Quan onegen banderes tricolors per tota la Cirenaica i per zones creixents de la Tripolitània i quan Gaddafi queda progressivament convertit en poc més que batlle de Trípoli, és quan comencen a sentir-se moviments des de l'imperialisme atlàntic. I no són moviments gaire il·lusionants. Lluny de prendre mesures directes contra el patrimoni i les xarxes clientel·lars que Gaddafi té a Itàlia, a Suïssa i a altres indrets d'Europa, es prenen sancions genèriques contra la població de Líbia. Mentrestant, fins fa quatre dies, han prosseguit les trameses d'armamement a Gaddafi. Val a dir que bona part d'aquest armament ja és ara en mans dels protagonistes de la revolució líbia del 2011, per bé que la capacitat militar de Gaddafi (sobretot en armament pesat) no és gens menyspreable.
L'economia de Líbia s'orienta a l'exportació de petroli, fonamentalment a Europa, i això ha condicionat el règim de Gaddafi durant les darreres dues dècades. Concloses les "aventures" panislamistes o panafricanistes, Gaddafi s'havia reconciliat progressivament amb els països de l'OTAN i, particularment, amb els règims europeus. L'attitud dels règims europeus davant de la revolució àrab i de l'enderrocament dels presidents Ben Alí i Mubarak és marcada per la por de perdre peu en el nord d'Àfrica. En contrast, el govern nord-americà hi ha mostrat més adaptabilitat.
Quant a la qüestió de la intervenció militar directa, és rellevant entendre allò que deia Clausewitz. Hi haurà intervenció militar de l'OTAN, si el bloc imperialista atlàntic sospita que el nou govern de Líbia serà reaci a continuar la política econòmica de Gaddafi. No és pas que sospiti mala voluntat entre els dirigents dels partits respectables de l'oposició líbia, sinó que és conscient que la pressió popular que va a fer fora Gaddafi del poder també es farà sentir sobre el govern de transició i sobre els propers governs democràtics. Tunísia, en aquest sentit, constitueix un laboratori per saber l'abast d'aquesta revolució àrab.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada