Artur Mas pronunciava tot cofoi fa unes setmanes "el nou Estatut suposa que Catalunya serà la nació sense estat amb més reconeixement d'Europa". La locució "nació-sense-estat" ha estat utilitzada bàsicament per reivindicar un estat per una nació que no el té... o que el té en contra. Mas la transformava en un signe d'identitat de Catalunya. Així, Catalunya es definiria per allò que no té. Una carència que té com a expressió positiva la locució "nació sense estat". Lluís Vicent Aracil ja deia que Catalunya és el poble minoritzat més important d'Europa... i alhora el més patètic.
La frase de Mas, com moltes altres pronunciades per Maragall i, en general, per molts altres prohoms del tetrapartit, no responen, però, a una estupidització sobtada de la classe dirigent catalana.
869 anys abans de l'aprovació de l'Estatut, els nobles aragonesos posaren Aragó a mans del comte Ramon Berenguer de Barcelona. El comte fou reconegut com a hereu i gendre pel rei Ramiro, que el prometé a la seva filla Petronila. Segons Bernat Desclot, Ramon Berenguer va fer llavors:
"E jo reep la donzella e el regisme en aital manera: que, aitant com viva, no vull ésser apel·lat rei; que jo són ara un dels mellors comtes del món, e si era apel·lat rei, no seria gens dels majors".
dissabte, 24 de juny del 2006
dijous, 22 de juny del 2006
El duel Mas-Montilla i el vent de la història
Bufa el vent. I la victòria del "SÍ" a l'Estatut mostra alhora una consciència de la impossibilitat d'anar a mitjà o llarg termini contra el vent, i un desig d'anar-hi. Per això s'assumia l'Estatut com el màxim possible, i s'assumia l'Estatut com àdhuc generós si atenem a la situació real del catalanisme en l'entramat social.
Era costum en la Unió Soviètica i ho és encara a la República Popular Xinesa el fet que en els ens autònoms de la perifèria estatal, el lideratge fos compartit entre un "president" regional pertanyent a la nacionalitat autòctona i un "secretari regional del partit" pertanyent a la nacionalitat majoritària (russa o Han). El PSOE segueix a Catalunya aquesta lògica des de fa uns anys. Fins i tot no fa gaire Jordi Sevilla verbalitzava la lògica subjacent a aquesta bicefàlia.
Els costums són per trencar-los i, malgrat Sevilla, Maragall cedirà el testimoni a Montilla. Amb la benedicció de Zapatero (amb un poder sobre el PSC que Felipe González o Joaquín Almunia mai no haurien imaginat), l'ex-batlle de Cornellà serà amb tota seguretat el candidat del PSC a la Generalitat. S'esvaeix la possibilitat d'un Castells, i els únics recanvis de Montilla són Manuela de Madre, Celestino Corbacho i tots els altres polítics forjats en el municipalisme metropolità.
El vent bufa en un sentit, però no en sabem la força. I és en aquesta ignorància que PSC i CiU fien les apostes.
Pel PSC hi ha dues possibilitats:
- victòria del PSC (en nombre d'escons) a les eleccions de la Generalitat. Montilla, president. Govern de coalició amb CiU com a opció preferent, amb Mas de conseller en cap.
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president, amb el suport del PSC. Montilla, conseller en cap.
La victòria del PSC assenyalaria una gran força del vent i la satel·lització ja gairebé definitiva de CiU-ERC al voltant del PSC-PSOE. A mitjà termini, el PP substituiria CiU.
Per CiU hi ha les mateixes possibilitats, però com que la perspectiva és una altra, les esmento:
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president. Opció preferencial de pacte amb el PSC, amb possible cessió de la conselleria en cap a Montilla.
- victòria del PSC (en nombre d'escons). Montilla, president. CiU s'estimaria més no entrar en aquest govern Montilla, i difícilment Mas seria conseller en cap.
La victòria del PSC, de nou, indica una força del vent accelerada, i això faria replantejar la negativa de CiU a entrar en un govern Montilla.
Si realment el vent bufés tan fort, i no hi hagués cap oposició (i és difícil que aquesta vingui d'ERC i impossible que vingui d'ICV), l'autonomia del Principat evolucionaria ràpidament a la situació de fòssil polític. Una mica com els estats alemanys de la República de Weimar després de l'ascens de Hitler a la Cancelleria.
Era costum en la Unió Soviètica i ho és encara a la República Popular Xinesa el fet que en els ens autònoms de la perifèria estatal, el lideratge fos compartit entre un "president" regional pertanyent a la nacionalitat autòctona i un "secretari regional del partit" pertanyent a la nacionalitat majoritària (russa o Han). El PSOE segueix a Catalunya aquesta lògica des de fa uns anys. Fins i tot no fa gaire Jordi Sevilla verbalitzava la lògica subjacent a aquesta bicefàlia.
Els costums són per trencar-los i, malgrat Sevilla, Maragall cedirà el testimoni a Montilla. Amb la benedicció de Zapatero (amb un poder sobre el PSC que Felipe González o Joaquín Almunia mai no haurien imaginat), l'ex-batlle de Cornellà serà amb tota seguretat el candidat del PSC a la Generalitat. S'esvaeix la possibilitat d'un Castells, i els únics recanvis de Montilla són Manuela de Madre, Celestino Corbacho i tots els altres polítics forjats en el municipalisme metropolità.
El vent bufa en un sentit, però no en sabem la força. I és en aquesta ignorància que PSC i CiU fien les apostes.
Pel PSC hi ha dues possibilitats:
- victòria del PSC (en nombre d'escons) a les eleccions de la Generalitat. Montilla, president. Govern de coalició amb CiU com a opció preferent, amb Mas de conseller en cap.
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president, amb el suport del PSC. Montilla, conseller en cap.
La victòria del PSC assenyalaria una gran força del vent i la satel·lització ja gairebé definitiva de CiU-ERC al voltant del PSC-PSOE. A mitjà termini, el PP substituiria CiU.
Per CiU hi ha les mateixes possibilitats, però com que la perspectiva és una altra, les esmento:
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president. Opció preferencial de pacte amb el PSC, amb possible cessió de la conselleria en cap a Montilla.
- victòria del PSC (en nombre d'escons). Montilla, president. CiU s'estimaria més no entrar en aquest govern Montilla, i difícilment Mas seria conseller en cap.
La victòria del PSC, de nou, indica una força del vent accelerada, i això faria replantejar la negativa de CiU a entrar en un govern Montilla.
Si realment el vent bufés tan fort, i no hi hagués cap oposició (i és difícil que aquesta vingui d'ERC i impossible que vingui d'ICV), l'autonomia del Principat evolucionaria ràpidament a la situació de fòssil polític. Una mica com els estats alemanys de la República de Weimar després de l'ascens de Hitler a la Cancelleria.
dissabte, 10 de juny del 2006
El vuitè SÍ dels barcelonins
La trampa dels referèndums és que el poder fa una qüestió, on el SÍ és la resposta que aquest mateix poder patrocina. La qüestió és encarada de forma que el SÍ aparegui com la resposta raonable i constructiva, i el NO com la resposta dels "extremistes" de dreta, esquerra, endavant, endarrera, un dos, tres.
Repassem la construcció dels SÍ en els referèndums celebrats en els darrers seixanta anys en el Principat de Catalunya:
- Primer referèndum: la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (6 de juliol del 1946). La llei anava més enllà de fixar la successió monàrquica de Franco, i definia formalment l'estat sorgit de l'Aixecament del 18 de juliol del 1936. El SÍ, per suposat, es presentava com un "SÍ a Franco" i "SÍ a Espanya".
- Segon referèndum: la Ley Orgánica del Estado (14 de desembre del 1966). Aquesta llei fonamental fixava l'engranatge institucional del tardo-franquisme, amb la separació de les funcions de Cap d'Estat i de Cap de Govern, entre d'altres. De nou, el SÍ era l'única resposta imaginable.
- Tercer referèndum: la Ley de Reforma Política (15 de desembre del 1976). Era la tercera llei fonamental que es presentava a referèndum, i la que liquidava les anteriors per reformar el franquisme en un règim homologable als de l'Europa occidental. La campanya fou prou més plural que les anteriors, per bé que amb restriccions gens menyspreables. El SÍ es presentava, però, com l'única via possible de futur, amb un messianisme del tot comparable a les dues experiències anteriors.
- Quart referèndum: el Projecte de Constitució espanyola (6 de desembre del 1978). Consolidat el post-franquisme, el bloc del SÍ fou més ampli que el de dos anys abans, tota vegada que gran part de l'oposició antifranquista ja havia estat assimilada. El SÍ es presentava com un "SÍ a la democràcia".
- Cinquè referèndum: el Projecte d'Estatut d'Autonomia (25 d'octubre del 1979). Encara que havien de passar dos anys per l'inici de l'harmonització autonòmica, és simptomàtic que el mateix 25 d'octubre les Vascongades i el Principat fessin els respectius referèndums d'autonomia. El front del SÍ va moure més adhesions entre el catalanisme que els dos anteriors, i fins i tot els més radicalets hi van fer figa.
