Si continuem la llista que ens proposaven des del Grup Ayllu sobre alternatives, ara tocarà entrar en la formulació que Al Campbell fa del “socialisme planificat democràticament”. Una bona exposició dels trets bàsics de les propostes de Campbell la trobem en l’article aparegut en la primavera del 2002 a Science and Society, del qual podem trobar un esborrany anterior ací. No obstant això, també convindria fer una ullada a publicacions més recents.
Al Campbell és professor d’economia política, economia socialista, microeconòmica i econometria a la Universitat de Utah. Les contribucions més conegudes són el camp de l’economia del socialisme i de la planificació. També s’ha ocupat de l’economia cubana (Campbell, 2008) i de l’economia de cooperatives. Potser, des d’un punt de mira acadèmic, la més valuosa és la seva crítica del neoliberalisme com a pràctica i la de les teories microeconòmiques vulgars.
La formulació del socialisme planificat democràticament parteix de la idea que és indesitjable o impossible emprar els mercats com a eina en una societat socialista autèntica. Quines, doncs, han d’ésser les eines d’una societat socialista autèntica? En primer lloc, Campbell distingeix entre els procediments que institueixen el control democràtic del poble de totes les institucions de les quals és part, i els procediments de coordinació, control i planificació conscients de l’economia. Tots dos aspectes (l’aspecte de coordinació i l’aspecte de presa de decisions), adverteix Campbell, són rellevants.
També és rellevant, per Campbell, l’especificació dels objectius del socialisme. Dins d’aquests objectius cal distingir diversos nivells de concreció:
- el nivell més abstracte i ample, és el que s’associa al “desenvolupament humà”, entès com el desenvolupament del potencial de cada ésser humà o l’oportunitat per desenvolupar capacitats potencials.
- el nivell intermig parla en termes d’igualtat, de solidaritat, d’autogovern, i és el que s’identifica amb les reivindicacions radical-democràtiques.
- el nivell més concret presenta reivindicacions com la nacionalització/socialització/col•lectivització dels mitjans de producció, entès com a mitjà per garantir la igualtat i la democràcia econòmica.
- en un altre sentit el socialisme de caire més humanista remarca els valors d’individualitat i de privacitat, de llibertat i d’autonomia, o el de diversitat.
- finalment, també s’inclou com a objectiu la protecció del medi natural.
Campbell contrasta el socialisme planificat democràticament amb l’economia de mercat en tres aspectes centrals: què es produeix, com entren en el procés de producció els elements que hi són necessaris, i com es distribueix ço que es produeix.
En l’article que hem citat abans, Campbell enumera 16 procediments encaminats a la coordinació, control i planificació econòmiques conscients:
- 1. La població nacional votarà per determinar directament com dividir l’actual PIB entre el consum actual i la inversió, i com dividir el consum actual entre consum individual, consum col•lectiu i serveis socials i costos operatius de govern.
-2 . Als treballadors se’ls pagarà (col•lectivament) tot el valor de ço que produeixen, i després se’ls taxarà d’acord amb les decisions preses en 1.
- 3. Les decisions els efectes de les quals són predominantment interns al lloc de treball les prendran els consells obrers de planta.
- 4. Sectors socials que van més enllà de la força de treball de la planta seran inclosos en qualsevol decisió sobre la producció que afecti significativament aquests sectors. Aquestes decisions les prendrà un govern elegit democràticament o consells elegits democràticament per prendre aquestes decisions.
- 5. Les decisions sobre inversions, consum col•lectiu i serveis socials les determinarà un govern elegit democràticament o consells democràtics específics.
- 6. A cada persona se li pagarà la mateixa quantitat per hora de treball social contribuït.< br>- 7. Cada bé durà dos preus, un preu d’intercanvi al qual s’intercanviarà realment, i un preu de cost.
