Vinga a parlar ahir de Geraldine Ferraro, i avui toca fer-ho de Marta Ferrusola. A banda del sidèric cognom, encara trobarem algun altre paral·lelisme entre les dues dones. Ferraro va arrencar la seva carrera política a mitjans del 1970, amb 40 anys complerts, després d'haver fet de mestre, d'advocada i d'haver pujat tres fills. Ferrusola mai no va entrar en la carrera política, i això no s'explica simplement per haver dut una floristeria i haver pujat unes quantes criatures. S'explica també per les condicions polítiques de la Catalunya del seu moment. A més, sota l'ombra de Pujol, Ferrusola no podia aspirar a cap càrrec polític electe. En tot cas, Ferrusola ha estat força més que la primera dama durant 23 anys (1980-2003).
No entrarem a això, i ens fixarem únicament en les declaracions polèmiques més recents. Entrevistada a Ràdio Teletaxi, hom la burxa amb la qüestió (9min 30s):
JUSTO MOLINERO: Li molesta que el president de la Generalitat sigui andalús?
MARTA FERRUSOLA: Un andalús que tingui el nom en castellà, sí, molt
Ferrusola continua tot dient que el president ha de parlar bé [el català] i que si es tractés d'un conseller seria més comprensiva.
Ja la tenim liada. Fixeu-vos que Ferrusola no diu que li molesti que un andalús sigui president de la Generalitat. Si l'aital andalús tingués el nom en català i parlés correctament el català, en principi, Ferrusola no hi diria res.
Apareixen, doncs, dues alternatives:
- imaginem que José Antonio Samaranch hagués estat elegit president de la Generalitat. Com ho trobaria Ferrusola? Malament. I si Samaranch es fes dir "Josep Antoni Samaranch"? Ja no podria dir-hi res. Cal recordar que José Montilla, durant un període, apareixia en els papers amb el nom de Josep Montilla. Recordem com el Joan Ignasi Pujana del 1979, vencedor de les eleccions a l'Hospitalet de Llobregat, es transformà després en la propaganda electoral en Juan Ignacio Pujana.
- imaginem que Joan Clos hagués estat elegit president de la Generalitat. Com ho trobaria Ferrusola? Malament. El català de Joan Clos és pre-renaixentista, curull d'aconteixements i de tota casta de barbarismes a la deriva. I si Joan Clos se sotmetés a un tractament exhaustiu contra aquestes derives (no tan sols les lèxiques, sinó també les sintàctiques)? Ja no podria dir-hi res.
Com que el sil·logisme de Ferrusola impedeix, segons la doctrina de la santíssima correcció política, de qualificar-la dreturerament de racista (o és que hi ha una raça andalusa?) o de xenòfoba (o és que els andalusos són forasters a Catalunya?), cal aplicar-hi uns altres arguments:
- Ferrusola defensa l'aculturació dels andalusos de Catalunya, tot canviant-los els noms de font i tot fent-los parlar el català sense accent andalús, sense prèstecs andalusos i sense sintaxi andalusa.
- Ferrusola, en paraules de Jaume Bosch, ha fet unes declaracions "sectàries, intransigents i excloents". Sectàries perquè Ferrusola no hauria atacat Montilla si Montilla hagués estat un conseller de CiU (estil Maria Josep Cuenca). Intransigents, perquè no transigeix amb el fet que Montilla s'hagi estimat més de dir-se José, Jose o Pep, per comptes de Pep o Josep. I excloents perquè exclou Montilla per no parlar bé el català.
Molt rebé, doncs, senyor Bosch. Ara imaginem-nos un president del govern d'Espanya que parlés el castellà amb la mateixa correcció que gasta Montilla amb el català. Ens hauríem de remuntar potser a l'època del marquès d'Esquilache.
No frivolizem, tampoc. Els comentaris de Ferrusola es faran servir per fer veure que hi ha un sentiment xenòfob a Catalunya. I, certament, n'hi ha. Però tothom sap quina és l'efectivitat d'aquest sentiment xenòfob. N'hi ha prou amb una paraula malsonant en castellà, un colp a la taula o una simple mirada per arronsar els portadors d'aquesta xenofòbia, d'aquest tremolós i tímid xovinisme català. Tot queda en un comentari dit a mitja veu (o en una Ferrusola que acceptaria de president de la Generalitat an en Matthew Tree), o en una sornegueria de taverna (que condemna Carod-Rovira per mig-aragonès, o Víctor Alexandre per mig-castellà). Un joc inofensiu al qual li deuen quedar una o dues generacions tot al més. Però que ningú no n'estigui orgullós de la desaparició d'aquesta ràbia: hi ha hagut un genocidi programat pel mig per fer-la possible, i la ràbia espanyola o europea que la succeirà contra el futurs nou-vinguts és mil vegades més forta i farà anar de corcoll les futures generacions de Jaumes Boschs que encara hagin de persistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada