors a l'economia real, mentre que en l'Eurozona aquesta taxa és de tan sols 3,3. Aquesta afirmació mou a la reflexió. Fins fa quatre dies, aquest índex era únicament divulgat pel Seminari d'Economia Crítica Taifa i d'altres obradors del "marxisme tronat".

La cimera econòmica i social que no s'ha fet

Avui s'havia de fer una cimera econòmica i social al Palau "Reial" de Pedralbes. S'havia de fer, però no s'ha fet. Tampoc no era clar ni qui hi podia assistir ni qui havia dit que no hi assistiria ni, encara menys, de què es discutiria. De fet, l'única cosa clara per al populatxo era que a les 17h, es faria una assemblea popular a fora del Palau, que començaria amb una introducció-resum de la cimera per part dels diputats assistents de la CUP-AE. Finalment, tampoc no es farà aquesta assemblea. O sí es farà, perquè res no impedeix que s'hi faci una assemblea, allà o on sigui, convoqui o no convoqui la CUP o l'Artur Mas.

Hem dit que no se sabia què es discutiria. Des del govern de la Generalitat i des dels partits polítics parlamentaris se'ns dirà que sí, que hi havia propostes i contrapropostes. Potser. Però tal com ho planteja la majoria CiU-ERC no hi ha res a discutir perquè, segons ells, no hi ha alternatives. La situació econòmica i social, segons aquesta tesi, deriva de dos fets imponderables, meteorològics, la crisi mundial i la crisi de l'estat espanyol.

Hi ha qui diu (cada vegada més gent) que això de la crisi mundial (o, més ben dit, la crisi de les economies nord-atlàntiques, però eurocentrísticament això és el món) és irresoluble. Només cal esperar, diuen, que el cicle econòmic segueixi el seu curs, precisament aquell cicle econòmic que era titllat fa cinc o sis anys de superstició numerològica del marxisme tronat. De vegades, hi ha una certa discussió si cal aplicar mesures pro-cícliques (austeritat i retallades socials) o mesures anticícliques (estímul i retallades de drets laborals) o una combinació de totes dues (retallades socials i retallades de drets laborals), però en tot cas es diu que les mesures de retallades són inevitables. I ho són, evidentment, en la mesura que la defensa dels interessos del capital és prioritat implícita de tots els partits polítics de la dreta, del centre i de la pseudo-esquerra.

També hi ha la qüestió de l'estat espanyol. En aquest sentit, ja no es fa servir el concepte d'irresolubilitat. Teòricament, els dos partits majoritaris, i ERC en particular, diuen que hi ha una solució: la independència. La conversió de la Comunitat Autònoma actual en un Estat independent esvairia, de colp i volta, una de les potes del problema. De fet, se suposa que les eleccions del novembre del 2012 van plebiscitar l'adopció d'un full de ruta que passés per una consulta popular sobre la constitució d'aquest estat independent i, d'acord amb el resultat de la consulta (el previsible "sí" esclatant), inici d'un procés de "transició nacional" que conduiria a aquell estat independent. Però el procés ara mateix es troba empantanagat. Ni la declaració de sobirania del mes de gener ni la recent declaració autodeterminista (amb suport de CiU, ERC, PSC i ICV) contemplen ni dates ni mecanismes per a aquests processos. No s'ha creat ni una Junta Organitzadora de la Consulta sobre la Independència ni tampoc un Consell de Transició Nacional.

Seria injust dir que, acceptats com a inevitables els dos obstacles esmentats (la crisi europea i la crisi espanyola), no hi ha absolutament res a fer, o únicament es poden fer unes coses. També se'n poden fer altres. Serà posar-hi pedaços, certament, però també els pedaços obeeixen a uns interessos de classe concrets. La CUP-AE anava precisament a presentar una sèrie de propostes (de pedaços) en la cimera de Pedralbes.

Les conseqüències jurídiques de la "declaració de sobirania"

Des de l'independentisme més consegüent, la declaració de sobirania del Parlament del Parc de la Ciutadella fou rebuda amb escepticisme. Feia la sensació que ço que calia, a manca d'una declaració unilateral d'independència, era un compromís ferm de fer efectiu el dret d'autodeterminació, és a dir de fer efectiu un referèndum vinculant sobre la independència. L'independentisme menys exigent i, en definitiva, la majoria social del poble català del Principat aprovà la passa feta pel Parlament, en el marc d'un full de ruta que ha de conduir a la constitució d'una república catalana independent. Es jutjaren convenients les possibles cessions a CiU i a ICV, en la mesura que aquestes cessions són necessàries per dur a terme un procés d'autodeterminació que no pot ser feina exclusiva dels independentistes, sinó que també hi han de participar els unionistes democràtics i els partidaris de solucions federals o confederals amb Espanya i Europa.

Tanmateix, era un fet que la declaració de sobirania no tenia conseqüències jurídiques. El conseller Homs s'ha manifestat nítidament en aquest sentit.

El mateix Govern espanyol, després de l'aprovació de la declaració, el 23 de gener, va dir el mateix: que la declaració no tenia conseqüències jurídiques. No obstant, el Consell d'Estat espanyol va recomanar al Govern que impugnés davant del Tribunal Constitucional d'Espanya aquella declaració. Així ho ha fet el Consell de Ministres reunit avui, alhora que ha sol·licitat la suspensió de la declaració.

A efectes pràctics i, per un mínim de cinc mesos, la declaració de sobirania del 23 de gener no té efectes d'acord amb la legalitat espanyola. Aquesta suspensió no la pot recórrer ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament. Però sí la poden desobeir, tot desplegant alguns dels punts d'aquella declaració. Si ho fan, s'aprofundirà la situació de xoc de legalitats/legitimitats. Si no ho fessin, però, la legalitat emergent l'hauria de representar, per comptes de les institucions d'una comunitat autònoma, unes noves institucions emergents.

La democràcia com a obstacle als privilegis

La premsa catalana es fa ressò d'unes informacions de El País al voltant d'unes declaracions públiques del mariscal Juan Antonio Chicharro, de la infanteria de marina espanyola. Chicharro, en situació de reserva, va dir, entre d'altres coses, les següentes:

'La pàtria és anterior i més important que la democràcia. El patriotisme és un sentiment i la constitució no és res més que una llei.'

Les paraules són una esmena a la totalitat d'aquella ximpleria que des del PP-PSOE es promou sota el nom de "nacionalisme constitucional". I les pronuncià en un acte titulat "Forces armades i ordenament constitucional".

L'article 8 de la Constitució Espanyola atorga a les Forces Armades un esment específic en el Títol Preliminar. Chicharro, a diferència d'alguns correligionaris, defuig interpretar aquest article com una atribució directa a les Forces Armades en la defensa de la "integritat territorial" o de "l'ordenament constitucional". En efecte, Chicharro recordava que l'article 97 de la Constitució atribueix la direcció civil i militar de les Forces Armades al Govern estatal. En aquesta mateixa xerrada, Chicharro aribava a la conclusió que la defensa de la "integritat territorial" correspon al Govern i al Tribunal Constitucional. Les Forces Armades, però, segons Chicharro, tindrien una escletxa d'actuació "si els responsables de la defensa de la constitució no es comportessin com cal".

Caldria, doncs, pensar en dos escenaris colpistes bàsics. En el primer cas, el Govern espanyol, per pressions, cedeix en algun punt de l'ordenament constitucional (bàsicament impedir el dret d'autodeterminació del poble català), però el Tribunal Constitucional impugna aquestes decisions. Llavors, les Forces Armades, obedients al Tribunal Constitucional, s'alcen contra el Govern. En el segon cas, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, cedeixen. Llavors, les Forces Armades s'alcen contra el Govern amb independència del TC.

En principi, semblaria que aquestes tesis colpistes només s'apliquen a la qüestió de la "integritat territorial" o, més específicament, al "problema catalán". D'ací la permissivitat amb la qual es contemplen aquestes expressions colpistes.

El model de colp d'estat que deuen tindre en la ment la majoria d'aquestes expressions és el del 23 de febrer del 1981. És a dir, les Forces Armades realitzen un "pronunciamiento" que força un gir en l'actuació de les institucions sense bandejar-les. Les formes es guarden en tant que els actors declarats del "pronunciamiento" són "depurats".

Ara bé, la situació general de l'estat espanyol és molt més tètrica avui que en el 1981. No hi ha cap escenari plausible de "recuperació econòmica" compatibilitzable amb el manteniment de les elits financeres-burocràtiques-oligopolístiques. És aquesta incompatibilitat la que acabarà per fer obligatori un procés d'independència català (si més no, al Principat). Però també aquesta incompatibilitat agreujarà les tensions socials fins a un punt que la mateixa democràcia esdevindrà una nosa per aquelles elits. Així doncs, el "cas català" podria ser una coartada perfecta per introduir un règim d'excepció, amb una junta militar o tecnocràtica. Hi ha qui diu que això és impossible "dins" de la UE. Però cal pensar que més que les elits que controlen la UE fa temps que juguen amb la idea de "permetre" l'establiment d'un govern post-democràtic a alguns dels PIGS (preferiblement, a Grècia o a Espanya) per tal de "disciplinar" les classes populars dels seus propis països.