- Sisè referèndum: la Permanència de l'estat espanyol a l'OTAN (12 de març del 1986). Tots els referèndums anteriors havien experimentat transformacions miraculoses: falangistes tornats monàrquics convençuts, nacional-sindicalistes convertits a la democràcia orgànica, franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida, anticonstitucionalistes reconfigurats en Jeffersons espanyols i anticatalanistes professionals regirats en autonomistes amatents. Però en aquest cas la conversió fou prou més sobtada. "OTAN, de entrada NO", es va convertir en "y de salida tampoco". És per això que el referèndum va ser de permanència (SÍ, a la permanència) i no de sortida (SÍ, a sortir-se d'una de les dues aliances a la guerra freda). El SÍ no es va presentar com un SÍ a l'OTAN sinó essencialment com un SÍ a la Comunitat Econòmica Europea (a la qual, de fet, Espanya ja havia ingressat tres mesos abans).
- Setè referèndum: el Tractat que estableix una Constitució per Europa (20 de febrer del 2005). De nou el SÍ convocà adhesions increbantables. Era el "SÍ a Europa" i la resta eren capricis asiàtics. En aquest cas les edicions neerlandes i francesa del referèndum van glaçar el cor a més d'un entusiasta.
Mirats els set referèndums anteriors i el proper, veiem com el SÍ a Europa, a Espanya, a Catalunya, és en realitat sempre un SÍ als que en aquell moment governen els territoris en qüestió. El poble s'ha de limitar a refrendar allò que ells han cuinat. Res a veure doncs amb els referèndums de suïssa, per posar un cas.
Potser fóra interessant trobar alguna persona, de més 83 anys d'edat, que hagi pogut votar als vuit referèndums i que a tots hagi votat que SÍ. Ningú no li negarà la coherència, o sí?
Repassem la construcció dels SÍ en els referèndums celebrats en els darrers seixanta anys en el Principat de Catalunya:
- Primer referèndum: la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (6 de juliol del 1946). La llei anava més enllà de fixar la successió monàrquica de Franco, i definia formalment l'estat sorgit de l'Aixecament del 18 de juliol del 1936. El SÍ, per suposat, es presentava com un "SÍ a Franco" i "SÍ a Espanya".
- Segon referèndum: la Ley Orgánica del Estado (14 de desembre del 1966). Aquesta llei fonamental fixava l'engranatge institucional del tardo-franquisme, amb la separació de les funcions de Cap d'Estat i de Cap de Govern, entre d'altres. De nou, el SÍ era l'única resposta imaginable.
- Tercer referèndum: la Ley de Reforma Política (15 de desembre del 1976). Era la tercera llei fonamental que es presentava a referèndum, i la que liquidava les anteriors per reformar el franquisme en un règim homologable als de l'Europa occidental. La campanya fou prou més plural que les anteriors, per bé que amb restriccions gens menyspreables. El SÍ es presentava, però, com l'única via possible de futur, amb un messianisme del tot comparable a les dues experiències anteriors.
- Quart referèndum: el Projecte de Constitució espanyola (6 de desembre del 1978). Consolidat el post-franquisme, el bloc del SÍ fou més ampli que el de dos anys abans, tota vegada que gran part de l'oposició antifranquista ja havia estat assimilada. El SÍ es presentava com un "SÍ a la democràcia".
- Cinquè referèndum: el Projecte d'Estatut d'Autonomia (25 d'octubre del 1979). Encara que havien de passar dos anys per l'inici de l'harmonització autonòmica, és simptomàtic que el mateix 25 d'octubre les Vascongades i el Principat fessin els respectius referèndums d'autonomia. El front del SÍ va moure més adhesions entre el catalanisme que els dos anteriors, i fins i tot els més radicalets hi van fer figa.
- Sisè referèndum: la Permanència de l'estat espanyol a l'OTAN (12 de març del 1986). Tots els referèndums anteriors havien experimentat transformacions miraculoses: falangistes tornats monàrquics convençuts, nacional-sindicalistes convertits a la democràcia orgànica, franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida, anticonstitucionalistes reconfigurats en Jeffersons espanyols i anticatalanistes professionals regirats en autonomistes amatents. Però en aquest cas la conversió fou prou més sobtada. "OTAN, de entrada NO", es va convertir en "y de salida tampoco". És per això que el referèndum va ser de permanència (SÍ, a la permanència) i no de sortida (SÍ, a sortir-se d'una de les dues aliances a la guerra freda). El SÍ no es va presentar com un SÍ a l'OTAN sinó essencialment com un SÍ a la Comunitat Econòmica Europea (a la qual, de fet, Espanya ja havia ingressat tres mesos abans).
- Setè referèndum: el Tractat que estableix una Constitució per Europa (20 de febrer del 2005). De nou el SÍ convocà adhesions increbantables. Era el "SÍ a Europa" i la resta eren capricis asiàtics. En aquest cas les edicions neerlandes i francesa del referèndum van glaçar el cor a més d'un entusiasta.
Mirats els set referèndums anteriors i el proper, veiem com el SÍ a Europa, a Espanya, a Catalunya, és en realitat sempre un SÍ als que en aquell moment governen els territoris en qüestió. El poble s'ha de limitar a refrendar allò que ells han cuinat. Res a veure doncs amb els referèndums de suïssa, per posar un cas.
Potser fóra interessant trobar alguna persona, de més 83 anys d'edat, que hagi pogut votar als vuit referèndums i que a tots hagi votat que SÍ. Ningú no li negarà la coherència, o sí?
dimarts, 6 de juny del 2006
Cinc línies argumentals per votar NO el 18 de juny
Primera: L'Estatut del 1979 fou concebut des del catalanisme coetani com un pas previ cap a ulteriors avenços (federalistes, sobiranistes o independentistes, segons els sectors). Ara veiem que l'Estatut del 1979 és un pas previ a l'Estatut del 2006, absolutament continuïsta. No era això, no.
Segona: El Projecte Estatutari no nasqué d'una iniciativa ni d'una demanda ciutadanes, sinó fruit de l'egolatria de les cúpules dirigents del tetrapartit PSC-CiU-ERC-ICV, delitoses d'ocupar un lloc a la història a través del paper en no gosar-ho fer a través del carrer.
Tercera: L'Estatut del 2006 no reconeix inequívocament la pertinença del Principat a una Comunitat Nacional Catalana més ampla. Paral·lelament, l'Estatut del 2006 no deixa clara el caràcter contingent de la formulació autonòmica, així com la subjecció del Principat a l'estat espanyol, i la presenta amb un caràcter constitutiu, apriorístic i indepassable.
Quarta: L'Estatut del 2006, tal com va sorgir del Parlament, recollia plenament el programa de descatalanització del bloc PSC-PSOE-ICV-EUiA. La campanya que ara fa la Generalitat pel referèndum del 18 de juny utilitza desinhibidament aquest imaginari d'una Catalunya post-catalana.
Cinquena: L'Estatut del 2006, tal com es va redactar finalment a la Moncloa, mitjançant les negociacions entre el PSOE de Zapatero i la CiU de Mas, es va signar pocs dies després del pronunciamiento del general Mena Aguado, bona part de les propostes del qual hi foren recollides. El redactat final, doncs, es va fer sota l'amenaça colpista. A banda d'això, Zapatero va incomplir la seva promesa de respectar el (d'altra banda trist) text sortit del Parlament de Catalunya. Els qui negocien amb un mandatari que té el dubtós honor d'haver arribat a la presidència del govern gràcies un atemptat salafista haurien de tindre ben clar el valor de la paraula d'aquest personatge.
Segona: El Projecte Estatutari no nasqué d'una iniciativa ni d'una demanda ciutadanes, sinó fruit de l'egolatria de les cúpules dirigents del tetrapartit PSC-CiU-ERC-ICV, delitoses d'ocupar un lloc a la història a través del paper en no gosar-ho fer a través del carrer.
Tercera: L'Estatut del 2006 no reconeix inequívocament la pertinença del Principat a una Comunitat Nacional Catalana més ampla. Paral·lelament, l'Estatut del 2006 no deixa clara el caràcter contingent de la formulació autonòmica, així com la subjecció del Principat a l'estat espanyol, i la presenta amb un caràcter constitutiu, apriorístic i indepassable.
Quarta: L'Estatut del 2006, tal com va sorgir del Parlament, recollia plenament el programa de descatalanització del bloc PSC-PSOE-ICV-EUiA. La campanya que ara fa la Generalitat pel referèndum del 18 de juny utilitza desinhibidament aquest imaginari d'una Catalunya post-catalana.
Cinquena: L'Estatut del 2006, tal com es va redactar finalment a la Moncloa, mitjançant les negociacions entre el PSOE de Zapatero i la CiU de Mas, es va signar pocs dies després del pronunciamiento del general Mena Aguado, bona part de les propostes del qual hi foren recollides. El redactat final, doncs, es va fer sota l'amenaça colpista. A banda d'això, Zapatero va incomplir la seva promesa de respectar el (d'altra banda trist) text sortit del Parlament de Catalunya. Els qui negocien amb un mandatari que té el dubtós honor d'haver arribat a la presidència del govern gràcies un atemptat salafista haurien de tindre ben clar el valor de la paraula d'aquest personatge.
dissabte, 3 de juny del 2006
Dos escenaris per una mateixa tragèdia
Cito a continuació els dos paràgrafs introductoris d'un article recent de Michael D. Yates:
L’ampliació i aprofundiment del capitalisme, que molts economistes malanomenen globalització, ha tingut un impacte traumàtic en els treballadors. Accelerat per allò que s’ha denominat neoliberalisme (bàsicament, el programa política del capital global modern), la penetració creixent de la producció capitalista i de les relacions de consum en tot el planeta ha transformat literalment els obrers de pilar a pal. Per exemple, l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) ha forçat centenars de milers de camperols i assalariats mexicans a abandonar casa seva i migrar cap als Estats Units. De forma similar, l’austeritat governamental i els programes de «lliure mercat» --escamotejament de subsidis alimentaris i sanitaris als pobres, tancament i venda d’empreses estatals, repressió de les protestes obreres i camperoles, i similar– en països com Índia i Xina han privat molts obrers de la seguretat que havien assolit i empès camperols de la seva terra a les ciutats.
En les nacions riques del món, el neoliberalisme ha dictat un assalt als treballadors, amb retallades massives en la despesa de benestar social, proteccions legals, assistència sanitària i pensions. Al mateix temps, la producció s’ha transformat ràpidament de forma que molts llocs de treball poden funcionar amb beneficis amb únicament un petit nucli de treballadors a temps complet. La resta de la força de treball consisteix en treballadors a temps parcial i complet que treballen com a autònoms o com a empleats de companyies a les quals s’ha externalitzat feina. Per fer que aquest sistema funcioni de forma efectiva, hi ha d’haver un gran reservori d’homes i dones fàcilment explotables que cerquin feina. Els immigrats arribats recentment i els obrers nacionals desplaçats cobreixen exactament la papereta. Subministren la feina que exigeixen uns llocs de feina radicalment restructurats.
Com que les darreres frases constitueixen "thoughtcrime", no m'he estat de reproduir-les.
dimecres, 31 de maig del 2006
Migracions, xenofòbia, xenofília i papanatisme
En el seu editorial d'avui Vicent Partal es mostra alarmat. La raó? Que Mariano Raxoi, en el debat sobre el Estado de la Nación (espanyola), posés damunt la taula "la migració i la delinqüència". És curiós que Vicent Partal coincideixi amb els comentaristes de l'extrema dreta en el desencís davant d'un Raxoi que va posar aquestes dues qüestions per damunt del "problema" d'ETA. I dic curiós perquè qualsevol persona amb una ment mínimament quantitativa sap a la perfecció que ETA és, ha estat i serà una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes reals (com la migració i la delinqüència, però també com la desnacionalització de les societats basca i catalana, etc.). Partal s'ha alarmat pel fet que la cortina de fum s'esvaeix. I més s'esvairà quan el procés de pau avanci i ETA abandoni definitivament les armes.
Per Partal, naturalment, hi ha "problemes" en l'àmbit de la immigració, però considera que és preferible la tàctica de l'estruç, car és un tema "molt perillós". Perillós, per qui? I perillós pels problemes materials que pugui provocar o pels problemes teòrics que pugui plantejar al dogma neoreligiós de la correcció política?
Per Partal la prioritat en l'àmbit de la migració no s'adreça al col·lectiu d'immigrants, sinó al dels autòctons. Dit d'una altra manera, es tracta de fer que la població autòctona acumuli prous complexos (de racisme, d'euroculpa i històries i histèries similars) com perquè no pugui fer cap discurs sobre la migració que s'aparti del dogma de la correcció política. En bona lògica per Partal la culpa de tot la tenen "els periodistes ens prestem alegrement a magnificar els aspectes més espectaculars i ressaltar-ne les arestes més complicades". A partir d'ara i si la veu de Partal té encara influència en les instàncies de l'ex-tripartit, els periodistes de "successors" s'hauran de calçar per no rebre cap citació per "hate speech" en elaborar una notícia sobre tal o tal assalt.
Per si de cas, Partal rebla que "la nostra economia avui ja no podria funcionar amb normalitat sense els migrants". Hauríem de traduir que "nostra" vol dir "del gran capital transnacional".
La de Partal és l'opinió ortodoxa. L'opinió dels qui passen olímpicament de la misèria creixent d'Àfrica, d'Amèrica Llatina i d'Àsia, i que creuen que la solució d'aquesta misèria serà l'ofegament d'Europa i dels Estats Units (i del Japó, però el Japó, ves per on, no s'ha deixat entabanar). Així destruirem el Tercer Món i el Primer Món d'una tacada.
Els arguments que, per contra, maneguen els de l'Optimum Population Trust són molt més discutibles. És a dir que són arguments no basats en la correcció política sinó en un intent d'encarar els problemes culturals, demogràfics i ambientals del planeta. Hom pot discutir si els de l'OPT l'encerten en el seu neomaltusianisme. Però sí l'encerten en una cosa sobre la migració. Com diu el professor Aubrey Manning:
"The UK has a moral obligation to accept some immigration, given the current world situation, “but we need immigration like we need a hole in the head”".
La recepta d'OPT és però utòpica:
"The real solution lies in reducing the impact of consumption and population in richer countries and supporting environmentally sustainable development in poorer ones, which will lessen the push factors behind migration."
Perquè creure que es pot reduir substancialment el consum dels països rics sense un canvi profund en l'estructura social és utòpic. Però ja se sap que els de l'OPT no són més que una colla de supremacistes blancs.
Per Partal, naturalment, hi ha "problemes" en l'àmbit de la immigració, però considera que és preferible la tàctica de l'estruç, car és un tema "molt perillós". Perillós, per qui? I perillós pels problemes materials que pugui provocar o pels problemes teòrics que pugui plantejar al dogma neoreligiós de la correcció política?
Per Partal la prioritat en l'àmbit de la migració no s'adreça al col·lectiu d'immigrants, sinó al dels autòctons. Dit d'una altra manera, es tracta de fer que la població autòctona acumuli prous complexos (de racisme, d'euroculpa i històries i histèries similars) com perquè no pugui fer cap discurs sobre la migració que s'aparti del dogma de la correcció política. En bona lògica per Partal la culpa de tot la tenen "els periodistes ens prestem alegrement a magnificar els aspectes més espectaculars i ressaltar-ne les arestes més complicades". A partir d'ara i si la veu de Partal té encara influència en les instàncies de l'ex-tripartit, els periodistes de "successors" s'hauran de calçar per no rebre cap citació per "hate speech" en elaborar una notícia sobre tal o tal assalt.
Per si de cas, Partal rebla que "la nostra economia avui ja no podria funcionar amb normalitat sense els migrants". Hauríem de traduir que "nostra" vol dir "del gran capital transnacional".
La de Partal és l'opinió ortodoxa. L'opinió dels qui passen olímpicament de la misèria creixent d'Àfrica, d'Amèrica Llatina i d'Àsia, i que creuen que la solució d'aquesta misèria serà l'ofegament d'Europa i dels Estats Units (i del Japó, però el Japó, ves per on, no s'ha deixat entabanar). Així destruirem el Tercer Món i el Primer Món d'una tacada.
Els arguments que, per contra, maneguen els de l'Optimum Population Trust són molt més discutibles. És a dir que són arguments no basats en la correcció política sinó en un intent d'encarar els problemes culturals, demogràfics i ambientals del planeta. Hom pot discutir si els de l'OPT l'encerten en el seu neomaltusianisme. Però sí l'encerten en una cosa sobre la migració. Com diu el professor Aubrey Manning:
"The UK has a moral obligation to accept some immigration, given the current world situation, “but we need immigration like we need a hole in the head”".
La recepta d'OPT és però utòpica:
"The real solution lies in reducing the impact of consumption and population in richer countries and supporting environmentally sustainable development in poorer ones, which will lessen the push factors behind migration."
Perquè creure que es pot reduir substancialment el consum dels països rics sense un canvi profund en l'estructura social és utòpic. Però ja se sap que els de l'OPT no són més que una colla de supremacistes blancs.
dilluns, 22 de maig del 2006
Crna Gora, de nou independent
Els que senten una adhesió increbantable a l'estabilitat fronterera d'Europa han tingut un nou ensurt. Val a dir que l'adhesió és l'adhesió a l'imperiet respectiu. Crna Gora, Montenegro com en diuen els italians, s'ha independentitzat mitjançant referèndum.
Que les fronteres s'ajustin per referèndums no és quelcom del tot desconegut a Europa. Saarland, Sarre, com diuen els francesos, ha fet en el segle XX dos referèndums per decidir la vinculació a França, Alemanya o una independència a la luxemburguesa. Però no hi ha dubte que el dret d'autodeterminació, ni el formulat per Wilson ni el formulat per Lenin, gaudeixen de gaire predicament en un continent on, com deia Fuster, queden desenes de milions de jacobins per civilitzar.
No entrarem en essencialismes nacionalitaris. Lingüísticament i culturalment, els pobles sud-eslaus, des d'Eslovènia fins a Bulgària, constitueixen un continu. Els croates poden ser considerats una transició entre els eslovens i els serbis, els macedonis una entre els serbis i els búlgars, i totes les combinacions intermitges que presentem seran prou plausibles. Dividir l'istrià en eslovè i croata exigeix un cert esforç filològic. Diferenciar clarament les llengües internes dels grups serbo-croata i búlgaro-macedoni és més afer d'historiadors i politòlegs que de lingüistes.
Crna Gora és, en aquest sentit, un país de llengua serbo-croata (o sèrbia, si us estimeu més), però la distintivitat de la llengua montenegrina és més patent que la d'altres nacions històriques de la regió.
