dijous, 21 de maig del 2009

Sobirania i Justícia: com més serem més riurem

Els màxims responsables de cadascuna de les sigles integrants en la magmàtica sopa de lletres que constitueix el moviment d’alliberament nacional català arrufen els nassos. Una altra sigla més a l’olla. Es tracta de Sobirania i Justícia, presentada en societat fa uns dies a l’Ateneu Barcelonès. Jo també l’arrufo el nas. En això m’assemblo als simpatitzants de Die Linke de pedra més picada que l’arrufen en veure tant cartell de Die Linke en blau (o blau, com diuen en alemany) i que a Gießen van respondre gens subtilment reprenent una combinació de vermell i groc (rot und gelb) per als cartells locals que convocaven l’acte del passat dimarts. Doncs bé, jo arrufo el nas perquè Sobirania i Justícia té el nom calcat a Sobirania i Progrés. I si els de Sobirania i Progrés eren gent, en general, d’esquerres (i, més concretament, d’Esquerra), els de Sobirania i Justícia es presenten al món amb les credencials d’haver estat homes de Pujol. En la sobirania tots hi són d’acord (curiosament, però, i sigui dit de passada, foren els estalinistes de l’URSS els que “crearen” el mot de sobirania per desvirtuar l’autèntic dret a la independència de les repúbliques socialistes soviètiques). Però hi ha una contraposició tàcita entre “Progrés” i “Justícia”. Com si als pujolians els fes recança el “progrés” (un progrés més o menys socialitzant i més o menys igualitarista) i el volguessin contrarestar amb la “justícia”. Són ganes de veure tres peus al gat, ho sé. Però és que hi ha un discurs “justicialista”, de tall netament panglossià (tinc el Càndid a la tauleta de nit), que ens vol fer creure que vivim en el més just dels mons possibles, i que l’èxit o el fracàs (individual o col•lectiu) és la mesura neta i prístina de les nostres accions passades (individuals i col•lectives). En aquesta visió el “progrés igualitarista” seria vist com una aberració ja que, en justícia, “a cadascú segons la seva contribució”.

Però hi ha coses més interessants que no pas tota aquesta reflexió sobre categories tan abstractes com la “justícia” i el “progrés”. És interessant veure com la Sobirania i Justícia es presenta amb credencials pujolianes, però sense Pujol. I interessant veure com Pujol afirma comprendre els seus antics companys de viatge. Com més va, més sectors dependentistes catalans s’adonen que no hi ha pacte possible amb la metròpoli. Que si ens atorguen autonomia, és per rebaixar-la primer (eres Pujol i Maragall), per convertir-la en una diputació regional després (era Montilla, Carod mitjançant) i per liquidar-la després sense més (era Zaragoza, per dir un nom). El dependentista català, doncs, a contracor, ha de triar. O deixa de ser català o deixa de ser dependentista. Esperem, doncs, que l’opció preferencial del dependentisme sigui fer-se català i independentista. Si no, tururut viola.