Paleoantropologia: Fins ara el report més antic d’una amputació quirúrgica reeixida era el de Buquet-Marcon et al. (2007), constatada en un braç esquerre del jaciment neolític de Buthiers-Boulancourt, de fa uns 7.000 anys d’antiguitat. Tim Ryan Maloney és el primer autor d’un article publicat a Nature que fa endarrerir la data de l’amputació quirúrgica reeixida en 23.000 anys. Aquest report fa trontollar el paradigma que entenia que les amputacions quirúrgiques eren una innovació mèdica que responia als problemes de salut ocasionats per la sedentarització neolítica. Maloney et al. han descobert les restes esquelètiques d’un individu juvenil del Borneo de fa 31.000 anys en les que es constata que el terç distal de la cama esquerra havia estat amputat quirúrgicament potser quan era un infant. Calculen que l’individu visqué entre 6 i 9 anys més enllà de la intervenció. L’individu fou soterrat deliberadament a la cova de Liang Tebo (Kalimantan Oriental) en un àrea càrstica de pedra calcària on hi ha alguns dels exemples d’art rupestre més antics coneguts. Cal pensar, doncs, que grups caçadors-recol·lectors de l’home anatòmica modern de l’Àsia tropical ja disposaven d’un coneixement mèdic sofisticat i d’habilitats quirúrgiques. Aquesta pràctica no seria, doncs, el resultat de l’anomenada “revolució neolítica” sinó més aviat de la “modernitat comportamentual”.
Imatges de l’amputació quirúrgica de la part distal de la cama esquerra
La cova de Liang Tebo
La Península de Sangkulirang-Mangkalihat, a Kalimantan Oriental (en el sector indonesi de l’illa de Borneo), acull un extens paisatge kàrstic de pedra calcària (4200 km2). En el Pleistocè Tardà, quan el nivell de les aigües era força més baix que en l’actualitat, la zona era situada a Sunda, en la vora més oriental del continent eurasiàtic. En aquest terreny kàrstic trobem actualment nombroses coves i refugis en les quals hom ha trobat testimonis arqueològics d’ocupació humana, els quals destaquen mostres d’art rupestre figuratiu de no pas menys de 40.000 anys d’antiguitat. Com passa habitualment la riquesa de troballes arqueològiques no s’acompanya gaire sovint de restes esquelètiques.
Liang Tebo és una gran cova d’aquesta península constituïda per tres cambres que fan un volum de 160 m3. La cova se situa a uns 2,5 km del riu Marang, i queda a un 165 metres per damunt del nivell del riu. A la cambra superior s’han trobat restes d’art rupestre. En el 2020, després d’una prospecció geofísica, s’excavà una rasa de 2 metres d’amplada i 2 metres de llargada en l’àrea central del pic de la cambra més gran. La rasa, de 1,5 metres de fondària, no tocà la roca mare. S’hi descrigueren nou grans unitats estratigràfiques. La troballa més important fou un enterrament d’un individu adult que fou designat com a TB1.
En aquesta recerca han contribuït especialment Tim Ryan Maloney (del Griffith Centre for Social and Cultural Research, de Queensland), India Ella Dilkes-Hall (de la University of Western Australia, de Crawley), Melandri Vlok (de la Sydney South East Asian Centre, de la University of Sydney), Adhi Agust Okaviana (de Pusat Riset Arkeometri, de Jakarta), Pindi Setiawan (de l’Institut de Tecnologia de Bandung), Andika Arief Drajat Priyatno (de Balai Pelestarian Cagar Budaya Kalimantan Timur, de Samarinda) i Maxime Aubert (Griffith).
Els autors tenen paraules d’agraïment per al Centre Nacional d’Arqueologia (ARKENAS) de Jakarta, i per al Balai Pelestarian Cagar Budaya Kalimantan Timur, que autoritzaren el treball de camp. També agraeixen el paper el Ministeri de Recerca i Tecnologia d’Indonèsia. La recerca es finançà a través de l’Australian Research Council, la Griffith University i la Southern Cross University.
L’article fou tramès a Nature el 6 d’abril del 2022. Acceptat el 28 de juliol, fou publicat el 7 de setembre.
L’enterrament de TB1
El soterrament de TB1 mostra un límit estratigràfic definit. La tomba s’excava dins de la unitat estratigràfica 8 (SU8) a la qual modificà. El fons de l’enterrament té forma ovalada i no penetra en la unitat estratigràfica inferior (SU9). Damunt del cap del difunt i en cada braç eren situades roques calcàries just per damunt de la terra que s’havia llençat a la tomba. Tot indica, doncs, que és una tomba humana deliberada. TB1 fou soterrat jacent damunt de l’esquena en una alineació de 310° N. Les cames eren flexionades de tal manera que el genoll dret li tocava el pit, i el genoll esquerre era flexionat per sota de la pelvis. La mà esquerra era en posició inferior a la cintura pèlvica, i la mà dreta en posició superior. La ràpida sedimentació i descomposició preservà la posició dels elements ossis més fràgils. Dins de la tomba s’hi trobaren artefactes de sílex en escates i un nòdul de 22x17 mm d’ocre vermell, que era col·locat prop de la mandíbula.
L’excavació de la tomba i de l’esquelet es realitzà en 32 etapes. S’hi recuperà el 75% de l’esquelet. Totes les dents eren presents i intactes. Es tractava d’un home anatòmicament modern (Homo sapiens). Característiques com la fusió epifísia, la símfisi pública, la superfície auricular, la formació dentària, etc. assenyalaven una edat de 19-20 anys. Les característiques cranianes i pelvianes no permeten determinar el sexe de l’individu, però l’estatura entra dins de la típica d’individus masculins prehistòrics. En termes morfològics i morfomètrics, entra dins del rang de variació dels esquelets asiàtics anterior al darrer màxim glacial.
La datació de TB1
Una resta de carbó vegetal de la SU7 fou datada per la prova de radiocarboni per espectrometria de masses d’acceleració en un interval de 31.133-30.437 anys abans del present (1950 CE) amb una probabilitat del 95,4%. Aquesta és una data mínima, ja que SU7 és la unitat estratigràfica situada just per damunt de la tomba.
Una resta de carbó vegetal trobada en la tomba, prop de la cintura pelviana, oferia una datació per la mateixa tècnica de 31.110-30.437 a.P. Una altra resta de carbó vegetal de la SU9, situada immediatament sota la tomba, fou datada en l’interval de 31.519-31.054 a.P.
Tot plegat assenyala que la tomba TB1 remuntaria a l’any calendàric 31.519-30.437 abans del present, amb una data central de 30.978 a.P.
La datació per radiocarboni d’altres restes mostra que Liang Tebo fou ocupat en el període que va del darrer màxim glacial a l’holocè.
La combinació de sèries d’urani i de ressonància electrònica d’espín d’una mostra del molar mandibular M3 esquerra de TB1 ofereix una estimació d’antiguitat de 25,4 ± 4,3 milers d’anys.
Si la tomba té una antiguitat de 31.000-30.000 anys, som davant del soterrament primari més antic conegut d’un home anatòmicament modern del Sud-Est Insular d’Àsia.
Una amputació quirúrgica reeixida
En l’excavació de la tomba TB1, hom trobà que el peu esquerra era completament absent. S’hi recuperaren fragments de la tíbia esquerra i de l’eix del peroné, que es trobaven flexionats sota el fèmur esquerre. Aquests fragments mostraven un creixement ossi distal inusual.
La cama dreta de TB1 era articulada. Els 26 ossos del peu dret foren recuperats íntegrament.
La remodelació òssia de la tíbia i del peroné esquerres indiquen un procés de recuperació. Maloney et al. pensen que el terç distal de la cama esquerra de TB1 fou amputat deliberadament amb una tècnica quirúrgica. No hi ha indicis d’una amputació traumàtica. La secció és neta i obliqua, i abasta alhora la tíbia i el peroné.
Fou la imputació quirúrgica resultat d’un càstig. Maloney et al. pensen que no, pels indicis de recuperació ulterior, i per la pràctica funerària. L’os lamel·lar fou completament remodelat en el marge inferior de la fíbula, en un procés que requerí almenys 6-9 anys. Així doncs, no es tractaria del tractament d’una patologia fatal. Tampoc no hi ha indicis d’infecció en la cama esquerra.
La mida petita de la tíbia i del peroné esquerres en comparació amb la tíbia i el peroné drets indicarien que l’amputació es va fer quan TB1 era un infant. L’aprimament ossi sever de la tínia el peroné esquerres indicarien que en els anys posteriors a l’amputació s’hi va fer un ús fortament restringit del membre, amb l’atròfia musculoesquelètica resultant.
D’altra banda, l’aprimament dels marges corticals de la tíbia dreta indicaria que TB1 rarament caminava.
El coneixement mèdic en el Paleolític
Les restes paleolítiques atribuïdes a l’amputació deliberada són objecte de controvèrsia. Per exemple, el braç de Shanidar 1, un home de Neandertal, tant podria ser el resultat d’una amputació deliberada com una pèrdua progressiva del membre degut a una malaltia o un accident.
Més acceptada és la presència entre comunitats caçadores-recol·lectores d’altres procediments mèdics, com laceracions suturants, tractaments dentaris, trepanació craniana, avulsió dental, escarificació, circumcisió, mutilació genital, etc. Entre aquestes pràctiques, però, sí que hi havia mutacions de falanges digitals bé com a càstig o com a marca cultural o de dol.
Una amputació de membre sencer requereix un gran coneixement mèdic. En les societats occidentals això només s’ha assolit com a norma en els darrers 100 anys.
Qui amputà la part inferior de la cama esquerra de TB1 va haver de disposar d’un coneixement detallat de l’anatomia de la cama i dels sistemes muscular i vascular. Altrament, l’hemorràgia o la infecció haurien estat fatals. També ha d’haver disposat d’un coneixement suficient com per judicar la necessitat de fer aquesta intervenció. En el període post-operatori van haver d’aplicar-se mètodes d’infermeria com la regulació de la temperatura, alimentació regular, bany, i moviments de pacient. La ferida requeria una neteja regular, cobertura i desinfecció.
La comunitat de TB1 havia de viure en un terreny kàrstic de relleu accidentat i de clima típic de selva tropical. Per tal que TB1 visqués 6-9 anys sense pràcticament poder desplaçar-se per ell mateix, ha d’haver estat necessari un alt grau de cura.
Lligams:
- Surgical amputation of a limb 31,000 years ago in Borneo. Tim Ryan Maloney, India Ella Dilkes-Hall, Melandri Vlok, Adhi Agus Oktaviana, Pindi Setiawan, Andika Arief Drajat Priyatno, Marlon Ririmasse, I. Made Geria, Muslimin A. R. Effendy, Budi Istiawan, Falentinus Triwijaya Atmoko, Shinatria Adhityatama, Ian Moffat, Renaud Joannes-Boyau, Adam Brumm & Maxime Aubert. Nature (2022).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada