dilluns, 12 de setembre del 2016

Tres visions per al curs 2016-2017

L'Onze de Setembre assenyala l'inici del curs polític. Per al curs 2016-2017 hem seleccionat tres posicionaments al voltant de les consignes bàsiques del moment.

Corrent Roig, en una "declaració davant de l'onze de setembre", presenta les consignes següents: "Fora les urpes del Tribunal Constitucional!", "Referèndum unilateral i vinculant!" i "Pla d'Emergècia Econòmic i Social". En aquesta declaració es considera urgent fixar la data del referèndum unilateral, que entenen com a punt de partida per a un procés constituent. La declaració ataca els arguments que diuen que el referèndum unilateral divideix la classe treballadora, i demana a la classe treballadora que repudiï la "unitat forçada". El rebuig a la unitat forçada és necessari, segons Corrent Roig, per a la construcció d'una "lliure confederació de repúbliques lliures". Pel que fa al Pla d'Emergència Econòmic i Social, aquest hauria de derogar la reforma laboral, posar fi a la precarietat extrema i al tancament d'empreses, apujar el SMI, aturar els desnonaments, revertir les retallades i privatitzacions i suspendre el pagament del deute "mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes". Corrent Roig critica la CUP per no haver aprofitat la qüestió de confiança de les properes setmanes per arrencar concessions significatives. Corrent Roig, això sí, destaca que farà costat a Puigdemont sense vacil·lacions "en cada confrontació real amb l'Estat en defensa de la sobirania catalana". Pel que fa als pressupostos que prepara el conseller Junqueras s'hi manifesta en contra en veure'ls com a "presoners de la UE i la troika". La declaració conclou amb una crida a "recuperar la lluita massiva al carrer".

Lluita Internacionalista, d'altra banda, presenta les següents consignes: "Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!", "Contra les retallades i per la recuperació de drets" i "DUI o RUI: 'Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!'". Pel que fa a la qüestió de confiança, LI posa com a única condició "que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d'un Referèndum Unilateral d'Independència (RUI)". La posició de la LI és el que "els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana", però admet el valor de la RUI "per ampliar la base de la ruptura amb l'estat". La LI separa qüestió de confiança i pressupostos, ja que defineix el mandat de la CUP-CC així: "cap a la República sense més retallades". Així doncs, expressen el seu vot negatiu als "pressupostos que segueixin per la via de les retallades", ja que "només des d'una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència". Malgrat tot, LI es mostrava favorable a "les ampliacions pressupostàries que facin falta per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI".

Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional contrasta, d'una banda, "autonomisme", "processisme" i ""el canvi"" amb "independència" i "canviar-ho tot", amb la consigna "Als Països Catalans desobeïm per la independència". El manifest denuncia tant els qui "fa dècades que parlen amb l'esquerra i ens governen amb la dreta" com els que "per davant fan discursos patriòtics i per darrera pactes amb l'estat". Així fan una crida a la "desobediència a l'estat" i a la "impugnació de tot el que han significat quaranta anys d'autonomisme, corrupció i gestió al servei dels poderosos".

dimecres, 7 de setembre del 2016

La no-inscripció del Partit Demòcrata Català

La finalitat del registre de partits polítics de l'estat espanyol és, teòricament, de caire informativa. Resulta, doncs, curiós la mena de judicis que s'expressa en la denegació de reconeixement del Partit Demòcrata Català (PDCat). Els arguments basats en el nom o en les sigles eren perfectament aplicables a Demòcrates de Catalunya, inscrita fa uns mesos. La discrecionalitat en aquests arguments per denegar un registre és del tot escandalosa. Però no pas menys preocupant és el fet que hom entri a valorar els objectius polítics del PDCat. Que les intencions o objectius polítics puguin ser jutjades pel Registre és possible en bona mesura per la Llei de Partits que, en el 2002, s'aprovà amb els vots, també, de CiU. Això és una lliçó sobre qualsevol normativa que limiti els drets d'expressió o d'associació: tard o d'hora s'aplicarà contra qualsevol projecte que tingui una intencionalitat emancipadora. El rigidisme en la interpretació constitucional que segreguen els òrgans de l'estat espanyol no és, però, cap indici de fortalesa, sinó de duresa i, per tant, de fragilitat.

dimarts, 30 d’agost del 2016

Resoldre l'obstrucció de la investidura

En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.

Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.

Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.

Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.

Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.

dilluns, 27 de juny del 2016

Què ha fet l'electorat de la circumscripció de Barcelona, el 26J?

Bàsicament han fet el següent:
- 1.323.321 persones s'han abstingut.
- 0.690.477 han votat En Comú Podem.
- 0.443.419 han votat Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE.
- 0.435.952 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-CATSÍ.
- 0.356.361 han votat Partit Popular
- 0.322.678 han votat Convergència Democràtica de Catalunya.
- 0.303.415 han votat Ciutadans.
- 0.047.478 han votat PACMA.
- 0.021.086 han votat en blanc.
- 0.015.934 han fet vot nul.
- 0.008.304 han votat Recortes Cero-Grupo Verde.
- 0.003.264 han votat Partit Comunista del Poble de Catalunya.

dijous, 23 de juny del 2016

L'antifrau com a frau

L'escàndol dels contactes del Director de l'Oficina Antifrau amb el Ministre d'Interior per tal de moure escàndols contra CDC, ERC i altres formacions associades al procés independentista posa ara en qüestió la credibilitat de tota una sèrie de persecucions contra la "sociovergència sanitària". En la llei del pèndol, ara podria hom passar-se de frenada en les exoneracions. El descrèdit del "vigilant" (qui vigila el vigilant?) no fa més que refermar la idea d'una lluita nua pels recursos públics, on les denúncies de corrupció són eines per fer encara més corrupció.

Fa unes setmanes qui queia eren Manos Limpias i Ausbanc, unes altres entitats "vigilantes" ara perseguides per extorsió i delictes diversos. Les crides a la netedat, a la integritat, a la decència, gairebé sempre amaguen hipocresia, desvergonyiment i la més putrefacta brutícia.

dimarts, 31 de maig del 2016

Condemna de l'equidistància

Quan el savi protesta, el ximple mira com protesta. La protesta de la protesta apareix com una attitud irreverent, en tant que la protesta és vista com a legítima per part de massa professors universitaris contestataris. És més fàcil épater amb la protesta contra la protesta que amb la protesta. Cal dir que la protesta apareix sovint com a ratificació. Desallotjament -> Protesta -> Ratificació del desallotjament. Els protestataris de la protesta protesten davant de les formes de la protesta. Les formes són massa violentes, diuen. Sempre són massa violentes, i si ho són massa poques són tan violentes. Algú intenta anar més enllà i qualificar de violenta la violència contra el dret a la propietat. Els equidistants condemnen tota forma de violència, la d'uns i la d'altres. Aquesta semblava, fins fa no gaire, la més còmoda de les posicions. La posició dels "ni..." - "ni...". Però no són bons temps per a l'equidistant. El front d'ordre carrega amb més força contra els equidistants que contra els subversius (que són el mirall de l'ordre, al capdavall, ni que sigui d'un altre ordre).

El discurs de la llibertat, útil per justificar tota mena de violències, deixa pas al discurs de l'autoritat, del monopoli de la violència, de la seguretat jurídica, etc. Hom renuncia ja al dret natural, massa feble per ser creïble. L'equidistant, aferrat als seus principis morals, haurà de pendre partit si no vol pendre mal. Fet això, el principi moral es relativitza i l'haurà d'utilitzar segons dictin els interessos de partit.

dimecres, 25 de maig del 2016

El 26J a la circumscripció de Barcelona

Avui ja podem llegir al BOE les candidatures presentades per a les eleccions a les Corts espanyoles del proper 26 de juny.

Pel que fa a Barcelona, les llistes presentades per al Congrés dels Diputats són:
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), encapçalada per Meritxell Batet.
- Esquerra Republicana/Catalunya Sí (ERC-CATSI), encapçalada per Gabriel Rufián.
- Partit Popular (PP), encapçalada per Jorge Fernández Díaz.
- Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), encapçalada per Ana Bayle.
- Familia y Vida (PFyV), encapçalada per Josep Maria Clotet.
- Ciutadans, Partido de la Ciudadanía (C's), encapçalada per Juan Carlos Girauta.
- Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), encapçalada per Francesc Homs.
- Recortes Cero-Grupo Verde, encapçalada per Esteban Cabal.
- En Comú Podem-Guanyem el Canvi (ECP), encapçalada per Xavier Domènech.
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), encapçalada per Ferran Nieto.
- Escons en Blanc (EB).
- Unidos por el Futuro, encapçalada per Enric Martínez Herrera.
- VOX, encapçalada per Jorge Buxade.

Per al Senat, a Barcelona s'hi presenten:
- Carles Martí (PSC-PSOE)
- Erika Torregrossa (PSC-PSOE)
- Francesc Xavier Grau (PSC-PSOE)
- Santiago Vidal (Independent).
- Mireia Ingla (ERC-CATSI).
- Josefina Mascaró (ERC-CATSÍ).
- Núria Carreras (PP).
- Daniel Gracia (PP).
- Josep Tutusaus (PP).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre (PACMA).
- Xavier Martí (PACMA).
- Ramón María Dorronsoro (PFyV).
- Francisco Javier Alegre (C's).
- Nuria Nadal (C's).
- Nito Fontcuberta (C's).
- Miquel Calçada (Independent).
- Joaquim Clavaguera (CDC).
- Clara Tarrida (CDC).
- Manuel Camuñas (Recortes Cero).
- Rosa Estefanía Pérez (Recortes Cero).
- Antonio Joaquín García Navarro (Recortes Cero).
- Óscar Guardingo (ECP).
- Maria Freixanet (ECP).
- Joan Comorera (ECP).
- Buenaventura Ramos (PCPC).
- Maila Surisca (EB).
- Eliseo Alba (EB).
- Alex Muñoz (EB).
- Vanessa González Fornas (Unidos por el Futuro).

dissabte, 7 de maig del 2016

El somriure d'Homs

La frase de Francesc Homs contra la campanya "Sense Por" és significativa. Recordem com el juny del 2015, Unió es despenjà del Procés, no pas renegant de la independència sinó del rupturisme. Ja seria més tard que faria l'evolució completa. Homs pot repetir el fet en nom de l'independentisme del somriure

divendres, 15 d’abril del 2016

L'extrem centre i la carta de Nolan

Fa un parell de dies, González Pons declarava que hi ha dues opcions per salvar la legislatura. O un govern d'extrema esquerra (PSOE-Podemos-UP-etc.) o un govern d'extrem centre (PP-C's-PSOE). Pons qualificava en aquestes mateixes declaracions la Comissió Europea com un exemple de govern d'extrem centre.

Rarament esperaríem el terme "extrem centre" en aquest context. Al capdavall, el PP havia mantingut històricament la idea que la divisòria dreta-esquerra tenia poc sentit en el segle XXI. Darrerament, però, els joves del PP, com per exempre Andrea Levy, reivindiquen el contingut ideològic. Alguns fan bandera del "centre", del "centre-dreta" o del "centre liberal" o del "liberal-conservadorisme". Però també hi ha, doncs, qui reivindica el concepte d'extrem centre.

La polaritat entre dreta i esquerra s'ha recrudit en els darrers temps arreu. La dreta apareix amb una coloració neoconservadora, de "centre-dreta liberal", "business-friendly". L'esquerra apareix amb una coloració socialdemòcrata, de "centre-esquerra social", "people-friendly". L'esquerra pinta la dreta bé amb tons d'autoritarisme conservador o amb tons de darwinisme social. La dreta pinta l'esquerra amb tons d'autoritarisme revolucionari o amb tons d'enginyerisme social.

El centre clàssic combinava valors de la dreta i de l'esquerra. Ho feia, però, amb un cert acomplexament, de partit frontissa, ara fent de crossa de la dreta o de l'esquerra. Pensem, per exemple, en l'FDP i en les dificultats que sempre tingué per vehicular un discurs de "responsabilitat liberal" front el col·lectivisme "socialcristià" i "socialdemòcrata".

L'extrem centre, en canvi, adoptaria una posició més pro-activa. De nou, la idea-força és la de la "llibertat-responsabilitat" individual. Així pot contraposar-se als valors nacionalistes-jerarquistes de la dreta o als valors bonistes-igualitaristes de l'esquerra.

Però el mot d'extrem centre ja implica en cert sentit el rebuig a la pura linialitat esquerra-dreta.

Per exemple, la "tercera posició" gastada per elements ultranacionalistes ("ni capitalisme ni comunisme") és certament contundent, però no la identifiquem amb l'extrem centre. L'extrem centre és una posició de guanyadors, mentre que la "tercera posició" s'associa massa amb inadaptats que planyen la pèrdua de valors col·lectius i que abominen d'una solució que sigui col·lectivista però a costa de destruir tota jerarquia i privilegi.

David Nolan, fa més de 45 anys, discutia el binomi dreta-esquerra (conservadorisme-liberalisme) amb una proposta bidimensional. Així les posicions polítiques s'havien de distingir segons si maximitzaven o minimitzaven a) la llibertat econòmica; b) la llibertat personal. Mentre la llibertat personal afecta directament l'ésser humà, l'econòmica afecta la seva activitat. D'acord amb la idea de Nolan, la llibertat és l'absència de coerció per part d'altres éssers humans, mentre que llibertat econòmica fa referència particularment al dret de lliure contractació.

En la carta de Nolan hi ha quatre extrems. La dreta clàssica i l'esquerra clàssica ocupen la diagonal central, amb la primera maximitzant la llibertat econòmica i la segona maximitzant la llibertat personal. En la diagonal excèntrica trobem, d'una banda, el llibertarianisme "pur" i l'autoritarisme "pur".

L'extrem centre apareix en la carta de Nolan en una posició central. La "tercera posició" s'identifica amb l'autoritarisme pur, populista i totalitari. El liberalisme llibertari apareix en cantó oposat.

L'extrem centre, però, es caracteritza per la seva mobilitat, i una combinació hàbil d'autoritarisme en pro de les seves posicions i de llibertarianisme contra l'aparició d'autoritats

dilluns, 11 d’abril del 2016

Koinés territorials

Vaig a fer un petit apunt sobre el manifest que recentment ha promulgat el dit "grup koiné". Koiné. Koiné és un mot grec que vol dir "comú". La llengua comuna. El manifest proposa el català com a "llengua comuna" de la futura República de Catalunya i Aran. Mec. Primer mec, què passa amb l'occità (gascó, aranès) d'Aran?

El segon mec té a veure amb la diversitat lingüística. La diversitat lingüística interna del català del Principat (central, nord-occidental). La diversitat de llengües que s'hi parlen en aquest territori. La llengua majoritària dels habitants d'aquest territori és el castellà. El castellà és una llengua que s'ha nativitzat a la regió de Barcelona de manera relativament recent. El català és el dialecte romànic constitutiu de la "Catalunya Vella", però és tant consecutiu com el castellà en les altres zones del "país".

Però hi ha un tercer mec. El definitiu. Parlar de "llengua koiné" per un territori tan petit, que ni tan sols abasta el "domini lingüístic" del català és patètic. A més, el català té un territori, però cap territori lingüístic és exclusivament monolingüe. Fora dels Països Catalans, també hi ha grups lingüístics catalans. De manera similar a dins, hi ha d'altres grups, dels quals el castellà i el francès tenen una presència massiva i normalitzada.

Política? És clar. La política explica l'àmbit lingüístic actual de la llengua catalana i el fet mateix que sigui considerada una llengua diferent i diferenciada en el continu lingüístic romànic. Aplaudir la política del segle XI al XV, i blasmar la política del segle XVI en endavant, és ben poca-solta.

La llengua koiné real del nostre món és l'anglès. Les altres koinés regionals, comarcals, locals o familiars, tenen espais molt més discutibles.

dimecres, 30 de març del 2016

Lenin sobre l'aixecament de Pasqua

Aquests dies commemorem el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. Karl Radek i molts altres socialdemòcrates de fora d'Irlanda tractaren l'aixecament com un "putsch" nacionalista. Lenin, el juliol del 1916, els responia:

"El terme 'putsch', en el seu sentit científic, pot emprar-se tan sols quan l'intent d'insurrecció s'ha relevat merament com un cercle de conspiradors o de maníacs estúpids, i no ha aixecat cap simpatia entre les masses. El moviment nacional irlandès, amb una història de segles, que ha passat a través de diversos estadis i combinacions d'interessos de classe, es manifestà, particularment, en un Congrés Nacional Irlandès de masses a Amèrica, que cridà per la independència irlandesa; es manifesta en lluites al carrer realitzades per un sector de la petita burgesia urbana i un sector dels treballadors després d'un període d'agitació de masses, manifestacions, repressió de diaris, etc. Qualsevol qui qualifica una rebel·lió així de 'putsch' o és un reaccionari endurit, o un doctrinari irremediablement incapaç de visualitzar una revolució social com a fenomen viu".

Així doncs, Lenin advertia contra esquematismes en la qualificació de processos revolucionaris:

"Imaginar que és concebible la revolució social sense revoltes de petites nacions a les colònies i a Europa, sense esclats revolucionaris d'un sector de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense un moviment de les masses proletàries i semi-proletàries políticament inconscients contra l'opressió dels terratinents, de l'església i de la monarquia, contra l'opressió nacional, etc., imaginar-ho és repudiar la revolució social".

Ara bé, també alertava contra la suficiència del nacionalisme irlandès:

"La dialèctica de la història és tal que petites nacions, impotents com a factor independent en la lluita contra l'imperialisme, juguen un rol com un dels ferments, un dels bacils, que ajuden la força anti-imperialista real, el proletariat socialista, a fer la seva aparició en l'escena. Ha estat mala sort per als irlandesos que s'hagin aixecat prematurament, abans que la revolta europea del proletariat hagués tingut temps de madurar".

dimarts, 29 de març del 2016

Taxonomia de l'extrema dreta a Europa

"Preocupació per l'auge de l'extrema dreta a Europa". És l'espectre que agiten des de la dreta a l'esquerra. L'auge. La premsa d'extrema dreta, en canvi, es plany més aviat per les divisions, per la manca de combativitat i per l'oportunisme de certes propostes electorals per menjar-los l'espai i dur-los a la "respectabilitat". Pot semblar curiós que aquesta preocupació s'hagi disparat després dels atemptats de Brussel·les. Al capdavall, els atemptats a l'aeroport i al metro els ha reivindicat el Daesh. Però és que el Daesh també és extrema dreta.

L'identitarisme és la clau de totes les formes d'extrema dreta, però també són les identitats les que la diferencien:
a) nació: la identitat nacional de l'extrema dreta és sovint simple i directa, i té una especial rellevància en l'extrema dreta europea. De vegades, però, la identitat nacional pot ser múltiple, amb fórmules binacionals (de nació petita i de nació de nacions) de divers signe. La nació, alhora, pot ser defensada en una clau més herderiana (basada en la nació "en si") o en una clau més renaniana (basada en la nació "per si"). Finalment, el nacionalisme pot posar èmfasi en la independència, en la unitat i/o en l'expansió, segons la situació en la que es trobi la nació reivindicada.
b) religió: la identitat religiosa juga evidentment un rol central en l'extrema dreta "gihadista". Però els grups identitaris autòctons poden arrenglerar-se també segons la postura religiosa més o menys militant, i segons si aquesta és de signe "cristià" ("catòlic", "protestant", "ortodox") o "neopagà". No hem d'oblidar tampoc el lema de Ben Klassen segons el qual, per a l'home blanc, "la seva religió és la seva raça". El racisme d'extrema-dreta té certament un to religiós, amb combinació de definicions "naturalístiques" i d'altres de "culturalístiques".
c) ideologia: la polaritat entre "capital" i "treball", afuada per la crisi del 2008, obliga a l'extrema dreta a definir-se. N'hi ha d'individualista, especialment a l'Europa de l'Est, però la més organitzada és de caire col·lectivista. Dins de l'extrema dreta col·lectivista poden dominar més o menys els esquemes de jerarquització social, o bé pot haver-hi una visió igualitarista, això sí restringida habitualment als homes "de bé" i autòctons. D'aquesta manera podem tindre una extrema dreta més conformista amb l'ordre social vigent, i una altra que proposa transformacions de caire populista. Cal incloure en aquest apartat els posicionaments diversos quant al paradigma heteropatriarcal, ja que si bé és defensat reaccionàriament per la majoria de grups, no hem d'oblidar l'existència d'altres [pensem en els hereus de Pim Fortuyn] que adopten la visió dels "drets de la dona" i dels "drets dels gais" com quelcom de caràcter europeu sota l'amenaça de la intolerància primitiva dels "musulmans".
d) geopolítica: aquest eix es manifesta actualment per la tensió existent entre l'OTAN i Rússia. Així podem catalogar els diferents grups segons si són més euratlantistes o més eurasianistes (russòfils). L'eix geopolític entronca, és clar, amb les concepcions identitàries ("nacionals", "religioses" i "racials") i socials ("liberalisme", "populisme").

dimecres, 23 de març del 2016

Cent anys d'horaris d'estiu

Som ja a la darrera setmana de març, la qual cosa vol dir que aquest dissabte abandonarem el fus d'horari de Berlín per seguir el de Moscou.

Això dels horaris d'estiu (Sommerzeit) arrenca fa 100 anys. El 30 d'abril del 1916, els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) canviaren l'hora oficial de GMT+1 a GMT+2. La mesura fou presentada com una manera d'estalviar combustible (carbó) per a la il·luminació durant els mesos estivals. El canvi d'hora faria començar les activitats més aviat, bo i aprofitant millor les primeres hores de claror.

No era la primera vegada que s'aplicava l'horarir d'estiu, però els exemples anteriors eren de caràcter local. A Orillia (Ontàrio), el batlle William Sword Frost el va practicar durant els estius del 1911 i 1912. Figures com George Hudson, William Willett o Robert Pearce havien defensat aquesta mesura.

L'horari d'estiu aplicat als Imperis Centrals també seria adoptat, en els husos respectius, pels Aliats, en la mateixa línia d'esforç de guerra. No es va aplicar a Rússia l'estiu del 1916, però sí en el 1917. Als Estats Units s'aplicà per primera vegada l'estiu del 1918.

L'estiu del 1919 molts països que l'havien aplicat l'abandonaren. El retingueren, però, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, el Canadà i França. Irlanda el retingué després de la independència. La Gran Recessió del 1929, la Segona Guerra Mundial o la Crisi del Petroli del 1973 esperonaren en onades successives l'adopció general de l'horari d'estiu en els països extratropicals.

dimarts, 22 de març del 2016

Els atacs del Daesh a Istanbul i Brussel·les

Després de l'atac d'Istanbul de fa uns dies, aquest matí el Daesh reivindicava atemptats a l'aeroport i al metro de Brussel·les. De nou, sentim Valls i Hollande parlant d'estat de guerra. Algú pensarà ara que, sí, que es muntarà una aliança mundial amb cara i ulls que, amb la col·laboració dels governs de Damasc i Bagdad i de les autoritats locals de Mesopotàmia, destrueixi l'heresiarcat de Raqqa.

No sembla, però, que sigui el cas. Els mandataris dels estats de la NATO tenen massa compromisos amb els companys de viatge del Daesh. Per tant, tot quedarà en foc d'encenalls. Qualsevol mesura de "seguretat" de caire indiscriminat, en casos com aquests, és poc menys que inútil. Si s'aproven mesures de caire indiscriminat i, alhora, es manté la submissió envers els dictats de Riad, el Daesh en resultarà beneficiat.

dijous, 17 de març del 2016

La posició del SEP (UK) davant del Brexit

El passat 29 de febrer el Partit de la Igualtat Socialista (SEP) del Regne Unit emetia un comunicat sobre la seva posició favorable a boicotar el referèndum sobre el Brexit que tindrà lloc al Regne Unit el proper 23 de juny.

El boicot respon a un refús a arrenglerar-se en els camps del "Remain" i del "Leave", que són liderats per "thatcheristes que defensen una austeritat més gran, mesures brutals contra els immigrants i la destrucció dels drets dels treballadors".

Aquesta posició sembla més que defensable. El 23 de juny als britànics se'ls consulta sobre l'acord de Cameron amb la UE que permetrà la continuïtat de totes aquestes polítiques. El refús d'aquest acord, suposaria igualment garantir la continuïtat de totes aquestes mateixes polítiques, si bé formalment fora de la UE.

No obstant, hi ha hagut una discussió al voltant de la posició del SEP (UK) davant del referèndum escocès del setembre del 2014. En aquella ocasió, el SEP (UK) defensà votar "No" a la qüestió de si Escòcia havia de ser un país independent.

Certament, els dos referèndums tenen característiques diferents. El Regne Unit és un estat, mentre que la Unió Europea no ho és. Alhora, la qüestió del referèndum escocès era directa, i girava al voltant del concepte d'independència nacional. El "No", doncs, era un no explícit contra la independència escocesa, i no suposava explícitament una defensa del Regne Unit.

Segons el SEP (UK) les dues posicions són coherents, "motivated by our opposition to nationalism and our fundamental aim of maintaining the unity and political independence of the international working class". Així l'oposició al nacionalisme escocès calia entendre's vinculada estretament a la crida a “the overthrow of British imperialism and its state apparatus”, the “creation of a workers’ government committed to socialist policies” and “the formation of the United Socialist States of Europe.”.

Des de certs rodals podríem pensar que la unitat i independència política de la classe treballadora internacional requereix de la consigna d'un Estat Socialista Mundial, bo i més quan veiem que les diferents forces de la pseudo-esquerra cauen en temptacions nacionalistes, ja siguin d'àmbit escocès, britànic o europeu. Vist així, potser la posició de boicot hauria estat la més lògica en tots dos casos.

Ara bé, hom podria respondre que la independència d'Escòcia hauria suposat una divisió més en la classe treballadora. En aquest cas, el "no" seria imperatiu. Ara bé, estenent aquesta lògica caldria ara defensar el "Remain", per tal de no separar la classe treballadora del Regne Unit de la resta de la Unió Europea.

El SEP (UK) és, com diu el seu nom, un partit de UK. I això el condicionà a fer proclames sobre una Gran Bretanya socialista. Quan parla de la creació d'un govern obrer dedicat a polítiques socialistes s'entén que parla d'un govern obrer britànic, que hauria enderrocat l'imperialisme britànic i el seu aparell i que, alhora, se sumaria a la formació dels Estats Units Socialistes d'Europa. Gran Bretanya i Irlanda del Nord seria un estat d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa.

Ara bé, quina diferència hi ha en fer això i en proposar un Estat Socialista d'Escòcia, que fes part d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa? Clàssicament, des del leninisme s'ha respost que l'esforç de construcció nacional d'Escòcia suposaria una pes addicional a l'objectiu dels Estats Units Socialistes d'Europa. Ara bé, Lenin mateix tingué bones relacions amb McLean, i per ells la qüestió de la independència d'Escòcia o de la unitat de Gran Bretanya era discutida obertament sense apriorismes. Hom pot remarcar que l'hegemonia del thatcherisme a Anglaterra és molt més marcada que a Escòcia. Arrabassar Escòcia al thatcherisme ajudaria a derrotar el thatcherisme a Escòcia i a Anglaterra. Hom pot dir, en canvi, que la divisió no convé en aquests termes, ja que el nacionalisme escocès podria segrestar la voluntat popular i mantindre-la en un estat de consentiment més elevat que no pas és ara.

En qualsevol cas, és important, en prendre qualsevol decisió, explicar clarament quins són els motius que han dut a prendre-la. Construir els motius després d'haver-la presa condueix a automatismes que són arriscats. La consigna d'una "Gran Bretanya Socialista" pot ser esgrimida fàcilment per una pseudo-esquerra que faci argumentacions nacional-populistes. La consigna d'uns "Estats Units Socialistes d'Europa" pot ser esgrimida igualment des de populismes que coquetegen amb el supremacisme europeu o, més moderadament, amb l'excepcionalisme europeu o l'eurocentrisme. I aquestes formes són tan nacionalistes com les que esgrimeixen l'SNP i els seus aliats d'esquerres.

dijous, 18 de febrer del 2016

El Front B en l'exercici efectiu de l'autodeterminació

Un dels problemes que presenta el full de ruta acordat per JxSí-CUP és el fet que, com diria el Secretariat de l'Agència del Cens Nacional del Poble Català, es fonamenta en el "front polític A", ço és un front situat dins d'organismes del sistema jurídico-polític del Regne d'Espanya. Això dificulta la legitimació d'un procés de desconnexió. Alhora, comporta un repte quant a la territorialitat del procés. Finalment, cal dir, en descàrrec, que aquest "front polític A" compta amb una sèrie de garanties formals.

Fet i fet, la forma amb la qual hom vol tirar endavant el "procés constituent" de la futura/hipotètica "República de Catalunya i Aran", ja contempla el recurs a noves estructures, és a dir a un "front polític B". Però són suficients aquestes estructures?".

El Pacte Nacional per a l'Autodeterminació, del novembre del 2010, preveia tot un seguit d'estructures més sòlides:
- un Consell Català Provisional de l'Autodeterminació, que aplegués "partits sobiranistes i societat civil". Aquest Consell, ara mateix, podria resultar directament del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, massa congelat. La presència de representants del Govern de la Generalitat en el Consell Provisional ajudaria a la coordinació d'ambdós òrgans. La independència jurídica del Consell Català el blindaria contra determinades submissions, de forma que qualsevol acció contra ell se situaria en l'esquema d'una agressió contra la llibertat d'associació.
- una Cambra de Representants del Poble Català. Aquesta Cambra seria elegida pels inscrits al Cens Nacional del Poble Català. Això resoldria algunes qüestions de la territorialitat, per bé que tampoc cal esperar-ne miracles.

A través de la Cambra de Representants hom podria vehicular la redacció, amb assessors, participació ciutadana, etc., del Projecte de Constitució Catalana, que seria referendada finalment pel citat Cens.

El Front Polític B apareix com una assegurança per al Front Polític A. I, inversament, també ho és l'A respecte del B.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Qui va amb qui en el Congrés espanyol

- El PP s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i C's, amb Rajoy de president, però sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord amb els partits independentistes (DiL, ERC, Bildu) ni amb Podem-Confluències però no descarta acord d'investidura amb els altres (PNV, etc.)
- El PSOE s'ofereix a fer pacte de govern amb Podemos-Confluències i C's, amb Sánchez de president, però també sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord de govern ni d'investidura amb el PP, i no descarta acords d'investidura amb les altres forces del Congrés.
- Podemos-Confluències s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i IU, amb Sánchez de president i Iglesias de vicepresident. No vol cap acord d'investidura amb el PP, però si s'ofereix a pactes d'investidura amb totes les altres forces.
- Ciutadans s'ofereix a fer pacte de govern amb el PP i/o PSOE, bo i descartant Podemos-Confluències. També descarta qualsevol pacte d'investidura amb les forces independentistes.
- IU-UP és disposada a fer pacte de govern amb PSOE i Podemos, i poc o gens procliu a pactes d'investidura a qualsevol altra alternativa.
- DiL i ERC són força poc proclius a qualsevol pacte d'investidura. També aquesta és la posició de Bildu.
- PNV-EAJ sembla obert a pactes d'investidura sense descartar cap de les opcions abans citades. Les forces restants, si bé no tan obertes com el PNV-EAJ, tampoc no es mostren terriblement recalcitrants.

Dimecres 3, el rei Felip VI tancarà la segona ronda de converses. No se sap encara a qui oferirà l'encàrrec d'investidura de govern. El més probable és que li ho proposi de nou a Mariano Rajoy. Caldrà veure si Rajoy s'anima aquesta vegada. Si no és el cas, seria lògic que es traslladés l'encàrrec a Sánchez. Un allargament del període pre-investidura seria força irregular.

divendres, 29 de gener del 2016

La caiguda del campanar de l'Església de Sant Pere ad Vincula, de Rosselló (Segrià)

La imatge de l'esfondrament del campanar de l'Església de Sant Pere (Rosselló, Segrià) ha causat sensació, encara que fa més de dos segles que l'estructura de l'edifici, deteriorada per la humitat del subsòl ha provocat actuacions recurrents.

L'edifici actual es correspon a un contracte de construcció datat del 2 de febrer del 1756. Substituïa una església anterior, també dedicada a Sant Pere ad vincula, que havia quedat petita i de construcció precària. Les obres s'iniciaren el 25 d'abril del 1757, amb Josep Burria com a mestre d'obres. L'agost del 1757 el succeïa Miquel Batiste. El 1762 l'obra ja era acabada. Oficialment, l'Església era dedicada a Nostra Senyora del Pilar, si bé l'altar major continuava dedicat a Sant Pere, patró de Rosselló.

En el 1786 hom detectà ja problemes d'humitats. En el 1947 es consignà el perill d'esfondrament, amb una esquerda que creuava la volta de l'absis sobre l'altar major, de manera que s'intervingué amb la col·locació d'uns tirants de ferro. Com que aquesta intervenció era insuficient, va procedir a enderrocar-se la teulada de l'altar major, i es construiren uns tirants de formigó armat damunt dels murs laterals (1953). En el 1965, es va desprendre una cornisa del campanar, que produí un forat en la coberta de l'església. Hom hi va respondre amb l'enderrocament de la cúpula superior de la torre, substituïda amb una obra de formigó, es va repassar la teulada i se substituí l'enrajolat de l'interior. En el 1990, es va afegir un cos de formigó al campanar, que el feia més alt, i que substituía la part superior originària, massa precaritzada.

Curiosament l'entrada en Patrimoni.Gencat considerava l'edifici en "bon estat de conservació".

dilluns, 25 de gener del 2016

La victòria electoral de Marcelo Rebelo de Sousa a les presidencials portugueses

El desencís envers el pacte tripartit d'esquerres a Portugal s'ha manifestat en les eleccions presidencials d'ahir. El candidat del PSD, Marcelo Rebelo de Sousa s'hi ha imposat amb el 52,5% dels vots vàlids emesos, cosa que fa que sigui ja president electe, sense haver d'esperar a la segona volta. Val a dir, però, que la participació electoral ha estat del 48,84%, i és justament ací on es manifesta el desencís. Una mica més de la meitat dels portuguesos no hi han anat a votar. Les raons, és clar, són complexes. La figura del President de la República és decorativa, però té una certa capacitat d'arbitratge. En qualsevol cas, mai no havia hagut un nivell tan elevat d'abstenció en unes presidencials on no es presentés l'actual president.

És previsible que el primer ministre António Costa dimiteixi i que es precipitin unes noves eleccions legislatives. El PS portuguès no era gaire amic del pacte tripartit i ara té una excusa perfecta a la safata.

Aquest escenari arriba en un moment on es prepara al Regne d'Espanya un pacte governamental similar. Pablo Iglesias, de Podemos, oferia un pacte al PSOE i a IU. Alguns opinadors propers al PSOE s'estimarien més que el tripartit es formés amb PSOE, Podemos i C's, i d'altres no amaguen la preferència per un tripartit format per PP, PSOE i C's.

Sigui com sigui, amb més o menys presència dels "partits d'esquerra", els governs de Lisboa i de Madrid no semblen gaire capaços d'oferir una alternativa real a les polítiques d'austeritat, que podrien recrudir-se d'acord amb el mandat de les institucions comunitàries.

dijous, 21 de gener del 2016

Preguntes i respostes

Els veïns d'Esplugues, en els darrers anys, han pogut participar en tres "referèndums" sobre la independència de "Catalunya". El 20 de juny del 2010 ho van poder fer amb una pregunta única amb resposta binària (Sí, No; Blanc). El 9 de novembre del 2014 ho van poder fer amb una pregunta doble de la qual resultaven tres respostes vàlides (SíSí, SiNo, No; a més del Blanc i del SíBlanc). El 27 de setembre del 2015 ho feren amb unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitàries amb candidatures del "Sí" (JxSí, CUP), del "No" (C's, PSC, PP) i de les que no es van volguer pronunciar (CSQEP, UDC, PACMA). Els resultats del 20 de desembre del 2015, eleccions a les Corts espanyoles, reobrien la qüestió de fer un referèndum sobre la qüestió, que ara sigui acordat i tingui ple reconeixement jurídic. És una de les "línies vermelles" que Podemos presenta per arribar a un acord de legislatura amb el PSOE.

Però quina mena de referèndum? Per quina via? I, encara més important, amb quina pregunta i amb quines respostes? El tema, ara mateixa, és manté en l'àmbit de la hipòtesi. Per a alguns la qüestió hauria de ser sobre la independència i resposta binària. Però d'altres contemplen una pregunta única, amb resposta ternària (amb el federalisme com a via media).

És el "federalisme" una cosa intermèdia entre Sí i No? Sembla que és més aviat una de les formes del "No". És la independència l'únic Sí possible? Potser dins del Sí hi caben els partidaris del "confederalisme". Així, més aviat, la pregunta hauria de veure amb el "subjecte polític de sobirania". Els subjectes polítics de sobirania poden establir pactes confederals, que fins i tot poden ser "eterns" i "irrevocables".

La qüestió de fons és si hom vol o no emprendre un procés constituent de bell nou, precedit d'un procés destituent on la legitimitat anterior no pugui ser esgrimida per limitar la legitimitat constituent (bo i que serveixi per garantir la "seguretat jurídica" durant tot el període de transició). Però també hi ha la qüestió de forma de l'àmbit territorial, més difícil de tancar amb un procés participatiu.

L'ideal seria un procés constituent mundial protagonitzat per persones sobiranes.

dissabte, 16 de gener del 2016

Els 18 mesos de termini del govern Puigdemont

El procés avança (circula) d'acord amb contradiccions. El 9N2014, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, Artur Mas el considerà tan sols com la primera volta que calia tancar amb una segona volta: unes eleccions plebiscitàries. Si el 9N2014 havia estat el fruit d'un pacte fet entre CiU-ERC-ICV-CUP el desembre del 2013, la cosa ara es prometia més ràpida. Però Mas posà la condició de fer una llista unitària. Els terminis s'allargaren. Hom desaconsellà fer les plebiscitàries abans de les municipals. I així arribàrem al 27S. El 27S, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, ara ens recorden que el plebiscit no es va guanyar del tot. De manera que ara som en una incertesa quant al caràcter de l'actual govern de JxSí i del pacte de legislatura de JxSí-CUP.

És un govern i un pacte independentista? Sí, però no per fer possible la independència en aquesta legislatura. És un govern i un pacte constituent? Sí, però sense afanyar-se. Hi ha una certa sensació de retrocés. Si JxSí-CUP passen ara al dilacionisme, CSQEP, que defensava un procés constituent no-subordinat, ara passa a defensar que la comissió sobre procés constituent sigui d'estudi i no pas una comissió legislativa. I si el PSC defensava un referèndum acordat, ara resulta que no, que no el defensa.

dissabte, 26 de desembre del 2015

La territorialitat i com encarar-la

Durant molt de temps en l'esquerra independentista orgànica s'hi postulava una visió unitària de la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans. La idea de "ritmes diferents" despertava suspicàcies. Actualment, però, amb diferents nivells, hom veu la necessitat de no girar l'esquena als processos territorialitzats. La rigidesa territorial, no obstant, és ben present en els rengles independentistes principatins derivats del post-autonomisme. Per aquests rengles independentistes, la unitat del territori de l'actual CA de Catalunya és axiomàtica. És normal que sigui així, ja que aquests rengles no contemplen la "territorialitat" com una qüestió a debatre. No obstant, les anàlisis demoscòpiques (més enllà de resultats electorals) mostren com el territori de la CA de Catalunya pot ser segmentat a grans trets en dues unitats: el gros del territori (diguem-ne, Catalània) i les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona-Reus (diguem-ne, Tabàrnia). Sectors ultraespanyolistes han fomentat aquest concepte "tabàrnic" per reivindicar la secessió interna (com a "comunitat autònoma" del "regne d'Espanya"). No obstant, una articulació territorial en aquest sentit podria ser beneficiosa per a la consecució d'un estat supracomarcal català, que vagi més enllà de les limitacions microstatals del Principat d'Andorra. Una "República Catalana" a "Catalània" té suports amples, majoritaris, amb un sistema de partits que ha conduït a la marginalitat al PPPSOEC's. En aquest territori, el català és nítidament llengua comuna, sense necessitats de "Súmates". La polaritat Catalània-Tabàrnia la veiem ara en la mateixa CUP, on el sector tabàrnic es troba potser massa acomplexat pel que diguin o deixin de dir els elements majoritaris de l'esquerra de les comarques respectives. Alhora, avançar en la constitució de blocs revolucionaris en ambdos unitats geopolítiques sembla més fàcil si es fa de manera coordinada que no de manera rígida. Les organitzacions que convenen, és clar, són d'àmbit nacional (de Països Catalans), però les plataformes i campanyes han d'adaptar-se a cada unitat geopolítica.

divendres, 25 de desembre del 2015

La importància de saber dir no

L'excessiu pes que hom ha donat al parlament autonòmic en el procés de constitució d'una República de Catalunya i Aran passa factura. Aquestes institucions autonòmiques són sotmeses a les lògiques del bloc constitucional del Regne d'Espanya. Alhora, són terreny adobat dels partits de la crostra autonomista, els qui en forma de CiU o de tripartit han regit (o fet veure que regien) els destins de la CA de Catalunya. Aquests partits i coalicions són acostumats als xantatges i als bescanvis de cromos. Darrerament, en aquest espai parlamentari s'han sentit intimidats per forces emergents, més o menys d'esquerres, i han anat a correcuita per assimilar-les. El desembre del 2013, per exemple, escenificaren un gran acord CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, ANC, Òmnium, etc., per tal de preparar un referèndum vinculant sobre la independència. Aquest acord suposava una preparació de més de deu mesos. El resultat fou una convocatòria diluïda, ja que algunes forces es rendiren a la sentència desfavorable del Tribunal Constitucional i d'altres procuraren de burlar-la. El resultat d'aquell N9N fou una participació modesta, però una majoria dels qui votaren s'expressaren per a un estat independent. Ara bé, CiU-ERC-CUP ho prengueren com un triomf. Això suposava una contradicció. Si el N9N havia estat un èxit, calia començar a posar fil a l'agulla cap a l'estat independent. Si no ho havia estat, calia plantejar-se les coses. No es va fer ni una cosa ni l'altra. Hom va dir que allò era la primera volta d'unes eleccions plebiscitàries. Per motius d'agenda i per l'exigència d'una "llista única", aquestes eleccions plebiscitàries trigaren gairebé deu mesos. Aquestes dilacions no obeïen a cap més objectiu que aïllar el moviment independentista de la societat i consolidar-hi un lideratge d'ordre. Cal saber dir "no" a aquest lideratge. Com també cal saber dir "no" a l'esquerra monàrquica que vol apuntalar l'estat dinàstic espanyol. No són dos "no" contradictoris, sinó complementaris. No són "no" que aturen res, sinó que permeten ensortir-nos d'un atzucac. I qui ha de dir "no"? La CUP? El dubtós cens de 3500 militants i simpatitzants de la CUP? El gros de votants de JxSí-CUP? Més aviat cal que aquest "no" sigui el més àmpliament compartit, perquè és un "no" que cal pronunciar no en institucions autonòmiques sinó en la construcció d'un poder instituent.

dilluns, 21 de desembre del 2015

Eleccions espanyoles 20D: què han fet els electors de la província de Barcelona

En les eleccions al Congrés del 20 de desembre del 2015 a la província de Barcelona, tenim 3.974.402 electors, dels quals:
- 1.109.443 s'han abstingut.
- 766.889 han votat En Comú Podem.
- 463.612 han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
- 412.540 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-CATSÍ).
- 386.143 han votat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 377.563 han votat Democràcia i Llibertat (DL, Convergència. Demòcrates. Reagrupament).
- 321.268 han votat Partido Popular (PP).
- 47.743 han votat Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
- 34.270 han votat el Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA).
- 18.126 han votat en blanc.
- 14.996 han fet vot nul.
- 10.588 han votat Recortes Cero-Grupo Verde (RC-GV).
- 5.859 han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 5.363 han votat el Partit Comunista del Poble de Catalunya.

En les eleccions al Senat (amb un 99,94% escrutat) tenim:
- 1.241.389 s'han abstingut.
- 610.126 han votat Óscar Guardingo (En Comú).
- 557.072 han votat Maria Freixanet (En Comú).
- 538.663 han votat Santi Vidal (ERC-CATSÍ).
- 505.781 han votat Joan Comorera (En Comú).
- 443.333 han votat Carles Martí Jufresa (PSC-PSOE).
- 438.447 han votat Mireia Ingla (ERC-CATSÍ).
- 410.455 han votat Erika Torregrossa (PSC-PSOE).
- 397.187 han votat Francesc Xavier Grau Roig (PSC-PSOE).
- 392.933 han votat Miquel Àngel Escobar (DL).
- 371.134 han votat Jordi del Río i González (ERC-CATSÍ).
- 325.204 han votat Sílvia Requena (DL).
- 303.466 han votat Nuria Carreras Povill (PP).
- 290.215 han votat Javier Basso Roviralta (PP).
- 286.907 han votat Francisco Javier Alegre Buxeda (C's).
- 285.823 han votat Daniel Gracia Álvarez (PP).
- 276.119 han votat Glòria Freixa i Vilardell (DL).
- 250.487 han votat Nito Foncuberta (C's).
- 250.280 han votat Nuria Nadal Burgués (C's).
- 101.340 han votat en blanc.
- 78.139 han votat Alba García Roldán (PACMA).
- 70.820 han fet vot nul.
- 48.156 han votat Olga Eyre Estrada (PACMA).
- 46.944 han votat Julio Molinario i Valls (Unió.cat).
- 40.107 han votat Francisco Javier Martí Vallés (PACMA).
- 36.056 han votat Núria Rodríguez i Olivé (Unió.cat).
- 31.433 han votat Josep Lluis Fernandez i Burgui (Unió.cat).
- 22.733 han votat Arelis Coromoto Guaramato Diaz (RC-GV).
- 16.963 han votat Quim Boix (PCPC).
- 10.453 han votat Carlos Javier Silva Campañón (UPyD).
- 10.284 han votat Benito Muros Perfecto (RC-GV).
- 8.882 han votat Manuel Camuñas Gomez (RC-GV).
- 8.765 han votat Glòria Fontcuberta (PCPC).
- 8.394 han votat Buenaventura Ramos Bellés (PCPC).
- 7.184 han votat Miguel Rojo Bernabéu (UPyD).
- 6.669 han votat Ana Mariela Granada Granada (UPyD).

dimecres, 9 de desembre del 2015

La recuperació de l'Akatsuki: cinc anys de paciència per inserir un satèl·lit artificial a Venus

El 6 de desembre del 2010, va fallar la maniobra que havia d'inserir en l'òrbita de Venus la sonda japonesa あかつき, llençada el març anterior des del cosmòdrom de Tanegashima. L'Agència Espacial Nipona va decidir hivernar la sonda, deixar-la en òrbita heliocèntrica, i esperar cinc anys a un nou acostament de la sonda a Venus. S'hi feren ajustaments el novembre del 2011 i el juliol i setembre d'enguany. Finalment, la recuperació ha estat reixida, i l'Akatsuki entrà en l'òrbita de Venus aquest dilluns 7 de setembre. Una vegada adoptada l'òrbita definitiva, comença dos anys d'experiments científics que ajudaran a entendre millor el clima del nostre planeta germà.

Representació artística de l'Akatsuki, en el seu pas d'una òrbita heliocèntrica a una de citereocèntrica

La missió Akatsuki

Després del desencís de la Nozomi, que no va arribar a inserir-se en l'òrbita de Mart, l'Agència Espacial Japonesa tingué com a primer gran projecte de sonda interplanetària un mòdul orbital venusià. El pressupost de la missió era de 14,6 milers de milions de iens, sense comptar els 9,8 mil milions de iens que costaria el llençament.

El cos principal feia 1,45 x 1,04 x 1,44 m. Comptaria amb dos panells solars de 1,4 m2 cadascun, capaços d'oferir, quan la sonda fos en l'òrbita de Venus, uns 700 W de potència. La maniobrabilitat l'oferira un motor de 500 N d'hidrazina-N2O4, així com vuit motors de 23 N d'hidrazina i quatre motors de 3 N d'hidrazina. El sistema de comunicacióm constava d'un transponedor de 8 GHz, connectat a una antena plana de 1,6 m i a quatre antenes addicionals. La massa total de la nau en el llençament seria de 517,6 kg, dels quals 196,3 kg corresponien a propel·lents.

L'instrumental científic suposava una massa total de 34 kg, i constava de sis elements:
- la càmera de llum visible (552-777 nm).
- la càmara d'ultraviolat (UVI).
- la càmara d'infraroig d'ona llarga (LIR).
- una càmera de microones de 1000 nm (IR1).
- una càmera de microones de 2000 nm (IR2).
- un experiment de radioones.

El mes d'octubre del 2009, "The Planetary Society" i JAXA iniciaren una campanya de quatre mesos durant la qual hom podia enviar el seu nom i un missatge que fos carregat en l'Akatskuki. Els missatges serien impressos en plaques d'alumini, col·locades a bord de l'astronau. En total, participaren 260.214 persones, missatges incorporats en 90 plaques d'alumini. Tres d'aquestes plaques eren dedicades a Hatsune Miku, un dels "vocaloids" de Crypton Future Media.

Primer intent i maniobres de recuperació

La construcció de l'Akatsuki tingué lloc al Campus de Sagamihara. El 17 de març del 2010, la nau era transportada des de Sagamihara al Centre Espacial de Tanegashima, on arribà el 19 de març. El 4 de maig fou encapsulada en el carenat del cohet H-IIA, on també era encabit l'IKAROS. El 9 de maig el carenat era col·locat damunt del cohet H-IIA.

La data prevista de llançament era el 18 de maig. L'oratge obligà a endarrerir el llençament al dia 20, i efectivament tingué lloc llavors a les 21:58:22UTC.

Pel que fa a IKAROS, el 21 de maig era inserit en òrbita heliocèntrica. Es tractava de la primera nau propulsada principalment per vela solar, i començà el seu programa científic d'estudi del vent solar, de la pols còsmica i de l'explosions de raigs gamma, en l'entorn privilegiat del medi interplanetari.

L'Akatsuki, per la seva banda, entrava també en òrbita heliocèntrica, amb la vista posada amb una aproximació a Venus que tindria lloc el 6 de desembre del 2010.

El dia 6 de desembre, a les 23:49UTC, començà la ignició del motor de maniobra orbital. El motor havia d'estar actiu durant 12 minuts per tal que l'Akatsuki s'inserís en una òrbita venusina. El sistema de maniobra patí una errada, i el 8 de desembre, la JAXA confirmà que la inserció orbital no s'havia produït. El motor, per comptes de 12 minuts, hauria estat en marxa durant 3 minuts, en aturar-se degut a dipòsits salins acumulats damunt de la vàlvula que comunicava el tanc de pressurització d'heli i el tanc de combustible. Els sistemes de seguretat havien aturat el motor, salvant la nau.

La prioritat era aprofitar la finestra següent, encara que aquesta no tindria lloc sinó després de cinc anys. De moment, activaren els mecanismes d'hibernació. El 7 i el 14 de setembre del 2011, hom comprovà l'estat dels motors, identificant-ne quins havien quedat malmesos. L'octubre del 2011, hom alliberà 65 kg de NOx, que ja no eren aprofitables, amb la qual cosa es reduïa la massa de la nau. Es feren maniobres l'1 de novembre del 2011, i els dies 10 i 21 del mateix mes. Va caldre repensar la missió ja que la nova òrbita d'inserció no podia ser la mateixa. L'octubre del 2013, la nau inicià una lenta aproximació a Venus. Es feren quatre maniobres de correcció entre el 17 de juliol del 2015 i l'11 de setembre.

El 7 de desembre, s'activaren quatre motors durant 20 minuts, i l'Akatsuki entrà en l'òrbita de Venus. El març del 2016 adoptarà l'òrbita definitiva, amb un període 9 dies. L'òrabit actual té un periapsis de 400 km i un apopapsis de 440.000 km.

Els objectius científics

El març del 2016 començarà la part científica de la missió. Caldrà veure llavors fins quin punt han patit els instruments aquests cinc anys d'òrbita heliocèntrica (amb un periheli de 0,6 UA).

El satèl·lit prendrà dades de:
- les tempestes elèctriques (a través de la càmara LAC).
- els núvols alts (a través de la càmara LIR).
- la distribució del SO2 i altres gasos atmosfèrics (a través de la càmara d'ultraviolat).
- la radiació calorífica del sòl venusià i, en especial, dels volcans (a través de l'IR1).
- la radiació calorífica emesa per les capes baixes de la densa atmosfera venusina (a través de l'IR2).

dilluns, 7 de desembre del 2015

Eleccions regionals - què han fet els 342.593 inscrits de la Catalunya Nord en la primera volta

Dels 342.593 inscrits en el cens de la primera volta de les eleccions regionals (les primeres de la nova regió de Migjorn-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló), tenim:
- 167.154 (48,79%) s'han abstingut.
- 69.688 (20,34%) han votat Louis Aliot, del Front National.
- 31.887 (9,31%) han votat Carole Delga, d'Unitat d'Esquerres.
- 29.084 (8,49%) han votat Dominique Reynié, d'Unitat de Dretes.
- 15.879 (4,63%) han votat Gérard Onesta, dels Verds.
- 5953 han votat Damien Lempereur.
- 5490 han votat Philippe Saurel.
- 4725 han votat en blanc.
- 3583 han votat nul.
- 3345 han votat Sandra Torremocha.
- 2334 han votat Christophe Cavard.
- 1258 han votat Yvan Hirmiris.
- 1115 han votat Gilles Fabre.
- 1098 han votat Jean-Claude Martinez.

divendres, 20 de novembre del 2015

La proposta Camps: un càrrec, una elecció

L'ex-president de la Generalitat Valenciana, Paco Camps ha tornat a formular la convicció en un sistema electoral basat en circumscripcions uninominals i equipoblacionals. Alhora, defensa que el càrrec de president de l'executiu sigui d'elecció directa.

La qüestió del sistema electoral, ja ho hem dit més d'una vegada, és irresoluble. No podem satisfer òptimament els criteris de representativitat, equitativitat, proporcionalitat, territorialitat, etc., que facin possible l'expressió d'una voluntat popular no coartada per la tàctica exigida per qualsevol sistema electoral.

Per això hi ha propostes mixtes de sistema electoral.

La proposta Camps la podríem extendre. Cada diputat, cada regidor, podria ser realment elegit per un districte científicament delimitat. Però, alhora, a més del president, hom podria elegir així cada ministre, cada director general, etc. En alguns càrrecs de perfil més tècnic, el procés participatiu podria incloure sufragis directes a la persona acompanyats de sistemes previs i posteriors de validació.

Camps diu que el sistema d'elecció personal limitaria el pes dels "lobbies". L'experiència al Regne Unit i als Estats Units sembla contradir aquesta afirmació. Si bé les estructures de partit no tenen en aquests sistemes el pes que tenen en els sistemes propocionals, la pressió sobre els candidats s'exerceix igualment, però de manera més directa.

Al Regne Unit i als Estats Units les eleccions són a una sola volta, la qual cosa afavoreix el bipartidisme. La inclusió d'un sistema a dues voltes afavoreix, en canvi, una major pluralitat, la necessitat de cercar majories suficients.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Les candidatures presentades a Barcelona per a les eleccions espanyoles del 20D

Entre les candidatures del Congrés trobem:
- 1. Unió Democràtica de Catalunya (Unio.cat).
- 2. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
- 3. Partido Animalista contra el Maltrato Animal (PACMA).
- 4. Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-CATSÍ).
- Partit Popular (PP).
- 6. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 7. Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC).
- 8. Democràcia i Llibertat. Convergència.Demòcrates.Reagrupament (DL).
- 9. Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 10. Partit Família i Vida (PFyV).
- 11. "En Comú Podem" (En Comú).
- 12. Escons en Blanc (EB).
- 13. Ciudadanos Libres Unidos (CILUS).
- 14. Recortes Cero-Grupo Verde.
- 15. Unidos por la Solidaridad Internacional (Unidos SI).

Pel que fa al senat hi ha:
- Julio Molinario i Valls (Unió).
- Núria Rodríguez i Olivé (Unió).
- Josep Lluis Fernandez i Burgui (Unió).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre Estrada (PACMA).
- Francisco Javier Martí Vallés (PACMA).
- Santiago Vidal i Marsal (Independent).
- Mireia Ingla i Mas (ERC-CATSÍ).
- Jordi del Río i González (Independent).
- Nuria Carreras Povill (PP).
- Javier Basso Roviralta (PP).
- Daniel Gracia Álvarez (PP).
- Francisco Javier Alegre Buxeda (C's).
- Nito Fontcuberta Riba (C's).
- Victoria Sugranyes Tello (C's).
- Nuria Nadal Burgués (C's).
- Carles Martí Jufresa (PSC-PSOE).
- Erika Torregrossa Acuña (PSC-PSOE).
- Francesc Xavier Grau Roig (PSC-PSOE).
- Quim Boix Lluch (PCPC).
- Buenaventura Ramos Bellés (PCPC).
- Glòria Fontcuberta González (PCPC).
- Miquel Àngel Escobar i Gutiérrez (DL).
- Sílvia Requena i Martínez (DL).
- Glòria Freixa i Vilardell (DL).
- Calors Javier Silva Campañón (UPyD).
- Ana Mariela Granada Granada (UPyD).
- Miguel Rojo Bernabéu (UPyD).
- Ramón María Dorronsoro Sánchez (PFyV).
- María de los Ángeles Otal Lacambra (PFyV).
- Rafael Fernando Santiago Luque (PFyV).
- Óscar Guardingo Martínez (En Comú).
- Maria Freixanet Mateo (En Comú).
- Joan Comorera Estarellas (En Comú).
- Roger Panadès Llorens (Escons en Blanc).
- Rut Oliveros Recasens (Escons en Blanc).
- Francesc Xavier Sánchez Bellot (Escons en Blanc).
- Ahmed Djilali Samet (CILUS).
- Esperanza García Hortigón (CILUS).
- Arelis Coromoto Guaramato Diaz (Recortes Cero).
- Benito Muros Perfecto (Recortes Cero).
- Manuel Camuñas Gomez (Recortes Cero).

diumenge, 8 de novembre del 2015

L'annex de la declaració d'inici del procés

Demà dilluns el Parlament de Catalunya debatrà la declaració d'inici del procés constituent d'una República de Catalunya i Aran. Previsiblement, obtindrà el suport de 72 dels 135 diputats. El vuitè punt d'aquesta declaració és, possiblement, el de més èmbalum (http://www.ara.cat/politica/annex_ARAFIL20151106_0002.pdf), ja que promou un esquema normatiu en els àmbits de drets fonamentals que topen amb la legislació vigent espanyola.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

La creació de la República Catalana Independent

Ja podem llegir la proposta de resolució de declaració solemne de l'inici del procés de creació de l'estat català independent en forma de república. La proposta és el resultat de la majoria absoluta assolida per JxSí i la CUP en les eleccions del 27 de setembre.

