Signeu un vot per la independència

Ja fa uns mesos que Juristes per la Independència, sectorial de l'Assemblea Nacional Catalana, dissenya la campanya "Signa un Vot per la Independència", que fa ús del dret de petició davant del Parlament de Catalunya-Principat.

Ara la campanya es troba en procés d'obertura. Avui, per exemple, a la Festa per la Consulta, organitzada per l'ANC-Cornellà a la Plaça de Catalunya de Sant Ildefons, ja començaven a recollir-se aquestes signatures.

Aquest és el text de la petició:

D'acord amb la democràcia, les meves llibertats, la Declaració Universal dels Drets Humans i l'ordenament vigent, el dret de lliure determinació, el dret internacional i la doctrina del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. I tot exercint el dret fonamental de petició

1. demano al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

2. En el supòsit que l'Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d'una consulta democràcia o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, vull que aquesta petició sigui una manifestació lliure de la meva voluntat favorable ("vot") perquè els representants electes del Poble de Catalunya declarin la independència de Catalunya, d'acord amb el dret internacional, com a molt tard l'11 de setembre de 2014.

El text intenta esgotar totes les vies plausibles per la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en República Catalana. També hi ha un esforç per fixar unes dates de caducitat (31 de maig del 2014 per a la consulta; 11 de setembre del 2014 per a la declaració unilateral d'independència). És clar que el punt 2. únicament tindria un valor si la petició és signada per una majoria suficient de la població del Principat.

La presència de les dates de caducitat són una garantia contra el dilacionisme, però també poden girar-se en contra. La campanya, en ella mateixa, es fixa una data final del 31 de maig, de manera que hi haurà poc més de set mesos de marge per recollir signatures. I, si bé, hi pot signar en principi qualsevol persona física, el punt de la votació aniria concretat a aquelles persones que sí tinguessin dret de vot en una eventual "consulta".

El text és clar quant a les condicions de la consulta (caràcter vinculant; pregunta exclusiva sobre la constitució o no d'un estat independent) i també és prou obert per combinar el rol del Parlament autonòmic actual amb el d'una possible Assemblea de Representants Electes del Poble.

Avui, a Cornellà, Carme Forcadell, president de l'ANC, ha tornat a reiterar la tàctica de suport al Govern de la Generalitat i de vehicular el descontentament social exclusivament envers la Delegació del Govern d'Espanya. La segona part d'aquesta tàctica ja es manifesta en el fet que la seu actual de la Delegació ha estat lloc de concentracions diverses en els darrers mesos contra la corrupció o contra la reforma de Gallardón sobre el dret d'avortament. Però la primera part de la tàctica és difícilment practicable. Forcadell admet que caldrà pressionar el Govern de la Generalitat perquè compleixi amb la seva única funció: la de realitzar la consulta. Abans de Nadal, el Govern de la Generalitat hauria d'haver concretat la data i la pregunta d'una consulta vinculant. Si això no es produeix, l'independentisme popular haurà de repensar la campanya de "Signa un vot" i assumir la necessitat de constituir des de la base uns òrgans d'exercici de sobirania.

La frustració

Duran-Lleida en les darreres hores ha tornat amb la cantarella de la "frustració". L'argument de la "frustració" és el següent. Com que la independència nacional (bé dels Països Catalans, bé del Principat, bé del territori de l'actual Comunitat Autònoma) és quelcom "difícil", una "agitació" continuada per la "via independentistes" conduiria a una "frustració" en el cas (molt probable) de no assolir-la.

Cal evitar, doncs, la "frustració".

Curiosament això ho diuen els mateixos que blasmen un suposat "infantilisme" de la societat (volen dir, les classes populars) que, degut a una manca de tolerància de la "frustració personal" es passa el dia (segons ells) reivindicant suposats drets.

En què quedem? És bo patir processos de "frustració" que generin una dinàmica d'acceptació del fracàs i de correcció envers unes altres vies, o no és bo patir-los.

D'altra banda, hi ha vies diverses de "frustració" en la qüestió independentista. L'independentisme, en efecte, pot patir una derrota democràtica a través d'una consulta, i que aquesta derrota donés pas a una assimilació nacional (si més no, en clau política) dins de l'estat espanyol. Però també l'independentisme pot patir una derrota antidemocràtica a través d'una repressió desfermada des de l'estat espanyol. O, finalment, podem tindre una "autoderrota" de l'independentisme, com a conseqüència de les tàctiques dilacionistes. En efecte, si arriba a prendre la sensació que CiU-ERC utilitzen la independència com un simple esquer per promoure la "pau social" dins del Principat, els rengles independentistes podrien buidar-se.

Quan Duran-Lleida parla dels riscos de la "frustració" es refereix a que una derrota l'independentisme català podria arrossegar directament per l'aigüera tot el catalanisme polític. Ara bé, per capes creixents (i ara ja, nítidament majoritàries) el catalanisme polític és equivalent a l'independentisme, i la victòria/derrota de l'un implica la de l'altre.

La "frustració" de l'independentisme podria provocar, doncs, una desbandada del "catalanisme polític". Però són il·lusos els que pensen que tota aquesta desbandada es passaria amb bous i esquelles a "l'espanyolisme polític". La desbandada podria repensar el mateix fet nacional des de l'arrel, i entrar en línies "anacionalistes" o "post-nacionalistes", igualment deslligades tant de la "independència impossible" com de la "dependència indesitjada".

És comprensible que Duran-Lleida temi la frustració de l'independentisme tant com tem la realització de la independència. En un cas i en l'altre la funció de "frontissa" que diu que vol jugar s'esvaeix. En canvi, l'esclariment del procés independentistes, sigui en el signe que sigui, permetrà les classes populars de superar uns problemes que les atenallen.

L'acord entre JP Morgan i el Departament de Justícia dels Estats Units

- 013.000.000.000 $. És la quantitat que li costarà a JP Morgan l'acord amb el qual ha arribat amb l'Administració Obama sobre el cas de la venda de derivats hipotecaris.
- 009.000.000 $. D'aquests 13 mil milions de dòlars, la major part consisteix en multes.
- 004.000.000.000 $. La resta de la quantitat constituirà un fons d'ajut per a consumidors directament afectats per la crisi hipotecària. Aquests fonts seran gestionats per l'Agència Federal de Finançament d'Habitatge (FHFA).
- 21.000.000.000 $. Són els beneficis obtinguts per JP Morgan en l'exercici del 2012.
- 028.000.000.000 $. És la quantitat de fons que ha reservat JP Morgan des del 2010 per cobrir costos legals.
- 033.000.000.000 $. És el que van pagar a JP Morgan entre el 2005 i el 2007, les companyies semipúbliques Fannie Mae i Freddie Mac en la compra de bons hipotecaris. El caràcter fraudulent d'aquesta venda és el que ha donat motiu a l'acord de 4 mil milions de dòlars que JP Morgan pagarà a la FHFA.
- 188.000.000.000 $. És el que en els darrers cinc anys s'han gastar les arques públiques per sostindre Fannie Mae i Freddie Mac.

Nou acord per elevar el sostre d'endeutament del govern federal nord-americà

De nou, però ara de manera més dramàtica, s'ha repetit el numeret de les negociacions entre les fraccions del Congrés nord-americà per permetre elevar el sostre d'endeutament del govern federal. Crisis similars s'han viscut des del 2010, i ja és pot anunciar la propera crisi: la del 7 de febrer del 2014. En cadascuna d'aquestes negociacions ha semblat que l'ala dretana del Partit Republicà cedia, però aquesta aparença amaga el fet que cada nova negociació ha facilitat una nova volta en l'espiral ofensiva de l'oligarquia financera contra les classes populars nord-americanes. La crisi actual ha desgastat seriosament la imatge pública del Tea Party Movement. Però els interessos que hi ha al darrera d'aquest "moviment" són els que es beneficiaran del programa de "reformes" que, sota el pretext de reduir el dèficit i el deute públics, retallaran programes socials bàsics, educatius, ambientals, sanitaris, etc.

La Generalitat suspesa (1934-1936)

Els excessos de cazalla i patxaran, acompanyats de lectures lleugeres de l'article 155 de la Constitució espanyola del 1978, s'han plasmat en tota una literatura sobre la "suspensió de Generalitat", feta no únicament per plomes dependentistes, sinó també per algunes d'independentistes. Pot semblar dur, però hem d'entendre que la independència d'una República Catalana equival a una "suspensió de l'estat espanyol" en un nombre més o menys elevat de comarques catalanes.

Potser, donat aquest clima, fóra bo de veure un xic sobre un període de la Generalitat de Catalunya poc difós, el que va del 6 d'octubre del 1934, amb la fallida proclamació de "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola", al 16 de febrer del 1936, amb la victòria electoral del Front d'Esquerres.

Durant aquest període l'Estatut d'Autonomia restà suspès i, en conseqüència la Generalitat i el Parlament. Alhora, el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, era empresonat.

El 7 d'octubre del 1934 prenia possessió el general Francisco Jiménez Arenas, nomenat pel govern espanyol, els càrrecs de Governador General de Catalunya. Era un càrrec accidental, creat per cobrir la suspensió de la mateixa Generalitat i, en conseqüència, Jiménez Arenas també era president accidental de la Generalitat.

La Lliga Catalana, de Francesc Cambó, denuncià la inconstitucionalitat de la suspensió de la Generalitat. Era una denúncia feta amb la boca petita i, en tot cas, no valia de res. Algunes figures del govern espanyol s'haurien estimat més fins i tot l'abolició legal de la Generalitat, però en tot cas amb la suspensió aconseguien el mateix. Molts ajuntaments foren igualment suspesos, i l'estat d'excepció i la censura de premsa situaven el Principat sota un règim militar. A dos mesos del Sis d'Octubre, el nombre de detinguts polítics eren de 3400. Alhora, s'havien tramès, gràcies a l'anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu (el casus belli del Sis d'Octubre) 1.400 judicis de desnonament de parcers i rabassaires. Les xifres repressives encara eren més fortes a Astúries, on s'havia viscut una autèntica revolució.

Fins el 10 de gener del 1935, Jiménez Arenas no fou substituït per un civil, Manuel Portela Valladares, comte consort de Bryas. En essència, el càrrec de Governador General de Catalunya combinava les funcions dels quatre antics governadors civils, que havien estat suprimits com a conseqüència del procés estatutari del 1931-1932. Portela, de fet, havia estat governador civil de Barcelona en dues ocasions (1910-12; 1923). Portela, en tant que Governador General, era formalment també president de la Generalitat.

El 4 d'abril del 1935, Portela fou nomenat ministre espanyol de Governació, de manera que s'optà per nomenar el cap radical, Joan Pich i Pon, com a delegat seu. El Partit Republicà Radical, recordem-ho, havia obert el govern espanyol a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), un dels detonants de les revolucions d'octubre del 1934. Pich i Pon havia estat nomenat alcalde de Barcelona arran de la repressió posterior del Sis d'Octubre, càrrec que mantingué malgrat les seves noves responsabilitats.

El 23 d'abril, Pich i Pon assumia ja, en substitució de Portela, els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat. Sis dies després nomenava un Govern, format per una sèrie de consellers, sense assignacions de cartera. Dels cinc consellers, tres eren membres de la Lliga Catalana (Joan Vallès Pujals, Lluís Duran Ventosa i Fèlix Escales Chamení) i dos eren radicals (Alfred Sedó Peris-Mencheta i Pere Huguet Puigderrajols).

El 2 de maig es produïa ja l'assignació de carteres. Duran Ventosa es va fer càrrec de la de Cultura, mentre que Pere Huguet es feia càrrec de les carteres d'Assistència Social i d'Assistència Sanitària. Aquests dos nomenaments volien fer veure a l'opinió pública que el nou govern no anava a desfer tota la tasca prèvia del Bienni Progressista. D'altra banda, Fèlix Escales assumia la cartera de Finances.

El 3 de maig, Joan Vallès assumia la cartera d'Obres Públiques, i Alfred Sedó la d'Economia i Agricultura.

També els cedistes tingueren lloc en el govern Pich i Pon. El 15 de maig, eren nomenats consellers Lluís Jover Nonell (Governació) i Àngel Torrens Dalmau (Treball).

Encara el 18 de maig, Josep Lluís de Prat i de Lezcano assumia la cartera de Justícia i Dret. La premsa de dretes presentava Prat com un home essencialment tècnic, si bé era vinculat a la CEDA. També Escales, conseller de Finances, passava per home tècnic, en tant que director del Banc Urquijo Català, si bé tenia al darrera una llarga trajectòria política vinculada a la Lliga.

L'estiu del 1935 resultà marcat mediàticament per casos de corrupció que esquitxaven especialment els radicals. Pich i Pon fou destituït pel govern espanyol. Interinament, Eduardo Alonso assumí els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat.

Alonso mantingué gairebé intacte el govern de Pich i Pon. Pere Huguet retingué la cartera d'Assistència Sanitària, però va haver de cedir la d'Assistència Social a un tècnic independent, Raül Roviralta Astoul.

El 19 de novembre prenia possessió com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat, Ignasi Villalonga. Villalonga era membre de la Dreta Regional Valenciana, adherida a la CEDA. El dia 27 remodelà el govern de la Generalitat. Villalonga mateix assumí la conselleria de Justícia. El radical Ramon Barbat Miracle es va fer càrrec de la cartera fusionada de Sanitat i Assistència Social. En principi, Escalas, Duran, Sedó i Vallès mantingueren les mateixes carteres.

