Si no pot ser el 9N...

...doncs serà un altre dia. Això ve a dir la vicepresidenta Joana Ortega. En principi, sembla assenyat. La doctrina de "l'ara o mai", és perillosa perquè ja es va fer servir fa tres o quatre dècades, i si llavors no va ser, no serà mai. No. En principi, si no és el 9N, serà el 16N, el 23N, etc. La qüestió central no és la celeritat, sinó si hom vol fer quelcom per remoure obstacles o, senzillament, es tracta de mirar-s'ho. Si hom espera el permís de l'estat espanyol, de res no servirà ni fer Diades espectaculars ni fer plebiscitàries cada dos anys.

Paga Pujol

Ja fa una setmana de la "confessió" de Jordi Pujol. Des de llavors sembla que ha plogut molt. No sabem encara si ens hi hem de referir com a "ex-ex-president de la Generalitat". Mentrestant, els diaris dediquen pàgines especials als escàndols del "clan Pujol". La mateixa confessió de Pujol, en parlar d'una herència paterna llegada als néts, ha motivat recerques en hemeroteques del 1959 (*). Les vides de Florenci Pujol i de David Tennenbaum han estat discutides, recorrent a quatre tòpics judeofòbics i catalanofòbics. Alhora, les evasions del clan Pujol han estat defensades en algun rodal com un gran gest de desobediència contra les autoritats colonials. En determinats mitjans, hom ha passat del "CataloniaIsNotCiu", a presentar Pujol com l'encarnació mateixa de la catalanitud, de l'avara povertà, de la lumpenburgesia barcelonina, de la cleptocràcia. Els damnificats de la Banca Catalana han estat reivindicats, mentre altres provaven de salvar de l'incendi de la figura pujoliana alguns volums d'Edicions62 o de l'Enciclopèdia Catalana. Uns diuen que la confessió de Pujol posa fi al "procés català", en demostrar que tan lladregota és l'oligarquia catalana com l'espanyola. Uns altres diuen que la caiguda de Pujol és la confirmació de la mort del "peix al cove", d'aquell estrany nacionalisme "no-independentista", de l'autonomisme en definitiva. El 3% o més. Les extorsions i les adjudicacions de contractes públics. Algú ens diu que això ja no passa, que les "reformes" i la lluita contra la "corrupció" fan impossible que es reeditin aquestes coses, pròpies dels anys 1980, dels anys 1990 o dels anys 2000. Caldrà deixar passar un parell de dècades per escandalitzar-nos dels Pujols dels nostres dies.

Catòlics i protestants en la Catalunya d'en Mas-Colell

Llegim a la premsa (p. ex., a 324.cat) unes declaracions del conseller d'economia Mas-Colell. Són rellevants pel càrrec de qui les expressa, i també per la persona que hi ha darrera del càrrec. Les declaracions les va fer en unes jornades organitzades pel diari econòmic "Expansión".

Bàsicament, Mas-Colell ens diu que el "conflicte" entre "Espanya" i "Catalunya" va per llarg. No és cap descoberta. Les coses que vénen de llarg solen anar per llarg. També ens diu que cal no oblidar que les causes del conflicte no són merament "econòmiques", cosa que és encara més certa si hom té una visió restringida de lo que és l'economia. Finalment, Mas-Colell diu que en aquest escenari de conflicte perllongat caldria seguir dos consells:
- "que ser sobiranista o no sigui viscut com un fet completament legítim, com ser catòlic o protestant"
- que "la vida política i l'econòmica segueixen el seu camí sense interferir-se".

Mirem primer el primer consell. Mas-Colell entén per "sobiranista" qui defensa la sobirania/independència de "Catalunya". I cal dir que entén per "no-sobiranista" qui defensa, justament, la sobirania d'"Espanya" sobre "Catalunya". "Sobiranistes" i "no-sobiranistes" són igualment sobiranistes, doncs, de manera que potser convindria una terminologia més clara. Des d'una perspectiva catalanocèntrica, podríem abusar i dir que hi ha "sobiranistes" (sense adjectiu, sobiranistes "catalans") i "jussanistes" (sense adjectiu, jussanistes "catalans", que en defensen el caràcter jussà sota una "Espanya" sobirana). Però el nucli del consell és presentar aquestes "dues" opcions com opcions "completament legítimes", posant com a exemple la relació entre "catòlics" i "protestants". Mas-Colell, naturalment, té present la situació actual d'Alemanya, on "catòlics" i "protestants" coexisteixen la mar de bé, com a opcions personals derivades de conviccions religioses, tradicions familiars o fins i tot identitats regionals o ideològiques. Tant és així que la CDU fou el resultat de la fusió de la democràcia cristiana catòlica i de la democràcia cristiana protestant (al seu torn, aquesta, producte de la reconciliació política de luterans i calvinistes).

El segon consell demana una separació. Si l'estat liberal va nàixer defensant la separació de l'estat i de la religió, ço que es demana ara és la separació de la "vida política" i de la "vida econòmica". De nou, caldria poar en els textos de Mas-Colell per sapiguer on comença una i acaba l'altra, bo i més ara que és conseller "polític" de qüestions "econòmiques". La no-interferència, en aquest sentit, s'entén mútua. L'administració "deixa fer i deixa passar", i el "món empresarial" es limita a actuar en la quotidianeïtat del mercat sense entrar en aventures polítiques. Això és senzillament fantàstic, car la política no és més que economia concentrada.

El conflicte "perllongat" anunciat per Mas-Colell implica sobretot un desig. Que continuï la "tensió" sobiranista que justifica l'existència i les polítiques actuals de la Generalitat. Resoldre la "tensió" bé a través de la independència o a través de la desaparició de l'autonomia política, suposaria la fi d'aquesta continuïtat. Així doncs, cal que hi hagi dues comunitats diferenciades, la "sobiranista" i la "no-sobiranista", i que sigui al voltant d'aquestes dues comunitats que s'articuli la vida política de les properes dècades. "Catòlics" i "protestants" protagonitzaren les guerres de religió dels segles XVI i XVII, i es projecten políticament fins ben entrat el segle XX. Mas-Colell demana que el xoc polític entre "sobiranistes" i "no-sobiranistes" es faci de manera pacífica, a través de les successives conteses electorals. Així, uns i altres protagonitzaran la "vida política". En la "vida econòmica", on no ha d'haver-hi interferències, també hi haurà aquestes dues comunitats, però en tot cas hauria de regnar un apoliticisme professional.

En aquesta perspectiva, fins i tot que momentàniament hi haguessin canvis d'estatus, ara amb una "Catalunya" independent, ara una altra vegada amb una "Catalunya" dependent, no hauria de produir més ensurts, i seria simplement el reflex de les correlacions polítiques de "sobiranistes" i "no-sobiranistes".

Terratrèmol d'Alpicat

El comunicat de l'Institut Cartogràfic i Sismològic de Catalunya situa l'epicentre entre Torrefarrera i Lleida. El sisme tingué lloc la mitjanit de dimarts a dimecres, amb una magnitud de 1,9. A Alpicat el notaren, i reporten també testimonis que sentiren just abans del sisme un soroll sec.

La qüestió d'Iceta

Ja fa alguns dies que Miquel Iceta considerava que la qüestió (doble qüestió aniuada) que hom s'havia tret del barret per consensuar el passat de desembre una "consulta" sobre la independència era un nyap. Que és un nyap és obvi. Però és remarcable la contraproposta constructiva que ens ofereix:

Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura?

Es tracta d'una qüestió indirecta. Possiblement, sobrera i tot, cal aquestes negociacions poden ser establertes en qualsevol moment, i de fet es produeixen en el marc normal de funcionament de les institucions.

En tot cas, Iceta esmenta no una negociació oberta, sinó tancada per tres punts bàsics:
- caràcter nacional de Catalunya.
- pacte fiscal solidari.
- blindatge de les competències en llengua i cultura.

Tancada?

Anem punt per punt

"Caràcter nacional de Catalunya". Això no vol dir res. En l'actual bloc constitucional-estatutari, "Catalunya" és reconeguda com una "nacionalitat". Això és ja "caràcter nacional", de manera que Iceta inclou en el punt quelcom que ja és establert. Fins i tot reconèixer "Catalunya" com a "nació" tampoc no seria gran cosa. La qüestió bàsica és si es reconeix "Catalunya" o "Països Catalans" com una nació sobirana, i no com una part de cap altra "nació" ni "nació de nacions". Algú podria dir que tot plegat són mots buits. Possiblement. Raó superior per descartar aquests mots de qualsevol "negociació".

"Pacte fiscal solidari". Una altra vaguetat. En l'actualitat ja existeix un "pacte fiscal" que, per cert, el govern del tripartit 2.0 qualificava del millor de la història. El mot "solidari" és enganyós. El model fiscal actual és extremadament solidari, amb un bombeig continu de diners de les classes productives envers les grans elits financeres i burocràtiques. Però és evident que Iceta no es refereix a revertir aquesta solidaritat interclassista, sinó a reflexionar sobre la solidaritat interterritorial. Què hauria de dir en aquest punt el "pacte fiscal solidari"? Si limités els dèficits fiscals territorialitzats, el nom de "solidari" seria força irònic. Si no els limités en absolut, el nom de "pacte" fa riure.

"Blindatge de les competències en llengua i cultura". Iceta interpreta el conflicte en claus d'identitat lingüística i cultural. Si fos consegüent, podria haver dit en aquest punt "garantir la igualtat de tracte, en els respectius territoris, de les llengües i cultures d'Espanya". No ho fa. S'estima més parlar d'unes competències en llengua i cultura. Podrien fer la broma de si es refereix de blindar les competències estatals en aquestes matèries, per garantir la uniformització lingüística i cultural. Pel context, pensem que es refereix a les de la Generalitat. Ara bé, "llengua i cultura" són un àmbit transversal. Voler blindar-les sense blindar àmbits com els mitjans de comunicació, l'educació, el món socioeconòmic o el lleure, és tindre un concepte força folclòric de la "llengua i cultura".

Pèire Bèc (1921-2014)

El passat 30 de juny del 2014, es moria a Potchiers Pèire Bèc, qui durant gairebé vint anys (els anys 1960 i 1970) havia estat president de l'Institut d'Estudis Occitans. Marçal Girbau n'ha glossat la figura com un dels "eretièrs e continuadors dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana".

Pèire Bèc va nàixer a París l'11 de desembre del 1921, fill de pare gascó i de mare antillana. El 1931 tornaren a la terra pairal, establint-se a Casèras (Comenge). La llengua, denominada caserès, o directament patuès, era ben viva alhora que negligida. Va completar els estudis secundaris i va passar per feines diverses mentre es preparava per passar el batxillerat. En el 1939, fou durant un temps, pels seus coneixements lingüístics, intèrpret pels republicans espanyols exiliats. Després va fer de vigilant nocturn a una oficina postal. La joventut li fou marcada per la guerra: entre el 1943 i el 1945, fou deportat a Alemanya per fer-hi el Servei de Treball Obligatori. No fou fins després de la guerra que va passar el batxillerat i completà estudis d'alemany i d'italià. Compaginà a París l'ensenyament de llengües amb els estudis de lingüística romànica a la Sorbona. S'hi va doctorar finalment en el 1959.

Llavors ja era una figura destacada en l'occitanística. Havia publicat un volum de poesia (Au briu de l'estona, 1956). En el 1962 assumí la presidència de l'Institut d'Estudis Occitans. En el 1963, esdevingué professor de llengües i literatures de l'Edat Mitjana a la Universitat de Potchiers. En el 1968 llegí i publicà una nova tesi, Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans". Dins l'IEO renovà la tasca de l'estandarització de l'occità, és a dir de la construcció d'un occitan larg. Ell mateix en la seva obra literària, en vers ("La quista de l'Aute", 1971; "Sonets barròcs entà Isèut", 1979; "Cant reiau", 1985) i en prosa ("Contes de l'unic", 1977; "Lo hiu tibat. Racontes d'Alemanha", 1978; "Sebastian", 1981; "Contes esquiçats", 1984; "Racontes d'ua mòrt tranquilla", 1993; "Entà créser au món", 2004) emprava la llengua gascona que li era pròpia. En la tasca acadèmica el seu objecte estudi principal és la literatura occitana dels segles XII-XV, tant la pròpiament trobadoresca com la prosa, que contextualitza a més en un concepte de "civilització medieval". L'altre objecte d'estudi és la filologia romànica ("Manuel pratique de philologie romane", 1969).

No és estrany que, juntament amb Jacme Taupiac i Miquèu Grosclaude, fos membre de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranès (1983), única variant de la llengua occitana que ha estat reconeguda com a oficial i pròpia del seu territori. De fet, Bèc havia confirmat la seva participació en la constitució de l'Institut d'Estudis Aranesi, que el passat mes d'abril era reconegut com a acadèmia i autoritat lingüística a Catalunya de l'occità.

De cinc a una: la llei de consultes i el 9N

En el seu moment, el Consell de Transició Nacional parlava de cinc vies per a convocar un referèndum sobre la independència. D'aquestes vies, la que passava per les Corts espanyoles, ja fou assajada. Ara, el Consell de Transició Nacional aclareix el panorama i assenyala ja únicament la llei de consultes. La llei vigent o una de nova, doncs, esdevé el vehicle per a la consulta pactada pel 9N.

Candidatures unitàries

És obvi que els sistemes electorals vigents, en les diferents demarcacions (municipal, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, comunitària, etc.), no són pas perfectes, si és que n'hi pot haver de sistemes de representació "perfectes". Tots impliquen un joc tàctic, renúncies, sacrificis, pinces al nas, i tant tiben de la corda que, tot sovint, l'abstenció, més o menys activa, és percebuda com l'única resposta digna. Els sistemes electorals que vigeixen en el nostre territori segueixen, tots, amb alguna excepció negligible, un sistema de representació proporcional i de vot únic. O votes la llista, o no la votes. Com s'ha construït la llista i com s'associa a un programa és cosa que queda a la babalà, més enllà d'una sèrie de criteris (com evitar-hi disparitats de gènere).

Tot plegat, la qüestió electoral no pot tancar la "vida", ni tan sols pot tancar la "lluita institucional". L'electoralisme presenta unes exigències que poden topar amb els requeriments generals de la "lluita institucional" i de la "lluita més general". Cada procés electoral parteix dels resultats anteriors, que impliquen ajuts i espais públics a les candidatures que parteixen d'una millor representació. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de representació és, diuen, llençar el vot. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de guanyar realment, és aconseguir uns representants d'oposició simbòlica, que enforteixen més el sistema que no pas el roseguen. Presentar una candidatura amplíssima, obertíssima, etc., implica el risc de fer-hi entrar elements indesitjables i d'aconseguir victòries electorals pírriques.

Evitar el risc de la "poca representació" i evitar el risc de la "representació diluïda" és el missatge que plana aquests dies en les propostes conductores, més o menys nítides, per bastir candidatures alternatives, d'unitat popular, de transformació, d'instituència, als diferents municipis on hi haurà eleccions (presumiblement) el proper mes de maig del 2015.

També hi ha propostes de candidatures d'unitat o de transversalitat per a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella, tinguin aquestes lloc el novembre del 2014 o ja entrat el 2015 o el 2016.

Vegem primer aquesta segona proposta. És la repetició de la consigna CiU+ERC del 2003. Però ara ja no es tractaria d'un pacte post-electoral de govern, com un pacte pre-electoral. Altrament, el pacte hauria d'atreure també altres forces polítiques i, encara més, elements que són contemplats com a "independents". Aquesta candidatura unitària serviria especialment el caràcter "plebiscitari" de les properes eleccions autonòmiques. Suposem que tothom hi signa. Que realment es basteix aquesta candidatura de "Front Patriòtic". El triomf electoral és cantat, però després, què?. Negociacions amb Madrid? Declaració unilateral d'independència? Procés pragmàtic per la via del fet? Un perfil baix conduiria a una situació ben perillosa. El Front Patriòtic podria enquistar-se en una mena de "Partit Català", perfectament integrat en un sistema polític espanyol. La contrapartida seria que l'oposició a aquest govern de "Partit Català" el capturarien forces polítiques que, de manera explícita o no, són sucursals de partits d'àmbit polític (estatal) espanyol.

Així doncs, no són gaire innocents els qui demanen aquesta "candidatura unitària".

I l'altra opció? Bé, l'altra opció, com la primera, també pot conduir a un enfortiment del sistema. En la situació de crisi que viuen els partits socialdemòcrates i post-eurocomunistes, en la qual l'estat francès ocupa un lloc d'avantguarda, posar-hi tots els ous en aquest mateix cistell foradat condueix a una trencadissa òbvia. Tampoc no plorarem pas per segons quins ous.

La cimera de Ieper

Com cada mig any, té lloc la "Cimera de la Unió Europeu", amb la reunió del Consell Europeu que presideix Herman Van Rompuy i que integren, a banda d'ell, els 28 caps de govern (o d'estat) dels 28 estats membres d'aquesta Unió sui generis. Aquestes reunions es fan normalment a Brussel·les, però enguany es trasllada a una altra localitat flamenca, Ieper (Ypres en francès normatiu). El trasllat es deu a com s'associa el nom d'aquesta ciutat a les crueltats de la Primera Guerra Mundial. Precisament, demà dissabte, farà cent anys justos de l'assassinat dels prínceps hereus de l'Imperi Austro-hongarès, fet que normalment es considera detonant de la guerra, que acabaria per esclatar un mes després. Els paral·lelismes amb la situació actual són inevitables, i els dirigents de la UE s'afanyen a recordar com ara la UE és un projecte de "pau, solidaritat i cooperació". La Europa Festung, però, és exportadora de misèria i de guerra. Internament, les pugnes entre les diferents agrupacions de les classes dirigents desmenteixen fins i tot la idea de "pau interna", per no parlar en les ofensives antisocials que aquestes mateixes classes realitzen contra les classes populars del subcontinent.

La Cimera servirà per elegir Jean-Claude Juncker com a President de la Comissió Europea. Juncker, malgrat haver dimitit dels seus càrrecs el juliol de l'any passat per escàndols relacionats amb els serveis secrets, fou rescatat del purgatori pel Partit Popular Europeu, que el presentà com a candidat en les eleccions del passat mes de maig. La comèdia de presentar candidats a la Comissió Europea a través d'aquelles eleccions va anar pel camí del pedregar, tan bon punt alguns governs estatals, particularment el britànic, van anunciar que vetarien Juncker.

Una vegada configurats els grups del Parlament Europeu (populars: 274; socialdemòcrates: 196; liberal-demòcrates: 83; Verds-Aliança Lliure Europea: 57; conservadors-reformistes: 57; Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica: 35; Europa de la Llibertat i de la Democràcia Directa: 31), tot torna a la normalitat burocràtica de cada dia a la UE.

La mobilització sindical funciona: la secció sindical de la COS a Scolarest

Després d'uns dies de mobilització pel cas d'un acomiadament, COS Scolarest ha comunicat que ha aconseguit la readmissió de la treballadora. Fins i tot en sectors, com el lleure, amb una força de treball jove, en situacions de precarietat, fragmentació, poca valoració social, etc., l'organització sindical de base obté alguns resultats en respostes reactives a abusos.

La protecció social en el món - el report 2014-2015 de l'Organització Internacional del Treball

Aquest dissabte tindrà lloc a la Barceloneta la Segona Trobada d'Unitat Popular. És simptomàtica la divisió en tres debats paral·lels en el primer punt del programa: a) "Els sindicats i l'autoorganització en el món dels treballs"; b) "Els drets socials i la defensa del bé comú avui"; c) "La crisi del sistema de partits i la democràcia representativa". Aquesta concepció "laboral-social-política" és la base precisament de recloure els treballs a l'esfera privada, excloure les persones treballadores de l'esfera política, i fer co-dependre la "cobertura social" dels drets "adquirits" en el primer àmbit i de les "concessions" que facin els governs. Aquesta és, al capdavall, la visió d'organismes oficials, com l'Organització Internacional del Treball, i la dels seus reports periòdics. Un exemple el tenim en el Report Mundial sobre Protecció Social 2014-2015, publicat el passat 3 de juny.

La "protecció social" s'entén estructurada en àrees: 1) protecció social d'infants i famílies; 2) protecció social de les persones en edat de treballar; 3) pensions de vellesa; 4) cobertura sanitària.

La justificació de la protecció social d'infants i famílies es trobaria en els "drets dels infants". Sense aquesta protecció, la cantarella habitual de la "igualtat d'oportunitats" és paper mullat. La mortalitat infantil diària és de 18.000 persones, la major part degudes a causes que es podrien evitar amb una protecció social adient. Sense una protecció social a les famílies, les mesures legals contra el treball infantil per garantir l'accés a l'educació queden en un no res. El report analitza la situació en els diferents estats, i remarca que en 75 estats no hi ha cap programa de protecció, mentre que en els 108 on sí hi ha legislació, molt sovint no cobreix més que una petita part (la més vulnerable) de la població. La inversió pública en aquests programes és del 0,4% del PIB, per bé que hi ha molta disparitat entre les àrees amb major inversió (Europa Occidental, 2,2%) i les de menor (0,2% a Àfrica, Àsia i Pacífic).

La protecció social per a les persones en edat de treballar se centra en la qüestió de la seguretat d'ingressos. Per a la classe treballadora i altres capes populars, hi ha l'amenaça permanent de la desocupació, d'accidents i malalties laborals, de discapacitats, d'enfermetats i de la maternitat, que poden fer reduir o anul·lar els ingressos. La inversió pública en aquests programes és de 2,3% del PIB, de nou amb fortes variacions regionals, des del 0,5% a Àfrica al 5,9% que trobem a l'Europa Occidental.

Element cabdal en aquest apartat és la protecció contra la desocupació. Les mesures contra la desocupació temporal són dissenyades també per facilitar els canvis estructurals de l'economia, estabilitzar la demanda agregada en situacions de crisi laboral i reduir el pes de l'economia "informal". Ara bé, aquests programes no cobreixen més que a una part reduïda de la població treballadora (28%), fonamentalment concentrada a Europa (80% de cobertura) i Amèrica Llatina (38%), mentre que el grau de cobertura és del 21% a l'Àsia Sud-Occidental, el 17% en l'Àsia-Pacífic, i el 8% a Àfrica. Si ho expressem en els percentatges de la població desocupada que rep prestacions específic, la cobertura és encara inferior, amb una mitjana mundial del 12% (64% a Europa Occidental, 7% a Àsia-Pacífic; 5% a l'Amèrica Llatina i el Caribe; menys del 3% a Àfrica i Àsia Sud-Occidental).

Un altre aspecte relació és la protecció contra lesions i malalties laborals. Tan sols el 33,9% de la força de treball mundial és coberta per legislacions que obliguen a l'assegurança contra accidents laborals i malalties professionals, percentatge que arriba al 39,4% si afegim les legislacions que preveuen una cobertura voluntària. A la pràctica, però, el grau de compliment de les legislacions és baix en la majoria de països, on la cobertura és, a fi de comptes, insuficient per l'impacte familiar de la sinistralitat laboral. En el sector informal la situació és més dramàtica. El report constata la tendència a abandonar el sistema basat en les compensacions patronals per un mecanisme d'assegurança social.

La cobertura de discapacitats per garantir una seguretat d'ingressos, l'accés a l'assistència sanitària i a mesures d'inclusió social és enormement negligida. A banda de la cobertura contributiva, tan sols 87 estats presenten sistemes no-contributius en les seves legislacions.

La protecció legal obligatòria de la maternitat únicament cobreix el 40% de les dones treballadores en actiu. Si s'afegeix la cobertura optativa, la xifra arriba al 48%. L'incompliment d'aquesta protecció a Àsia-Pacífic, Amèrica Llatina i Àfrica, fa que la xifra real de cobertura sigui del 28%. La cobertura se centra en les etapes finals de la gestació i els primers temps després del part, la qual cosa obliga fins i tot a les beneficiàries a accelerar la seva reincorporació a la feina.

Pel que fa a la gent gran, hi ha un 48% que no rep cap mena de pensió. Entre els que en reben, són molts els que tenen una pensió insuficient. La perspectiva d'una baixa o nul·la pensió fa que moltes persones treballadores grans provin d'allargar el màxim possible la seva vida laboral, amb feines cada vegada pitjor pagades i més precàries. Com que les exigències dels sistemes de seguretat social van per damunt de la realitat dels mercats de treball, un 58% de les persones en edat de treballar no tenen perspectives de cobrar una pensió contributiva de vellesa.

La cobertura universal de salut abasta tan sols al 39% de la població mundial. En els països més empobrits, el percentatge per sota del 10%. De fet, de la despesa sanitària global, el 40% recau personalment en els mateixos malalts. Fins i tot la població mundial amb cobertura sanitària veu com hi ha aspectes no-coberts, altres sotmesos a re-pagaments i que sovint la ràtio de personal sanitari:població assistida és enormement baixa. Per garantir una bona ràtio global, a banda d'una redistribució de la força de treball sanitària, caldria la creació de 10,3 milions de llocs de treball en el sector.

Procés constituent per decidir-ho tot

La qüestió de la llei orgànica que havia de fixar l'abdicació del rei Joan Carles I i donar pas al procediment de successió semblava que hauria de ser pur tràmit. I, ho serà, ja que una bona mà de diputats, de la mà del PPSOE i forces annexes, l'aprovarà. Esperem que CiU tingui el senderi per, si més no, no votar-hi a favor. Les concentracions d'ahir al vespre reclamaven, des de referèndums a repúbliques, passant per processos constituents. En el "procés" que ha de conduir a l'establiment d'una República Catalana a partir de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, algunes veus mostraven preocupació. És evident que és més fàcil guanyar el SíSí el 9N si l'alternativa del No i del SíNo és el continuïsme pur, que si hi ha una perspectiva de canvi de règim.

Un canvi de règim no ha de ser una mera "segona transició" de canvi de rei i de maquillatge. Tampoc no ho pot ser un mer "canvi de fronteres" que deixi incòlumes totes les estructures. Sense autodeterminació, però, no pot haver-hi tampoc cap entesa possible entre els diversos projectes nacionalitaris que conviuen, sense anar més lluny, a la Regió de Barcelona. Les banderes espanyoles tricolor, les estelades blaves o vermelles, les banderes vermelles i/o negres, i tots els altres colors de l'arc, no haurien de fer-se trampes en aquest sentit. Cal un procés constituent que ho qüestioni tot, que no dongui per suposades o per neutrals cap de les estructures existents. Un procés constituent des de la base i des de la localitat és infinitament més complex que un referèndum, però no hi ha excuses. Els referèndums, en tot cas, s'haurien de convocar sempre en el marc d'aquest procés constituent, com a punts d'inici, d'orientació, de clarificació, al llarg del temps, i sense estalviar ni les necessitats destituents de les estructures vigents i la construccions instituents de les noves.

Cap a una triple qüestió el 9-N?

Mentres el Camamilla Party continua molt interessat en les factures de la llum i de l'aigua de Can Vies, en les últimes hores hi ha hagut dos anuncis. El primer, més recent, el de l'abdicació del "sucesor a título de rey". El segon, de divendres, va ser l'oferta velada del president del "Gobierno de España", Mariano Rajoy, sobre una reforma constitucional. El traspàs de la Corona a "Felipe VI" facilita aquesta reforma, en tocar un dels punts que s'havia qüestionat, el de la primacia "del varón a la mujer" en la sucessió. És clar que s'entén que la teca de la reforma és en el Títol VIII. Tot plegat, però, fa la sensació de "fi de règim" i, com en tots els finals, s'acumulen les promeses de refundació i de reforma. Diu el president Mas que el canvi de rei no afecta el "procés". Però cal recordar que el govern Mas havia dit que eren disposats a obrir la consulta del 9N a una pregunta addicional si hi havia una oferta seriosa per part de l'estat espanyol. Si el govern espanyol fos més hàbil sabria negociar la situació i pensar en una espècie de tercera pregunta (o "pregunta zero") que tapés les altres dues. No té gaire marge, però. La possibilitat de fer un referèndum el 9N simultani a tot l'estat sobre el "meló de la reforma constitucional", no crec que la contemplin ara mateix. Altrament, si no ho fan, és perquè contemplen que el 9N no hi haurà consulta, sinó, a tot estirar, unes "plebiscitàries". Fins i tot en aquest cas, el govern de la Generalitat podria ser prou hàbil i fer coincidir les eleccions al Parlament de Catalunya amb una consulta paral·lela amb la "doble pregunta" ja pactada. La convocatòria "oficial" blindaria l'altra.

Imatges de maig

La disponibilitat permanent d'aquest blog amb prou feines se sostindria si no fos per l'enllaç a Twitter que, a més, no funciona en la majoria de navegadors. Diuen que els silencis, però, també són informatius.

Més que les paraules parlen les imatges. I aquesta setmana, la darrera de maig n'hi ha hagut un munt.

Diumenge 25. Policia a Olot retirant urnes. L'hostilitat al multireferèndum es manifestà en els llocs de votació clausurats, en els fedataris identificats, en algunes detencions i en el segrest d'urnes. El Camamilla Party, en feliç expressió d'en Jordi Salvia, mirava per a una altra banda en el millor dels casos i, en el pitjor, tornava a parlar dels pals a les rodes, etc.

Dilluns 26. Comentaris a tot el subcontinent sobre els resultats de les eleccions del 22M-25M. Com sempre, tothom guanya, i com sempre, en el cas improbable de perdre, és per no haver comunicat prou bé el "missatge". Però al migdia comença el desallotjament i enderrocament de Can Vies. Feia temps que el desallotjament planava i la data de l'1 de juny era cada vegada més a prop. Però la "coincidència" d'esperar a l'endemà de les eleccions, sobta. Com també sobta el darrer acte de servei de Manel Prat, dimitint sense esmena.

Dimarts 27. Molt ja s'ha escrit dels dies d'aquesta setmana que encara no ha conclòs. Valoracions sobre la "violència", discussions sobre el model de ciutat, preocupació pels pals a les rodes del "procés", el rol dels infiltrats policials i parapolicials.

Dimecres 28. Als comentaristes habituals els ha sobtat la desproporció de les respostes. Era tan important Can Vies després de 17 anys de funcionament com a Centre Social Autogestionat? Que no oferia l'Ajuntament de traslladar les seves activitats a Can Batlló? Per què un desplegament policial tan enorme i tan provocador?

Dijous 29. Els mateixos comentaristes que acusaven els treballadors en atur de treballar en negre, perquè si no, com era, que no s'alçaven, semblen ara esmaperduts pels centenars de persones que cada nit, a Sants però també a altres poblacions del Barcelonès, mostren ràbia. Alguns comentaris freguen el ridícul. Com els que suposen que tot plegat és fruit del turisme revolucionaris d'okupes italians o del Baix Llobregat (!) O els que recorden que entre els emeutes hi ha nens de cada bona.

Sorprèn el desplegament mediàtic oficial sobre aquests fets. Portades al diaris, minuts als telenotícies. Les ments mal pensades parlen de conspiració.

Les analogies amb altres fets de maig, les interpretacions basades en el filldeputisme històric (Sales dixit), les crides a la Tercera Via, el pacifisme que demana mà dura a la policia, els nassos trencats, els manuals de guerrilla urbana que recorden els drets bàsics dels detinguts, el rol dels CSA i del moviment veïnal, les negociacions, els contenidors, els antiavalots, els directius de TMB, el Calaix, el regidor de Sants que viu a Sant Gervasi, els activistes espanyolistes, les acusacions creuades del patriotisme oficial, el Efecto Gamonal, la Setmana Tràgica o la Setmana Gloriosa, l'ocupació de la Telefònica pel PSUC, el POUM i la CUP com a agents trotsko-feixistes, la traïció dels líders, les mobilitzacions dels dimecres als barris, el 15-M, les conspiracions d'IA, els 200 anys de Bakunins, els blanquistes, les platges que hi ha sota les llambordes.

El multireferèndum del 25 de maig

La decisió de la Junta Electoral de limitar la celebració del multireferèndum el dissabte 24 i el diumenge 25 entronca amb la tradició sacralitzadora de les eleccions "oficials". Unes eleccions, les del 25M, on hi haurà a les taules paperetes mutilades que amaguen allò que realment votarà la gent. Unes eleccions, les del 25M, on entre les llistes i els grups parlamentaris hi haurà balls imprevisibles, i entre els grups parlamentaris i els alts càrrecs del Parlament i de la Comissió hi haurà tota mena de componendes.

Tornant al multireferèndum organitzat per diferents plataformes ciutadanes (Som Lo Que Sembrem, Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, Xarxa per la Sobirania Energètica, Comissions Promotores d'ILPs Rebutjades), tindrem quatre qüestions:
-1. Quin tipus d'agricultura voleu que hi hagi a Catalunya? a) Amb transgènics; b) Sense transgèntics.
-2. Voleu que el Govern de la Generalitat deixi de pagar el deute i els interessos que la ciutadania declari il·legítims? a) Sí; b) No.
- 3. Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic? a) Sí; b) No.
- 4. Voleu que el grup promotor d'una Iniciativa Legislativa Popular pugui sotmetre la seva proposta a referèndum vinculant? a) Sí; b) No

A Esplugues de Llobregat hi haurà un punt de votació en el barri del Centre.

L'explosió de la mina de Soma

La nit de dimarts 13, durant el canvi de torn, quan hi havia gairebé 800 persones treballant-hi, es produí una explosió en una mina de lignit de la localitat de Soma (Manisa, Turquia). L'explosió, desencadenada per una fallida en el sistema de distribució elèctric de la mina, produí un incendi, que matà gairebé 200 miners, i deixà 400 atrapats sota terra.

La mina de Soma, amb unes reserves calculades en 125 milions de tones, i una producció anual de 2 milions de tones, és una de les més grans mines de lignit explotades en l'actualitat. Les galeries més fondes es troben a uns 2 km de la superfície. L'empresa operadora de la mina és SOMA Komour Isletmeleri AS.

En declaracions a France Press, el miner Oktay Berrin afirmava que "no hi ha seguretat en aquesta mina", ja que "el sindicats no són més que titelles, i l'administració únicament s'ocupa dels diners". El diputat Özgür Özel, del Partit Popular Republicà (CHP), resumia que en els darrers anys s'hi han fet 10 inspeccions de seguretat, que no descobriren un total de 66 infraccions, però sense que se'n derivessin sancions.

Mostra un mapa més gran

Les candidatures del 25M - la circumscripció "Itàlia Insular"

Posarem fi a la sèrie amb un repàs de les candidatures a la "circoscrizione Italia Insulare". Cal recordar que el repartiment d'escons, en aquest cas, es farà tenint present la proporció global a les circumscripcions de l'estat italià, i que el repartiment entre circumscripcions afectarà quins candidats faran part final de la quota corresponent a cada llista. El nombre de candidatures és relativament breu:
- Partito Democratico. Encapçala la llista Caterina Chinnici (*Palermo, 5.11.1954).
- Movimento 5 Stelle. Encapçala la llista Ignazio Corrao.
- Forza Italia. Encapçala la llista Antonella Chiavacci (*Olbia, 30.10.1958).
- Nuovo Centro Destra-Unione di Centro. Encapçala la llista Giovanni Lavia (*Catania, 28.06.1963).
- Lega Nord. Encapçala la llista Matteo Salvini (*Milan, 9.3.1973).
- L'Altra Europa con Tsipras. Encapçala la llista Barbara Spinelli (*Roma, 31.05.1946).
- Fratelli d'Italia-Alleanza Nazionale. Encapçala la llista Giorgia Meloni.
- Scelta Europea. Encapçala la llista Anna Busia (*Nuoro, 15.07.1963).
- Italia dei Valori. Encapçala la llista Ignazio Messina (*Palermo, 24.07.1964).
- Verdi Europei-Green Italia. Encapçala la llista Fabio Granata (*Caltanissetta, 17.04.1959).
- Io Cambio-Maie. Encapçala la llista Davide Vannoni (*Torin, 7.6.1967).

De nou, a més, hi ha les opcions del vot en blanc, vot nul i abstenció.

Les candidatures del 25M: la circumscripció França Sud-Occidenal

Les comarques del nord fan part, de cara a les eleccions del Parlament Europeu del 25M, de la circumscripció "Sud-Oest" de la república francesa. En total, la demarcació escull 10 diputats, per bé que les llistes següents inclouen 20 candidats:
- Parti Fédéraliste Europeén (LDIV). Llista encapçala per Faïrouz Hondema-Mokrane.
- Lutte Ouvrière Faire Entendre le Camp des Travailleurs (LEXG). Llista encapçalada per Sandra Torremocha.
- Euskadi Europan (LDIV). Llista encapçalada per Jean Tellechea.
- Pour une France Royale au Coeur de l'Europe (LDVD). Llista encapçalada per Gaël Courosse.
- Bleu Marine Oui à la France Non a Bruxelles (LFN). Llista encapçalada per Louis Aliot.
- Udi Modem les Européens. Liste Souteneu par François Bayrou et Jean-Louis Borloo (LUC). Llista encapçalada per Robert Rochefort.
- Nous Citoyens (LDVD). Llista encapçalada per Philippe Marty.
- Programme Libertaire pour une Europe Exemplaire contre le Sexisme et la Precarité (LEXG). Llista encapçalada per Nicole Pradalier.
- Front de Gauche (LFG). Llista encapçalada per Jean-Luc Melenchon.
- So Pirate (LDIV). Llista encapçalada per Eric Mahuet.
- Pour une Europe des Travailleurs et des Peuples, Envoyons Valser l'Austérité et le Gouvernement (LEXG). Llista encapçalada per Philippe Poutou.
- Choisir Notre Europe (LUG). Llista encapçalada per Virginie Rozière.
- Europe Écologie (LVEC). Llista encapçalada per José Bové.
- Pour la France, Agir en Europe avec Michèle Alliot-Marie (LUMP). Llista encapçalada per Michèle Alliot-Marie.
- Nouvelle Donne (LDVG). Llista encapçalada per Joseph Boussion.
- Citoyens du Vote Blanc (LDIV). Es comprometen a no ocupar els escons que aconsegueixin.
- Féministes pour une Europe Solidaire (LDIV). Llista encapçalada per Anne Nègre.
- UPR Sud-Ouest (LDVD). Llista encapçalada per Régis Chamagne.
- Démocratie Réelle (LDIV). Llista encapçalada per Sami Ghazouane.
- Force Vie (LDVD). Llista encapçalada per Jean-Claude Martinez.
- Debout la France! Ni Systeme, ni Extremes, avec Nicolas Dupont-Aignan. Llista encapçalada per Pascal Lesellier.
- Espéranto Langue Commune Equitable pour l'Europe (LDIV). Llista encapçalada per Monique Juy.
- Liste Antiremplaciste - Non au Gran Remplacement (LEXD). Llista encapçalada per Renaud Camus.
- Occitanie, pour une Europe des Peuples / Occitània, per una Euròpa dels Pòbles (LDIV). Llista encapçalada per Martine Gros.

D'acord amb la modificació electoral del passat mes d'abril, es registraran per separat les opcions del "vot blanc" i del "vot nul". El vot en blanc serà considerat, doncs, vot vàlid per primera vegada. A banda d'aquestes dues opcions, hi ha la de l'abstenció.

Les candidatures del 25M - circumscripció d'Espanya

En el BOE van publicat les candidatures a les eleccions de diputats al Parlament Europeu, per la circumscripció del Regne d'Espanya. Vegem-les:
- Candidatura 1. Iniciativa Feminista (I. Fem). Llista encapçalada per Juana María Santana.
- Candidatura 2. Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Llista encapçalada per Elena Valenciano. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, es presenta una papereta especial sota el títol "Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)" i en la qual es publiquen tan sols alguns dels candidats (bo i consignat, en primer terme, el nom de Valenciano).
- Candidatura 3. Partido Popular (P.P.). Llista encapçalada per Miguel Arias Cañete.
- Candidatura 4. Coalición por Europa (CEU). Llista encapçalada per Ramon Tremosa (CiU). A la Comunitat Autònoma de Catalunya hi ha papereta especial amb la denominació de "Convergència i Unió-Coalició per Europa (CiU)" i es fa una llista únicament dels candidats de CiU, sense consignar la filiació política.
- Candidatura 5. Foro de Ciudadanos (F.A.C.). Llista encapçalada per Argimiro Rodríguez Guerra, i tancada per l'epònim Francisco Álvarez-Cascos.
- Candidatura 6. Unión Progreso y Democracia (UPyD). Llista encapçalada per Francisco Sosa Wagner.
- Candidatura 7. Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA). Llista encapçalada per Laura Duarte. La mateixa llista es publica amb nom específic per a la Comunitat Autònoma de Catalunya (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA)), mentre que a les Comunitats Autònomes de les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana s'empra una fórmula bilingüe (Partido Animalista Contra el Maltrato Animal/Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA))
- Candidatura 8. L'Esquerra pel Dret a Decidir (EPDD). Llista encapçalada per "Josep Maria Terricabras i Nogueras (Independiente)". A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenta la mateixa llista amb la denominació "Esquerra Republicana-L'Esquerra pel Dret a Decidir-A Cucha Por O Dreito A Decidir-La Izquierda Por El Derecho a Decidir (EPDD)". A la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana com a "Esquerra Republicana-L'Esquerra pel Dret a Decidir". A la Comunitat Autònoma de Catalunya com a "Esquerra Republicana-Nova Esquerra Catalana-Catalunya Sí-L'Esquerra pel Dret a Decidir (ERC-NECat-EPDD). A la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia com a "Esquerra Republicana-La Izquierda por el Derecho a Decidir (EPDD).
- Candidatura 9. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (C's). Llista encapçalada per Javier Nart. La mateixa llista es presenta a la Comunitat Autònoma de Catalunya amb el nom de "Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's)".
- Candidatura 10. Impulso Social. Llista encapçalada per Rafael López-Diéguez.
- Candidatura 11. Agrupación de Electores Recortes Cero. Llista encapaçalada per Nuria Suárez.
- Candidatura 12. Primavera Europea. Llista encapçalada per Jordi Sebastià (Compromís). A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenta la mateixa llista amb el nom de "CHA-EQUO (Primavera Europea)". A la Comunitat Autònoma de les Illes Balears com a "Equo-Compromís-PUM+J (Primavera Europea). A la Comunitat Autònoma de Catalunya com a "Equo-Compromís-SIEX-PUM+J (Primavera Europea)". A la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia com a "Equo-PUM+J (Primavera Europea)". A la Comunitat Valenciana com a "Coalició Compromís (Primavera Europea)".
- Candidatura 13. Extremadura Unida. Llista encapçalada per José María Gijón.
- Candidatura 14. Partido Humanista (PH). Llista encapaçalada per Arturo Viloria.
- Candidatura 15. Vox. Llista encapçalada per "Alejo Vidal-Quadras Roca".
- Candidatura 16. Partido de la Libertad Individual (P-LIB). Llista encapçalada per Juan Manuel Pina.
- Candidatura 17. FE de las JONS. Llista encapçalada per Norberto Pedro Pico Sanabria.
- Candidatura 18. Partido Comunista de los Pueblos de España (P.C.P.E.). Llista encapçalada per Carmelo Suárez.
- Candidatura 19. Partido X, Partido del Futuro. Llista encapçalada per Hervé Falciani.
- Candidatura 20. Agrupación de Electores D.E.R. (Discapacitados y Enfermedades Raras). Llista encapçalada per Eduard Carreras.
- Candidatura 21. Salamanca-Zamora-León PREPAL. Llista encapçalada per Francisco Iglesias.
- Candidatura 22. "Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, ANOVA-Irmandade Nacionalista, Espazo Ecosocialista Galego, Batzarre-Asamblea de Izquierdas, Federación Los Verdes, Opció Verda-Els Verds, Gira Madrid-Los Verdes, Construyendo la Izquierda-Alternativa Socialista, Ezkerreko Ekimena-Etorkizuna Iratzarri: La Izquierda Plural". Llista encapçalada per Willy Meyer. La mateixa llista apareix a la Comunitat Autònoma d'Aragó, amb el nom "Izquierda Unida de Aragón: la Izquierda Plural (IUA)", a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ("Esquerra Unida de les Illes Balears: L'Esquerra Plural (EUIB)", a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia ("Izquierda Unida-Verdes de la Región de Murcia: La Izquierda Plural (IUV-RM)") i a la Comunitat Valenciana ("Esquerra Unida del País Valencià-Els Verds: L'Esquerra Plural (EUPV-EV)"). A la Comunitat Autònoma de Catalunya, la llista es publica truncada, únicament amb els candidats de "Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa: L'Esquerra Plural (ICV-EUiA)".
- Candidatura 23. "Los Pueblos Deciden (LPD)". Llista encapçalada per Iosu Juaristi (EH Bildu). La llista apareix únicament amb els candidats de "Puyalón de Cuchas-Os Pueblos Deciden (Puyalón)" a la Comunitat Autònoma d'Aragó. També hi ha llista truncada a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ("Els Pobles Decideixen (EH-Bildu-BNG"), consignant tan sols els noms dels candidats de Bildu i BNG, tal com també fan a la Comunitat Autònoma de Catalunya i a la Comunitat Valenciana.
- Candidatura 24. Extremeños por Europa Coalición Electoral (IPEX-PREX-CREX). Llista encapçalada per José Luis Velilla.
- Candidatura 25. Partido Andalucista. Llista encapçalada per Pilar Távora.
- Candidatura 26. Movimiento Corriente Roja (M.C.R.). Llista encapçalada per Antonio Rodríguez Carrillo.
- Candidatura 27. Escaños en Blanco (EB). Es comprometen a no ocupar els escons que assoleixin. A la Comunitat Autònoma de Catalunya es presenten com a "Escons en Blanc Escaños en Blanco (EB)".
.- Candidatura 28. Por la República, Por la Ruptura con la Unión Europea (RRUE). Llista encapçalada per Antonio Criado. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana es presenten amb el nom de "Per la República, per la Ruptura amb la Unió Europea (R.R.U.E.)".
- Candidatura 29. Podemos. Llista encapçalada per Pablo Iglesias Turrión. A la Comunitat Autònoma de Catalunya es presenten com a "Podemos-Podem (Podemos)".
- Candidatura 30. Alternativa Republicana (Alter). Llista encapçalada per Alfonso José Vázquez Vaamonde.
- Candidatura 31. Partido da Terra (PT). Llista encapçalada per Isaac Zas Neira.
- Candidatura 32. Solidaridad y Autogestión Internacionalista (SAIn). Llista encapçalada per María Elena García San Segundo.
- Candidatura 33. La España en Marcha (LEM).
- Candidatura 34. Confederación Pirata-European Pirates (Piratas). Llista encapçalada per Rubén-Dario Castané. A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenten com a "Piratas de Aragón-Confederación Pirata-European Pirates (Piratas)"; a la Comunitat Autònoma de Catalunya com a "Pirates de Catalunya-Confederación Pirata-European Pirates (Pirata.cat)"; a la Comunitat Valenciana com a "Piratas de la Comunidad Valenciana-Confederación Pirata-European Pirates (Piratas)".
- Candidatura 35. Democracia Nacional (D.N.).
- Candidatura 36. Proyecto Europa (ACNV-BAR-PRAO-R.E.P.O.-UNIO). Llista encapçalada per Rubén Vañó (UNIO). A la Comunitat Autònoma d'Aragó es presenten com a "Bloque Aragonés-Proyecto Europa (BAR)". A la Comunitat Valenciana es presenten com a "Valencians per Europa-Proyecte Europa (ACNV-R.E.P.O.-UNIO).
- Candidatura 37. Movimiento de Renovación Democrática Ciudadana, Movimiento RED. Llista encapçalada pel jutge Elpidio Silva.
- Candidatura 38. Movimiento Social Republicano (M.S.R.).
- Candidatura 38. Ciudadanos Libres Unidos (CILUS). Llista encapçalada per Félix Laudelino de la Fuente.

Les altres opcions electorals són:
- El vot en blanc. Introduint una papereta blanca o, més senzillament l'envelop buit.
- El vot nul. Introduint alguna papereta modificada però més recomanable seria introduir algun missatge, ja d'alguna campanya en funcionament o més personalitzat.
- L'abstenció. És a dir, no anar-hi, ja sigui en terme d'abstenció activa (fent campanya per estimular-la) o més passiva i individual.

Per què no ha esclatat encara una guerra nuclear entre l'OTAN i Rússia

L'escalada bèl·lica a la Conca del Don des de fa setmanes ha fet sovintejar comentaris més o menys apocalíptics sobre una guerra entre els Estats Units i Rússia, una guerra entre potències nuclears. Això no s'ha produït encara, malgrat que si hem d'atendre els manuals de geopolítica dels darrers cent anys, la guerra entre la potència oceànica i la potència continental és obligada. Entre el 1948 i el 1989 va haver-hi crisis molt més greus que semblaven conduir ineluctablement a una guerra nuclear. És clar, però, que de tant d'anar-hi a la font, el gerro s'ha de trencar un bon dia.

L'anomenada "guerra freda" no va ser pas tan freda. Una eventual reedició es caracteritzarà segurament per emergències localitzades, en el temps i en l'espai. La situació bé podria conduir a una guerra en la Conca del Don o, en tota l'Ucraïna Sud-Occidental. Però és molt més difícil que hi hagi realment una implicació directa i nua de l'exèrcit rus (que amb Crimea ja tindria prou) i, encara menys, de l'OTAN. Del grau de destrucció d'aquestes guerres "localitzades" n'és testimoni Síria. Per al keynesianisme militar això ja constitueix un estímul suficient. Desencadenar una guerra nuclear no es trobaria encara en l'horitzó.