Les eleccions del 12 d'abril del 1931 deixaven clar als polítics monàrquics que l'experiència d'una monarquia post-primoriverista era fallida. El monopoli de facto que havien gaudit els partits dinàstics, fonament de la constitució del 1876, esdevenia ja impossible. Tot plegat convidava a liquidar la monarquia i a provar fortuna en una república.
En aquell context, el 14 d'abril del 1931, ja produïda la "guillada d'en Cametes", Lluís Companys proclama la República des de la balconada de l'Ajuntament, a la Plaça Sant Jaume. Poc més tard, Francesc Macià, des de la balconada oposada, concreta. Proclama la "República Catalana". Tàcitament la proclama en peu d'igualtat amb la "República Federal Espanyola" i en un marc de "Federació Ibèrica".
Francesc Macià, separatista programàtic, prova de dur a terme el seu projecte, el projecte d'Estat Català, que ara vehiculava a través d'Esquerra Republicana de Catalunya. Si la monarquia espanyola havia caigut, no tenia cap mena de sentit mantenir lligams de supeditació amb una república espanyola.
La República de Macià (1931), com la República de Claris (1640), neix en un moment de crisi social soterrada. I és la por d'aquesta crisi la que menà a la Primera República Catalana a posar-se sota la protecció del Richelieu.
En el cas de la Segona República Catalana, la del 14 d'abril, els "protectors" havien de ser els signants del Pacte de Sant Sebastià. I fou en nom d'aquest Pacte, que la República Catalana fou liquidada el 17 d'abril. Per reforçar la República Espanyola, la República Catalana es reconvertia en una Generalitat restaurada.
Macià fou molt criticat per aquest gest, per aquesta retirada. Però una cosa cal reconèixer-li: mai no amagà el caràcter de derrota del 17 d'abril, "el dia més trist" de la seva vida.
divendres, 14 d’abril del 2006
dijous, 30 de març del 2006
Els càrrecs de confiança, quan la confiança fot fàstic
La premsa aniria més plena del cas de l'acomiadament de Maria Teresa Ciuró si no fos que el clientelisme que traspua el cas crea una mena de xarxa d'influències que convida a mig tapar-ho tot. Si ens assabentem és perquè, en la lluita política entre les 'famiglie', casos com aquest poden ser utilitzats contra el contrari. Els clients de les 'famiglie' rivals que es dediquen a l'ofici de la ploma carreguen contra ERC sense que això els impedeixi de callar quan el cas té lloc dins els seus rengles. No sé si era Bertold Brecht qui parlava en un poema de com la roda de la història fa pujar uns bàndols en detriment d'uns altres i que els únics a compadir eren els 'encarregats' de girar amb els seus músculs la roda en qüestió... aquests anaven realment baldats. Com els 'proles' de 1984, el ciutadà senzill assisteix a aquests casos amb una barreja d'indiferència i sornegueria.
Maria Teresa Ciuró era càrrec de confiança de Carme Laura Gil. El Pacte del Tinell, però, va desallotjar CiU de la Generalitat. Ciuró va ser confirmada en el càrrec "atès els seus coneixements del Departament", i així hi dipositava la seva confiança Bargalló. L'entrevista de Perpinyà va fer que Zapatero es desempellegués de Carod-Rovira. Bargalló substituí de rebot Carod-Rovira, i Cid substituí Bargalló. Llavors ja havien trobat una persona de confiança, i van poder fer fora Ciuró. Ciuró havia durat tres mesos perquè entre els 'nyerros' no n'hi havia cap amb prou 'pesquis' per fer-se càrrec del càrrec. Entre el desembre del 2003 i el gener del 2004 molta gent va veure la llum i es va fer 'nyerra'. Ciuró, en canvi, restà 'cadell'.
Com es feien 'nyerros' els 'cadells'. Ara ja ho sabem. Vendrell, un home que de diners sí que en sap (a diferència de molts altres que l'han menystingut històricament), enviava lletres on suggeria el pagament de quotes. Qui pagava era de confiança. Qui no, no.
Ciuró va caure. Ara es despenja amb la lletra. I el millor de tot és que Bargalló afirma que Ciuró era una endollada de Carme Laura Gil. I quin càrrec de confiança no és un endollat? Quina funció tenen aquests càrrecs de confiança sinó és la de crear un exèrcit de pretorians disposats a defensar el programa zapaterista a Catalunya?
Maria Teresa Ciuró era càrrec de confiança de Carme Laura Gil. El Pacte del Tinell, però, va desallotjar CiU de la Generalitat. Ciuró va ser confirmada en el càrrec "atès els seus coneixements del Departament", i així hi dipositava la seva confiança Bargalló. L'entrevista de Perpinyà va fer que Zapatero es desempellegués de Carod-Rovira. Bargalló substituí de rebot Carod-Rovira, i Cid substituí Bargalló. Llavors ja havien trobat una persona de confiança, i van poder fer fora Ciuró. Ciuró havia durat tres mesos perquè entre els 'nyerros' no n'hi havia cap amb prou 'pesquis' per fer-se càrrec del càrrec. Entre el desembre del 2003 i el gener del 2004 molta gent va veure la llum i es va fer 'nyerra'. Ciuró, en canvi, restà 'cadell'.
Com es feien 'nyerros' els 'cadells'. Ara ja ho sabem. Vendrell, un home que de diners sí que en sap (a diferència de molts altres que l'han menystingut històricament), enviava lletres on suggeria el pagament de quotes. Qui pagava era de confiança. Qui no, no.
Ciuró va caure. Ara es despenja amb la lletra. I el millor de tot és que Bargalló afirma que Ciuró era una endollada de Carme Laura Gil. I quin càrrec de confiança no és un endollat? Quina funció tenen aquests càrrecs de confiança sinó és la de crear un exèrcit de pretorians disposats a defensar el programa zapaterista a Catalunya?
dijous, 23 de març del 2006
S'omplen la boca de pau i d'antiracisme i callen davant la catalanofòbia
L'espectacle estúpid al que assistim els que encara consumim mitjans de comunicació catalans és realment insuperable. La llagoteria que mostren davant Zapatero, presentat com un pacificador, és del tot repulsiva. Ara resulta que demà "comença la pau". Què curiós! Fa 42 anys, Franco presumia de "Veinticinco años de paz". Ara els seus successors ideològics i gairebé carnals ens parlen de "pau". És curiós que aquests analistes passin per alt l'existència del terrorisme jihadista... Possiblement consideren que el terrorisme jihadista (dit internacional) és un signe de diversitat cultural enriquidor que cal celebrar. Possiblement. Un divendres després del "macrobotellón" del Raval (instigat per antisistema i delinqüents "violents") assistim, segons ens diuen des del zapaterisme, al primer divendres de pau... La Quaresma ja les té, aquestes penitències.
Pels "celebradors de la diversitat" i els "ultrazapateristes" els hi recomano, a veure si cauen d'una vegada de la torre d'ivori, una notícia publicada a la web d'Unitat Nacional Catalana el passat 9 de març:
Divendres passat una noia empordanesa anava en autobús direcció Palafrugell i en el mateix autobús hi anaven sis nois d'uns 18-19 anys i una noia espanyolistes. Durant el viatge li van anar tirant papers al cap i insultant-la per ser catalana i quan van arribar a Palafrugell li van dir: "contigo tenemos que hablar" en un to amenaçador i ella va dir-los que no, que la deixessin en pau que ella no els havia fet res, llavors dins del mateix bus i sense que cap passatger fes res per evitar-ho van començar a agredir-la amb cops de puny, ella va baixar corrents de l'autobús mentre li anaven propinant puntades de peu i un cop a baix la van agafar entre els sis i la noia espanyola li va començar a propinar cops de puny a la cara mentre ella amb tota la impotència anava cridant perquè algú l'ajudés amb la boca sagnant. Finalment dos nois que ho van veure van anar a separar-los i ella va marxar plorant amb una dent trencada, els ulls morats i amb tota la ràbia i impotència d'haver sigut agredida per una colla d'espanyols pel sol fet de ser catalana a Catalunya.
Pels "celebradors de la diversitat" i els "ultrazapateristes" els hi recomano, a veure si cauen d'una vegada de la torre d'ivori, una notícia publicada a la web d'Unitat Nacional Catalana el passat 9 de març:
Divendres passat una noia empordanesa anava en autobús direcció Palafrugell i en el mateix autobús hi anaven sis nois d'uns 18-19 anys i una noia espanyolistes. Durant el viatge li van anar tirant papers al cap i insultant-la per ser catalana i quan van arribar a Palafrugell li van dir: "contigo tenemos que hablar" en un to amenaçador i ella va dir-los que no, que la deixessin en pau que ella no els havia fet res, llavors dins del mateix bus i sense que cap passatger fes res per evitar-ho van començar a agredir-la amb cops de puny, ella va baixar corrents de l'autobús mentre li anaven propinant puntades de peu i un cop a baix la van agafar entre els sis i la noia espanyola li va començar a propinar cops de puny a la cara mentre ella amb tota la impotència anava cridant perquè algú l'ajudés amb la boca sagnant. Finalment dos nois que ho van veure van anar a separar-los i ella va marxar plorant amb una dent trencada, els ulls morats i amb tota la ràbia i impotència d'haver sigut agredida per una colla d'espanyols pel sol fet de ser catalana a Catalunya.
dimarts, 21 de març del 2006
Carretero abjura de l'antizapaterisme i Tura veu conspiracions per tot
El govern del tripartit del Tinell ocuparà, si no ho remeiem, les pàgines d'epíleg de la Història de Catalunya. El pitjor de tot és el contingut amb que omplen aquestes pàgines. No sabem com hem de definir una persona que promet acceptar un Estatut tal com surti d'un Parlament autonòmic i després incompleixi la seva promesa, sinó és amb el terme de "demagog". De "demagog" i d'"espanyolista". Una cosa similar va dir Carretero, i gairebé li ha costat el bigoti. El metge d'origen urgellenc havia atacat la figura sacrosanta de José Luís Rodríguez Zapatero el qual, com en el seu temps va fer en Juan José d'Àustria, exerceix d'"amics dels catalans" per les Espanyes. Amb amics com aquest, qui vol enemics? Però Carretero, com a conseller, va oblidar que hom pot atacar Bono, Chaves o Ibarra, però no Zapatero. Zapatero és bo. Zapatero és bambi. Zapatero és negrín. Així, Carretero, que no va haver de pensar en dimitir pel cas de les benzineres de Puigcerdà, ho ha hagut de fer ara. Com que el seient és el seient, ha abjurat dels errors antizapateristes i antiestatutistes i ha tornat al dogma de la correcció política social-catanyola.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.
diumenge, 19 de febrer del 2006
En la mort de Francesc Ferrer i Gironès
El polític i historiador Francesc Ferrer i Gironès (*Girona, 1935) ha tingut una influència indubtable en les noves generacions de patriotes catalans, sobretot per la documentació que ha fet de la dialèctica de repressió i resistència que ha marcat la història catalana dels darrers tres-cents anys. Ferrer ha contribuït a aclarir els aspectes lingüístics i jurídics d'aquesta dialèctica, que si bé no són els únics són també els més fàcils de percebre.
La notícia de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, més malalt que no suposava el públic general de Girona i de tot Catalunya, sorprenia un a un, als manifestants d'ahir a Barcelona. En sentir una conversa perduda on el nom de Ferrer es pronunciava en passat, la incredulitat duia a pensar que hi havia una confusió. Però no era així.
A través de la premsa i, darrerament, de la seva pròpia bitàcola, parlava de coses que sovint donem per òbvies. Les institucions, el dret i la llengua propis, arrabassats per la força de la conquesta de les nacions veïnes, han sigut eixos fonamentals de la seva activitat, no únicament com a articulista, sinó també en la trajectòria política. Més que recerca original, el que calia fer-ne era difusió, i d'una forma entenedora. I no tan sols de la repressió del passat, sinó de les injustícies i de les hipocresies del present. En part gràcies a ell, cada vegada que algú censuri la migrada política lingüística de la Generalitat de Catalunya, li podrem respondre la llarga llista de mesures (ordres, decrets, lleis) que obliguen a l'ús del castellà en el marc legal espanyol.
En un dels seus darrers textos identificava la "unitat d'agressió" que constitueixen les polítiques desnacionalitzadores, tant si afecten l'àmbit jurídic com el polític, el lingüístic, l'econòmic, etc:
Una altra reflexió que no podem oblidar es que el tema de la llengua catalana el fan servir de forma recurrent i concurrent. A la vista del que sabem de la historia de la persecució política de la llengua catalana, podem afirmar que en general els polítics espanyols, un cop han maldat contra el poder polític català, han pugnat contra els recursos financers dels catalans, es dediquen tot seguit, a menystenir, insultar, blasmar, i perseguir a la llengua catalana.
La notícia de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, més malalt que no suposava el públic general de Girona i de tot Catalunya, sorprenia un a un, als manifestants d'ahir a Barcelona. En sentir una conversa perduda on el nom de Ferrer es pronunciava en passat, la incredulitat duia a pensar que hi havia una confusió. Però no era així.
A través de la premsa i, darrerament, de la seva pròpia bitàcola, parlava de coses que sovint donem per òbvies. Les institucions, el dret i la llengua propis, arrabassats per la força de la conquesta de les nacions veïnes, han sigut eixos fonamentals de la seva activitat, no únicament com a articulista, sinó també en la trajectòria política. Més que recerca original, el que calia fer-ne era difusió, i d'una forma entenedora. I no tan sols de la repressió del passat, sinó de les injustícies i de les hipocresies del present. En part gràcies a ell, cada vegada que algú censuri la migrada política lingüística de la Generalitat de Catalunya, li podrem respondre la llarga llista de mesures (ordres, decrets, lleis) que obliguen a l'ús del castellà en el marc legal espanyol.