La proposa fa referència a "l'àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aporta per l'obertura d'un procés constituent no subordinat". Així, s'iniciaria el "procés de creació de l'estat català independent en forma de república", amb l'obertura d'un "procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana".

Aquesta és una proposta de resolució. Més endavant vindran les lleis que els substanciarian: la llei de procés constituent, la llei de seguretat social i la llei d'hisenda pública. La proposta considera el Parlament "com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent", la qual cosa implica la deslegitimació del Tribunal Constitucional d'Espanya.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Els nivells patrimonials de la humanitat: Global Wealth Report 2015

Podem fer un repàs del report anual de Credit Suisse sobre la riquesa mundial.

Dels individus adults:
- el 71,0% (3386 milions de persones) tenen patrimonis inferiors a 10.000$. Agregadament, el seu patrimoni equival a tan sols el 3,0% de la riquesa mundial.
- el 21,0% (1003 milions de persones) tenen patrimonis entre 10.000 i 100.000$. Agregadament, el seu patrimoni equival al 12,5% de la riquesa mundial.
- el 7,4% (349 milions de personen) tenen patrimonis entre 100.000 i 1 milió de dòlars. Agregadament, el seu patrimoni equival a 39,4% de la riquesa mundial.
- el 0,7% (34 milions de persones) tenen patrimonis superiors a 1 milió de dòlars. Agregadament, el seu patrimoni equival al 46,2% de la riquesa mundial.

Centrem-nos en la darrer d'aquests estrats ("high-net worth individuals"):
- 29,8 milions tenen patrimoni entre 1 i 5 milions de dòlars.
- 2,5 milions tenen patrimoni entre 5 i 10 milions de dòlars.
- 1,34 milions tenen patrimoni entre 10 i 50 milions de dòlars.
- 123.800 persones tenen patrimonis superiors a 50 milions de dòlars.

Aquests 123.800 persones ("ultra-high-net-worth individuals") es concentren en els Estats Units (59.000 persones) i, en menor mesura, en Europa (25%), Xina i Japó.

divendres, 9 d’octubre del 2015

El Quartet del Diàleg Nacional de Tunísia rep el Premi Nobel de la Pau

El Premi Nobel de la Pau ha tocat recentment fons en concedir-se a Barack Obama (2009) a la Unió Europea (2012). La massacre a l'Hospital de Metges Sense Fronteres a Kunduz, de la qual Obama s'ha disculpat, diu molt de la qualitat del Premi. És així com potser caldrà llegir el Premi Nobel de la Pau del 2015, concedit al Quartet del Diàleg Nacional tunisià. El Premi reconeix al Quartet haver contribuït a reconduir la "revolució del gesamí" a una "democràcia pluralista". La revolució, doncs, ha acabat i Tunísia és un país normal, un exemple de "primavera àrab" ben entesa. Les contradiccions fonamentals romanen, però, intactes.

El Quartet del Diàleg Nacional fou creat en el 2013, integrat per la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT), la Unió Tunisiana de la Indústria, del Comerç i de l'Artesanat (UTICA), la Lliga Tunisiana per la Defensa dels Drets de l'Home (LTDH) i l'Ordre Nacional dels Advocats de Tunísia (ONAT). El moviment de la joventut treballadora tunisiana de final del 2010 conduí, ja entrat en el 2011, a la caiguda del govern de Ben Ali. S'obria un procés constituent. En altres països de la Mediterrània sorgiren moviments populars, però s'afebliren amb el temps o quedaren integrats en el sistema polític vigent. En uns altres, el sectarisme conduí els moviments cap a situacions de guerra civil, agreujada per l'intervencionisme imperialista, directe o indirecte. Finalment, el procés constituent conduiria a l'establiment d'un règim calcat de l'anterior. En aquesta comparació general, Tunísia és, sens dubte, un cas afortunat. Els problemes de fons, és clar, no es poden resoldre per decrets governamentals, sinó per profundes transformacions socials, que d'altra banda es juguen en un sistema-món.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

5O: Què han fet els portugues?

Les eleccions legislatives portugueses fetes aquest diumenge 5 d'octubre del 2015 mostren, entre les persones convocades, els següents percentatges principals:
- 4.065.937 persones (43,07% s'han abstingut.
- 1.979.132 persones (20,96%) han votat Portugal à Frente.
- 1.740.300 persones (18,43%) han votat socialista.
- 549.153 persones (5,82%) han votat el Bloco d'Esquerda.
- 444.319 persones (4,71%) han votat la Coalició Democràtica Unida, del Partit Comunista Portuguès i del Partit d'Esquerra Verda.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Què han fet els catalans-CAC-amb-dret-de-vot el 27S?

Amb el 99,87% escrutat:
- 1.619.658 persones (30,51%) han votat Junts Pel Sí (JxSí).
- 1.197.804 persones (22,56%) s'han abstingut.
- 733.895 persones (13,82%) han votat Ciutadans (C's).
- 521.348 persones (9,82%) han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
- 365.914 persones (6,89%) han votat Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP).
- 348.043 persones (6,56%) han votat Partit Popular (PP).
- 336.093 persones (6,33%) han votat la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).
- 102.772 persones (1,94%) han votat Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
- 29.741 persones (0,56%) han votat el Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA).
- 21.918 persones (0,41%) han votat en blanc.
- el vot de 15.903 persones (0,30%) ha estat declarat nul.
- 14.373 persones (0,27%) han votat Recortes Cero-Los Verdes.
- 1.158 persones (0,02%) han votat Ganemos Cataluña.
- 326 persones (0,01%) han votat Pirates de Catalunya.

Plebiscitàriament, els vots contra la independència (2.087.503 persones) han superat els favorables (1.955.751).

dilluns, 21 de setembre del 2015

Què han votat els grecs en les eleccions del 20 de setembre del 2015?

En les eleccions d'ahir hi havia 9.817.173 votants:
- un 43,45% es van abstenir.
- un 20,06% van votar Syriza.
- un 15,88% van votar Nea Dimokratia (ND).
- un 3,95% van votar Laikos Syndesmos-Chrysi Aygi.
- un 3,55% van votar PASOK-Dimar.
- un 3,14% van votar KKE.
- un 2,31% van votar To Potami.
- un 2,09% van votar ANEL.
- un 1,94% van votar Enosis Kentroon.
- un 1,62% van votar Laïki Enotita.
- un 0,71% van emetre un vot nul.
- un 0,66% van votar en blanc.
- un 0,48% van votar Antarsya-EEK.
- un 0,44% van votar Eniaio Palaiko Metopo.
- un 0,37% van votar Koinonia.
- un 0,30% van votar Dimourgia Xana.
- un 0,16% van votar Dimokritakoi-Koinomia Axion-Pirates.
- un 0,09% van votar l'aliança marxista-leninista (KKE(m-l)-M-L-KKE).
- un 0,07% van votar Patristiki Enosi.
- un 0,05% van votar la coalició EL.LA-D.A.
- un 0,02% van votar Organosi Kommoyniston Diethniston Elladas (OKDE, trotsquistes)
- un 0,02% van votar l'OAKKE (maoistes que denuncien l'imperialisme rus).
- un 0,01% van votar candidats independents.

dijous, 17 de setembre del 2015

Premis Ig Nobel 2015: com desbullir un ou bullit

Ja comença la temporada dels Nobel! El primer estatge el tenim avui al Harvard's Sanders Theatre (19h hora local), on es lliuraran els deu premis Ig Nobel d'enguany. D'una banda, servirà per conèixer més científics excèntrics i/o de cabelleres luxuriants, endinsar-nos en les fronteres del coneixement o patir vergonya aliena. En aquest darrer sentit la història del texà Ahmed Mohamed, de 10 anys, detingut i vexat per haver dut a l'escola un rellotge casolà i mostrar-lo als professors, difícilment serà superable. Els prejudicis racistes, amarats de tecnofòbia, constitueixen un obstacle descomunal per al pensament científic i per a la creativitat en general.

Desbollir un ou: Premi Ignobel de Química 2015

Les lleis de la termodinàmica ens expliquen, entre d'altres coses, la irreversibilitat de molts processos. Bullir un ou, per exemple, és un procés irreversible. Ara bé, podríem dissenyar un procés que, per altres vies, desbullís l'ou bullit? L'albúmina de l'ou fou en l'època clàssica de la bioquímica "la proteïna model", de manera que bullir un ou també és desnaturalitzar proteïna, i desbullir-lo, renaturalitzar-la. La desnaturalització de les proteïnes es pot entendre, a nivell molecular, com l'alteració del plegament natural de les molècules. D'aquesta manera ja entendríem millor el títol d'un article a ChemBioChem del darrer mes de gener: "Shear-Stress-Mediated Refolding of Proteins from Aggregates and Inclusion Bodies". És el dir el replegament mediat per estrès de sacseig de proteïnes desnaturalitzades que es troben en forma d'agregats i cossos d'inclusió.
Són els autors de l'article (Tom Z. Yuan, Callum F. G. Ormonde, Stephan T. Kudlacek, Sameeran Kunche, Joshua N. Smith, William A. Brown, Kaitlin M. Pugliese, Tivoli J. Olsen, Mariam Iftikhar, Colin L. Raston i Gregory A. Weiss) els qui han rebut aquest IgNobel de química. Un dels materials de treball, efectivament, eren ous de gallina bullits, de la clara dels quals extreien lisozima. El que tractaven seguidament era de renaturalitzar la lisozima en qüestió en capes fines de proteïna (d'una micra d'amplada) mitjançant estrès d'estirament. Cal dir que ho aconseguiren, ja no tan sols en lisozima natural, sinó també en lisozima recombinant. A banda de la lisozima, en altres experiments, replegaren caveolina-1 i la PKA, prèviament bullides. En qüestió de minuts, aquestes proteïnes recuperaven la funcionalitat perduda.
Aquesta metodologia resulta 100 vegades més ràpida que els procediments de diàlisi que s'utilitzen actualment per a renaturalitzar proteïnes recombinants produïdes per cultius transgènics de bacteris. Té, doncs, una evident aplicabilitat en biotecnologia, ja que les proteïnes recombinants solen ser produïdes per aquests bacteris amb errors de plegament, que fan que donin lloc a cossos d'inclusió biològicament inactius.
El jurat diu que els llira el guardó per "inventar una recepta química per desbullir parcialment un ou". La recepta és més química que física i, fins ara, l'han limitada a una sola proteïna de l'ou, la lisozima. Tot i amb tot, recollien el premi Ormonde, Olsen, Raston i Weis.

Buidar la bufeta de l'orina: Premi Ignobel de Física 2015

La fisiologia comparada apareix de manera recurrent en els Premis IgNobel, particularment quan és força escatològica. Un article titular "Duration of Urination Does Not Change With Body Size" no podia passar desaparecebut al jurat. L'article el signen Patricia J. Yang, Jonathan Pham, Jerome Choo i David L. Hu, que són els guardonats amb aquest IgNobel. S'enfronten a la qüestió de la durada de la micció amb l'eina habitual de la fisiologia comparada de normalitzar les dades fisiològiques d'acord amb la mida corporal. Segons les seves dades (obtingudes de 41 estudis urològics i/o anatòmics), la majoria d'espècies de mamífers tenen una durada de micció de 7-34 segons, que no sembla relacionar-se amb la mida corporal. Hom ha anomenat a aquesta constància, "la llei d'urinació".
El premi fou recollit per Patricia Yang, David Hu, Jonathan Pham i Jerome Choo. Els autors han promès estendre el marc teòric derivat del model matemàtic que han desenvolupat per la orina a altres ejeccions de fluids animals.

2013 GFM, Video 015: Law of Urination: All Mammals Empty their Bladders over the Same Duration from Gallery of Fluid Motion on Vimeo.


