Egipte en l'escaquer

Les massacres que les forces d'ordre d'Egipte perpetraren aquest dijous en les acampades de Al-Nahda i de Raba'a al-Adawiyya han estat seguides per mobilitzacions massives dels Germans Musulmans entre ahir i avui. De fet, els Germans Musulmans han fet una crida a una "setmana de protestes". La violència exercida per l'exèrcit i la policia ha forçat que part dels aliats del colp del mes de juny, particularment ElBaradei, s'hagin despenjat de l'aliança. ElBaradei, per exemple, ha dimitit de la vicepresidència. Dins i fora d'Egipte, són moltes les forces que es troben "desorientades". Comentaristes egipcis han deplorat que ara es tracti de "decidir" entre dos bàndols: el poder militar (que encarna el ministre de Defensa Al-Sissi) i l'islamisme polític que representen els Germans Musulmans. Que la lluita es presenti d'aquesta manera també ha fet que, malgrat la intensitat i la violència dels combats al Caire, a Alexandria, a Suez o altres ciutats, la majoria del país sembli tranquil. Els atacs a les minories religioses, particularment a les esglésies coptes, i el posicionament oficial de l'Església Copta en favor del govern, contribueixen a una sectarització dels conflictes.

En l'arena internacional, crida particularment l'atenció l'aprofundiment del cisma entre Riad i Doha. Mentre el govern saudí ha mostrat el seu suport a Al-Sisi i ha condemnat als "terroristes" (en referència als Germans Musulmans), el govern catarí ha condemnat les accions del govern egipci. De manera similar, mentre a Amman hi havia protestes massives contra la massacre del Caire, el govern jordà s'afanyava a trametre el seu suport a Al-Sissi. Pel que fa als Estats Units i els seus aliats, hom ha combinat condemnes abstractes a la "violència" i demanat "calma" a les parts en conflicte, mentre tot sembla indicar que la col·laboració amb el govern Egipci (abans amb Mursi, ara sense Mursi) continua com d'habitud.

La resposta dels Estats Units a la violència d'Egipte és paral·lela a la resposta que Rússia ha anat donant al conflicte de Síria. Sigui com sigui, la conducció de la conflictivitat social per vies sectàries, alhora que expandeix la destrucció arreu dels Països Àrabs, impossibilita la formació d'aliances populars i facilita la repressió múltiple contra qualsevol mobilització obrera i popular.

L'Acampada d'Ambulàncies Condal (carrer Rossell, 10, Santa Eulàlia, L'H)

El transport sanitari i d'emergències està indignat i cabrejat. L'acumulació de despropòsits en el sector sanitari els ha afectat de ple. La dinàmica de lluita entre el pagador final (majoritàriament, la sanitat pública), el patró i els treballadors és complexa, per bé que qui paga els plats trencats és, òbviament, l'únic que produeix el servei en darrer terme, els conductors i altres treballadors de les ambulàncies i dels transports sanitaris. Qualsevol concepció de l'atenció sanitària passa per no considerar com quelcom perifèric un servei que és essencial, no tan sols en el cas obvi de les urgències sinó també en l'atenció crònica dels pacients més vulnerables. La rebaixa salarial del 9,2% dictada per la patronal ha motivat una nova onada de protestes en el sector, les més visibles de les quals, degudament condemnades per la premsa filistea habitual, han estat la crema d'ambulàncies. Lo que no ens explica la premsa burgesa és quina serà la quantitat de vehicles sanitaris que han deixat ja de funcionar per les polítiques d'austeritat.

La nit de dimarts 6 a dimecres 7 d'agost del 2013 treballadors d'Ambulàncies Condal començaven una acampada indefinida davant les oficines de la companyia, al barri de Santa Eulàlia (carrer Rossell, 10). Convocada per la secció sindical de la CGT, l'acampada denuncia la situació, no únicament de l'empresa, sinó tots els abusos patits pels treballadors del transport sanitari. No és l'única acampada del sector, ja que des de dilluns els treballadors d'Ambulancias Domingo feien el mateix davant de les oficines de Barcelona (carrer Pere Quart amb Josep Pla).

L'Acampada d'Ambulàncies Condal presenta, entre les reivindicacions, la conversió de les companyies de transport sanitari en cooperatives de treballadors.

El #danielgate deixa tocats dos reis

L'indult del rei Mohamed VI a un pres de nacionalitat espanyola condemnat a 30 anys de presó per abús sexual de menors s'ha manifestat en concentracions en diverses localitats del Marroc. Mostres d'indignació també apareixen a l'altra banda de l'estret, si bé circumscrites a la premsa, a converses de bar i a xarxes socials. El cas és que aquest "DanielGate" esquitxa diverses instàncies. L'indult del rei Mohamed VI es va vendre inicialment com un paquet de mesures que saludaven la visita recent del rei Juan Carlos I. Ara tothom s'afanya a negar qualsevol coneixement. Ni el rei Juan Carlos li va suggerir cap nom a indultar al rei Mohamed VI, ni el rei Mohamed VI va fer res més que signar els papers que li presentaren des del Ministeri de Justícia. Això explica que en particular la premsa francesa hagi carregat contra el ministre Mustafà Ramid. També s'ha assenyalat la responsabilitat del Ministeri d'Exteriors espanyol, més quan s'ha sabut que el dit pres havia treballat pels serveis secrets espanyols a Irac, en temps de la invasió angloamericana.

"Ho sentim. Ens hem equivocat. No ens tornarà a passar".

Reis i ministres sortiran de la crisi relativament indemnes? O l'enfonsament progressiu de la imatge gairebé religiosa dels dos monarques acabarà per arrossegar els estats i règims corresponents?

Les paraules de Taro Aso sobre 'reforma' constitucional: quelcom més que una anècdota

Taro Aso (麻生 太郎) ha fet portades en els darrers dies a la premsa japonesa i internacional per unes declaracions "desafortundades", de les quals ell mateix s'hauria retractat.

Aquestes declaracions (i el corresponent retractament) arriben en mig de debats sobre una reforma de la constitució japonesa. L'actual constitució japonesa fou promulgada el 3 de maig del 1947. En la propaganda oficial se l'ha definida com la 平和憲法, la "Constitució de la Pau", en contraposició a l'anterior Constitució del 1889. De fet, la reforma/ruptura constitucional tingué lloc no sense asprors, amb un redactat directament impulsat pels nord-americans Milo Rowell i Courtney Whitney. Si la Constitució del 1889 havia pres com a models el constitucionalisme prussià/alemany i el britànic, la del 1947 incorporava un enfocament més nítidament liberal. Val a dir, que la Constitució del 1947 entrà en vigor a través d'un procés que respectà les disposicions de reforma constitucional previstes a la Constitució del 1889. De llei a llei, malgrat les dues bombes atòmiques, l'ocupació nord-americana i les mobilitzacions del partit comunista i de les altres organitzacions obreres i populars.

En dues ocasions, el Partit Liberal Democràtic, al qual pertany Aso, ha redactat esborranys de reforma de la Constitució del 1947. En l'esborrany del 2012 apareixen, entre d'altres punts:
- hom suprimeix la referència als "individus" de l'article 13 per una referència a les "persones", per reflectir una oposició a un "individualisme excessiu".
- hom suprimeix l'article 97, en el que s'indica que la Constitució és llei suprema en tant que garanteix els drets humans bàsics a les persones. Aparentment, hom vol eliminar aquest condicionament
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 21 sobre la llibertat de reunió, associació i expressió, justament per permetre l'estat la prohibició de manifestacions "que cerquin interferir l'interès i l'ordre públics".
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 29 sobre el "dret a la propietat" per incloure els drets a la propietat intel·lectual.
- hom reforma l'article 28 per tal de negar el dret als funcionaris públics de sindicar-se.
- hom canvia l'article 36 que prohibeix "absolutament" la tortura i els càstigs cruels per eliminar precisament la paraula "absolutament".
- hom afegeix "nous drets humans", com la protecció de la privadesa, la responsabilitat comptable de l'Estat, la protecció ambiental i els drets de les víctimes de crims.
- hom amplia les "obligacions de les persones". Ara, els únics deures registrats són els de treballar, pagar impostos i garantir l'educació dels menors. S'amplien al 1) respecte a la bandera i l'himne nacionals; 2) l'ajut als altres membres de la família; 3) el deure d'obeir les ordres de l'estat en cas d'emergència; 4) el deure de defensar la Constitució.
- s'afegeix la discapacitat a la llista de condicions per les quals es prohibeix la discriminació (la Constitució cita actualment la raça, la creença, el sexe, l'estatus social i l'origen familiar.
- s'amplia les funcions de la Força de Defensa Nacional al manteniment de l'ordre públic interior i a la protecció de drets individuals.
- s'elimina l'article que prohibeix a l'Estat d'atorgar autoritat política a organitzacions religioses o de realitzar actes religiosos.
- s'obre la possibilitat a una llei de remoció dels jutges del Tribunal Suprem.
- se "simplifica" la reforma constitucional eliminant el tràmit de referèndum i exigint únicament la majoria simple de totes dues Cambres.

Aquest esborrany fou congelat ja que el govern de Shinzo Abe adoptà altres prioritats. Però el vicepresident Aso va manifestar a mitjan d'aquesta setmana la perla següent:

"A Alemanya, els nazis reformaren la Constitució, de la de Weimar a una de nazi, i la majoria d'alemanys no se n'adonaren. El PLD hauria d'estudiar l'estil nazi."

De fet, tècnicament els nazis no feren cap reforma constitucional. La Constitució de Weimar fou vigent des d'un punt de mira legal fins el 5 de juny del 1945, quan els aliats feren la Declaració de Berlín.

Aso es referia doncs a l'Ermächtigungsgesetz, és a dir, literalment, la "llei d'empoderament", encara que oficialment es denominà "Gesetz zur Behebung der Not von Volk und Reich" (Llei per a la superació de la misèria del poble i de l'imperi). Aquesta llei fou aprovada el 23 de març del 1933 pel Reichstag i el Reichsrat, i sancionada hores després pel president Paul von Hindenburg.

Aquesta llei fou una autèntica reforma constitucional. De fet, en el proemi de la llei s'afirmava que el Reichstag i el Reichsrat establien que s'havia acomplert en la tramitació d'aquesta llei els requeriments propis d'una alteració constitucional (verfassungsänderner Gesetzbung). La Llei atribuïa al Govern del Reich la capacitat de promulgar lleis (article 1) sense passar pel Parlament. Aquestes lleis, a més, podien "desviar-se" de la Constitució, sempre que respectessin les institucions del Reichstag i del Reichsrat i no pertorbessin els drets del President (article 2). També s'eliminava la necessitat del consentiment del Reichstag per concloure tractats amb estats estrangers (article 4).

La "reforma nazi" possibilitava el "govern per decret", si bé cal dir que la Constitució de Weimar ja facilitava prou aquella via. D'altra banda, a partir de maig del 1933, els nazis tenien un control tan ferri del govern com del Reichstag i del Reichsrat, de manera que, si haguessin volgut, podrien haver prescindit d'aquesta llei.

En les condicions actuals del Japó, qualsevol reforma constitucional és un risc per a qui la proposi. Fins i tot amb la majoria de les dues Cambres a la mà, sotmetre la proposta a referèndum és fer possible un vot massiu de protesta manifestat en un "NO" a qualsevol reforma. Les propostes del PLD combinen una capa de conservadorisme social, religiós i nacionalista al programa habitual de "reformes" que impulsa la burgesia financera mundial. La Constitució de la Pau ha de deixar pas a una Constitució de la Guerra. El govern Abe havia entès que era més efectiu reformar la constitució de facto que no de jure. Les paraules d'Aso, en aquest sentit, han estat molt "inconvenients".

Gibraltar a la sabata

La nova ronda de provocacions i amenaces contra el poble gibraltareny ha assolit un punt àlgid amb una vaga de zel de les forces policials espanyoles de la frontera que va generar considerables retencions de trànsit el diumenge 28. El govern espanyol, arraconat pels escàndols de corrupció, vol recórrer a la propaganda patriòtica, ara contra Gibraltar i sempre contra els Països Catalans i els altres territoris ocupats. Gibraltar, però, és diferent. No forma part del Regne d'Espanya si no que és reconegut internacionalment com a territori britànic. Els ciutadans de Gibraltar, a més, s'han expressat a les urnes repetidament com a partidaris de mantindre els vincles amb el Regne Unit i, en qualsevol cas, no integrar-se en l'estat que ha esdevingut l'home malalt de la Unió Europea.

El govern de Cameron també és un govern assetjat. No pot permetre's demostrar feblesa davant de l'estat espanyol. Aquesta feble situació compartida pels governs de Rajoy i de Cameron, salvant les distàncies, podria ser una recepta d'una escalada a Gibraltar? Sembla poc probable. Però en cas d'esclatar un conflicte armat, caldria veure quines serien les attituds de l'OTAN, de la Unió Europea i, particularment, dels Estats Units.

El Consell de la Transició Nacional i les eleccions europees

Entre les coses que suggereix el report del Consell de la Transició Nacional hi ha la data del referèndum. És curiós que digui una cosa concreta en aquest punt. Que, com el maig del 2014, hi ha eleccions europees, no es poden fer consultes ni referèndums ni tres mesos abans ni tres mesos després dels comicis europeus. Conveniències a banda, aquesta afirmació és ben estranya i no se sustenta en cap norma electoral que puguem recordar. De fet, les eleccions europees són quinquennals, de manera que corren en relació a les eleccions quatriennals (a l'estat espanyol, les generals, les autonòmiques i, particularment, les municipals, són quatriennals). Eventualment, hi ha superposicions entre les eleccions europees i les altres, que solen resoldre's amb coincidència de dia, o amb juxtaposició en pocs mesos. En altres estats de la Unió Europea hi ha situacions semblants.

El report del Consell de Transició Nacional ha estat saludat amb molt d'entusiasme per la "precisió" i "coratge" que demostra. En realitat no és més que in instrument per justificar el dilacionisme amb el qual "corregir" l'acceleració produïda pel moviment independentista de base. Però aquest esforç dilacionista té un problema. L'única cosa que manté dempeus el govern de CiU és l'esperança que suscita el "procés". Comentaristes propers al PSC-PSOE diuen que aquesta esperança tornarà frustració. Això és el que ells desitgen. Perquè l'esperança en altres també pot convertir-se en acció per un mateix, en maduració del contingut real de l'alliberament nacional, justament allò que reflecteix, ni que siga imperfectament, la campanya "Independència per Canviar-ho Tot"

Protegir el corrupte, identificar el manifestant i violar-li drets fonamentals: Elx, 18 de juliol

El dijous 18 de juliol es convocaren actes arreu del territori de l'estat espanyol per protestar contra la continuïtat al govern de Mariano Rajoy qui, presumptament, va rebre sobresous en negre de trames vinculades al corruptors finançadors del PP, fins i tot quan era ministre. Hom insisteix en la presumpció d'innocència de Rajoy. No tenen tanta sort els manifestants, dels quals la policia presum la culpabilitat. Per això es produïren un gran nombre d'identificacions, particularment en les concentracions menys nombroses i justament les més perilloses en produir-se en localitats com Elx. Eren cinquanta els manifestants elxans que s'havien concentrat davant la seu del PP local. Entre els manifestants hi havia Paco Muñoz Giménez, militant entre d'altres del Grup Antimilitarista Tortuga. La policia identificà els manifestants, tot demanant-los el DNI. Muñoz s'identificà també però comunicà a l'agent policial que no duia al damunt el DNI. El policia explotà. No perquè no dugués el DNI, sinó perquè "a mi no me hables en el valenciano de los cojones". Muñoz s'havia topat amb un agent de la famosa policia lingüística que compagina la protecció a partits mafiosos i la conculcació del dret de reunió i manifestació amb una campanya continuada de difusió de les normes no-escrites de la sociolingüística espanyola. El valencià, d'acord amb les tesis sociolingüístiques, no és un vehicle de comunicació, sinó una cosa "de los cojones". L'agent sociolingüístic feia valdre el seu dret a exercir funcions públiques a Elx sense haver d'ésser component passiu d'accions comunicatives fetes en llengua catalana. Muñoz havia violat aquest precepte i, en conseqüència, fou detingut i traslladat a comissaria.

Com és sabut, l'aparell legal de l'estat espanyol no empara explícitament les accions de les Forces Sociolingüístiques dels Cossos de Seguretat. Per això, Lluís Xavier Flores, que va concórrer en una violació dels preceptes implícits de l'antroponímia castrense (dir-se Lluís Xavier per comptes de Luís Javier) ha estat denunciat per la policia local del Campello per "intentar fugir" i "altercats", amb una petició de multa de 400 €. "Intentar fugir", en aquest cas, vol dir "intentar eludir les normes sacrosantes de la superioritat de la llengua castellana per damunt de la valenciana" i "altercats" vol dir "altercats que posen en perill el procés d'uniformització lingüística del territori nacional espanyol".

Sanitas i la política lingüística

Com s'imposa una llengua? Un exemple de manual el tenim en aquest vídeo de 8TV:

És un exemple de manual. Que se sàpiga, Sanitas no té una norma explícita que indiqui que el castellà sigui l'única llengua utilitzable per comunicar-s'hi. És cert que la pàgina web d'aquesta mútua és exclusivament en castellà, però res més.

Els metges ordenen l'ingrés de la pacient a l'Hospital Quirón de Barcelona a les 19.16. Indiquen, entre d'altres coses, en el report corresponent, "sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia". La resposta de Sanitas, ja prop de la mitjanit era denegar l'ingrés explícitament pel fet que el report no era en castellà. Els metges, obedients, el tradueixen, i ara diuen "parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia". El report de les 23.50 ja empra el castellà, encara que sigui amb alguna falta ortogràfica ("observar-se") i lèxica ("amb", quan en castellà estàndard s'utilitza la preposició "con").

Ara desfilaran els aclariments i els desmentiments. Potser ens explicaran que algun administratiu de Sanitas no té encara prou nivell de català, i que si hi ha cap voluntari per fer-li classes. Però el missatge tramès als metges és clar: "si estimeu els vostres pacients, no jugueu amb la llengua catalana".

Algú dirà que això ja ho resoldrem amb la independència. Depèn amb quina independència. Amb una independència amb el castellà com a llengua oficial sempre hi haurà algú que podrà exigir traduccions al castellà de qualsevol documentació que li arribi en català (a l'inrevés, no, és clar, ja que els catalans mantindran la fortuna de ser blingües). I amb una independència amb la sanitat en mans privades, qualsevol arbitri de les companyies d'assegurança mèdica serà llei (com ja ho és, en bona part, ara mateix).

Sobre Sanitas hauria de caure tot el pes de la llei (de la llei vigent, l'actual, l'estatal i l'autonòmica) per aquesta acció de terrorisme lingüístic.

Narcís Serra admet que ni ell ni Todó ni Loza no eren gaire importants a Catalunya Caixa

Potser aquest és el missatge que Serra volia transmetre en la Comissió del Parlament. Serra atribueix la fallida de Catalunya Caixa al context internacional i a la insuficiència dels ajuts públics. La gestió concreta de Todó o de Loza hauria estat irrellevant. Lo que no acaba de lligar és que si l'equip gestor és irrellevant, com se justifiquen els elevats sous i les pensions exagerades que havien pactat per contractar-los. Els gestors reben morterades de diners perquè generen diferència, perquè forneixen excel·lència i comuniquen una estratègia a tota l'organització. Els subordinats, que tracten les qüestions quotidianes, apliquen mecànicament aquesta estratègia i, per tant, l'escala salarial ha de davallar ràpidament. Ara resulta, però, que els capitans del vaixell eren irrellevants, irresponsables, inimportants. I que, si perderen la batalla i la guerra, fou per causes imponderables.

Deute, desobediència i poder constituent

No fa pas tants anys, programar jornades i trobades a Barcelona en el mes de juliol era força arriscat. Les necessitats prements del present i lo fotut que es presenta el futur empeny a la reflexió. Això explica, per exemple, que Assessorament i Formació de la CUP hagi preparat dues jornades de formació en menys de quinze dies. La primera, feta en l'Ateneu Fort Pienc, el passat 27 de juny, duia per títol "Quina llei electoral per a quina democràcia real". La segona, feta al Casal Jaume Compte de Sants, ahir dissabte 13 de juny, es titulava "Deute i experiències de desobediència local".

Correspongué a Eulàlia Reguant, del Grup de Treball de Sobirania Econòmica de la CUP, introduí aquesta jornada de formativa amb una "perspectiva global" del deute. Reguant proposava una definició del "deute il·legítim" que inclogués no tan sols el "deute odiós" (odiós quant a origen, quant a manca de legitimitat o legalitat en contraure'l) sinó també aquell deute que genera condicions que violen la sobirania i/o els drets humans. Continuà després Yolanda Fresnillo, de l'Observatori del deute en la globalització, que parlà de l'Equador, de l'Argentina, de Nigèria i d'altres experiències de gestió de crisis de deute sobirà.

A partir de llavors, el programa patí un canvi, ja que Diego González Cadenas, investigador en dret constitucional de la Universitat de València, arribà amb retard, tot just procedent de Caracas. Així doncs, hom passà a escoltar, de la mà de Josep Maria Bellmunt, la proposta de "sobirania fiscal" que impulsa "Catalunya diu Prou", mentre Montserrat Vinyets desgranava com Sant Celoni celebrà un referèndum sobre un àrea residencial estratègica sense esperar el permís de l'estat espanyol (que el denegà quan el referèndum ja s'havia fet). Les intervencions de ponents i de públic giraren al voltant del perill de voler adormir les mobilitzacions i les desobediències amb accions simbòliques o amb propostes tecnicistes. Aquestes reflexions es reiteraren a la tarda amb les experiències locals de Moià, de Navàs i de Reus. Ja al matí, Enric Pons, de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, havia indicat que l'auditoria cal entendre-la com una eina de mobilització i conscienciació, més que no pas com un instrument purament tècnic de detecció d'il·legalitats.

González Cadenas parlà justament de "El contramodel islandès: hegemonia i poder constituent". Desgranà les causes del fracàs d'aquest model islandès (reclamar, no ho oblidem, per amples sectors de la mateixa CUP-AE durant la campanya electoral del novembre del 2012) des d'una perspectiva gramsciana. Més enllà de què va fer o no va fer la coalició de centre-esquerre, Cadenas fustigà els propis treballs de la Comissió Constitucional. Fetitxització de la democràcia liberal, rebel·lió sense revolució, reconstitucionalització del model de producció.

La xerrada de Cadenas encara em planava pel cap durant la jornada d'avui diumenge que ha preparat el Procés Constituent a Catalunya. La jornada era pensada per debatre els "deu punts" del Procés Constituent, però no pas per decidir-hi res. Ara bé, el contingut dels debats influirà en bona mesura en l'orientació que prengui el mateix Procés Constituent. La topada entre la lògica emancipatòria i la lògica capitalista planava per tot. És simptomàtic que el punt que ha atret més als participants hagi estat el segon ("Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat."). Però igualment és simptomàtic que la cessió de La Salle Bonanova per part dels Germans de La Salle. Les consignes de "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats" s'encreuen amb propostes d'austeritat i de decreixement, d'emprenedoria i de limitació de les ingerències de l'administració, de nacionalisme econòmic (tant se val si català, espanyol, mediterrani o europeu).