El 30 de novembre, però, Villalonga agrupava les carteres de Finances i Economia i Agricultura en mans de Sedó, per tal d'equilibrar el pes de radicals i lliguistes en el govern. Així, Escales abandonava el govern. En la mateixa data, els cedistes Jover i Torrens reprengueren les carteres respectives de Governació i de Treball.

La composició del govern Villalonga reflectia en certa forma la del govern espanyol presidit per Chapaprieta, en el qual el lliguista Pere Rahola era ministre. Però la CEDA es considerava poc representada en el govern Chapaprieta. La inestabilitat resultant provocà la dimissió de Chapaprieta, que el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entomà com a pretext per dissoldre les Corts espanyoles. Alcalá-Zamora contravenia la disposició constitucional que limitava el president a dissoldre les Corts de manera anticipada únicament en una ocasió durant un mandat presidencial.

S'obria així el procés electoral. El 14 de desembre Villalonga va dimitir, i el seu lloc fou ocupat interinament per Joan Maluquer Viladot. Maluquer reduí el seu govern provisional a quatre consellers (16 de desembre): Duran Ventosa (Cultura), Vallès Pujals (Obres Públiques), Antoni de Sabatés Vila (Finances, Economia i Agricultura) i Alexandre Gallart Folch. Tots quatre eren de la Lliga, que havia de desmarcar-se de radicals i cedistes i adquirir perfil propi per encapçalar, amb els mateixos radicals i cedistes, un "Front d'Ordre".

El 18 de desembre, Fèlix Escales fou nomenat pel govern espanyol Governador General de Catalunya i President de la Generalitat. Mantingué Duran, Vallès, Sabatés i Gallart com els seus quatre consellers. No obstant, el 4 de gener, nomenava un cinquè conseller, Felip Bertran Güell, que assumí la cartera de Sanitat i Assistència Social.

La victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer del 1936 aturà en sec període de suspensió de l'Estatut. El mateix president Alcalá-Zamora, l'endemà mateix, entre d'altres nomenaments "conciliadors", va fer el de Joan Moles Ormella com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat. Moles, proper a Esquerra, no va fer cap intent de nomenar interinament consellers.

El 29 de febrer, el nou govern espanyol confirmava el govern Companys com a govern de la Generalitat. Interinament, Ventura Gassol n'assumí les funcions fins que l'1 de març el govern Companys (amb l'excepció de Josep Dencàs) prenia possessió efectiva de les seves funcions.

Aquest retorn a la normalitat estatutària, de la mà del mateix president i dels mateixos consellers, ha fet que ni Jiménez, ni Portela, ni Pich, ni Alonso, ni Villalonga, ni Maluquer, ni Escales i, ni tan sols, Moles o Gassol, formin part de les llistes habituals de Presidents de la Generalitat. Un bon recordatori per als aspirants al càrrec de "Governador General" dels nostres dies.

La hubris del govern Rajoy-Montoro: defensar la constitució iugoslava del 1974

En tota tragèdia grega convencional arrenca un punt en el qual els personatges són conduïts al paroxisme. Això es veu molt bé a l'Antígona, i en l'hubris que en aquesta tragèdia mostra Creont, el Governador, encarnació d'un govern dels homes que, en una arrencada teomàquica, s'enfronta obertament a la natura o a la justícia basal damunt la qual recolza el mateix govern.

Rajoy-Montoro són uns tirans d'òpera-bufa, però el mecanisme és anàleg. Ho mostren quan refusen de pla les propostes de reforma del finançament autonòmic del PP de Catalunya, en la qual la "solidaritat" seria combinada amb "l'ordinalitat". És un refús paral·lel al que mostren davant de la proposta de reforma estatutària del govern Fabra.

També ho mostren quan s'empatollen en el negacionisme més pur, quan responen a Cayo Lara, de IU, que els salaris a "Espanya" no baixen, sinó que pateixen "un creixement moderat". En canvi, a Japó, es vanten del "creixement negatiu" dels salaris (en termes nominals i reals) per atreure investidors.

Però l'exageració arriba en la resposta que ha donat el govern sobre la denegació de visats a ciutadans de la República de Kossove. Diuen que, com que Espanya no reconeix aquesta República, caldria atorgar-los uns "visats territorials limitats" que tan sols dóna "en cas d'una raó d'interès nacional o alguna de similar".

L'estat espanyol reconeix Kossove com a part integral de la República de Sèrbia. El mateix fan els estats grec i romanès, però aquests estats no tracten de manera especial les sol·licituds procedents de Kossove. De fet, fa dos anys, l'estat espanyol concedia visats a residents kossovars. Ara ja no ho fa, potser per tal de justificar les seves doctrines apocalíptiques sobre l'eventual independència d'una República Catalana.

En la resposta d'ahir, el govern espanyol arribava a justificar aquest procediment tot dient que "la constitució de Iugoslàvia del 1974 no permetia l'autodeterminació de les províncies de Kossove i Vojvodina". Aquesta era la mateixa constitució que atribuïa a Tito la presidència vitalícia, cosa que tampoc no pot escandalitzar una dreta espanyola que considera vitalícia la presidència de l'Estat. Ara bé, els arguments cal dur-los fins al final. La constitució iugoslava reconeixia el dret d'autodeterminació de les repúbliques, però la legislació fixava uns mecanismes que foren violats, successivament, en els casos d'Eslovènia, de Croàcia, de Bòsnia-Hercegovina i de Macedònia.

Però demanar a Creont coherència en els seus posicionaments polítics és fer el patètic rol de corifeu.

La secció sindical de la COS a Decathlon crida a la vaga indefinida per transformar els contractes temporals fraudulents en contractes indefinits

Amb una concentració prevista per demà dimarts 8 d'octubres, a les 18h (al Decathlon del carrer Canuda, Barcelona), treballadores de Decathlon arrenquen una mobilització contra la contractació temporal abusiva. Sota el pretext de fluctuacions en les "circumstàncies de la producció", una bona part dels contractes de Decathlon són temporals. D'acord amb el marc legal vigent, els contractes temporals en frau de llei s'han de presumir indefinits. Si l'empresa no inicia una negociació, es convocaria una vaga indefinida en aquesta cadena d'equipament esportiu a partir de l'11 d'octubre.

- Més informació.

La convocatòria de vaga indefinida de Panrico

L'anunciada convocatòria de vaga indefinida de Panrico arrencaria el diumenge 13 d'octubre, si l'empresa no es fa enrere en el pla de reestructuració i en l'impagament salarial.

La vaga pretén aturar les fàbriques de Santa Perpètua de la Moguda, Saragossa, Puente Genil, Madrid i Valladolid.

La CGT de Panrico denuncia la mala gestió de la direcció:

És totalment incomprensible que es faci una distribució de menys productes dels que es consumeixen, llevat que s’estigui fent enginyeria comptable perquè els comptes de l’empresa donin negatiu. A això ja ens tenen acostumats les empreses, a manejar la producció les compres i les vendes de manera que els surtin els números desitjats per justificar acomiadaments de treballadors fixos i substituir-los per treballadors nous. En cadascuna de les fàbriques hi ha 50 contractacions de treballadors nous diàries.

La CGT considerem que aquestes mesures no són les que fan falta perquè es mantingui l’activitat de les fàbriques i els llocs de treball. Posem un exemple que diàriament veiem de mala gestió empresarial, els transportistes autònoms que realitzen les rutes de repartiment porten menys productes dels que es necessiten en les botigues per la demanda que tenen, es podrien vendre 10.000 pans mes, i 4.000 Donuts / Donettes i bollycaos.

Tambors de guerra

Són fantasmades les declaracions del batlle de Saragossa, Juan Alberto Belloch, sobre la suspensió (sic) de la Generalitat de Catalunya? Ho són les del jutge Lluís Tomàs Zapater, proposant la il·legalització dels partits 'separatistes'? Potser. És possible que els dos personatges maldin per fer-se passar com els més nacionalistes espanyols de tots, i els més agosarats contra el "separatisme".

Però darrera d'aquestes declaracions i d'altres de semblants, flueix un corrent que creu convenient per al futur de l'estat espanyol realitzà un trencament institucional. Aquest trencament respectaria formalment la Constitució espanyola i les seves institucions bàsiques (inclosa, potser, la mateixa Generalitat de Catalunya), però a la pràctica canviaria el sistema constitucional vigent per un de caràcter (més) autoritari.

Hi ha qui pensa que, davant d'aquesta amenaça, la millor opció és la prudència, aigualir les reivindicacions nacionals catalanes (i tota altra reivindicació política que pugui molestar al bloc dominant).

Però aquesta "retirada" no tindria necessàriament un efecte "calmant" per a la "caverna". La caverna té unes definicions de "separatisme" i de "subversió" prou àmplies com per adaptar-se a aquesta "retirada". El mateix concepte de "partit separatista" pot referir-se exclusivament als partits "independentistes" com referir-se genèricament a qualsevol expressió de "regionalisme polític".

La situació social i econòmica de la Península Ibèrica fa presagiar temporals. La sobrecapacitat, expressada en les xifres de desocupació laboral o en l'abandonament de terres i d'altres factors productius, no s'ha pogut resoldre a través de les mesures "pro-cícliques" aplicades pels diferents governs estatals i autonòmics. En els manuals, en aquests contexts, es parla d'altres solucions, de la "destrucció creadora", de l'ampliació de la política per altres mitjans. Els aspirants eterns a la bona neutralitat i a l'autonomia personal ho passaran molt i molt malament. Els altres, també.

Recollir signatures "contra la independència"

En qualsevol confrontació, el llenguatge té un rol rellevant. Quan un dels dos bàndols comença a assumir de manera acrítica el llenguatge de l'altre, comença a segellar la pròpia derrota. És sorprenent com des de l'espanyolisme es connota negativament el concepte i el terme d' "independència", fins el punt de recollir com fa algun grupuscles "signatures contra la independència".

L'espanyolisme més intel·ligent no la faria mai una cosa així. En tot cas, recolliria signatures "per la unitat d'Espanya" o "per l'espanyolitat de Catalunya" o "contra el separatisme" o "contra el secessionisme".

Durant força dècades, el moviment independentista català va fer seva la denominació de "separatista". Aquesta denominació havia aparegut fonamentalment en mitjans espanyolistes per blasmar qualsevol intent catalanista. "Separar" o "dividir" són verbs connotats negativament. En canvi, "independitzar" té la connotació positiva basada en la negativa de "dependència".

La clau es troba en la fixació del subjecte nacional, base de qualsevol nacionalisme.

Si hom reconeix "Espanya" com a "subjecte nacional", la paraula "independència" cal emprar-la en el sentit de blindar "Espanya" de dependències alienes. Fou en aquest sentit que la Guerra del Francès (1808-14) fou denominada Guerra d'Independència, i és per aquest motiu que en moltes ciutats i pobles d' "Espanya" hom troba una "Plaça de la Independència". Alhora, la paraula "unitat" assenyalaria la defensa de la "integritat" d'Espanya envers "separatismes regionals" o les divisions provocades per la "lluita de classes".

Si hom reconeix "Catalunya" ("Països Catalans") com a "subjecte", la paraula "independència" s'empra en el sentit de desfer les actuals dependències envers les administracions espanyola i francesa. I la paraula "unitat" s'adreça a la cohesió "interna".

En el discurs polític que trobem en el Principat, ara som en una situació intermèdia. Els mots "independència", "independentista", etc., es refereixen gairebé exclusivament a la independència catalana. En canvi, els mots "unitat", "unionista", etc., s'associen a la "unitat d'Espanya". Els independentistes diuen "unionistes" als partidaris de la dependència del Principat al Regne d'Espanya (quan els haurien de dir "dependentistes". Els dependentistes diuen "independentistes" als partidaris de la creació d'una República Catalana independent (quan, en la lògica pròpia, els haurien de dir "separatistes", mot que s'empra però amb menys freqüència i efectivitat).

Però cal no llençar campanes al vol sobre una suposada hegemonia lingüística de l'independentisme català. El mot "federalisme" o "federalista" s'entén habitualment com el partidari d'una Federació Espanyola en la qual el Principat seria un estat federat o una república federada.

Tan sols en l'àmbit més reduït dels qui ha internalitzat els Països Catalans com a marc territorial nacional, els termes "unionisme", "federalisme" o "confederalisme" s'empren de manera autocentrada. L'unionisme de Països Catalans no té gaire predicament explícit, però sí manta d'attituds implícites. El "federalisme" té una attitud ambigua quant als elements federats (o directament "comarcalista"), mentre que el "confederalisme" té una visió triple (Principat de Catalunya - Regne de València - Regne de Mallorques) basada en l'articulació històrica i en la geografia humana contemporània.

Referèndum a dues (o més) voltes

El debat sobre la "tercera via" que iniciava aquesta setmana Josep Antoni Duran Lleida és un fals debat. Tan fals com altres 'terceres vies' prèvies.

Si el debat és sobre la "independència dels Països Catalans", una "tercera via" no pot ésser més que subsidiària de les dues en discòrdia, la "independència" i la "dependència". Una "tercera via" federalista o confederalista, en el marc hispànic, únicament seria una forma de "dependència", per molt mitigada que fos.

Si situem el debat en la transformació (o no) de la Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana independent, també és evident que qualsevol proposta "tercera" o "quarta" serà subsidiària de les dues en discòrdia. Per exemple, un "estat propi" integrat al Regne d'Espanya, en una formulació federal o confederal, no alteraria més que quantitativament l'estatus de dependència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, una República Catalana que signés, en peu d'igualtat, amb el Regne d'Espanya o la República Portuguesa la pertinença a una Conferència Ibèrica, que gestionés determinats aspectes, no alteraria l'estatus de sobirania i independència formals de la República Catalana.