En un dels seus darrers textos identificava la "unitat d'agressió" que constitueixen les polítiques desnacionalitzadores, tant si afecten l'àmbit jurídic com el polític, el lingüístic, l'econòmic, etc:
Una altra reflexió que no podem oblidar es que el tema de la llengua catalana el fan servir de forma recurrent i concurrent. A la vista del que sabem de la historia de la persecució política de la llengua catalana, podem afirmar que en general els polítics espanyols, un cop han maldat contra el poder polític català, han pugnat contra els recursos financers dels catalans, es dediquen tot seguit, a menystenir, insultar, blasmar, i perseguir a la llengua catalana.
dimarts, 7 de febrer del 2006
El Grup de Periodistes Ramon Barnils es mulla per Iu Forn i el Jyllands Posten
La llibertat d'expressió és una llibertat de primer ordre, en el sentit que és l'única que possibilita l'existència de comunicació entre els membres que integren una societat. Els casos recents d'Iu Forn i del Jyllands Posten ens fan reflexionar. En el primer cas, Iu Forn va ser víctima d'una denúncia per part de l'engranatge de l'estat espanyol, que se sentia aparentment ofès pel fer que Forn havia denunciat l'existència d'un ambient pre-colpista. En el segon cas, Jyllands Posten ha estat víctima d'amenaces per part del fonamentalisme jihadista. Les víctimes, en un cas i en l'altre, apareixen com a botxins. Quin dret pot tindre un estat espanyol ocupant a jutjar un periodista català sinó és el dret de les armes, el dret de l'article 8è de la constitució post-franquista? Quin dret pot tindre una comunitat religiosa aliena a Europa per jutjar un mitjà de comunicació europeu sinó és el dret de la ideologia que exhibeix pancartes que diuen "Islam will conquer Europe"? I, sí, és cert que l'Islam pot conquerir Europa, com Castella va conquerir Catalunya. Però també és cert que conquestes com aquestes van en perjudici de la humanitat en general, en destruir la creativitat en benefici del dogmatisme, en destruir la laboriositat pel parasitisme.
El Grup Ramon Barnils és afortunadament vacunat de l'autoodi que ha fet que molts europeus "d'esquerres" s'hagin expressat contra el Jyllands Posten. I no cal dir que també són vacunats de l'autoodi que va fer que molts catalans condemnessin els mots de Forn, alhora que, davant el soroll de sabres dels Mena, s'afanyaven a pactar estatutets amb els Zapatero.
Aquests dies aprenem moltíssim. Aprenem a veure la gran traïció que han comès els dirigents socialdemòcrates, democristians i liberal-conservadors europeus i nord-americans. Els mateixos dirigents que bombardegen Iraq, després fan el joc a l'eurofòbia. Els mateixos dirigents que denuncien qualsevol mostra d'antisemitisme, no gosen condemnar l'onada d'eurofòbia. El poble senzill d'Europa i de les terres d'Ultramar comença a lligar caps, però. Un exemple, senzillet. Per què Bono va perseguir judicialment Iu Forn per escriure quatre ratlles amb el seu estil desmanegat, mentre que no sols no condemna la crema de banderes espanyoles a les Quimbambes, sinó que a més es mostra comprensiu amb el fonamentalisme? Molt senzill: perquè Bono és ministre de defensa gràcies a aquella gentola.
- El Grup de Periodistes Ramon Barnils defensa el dret a la llibertat d'expressió davant la reacció integrista per la publicació d'una caricatura de Mahoma a Dinamarca.
- La justícia dóna la raó a Iu Forn i la denúncia de Bono queda arxivada.
El Grup Ramon Barnils és afortunadament vacunat de l'autoodi que ha fet que molts europeus "d'esquerres" s'hagin expressat contra el Jyllands Posten. I no cal dir que també són vacunats de l'autoodi que va fer que molts catalans condemnessin els mots de Forn, alhora que, davant el soroll de sabres dels Mena, s'afanyaven a pactar estatutets amb els Zapatero.
Aquests dies aprenem moltíssim. Aprenem a veure la gran traïció que han comès els dirigents socialdemòcrates, democristians i liberal-conservadors europeus i nord-americans. Els mateixos dirigents que bombardegen Iraq, després fan el joc a l'eurofòbia. Els mateixos dirigents que denuncien qualsevol mostra d'antisemitisme, no gosen condemnar l'onada d'eurofòbia. El poble senzill d'Europa i de les terres d'Ultramar comença a lligar caps, però. Un exemple, senzillet. Per què Bono va perseguir judicialment Iu Forn per escriure quatre ratlles amb el seu estil desmanegat, mentre que no sols no condemna la crema de banderes espanyoles a les Quimbambes, sinó que a més es mostra comprensiu amb el fonamentalisme? Molt senzill: perquè Bono és ministre de defensa gràcies a aquella gentola.
- El Grup de Periodistes Ramon Barnils defensa el dret a la llibertat d'expressió davant la reacció integrista per la publicació d'una caricatura de Mahoma a Dinamarca.
- La justícia dóna la raó a Iu Forn i la denúncia de Bono queda arxivada.
dilluns, 6 de febrer del 2006
La valentia de Toni Cucarella
Toni Cucarella no es mossega la llengua, com va mostrar en el seu parlament en el darrer Aplec del Puig, alhora de denunciar ocupants i botiflers. Tampoc no s'està ara de denunciar l'islamisme intolerant. Potser Cucarella s'equivoca en jutjar l'esclat d'aquests darrers dies com una mostra d'intolerància religiosa, quan té molt més d'intolerància racial, de fòbia als pobles d'Europa (dins els quals danesos i noruecs són percebuts com més "purs" i per tant més "odiosos"). Cucarella passa per alt també el fet que nombrosos sectors, des dels neoconservadors fins a l'església catòlica, fan i continuen a fer el joc amb aquest 'islamisme intolerant'. Ja els hi va bé, perquè neoconservadors, liberals, multi-pluris, socialcristians i anarcomarginals comparteixen un odi insà contra la classe treballadora europea a la qual consideren, respectivament, poc explotable, poc 'cool', poc 'acolorida', poc 'missaire' i poc 'alternativa'.
Però tornem a Cucarella i al seu post, perquè els comentaris que se n'han fet són ben sucosos. L'autoodi que ens han inculcat totes aquestes darreres dècades, com a catalans i com a europeus en general, ha afectat particularment la gent nostra més ben intencionada.
Per eixir de l'atzucac on ens trobem, és important, primer de tot, lluitar contra l'imperialisme europeu, deixar clar que als treballadors europeus (i euro-americans, és clar) no els interessa gens ni mica el programa d'aventures colonials de Bush, Blair i d'allò que Ike anomenava el complex militar-industrial. Que no ens interessa el seu programa d'expoli comercial del malanomenat Tercer Món en general, ni el dels països àrabs en particular. Per fer que les nacions europees puguin tirar endavant sense perdre la seva identitat, és essencial deixar que també les nacions no-europees puguin desenvolupar-se. És per això que no és estrany que els mateixos governs que han fet tant de mal a Irak o a Palestina, siguin ara els que promouen més o menys secretament tota aquesta campanya d'odi. O com cal entendre si no, el fet que Blair vulgui penalitzar jurídicament la crítica al terrorisme jihadista?
Però tornem a Cucarella i al seu post, perquè els comentaris que se n'han fet són ben sucosos. L'autoodi que ens han inculcat totes aquestes darreres dècades, com a catalans i com a europeus en general, ha afectat particularment la gent nostra més ben intencionada.
Per eixir de l'atzucac on ens trobem, és important, primer de tot, lluitar contra l'imperialisme europeu, deixar clar que als treballadors europeus (i euro-americans, és clar) no els interessa gens ni mica el programa d'aventures colonials de Bush, Blair i d'allò que Ike anomenava el complex militar-industrial. Que no ens interessa el seu programa d'expoli comercial del malanomenat Tercer Món en general, ni el dels països àrabs en particular. Per fer que les nacions europees puguin tirar endavant sense perdre la seva identitat, és essencial deixar que també les nacions no-europees puguin desenvolupar-se. És per això que no és estrany que els mateixos governs que han fet tant de mal a Irak o a Palestina, siguin ara els que promouen més o menys secretament tota aquesta campanya d'odi. O com cal entendre si no, el fet que Blair vulgui penalitzar jurídicament la crítica al terrorisme jihadista?
diumenge, 5 de febrer del 2006
La qüestió del Jyllands Posten, prova del cotó
Proliferen en la xarxa campanyes de suport al poble danès i peticions en aquest mateix sentit. S'hi fa un gra massa? En part sí i en part no. És evident que les manifestacions escaigudes són preocupants, no tant perquè qüestionin la llibertat d'expressió com perquè mostren l'extensió del racisme anti-europeu. Un racisme alimentat, cal dir-ho, per foscos interessos, els mateixos interessos que han difós les famoses caricatures del Jyllands Posten. I no passaria res si les manifestacions eurofòbes es limitessin a ciutats exòtiques com El Cairo o Damasc. El problema és quan aquesta manifestacions tenen lloc 'a casa', a Brussel·les i a Aarhus, i compten amb el suport d'elements d'una "esquerra radical" que fa temps que ha girat l'esquena a la classe treballadora europea. El problema és quan la premsa 'mainstream' europea utilitza tot d'eufemisme per referir-se a les manifestacions "musulmanes" i aboca merda i més merda contra els ciutadans danesos que no volen demanar perdó (un 71%) dient-los poc menys que 'neo-nazis'.
Però quelcom es mou. Molts polítics 'mainstream' se separen dels dogmes de la correcció política (esperem que ara no caiguin en els dogmes del supremacisme blanc). Un sector d'Attacc, encapçalat per Bernard Cassen, ja ha trencat amb el paternalisme pseudo-islamofílic, que ha caracteritzat el moviment dels 'alterglobalitzadors' en els darrers vuit anys.
La qüestió de les caricatures fa de prova de cotó. Perquè allò que hi ha en joc no és la llibertat de premsa, ni el laïcisme. Allò que hi ha en joc és la dignitat dels pobles europeus, que demana urgentment que se separin dels estaments polítics i empresarials que ens han ficat en aquest malson amb l'únic objectiu d'abaratir la mà d'obra. Uns estaments que sí són els veritables racistes, perquè són ells els qui contribueixen a l'empobriment del malanomenat 'Tercer Món', i són ells els qui, a través dels interessos del deute extern o, directament, a través de les bombes, massacren pobles sencers.
Però quelcom es mou. Molts polítics 'mainstream' se separen dels dogmes de la correcció política (esperem que ara no caiguin en els dogmes del supremacisme blanc). Un sector d'Attacc, encapçalat per Bernard Cassen, ja ha trencat amb el paternalisme pseudo-islamofílic, que ha caracteritzat el moviment dels 'alterglobalitzadors' en els darrers vuit anys.
La qüestió de les caricatures fa de prova de cotó. Perquè allò que hi ha en joc no és la llibertat de premsa, ni el laïcisme. Allò que hi ha en joc és la dignitat dels pobles europeus, que demana urgentment que se separin dels estaments polítics i empresarials que ens han ficat en aquest malson amb l'únic objectiu d'abaratir la mà d'obra. Uns estaments que sí són els veritables racistes, perquè són ells els qui contribueixen a l'empobriment del malanomenat 'Tercer Món', i són ells els qui, a través dels interessos del deute extern o, directament, a través de les bombes, massacren pobles sencers.
divendres, 3 de febrer del 2006
El govern de Tony Blair justifica l'eurofòbia islàmica
Curiós, curiós! Un dels governs que ha impulsat el genocidi més horrible dels darrers anys contra un poble de majoria musulmana (l'iraquià), un dels governs que manté l'estat d'ocupació a Iraq, ara es presenta com a 'amic dels musulmans'. Molt ens temem que Tony Blair i Jack Straw qualsevol dia facin el pas que en el seu moment va fer Cat Stevens. Potser Zapatero se'ls hi avançarà i tot. Les declaracions de Jack Straw contra la llibertat de premsa europea i la justificació velada al clima de danofòbia i eurofòbia rampant. Straw no ha dit res d'honorables ciutadans paquistanesos, com els de la foto, que han cremat banderes daneses. I això que la bandera danesa du una creu, la crema de la qual podria ofendre els cristians...
El senyor Tony Blair encara té prou força política com per mantindre la seva política d'agressió militar real contra els musulmans i no-musulmans d'Iraq. Però comença a perdre-la pel que fa a la seva política de demagògia "antiracista" dins el Regne Unit, en ésser tombades les seves lleis contra l'odi religiós, que haurien destruït les llibertats fonamentals dels ciutadans britànics. L'arena mundial comença a aclarir-se. Blair ha donat l'esquena definitivament al seu poble. No crec que confiï que les masses musulmanes el rebin com un heroi, mentre conspira per fer contra Iran el mateix que li va fer a Iraq. A carai, però els bombardeigs d'Iraq de Bush-Blair no eren una qüestió racista o islamòfoba, perquè ho feien per pur interès crematístic!
- Straw condemns cartoon row press.
Carrefour se suma a la danofòbia: nova traïció del capitalisme europeu
El capitalisme europeu té un doble programa descarat fonamentat en la destrucció de la identitat europea i de les identitats extra-europees, en perllongar l'explotació del malanomenat Tercer Món (de món només n'hi ha un). Quants botiguers cairotes hauran hagut de tancar en els darrers anys per l'expansió de Carrefour per la metròpolis egípcia? No ho sabem. Però si haguessim de definir l'egiptofòbia real, ací trobaríem un exemple palpable. Però els tril·lers que dirigeixen les grans companyies multinacionals europees, com Carrefour, saben passar bou per bèstia grossa.
Així, assistim ara a un boicot contra els productes danesos pel simple fet que un diari danès va caricaturitzar un dirigent religiós del segle VII d.C. És la mateixa lògica que impulsa el boicot contra els productes catalans pel simple fet que una esclerotitzada classe política catalana ha tirat endavant un projecte migrat però verbalment radical d'Estatut d'Autonomia. Però, aparentment, aquesta mena de boicots no són racistes, perquè danesos i catalans som els dolents de la pel·lícula, i no som països del Tercer Món.
No és la qüestió del boicot la que importa. Qualsevol consumidor egipci hauria de primar els productes egipcis (i àrabs en general) per damunt dels productes d'importació, ni que fos únicament per un saludable patriotisme econòmic. Aquest "boicot" sí que enfurismaria els de Carrefour. Però els de Carrefour saben que els dirigents islamistes i panarabistes són els primers a no voler emprendre aquesta via, i s'estimen més utilitzar boicots parcials i demagògics. Així, Carrefour s'ha sumat al boicot contra els productes danesos: "Carrefour don't carry Danish products". És la mateixa lògica que gastava Alcampo a Palma.
El boicot als productes específicament danesos per part de Carrefour és una mostra, però, de quines són les prioritats del capitalisme europeu, quins són els seus aliats. Un boicot a Carrefour per part de tots els ciutadans europeus, i no únicament dels danesos, seria la millor resposta possible. Tal com s'ha expressat la secció egípcia de Carrefour, aquesta empresa, malgrat ésser de capital europeu, és profundament racista i euròfoba.