El mot "huh?": Premi Ignobel de Literatura 2015
Sal, ber, rosh i yon. Així escrivia en alfabet llatí Nikolai Marr les que ell creia que eren les quatre arrels darrers a les quals remunta l'etimologia de tots els mots de totes les llengües (excepció feta de les onomatopeies). Eren les quatre interjeccions del primer llenguatge humà. Aquesta teoria ha estat víctima de befes (i d'alguna condemna estaliniana), i ens recorda allò que Heròdot explica de l'experiment de Psamètic. Aquest rei egipci va fer criar uns nadons per uns pastors amb el manament que ningú no els parlés, per veure quina llengua acabarien per adquirir. Com que algú que els escoltà anys més tard els sentís dir "bekos", hom va fer un buidatge de les llengües i trobà que "bekos" en frigi vol dir pa, per la qual cosa algú pensà que el frigi era la més antiga de les llengües.
Mark Dingemanse, Francisco Torreira i Nick J. Enfield es demanen en un article publicat a PLOS ONE en 2013, si la interjecció "uh?" és universal. Uh!, diuen Dingemanse et al., quan han d'utilitzar una partícula inciadora de reparació, és a dir quan no han sentit clarament el que els han dit. En l'article, comparen interjeccions amb aquest valor de 31 llengües diferents, i analitzen converses naturals fetes en 10 llengües. Enfield creu, en efecte, que "huh?" és una interjecció universal, ja que les similitud en forma i funció entre les llengües són més elevades que no pas hom ho esperaria per atzar. No es tractaria, però, d'un gest innat, sinó que es tractaria d'una forma lèxica, convencional, que cal aprendre com qualsevol altra d'aquestes formes.
Els autors no van poder recollir ahir el premi. Ho faran a Amsterdam el primer 3 d'octubre, en el marc del "The European Ig Nobel Show".

L'addició al risc des de la infantesa: Premi Ignobel de Gestió 2015
El que no et mor et fa més fort, diu la dita. Gennaro Bernile, Vineet Bhagwat i P. Raghavendra Rau estrafan la dita per dir-nos que "What Doesn't Kill You Will Only Make You More Risk-Loving". És a dir, que el fet d'haver viscut desastres en la infantesa fa les persones més amants del risc. Els autors ho apliquen al món de la gestió empresarial, reprenent la idea que les experiències vitals d'un executiu conformen l'estil de gestió. En aquest report, Bernile et al. mostren que els executius en cap (CEO) que han experimentat desastres fatals sense patir conseqüències negatives extremes en la pròpia pell, tendeixen a un estil de direcció més agressiu. En canvi, si van patir conseqüències força negatives en experimentar-les, tendeixen a ser més conservadors. La idea d'estudis com aquests és oferir models predictius sobre el comportament d'empreses en funció de la formació/experiència vital dels qui les lideren.
Gennaro Bernile i P. Raghavendra Rau foren els qui recolliren aquest premi.

Sobornar per evitar soborns: Premi Ignobel d'Economia 2015
El jurat ha guardonat amb aquest Premi IgNobel a la Policia Metropolitana de Bangkok que recentment oferia pagaments extres als agents si refusaven de deixar-se sobornar. Darrera d'aquestes mesures, al capdavall, hi ha la confessió d'una certa impotència per contrarestar la corrupció policial. La deriva cada vegada més autoritària del règim tailandès deixa paradoxalment més espais a la impunitat, i la necessitat de comptar amb les forces policials per garantir el sistema social i polític fa que s'adoptin aquestes aproximacions.

Besar és bo per a la salut: Premi Ignobel de Medicina 2015
Els guardonats són Hajime Kimata, Jaroslava Durdiaková, Natália, Kamodyová, Tatiana Sedláčková, Gabriela Repiská, Barbara Sviežená i Gabriel Minárik. Ja en el 2003, Hajime Kimata mostrava que besar redueix les respostes al·lèrgiques cutànies alhora els que els nivells plasmàtics de neutrofina. L'any següent, Kimata mostrava que aquesta reducció s'aconseguia també amb relacions sexuals. Aquests efectes, presents en persones al·lèrgiques al pol·len o als àcars, no es reproduïen en voluntaris que rebien histamina, els efectes de la qual no eren pal·liats per les relacions sexuals. Kimata continuà recercant la base fisiològica d'aquests efectes. En el 2006, va comprovar que besar disminuïa selectivament la producció d'IgE específiques d'al·lergen en pacients atòpics. L'efecte beneficiós el produïen tant besos maternals sobre pacients infantils atòpics, com els besos de la parella en pacients atòpics adults. Kamodyová et al. (2013) estudiaren els besos des d'un altre vessant, el de la violència sexual, els abusos sexuals o l'assetjament sexual. En aquests casos, els besos són imposats per coacció, i la recerca volia saber si en la mostra de la saliva de la víctima podien trobar-se mostres d'ADN de l'agressor. Així dissenyaren un experiment amb dotze parelles heterosexuals voluntàries. Després de besar-se intensament, a diferents intervals, prenien mostres de la saliva de la dona, en la qual analitzaven la presència d'ADN masculí (és a dir, de cromosoma Y). Després de 60 minuts, encara eren capaços de detectar ADN masculí en la saliva femenina. La identificació de l'ADN era possible amb un test estàndard fins a 30 minuts després de besar-se. Per això recomanaven la presa de mostres de saliva de víctimes en casos d'agressió sexual.
El premi el recolliren Jaroslava Durdiaková i Peter Celec. Hajime Kimata trameté un vídeo i serà present en les conferències del 19 de setembre.

Les matemàtiques de la història sobre els 888 fills de Mulai Ismail: Premi Ignobel de Matemàtica 2015

Els qui heu seguit la passada temporada la "Segona Hora" de RAC1, haureu escoltat les històries de joc de trons de Jair Domínguez. No recordo si va haver un lliurament dedicat al mulai Ismail ibn Sharif, el segon monarca marroquí de la dinastia Alauita, que va governar entre 1672 i 1727. Aquest "rei guerrer", també conegut com "el cruel", adornà segons els relats els murs de Meknes amb 10.000 caps d'enemics vençuts. Se l'ha considerat com el pare més prolífic de la història. Algunes fonts parlen de 888 infants. D'altres, més modestes, parlen de 867, 525 fills i 324 filles. Com saber del cert si això és llegenda? Elisabeth Oberzaucher i Karl Grammer empren un model matemàtic per respondre aquesta qüestió. Han generat un algoritme basat en tres models diferents de concepció, amb diferents limitacions socials i biològiques. El primer model considera un accés sense restriccions a un conjunt aleatori de dones. En el segon model, l'accés es limita a un harem. Oberzaucher i Grammer consideren possible engendrar 600 infants mascles en 32 anys amb un harem amb menys dones que no pas les que tenia el mulai Ismail.
Elisabeth Oberzaucher va recollir aquest premi.

Fer anar drets els pollastres com en el Mesozoic: Premi Ignobel de Biologia 2015

Possiblement, el més merescut dels guardons d'enguany, és aquesta recerca que du per títol: "Caminar com dinosaures: pollastres amb cues artificials forneixen pistes sobre la locomoció de teròpods no-avians". Per fer-se'n una idea de l'estudi, hi ha aquest vídeo. Bruno Grossi, Omar Larach, Mauricio Canals, Rodrigo A. Vásquez i José Iriarte-Díaz justifiquen aquesta recerca pel fet que les aus són el millor grup vivent per reconstruir certs aspectes de la biologia dels teròpodes del Mesozoic, en el benentès que les aus són justament teròpodes. La locomoció bipedal, digitígrada i parasagital és un tret comú, però hi ha diferències notables pel fet que les aus segueix una postura més erecta i impulsada per la retracció del fèmur. Amb la cua artificial, hom desplaça el centre de gravetat del pollastre, i es reconstrueix el que podria haver estat postura i la cinemàtica dels dinosaures bipedals.
Grossi, Iriarte-Díaz, Larach i Vásquez recolliren el premi.

El dolor en el diagnòstic de l'apendicitis amb bandes reductores de la velocitat: Premi Ignobel de Medicina Diagnòstica 2015

Banda reductora de la velocitat o ressalt, en aquest cas col·locada per reduir la velocitat just davant d'un pas de vianants
Diallah Karim, Anthony Harnden, Nigel D'Souza, Andrew Huang, Abdel Kader Allouni, Helen Ashdown, Richard J. Steven i Simon Kreckler han rebut aquest guardó per un estudi sobre el diagnòstic de l'apendicitis aguda basat en la sensació dolorosa, quan aquesta ha estat inteferida per haver fet passat en el camí de l'hospital per bandes reductores de la velocitat. En l'estudi s'han inclòs dades de 64 persones que van experimentar aquestes bandes. D'aquestes 64 persones, 34 tingueren efectivament apendicitis d'acord amb el diagnòstic histològic. De les 34, 33 van reportar que, en passar per una banda reductora de la velocitat sentien més dolor. Els autors conclouen, després de l'anàlisi estatística de les dades, que les bandes reductores oferien una millor sensibilitat que no pas altres indicis clínics, com ara la migració del dolor, o la tendror abdominal. Tot plegat, doncs, cal considerar bona cosa demanar als pacients ja en l'ambulància si senten més dolor en passar per una banda reductora de la velocitat.
Karim, Harnden, Ashwdow, D'Souza i Allouni recolliren el premi.

Fer-se picar per abelles a la recerca d'activitats hemolítiques: Premi Ignobel de Fisiologia i Entomologia 2015

Ens expliquen que els pioners de la medicina científica assajaven en ells mateixos les teories fisiològiques, els conceptes patològics i les propostes terapèutiques, amb considerable risc per a les seves vides. El guardó d'enguany el reben dos d'aquests herois, Justin O. Schmidt (*1947) i Michael L. Smith. L'índex de dolor per picada d'insecte de Schmidt (Schmidt Sting Pain Index) fou creat per Schmidt amb la percepció dolorosa del mateix Schmidt. Schmidt et al. (1983) estudiaren les activitats hemolítiques directes de 21 espècies d'insectes picadors, entre els quals la perillosa vespa social Polistes infuscatus, per arribar a la conclusió que les hemolisines no tenen una relació directa amb la toxicitat del verí. Michael L. Smith (2014) aprofundí en l'índex de Schmidt incloent-hi un factor prèviament negligit: la localització corporal de la picada. Smith es deixà picar per abelles de la mel en 25 zones del cos. La dolor Smith l'avaluava en 1-10, emprant com a estàndard intern la dolor provocada per una picada en l'avantbraç. Les tres localitzacions menys doloroses eren el crani, la falange mitjana del dit gros del peu i la part superior del braç (2,3). Les tres localitzacions més doloroses eren el nariu (9,0), el llavi superior i el cos cavernós del penis.
Justin Schmidt i Michael Smith recolliren aquest premi.

dissabte, 5 de setembre del 2015

Càlculs astronòmics de Posidoni

No se'ns han conservat les obres de Posidoni d'Apamea (135-51 a.e.c.), però sí sabem algunes de les seves conclusions a través d'obres com el Llibre II de la Història Natural de Plini.

Comencem:

"Stadium CXXV nostros efficit passus, hoc est pedes DCXXV. Posidonius non minusXL stadiorum a terra altitudinem esse, in quam nubila ac venti nubesque perveniant, inde purum liquidumque et inperturbatae lucis aera"

Si fem cas de Plini, i 1 estadi = 125 passes, això donaria una equivalència aproximada de 184 metres. No obstant, sembla que l'estadi egipci que fa servir Posidoni era més curt, de 157 metres.

Posidoni estima el límit dels núvols i vents en una mica més de 6 km per damunt del nivell del sòl. Això es correspon al límit de la troposfera mitjana d'acord amb la ciència moderna. La troposfera, que conté el 99% del vapor d'aigua atmosfèric, arriba a 17 km, és a dir 2,7 vegades l'estimació feta per Posidoni.

Continuem:

"sed a turbido ad lunam viciens C milia stadiorum"

Posidoni estima la distància a la Lluna en dos milions d'estadis. Això equivaldrien a 300 milions de quilòmetres. La distància mitjana segons la ciència moderna és de 380 milions de quilòmetres, de manera que la de Posidoni és una estimació força acceptable.

Pugem encara més:

"inde ad solem quinquiens miliens"

Posidoni estima la distància al Sol en cinc-cents milions d'estadis. Això són 80 milions de quilòmetres. Segons la ciència moderna, la distància mitjana al Sol és de 150 milions de quilòmetres. Posidoni queda, doncs, a la meitat.

Plini ofereix també altres estimacions. Pel que fa als núvols, cita a autors que posen el límit en 900 estadis. Això serien 140 km, idea exagerada, ja que la ciència moderna fa arrencar "l'espai exterior" a 100 km.

Les xifres de Posidoni ofereix un univers més gran que el de computacions anteriors. Pitàgores havia estimat la distància de la Terra a la Lluna en 126.000 estadis, i la de la Terra al Sol en el doble (252 mil estadis). Pitàgores gosava d'estimar la distància de la Terra a l'esfera d'estels fixos en 378.000 estadis.

dimecres, 26 d’agost del 2015

Les candidatures al Parlament del Parc de la Ciutadella del 27S

Avui apareixen publicats en el DOGC les candidatures a les eleccions del 27S.

Aquestes són les candidatures de la circumscripció de Barcelona:
- 1. Unió Democràtica de Catalunya (unio.cat). Encapçalada per Ramon Espadaler.
- 2. Catalunya sí que es pot (CatSiqueesPot). Encapçalada per Josep Lluís Franco Rabell.
- 3. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Encapçalada per Miquel Iceta.
- 4. Junts pel Sí (JxSí). Encapçalada per Raül Romeva.
- 5. Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). Encapçalada per Anaïs Arranz.
- 6. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's). Encapçalada per Inés Arrimadas.
- 7. Partit Popular (PP). Encapçalada per Xavier García Albiol.
- 8. Candidatura d'Unitat Popular (CUP). Encapçalada per Antonio Baños. El n. 62 hi apareix Anna Coll.
- 9. Guanyem Catalunya (Ganemos). Encapçalada per Ramón González.
- 10. Recortes Cero - Els Verds. Encapçalada per Jordi Martínez Rigol.

A Lleida les candidatures acceptades són UDC, JxSí, PSC-PSOE, PACMA, PP, C's, CUP, CatSíqueesPot, Escons en Blanc, Recortes Cero-EV, Pirates de Catalunya-Per Decidir-ho Tot i Guanyem Catalunya.

A Tarragona les candidatures acceptades són UDC, PSC-PSOE, JxSÍ, CUP, PP, PACMA, C's, Guanyem Catalunya, CatSíqueesPot i Recortes Cero-EV

A Girona les candidatures acceptades són UDC, PSC-PSOE, JxSÍ, PACMA, PP, CatSíqueesPot, C's, Recortes Cero-EV, CUP, Pirata.CAT/XDT i Guanyem Catalunya.

dilluns, 20 de juliol del 2015

Les set passes de Junts pel Sí: unes eleccions plebiscitàries-constituents

Repassem un moment els set punts de Junts pel Sí, la candidatura de Raül Romeva a les eleccions del 27S:
- declaració solemne d'obertura del procés d'independència.
- procés d'elaboració del Projecte de Constitució.
- posada en funcionament de les estructures del nou Estat i gestió ordinària de la Generalitat.
- proclamació de la independència i desconnexió de l'ordenament jurídic espanyol vigent.
- procés d'aprovació de la Constitució, per Parlament i després en referèndum. Això hauria de concloure abans de l'estiu del 2017.
- en cas de bloqueig per l'estat espanyol, proclamació de la independència i aprovació de la Llei de transitorietat jurídica

divendres, 26 de juny del 2015

Plebiscitàries, constituents, autonòmiques

Els moviments de protocandidatures per al 27S comencen, a la vegada que els primers preparatius de l'administració per fer-les. Cadascú hi ha va amb ànims diferents. Hi ha els partits que les consideren autonòmiques i prou, dels quals és Ciutadans (C's) qui sembla més ben posicionat, i que ja tindria pensada Inés Arrimadas com a candidata. La idea del "canvi sensat", del "constitucionalisme", de la compaginació del sentiment patriòtic català-espanyol-europea, seran els eixos-força de la llista de C's. Veurem fins quin punt, PSC o PP poden desmarcar-se. I caldrà veure si UDC (+Construïm?) és capaç de vendre el full de ruta aprovat per la mínima el 14 de juny.

Qui ha de convocar les eleccions en darrer terme és el president Artur Mas. Per Mas les eleccions del 27S són plebiscitàries. I ací cal entendre la seva insistència en una llista unitària. Dissabte passat, llençava l'envit a ANC-Òmnium-AMI. És possible que aquestes entitats no facin el pas, i sigui CDC o una plataforma "ad-hoc" la que hagi de fer la dita llista unitària ("Llista per la Llibertat"?).

Unes plebiscitàries, de què? Aquest és el perill de la llista unitària. Que sigui indefinida quant al contingut (independència/autodeterminació, independència però sense saber com, etc.) o que siguin vistes com un plebiscit a Artur Mas o, encara pitjor, als cinc anys de governs de CiU.

És la por a una interpretació plebiscitària inadequada la que anima els partidaris de les "llistes múltiples pel Sí". Els qui més vocals són en aquesta defensa són ERC i el seu entorn, que podria convergir en una Aliança per la República Catalana.

Més justificació sembla que tenen per distanciar-se de la "Llista del President", els qui proposen un "inici constituent", una "ruptura constituent" o un "procés constituent". En aquest espai, la Crida Constituent vol combinar l'element plebiscitari (el "sí") amb l'element constituent.

Però una altra part de l'espai no considera viable la noció plebiscitària de Mas. És en aquest espai on es pot articular una llista de "Catalunya en Comú" (CeC). Ara bé, la concepció "constituent" d'aquest espai és diversa.

Amb les dades electorals a la mà, és probable que el "plebiscit" no aconsegueixi el 50% dels vots emesos, ni tan sols sumant-hi les llistes que explícitament s'hi hagin posicionat. Encara menys majoria tindran les candidatures explícitament partidàries de la "ruptura constituent". En aquest escenari, les eleccions del 27S esdevindran merament autonòmiques, amb un parlament amb set o vuit grups, i amb cap d'ells amb més de 40 escons. La situació de "taules" persistirà.

dimecres, 17 de juny del 2015

Els Sis Criteris Bàsics d'Unió i trencadissa parcial de CiU

El procés participatiu d'UDC del passat 14 de juny ha culminat ara un trencament parcial de CiU. Els consellers d'UDC abandonen el govern Mas, bo i que mantenen la Federació en el Parlament i en els òrgans locals.

Amb aquesta trencadissa parcial, UDC vol fer bons els seus sis criteris de cara al "procés".

Recordem que aquests criteris foren ratificats pel 51% de la militància d'UDC que s'expressà en el 14 de juny, és a dir per poc més de 1.000 persones.

Són criteris, però, rellevants. Es pronuncien des d'un "compromís amb el procés" i des del "catalanisme integrador". Són sis:
- 1. Sobirania. És a dir el criteri de no renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya. Fixeu-vos que hom parla d'aspiració, no de sobirania.
2. Democràcia. Presa de totes les decisions de forma netament democràtica, d'acord amb el criteri de la majoria de vots de la ciutadania.
3. Diàleg. És a dir, diàleg entre el govern de Catalunya i el govern de l'Estat [espanyol]. Aquest diàleg es fa "sense renúncies prèvies" i amb voluntat de persistència. S'entén el diàleg com una forma de guanyar complicitats al si de la Unió Europea.
4. Seguretat jurídica. Així, UDC exclou explícitament "una eventual Declaració Unilateral d'Independència", però també "l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat".
5. Europa. UDC descarta qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora d ela Unió Europea.
6. Cohesió, en referència a la "cohesió social i territorial de la nostra nació".

dilluns, 25 de maig del 2015

Què han fet els espluguins el 24M?

La "festa post-electoral" a l'Ateneu d'Esplugues, amb presència dels equips de campanya de la CUP-PA (1 regidor) i de Canviem Esplugues (CE; 1 regidor), així com de candidats de llista d'ERC (amb dos regidors, de manera que Hermínia Villena seurà al consistori), tenia un cert ressò triomfalista.

Vegem, però, què han fet els espluguins convocats a les urnes (34.738) el diumenge 24 de maig:
- la majoria minoritària (14.786; 42,56%) s'ha abstingut.
- 7.513 persones (21,63%) han votat PSC-CP, obtenint 9 regidors.
- 2.331 persones han votat C's (6,71%), obtenint 2 regidors.
- 2.027 persones (5,84%) han votat ERC-GxE-Avancem-AM, obtenint 2 regidors.
- 1.970 persones (5,67%) han votat PP, obtenint 2 regidors.
- 1.935 persones (5,57%) han votat ICV-ME-AS CAT-E, obtenint 2 regidors.
- 1.578 persones (4,54%) han votat CiU, obtenint 2 regidors.
- 1.156 persones han votat CUP-PA (3,33%), obtenint 1 regidor.
- 1.135 persones han votat CE (3,27%), obtenint 1 regidor.
- 288 persones (0,83%) han votat PxC.
- 239 persones (0,69%) han votat en blanc.
- 140 persones (0,40%) han fet vot nul, per bé que alguns d'aquests vots nuls eren de paperetes blanques.

dijous, 7 de maig del 2015

Processos constituents i continuïtat jurídica

Avui a Can Basté, Pablo Iglesias ens ha dit, en poques paraules, que el referèndum sobre la independència no és possible per raons jurídiques, de manera que qualsevol procés constituent "català" requereix l'obertura prèvia d'un procés constituent "espanyol".

Acceptem per un moment les premisses. La premissa jurídica general sobre els límits i la premissa particular sobre la jurídica. Com convocar una Assemblea Constituent amb aital respecte a la continuïtat jurídica? Algú dirà que caldria primer reformar la Constitució per poder convocar-la. D'altres, que l'Assemblea seria prèvia a qualsevol reforma. En tot cas, el mur dels 2/3 del Congrés, 2/3 del Senat, eleccions generals, 2/3 del Congrés, 2/3 del Senat i referèndum és una tasca hercúlia. Possible, és possible. Però és molt més probable un col·lapse de facto del sistema constitucional, que ens deixés a tots atrapats en una continuïtat fictícia.

dimecres, 6 de maig del 2015

Una fiscalitat municipal justa, ambiental i solidària

La Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària ha tramès unes 45 propostes de fiscalitat municipal a les candidatures de les eleccions locals del 24 de maig del 2015.

Vegem-ne alguns exemples:
- per un Impost de Béns Immobles (IBI) més just, proposen: a) introduir equitat entre municipis i entre la mateixa ciutadania amb una valoració cadastral més periòdica (de 8 anys com a mínim); b) reforçar la progressivitat de l'IBI a través del gravamen d'acord amb el valor de la propietat i reduir els coeficients per a immobles residencials; c) bonificar l'import de l'IBI en casos de desocupació o d'ingressos inferiors a l'SMI; d) introduir criteris ambientals (bonificacions per a habitatges eficients, d'aprofitament d'energia solar; e) desincentivar els pisos buits (recàrrec del 50%); f) revisar les exempcions d'IBI per interès general, i orientar-les a l'activitat més que no pas al subjecte.
- impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM): a) regular l'impacte contaminant (amb un augment progressiu per als vehicles molt contaminants); b) aplicar i publicitat bonificacions per a vehicles elèctrics o híbrids; c) afegir variables de cost, emissions i d'antiguitat
- impost sobre l'activitat econòmica (IAE): a) bonificacions per a activitats empresarials que comencen i encara no tenen beneficis; b) bonificacions per la creació de llocs de treball amb contracte indefinit; c) bonificacions per preservació del medi ambient i accessibilitat; d) dedicar més recursos personals i financers a inspeccions.
- impostos sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO).
- impost sobre el valor dels terrenys de naturalesa urbana (IVTNU): a) ajustar millor l'impost al valor dels béns immobles; b) exempció en casos de desonament.

Les propostes fan referència a evitar els sobrevostos abusius en serveis municipals gestionats per empreses privades. No pas menys important, són les garanties en matèria de transparència i participació en el pressupost municipal.