Quan fa unes setmanes va començar a esclatar el “cas Millet”, sobre les irregularitats econòmiques i fiscals de la Fundació del Palau de la Música Catalana i de l’Orfeó Català, ja dèiem que hom en trauria suc. O calia interpretar-ho com una revenja dels jerarques del tristpartit contra un prohom no gaire massa addicte. O calia interpretar-ho com la viva prova de la degeneració moral de la lumpenburgesia barcelonina. Potser podríem interpretar-ho de totes dues formes. Al capdavall, bona part dels calés malversats venien de subvencions públiques, de forma que els subvencionadors alguna responsabilitat, si més no política, han de tindre. O el tapaven abans i el destapen ara amb una fosca intenció, o simplement no sabien o no podien com “aplegar proves” per anar-hi en contra. Diu la navalla de Hanlon que mai no hem de presumir malícia si no hem pogut descartar la incompetència. Si no fos per la navalla de Hanlon, com de fàcil seria perdre’s en una jungla de conspiracions! És normal que hi hagi una certa voluntat de revenja quan dia sí dia també ens passen pels morros relats sobre la corrupció terrible dels perceptors de pensions no-contributives que amenaça d'enfonsar les economies occidentals.
Si tot plegat s’hagués reduït a fer malabarismes fiscals per tal de maximitzar el funcionament de la Fundació i garantir una bona qualitat de la programació del Palau de la Música Catalana i de l’Orfeó Català, hom hauria fet més la vista grossa. Al capdavall, la legislació fiscal és encara percebuda en un país de Serrallongues com el bandidisme dels més forts (en negre o en blanc, l’explotació és explotació, non olet). Amb les xifres d’espoliació fiscal, el frau és gairebé un acte patriòtic. Però el propi Millet ha confessat que part de les sumes extrets del fons de la Fundació anaven a cobrir despeses personals. Tot plegat, potser, la xocolata del lloro, i a més suposadament reingressada, però feia mal a la vista. En tot cas, però, els diners són mitjà de circulació, i qui en rebia de Millet sortirà esquitxat.
Des de la Fundació s’han sentit especialment dolguts per la manera com Millet feia la confessió. Engegar el ventilador i emmerdar-hi tothom, fent passar gratificacions en negre als treballadors (fonamentalment, quadres directius) com moralment equivalents a anar-se a unes vacances de luxe amb la famiglia, potser fereix una mica. La feina s’ha de pagar i, en unes condicions de mercat competitiu, fins i tot, amb una bona dosi d’estupefaent, ens podem sentir commoguts per l’argument d’atreure bons directius que altrament defugirien el “tercer sector”.
Als socis, potser, més que res, els fereix l’ànima veure arrossegat el nom del Palau, de l’Orfeó i del mateix Millet pels llots. La premsa espanyolarra, que encara no ha paït els Fets del Palau, s’hi remou amb frisança. Davant d’això apareix la temptació de tancar files. Però es fa coll amunt. No és només que hi ha la confessió pel mig de Lluís Millet, sinó que s’afegeix el record del temps del fixatge d’en Millet per aquella FAES catalana (“Catalunya Futur” o una cosa semblant). Un temps que ara ens sembla tan remot com el Juràssic superior i que únicament es va estroncar perquè l’il·luminat de l’Aznar, davant l’11-M, per comptes de fer tirada de la islamofòbia, es va estimar més la combinació de catalanofòbia i bascofòbia (amb un mort a Navarra), i la gent de Catalunya, en conseqüència, ha votat majoritàriament ZP dues vegades consecutives (2004 i 2008). Millet va apostar per una línia equivocada, i ho ha pagat doblement. Vae victis. Els qui ara se sumen al carro del PSC-PSOE o hi són pujats de fa estona n’haurien de prendre nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada