Rosa Luxemburg, 1894:
El primer de maig demanà originàriament la introducció de la jornada de vuit hores. Però fins i tot després d'assolir aquest objectiu, el Primer de Maig no ha estat abandonat. Mentre la lluita dels treballadors contra la burgesia i la classe dirigent continui, mentre no se satisfacin totes les demandes, el Primer de Maig en serà l'expressió anual. I, quan arribin dies millors, quan la classe obrera del món hagi guanyat l'emancipació llavors també la humanitat probablement celebrarà el Primer de Maig en honor de les fortes lluites i dels molts patiments del passat.
Michael Leibowitz, 2008:
Quan s'apropa el Primer de Maig, hi ha quatre coses que paga la pena de recordar:
1. Pels treballadors, el Primer de Maig no celebra una festa estatal o concessions de l'estat sinó que commemora la lluita obrera des de sota.
2. El focus inicial del Primer de Maig fou una lluita per una jornada laboral més curta.
3. La lluita per una jornada laboral més curta no és una lluita aïllada sinó que és la lluita contra l'explotació capitalista.
4. La lluita contra l'explotació capitalista és una part essencial però no l'únic de la lluita contra el capitalisme.
dimecres, 30 d’abril del 2008
diumenge, 27 d’abril del 2008
Els 600 arriben a Alacant
Organitzat per la Federació Llull, associació que aplega Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, el Tren Jaume I surt de Barcelona a les 10.00h. A les 11.00h para a Tarragona, a les 12.00h a Castelló, i a les 13.00 a València
Poc abans de les 14.00, el tren s'atura. En passar uns minuts, la gent comença a baixar. Finalment no hi ha més alternativa que esperar a la reparació de l'avaria. Fins a dos quarts de sis, el Tren Jaume I no reprèn la marxa.
Després de vuit hores de tren, els 600 arriben a Alacant. La manifestació fa més de dos quarts d'hora que ha arrencat
Òmnium desplega la seva pancarta per incorporar-se immediatament a la mani
600 en una manifestació de 20.000 aviat es reparteixen i dilueixen. L'espera ha pagat la pena!
divendres, 25 d’abril del 2008
Els Vint-i-Cincs d'Abril
Poques dates congrien tants aniversaris com el vint-i-cinc d'abril. L'any passat commemoràvem els 300 anys de la Batalla d'Almansa. El vint-i-cinc d'abril també és Sant Marc, amb la qual cosa és una de les onomàstiques més celebrades de la Catalunya contemporània, a un nivell que, en les joves generacions, gairebé supera als tradicionals Joseps i Joans, i als noms de moda de generacions passades: els Miquels del Sis-Cents i Set-Cents, i els Jordis dels Nou-Cents. Qui tingui ganes de celebrar-ho que pensi que en un vint-i-cinc d'abril va nèixer un Sant Lluís, l'únic cap d'estat francès canonitzat de totes totes per l'església (al nostre pobre Sant Carlemany el davallaren dels altars).
El 25 d'abril també és una jornada d'alliberaments. Ho és a Itàlia, en commemoració de la derrota feixista del 1945, i del moviment partisà. També ho és a Portugal, amb la revolució dels clavells del 1974. Molts veterans d'una i altra contesa hauran hagut de dir allò de "no és això companys, no és això".
El 25 d'abril també és una jornada d'alliberaments. Ho és a Itàlia, en commemoració de la derrota feixista del 1945, i del moviment partisà. També ho és a Portugal, amb la revolució dels clavells del 1974. Molts veterans d'una i altra contesa hauran hagut de dir allò de "no és això companys, no és això".
dilluns, 21 d’abril del 2008
El preu del nacionalisme banal: el Carrefour a la Xina, i els soldats neerlandesos a Afganistan
Quan hom parla de "nacionalisme" hom té present potser el nacionalisme tibetà, el nacionalisme frisó o el nacionalisme català. Són moviments nacionals explícitament declarats com a tal. En canvi, les nacionalistades que fa el govern xinès, l'extrema dreta neerlandesa o l'home de la Carla Bruni, no passen com a tals. I déu n'hi do la tinta que fan correr i la polseguera que aixequen. Com que el fetitxisme de l'estat és una de les característiques del món contemporania (en el benentès, és clar, de l'estat com a instrument de lluita de classes i de pugna entre nacions, etc., etc., etc.), hom assigna automàticament a la identitat estatal un estatus inqüestionable. Potser més i tot que a la religió, que ja és dir en aquests temps de "retorn" al fanatisme religiós de tota pell.
El cas és que Sarkozy diu que no sap si anirà a la inauguració dels Jocs de Beijing, i els incontrolats xinesos l'emprenen contra Carrefour i Citröen. Quina culpa té Carrefour? Cap ni una, però no hem d'oblidar que el capitalisme francès es troba en perfecta simbiosi amb el seu comitè executiu i segrega grandeur pels quatre costats.
El cas és que l'extrema dreta antisemita neerlandesa, que abans l'emprenia contra els jueus dels Països Baixos ara l'emprén contra els àrabs, amb un ús potiner de la "por a l'islam". I qui paga els plats trencats? Els soldats neerlandesos desplaçats a Afganistan. I quina culpa en tenen? Teòricament cap, perquè l'extrema dreta neerlandesa no té res a veure amb l'establishment polític dels Països Baixos (que és fanàticament multi-pluri des dels conservadors més conservadors fins als maoistes més maoistes). De totes formes, que no lluen la tricolor neerlandesa els dits soldats? Que no són forces d'ocupació? Que no són una forma de malbaratar part del capital generat als Països Baixos en una aventura colonial de dubtosa rendibilitat directa?
Si Europa construís d'una vegada una identitat nacional comuna, la classe dirigent europea s'estalviaria aquests disgustos. Per xinesos, àrabs i indostànics és molt més fàcil fer accions de boicot per separat contra l'estat europeu de torn que els ha emprenyat (Dinamarca, Regne Unit, Suïssa o Itàlia) que no pas haver-ho de fer contra tota la Unió Europea en bloc. I ja no diguem si la Unió Europea anés de bracet amb els Amèrica del Nord i la Federació Russa.
Però és clar construir aquesta identitat nacional europea significaria una renúncia per francesos i alemanys, per danesos i noruecs, per kosovars i portuguesos. I després diuen que no entenen per què dimonis que hi ha catalans que són tant de la ceba!!!
El cas és que Sarkozy diu que no sap si anirà a la inauguració dels Jocs de Beijing, i els incontrolats xinesos l'emprenen contra Carrefour i Citröen. Quina culpa té Carrefour? Cap ni una, però no hem d'oblidar que el capitalisme francès es troba en perfecta simbiosi amb el seu comitè executiu i segrega grandeur pels quatre costats.
El cas és que l'extrema dreta antisemita neerlandesa, que abans l'emprenia contra els jueus dels Països Baixos ara l'emprén contra els àrabs, amb un ús potiner de la "por a l'islam". I qui paga els plats trencats? Els soldats neerlandesos desplaçats a Afganistan. I quina culpa en tenen? Teòricament cap, perquè l'extrema dreta neerlandesa no té res a veure amb l'establishment polític dels Països Baixos (que és fanàticament multi-pluri des dels conservadors més conservadors fins als maoistes més maoistes). De totes formes, que no lluen la tricolor neerlandesa els dits soldats? Que no són forces d'ocupació? Que no són una forma de malbaratar part del capital generat als Països Baixos en una aventura colonial de dubtosa rendibilitat directa?
Si Europa construís d'una vegada una identitat nacional comuna, la classe dirigent europea s'estalviaria aquests disgustos. Per xinesos, àrabs i indostànics és molt més fàcil fer accions de boicot per separat contra l'estat europeu de torn que els ha emprenyat (Dinamarca, Regne Unit, Suïssa o Itàlia) que no pas haver-ho de fer contra tota la Unió Europea en bloc. I ja no diguem si la Unió Europea anés de bracet amb els Amèrica del Nord i la Federació Russa.
Però és clar construir aquesta identitat nacional europea significaria una renúncia per francesos i alemanys, per danesos i noruecs, per kosovars i portuguesos. I després diuen que no entenen per què dimonis que hi ha catalans que són tant de la ceba!!!
diumenge, 20 d’abril del 2008
Per quan la propera manifestació per una nova cultura de l'aigua a Barcelona?
Fa unes setmanes la revista Nature dedicava el seu dossier a la qüestió hídrica mundial. Una població en creixement, amb una activitat en creixença i una dispersió més àmplia pel territori, demana més aigua. I el cicle de l'aigua és el que és, i si bé les obres hídriques poden modificar-lo localment de forma positiva, també l'explotació dels recursos hídrics l'afecta de forma negativa.
Com totes les qüestions, la qüestió hídrica demana un cap clar. Cal una comprensió integrada del problema a tots els nivells, des del nivell purament hidrològic als aspectes sociològics i econòmics. Una comprensió que no pot ésser la simple contemplació passiva del sistema, sinó una actuació que sigui respectuosa amb les necessitats de tothom, de les generacions presents però també de les futures. No hi ha solucions senzilles.
Resulta preocupant, doncs, la demagògia de l'aigua que gasten les autoritats estatals i subalternes pel que fa a la qüestió hídrica a casa nostra. Amb una voluntat electoralista s'atien els enfrontaments regionals (Llobregat contra Ter, Terres del Segre i de l'Ebre amb les conurbacions tarragonina i barcelonina, Conques internes al Nord de l'Ebre amb les Conques del Sud, etc.) així com els enfrontaments sectorials (aigua de boca contra aigua de rec, com si en la balança ciutadana del consum de l'aigua no calgués incloure també el cost en aigua de la producció d'aliments i de tota mena d'articles de primera, segona o tercera necessitat).
La Generalitat Valenciana, en companyia amb el govern murcià, organitzava paelles descomunals pro-transvasament en els anys de la majoria absoluta aznariana a Madrid. Eren temps on fins i tot el Papa de Roma considerava pecat oposar-se a aital obra d'enginyeria. Les organitzacions populars i ecologistes que s'oposaven al transvasament de l'Ebre i del Xúquer-Vinalopó havien de treballar en un terreny hostil. En canvi, les autoritats barcelonines, també receptores del transvasament, mostraven simpatia amb les reivindicacions d'aragonesos i tortosins quant a la defensa de l'Ebre.
El Pla Hidrològic Nacional (PHN), que així se'n deia en l'època del PP, no va arribar a port. Hi havia l'escull, força important, del finançament comunitari. Però foren els esdeveniments de l'11-M del 2004 els qui tallaren el PHN.
La qüestió dels transvasament es reobre ara, a Barcelona. Després de tant parlar de la nova cultura de l'aigua tot s'ha reduït a una disminució del consum domèstic per càpita d'aigua potable. Però, en augmentar la població, també augmenten les necessitats hídriques. N'hi ha prou amb una sequera relativa per dur els pantans a la misèria. Diversos interessos econòmics, en mig de la crisi ara ja declarada, forgen ara un discurs que aprofita la realitat d'unes reserves d'aigua justetes. Hom parla de mesures provisionals per cobrir la tardor-hivern del 2008-2009, que ja no seran necessàries quan entri en funcionament una dessaladora per a l'àrea metropolitana. Aquestes mesures inclouen el transport per terra (trens, camions) o per mar (vaixells) d'aigua procedent de diversos llocs excedentaris de la Mediterrània nord-occidental. Ens volen fer creure que una altra mesura provisional podria ser la "captació" d'aigua des del Segre o des del minitransvasament Ebre-Tarragona. O sigui, la realització d'un transvasament en el sentit previst pel PHN.
El PSOE i el PP tenen servit doncs en safata un nou motiu per consolidar l'adhesió increbantable, respectivament, del Principat i del País Valencià, d'Aragó i de Múrcia. A més, dins del Principat, el PSOE aferma el seu paper en l'àrea metropolitana, que seria castigada per la insolidaritat de gironins (Ter), lleidatans (Segre), tortosins (Ebre) i tarragonins (minitransvasament). CiU queda descol·locada, i referma les tesis dels transvasaments en defensar el transvasament del Roine. ERC i ICV encara s'hi veuran més desgastades per aquest enfrontament, si és que no saben explicar la seva posició en un context comunicacionalment tan hostil com és una àrea metropolitana de Barcelona dominada pels mitjans de comunicacions afins al PSOE. Això també val pel moviment ecologista de Barcelona, que haurà d'articular les seves propostes positives (treballades de fa anys) sobre la qüestió i posar-les en pràctica en temes com els transvasaments del Ter-Llobregat (present), de l'Ebre (imminent) i del Roine (futur), en la qüestió de les dessaladores (i els problemes energètics i de residus que presenten) i en les mesures d'optimització de les xarxes de distribució d'aigua i de la seva reutilització, reciclatge i depuració.
Cal ciència i cal activisme. En aquest sentit hi ha l'experiència de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ens diuen:
El 18 de maig hi ha convocada una manifestació a Amposta, a les 12h. Una cita per mostrar el nostre rebuig als transvasaments i a la interconnexió en concret. No som insolidaris. No volem que Barcelona no tingui aigua. Com bé va recordar Ester Baiges en el seu torn de paraula, la gent de l’Ebre està acostumada a transvasar fills a la capital. No volem a l’Ebre que els fills i filles pateixin la manca d’aigua. Que no us enganyin a Barcelona. La PDE aporta alternatives però, la campanya mediàtica i política és molt forta. Posant la por al cos de la gent tenen el camí fàcil per proposar transvasaments.
Per això mateix la gent del Barcelonès i del Baix Llobregat amb consciència hi hauria de fer cap a Amposta el 18 de maig, amb pancartes ben grans que indiquin l'origen, i amb la participació especial dels ebretans i fills d'ebretans que viuen i treballen a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Com deia el personatge anarquista d'Incerta glòria, de Joan Sales, ser pacifista en temps de pau no té cap mèrit, el mèrit és ser-ho en temps de guerra. I per això mateix la defensa d'una nova cultura de l'aigua té mèrit realment sota l'ombra d'un consum insostenible, que cal transformar radicalment.
Com totes les qüestions, la qüestió hídrica demana un cap clar. Cal una comprensió integrada del problema a tots els nivells, des del nivell purament hidrològic als aspectes sociològics i econòmics. Una comprensió que no pot ésser la simple contemplació passiva del sistema, sinó una actuació que sigui respectuosa amb les necessitats de tothom, de les generacions presents però també de les futures. No hi ha solucions senzilles.
Resulta preocupant, doncs, la demagògia de l'aigua que gasten les autoritats estatals i subalternes pel que fa a la qüestió hídrica a casa nostra. Amb una voluntat electoralista s'atien els enfrontaments regionals (Llobregat contra Ter, Terres del Segre i de l'Ebre amb les conurbacions tarragonina i barcelonina, Conques internes al Nord de l'Ebre amb les Conques del Sud, etc.) així com els enfrontaments sectorials (aigua de boca contra aigua de rec, com si en la balança ciutadana del consum de l'aigua no calgués incloure també el cost en aigua de la producció d'aliments i de tota mena d'articles de primera, segona o tercera necessitat).
La Generalitat Valenciana, en companyia amb el govern murcià, organitzava paelles descomunals pro-transvasament en els anys de la majoria absoluta aznariana a Madrid. Eren temps on fins i tot el Papa de Roma considerava pecat oposar-se a aital obra d'enginyeria. Les organitzacions populars i ecologistes que s'oposaven al transvasament de l'Ebre i del Xúquer-Vinalopó havien de treballar en un terreny hostil. En canvi, les autoritats barcelonines, també receptores del transvasament, mostraven simpatia amb les reivindicacions d'aragonesos i tortosins quant a la defensa de l'Ebre.
El Pla Hidrològic Nacional (PHN), que així se'n deia en l'època del PP, no va arribar a port. Hi havia l'escull, força important, del finançament comunitari. Però foren els esdeveniments de l'11-M del 2004 els qui tallaren el PHN.
La qüestió dels transvasament es reobre ara, a Barcelona. Després de tant parlar de la nova cultura de l'aigua tot s'ha reduït a una disminució del consum domèstic per càpita d'aigua potable. Però, en augmentar la població, també augmenten les necessitats hídriques. N'hi ha prou amb una sequera relativa per dur els pantans a la misèria. Diversos interessos econòmics, en mig de la crisi ara ja declarada, forgen ara un discurs que aprofita la realitat d'unes reserves d'aigua justetes. Hom parla de mesures provisionals per cobrir la tardor-hivern del 2008-2009, que ja no seran necessàries quan entri en funcionament una dessaladora per a l'àrea metropolitana. Aquestes mesures inclouen el transport per terra (trens, camions) o per mar (vaixells) d'aigua procedent de diversos llocs excedentaris de la Mediterrània nord-occidental. Ens volen fer creure que una altra mesura provisional podria ser la "captació" d'aigua des del Segre o des del minitransvasament Ebre-Tarragona. O sigui, la realització d'un transvasament en el sentit previst pel PHN.
El PSOE i el PP tenen servit doncs en safata un nou motiu per consolidar l'adhesió increbantable, respectivament, del Principat i del País Valencià, d'Aragó i de Múrcia. A més, dins del Principat, el PSOE aferma el seu paper en l'àrea metropolitana, que seria castigada per la insolidaritat de gironins (Ter), lleidatans (Segre), tortosins (Ebre) i tarragonins (minitransvasament). CiU queda descol·locada, i referma les tesis dels transvasaments en defensar el transvasament del Roine. ERC i ICV encara s'hi veuran més desgastades per aquest enfrontament, si és que no saben explicar la seva posició en un context comunicacionalment tan hostil com és una àrea metropolitana de Barcelona dominada pels mitjans de comunicacions afins al PSOE. Això també val pel moviment ecologista de Barcelona, que haurà d'articular les seves propostes positives (treballades de fa anys) sobre la qüestió i posar-les en pràctica en temes com els transvasaments del Ter-Llobregat (present), de l'Ebre (imminent) i del Roine (futur), en la qüestió de les dessaladores (i els problemes energètics i de residus que presenten) i en les mesures d'optimització de les xarxes de distribució d'aigua i de la seva reutilització, reciclatge i depuració.
Cal ciència i cal activisme. En aquest sentit hi ha l'experiència de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ens diuen:
El 18 de maig hi ha convocada una manifestació a Amposta, a les 12h. Una cita per mostrar el nostre rebuig als transvasaments i a la interconnexió en concret. No som insolidaris. No volem que Barcelona no tingui aigua. Com bé va recordar Ester Baiges en el seu torn de paraula, la gent de l’Ebre està acostumada a transvasar fills a la capital. No volem a l’Ebre que els fills i filles pateixin la manca d’aigua. Que no us enganyin a Barcelona. La PDE aporta alternatives però, la campanya mediàtica i política és molt forta. Posant la por al cos de la gent tenen el camí fàcil per proposar transvasaments.
Per això mateix la gent del Barcelonès i del Baix Llobregat amb consciència hi hauria de fer cap a Amposta el 18 de maig, amb pancartes ben grans que indiquin l'origen, i amb la participació especial dels ebretans i fills d'ebretans que viuen i treballen a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Com deia el personatge anarquista d'Incerta glòria, de Joan Sales, ser pacifista en temps de pau no té cap mèrit, el mèrit és ser-ho en temps de guerra. I per això mateix la defensa d'una nova cultura de l'aigua té mèrit realment sota l'ombra d'un consum insostenible, que cal transformar radicalment.
dijous, 17 d’abril del 2008
Arguments jurídics per dir-ne català ('Català, per què?', Alfons i Francesc Esteve, 3i4, València, 2008)
Com una mena de catecisme en 66 mots, els germans xativins Alfons i Francesc Esteve, recullen la legislació i les sentències judicials pertinents sobre l'ús del glotònim català al País Valencià. D'entrada els autors ja ens aclareixen que tracten la qüestió des de l'estricte punt de vista de l'oficialitat i de la legalitat. És sovint des d'aquest punt de vista que hom justifica l'exclusivitat de la denominació de valencià, llengua valenciana o idioma valencià per designar la llengua catalana parlada a les comarques valencianes. Aquesta exclusivitat crea problemes pel fet que la romanística internacional, si més no des de Meyer Lubke, utilitza el nom català per designar les formes lingüístiques occitano-romàniques de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó i l'Alguer. Doncs bé, els germans Esteve mostren com d'acord amb el marc legal vigent no tenen cap raó d'ésser les maniobres impugnatòries a l'ús de les denominacions de "català" o "llengua catalana" en l'àmbit valencià, des dels cursos de llengua fins als usos lingüístics de les universitats. I ho mostren amb una finalitat: aconseguir la normalitat social de la nostra llengua.
diumenge, 13 d’abril del 2008
Marxa popular en defensa de Collserola
La Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola ha convocat aquest diumenge 13 d'abril una marxa popular, amb l'objectiu final d'una declaració de Parc Natural de Collserola sense retallades, ni de territori ni de protecció. La columna d'Esplugues sortia de la Plaça de la Magdalena a dos quarts de deu. Camí de la Plaça de Mireia, on s'havia de trobar amb els participants de Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, els marxaires han pogut comprovar l'abast de la destrossa que suposa ja el Pla Caufec. Els participants baix-llobregatins s'han unit amb els de Vallvidrera per arribar finalment a la Plaça del Tibidabo abans de l'hora prevista, dos quarts d'una. Moviments veïnals i ecologistes s'hi han donat cita. Ací podeu veure un recull fotogràfic.
'Parlem de llengua' (Xerrada debat, Esplugues, 12 d'abril del 2008)
Ahir es va realitzar, en el marc del Cap de Setmana per la Llengua organitzat per 'La Guitza', una xerrada-debat al Casal Cultural Robert Brillas, d'Esplugues de Llobregat.
En el debat hi van participar, d'esquerra a dreta, Aleix Costa ('La Guitza'), Miquel Lopez (professor de l'IES La Mallola), Ahmad Baghat, Jaume Marfany (de la CAL d'Esplugues) i Roberto Martínez (del col·lectiu Veu Pròpia a Terrassa).
La voluntat del debat, segons el moderador, Aleix Costa, era encarar la difícil situació de la llengua catalana a Esplugues de Llobregat i al Baix Llobregat en general. Miquel Lopez, professor de secundària a Esplugues, va alertar davant de l'acceleració dels processos de substitució i d'interferència lingüística que pateix el català davant del castellà, i va posar de manifest quantes coses hem d'aprendre dels moviments indigenistes. Ahmad Baghat va fer un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la del Marroc, pel que fa a les relacions lingüístiques amazic-àrab i català-castellà. Jaume Marfany, de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, va fer èmfasi en la necessitat de fer del català la llengua comuna de tota la població que viu als Països Catalans. Roberto Martínez va explicar els orígens del grup de Veu Pròpia de Terrassa, que aplega gent que ha fet l'opció d'adoptar la llengua catalana com a llengua habitual, i que refusa frontalment la manipulació que els sectors oposats a la normalització del català fan de la població immigrada.
Les dues hores de debat es van fer ben curtes davant les intervencions del públic: la situació de llengua a l'ensenyament, la discriminació lingüística en l'àmbit laboral, la interferència fonètica i sintàctica en el català de l'àrea metropolitana de Barcelona, la interacció lingüística amb barris de gran majoria castellanoparlant com Can Vidalet, les dificultats de mantindre una fermesa lingüística en la vida quotidiana i en l'activisme, la vinculació entre el retrocés del català i les transformacions econòmiques de la nostra societat, etc.
En el debat hi van participar, d'esquerra a dreta, Aleix Costa ('La Guitza'), Miquel Lopez (professor de l'IES La Mallola), Ahmad Baghat, Jaume Marfany (de la CAL d'Esplugues) i Roberto Martínez (del col·lectiu Veu Pròpia a Terrassa).
La voluntat del debat, segons el moderador, Aleix Costa, era encarar la difícil situació de la llengua catalana a Esplugues de Llobregat i al Baix Llobregat en general. Miquel Lopez, professor de secundària a Esplugues, va alertar davant de l'acceleració dels processos de substitució i d'interferència lingüística que pateix el català davant del castellà, i va posar de manifest quantes coses hem d'aprendre dels moviments indigenistes. Ahmad Baghat va fer un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la del Marroc, pel que fa a les relacions lingüístiques amazic-àrab i català-castellà. Jaume Marfany, de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, va fer èmfasi en la necessitat de fer del català la llengua comuna de tota la població que viu als Països Catalans. Roberto Martínez va explicar els orígens del grup de Veu Pròpia de Terrassa, que aplega gent que ha fet l'opció d'adoptar la llengua catalana com a llengua habitual, i que refusa frontalment la manipulació que els sectors oposats a la normalització del català fan de la població immigrada.
Les dues hores de debat es van fer ben curtes davant les intervencions del públic: la situació de llengua a l'ensenyament, la discriminació lingüística en l'àmbit laboral, la interferència fonètica i sintàctica en el català de l'àrea metropolitana de Barcelona, la interacció lingüística amb barris de gran majoria castellanoparlant com Can Vidalet, les dificultats de mantindre una fermesa lingüística en la vida quotidiana i en l'activisme, la vinculació entre el retrocés del català i les transformacions econòmiques de la nostra societat, etc.
dijous, 10 d’abril del 2008
Qui és qui a la cançó d'en Tegmark
En Salvador té raó quan diu que és massa generositat dir que la cançó d'en Tegmark "explica el rerafons de la teoria". Més aviat fa un repàs per l'anecdotari històric que va portar a la teoria especial de la relativitat, i una de les conseqüències de la teoria general: l'expansió de l'univers.
-
Ole Römer (Aarhus, 25.9.1644-Copenhague, 19.9.1710). El 1676, a 32 anys, mentre estudiava els moviments dels satèl·lits de Júpiter amb l'objectiu de fer-los servir com a cronòmetre precís en la navegació transoceànica, va demostrar que la velocitat de llum era finita.
-
Albert Michaelson (Strelno, 19.12.1852-Pasadena, 9.5.1931). Recercador incansable de l'èter luminífer, el seu experiment amb Morley del 1887 és el resultat negatiu més important de la història de la ciència..
-
Edward Morley (Newark, 29.1.1838-24.2.1923). Col·laborà amb Michelson per elaborar un dels instruments científics més precisos mai construït abans, amb uns resultats tan poc concloents com fecunds.
-
Albert Einstein (Ulm, 14.3.1879-Princeton, 18.4.1955). Les teories de la relativitat, de l'efecte fotoelèctric, del moviment brownià, la teoria unificada de camp, la constant cosmològica, la paradoxa de la no-localitat dels fenòmens quàntics..
-
Hendrik Lorentz (Arnhem, 18.7.1853-Haarlem, 4.2.1928). Per tal d'explicar els resultats de l'experiment de Michelson-Morley, Lorentz introduí els concepte de "dilatació temporal" i "contracció longitudinal", que després farien cap a la teoria de la relativitat especial d'Einstein.
-
Stephen Hawking (Oxford, 8.1.1942). Els forats negres són objectes tan massius i amb un radi tan breu que ni la llum té una velocitat prou elevada com per sortir-se'n. Però Hawking va mostrar el 1974 que, en el marc de la física quàntica, fins i tot els forats negres han d'emetre radiació.
-
Edwin Hubble (Marshfield, MO, 20.11.1889-San Marino, CA, 28.9.1953). Hubble va mostrar que nebuloses com l'Andromeda són galàxies tan o més enormes que la Via Làctia i, en calcular els moviments relatius entre galàxies va evidenciar una tendència general d'allunyament de les unes i les altres: l'expansió de l'univers.
-
Arno Penzias (München, 26.4.1933). Penzias i Wilson van topar amb la radiació còsmica de fons gairebé per atzar. Esperit preparat en matèria de receptors de microones, no va fer el que haurien fet uns altres: esmorteir el soroll amb filtres.
-
Robert Woodrow Wilson (Houston, 10.1.1936). Abans de caure que era la radiació còsmica de fons, la responsable del soroll Wilson i Penzias van fer netejar de coloms i de colomina l'antena de Bell Labs.
-
John C. Mather (Roanoke, 7.8.1946). Cap científic del Satèl·lit Explorador de la Radiació Còsmica de Fons (COBE), va elaborar el programa d'estudi de les característiques fonamentals d'aquesta radiació.
-
George Smoot (Yukon, FL, 20.2.1945). I qui millor que ell per mostrar l'homogeneïtat de la radiació còsmica de fons i el caràcter essencialment pla (smooth) del nostre univers.
-
Alan Guth (New Brunswick, NJ, 27.2.1947). Ell ens explicà, el 1974, que si el nostre univers és pla tot ho devem a la inflació còsmica, sobtada expansió de l'univers juvenil. Literalment, doncs, no podem veure tot el que hi ha: car la llum de regions de la nostra bombolla expansiva encara no ha tingut temps per arribar als nostres ulls.
La llista és ben convencionaleta i no va gaire més enllà.
De totes formes, Max Tegmark és un bon comunicador. Una demostració la tenim a aquest article sobre els diversos conceptes de "multivers", que ja vam comentar en el seu moment.
En Salvador també comenta que en el seu pas per la facultat els professors no eren pas tan de la broma. No pot ser pas qüestió d'edat, si hem de jutjar per la fotografia d'un físic de la vella generació com en Roy Glauber:
-
Ole Römer (Aarhus, 25.9.1644-Copenhague, 19.9.1710). El 1676, a 32 anys, mentre estudiava els moviments dels satèl·lits de Júpiter amb l'objectiu de fer-los servir com a cronòmetre precís en la navegació transoceànica, va demostrar que la velocitat de llum era finita.-
Albert Michaelson (Strelno, 19.12.1852-Pasadena, 9.5.1931). Recercador incansable de l'èter luminífer, el seu experiment amb Morley del 1887 és el resultat negatiu més important de la història de la ciència..-
Edward Morley (Newark, 29.1.1838-24.2.1923). Col·laborà amb Michelson per elaborar un dels instruments científics més precisos mai construït abans, amb uns resultats tan poc concloents com fecunds.-
Albert Einstein (Ulm, 14.3.1879-Princeton, 18.4.1955). Les teories de la relativitat, de l'efecte fotoelèctric, del moviment brownià, la teoria unificada de camp, la constant cosmològica, la paradoxa de la no-localitat dels fenòmens quàntics..-
Hendrik Lorentz (Arnhem, 18.7.1853-Haarlem, 4.2.1928). Per tal d'explicar els resultats de l'experiment de Michelson-Morley, Lorentz introduí els concepte de "dilatació temporal" i "contracció longitudinal", que després farien cap a la teoria de la relativitat especial d'Einstein.-
Stephen Hawking (Oxford, 8.1.1942). Els forats negres són objectes tan massius i amb un radi tan breu que ni la llum té una velocitat prou elevada com per sortir-se'n. Però Hawking va mostrar el 1974 que, en el marc de la física quàntica, fins i tot els forats negres han d'emetre radiació.-
Edwin Hubble (Marshfield, MO, 20.11.1889-San Marino, CA, 28.9.1953). Hubble va mostrar que nebuloses com l'Andromeda són galàxies tan o més enormes que la Via Làctia i, en calcular els moviments relatius entre galàxies va evidenciar una tendència general d'allunyament de les unes i les altres: l'expansió de l'univers.-
Arno Penzias (München, 26.4.1933). Penzias i Wilson van topar amb la radiació còsmica de fons gairebé per atzar. Esperit preparat en matèria de receptors de microones, no va fer el que haurien fet uns altres: esmorteir el soroll amb filtres.-
Robert Woodrow Wilson (Houston, 10.1.1936). Abans de caure que era la radiació còsmica de fons, la responsable del soroll Wilson i Penzias van fer netejar de coloms i de colomina l'antena de Bell Labs.-
John C. Mather (Roanoke, 7.8.1946). Cap científic del Satèl·lit Explorador de la Radiació Còsmica de Fons (COBE), va elaborar el programa d'estudi de les característiques fonamentals d'aquesta radiació.-
George Smoot (Yukon, FL, 20.2.1945). I qui millor que ell per mostrar l'homogeneïtat de la radiació còsmica de fons i el caràcter essencialment pla (smooth) del nostre univers.-
Alan Guth (New Brunswick, NJ, 27.2.1947). Ell ens explicà, el 1974, que si el nostre univers és pla tot ho devem a la inflació còsmica, sobtada expansió de l'univers juvenil. Literalment, doncs, no podem veure tot el que hi ha: car la llum de regions de la nostra bombolla expansiva encara no ha tingut temps per arribar als nostres ulls.La llista és ben convencionaleta i no va gaire més enllà.
De totes formes, Max Tegmark és un bon comunicador. Una demostració la tenim a aquest article sobre els diversos conceptes de "multivers", que ja vam comentar en el seu moment.
En Salvador també comenta que en el seu pas per la facultat els professors no eren pas tan de la broma. No pot ser pas qüestió d'edat, si hem de jutjar per la fotografia d'un físic de la vella generació com en Roy Glauber:
dimecres, 9 d’abril del 2008
La relativitat en 6 minuts i a ritme de 'Yellow submarine'
Max Tegmark i Flora Lopis van penjar la setmana passada a Youtube aquestvídeo sobre les teories especial i general de la relativitat d'Einstein. Amb la melodia de Yellow submarine se'ns explica el rerafons de la teoria i les seves implicacions cosmològiques.
dimarts, 8 d’abril del 2008
La propaganda xinesa i les altres propagandes
La torxa olímpica, en el seu pas propagandístic per Europa, topa amb problemes de seguretat. La volen apagar els protestataris, fonamentalment al voltant de la reivindicació nacional de Tibet, però també al voltant de la repressió contra la lliure expressió a Xina o de l’impacte humà i ambiental del desenvolupament salvatge del gegant asiàtic.
Els responsables de seguretat de la torxa olímpica apliquen les tècniques de manual contra-terroristes i contra-sabotatges. En el benentès que, en la societat de l’espectacle, el pitjor sabotatge és el que afecta la imatge d’un acte propagandístic.
Un exemple recent a Barcelona. El passat divendres 28 de març se celebrava a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona una conferència sobre l’espai europeu d’universitats. La presència policial a les portes de l’edifici (i a l’interior) tenia com a principal objectiu dissuadir-hi l’entrada. Tancats en el búnquer, els cervells de l’espai europeu d’universitats podien predicar amb tota seguretat i llibertat davant dels periodistes oficials, que transmetrien després les dites prèdiques als seus mitjans d’incomunicació.
No obstant això, les protestes espontànies contra la torxa olímpica només són espontànies en part. La simpatia per la causa tibetana és estimulada des dels mitjans d’incomunicació, els quals diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria. Si els articulistes que aquests dies blasmen la immigració xinesa al Tibet diguessin quelcom de semblant de la immigració castellana a Catalunya, acabarien a comissaria per apologia del genocidi. Potser per això, s’opta per la solidaritat amb el Tibet: perquè és una causa políticament correcta. I per què és políticament correcta? Per vàries raons, però si en les properes dècades assistim a tensions creixents entre la Xina, d’una banda, i el món desenvolupat europeu (europeus de Nord-amèrica inclosos), el Tibet serà un dels arguments esgrimits. Quan llavors els mitjans de comunicació europeus i nord-americans segreguin sinofòbia, farem bé de ser-hi vacunats. La temptació sinòfoba, per les classes populars europees, resulta lògica: els pobles xinesos (han) constitueixen el principal grup ètnic del món en nombre, tradició i puixança; els xinesos són escampats per tot el món i les seves comunitats generen una imatge d'avara povertà que desperta suspicàcies; l'alerta contra el perill groc, enunciada des de Napoleó fins a Mafalda, omple les ments dels futuròlegs polítics de les dues ribes de l'Atlàntic Nord.
Els responsables de seguretat de la torxa olímpica apliquen les tècniques de manual contra-terroristes i contra-sabotatges. En el benentès que, en la societat de l’espectacle, el pitjor sabotatge és el que afecta la imatge d’un acte propagandístic.
Un exemple recent a Barcelona. El passat divendres 28 de març se celebrava a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona una conferència sobre l’espai europeu d’universitats. La presència policial a les portes de l’edifici (i a l’interior) tenia com a principal objectiu dissuadir-hi l’entrada. Tancats en el búnquer, els cervells de l’espai europeu d’universitats podien predicar amb tota seguretat i llibertat davant dels periodistes oficials, que transmetrien després les dites prèdiques als seus mitjans d’incomunicació.
No obstant això, les protestes espontànies contra la torxa olímpica només són espontànies en part. La simpatia per la causa tibetana és estimulada des dels mitjans d’incomunicació, els quals diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria. Si els articulistes que aquests dies blasmen la immigració xinesa al Tibet diguessin quelcom de semblant de la immigració castellana a Catalunya, acabarien a comissaria per apologia del genocidi. Potser per això, s’opta per la solidaritat amb el Tibet: perquè és una causa políticament correcta. I per què és políticament correcta? Per vàries raons, però si en les properes dècades assistim a tensions creixents entre la Xina, d’una banda, i el món desenvolupat europeu (europeus de Nord-amèrica inclosos), el Tibet serà un dels arguments esgrimits. Quan llavors els mitjans de comunicació europeus i nord-americans segreguin sinofòbia, farem bé de ser-hi vacunats. La temptació sinòfoba, per les classes populars europees, resulta lògica: els pobles xinesos (han) constitueixen el principal grup ètnic del món en nombre, tradició i puixança; els xinesos són escampats per tot el món i les seves comunitats generen una imatge d'avara povertà que desperta suspicàcies; l'alerta contra el perill groc, enunciada des de Napoleó fins a Mafalda, omple les ments dels futuròlegs polítics de les dues ribes de l'Atlàntic Nord.
dilluns, 7 d’abril del 2008
La flama olímpica: raons per boicotejar-la
Beijing 2008 vol ser un escenari propagandístic del govern xinès. La situació de la classe treballadora dels pobles de la Xina ja en seria un bon cas per denunciar. A Beijing i fora de Beijing. També ho seria l'opressió nacional patida pel poble tibetà, però també per tots els altres pobles minoritzats i oprimits per la Xina. I, de retruc, per les nacions que, com la nostra, no podem presentar-se als Jocs Olímpics amb un equip nacional propi i unificat. O, pel fet que els Jocs Olímpics serveixen de plataforma pel nacionalisme dels estats reconeguts. O, ja posats, pel fet que vehiculen una expressió competitiva i elitista de l'esport ben allunyada del que hauria de ser la promoció autèntica d'una activitat física sana i cooperativa de la humanitat sencera.
Per això, i per moltes altres més coses es protesta contra Beijing 2008.
Cal ser conscient que, tot sovint, els protestataris progressistes es veuran de la mà amb els protestataris reaccionaris, amb els partidaris de la teocràcia tibetana i amb els qui protesten contra l'imperialisme xinès per fer avançar els imperialismes europeus i d'altres nacionalitats. Però, no obstant, els impediments patits per la torxa olímpica són una mostra d'una protesta global de base popular.
Per això, i per moltes altres més coses es protesta contra Beijing 2008.
Cal ser conscient que, tot sovint, els protestataris progressistes es veuran de la mà amb els protestataris reaccionaris, amb els partidaris de la teocràcia tibetana i amb els qui protesten contra l'imperialisme xinès per fer avançar els imperialismes europeus i d'altres nacionalitats. Però, no obstant, els impediments patits per la torxa olímpica són una mostra d'una protesta global de base popular.
dimarts, 25 de març del 2008
Per què Josep Benet no va guanyar les eleccions del 1980?
O per què les va guanyar Pujol? Són qüestions històricament debatudes, i es tornaran a debatre arran de la mort de Josep Benet.
L'aritmètica electoral atribueix la derrota de Benet al fet, simplement, que no fou el candidat de les esquerres. Dit d'una altra manera, fou el PSC-PSOE qui, en presentar Joan Reventós, va trencar l'Entesa. L'aposta de Reventós era forta i permetia al PSC-PSOE de no patir la crossa del PSUC o dels Nacionalistes d'Esquerra. L'aposta la perderen. O, més ben dit, la va guanyar Jordi Pujol.
Hi ha, però, una altra perspectiva. Les eleccions les va guanyar Pujol perquè Pujol encapçalava el principal partit no-sucursalista. Fet i fet que, de llavors ençà, Convergència i Unió hagi estat sempre la força amb més diputats al Parlament, i que, amb l'única excepció del 1999, hagi estat la més votada, s'explica bàsicament per aquest motiu.
I, al capdavall, Josep Benet ha acabat per donar la raó a aquesta lògica. Vegem, si no, un extracte de la lletra que va enviar, ja malalt, a Josep Antoni Duran i Lleida:
---
Benvolgut amic, hospitalitzat, com em trobo des del passat dia 10 [de febrer], no he pogut parlar-te personalment, com volia i et vaig prometre, de la meva posició davant les eleccions del dia 9, ho faig, doncs, ara per escrit.
Estic molt i molt preocupat perquè aquestes eleccions no són unes eleccions corrents, normals, tot al contrari, són unes eleccions que s’han convertit per a la nació catalana en les més difícils i crucials de 1977 ençà, és a dir, des de les primeres de la transició. Car és evident que amb la nova legislatura que naixerà d’aquestes eleccions s’intentarà, entre altres accions contra Catalunya, canviar la llei electoral espanyola per tal de limitar o fer desaparèixer de les Corts els partits nacionals de les nacionalitats perifèriques; així com és segur que amb el pretext de la sentència del T.C. sobre el nou Estatut català s’intentarà de sotmetre Catalunya a una nova LOAPA –aquella LOAPA que votaren els dos grans partits majoritaris espanyols i, lamentablement, també el PSC. Em dol de recordar-ho però cal fer-ho. Alhora que continuarà l’ofegament de la nostra economia del que ja ens parlava el nostre enyorat Ramon Trias Fargas i els atacs contra la nostra llengua i la nostra cultura…
Per tot això crec que és un error gravíssim que hi hagi catalanistes que anunciïn que s’abstindran en aquestes eleccions i encara considero més greu que proposin el vot nul. Votar nul en aquestes eleccions és facilitar la victòria als enemics de la nostra nació.
És hora de reaccionar.
Crec, doncs, que cal votar un partit que sigui fidel al II Congrés Catalanista de 1885, que establia que només podien defensar amb total llibertat els interessos de la nació catalana els partits catalans que depenien exclusivament de Catalunya, per tant només aquells que tenen grup parlamentari propi en el Congrés de Madrid.
Per tot el que acabo d’exposar-te crec que tu ets el millor candidat català en aquestes eleccions, per la teva experiència, el teu nacionalisme i la teva fidelitat al partit de Manuel Carrasco i Formiguera, per tant compta amb el meu vot.
Amb esperança, una cordial abraçada,
Signat: Josep Benet i Morell. 29/2/2008
P.S.: Pots fer l’ús que creguis oportú d’aquesta carta
---
Després de voltar durant gairebé 125 anys, tornem al II Congrés Catalanista i a una de les seves lliçons bàsiques.
Segurament, algú arguirà que el PSUC era una partit català, car la relació amb el PCE era fraternal.
Certament, algú arguirà que ERC és formalment independent del PSC-PSOE. Com també s'arguirà el mateix d'ICV-EUiA, tot i doblement lligada a IU al PSC-PSOE.
Però no som al 1885. En aquella època el catalanisme era una gota en una mar de catalans desnacionalitzats. Ara, potser és una gota més grossa, però la mar... Justifica això la liquidació de les formacions polítiques catalanes? Benet pensava que no. Però molts 'catalanistes' pensen que sí. Que és millor deixar al PSOE la política, i dedicar-se exclusivament a la 'cosa cultural'. Justament, el mateix raonament de Teodor Llorente en la València de la Primera Restauració.
L'aritmètica electoral atribueix la derrota de Benet al fet, simplement, que no fou el candidat de les esquerres. Dit d'una altra manera, fou el PSC-PSOE qui, en presentar Joan Reventós, va trencar l'Entesa. L'aposta de Reventós era forta i permetia al PSC-PSOE de no patir la crossa del PSUC o dels Nacionalistes d'Esquerra. L'aposta la perderen. O, més ben dit, la va guanyar Jordi Pujol.
Hi ha, però, una altra perspectiva. Les eleccions les va guanyar Pujol perquè Pujol encapçalava el principal partit no-sucursalista. Fet i fet que, de llavors ençà, Convergència i Unió hagi estat sempre la força amb més diputats al Parlament, i que, amb l'única excepció del 1999, hagi estat la més votada, s'explica bàsicament per aquest motiu.
I, al capdavall, Josep Benet ha acabat per donar la raó a aquesta lògica. Vegem, si no, un extracte de la lletra que va enviar, ja malalt, a Josep Antoni Duran i Lleida:
---
Benvolgut amic, hospitalitzat, com em trobo des del passat dia 10 [de febrer], no he pogut parlar-te personalment, com volia i et vaig prometre, de la meva posició davant les eleccions del dia 9, ho faig, doncs, ara per escrit.
Estic molt i molt preocupat perquè aquestes eleccions no són unes eleccions corrents, normals, tot al contrari, són unes eleccions que s’han convertit per a la nació catalana en les més difícils i crucials de 1977 ençà, és a dir, des de les primeres de la transició. Car és evident que amb la nova legislatura que naixerà d’aquestes eleccions s’intentarà, entre altres accions contra Catalunya, canviar la llei electoral espanyola per tal de limitar o fer desaparèixer de les Corts els partits nacionals de les nacionalitats perifèriques; així com és segur que amb el pretext de la sentència del T.C. sobre el nou Estatut català s’intentarà de sotmetre Catalunya a una nova LOAPA –aquella LOAPA que votaren els dos grans partits majoritaris espanyols i, lamentablement, també el PSC. Em dol de recordar-ho però cal fer-ho. Alhora que continuarà l’ofegament de la nostra economia del que ja ens parlava el nostre enyorat Ramon Trias Fargas i els atacs contra la nostra llengua i la nostra cultura…
Per tot això crec que és un error gravíssim que hi hagi catalanistes que anunciïn que s’abstindran en aquestes eleccions i encara considero més greu que proposin el vot nul. Votar nul en aquestes eleccions és facilitar la victòria als enemics de la nostra nació.
És hora de reaccionar.
Crec, doncs, que cal votar un partit que sigui fidel al II Congrés Catalanista de 1885, que establia que només podien defensar amb total llibertat els interessos de la nació catalana els partits catalans que depenien exclusivament de Catalunya, per tant només aquells que tenen grup parlamentari propi en el Congrés de Madrid.
Per tot el que acabo d’exposar-te crec que tu ets el millor candidat català en aquestes eleccions, per la teva experiència, el teu nacionalisme i la teva fidelitat al partit de Manuel Carrasco i Formiguera, per tant compta amb el meu vot.
Amb esperança, una cordial abraçada,
Signat: Josep Benet i Morell. 29/2/2008
P.S.: Pots fer l’ús que creguis oportú d’aquesta carta
---
Després de voltar durant gairebé 125 anys, tornem al II Congrés Catalanista i a una de les seves lliçons bàsiques.
Segurament, algú arguirà que el PSUC era una partit català, car la relació amb el PCE era fraternal.
Certament, algú arguirà que ERC és formalment independent del PSC-PSOE. Com també s'arguirà el mateix d'ICV-EUiA, tot i doblement lligada a IU al PSC-PSOE.
Però no som al 1885. En aquella època el catalanisme era una gota en una mar de catalans desnacionalitzats. Ara, potser és una gota més grossa, però la mar... Justifica això la liquidació de les formacions polítiques catalanes? Benet pensava que no. Però molts 'catalanistes' pensen que sí. Que és millor deixar al PSOE la política, i dedicar-se exclusivament a la 'cosa cultural'. Justament, el mateix raonament de Teodor Llorente en la València de la Primera Restauració.
dissabte, 22 de març del 2008
La solució dels conflictes nacionals a Euràsia
[Ens ha arribat aquest text d'un univers paral·lel]
Gràcies a 1984, de George Orwell, haureu sentit a parlar d'Oceania, Euràsia i Estàsia, els tres estats totalitaris que dominen un escenari distòpic de com podria haver evolucionat la segona post-guerra mundial. Nosaltres tenim novel·les distòpiques similars a Euràsia. Novel·les que exploren que hauria passat si hagués guanyat l'Alemanya Nazi, o si els churchil·lians haguessin menat una tercera guerra mundial contra la naixent Euràsia. També s'explora què hauria passat si el neobolxevisme hagués estat derrotat per la vella guàrdia i la Unió Soviètica hagués perdurat (en el vostre univers, d'altra banda, no perdura més enllà del 1991). En totes aquestes novel·les, segregades per l'aparell de propaganda del Front Popular d'Euràsia, ocupen un lloc especial els odis nacionals intestins a Europa. El subtext és clar: a Euràsia, a la nostra Euràsia de l'any 60 (l'any 2008 de l'era comuna), no hi ha problemes nacionals.
Suposareu, tal com diu la propaganda oficial d'Oceania (quan són en guerra amb Euràsia), que tota la diversitat nacional d'Euràsia fou esclafada. No és ben bé així. Euràsia és l'Imperi multinacional per excel·lència. Si bé la llengua oficial és la eurasia lingvo, totes les instàncies de l'Estat, del Front i del Partit utilitzen les llengües nacionals de cada territori. Si bé, en un districte, és habitual que el primer secretari del Partit sigui foraster, el coordinador general del Front local i el president de districte són sempre fills del país. Aquesta política ha servit perquè ningú ja no senti la pertinença a Euràsia com quelcom d'imposat. Ningú no recorda que Euràsia, en els seus orígens, no fou més que l'extensió de l'imperi rus, primer sota la forma d'ocupació soviètica, després com a d'Unió Eurasiàtica i, finalment, sota el nom definitiu i imprescriptible d'Euràsia.
Certament hi ha hagut algunes dificultats en els districtes "multiètnics". Això és vàlid també per totes les grans ciutats. El Partit, en tot cas, ha fixat amb netedat, en tots aquests casos, quina és la nació a la qual pertany la localitat en qüestió. I s'han constituït associacions culturals per les altres nacionalitats, integrades en l'aparell administratiu de l'Estat.
Tot aquest escrit que us adreço té únicament una missió orientadora. M'han arribat editorials dels vostres diaris on planyen que hi hagi qüestions nacionals obertes a Europa. Alguns d'aquests editorialistes ploren encara la desaparició de l'Imperi Austro-hongarès i de l'Imperi Otomà, autèntiques encarnacions de l'esperit multinacional. Curiosament, en els articles més recents, veig que ploren fins i tot la desaparició de Txecoslovàquia i de Iugoslàvia. Em resulta curiós, perquè Txecoslovàquia i Iugoslàvia van nèixer de les cendres dels imperis Austríac i Turc. Si llegim els editorials d'entre-guerres, els mateixos que defensaven l'Imperi Austríac condemnaven Txecoslovàquia, una presó de pobles dirigida pels txecs contra alemanys, eslovacs, hongaresos i rutens (=ucraïnesos). O condemnaven Iugoslàvia, com una presó dirigida pels serbis, amb co-direcció croata i eslovena, contra hongaresos, romanesos, alemanys, italians i albanesos. Similarment, veuen com ara Kosovo esdevé una presó de pobles dirigida pels albanesos contra els serbis i d'altres minories. I tenen tots raó (això sí, si afegeixen que l'Imperi Austríac era una presó de pobles dominada pels alemanys, i l'Imperi Otomà una presó dirigida pels turcs). A Euràsia tot això ho hem resolt: som una presó de pobles els carcellers de la qual pertanyen a totes les nacions i a no cap d'elles.
Gràcies a 1984, de George Orwell, haureu sentit a parlar d'Oceania, Euràsia i Estàsia, els tres estats totalitaris que dominen un escenari distòpic de com podria haver evolucionat la segona post-guerra mundial. Nosaltres tenim novel·les distòpiques similars a Euràsia. Novel·les que exploren que hauria passat si hagués guanyat l'Alemanya Nazi, o si els churchil·lians haguessin menat una tercera guerra mundial contra la naixent Euràsia. També s'explora què hauria passat si el neobolxevisme hagués estat derrotat per la vella guàrdia i la Unió Soviètica hagués perdurat (en el vostre univers, d'altra banda, no perdura més enllà del 1991). En totes aquestes novel·les, segregades per l'aparell de propaganda del Front Popular d'Euràsia, ocupen un lloc especial els odis nacionals intestins a Europa. El subtext és clar: a Euràsia, a la nostra Euràsia de l'any 60 (l'any 2008 de l'era comuna), no hi ha problemes nacionals.
