Moció de censura contra Mariano Rajoy amb Pedro Sánchez de candidat

La dura sentència de l'Audiència Nacional per la primera peça del Cas Gürtel ha deixat tocat el Govern Rajoy que tot just havia aconseguit d'aprovar en el Congrés els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2018. Certament que Rajoy ha provat de minimitzar l'impacte assenyalant que la sentència no és ferma i que, en el pitjor dels casos, només considera el PP responsable civil a títol lucratiu.

El líder de l'oposició, Pedro Sánchez (PSOE) ja ha anunciat una moció de censura. Serà la segona moció de censura de la legislatura, després de la presentada en el seu moment per Pablo Iglesias (Podem). Diverses formacions polítiques ja han expressat el seu suport incondicional a la moció de censura, entre elles Podem i les Confluències, però també ERC, PDeCat i Bildu.

Aquests suports han fet que C's es desmarqués de la moció, en considerar que el PSOE havia cercat el suport de "populistes" i de "separatistes". En canvi, C's defensava que Rajoy dissolgués les Corts i convoqués eleccions generals. Ara bé, aquesta dissolució ja no es pot produir, ja que primer s'haurà de substanciar la moció de censura de Sánchez.

D'aquesta manera, C's ha passat a dir que donarà suport a una moció de censura de caràcter instrumental, és a dir enfocada a dissoldre les Corts i convocar eleccions. Sánchez també té present un escenari de convocatòria d'eleccions, però ja ha remarcat que primer hi haurà un govern del PSOE i que aquest govern haurà de treballar per l'estabilització abans de convocar eleccions. Això suposaria un programa de reformes socials, de lluita contra la corrupció i de combat al "supremacisme català". C's parla de la necessitat d'un govern fort, però només concep aquest govern fort després d'unes noves eleccions generals.

Les acusacions mútues entre PSOE i C's que deriven d'aquest escenari faciliten la resposta del PP. Rajoy aprofita el fet que les mocions de censura tenen un caràcter constructiu per dir que l'únic que pretén aquesta és instaurar un govern del PSOE, violant el principi del "partit més votat". D'altra banda, com que la moció de censura compta amb el suport de Podem i d'ERC, Rajoy es pot despatxar a gust contra ella en nom del "Frente Constitucional".

La moció de censura requereix una majoria absoluta. Una abstenció, doncs, és a efectes mediàtics equivalent a un NO a la moció.

C's podria optar per donar suport a la moció únicament si Sánchez promet prèviament convocar eleccions seguidament. Ara bé, també podria acordar amb Rajoy refusar la moció (votant-hi en contra o en abstenint-s'hi) a canvi de la promesa de convocar eleccions tot de seguida. Però, com ha recordat, correspon al President del Govern convocar aquestes eleccions, i ni el PP ni el PSOE semblen tindre presa per concórrer a uns comicis que, demoscòpicament, els són poc favorables.

Mentrestant, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat ha afirmat que el DOGC té l'obligació de publicar el decret de nomenament de consellers de Quim Torra. Veurem si el DOGC (és a dir, el Govern d'Espanya) hi fa cas o no. En el Parlament avui mateix s'ha visibilitzat la guerra dels llaços (de posar-lo o treure'ls) que va esquitxar les platges del Maresme el cap de setmana passat.

El PNV-EAJ com a àrbitre dels Pressupostos Generals de l'Estat i de l'Aplicació del 155 a Catalunya

El PNV-EAJ ha decidit donar suport a l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per a l'exercici del 2018. L'aritmètica parlamentària havia atorgat al PNV-EAJ aquesta posició d'àrbitre per dues raons. D'una banda, perquè C's havia admès de participar en aquest pacte pressupostari amb el PP sense condicionar-lo a desoir les demandes del PNV-EAJ. D'altra banda, perquè el PSOE s'havia autoexclòs de qualsevol pacte pressupostari, com també ho feren algunes altres forces (Podemos i confluències, i diverses formacions autonòmiques).

El PNV-EAJ havia condicionat explícitament el suport als Pressupostos a l'aixecament de l'aplicació de l'article 155 a la C.A. de Catalunya. El PP insistia en què això ja no depenia pas d'ell, sinó de la capacitat del Parlament de Catalunya per investir un nou President de la Generalitat. Una vegada desaparegut aquest darrer obstacle, amb la investidura de Quim Torra (JxCat) apareixia un nou obstacle: la formació de govern. Com que el decret de nomenament de consellers de Torra no fou del grat del Govern d'Espanya i aquest, en virtut de l'article 155, és qui controla el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 155 continua vigent a Catalunya en el moment que el PNV-EAJ es compromet a aprovar els pressupostos.

Fonts del PNV-EAJ consideren que la condició que ells havien posat es complirà de manera imminent: es formarà un nou Govern de la Generalitat i el 155 deixarà de tindre vigor a Catalunya. No queda clar si és que l'aprovació dels pressupostos es fa a canvi que el Govern d'Espanya publiqui directament el decret de Torra, inclosos els quatre consellers polèmics (Rull, Turull, Puig i Comín). Més aviat sembla que el PNV-EAJ confia (o sap) que Torra redactarà un nou decret, prèvia renúncia pública d'aquests quatre consellers.

El cas és que Quim Torra avui ha renunciat a fer l'acte de presa de possessió dels nous consellers o, de part d'ells. Dues conselleres són diputades d'ERC al Congrés i ja havien anunciat que no anirien a Barcelona perquè la prioritat era garantir els vots per si el PNV-EAJ decidia no aprovar els pressupostos. Però finalment ha estat el mateix Torra qui ha encomanat a la Comissió Jurídica Assessora un estudi sobre com afecta la no-publicació en el DOGC d'un decret altrament publicat en la web de la Generalitat.

Segons el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el Govern d'Espanya ha fet un encàrrec anàleg per saber de quins marges disposar per blocar la publicació del Decret de Torra de nomenament de consellers.

El PSOE surt del debat pressupostari com la principal força que hi ha votat en contra. Farà servir aquesta carta en la seva pugna contra C's? Sembla que no gaire. El Tripartit del 155, PP-PSOE-C's, vol minimitzar el desgast mutu. Cada força té la seva funció. El PSOE agita un patriotisme constitucional d'esquerres i això ho mostra Pedro Sánchez denunciant el supremacisme i el racisme de Torra. C's agita un patriotisme civil de més càrrega sentimental. I el PP se centra més en un patriotisme sensat de caire institucional.

El PNV-EAJ impedeix amb el seu vot que PP-PSOE-C's es vegin obligats a col·laborar massa estretament, la qual cosa els perjudica electoralment tant, d'una banda, per Podemos i Confluències, com de l'altra per VOX.

Queda, doncs, per saber com es resol el nomenament del Govern Torra. Acceptaran Torra i Rajoy el dictamen comú d'algun ens jurídic? Cedirà un dels dos abans que arribi aquest dictamen?

Pendents del DOGC: el nomenament del Govern Torra

Ahir el nou president de la Generalitat, Quim Torra, signava els decrets de nomenament de consellers i d'estructuració departamental del seu Govern. D'acord amb la Constitució i l'Estatut, i les lleis corresponents, és funció del President prendre aquestes decisions. Com tota decisió d'un organisme públic, existeixen vies per recórrer-hi, a la qual hi són capacitades diferents instàncies.

La dinàmica tòxica de la "culpa per associació" fa que l'acte de publicació del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en principi automàtic, no ho sigui del tot. El DOGC encara és en mans del Govern d'Espanya, de manera que d'acord amb aquesta lògica, si el DOGC publica els decrets de Torra, el Govern d'Espanya seria còmplice dels nomenaments i, més concretament, de la reposició de quatre consellers del govern anterior, ara investigats per delictes de rebel·lió.

Com que el Govern Rajoy és marcat estretament per C's, PSOE i VOX, ha de vigilar. Així en un comunicat el Govern d'Espanya anunciava que el Secretariat del Govern estudiaria els decrets abans de publicar-los. Al mateix temps, s'anuncia un acord entre PP, PSOE i C's per no aixecar les mesures aprovades pel Senat i aplicades pel Govern en virtut de l'article 155. No s'aclaria, però, si això implicaria la destitució de Torra, la dissolució del Parlament o la convocatòria de les noves eleccions.

L'estratègia de Torra cerca precisament que les institucions espanyoles facin un pas en fals que justifiqui el "col·lapse" de la legalitat vigent. Però si cap institució comet una il·legalitat existeixen mecanismes per corregir-la que són previstos precisament per aquesta legalitat.

De la investidura al nomenament

Per simplificar de vegades diem que les Corts Generals fan les lleis. I no és del tot cert. Les Corts Generals, normalment, debaten els projectes de llei que els arriben del Govern, els aproven en forma de llei, però aquesta llei no entra en vigor fins després la sanció i promulgació del Rei, acte que rep la contrasignatura del President del Govern (o d'un Ministre). Així doncs, és el Rei el que conclou l'acte legislatiu.

De la mateixa manera, correspon al Parlament de Catalunya investir un dels seus membres com a President de la Generalitat. Això és el que ha fet avui el Parlament de Catalunya: investir Quim Torra i Pla com a President de la Generalitat. Però Torra encara no és el President de la Generalitat.

Correspondrà al Rei signar el nomenament del nou President de la Generalitat, que rebrà la contrasignatura del President del Govern d'Espanya. És un acte degut, que inicia la comunicació del President del Parlament. Signat el nomenament, aquest és publicat al DOGC. Llavors arrenca la darrera fase que culmina amb la presa de possessió del nou President, previ jurament.

La situació política extraordinària fa que aquests actes deguts siguin quelcom més que actes automàtics. D'una banda, Quim Torra viatjarà demà a Berlin a parlar amb el President de la República Catalana, Carles Puigdemont. De l'altra banda, demà també, el President del Govern Mariano Rajoy tindrà una trobada amb el seu modèlic cap de l'oposició, Pedro Sánchez. Aquestes dues trobades poden desencadenar canvis ulteriors en el procés de nomenament i de presa de possessió.

Nomenar Quim Torra com a President de la Generalitat tindrà un cost polític per al Rei i el President del Govern. Més encara quan s'han carregat les tintes sobre la hispanofòbia de Torra. En les lògiques de la "culpabilitat per associació", el Rei Felip VI, Rajoy i Sánchez hi sortirien esquitxats. Veurem quins arguments gasten C's o VOX en aquest sentit, segons com vagin les coses en les properes hores.

El cost de no-nomenar Torra també és notable. Hi ha poc marge per fer-ho mantenint la continuïtat institucional. Si finalment es produís aquest nomenament, passaríem a la fase de la presa de possessió. És previsible que Torra faci servir una fórmula contundentment republicana en aquest acte de presa de possessió, i caldrà veure els costos d'acceptar-la o de no acceptar-la per part dels organismes competents.

Si Torra pren possessió del càrrec no s'esgotaran els interrogants. Perquè llavors s'obrirà la qüestió de l'aixecament o no de les mesures aplicades en virtut de l'article 155 de la Constitució

Supremacisme i identitat

Quim Torra i Pla serà el quart candidat proposat per Roger Torrent en la present legislatura. Com els anteriors, és membre del grup de JxCat. Sembla que tindrà menys obstacles que els tres anteriors, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull.

Potser aquesta manca d'obstacles explica les reaccions que ha suscitat la seva candidatura. La ideologia nacionalista de Torra no és ben bé la mateixa que la de Turull, ni la de Puigdemont ni, molt menys encara, la de Sànchez. El patriotisme republicà de l'1-O no lliga gaire amb el perfil de Torra, no tant pel tema estricte de la república sinó per la qüestió identitària.

Hom podria pensar que qualsevol redibuixament de fronteres a l'Europa contemporània ha d'anar acompanyat d'una dosi d'identitarisme. Així, seria lògic que el republicanisme-català provi de trobar arguments centrats en la identitat catalana. Però els arguments de Torra hi van més enllà. En Torra, l'argumentari pro-independentista té com una columna vertebral el rebuig de l'espanyolitat (o hispanitat), no tan sols de l'espanyolitat de Catalunya, que també, sinó a l'espanyolitat integral. Així, doncs, aquesta espanyolitat ha d'ésser associada amb valors "negatius", de caire autoritari, reaccionari o conservador. Per contra, la Catalunya de Torra seria un exemple de "democràcia", de "progrés" i de "liberalisme". Això és supremacisme polític.

Però Torra no defensa únicament una Catalunya cívica d'acord amb el model de països semblants d'Europa que han assolit l'estatalitat en dates més o menys recents. Per Torra, la nació és nació cultural. Certament que en les seves expressions trobem una ambivalència entre les reivindicacions de "Països Catalans" i les reivindicacions centrades en la Catalunya estricta, però aquesta incoherència és general en el nacionalisme principatí. On Torra defuig la incoherència és en la vinculació de nació i llengua, en especial, i més extensament en factors culturals de tota mena. És així com s'entén la noció d'integració, que per a Torra és integració lingüística, com a base per a la integració cultural, i integració cultural com a base per a la integració política. El menyspreu a les persones pel fet d'emprar la llengua castellana, és una constant de Torra. La catalanitat és entesa en oposició a l'espanyolitat/castellanitat. Això és supremacisme cultural.

Encara més preocupant són els referents ideològics de Torra, que pouen en l'activisme cultural dels anys 1930, en el nacionalisme apolític de Nosaltres Sols i en les andanades antisindicalistes del "Capità Collons". Amb aquests referents, la qüestió ètnica es presentada de manera directa. La construcció de la Nació basada en aquests referents comporta una concepció idealista i essencialista de la catalanitat, entesa com a continuïtat de llinatge. Això és supremacisme ètnic.

Revolucions de color: el groc català

Les "revolucions de colors" és un terme que ha fet fortuna en la darrera dècada per descriure una sèrie de processos de participació de masses, fonamentats en una resistència no-violenta, amb elements de desobediència civil, que, a través de manifestacions, vagues, etc., cerquen una transformació del govern, del règim o de l'estat. Tot sovint s'originen com a protestes contra governs o règims que són percebuts com a corruptes o autoritaris, que constituirien un obstacle per a la democràcia. El moviment s'identifica amb un color i s'organitza a través de l'activisme de base, d'organitzacions no-governamentals, més que no pas dels partits polítics opositors.

Retrospectivament, hom ha considerat un primer exemple la "revolució groga" de Filipines del febrer del 1986, que conduí a la caiguda del president Ferdinand Marcos.

Però el primer cas fou la "revolució rosa" de Geòrgia del novembre del 2003, que conduí a la convocatòria d'eleccions el març del 2004. Aquesta revolució s'articulà a través del moviment de resistència cívica Kmara.

Més clara fou la situació de la "revolució taronja" d'Ucraïna, que arrenca el novembre del 2004, i que conduí també a unes noves eleccions.

La revolució groga a Catalunya es diferencia d'alguns d'aquests precedents en el sentit que no tan sols cerca un canvi de govern o de règim, sinó també un canvi territorial, pel que l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria la República de Catalunya. Però la recepció mediàtica que rep té aspectes semblants. Així, tota la "revolució de color" esdevé sospitosa per a uns i irreprotxable per a uns altres. Els interessos geopolítics hi juguen un paper, però també cal tindre present les dinàmiques socials internes. En aquest sentit, la "revolució groga catalana" ha estat identificada com una revolució de classe mitjana, que topa doncs amb una oposició bimodal, tant de les elits com de les classes populars. Les revolucions de colors sovint acaben generant moviments contraris que adopten parcialment les mateixes estratègies. A Catalunya encara no ha eclosionat un "moviment taronja", però l'experiència de Tabàrnia assenyala en aquesta direcció.

Llarena contra Montoro

La frase de José María Aznar segons la qual abans es dividiria Catalunya que no pas es dividiria Espanya és en certa manera un profecia autocomplerta. Si la gestió del Procés ha estat reeixida per a Espanya és fonamentalment perquè ha cristal·litzat a Catalunya aquesta divisió entre unionistes/constitucionalistes i separatistes/independentistes. Alhora, l'adhesió als elements bàsics del "règim del 1978", incloent-hi la Corona, les Forces Armades, etc., sembla haver augmentat a Espanya (Catalunya inclosa) i, sobretot, haver-se fet més transversal.

Ara bé, la repressió judicial de la "rebel·lió d'octubre" trenca aquesta dinàmica en un sentit. La causa se substancia al Tribunal Suprem, a Madrid, i d'aquesta manera el conflicte es visualitzat com un conflicte Espanya-Catalunya, i així se l'acaba veient fora d'Espanya, quan es tracta de donar la raó als "tribunals espanyols" o als "polítics catalans". La inoperància de C's Catalunya hi ajuda, també cal dir-ho.

En aquesta setmana, però, la situació entra en una nova etapa, amb la visible col·lisió entre el Tribunal Suprem i el Ministeri d'Hisenda. El Tribunal Suprem estima en 2M € la malversació de cabals públics per organitzar l'1-O. Des del Ministeri d'Hisenda i des de la Presidència del Govern s'ha afirmat en més d'una ocasió que no s'ha utilitzat per a l'1-O "ni un euro de diner públic".

L'expressió "ni un euro de diner públic" en els llavis de dirigents del PP fa una lògica basarda. L'experiència del rescat bancari o de rescats viaris diversos, en els que se'ns ha promès "ni un euro de diner públic" ha estat ben amarga. Perquè si calia esmerçar un euro o un milió d'euros bé valia la pena per tal no esmerçar-hi els 40.000 milions d'euros que podria acabar costant el rescat bancari.

Quan el Jutge Llarena del Tribunal Suprem, jutge instructor de la "rebel·lió d'octubre" requereix al Ministre Montoro que li trameti la documentació en la qual es basa el ministre per dir "ni un euro de diner públic" trascendeix una topada entre Jutge i Ministre.

En el Partit Llarena trobem al Tribunal Suprem i a la majoria del Poder Judicial. Llarena és el jutge estrella del moment. L'home que a base de presons provisionals, encausaments espectaculars i euroordres d'extradició ha dut l'independentisme al marasme de la "lluita antirepressiva". Llarena recolza en els reports de la Guàrdia Civil, tant pel que fa a la violència de la rebel·lió com pel que fa a les quanties malversades. Així doncs, és simptomàtic que Albert Rivera, líder de C's, digui que no sap si creure a "Montoro o a la Guàrdia Civil". La Guàrdia Civil, doncs, suma per al Partit Llarena. I C's s'hi apunta. També s'hi apunta VOX, acusació particular del cas, i que gràcies a la seva iniciativa obstaculitzà l'alliberament del Joaquim Forn, l'antic Conseller d'Interior, quan ho sol·licità fa unes setmanes la mateixa fiscalia. Seria, però, simplificar dir que aquest "moviment" és purament d'extrema dreta. Més correcte seria dir que és un moviment de patriotisme contundent, de patriotisme judicial contundent, d'imperi de la Llei, i això no és patrimoni de la dreta sinó que és assumit per l'esquerra hispànica.

El Partit Montoro pot semblar feble davant de la solidesa del Partit Llarena. Però sembla que Montoro compta amb el favor del Partit Popular. És cert que hi ha hagut alguna declaració distanciada d'Andrea Levy, però també Javier Maroto ha dit alguna cosa en detriment de Cristina Cifuentes, i això no ha tingut un impacte en la solidesa real del PP per defendre "els seus". Els anti-Montoro no volen tan sols la dimissió del ministre, sinó que també assenyalen a la vicepresidenta i al president. La temptació del Partit Montoro de jugar el paper de "poli bo" envers l'independentisme català podria ser real, i alguns ja afirmen que la causa de la rebel·lió serà separada del Tribunal Suprem per anar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i encara a òrgans judicials catalans inferiors. La topada de Llarena amb Montoro seria, doncs, anàloga a la topada de McCarthy amb les Forces Armades.

L'eurofòbia canvia de bàndol

La detenció de Carles Puigdemont a Flensburg, el seu empresonament i la decisió de la fiscalia de Schleswig-Holstein de formular el càrrec d'alta traïció contra ell, aprofundiren els tics euròfobs i germanòfobs de l'independentisme català. De fet, des del mateix mes d'octubre, aquesta tendència havia crescut fins al punt que semblava fer bona la identificació que feia C's del Procés amb el Brexit o amb els populismes eurofòbics. Per a l'esquerra unionista, això era un exemple de la deriva identitària i ultradretana dels processistes.

Però la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de refusar el càrrec d'alta traïció ha canviat la torna. Sí. Puigdemont ha estat posat en llibertat, però només sota una fiança quantiosa de 70.000 € i amb diverses mesures cautelars, que l'obligaran a fixar residència a Berlín. I sí, Puigdemont ha estat exonerat però no pas de malversació. I el Tribunal ha ratificat que no hi ha raons per assumir que la justícia espanyola no pugui ser neutral en aquest cas.

Però la lectura que s'ha fet en l'unionisme ha estat profundament negativa. De poc ha servit els intents del Govern d'Espanya i del Partit Popular per fer una crida al respecte a les decisions judicials. Tampoc no sembla que hi hagi confiança en els moviments que s'anuncien des del Tribunal Suprem d'Espanya, que podria recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. D'altra banda, la decisió del tribunal alemany és més desfavorable a Puigdemont, que no pas la decisió del tribunal escocès sobre Ponsatí, o la del tribunal belga sobre Comín, Serret i Puig, ja per no esmentar l'attitud de les autoritats suïsses. En Alemanya s'havien dipositat moltes esperances, i sembla que s'assum que s'han fet bocins.

Que "De Verdad" comenti la situació des d'una crítica a l'imperialisme alemany forma part de la coherència d'aquest mitjà i de les seves posicions. Però que C's, a través d'Albert Rivera, faci declaracions incendiàries sobre la discriminació d'Espanya l'allunya del seu posat europeista habitual. Les estridències de diferents mitjans parlant de "jueces nazi-rojos", de boicots als productes alemanys, o de crida a trencar amb la UE, amb la OTAN i arrenglerar-se amb Rússia, són més notables en procedir de mitjans que dilluns lloaven a la fiscalia alemanya.

Certament, que si la decisió del tribunal hagués estat una altra, aquest fenòmen l'hauríem vist en els mitjans processistes. El conflicte entre "independentistes" i "constitucionalistes" és projectat internacionalment de manera negativa, veient conspiracions on senzillament es produeixen decisions desapassionades. La separació de poders i la sobirania nacional són garanties que, si s'afebleixen, poden acabar produint un efecte boomerang.

És clar que no tothom que entra en el debat "independentista"-"constitucionalista" ho fa en aquesta mateixa clau. És evident que alguns actors l'utilitzen per promoure les seves posicions ideològiques generals i les seves preferències geopolítiques a nivell continental. Però la majoria dels actors, no interessats especialment en aquests debats "secundaris" farien bé de no deixar-se dur per rampells conjunturals.

En les properes hores, d'altra banda, sembla que Roger Torrent tornarà a proposar com a candidat a la Presidència de la Generalitat a Jordi Sànchez. Ara ho fa emprant una decisió de Nacions Unides favorable al respecte dels drets que Sànchez té com a diputat, i dels quals no se'l pot privar per una presó provisional. La conflictivitat que això implica amb els grups parlamentaris de C's, PSC i PP, podria fer que l'atenció la setmana següent torni al Parlament.

La violència del 20 de setembre i la malversació de l'1 d'octubre

La interlocutòria de processament del jutge Larrena, del Tribunal Suprem, ha estat revisada per la premsa a bastament en les darreres hores. Potser allò més remarcable és que hom continuï esgrimint el delicte de rebel·lió. Per fer-ho, d'acord amb el Codi Penal, cal assenyalar els elements violents i tumultuaris del Procés, i la interlocutòria se centra especialment en el 20 de setembre i en l'1 d'octubre. Amb el pas de les setmanes el relat sobre la violència d'aquella jornada ha pogut créixer. N'és una base la doctrina de definir com a violència tota forma de resistència ("violència passiva"). Però com que això no és suficient, la interlocutòria defineix la situació de la seu del Departament d'Economia a la Rambla de Catalunya el 20 de setembre com a "presa d'hostatges". És ver que això implicaria figures delictives addicionals, però la interlocutòria s'estima més considerar-ho com a fonament de fet per al delicte de rebel·lió.

El relat periodístic del 20 de setembre s'ha centrat especialment en els vehicles de guàrdia civil deixats sense vigilància i que quedaren "destrossats", plens d'enganxines i de bonys. Ara aquest relat es recicla en la interlocutòria, però de nou no implica delictes addicionals.

La interlocutòria estén la seva visió al 2012, i fa una enumeració de fets. També esmenta els plens del 6 i del 7 de setembre del 2018. No hi dóna, però, la rellevància del relat periodístic, que veu en aquestes jornades parlamentàries la mancillació de "tots els articles" de la Constitució i de l'Estatut. Tècnicament, és clar, això no és cert ja que les lleis del Parlament únicament reinterpretaven en aquests textos eliminant-ne les restriccions a la "lliure autodeterminació dels pobles". La interlocutòria no pot esplaiar-se en aquest sentit, perquè la substanciació del delicte de rebel·lió no es pot basar exclusivament en fets parlamentaris.

El delicte de malversació, esmentat a la interlocutòria, se centra en una despesa de 2 milions d'€ per al referèndum de l'1 d'octubre. Aquesta causa concreta de la malversació pot suposar un maldecap per al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que havia assegurat repetidament que, gràcies a la seva vigilància, la Generalitat no havia destinat ni un sol euro a l'1-O. Entre 0 € i 2.000.000 € hi ha un marge perillós, i aquesta mateixa setmana Albert Rivera, de C's, ja havia utilitzat aquesta informació contra el govern de Mariano Rajoy.

Aquesta setmana, el govern de Rajoy i, concretament, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, havia quedat en entredit per la decisió de la Fiscalia General de promoure la llibertat amb fiança de Joaquim Forn. Com a conseller d'Interior, la figura de Forn és essencial per arguir l'existència de preparatius de violència institucional en el marc del Procés. El fet que ara pugui adduir-se la violència (passiva o no) de manifestants, descarrega aquesta idea d'uns "escamots de la mort" organitzats per Forn. Però el cas és que el Tribunal Suprem desoí la fiscalia i atengué a la petició de l'acusació popular de VOX de mantindre Forn a la presó.

En les darreres hores els esdeveniments s'han precipitat. Finalment, el Parlament de Catalunya ha celebrat una sessió d'investidura, amb Jordi Turull, de candidat. Amb suports insuficients (64 diputats), no ha estat possible la seva investidura. L'endemà d'aquest Ple, Turull i la plana major del Procés han desfilat cap al Tribunal Suprem. La segona sessió d'investidura, prevista per demà dissabte, resta a l'espera de si Turull hi pot anar o bé, com demana la mateixa fiscalia, no hi pot anar per haver reingressat a la presó.

El compte enrere de la XII Legislatura ja ha començat. Si no hi ha investidura, el Parlament serà dissolt el 22 de maig, i les eleccions podrien tindre lloc el 15 de juliol.

La carrera entre VOX, C's i PP per treure rèdit de la liquidació del procés podria donar-los més centralitat política, fins i tot a Catalunya. Però les urnes, siguin del Parlament de Catalunya o de les Corts General, amb un vot secret, són poc previsibles.

La investidura de març

Segons l'agenda i les declaracions dels diferents actors, la tercera convocatòria de Ple d'Investidura de la present legislatura del Parlament de Catalunya seria al caure. El Tribunal Suprem s'ha de pronunciar en les properes hores sobre el recurs presentat per Jordi Sànchez (el candidat de la segona convocatòria, ajornada per la impossibilitat del primer d'assistir-hi). El Tribunal Constitucional, semblantment, haurà de decidir aviat si considera que la primera convocatòria, del 30 de gener, compta a efectes dels dos mesos, i si el Parlament de Catalunya haurà de ser dissolt, doncs, el 30 de març, en cas que no hi hagi investidura. Fonts dels Grups Parlamentaris de JxCat i d'ERC asseguren que ja tenen enllestida una proposta de candidat (que no seria ni Puigdemont ni Sànchez) i de programa (en clau republicana) i que ara esperen el vist-i-plau de la CUP. A Ginebra, Carles Puigdemont comentava que aquesta proposta passa per formular una qüestió de confiança al Parlament a mitja legislatura, com ja es va fer en l'anterior, i hom parla de coronar la present legislatura amb una multiconsulta de caràcter constituent. Fora d'aquesta alternativa no hi ha altre horitzó que unes noves eleccions anticipades, que tindrien lloc el mes de maig-juny.

El rellotge dels dos mesos

La XII Legislatura del Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya era convocada el passat 30 de gener al primer debat d'investidura, amb el cap de llista de la segona força més votada, Carles Puigdemont, com a candidat. El debat fou suspès pel President del Parlament, Roger Torrent, abans de començar, al·legant el recurs interposat pel Govern d'Espanya contra aquesta candidatura davant del Tribunal Constitucional. El consens és que el debat d'investidura no va no començar i que, per tant, no compte encara el període de dos mesos que té el Parlament de Catalunya per investir un President si no vol incórrer en un supòsit de dissolució automàtica.

Fins l'1 de març no se celebrà un nou Ple al Parlament de Catalunya. Es tractava més aviat un ple de pre-investidura. En ell, per exemple, el líder del PSC (la quarta força més votada) Iceta aprofità per proposar que comptes ja el rellotge dels dos mesos. No prosperà. De fet, el ple de pre-investidura destacà sobretot pel fet de reconèixer la legitimitat de Carles Puigdemont com a President de la República de Catalunya, bo i que aquest reconeixement es feia amb mots més foscos i amb intencions més simbòliques. La resposta de Puigdemont fou la de renunciar a la candidatura de la presidència de la Generalitat.

La renúncia de Puigdemont, d'acord amb el consens, no fa tampoc iniciar el rellotge de la investidura. De fet, aquesta situació ja s'esdevingué en la XI Legislatura del Regne d'Espanya, en la que la renúncia de Mariano Rajoy, el cap de la llista més votada, d'acceptar l'encàrrec de fer govern del rei Felip VI, impedí que corrés el rellotge anàleg, que no més va començar a córrer, arran del primer debat d'investidura amb Pedro Sánchez, el cap de la segona llista més votada, com a candidat.

Hom suposa que Roger Torrent obrirà una nova ronda de consultes i que farà una proposta de candidat. Sembla que el candidat proposat serà Jordi Sànchez, el n.2 de la segona llista més votada. Com que Jordi Sànchez es troba en situació de presó provisional, cal esperar una nova ronda de recursos. Això, com que impediria la celebració del debat d'investidura, faria que tampoc no comencés a córrer el rellotge.

Aturada, doncs, la XII Legislatura en un no-temps, l'atenció de les properes setmanes se centrarà a Brussel·les. La formació d'una Assemblea de Representants i d'un Govern de la República podria constituir un pas efectiu a la institucionalització autofrustrada d'octubre.

El Govern d'Espanya, però, ja ha assenyalat clarament que aquesta institucionalització, per simbòlica i inefectiva que sigui, també és contrària a la Constitució i a l'Estatut. La idea d'unes estructures paral·leles que "escapin" al control de les institucions espanyoles té molt poc recorregut.

Rajoy-Puigdemont: segona ronda

El 27 d'octubre del 2017 guanyà Rajoy. I guanyà precisament perquè optà per convocar eleccions el 21D en el marc de l'aplicació de l'article 155. D'aquesta manera combinava l'anunci de les mesures de destitució amb mesures de reposició a través de noves eleccions.

Tres mesos després torna haver-hi un altre xoc institucional. El President del Parlament, Roger Torrent, ha proposat Carles Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat, fixant ple d'investidura per al dimarts dia 30. El President del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy, respon interposant un recurs al Tribunal Constitucional contra aquesta proposta.

Si el recurs no fos admès pel Tribunal Constitucional, cosa no descartable del tot després del report negatiu emès pel Consell d'Estat, el Govern Rajoy quedaria molt tocat.

Si el recurs és admès i es dicta la suspensió de la proposta, la pilota passa a la teulada del Parlament.

El President del Parlament podria optar per acceptar la suspensió i iniciar una nova ronda de converses per proposar un altre candidat. Rajoy sortiria guanyador... de moment.

Si el President del Parlament opta per desobeir, Rajoy podrà renovar l'article 155 i dissoldre aquest Parlament, deixant sine die la convocatòria d'eleccions. Però en aquest cas la victòria de Rajoy seria més desgastadora.

Uns i altres volen calmar especialment la vorera del carrer que els segueix. Rajoy, en aquest sentit, ho té una mica més fàcil que Puigdemont.

Tabàrnia i Catalània: algunes definicions

Podem definir Tabàrnia, com el conjunt de comarques de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) on Ciutadans (C's) fou la primera força política en les passades eleccions del 21D. Aquestes comarques són el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp i l'Aran. Aquesta definició és més dinàmica i adient a algunes definicions basades en conjunts comarcals o subcomarcals fixos. I, en sentit etimològic, el gros d'aquestes comarques són les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona.

Catalània seria doncs la resta del territori de la CAC.

Sigui dit això caldria fer més precisions:
- Catabàrnia podria ser definida com el conjunt de municipis de Tabàrnia on la primera força no és pas C's o el PSC. Un exemple d'això seria Sant Just Desvern.
- Tatabàrnia seria el conjunt de municipis de Tabàrnia on la primera força sí és C's.
- Cacatalània seria el conjunt de municipis de Catalània on C's no és la primera força.
- Tacatalània seria el conjunt de municipis de Catalània on la primera força és C's. Un exemple en seria Lleida.

Però encara podríem arribar a un nivell més precís:
- Cacatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de Catabàrnia on la primera força no és ni C's ni el PSC ni el PP.
- Tacatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de Catabàrnia on la primera força és C's o un altre partit constitucionalista.
- Tatatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tatabàrnia on la primera força és C's.
- Catatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tatabàrnia on la primera força no és C's.
- Cacacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Cacatalània on C's no és la primera força.
- Tacacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Cacatalània on C's és la primera força.
- Catacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tacatalània on C's no és primera força.
- Tatacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tacatalània on C's és primera força.

El 21D: què han fet els espluguins amb dret de vot

Un total de 28.925 espluguins tenien dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. D'aquests:
- 9.373 (32,40%) han votat C's.
- 5.992 (20,72%) han votat PSC.
- 5.637 (16,31%) s'han abstingut.
- 4.488 (15,52%) han votat ERC-CatSí.
- 3.207 (11,09%) han votat JUNTSxCAT.
- 2.715 (9,39%) han votat CatComú-Podem.
- 1.773 (6,13%) han votat PP.
- 808 (2,79%) han votat CUP.
- 253 (0,87%) han votat PACMA.
- 134 (0,46%) han vist el seu vot anul·lat.
- 105 (0,36%) han votat en blanc o a candidatures retirades.
- 77 (0,27%) han votat RECORTES CERO-GRUPO VERDE.

Les "millors" ciutats del món, segons Resonance

La consultoria Resonance publicava fa uns dies el seu rànquing del 2017 de ciutats del món, ordenades d'acord amb el seu valor en sis dimensions:
- el lloc: és a dir la "qualitat percebuda de l'ambient natural i construït d'una ciutat", en la qual cosa s'inclou la qualitat de l'aire, l'oratge, la criminalitat, l'urbanisme, els monuments i parcs, i les activitats a l'aire lliure.
- el producte, en el qual s'inclouen les institucions, atraccions i infrastructures, és a dir universitats, aerports, centres de convencions, museus, etc.
- la programació, és a dir les arts, la cultura, l'entreteniment, la gastronomia, a més de botigues i oferta de vida nocturna.
- les persones, incloent com a valor la taxa d'immigració i la diversitat demogràfica, amb especial interès sobre l'oferta educativa i l'acollida de residents forasters.
- la prosperitat, valorada a través de la taxa d'ocupació, el PIB per càpita, el nombre de grans corporacions que hi tenen oficines
- promoció: la quantitat de relats, referències i recomanacions que es comparteixen en-línia sobre una ciutat (els resultats de la cerca de Google, les tendències de Google, les entrades Facebook o les revisions de TripAdvisor.

Molt s'ha comentat sobre el fet que Barcelona aparegui la número 8 en aquest rànquing, però cal contextualitzar-ho en relació a les sis variables. Vegem el top 10 global:
- 1. Londres. És la ciutat n.1 en promoció i programació, però també treu molt bona puntuació en producte (n.3), lloc (n.5), persones (n.6) i prosperitat (n. 7).
- 2. Nova York. És la ciutat n.2 en promoció i programació, i la n.3 en prosperitat. Per contra, només és la n. 27 en persones.
- 3. París. És la n. 2 en producte i la n. 3 en promoció. Per contra, només és la n. 44 en localitat.
- 4. Moscou. És la ciutat n. 1 en producte i la n. 10 en programació. No obstant, ocupa llocs més modestos en persones (n. 24), prosperitat (n. 25) i promoció (n. 31).
- 5. Tòkio. És la ciutat n. 1 en lloc, n. 3 en programació i n. 4 en prosperitat. Per contra, és la n. 43 en promoció i la n. 125 en persones.
- 6. Singapur. És la n. 4 en promoció. Per contra, és la n. 25 en programació i la n. 27 en producte.
- 7. Dubai. És la n. 2 en prosperitat. Per contra, és la n. 47 en programació.
- 8. Barcelona. És la n. 2 en lloc. Per contra, és la n. 124 en prosperitat.
- 9. San Francisco. És la n. 3 en persones. Per contra, és la n. 45 en producte.
- 10. Chicago. És la n. 7 en producte. Per contra, és la n. 60 en persones.

Així doncs, els diferents rànquings van així:
- localitat: Tòkio, Barcelona, San Diego, Roma i Londres.
- producte: Moscou, París, Londres, Frankfurt del Main i Istanbul.
- programació: Londres, Nova York, Tòkio, París i Roma.
- persones: Vancouver, Toronto, San Francisco, Zúric i Dubai.
- prosperitat: Beijing, Dubai, Nova York, Tòkio i San Jose.
- promoció: Londres, Nova York, París, Singapur i Hong Kong.

Morts pel carrer

"Ens van amenaçar amb morts". Morts pel carrer. Violència. Aquestes eren les declaracions de Marta Rovira que van aixecar tanta polseguera. Suspensió de la república a canvi d'absència de violència, semblaven argumentar. Però, alhora, eren rebudes pels dirigents polítics espanyols com una nova mostra de difamació hispanòfoba, que volia presentar Espanya com un estat violent i autoritari.

"Explosió de violència". És la raó que esgrimeix el Tribunal Suprem per mantindre en presó provisional Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Talment com si l'ANC i Òmnium haguessin perpetrat accions de violència coordinadament amb la Conselleria d'Interior i la Vicepresidència de la Generalitat. Una manipulació que sols es pot entendre des de la definició de la resistència passiva com a "violència", en la idea que la resistència passiva força els cossos de seguretat a haver d'emprar la "violència". La violència legítima de l'estat, doncs, es projecte com a violència il·legítima de qui la pateix. Qui la pateix és qui la provoca, doncs.

Equidistàncies, però, les justes. Marta Rovira no és la Presidenta d'una República que hagi engarjolat Sáenz de Santamaría, Cospedal i potser els presidents de la SCC o de Denaes.

Però aquesta apel·lació a la violència política en to d'amenaça, als morts pel carrer, que fan uns i altres és preocupant. Perquè, alhora, uns i altres diuen: "no hi hagut morts al carrer gràcies a la nostra prudència".

No hi ha hagut morts al carrer? I el 17 d'agost a la Rambla de Barcelona? I el 17 d'agost a la Plaça Universitat? I el 17 d'agost al Passeig de Cambrils? No eren pas morts al carrer?

Ens responen que allò era diferent. Que allò era "terrorisme" o que allò era "gihadisme".

Alguns ha volgut connectar els fets del 17 d'agost amb errors dels responsables de seguretat, bé de la Generalitat i dels Mossos, o bé del Govern espanyol i del CNI. Sembla com si els fets de 17 d'agost tan sols podrien adquirir gravetat si aquestes connexions fossin verificades. Si no hi hagués connexions, de nou, seria diferent.

I què passarà si hi ha morts al carrer atribuïbles directament a l'independentisme o a l'unionisme? Què passarà llavors? S'acompanyarà la condemna, respectivament, de crides a evitar la catalanofòbia o la hispanofòbia? O el bàndol-víctima aprofitarà per empastifar el bàndol contrari? Més aviat, sabem que el bàndol-víctima aprofitarà per empastifar el bàndol contrari, i possiblement per justificar una resposta violenta.

Aquesta diferència de tractament es relaciona amb el fet que hom considera com un fenomen "aliè" o "estranger" atemptats com el del 17 d'agost. I això que els autors eren totes persones residents a Catalunya de fa temps i, en la majoria de casos, hi havien crescut. Però la seva violència no és considerada "política". És com si el "terrorisme gihadista" caigués en la categoria d'accidents meteorològics, i com si els morts que produeixen tinguin la mateixa categoria "apolítica" que els morts en accident de trànsit o en accident laboral.

Aquesta sensibilitat diferenciada davant de violències diferents apareix de nou en aquelles violències que són considerades "apolítiques" perquè tenen lloc en contextos relacionals o domèstics.

Ja no diguem què s'esdevé amb la violència institucional, que és considerada violència legítima. O amb la violència sistèmica, que és considerada una part de la natura humana. I els mateixos que assumeixen aquestes equivalències preparen filípiques descomunals per cada petita acció violenta que pugui atribuir-se al bàndol d'adscripció nacional de signe contrari al de la llur preferència.

Les candidatures proclamades a la circumscripció de Barcelona per a les eleccions del 21D

La Junta Electoral provincial emetia un edicte el divendres 24 per tal de proclamar les candidatures presentades.

Se n'havien presentat setze:
- 1. PSC, que ha estat proclamada.
- 2. PP, que ha estat proclamada.
- 3. PACMA, que ha estat proclamada.
- 4. C's, que ha estat proclamada.
- 5. ERC-CatSí, que ha estat proclamada.
- 6. DIÀLEG, que ha estat proclamada.
- 7. CUP, que ha estat proclamada.
- 8. PUM+J, que no ha estat proclamada.
- 9. CatComú-Podem, que ha estat proclamada.
- 10. JUNTSxCAT, que ha estat proclamada.
- 11. LA FAMILIA, que no ha estat proclamada.
- 12. RECORTES CERO-GRUPO VERDE.
- 13. DN, que no ha estat proclamada.
- 14. PFiV, que no ha estat proclamada.
- 15. CNV, que no ha estat proclamada.
- 16. UNIDOS-DEf-Socialistas, que no ha estat proclamada.

Les candidatures no proclamades (PUM+J, LA FAMILIA, DN, PFiV, CNV, UNIDOS-DEf-Socialistas) tenen un termini per presentar recurs.

En resulten, doncs, 10 candidatures proclamades:
- PSC.
- PP.
- PACMA.
- C's.
- ERC-CatSí.
- DIÀLEG.
- CUP.
- CatComú-Podem.
- JUNTSxCAT.
- RECORTES CERO-GRUPO VERDE.

D'aquestes 10 candidatures, sembla que DIÀLEG optarà per retirar-se si es confirma que les tres candidatures independentistes (ERC-CatSí, CUP i JUNTSxCAT) poden presentar-se amb normalitat.

L'eix independentisme-constitucionalisme domina en bona part aquestes eleccions. Quatre candidatures independentistes es confronten amb sis que no ho són. La idea de plebiscit entre DUI i 155, però, és defugida naturalment pel PACMA, i també per CatComú-Podem, mentre que el PSC també ha volgut desmarcar-se tant del bloc conservador (PP i C's) com de l'unilateralisme.

Per a CatComú-Podem, el debat electoral hauria de basar-se en els programes socials. En aquest sentit, es proclamen progressistes o d'esquerres sis de les deu candidatures.

Per al PACMA, la reivindicació central és animalista, bo i entenent-la en un programa centrat en els drets de benestar.

PP i C's han reivindicat el bloc constitucionalista, en el qual volen comptar també el PSC.

Recortes Cero defensa un govern de progrés, principalment amb PSC, CatComú-Podem i Cs.

Les setze candidatures del 21D presentades a la província de Barcelona

Avui el DOGC publica l'edicte del 18 de novembre de 2017, pel qual es fan públiques les candidatures presentades davant la Junta Electoral Provincial de Barcelona per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. A les cinc coalicions electorals de les quals parlàvem ahir, cal afegir candidatures presentades per un total d'onze partits. De les setze candidatures, set tenien representació en l'anterior Parlament.

Vegem, doncs, les candidatures presentades:
- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC). La llista és encapçalada per Miquel Iceta, Eva Granados, Ramon Espadaler (amb la marca d'independent, representa Units per Avançar), Beatriz Silva (amb la marca d'independent, és membre de Federalistes d'Esquerra) i Ferran Pedret. Tanca la llista, com a independent, l'ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo. És, doncs, una llista de partit, però que incorpora un bon nombre d'independents, des de gent Units per Avançar, a membres de Federalistes d'Esquerres i de Societat Civil Catalana.
- 2. Partit Popular/Partido Popular (PP). La llista és encapçalada per Xavier García Albiol, Andrea Levy, Santiago Rodríguez i Serra, Esperanza García i Daniel Serrano. Tanca la llista la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat. És una llista de partit.
- 3. Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA). La llista és encapçalada per Ana Bayle, David Martínez Planellas, Raquel Iglesia, Carme Bassas i Javier Muñoz Aranda. És una llista de partit.
- 4. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's). La llista és encapçalada per Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa, José María Espejo-Saavedra, Fernando Tomás de Páramo i Sonia Sierra. Tanca la llista Francesc De Carreras.
- 5. Esquerra Republica-Catalunya Sí (ERC-CatSí). La llista és encapçalada per Oriol Junqueras, Marta Rovira, Raül Romeva, Carme Forcadell i Carles Mundó. Tanca la llista el politòleg Ramon Cotarelo. Es tracta d'una llista de coalició, formalment entre ERC i CatSí, però que incorporà a més membres de Nova Esquerra Catalana (com Ernest Maragall, en el n. 13), Demòcrates de Catalunya (com Antoni Castellà, en el n. 15) o Avancem (com Fabián Mohedano, en el n. 27). Ocupen posicions destacades presos polítics del Govern legítim de Catalunya, com Junqueras (1), Romeva (3) o Mundó (5), alhora que membres d'aquest govern exiliats a Bèlgica, com Toni Comín (7), o altres encausats com l'actual presidenta del Parlament (4).
- 6. Diàleg Republicà (DIÀLEG). La llista és encapçalada per Emma Soler, Gabriel Cursach, Denís Llussà, Carla Vassena i Albert Creixell. És una llista de partit.
- 7. Candidatura d'Unitat Popular (CUP). La llista és encapçalada per Carles Riera, Maria Sirvent, Vidal Aragonés, Fuentsanta Ballester i Jordi Salvia. En el n. 24 trobem la regidora de la CUP a Esplugues, Anna Coll, i en el n. 56 l'economista Elena Idoate. Tanca la llista David Fernández. És una llista de partit, per bé que incorpora independents i membres d'organitzacions que fan part de la Crida Constituent, com Lluita Internacionalista (amb Esther Del Alcázar en el n. 16).
- 8. Per un Món Més Just (PUM+J). La llista la forma exclusivament Mar Martínez Turallols. És una llista de partit.
- 9. Catalunya En Comú-Podem (CatComú-Podem). La llista és encapçalada per Xavier Domènech, Elisenda Alamany, Jessica Albiach, Marta Ribas i Joan Josep Nuet. És una llista de coaliació, amb membres de Catalunya En Comú (Domènech), de Podem (Albiach), d'Iniciativa per Catalunya (Ribas) i d'Esquerra Unida i Alternativa (Nuet). Nuet fa part dels membres de la Mesa del Parlament encausats. L'espluguina Lola Castro _(EUiA) és la n. 40. La llista la clou l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
- 10. Junts per Catalunya (JUNTSxCATALUNYA). La llista és encapçalada per Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Clara Ponsatí, Jordi Turull i Laura Borràs. Formalment, és una llista de coalició entre el PDeCat i CDC. A la pràctica, es concep com la llista del President Puigdemont. En llocs destacats apareixen membres empresonats (Sànchez, Turull, Rull) o en l'exili (Puigdemont, Ponsatí, Lluís Puig). Fora d'aquests noms, dominen els independents (Borràs, Madaula, etc.). La llista la tanca l'ex-President del Parlament, Joan Rigol.
- 11. La Familia Paz y Libertad (LA FAMILIA). La llista és encapçalada per Lisardo Cano, Maria del Pilar Delgado, Josue Cano, Eloy Lobato i David Rodan. És una llista de partit.
- 12. Recortes Cero-Grupo Verde (RECORTES CERO-GRUPO VERDE). La llista és encapçalada per Nuria Suarez, Eva Avendaño, Arelis Guaramato, Manuel Camuñas i Aitor Marin. És una llista de coalició.
- 13. Democracia Nacional (DN). La llista la formen exclusivament Alberto Bruguera, Víctor Rubia y Blanca Hernandez. És una llista de partit
- 14. Partit Família i Vida (PFiV). La llista és encapçalada per Josep Carreras García, Pau Sanfeliu, Salvador Tello de Meneses, Rosa Maria Pich-Aguilera i Mercè Roca Vilaseca, i inclou un total de 80 membres. És una llista de partit.
- 15. Convergents (CNV). La llista l'encapçalen Teresa Maria Pitarch, Germà Gordó, Sílvia Requena, Luis Miguel Perez Cervera i Tatiana Chris Dominguez Araujo. És una llista de partit. Malgrat que Gordó fou diputat en l'anterior legislatura, CNV, abans coneguts com a Nova Convergència, no compten en la llista de partits amb representació parlamentària.
- 16. UNIDOS y SOCIALISTAS+ por la Democracia (UNIDOS-DEf-Socialistas). La llista és encapçalada per Enrique Martínez Herrera, Julio Villacorta, Huma Jamshed, Angela Herrero i Francisco Oya. És una llista de coalició, que inclou 30 membres.

S'obre ara un període de 2 dies en els quals la Junta Electoral Provincial comunicarà, si s'escau, les irregularitats que apreciï o denunciï un tercer en les candidatures. Una vegada comunicades, les candidatures tindran un termini de 48 hores per a subsanar les irregularitats. El 24 de novembre la Junta proclamarà les candidatures que passin aquest tràmit, que apareixeran així publicades el 25 de novembre.

Les cinc coalicions electorals constituïdes vàlidament davant de les eleccions del 21D

Demà es publicaran al DOGC i al BOE les candidatures presentades a les eleccions del 21D. Ahir expirava el termini per presentar-les, de manera que avui ja circula la seva composició. En tot cas, el que si ja fa dies que es va publicar és la llista de coalicions electorals vàlidament constituïdes davant la Junta Electoral Central. Són un total de cinc i les veurem per ordre de presentació:
- C1. "Recortes Cero - Grupo Verde". El pacte de coalició el signen Esteban Cabal, president de Los Verdes - Grupo Verde (LV - GV), José Salvador Villalba, membre del Comitè Executiu de la Unificación Comunista de España (UCE) i Francisco Javier Arias Carmona, secretari general del Partido Demócrata Social Autonomista.
- C2. "Esquerra Republicana - Catalunya Sí (ERC-CatSí)". El pacte de coalició el signen Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana, i Santiago Valls, president de Catalunya Sí.
- C3. "Junts per Catalunya (JUNTSxCat)". El pacte de coalició el signen David Bonvehí, membre de la direcció executiva nacional del Partit Demòcrata Europeu Català, i Carles del Pozo, membre del Comitè Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya.
- C4. "Catalunya En Comú-Units Podem (CatComú-UnitsPodem). El pacte de coalició el signen Vanessa Maxé, presidenta de Catalunya En Comú, Pablo Echenique, representant legal de Podemos, Marta Ribas i David Cid, coordinadors nacionals d'Iniciativa per Catalunya Verds, Núria López Barcardí, presidenta de Barcelona En Comú, Joan Josep Nuet, coordinador general d'Esquerra Unida i Alternativa.
- C5. "Unidos y Socialistas+ por la Democracia (UNIDOS-DEf-Socialistas). El pacte de coalició el signen Enrique Martínez Herrera, secretari general de Unidos por la Solidaridad Internacional i Juan Camprubí, secretari general de Democracia Efectiva.

De les cinc coalicions n'hi ha tres (C2, C3 i C4) que són integrades per partits amb representació parlamentària en l'anterior legislatura. Uns altres partits parlamentaris, Ciutadans, Partit dels Socialistes de Catalunya, Partit Popular i Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent presentaran llistes de partit. No obstant, cal dir que la C2 recollirà també candidats d'altres partits parlamentaris (Demòcrates de Catalunya, Avancem i MES), i que la llista del PSC ha fet una coalició informal, Units pel Seny i el Catalanisme, amb Units per Avançar.

Autocrítica i llistes electorals

Després de la manifestació-concentració multitudinària del carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels Jordis i dels consellers del Govern (legítim) de Catalunya, en presó preventiva, va arribar el torn de l'autocrítica. Els membres del Govern (legítim) de Catalunya que són a l'exili flamenc iniciaren un discurs indicant que havien renunciat a desplegar la República Catalana el 27O per manca de preparació davant de la intenció del Govern d'Espanya de fer-hi una repressió cruenta. Aquesta autocrítica no era clar si era tant una autocrítica com una al·locrítica a l'independentisme del "tenim pressa". El periodista Antoni Bassas ha indicat que ara ja no és hora de carrer sinó de despatxos.

No cal dir que aquest discurs fou rebut amb joia per l'unionisme. S'interpretava com l'anunci del final de l'unilateralisme i l'admissió que el Procés s'havia basat en mentides.

A mesura que ha avançat la setmana, l'autocrítica ha pres una altra color. S'admet la validesa de l'Octubre Català, bo i admetent que entrem en una fase en el qual el desplegament de la República s'haurà de basar en l'ampliació de majories i en el diàleg amb Espanya i amb la Unió Europea.

L'atenció mediàtica, de totes maneres, gira al voltant de la qüestió de les llistes electorals. Avui expira el termini per presentar-les. Ja tenim més o menys configurades les set llistes principals:
- Ciutadans (Cs), que aspira a fer un govern constitucionalista amb Inés Arrimadas de presidenta.
- Partit Popular (PP), que aspira a recollir els rèdits d'ésser el partit administrador de la Generalitat, i que ha proposat una sèrie de punts programàtics comuns als constitucionalistes.
- el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que vol ésser la candidatura pont entre els blocs unionista i separatista, i entre les esquerres i les dretes. Prova d'això és el que fet en la llista hi hagin incorporats destacats dirigents d'Units per Avançar (UxA), que reclama l'espai del catalanisme central no-independentista, o que hi siguin noms propers a les tesis de l'esquerra hispànica.
- Catalunya En Comú-Podem, que també aspira a aquesta funció de candidatura pont, però amb una orientació cap a la formació d'un "govern de progrés".
- Junts per Catalunya (JxCat), que és la llista del President Puigdemont, articulada al voltant del PDeCat, però protagonitzada per un ample ventall de personalitats del Procés, inclosos Jordi Sànchez (que ja ha deixat la presidència de l'ANC) i Aurora Madaula.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presenta una llista en la que hi participaren Demòcrates de Catalunya però també les formacions socialdemòcrates independentistes (Avancem i Nova Esquerra Catalana).
- Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent (CUP-CC) és la llista que més clarament reivindica l'Octubre Català i més decididament defensa l'obertura efectiva del Procés Constituent.

Cadascuna d'aquestes llistes interpreta de manera diferent les eleccions del 21D. Com es relaciona el Govern (legítim) de Catalunya amb les eleccions del 21D? És evident que hi participa, però són diverses les veus que des d'ERC i des de Demòcrates reclamen una certa dualització entre el "Govern de la República" (el de Puigdemont) i el Govern de la Generalitat que surti del 21D. Aquest segon Govern tindria sobretot una tasca administrativa, i cediria el rol constituent/republicà al primer. És clar que es fa difícil pensar què passaria si el 21D indiqués una "cohabitació" arran de la victòria de les forces constitucionalistes (comptant-hi o no els comuns).

S'acaba l'èpica i comença l'aritmètica? Difícil admetre-ho, quan la pressió sobre l'independentisme creix en forma diversa, des de denúncies per "delictes d'odi" contra opinions o acudits molestos fins a entorpiments administratius.