La veu de Cadenas, la de Gramsci, tornaven a ressonar, ara de manera més directa, en un debat que sí arribava a una conclusió la de la incompatibilitat entre el capitalisme i qualsevol mesura extensible en el temps i en l'espai de "repartiment del treball" o de "salaris i pensions dignes". I de Gramsci a Lenin, que deia: "per desgràcia, queda encara en el món molta i molta petita producció i aquesta engendra el capitalisme i la burgesia constantment, cada dia, cada hora, per un procés espontani i en massa".

El parany de la candidatura unitària 'catalana'

Les propostes sobre una candidatura 'unitària' catalana a les eleccions parlamentàries europees amaguen tota una sèrie de paranys. Òbviament si es tracta de defensar una unió de partits, CiU, ERC i ICV (amb possibles sectors del PSC i d'altres de partidets més minoritaris), la violència de la proposta és escassa. Al capdavall, aquests partits tenen, més enllà de diferències quantitatives de poc èmbalum, moltes coses en comú. Veure'ls, plegats, fins i tot, seria sanitós per als qui es fan il·lusions sobre les capacitats transformadores d'alguns d'ells.

La funció d'aquests partits, no obstant, els empeny a mantindre les distàncies. Macrocoalicions post-electorals i, encara més, pre-electorals, els és lesiu, ja que minva la capacitat d'aquests partits de vehicular les tensions socials, territorials, sectorials, culturals, ideològiques, religioses, presents en les nostres societats.

Cal remarcar però algunes coses addicionals:
- una candidatura 'unitària', feta en el marc d'aliança de partits (i partidets) existents, enforteix les burocràcies partidàries. Una alternativa seria una candidatura 'des de la base' que, si bé programàticament, tendiria a la defensa de l'status quo, si més no faria suar una mica més a les dites burocràcies partidàries.
- una candidatura 'unitària' catalana, lluny d'ésser un impuls al procés d'independència, podria ser el toc de campana d'un retrocés. En efecte, tornaríem a la idea de "partit català fort en el marc del sistema polític espanyol", cosa que afavoreix la concepció regionalista/resistencialista.
- una candidatura 'unitària' catalana perjudica la imatge exterior, ja que recorda formes de "partit únic".

Les eleccions europees són les eleccions més inútils a les que ens convoquen de tant en tant. La manca de preparació fa que ara com ara no poguem articular una candidatura trencadora/revolucionària/socialista/anticapitalista que, des del marc dels Països Catalans, presenti candidats a les circumscripcions que ens corresponen (la de l'estat espanyol i la del sud-oest de l'estat francès). Potser millor, ja que això pot ajudar-nos a fer una campanya unitària de boicot i denúncia de la Unió Europea i dels Estats que la integren.

La comptabilitat del PP, d'ETV i d'Intereconomia Corporacio

Mentre la premsa seriosa segueix els papers de l'ex-tresorer del PP, Luís Bárcenas, a través de "El Mundo", la xarxa d'Anonymous comenta i analitza fil per randa els llibres de comptabilitat del PP.

Un article de El Confidencial.com presenta tota una sèrie d'exemples de "despeses supèrflues" que haurien irritat l'opinió pública.

Supèrflues, segons per què, és clar. Entre els fragments que destaca aquest article de El Confidencial.com, trobem aquest tall:

Aparentment, aquests assentaments consignen deutes comercials contrets pel PP de Catalunya per serveis "de subministradors que no tenen la condició estricta de proveïdors". Aquests deutes s'abonen a càrrec de "despeses de subministrament". Cal demanar-se quina mena de "subministraments" feien els mitjans de comunicació i productores de la imatge. Pot semblar curiosa la coincidència en el mateix dia (dimecres 27 de juny del 2012) entre un assentament a ETV Llobregat TV SL i un altre a Intereconomia Corporacio. És cert, que ETV prestava senyal en aquella època a un dels canals del Grup Intereconomia (Business TV, tal com comentava aquest article d'Iban Garrido).

La roda de fer caure presidents

De la mateixa manera que Mubarak fou destituït tècnicament per un pronunciament militar, Mursi també ho ha estat ara. Com en aquella ocasió, l'exèrcit revesteix el colp d'estat fent ús de les forces vives (institucions estatals, direccions polítiques, prohoms religiosos) per oferir una sensació de continuïtat de poder. En totes dues ocasions, l'exèrcit ha hagut d'actuar a causa d'enormes mobilitzacions populars. Les mobilitzacions populars no han estat suficients per enderrocar el govern i han necessitat la intervenció d'un exèrcit que és, als ulls de molta gent, l'única institució veritablement nacional. Com en l'altra ocasió hi haurà eleccions presidencials. Si llavors foren els Germans Musulmans, ara el relleu és El Baradei. Comencen les juguesques per saber quan començaran (2014, 2015) les mobilitzacions per enderrocar El Baradei.

Assange, Manning, Snowden, i la decadència del bloc nord-atlàntic

Les hores de detenció de l'avió presidencial bolivià a Viena són una nova baula en la cadena que enfonsa el bloc imperialista nord-atlàntic. Evo Morales ha estat víctima col·lateral de la persecució contra Edward Snowden. Aquesta persecució, paral·lela al processament de Manning o al confinament diplomàtic de Julian Assange, tenen quelcom en comú. És una persecució que vol silenciar la denúncia de crims de guerra, de la diplomàcia secreta i de la vulneració del dret d'intimitat. El coratge i sacrifici d'Assange, Manning i Snowden contrasta amb les connivències defensistes i racistes ja no tan sols dels sectors polítics dels règims nord-atlàntics sinó d'una àmplia capa de l'oposició d'esquerres (hauríem de dir, pseudoesquerres). En el món de contrastos imperialistes multipolars, el derrotisme revolucionari és molt més ben representat en Assange, Manning i Snowden que no pas en determinats rodals de l'esquerra oficial europea i nord-americana.

El tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà

La connivència amb els poders financers (locals i internacionals) i amb l'estat espanyol suposa tolerar la situació de privació en la qual viuen els recursos públics. Els mateixos que saquegen en benefici propi les arques públiques i que juguen a fet i amagar en el procés d'independència (que empren també en benefici polític propi però sempre controlant, enlentint i congelant el mateix procés en un estat de falsa tensió permanent), apliquen les tisores sense gaire imaginació. I un dia cau el Departament de Virologia de l'Institut de Recerca en Tecnologies Alimentàries (IRTA) i un altre, dimecres 26 de juny, es notificava el tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà (vg. notícia).

El Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà és sota la gestió de Forestal Catalana, empresa pública dependent del Departament d'Agricultura. El Centre de Recuperació compta amb tres treballadors (responsable, veterinari, rehabilitador), que saberen de la decisió del Govern de la Generalitat a través del comitè d'empresa de Forestal Catalana. A banda de treballadors, el Centre compta amb voluntaris i col·laboradors.

El Centre de Recuperació existeix des mitjan de la dècada dels 1990. Durant la darrera dècada tractava anualment vora un miler d'animals de diferents espècies, amb una tasca encaminada a la recuperació d'individus d'espècies amenaçades, espècies en les que la recuperació d'individus, ni que sigui amb objectius merament reproductius (tan sols el 20% dels animals tractats són retornats al medi), és clau per a la conservació i la biodiversitat intraspecífica. En el 2012 la xifra d'animals tractats fou ja inferior, d'uns 850 (680 aus), per bé que el nombre d'animals acollits en cada moment concret és ara set vegades superior al 2004.

La idea de Forestal Catalana és la de tancar directament el Centre, i contractar un servei extern de serveis veterinaris. Aquest servei extern, però, únicament s'adreçaria a continuar el tractaments dels animals internats, no de continuar amb l'activitat normal que ofereix el Centre. No sembla ni tan sols que hom vulgui redirigir l'activitat del Centre a la d'altres instal·lacions públiques amb capacitats similars, com a Torreferrusa o Santa Perpètua de Mogoda. Fins i tot si fos aquest el cas, hom es podria demanar si té gaire lògica privar els Aiguamolls de l'Empordà d'aquestes instal·lacions i serveis. Ja no és únicament el Parc Natural, sinó també l'afectació en la feina conservacionista que es fa en les reserves naturals integrals de les Llaunes i dels Estanys. Com en d'altres casos, la improvisació, el joc d'interessos creats, l'opacitat, la manca de participació del territori i del sector en la presa de decisions, marca la política del "govern dels millors".

De Rudd a Gillard i de Gillard a Rudd

Fa tres anys, Kevin Rudd va perdre la direcció del Partit Laborista australià i, de retruc, el càrrec de primer ministre. Gillard fou saludada per la premsa com a nova primera ministra, tot fent una sèrie d'anàlisis dels quals destacava en particular un: Rudd era massa pro-xinès. L'ascens de Gillard servia, doncs, per trencar una determinada concepció asianista. A la pràctica, però, Austràlia passava a enfortir el seu rol asianista, com una de les baules amb els quals els Estats Units tanca (de manera precària) la República Popular Xinesa. Òbviament, hi havia altres factors. El recanvi de Rudd per Gillard servia per renovar les forces adreçades a la contrareforma social i econòmica i a renovar els atacs a les classes treballadores. Ara, un nou colp dins del Partit Laborista substitueix Gillard per Rudd. Rudd tornarà a presidir el govern australià. Es tanca el cercle? Cal pensar que una nova baula de la política d'Obama s'esquinça? Potser sí, potser no. En tot cas, Gillard s'havia desgastat prou. Rudd serveix per generar el miratge que l'ofensiva antipopular ha conclòs i comença una nova etapa. Un miratge necessari justament per continuar aquesta ofensiva abassegadora amb menys obstacles.

Max Otte i Harold James: la proposta de retorn a l'Europa pre-westfaliana

La historiografia burgesa de l'etapa del capitalisme senil quan es dedica a tasques de síntesi i de divulgació no sol produir gaire cosa més que una bona pila de fems. Cal anar ben equipat per endinsar-se en aquestes piles, amb el pietós objectiu de diagnosticar les malures digestives d'aquest gegant amb potes de fang.
Les dues frases anteriors ens les inspira el mer repàs d'una entrevista que han fet Jan Mallien i Hans Christian Müller a l'economista Max Otte i a l'historiador d'economia Harold James i que publica Handelsblatt. El contingut de l'entrevista no desmereix el to general de la informació que segrega aquest full econòmic alemany.
El debat entre Otte i James es presenta com a interessant pel fet que el primer considera la introducció de l'euro com un fracàs (Fehler) i el segon n'és un defensor (Verfecther). Otte, concretament, defensa una retallada del deute (Schuldenschnitt) per a Grècia o, alternativament, la sortida d'aquest estat de l'Eurozona. James defensa l'euro com un projecte vital per a Europa, i en aquest sentit saluda la claredat de discursos europeistes com el fet recentment per l'ex-canceller socialdemòcrata alemany Helmut Schmidt.
Davant la impossibilitat de qüestionar en profunditat res de l'estructura financera, la conversa s'adreça a la qüestió del "procés d'unificació" (Einigungsprozess) d'Europa. Otte es plany del fet que "la unificació europea roman com un fenomen d'elits (Elitenveranstaltung)", ja que "la política quotidiana no s'adreça al ciutadà". Ací Otte s'equivoca. La política quotidiana de les institucions europees (com les de les institucions polítiques, en general) s'adrecen al ciutadà, més específicament contra el ciutadà. Són justament un Elitenveranstaltung, una eina de les elits financeres per garantir l'explotació i/o despossessió de les classes treballadores. Els mateixos entrevistadors recorden a Otte que mai abans en la història els alemanys no s'havien interessant per la política interior de Grècia o d'Itàlia. Otte respon que aquest no és un interès real, i que en tot cas es correspon a una situació en la qual "els estats s'exhorten mútuament i es diuen el nom del porc (spucken sich in den Topf)". Dit d'una altra manera, l'interès intereuropeu reforça les adscripcions estatals, l'oposició entre els "alemanys" i els "grecs", entesos com a cossos col·lectius.
James, en canvi, veu grans esperances en la idea europea. Concretament, percep que "hi ha persones a Itàlia o a Espanya que saben que les llurs elits polítiques han fracassat" i es demanen si no anirien millor les coses governats des de més lluny. James fa una analogia història amb la Francònia del segle XIX, "que no volia ésser part de Baviera" i "que no s'acontentà fins que fou governada finalment des de Berlín". James descriu possiblement un sentiment que ara justament s'esvaeix pel fet que el fracàs de les elits espanyoles i italianes no ha estat més que una avançament del fracàs de les elits europees. Fa uns anys, probablement, hi havia més sectors a l'Europa mediterrània que veien en Europa una forma de combatre els trets parasitaris de les elits autòctones. La comparació amb Francònia, però, és interessant en un respecte, allò que fa referència a les nacions sense estat de l'Europa mediterrània. Francònia no se sentia a gust en un Regne de Baviera plenament sobirà, i s'estimà més un estat federal alemany en el qual tenia més possibilitats. Catalunya o Llombardia poden tindre sensacions similars respecte Espanya/França i Itàlia, i contemplar la unificació europea com una forma d'atenuar la dependència nacional. Ara bé, el propi procés independentista al Principat de Catalunya podria desembocar en una República Catalana que fes menys urgent la unificació política europea als ulls dels catalans. James, però, vol comparar la Francònia del segle XIX envers la unificació alemanya, amb "els estats mediterranis" del segle XXI envers la unificació europea. I aquesta comparació grinyola en un punt: el paper perifèric que tenen destinats els "estats mediterranis" a la Unió Europea no té ni punt de comparació amb el concepte de "xarxa de ciutats" que animava l'Alemanya bismarckiana.
James continua les analogies entre la unificació europea i els processos d'unificació del segle XIX. En aquest sentit admet que "tristament no hi ha cap Giuseppe Garibaldi europeu, cap heroi de la unificació". Cal, doncs, un líder carismàtic? James s'esmena de seguida: "no hauríem de focalitzar-nos tant en les persones: penso en el model de Suïssa, on ningú no sap qui és el president actual, però tots gaudeixen del sistema polític". L'exemple suís, efectivament, és interessant, car no hi ha cap president personal sinó una presidència col·legiada (el Consell Federal). Però tornem a Garibaldi. Garibaldi era l'heroi perfecte pel galvanitzar una unificació italiana que s'entenia com un mer tràmit cap a la unificació i fraternitat humanes. Tots sabem, però, que la figura cabdal de la unificació italiana fou Cavour, i per tant el procés consistí en una mera ampliació de fronteres del Regne de Sardenya/Piemont i en l'ulterior tancament de model en un estat-nació fet a imatge de l'estat francès.
James desenvolupa encara més l'exemple suís, "un model federal que funciona, sota el principi de subsidiarietat". Otte no és tant amic del model suís per a Europa. Otte aspira a una Europa esdevinguda "potència mundial", i això no és compatible amb un "sistema altament federal". James, en canvi, defensa aquest model federal precisament perquè Europa "s'hauria de distanciar de la mentalitat de gran potència. Dit d'una altra manera, Europa, segons James, hauria de jugar el rol en aquest món multipolar que va saber jugar Suïssa en l'Europa multipolar. Otte discrepa: "així no anem enlloc si la Xina i els Estats Units exerceixen una política clàssica de grans potències.
I arribem ací a la intervenció de James que ha motivat ja alguns titulars:
"Hem de pensar en alternatives al concepte de sobirania nacional - un concepte que històricament és força recent. Com a arrencada dels estats nació es pot prendre la Pau de Westfàlia del 1648. A Europa hauríem de tornar a l'època anterior."
La Pau de Westfàlia posà fi a la Guerra de Trenta Anys. Els historiadors europeus s'han fixat en com aquesta guerra minvà l'autoritat imperial en favor dels estats constituents del Sacre Imperi de la Nació Alemanya. Paral·lelament, és l'època de la Revolució Anglesa (1640), amb tot el que comporta (enderrocament de la monarquia, república parlamentària). També és l'època dels diversos "aixecaments nacionals" contra la monarquia hispànica, el més reeixit dels quals suposà l'entronització del Casal de Bragança a un Regne de Portugal que recuperava la "independència", i que a casa nostra es manifestà en el Corpus de Sang, la proclamació d'una efímera República Catalana i una consegüent guerra que conclouria amb la divisió del país entre les corones castellana i francesa. Ara bé, caldria afegir-hi un parell de coses. El principi de "sobirania nacional" arrenca d'abans de Westfàlia, i ja es manifesta en el principi d'"eius regio, cuius religio" amb el qual hom provà de resoldre la qüestió religiosa a l'Imperi Germànic. Contràriament, entre la Pau de Westfàlia i les Guerres Napoleòniques (i àdhuc ben entrat el segle XIX) trobem encara per tot arreu com aquest principi és encara en procés formatiu, no tan sols en les consciències populars quant a la identitat nacional sinó fins i tot en el propi funcionament dels "estats sobirans".
De totes formes que James cridi a un retorn a la situació anterior del 1648 en les pàgines de Handelblatt pot recordar-nos diversos discursos reaccionaris segregats per les institucions financeres europees i internacionals. James admet que es tractaria de reprendre "una mena de Sacre Imperi Romà, però naturalment no feudal, sinó governat democràticament". Un aclariment que, per necessari, no és gaire tranquilitzador.
Otte pren el guant de James i rebla: "tampoc era una mala construcció l'antic imperi alemany, en el qual l'economia era ben descentralitzada, i alhora tan sols hi havia un únic exèrcit - justament el que volem també per a Europa." Caldria demanar als historiadors la natura de l'exèrcit en l'Imperi Alemany pre-westfalià. Ço que crida l'atenció és l'enyorament econòmic d'un Imperi solcat per barreres comercials i monetàries de tota mena i amb una bona complexitat d'estructures gremials.
El projecte d'unificació europea, en el context actual, únicament pot ésser un brindis utòpic i innocu, o pot ésser una realitat reaccionària damunt dels pobles d'Europa. De fet, combina elements de totes dues possibilitats. Les cartes de drets i declaracions d'intencions de les institucions europees solen ésser proclames buides, eines propagandístiques per quedar bé i alimentar la il·lusió d'un "bon govern europeu" front la inèpcia dels governs territorials. Les pròpies institucions europees, alhora, fan d'una punta d'avançada per aplicar polítiques regressives i repressives. Els estats apliquen aquestes polítiques tot dient que ho fan "per ajustar-se a la normativa europea". Poli bo (estat nació) i poli dolent (unió europea) o a l'inrevés, que més té. Però que antigalles medievals siguin models per a l'Europa del segle XXI parla ben clarament de quins són els somnis imperials dels prínceps financers i dels professors universitaris que els fan de palafreners.

'Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real'

El ministre espanyol d'educació, Wert, ha intervingut en la polèmica sobre les beques universitàries a l'estat espanyol. Wert defensava el criteri de limitar les beques als alumnes que superin la barrera del 6,5 (sobre 10), adduint que, al capdavall, l'alumne que no supera aquesta barrera és potser perquè no ha triat els estudis universitaris més adients a la seva capacitat.

El raonament seria atractiu si no fos perquè Wert permet continuar els estudis a alumnes que, sense arribar a aquesta barrera, sí poden pagar unes taxes universitàries cada vegada més elevades.

Es deixa incòlume, doncs, una dualitat deguda bàsicament als ingressos familiars.

Cal no ésser excessivament innocent. La finalitat bàsica del sistema educatiu, públic o privat, sota l'ègida del capitalisme, és la reproducció dels diferents estrats necessaris per al sistema. D'ací la dualitat entre ensenyament universitari i ensenyament professional, els obstacles a la formació continuada, els impediments a la compaginació entre estudi i feina, etc. Fins i tot el mateix ensenyament bàsic serveix per inculcar la gran majoria popular que el seu destí d'atur i misèria es deu al fet de "no haver estudiat prou" de jove.

Però tornem a la filosofia bàsica del 6,5 d'en Wert. El títol d'aquest post és extret d'un document del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

, titulat "Problemes sobre els quals la minoria del P.O.U.M. presentarà projectes de llei a les Corts de la República", i publicat a "Front" el març del 1936. El POUM s'havia presentat a les eleccions del 16 de febrer del 1936 en el marc del "Front Popular/Front d'Esquerres". Maurín, segurament el redactor d'aquest document, havia estat elegit diputat per Barcelona. El punt 19 d'aquest document tracta sobre l'ensenyament:

Escola gratuïta primària, general i obligatòria per a tothom en les escoles oficials. Llibertat d'ensenyament dintre els límits d'uns cànons fixats. Gratuïtat en tots els altres ensenyaments—i manutenció i vestit—de tots aquells alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics.
Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real.

Maurín, nascut a Bonansa, havia treballat de mestre d'escola. En el punt 19 concentra el seu ideari educatiu. La "gratuïtat en l'ensenyament" era reivindicada per a "tots els alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics". Les beques no cobririen únicament els costos docents, sinó també la "manutenció i vestit". Però aquesta reivindicació resultava insuficient. Els alumnes amb mitjans econòmics bé podrien pagar-se la "manutenció i vestit" i requerir únicament una beca pel cost de l'estudi, o ni tan sols aquesta beca. Però per garantir la "igualtat d'oportunitats" es feia necessària la "prohibició d'estudiar" en casos d'incapacitat real.

Simplificació administrativa i els consells del ministre Montoro

El ministre espanyol de Finances, Cristóbal Montoro, aconsella la supressió de les agències de meteorologia, control de dades o control de la competència de les Comunitats Autònomes espanyoles, car al capdavall aquests òrgans tenen homòlegs estatals. No cal dir que els autonomistes nostrats han posat el crit al cel. No n'hi ha per tant. Les duplicitats hi són, i cal resoldre-les. Com? Amb la famosa consulta que ens neguen. Decidir, curt i ras, si volem un estat català o un estat espanyol. Si optem per la primera via, les estructures de l'estat espanyol hauran de desaparèixer (en territori català). Si optem per la segona via, que desapareguin les pseudostructures autonòmiques. Vet ací, la simplificació.

Què demana el Grup de Recerca Econòmica d'Europa de JP Morgan a les constitucions de la perifèria europea?

En el darrer número de Global Data Watch, del grup de recerca econòmica de J.P.Morgan s'hi fa referència a un dels darrers "global issues" titulat "The Euro area adjustment: about halfway there". Es tracta d'un report de 16 pàgines del grup de recerca econòmica d'Europa de JP Morgan. Stefan Beinberg en fa avui a les planes del Word Socialist Web Site una completa anàlisi titulada "JP Morgan demana règims autoritaris a Europa". Des d'un altre angle, Jeremy Smith s'escandalitza igualment d'alguns passatges en el seu blog. Encara que aspectes econòmics i polítics són absolutament indissociables, recomanem el post d'en Michael Roberts quant als primers i ens centrarem en els darrers.

Citarem, doncs, els passatges que han escandalitzat Smith i que si no han escandalitzat Beinberg és per un millor coneixement de la base classista de la lluita que es fa ara al voltant de la "recuperació" de l'Eurozona.

El report de JP Morgan és força superficial i de no gaire bona qualitat tècnica. Però el que ens importen són els següents passatges:

"En els primers dies de la crisi hom pensava que aquests problemes de llegat nacional [de la perifèria europea]eren fonamentalment econòmics [..., però] s'ha fet clar que hi ha problemes polítics ben profunds en la perifèria que, segons la nostra opinió, cal canviar si la Unió Monetària Europea ha de funcionar a llarg termini".

"Els sistemes polítics de la perifèria s'establiren després d'una dictadura, i es definiren per aquella experiència. Les constitucions hi tendeixen a mostrar una forta influència socialista, que reflecteix la força política que adquiriren partits d'esquerres després de la derrota del feixisme."

"Els sistemes polítics de la perifèria mostren típicament diversos dels trets següents: executius febles, estats centrals febles respecte les regions, protecció constitucional de drets laborals, sistemes de construcció de consens que fomenten el clientelisme polític, i el dret de protestar si es fan canvis indesitjats a l'status quo polític. Les mancances d'aquest llegat polític han estat revelades per la crisi.

Els autors del report, se suposa, es refereixen al fet que les actuals constitucions d'Itàlia, Portugal, Grècia i Espanya seguiren, respectivament, dictadures en el 1943/45, 1974, 1975 i 1977/79. Totes es feren en un context de força relativa del moviment obrer i popular. Però la "derrota del feixisme" fou dramàticament diferent en els quatre casos. Les reformes constitucionals i legals a tots quatre estats han liquidat tot allò que podia fer flaire a socialisme en les constitucions. Pensem, en les adaptacions constitucionals fetes per Portugal amb motiu del Tractat de Maastricht o, més recentment, la consagració constitucional del dret preeminent dels creditors a les finances públiques. Prendre, doncs, el report de JP Morgan i, amb ell, fer ara una campanya en defensa de les constitucions de l'Europa mediterrània seria tot un acte de cinisme. No dubtem que l'esquerra burgesa i els seus acòlits pseudosocialistes recorreran a aquest cinisme.

Poca cosa, doncs, hi ha a defensar en aquestes quatre constitucions. No obstant si és rellevant les quatre línies de reforma constitucional que es proposen:

a) Enfortiment del poder executiu
b) Reducció de l'autonomia regional i local
c) Reducció del dret laboral
d) Eradicació dels mecanismes de participació social
e) Destrucció del dret de manifestació.

El punt a) de fet ja s'ha aplicat en més d'un sentit. El rol del "decret-llei" ha crescut en els darrers anys, particularment en matèria de política econòmica. Alhora, a Grècia i a Itàlia s'han constituït governs tecnocràtics elaborats al marge de processos electorals o parlamentaris. Per comptes de recórrer als procediments jurídics normals hi ha una tendència clara a l'excepcionalitat, potser buscant l'aprovació justament de JP Morgan i d'altres poders fàctics.

El punt b) té una lectura enverinada en el cas dels Països Catalans. De fet, dels quatre estats esmentats, el que disposa d'una més àmplia autonomia "regional" és l'estat espanyol, i justament per tal d'intentar una solució absorptiva a les reivindicacions nacionals dels pobles català i basc. L'autonomia regional a l'estat portuguès es limita als casos evidents d'Açores i de Madeira. En el cas italià, existeix una doble categoria entre les regions amb minories lingüístiques extraitalianes del nord i les regions insulars del sud, d'una banda, i les altres regions, de l'altra. En el cas grec, no hi ha cap mena d'autonomia. En tot cas, l'existència d'autonomies regionals i locals pot deixar lloc a contrapoders potencialment perillosos des del punt de mira de JP Morgan. Cal diferenciar, però, entre el concepte d'autonomia regional i local, i la reivindicació catalana. Si ara hom volgués substituir la lluita per la independència per una lluita per l'autonomia contra la recentralització (com vol fer el PSOE), cometríem un acte traïdorenc equivalent a defensar el "model social" actual per comptes d'emprendre posicions nítidament socialistes (és a dir, anticapitalistes).

El punt c) semblaria referir-se exclusivament a les referències sobre dret laboral en les constitucions. Però va més enllà d'una erosió del dret de vaga o del dret de negociació col·lectiva, per estendre's a tots els àmbits de les relacions laborals. En l'horitzó apareix l'ideal de reduir la relació laboral a una mera relació mercantil, tota vegada que la relació mercantil perdria també els elements garantistes cap a la part més feble. Òbviament, a banda de les agressions legals al dret laboral, hi ha l'agressió pràctica quotidiana que suposen les al·legalitats i il·legalitats del mercat laboral gris i negre.

Quant al punt d), cal dir que els redactors del report fan referència als succedanis buits actualment existents. Sindicats, associacions empresarials i altres elements de la "societat civil" fan sovint de crossa de suport a decisions prèviament decidides pel govern de torn. La suposada independència i defensa d'interessos socials concrets per part de totes aquestes organitzacions és una quimera. Malgrat tot, fins i tot aquests entramats són incòmodes per perpetrar nous atacs als interessos d'una majoria de la població, tant de la classe treballadora com també de capes intermèdies (incloent-hi la petita i mitjana empresa no-financera). Val a dir, que ara mateix el punt d) es plasma en la destrucció de la negociació laboral col·lectiva (convenis laborals).

El punt e) vol dotar els estats de mecanismes repressius més efectius en cas de situacions insurreccionals i, especialment, per previndre-les.

És obvi que cal extreure lliçons d'aquest report. El punt e) mostra com el camí de la mera agitació-propaganda de l'estil "no pagarem la vostra crisi" és insuficient. Les estratègies defensives s'esgoten a mesura que cada vegada les classes populars tenen menys a perdre i menys raó per defensar el "model vigent". El recurs a vies exclusivament institucionals és condemnat directament al fracàs d'acord amb el que dicten els punts a), b) i c). JP Morgan demana uns estats "més" autoritaris, i contra ells tan sols el poder obrer i popular pot exercir una contra-autoritat eficaç.

Pere Navarro o la misèria del dependentisme

Nou rècord del dependentisme català. Com sempre rècord de misèria i de vilesa. Ara, en Pere Navarro demana la supressió del concert "basco-navarrès". Diu que això és un privilegi. Com que és dependentista, en Pere Navarro sol·licita més dependència per a quatre territoris bascos. Per comptes de sol·licitar el concert econòmic per als territoris catalans, el federalisme de Pere Navarro és un federalisme de règim comú. Un federalisme de règim comú que, com és comú, no dubta en aprofitar els greuges territorials per dissipar-hi la voluntat d'emancipació dels diferents pobles presoners de l'estat espanyol. Les cadenes d'aquest federalisme són perfectament homòlogues a les de l'unitarisme imperialista de tota la vida que ha regit la construcció i putrefacció dels estats dinàstics francès i espanyol.

Els Borbó-Lubomirska en el cas Emperador

Llegim a la premsa (p. ex. a Vilaweb) com tres "cosines del rei d'Espanya" han estat encausades en l'afer Emperador. L'Emperador no és cap altre que Gao Ping, pressumptament màxim responsable d'una trama d'emblanquiment de capitals. Les tres encausades són (i les hipervinculem en la fitxa de la magnífica web d'informació genealògica de Leo van den Pas): María Margarita Borbón Dos Sicilias Lubomiska, la seva germana María Inmaculada i la filla de la darrera, María Ilia García de Sáez

Seguint la informació de Leo van den Pas trobem l'avantpassat comú de les Borbó-Lubomirska i les de l'actual rei d'Espanya: el comte de Caserta. Aquest comte de Caserta, Alfonso Maria Giuseppe Alberto de Borbó-Dues Sicílies i Habsburg-Lorena, ja havia fet titulars en la premsa espanyola en les primeres setmanes del 1901 (p.ex. Caserta y los carlistas, en La Vanguardia, llavors fustigadora de la carlinada). Llavors el comte de Caserta tenia 60 anys. Havia nascut el 28 de març del 1841, precisament a Caserta, llavors dins del Regne de Dues Sicílies (resultat de la fusió post-napoleònica dels Regnes de Nàpols i de Sicília). Era el tercer fill del segon matrimoni del Rei de Dues Sicílies, Ferdinando II, que tenia a més un fill del seu primer matrimoni, Francesco, duc de Calàbria. Quan es va morir el seu pare, el comte de Caserta tenia 18 anys. El nou rei, Francesco II, havia de fer front a una situació política marcada per la guerra en la Lombardia entre el Regne de Sardenya-Piemont, recolzat en l'Imperi Francès de Napoleó III, i l'Imperi Austríac. Cavour, el primer ministre piemontès, oferí una aliança amb el Regne de Dues Sicílies, que hauria suposat el repartiment efectiu de la Península Itàlica entre Torí i Nàpols. Com que el repartiment incloïa els Estats Pontificis, Francesco II refusà l'acord. La revolució a Sicília i a Calàbria, l'immiment desembarcament dels garibaldins i el pragmatisme de les classes dirigents napolitanes i sicilianes (que reflecteix el passatge més citat d'Il gattopardo, de Lampedusa) va canviar Francesco II per Vittorio Emmanuele, Nàpols per Torí, i el Regne de Dues Sicílies pel Regne de Sardenya, que esdevenia així el Regne d'Itàlia. El comte de Caserta, amb poc més de 20 anys, com els altres membres de la família reial, prengué refugi a Roma, que encara havia de restar en les mans temporals del Papa durant gairebé una dècada. Com també farien alguns prínceps de Borbó-Parma, igualment destronats per la Unificació Italiana, el comte de Caserta s'implicà en la querella dinàstica dels Borbons espanyols. Quan, en el 1868, Isabel II d'Espanya fou destronada per la "Revolució Gloriosa", desapareixia el darrer reialme borbònic de la terra. Espanya semblava seguir els destins de França (1848), Parma (1859) i Dues Sicílies (1861). Ironies del destí, els espanyols, encapçalats pel general Prim, van entronitzar com a rei un fill segon de Vittorio Emmanuele, el duc Amedeo d'Aosta. Entre mentres, la qüestió de la monarquia vacant espanyola havia desencadenat la guerra entre la França napoleònica i la Prússia bismarckiana, amb victòria de la segona. L'abdicació de Napoleó III, salvat l'obstacle de la Comuna de París, semblava obrir la porta a una nova Restauració Borbònica, únicament sabotejada gràcies a l'encaparrament dels dos pretendents rivals, el comte de Chambord (nét de Carles X) i el comte de París (nét de Lluís-Felip). En el 1873, Amedeo de Savoia abdicava i deixava pas a una Primera República espanyola que, com la Tercera francesa, era una república sense (gairebé) republicans. També a Espanya hi havia dos pretendents rivals: el príncep Alfons (fill d'Isabel II) i el duc de Madrid (el pretendent carlí, Carles "VII"). Mentre mitja Espanya bastia cantons revolucionaris, una altra es llençava a la tercera guerra carlina. El comte de Caserta figurà entre els combatents carlins. L'ensulsiada de la Primera República espanyola i l'entronització del dinasta isabelí com a Alfons XII, tallà la tercera guerra carlina. Hom bastí una nova arquitectura constitucional (1876) basada en el caciquisme electoral dels dos partits, conservador i liberal, que s'havien de "turnar" en el poder.

El comte de Caserta tornà a la vida normal de príncep destronat. El 1868 s'havia casat amb una cosina, Maria Antonietta Giuseppina Leopoldina de Borbó-Dos Sicílies, amb la qual tindria dotze fills. En el 1894 es va morir l'ex-rei Francesco, sense descendència masculina. Com que faltaven també els seus dos germans grans, el comte de Caserta esdevingué el cap de la dinastia i, per tant, rei titular de Nàpols i de Sicília. A aquelles alçades, però, la monarquia savoiana a Itàlia, la monarquia alfonsina a Espanya i la tercera república francesa semblaven ja fermanent instal·lades.

Una prova de la fortalesa de la monarquia alfonsina fou la gestió de la successió d'Alfons XII. Alfons XII s'havia mort de tuberculosi el 25 de novembre del 1885. Deixava dues filles, María de las Mercedes i María Teresa, de 5 i 3 anys d'edat. D'acord amb la Constitució, María de las Mercedes era princesa d'Astúries i hereva del tron. Com que se sospitava, però, que la reina vídua -i regent- era prenyada, hom s'esperà al part a veure el sexe de la criatura. El 17 de maig del 1886 naixia un infant que, en conseqüència fou proclamat rei (Alfons XIII). María de las Mercedes retingué, però, el títol de Princesa d'Astúries, en tant que primera de la línia de successió després de son germà. Els carlins havien provat de treure profit de la situació d'aquells mesos, arribant a proposar el casament entre la princesa d'Astúries i el fill de Carles "VII", Jaume, cosa que va motivar diverses notes anticarlines en La Vanguardia (un exemple). Els carlins s'esforçaren en adoptar un posat "liberal" i "constitucionalista". El naixement d'Alfons XIII els barrava el pas, i la Regent es va permetre signes de magnanimitat. El 1888 la Regent, previ acord del Consell de Ministres, autoritzà el comte de Caserta i la seva família per establir-se en Madrid. Els dos fills grans, Fernando Pío i Carlos, ingressaren en l'Acadèmia d'Artilleria.

La princesa d'Astúries arribà a la majoria d'edat amb el tombant de segle. Fou llavors quan s'anuncià la intenció de casar la princesa d'Astúries amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias, fill segon del comte de Caserta i deu anys més gran que la princesa. El fet que fos fill d'un antic combatent carlí generà una forta controvèrsia en la premsa i, eventualment també en el Congrés, que havia de donar el vist-i-plau al casori. El fet que l'infant dugués per nom el de Carles de Borbó no ajudava gens. Fins i tot Sagasta, el líder liberal, en un discurs del 22 de desembre del 1900, deia que "mejor sería que se llamase de otro modo". Silvela fou més contundent, en afirmar que el matrimoni anunciava "noves croades carlines". El president del govern, Marcelo Azcárraga, defensà l'infant Carlos, en recordar que havia estat condecorat pels seus serveis a la guerra de Cuba (1898). Finalment, el Congrés autoritzà el matrimoni, que se celebrà el 14 de febrer del 1901. Sembla provat, de totes formes, que els carlins empraren l'enllaç amb finalitats propagandístiques i que demanaren al comte de Caserta que fes de vincle entre ells i la família reial.

Carlos de Borbón-Dos Sicilias i la Princesa d'Astúries tingueren tres fills, Alfonso (1901), Fernando (1903) i Isabel (1904), tots tres nascuts a Madrid. La princesa d'Astúries es morí arran del tercer part. Carlos de Borbón-Dos Sicílies es va casar en segones núpcies el 16 de novembre del 1907 a Woodnorton, amb Louise-Françoise-Marie-Laure, princesa de Borbó-Orleans. D'aquest matrimoni nasqueres quatre fills més: Carlos (1908), María de los Dolores (1909), María de las Mercedes (1910) i María de la Esperanza (1914). Aquesta María de las Mercedes fou la mare de l'actual monarca espanyol. És rellevant que els dos matrimonis de Carlos de Borbón fossin amb princeses de sang reial (de la casa reial espanyola en el primer cas, de la casa reial titular francesa en el segon). Al capdavall María de las Mercedes es va casar el 12 d'octubre del 1935 amb l'infant Juan d'Espanya, tercer dels fill d'Alfons XIII. Foren els matrimonis morganàtics dels dos fills grans els que feren l'infant Juan dipositari dels drets dinàstics d'Alfons XIII en el 1941. Aquests drets eren, és clar, poc menys que paper mullat: Alfons XIII havia guillat d'Espanya el 1931 i Franco no era gens disposat a fer de "reina madre". A més, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, consagrava la idea que qualsevol futur rei ho seria per obra i gràcia del Generalísmo.

Així doncs, en el 1941, tots aquests prínceps eren en empat virtual quant a les possibilitats d'accedir al tron. Gabriel Maria Joseph Karl Ignaz Anton Alfons Peter Johann Gerhard von Majella et omnes sancti era el dotzè fill del comte de Caserta i, així doncs, força allunyat de la titularitat al tron de Dues Sicílies. Havia nascut el 1897, quan el seu pare tenia 56 anys i la mare 46. El 25 d'agost del 1927 es casava a París amb la princesa polonesa Malgorzata Czartoryska, amb la qual tindria un fill, Antoine (nascut a Cana el 20 de gener del 1929). Malgorzata es va morir a 27 anys, el 8 de març del 1929. Gabriel es va tornar a casar el 15 de setembre del 1932, a Cracòvia, amb una altra princesa polonesa, en aquest cas Cecylia Lubormiska. Tingueren quatre fills: Johann Maria Casimir (1933), l'encausada María Margarita (1934), la també encausada María Inmaculada (1937) i Casimir Maria Alfons (1938). Tots quatre germans nasqueren a Varsòvia, en els que foren els darrers anys de la República Polonesa, que sucumbiria a l'ofensiva germanosoviètica de setembre del 1939.

La relació entre el rei Juan Carlos d'Espanya i dues de les encausades és de "cosins segons", ja que comparteixen un mateix besavi, el comte de Caserta. El comte de Caserta es va morir a Cana el 26 de maig del 1934. L'infant Carlos de Borbó-Dues Sicílies, l'avi matern de Juan Carlos, es va morir a Sevilla l'11 de novembre del 1949. L'infant Gabriel de Borbó-Dues Sicílies, fundador de la nissaga dels Borbó-Lubomirska, es va morir el 22 d'octubre del 1975 a Itu (Sao Paolo, Brasil).

Les dues filles encausades de l'infant Gabriel, Maria Margarita i Maria Immaculata, no acudiran a declarar pel cas Emperador per motius de salut (tenen 79 i 76 anys, respectivament). Qui sí acudirà és doña María-Ilia García de Sáez y de Borbón, nascuda l'11 de setembre del 1973 a Madrid, filla de Maria Immaculata i de don Miguel García de Sáez y Tellecea (nascut a Pamplona, el 1921). María Inmaculada de Borbón-Lubomirska i Miguel García de Sáez s'havien casat el 29 de juny del 1970 a Sant Carles d'Eivissa, però es divorciaren en el 1979 i obtingueren la nul·litat matrimonial el 24 d'abril del 1980.

Fins ara aquesta branca de la família no havia aparegut gaire per les planes de l'Hola. Les prolífiques famílies dels Borbons itàlics, el viarany de línies i més línies que s'encreuen i que, ja en les darreres generacions, recorren a matrimonis "desiguals" i divorcis (amb nul·litat o sense) podria fer protestar el rei d'Espanya. Si cada escàndol d'un parent ha de somoure la monarquia, llavors el camí de Francesco II i, sobretot, el consell immortal dels nebots de la noblesa lampedusiana és absolutament a l'ordre del dia.

La seqüenciació genòmica d'en Floquet de Neu

Nfumu Ngui (v.1964-2003) és l'únic goril·la albí del qual tenim notícia. Benito Mañé l'1 d'octubre del 1966 el va descobrir prop de Rio Campo (Río Muni, Guinea Equatorial) i va matar tot el grup familiar per fer-se amb la cria, llavors de dos anys. Quatre dies més tard el naturalista Jordi Sabater Pi el va comprar a Bata, que el trameté a Barcelona on passà la resta de la vida en el Parc Zoològic d'aquesta ciutat. Debades, hom ha encreuat descendents d'en Floquet de Neu per tal d'aconseguir un nét, besnét o rebesnét albí. Sense èxit. Avui sabem una mica millor per què, ja que s'ha publicat un article a BMC Genomics que, amb dades de seqüenciació genòmica global, descobreix la base molecular: una variant mononucleotídica en la regió transmembrana de SLC45A2, de la qual en deriva una proteïna que no s'ancora correctament en la membrana cel·lular. Aquesta mutació explica l'albinisme oculocutani d'en Floquet de Neu. El fet que en Floquet de Neu fos probablement fill d'un encreuament d'oncle/neboda explicaria que fos homozigot per a aquesta mutació.

Un cas d'albinisme oculocutani

En vida de Floquet de Neu, un goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla), hauria estat impracticable fer una anàlisi genòmica sencera individual. I, fins i tot feta, hom hauria dubtat de la rellevància d'aprofitar la seqüència completa per escatir la mutació responsable de l'albinisme. Els estudis fets llavors, en els quals participaren alguns dels investigadors que ara signen l'article de Prado-Martinez et al., cercaren sense èxit mutacions entre els gens que, en humans, produeixen habitualment albinisme. Això resultava estrany, de fet. En Floquet de Neu tenia totes les característiques de l'albinisme oculocutani: pèl blanc, pell rosada, ulls blaus, agudesa visual reduïda i fotofòbia. La major susceptibilitat a la llum solar li comportà un carcinoma de cèl·lula escamosa, davant l'agreujament del qual es decidí d'eutanasiar-lo.

L'albinisme oculocutani no-sindròmic s'ha descrit en diferents espècies, i consisteix en una alteració congènita del metabolisme d'herència mendeliana, produïda per una mutació recessiva.

En humans, l'albinisme oculocutani és un tret ben conegut. Se sap que hi ha quatre gens que, mutats, poden conduir a aquest tret:
- OCA1A/B, el gen del tirosinasa (Tyr) que codifica per una via enzimàtica directament implicada en la síntesi de melanina. En humans aquest gen es troba en el cromosoma 11.
- OCA2. En humans es troba en el cromosoma 16. Codifica per la proteïna P, implicada en el manteniment de les poblacions cutànies de melanòcits.
- OCA3 o TYRP1. Es troba en el cromosoma 9.
- OCA4, també conegut com a SCL45A2, MATP o AIMI. Es troba en el cromosoma 5. La proteïna SLC45A2 també sembla necessària per la formació i/o manteniment de melanòcits.

La seqüenciació del genoma d'en Floquet de Neu

El coneixement de l'ecologia, demografia i comportament del goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) és molt més avançat que no pas el del goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla). No ha estat més que en les darreres dècades que la comunitat científica els ha considerat clarament com dues espècies diferenciades. No és estrany que també pel que fa a la genètica i a la genòmica el goril·la de costa sigui menys conegut. Part dels estudis es fan sobre poblacions salvatges, de manera no-invasiva, a través de l'anàlisi d'ADN de mostres de pèl i de femta. Ara com ara, però, aquesta mena de mostres no és suficient per fer anàlisis genòmiques, ja que l'ADN que s'obté no és de la qualitat requerida. Hom ha seqüenciat el genoma de dos goril·les de costa nascuts en captivitat, Kamilah i Kwan. En Floquet de Neu és el primer individu nascut en el medi d'aquesta espècie del qual s'ha fet un estudi genòmic complet.

Els autors han emprat una plataforma de seqüenciació de nova generació, la Illumina GAIIx, a través del qual hom obté una cobertura efectiva del genoma de 18,7 vegades.

El genoma de Floquet de Neu: la recerca de la mutació

Com a genoma de referència s'ha emprat el genoma humà NCBI-37. En relació amb aquest genoma, el de Floquet de Neu presenta 73.307 mutacions en homozigosi. Considerant únicament els gens relacionats en humans amb l'albinisme oculocutani, el nombre de candidats es redueix a 20. Si comparem aquestes "mutacions" amb els genomes de Kamilah i Kwan, resulta que 19 no són més que diferències normals entre humans i goril·les, ja que són compartides pels tres genomes goril·lins. La mutació restant, en canvi, no és compartida ni per Kamilah ni Kwan.

La mutació SLC45A2 pGly518Arg

Aquesta mutació es troba en el gen OCA4 o SLC45A2. Consisteix en un canvi en la posició hg19:chr5_33944794, en el darrer exó del gen. En aquesta posició, tant en el genomà humà de referència com en els genomes de Kamilah i de Kwan trobem una citosina (C) mentre que en Floquet de Neu hi ha una guanina (G). Aquest canvi afecta a la traducció del gen a proteïna, de manera que en la posició 518 de la proteïna, per comptes d'una glicina apareix una arginina (Gly518->Arg). Per les característiques de la seqüència, la posició 518 de la proteïna Slc45a2 es troba en una regió transmembrana, és a dir en una part de la proteïna que es troba dins de la regió hidròfoba (o lipòfoba) de la membrana cel·lular. La glicina és un aminoàcid relativament apolar i, per tant, compatible en aquest context bioquímic. L'arginina, en canvi, és un aminoàcid carregat elèctricament, lipòfob i hidròfil. És de pensar que la mutació produeix una alteració estructural en la proteïna Slc45a2 que la fa no-funcional, interferint en la seva funció de senyalització, que sembla essencial per al llinatge cel·lular dels melanòcits. I, sense melanòcits, no hi ha pigmentació ni en el pèl ni en la pell ni en l'iris.