Suposareu, tal com diu la propaganda oficial d'Oceania (quan són en guerra amb Euràsia), que tota la diversitat nacional d'Euràsia fou esclafada. No és ben bé així. Euràsia és l'Imperi multinacional per excel·lència. Si bé la llengua oficial és la eurasia lingvo, totes les instàncies de l'Estat, del Front i del Partit utilitzen les llengües nacionals de cada territori. Si bé, en un districte, és habitual que el primer secretari del Partit sigui foraster, el coordinador general del Front local i el president de districte són sempre fills del país. Aquesta política ha servit perquè ningú ja no senti la pertinença a Euràsia com quelcom d'imposat. Ningú no recorda que Euràsia, en els seus orígens, no fou més que l'extensió de l'imperi rus, primer sota la forma d'ocupació soviètica, després com a d'Unió Eurasiàtica i, finalment, sota el nom definitiu i imprescriptible d'Euràsia.
Certament hi ha hagut algunes dificultats en els districtes "multiètnics". Això és vàlid també per totes les grans ciutats. El Partit, en tot cas, ha fixat amb netedat, en tots aquests casos, quina és la nació a la qual pertany la localitat en qüestió. I s'han constituït associacions culturals per les altres nacionalitats, integrades en l'aparell administratiu de l'Estat.
Tot aquest escrit que us adreço té únicament una missió orientadora. M'han arribat editorials dels vostres diaris on planyen que hi hagi qüestions nacionals obertes a Europa. Alguns d'aquests editorialistes ploren encara la desaparició de l'Imperi Austro-hongarès i de l'Imperi Otomà, autèntiques encarnacions de l'esperit multinacional. Curiosament, en els articles més recents, veig que ploren fins i tot la desaparició de Txecoslovàquia i de Iugoslàvia. Em resulta curiós, perquè Txecoslovàquia i Iugoslàvia van nèixer de les cendres dels imperis Austríac i Turc. Si llegim els editorials d'entre-guerres, els mateixos que defensaven l'Imperi Austríac condemnaven Txecoslovàquia, una presó de pobles dirigida pels txecs contra alemanys, eslovacs, hongaresos i rutens (=ucraïnesos). O condemnaven Iugoslàvia, com una presó dirigida pels serbis, amb co-direcció croata i eslovena, contra hongaresos, romanesos, alemanys, italians i albanesos. Similarment, veuen com ara Kosovo esdevé una presó de pobles dirigida pels albanesos contra els serbis i d'altres minories. I tenen tots raó (això sí, si afegeixen que l'Imperi Austríac era una presó de pobles dominada pels alemanys, i l'Imperi Otomà una presó dirigida pels turcs). A Euràsia tot això ho hem resolt: som una presó de pobles els carcellers de la qual pertanyen a totes les nacions i a no cap d'elles.
dijous, 20 de març del 2008
La memòria i la veritat (Mirant al Cel, Jesús Garay, 2007)
En la memòria de guerra dels nostres avis, els bombardeigs, viscuts en els barris de Sants i de la Torrassa, ocupen un lloc central. Un altre punt de record, exclusiu dels avis, és el front, del qual rarament es parlava. Un tercer és la misèria i la picaresca, la plena crudesa de les quals no es viurà fins perduda la guerra. Els bombardeigs aeris de població civil, fins llavors assajats pel colonialisme espanyol i italià a l'Àfrica, i pel colonialisme japonès a la Xina, entren per primera vegada a Europa el 1936. D'aquella guerra d'Espanya el bombardeig més recordat és el patit el 26 d'abril del 1937 per Gernika. Una localitat triada deliberadament pel seu simbolisme en el moviment nacional basc. El bombardeig de Gernika fou a càrrec d'una unitat alemanya, comandada des d'Alemanya. També l'aviació italiana, amb base a Son Sant Joan, ataca des de Mallorca d'acord amb el comandament directe de Roma objectius militars i civils situats entre Cartagena i Portbou. Però serà la regió industrial de Barcelona, Sabadell, Terrassa i Granollers, la que rebrà el gruix dels atacs.El més important dels atacs a Barcelona tingué lloc entre el 16 i el 18 de març del 1938, amb un bombardeig continuat del centre urbà durant més de 24 hores. Han transcorregut, doncs, 70 anys justos, el punt on la memòria popular ja ha estat pràcticament del tot substituïda per la memòria històrica. Una substitució que no ve menada únicament per factors biològics (al capdavall, hi ha gairebé un 10% de la població que té edat per tindre'n algun record), sinó per la pruïja academicista de la neutralitat. Millor això, en tot cas, que l'oblit ignorant, i per això cal saludar l'exposició "Quan el refugi és al subsòl", instal·lada al vestíbul de l'estació de metro de Plaça Universitat. Aquesta exposició s'emmarca en la iniciativa Barcelona Bombardejada.
Mirant al cel, de Jesús Garay (*Santander, 1949), combina un documentari sobre els bombardeigs, la defensa antiaèria i els refugis, amb una ficció sobre un altre documentari, frustrat. Una dona vol realitzar un documentari sobre els bombardeigs de Barcelona, que aplegui un defensor de les bateries antiaèries del Carmel i un aviador 'camicia nera'. L'antiaeri és el seu mateix avi que, a 89 anys, és afectat de demència senil. L'aviador, ex-aviador, és ara un reputat estudiós de la literatura mitjaval italiana, convidat estel·lar d'un simposi sobre Dante Alighieri a la Universitat de Barcelona. A través d'aquest fictici i poc verosímil padovà, Mario Brindisi, que ha viscut i viu a esquenes del seu passat feixista, el guió de Jesús Garay i Carlos Monte explora el conflicte de la memòria i la veritat, de la culpa i del perdó, de l'agressor i l'agredit.
La part de documentari combina els testimonis d'infants, adolescents i joves que visqueren aquells dies, amb el d'historiadors. Entre els infants hi ha Juan Goytisolo, ara de 77 anys, que hi va perdre la mare, i que es demana on acaba el record i comença el record del record, el record elaborat. Entre els joves hi ha el tinent Francisco Folch, de 90 anys, llavors artiller al Carmel i ara president la Associació d'Ex-Combatents i Víctimes de la Guerra. També hi ha una combinació d'imatges d'arxiu amb recreacions històriques, complementades amb imatges actuals dels refugis (en general, protegits i visitats, ergo academitzats) i dels nius d'artilleria (universalment oblidats, però plens de grafits). Tot emmarcat per l'excel·lent tasca compositora de Fermín Muguruza.
dimecres, 19 de març del 2008
Una crítica de la crítica literària (Tzvetan Todorov: La literatura en perill, 2007)
Tzvetan Todorov va nèixer a Sofia el 1939, fill d'un matrimoni de bibliotecaris: "El pare i la mare constantment s'empescaven projectes de noves prestatgeries [...] els llibres s'acuulaven a les habitacions i als passadissos, formant piles fràgils entre les quals jo m'havia d'enfilar". Predestinat a la càrrera literària, però conscient de les pròpies limitacions (una consciència que sovint és la que separa qui esdevindrà escriptor i qui no), va decidir-se pels estudis literaris. Si a Sofia topava amb un oficialisme que reduïda tota la literatura, passada, present i futura, a la versió post-estaliniana del marxisme-leninisme, a París (on aniria a raure el 1963, i on ha viscut des de llavors) es trobava amb un estudis literaris compartimentats per llengües i per períodes. Gens entusiasmat amb la idea de dedicar-se simplement a la literatura búlgara contemporània, Todorov va ésser prou afortunat per topar amb un atípic Roland Barthes. En els anys següents contribuiria a la transformació dels estudis literaris a França. Una transformació de la qual en resultaria decebut quan aquesta es traslladà a l'ensenyament secundari. A "La literatura en perill" (Galàxia Gutenberg, 2007; tr. Isabel Margelí Bailo) Todorov se sent frustrat per no poder ajudar gaire als seus propis fills al liceu, on s'afirma que els estudis literaris han de tindre "com a primer objectiu fer-nos conèixer les eines de què se serveixen" i no pas "a reflexionar sobre la condició humana, l'individu i la societat, l'amor i l'odi, la joia i la desepesrança". Efectivament, el liceu havia assumit la transformació viscuda pels estudis literaris en la universitat durant els anys 1960 i 1970, amb l'adopció de l'estructuralisme. Hom passava d'una explicació del text i d'un emmarcament històric i nacional a una recerca del sentit intern del text i a una visió de la literatura deslligada del món. No és que Todorov enyori aquella contextualització, que Borges parodia a Pierre Menard, autor del Quijote (el Quixot de Cervantes i el Quixot de Menard són obres contextualment ben diferents, per bé que siguin textualment idèntiques). Però que el "pèndol s'hagi anat a l'altre extrem" és, segons Todorova, una de les causes de la caiguda d'interès de l'alumnat per cursar una carrera literària. El perill no s'aturaria, naturalment, a la universitat, car la idea que "la literatura només parla de si mateixa" es transmet als mateixos escriptors. Todorov caracteritza la literatura francesa contemporània (i, per extensió, la europea i, en menor mesura, la mundial) com dividida en tres tendències: formalista, nihilista i solipsista.
- el formalisme és la "negació de la reflexió", és a dir un intent deliberat de defugir la màxima aristotèlica segona la qual "la poesia imita l'art".
- el nihilisme és la "reflexió de la negació", és a dir el reflex de la buidor del món exterior.
- el solipsisme salva de la buidor del món exterior el propi jo de l'autor.
Els capítols centrals del llibre Todorov els dedica a fer remuntar aquesta "estètica moderna" més enllà de la "post-modernitat". Així "la tesi segons la qual la literatura no estableix una relació significativa amb el món" és hereva de dues tendències modernes: la revalorització de l'artista creador i de l'obra com a microcosmos, d'una banda, i de l'altra la consideració de la bellesa com a finalitat de la poesia. No es tracta ja d'una bellesa sorgida de la satisfacció d'una necessitat (la bellesa funcional) sinó d'una bellesa contemplativa: artesà i artista s'escindeixen. Progressivament, hom passa d'un ensenyament literari basat en la retòrica (per a aprendre a escriure) a un de basat en la història literària (per a aprendre a llegir). Així, "és l'envà del museu o de la galeria allò que transforma un objecte qualsevol en obra d'art: per tal que es desencadeni la percepció estètica, n'hi ha prou que s'hi exposi allà penjat". Tot aquest moviment Todorov l'atribueix a la secularització d'Europa, és a dir a les transformacions ideològiques dels segles de les Llums. És clar que hi ha una base material: "l'artista deixa de produir obres per a un mecenes que les hi demana, i les destina a un públic que les hi compra". La determinació del valor de l'obra d'art es veu, doncs, alterada. I això precipitarà, ja arribats al segle XX, un aprofundiment "de l'abisme entre literatura de masses i la literatura d'art". Todorov descriu molt bé aquest darrer fenomen quan assenyala que "l'acollida favorable reservada a un llibre per part d'un gran nombre de lectors esdevé el senyal de la seva desfeta en el pla artístic i provoca el menyspreu o el silenci de la crítica". Una altra raó, gens menor, per aprofundir en la "desparició" de tota relació entre l'obra i el món es troba en la necessitat de negar "les teories marxistes del 'reflex'".
En el dos darrers capítols, Todorov assaja una resposta contra aquests perills. Torna, de nou, a la infantesa, quan els textos li satisfeien la curiositat, el feien viure aventures, sentir espant i alegria, tot plegat "sense patir les frustracions que assetjaven les meves relacions amb els nois i les noies de la meva edat". Per a què la literatura "serveixi" en aquest sentit, "cal prendre-se-la en aquell sentit ampli i sòlid que va prevaler a Europa fins al final del segle XIX". Mentrestant, Todorov troba lògic que el lector ordinari estigui en contra "dels professors, crítics i escriptors que li diuen que la literatura només parla d'ella mateixa o que tan sols ensenya la desesperança". Si la literatura "preserva la riquesa i la diversitat d'allò viscut", la filosofia "afavoreix l'abstracció, que li permet formular lleis generals". La literatura, segons Todorov, constitueix una forma d'educació negativa (en el sentit d'alliberament de la ideologia dominant) i d'una forma d'eixamplament del nostre horitzó, en mots de Kant, "pensar posant-se en el lloc d'un altre ésser humà".
La finalitat de la crítica de la crítica de Todorov no és altra que la de redreçar l'ensenyament literari a França, la de fer-ne crèixer el mercat, força escadusser si no ha de servir per res més que "la sola reproducció dels professors de lletres". Allunyats dels formalismes, els estudis literaris "trobarien el seu lloc al si de les humanitats, al costat de la història dels esdeveniments i de les idees". Unes humanitats enteses com a preparació "per a totes les professions que es basen en les relacions humanes".
- el formalisme és la "negació de la reflexió", és a dir un intent deliberat de defugir la màxima aristotèlica segona la qual "la poesia imita l'art".
- el nihilisme és la "reflexió de la negació", és a dir el reflex de la buidor del món exterior.
- el solipsisme salva de la buidor del món exterior el propi jo de l'autor.
Els capítols centrals del llibre Todorov els dedica a fer remuntar aquesta "estètica moderna" més enllà de la "post-modernitat". Així "la tesi segons la qual la literatura no estableix una relació significativa amb el món" és hereva de dues tendències modernes: la revalorització de l'artista creador i de l'obra com a microcosmos, d'una banda, i de l'altra la consideració de la bellesa com a finalitat de la poesia. No es tracta ja d'una bellesa sorgida de la satisfacció d'una necessitat (la bellesa funcional) sinó d'una bellesa contemplativa: artesà i artista s'escindeixen. Progressivament, hom passa d'un ensenyament literari basat en la retòrica (per a aprendre a escriure) a un de basat en la història literària (per a aprendre a llegir). Així, "és l'envà del museu o de la galeria allò que transforma un objecte qualsevol en obra d'art: per tal que es desencadeni la percepció estètica, n'hi ha prou que s'hi exposi allà penjat". Tot aquest moviment Todorov l'atribueix a la secularització d'Europa, és a dir a les transformacions ideològiques dels segles de les Llums. És clar que hi ha una base material: "l'artista deixa de produir obres per a un mecenes que les hi demana, i les destina a un públic que les hi compra". La determinació del valor de l'obra d'art es veu, doncs, alterada. I això precipitarà, ja arribats al segle XX, un aprofundiment "de l'abisme entre literatura de masses i la literatura d'art". Todorov descriu molt bé aquest darrer fenomen quan assenyala que "l'acollida favorable reservada a un llibre per part d'un gran nombre de lectors esdevé el senyal de la seva desfeta en el pla artístic i provoca el menyspreu o el silenci de la crítica". Una altra raó, gens menor, per aprofundir en la "desparició" de tota relació entre l'obra i el món es troba en la necessitat de negar "les teories marxistes del 'reflex'".
En el dos darrers capítols, Todorov assaja una resposta contra aquests perills. Torna, de nou, a la infantesa, quan els textos li satisfeien la curiositat, el feien viure aventures, sentir espant i alegria, tot plegat "sense patir les frustracions que assetjaven les meves relacions amb els nois i les noies de la meva edat". Per a què la literatura "serveixi" en aquest sentit, "cal prendre-se-la en aquell sentit ampli i sòlid que va prevaler a Europa fins al final del segle XIX". Mentrestant, Todorov troba lògic que el lector ordinari estigui en contra "dels professors, crítics i escriptors que li diuen que la literatura només parla d'ella mateixa o que tan sols ensenya la desesperança". Si la literatura "preserva la riquesa i la diversitat d'allò viscut", la filosofia "afavoreix l'abstracció, que li permet formular lleis generals". La literatura, segons Todorov, constitueix una forma d'educació negativa (en el sentit d'alliberament de la ideologia dominant) i d'una forma d'eixamplament del nostre horitzó, en mots de Kant, "pensar posant-se en el lloc d'un altre ésser humà".
La finalitat de la crítica de la crítica de Todorov no és altra que la de redreçar l'ensenyament literari a França, la de fer-ne crèixer el mercat, força escadusser si no ha de servir per res més que "la sola reproducció dels professors de lletres". Allunyats dels formalismes, els estudis literaris "trobarien el seu lloc al si de les humanitats, al costat de la història dels esdeveniments i de les idees". Unes humanitats enteses com a preparació "per a totes les professions que es basen en les relacions humanes".
dimarts, 18 de març del 2008
Història de la Corona d'Aragó (Edicions 62, Barcelona, 2007)
Ja hem pogut fullejar "Història de la Corona d'Aragó" (Edicions 62, Barcelona, octubre del 2007), obra dirigida per Ernest Belenguer (*València, 1946) i que apareix en dos volums, el primer dedicat a "L'època medieval (1137-1479): De Peronella i Ramon Berenguer IV a Ferran II" i el segon dedicat a "L'època moderna (1479-1715): Ferran II i els Àustria". El primer volum, coordinat per Antoni Furió (*Sueca, 1950), compta amb col·laboracions de Prim Bertran Roigé, Giuseppe Galasso (*1929), Ferran Garcia-Oliver (*Beniopa, la Safor, 1957), Enric Guinot, Paulino Iradiel, Rafael Narbona, Flocel Sabaté (*Carme, Anoia, 1962), Josep Maria Sans i Travé (*Solivella, Conca de Barberà) i Josep Torró. En el segon volum col·laboren Joaquim Albareda (*Manlleu), Nicoletta Bazzano (*Siracusa, 1967), Francesco Benigno, Jordi Buyreu, Àngel Casas, Carmen Corona, Miquel Deyà, Amparo Felipo, Ignasi Fernández Terricabras (*Barcelona, 1966), Valentí Gual (*Barcelona, 1962), Carlos José Hernando, Francesco Manconi, Carme Pérez, Miquel Pérez Latre, Antoni Simon (*Girona, 1956) i Xavier Torres (*Barcelona, 1955).
Es tracta, sobretot, d'una història política al voltant dels monarques del Casal de Barcelona descendents del matrimoni entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó. Hom fa generosa referència, és clar, a l'estructura demogràfica i econòmica que sustenta aquesta bastida política. Hi ha la voluntat d'oferir un tractament equilibrat als regnes orientals de la Corona (Sardenya, Sicília i Nàpols) respecte als de ça mar.
Pel que fa al moment de l'aparició de l'obra, Belenguer ho té clar: "Enguany [2007] fa tres-cents anys de l'inici de la desfeta i potser per això Edicions 62, l'editorial que més catalanisme ha projectat des de la seva fundació, publica ara aquesta HISTÒRIA DE LA CORONA D'ARAGÓ". El treball no és tan sols el record d'un "esdeveniment culminant de la nostra història en la seva defallida com a regnes i territoris independents", sinó "una síntesi absolutament moderna, històrica i alhora arrelada al nostre present, com a guia del que poden tornar a ser territoris units per la cultura". Volgudament, són els "moments estel·lars" els qui marquen l'estructura de l'obra: la unió dinàstica amb Aragó (1137), la unió dinàstica amb Provença (1166), la batalla de Muret (1213), la conquesta de València (1238), la coronació del rei Pere a Palerm (1286). I la descarregada: el compromís de Casp (1412), la guerra contra el Trastàmara (1462-74), la unió dinàstica amb Castella (1479), la inclusió en l'Imperi dels Habsburg (1516), les Germanies (1519), el Corpus de Sang (1640) i la Guerra de Successió (1706-15). La seqüència de nou segles que va de la conquesta fundacional carolíngia a la conquesta demolidora borbònica ha estat contínuament revisada pels historiadors catalans de les darreres deu generacions. Hom passa el film una i una altra vegada, el rebobina, el fa avançar cap endavant, el posa en frame to frame, l'amplia, el filtra, el computa, el critica, en llegeix les valoracions dels coetanis i de la posteritat, i no acaba ben bé de treure l'entrellat. No és que Belenguer o Furió tinguin la pretensió de treure'l, però en aquests dos volums ens lleguen una nova oportunitat per contemplar fets i processos en el seu just marc temporal.
Es tracta, sobretot, d'una història política al voltant dels monarques del Casal de Barcelona descendents del matrimoni entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó. Hom fa generosa referència, és clar, a l'estructura demogràfica i econòmica que sustenta aquesta bastida política. Hi ha la voluntat d'oferir un tractament equilibrat als regnes orientals de la Corona (Sardenya, Sicília i Nàpols) respecte als de ça mar.
Pel que fa al moment de l'aparició de l'obra, Belenguer ho té clar: "Enguany [2007] fa tres-cents anys de l'inici de la desfeta i potser per això Edicions 62, l'editorial que més catalanisme ha projectat des de la seva fundació, publica ara aquesta HISTÒRIA DE LA CORONA D'ARAGÓ". El treball no és tan sols el record d'un "esdeveniment culminant de la nostra història en la seva defallida com a regnes i territoris independents", sinó "una síntesi absolutament moderna, històrica i alhora arrelada al nostre present, com a guia del que poden tornar a ser territoris units per la cultura". Volgudament, són els "moments estel·lars" els qui marquen l'estructura de l'obra: la unió dinàstica amb Aragó (1137), la unió dinàstica amb Provença (1166), la batalla de Muret (1213), la conquesta de València (1238), la coronació del rei Pere a Palerm (1286). I la descarregada: el compromís de Casp (1412), la guerra contra el Trastàmara (1462-74), la unió dinàstica amb Castella (1479), la inclusió en l'Imperi dels Habsburg (1516), les Germanies (1519), el Corpus de Sang (1640) i la Guerra de Successió (1706-15). La seqüència de nou segles que va de la conquesta fundacional carolíngia a la conquesta demolidora borbònica ha estat contínuament revisada pels historiadors catalans de les darreres deu generacions. Hom passa el film una i una altra vegada, el rebobina, el fa avançar cap endavant, el posa en frame to frame, l'amplia, el filtra, el computa, el critica, en llegeix les valoracions dels coetanis i de la posteritat, i no acaba ben bé de treure l'entrellat. No és que Belenguer o Furió tinguin la pretensió de treure'l, però en aquests dos volums ens lleguen una nova oportunitat per contemplar fets i processos en el seu just marc temporal.
dilluns, 17 de març del 2008
Les llengües de Catalunya
Llegim al blog d'en Pere Mayans el llistat de llengües que, segons la Carme Junyent, tenen més de 2000 parlants.
Llengües indo-germàniques:
- portuguès.
- espanyol.
- català.
- francès.
- italià.
- romanès.
- alemany.
- polonès.
- txec.
- eslovac.
- serbocroat.
- búlgar.
- albanès.
- letó.
- lituà.
- armeni.
- paixtu.
- panjabí.
- hindi-urdú.
- marati.
- nepalès.
- bengalí.
Llengües ugro-fineses:
- estonià.
- hongarès.
Llengües caucassianes:
- georgià.
Llengües afro-asiàtiques:
- amazic.
- àrab del Magrib.
Llengües níger-congo:
- wòlof.
- bàmbara.
- manding.
- soninke.
- àkan.
- edo.
- ioruba.
- bubi.
- fang.
Llengües coreanes.
- coreà.
Llengües sino-tibetanes.
- tibetà.
- xinès.
Llengües austronèsies.
- filipí.
Llengües ameríndies.
- nàhuatl.
- quítxua.
- guaraní.
Llengües indo-germàniques:
- portuguès.
- espanyol.
- català.
- francès.
- italià.
- romanès.
- alemany.
- polonès.
- txec.
- eslovac.
- serbocroat.
- búlgar.
- albanès.
- letó.
- lituà.
- armeni.
- paixtu.
- panjabí.
- hindi-urdú.
- marati.
- nepalès.
- bengalí.
Llengües ugro-fineses:
- estonià.
- hongarès.
Llengües caucassianes:
- georgià.
Llengües afro-asiàtiques:
- amazic.
- àrab del Magrib.
Llengües níger-congo:
- wòlof.
- bàmbara.
- manding.
- soninke.
- àkan.
- edo.
- ioruba.
- bubi.
- fang.
Llengües coreanes.
- coreà.
Llengües sino-tibetanes.
- tibetà.
- xinès.
Llengües austronèsies.
- filipí.
Llengües ameríndies.
- nàhuatl.
- quítxua.
- guaraní.
El dret d'autodeterminació de Mitrovica
Quan, durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya impulsava la revisió del fronteres arran del Tractat de Versalles, Albània va annexionar-se gran part de les regions de majoria albanesa que havien estat adscrites al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (després, Regne de Iugoslàvia). Però Mitrovica i d'altres localitats quedaren formalment encara sota el nou Estat Serbi. Ja sabem que a la pràctica qui tallava el bacallà en aquells anys eren els nazis i que l'estat albanès no era més que un protectorat italià. Però el precedent, val.
I val perquè quan, el 1945, es van recuperar les fronteres de Versalles, Tito tenia tota la llibertat per dissenyar les fronteres internes de Iugoslàvia. Per a Tito calia establir un equilibri entre:
- el reconeixement de les entitats nacionals promogudes per l'aristocràcia i la burgesia (croats, bosníacs, serbis).
- la protecció de les nacions iugoslaves amb llengua pròpia (eslovens i macedonis).
- la protecció de les minories no-iugoslaves, particularment l'hongaresa i l'albanesa.
- i, per damunt de tot, la protecció de la integritat iugoslau com a espai geogràfic on els "constructors del socialisme" podrien dur a terme la seva política.
Així, es definí una província de Kosovo que no fos territorialment tan aclaparadorament albanesa. La concessió de l'autonomia (especialment, entre el 1968 i el 1974) també servia per contrarestar el pes de la "Sèrbia Central" en el si de la federació. Alhora, els processos emigratoris diferencials a Kosovo havien afavorit el creixement proporcional de la població albanesa a la província.
Amb la desintegració de Iugoslàvia, les fronteres republicanes fetes per a impedir la secessió foren "respectades". En un "respecte" que va servir per justificar tota mena d'abusos. Sense arribar a la intensitat violenta de les regions més civilitzades de l'antiga Iugoslàvia, a Kosovo també es va viure el mateix "respecte" a les fronteres.
Així, la integritat territorial de Kosovo no s'ha pogut discutir mai:
- el govern provincial (ara, estatal) acceptà i defensà les fronteres del 1945, tot al més quan el projecte de reunificació amb Albània era desat a les golfes.
- les autoritats colonials de l'OTAN han maldat sempre per mantindre indefinidament l'estatus quo. Quan aquesta situació es feia insostenible, van optar per acceptar la solució independentista. Amb dues condicions: a) la integritat territorial de Kosovo b) la renúncia a la unificació amb Albània.
- les administracions i organitzacions sèrbies, de dins i de fora de Kosovo, tampoc no s'han plantejat mai (o gairebé mai) la "integritat territorial de Kosovo" i la "pertinença de Kosovo a la República de Sèrbia".
Però amb la independència efectiva de Kosovo, resulta que:
- el govern de Belgrad ja no pot mantindre la ficció d'un Kosovo sota sobirania sèrbia, però administrat per l'OTAN.
- sense aquesta ficció, creix l'exigència de participar activament en la vida de Kosovo o, si més no, en la vida de les comarques de majoria sèrbia que fan frontera amb la "Sèrbia Central".
- amb un govern provincial esdevingut govern estatal, els serbis de Mitrovica i d'altres localitats properes a la Sèrbia Central han de demanar o l'administració directa de sèrbia o la creació d'un nou govern provincial kosovar.
Així podria haver l'escenari d'una annexió efectiva de Mitrovica per part de la República de Sèrbia. La retirada de la policia de Nacions Unides de la comarca podria assenyalar la intenció de no oposar-se militarment a aquest moviment. Una nova topada militar entre Sèrbia i l'OTAN a Kosovo té unes implicacions que no tenia el 1999, amb una Rússia ara molt més enfortida.
L'aplicació del dret d'autodeterminació a Mitrovica i d'altres localitats similars de Kosovo és, però, bastant impensable en l'escenari actual. Però fa dos o tres anys encara era impensable que una frontera provincial del 1945 es transformés en una frontera estatal del segle XXI. En tot cas, les autoritats de Pristina, Belgrad, Brussel·les, Washington i Moscou es juguen el prestigi a Mitrovica i, de mentres, aconsegueixen convocar la solidaritat increbantable dels nacionalismes respectius. "Autodeterminació? Kio estas tio?"
I val perquè quan, el 1945, es van recuperar les fronteres de Versalles, Tito tenia tota la llibertat per dissenyar les fronteres internes de Iugoslàvia. Per a Tito calia establir un equilibri entre:
- el reconeixement de les entitats nacionals promogudes per l'aristocràcia i la burgesia (croats, bosníacs, serbis).
- la protecció de les nacions iugoslaves amb llengua pròpia (eslovens i macedonis).
- la protecció de les minories no-iugoslaves, particularment l'hongaresa i l'albanesa.
- i, per damunt de tot, la protecció de la integritat iugoslau com a espai geogràfic on els "constructors del socialisme" podrien dur a terme la seva política.
Així, es definí una província de Kosovo que no fos territorialment tan aclaparadorament albanesa. La concessió de l'autonomia (especialment, entre el 1968 i el 1974) també servia per contrarestar el pes de la "Sèrbia Central" en el si de la federació. Alhora, els processos emigratoris diferencials a Kosovo havien afavorit el creixement proporcional de la població albanesa a la província.
Amb la desintegració de Iugoslàvia, les fronteres republicanes fetes per a impedir la secessió foren "respectades". En un "respecte" que va servir per justificar tota mena d'abusos. Sense arribar a la intensitat violenta de les regions més civilitzades de l'antiga Iugoslàvia, a Kosovo també es va viure el mateix "respecte" a les fronteres.
Així, la integritat territorial de Kosovo no s'ha pogut discutir mai:
- el govern provincial (ara, estatal) acceptà i defensà les fronteres del 1945, tot al més quan el projecte de reunificació amb Albània era desat a les golfes.
- les autoritats colonials de l'OTAN han maldat sempre per mantindre indefinidament l'estatus quo. Quan aquesta situació es feia insostenible, van optar per acceptar la solució independentista. Amb dues condicions: a) la integritat territorial de Kosovo b) la renúncia a la unificació amb Albània.
- les administracions i organitzacions sèrbies, de dins i de fora de Kosovo, tampoc no s'han plantejat mai (o gairebé mai) la "integritat territorial de Kosovo" i la "pertinença de Kosovo a la República de Sèrbia".
Però amb la independència efectiva de Kosovo, resulta que:
- el govern de Belgrad ja no pot mantindre la ficció d'un Kosovo sota sobirania sèrbia, però administrat per l'OTAN.
- sense aquesta ficció, creix l'exigència de participar activament en la vida de Kosovo o, si més no, en la vida de les comarques de majoria sèrbia que fan frontera amb la "Sèrbia Central".
- amb un govern provincial esdevingut govern estatal, els serbis de Mitrovica i d'altres localitats properes a la Sèrbia Central han de demanar o l'administració directa de sèrbia o la creació d'un nou govern provincial kosovar.
Així podria haver l'escenari d'una annexió efectiva de Mitrovica per part de la República de Sèrbia. La retirada de la policia de Nacions Unides de la comarca podria assenyalar la intenció de no oposar-se militarment a aquest moviment. Una nova topada militar entre Sèrbia i l'OTAN a Kosovo té unes implicacions que no tenia el 1999, amb una Rússia ara molt més enfortida.
L'aplicació del dret d'autodeterminació a Mitrovica i d'altres localitats similars de Kosovo és, però, bastant impensable en l'escenari actual. Però fa dos o tres anys encara era impensable que una frontera provincial del 1945 es transformés en una frontera estatal del segle XXI. En tot cas, les autoritats de Pristina, Belgrad, Brussel·les, Washington i Moscou es juguen el prestigi a Mitrovica i, de mentres, aconsegueixen convocar la solidaritat increbantable dels nacionalismes respectius. "Autodeterminació? Kio estas tio?"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)