Crna Gora és, en aquest sentit, un país de tradició greco-cristiana, vinculat a l'ortodòxia de Beograd, però també amb una església que ha sabut conservar l'autonomia durant segles. Fet i fet, a Crna Gora hom practicava l'autocefàlia eclesiàstica abans que el cristianisme ortodox assumís i generalitzés plenament aquesta pràctica.
El vincle entre religió i nacionalitat, i entre llengua i nacionalitat, té, però, una importància secundària per Crna Gora. Allò determinant per definir Crna Gora és la relativa unitat geogràfica de les comarques que l'integren i, particularment, la història política del país. Durant quatre segles Crna Gora girà al voltant de la família Petrović-Njegoš. Curiosament aquesta família governà des del càrrec d'arquebisbe de Crna Gora. Com que, d'acord amb el cristianisme ortodox, l'estament episcopal es reserva a monjos que han fet vot de celibat, el tron passava d'oncle a nebot. El 1851, la família Njegoš va adoptar el títol de knajz (príncep), desvinculà l'arquebisbat i el principat i seguí una línia directa de pare a fill. El 1910 el Principat de Crna Gora es transformà en regne.
I arribem així a la paradoxal història moderna de Crna Gora. El rei Nicolau, primer i darrer rei de Crna Gora, va maldar per aconseguir la unió de tota la Sèrbia Ortodoxa en un imperi, diferenciat alhora de turcs i de grecs. Però la Sèrbia estricta s'hi va avançar en aquest projecte, el va desvincular a la fe ortodoxa, i el transformà en el Regne de Serbis, Croates i Eslovens. El rei Nicolau fou destronat, i Crna Gora s'integrà en el nou Regne que després prendria el nom i la praxi unificada de Iugoslàvia (literalment, Eslàvia del Sud, tot i no comprendre Bulgària, la rival sud-eslava històrica de Sèrbia).
L'unitarisme monàrquic donà pas, el 1945, a una constitució federal, en el marc de l'experiència més o menys socialista del titisme. Crna Gora esdevingué una república constituent, a l'alçada d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia i Macedònia. Les vinculacions lingüístiques i polítiques amb Sèrbia han marcat l'evolució de Crna Gora des del 1991. Crna Gora no va acompanyar a Eslovènia i Croàcia el 1991. Més estranyament no va acompanyar Bòsnia-Hercegovina ni Macedònia. D'aquesta forma Crna Gora quedà en una Iugoslàvia reduïda formada pel tàndem Sèrbia-Crna Gora. L'aïllament internacional de Sèrbia, però, va obligar la classe dirigent de Crna Gora de cercar solucions veritablement autònomes. Una integració raonablement ràpida (pels volts del 2010) a la Unió Europea exigia la independència.
La història és complexa, la llengua és un continu poc prestat a divisions idiomàtiques nítides, la religió és poc més que una pràctica tradicional. Davant això el més raonable era demanar l'opinió dels qui hi viuen. O no?
Que les fronteres s'ajustin per referèndums no és quelcom del tot desconegut a Europa. Saarland, Sarre, com diuen els francesos, ha fet en el segle XX dos referèndums per decidir la vinculació a França, Alemanya o una independència a la luxemburguesa. Però no hi ha dubte que el dret d'autodeterminació, ni el formulat per Wilson ni el formulat per Lenin, gaudeixen de gaire predicament en un continent on, com deia Fuster, queden desenes de milions de jacobins per civilitzar.
No entrarem en essencialismes nacionalitaris. Lingüísticament i culturalment, els pobles sud-eslaus, des d'Eslovènia fins a Bulgària, constitueixen un continu. Els croates poden ser considerats una transició entre els eslovens i els serbis, els macedonis una entre els serbis i els búlgars, i totes les combinacions intermitges que presentem seran prou plausibles. Dividir l'istrià en eslovè i croata exigeix un cert esforç filològic. Diferenciar clarament les llengües internes dels grups serbo-croata i búlgaro-macedoni és més afer d'historiadors i politòlegs que de lingüistes.
Crna Gora és, en aquest sentit, un país de llengua serbo-croata (o sèrbia, si us estimeu més), però la distintivitat de la llengua montenegrina és més patent que la d'altres nacions històriques de la regió.
Crna Gora és, en aquest sentit, un país de tradició greco-cristiana, vinculat a l'ortodòxia de Beograd, però també amb una església que ha sabut conservar l'autonomia durant segles. Fet i fet, a Crna Gora hom practicava l'autocefàlia eclesiàstica abans que el cristianisme ortodox assumís i generalitzés plenament aquesta pràctica.
El vincle entre religió i nacionalitat, i entre llengua i nacionalitat, té, però, una importància secundària per Crna Gora. Allò determinant per definir Crna Gora és la relativa unitat geogràfica de les comarques que l'integren i, particularment, la història política del país. Durant quatre segles Crna Gora girà al voltant de la família Petrović-Njegoš. Curiosament aquesta família governà des del càrrec d'arquebisbe de Crna Gora. Com que, d'acord amb el cristianisme ortodox, l'estament episcopal es reserva a monjos que han fet vot de celibat, el tron passava d'oncle a nebot. El 1851, la família Njegoš va adoptar el títol de knajz (príncep), desvinculà l'arquebisbat i el principat i seguí una línia directa de pare a fill. El 1910 el Principat de Crna Gora es transformà en regne.
I arribem així a la paradoxal història moderna de Crna Gora. El rei Nicolau, primer i darrer rei de Crna Gora, va maldar per aconseguir la unió de tota la Sèrbia Ortodoxa en un imperi, diferenciat alhora de turcs i de grecs. Però la Sèrbia estricta s'hi va avançar en aquest projecte, el va desvincular a la fe ortodoxa, i el transformà en el Regne de Serbis, Croates i Eslovens. El rei Nicolau fou destronat, i Crna Gora s'integrà en el nou Regne que després prendria el nom i la praxi unificada de Iugoslàvia (literalment, Eslàvia del Sud, tot i no comprendre Bulgària, la rival sud-eslava històrica de Sèrbia).
L'unitarisme monàrquic donà pas, el 1945, a una constitució federal, en el marc de l'experiència més o menys socialista del titisme. Crna Gora esdevingué una república constituent, a l'alçada d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia i Macedònia. Les vinculacions lingüístiques i polítiques amb Sèrbia han marcat l'evolució de Crna Gora des del 1991. Crna Gora no va acompanyar a Eslovènia i Croàcia el 1991. Més estranyament no va acompanyar Bòsnia-Hercegovina ni Macedònia. D'aquesta forma Crna Gora quedà en una Iugoslàvia reduïda formada pel tàndem Sèrbia-Crna Gora. L'aïllament internacional de Sèrbia, però, va obligar la classe dirigent de Crna Gora de cercar solucions veritablement autònomes. Una integració raonablement ràpida (pels volts del 2010) a la Unió Europea exigia la independència.
La història és complexa, la llengua és un continu poc prestat a divisions idiomàtiques nítides, la religió és poc més que una pràctica tradicional. Davant això el més raonable era demanar l'opinió dels qui hi viuen. O no?
divendres, 19 de maig del 2006
Els Legionaris de Crist... el tornen a crucificar, per si de cas
La caiguda en desgràcia del fundador de la Legió de Crist, Marcial Maciel, es pot interpretar de moltes formes. Fa l'efecte que una organització fundada el 1941 (abans de Stalingrad) al Mèxic del cardenisme no hauria de ser gaire recomanable. Si els vells jesuïtes deien que l'Opus Dei havia fet bona (als ulls d'una certa esquerra) la Companyia de Jesús, gairebé podríem dir que la Legió de Crist (Mel Gibsons a banda) ha fet bona l'Obra d'Escrivà de Balaguer. De totes formes, que Santa Rita conservi la vista a aquesta esquerra...
Fer-se dir "legionari de Crist" és, com a mínim, arriscat. Jesús, al capdavall, si és cert que fou condemnat per les autoritats jueves, fou executat per legionaris romans. És clar que la història canvia, i l'Evangeli segons Wolfowitz recomana no citar jueus (Israel) ni romans (EUA) com a culpables de res de res... Fins i tot Judes ha estat 'rehabilitat'. Una rehabilitació, per cert, que es carrega la Divina Commedia, on Dante situava Judes en el pitjor lloc de l'infern... Però Dante és ben poc recomanable en aquests dies que corren de persecució implacable de l'islamofòbia: Mafomet també és retratat pel poeta florentí en el Tàrtar per 'sectari'.
Les coses són relatives i, segons com, el segle XX (i potser també el XXI) demanava uns legionaris que tornessin a crucificar un Jesús que tornava massa vermell. I és una llàstima, perquè a Mateu 25 trobem una paràbola en els seus llavis on es glorifica l'especulació financera.
Fer-se dir "legionari de Crist" és, com a mínim, arriscat. Jesús, al capdavall, si és cert que fou condemnat per les autoritats jueves, fou executat per legionaris romans. És clar que la història canvia, i l'Evangeli segons Wolfowitz recomana no citar jueus (Israel) ni romans (EUA) com a culpables de res de res... Fins i tot Judes ha estat 'rehabilitat'. Una rehabilitació, per cert, que es carrega la Divina Commedia, on Dante situava Judes en el pitjor lloc de l'infern... Però Dante és ben poc recomanable en aquests dies que corren de persecució implacable de l'islamofòbia: Mafomet també és retratat pel poeta florentí en el Tàrtar per 'sectari'.
