dissabte, 17 d’agost del 2013

Egipte en l'escaquer

Les massacres que les forces d'ordre d'Egipte perpetraren aquest dijous en les acampades de Al-Nahda i de Raba'a al-Adawiyya han estat seguides per mobilitzacions massives dels Germans Musulmans entre ahir i avui. De fet, els Germans Musulmans han fet una crida a una "setmana de protestes". La violència exercida per l'exèrcit i la policia ha forçat que part dels aliats del colp del mes de juny, particularment ElBaradei, s'hagin despenjat de l'aliança. ElBaradei, per exemple, ha dimitit de la vicepresidència. Dins i fora d'Egipte, són moltes les forces que es troben "desorientades". Comentaristes egipcis han deplorat que ara es tracti de "decidir" entre dos bàndols: el poder militar (que encarna el ministre de Defensa Al-Sissi) i l'islamisme polític que representen els Germans Musulmans. Que la lluita es presenti d'aquesta manera també ha fet que, malgrat la intensitat i la violència dels combats al Caire, a Alexandria, a Suez o altres ciutats, la majoria del país sembli tranquil. Els atacs a les minories religioses, particularment a les esglésies coptes, i el posicionament oficial de l'Església Copta en favor del govern, contribueixen a una sectarització dels conflictes.

En l'arena internacional, crida particularment l'atenció l'aprofundiment del cisma entre Riad i Doha. Mentre el govern saudí ha mostrat el seu suport a Al-Sisi i ha condemnat als "terroristes" (en referència als Germans Musulmans), el govern catarí ha condemnat les accions del govern egipci. De manera similar, mentre a Amman hi havia protestes massives contra la massacre del Caire, el govern jordà s'afanyava a trametre el seu suport a Al-Sissi. Pel que fa als Estats Units i els seus aliats, hom ha combinat condemnes abstractes a la "violència" i demanat "calma" a les parts en conflicte, mentre tot sembla indicar que la col·laboració amb el govern Egipci (abans amb Mursi, ara sense Mursi) continua com d'habitud.

La resposta dels Estats Units a la violència d'Egipte és paral·lela a la resposta que Rússia ha anat donant al conflicte de Síria. Sigui com sigui, la conducció de la conflictivitat social per vies sectàries, alhora que expandeix la destrucció arreu dels Països Àrabs, impossibilita la formació d'aliances populars i facilita la repressió múltiple contra qualsevol mobilització obrera i popular.