Gallifa, Bergara i la llei de banderes

El batlle de Gallifa, de Solidaritat Catalana per la Independència, compleix la llei de banderes col·locant en un lloc destacat de la façana de la Casa de la Vila una única bandera espanyola amb l'escut post-constitucional i tot. Però la bandera és massa petita d'acord amb els paràmetres mentals del nacionalisme espanyol, i per això diuen que Gallifa fa befa de la llei de banderes. D'altra banda, a Bergara, municipi governat per una coalició entre Bildu i Aralar, han optat per una altra solució. Han col·locat a la balconada de l'Ajuntament tantes banderes com adscripcions nacionals tenen els veïns d'aquest municipi guipuscoà. El delegat del govern espanyol a les Bascongades, Carlos Urquijo, treia fum pels queixals. Recordem que la seva homòloga en el Principat, Maria de los Llanos de Luna, ha dut els tribunals ajuntaments com el de Corbera per no col·locar banderes espanyoles en totes i cadascuna de les dependències policials. El govern espanyol i els seus delegats es delaten com a imposadors de simbologies nacionals alienes als pobles oprimits i com a atiadors de guerres de banderetes. El seu imperi metafísic existeix únicament ja en un terreny simbòlic, car el seu regne, amb una misèria creixent, ja no és d'aquest món.

A qui fa por el Moviment 5 Estels?

El MoVimento 5 Stelle (M5S) va esdevindre en les eleccions italianes del 24-25 de febrer del 2013 la llista més votada. Es presentava com a llista en solitari, a diferència de la coalició "Italia. Bene Comune" i de l'encapçalada per Silvio Berlusconi. Aquestes dues coalicions, sumats els vots de les diferents llistes que les integraven, han superat al M5S. La llei electoral, a més, concedeix una majoria absoluta automàtica a la coalició més votada, cosa que fa que la coalició de Pier Luigi Bersani tingui una majoria parlamentària molt més còmoda que no pas se'n derivaria d'un sistema proporcional. Aquesta disposició, de fet, és la mateixa que va garantir a Nova Democràcia, en les darreres eleccions gregues, una situació preeminent.

Així doncs, des d'un punt de mira de resultats estrictes, la gran oligarquia europea va dormir ahir nit amb força tranquil·litat. Bersani, com Hollande, són homes disposats a seguir fil per randa tots els diktats de la troica CE-BCE-FMI. A més, ho fan des de l'esquerra, la qual cosa els fa més valuosos en un moment de descrèdit general d'aquesta troica. Les receptes d'atac implacable en les condicions de vida i en els drets de la classe treballadora tindran en Bersani un aplicador tan o més ben apte que Mario Monti, la coalició del qual, ha rebut un càstig seriós en les urnes.

La premsa burgesa de tot el continent, però, ha de cobrir les aparences. Hom comenta el càstig a Monti i s'escandalitza del suport que encara reté Berlusconi (que ha fet ús del victimisme clàssic del nacionalisme italià). Alhora s'assenyalen les pors, inquietuds i dubtes que genera el M5S.

Als seguidors de l'M5S els diuen "grillini". De fet, encara ara, la pàgina web del M5S comparteix domini amb la del seu inspirador, el còmic genovès Beppe Grillo. Durant un temps els "attivisti 5 Stelle" rebutjaven aquest epítet, però darrerament l'han fet seu, com també han fet seva la denominació de "populisti", que hom els havia llençat des de diferents rodals del "sistema polític italià".

S'ha comentat que l'M5S és el signe d'un sistema de partits polítics que s'ensorra. Això seria inexacte. Una ullada als noms de les coalicions i de les llistes que es presentaven a aquestes eleccions (i, de fet, a les dels darrers vint anys) assenyala ben clarament que d'aquell sistema dels set partits parlamentaris (els cinc del Pentapartito, el Partit Comunista i el Partit Radical) no queda més que el record. Proveu, si no, d'identificar Bersani directament amb el PCI o, encara més, d'identificar Berlusconi amb la DC. L'M5S, en tot cas, assenyala l'esgotament del sistema de plataformes post-partit que ha regnat a Itàlia des de l'autoliquidació dels eurocomunistes.

S'ha dit que l'M5S no té un programa "clar". Això, però, es podria dir de pràcticament totes les coalicions i llistes de les eleccions, sense excloure l'eclecticisme de Rivoluzione Civile.

Rivoluzione Civile! Ja en el nom s'assenyala el grau de bancarrota ideològica dels "comunistes" que emparen aquesta coalició. Si més no, els grillini dels M5S, tenen un missatge en forma de 5 estels. I què diuen aquests estels?. Aquests cinc punts:
- acqua pubblica.
- mobilità sostenibile.
- sviluppo.
- connettività.
- ambiente.

Dels cinc punts el més contundent és el primer, ja que indica una oposició contra els plans de privatització dels serveis de subministrament d'aigua. La privatització d'aquests serveis i d'altres de similars és un dogma de fe per als seguidors de la troica i, encara més importantment, una font d'enriquiment per les elits oligàrquiques de caire més parasitari que cerquen aconseguir condicions de "privatització" força avantatjoses. Per fer-nos-en una idea, a escala més nostrada, n'hi ha prou a recordar tot el que passa des de fa uns mesos a Aigües Ter Llobregat.

Dels altres quatres punts, paga la pena veure el desplegament del punt sobre la "connettività". Més enllà de la qüestió de l'"internet obert", hi ha una defensa del caràcter de dret universal de l'accés a la xarxa i, per tant, l'accés gratuït a qui no s'ho pugui pagar.

El concepte de "mobilitat sostenible" engloba la defensa i promoció del transport col·lectiu, particularment del transport públic.

Més ambivalent és el concepte de "desenvolupament", al voltant del qual es demostren les limitacions derivades del caràcter interclassista del M5S. La "casta política" apareixeria com un obstacle al desenvolupament, al mateix nivell que la "casta mafiosa". Això és indiscutible, però sí és més discutible que no es posi de manifest amb tota la força necessària que els braços polític i mafiós actuen com a comitès executius (i executors) dels interessos del gran capital internacional. La insistència en reformes de lleis electorals o del funcionament de les institucions públiques és condemnada al fracàs sense un qüestionament dels propis fonaments del sistema econòmic. Ara bé, en defensar el caràcter públic de l'aigua (i d'altres recursos estratègics), així com en defensar, ni que sigui tímidament, algunes mesures de democratització en el lloc de treball (amb una autoorganització obrera que superi les actuals burocràcies sindicals), l'M5S anirà topant de manera creixent amb l'hostilitat dels interessos oligàrquics. Llavors ja veurem si s'amotlla o no a aquests interessos i entra en les corresponents coalicions de govern, eclipsant tal o tal estel segons convingui.

Alguns comentaristes electorals sempre són disposats a recordar-nos que Hitler també guanyava eleccions. És cert. Com també és cert que va entrar en la cancelleria de la mà de partits d'ordre, amb el suport d'un president tan transversal com era Hindenburg (que, en el seu moment, rebé l'adhesió del mateix SPD). Aquests comentaristes de la pseudo-esquerra precisament forneixen d'aquesta manera arguments a la troica per, en un futur no gaire llunyà, bandejar definitivament l'enuig del sufragi universal.

La CUP de Valls i Método 3

La CUP de Valls potser es va equivocar en encomanar a Método 3 un report que podia haver fet ella mateixa, o podia haver encomanat a gent de confiança del moviment. El cas és que sí que han sabut gestionar l'escàndol subsegüent amb una certa honestedat, rapidesa i humilitat, i han publicat una resposta acurada.

El problema de fons és la manera com ha respost una part substancial dels militants i simpatitzants de la CUP. Per comptes de promoure un debat sincer amb la gent indignada davant d'aquest encàrrec tot just ara filtrat a la premsa, molts simpatitzants de la CUP s'han escudat en la defensa cega de l'organització. Aquesta espècie de numantinisme sectari pot ésser molt correcte quan s'esgrimeix contra l'enemic, és a dir contra les organitzacions i tinglados diversos de la burgesia catalana i internacional. Però és un error mantindre'l envers les persones que, sincerament, s'han sentit decebudes. Cal fer autocrítica i cal acceptar la crítica popular.

En les properes setmanes, la CUP decidirà en assemblea nacional canvis en el seu organigrama. La clau és saber si aquests canvis promouran el tancament i la rigidesa orgàniques, o bé promouran una eina realment al servei de les classes populars dels Països Catalans. Des de fora de la CUP, hom seguirà amb interès aquest procés i no hi haurà bones reaccions des de fora si hom pren camins equivocats.