divendres, 29 de gener del 2016

La caiguda del campanar de l'Església de Sant Pere ad Vincula, de Rosselló (Segrià)

La imatge de l'esfondrament del campanar de l'Església de Sant Pere (Rosselló, Segrià) ha causat sensació, encara que fa més de dos segles que l'estructura de l'edifici, deteriorada per la humitat del subsòl ha provocat actuacions recurrents.

L'edifici actual es correspon a un contracte de construcció datat del 2 de febrer del 1756. Substituïa una església anterior, també dedicada a Sant Pere ad vincula, que havia quedat petita i de construcció precària. Les obres s'iniciaren el 25 d'abril del 1757, amb Josep Burria com a mestre d'obres. L'agost del 1757 el succeïa Miquel Batiste. El 1762 l'obra ja era acabada. Oficialment, l'Església era dedicada a Nostra Senyora del Pilar, si bé l'altar major continuava dedicat a Sant Pere, patró de Rosselló.

En el 1786 hom detectà ja problemes d'humitats. En el 1947 es consignà el perill d'esfondrament, amb una esquerda que creuava la volta de l'absis sobre l'altar major, de manera que s'intervingué amb la col·locació d'uns tirants de ferro. Com que aquesta intervenció era insuficient, va procedir a enderrocar-se la teulada de l'altar major, i es construiren uns tirants de formigó armat damunt dels murs laterals (1953). En el 1965, es va desprendre una cornisa del campanar, que produí un forat en la coberta de l'església. Hom hi va respondre amb l'enderrocament de la cúpula superior de la torre, substituïda amb una obra de formigó, es va repassar la teulada i se substituí l'enrajolat de l'interior. En el 1990, es va afegir un cos de formigó al campanar, que el feia més alt, i que substituía la part superior originària, massa precaritzada.

Curiosament l'entrada en Patrimoni.Gencat considerava l'edifici en "bon estat de conservació".

dilluns, 25 de gener del 2016

La victòria electoral de Marcelo Rebelo de Sousa a les presidencials portugueses

El desencís envers el pacte tripartit d'esquerres a Portugal s'ha manifestat en les eleccions presidencials d'ahir. El candidat del PSD, Marcelo Rebelo de Sousa s'hi ha imposat amb el 52,5% dels vots vàlids emesos, cosa que fa que sigui ja president electe, sense haver d'esperar a la segona volta. Val a dir, però, que la participació electoral ha estat del 48,84%, i és justament ací on es manifesta el desencís. Una mica més de la meitat dels portuguesos no hi han anat a votar. Les raons, és clar, són complexes. La figura del President de la República és decorativa, però té una certa capacitat d'arbitratge. En qualsevol cas, mai no havia hagut un nivell tan elevat d'abstenció en unes presidencials on no es presentés l'actual president.

És previsible que el primer ministre António Costa dimiteixi i que es precipitin unes noves eleccions legislatives. El PS portuguès no era gaire amic del pacte tripartit i ara té una excusa perfecta a la safata.

Aquest escenari arriba en un moment on es prepara al Regne d'Espanya un pacte governamental similar. Pablo Iglesias, de Podemos, oferia un pacte al PSOE i a IU. Alguns opinadors propers al PSOE s'estimarien més que el tripartit es formés amb PSOE, Podemos i C's, i d'altres no amaguen la preferència per un tripartit format per PP, PSOE i C's.

Sigui com sigui, amb més o menys presència dels "partits d'esquerra", els governs de Lisboa i de Madrid no semblen gaire capaços d'oferir una alternativa real a les polítiques d'austeritat, que podrien recrudir-se d'acord amb el mandat de les institucions comunitàries.

dijous, 21 de gener del 2016

Preguntes i respostes

Els veïns d'Esplugues, en els darrers anys, han pogut participar en tres "referèndums" sobre la independència de "Catalunya". El 20 de juny del 2010 ho van poder fer amb una pregunta única amb resposta binària (Sí, No; Blanc). El 9 de novembre del 2014 ho van poder fer amb una pregunta doble de la qual resultaven tres respostes vàlides (SíSí, SiNo, No; a més del Blanc i del SíBlanc). El 27 de setembre del 2015 ho feren amb unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitàries amb candidatures del "Sí" (JxSí, CUP), del "No" (C's, PSC, PP) i de les que no es van volguer pronunciar (CSQEP, UDC, PACMA). Els resultats del 20 de desembre del 2015, eleccions a les Corts espanyoles, reobrien la qüestió de fer un referèndum sobre la qüestió, que ara sigui acordat i tingui ple reconeixement jurídic. És una de les "línies vermelles" que Podemos presenta per arribar a un acord de legislatura amb el PSOE.

Però quina mena de referèndum? Per quina via? I, encara més important, amb quina pregunta i amb quines respostes? El tema, ara mateixa, és manté en l'àmbit de la hipòtesi. Per a alguns la qüestió hauria de ser sobre la independència i resposta binària. Però d'altres contemplen una pregunta única, amb resposta ternària (amb el federalisme com a via media).

És el "federalisme" una cosa intermèdia entre Sí i No? Sembla que és més aviat una de les formes del "No". És la independència l'únic Sí possible? Potser dins del Sí hi caben els partidaris del "confederalisme". Així, més aviat, la pregunta hauria de veure amb el "subjecte polític de sobirania". Els subjectes polítics de sobirania poden establir pactes confederals, que fins i tot poden ser "eterns" i "irrevocables".

La qüestió de fons és si hom vol o no emprendre un procés constituent de bell nou, precedit d'un procés destituent on la legitimitat anterior no pugui ser esgrimida per limitar la legitimitat constituent (bo i que serveixi per garantir la "seguretat jurídica" durant tot el període de transició). Però també hi ha la qüestió de forma de l'àmbit territorial, més difícil de tancar amb un procés participatiu.

L'ideal seria un procés constituent mundial protagonitzat per persones sobiranes.

dissabte, 16 de gener del 2016

Els 18 mesos de termini del govern Puigdemont

El procés avança (circula) d'acord amb contradiccions. El 9N2014, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, Artur Mas el considerà tan sols com la primera volta que calia tancar amb una segona volta: unes eleccions plebiscitàries. Si el 9N2014 havia estat el fruit d'un pacte fet entre CiU-ERC-ICV-CUP el desembre del 2013, la cosa ara es prometia més ràpida. Però Mas posà la condició de fer una llista unitària. Els terminis s'allargaren. Hom desaconsellà fer les plebiscitàries abans de les municipals. I així arribàrem al 27S. El 27S, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, ara ens recorden que el plebiscit no es va guanyar del tot. De manera que ara som en una incertesa quant al caràcter de l'actual govern de JxSí i del pacte de legislatura de JxSí-CUP.