De posicions, purament, n'hi ha infinitud. Si fem una anàlisi de les posicions defensades pels grups polítics parlamentaris, veiem que el PP i C's tenen en l'horitzó el manteniment de la Comunitat Autònoma de Catalunya dins del Regne d'Espanya. En el PSC-PSOE, en ICV i en CiU trobem diverses formulacions, reduïbles a una transformació "federal" de l'estat espanyol (amb el Principat a dins) o a la constitució d'un estat "propi" separat (però no necessàriament independent) de l'estat espanyol. En ERC l'horitzó és una República Catalana independent, mentre que en la CUP hi ha una perspectiva d'uns Països Catalans independents i socialistes.

Com dèiem fa uns dies, en tot referèndum hi ha cinc opcions comptabilitzables: l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc, el vot afirmatiu i el vot negatiu. Si atenem a les mobilitzacions populars, particularment les de l'Assemblea Nacional Catalana, i els posicionaments dels diversos actors polítics, socials, culturals, etc., sembla evident que la crida és per un referèndum sobre la independència. N'és un exemple palmari i evident el referèndum popular sobre la independència iniciat a Arenys el 13 de setembre del 2009, on allò que es demanava era si hom era o no d'acord amb la constitució d'un estat català independent.

D'aquesta manera, el procés d'autodeterminació requereix, doncs, una qüestió nítida, directa, senzilla, adreçada a la qüestió de la independència nacional, i que hom la pugui respondre amb un SÍ, amb un NO (o amb un vot en BLANC, NUL o amb l'ABSTENCIÓ).

Fet aquest pas, ja podrien vindre altres referèndums, si la realitat social així ho demana. Serien, per dir-ho, així la segona (o tercera, o quarta) volta del referèndum.

Les 'terceres vies' han de tindre clar quin és el seu espai geogràfic constituent, si és un espai únic o composicional, i de quina manera s'ha d'articular.

El 'redireccionament' de Panrico

Oaktree, la gestora de capital esdevinguda accionista única de Panrico, és al darrera del pla anunciat fa uns dies i que suposarà una nova onada d'acomiadaments i de retallades salarials. De moment, s'ha suspès el pagament de les nòmines. Aquestes mesures i aquests anuncis coincideixen amb l'entrada com a nou CEO de Carlos Gila. El nomenament de Gila, tal com destaca la UGT de Panrico Catalunya, és simptomàtic, en tant que Gila ja ha estat implicat en la "reestructuració" d'empreses com "La Seda" o "Azucareras Ebro Agrícola", mèrits que li han valgut una vinculació més o menys estreta amb Oaktree des de fa tres anys.

El pla s'executaria entre el 2014 i el 2015, i suposarà l'extinció de 1914 llocs de treball (en aquest còmput inclouen tant personal assalariat com personal "autònom"). Això implica gairebé la meitat de la plantilla. D'altra banda, els llocs de treball que persisteixen patiran reduccions salarials brutals del 35% al 45%. Les diverses seccions sindicals i el comitè d'empresa han expressat el seu rebuig, per bé que, a hores d'ara, les principals mobilitzacions s'han centrat en la planta de Puente-Genil, on hi ha convocada una concentració pel dissabte 28, a les 11h del matí. Encara que a la regió de Barcelona, la major part de la plantilla es troba a Santa Perpètua de la Mogoda, la seu social i les oficines centrals de Panrico són a Esplugues de Llobregat, a l'Avinguda Països Catalans.

Els sindicats han manifestat en reiterades ocasions el seu escepticisme sobre l'estratègia de la direcció i d'Oaktree. De fet, en les comunicacions a la premsa, s'ha indicat que la reducció de llocs de treball (756 llocs de fàbrica, 483 llocs de suport, 600 llocs d'autònoms i 75 de comandaments intermedis) i de massa salarial no anirà acompanyada de cap de les plantes que Panrico té en diversos punts de la Península. D'una banda, es parla de reorientar la capacitat productiva a l'elaboració de marques blanques per a les grans distribuïdores. De l'altra, es diu que cal reduir la inversió en publicitat i augmentar la promoció en els punts de venda.

El referèndum, la qüestió i les respostes

Encara cal saber quina forma prendrà el referèndum sobre la independència, reivindicat des d'amples sectors de la població. És plausible que hom el faci fer a través de la llei de consultes populars del Parlament de Catalunya, bé de l'actual (impugnada davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de la presumiblement s'aprovarà en el mes d'octubre. Teòricament, aquesta llei capacitarà els grups parlamentaris partidaris del referèndum (CiU, ERC, ICV i Grup Mixt) per sol·licitar la convocatòria d'una consulta sobre la independència.

Cal no oblidar l'experiència de la consulta popular sobre la independència, realitzada entre els anys 2009 i 2011 en més de mig miler de municipis. Ara es tractaria de fer una consulta oficial i vinculant, en el benentès que la vinculació és política.

Des d'una perspectiva de nació completa, de Països Catalans, és evident que no cal magnificar aquesta consulta o referèndum oficial. Serà territorialment restringida a la Comunitat Autònoma de Catalunya i el cens de participants no coincidirà amb el veïnat complet de les més de quaranta comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma. Fonamentalment la consulta ha de demanar a aquest cens si vol o no que la Comunitat Autònoma de Catalunya es constitueixi en una República Catalana independent.

L'ideal, doncs, seria una qüestió directa: "Sou favorable a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya com a República Catalana, independent de l'estat espanyol?". Hom pot pensar en variants terminològiques i acceptar fins i tot algunes addicions a la fórmula de "República Catalana". Però caldria no carregar-la massa. No és el moment, en aquest referèndum, de fixar elements que tan sols el posterior Procés Constituent hauria d'escatir jurídicament.

Caldria defugir qüestions indirectes de l'estil de "Doneu la vostra aprovació a què el Govern de la Generalitat de Catalunya obri un procés de negociacions..." si no és que s'explicités que les negociacions anirien encaminades a la constitució de la dita República Catalana independent.

Crec que el suport parlamentari i popular a aquests posicionaments és prou ample. Hom no guanya gaire fent cessions, per exemple, a un Duran Lleida que reclama una resposta intermèdia. Aquesta resposta intermèdia, en tot cas, la representa el vot en blanc o, segons el casos, el vot nul. Les possibles adhesions d'una República Catalana a confederacions, unions o organitzacions més àmplies, no pertoquen a aquesta consulta, car únicament les pot contraure una República Catalana ja independent. De fet, el "confederalisme hispànic" que diu defensar Duran Lleida requereix l'obertura d'un procés constituent a tota la Península (o, si més no, a l'actual estat espanyol) i no pas una consulta limitada al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Com hem dit altres vegades, la consulta sobre la independència inclou diversos posicionaments:
- abstenció.
- vot nul, amb ingrés de qualsevol papereta que explicités una resposta diferent de "sí" o "no".
- vot en blanc, amb ingrés d'una papereta sense resposta.
- vot afirmatiu.
- vot negatiu.

Quedaria, d'aquesta manera, exercit el dret d'autodeterminació. No del tot, car un procés constituent ulterior de la República Catalana, sense limitacions territorials ni formals, és un procés continu, on els mecanismes de participació es fonen amb la transformació real. De fet, si aquest procés prengués volada, el referèndum puntual passaria a ser (si no s'hagués fet llavors) un element secundari.

Resultats de les eleccions al Bundestag

Un total de gairebé 62 milions de persones eren cridades ahir a les urnes per elegir la composició del Parlament Federal de la República Federal Alemanya. Més d'un 34% van votar la CDU/CSU, i un 28% d'abstingueren. El suport de l'SPD fou del 18%. Els altres dos partits presents al Parlament, Die Linke i Die Grüne aconseguiren un 6% i un 5% del suport censal. En conseqüència a la distribució dels primers vots, el total de diputats al Reichstag serà de 630, dels quals uns 300 són diputats d'elecció directa (primer vot, majoritari) i 330 d'elecció indirecta (segon vot, proporcional). Els partits de la Unió han obtingut 311 escons, a tan sols 4 cadires de la majoria absoluta. L'SPD n'ha obtingut 192, mentre l'Esquerra se n'ha fet amb 64, i els Verds amb 63.

	Primer vot	Segon vot	% Primer vot	% Segon vot
Cens	61903903	61903903	100,00%	100,00%
Abstenció	17614251	17614251	28,45%	28,45%
CDU	16225769	14913921	26,21%	24,09%
SPD	12835933	11247283	20,74%	18,17%
DIE LINKE	3583050	3752577	5,79%	6,06%
GRÜNE	3177269	3690314	5,13%	5,96%
CSU	3543733	3243335	5,72%	5,24%
FDP	1028322	2082305	1,66%	3,36%
AfD	809817	2052372	1,31%	3,32%
PIRATEN	962946	958507	1,56%	1,55%
Vots nuls	688428	587187	1,11%	0,95%
NPD	634842	560660	1,03%	0,91%
FREIE WÄHLER	431409	422857	0,70%	0,68%
Tierschutzpartei	4415	140251	0,01%	0,23%
ÖDP	128158	127085	0,21%	0,21%
REP	27279	91660	0,04%	0,15%
Die PARTEI	39258	78357	0,06%	0,13%
pro Deutschland	4818	74311	0,01%	0,12%
BP	28336	57285	0,05%	0,09%
Volksabstimmung	1748	28667	0,00%	0,05%
MLPD	12986	25336	0,02%	0,04%
RENTNER	919	25190	0,00%	0,04%
PARTEI DER VERNUNFT	3881	25027	0,01%	0,04%
PBC	2070	18529	0,00%	0,03%
BIG	2678	17965	0,00%	0,03%
BüSo	18039	13131	0,03%	0,02%
DIE FRAUEN	0	12522	0,00%	0,02%
Nichtwähler	0	11349	0,00%	0,02%
Bündnis 21/RRP	5335	8851	0,01%	0,01%
DIE VIOLETTEN	2500	8248	0,00%	0,01%
FAMILIE	4476	7451	0,01%	0,01%
PSG	0	4840	0,00%	0,01%
DIE RECHTE	0	2288	0,00%	0,00%
B	619	0	0,00%	0,00%
BGD	1431	0	0,00%	0,00%
DKP	1705	0	0,00%	0,00%
NEIN!	291	0	0,00%	0,00%
Übrige	77192	0	0,12%	0,00%

Castiguen amb sis mesos de presó un delicte de desobediència lingüística

L'Audiència Provincial de Castelló ha revocat la sentència absolutòria de Carles Mateu Blay i ha acceptat la petició fiscal, condemnant-lo a sis mesos de presó per desobediència a l'autoritat i un retirada del carnet d'un any i un dia. Missatge poderós de la judicatura que assum així com a desobediència a l'autoritat un delicte de desobediència lingüística, ja que la Guàrdia Civil retingué Mateu per l'única raó de no voler parlar en castellà. Bàsicament, l'Audiència Provincial interpreta que Mateu incorregué en la desobediència lingüística per tal de dificultar un control d'alcoholèmia. Els drets lingüístics declarats en la Constitució i en l'Estatut són, doncs, paper mullat.

El projecte Castor i els microsismes marins davant de Vinaròs

Ahir divendres 13, a les 8h35, es registrava un moviment sísmic, amb epicentre situat en el mar, a uns 20 quilòmetres del litoral d'Alcanar-Vinaròs (la Sènia). Del sisme han elaborat comunicats tant l'Institut Geològic de Catalunya (IGC) com l'Institut Geogràfic Nacional d'Espanya.

Aquest sisme, de 2,8 graus, segons el comunicat de l'IGC és el més pronunciat d'una setantena de microsismes que han tingut lloc en aquesta mateixa zona des del passat dilluns dia 9, i que han estat detectats pels sismògrafs de l'Observatori de l'Ebre. Cap d'aquests sismes, que se sàpiga, no ha estat sentit per la població.

Xavier Goula, responsable de Sismologia de l'IGC ha admès que aquesta sèrie sísmica tan poc habitual "podria estar efectivament relacionada amb la injecció de gas sota el sòl marí, un fenomen que ja és conegut per altres experiències". Estefania Blanch, de la Secció de Sismologia de l'Observatori de l'Ebre encara és més clara en dir que "aquesta sismicitat induïda ja s'esperava i pot respondre als canvis i assentaments del terreny que es van produint a l'injectar el gas, ocasionats per la variació de pressions".

De fet, el jaciment petrolífer "Amposta", abandonat en el seu moment per esgotament de la reserva, es troba justament situat a un 22 quilòmetres del litoral de Vinaròs. L'empresa Escal UGS desenvolupa l'anomenat Projecte Castor, consistent en la injecció de gas en aquest antic jaciment, amb la finalitat de proporcionar una reserva operativa al sistema gasista de l'estat espanyol, amb un volum global equivalent a 2 mesos del consum total mitjà de gas de l'estat. El jaciment consisteix en una capa de roca calcària porosa, d'uns 300 metres de gruix mitjà, situada a uns 1.800 metres de profunditat en el subsòl marí. Aquest jaciment té un volum útil de emmagatzematge de gas de 1.300 milions de metres cúbics, i actualment el cabal d'injecció és de 8 milions de m³ diaris, mentre que el cabal d'extracció és de 25 milions. Aquestes xifres fan de Castor Vinaròs "el més gran magatzem de gas natural" de la Península Ibèrica.

Ja fa anys que veïns i entitats d'Alcanar i de Vinaròs s'oposen al projecte Castor, sota el lema "No al projecte Castor a les terres del Sénia". Els microsismes d'aquests darrers dies han empès de nou el moviment, i Marina Albiol, diputada d'Esquerra Unida de Castelló, ha sol·licitat a la Generalitat Valenciana la investigació de possibles efectes sobre el fons i l'ecosistema marí. Al capdavall, els microsismes indiquen un reassentament del terreny.

Vuit-cents anys de la Batalla de Muret

Les emocions de les darreres hores, com és lògic, han passat per davant d'aquesta efemèride. No obstant això, mitjans com el Jornalet dediquen la portada al significat d'aquella batalla, escaiguda el 12 de setembre (calendari julià) de l'any del Senyor del 1213.

Molt s'ha escrit sobre la batalla de Muret. En la historiografia occitana, apareix com una data negra que clou l'edat d'or de la plenitud provençal. En la historiografia catalana, s'ha vist en Muret el canvi d'orientació dels reis d'Aragó, que passaren de mirar cap al nord a mirar cap al sud. Són, òbviament, simplificacions. La batalla de Muret tingué menys repercussions irreversibles que les que ens pensem. El mateix rei Pere d'Aragó havia participat l'any anterior en la batalla de Navas de Tolosa, la qual cosa indica la doble visió, ara cap al nord, ara cap al sud, de les societats relativament autocentrades. Set anys després de Muret, Albert de Sisteron encara escrivia aquests bordons: "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés". Potser té més rellevància el Tractat de Corbeil (11 de maig del 1258), pel que fa al distanciament de Catalunya respecte de la resta d'Occitània o, si és que parlem de la supeditació d'Occitània a França, és en la consolidació de l'estat dinàstic francès (segles XVI-XIX) on hauríem de posar l'accent. I, ja abans de Muret, tot aquest espai havia mostrat signes de contradiccions internes que, al capdavall, són els que anuncien la inestabilitat històrica del sistema feudal europeu.

Tot i amb tot, la batalla de Muret resulta d'interès per l'àmplia aliança que s'havia forjat per resistir la Croada Albigesa organitzada pel Papat i pel rei de França. Aquesta Croada, com la Croada que havia bandejat, no feia ni deu anys, l'Imperi Grec de Constantinoble, responia a les necessitats expansives del nord europeu, que cercava noves oportunitats en les ribes de la Mediterrània.

El 'casus belli' havia estat la difusió d'un seguit de doctrines que l'Església Romana, amb el papa Innocenci III al capdavant, havia definit com a herètiques. Aquestes doctrines, conegudes com a càtares o albigeses (per la ciutat d'Albi), havien penetrat en diversos estrats i diverses comarques, no tan sols d'Occitània, sinó també d'altres zones de la Cristiandat llatina. L'església local oficial hi fou formalment hostil i organitzà temptatives de "conversió" dels heretges (com la que protagonitzà Domingo de Guzmán). Però des de Roma, s'acusà alguns prínceps occitans de protegir l'heretgia i àdhuc de seguir-la. La mateixa proporció de l'heretgia desencoratjava senyors com el comte Ramon VI de Tolosa de combatre-la obertament. Les negociacions entre Tolosa i el Papat foren viciades per les ambicions del cap militar de la Croada, Simó de Montfort, i del cap religiós, el llegat papal Arnau d'Amaurí. En el 1209, la Croada començà a operar, amb massacres com la de Besiers (on Amaurí hauria pronunciat la famosa frase de "mateu-los tots, que Déu reconeixerà els seus") o el setge de Carcassona. En el 1210, els croats atacaren les fortaleses de les muntanyes de Minerva, Tèrme i Cabaret.

Innocenci III, el papa més poderós de la història, tenia, però, una posició prou ambivalent respecte de la Croada. Ramon VI de Tolosa va aconseguir la mediació papal, que se segellà amb la convocatòria d'un concili, que arrencà a La Vaur el 15 de gener del 1213. Innocenci III reintegraria als senyors desposseïts per la croada els seus drets a canvi de sotmetre'ls a l'església. Ara bé, Simó de Montfort aspirava ja clarament a fer-se fer comte de Tolosa. Havia convertit Muret, població situada a les ribes de la Garona i de la Loja, i esperava el moment propici per desallojar Ramon VI.

El rei d'Aragó, un dels vencedors a la batalla de Navas de Tolosa, considerava els comtats de Tolosa, de Foix i de Comenges com a situats sota la seva protecció, per lligams personals de fidelitat. L'agost del 1213, l'exèrcit d'Aragó i dels seus aliats, amb un miler de cavallers, recuperava places de la conca de la Garona que havien estat presos els anys anteriors pels croats. L'objectiu era prendre Muret, precisament aprofitant que el cap croat, Simó de Montfort era a Saverdun. Quan Montfort conegué les intencions del rei Pere, inicià la marxa cap a Muret.

A Muret hi havia una guarnició d'una cinquantena de cavallers i de set-cents infants. El 10 de setembre, el rei Pere i els seus aliats plantaren dos camps en la riba esquerra de la Garona, situats a uns 3 quilòmetres dels castells. Les forces aliades eren, a més, complementades per vaixells arribats des de Tolosa, ben dotats de provisions, i que aportaven 2000 cavallers i 5000 infants. Sota les ordres del comte Ramon Roger I de Foix hi havia 600 cavallers; sota les ordres del rei Pere d'Aragó n'hi havia 700; sota les ordres dels Ramon el Jove de Tolosa, i del comte Bernat IV de Congenge, n'hi havia 900. El setge el començà aquest darrer grup. Gràcies als manganells i altres peces d'artilleria, prengueren una de les dues portes de Muret, una de les torres i la vila nova, de manera que els croats van haver de replegar-se cap a la vila vella i el castell. Davant de la proximitat de les tropes de Simó de Montfort, el rei Pere ordenà la retirada de la infanteria aliada, decisió que ha estat contestada, ja que precisament, fou per la porta retinguda pels assetjats, que hi pogueren entrar els 900 cavallers de Montfort i el centenar de Payen de Corbeil.

Les decisions de les hores següents han estat analitzades al llarg de la història. Sembla que el rei Pere era el més ardent partidari de plantar-hi batalla, mentre que els tolosans s'estimaven més consolidar el setge i esperar l'arribada de més tropes aliades. D'altra banda, Simó de Montfort era conscient que no podria resistir gaires dies de setge, de manera que també preparà batalla.

El divendres 13 comença amb un nou setge per part de la infanteria tolosana, mentre la cavalleria aliada era alerta de la previsible sortida dels croats. Fou a la vesprada, quan la cavalleria aliada es retirà per descansar, que Simó de Montfort ordenà la sortida per la porta de Salas, i creuaren la Loja per un gual, de manera que prengueren els assetjants per sorpresa. Montfort encomanà a dos cavallers croats, Alain de Roucy i Florent de Ville caçar el rei aragonès, cosa que feren. La mort del rei precipità la victòria croada.

Simó de Montfort esdevingué, arran de la batalla, duc de Narbona, comte de Tolosa, vescomte de Besiers i vescomte de Carcassona. El poder de Montfort al Llenguadoc fou ratificat al Quart Concili Laterà (1215). Un dels participants a Muret, Ramon el Jove, però dirigí una revolta contra Montfort (1216). El setembre del 1217, Tolosa queia en mans de Ramon. El juny del 1218, en el curs del setge croat a Tolosa, Simó de Montfort fou mort d'una pedrada. La batalla de Muret era venjada... per bé que no de manera irreversible.

La via catalana a la independència

Demà farà quaranta anys que estroncaren violentament la via xilena al socialisme. Quaranta anys després, la mobilització popular ha engendrat una Via Catalana a la independència que, des del Voló fins a Vinaròs, unirà vora 400.000 persones. L'Onze de Setembre commemora la darrera jornada del setge del 1714, que conclogué en la conquesta de Barcelona per part de les tropes de les Dues Corones borbòniques. S'hi han escolat 299 anys. Les Noves Plantes d'aquells dies han estat substituïdes per estatuts i constitucions, però el Regne d'Espanya resta encara avui (amb el permís del Gran Ducat de Luxemburg) com el darrer reialme borbònic. Moltes vegades s'ha pronunciat allò de "se acabó para siempre la espúria raza de los Borbones", però sempre és més difícil de fer que de dir. Efemèride recordada de tant en tant per alguna ploma dels segles XVIII i XIX, fou l'adveniment del segle XX la que instituí l'Onze de Setembre. Això explica que moltes persones diguin que ells commemoren altres Onzes de Setembre que no pas el del 1714. Per exemple, l'Onze de Setembre del 1886, quan Santa Maria del Mar acollí una missa en memòria dels màrtirs de l'Onze de Setembre, soterrats en el Fossar de les Moreres. O l'Onze de Setembre del 1891, quan el Foment Catalanista realizà la primera vetlla dedicada als mateixos màrtirs. O l'Onze de Setembre del 1901, marcada per enfrontaments amb els lerrouxistes i amb una trentena de detinguts. O l'Onze de Setembre del 1905, viscut amb prohibicions del Gobierno Civil. O l'Onze de Setembre, del 1923, quan l'hegemonia de la Lliga Regionalista ja semblava desbordada. O la del 1937, que aplegà representants de totes les forces que combatien el feixisme. O l'Onze de Setembre del 1946, amb l'assassinat de Josep Corbella. O el Comitè de l'Onze de Setembre del 1964 que en commemorà els 250è aniversari, amb una convocatòria clandestina que aplegà 3000 persones. O l'Onze de Setembre del 1971, quan des de l'Hotel Duval de Barcelona van sonar Els Segadors i un missatge del Front Nacional de Catalunya. O l'Onze de Setembre del 1976, amb homenatge a Casanovas a Sant Boi de Llobregat. O l'Onze de Setembre del 1977, amb la manifestació per la "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i la mort, per bala de goma policial, de Carlos Gustavo Freicher. O l'Onze de Setembre del 1978, amb l'assassinat de Gustau Muñoz. O l'Onze de Setembre del 1983. O l'Onze de Setembre del 1992. O l'Onze de Setembre del 2001. O l'Onze de Setembre del 2009, marcat per la solidaritat amb Arenys de Munt. O l'Onze de Setembre del 2012, amb la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana. Poques vegades en els països del nostre entorn es percep una mobilització tan àmplia com la d'enguany. En uns moments on l'oligarquia s'aferra a l'immobilisme i tan sols contempla "reformes" que suposin més destrucció i més misèria, cap moviment no pot ser pur, i tot es troba empeltat pels interessos oligàrquics. La mobilització, d'una banda, fa creure la gent en un interès nacional comú. L'oligarquia té poc marge. Si enfonsa el moviment, enfonsa una il·lusió que, en part, la protegeix. Si l'esperona, la ruptura pot mobilitzar energies ara adormides. "I què?", es demanen els més lúcids de les classes subalternes. "Que hi tenim res a perdre?"

Vagues als serveis públics

Avui mateix arrenca una vaga del transport sanitari a Barcelona i a altres localitats. Els treballadors d'ambulàncies denuncien les retallades en les condicions laborals (particularment, la darrera reducció salarial pactada per la patronal d'un 9,2%) i en la flota de vehicles. A Santa Eulàlia continua l'acampada davant de les oficines d'Ambulàncies Condal. Els treballadors de les Ambulàncies del Grup La Pau contrastaven la situació entre els "87 cooperativistes" i els treballadors, ja que les retallades patides pels darrers tenen com a objectiu evitar cap sentida (o, més aviat, endarrerir-la) en les percepcions dels primers.

La setmana passada començava una vaga indefinida entre el personal de Poder Judicial espanyol en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'objectiu és aconseguir que la Generalitat de Catalunya es comprometi "al manteniment de la justícia com a servei essencial, públic i gratuït". Malgrat tot, no és previsible que la vaga arribi a aturar processos polítics com l'enjudiciament de diversos veïns per protestar contra el Pla Caufec o Porta Diagonal.

D'altra banda, a partir del 16 de setembre, començarà una vaga indefinida entre els docents de les Illes Balears i Pitiüses. El motiu bàsic és el decret del govern Bauçà que amenaça la situació de la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Malgrat que aquest decret fou paralitzat pel Tribunal Superior de Justícia, el govern tirà pel dret i l'aprovà de totes formes. La desobediència judicial del govern, doncs, rebrà resposta en la desobediència docent.

El cost de Barcelona-Pirineus 2022

La decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI) de no atorgar els Jocs Olímpics d'estiu del 2020 a Madrid ha estat saludada jocosament en els nostres rodals. Caldrà veure quina serà la reacció si el COI no atorga els Jocs Olímpics d'hivern del 2022 a l'astracanada autodenominada "Barcelona-Pirineus". Caldrà veure si a Barcelona serà possible una campanya com la que han fet els madrilenys de Cobri2020.

Hom ha argumentat que la despesa en la candidatura de Madrid 2020 és equiparable a convertir en gratuït durant un any els transports públics madrilenys. Com que es tracta d'uns jocs d'hivern, la proporció no deu ser ben bé la mateixa en el cas de Barcelona 2022. Tot i amb tot, aquest argument oblida un aspecte. La gratuïtat del transport públic, ni que sigui restringida a les capes de població amb menor renda, és quelcom que "beneficia" la població general. En canvi, la promoció d'una candidatura olímpica genera despeses que tenen contrapartides d'ingressos, en forma de contractes ben diversos (infrastructures, publicitat, etc.). Això és el que fa que partits que es diuen "conservadors fiscals" o "austers pressupostaris", que tenen tanta recança a la despesa sentin que aquestes altres despeses no són purament despeses, sinó investiments que alimenten els xiringuitos d'amiguets i coneguts, i que financien butaques en els consells d'administració d'empreses "d'èxit".