La rellevància d'aquesta glicina de l'SLC45A2 és ben clara. En tots els genomes de vertebrats seqüenciats, és present aquesta glicina. Les modelitzacions bioinformàtiques refermen la rellevància estructural d'aquesta mutació. A més, mutacions en la mateixa posició són responsables d'albinisme en ratolí, en el cavall, en el pollastre i en el peix medaka. En humans, no s'ha descrit cap cas d'albinisme associat a aquesta posició, però sí s'han descrit altres mutacions Gly->Arg en altres regions transmembrana del gen SLC45A2.

A través de seqüenciació capil·lar, els autors tornaren a seqüenciar aquesta regió del genoma, confirmant que Floquet de Neu era homozigot per a aquesta mutació, és a dir que era present tan en el cromosoma heretat per via paterna com en el cromosoma heretat per via materna. Els autors també seqüenciaren pel mateix mètode cinc fills de Floquet de Neu. Tots ells són portadors de la mutació, però en heterozigosi, és a dir únicament en un dels dos cromosomes implicats. Això era d'esperar. Els portadors heterozigots de la mutació no manifesten cap signe de problemes de pigmentació.

És clar que podria ser que Floquet de Neu posseís altres mutacions en aquests gens implicats en la pigmentació. Si fos el cas, això explicaria perquè després en la seva descendència hom no ha tingut, si més no de moment, de nou un goril·la albí. En el genoma de Floquet de Neu, efectivament, hom ha trobat un total de 1.390 delecions, que afecten 9,5 milions de parells de nucleòtids. Aquestes deleccions afectarien potser 660 tipus diferents de proteïnes. Però, pel que se sap, cap d'aquestes 660 proteïnes tenen un associació directa amb l'albinisme.

Una anàlisi funcional de la mutació

Els autors analitzen l'impacte de la mutació a través d'un assaig funcional basat en la peptidasa de la membrana interior d'Escherichia coli. Aquest model permet estudiar l'energia lliure aparent associada a la integració de la proteïna en membranes de reticle endoplasmàtic. La proteïna SLC45A2 salvatge s'integra en el 90% dels casos, mentre que la proteïna SLC45A2 mutada (la de Floquet de Neu) veu reduïda en un 25% la capacitat d'integració.

L'homozigositat de Floquet de Neu

Floquet de Neu era homozigot pel gen SLC45A2. De fet, el gen SLC45A2 de Floquet de Neu es trobava en un bloc de 40 milions de parells de nucleòtids íntegrament homozigot. Aquests blocs d'homozigosi també hom els troba sovint en persones amb malalties monogèniques recessives. En Floquet de Neu posseïa també uns altres 25 blocs d'homozigosi superiors als 2 milions de parells nucleòtids. El bloc d'homozigositat més gran afecta 68 milions de parells de nucleòtids del cromosoma 4. Els altres gens implicats en l'albinisme (OCA1, OCA2 i OCA3) es troben en regions heterozigòtiques per a Floquet de Neu.

En total, el grau d'homozigositat del genoma de Floquet de Neu és superior al dels altres dos genomes de goril·les de costa ja esmentats. De fet ni Kamilah ni Kwan mostren ni una sola regió d'homozigosi superior a 2 milions de parells de nucleòtids.

Hom pot estimar el grau de consanguinitat que conduí a aquests nivells d'homozigositat en Floquet de Neu. Per exemple, si dels 2.587 milions de parells de nucleòtids de tot el genoma, són homozigots 306 milions de parells de nucleòtids, se'n deriva un índex F_ROH de 0,118. Per contrasta, el genoma de Kamilah té un índex de 0,002 i Kwan un d'inferior a 0,001. Un aparellament entre avi/nét o entre mig germans, o entre oncle/nebot genera un índex de consanguinitat de 0,125 (assumint que no hi hagi consanguinitats addicionals). A través d'una simulació, els autors assagen diverses possibilitats, i s'inclinen pel fet que els pares de Floquet de Neu podien tindre una relació d'oncle/neboda o de tia/nebot. També hi ha la possibilitat d'un parentiu menys estret en grau, però reforçat per un historial previ de consanguinitat.

Com d'habitual és la consanguinitat entre els goril·les?

Els goril·les, per termes generals, viuen en grups patriarcals formats per un mascle de certa edat (esquena platejada) i diverses femelles, juntament amb la descendència infantil. Aquesta és la situació del 97% de tots els grups de goril·les estudiats. La descendència es dispersa normalment a d'altres grups abans d'assolir la maduresa sexual. Existeixen, però, grups amb diversos mascles, i en aquests grups no és estrany que les femelles restin en el grup natal i fins i tot esdevindre-hi mares. Els mascles adults que comparteixen un mateix grup tendeixen a ésser parents, i també parents de les femelles nascudes en el grup, amb el consegüent risc de consanguinitat.

Ara bé, aquests grups amb diversos mascles són ben minoritaris. Tan sols s'han descrit dos d'aquests grups en el goril·la de costa. Per això els autors tendeixen a descartar que Floquet de Neu nasqués en un d'aquests grups.

D'altra banda, els estudis de parentiu que s'han fet entre poblacions salvatges de goril·la de costa no han trobat cap aparellament consanguini.

Pot donar-se, però, consanguinitat entre la immensa majoria de goril·les que viuen en grups monopatriarcals? La majoria d'aquests grups són patrilocals. És a dir, que les joves femelles tendeixen a integrar-se a grups més allunyat del grup natal que no fa els joves mascles. Els mascles d'esquena platejada tendeixen a ésser parents dels mascles d'esquena platejada de grups veïns. Aquest mecanisme social impedeix completament l'aparellament entre pare i filla. Però, com que les femelles adultes poden canviar de grup diverses vegades durant la vida, no sembla tan impossible l'aparellament amb germans (germans de pare, o germans de pare i mare).

Els fets del Liceu

L'escridassada als prínceps borbònics al Gran Teatre del Liceu ha originat tota una sèrie de valoracions. És un fet que la corona espanyola i l'estat espanyol tenen una fortíssima crisi d'imatge. Per això les elits barcelonines comencen a valorar la possibilitat de girar-los l'esquena, mentre que sectors mesocràtics, directament, els xiulen. En les imatges del Liceu també s'hi veuen els aplaudiments, perquè tota protesta genera la protesta de la protesta. Ahir, al Liceu, uns quants nebots xiuladors deien als seus oncles aplaudidors que cal ésser assenyat. Que, de vegades, cal canviar quelcom (la monarquia, la dependència o totes dues) perquè no canviï allò que sí els és essencial.

La reivindicació de la independència de les illes Ryukyu

Les illes Ryukyu (Nansei, en japonès) conformen un arc insular entre Taiwan (Xina) i l'arxipèlag japonès. La principal d'aquestes illes és Okinawa. El moviment independentista de les Ryukyu fou especialment fort durant l'ocupació militar nord-americana (1945-1972). La República de les Ryukyu no arribà a cristal·litzar i, en el 1972, els Estats Units retornaren el control de l'arxipèlag a l'Imperi Japonès. El Kariyushi Club és el partit polític independentista més conegut, si bé ara mateix reivindica un estatus específic provisional per a l'arxipèlag en el marc de l'estat japonès. Aquest Club considera que les illes Diaoyu (Senkaku, en japonès) són part de Ryukyu. La disputa sobre la sobirania de les Diaoyu entre la Xina (tant Xina-Beijing com Xina-Taipei) i el Japó ha fet córrer rierades de tinta en la premsa xinesa i en la japonesa. Però és simptomàtic que veus diverses de la Xina s'interessin ara en el moviment independentista d'Okinawa. Encara que la posició oficial xinesa és la reivindicació exclusiva de les illes Diaoyu, Beijing podria modificar la seva posició envers les illes Ryukyu.

No et parlen en suec, sinó en anglès

En la geografia europea, Husby és més a prop de Sant Ildefons, de Santfeliu, de Can Vidalet o de Pubilla Cases que no pas del centre d'Estocolm. La realitat, és clar, és calidoscòpica, i també a Husby trobem realitats divergents. Fos com fos, l'esclat dels darrers dies amplifica per un instant aquestes realitats i les connecta, mostrant com determinades barreres nacionals i determinats mites sobre diferents models cauen fet miques a mesura que avança l'ofensiva anti-obrera i anti-popular de les elits financeres i dels seus aliats subalterns. És llavors quan un afer privat s'amplifica. Quan un conflicte entre un veí de l'antiga immigració i de la generació vella amb uns veïns de la nova immigració i de la generació jove topen, la policia es fot pel mig i el clima d'impunitat que generen els discursos de la tolerància zero fan un mort. Tolerància zero que, seguidament, els elements més inquiets del barri traslladen en forma d'esclat antipolicial.

Un d'aquests elements deia: "cremem cotxes i llancem pedres a la policia i als seus vehicles. Està ben fet perquè ara la gent sap on és Husby. És l'única manera que ens escoltin".

La contundència dels fets sovint no s'acompanya amb contundència de principis. "Que ens escoltin". Com si la burgesia europea no fos conscient de quins són els beneficis (múltiples) que extreu de generar atur, discriminació, racisme, autoodi, dependència, passivitat, etc. Tot l'aparell policial-judicial-sociològic escolta Husby i escolta totes les banlieues del món desenvolupat. Escolta per reprimir, per ofegar i, gairebé diríem ja en el millor dels casos, per explotar una força de treball abaratida. També escolta per fer servir les àrees més degradades com a toc d'atenció a les àrees no pas tan degradades, i crear a través d'aquestes estratificacions tota una sèrie de complicitats. I quan hi ha l'esclat, comença una nova maquinària per criminalitzar i per vehicular la ràbia a través de moviments que no siguin gaire tòxics pel sistema.

"Deixa les pedres i agafa una salsitxa", deia un lema d'una barbacoa popular al centre de Husby. La violència espontània genera víctimes col·laterals entre els propis veïns. Atreure policia al barri, en aquest context, és també augmentar els riscos de quedar "entre dos focs".

Les xifres macroeconòmiques semblen envejables. La taxa de desocupació a l'àrea metropolitana d'Estocolm és del 3%. A Husby és el del 9%. Però la desocupació juvenil és més elevada. Kim Amor, per al Periódico de Catalunya, citava unes declaracions d'Adar. Adar és suec i té 29 anys i és a l'atur. Els seus pares són de nacionalitat kurda i de ciutadania iraquiana, invandrade a Suècia fa molt de temps. Tant de temps que Adar ja va nàixer a Suècia. A Husby, amb una taxa de desocupació del 9%, Adar, de 29 anys, declara que "no ha treballat mai". Adar encara continuava:

"Per ser immigrant, la policia t'atura al metro i no et parla en suec, sinó en anglès; no et demana el DNI sinó el passaport, com si fossis un estranger. I aquí tots som suecs".

Mentrestant, potser aquesta tarda mateix, controls policials pararan la gent segons el seu color de pell o altres trets racials a les parades de Can Vidalet, de Sant Ildefons o de Gavarra. A alguns ciutadans espanyols els demanaran la targeta de residència o potser el passaport. Humiliacions quotidianes, atur quotidià, misèria quotidiana. I, a més, ací la taxa de desocupació no és del 9%.

Un sistema concertat paral·lel en llengua espanyola per al Principat?