És un govern i un pacte independentista? Sí, però no per fer possible la independència en aquesta legislatura. És un govern i un pacte constituent? Sí, però sense afanyar-se. Hi ha una certa sensació de retrocés. Si JxSí-CUP passen ara al dilacionisme, CSQEP, que defensava un procés constituent no-subordinat, ara passa a defensar que la comissió sobre procés constituent sigui d'estudi i no pas una comissió legislativa. I si el PSC defensava un referèndum acordat, ara resulta que no, que no el defensa.

dissabte, 26 de desembre del 2015

La territorialitat i com encarar-la

Durant molt de temps en l'esquerra independentista orgànica s'hi postulava una visió unitària de la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans. La idea de "ritmes diferents" despertava suspicàcies. Actualment, però, amb diferents nivells, hom veu la necessitat de no girar l'esquena als processos territorialitzats. La rigidesa territorial, no obstant, és ben present en els rengles independentistes principatins derivats del post-autonomisme. Per aquests rengles independentistes, la unitat del territori de l'actual CA de Catalunya és axiomàtica. És normal que sigui així, ja que aquests rengles no contemplen la "territorialitat" com una qüestió a debatre. No obstant, les anàlisis demoscòpiques (més enllà de resultats electorals) mostren com el territori de la CA de Catalunya pot ser segmentat a grans trets en dues unitats: el gros del territori (diguem-ne, Catalània) i les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona-Reus (diguem-ne, Tabàrnia). Sectors ultraespanyolistes han fomentat aquest concepte "tabàrnic" per reivindicar la secessió interna (com a "comunitat autònoma" del "regne d'Espanya"). No obstant, una articulació territorial en aquest sentit podria ser beneficiosa per a la consecució d'un estat supracomarcal català, que vagi més enllà de les limitacions microstatals del Principat d'Andorra. Una "República Catalana" a "Catalània" té suports amples, majoritaris, amb un sistema de partits que ha conduït a la marginalitat al PPPSOEC's. En aquest territori, el català és nítidament llengua comuna, sense necessitats de "Súmates". La polaritat Catalània-Tabàrnia la veiem ara en la mateixa CUP, on el sector tabàrnic es troba potser massa acomplexat pel que diguin o deixin de dir els elements majoritaris de l'esquerra de les comarques respectives. Alhora, avançar en la constitució de blocs revolucionaris en ambdos unitats geopolítiques sembla més fàcil si es fa de manera coordinada que no de manera rígida. Les organitzacions que convenen, és clar, són d'àmbit nacional (de Països Catalans), però les plataformes i campanyes han d'adaptar-se a cada unitat geopolítica.

divendres, 25 de desembre del 2015

La importància de saber dir no

L'excessiu pes que hom ha donat al parlament autonòmic en el procés de constitució d'una República de Catalunya i Aran passa factura. Aquestes institucions autonòmiques són sotmeses a les lògiques del bloc constitucional del Regne d'Espanya. Alhora, són terreny adobat dels partits de la crostra autonomista, els qui en forma de CiU o de tripartit han regit (o fet veure que regien) els destins de la CA de Catalunya. Aquests partits i coalicions són acostumats als xantatges i als bescanvis de cromos. Darrerament, en aquest espai parlamentari s'han sentit intimidats per forces emergents, més o menys d'esquerres, i han anat a correcuita per assimilar-les. El desembre del 2013, per exemple, escenificaren un gran acord CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, ANC, Òmnium, etc., per tal de preparar un referèndum vinculant sobre la independència. Aquest acord suposava una preparació de més de deu mesos. El resultat fou una convocatòria diluïda, ja que algunes forces es rendiren a la sentència desfavorable del Tribunal Constitucional i d'altres procuraren de burlar-la. El resultat d'aquell N9N fou una participació modesta, però una majoria dels qui votaren s'expressaren per a un estat independent. Ara bé, CiU-ERC-CUP ho prengueren com un triomf. Això suposava una contradicció. Si el N9N havia estat un èxit, calia començar a posar fil a l'agulla cap a l'estat independent. Si no ho havia estat, calia plantejar-se les coses. No es va fer ni una cosa ni l'altra. Hom va dir que allò era la primera volta d'unes eleccions plebiscitàries. Per motius d'agenda i per l'exigència d'una "llista única", aquestes eleccions plebiscitàries trigaren gairebé deu mesos. Aquestes dilacions no obeïen a cap més objectiu que aïllar el moviment independentista de la societat i consolidar-hi un lideratge d'ordre. Cal saber dir "no" a aquest lideratge. Com també cal saber dir "no" a l'esquerra monàrquica que vol apuntalar l'estat dinàstic espanyol. No són dos "no" contradictoris, sinó complementaris. No són "no" que aturen res, sinó que permeten ensortir-nos d'un atzucac. I qui ha de dir "no"? La CUP? El dubtós cens de 3500 militants i simpatitzants de la CUP? El gros de votants de JxSí-CUP? Més aviat cal que aquest "no" sigui el més àmpliament compartit, perquè és un "no" que cal pronunciar no en institucions autonòmiques sinó en la construcció d'un poder instituent.

dilluns, 21 de desembre del 2015

Eleccions espanyoles 20D: què han fet els electors de la província de Barcelona

En les eleccions al Congrés del 20 de desembre del 2015 a la província de Barcelona, tenim 3.974.402 electors, dels quals:
- 1.109.443 s'han abstingut.
- 766.889 han votat En Comú Podem.
- 463.612 han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
- 412.540 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-CATSÍ).
- 386.143 han votat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 377.563 han votat Democràcia i Llibertat (DL, Convergència. Demòcrates. Reagrupament).
- 321.268 han votat Partido Popular (PP).
- 47.743 han votat Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
- 34.270 han votat el Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA).
- 18.126 han votat en blanc.
- 14.996 han fet vot nul.
- 10.588 han votat Recortes Cero-Grupo Verde (RC-GV).
- 5.859 han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 5.363 han votat el Partit Comunista del Poble de Catalunya.

