El casquet antàrtic de Mart consisteix en glaç aquós en un 90%

Areologia: Si bé Mart ja havia estat observat al telescopi per Galileo Galilei el 1609, el seu telescopi no li va poder permetre distingir cap tret identificatiu del disc rogenc. A mitjans del segle XVII ja fou possible distingir dos punts blanquinosos en els pols nord sud del planeta. A fnals del segle XVIII, William Herschell aconseguí de constatar amb el seu potent telescopi i successives observacions com les dimensions d'aquests casquets polars creixien i s'arronsaven al ritme de les estacions marcianes. Però no fou dins després de la revolució industrial de l'òptica que, el 1877, coincidint amb una oposició perihèlica (Mart i la Terra es troben en els respectius perihelis i la distància entre els dos planetes es fa mínima), Giovanni Schiaparelli (1835-1910) va poder fer un primer mapa de la superfície planetària. En els anys següents, entre estructures imaginades i dades sòlides, avançà el coneixement de Mart, no sempre fidedigne. En tot cas l'existència de dos casquets blanquinosos en les latituds polars, així com la seva extensió i recessió al llarg de les estacions marcianes, resultaven acceptades per tota la comunitat científica. Però eren aquests casquets polars, com suposaven Schiaparelli i Percival Lowell (1855-1916), masses gegantines d'aigua glaçada. En una obra de divulgació, titulada Is Mars habitable? (1907), Alfred Russell Wallace (1823-1913) assenyalava que la composició atmosfèrica i les temperatures plausibles de Mart descartaven la disponibilitat d'aigua líquida que alimentava les suposada civilització marciana preconitzada per Lowell i els seus més imprudents seguidors. Encara després, es va assenyalar que fins i tot els casquets polars contindrien potser més quantitat de diòxid de carboni glaçat (neu carbònica o glaç sec) que no pas glaç aquós. Cent anys després de la polèmica suscitada per Wallace (un nou vingut en l'astronomia), la Mars Express ha pogut estudiar el contingut d'aigua del casquet antàrtic de Mart, publicat en forma d'article a la revista Science. Hi ha aigua i molta més de la que ens pensàvem: el 90% del glaç dels casquets consisteix en glaç d'aigua.

El telescopi orbital Hubble veia així Mart el 26 de juny del 2001. El passat 8 de febrer del 2007 tingué lloc l'equinocci que posa fi a l'hivern austral (que es va iniciar el passat 8 d'agost del 2006)

El MARSIS

El "Mars Advanced Radar for Subsurface and Ionospheric Sounding" (MARSIS) és l'instrument que ha permès que la Mars Express registrés la mesura més fiable i precisa de la quantitat de glaç d'aigua (H₂O_(s)) present en el casquet polar antàrtic de Mart. Dotat d'una antena de 40 metres de llargada, el MARSIS permet la detecció d'aigua subterrània, fins a 5 km de fondària, tan sota els casquets com sota el sòl desprovist de glaç. L'antena emet radioones i en capta l'eco que arriba des de la superfície marciana: l'aigua líquida ofereix un senyal molt més fort que les roques o el glaç circundant. També és diferent el comportament del glaç d'aigua respecte del glaç carbònic i del material rocós que es troba immers en el casquet

L'instrument MARSIS entrà en funcionament el 4 de maig del 2005. Llavors era primavera a l'hemisferi austral. Entre el 8 d'agost del 2006 fins al 8 de febrer del 2007, la MARSIS ha pogut estudiar el casquet antàrtic en el període hivernal, quan assoleix la màxima superfície

Les dades

La Mars Express segueix una òrbita excèntrica i d'orientació polar al voltant de Mart. L'apoapsi (distància màxima a Mart) es troba a 10.100 km de la superfície marciana, mentre que el periapsi (el punt més proper) es troba a tan sols 298 km. En l'apoapsi es realitzen les comunicacions amb Mart: enviament de dades i recollida d'instruccions. En el periapsi es realitza l'observació de Mart, sobretot de les àrees de l'hemisferi austral.

El pla orbital de de la Mars Express té un angle de 86º respecte del pla equatorial marcià. Això li permet rastrejar tota la superfície marciana, tret de les àrees situades a més de 87º de latitud. De fet, però, com que el punt de màxim atansament a Mart té lloc en l'hemisferi sud, és aquest el que ha pogut estudiar amb més detall

L'equip d'investigadors coordinat per Giovanni Picardi ha compilat amb les dades de la MARSIS fins a 300 talls virtuals del casquet antàrtic. El ràdar permet conèixer quines localitzar per cada punt la superfície superior i la inferior del casquet. En algunes localitats s'arriba a un gruix de 3,7 km.

Gruix dels dipòsits de la regió polar austral marciana. El mapa assenyala les àrees de més gruix (vermell) i les de menys (violat), tot combinant les dades de la MARSIS amb el mapa topgràfic obtingut per l'altímetre làser de la Mars Global Surveyor. El cercle negre és l'àrea que, des de la seva òrbita, no pot cobrir la Mars Express

Els investigadors determinen que un 90% del casquet consisteix en glaç d'aigua. Aquest percentatge és inferior en les capes superiors i en les regions perifèriques, on la presència de neu carbònica i de pols és més elevada.

La massa relativa de la coberta antàrtica és considerable. En èpoques geològiques passades, la coberta era inferior, i la presència d'aigua líquida en el subsòl i àdhuc en la superfície de les regions temperades no devia ser tan anecdòtica com ara. Les dades de la MARSIS mostren, però, que tot i el pes elevat de l'actual coberta antàrtica, l'escorça de sota no es troba deprimida, tal com passa, per exemple, en l'escorça de l'Antàrtida. El grup de Picardi creu que la menor elasticitat de l'escorça marciana es deu al fet que a Mart no hi ha un mantell fluid sota l'escorça.

El cicle de l'H₂O i del CO₂

Una temperatura mitjana superficial de 227 K (a la Terra és de 287 K), i amb un interval de 186-268 K (a la Terra és de 203-343 K), i una pressió de 0,7-0,9 kPa (a la Terra és de 101,3 kPa), els cicles de la matèria de Mart són força diferents dels de la Terra. En el cas de la Terra, el CO₂ atmosfèric fa part d'un cicle del carboni que inclou la matèria orgànica de la biosfera i dels combustibles fòssils (petroli i carbó) i el carbonat càlcic de roques, closques i coralls. A Mart, el cicle del carboni és bàsicament el cicle del CO₂, que es troba fonamentalment a l'atmosfera (n'és el 95,72%), i que pot glaçar-se en una neu carbònica si les temperatures baixen prou, per sublimar-se quan tornen a pujar. Pel que fa al cicle de l'H₂O, a la Terra domina la fase aquosa (els oceans ocupen més del 75% de la superfície) sobre la glaçada (Antàrtida, Àrtic, glaceres d'alta muntanya, etc.) i la gasosa. A Mart, el vapor d'aigua suposa tan sols un 0,03% de l'atmosfera, l'aigua líquida té una presència subterrània força escassa i irregular, i són els casquets polars on es concentra l'aigua sòlida.

Aquests cicles determinen que mentre el glaç d'aigua té una taxa de renovació ben minsa a Mart, la neu carbònica entri en moltes localitats subpolars en cicles de solidificació/sublimació tan circadians com anuals. En la superfície, la coberta de glaç conté quantitats equiparables de CO₂ i d'H₂O. En les regions on la coberta de glaç no és permanent, sovint el glaç és brut, amb unes quantitats més o menys elevades de pols.

Les perspectives

El glaç d'aigua és el component majoritari i l'element estructural i més estable (menys renovat) dels casquets polars marcians. Si comptem a partir de les dades de la MARSIS, el casquet antàrtic conté prou aigua com per cobrir 11 metres tota la superfície planetària si estigués en estat líquid (1,6·10¹⁶ km³). Aquesta xifra és més elevada que l'obtinguda amb estimacions anteriors. Il·lustra també com de minsa és la hidrosfera marciana en relació a la terrestre. Els propugnadors de la terraformació de Mart poden comptar, però, amb prou aigua com per omplir les antigues mars avui assecades del planeta.

Lligams:

- Subsurface Radar Sounding of the South Polar Layered Deposits of Mars. Jeffrey J. Plaut, Giovanni Picardi, Ali Safaeinili, Anton B. Ivanov, Sarah M. Milkovich, Andrea Cicchetti, Wlodek Kofman, Jérémie Mouginot, William M. Farrell, Roger J. Phillips, Stephen M. Clifford, Alessandro Frigeri, Roberto Orosei, Costanzo Federico, Iwan P. Williams, Donald A. Gurnett, Erling Nielsen, Tor Hagfors, Essam Heggy, Ellen R. Stofan, Dirk Plettemeier, Thomas R. Watters, Carlton J. Leuschen, Peter Edenhofer. Science DOI: 10.1126/science.1139672.

- Mars Express radar gauges water quantity around Mars’ south pole, comunicat de premsa de l'ESA.

Per passar l'estona

Barcelona-2010: Un jocs dels pobles?

La proposta del vicepresident Carod d'organitzar a Barcelona el 2010 un Jocs de Països Esportius sembla, en principi, positiva. De moment, el COI ha donat el seu 'nihil obstat', que no reconeixement. Els Jocs serien oberts a països esportius, és a dir a territoris sense estat que volen però no poden accedir a l'estatus de membres de ple dret del Comitè Olímpic Internacional.

Dit això, cal tenir present que la participació de Catalunya en aquests jocs aniria vehiculada per la Unió de Federacions Esportives del Principat, amb la qual cosa sembla difícil assolir un marc nacional en la confecció de l'equip.

D'altra banda, la idea d'uns Jocs de Països Esportius podria servir d'excusa per no reformar els estatuts del COI quant a l'admissió de nous membres.

Finalment, si mirem el calendari el 2010 són previstes (a la tardor) noves eleccions al Parlament del Principat. Potser els responsables del tripartit pensen que sí dediquen unes quantes setmanes a una reivindicació com és la participació d'esportistes catalans sota la bandera de les quatre barres, ho tindran més fàcil per mobilitzar al seu favor el vot més o menys patriòtic.

Tres biblioteques barcelonines en 'Classical Library Buildings of the World'

Avui he vist com a novetat a la Biblioteca Central de la Universitat de Barcelona el llibre 'Classical Library Buildings of the World'. Obra en gran format, bilingüe en xinès i anglès, ha estat editada pel doctor Wu Jiangzhong, de la Biblioteca de Shanghai. El protagonisme de l'obra, en tot cas, el tenen més les fotografies que els textos. I més que els criteris purament arquitectònics, on s'hi fixa més en el context social i cultural de la biblioteca. La interelació entre continent i contingut deixa fora doncs obres arquitectòniques d'importància si la biblioteca que contenen no ha sigut prou reeixida.

És interessant que en la selecció de biblioteques hi apareguin tres de catalanes, totes elles situades a Barcelona. Són la bibliotecta de l'Ateneu Barcelonès, la de la Universitat de Barcelona i la de la Universitat Pompeu Fabra. De la primera hom destaca el paper cultural que ha tingut al llarg del segle XX. De la segona en destaca la col·lecció de manuscrits i incunables. I de la tercera la integració de l'arquitectura de la biblioteca amb el seu entorn.

Wu ha tingut cura especial alhora d'encarregar fotografies i textos. I si bé les biblioteques són incloses en l'apartat de "Spain" (en són les úniques d'aquest apartat), es respecta en tot moment la toponímia i antroponímia catalanes, i no s'amaga el context nacional d'aquestes biblioteques.

Folkets Hus-Ungdomshuset: una crònica del moviment obrer danès

No entrarem a valorar els enfrontaments que hi ha hagut aquests dies a Copenhague entre "okupes" i "policies". Entre el "rebel·lionisme" dels uns i la propaganda victimista dels altres (o entre el "rebel·lionisme" dels altres i la propaganda victimista dels uns) no en sabríem treure l'aigua clara. El que és indignant, però, és que els filisteus aprofitin la malfiança popular contra l'"elitisme anti-sistema" dels "okupes" per fer-nos tota una sèrie de "missatges" netament reaccionaris. Que vagin amb cura no sigui que aquests missatges no se'ls hi girin en contra, i els okupes siguin substituïts per un populisme xenòfob i vigilantista.

- 12.11.1897: S'inaugura la Folkets Hus (Casa del Poble). Es transforma en la seu del moviment sindicalista i socialdemòcrata.

- 1910: S'hi celebra una conferència de Segona Internacional, on s'acorden, entre d'altres coses, fixar el 8 de març com el Dia de la Dona Treballadora.

- 1918: S'organitza a la Folkets Hus una gran manifestació contra l'atur. La manifestació acaba amb un assalt a la Borsa.

- 1950-1960: El gran creixement econòmic de la post-guerra i el paper del partit socialdemòcrata, a mig camí del govern i dels sindicats, fa que entri en declivi l'activitat del moviment obrer. A la Folkets Hus dominen ja els actes de caire lúdic, poc o gens lligats al moviment obrer.

- 1978: La cadena de supermercats Brugsen compra l'edifici. El vol aterrar per construir-hi un supermercat. Però no rebrà els permissos necessaris, donat el caràcter històric de l'edifici, i al final decideix vendre'l a l'associació de música folc Tingluti. Però els de Tingluti veuen que no poden fer front a les obres de reparació i finalment se'l venen a l'Ajuntament de Copenhague.

- 1982: L'Ajuntament cedeix la Folkets Hus a un col·lectiu de joves que l'autogestiona sota el nom d'Ungdomshuset (Casa de la Joventut).

- 1996-1999: L'Ajuntament i la Ungdomshuset comencen a topar. La situació culmina quan l'Ajuntament posa en venda la casa. Se la queda Human A/S (2000). D'aquesta forma la Ungdomshuset esdevé una casa ocupada.

- 2001: La titularitat de la Ungdomshuset passa a l'organització cristiana Fadershuset.

Després d'anys de plets, la Fadershuset s'ha sortit amb la seva. Ha desallotjat la Ungdomshuset i ha començat a enderrocar-la. L'Ajuntament justifica l'enderrocament diguent que no s'hi van fer les obres oportunes de reparació en el seu moment per l'oposició dels "okupes".

En tot cas, un segle després, un dels antics locals del moviment obrer donarà pas a un centre religiós fonamentalista.

10a Trobada de Formació i Organització del PSAN

El Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) et convida a la 10a Trobada de Formació i Organització. Són deu edicions d'una proposta de trobada, diàleg i debat oberta als simpatitzants i militants independentistes que, d'aquesta manera, es consolida.

"Organitzem la nació catalana" és un mot d'ordre: la tasca de l'independentisme -de qualsevol independentisme- és organitzar la nació, els sectors nacionalment conscients, d'una manera autònoma respecte als estats opressors, prefigurant en la mesura de les possibilitats el que un dia haurà de ser la nació independent.

El programa d'aquesta 10a Trobada us proposa combinar la formació amb el lleure, de manera que aquesta esdevingui agradable. Alhora, el fet d'haver arribat a la desena edició és un motiu d'alegria que volem compartir amb tu, que hem de valorar en la seva justa importància, mancats com estem els independentistes d'iniciatives dotades de continuïtat.

Per això, t'animem a participar en aquesta 10a Trobada i així enfortir l'independentisme i fer una passa més vers l'objectiu de la independència i la reunificació de tot Catalunya.

_________________ Divendres 9 de març
21 h. Arribada i allotjament

_________________ Dissabte 10 de març
8’30 h. Esmorzar

9’30 h. Benvinguda a la 10a Trobada

10 h. Primera sessió:
"El discurs de la cohesió social: som un sol poble?", a càrrec de Núria Cadenes, escriptora

12 h. Pausa

12'30 h. Segona sessió:
"Moviments demogràfics, immigració i construcció nacional", a càrrec de Pau Caparrós, sociòleg

14'30 h. Dinar

18 h. Tercera sessió:
Presentació del llibre "La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)", a càrrec del seu autor, Arnau Gonzàlez

20'30 h. Sopar

22 h. Representació d'”Un viatge per la vida”, obra teatral del grup Sud-Teatre de Monòver


_________________ Diumenge 11 de març
8'30 h. Esmorzar

9'30 h. Visita opcional al Monestir de Poblet

11'30 h. Quarta sessió:
"Canvi climàtic: dades històriques i científiques per a un debat", a càrrec de Màrius Martínez, biòleg

14 h. Dinar de germanor

X Trobada de Formació i Organització
Dissabte 10 i diumenge 11 de març del 2007
Alberg Jaume I (l'Espluga de Francolí)

Inscripció a la Trobada
Per a poder participar en la Trobada, cal fer la inscripció abans del 5 de març
(hi ha una quantitat limitada de places)

La reserva implica:
Ingressar el preu d'inscripció en el compte corrent que s'indica, tot fent constar nom i cognoms.
Preu d'inscripció: 60 (preu únic)
Inclou: l'allotjament, els menjars (esmorzar, dinar i sopar de dissabte, i esmorzar de diumenge) i el dinar de diumenge.
No inclou: el transport i el sopar de divendres.

Us preguem que presenteu el rebut de l'ingrés bancari a la Trobada
Nota: els joves que tinguin dificultats econòmiques quant al preu d'inscripció, poden obtenir beques parcials

Omplir i enviar la butlleta d'inscripció (podeu fer-ho per correu postal o per internet)

Compte corrent on cal fer els ingressos:
Entitat 2100 (la Caixa)
Oficina 0727 - 83 - 0200175641
Titular: PSAN

Ompliu i envieu la butlleta d'inscripció a la seu central del PSAN:
(C/ Estrella, 13 - 4a. 46007-València. Tel.: 96 / 341 33 16, dimarts de 21 a 23 hores).

Nom i cognoms
Any de naixement Telf Professió
Adreça
Població Codi postal
Comarca Correu electrònic
Ets membre d'alguna organització? Indica quina.

PSAN
Apartat 95037. 08080. Barcelona
Apartat 11. 46080. València
www.psan.cat • psan@psan.cat

El ministre d'educació neerlandès Ronald Plasterk: un altre jacobí per civilitzar i van...

Ja deia Joan Fuster que el mal d'Europa és que encara hi ha uns quants milions de jacobins per civilitzar. Un altre mal és que els facin ministres d'educació. Això és l'escaigut amb el """socialdemòcrata""" Ronald Plasterk, nomenat recentment Ministre d'Educació del Regne dels Països Baixos. El nomenament no ha caigut gaire bé en mitjans frisons (*, **). I és que Plasterk encara és recordat per haver qualificat de dialecte la llengua frisona. Per Plasterk el frisó no és més que neerlandès escrit fonèticament i parlat dialectalment. Potser els frisons podrien dir que el neerlandès no és més que frisó escrit etimològicament i parlat dialectalment. I posats a dir, el frisó és més dialecte de l'anglès que del neerlandès, o potser l'anglès és més dialecte del frisó que cap altra cosa. I fins i tot, no és cert que el neerlandès no és més que un dialecte alemany escrit sense criteris fonètics i parlat amb un fort accent nord-occidental. En tot cas, Plasterk recomana als alumnes frisons de deixar d'estudiar la seva llengua i dedicar més hores a la biologia.

Plasterk és microbiòleg i pateix molt pel virus de les llengües. Els alumnes frisons podrien prescindir també de la llengua neerlandesa en el seu currículum, però llavors tindrien garantitzat acabar l'ensenyament sense cap titulació oficial. Hi ha virus de les llengües més virulents que d'altres.

Plasterk és microbiòleg. Algú podria pensar que és un simple xovinista holandès, aferrat a Frísia com la darrera resta del gran imperi colonial, del qual Curaçao i Aruba es poden independentitzar qualsevol dia d'aquests. Però, no. Plasterk és microbiòleg i també defensa l'anihilació de la diversitat lingüística (oficial) en el Parlament Europeu. Per Plasterk l'anglès hauria de ser l'única llengua oficial del Parlament i de les institucions europees en general.

Que en prenguin nota els defensors de llengües com el francès, l'espanyol, el lituà o l'irlandès. Qualsevol dia poden fer companyia als defensors de la llengua frisona o catalana, si prospera el pensament Plasterk.

I és que Plasterk considera que el plurilingüisme a les institucions europees no és més que un signe de masclisme. Per ell, Strasburg és una mena de Babilònia... ho arreglarà transformant-lo en una mena de Sodoma (els frisons sotmesos als holandesos, els holandesos als anglesos, els anglesos als angloamericans, etc.)... Pel microbiòleg Plasterk cal desinfectar Babilònia del virus de les llengües, i construir una Unió Europea que arribi fins al cel del monolingüisme (del monocultiu bacterià).

Els ultimàtums de Carod

En el decurs d'aquesta setmana hem sentit Carod-Rovira, flamant vice-president del govern Montilla, dir que si el Tribunal Constitucional (espanyol) modifica parts substancials de l'Estatut de (el Principat de) Catalunya, a Catalunya ja no li quedarà més via que la via sobiranista.

Rebobinem. No havíem sentit Carod, quan era flamant ex-conseller en cap, dir que si el Congrés espanyol retallava una coma d'allò redactat i aprovat al Parlament de Catalunya, no quedaria més via que la via sobiranista? I potser encara abans, no havíem sentit Carod dir que si el nou Estatut no recollia el dret d'autodeterminació, no quedaria més via que la via sobiranista? I potser encara abans...

Els ultimàtums són una cosa seriosa. El Gotterdamerung, el Ragnarok, la Segona Vinguda de Crist o el Big Rip només tindran lloc una vegada. Canviar la data de la fi del món cada quinze dies com feien els adventistes del segle XIX desmoralitza.

Però hi ha qui no es desmoralitza mai. Si a Carod se li veu massa el llautó ja tenen preparat el recanvi, un Carretero que farà exactament el mateix que el seu predecessor: cercar una majoria kautskiana en un oceà com més va més descatalanitzat. Potser és que no s'hi pot fer res més. Però llavors ho haurien d'advertir i tancar tots plegats la paradeta. Per vacances, és clar, que l'esperit català no mor mai i sobreviu als seus il·lusos soterradors.

La kurdofòbia afecta Eurominority

A finals de gener el portal de notícies Netkurd es va fer ressò del mapa de nacions europees que edita des de Bretanya l'associació Eurominority. És evident que Kurdistan o Catalunya siguin o no nacions depén de la voluntat (i de l'actuació) dels pobles que en formen part, de si saben o no actuar de forma independent i de si saben o no combinar la diversitat interna amb un projecte unitari. Però sempre és positiu veure un reconeixement en forma de mapa des d'una tercera instància.

La major part del Kurdistan depén políticament de Turquia. I, com que cap poble que esclavitza un altre no pot ser lliure, el nacionalisme turc viu sovint esclau de sentiments kurdòfobs i armeniòfobs que li fan molt més mal que bé. Perquè mentre aquest fals nacionalisme turc es dedica a hackejar la web d'Eurominority en signe de repressàlia (notícia) el seu govern ven la totalitat del territori de la República de Turquia i també als turcs del nord de Xipre al caprici de l'imperialisme euro-nord-americà.

Diu el periodista kurd-neerlandès Dindar Kocer que el govern turc havia fins i tot demanat una rectificació a la Unió Europea pel mapa en qüestió! Aparentment el fet que Eurominority utilitzi el domini ".eu" havia fet pensar Turquia que es tracta d'una iniciativa oficial. Com d'equivocats estan! Que no saben que la Unió Europea és la llar de milions de jacobins per civilitzar?

Les coses són complexes. Bretanya va votar SÍ a la constitució europea el 2005, però es va haver d'empassar el no, majoritari a França i a Occitània. Turquia vol entrar a la Unió Europea, però amb els privilegis d'una França o d'una Espanya. Rússia ens diu ara que acceptarà l'autodeterminació de Kosovo si s'accepta la del País Basc. França condemna la negació del genocidi armeni però continua posant pals a les rodes a la normalització lingüística dels països que (de grat o per força) la integren. Turquia ens diu que hi ha kurds en l'administració i el govern turcs i que el nacionalisme kurd és minoritari. A Catalunya hem tingut Josep Borrell com a president del Parlament Europeu i a Vidal-Quadres com a vicepresident, en la Mesa més nefasta (des del punt de mira català) que haja tingut aquesta decorativa cambra.

No, Eurominority no és cap instància comunitària. Per això s'ha de finançar des dels pobles oprimits d'Europa. El mapa en qüestió va a 7 euros: compreu-ne uns quants i decoreu la vostra casa per si venen visites jacobines.

La construcció d'una acusació de terrorisme: el cas de Núria Portulas

El concepte de "pressumpció d'innocència" ens hauria de fer pensar que l'Audiencia Nacional (hereva del Tribunal de Orden Público franquista), la Policia de Catalunya (hereva dels botiflers Mossos d'Esquadra) i el Conseller Joan Saura (hereu de la GPU) actuen de bona fe en el cas de la veïna de Sarrià de Ter, Núria Portulas: que tenen sospites raonables de l'existència d'una trama terrorista que podia dur l'estat italià a un retorn als 'anys de plom'. Si algú, en canvi, considera que la pressumpció d'innocència s'ha d'aplicar en tot cas a l'anarquista gironina detiguda aquesta setmana i ara empresonada, bé li podrien aplicar la llei antiterrorista. Al capdavall, les proves contra Portulas es redueixen a la participació en una campanya de solidaritat contra un anarquista repressaliat a l'estat italià, i a tenir emmagatzemades (no sabem en quin format) dades sobre adreces (públiques i consultables) de la Generalitat de Catalunya. Els avantpassats ideològics del senyor Saura amb això ja enviaven al Gulag.

Els abusos legals policials (incomunicació sense assistència d'un advocat) i judicials (presó provisional per delictes polítics) es justifiquen precisament pel terrorisme. O, més concretament, per una noció política de terrorisme que neix fa uns seixanta-cinc anys en l'Europa ocupada pel nazisme. Què és terrorisme segons aquesta definició? Terrorisme és tot allò que provoqui terror al definidor.

- L'Audiència Nacional espanyola decreta presó provisional per a Núria Portulas.

Campanya de suport a Oleguer Presas

La decisió de l'empresa elxana Kelme de suspendre el contracte publicitari que tenia amb el jugador sabadellenc no es deu a res més que a una repressàlia contra l'article que va publicar al setmanari La Directa. Més que el contingut global de l'article allò que ha molestat són els dos thoughtcrime comesos per Oleguer: dubtar d'un sistema legal que "construeix" delictes per tenir empresonats els seus enemics i dubtar de l'estat de dret en general en base a una comparativa ben concreta de casos i casos.

Però encara més eloqüent que l'atitud (esperable) de Kelme, és la tebior amb la qual els suposats independentistes Joan Laporta i Josep-Lluís Carod-Rovira hi han reaccionat. Contrasta amb els milers d'adhesions que en poques hores ha rebut una campanya digital impulsada per Vicent Partal. Unes adhesions que saben que la llibertat d'expressió és la primera llibertat de totes perquè sense ella ni tan sols podem protestar pels greuges que ens fan en qualsevol àmbit de la vida. Es pot discutir que Kelme dediqui els beneficis que extreu als seus treballadors a campanyes publicitàries de dubtós impacte i d'enorme quantia. Però si Kelme pagava Oleguer era perquè Oleguer els hi donava la imatge autòctona, juvenil i contestatària que necessitaven pel seu mercat bàsic.

D'altra banda, cal assenyalar, sense discutir el suport que cal donar a qualsevol figura mediàtica catalana que sigui difamada pel simple fet d'actuar com a català, que hi ha un intens perill de basquització (i espanyolització) en tot aquest discurs que recentment hem hagut de patir sobre el malanomenat "procés de pau basc". Presentar-lo com a procés de pau és fer el joc a Zapatero, és fer el joc a l'espanyolisme liquidador i és substituir la qüestió nacional catalana (que hauria de ser la nostra prioritat) per aventures pseudo-internacionalistes.

Les dades d'Oleguer Presas sobre l'estat de dret

L'article d'Oleguer Presas, publicat simultàniament a Setmanari la Directa, Vilaweb i Berria ofereix unes dades interessants sobre el suposat estat de dret espanyol, més espanyol que de dret.

El més destacable és la comparació que fa entre el tractament del dimonitzat Iñaki de Juana Chaos i el dispensat als responsables de l'assassinat de Lasa i Zabala, de l'organització dels GAL, dels pelotassos del tardo-felipisme, de maltractaments i tortutes amb flaire racista fetes amb uniformes policials, etc., etc., etc.

Però també cal destacar un altre fenomen: l'ús del "delicte d'opinió" a les democràcies espanyola i francesa. El ministre del ram, per exemple, ja va declarar que "el govern construirà noves imputacions per evitar excarceracions" com la de Juana. No hi ha dubte que d'ençà que arribaren al poder (i tots sabem com van arribar) el govern Zapatero i els seus àdlaters policials i judicials no han descansat en la tasca de construir acusacions basades en delictes d'opinió, equiparats de vegades amb "amenaces terroristes", d'altres amb "apologia del genocidi" i tot el que es vulguin imaginar o, pitjor encara, fabricar. Oleguer recorda el cas de Pepe Rubianes o el de Egunkaria. A l'estat francès també passa: el procés de Charlie Hebdo sota el pretext d'insultar l'islam no és més que una prova de força del bloc Sarkozy-Royal per saber si ja ha arribat l'hora d'imposar una "policia del pensament" als ciutadans de l'Hexàgon.

L'estat de dret és una aparença. I quan la realitat trontolla, les aparences s'ensorren. Des de Madrid i des de París cada dia que passa es fa un pas cap a l'abisme: Catalunya haurà de deslliurar-se d'aquesta llosa si vol continuar parlant clar i català.

'La vida abismal' (Ventura Pons, 2006)

La vida abismal és el darrer film de Ventura Pons (*Barcelona, 1945) estrenat fa un parell de setmanes. Es basa en la novel·la semi-autobiogràfica "La vida en el abismo" de Ferran Torrent (*Sedaví, 30.5.1951), amb la qual va guanyar el Premio Planeta de fa dos anys (la versió catalana, feta pel mateix autor, fou publicada després per Bromera). El Rubio de la novel·la passa a ser el Chino, el Ferran del llibre és tres anys més jove i l'acció se situa en el 1972 per comptes del 1974. A més d'un bon ritme i d'una acurada ambientació (si passem per alt que es vegin nítidament els volums de l'Enciclopedia Espasa en la llibreria d'una casalot alpí, en l'escena que obre el film) cal destacar de forma especial la música, a càrrec de Carles Cases (*Sallent, 1958).

Si bé és recomanable fer-ho després de veure el film, es pot consultar el blog que l'equip de producció va mantindre durant el rodatge.

Els mitjons de Paul Wolfowitz

Paul Wolfowitz és el 'neocon' per excel·lència. Alguns ens diuen que no li hem de dir 'neocon', ni a ell ni a ningú, que 'neocon' és un mot clau antisemita per dir 'judeocon'. Potser sí. Wolfowitz, en tot cas, no pot ser un conservador a seques: en la societat "tradicional", entre pogroms, feudalismes i garrotades, ho hauria tingut malament. I ho tindríem malament tots plegats si la direcció mundial passés dels 'neocons' als 'paleocons'. No perquè els paleocons ens retornessin a aquell obscurantisme 'tradicional', sinó perquè, en provar de retornar-nos-hi, ens trenquéssim tots el cap en un revolt de la història.

Sigui com sigui, els mitjons de Wolfowitz tenen un forat en el dit gros:



Quina és la moral de la faula? Que Wolfowitz no llença els mitjons perquè simplement tinguin un forat. Això contrasta amb el keynesianisme militar malbaratador del seu company de files, Bush. I contrasta amb el 'consumisme' com a recepta única de supervivència de l'economia mundial, on qualsevol mitjó tecnològic queda obsolet en un parell de mesos. Potser és que els mitjons de Wolfowitz són ben bé seus, i per això se'ls estima.

L'actualització del dret civil: tres-cents anys després l'únic que ens continua quedant

El "govern" Montilla s'ha plegat a les exigències del govern Zapatero quant a l'hora extra de castellà en les escoles catalanes. I ho ha fet de la pitjor manera possible: aplicant la mesura amb un decret propi. Es ratifica el fet que l'autonomia és de caire purament administratiu: la iniciativa política resta ja exclusivament en mans de ZP-PSOE.

Per qui no ho vulgui veure sempre hi ha la possibilitat d'aferrar-se a bones notícies. Així, per exemple, avui hem sabut que la nova compilació de Dret Civil català (aplicable al territori de la comunitat autònoma i a la majoria, que no tots, dels seus ciutadans) contindrà novetats sense esperar-se a veure què fan a Madrid. Entre les propostes hi ha la d'impedir que una persona condemnada per maltractar una altra la pugui heretar (fins ara únicament s'excloïen casos de condemnes per assassinat). I l'altra proposta és desvincular la figura de l'hereu al fill primogènit per estendre-la, si s'escau, a d'altres fills o a d'altres persones (p.ex. el masover).

L'assassinat de Hrant Dink i el xovinisme turc armeniòfob

L'assassinat aquest divendres del periodista armeni d'Istanbul Hrant Dink (*15.9.1954), editor en cap del diari bilingüe turc-armeni Agos Gazetesi, ha colpit l'opinió pública mundial.

L'assassí, que podria ser Ogün Samast (Trabzon, 1990), va dir "havia disparat contra l'infidel". El poble armenià es defineix fonamentalment per la seva adscripció a l'Església Apostòlica Armeniana (o, en tot cas, a la seva escissió catòlica) i, únicament en les regions centrals (actualment integrades en la República d'Armènia) pren la llengua un caràcter predominant. Per això l'armeniofòbia a Turquia no té únicament un vessant nacional o lingüístic, sinó també religiós. En la pugna que hi ha des de fa uns anys entre els partits islamistes i els sectors nacionalistes turcs (recolzats en l'exèrcit) a les minories etno-religioses els hi toca el rebre.

Dins l'espectre d'atituds dels armenians d'Istanbul (i de la República de Turquia, en general), Hrant Dink ocupava una posició moderada, partidària d'una identitat dual, de "ciutadà turc" i d'"armenià nacional". Aquesta atitud, que en el seu temps era l'oficialment recolzada pels soldans otomans (qui foren els que crearen l'actual Patriarcat Armenià de Constantinoble, el 1461), ha caigut en desgràcia del 1923 ençà. S'argumenta que donat l'alt grau de turquització lingüística i identitària dels adeptes de l'Església Apostòlica Armeniana ja no hi ha lloc per parlar "d'armenis de Turquia". Però Hrant Dink també topava amb els sectors més radicals del poble armenià, tant dels qui viuen a la República d'Armènia com a la diàspora europea i nord-americana. A aquests els hi retreia una turcofòbia malaltissa i denunciava l'ús que en feien del genocidi armenià del 1915.

Un dels articles on argumentava justament això fou emprat per la justícia turca per acusar-lo d'"insultar la turquicitat". L'article adduit, el 301 del codi penal, castiga justament els insults a la turquicitat, a la República de Turquia o a la Gran Assemblea Nacional Turca. Curiosament, el punt 4 d'aquest article prohibeix fer servir la llei contra "expressions de pensament amb voluntat crítica". Una llista dels processos moguts en base a aquest articles d'ençà que entrà en vigor el 2005 ens mostra clarament la voluntat de coartar la llibertat d'expressió.

Si l'assassí de Dink el va triar, va ser justament perquè amb el seu processament les autoritats turques havien marcat el periodista. El xovinisme turc es presenta com l'eina necessària per les classes i castes dirigents de la República de Turquia per apagar el malcontentament de les classes populars. Els incontrolats s'extralimiten, i reben la condemna del mateix govern que alimenta l'odi basat en raons ètniques i religioses.

L'ensenyament a les escoles, la religió a les esglésies

Amb aquest lema, pintat en un mur davant de l'antiga Farga de l'Hospitalet de Llobregat, la secció local d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) reivindicava fa uns anys la laïcitat de l'escola pública. El mural encara hi és i tenia com a figura central l'escola que apareixia en el cartell que Josep Obiols va fer per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana el 1919.



En el 1919 les iniciatives en favor de l'ús de la llengua catalana en l'ensenyament primari havien de navegar entre partidaris i detractors d'un ensenyament no-religiós. En els nostres dies, EUiA i, en general, una esquerra més unitària que alternativa, també ha de navegar. Per mantindre el rumb, hom acaba per perdre la visió de què cal reivindicar i què no cal reivindicar, ni que sigui pel fet que hi ha uns altres, amb més mitjans, que ja ho reivindicaran.

Des del punt de mira de la classe treballadora, les reivindicacions en l'ensenyament haurien d'anar adreçades especialment a la formació continuada. En l'ensenyament primari i secundari, a banda d'adquirir nocions i habilitats fonamentals que ajudin l'alumnat a triar més tard de forma més conscient les seves preferències en l'esenyament "post-obligatori", és vital el desenvolupament de l'esperit crític. Aquest enfocament ha sigut criticat davant dels qui temen un sobredimensionament dels aspectes tecnològics i científics per damunt dels humanístics. En tot cas, el component humanístic hauria d'introduir-se de forma crítica, tot evitant la forma clàssica de fer-ho: memorístic i doctrinarístic.

La qüestió de la religió a les aules ocupa, doncs, un lloc en principi secundari. Però com que els debats socials, per norma general, han de basar-se en consignes simples, farem bé d'entendre la posició dels que sí volen fer entrar les religions a les aules de l'ensenyament obligatori. Són, en general, els que també defensen l'immobilisme més absolut en tots els altres aspectes de l'ensenyament. Pels fills dels treballadors i de les classes populars en general, aquest ensenyament té un contingut poc més que inútil, i serveix formalment únicament per classificar-los en una jerarquia de bons alumnes, mals alumnes.

Contra aquest immobilisme s'han estavellat els moviments de renovació pedagògica dels darrers dos segles, burgesos i proletaris, individualistes i col·lectivistes, els adreçats a a l'anivellament i els enfocats a l'orientació de l'alumne per a la seva etapa adulta. A casa nostra en qüestions d'ensenyament són els estats espanyol i francès (segons la comarca) i l'església romana (a totes elles) la que ha anat tallant el bacallà. Amb aquests actors, l'ensenyament únicament pot ser religiós, dogmàtic. El que varien, en tot cas, són els dogmes: uns l'ortodòxia catòlica, els altres el republicanisme, etc.

Sota el franquisme, el caràcter religiós de l'ensenyament no es manifestava únicament en l'assignatura de religió o d'història sagrada. També era present en una "formación del espíritu nacional" que arribava fins a la universitat. Amb el post-franquisme les coses canviaren: la formación del espíritu nacional fou arraconada i sobrevisqué tan sols un xic en xerrades formatives durant el servei militar obligatori i en una assignatura perduda sobre la Constitució en un dels cursos de batxillerat. L'assignatura de religió es mantingué, però perdé el caràcter obligatori, per bé que en general únicament els fills d'adherents a d'altres religions no-catòliques el·ludien l'assignatura. Com que feia lleig que aquests "protestants i testimonis" es lliuressin d'una hora de classe, hom introduí l'assignatura alternativa d'ètica. Que el jovent hagués de triar entre l'ètica i la religió i que els jerarques catòlics acceptessin aquesta tria és tot un poema (volia dir que els catòlics eren poc ètics?).

No sé com ha quedat la cosa sota el Zapaterat. En aquests tres anys s'hi ha parlat de religió a les escoles com mai. S'hi ha dit que l'assignatura de religió hauria de ser una assignatura sobre història de religions o sobre pensament religiós: en tot cas, l'exposició del contingut seria memorística i doctrinària i amb l'objectiu d'inculcar l'alumnat que la suprastructura religiosa no depén de l'estructura social sinó a l'inrevés. També s'ha dit que la cultura religiosa és necessària per interpretar l'història de l'art: però és tan greu que l'alumnat confongui Sant Sebastià amb Acteó? En l'actualitat, a més, els no-catòlics no són una minoria religiosa insignificant: la reentrada de la religió a les aules hauria de suposar no tan sols la reentrada del catolicisme sinó també d'una infinitud de confessions cristianes, de l'islamisme, de l'hinduïsme, del sikhisme, etc.

Mentre discutim això, mentre ens preocupem de la influència que les religions tradicionals poden exercir sobre l'alumnat (separant-lo, enfrontant-lo, fent-lo rebutjar el contingut de les altres assignatures que no s'adigui amb la Bíblia o l'Alcorà), en Zapatero reintrodueix l'assignatura de "Formación del espíritu nacional". Ara es diu "Educación por la ciudadanía". Si ja en l'assignatura d'"Ètica" hi havia un contingut dogmàtic considerable, és cert que quedava contrarestat per la promoció que es feia de debats sobre qüestions espinoses (avortament, divorci, homosexualitat, etc.). En l'assignatura "Educación por la ciudadanía" sembla clar que hi haurà un corpus de pensament políticament correcte esfereïdor pel seu nivell de concreció. La veritable assignatura de religió serà aquesta.

Buffon, Goethe i Voltaire

Què tenen en comú aquests tres grans noms? Sí, ja sabem que la correcció política ens dirà: són tres homes blancs morts. En tot cas, aquests tres homenots són els que ha triat Martí Domínguez (*1966) per una trilogia de novel·les històriques. Les dues primeres, dedicades a Buffon (Les confessions de Buffon, 1997, ed3i4) i a Goethe (El secret de Goethe, 1999, ed62) han hagut d'esperar uns quants per veure la tercera. Entre mig diferents projectes naturalístics, periodístics, divulgatius i d'altres menes han pres temps a l'autor. Ahir sabíem que el Premi Josep Pla (el més bon dotat, econòmicament, de les lletres catalanes) requeia precisament en El retorn de Voltaire. Aprofitem, doncs, la vinentesa per fer una ullada a aquests tres personatges de l'anomenada "Illustration" o "Aufklarung".

---

George-Louis Leclerc va nàixer, cosa curiosa, el 7 de SETembre de l'any 1707. Som doncs en el Tercer Centenari d'aquest homes, que ha passat a la història com a Comte de Buffon (per bé que aquest títol no el va rebre fins el 1783, cinc abans de morir i quan ja era reconegut) i com a naturalista arran de l'Histoire naturelle, générale et particulière. Però aquesta "Història natural, general i particular" depassa el caràcter que tindrà la "Història natural" decimonònica. Leclerc en va publicar 36 volums entre el 1749 i el 1778 i, pòstumament aparegueren vuit volums addicionals. En aquesta obra magna de més de trenta anys i en tota una altra sèrie de llibres i opuscles s'hi contenen aportacions originals, fonamentalment en la naturalística, però també en la matemàtica, l'astronomia, etc.


---

Johann Wolfgang Goethe va nàixer el 28 d'agost del 1749, el mateix any que Leclerc publicava el primer volum de la Història natural. Goethe és ara recordat sobretot per la seva obra literària (en vers, prosa i drama). Va viure 83 anys i això fa que cobreixi gairebé tot el període de la literatura clàssica alemanya, des del neoclassicisme fins al romanticisme. A la fonda influència literària, ja ben patent en vida, cal sumar les aportacions filosòfiques i en les ciències socials i naturals. En aquest darrer àmbit el propi Goethe destacava Zur Farbenlehre (Sobre una teoria de colors, 1810), però la història de la ciència posterior en remarca el paper de "precursor de la teoria de l'evolució".

---

François-Marie Arouet va nàixer el 21 de novembre de 1694, és a dir nou anys abans de Leclerc i cinquanta-cins anys abans de Goethe. El nom de Voltaire és un anagrama de Arovet l j (Arovet le jeune), que va començar a utilitzar a 24 anys. Contràriament als dos altres noms, el de Voltaire havia d'aixecar intenses polèmiques ja en vida i, encara més, després de la seva mort el 30 de maig del 1778. Ja abans d'utilitzar el seu famós pseudònim havia estat empresonat per escriure una obra contra el Regent. El 1726, arran d'un afer privat encara poc aclarit, fou desterrat a Anglaterra. En aquesta illa toparia amb un sistema polític i unes idees filosòfiques ben diferents a les de la França borbònica i catòlica. A l'etapa anglesa se succeiran períodes de construcció filosòfica (però també de recerca científica), primer al Châteu de Cirey (1729-1749), i després sota el mecentatge de Frederic de Prússia (1749-1753) i finalment a Ginebra (1749-1759). La independència de criteri en la seva defensa d'un despotisme il·lustrat li va valdre persecucions i expulsions d'aquells que l'haurien d'haver aplicat (dèspotes, però il·lustrats únicament en la pròpia conveniència). L'església catòlica el va voler vèncer després de mort, i per això va insistir sempre en la conversió en el llit de mort del seu antic enemic i va idear aquella frase de "galileu, m'has vençut". Em penso que els llibres de text d'ara ja no l'inclouen... crec.

Som Ràdio torna com a 'Somiserem.cat"

El desembre del 2003, Som Ràdio, fou tancada pel Govern Balear de Jaume Matas. Com és lògic el tancament es va recobrir de tota una faramalla d'arguments tècnics, hertzians i jurídics. Però calia ser cec per no veure la realitat: el govern Matas volia desfer-se d'un mitjà potencialment perillós per la seva hegemonia.

Després de sis mesos de proves, Som Ràdio torna ara amb el mateix esperit però, per estalviar-se arguments hertzians, ho fa a través de l'internet.

L'internacionalisme del conseller Maragall

Tornem a coses serioses per poder riure'n. Unes declaracions d'Ernest Maragall que fa de Conseller de Cultura: "Diumenge passat vaig constatar les dificultats d'uns nens d'Olot per fer una presentació pública en castellà en un concurs internacional del Museu de la Ciència". La frase es deia en un context de justificació de l'hora escolar extra de castellà que imposa el govern Zapatero malgrat no disposar de les competències d'educació al Principat, que són de la Generalitat de Catalunya. O sigui, que el govern Montilla no tan sols accepta les imposicions del govern Zapatero (el mateix que amaga equatorians desapareguts), sinó que a més les aplaudeix. Així es demostra que el Tripartit 2.0 no és més que una Comissaria del Reich. El vicepresident Degrelle ja pot gaudir de moquetes i de cotxes oficials, ja... Ara, era previsible: votar Esquerra surt Carod.

Tornem a Maragall. El nét de Joan Maragall pateix pel fet que a Olot encara hi ha nens que no tenen el castellà com a llengua primera. La solució, aparentment, és que facin més castellà a l'escola. En realitat la solució que tenen en l'agenda els progressistes cosmopolites del Tripartit 2.0 és promoure la repoblació (en eufemisme: immigració) d'Olot amb ciutadans de les repúblicas hijas. El mateix feia Stalin: buidava Txetxènia de txetxens i omplia Bielorrúsia de tàrtars. Aquesta és l'Endlösung que avui comparteixen pràcticament tots els governs europeus... contra els pobles d'Europa.

I tornem al comentari de Maragall. Quina mena de concurs internacional es fa en llengua castellana? Per què no es feia el concurs internacional en anglès? Per una raó molt senzilla: els nens d'Olot, com els de Sant Adrià, no és que haguessin tingut dificultats lèxico-fonètiques en fer la presentació en anglès. No, directament no l'haurien pogut fer. Però ja els hi convé aquesta ignorància als consellers Maragalls: un poble desarrelat i sumiso és encara més manegable si no coneix cap altra llengua internacional que la de Zapatero.

L'explosió controlada fora de control

Parlar de l'Espanya de Zapatero espanyolitza. Espanyolitza i zapateritza, que és encara pitjor. No obstant això dues ratlles sobre l'atemptat de la T4 de Barajas. Aquest matí l'explosió de la furgoneta havia estat "controlada", és a dir que se l'havia fet explotar a partir de la informació del comunicant que també n'havia reivindicat l'autoria d'ETA. A mesura que passen les hores es fa evident que hi ha hagut dues víctimes mortals. Com ho resol el govern? Molt senzill, diu que són desapareguts. Com ho resolen els mitjans de comunicació? Repeteixen els termes de ZP i corregeixen les primeres informacions del matí: ara, hores després de l'atemptat, se'ns diu que l'explosió no ha sigut controlada. És com viure a 1984. També a 1984 hi havia una Brotherhood que feia sabotatges per tot arreu. I qui hi havia darrera de la Brotherhood en realitat en la novel·la orwel·liana?

PS. Les darreres enquestes fetes a la Pell de Brau mostraven com la gent puntuava la immigració, l'atur i l'habitatge com a problemes més importants que el terrorisme.

Latinos i romans

Avui és divendres i toca repartiment del setmanari "Latino". Quina ha estat l'evolució de coses que fa que un nascut a una ciutat fundada en la llatinitat i que parla una llengua neollatina quedi exclòs del "latino" a que fa referència la capçalera del setmanari? Els mateixos repartidors del diari l'allarguen no de forma "indiscriminada" sinó preferentment a persones d'aspecte llatinoamericà. I això d'aspecte llatinoamericà vol dir, ras i curt, persona d'origen preferentment amerindi. La qüestió no aniria a més si no fos pel fet que en la pròpia llengua catalana cada vegada es tendeix més a identificar el gentilici "llatí, ina", amb persones amb aquest substrat etno-antropològic.

Burxar en el passat ens mostrarà l'evolució del gentilici i els moviments del seu camp semàntic. No ens endinsarem, però, gaire més enllà del segle VIII a.C. Llavors trobem que llatí (latinu) és el nom amb el qual es designa un poble itàlic, que viu en la regió coneguda com a Laci (Latiu). La llengua d'aquest poble rep el nom corresponent de llatí (lingua latina). A partir del segle VI a.C. i, de forma accelerada des del segle IV a.C., la ciutat més populosa del Laci, Roma, s'imposa a les seves rivals llatines. És simptomàtic que, ja ben entrat el segle I a.C., encara subsistís la distinció entre una ciutadania de primera (la ciutadania romana) i una de segona (la condició llatina), complementada per una de tercera (els socii, és a dir els itàlics no-llatins). La puixança de Roma arraconaria les denominacions de Laci i de llatí. No obstant, la denominació de lingua latina va sobreviure, i per això encara parlem de llatí i de llengües neollatines.

A mesura que l'Imperi Roma es consolida com a unitat, és la denominació de romà (romanu) i no la de llatí, la que s'estén per referir-se a tots els seus súbdits. En aquest sentit, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, els súbdits de l'Emperador de Constantinopla (Nova Roma, Bizanci) seran coneguts com a romanoi, malgrat que la majoria d'ells eren de cultura i de llengua helèniques.

A Occident, malgrat els successius intents de restauració de l'Imperi, es perd la unitat política i per tant l'ús civil del terme romanus. No obstant això, l'Església d'Occident es fa dir Romana (i no llatina) i la litúrgia unificada que comença a dinfondre's en el segle VIII es fa dir també romana (tot i que, més tard hom s'estimarà més dir-ne rite llatí).

En el cas de la denominació de la llengua, s'alternen les denominacions de "romà" i de "llatí". Per això als Alps hom pot parlar de rumantsch (parlat als Grisons, etc.) i de ladin (parlat a la Dolomítia, etc.), per referir-se a dos idiomes retoromànics des del punt de mira dels germanòfons. Fins i tot hom tendirà a utilitzar el mot latinus per referir-se a la llengua escrita i estandarditzada i el mot romanus (romanç) per indicar la llengua parlada (vulgar), regionalment diversa.

Ja hem dit que en l'Edat Mitjana s'esdevé una paradoxa: els romanoi (tret dels valacs) no parlen llengües llatines, mentre que els occidentals són coneguts genèricament com a francs (malgrat que la immensa majoria parlen llengües llatines). És retrospectivament que hom utilitzarà el terme romànic, en contradistinció amb gòtic, per assenyalar l'art més continuïsta de l'Alta Edat Mitjana: una simplificació, car la revolució gòtica implicà tant els països de llengua alemanya com els de llengua romànica.

Si ens situem en el segle XIX, la dualitat llatí-romà es veu enterbolida per l'associació del terme romà amb l'Església Catòlica en general, i els papes en particular. Així, mentre els alemanys protestants, que no feien aquesta associació, parlen de "romanischen landern", anglesos i francesos s'estimen més d'utilitzar l'expressió "Latin countries" o "pays latins". Encara avui es mantenen formes duals de preferència variable: llengües (neo)llatines/llengües (neo)romàniques, llatinitat/romanitat.

És en aquesta mateixa època on s'introdueix el terme Llatinoamèrica o Amèrica Llatina. Es tracta bàsicament d'un eufemisme per substituir l'alternativa d'Hispanoamèrica o Amèrica Espanyola. I és l'eufemisme que més ha reeixit, tot superant l'alternativa d'Iberoamèrica. Amèrica Llatina inclou tant les repúbliques de llengua espanyola (o castellana) com Brasil, si bé queden exclosos els països caribenys de llengua francesa (o, més ben dit, créole), així com el Québec. En el cens dels EUA encara es parla d'Hispanics per referir-se a les persones de llengua familiar o ancestral espanyola, però és qüestió de temps que s'imposi la definició favorita de Latinos.

En el segle XX, la denominació de romà ha anat perdent pistonada si no és dirigida directament i exclusiva als actuals habitats de la VRBS. Fa més de cent anys, Charles Maurras proclamava que era "de Martigues, provençal, francès, romà i humà". La Guerra del 14 va provocar una febrada francòfila que sovint proclamava un "patriotisme llatí", sota el qual hom volia implicar els estats italià i espanyol en la guerra contra els "imperis centrals" germànics: Itàlia, efectivament, entraria en la guerra el 1915 com a aliada de França, i el rei Alfons XIII va haver d'abandonar les aspiracions d'entrar-hi al costat dels alemanys.

D'aquell patriotisme llatí queda únicament potser la Unió Llatina, fundada el 1954. La realitat ulterior ha refermat l'europeïsme basat en l'eix franco-alemany, i ha diluït relativament els lligams entre les metròpolis llatines i les ex-colònies independitzades. Paral·lelament el terme Latin, tal com s'utilitza en els països anglòfons s'ha deseuropeïtzat. D'entrada es referia a persones originàries de l'Europa Llatina (p.ex. Rodolfo Valentino com a latin lover) o a persones d'ascendència majoritària europea procedents de l'Amèrica Llatina. L'augment de la immigració mexicana i mesoamericana als Estats Units, amb una component indígena majoritària, ha fet que el mot "llatí" s'associi ara amb un patró físic no-europeu (pensem en els Latin Kings, etc.). El fenomen de la deseuropeïtzació d'aquesta denominació es veu reforçat ara amb la immigració sud-americana a Europa, que es reclama sovint latina.

Potser doncs, haurem de fer com Maurras, i prescindir del mot llatí (que, al capdavall, és majoritàriament un "rescat" decimonònic), per dir que "som romans".

L'Imperi Persa, la Unió Europea i el multilingüisme

L'Imperi Persa, llegim al Llibre d'Ester, tenia 127 províncies i abastava des de l'Índia a Etiòpia. La Unió Europea té 26 estats i abasta des d'Irlanda fins a Eslovàquia. El rei Asuer gestionava el plurilingüisme del seu imperi d'aquesta manera:

Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que cada home afermés la seva autoritat a casa seva, i que això fos divulgat en la llengua de cada poble.

La Unió Europea també gestiona el seu plurilingüisme. Fins i tot ho fa d'una manera més sistemàtica que no Asuer. En la frase anterior no queda clara si a cada província li correspon una llengua, si hi ha llengües que es parlen en més d'una província, o si hi ha províncies multilingües. A la Unió Europea totes aquestes coses són més clares. Com clara era la Constitució Europea (ara per ara, rebutjada) quan feia un llistat de llengües "oficials" on no hi era el català. La cosa era ben simple, o el català tenia rang "oficial" o no el tenia.

I no el té. I com que no el té llegim a Eurotribune, que el català no figurarà en les felicitacions nadalenques de les institucions europees. Sí que hi figurarà el gaèlic, l'estatus del qual fou esperonat per la reivindicació catalana de fa un parell d'anys (que posà el govern irlandès contra les cordes). També hi figuraran el romanès i el búlgar, perquè la Unió Europea s'annexiona l'1 de gener del 2007 Romania i Bulgària.

El llibre d'Ester acaba així:

Es va escriure als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura.

La nostra Ester, en canvi, fa figa. Per comptes d'allitar-se amb el rei Asuer, es conforma amb el sàtrapa Zapatero i amb el sàtrapula Montilla.

La dreta europea dividida entre la judeofília i la islamofília

La conferència d'aquesta setmana a Iran sobre "la revisió de l'Holocaust" mostra un seguit de coses de la dreta europea. En un extrem hi ha els judeòfils que equiparen historiadors revisionistes amb els botxins reals. En l'altre extrem hi ha els islamòfils que beneeixen el president Ahmadinejad per "rentar la imatge" dels nacionalismes europeus. Ja és ben simptomàtic que una dreta que ens parla tothora dels valors tradicionals de la "civilització occidental" (greco-llatino-cristiano-cèltico-germano-eslava) visqui ara amb una dependència ideològica, els uns de l'Estat d'Israel i els altres de la República Islàmica d'Iran. Els judeòfils, és clar, ho justifiquen tot dient que l'herència cristiana és "judeo-cristiana". Els islamòfils tenen dues línies d'argumentació: o bé presenten l'islam com una altra civilització a respectar des de la distància, o bé consideren l'islam com una religió que hauria servit millor que el "judeo-cristianisme" els valors (masculins i bèl·lics) de la "civiltizació occidental".

En línies generals, islamòfils i judeòfils són, respectivament, judeòfobs i islamòfobs. Pels primers, el sionisme no és un moviment que pretengui mantenir un estat jueu, sinó que l'identifiquen amb una conxorxa mundial per corcar, alhora, la Cristiandat i l'Islam. Pels segons, la conxorxa mundial la protagonitzarien els islamistes, decidits a convertir Europa en un raval islàmic (Euràbia). Resulta curiós com els "discursos d'odi" d'islamòfobs i judeòfobs coincideix en la forma malgrat tindre objectius diametralment oposats.

És als Estats Units on la polarització és més marcada, si bé amb un domini aclaparador dels judeòfils. A l'Europa originària la polarització no es deixa notar tant, però Déu n'hi do les mostres de dicotomia islamofília-judeofília que traspua la premsa de casa nostra, particularment pel que fa a la descripció de la situació de Palestina-Israel.

La lògica d'islamòfils-judeòfils es du a viaranys estranys. Els actuals judeòfils coincideixen ideològicament amb els antisemites històrics: rebuig de sistemes de pensaments progressius, menyspreu a les llibertats civils en nom de la "seguretat", etc. I els actuals islamòfils no saben com combinar la seva defensa d'una Europa europea amb la cerca d'aliances amb un islamisme polític avui ja plenament instal·lat a totes les grans urbs europees del continent i d'ultramar.

A poc que es grati, la coberta islamofílica-judeofílica salta. Darrera hi ha la topada entre dos sectors de la burgesia euro-americana, que s'expressen políticament a través del neoconservadurisme (i les seves versions neoliberal, de vegades amb disfressa social-liberal) i del paleoconservadurisme (i les seves versions més o menys "llibertàries"). Tampoc no és que aquests sectors siguin totalment contradistints, car la combinació de proteccionisme en uns sectors i "liberalisme" en d'altres és el pa de cada dia dels governs a banda i banda de l'Atlàntic. Al capdavall tot es redueix al fet que uns (els neoconservadors) tinguin menys recança a lliurar-se dels farcells que fan tendir a la baixa les taxes de benefici empresarial i financer, mentre que els altres (els paleoconservadors) pateixen una mica en pensar que a alguns d'aquests farcells els hi havien agafat un cert carinyo. Entre els farcells va la classe treballadora europea, que no és poc.

Bèlgica: 176 anys no són pas tants

La independència de "Bèlgica", el 1830, es va deure a una acumulació d'interessos. Això sí, fou el resultat de l'autodeterminació d'un conjunt de regions dels Països Baixos, de majoria catòlica, algunes de llengua baix-alemanya (neerlandesa), d'altres de llengua francesa, i totes elles caracteritzades per un incipient dinamisme industrial. És evident que a Anglaterra, àrbitre de la situació, ja no li agradava la visió d'un Regne Unit dels Països Baixos que volgués fer la seva. I tampoc no volia que les regions meridionals del Regne, cas d'haver de trencar amb els Països Baixos, volguessin "reintegrar-se" al Regne de França. Bèlgica nasqué d'un compromís intern i extern, entre catòlics i liberals, entre anglesos i prussians, entre holandesos i francesos.

El francès com a llengua internacional no pararia de recular al llarg del segle XIX. El renaixement flamenc faria de l'estat belga un estat bicomunitari (tricomunitari, després del reconeixement dels territoris "alemanys" annexionats després de la Primera Gran Guerra). Tres regions i tres comunitats marquen l'estat belga contemporani. Les concessions als flamencs cercaren des d'antuvi impedir la independència de Flandes (o la reunificació amb els "Països Baixos lingüístics"). I així el Flandes actual, molt més dinàmic que la Valònia actual, viu la paradoxa de viure en un estat on la majoria ètnica és nacionalment oprimida. Els han mig arrabassat Brussel·les, els il·legalitzen partits i els acusen per tot de xenòfobs, etc. Amb el pan-neerlandesisme i el pan-germanisme com a rerefons minoritaris, l'opció independentista pren força. La resposta de l'estat belga (de Valònia, bàsicament) és promoure la imatge de la monarquia ("el rei dels belgues") i de la selecció de futbol, potser els únics referents identitaris de la Bèlgica dels nostres dies. L'altra argument dels que volen mantenir l'estat belga és que, al capdavall, en el marc del Benelux i en el marc de la Unió Europea, i amb l'existència d'una autonomia regional per a Flandes i una comunitat nacional pels flamencs de Flandes i de Brussel·les, no té sentit modificar fronteres estatals. Traduït: els flamencs del 1830 tingueren un dret que ara no tenen el 2006.

Per això és saludable veure les reaccions que ha generat una docu-ficció del canal RTFB. Em recorden a les reaccions del PSOE espanyol davant de la proposta del BNG gallec que Galícia tingués la mateixa hora que la resta de Portugal. Per ells, les fronteres valen més que les persones... I després es diuen "ciutadans"!!!

Una mirada als passats (Dies d'agost, Marc Recha)

A Dies d'agost (2006), Marc Recha (*l'Hospitalet de Llobregat, 1970) fa un retrat d'un viatge fet amb el seu germà, David, el calorós estiu del 2003. Marc treballava llavors amb el material recopilat (gravacions, entrevistes) al voltant de la figura de Ramon Barnils (Sant Cugat del Vallès, 1940-Reus, 2001). Per Recha, les amistats de Barnils eren com una calaixera on cada calaix era connectat amb alguns altres. Recha, que fa el viatge per desconnectar amb el projecte s'hi veurà obligat repetidament a tornar-hi. Així, els dies d'agost rememoraran passats anteriors: els darrers mesos de la vida de Barnils a Cabra del Camp, el Barnils madur dels anys 1990, el Barnils dels anys 1960 i 1970, anarquista i independentista. Però la remuntada (o la davallada) pel passat no s'atura. Entre els interessos comuns de Barnils i el jove Recha i, de fet, allò que més li atreia del periodista, era el record d'un passat diferent: el de la combativa classe treballadora dels anys 1920 i 1930, el d'una Catalunya ascendent que serien derrotades en la Guerra del 36. I les restes de la batalla decisiva d'aquesta guerra encara les poden tocar els dos germans i les diferents persones que trobaran en aquell tòrrid mes d'agost. De la banda sonora destaquen cançons de Clara Andrés i Françoiz Breut.

L'orwel·liana Ordenança pel Civisme imposa 7.050 € de multa per un mural

L'Ordenança pel Civisme impulsada pel tripartit barceloní té moltes cares. Una d'aquestes, potser no la més sinistra, és la repressió contra la llibertat d'expressió. Una repressió que, lògicament, va adreçada a aquelles expressions que són del gust dels pontífexs del civisme de la Plaça Sant Jaume. De la mateixa manera que al 1984, IngSoc podia voler dir qualsevol cosa (i, sobretot, la submissió al règim establert), a la Barcelona del 2006 civisme vol dir exactament acceptació acrítica i sumisa. I de la mateixa forma que al 1984, tota dissidència era qualificada de thoughtcrime, també a la Barcelona del 2006 el mot clau és incivisme. Així l'equip d'Hereu desqualifica d'entrada tota contestació: se'n diu que té "formes incíviques", i si no les té se'n diu que té "aspiracions incíviques".

Podem així entendre l'escaigut recentment a la Vila de Sants, una de les poblacions annexionades al municipi barceloní. El darrer dissabte de novembre, sis persones foren multades amb una quantia de 7.050 € per repintar un mural. De res no serveix l'argument que en aquella paret hi ha hagut murals des de fa anys, perquè l'argument definitiu de la multa és el contingut del mural (la defensa de Can Vies). Si el mural hagués dit, per exemple, "Glòria eterna al Company-President Zapatero i a l'Aliança de Civilitzacions", els 7.050 € haurien passat de multa a subvenció.

Baròmetre d'hivern de la Generalitat de Catalunya

Ahir els diaris publicaven els resultats del baròmetre d'hivern que realitzen els serveis estatístics de la Generalitat de Catalunya. Per exemple s'incloïa una llista dels principals problemes que pateix el Principat segons la percepció subjectiva dels enquestats. El que no publicaven era aquest doble gràfic on es desglossen dins de la mostra 5.000 persones enquestades, unes 555 amb responsabilitats polítiques a institucions del Principat i als sis partits amb representació parlamentària. Aquesta forma de presentar les dades permeten de veure una diversitat en la percepció de les problemàtiques entre "ciutadans" i "polítics". Vegem-ho:

Tres metròpolis i quatre perifèries

En un article publicat al webzine de Monthly Review, Dennis Redmond analitza les dades econòmiques dels 200 estats reconeguts internacionalment per elaborar les claus geopolítiques del moment present. Per Redmond, l'era del superimperialisme nord-americà començaria a fer fallida, com mostrarien les evolucions econòmiques de l'imperialisme europeu i de l'ascendent imperialisme asiàtic. Redmond dibuixa un món dividit en tres metròpolis (Nord-amèrica, Europa i Àsia Oriental), cadascuna amb una semiperifèria associada. A banda queden quatre perifèries que no presenten uns lligams inequívocs amb cap de les tres metròpolis. L'esquema de Redmond passa certament per alt les pugnes en cadascuna de les metròpolis, i no contempla el caràcter perifèric de bona part de les economies regionals assignades a aquestes categories. Però com que les línies de fractura de les imminents rivalitats imperialistes es basaran a grans trets en el control dels recursos de les quatre perifèries, el mapa que en resulta és interessant.