El racisme anti-europeu ara diu que els seus objectius són els ciutadans danesos, noruecs i francesos. Sabem, però, que l'objectiu és més ampli. Sabem que el racisme anti-europeu, les multinacionals europees i els estats europeus van de la mà en la seva lluita contra els nostres pobles. Com s'explica, sinó, la islamofília profunda que han manifestat el govern danès, en demanar "perdó", o el govern espanyol (aquest s'entén, perquè Zapatero els hi deu el càrrec)? Per què les úniques religions que mereixen respecte en la premsa europea són les religions afroasiàtiques? Per què tota la demagògia que gasten contra grups armats europeus com ETA o IRA no la gasten amb grups extra-europees?
- Las empresas se pliegan ante los fanáticos.
.
dimarts, 31 de gener del 2006
La islamofília danesa condueix a la danofòbia dels països "musulmans"
En la seva lluita contra els drets guanyats històricament per la classe treballadora danesa, tot ha valgut. La retallada de l'estat del benestar ha anat acompanyada d'un foment de la immigració extraeuropea de dificilíssima justificació si atenem únicament als interessos nacionals de Dinamarca. A Noruega aquest mateix procés ha estat esmorteït pel fet que la producció petroliera ofereix una base més àmplia a l'estat del benestar. El nombre de musulmans a Dinamarca supera ja les 100.000 persones. En aquest context s'ha produït un fet que mostra quin és l'agraïment que genera aquesta política d'immigració. Protestes antidaneses i antinoruegues per la publicació d'unes caricatures de denúncia del feixisme islàmic han derivat en mesures de boicot, en amenaces contra ciutadans danesos i noruecs, etc. No cal dir que la policia danesa, en aquest mateix context, lluny de preocupar-se de la seguretat dels ciutadans danesos o de previndre un atemptat salvatge a Copenhague, s'ha encarregat simplement d'augmentar la censura de premsa i la vigilància contra tota la dissidència danesa que no comparteix els dogmes socials i nacionals del nostre temps del multiplurisme. Qui és veritablement racista? Qui fa propaganda del genocidi? Qui amenaça la pau mundial?
-Notícia.
-Notícia.
dilluns, 30 de gener del 2006
Per un referèndum mundial sobre l'Estatut del Principat
El tetrapartit afirma que el referèndum sobre l'Estatut s'ha de fer en l'àmbit autonòmic. Pel Partit Popular, en canvi, cal fer un referèndum d'àmbit estatal, la qual cosa va contra la Constitució postfranquista sigui dit de passada. Des del punt de mira d'aquest bloguista, que acaba de caure del cavall i ha vist la llum cosmopolita, únicament hi ha una reivindicació possible: la convocatòria d'un referèndum mundial sobre l'Estatut. L'argument principal del PP és que l'Estatut esberla Espanya, però Aznar ha reconegut que aquest esberlament amenaça la democràcia mundial i pot dur el planeta Terra al llindar d'una balcanització on els supervivents envejaran els morts. No és així, certament. L'Estatut en tot cas accelera el procés de disgregació, dissolució i transmutació de Catalunya. O, millor dit, l'Estatut és l'expressió jurídica d'aquest procés. Però és qüestió de parers, i sembla que tothom hauria de tindre quelcom a dir-hi. Per què el ciutadà de Salamanca té més dret a decidir sobre Catalunya que el de Narbona, i per què el de Narbona hauria tindre'n més que el de Nagasaki?
PD. Després de postejar aquest missatge he rebut una mà de correus-protesta. Segons alguns correus, la meva proposta és "geocèntrica", car exclou altres civilitzacions intel·ligents de l'univers, les quals, en bona lògica cosmopolita, hi haurien de dir la seva. Uns altres correus han denunciat l'especiesisme que suposaria restrigir el referèndum a l'espècie humana, i mentre uns propugnen estendre'l a tots els grans simis d'altres prefereixen no discriminar entre éssers vius i inerts, ni tampoc entre éssers materials i imaginaris.
PD. Després de postejar aquest missatge he rebut una mà de correus-protesta. Segons alguns correus, la meva proposta és "geocèntrica", car exclou altres civilitzacions intel·ligents de l'univers, les quals, en bona lògica cosmopolita, hi haurien de dir la seva. Uns altres correus han denunciat l'especiesisme que suposaria restrigir el referèndum a l'espècie humana, i mentre uns propugnen estendre'l a tots els grans simis d'altres prefereixen no discriminar entre éssers vius i inerts, ni tampoc entre éssers materials i imaginaris.
diumenge, 29 de gener del 2006
Aznar il·lumina el camí de l'emancipació dels pobles de la Terra
Si volguessin fer un llibre amb tots els fets i, sobretot, dites de José María Aznar no ens bastarien tots els estocs de paper del món. Altrament, com que seria un llibre molt ensopit, millor serà deixar en pau els arbres paperers. Aznar és, amb tot, una de les figures més intensament mediocres de l'Europa occidental i únicament per això hauria d'ocupar un lloc central com a model per tot el jovent del món... com a model a defugir, és clar. Antic "joseantoniano", Aznar va tindre la humorada de batejar la fundació del PP, la Fundació para el Análisis y los Estudios Sociales, amb un acrònim, FAES, de FAlange ESpañola. Potser algú hi veurà una contradicció amb el fet que Aznar ha estat darrerament president de la Internacional Democristiana (IDC, que ara em sembla que ja no es diu cristiana... coses de la globalització). Però no hem d'oblidar que la democràcia cristiana originària tenia moltes concomitàncies amb moviments tradicionalistes, corporativistes i nacionalistes i que, per exemple, la democràcia cristiana xilena s'hi va dir durant molts anys Falange. Cadascú té les seves idees, és clar, totes respectables, i totes prescindibles, altrament, car Aznar va practicar una política d'intensa desespanyolització demogràfica de la Península alhora que aplicava un neonacionalisme nonacionalista de difícil digestió.
Aznar és un amic que ens estima, als catalans. Ens sobrevalora, i tot. El catalanisme, com el basquisme, és un gran fantasma en la ment no gaire sanitosa del polític de Valladolid. Potser la mala consciència de ser fill d'un Imanol, i nét d'un navarrès que, durant una època, va protagonitzar una de les corrents més militaristes i ultrancistes del nacionalisme basc, ha marcat la figura del nostre polític.
Aznar, internament, deu creure que hi ha una mena de Sínode Català que, ocultament, manega els fils del tripartit, de Hamas i d'Evo Morales, amb la finalitat exclusiva de 'trencar' Espanya i dominar el món. Faria riure, si no fos perquè les seves paraules han incitat i inciten a actes progromistes contra la població catalana, com els que vem estar a punt de patir l'11 de març del 2004.
Ara, Aznar, es despenja a Manila amb unes declaracions ben sucoses, en el marc del Congrés de la IDC. Aznar alerta, amb aquella demagògia cosmopolita d'intencions tan fosques, contra "l'afany de posar per sobre dels drets de les persones suposats drets col·lectius de races mítiques o de nacions boiroses que es perden en la nit dels temps". La qual cosa, traduïda, vol dir que el programa internacional del neoconservadurisme exigeix la trituració de tota fidelitat nacional per tal de generar individus aïllats i alienats fàcilment explotables, com a treballadors, o assimilables, com a lacais o consumidors.
Aznar, ben assenyadament, posa en contacte els moviments nacionals d'Europa, com el basc, amb els moviments d'emancipació de Sud-amèrica. Així ens diu que "el populisme revolucionari de Llatinoamèrica és la versió de l'altre costat de l'Atlàntic del nacionalisme excloent". D'aquesta forma entenem que allò que el neoconservadurisme refusa és el fet que s'exclogui de les decisions sobiranes d'un poble el parer i els interessos de les grans multinacionals i potències forasteres. Per l'estat imperialista de les multinacionals no hi ha res més incòmode que una nació insubmissa, que una nació que s'autodetermina, que una nació que s'allibera sota la direcció dels treballadors que amb la seva suor la recreen de dia en dia.
Aznar és un amic que ens estima, als catalans. Ens sobrevalora, i tot. El catalanisme, com el basquisme, és un gran fantasma en la ment no gaire sanitosa del polític de Valladolid. Potser la mala consciència de ser fill d'un Imanol, i nét d'un navarrès que, durant una època, va protagonitzar una de les corrents més militaristes i ultrancistes del nacionalisme basc, ha marcat la figura del nostre polític.
Aznar, internament, deu creure que hi ha una mena de Sínode Català que, ocultament, manega els fils del tripartit, de Hamas i d'Evo Morales, amb la finalitat exclusiva de 'trencar' Espanya i dominar el món. Faria riure, si no fos perquè les seves paraules han incitat i inciten a actes progromistes contra la població catalana, com els que vem estar a punt de patir l'11 de març del 2004.
Ara, Aznar, es despenja a Manila amb unes declaracions ben sucoses, en el marc del Congrés de la IDC. Aznar alerta, amb aquella demagògia cosmopolita d'intencions tan fosques, contra "l'afany de posar per sobre dels drets de les persones suposats drets col·lectius de races mítiques o de nacions boiroses que es perden en la nit dels temps". La qual cosa, traduïda, vol dir que el programa internacional del neoconservadurisme exigeix la trituració de tota fidelitat nacional per tal de generar individus aïllats i alienats fàcilment explotables, com a treballadors, o assimilables, com a lacais o consumidors.
Aznar, ben assenyadament, posa en contacte els moviments nacionals d'Europa, com el basc, amb els moviments d'emancipació de Sud-amèrica. Així ens diu que "el populisme revolucionari de Llatinoamèrica és la versió de l'altre costat de l'Atlàntic del nacionalisme excloent". D'aquesta forma entenem que allò que el neoconservadurisme refusa és el fet que s'exclogui de les decisions sobiranes d'un poble el parer i els interessos de les grans multinacionals i potències forasteres. Per l'estat imperialista de les multinacionals no hi ha res més incòmode que una nació insubmissa, que una nació que s'autodetermina, que una nació que s'allibera sota la direcció dels treballadors que amb la seva suor la recreen de dia en dia.
dissabte, 28 de gener del 2006
La política de la moral, a la barcelonina
La campanya de denúncia de la CAJEI del Barcelonès, contra l'Ordenança del Civisme impulsada pel molt correcte políticament Ajuntament de Barcelona, és un gran encert. El grafisme típic de les campanyes d'autobombo del dit Ajuntament serveix per il·lustrar la cara real d'aquest Pentapartit barceloní que deixa Tangentopolis a l'alçada d'una bressola.
Si us hi fixeu en el cartell, la CAJEI gira els mots que reivindiquen part o la totalitat d'aquestes forces polítiques: esquerres, ecologisme, progressisme, democràcia, etc. Els mots en el llenguatge abstracte no volen dir res, ja ho sabem, però sempre és esclaridor observar l'ús que se'n fa. Què diferencia el principi animador d'aquesta Ordenança del Civisme de la Llei franquista de "Vagos y Maleantes"?
El "civisme", en boca d'aquestes perles, es transforma en "incivisme", en "idiòcia", en aquella hipocresia inconscient que es limita a censurar els altres, a veure la palla en l'ull aliè i no copsar-ne la viga en el propi. Una visió excloent que considera les persones simples mitjans pel propi enriquiment (ja ho sabeu, l'infern són els altres).
El "civisme" barceloní recorda molt i molt la política de la moral que gasten els neoconservadors nord-americans per amagar la seva gran traïció, per amagar el mal que han fet i fan al poble nord-americà. Si els neoconservadors utilitzen un moralisme cristià (sense Crist, és clar, que els hi és un xic incòmode), els nostres neoprogressistes utilitzen un moralisme il·lustrat. Els uns i els altres odien qualsevol anàlisi materialista de la realitat, i hi oposen un subjectivisme poca-vergonya per fer passar bou per bèstia grossa, per fer-nos censurar amb més irritació la pixada en el carrer que el mobbing immobiliari, per fer-nos censurar amb més irritació la prostitució al carrer que la discriminació laboral de la dona en aquesta ciutat de disseny, etc., etc., etc., que no acabaríem. Thomas Frank ha fet un interessant retrat de la maniobra moralista dels amorals neocons. Malgrat l'antiamericanisme rampant del qual fan gala els nostres governants barcelonins, practiquen quelcom de molt similar, amb el greuge que el caràcter parasitari de l'elit barcelonina és encara més pronunciat que el de la nova-iorquesa.
divendres, 27 de gener del 2006
La comunitat internacional i les eleccions a Palestina
Hi ha dues expressions que diuen més pel que no diuen que pel que diuen. Una és "societat civil", entesa com a contraposada a l'estat, però que sovint no vol dir res més que la "societat dels bons ciutadans", en el sentit senatorial del terme. L'altra és "comunitat internacional", que no es refereix a cap altre sector que al dels governs dels estats del món i, particularment, als governs dels estats poderosos i els seus àdlateres, abans coneguts com a "aliats del món lliure".
Els qui utilitzen els termes "societat civil" i "comunitat internacional" s'omplen la boca de "democràcia". Hom pensaria que en la seva religió de la correcció política, res no hi hauria més sagrat que unes eleccions parlamentàries. Les urnes i els escons, lligats màgicament per un mandat que mai no pot ser imperatiu, per un únic acte cada quatre o cinc anys, són l'alfa i l'omega d'aquesta santíssima democràcia.
Ves per on, però, quan els resultats electorals o plebiscitaris, no són els volguts, hom qüestiona la salut mental dels electors i arriba fins i tot a posar pals a les rodes al resultat electoral. Qui recordi la nit del referèndum sobre la constitució europea del maig passat a l'estat francès, tindrà present aquesta reacció.
Deixant de banda el fet que Hamas sigui una trepa reaccionària, si creguessim en la religió de la democràcia representativa, hauríem d'agenollar-nos davant l'expressió "sobirana" del "poble palestí". I així ho hauríem fet si hagués guanyat Al-Fatah. Però la victòria per majoria absoluta de Hamas ha posat nerviosa la comunitat internacional, ja prou preocupada per l'out-sider que tenen de president a Iran.
Em fa l'efecte, però, que allò que tem la comunitat internacional no són els Ahmadinejads o els Hamas. Més aviat temen el dia després que aquest recanvi al qual han recorregut les masses iranianes i palestines faci fallida. A qui recorreran, exhaurida la llista de dirigents "nacionalistes" i "religiosos"? I si tanta por els fes l'islamisme, a què ve que el promoguin com a religió d'estat en el cor mateix d'Europa, amb generoses subvencions i càtedres ben dotades.
Els qui utilitzen els termes "societat civil" i "comunitat internacional" s'omplen la boca de "democràcia". Hom pensaria que en la seva religió de la correcció política, res no hi hauria més sagrat que unes eleccions parlamentàries. Les urnes i els escons, lligats màgicament per un mandat que mai no pot ser imperatiu, per un únic acte cada quatre o cinc anys, són l'alfa i l'omega d'aquesta santíssima democràcia.
Ves per on, però, quan els resultats electorals o plebiscitaris, no són els volguts, hom qüestiona la salut mental dels electors i arriba fins i tot a posar pals a les rodes al resultat electoral. Qui recordi la nit del referèndum sobre la constitució europea del maig passat a l'estat francès, tindrà present aquesta reacció.
Deixant de banda el fet que Hamas sigui una trepa reaccionària, si creguessim en la religió de la democràcia representativa, hauríem d'agenollar-nos davant l'expressió "sobirana" del "poble palestí". I així ho hauríem fet si hagués guanyat Al-Fatah. Però la victòria per majoria absoluta de Hamas ha posat nerviosa la comunitat internacional, ja prou preocupada per l'out-sider que tenen de president a Iran.
Em fa l'efecte, però, que allò que tem la comunitat internacional no són els Ahmadinejads o els Hamas. Més aviat temen el dia després que aquest recanvi al qual han recorregut les masses iranianes i palestines faci fallida. A qui recorreran, exhaurida la llista de dirigents "nacionalistes" i "religiosos"? I si tanta por els fes l'islamisme, a què ve que el promoguin com a religió d'estat en el cor mateix d'Europa, amb generoses subvencions i càtedres ben dotades.
dimarts, 24 de gener del 2006
Contra el dret d'autodeterminació, el privilegi de l'heterodeterminació
La moral nacionalcatòlica ha refusat els prefixos auto- i homo- pel que fa a la sexualitat, en la seva persecució contra l'onanisme i la sodomia (dos mots que fan referència a uns passatges bíblics mal llegits, però això és una altra història). Tant de refús, convida a uns excessos d'heterisme gens recomanables.
Catalunya, ens diuen, no té dret d'autodeterminació. I al qui ho reclama li diuen, sempre sota la mateixa lògica nacionalcatòlica, que és un 'nacionanista'.
Catalunya, ens diuen, no és una nació, i això ho diuen gent de proclamades conviccions post-nacionalista o cosmopolites, que no és que es limitin a negar la nacionalitat catalana sinó que, per comptes d'afirmar una nacionalitat universal (o multiversal), afirmen, per l'article 8è, la nacionalitat espanyola.
Catalunya, segons aquesta lògica, no té dret a convocar un referèndum per decidir la seva constitució en estat federal i independent.
En canvi, els negadors de l'autodeterminació catalana, defensen una curiosa heterodeterminació (o heteroindeterminació) espanyola (o castellana). Així, sectors propers al PP propugnen la convocatòria d'un referèndum "estatal" sobre si Catalunya-Principat és o no és una nació. És a dir, proposen un curiós referèndum d'heterodeterminació. En mans de Zapatero, es transforma, cal dir-ho, en un referèndum d'heteroindeterminació.
I de la mateixa forma que, en totes les revolucions passades, els privilegiats han gosat de comparar les seves prebendes o privilegis amb els drets reivindicats pels desheretats, els apòlegs del panhispanisme es fan les víctimes i reclamen un suposat dret de decidir el destí de Catalunya. Però no havíem quedat que Catalunya no existia? A què discutir-ne res, si no és més que una romanalla mitjaval?
Catalunya, ens diuen, no té dret d'autodeterminació. I al qui ho reclama li diuen, sempre sota la mateixa lògica nacionalcatòlica, que és un 'nacionanista'.
Catalunya, ens diuen, no és una nació, i això ho diuen gent de proclamades conviccions post-nacionalista o cosmopolites, que no és que es limitin a negar la nacionalitat catalana sinó que, per comptes d'afirmar una nacionalitat universal (o multiversal), afirmen, per l'article 8è, la nacionalitat espanyola.
Catalunya, segons aquesta lògica, no té dret a convocar un referèndum per decidir la seva constitució en estat federal i independent.
En canvi, els negadors de l'autodeterminació catalana, defensen una curiosa heterodeterminació (o heteroindeterminació) espanyola (o castellana). Així, sectors propers al PP propugnen la convocatòria d'un referèndum "estatal" sobre si Catalunya-Principat és o no és una nació. És a dir, proposen un curiós referèndum d'heterodeterminació. En mans de Zapatero, es transforma, cal dir-ho, en un referèndum d'heteroindeterminació.
I de la mateixa forma que, en totes les revolucions passades, els privilegiats han gosat de comparar les seves prebendes o privilegis amb els drets reivindicats pels desheretats, els apòlegs del panhispanisme es fan les víctimes i reclamen un suposat dret de decidir el destí de Catalunya. Però no havíem quedat que Catalunya no existia? A què discutir-ne res, si no és més que una romanalla mitjaval?
diumenge, 22 de gener del 2006
Per què cal anar a les manifestacions de febrer pel dret d'autodeterminació
Els "dirigents" polítics del Principat no s'han limitat a "renovar" el pacte estatutari amb la monarquia post-franquista, sinó que fins i tot la "renovació" que ells havien aprovat l'han retallada a petició de Zapatero i davant el soroll de sabres originat pel "pronunciamiento" del general Mena Aguado. El PSC i CiU d'una banda, el cosmopolitisme anticatalà d'ICV de l'altra i, més despenjat, la post-catalanista ERC, han cedit novament, com era de preveure. Que ningú no s'enganyi. Malgrat que aquestes formacions polítiques toquin fons, quan ho facin, excavaran.
Pels dissabtes 11 i 18 de febrer hi ha convocades a Barcelona dues manifestacions a les quals caldrà anar-hi. La primera manifestació es mou sota el lema de l'autodeterminació (11 de febrer), la segona sobre el dret de decidir (18 de febrer). No hi ha pas dubte que els assistents a aquestes manifestacions cobreixen un ampli ventall de posicions, des del panhispanisme estatutarista fins a l'independentisme pancatalà més coherent. Però això no treu que davant l'amenaça real del colpisme espanyol i la possibilitat d'un desmantellament de l'estat democràtic de les autonomies, no calgui una mobilització popular que prepari el camí, si s'escau, de la resistència. Una resistència que passa és clar per la independència i unitat de Catalunya, però que no pot menysprear aquells catalans patriotes que encara no ho han assumit.
Pels dissabtes 11 i 18 de febrer hi ha convocades a Barcelona dues manifestacions a les quals caldrà anar-hi. La primera manifestació es mou sota el lema de l'autodeterminació (11 de febrer), la segona sobre el dret de decidir (18 de febrer). No hi ha pas dubte que els assistents a aquestes manifestacions cobreixen un ampli ventall de posicions, des del panhispanisme estatutarista fins a l'independentisme pancatalà més coherent. Però això no treu que davant l'amenaça real del colpisme espanyol i la possibilitat d'un desmantellament de l'estat democràtic de les autonomies, no calgui una mobilització popular que prepari el camí, si s'escau, de la resistència. Una resistència que passa és clar per la independència i unitat de Catalunya, però que no pot menysprear aquells catalans patriotes que encara no ho han assumit.
dissabte, 21 de gener del 2006
El protocol dels Savis del Canigó o quina una se'n pensaran des de l'Okhrana castellana
En una llista elaborada per El Mundo, el dirigent polític catalano-aragonès Josep Lluís Carod-Rovira apareixia com a número 4. La llista anava de "personatges influents a Espanya". Ja té tela que un home que amb prou feines pot controlar el seu partit, aparegui en una llista de "manaies" d'àmbit panhispànic.
L'histerisme de certs sectors espanyolistes amenaça d'arribar a extrems okhranistes. Quan publicarà El Mundo 'El protocol dels Savis de Canigó', aquella petita obra on la direcció secreta del catalanismes prepara la dominació del món (i de l'estat espanyol en particular)?
La ironia és que els dirigents autonomistes barcelonins no mereixen convertir-se en objecte de difamacions quant al seu pretés maquiavelisme. Si una cosa no són, és maquiavèlics.
La histèria continua, perquè la histèria no té a veure amb Catalunya, sinó amb conflictes interns de la pròpia Espanya. La histèria no hauria de frenar ningú. Els espanyolistes tenen poca memòria. Mireu Portugal, ara cap castellà no s'hi sent histèric pel fet que la llengua portuguesa hi sigui obligatòria, que el govern portuguès recapti tots els impostos d'aquell territori i que una delegació portuguesa segui a les Nacions Unides.
L'histerisme de certs sectors espanyolistes amenaça d'arribar a extrems okhranistes. Quan publicarà El Mundo 'El protocol dels Savis de Canigó', aquella petita obra on la direcció secreta del catalanismes prepara la dominació del món (i de l'estat espanyol en particular)?
La ironia és que els dirigents autonomistes barcelonins no mereixen convertir-se en objecte de difamacions quant al seu pretés maquiavelisme. Si una cosa no són, és maquiavèlics.
La histèria continua, perquè la histèria no té a veure amb Catalunya, sinó amb conflictes interns de la pròpia Espanya. La histèria no hauria de frenar ningú. Els espanyolistes tenen poca memòria. Mireu Portugal, ara cap castellà no s'hi sent histèric pel fet que la llengua portuguesa hi sigui obligatòria, que el govern portuguès recapti tots els impostos d'aquell territori i que una delegació portuguesa segui a les Nacions Unides.
divendres, 20 de gener del 2006
En defensa d'Iu Forn
Quan la setmana passada vaig llegir l'article d'Iu Forn, vaig pensar que gastava unes formes dures per un contingut massa tou. Dir fills de puta als militars espanyols per després conformar-se amb un estatutet de segona i autocensurat, em sembla paradoxal. La histèria desencadenada per l'article és digna de millor causa. Ara bé, l'escàndol és un dret tan legítim com el dret d'escandalitzar. El que sí que no és de rebut en una societat democràtica és la persecució legal de l'opinió. Que la fiscalia hagi emprès accions contra Iu Forn és propi d'un país bananer o, pitjor encara, d'un país estalinista, encara que Catalunya ja la té, aquesta curiosa barreja de bananerisme-estalinisme. És ben curiós que la mateixa justícia que deixa impunes delictes econòmics i ecològics de gran embàlum, o que deixa campar lliurement tota una 'petita delinqüència' amb l'excusa de la 'multiculturalitat' i la 'tolerància', sigui capaç de perseguir Iu Forn per quatre ratlles.
L'existència del 'delicte d'opinió' en una societat com la nostra (i això no és exclusiu de l'estat espanyol, sinó també de l'estat canadenc, per exemple) és un dels signes més clars de la perenne amenaça d'involució totalitària. L'existència d'una clara corrent colpista en l'exèrcit espanyol, i el clima de 'pogrom' anticatalà que atien amplis sectors dominants espanyols, ens duen a una situació paral·lela a la de fa 70 anys.
Ara és el moment de no equivocar-se. El poble català no pot lligar la seva sort a les esquerres espanyoles com Zapatero, car aquestes esquerres no tenen en absolut cap base social fonamentada. Zapatero és president gràcies als vots dels catalans que van témer un gir feixista després de l'11-M per part del govern del PP. Però Zapatero no és més que un pedaç, i cal preparar una estratègia del tot diferent pel previsible col·lapse de l'actual democràcia espanyola. I aquesta estratègia ja no passa per concebre que una de les dues Espanyes és la bona.
L'existència del 'delicte d'opinió' en una societat com la nostra (i això no és exclusiu de l'estat espanyol, sinó també de l'estat canadenc, per exemple) és un dels signes més clars de la perenne amenaça d'involució totalitària. L'existència d'una clara corrent colpista en l'exèrcit espanyol, i el clima de 'pogrom' anticatalà que atien amplis sectors dominants espanyols, ens duen a una situació paral·lela a la de fa 70 anys.
Ara és el moment de no equivocar-se. El poble català no pot lligar la seva sort a les esquerres espanyoles com Zapatero, car aquestes esquerres no tenen en absolut cap base social fonamentada. Zapatero és president gràcies als vots dels catalans que van témer un gir feixista després de l'11-M per part del govern del PP. Però Zapatero no és més que un pedaç, i cal preparar una estratègia del tot diferent pel previsible col·lapse de l'actual democràcia espanyola. I aquesta estratègia ja no passa per concebre que una de les dues Espanyes és la bona.
dimarts, 17 de gener del 2006
La legitimitat democràtica del govern i de l'exèrcit espanyols
Les declaracions d'un responsable del PP de Melilla quant al fet que José Luís Rodríguez Zapatero va accedir a la presidència del govern gràcies a l'atemptat jihadista que va produir gairebé 200 morts han remogut un fang incòmode. Tant és així, que fins i tot Acebes ha desautoritzat Carlos Benet per dir allò que pràcticament qualsevol persona informada pensa. Com també tothom pensa que si no hagués per estat per la política immigratòria del PP (plegada als interessos empresarials d'aconseguir mà d'obra barata) no hi hauria un atemptats jihadistes ni tota una petita i gran delinqüència que reforça els discursos de 'seguretat' dels 'neocons'.
Similarment un article d'Iu Forn, que aprofitava les declaracions de Mena Aguado han remogut també un altre fang, el de la legitimitat democràcia de l'exèrcit espanyol.
Òbviament, tota legitimitat depèn de la força, i és la força, l'imperi de la llei, l'únic factor seriós que cal considerar en avaluar la legitimitat d'un règim. En aquest sentit, i únicament en aquest sentit, el govern i l'exèrcit espanyols són legitims.
Similarment un article d'Iu Forn, que aprofitava les declaracions de Mena Aguado han remogut també un altre fang, el de la legitimitat democràcia de l'exèrcit espanyol.
Òbviament, tota legitimitat depèn de la força, i és la força, l'imperi de la llei, l'únic factor seriós que cal considerar en avaluar la legitimitat d'un règim. En aquest sentit, i únicament en aquest sentit, el govern i l'exèrcit espanyols són legitims.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)