En les eleccions al Senat (amb un 99,94% escrutat) tenim:
- 1.241.389 s'han abstingut.
- 610.126 han votat Óscar Guardingo (En Comú).
- 557.072 han votat Maria Freixanet (En Comú).
- 538.663 han votat Santi Vidal (ERC-CATSÍ).
- 505.781 han votat Joan Comorera (En Comú).
- 443.333 han votat Carles Martí Jufresa (PSC-PSOE).
- 438.447 han votat Mireia Ingla (ERC-CATSÍ).
- 410.455 han votat Erika Torregrossa (PSC-PSOE).
- 397.187 han votat Francesc Xavier Grau Roig (PSC-PSOE).
- 392.933 han votat Miquel Àngel Escobar (DL).
- 371.134 han votat Jordi del Río i González (ERC-CATSÍ).
- 325.204 han votat Sílvia Requena (DL).
- 303.466 han votat Nuria Carreras Povill (PP).
- 290.215 han votat Javier Basso Roviralta (PP).
- 286.907 han votat Francisco Javier Alegre Buxeda (C's).
- 285.823 han votat Daniel Gracia Álvarez (PP).
- 276.119 han votat Glòria Freixa i Vilardell (DL).
- 250.487 han votat Nito Foncuberta (C's).
- 250.280 han votat Nuria Nadal Burgués (C's).
- 101.340 han votat en blanc.
- 78.139 han votat Alba García Roldán (PACMA).
- 70.820 han fet vot nul.
- 48.156 han votat Olga Eyre Estrada (PACMA).
- 46.944 han votat Julio Molinario i Valls (Unió.cat).
- 40.107 han votat Francisco Javier Martí Vallés (PACMA).
- 36.056 han votat Núria Rodríguez i Olivé (Unió.cat).
- 31.433 han votat Josep Lluis Fernandez i Burgui (Unió.cat).
- 22.733 han votat Arelis Coromoto Guaramato Diaz (RC-GV).
- 16.963 han votat Quim Boix (PCPC).
- 10.453 han votat Carlos Javier Silva Campañón (UPyD).
- 10.284 han votat Benito Muros Perfecto (RC-GV).
- 8.882 han votat Manuel Camuñas Gomez (RC-GV).
- 8.765 han votat Glòria Fontcuberta (PCPC).
- 8.394 han votat Buenaventura Ramos Bellés (PCPC).
- 7.184 han votat Miguel Rojo Bernabéu (UPyD).
- 6.669 han votat Ana Mariela Granada Granada (UPyD).

dimecres, 9 de desembre del 2015

La recuperació de l'Akatsuki: cinc anys de paciència per inserir un satèl·lit artificial a Venus

El 6 de desembre del 2010, va fallar la maniobra que havia d'inserir en l'òrbita de Venus la sonda japonesa あかつき, llençada el març anterior des del cosmòdrom de Tanegashima. L'Agència Espacial Nipona va decidir hivernar la sonda, deixar-la en òrbita heliocèntrica, i esperar cinc anys a un nou acostament de la sonda a Venus. S'hi feren ajustaments el novembre del 2011 i el juliol i setembre d'enguany. Finalment, la recuperació ha estat reixida, i l'Akatsuki entrà en l'òrbita de Venus aquest dilluns 7 de setembre. Una vegada adoptada l'òrbita definitiva, comença dos anys d'experiments científics que ajudaran a entendre millor el clima del nostre planeta germà.

Representació artística de l'Akatsuki, en el seu pas d'una òrbita heliocèntrica a una de citereocèntrica

La missió Akatsuki

Després del desencís de la Nozomi, que no va arribar a inserir-se en l'òrbita de Mart, l'Agència Espacial Japonesa tingué com a primer gran projecte de sonda interplanetària un mòdul orbital venusià. El pressupost de la missió era de 14,6 milers de milions de iens, sense comptar els 9,8 mil milions de iens que costaria el llençament.

El cos principal feia 1,45 x 1,04 x 1,44 m. Comptaria amb dos panells solars de 1,4 m2 cadascun, capaços d'oferir, quan la sonda fos en l'òrbita de Venus, uns 700 W de potència. La maniobrabilitat l'oferira un motor de 500 N d'hidrazina-N2O4, així com vuit motors de 23 N d'hidrazina i quatre motors de 3 N d'hidrazina. El sistema de comunicacióm constava d'un transponedor de 8 GHz, connectat a una antena plana de 1,6 m i a quatre antenes addicionals. La massa total de la nau en el llençament seria de 517,6 kg, dels quals 196,3 kg corresponien a propel·lents.

L'instrumental científic suposava una massa total de 34 kg, i constava de sis elements:
- la càmera de llum visible (552-777 nm).
- la càmara d'ultraviolat (UVI).
- la càmara d'infraroig d'ona llarga (LIR).
- una càmera de microones de 1000 nm (IR1).
- una càmera de microones de 2000 nm (IR2).
- un experiment de radioones.

El mes d'octubre del 2009, "The Planetary Society" i JAXA iniciaren una campanya de quatre mesos durant la qual hom podia enviar el seu nom i un missatge que fos carregat en l'Akatskuki. Els missatges serien impressos en plaques d'alumini, col·locades a bord de l'astronau. En total, participaren 260.214 persones, missatges incorporats en 90 plaques d'alumini. Tres d'aquestes plaques eren dedicades a Hatsune Miku, un dels "vocaloids" de Crypton Future Media.

Primer intent i maniobres de recuperació

La construcció de l'Akatsuki tingué lloc al Campus de Sagamihara. El 17 de març del 2010, la nau era transportada des de Sagamihara al Centre Espacial de Tanegashima, on arribà el 19 de març. El 4 de maig fou encapsulada en el carenat del cohet H-IIA, on també era encabit l'IKAROS. El 9 de maig el carenat era col·locat damunt del cohet H-IIA.

La data prevista de llançament era el 18 de maig. L'oratge obligà a endarrerir el llençament al dia 20, i efectivament tingué lloc llavors a les 21:58:22UTC.

Pel que fa a IKAROS, el 21 de maig era inserit en òrbita heliocèntrica. Es tractava de la primera nau propulsada principalment per vela solar, i començà el seu programa científic d'estudi del vent solar, de la pols còsmica i de l'explosions de raigs gamma, en l'entorn privilegiat del medi interplanetari.

L'Akatsuki, per la seva banda, entrava també en òrbita heliocèntrica, amb la vista posada amb una aproximació a Venus que tindria lloc el 6 de desembre del 2010.

El dia 6 de desembre, a les 23:49UTC, començà la ignició del motor de maniobra orbital. El motor havia d'estar actiu durant 12 minuts per tal que l'Akatsuki s'inserís en una òrbita venusina. El sistema de maniobra patí una errada, i el 8 de desembre, la JAXA confirmà que la inserció orbital no s'havia produït. El motor, per comptes de 12 minuts, hauria estat en marxa durant 3 minuts, en aturar-se degut a dipòsits salins acumulats damunt de la vàlvula que comunicava el tanc de pressurització d'heli i el tanc de combustible. Els sistemes de seguretat havien aturat el motor, salvant la nau.