Una de les conseqüències de la LOMCE, el projecte de la qual ha estat aprovat avui en el Consell de Ministres d'Espanya, seria enfortir a casa nostra la xarxa de centres concertats més afins a les tesis ideològiques i nacionalitàries del govern espanyol. Sota el pretext de garantir l'ús del castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament públic, centenars o milers d'alumnes podrien ésser vehiculats cap a aquests centres tan bon punt els pares sol·licitessin precisament "escapar" a l'ús del català com a llengua vehicular. És qüestió menor si ho paga el Ministeri espanyol o el Departament autonòmic, car els diners provenen al capdavall del contribuent. Hi ha molts altres aspectes en aquesta LOMCE. Ara bé, és obvi que ara mateix la manera més detrurera de defugir la LOMCE és a través de la independència.

El cas Noureddine Ziani

Noureddine Ziani s'ha convertit en blanc per al govern espanyol en la seva política d'atemoriment contra el procés d'independència de (si més no, una part de) Catalunya. Alhora, el fet que s'hagi tramès la seva expulsió "per raons de seguretat d'estat" pot enfortir la seva figura en els mitjans catalans, tan delitosos sempre de trobar herois que, nascuts fora de les fronteres, abracen la causa de les llibertats catalanes. Si a Ziani se li pogués encolomar un delicte, més encara vinculat amb el terrorisme salafista, la "justícia" espanyola no dubtaria en aprofitar-ho. De moment, però, es limita a tramitar-ne l'expulsió. Val a dir que aquest tràmit d'expulsió, degut a les normatives de l'espai Schengen, seria efectiu no tan sols per al territori espanyol sinó per a bona part de la Unió Europea.

Ziani és el president de l'Espai Catalano-Marroquí de la Fundació Nous Catalans. Apareix, doncs, en l'òrbita de les organitzacions de la nova immigració que treballen políticament en l'entorn de Convergència i Unió (CiU), en un tramat en bona part animat per Àngel Colom. Ziani arribà a aquest entorn en la seva etapa com a president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC).

El Centro Nacional de Inteligencia (CNI), en les seves filtracions a la premsa, ha deixat entreveure que Ziani seria una mena de "triple agent", vinculat alhora amb la monarquia alauita, sectors "radicals" de l'islamisme polític (radical, ací, vol dir incòmodes per als interessos de l'imperialisme nord-atlàntic) i, horreur, els sectors "sobiranistes" de CDC i de la Generalitat de Catalunya. Aquests suggeriments potser pretenen empastifar el propi Artur Mas. Però Artur Mas ja és prou empastifat per moltes coses, i no és el govern espanyol el més indicat per anar empastifant ("negra!", li diu el corb a la garsa). La merda, però, se'ls gira en contra. Perquè hom podria suposar que Rabat comença a fer esforços per encaminar-se diplomàticament a un escenari d'independència d'una República Catalana. Rabat podria utilitzar el procés d'autodeterminació català amb les mateixes intencions que Madrid ha emprat les relacions amb el Front Polisario: seria una forma de tornar una moneda. Les relacions amb l'islamisme radical serien més complexes de pair. És un fet que Rabat sempre s'ha esforçat per "controlar" les comunitats musulmanes de la Península (marroquines i no-marroquines) amb una dobles intenció. D'una banda, blindar-se contra possibles moviments laics de la diàspora magribina que comencin a qüestionar la subsistència de la monarquia alauita. D'altra banda, mantindre a ratlla els sectors salafistes que, ara mateix, tenen bones raons per menysprear una monarquia que simbolitza massa les "impureses" de l'islamisme tradicional magribí. Ziani, conscientment o inconscientment, es troba en la cruïlla dels dobles interessos de Rabat i de Barcelona, i el moviment que vol fer ara Madrid podria estretar més les subterrànies relacions entre el monarca alauita i els sectors sobiranistes de la burgesia barcelonina.

El català d'aquí i el català d'allà

Enric Millo, del Partit Popular, feia, de Barcelona estant, unes declaracions que esmenen la plana els seus companys de partit d'Aragó, que han esborrat de la Llei de llengües les referències a les llengües catalana i aragonesa, bo i substituint-les per les referències pretesament neutres de "llengua aragonesa pròpia de l'Aragó Oriental" (LAPAO) i "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca" (LAPAPYP). És curiós que hom no hagi aprofitat per redefinir la llengua castellana d'Aragó com a llengua aragonesa pròpia del Baix Aragó. En tot cas, Millo deia que la llengua que es parla a la Franja és "català". Tot seguit continuava per dir que "era una variant diferent de la variant de català d'aquí però català". És obvi que la llengua catalana de Barcelona és d'una varietat nítidament diferenciada de la llengua catalana de la Franja. Però, Millo venia més o menys a justificar la idea que hi ha una "variant del català de Catalunya (Principat)" i una "variant del català de la Franja (Aragó)". I això ja no és tan innocent. D'una banda, la Franja de Ponent forma part del bloc del català nord-occidental, el qual bloc té la major part del seu territori dins de la "província" de Lleida. De l'altra, les variants lingüístiques de la Ribagorça conformen una clara continuïtat lingüística entre el català nord-occidental i l'aragonès (alt aragonès). Les variants lingüístiques del Baix Cinca tenen una pràctica identitat amb les variants lingüístiques del Segrià. I les del Matarranya conformen, amb les d'altres comarques del Baix Ebre, un bloc lingüístic tortosí (transició entre el català nord-occidental i el valencià). Les isoglosses no haurien de justificar divisions artificials, però encara menys ho haurien de justificar fronteres administratives.

El report Casasnovas, la meritocràcia i l'auctorictas

El report Casasnovas saltava avui a la premsa en grans titulars. El report, entre d'altres mesures de "racionalització", proposa una restructuració del personal de les administracions públiques, de tal manera que únicament el personal que exerceix com a autoritat pública tingui consideració de funcionari, mentre que la resta de personal sigui "personal laboral". Aquesta mesura implicaria un canvi en les normatives bàsiques de l'estat espanyol, ja que aquestes reserven explícitament als "funcionaris" tota una sèrie de funcions lligades a potestats públiques. És cert que la tendència de les darreres dècades ha anat en la línia de transformar les posicions més subalternes (els antics grups D i E) en posicions laborals. També és cert que veus com la de Joan Rosell, de la CEOE, proposaven reduir el caràcter de "funcionari" al personal d'alta direcció. No obstant, si les administracions públiques tenen actualment una alta ratio personal funcionari/personal laboral, això es deu a la pràctica de les externalitzacions. La qüestió bàsica de la transparència no depèn gaire de les formes jurídiques que prenguin la prestació dels serveis públics (funcionarial, laboral, contractual), però és evident quines són les formes que més afavoreixen les pràctiques quasi-mafioses. Seria erroni, però, posar massa l'accent en la transparència i en la meritocràcia, i oblidar que la qüestió fonamental és la divisió de la societat en classes, l'oposició de l'estat a la societat i d'un fals interès públic a l'interès de les persones.

La violència dels desnonaments d'inquilins

Ahir a Barcelona, la premsa comunicava el suïcidi d'un veí de Barcelona de 40 anys, descobert per la comitiva judicial que l'anava a desnonar. Avui a Alacant, la premsa comunica el resultat d'un desnonament, contra el qual havia fet convocatòria Stop Desnonaments-PAH d'Alacant. En aquest cas, la comitiva judicial s'ha hagut d'obrir camí amb la força policial (2 detinguts i 4 ferits).

Desnonaments i lloguers

Alguns dels moralistes pagats pel poder financer per blasmar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) lloen a les persones que viuen en habitatges de lloguer. Els patrons d'aquests moralistes són els que han pressionat per retallar progressivament els drets dels inquilins en favor de la propietat. Amb aquests canvis normatius o sense aquests canvis normatius, res no impedeix que cada vegada hi hagi més gent que, mancada d'ingressos suficients, no pugui pagar les quotes mensuals de lloguer. Rarament això és notícia en els mitjans si no passa com avui, quan la comitiva judicial que anava a practicar el corresponent desnonament s'ha trobat el cadàver suïcidat de la persona que anaven a desallotjar. Per demà dimarts s'ha convocat una concentració de rebuig a la Plaça de Catalunya, a les 20h.

L'estatut d'autonomia i el bloc constitucional: una proposta buida de reforma constitucional per part del PSC-PSOE

El procés d'independència hauria d'animar, en el bàndol dependentista, tota una sèrie de maniobres d'ensabonament, molt ben dissenyades, i contra les quals l'independentisme català hauria de saber batallar. De moment, però, l'ensabonament previst en el manual no es veu per enlloc. Ans al contrari, domina l'insult i l'amenaça. Fins i tot quan apareix una pretesa ensabonada, aquesta no resisteix la més mínima anàlisi sense tornar-se fum. És el que sembla que passarà amb la reforma constitucional impulsada pel PSC-PSOE. És obvi que, atenent al blindatge de la constitució espanyola, qualsevol proposa de reforma que no sigui directament dictada per la troica comunitària (i, per tant, d'obligat compliment per al bloc parlamentari format pel PP-PSOE i comparses) és foc d'encenalls. Però fins i tot aquesta "reforma federalista" és tristota cosa de no dir. Miserables fins i tot quan demanen.

El gran caramelet del pre-pro-avantprojecte de reforma constitucional diu, en titular, que "l'Estatut tindrà consideració de Constitució de Comunitat Autònoma". Ja em direu quina reforma és aquesta. L'Estatut continuarà dient-se Estatut, nom que la tradició legal espanyola reserva a les cartes atorgades (l'Estatut de Baiona napoleònic) o a les "espècies" del "gènere espanyol" (bé siguin territorials o socials, com és el cas de l'Estatut dels Treballadors, l'Estatut de l'Empleat Públic o els estatuts de tal o tal associació). I la Comunitat Autònoma es dirà "Comunitat Autònoma", nom igualment denigrant (cosa que explica, per cert, perquè el PP imposa la designació de "Comunitat Valenciana" per damunt de la de Regne o Antic Regne de València o de la de País Valencià). Així doncs, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Autònoma tindrà, si bé no el nom, sí la consideració de "Constitució".

Tampoc això darrer sembla gran cosa. Al capdavall, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, els Estatuts d'Autonomia formen, juntament amb la Constitució Espanyola, un conjunt normatiu designat informalment com a "bloc constitucional". És en atenció al "bloc constitucional", que el Tribunal Constitucional d'Espanya dirimeix els recursos de constitucionalitat i de competències que els diversos òrgans capacitats li fan arribar. Val a dir que aquest "bloc constitucional" es basa, alhora, en la jerarquia normativa, segons la qual els Estatuts d'Autonomia han d'adir-se amb la Constitució.

Vet ací, doncs, el gran què d'aquesta reforma constitucional que el PSC-PSOE vol vendre ara. Maquillatge pur de l'actual "estat de les autonomies". No arriba ni al nivell del constitucionalisme federal alemany, en el qual la Constitució Federal i les Constitucions Estatals tenen vides paral·leles, si bé les disposicions de la primera tenen "sobirania" per damunt de les darreres.

Insistentment en valencià

La policia lingüística va detectar fa uns dies que Miquel Gironès, percussionista d'Obrint Pas, parlava "insistentment en valencià" a un dels agents d'aquest cos. En conseqüència, li va imposar una pena física d'agressions, una pena moral d'humiliacions i una pena de privació de llibertat d'un parell d'hores. Gironès hauria violat tres o quatre disposicions de la llei sociolingüística d'acord amb la qual els ciutadans de l'estat espanyol tenen l'obligació de parlar en castellà en tota una sèrie de contextos comunicatius i, encara més, si els ho exigeix un agent sociolingüístic de la Policia Nacional. Alguns experts jurídics contesten aquesta normativa i recorden que existeixen normes que reconeixen els drets lingüístics dels ciutadans davant de l'administració pública i els seus agents. De fet, d'acord amb aquesta normativa Miquel Gironès podria denunciar que els policies li parlessin "insistentment en castellà". Cal recordar que els agents en qüestió, fins on se sap, parlen "insistentment en castellà" tots els dies.