Cliqueu en el mapa per ampliar-lo

Els Mossos de Saura bloquegen l'entrada d'aigua i d'aliments a Can Ricart

Segons sembla Joan Saura hauria instruït en una primera reunió amb la cúpula dels Mossos d'Esquadra que cal endurir l'acció policial contra l'okupació. Això s'ha manifestat avui amb la decisió dels Mossos d'Esquadra d'introduir mesures per impedir l'entrada d'aigua i aliments a Can Ricart, ocupat pel col·lectiu La Makabra. La premsa afí al Tripartit 2.0, en aquest mateix sentit, ha repetit l'abstrús argument que "l'okupació és una befa als ciutadans que paguen lloguers, hipoteques i/o contribucions". També és curiós que aquesta premsa que ara celebra l'entronització de Montilla, "alerti del fet que gran part del col·lectiu okupa de Barcelona d'altres parts de l'estat i de l'estranger". D'això se'n diu "xenofòbia condicional". Una altra història és que el cosmopolitisme dels seguidors de Manu Chao sigui un aliat inconscient de l'agressió imperialista contra els pobles: en tot cas ni Saura ni els Mossos d'Esquadra ni el Periódico són els més indicats per parlar en aquest sentit.

Befes als ciutadans a banda, qui sí va poder entrar a Can Ricart i tindre contacte amb els "okupes", fou Miloon Kothari, relator especial de Nacions Unides sobre Habitatge. Segons anuncià Khotari en el seu report, que cobrirà "l'estat espanyol" (marc de destí en l'universal per relators, okupes i tripartits), es denunciarà el pes elevat que el sector immobiliari té en l'economia espanyola, el fet que un 25% de la població no tingui accés a un habitatge propi o que la llei desempari les víctimes de l'extorsió immobiliària ("mobbing" fa més fi).

- Comunicat de "La Makabra i més" (Liberinfo)

La consellera Tura suggereix connexions d'ICV-EUiA amb organitzacions criminals

El Tripartit 2.0 es va constituir el dimecres passat. L'endemà mateix la consellera de Justícia Montserrat Tura deixava anar unes declaracions sucoses. Tura, que en l'anterior legislatura havia estat consellera d'Interior, blasmava la decisió de Montilla de cedir aquest departament a Joan Saura (ICV). Segons Tura és una imprudència cedir una conselleria que gestiona "informació confidencial" a ICV-EUiA. Els responsables d'Iniciativa han volgut treure ferro a les declaracions, i Montilla s'ha limitat a amonestar-la.

Com es poden interpretar les declaracions de Tura? Hi hauria bàsicament dues possibilitats:
a) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments de solidaritat internacional" podria aprofitar la posició de Saura per passar informació a l'anomenat "terrorisme internacional".
b) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments interculturalistes" podria passar informació "confidencial" a les anomenades "màfies de l'Est, de Sud-amèrica o africanes".

Tant la primera opció com la segona opció respondrien a una mateixa mentalitat que voldria criminalitzar indiscriminadament nacions senceres del planeta i comunitats nacionals senceres que viuen al nostre país. ICV-EUiA es veurà obligada a triar si les tensions socials augmenten o si la "propaganda negra" condueix a xocs violents intercomunitaris, perquè no podrà formar part d'un govern que ataqués (verbalment o físicament) als seus militants de base que treballen en moviments populars.

PD. L'aliança entre Blogger i Google ha produït un descens notable de la qualitat dels blogs hostatjats a "blogspot.com". Per això la freqüència de posteig i la longitud dels posts s'haurà d'escurçar obligatòriament. Sense que se li pugui comparar amb el desaparegut "Cibernautes", "Blocat" queda ara com una de les poques eines per construir i hostatjar blocs amb una mica de dignitat.

Fan pagar a la família d'una víctima d'agressió nazi la meitat de les costes del procés

A la Xina fan pagar el preu de la bala amb la qual maten els condemnats a mort als familiars. A Barcelona, ahir, un tribunal espanyol va condemnar els familiars d'una víctima d'una agressió neonazi a pagar "el 50% de les costes del procés". Aquesta decisió es justifica perquè el senyor jutge va considerar una "temeritat" que l'acusació particular del procés sostingués que Roger fou assassinat.
Assassinat o occit, Roger va caure ferit a les Festes de Gràcia del 2004. El crim tenia una clara motivació política: l'autor i els seus acompanyants cridaven consignes neonazis. La premsa d'aquells dies arribà a justificar el crim sota la premisa que Roger i els seus acompanyants eren okupes.
Roger va quedar en coma i va morir uns quants mesos després. El seu agressor fou llavors acusat d'assassinat, no tan sols per l'acusació particular sinó també per la fiscalia.

El jurat ha considerat finalment Aitor culpable d'homicidi. El jutge l'ha condemnat a 11 anys (la pena mínima era de 10 anys), però amb l'esperança d'un indult. Si no arribés l'indult, Aitor no podria deixar la presó fins d'aquí 5 o 6 anys. Tot plegat, haurà sortit més malparat que els botxins xinesos.

La indemnització per l'homicidi s'ha computat amb el barem habitual per les víctimes d'accidents de trànsit. En total, la família rebrà 90.000 €. Una quantitat que no servirà ni per cobrir els costos dels sis mesos que Roger va passar a l'hospital abans de morir (91.000 €).

Casp II: Estrena el 28 de novembre

Amb José Montilla com a "Ferran d'Iznájar", Carod-Rovira com a "Sant Vicent Febrer" i Joan Saura com a comte de Cardona, "Casp II" és un thriller polític que actualitza amb una ironia escatològica els esforços que Catalunya ha fet per deixar de ser-ho durant les darreres seixanta dècades sense reixir-ne... de moment. Artur Mas convenç en el seu paper del "Dissortat", però Felip Puig sobreactua quan diu allò de "Fill meu, o rei o res", de forma que en aquestes seqüències el film es transmuta involuntàriament en un drama pitarresc. Cal felicitar sens dubte el departament de vestuari i de maquillatge, així com l'assessor lingüístic i co-guionista Andreu Buenafuente. El 3% de la recaudació de la taquilla es destinarà a finalitats d'interès social no-nacional

El terratrèmol de divendres va tindre Lorda com a epicentre

Quines coses! El divendres al vespre vaig notar una sacsada breu però sostinguda. Fa pocs minuts (diumenge) n'he notat un altre. Avui dia per saber si això és un terratrèmol o si és el veí entusiasta del bricolatge res millor que consultar la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), amb un servei de sismologia de provada aptitud.

Del terratrèmol de divendres ens podem fer un mapa, veure els registres de diferents sismògrafs, i entendre com es calcula la magnitud (que va resultar de 5,1). Tot i que va depassar l'escala necessària per quedar registrat a les llistes de la USGS, no hi figura. No serà una senyal sobrenatural de la Mare de Déu, ella que a Lorda parlava en dialecte lordetà, per avisar-nos dels perills que còrrer la llengua occitana-catalana en mans del Tripartit 2.0? Fet i fet, la CAL "demana que Esquerra no cedeixi la direcció de Política Lingüística en el nou Govern". Potser caldria demanar que es deixi la Política Lingüística en mans de la Mare de Déu, ella de les poques que no es proclama ciutadana del món...

El mapatxe Carod compara Mas amb AMLO

Josep Lluis Carod-Rovira, cap visible de l'agrupació zapaterista ERC, va fer ahir unes declaracions sorprenents. Va dir "Som a Catalunya i no pas a Mèxic" i "això és Europa". La segona frase, certament, podria semblar una bernatada si no fos perquè gran part de Catalunya és cada vegada menys europea. La primera frase sembla també lògica: Catalunya és Catalunya, Mèxic és Mèxic, etc. Però no és una frase innocent en boca d'algú que fa president de la Generalitat a un ex-ministre espanyol i que tàcitament assumeix que "Som a Espanya".

Situem les frases en context. Fa uns mesos va haver-hi eleccions presidencials a Mèxic, on guanyà per un estretíssim marge Andrés Manuel López Obrador. El candidat panista Felipe Calderón, però, fou declarat vencedor. Des de llavors no han fet més que ploure les evidències d'una adulteració electoral on els dirigents priistes corruptes haurien afavorit Calderón.

La comparació entre Mèxic i Catalunya no és forassenyada. A Mèxic el sistema d'elecció presidencial és formalment democràtic: un ciutadà, un vot, i guanyà el candidat amb més vots. Una altra cosa és que hi hagi adulteracions. A Catalunya el sistema d'elecció presidencial és indirecte: trien el president els diputats del Parlament. A mig camí hi ha el sistema israelià: els ciutadans elegeixen directament el primer ministre, però és davant del Parlament que aquest haurà de treure endavant el seu govern.

Carod diu que cal "respectar primer la llibertat i la democràcia", un discurs, per cert, similar al sostingut pel PAN i el PRI. Tot és relatiu. Les llistes electorals amb més vots foren les de CiU, no les del PSOE. Però d'altra banda ja hem dit en un post anterior que ERC i ICV-EUiA formen part de la Unió Zapaterista. I és un fet que la Unió Zapaterista va superar amb escreix en nombre de vots i de diputats CiU.

AMLO es va proclamar aviat "president legitim". I ara juga amb el "poder dual", tot mantenint la participació del PRD i dels seus aliats en els organismes constitucionals, i aixecant estructures paral·leles, de caire simbòlic.

AMG, Artur Mas i Gavarró, ha estat denominat "l'altre president" per dirigents de CiU com ara Felip Puig. Dir altre significa reconèixer que el president serà José Montilla, el màxim dirigent de la Unió Zapaterista-Entesa Nacional de Progrés. Mas no aixecarà cap estructura paral·lela. Més encara, ha renunciat a ser formalment "cap de l'oposició".

Si entre AMLO i AMG els paral·lelismes s'exhaureixen aviat, no s'esdevé el mateix amb Calderón i Montilla. Els dos es presenten amb un discurs messiànic de legitimitats democràtiques, amb un estil més propi d'una teocràcia que d'un govern representatiu. Calderón pot dir-se president d'acord amb els resultats oficials de les eleccions. En canvi, Montilla tan sols pot dir-se president legítim si assumeix que tots els votants d'ERC són tan botiflerots com JLCV.

Més dades? Podríem pensar en el fet que el PRI i el PSOE són membres de la mateixa Internacional Socialista. Podríem demanar-nos què feia el PRD i AMLO quan començà l'ocupació militar de Oaxaca. Calderón, al capdavall, sap que ni l'entorn d'AMLO ni els zapatistes (que no zapateristes) de La Otra Campaña suposen, ara per ara, cap amenaça apreciable. Més li preocupa els possibles avenços d'una Asamblea Popular de los Pueblos de México, que sí planteja realment la qüestió del poder. Però això és una altra història.

Lligams:

- Página Oficial de Andrés Manuel López Obrador.

- Convención Nacional Democrática.

- Frente Amplio Progresista (FAP), integrat pel Partido de la Revolución Democrática (PRD), Partido del Trabajo (PT) i Convergencia.

Esquerra i Iniciativa, dues potes del PSOE

Fins fa poc algunes publicacions de l'esquerra independentistes encara utilitzaven l'expressió esquerra nacional per referir-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). És aquesta expressió correcta si s'interpreta aquestes dues forces polítiques com la fase parlamentària d'uns sectors socialment progressius i nacionalment emancipadors? Per respondre aquesta qüestió caldria centrar-se en els comportaments parlamentaris d'aquestes dues forces polítiques. I especialment il·lustrativa seria la seva atitud davant la formació d'un nou govern de la Generalitat. Considerar que José Montilla representa una opció socialment progressiva és molt dubtós. Però afirmar que representa una opció desnacionalitzadora no és gens agossarat. Negar-ho, des de les posicions d'ERC, no és més que una mostra aberrant d'autoodi, en el millor dels casos, o de cinisme gruixut, en els pitjors.

La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?

La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.

La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.

Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.

Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.

Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.

Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.

Esquerra farà José Montilla president de la Generalitat

El procés de degeneració de les forces polítiques catalanes al Principat continua accelerat. N'és una mostra palpable el desenllaç definitiu de les eleccions de l'1 de novembre. Les veus que afirmaven que era important una bona participació electoral per garantir que CiU i ERC depassés la línia dels 68 escons s'han demostrat una vegada més equivocades. Si ja en el 2003 aquesta majoria combinada CiU+ERC no va impedir la sortida triomfal de Zapatero en la balconada del Palau de la Generalitat, ara en el 2006 la Generalitat tindrà com a president José Montilla. La ficció del PSC que havia encarnat Maragall s'esfondra també definitivament.

La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.

El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.

L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.

Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?

La Nació Catalana i l'Espanya de Zapatero

Aquest és el títol del sopar-tertúlia que el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) organitza pel proper divendres dia 10 de novembre a les 20.30 a la Sala de Conferències del Casal Jaume I de Gandia.

Assalt federal a la Ciutat d'Oaxaca

El mes de juny del 2006 començà la mobilització dels mestres d'Oaxaca. La reivindicació política de fer fora el governador de l'estat, Ulises Ruiz Ortiz. Les concentracions al Zócalo de la ciutat van esperonar la formació de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO), d'abast estatal (juliol del 2006).

Aquest cap de setmana, l'assalt de la Policia Preventiva Federal i de l'Exèrcit mexicà fa arribar la situació a un punt de crisi.

La Comuna d'Oaxaca ha fet crides a la resistència pacífica contra les tropes invasores. També fa una crida nacional a la resistència contra la presa de possessió de Felipe Calderón de la presidència federal (1 de desembre).

Lligams:

- Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO).
- Oaxaca Libre.
- Radio Plantón.
- Radio Universidad.

De l'estaca als murs (Mury, Jacek Kaczmarski)

Ell era jove i visionari, ells eren una multitud.
Ell els ajudà amb una cançó, que cantava fins al capvespre
Ells encenien milers d’espelmes, el fum d’elevava damunt dels caps
Ell cantava que aviat tombaria el mur
Ells cantaven amb ell:

Empenyeu ben fort perquè caigui!
Deslligueu les cadenes, trenqueu el fuet!
I el mur caurà, caurà, caurà!
I sepultarà el vell món!

Aviat aprengueren la cançó de memòria i la melodia.
Enduts pels vells mots, frissaven cors i caps
Mentre cantaven, marcaven el ritme, com trets
I la cadena era feixuga, no arribava mai l’albada
I ell cantava i tocava

Empenyeu ben fort perquè caigui!

I ells veien el seu nombre, sentien la força i l’hora
I amb la song que l’albada s’apropava, marxaven pels carrers
Sentien els monuments i cridaven – Ells és amb nosaltres, ells és contra nosaltres!
Qui és sol és el nostre pitjor enemic!
I el cantant també era sol.

Empenyeu ben fort perquè caigui!

Ell mirava la multitud que marxava ferma,
En silenci sentia el tron de les passes,
I el mur creixia, creixia, creixia
La cadena se’ls movia als peus

---
On natchniony i młody był, ich nie policzyłby nikt
On im dodawał pieśnią sił, śpiewał że blisko już świt.
Świec tysiące palili mu, znad głów podnosił się dym,
Śpiewał, że czas by runął mur...
Oni śpiewali wraz z nim:

Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!

Wkrótce na pamięć znali pieśń i sama melodia bez słów
Niosła ze sobą starą treść, dreszcze na wskroś serc i głów.
Śpiewali więc, klaskali w rytm, jak wystrzał poklask ich brzmiał,
I ciążył łańcuch, zwlekał świt...
On wciąż śpiewał i grał:

Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!

Aż zobaczyli ilu ich, poczuli siłę i czas,
I z pieśnią, że już blisko świt szli ulicami miast;
Zwalali pomniki i rwali bruk - Ten z nami! Ten przeciw nam!
Kto sam ten nasz najgorszy wróg!
A śpiewak także był sam.

Patrzył na równy tłumów marsz,
Milczał wsłuchany w kroków huk,
A mury rosły, rosły, rosły
Łańcuch kołysał się u nóg...

Patrzy na równy tłumów marsz,
Milczy wsłuchany w kroków huk,
A mury rosną, rosną, rosną
Łańcuch kołysze się u nóg...

Jacek Kaczmarski
1978

---


---

Aquestes tampoc no són les teves eleccions

No. Ho poden semblar, però. Amb tanta xerrameca sobre el procés estatutari, algú pot haver confós els termes (constitució-estatut, independència-dependència, recatalanització-descatalanització).

Els ciutadans espanyols amb residència oficial a la "província de Barcelona" són cridats a escollir 85 diputats dels 135 que integraran el "Parlament de Catalunya". "Ciutadans espanyols", "província", "llistes tancades", "absència de mandat imperatiu", són els keywords d'aquestes eleccions. Per tant, tampoc no són les teves.

Però per passar l'estona farem un repàs de les 18 candidatures presentades a la "província de Barcelona". 18 x 85 fan 1530. Dels 1530, 85 seran diputats per quatre anys si és que no troben de mentres una feina millor.

- Convergència i Unió (CiU). Coalició post-pujolista. Artur Mas aspira al càrrec de lloctinent d'en Zapatero.
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)-Ciutadans Pel Canvi (PSC-CPC). Partit socialista (en el sentit craxià del terme). José Montilla apareix en els cartells amb estil "socialisme real".
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Sense comentaris.
- Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Coalició transformadora, en el sentit d'aspirar a transformar els moviments socials dolentons en una esquerra seriosa, responsable i tripartit-addicta.
- Partit Popular (PP). També conegut com PaPus. Poli dolent que fa bo Zapatero davant sensibilitats "progres".
- Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA). Llista animalista.
- Escons Insubmissos-Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei). Llista crítica amb l'actual sistema "democràtic representatiu".
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Ex-prosoviètics. Programa democràtic-popular.
- Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C'S). Llista ridiculista.
- Partit Obrer Socialista Internacional (POSI). Trotskistes. Programa democràtic-popular.
- Carmel/Partido Azul (PAZUL). Plataforma de descontents amb els gestors polítics.
- Partit Família i Vida (PFiV). Llista pro-vida i pro-família, amb discurs típic de les "culture wars" de l'altra banda de l'Atlàntic.
- Els Verds-Ecologistes i Verds de Catalunya (EV-ECV). Única llista íntegrament ecologista.
- Plataforma Adelante Cataluña (AES-DN). Coalició espanyolista de dretes.
- Partit Republicà Català (PRC). Llista independentista de centre.
- Movimiento Social Republicano (MSR). Llista espanyolista de caire populista.
- Catalunya Decideix (Decideix.Cat). Plataforma defensora de la introducció de les noves tecnologies en el sistema democràtic.
- Partit Humanista de Catalunya (PHC). Llista del moviment fundat per Mario Rodríguez Cobos.

El govern Zapatero-Rubalcaba: per l'especulació, criminalització

El govern Zapatero-Rubalcaba és "progressista". Això vol dir que té l'obligació de semblar "progressista". Si la dona del Cèsar no tan sols havia d'ésser honesta sinó semblar-ho, en el govern Zapatero-Rubalcaba cal semblar-ho sense ésser-ho.

Totes les enquestes evidencien que el problema de l'habitatge (dels diners que cal pagar en forma d'hipoteca o de lloguer, contribucions a banda) figura en la part més alta de les preocupacions dels "súbits" de Zapatero-Rubalcaba. Què cal fer, es demanen Zapatero-Rubalcaba. Eliminar el problema, es responen tot seguit.

Eliminar el problema, per Zapatero-Rubalcaba, vol dir elimina el qui assenyala el problema. Davant del savi que assenyala la lluna, Zapatero-Rubalcaba no tan sols miren el dit, sinó que li tallen... amb tarannà, és clar.

La volada que ha pres el moviment pro-habitatge digne, amb mobilitzacions espontànies, els ha preocupat. De nou, no és que comparteixin les preocupacions dels precaris. No, l'interès d'aquest govern no rau en les persones que es deixen més de mig sou en pagar un sostre, sinó en les persones que es fan d'or permetent d'altres a eludir l'estatus de homeless. I Zapatero-Rubalcaba assagen una estratègia: presentar els "mobilitzants" com les "hordes asiàtiques" que presumiblement han d'atemorir la "majoria silenciosa". I el cas és que la majoria silenciosa ja és prou atemorida, amb l'espasa de Damocles sempre penjant de veure's condemnada a l'exclusió social.

La comèdia de Zapatero-Rubalcaba d'ajornar una Cimera Europea de l'Habitatge pot fer gràcia. També segurament alguns "mobilitzants" se sentiran ara "realitzats". Però voler substituir el problema de l'habitatge pel problema dels "violents-okupes-que-no-paguen-hipoteques-mentre-vosaltres-sí-que-en-pagueu" únicament mostra la niciesa absoluta d'aquest govern.

- Contradiccions en els motius per a suspendre la reunió de ministres d'Habitatge (Vilaweb.cat)

Desobediència civil contra la censura del règim de Zapatero

El règim de Zapatero es caracteritza per un sòlid fanatisme disfressat de "tarannà". El cert és que un jutge espanyol ha prohibit l'emissió per TV d'un spot de la Plataforma per les Seleccions Esportives Catalanes amb motiu del Catalunya-Euzkadi de futbol que es juga avui a Barcelona. El motiu adduit és que l'anunci en qüestió pot promoure la discriminació. El zapaterisme inverteix els termes. Per ells la discriminació no és que Catalunya no pugui tenir representació pròpia en les competicions esportives internacionals. No. Per ells la discriminació és que hi hagi alguns que defensen coses que dissenteixen dels dogmes nacionals i socials del zapaterisme.