La prioritat era aprofitar la finestra següent, encara que aquesta no tindria lloc sinó després de cinc anys. De moment, activaren els mecanismes d'hibernació. El 7 i el 14 de setembre del 2011, hom comprovà l'estat dels motors, identificant-ne quins havien quedat malmesos. L'octubre del 2011, hom alliberà 65 kg de NOx, que ja no eren aprofitables, amb la qual cosa es reduïa la massa de la nau. Es feren maniobres l'1 de novembre del 2011, i els dies 10 i 21 del mateix mes. Va caldre repensar la missió ja que la nova òrbita d'inserció no podia ser la mateixa. L'octubre del 2013, la nau inicià una lenta aproximació a Venus. Es feren quatre maniobres de correcció entre el 17 de juliol del 2015 i l'11 de setembre.

El 7 de desembre, s'activaren quatre motors durant 20 minuts, i l'Akatsuki entrà en l'òrbita de Venus. El març del 2016 adoptarà l'òrbita definitiva, amb un període 9 dies. L'òrabit actual té un periapsis de 400 km i un apopapsis de 440.000 km.

Els objectius científics

El març del 2016 començarà la part científica de la missió. Caldrà veure llavors fins quin punt han patit els instruments aquests cinc anys d'òrbita heliocèntrica (amb un periheli de 0,6 UA).

El satèl·lit prendrà dades de:
- les tempestes elèctriques (a través de la càmara LAC).
- els núvols alts (a través de la càmara LIR).
- la distribució del SO2 i altres gasos atmosfèrics (a través de la càmara d'ultraviolat).
- la radiació calorífica del sòl venusià i, en especial, dels volcans (a través de l'IR1).
- la radiació calorífica emesa per les capes baixes de la densa atmosfera venusina (a través de l'IR2).

dilluns, 7 de desembre del 2015

Eleccions regionals - què han fet els 342.593 inscrits de la Catalunya Nord en la primera volta

Dels 342.593 inscrits en el cens de la primera volta de les eleccions regionals (les primeres de la nova regió de Migjorn-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló), tenim:
- 167.154 (48,79%) s'han abstingut.
- 69.688 (20,34%) han votat Louis Aliot, del Front National.
- 31.887 (9,31%) han votat Carole Delga, d'Unitat d'Esquerres.
- 29.084 (8,49%) han votat Dominique Reynié, d'Unitat de Dretes.
- 15.879 (4,63%) han votat Gérard Onesta, dels Verds.
- 5953 han votat Damien Lempereur.
- 5490 han votat Philippe Saurel.
- 4725 han votat en blanc.
- 3583 han votat nul.
- 3345 han votat Sandra Torremocha.
- 2334 han votat Christophe Cavard.
- 1258 han votat Yvan Hirmiris.
- 1115 han votat Gilles Fabre.
- 1098 han votat Jean-Claude Martinez.

divendres, 20 de novembre del 2015

La proposta Camps: un càrrec, una elecció

L'ex-president de la Generalitat Valenciana, Paco Camps ha tornat a formular la convicció en un sistema electoral basat en circumscripcions uninominals i equipoblacionals. Alhora, defensa que el càrrec de president de l'executiu sigui d'elecció directa.

La qüestió del sistema electoral, ja ho hem dit més d'una vegada, és irresoluble. No podem satisfer òptimament els criteris de representativitat, equitativitat, proporcionalitat, territorialitat, etc., que facin possible l'expressió d'una voluntat popular no coartada per la tàctica exigida per qualsevol sistema electoral.

Per això hi ha propostes mixtes de sistema electoral.

La proposta Camps la podríem extendre. Cada diputat, cada regidor, podria ser realment elegit per un districte científicament delimitat. Però, alhora, a més del president, hom podria elegir així cada ministre, cada director general, etc. En alguns càrrecs de perfil més tècnic, el procés participatiu podria incloure sufragis directes a la persona acompanyats de sistemes previs i posteriors de validació.

Camps diu que el sistema d'elecció personal limitaria el pes dels "lobbies". L'experiència al Regne Unit i als Estats Units sembla contradir aquesta afirmació. Si bé les estructures de partit no tenen en aquests sistemes el pes que tenen en els sistemes propocionals, la pressió sobre els candidats s'exerceix igualment, però de manera més directa.

Al Regne Unit i als Estats Units les eleccions són a una sola volta, la qual cosa afavoreix el bipartidisme. La inclusió d'un sistema a dues voltes afavoreix, en canvi, una major pluralitat, la necessitat de cercar majories suficients.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Les candidatures presentades a Barcelona per a les eleccions espanyoles del 20D

Entre les candidatures del Congrés trobem:
- 1. Unió Democràtica de Catalunya (Unio.cat).
- 2. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
- 3. Partido Animalista contra el Maltrato Animal (PACMA).
- 4. Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-CATSÍ).
- Partit Popular (PP).
- 6. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 7. Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC).
- 8. Democràcia i Llibertat. Convergència.Demòcrates.Reagrupament (DL).
- 9. Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 10. Partit Família i Vida (PFyV).
- 11. "En Comú Podem" (En Comú).
- 12. Escons en Blanc (EB).
- 13. Ciudadanos Libres Unidos (CILUS).
- 14. Recortes Cero-Grupo Verde.
- 15. Unidos por la Solidaridad Internacional (Unidos SI).

Pel que fa al senat hi ha:
- Julio Molinario i Valls (Unió).
- Núria Rodríguez i Olivé (Unió).
- Josep Lluis Fernandez i Burgui (Unió).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre Estrada (PACMA).
- Francisco Javier Martí Vallés (PACMA).
- Santiago Vidal i Marsal (Independent).
- Mireia Ingla i Mas (ERC-CATSÍ).
- Jordi del Río i González (Independent).
- Nuria Carreras Povill (PP).
- Javier Basso Roviralta (PP).
- Daniel Gracia Álvarez (PP).
- Francisco Javier Alegre Buxeda (C's).
- Nito Fontcuberta Riba (C's).
- Victoria Sugranyes Tello (C's).
- Nuria Nadal Burgués (C's).
- Carles Martí Jufresa (PSC-PSOE).
- Erika Torregrossa Acuña (PSC-PSOE).
- Francesc Xavier Grau Roig (PSC-PSOE).
- Quim Boix Lluch (PCPC).
- Buenaventura Ramos Bellés (PCPC).
- Glòria Fontcuberta González (PCPC).
- Miquel Àngel Escobar i Gutiérrez (DL).
- Sílvia Requena i Martínez (DL).
- Glòria Freixa i Vilardell (DL).
- Calors Javier Silva Campañón (UPyD).
- Ana Mariela Granada Granada (UPyD).
- Miguel Rojo Bernabéu (UPyD).
- Ramón María Dorronsoro Sánchez (PFyV).
- María de los Ángeles Otal Lacambra (PFyV).
- Rafael Fernando Santiago Luque (PFyV).
- Óscar Guardingo Martínez (En Comú).
- Maria Freixanet Mateo (En Comú).
- Joan Comorera Estarellas (En Comú).
- Roger Panadès Llorens (Escons en Blanc).
- Rut Oliveros Recasens (Escons en Blanc).
- Francesc Xavier Sánchez Bellot (Escons en Blanc).
- Ahmed Djilali Samet (CILUS).
- Esperanza García Hortigón (CILUS).
- Arelis Coromoto Guaramato Diaz (Recortes Cero).
- Benito Muros Perfecto (Recortes Cero).
- Manuel Camuñas Gomez (Recortes Cero).

diumenge, 8 de novembre del 2015

L'annex de la declaració d'inici del procés

Demà dilluns el Parlament de Catalunya debatrà la declaració d'inici del procés constituent d'una República de Catalunya i Aran. Previsiblement, obtindrà el suport de 72 dels 135 diputats. El vuitè punt d'aquesta declaració és, possiblement, el de més èmbalum (http://www.ara.cat/politica/annex_ARAFIL20151106_0002.pdf), ja que promou un esquema normatiu en els àmbits de drets fonamentals que topen amb la legislació vigent espanyola.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

La creació de la República Catalana Independent

Ja podem llegir la proposta de resolució de declaració solemne de l'inici del procés de creació de l'estat català independent en forma de república. La proposta és el resultat de la majoria absoluta assolida per JxSí i la CUP en les eleccions del 27 de setembre.

La proposa fa referència a "l'àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aporta per l'obertura d'un procés constituent no subordinat". Així, s'iniciaria el "procés de creació de l'estat català independent en forma de república", amb l'obertura d'un "procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana".

Aquesta és una proposta de resolució. Més endavant vindran les lleis que els substanciarian: la llei de procés constituent, la llei de seguretat social i la llei d'hisenda pública. La proposta considera el Parlament "com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent", la qual cosa implica la deslegitimació del Tribunal Constitucional d'Espanya.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Els nivells patrimonials de la humanitat: Global Wealth Report 2015

Podem fer un repàs del report anual de Credit Suisse sobre la riquesa mundial.

Dels individus adults:
- el 71,0% (3386 milions de persones) tenen patrimonis inferiors a 10.000$. Agregadament, el seu patrimoni equival a tan sols el 3,0% de la riquesa mundial.
- el 21,0% (1003 milions de persones) tenen patrimonis entre 10.000 i 100.000$. Agregadament, el seu patrimoni equival al 12,5% de la riquesa mundial.
- el 7,4% (349 milions de personen) tenen patrimonis entre 100.000 i 1 milió de dòlars. Agregadament, el seu patrimoni equival a 39,4% de la riquesa mundial.
- el 0,7% (34 milions de persones) tenen patrimonis superiors a 1 milió de dòlars. Agregadament, el seu patrimoni equival al 46,2% de la riquesa mundial.

Centrem-nos en la darrer d'aquests estrats ("high-net worth individuals"):
- 29,8 milions tenen patrimoni entre 1 i 5 milions de dòlars.
- 2,5 milions tenen patrimoni entre 5 i 10 milions de dòlars.
- 1,34 milions tenen patrimoni entre 10 i 50 milions de dòlars.
- 123.800 persones tenen patrimonis superiors a 50 milions de dòlars.

Aquests 123.800 persones ("ultra-high-net-worth individuals") es concentren en els Estats Units (59.000 persones) i, en menor mesura, en Europa (25%), Xina i Japó.

divendres, 9 d’octubre del 2015

El Quartet del Diàleg Nacional de Tunísia rep el Premi Nobel de la Pau

El Premi Nobel de la Pau ha tocat recentment fons en concedir-se a Barack Obama (2009) a la Unió Europea (2012). La massacre a l'Hospital de Metges Sense Fronteres a Kunduz, de la qual Obama s'ha disculpat, diu molt de la qualitat del Premi. És així com potser caldrà llegir el Premi Nobel de la Pau del 2015, concedit al Quartet del Diàleg Nacional tunisià. El Premi reconeix al Quartet haver contribuït a reconduir la "revolució del gesamí" a una "democràcia pluralista". La revolució, doncs, ha acabat i Tunísia és un país normal, un exemple de "primavera àrab" ben entesa. Les contradiccions fonamentals romanen, però, intactes.

El Quartet del Diàleg Nacional fou creat en el 2013, integrat per la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT), la Unió Tunisiana de la Indústria, del Comerç i de l'Artesanat (UTICA), la Lliga Tunisiana per la Defensa dels Drets de l'Home (LTDH) i l'Ordre Nacional dels Advocats de Tunísia (ONAT). El moviment de la joventut treballadora tunisiana de final del 2010 conduí, ja entrat en el 2011, a la caiguda del govern de Ben Ali. S'obria un procés constituent. En altres països de la Mediterrània sorgiren moviments populars, però s'afebliren amb el temps o quedaren integrats en el sistema polític vigent. En uns altres, el sectarisme conduí els moviments cap a situacions de guerra civil, agreujada per l'intervencionisme imperialista, directe o indirecte. Finalment, el procés constituent conduiria a l'establiment d'un règim calcat de l'anterior. En aquesta comparació general, Tunísia és, sens dubte, un cas afortunat. Els problemes de fons, és clar, no es poden resoldre per decrets governamentals, sinó per profundes transformacions socials, que d'altra banda es juguen en un sistema-món.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

5O: Què han fet els portugues?

Les eleccions legislatives portugueses fetes aquest diumenge 5 d'octubre del 2015 mostren, entre les persones convocades, els següents percentatges principals:
- 4.065.937 persones (43,07% s'han abstingut.
- 1.979.132 persones (20,96%) han votat Portugal à Frente.
- 1.740.300 persones (18,43%) han votat socialista.
- 549.153 persones (5,82%) han votat el Bloco d'Esquerda.
- 444.319 persones (4,71%) han votat la Coalició Democràtica Unida, del Partit Comunista Portuguès i del Partit d'Esquerra Verda.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Què han fet els catalans-CAC-amb-dret-de-vot el 27S?

Amb el 99,87% escrutat:
- 1.619.658 persones (30,51%) han votat Junts Pel Sí (JxSí).
- 1.197.804 persones (22,56%) s'han abstingut.
- 733.895 persones (13,82%) han votat Ciutadans (C's).
- 521.348 persones (9,82%) han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
- 365.914 persones (6,89%) han votat Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP).
- 348.043 persones (6,56%) han votat Partit Popular (PP).
- 336.093 persones (6,33%) han votat la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).
- 102.772 persones (1,94%) han votat Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
- 29.741 persones (0,56%) han votat el Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA).
- 21.918 persones (0,41%) han votat en blanc.
- el vot de 15.903 persones (0,30%) ha estat declarat nul.
- 14.373 persones (0,27%) han votat Recortes Cero-Los Verdes.
- 1.158 persones (0,02%) han votat Ganemos Cataluña.
- 326 persones (0,01%) han votat Pirates de Catalunya.

Plebiscitàriament, els vots contra la independència (2.087.503 persones) han superat els favorables (1.955.751).

dilluns, 21 de setembre del 2015

Què han votat els grecs en les eleccions del 20 de setembre del 2015?

En les eleccions d'ahir hi havia 9.817.173 votants:
- un 43,45% es van abstenir.
- un 20,06% van votar Syriza.
- un 15,88% van votar Nea Dimokratia (ND).
- un 3,95% van votar Laikos Syndesmos-Chrysi Aygi.
- un 3,55% van votar PASOK-Dimar.
- un 3,14% van votar KKE.
- un 2,31% van votar To Potami.
- un 2,09% van votar ANEL.
- un 1,94% van votar Enosis Kentroon.
- un 1,62% van votar Laïki Enotita.
- un 0,71% van emetre un vot nul.
- un 0,66% van votar en blanc.
- un 0,48% van votar Antarsya-EEK.
- un 0,44% van votar Eniaio Palaiko Metopo.
- un 0,37% van votar Koinonia.
- un 0,30% van votar Dimourgia Xana.
- un 0,16% van votar Dimokritakoi-Koinomia Axion-Pirates.
- un 0,09% van votar l'aliança marxista-leninista (KKE(m-l)-M-L-KKE).
- un 0,07% van votar Patristiki Enosi.
- un 0,05% van votar la coalició EL.LA-D.A.
- un 0,02% van votar Organosi Kommoyniston Diethniston Elladas (OKDE, trotsquistes)
- un 0,02% van votar l'OAKKE (maoistes que denuncien l'imperialisme rus).
- un 0,01% van votar candidats independents.

dijous, 17 de setembre del 2015

Premis Ig Nobel 2015: com desbullir un ou bullit

Ja comença la temporada dels Nobel! El primer estatge el tenim avui al Harvard's Sanders Theatre (19h hora local), on es lliuraran els deu premis Ig Nobel d'enguany. D'una banda, servirà per conèixer més científics excèntrics i/o de cabelleres luxuriants, endinsar-nos en les fronteres del coneixement o patir vergonya aliena. En aquest darrer sentit la història del texà Ahmed Mohamed, de 10 anys, detingut i vexat per haver dut a l'escola un rellotge casolà i mostrar-lo als professors, difícilment serà superable. Els prejudicis racistes, amarats de tecnofòbia, constitueixen un obstacle descomunal per al pensament científic i per a la creativitat en general.

Desbollir un ou: Premi Ignobel de Química 2015

Les lleis de la termodinàmica ens expliquen, entre d'altres coses, la irreversibilitat de molts processos. Bullir un ou, per exemple, és un procés irreversible. Ara bé, podríem dissenyar un procés que, per altres vies, desbullís l'ou bullit? L'albúmina de l'ou fou en l'època clàssica de la bioquímica "la proteïna model", de manera que bullir un ou també és desnaturalitzar proteïna, i desbullir-lo, renaturalitzar-la. La desnaturalització de les proteïnes es pot entendre, a nivell molecular, com l'alteració del plegament natural de les molècules. D'aquesta manera ja entendríem millor el títol d'un article a ChemBioChem del darrer mes de gener: "Shear-Stress-Mediated Refolding of Proteins from Aggregates and Inclusion Bodies". És el dir el replegament mediat per estrès de sacseig de proteïnes desnaturalitzades que es troben en forma d'agregats i cossos d'inclusió.
Són els autors de l'article (Tom Z. Yuan, Callum F. G. Ormonde, Stephan T. Kudlacek, Sameeran Kunche, Joshua N. Smith, William A. Brown, Kaitlin M. Pugliese, Tivoli J. Olsen, Mariam Iftikhar, Colin L. Raston i Gregory A. Weiss) els qui han rebut aquest IgNobel de química. Un dels materials de treball, efectivament, eren ous de gallina bullits, de la clara dels quals extreien lisozima. El que tractaven seguidament era de renaturalitzar la lisozima en qüestió en capes fines de proteïna (d'una micra d'amplada) mitjançant estrès d'estirament. Cal dir que ho aconseguiren, ja no tan sols en lisozima natural, sinó també en lisozima recombinant. A banda de la lisozima, en altres experiments, replegaren caveolina-1 i la PKA, prèviament bullides. En qüestió de minuts, aquestes proteïnes recuperaven la funcionalitat perduda.
Aquesta metodologia resulta 100 vegades més ràpida que els procediments de diàlisi que s'utilitzen actualment per a renaturalitzar proteïnes recombinants produïdes per cultius transgènics de bacteris. Té, doncs, una evident aplicabilitat en biotecnologia, ja que les proteïnes recombinants solen ser produïdes per aquests bacteris amb errors de plegament, que fan que donin lloc a cossos d'inclusió biològicament inactius.
El jurat diu que els llira el guardó per "inventar una recepta química per desbullir parcialment un ou". La recepta és més química que física i, fins ara, l'han limitada a una sola proteïna de l'ou, la lisozima. Tot i amb tot, recollien el premi Ormonde, Olsen, Raston i Weis.

Buidar la bufeta de l'orina: Premi Ignobel de Física 2015

La fisiologia comparada apareix de manera recurrent en els Premis IgNobel, particularment quan és força escatològica. Un article titular "Duration of Urination Does Not Change With Body Size" no podia passar desaparecebut al jurat. L'article el signen Patricia J. Yang, Jonathan Pham, Jerome Choo i David L. Hu, que són els guardonats amb aquest IgNobel. S'enfronten a la qüestió de la durada de la micció amb l'eina habitual de la fisiologia comparada de normalitzar les dades fisiològiques d'acord amb la mida corporal. Segons les seves dades (obtingudes de 41 estudis urològics i/o anatòmics), la majoria d'espècies de mamífers tenen una durada de micció de 7-34 segons, que no sembla relacionar-se amb la mida corporal. Hom ha anomenat a aquesta constància, "la llei d'urinació".
El premi fou recollit per Patricia Yang, David Hu, Jonathan Pham i Jerome Choo. Els autors han promès estendre el marc teòric derivat del model matemàtic que han desenvolupat per la orina a altres ejeccions de fluids animals.

2013 GFM, Video 015: Law of Urination: All Mammals Empty their Bladders over the Same Duration from Gallery of Fluid Motion on Vimeo.


El mot "huh?": Premi Ignobel de Literatura 2015
Sal, ber, rosh i yon. Així escrivia en alfabet llatí Nikolai Marr les que ell creia que eren les quatre arrels darrers a les quals remunta l'etimologia de tots els mots de totes les llengües (excepció feta de les onomatopeies). Eren les quatre interjeccions del primer llenguatge humà. Aquesta teoria ha estat víctima de befes (i d'alguna condemna estaliniana), i ens recorda allò que Heròdot explica de l'experiment de Psamètic. Aquest rei egipci va fer criar uns nadons per uns pastors amb el manament que ningú no els parlés, per veure quina llengua acabarien per adquirir. Com que algú que els escoltà anys més tard els sentís dir "bekos", hom va fer un buidatge de les llengües i trobà que "bekos" en frigi vol dir pa, per la qual cosa algú pensà que el frigi era la més antiga de les llengües.
Mark Dingemanse, Francisco Torreira i Nick J. Enfield es demanen en un article publicat a PLOS ONE en 2013, si la interjecció "uh?" és universal. Uh!, diuen Dingemanse et al., quan han d'utilitzar una partícula inciadora de reparació, és a dir quan no han sentit clarament el que els han dit. En l'article, comparen interjeccions amb aquest valor de 31 llengües diferents, i analitzen converses naturals fetes en 10 llengües. Enfield creu, en efecte, que "huh?" és una interjecció universal, ja que les similitud en forma i funció entre les llengües són més elevades que no pas hom ho esperaria per atzar. No es tractaria, però, d'un gest innat, sinó que es tractaria d'una forma lèxica, convencional, que cal aprendre com qualsevol altra d'aquestes formes.
Els autors no van poder recollir ahir el premi. Ho faran a Amsterdam el primer 3 d'octubre, en el marc del "The European Ig Nobel Show".

L'addició al risc des de la infantesa: Premi Ignobel de Gestió 2015
El que no et mor et fa més fort, diu la dita. Gennaro Bernile, Vineet Bhagwat i P. Raghavendra Rau estrafan la dita per dir-nos que "What Doesn't Kill You Will Only Make You More Risk-Loving". És a dir, que el fet d'haver viscut desastres en la infantesa fa les persones més amants del risc. Els autors ho apliquen al món de la gestió empresarial, reprenent la idea que les experiències vitals d'un executiu conformen l'estil de gestió. En aquest report, Bernile et al. mostren que els executius en cap (CEO) que han experimentat desastres fatals sense patir conseqüències negatives extremes en la pròpia pell, tendeixen a un estil de direcció més agressiu. En canvi, si van patir conseqüències força negatives en experimentar-les, tendeixen a ser més conservadors. La idea d'estudis com aquests és oferir models predictius sobre el comportament d'empreses en funció de la formació/experiència vital dels qui les lideren.
Gennaro Bernile i P. Raghavendra Rau foren els qui recolliren aquest premi.

Sobornar per evitar soborns: Premi Ignobel d'Economia 2015
El jurat ha guardonat amb aquest Premi IgNobel a la Policia Metropolitana de Bangkok que recentment oferia pagaments extres als agents si refusaven de deixar-se sobornar. Darrera d'aquestes mesures, al capdavall, hi ha la confessió d'una certa impotència per contrarestar la corrupció policial. La deriva cada vegada més autoritària del règim tailandès deixa paradoxalment més espais a la impunitat, i la necessitat de comptar amb les forces policials per garantir el sistema social i polític fa que s'adoptin aquestes aproximacions.

Besar és bo per a la salut: Premi Ignobel de Medicina 2015
Els guardonats són Hajime Kimata, Jaroslava Durdiaková, Natália, Kamodyová, Tatiana Sedláčková, Gabriela Repiská, Barbara Sviežená i Gabriel Minárik. Ja en el 2003, Hajime Kimata mostrava que besar redueix les respostes al·lèrgiques cutànies alhora els que els nivells plasmàtics de neutrofina. L'any següent, Kimata mostrava que aquesta reducció s'aconseguia també amb relacions sexuals. Aquests efectes, presents en persones al·lèrgiques al pol·len o als àcars, no es reproduïen en voluntaris que rebien histamina, els efectes de la qual no eren pal·liats per les relacions sexuals. Kimata continuà recercant la base fisiològica d'aquests efectes. En el 2006, va comprovar que besar disminuïa selectivament la producció d'IgE específiques d'al·lergen en pacients atòpics. L'efecte beneficiós el produïen tant besos maternals sobre pacients infantils atòpics, com els besos de la parella en pacients atòpics adults. Kamodyová et al. (2013) estudiaren els besos des d'un altre vessant, el de la violència sexual, els abusos sexuals o l'assetjament sexual. En aquests casos, els besos són imposats per coacció, i la recerca volia saber si en la mostra de la saliva de la víctima podien trobar-se mostres d'ADN de l'agressor. Així dissenyaren un experiment amb dotze parelles heterosexuals voluntàries. Després de besar-se intensament, a diferents intervals, prenien mostres de la saliva de la dona, en la qual analitzaven la presència d'ADN masculí (és a dir, de cromosoma Y). Després de 60 minuts, encara eren capaços de detectar ADN masculí en la saliva femenina. La identificació de l'ADN era possible amb un test estàndard fins a 30 minuts després de besar-se. Per això recomanaven la presa de mostres de saliva de víctimes en casos d'agressió sexual.
El premi el recolliren Jaroslava Durdiaková i Peter Celec. Hajime Kimata trameté un vídeo i serà present en les conferències del 19 de setembre.

Les matemàtiques de la història sobre els 888 fills de Mulai Ismail: Premi Ignobel de Matemàtica 2015

Els qui heu seguit la passada temporada la "Segona Hora" de RAC1, haureu escoltat les històries de joc de trons de Jair Domínguez. No recordo si va haver un lliurament dedicat al mulai Ismail ibn Sharif, el segon monarca marroquí de la dinastia Alauita, que va governar entre 1672 i 1727. Aquest "rei guerrer", també conegut com "el cruel", adornà segons els relats els murs de Meknes amb 10.000 caps d'enemics vençuts. Se l'ha considerat com el pare més prolífic de la història. Algunes fonts parlen de 888 infants. D'altres, més modestes, parlen de 867, 525 fills i 324 filles. Com saber del cert si això és llegenda? Elisabeth Oberzaucher i Karl Grammer empren un model matemàtic per respondre aquesta qüestió. Han generat un algoritme basat en tres models diferents de concepció, amb diferents limitacions socials i biològiques. El primer model considera un accés sense restriccions a un conjunt aleatori de dones. En el segon model, l'accés es limita a un harem. Oberzaucher i Grammer consideren possible engendrar 600 infants mascles en 32 anys amb un harem amb menys dones que no pas les que tenia el mulai Ismail.
Elisabeth Oberzaucher va recollir aquest premi.

Fer anar drets els pollastres com en el Mesozoic: Premi Ignobel de Biologia 2015

Possiblement, el més merescut dels guardons d'enguany, és aquesta recerca que du per títol: "Caminar com dinosaures: pollastres amb cues artificials forneixen pistes sobre la locomoció de teròpods no-avians". Per fer-se'n una idea de l'estudi, hi ha aquest vídeo. Bruno Grossi, Omar Larach, Mauricio Canals, Rodrigo A. Vásquez i José Iriarte-Díaz justifiquen aquesta recerca pel fet que les aus són el millor grup vivent per reconstruir certs aspectes de la biologia dels teròpodes del Mesozoic, en el benentès que les aus són justament teròpodes. La locomoció bipedal, digitígrada i parasagital és un tret comú, però hi ha diferències notables pel fet que les aus segueix una postura més erecta i impulsada per la retracció del fèmur. Amb la cua artificial, hom desplaça el centre de gravetat del pollastre, i es reconstrueix el que podria haver estat postura i la cinemàtica dels dinosaures bipedals.
Grossi, Iriarte-Díaz, Larach i Vásquez recolliren el premi.

El dolor en el diagnòstic de l'apendicitis amb bandes reductores de la velocitat: Premi Ignobel de Medicina Diagnòstica 2015

Banda reductora de la velocitat o ressalt, en aquest cas col·locada per reduir la velocitat just davant d'un pas de vianants
Diallah Karim, Anthony Harnden, Nigel D'Souza, Andrew Huang, Abdel Kader Allouni, Helen Ashdown, Richard J. Steven i Simon Kreckler han rebut aquest guardó per un estudi sobre el diagnòstic de l'apendicitis aguda basat en la sensació dolorosa, quan aquesta ha estat inteferida per haver fet passat en el camí de l'hospital per bandes reductores de la velocitat. En l'estudi s'han inclòs dades de 64 persones que van experimentar aquestes bandes. D'aquestes 64 persones, 34 tingueren efectivament apendicitis d'acord amb el diagnòstic histològic. De les 34, 33 van reportar que, en passar per una banda reductora de la velocitat sentien més dolor. Els autors conclouen, després de l'anàlisi estatística de les dades, que les bandes reductores oferien una millor sensibilitat que no pas altres indicis clínics, com ara la migració del dolor, o la tendror abdominal. Tot plegat, doncs, cal considerar bona cosa demanar als pacients ja en l'ambulància si senten més dolor en passar per una banda reductora de la velocitat.
Karim, Harnden, Ashwdow, D'Souza i Allouni recolliren el premi.

Fer-se picar per abelles a la recerca d'activitats hemolítiques: Premi Ignobel de Fisiologia i Entomologia 2015

Ens expliquen que els pioners de la medicina científica assajaven en ells mateixos les teories fisiològiques, els conceptes patològics i les propostes terapèutiques, amb considerable risc per a les seves vides. El guardó d'enguany el reben dos d'aquests herois, Justin O. Schmidt (*1947) i Michael L. Smith. L'índex de dolor per picada d'insecte de Schmidt (Schmidt Sting Pain Index) fou creat per Schmidt amb la percepció dolorosa del mateix Schmidt. Schmidt et al. (1983) estudiaren les activitats hemolítiques directes de 21 espècies d'insectes picadors, entre els quals la perillosa vespa social Polistes infuscatus, per arribar a la conclusió que les hemolisines no tenen una relació directa amb la toxicitat del verí. Michael L. Smith (2014) aprofundí en l'índex de Schmidt incloent-hi un factor prèviament negligit: la localització corporal de la picada. Smith es deixà picar per abelles de la mel en 25 zones del cos. La dolor Smith l'avaluava en 1-10, emprant com a estàndard intern la dolor provocada per una picada en l'avantbraç. Les tres localitzacions menys doloroses eren el crani, la falange mitjana del dit gros del peu i la part superior del braç (2,3). Les tres localitzacions més doloroses eren el nariu (9,0), el llavi superior i el cos cavernós del penis.
Justin Schmidt i Michael Smith recolliren aquest premi.

dissabte, 5 de setembre del 2015

Càlculs astronòmics de Posidoni

No se'ns han conservat les obres de Posidoni d'Apamea (135-51 a.e.c.), però sí sabem algunes de les seves conclusions a través d'obres com el Llibre II de la Història Natural de Plini.

Comencem:

"Stadium CXXV nostros efficit passus, hoc est pedes DCXXV. Posidonius non minusXL stadiorum a terra altitudinem esse, in quam nubila ac venti nubesque perveniant, inde purum liquidumque et inperturbatae lucis aera"

Si fem cas de Plini, i 1 estadi = 125 passes, això donaria una equivalència aproximada de 184 metres. No obstant, sembla que l'estadi egipci que fa servir Posidoni era més curt, de 157 metres.

Posidoni estima el límit dels núvols i vents en una mica més de 6 km per damunt del nivell del sòl. Això es correspon al límit de la troposfera mitjana d'acord amb la ciència moderna. La troposfera, que conté el 99% del vapor d'aigua atmosfèric, arriba a 17 km, és a dir 2,7 vegades l'estimació feta per Posidoni.

Continuem:

"sed a turbido ad lunam viciens C milia stadiorum"

Posidoni estima la distància a la Lluna en dos milions d'estadis. Això equivaldrien a 300 milions de quilòmetres. La distància mitjana segons la ciència moderna és de 380 milions de quilòmetres, de manera que la de Posidoni és una estimació força acceptable.

Pugem encara més:

"inde ad solem quinquiens miliens"

Posidoni estima la distància al Sol en cinc-cents milions d'estadis. Això són 80 milions de quilòmetres. Segons la ciència moderna, la distància mitjana al Sol és de 150 milions de quilòmetres. Posidoni queda, doncs, a la meitat.

Plini ofereix també altres estimacions. Pel que fa als núvols, cita a autors que posen el límit en 900 estadis. Això serien 140 km, idea exagerada, ja que la ciència moderna fa arrencar "l'espai exterior" a 100 km.

Les xifres de Posidoni ofereix un univers més gran que el de computacions anteriors. Pitàgores havia estimat la distància de la Terra a la Lluna en 126.000 estadis, i la de la Terra al Sol en el doble (252 mil estadis). Pitàgores gosava d'estimar la distància de la Terra a l'esfera d'estels fixos en 378.000 estadis.