Les coses són relatives i, segons com, el segle XX (i potser també el XXI) demanava uns legionaris que tornessin a crucificar un Jesús que tornava massa vermell. I és una llàstima, perquè a Mateu 25 trobem una paràbola en els seus llavis on es glorifica l'especulació financera.
dissabte, 13 de maig del 2006
El referèndum de l'Estatut i la degradació de la democràcia
La qüestió del referèndum de l'Estatut s'està convertint en una excusa perfecta per part del sector més autoritari, dirigista i policial del PSC-PSOE per degradar la ja força afeblida democràcia autonòmica. La defenestració d'ERC després que les bases d'aquest partit haguessin imposat a la direcció el 'NO' a l'Estatut n'és un símptoma. Però és un símptoma encara més clar les manipulacions que des del bloc nosko-estalinià PSC-ICV cerquen reduir el percentatge d'abstencions. Així, des d'ICV, Joan Saura havia suggerit la possibilitat de mantindre els col·legis electorals oberts durant 14 hores seguides. Ara, des del PSC, es parla de convocar el referèndum en dia laborable.
Aparentment, les dues mesures voldrien facilitat la participació voluntària, que es podria veure coartada per l'atractiu del lleure cap-setmanal. Però no hem d'oblidar els efectes coercitius que aquestes mesures poden exercir en el cos electoral.
D'una banda, un allargament de la jornada electoral, posem des de les 6 del matí a les 12 de la nit, suposa augmentar la pressió sobre les persones seleccionades per cobrir les meses electorals. I aquesta pressió no podrà ser contestada degut a l'obligatorietat de prestar aquest servei.
De l'altra, votar un dia laborable podria suposar una eina de coerció adreçada contra els treballadors. Si el Govern imposa la necessitat d'un permís i d'una justificació, l'empresariat tindrà la capacitat de distingir els treballadors abstencionistes. I aquesta distinció difícilment no podria posar en perill el caràcter secret del vot emès pels treballadors participacionistes. Segurament els treballadors més pressionats seran el personal laboral de les administracions públiques, i és difícil no veure una eina de depuració en la col·locació de la jornada plebiscitària en dia laborable.
Uns trets que apropen el referèndum del juny a la lògica dels referèndums franquistes.
Aparentment, les dues mesures voldrien facilitat la participació voluntària, que es podria veure coartada per l'atractiu del lleure cap-setmanal. Però no hem d'oblidar els efectes coercitius que aquestes mesures poden exercir en el cos electoral.
D'una banda, un allargament de la jornada electoral, posem des de les 6 del matí a les 12 de la nit, suposa augmentar la pressió sobre les persones seleccionades per cobrir les meses electorals. I aquesta pressió no podrà ser contestada degut a l'obligatorietat de prestar aquest servei.
De l'altra, votar un dia laborable podria suposar una eina de coerció adreçada contra els treballadors. Si el Govern imposa la necessitat d'un permís i d'una justificació, l'empresariat tindrà la capacitat de distingir els treballadors abstencionistes. I aquesta distinció difícilment no podria posar en perill el caràcter secret del vot emès pels treballadors participacionistes. Segurament els treballadors més pressionats seran el personal laboral de les administracions públiques, i és difícil no veure una eina de depuració en la col·locació de la jornada plebiscitària en dia laborable.
Uns trets que apropen el referèndum del juny a la lògica dels referèndums franquistes.
dilluns, 8 de maig del 2006
Alt càrrec cultural de la Generalitat titlla la literatura catalana de mitjania subvencionada
I no és de la Generalitat Valenciana, sinó de la Generalitat de Catalunya, governada per un tripartit d'esquerres i catalanista. Una cosa és opinar en concret sobre tal o tal obra literària catalana, antiga, present o futura. I l'altra és condemnar-la en general, i fer-ho davant de The Times.
El ja molt degenerat Institut Ramon Llull va anar a parar fa unes setmanes a mans d'Emili Manzano, que és com nomenar un supremacista blanc en l'Institut Martin Luther King. Però en tot cas, per The Times, l'IRL i la Generalitat de Catalunya són la representació institucional i democràtica de la cultura catalana.
Per això darrer és tan greu que Manzano aprofités, tal com reporta Tribuna Catalana, per amollar que a Catalunya es promocionen obres literàries de segon i tercer ordre, 'simplement perquè són en català'.
El cas és que Manzano no troba gens malament que es promocionin obres de segon i tercer ordre dels amiguets, dels literats del règim, sinó que ho considera consubstancial de la política cultural cottolenguista que promet el conseller Mascarell.
Una de dues, o totes dues. O Manzano menysprea sense raó la literatura catalana o menysprea la intel·ligència del contribuent català.
Ja sabem que Fuster responia al vell adagi "Pus parla català, que Déu li don glòria", amb un "Pus parla català, vejam que hi diu". Suposem que Manzano, com tots els goril·les del tripartit, en sentir de parlar de literatura duen la mà a la pistola.
El ja molt degenerat Institut Ramon Llull va anar a parar fa unes setmanes a mans d'Emili Manzano, que és com nomenar un supremacista blanc en l'Institut Martin Luther King. Però en tot cas, per The Times, l'IRL i la Generalitat de Catalunya són la representació institucional i democràtica de la cultura catalana.
Per això darrer és tan greu que Manzano aprofités, tal com reporta Tribuna Catalana, per amollar que a Catalunya es promocionen obres literàries de segon i tercer ordre, 'simplement perquè són en català'.
El cas és que Manzano no troba gens malament que es promocionin obres de segon i tercer ordre dels amiguets, dels literats del règim, sinó que ho considera consubstancial de la política cultural cottolenguista que promet el conseller Mascarell.
Una de dues, o totes dues. O Manzano menysprea sense raó la literatura catalana o menysprea la intel·ligència del contribuent català.
Ja sabem que Fuster responia al vell adagi "Pus parla català, que Déu li don glòria", amb un "Pus parla català, vejam que hi diu". Suposem que Manzano, com tots els goril·les del tripartit, en sentir de parlar de literatura duen la mà a la pistola.
divendres, 14 d’abril del 2006
Catorze d'abril, res a celebrar?
Les eleccions del 12 d'abril del 1931 deixaven clar als polítics monàrquics que l'experiència d'una monarquia post-primoriverista era fallida. El monopoli de facto que havien gaudit els partits dinàstics, fonament de la constitució del 1876, esdevenia ja impossible. Tot plegat convidava a liquidar la monarquia i a provar fortuna en una república.
En aquell context, el 14 d'abril del 1931, ja produïda la "guillada d'en Cametes", Lluís Companys proclama la República des de la balconada de l'Ajuntament, a la Plaça Sant Jaume. Poc més tard, Francesc Macià, des de la balconada oposada, concreta. Proclama la "República Catalana". Tàcitament la proclama en peu d'igualtat amb la "República Federal Espanyola" i en un marc de "Federació Ibèrica".
Francesc Macià, separatista programàtic, prova de dur a terme el seu projecte, el projecte d'Estat Català, que ara vehiculava a través d'Esquerra Republicana de Catalunya. Si la monarquia espanyola havia caigut, no tenia cap mena de sentit mantenir lligams de supeditació amb una república espanyola.
La República de Macià (1931), com la República de Claris (1640), neix en un moment de crisi social soterrada. I és la por d'aquesta crisi la que menà a la Primera República Catalana a posar-se sota la protecció del Richelieu.
En el cas de la Segona República Catalana, la del 14 d'abril, els "protectors" havien de ser els signants del Pacte de Sant Sebastià. I fou en nom d'aquest Pacte, que la República Catalana fou liquidada el 17 d'abril. Per reforçar la República Espanyola, la República Catalana es reconvertia en una Generalitat restaurada.
Macià fou molt criticat per aquest gest, per aquesta retirada. Però una cosa cal reconèixer-li: mai no amagà el caràcter de derrota del 17 d'abril, "el dia més trist" de la seva vida.
En aquell context, el 14 d'abril del 1931, ja produïda la "guillada d'en Cametes", Lluís Companys proclama la República des de la balconada de l'Ajuntament, a la Plaça Sant Jaume. Poc més tard, Francesc Macià, des de la balconada oposada, concreta. Proclama la "República Catalana". Tàcitament la proclama en peu d'igualtat amb la "República Federal Espanyola" i en un marc de "Federació Ibèrica".
Francesc Macià, separatista programàtic, prova de dur a terme el seu projecte, el projecte d'Estat Català, que ara vehiculava a través d'Esquerra Republicana de Catalunya. Si la monarquia espanyola havia caigut, no tenia cap mena de sentit mantenir lligams de supeditació amb una república espanyola.
La República de Macià (1931), com la República de Claris (1640), neix en un moment de crisi social soterrada. I és la por d'aquesta crisi la que menà a la Primera República Catalana a posar-se sota la protecció del Richelieu.
En el cas de la Segona República Catalana, la del 14 d'abril, els "protectors" havien de ser els signants del Pacte de Sant Sebastià. I fou en nom d'aquest Pacte, que la República Catalana fou liquidada el 17 d'abril. Per reforçar la República Espanyola, la República Catalana es reconvertia en una Generalitat restaurada.
Macià fou molt criticat per aquest gest, per aquesta retirada. Però una cosa cal reconèixer-li: mai no amagà el caràcter de derrota del 17 d'abril, "el dia més trist" de la seva vida.
dijous, 30 de març del 2006
Els càrrecs de confiança, quan la confiança fot fàstic
La premsa aniria més plena del cas de l'acomiadament de Maria Teresa Ciuró si no fos que el clientelisme que traspua el cas crea una mena de xarxa d'influències que convida a mig tapar-ho tot. Si ens assabentem és perquè, en la lluita política entre les 'famiglie', casos com aquest poden ser utilitzats contra el contrari. Els clients de les 'famiglie' rivals que es dediquen a l'ofici de la ploma carreguen contra ERC sense que això els impedeixi de callar quan el cas té lloc dins els seus rengles. No sé si era Bertold Brecht qui parlava en un poema de com la roda de la història fa pujar uns bàndols en detriment d'uns altres i que els únics a compadir eren els 'encarregats' de girar amb els seus músculs la roda en qüestió... aquests anaven realment baldats. Com els 'proles' de 1984, el ciutadà senzill assisteix a aquests casos amb una barreja d'indiferència i sornegueria.
Maria Teresa Ciuró era càrrec de confiança de Carme Laura Gil. El Pacte del Tinell, però, va desallotjar CiU de la Generalitat. Ciuró va ser confirmada en el càrrec "atès els seus coneixements del Departament", i així hi dipositava la seva confiança Bargalló. L'entrevista de Perpinyà va fer que Zapatero es desempellegués de Carod-Rovira. Bargalló substituí de rebot Carod-Rovira, i Cid substituí Bargalló. Llavors ja havien trobat una persona de confiança, i van poder fer fora Ciuró. Ciuró havia durat tres mesos perquè entre els 'nyerros' no n'hi havia cap amb prou 'pesquis' per fer-se càrrec del càrrec. Entre el desembre del 2003 i el gener del 2004 molta gent va veure la llum i es va fer 'nyerra'. Ciuró, en canvi, restà 'cadell'.
Com es feien 'nyerros' els 'cadells'. Ara ja ho sabem. Vendrell, un home que de diners sí que en sap (a diferència de molts altres que l'han menystingut històricament), enviava lletres on suggeria el pagament de quotes. Qui pagava era de confiança. Qui no, no.
Ciuró va caure. Ara es despenja amb la lletra. I el millor de tot és que Bargalló afirma que Ciuró era una endollada de Carme Laura Gil. I quin càrrec de confiança no és un endollat? Quina funció tenen aquests càrrecs de confiança sinó és la de crear un exèrcit de pretorians disposats a defensar el programa zapaterista a Catalunya?
Maria Teresa Ciuró era càrrec de confiança de Carme Laura Gil. El Pacte del Tinell, però, va desallotjar CiU de la Generalitat. Ciuró va ser confirmada en el càrrec "atès els seus coneixements del Departament", i així hi dipositava la seva confiança Bargalló. L'entrevista de Perpinyà va fer que Zapatero es desempellegués de Carod-Rovira. Bargalló substituí de rebot Carod-Rovira, i Cid substituí Bargalló. Llavors ja havien trobat una persona de confiança, i van poder fer fora Ciuró. Ciuró havia durat tres mesos perquè entre els 'nyerros' no n'hi havia cap amb prou 'pesquis' per fer-se càrrec del càrrec. Entre el desembre del 2003 i el gener del 2004 molta gent va veure la llum i es va fer 'nyerra'. Ciuró, en canvi, restà 'cadell'.
Com es feien 'nyerros' els 'cadells'. Ara ja ho sabem. Vendrell, un home que de diners sí que en sap (a diferència de molts altres que l'han menystingut històricament), enviava lletres on suggeria el pagament de quotes. Qui pagava era de confiança. Qui no, no.
Ciuró va caure. Ara es despenja amb la lletra. I el millor de tot és que Bargalló afirma que Ciuró era una endollada de Carme Laura Gil. I quin càrrec de confiança no és un endollat? Quina funció tenen aquests càrrecs de confiança sinó és la de crear un exèrcit de pretorians disposats a defensar el programa zapaterista a Catalunya?
dijous, 23 de març del 2006
S'omplen la boca de pau i d'antiracisme i callen davant la catalanofòbia
L'espectacle estúpid al que assistim els que encara consumim mitjans de comunicació catalans és realment insuperable. La llagoteria que mostren davant Zapatero, presentat com un pacificador, és del tot repulsiva. Ara resulta que demà "comença la pau". Què curiós! Fa 42 anys, Franco presumia de "Veinticinco años de paz". Ara els seus successors ideològics i gairebé carnals ens parlen de "pau". És curiós que aquests analistes passin per alt l'existència del terrorisme jihadista... Possiblement consideren que el terrorisme jihadista (dit internacional) és un signe de diversitat cultural enriquidor que cal celebrar. Possiblement. Un divendres després del "macrobotellón" del Raval (instigat per antisistema i delinqüents "violents") assistim, segons ens diuen des del zapaterisme, al primer divendres de pau... La Quaresma ja les té, aquestes penitències.
Pels "celebradors de la diversitat" i els "ultrazapateristes" els hi recomano, a veure si cauen d'una vegada de la torre d'ivori, una notícia publicada a la web d'Unitat Nacional Catalana el passat 9 de març:
Divendres passat una noia empordanesa anava en autobús direcció Palafrugell i en el mateix autobús hi anaven sis nois d'uns 18-19 anys i una noia espanyolistes. Durant el viatge li van anar tirant papers al cap i insultant-la per ser catalana i quan van arribar a Palafrugell li van dir: "contigo tenemos que hablar" en un to amenaçador i ella va dir-los que no, que la deixessin en pau que ella no els havia fet res, llavors dins del mateix bus i sense que cap passatger fes res per evitar-ho van començar a agredir-la amb cops de puny, ella va baixar corrents de l'autobús mentre li anaven propinant puntades de peu i un cop a baix la van agafar entre els sis i la noia espanyola li va començar a propinar cops de puny a la cara mentre ella amb tota la impotència anava cridant perquè algú l'ajudés amb la boca sagnant. Finalment dos nois que ho van veure van anar a separar-los i ella va marxar plorant amb una dent trencada, els ulls morats i amb tota la ràbia i impotència d'haver sigut agredida per una colla d'espanyols pel sol fet de ser catalana a Catalunya.
Pels "celebradors de la diversitat" i els "ultrazapateristes" els hi recomano, a veure si cauen d'una vegada de la torre d'ivori, una notícia publicada a la web d'Unitat Nacional Catalana el passat 9 de març:
Divendres passat una noia empordanesa anava en autobús direcció Palafrugell i en el mateix autobús hi anaven sis nois d'uns 18-19 anys i una noia espanyolistes. Durant el viatge li van anar tirant papers al cap i insultant-la per ser catalana i quan van arribar a Palafrugell li van dir: "contigo tenemos que hablar" en un to amenaçador i ella va dir-los que no, que la deixessin en pau que ella no els havia fet res, llavors dins del mateix bus i sense que cap passatger fes res per evitar-ho van començar a agredir-la amb cops de puny, ella va baixar corrents de l'autobús mentre li anaven propinant puntades de peu i un cop a baix la van agafar entre els sis i la noia espanyola li va començar a propinar cops de puny a la cara mentre ella amb tota la impotència anava cridant perquè algú l'ajudés amb la boca sagnant. Finalment dos nois que ho van veure van anar a separar-los i ella va marxar plorant amb una dent trencada, els ulls morats i amb tota la ràbia i impotència d'haver sigut agredida per una colla d'espanyols pel sol fet de ser catalana a Catalunya.
dimarts, 21 de març del 2006
Carretero abjura de l'antizapaterisme i Tura veu conspiracions per tot
El govern del tripartit del Tinell ocuparà, si no ho remeiem, les pàgines d'epíleg de la Història de Catalunya. El pitjor de tot és el contingut amb que omplen aquestes pàgines. No sabem com hem de definir una persona que promet acceptar un Estatut tal com surti d'un Parlament autonòmic i després incompleixi la seva promesa, sinó és amb el terme de "demagog". De "demagog" i d'"espanyolista". Una cosa similar va dir Carretero, i gairebé li ha costat el bigoti. El metge d'origen urgellenc havia atacat la figura sacrosanta de José Luís Rodríguez Zapatero el qual, com en el seu temps va fer en Juan José d'Àustria, exerceix d'"amics dels catalans" per les Espanyes. Amb amics com aquest, qui vol enemics? Però Carretero, com a conseller, va oblidar que hom pot atacar Bono, Chaves o Ibarra, però no Zapatero. Zapatero és bo. Zapatero és bambi. Zapatero és negrín. Així, Carretero, que no va haver de pensar en dimitir pel cas de les benzineres de Puigcerdà, ho ha hagut de fer ara. Com que el seient és el seient, ha abjurat dels errors antizapateristes i antiestatutistes i ha tornat al dogma de la correcció política social-catanyola.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.
diumenge, 19 de febrer del 2006
En la mort de Francesc Ferrer i Gironès
El polític i historiador Francesc Ferrer i Gironès (*Girona, 1935) ha tingut una influència indubtable en les noves generacions de patriotes catalans, sobretot per la documentació que ha fet de la dialèctica de repressió i resistència que ha marcat la història catalana dels darrers tres-cents anys. Ferrer ha contribuït a aclarir els aspectes lingüístics i jurídics d'aquesta dialèctica, que si bé no són els únics són també els més fàcils de percebre.
La notícia de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, més malalt que no suposava el públic general de Girona i de tot Catalunya, sorprenia un a un, als manifestants d'ahir a Barcelona. En sentir una conversa perduda on el nom de Ferrer es pronunciava en passat, la incredulitat duia a pensar que hi havia una confusió. Però no era així.
A través de la premsa i, darrerament, de la seva pròpia bitàcola, parlava de coses que sovint donem per òbvies. Les institucions, el dret i la llengua propis, arrabassats per la força de la conquesta de les nacions veïnes, han sigut eixos fonamentals de la seva activitat, no únicament com a articulista, sinó també en la trajectòria política. Més que recerca original, el que calia fer-ne era difusió, i d'una forma entenedora. I no tan sols de la repressió del passat, sinó de les injustícies i de les hipocresies del present. En part gràcies a ell, cada vegada que algú censuri la migrada política lingüística de la Generalitat de Catalunya, li podrem respondre la llarga llista de mesures (ordres, decrets, lleis) que obliguen a l'ús del castellà en el marc legal espanyol.
En un dels seus darrers textos identificava la "unitat d'agressió" que constitueixen les polítiques desnacionalitzadores, tant si afecten l'àmbit jurídic com el polític, el lingüístic, l'econòmic, etc:
Una altra reflexió que no podem oblidar es que el tema de la llengua catalana el fan servir de forma recurrent i concurrent. A la vista del que sabem de la historia de la persecució política de la llengua catalana, podem afirmar que en general els polítics espanyols, un cop han maldat contra el poder polític català, han pugnat contra els recursos financers dels catalans, es dediquen tot seguit, a menystenir, insultar, blasmar, i perseguir a la llengua catalana.
La notícia de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, més malalt que no suposava el públic general de Girona i de tot Catalunya, sorprenia un a un, als manifestants d'ahir a Barcelona. En sentir una conversa perduda on el nom de Ferrer es pronunciava en passat, la incredulitat duia a pensar que hi havia una confusió. Però no era així.
A través de la premsa i, darrerament, de la seva pròpia bitàcola, parlava de coses que sovint donem per òbvies. Les institucions, el dret i la llengua propis, arrabassats per la força de la conquesta de les nacions veïnes, han sigut eixos fonamentals de la seva activitat, no únicament com a articulista, sinó també en la trajectòria política. Més que recerca original, el que calia fer-ne era difusió, i d'una forma entenedora. I no tan sols de la repressió del passat, sinó de les injustícies i de les hipocresies del present. En part gràcies a ell, cada vegada que algú censuri la migrada política lingüística de la Generalitat de Catalunya, li podrem respondre la llarga llista de mesures (ordres, decrets, lleis) que obliguen a l'ús del castellà en el marc legal espanyol.
En un dels seus darrers textos identificava la "unitat d'agressió" que constitueixen les polítiques desnacionalitzadores, tant si afecten l'àmbit jurídic com el polític, el lingüístic, l'econòmic, etc:
Una altra reflexió que no podem oblidar es que el tema de la llengua catalana el fan servir de forma recurrent i concurrent. A la vista del que sabem de la historia de la persecució política de la llengua catalana, podem afirmar que en general els polítics espanyols, un cop han maldat contra el poder polític català, han pugnat contra els recursos financers dels catalans, es dediquen tot seguit, a menystenir, insultar, blasmar, i perseguir a la llengua catalana.
dimarts, 7 de febrer del 2006
El Grup de Periodistes Ramon Barnils es mulla per Iu Forn i el Jyllands Posten
La llibertat d'expressió és una llibertat de primer ordre, en el sentit que és l'única que possibilita l'existència de comunicació entre els membres que integren una societat. Els casos recents d'Iu Forn i del Jyllands Posten ens fan reflexionar. En el primer cas, Iu Forn va ser víctima d'una denúncia per part de l'engranatge de l'estat espanyol, que se sentia aparentment ofès pel fer que Forn havia denunciat l'existència d'un ambient pre-colpista. En el segon cas, Jyllands Posten ha estat víctima d'amenaces per part del fonamentalisme jihadista. Les víctimes, en un cas i en l'altre, apareixen com a botxins. Quin dret pot tindre un estat espanyol ocupant a jutjar un periodista català sinó és el dret de les armes, el dret de l'article 8è de la constitució post-franquista? Quin dret pot tindre una comunitat religiosa aliena a Europa per jutjar un mitjà de comunicació europeu sinó és el dret de la ideologia que exhibeix pancartes que diuen "Islam will conquer Europe"? I, sí, és cert que l'Islam pot conquerir Europa, com Castella va conquerir Catalunya. Però també és cert que conquestes com aquestes van en perjudici de la humanitat en general, en destruir la creativitat en benefici del dogmatisme, en destruir la laboriositat pel parasitisme.
El Grup Ramon Barnils és afortunadament vacunat de l'autoodi que ha fet que molts europeus "d'esquerres" s'hagin expressat contra el Jyllands Posten. I no cal dir que també són vacunats de l'autoodi que va fer que molts catalans condemnessin els mots de Forn, alhora que, davant el soroll de sabres dels Mena, s'afanyaven a pactar estatutets amb els Zapatero.
Aquests dies aprenem moltíssim. Aprenem a veure la gran traïció que han comès els dirigents socialdemòcrates, democristians i liberal-conservadors europeus i nord-americans. Els mateixos dirigents que bombardegen Iraq, després fan el joc a l'eurofòbia. Els mateixos dirigents que denuncien qualsevol mostra d'antisemitisme, no gosen condemnar l'onada d'eurofòbia. El poble senzill d'Europa i de les terres d'Ultramar comença a lligar caps, però. Un exemple, senzillet. Per què Bono va perseguir judicialment Iu Forn per escriure quatre ratlles amb el seu estil desmanegat, mentre que no sols no condemna la crema de banderes espanyoles a les Quimbambes, sinó que a més es mostra comprensiu amb el fonamentalisme? Molt senzill: perquè Bono és ministre de defensa gràcies a aquella gentola.
- El Grup de Periodistes Ramon Barnils defensa el dret a la llibertat d'expressió davant la reacció integrista per la publicació d'una caricatura de Mahoma a Dinamarca.
- La justícia dóna la raó a Iu Forn i la denúncia de Bono queda arxivada.
El Grup Ramon Barnils és afortunadament vacunat de l'autoodi que ha fet que molts europeus "d'esquerres" s'hagin expressat contra el Jyllands Posten. I no cal dir que també són vacunats de l'autoodi que va fer que molts catalans condemnessin els mots de Forn, alhora que, davant el soroll de sabres dels Mena, s'afanyaven a pactar estatutets amb els Zapatero.
Aquests dies aprenem moltíssim. Aprenem a veure la gran traïció que han comès els dirigents socialdemòcrates, democristians i liberal-conservadors europeus i nord-americans. Els mateixos dirigents que bombardegen Iraq, després fan el joc a l'eurofòbia. Els mateixos dirigents que denuncien qualsevol mostra d'antisemitisme, no gosen condemnar l'onada d'eurofòbia. El poble senzill d'Europa i de les terres d'Ultramar comença a lligar caps, però. Un exemple, senzillet. Per què Bono va perseguir judicialment Iu Forn per escriure quatre ratlles amb el seu estil desmanegat, mentre que no sols no condemna la crema de banderes espanyoles a les Quimbambes, sinó que a més es mostra comprensiu amb el fonamentalisme? Molt senzill: perquè Bono és ministre de defensa gràcies a aquella gentola.
- El Grup de Periodistes Ramon Barnils defensa el dret a la llibertat d'expressió davant la reacció integrista per la publicació d'una caricatura de Mahoma a Dinamarca.
- La justícia dóna la raó a Iu Forn i la denúncia de Bono queda arxivada.
dilluns, 6 de febrer del 2006
La valentia de Toni Cucarella
Toni Cucarella no es mossega la llengua, com va mostrar en el seu parlament en el darrer Aplec del Puig, alhora de denunciar ocupants i botiflers. Tampoc no s'està ara de denunciar l'islamisme intolerant. Potser Cucarella s'equivoca en jutjar l'esclat d'aquests darrers dies com una mostra d'intolerància religiosa, quan té molt més d'intolerància racial, de fòbia als pobles d'Europa (dins els quals danesos i noruecs són percebuts com més "purs" i per tant més "odiosos"). Cucarella passa per alt també el fet que nombrosos sectors, des dels neoconservadors fins a l'església catòlica, fan i continuen a fer el joc amb aquest 'islamisme intolerant'. Ja els hi va bé, perquè neoconservadors, liberals, multi-pluris, socialcristians i anarcomarginals comparteixen un odi insà contra la classe treballadora europea a la qual consideren, respectivament, poc explotable, poc 'cool', poc 'acolorida', poc 'missaire' i poc 'alternativa'.
Però tornem a Cucarella i al seu post, perquè els comentaris que se n'han fet són ben sucosos. L'autoodi que ens han inculcat totes aquestes darreres dècades, com a catalans i com a europeus en general, ha afectat particularment la gent nostra més ben intencionada.
Per eixir de l'atzucac on ens trobem, és important, primer de tot, lluitar contra l'imperialisme europeu, deixar clar que als treballadors europeus (i euro-americans, és clar) no els interessa gens ni mica el programa d'aventures colonials de Bush, Blair i d'allò que Ike anomenava el complex militar-industrial. Que no ens interessa el seu programa d'expoli comercial del malanomenat Tercer Món en general, ni el dels països àrabs en particular. Per fer que les nacions europees puguin tirar endavant sense perdre la seva identitat, és essencial deixar que també les nacions no-europees puguin desenvolupar-se. És per això que no és estrany que els mateixos governs que han fet tant de mal a Irak o a Palestina, siguin ara els que promouen més o menys secretament tota aquesta campanya d'odi. O com cal entendre si no, el fet que Blair vulgui penalitzar jurídicament la crítica al terrorisme jihadista?
Però tornem a Cucarella i al seu post, perquè els comentaris que se n'han fet són ben sucosos. L'autoodi que ens han inculcat totes aquestes darreres dècades, com a catalans i com a europeus en general, ha afectat particularment la gent nostra més ben intencionada.
Per eixir de l'atzucac on ens trobem, és important, primer de tot, lluitar contra l'imperialisme europeu, deixar clar que als treballadors europeus (i euro-americans, és clar) no els interessa gens ni mica el programa d'aventures colonials de Bush, Blair i d'allò que Ike anomenava el complex militar-industrial. Que no ens interessa el seu programa d'expoli comercial del malanomenat Tercer Món en general, ni el dels països àrabs en particular. Per fer que les nacions europees puguin tirar endavant sense perdre la seva identitat, és essencial deixar que també les nacions no-europees puguin desenvolupar-se. És per això que no és estrany que els mateixos governs que han fet tant de mal a Irak o a Palestina, siguin ara els que promouen més o menys secretament tota aquesta campanya d'odi. O com cal entendre si no, el fet que Blair vulgui penalitzar jurídicament la crítica al terrorisme jihadista?
diumenge, 5 de febrer del 2006
La qüestió del Jyllands Posten, prova del cotó
Proliferen en la xarxa campanyes de suport al poble danès i peticions en aquest mateix sentit. S'hi fa un gra massa? En part sí i en part no. És evident que les manifestacions escaigudes són preocupants, no tant perquè qüestionin la llibertat d'expressió com perquè mostren l'extensió del racisme anti-europeu. Un racisme alimentat, cal dir-ho, per foscos interessos, els mateixos interessos que han difós les famoses caricatures del Jyllands Posten. I no passaria res si les manifestacions eurofòbes es limitessin a ciutats exòtiques com El Cairo o Damasc. El problema és quan aquesta manifestacions tenen lloc 'a casa', a Brussel·les i a Aarhus, i compten amb el suport d'elements d'una "esquerra radical" que fa temps que ha girat l'esquena a la classe treballadora europea. El problema és quan la premsa 'mainstream' europea utilitza tot d'eufemisme per referir-se a les manifestacions "musulmanes" i aboca merda i més merda contra els ciutadans danesos que no volen demanar perdó (un 71%) dient-los poc menys que 'neo-nazis'.
Però quelcom es mou. Molts polítics 'mainstream' se separen dels dogmes de la correcció política (esperem que ara no caiguin en els dogmes del supremacisme blanc). Un sector d'Attacc, encapçalat per Bernard Cassen, ja ha trencat amb el paternalisme pseudo-islamofílic, que ha caracteritzat el moviment dels 'alterglobalitzadors' en els darrers vuit anys.
La qüestió de les caricatures fa de prova de cotó. Perquè allò que hi ha en joc no és la llibertat de premsa, ni el laïcisme. Allò que hi ha en joc és la dignitat dels pobles europeus, que demana urgentment que se separin dels estaments polítics i empresarials que ens han ficat en aquest malson amb l'únic objectiu d'abaratir la mà d'obra. Uns estaments que sí són els veritables racistes, perquè són ells els qui contribueixen a l'empobriment del malanomenat 'Tercer Món', i són ells els qui, a través dels interessos del deute extern o, directament, a través de les bombes, massacren pobles sencers.
Però quelcom es mou. Molts polítics 'mainstream' se separen dels dogmes de la correcció política (esperem que ara no caiguin en els dogmes del supremacisme blanc). Un sector d'Attacc, encapçalat per Bernard Cassen, ja ha trencat amb el paternalisme pseudo-islamofílic, que ha caracteritzat el moviment dels 'alterglobalitzadors' en els darrers vuit anys.
La qüestió de les caricatures fa de prova de cotó. Perquè allò que hi ha en joc no és la llibertat de premsa, ni el laïcisme. Allò que hi ha en joc és la dignitat dels pobles europeus, que demana urgentment que se separin dels estaments polítics i empresarials que ens han ficat en aquest malson amb l'únic objectiu d'abaratir la mà d'obra. Uns estaments que sí són els veritables racistes, perquè són ells els qui contribueixen a l'empobriment del malanomenat 'Tercer Món', i són ells els qui, a través dels interessos del deute extern o, directament, a través de les bombes, massacren pobles sencers.
divendres, 3 de febrer del 2006
El govern de Tony Blair justifica l'eurofòbia islàmica
Curiós, curiós! Un dels governs que ha impulsat el genocidi més horrible dels darrers anys contra un poble de majoria musulmana (l'iraquià), un dels governs que manté l'estat d'ocupació a Iraq, ara es presenta com a 'amic dels musulmans'. Molt ens temem que Tony Blair i Jack Straw qualsevol dia facin el pas que en el seu moment va fer Cat Stevens. Potser Zapatero se'ls hi avançarà i tot. Les declaracions de Jack Straw contra la llibertat de premsa europea i la justificació velada al clima de danofòbia i eurofòbia rampant. Straw no ha dit res d'honorables ciutadans paquistanesos, com els de la foto, que han cremat banderes daneses. I això que la bandera danesa du una creu, la crema de la qual podria ofendre els cristians...
El senyor Tony Blair encara té prou força política com per mantindre la seva política d'agressió militar real contra els musulmans i no-musulmans d'Iraq. Però comença a perdre-la pel que fa a la seva política de demagògia "antiracista" dins el Regne Unit, en ésser tombades les seves lleis contra l'odi religiós, que haurien destruït les llibertats fonamentals dels ciutadans britànics. L'arena mundial comença a aclarir-se. Blair ha donat l'esquena definitivament al seu poble. No crec que confiï que les masses musulmanes el rebin com un heroi, mentre conspira per fer contra Iran el mateix que li va fer a Iraq. A carai, però els bombardeigs d'Iraq de Bush-Blair no eren una qüestió racista o islamòfoba, perquè ho feien per pur interès crematístic!
- Straw condemns cartoon row press.
Carrefour se suma a la danofòbia: nova traïció del capitalisme europeu
El capitalisme europeu té un doble programa descarat fonamentat en la destrucció de la identitat europea i de les identitats extra-europees, en perllongar l'explotació del malanomenat Tercer Món (de món només n'hi ha un). Quants botiguers cairotes hauran hagut de tancar en els darrers anys per l'expansió de Carrefour per la metròpolis egípcia? No ho sabem. Però si haguessim de definir l'egiptofòbia real, ací trobaríem un exemple palpable. Però els tril·lers que dirigeixen les grans companyies multinacionals europees, com Carrefour, saben passar bou per bèstia grossa.
Així, assistim ara a un boicot contra els productes danesos pel simple fet que un diari danès va caricaturitzar un dirigent religiós del segle VII d.C. És la mateixa lògica que impulsa el boicot contra els productes catalans pel simple fet que una esclerotitzada classe política catalana ha tirat endavant un projecte migrat però verbalment radical d'Estatut d'Autonomia. Però, aparentment, aquesta mena de boicots no són racistes, perquè danesos i catalans som els dolents de la pel·lícula, i no som països del Tercer Món.
No és la qüestió del boicot la que importa. Qualsevol consumidor egipci hauria de primar els productes egipcis (i àrabs en general) per damunt dels productes d'importació, ni que fos únicament per un saludable patriotisme econòmic. Aquest "boicot" sí que enfurismaria els de Carrefour. Però els de Carrefour saben que els dirigents islamistes i panarabistes són els primers a no voler emprendre aquesta via, i s'estimen més utilitzar boicots parcials i demagògics. Així, Carrefour s'ha sumat al boicot contra els productes danesos: "Carrefour don't carry Danish products". És la mateixa lògica que gastava Alcampo a Palma.
El boicot als productes específicament danesos per part de Carrefour és una mostra, però, de quines són les prioritats del capitalisme europeu, quins són els seus aliats. Un boicot a Carrefour per part de tots els ciutadans europeus, i no únicament dels danesos, seria la millor resposta possible. Tal com s'ha expressat la secció egípcia de Carrefour, aquesta empresa, malgrat ésser de capital europeu, és profundament racista i euròfoba.
El racisme anti-europeu ara diu que els seus objectius són els ciutadans danesos, noruecs i francesos. Sabem, però, que l'objectiu és més ampli. Sabem que el racisme anti-europeu, les multinacionals europees i els estats europeus van de la mà en la seva lluita contra els nostres pobles. Com s'explica, sinó, la islamofília profunda que han manifestat el govern danès, en demanar "perdó", o el govern espanyol (aquest s'entén, perquè Zapatero els hi deu el càrrec)? Per què les úniques religions que mereixen respecte en la premsa europea són les religions afroasiàtiques? Per què tota la demagògia que gasten contra grups armats europeus com ETA o IRA no la gasten amb grups extra-europees?
- Las empresas se pliegan ante los fanáticos.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)