- 8. El preu de cost d’un bé (siga un bé de consum, un bé d’equipament o un bé intermediari) serà la suma de ço que s’ha de pagar als treballadors, el preu de cost dels béns intermediaris i el cost d’utilització dels béns d’equipament.
- 9. Un “Consell d’Inversions” elegit democràticament determinarà les inversions per expandir (o les desinversions per contraure) la producció d’acord amb els buits relatius entre el preu d’intercanvi i el preu de cost de tots els béns. Tots els béns d’equipament seran propietat del poble col•lectivament, i no de la planta o fàbrica que els utilitza.
- 10. Es calcularà un preu de cost per als béns d’equipament. Cada any, el Consell d’Inversions rep una part democràticament establerta del PIB per a inversions. D’acord amb els mecanismes descrits a 9. comprarà els béns d’equipament necessaris als productors, a preu de cost, i els distribuirà als diferents llocs de treball. Els llocs de treball pagaran un lloguer pels béns d’equipament que utilitzen, de forma que així retornaran el cost del bé d’equipament al Consell d’Inversions, d’acord amb el temps estimat de depreciació per desgast físic o per obsolescència tecnològica.
- 11. S’afegirà una tarifa al preu de cost de qualsevol recurs renovable amenaçat de sobreexplotació, de forma que la demanda a aquell preu no excedeixi un nivell de producció per damunt de la sostenibilitat ambiental. Per als recursos no-renovables s’establirà una tarifa d’acord amb la taxa de depleció socialment determinada com a acceptable. Les tarifes són una font d’ingrés per al govern.
- 12. Les empreses expandiran la producció, d’acord amb l’estoc de capital existent, sempre que el cost marginal de produir una altra unitat sigui per sota del preu d’intercanvi obtingut pel producte.
- 13. Les persones poden treballar tantes hores com vulguin en treball social.
- 14. La feina indesitjada es retribuirà a una taxa superior per hora treballada. La taxa servirà per garantir que el nombre de persones que volen fer una determinada feina s’adigui amb el nombre necessari per la societat d’acord amb el producte social desitjat.
- 15. Com més elevada sigui aquesta taxa correctiva per a les feines indesitjades, més esforços i fons de recerca s’hi dirigiran per a reestructurar o transformar la feina per fer-la més desitjada, o per mecanitzar-la i eliminar-la.
- 16. Qualsevol servei social útil, determinat per la societat, que no produeixi un servei a un consumidor, serà pagat per la societat d’acord amb la lògica del pagament per contribució social. Això val especialment per a la cura dels infants.
diumenge, 29 d’abril del 2012
divendres, 27 d’abril del 2012
El debat de les alternatives (3): l’economia planificada d’equivalències de Heinz Dieterich Steffan
El tercer post sobre el debat de les alternatives toca dedicar-lo a Heinz Dieterich i a la seva proposta d’economia planificada d’equivalències.
Heinz Dieterich Steffan va nàixer el 1943 a Rotenburg in Hannover. Va estudiar sociologia a Frankfurt i a Bremen, per després creuar l’Atlàntic. Des del 1977 es professor de sociologia i metodologia de la Universitat Autònoma Metropolitana de la Ciutat de Mèxic.
El pas per Bremen deixà una forta emprempta en la producció intel·lectual de Dieterich. Juntament amb acadèmics com Arno Peters, Carsten Stahmer i Raimundo Franco configurà l’anomenada Nova Escola de Bremen. Una de les idees centrals de la Nova Escola de Bremen és el “principi d’equivalència”, és a dir que la història, la geografia, la sociologia, han de donar una veu igual a totes les persones, bo i salvant les tendències al presentisme, a l’eurocentrisme i a l’elitisme.
Dieterich és considerat un dels autors més influents de l’anomenat “socialisme del segle XXI”, expressió que faria referència a les renovacions teòriques que acompanyen als processos de construcció del socialisme de l’Amèrica Llatina, de Veneçuela en particular i, en menor mesura, de Bolívia i d’Equador. Dieterich, de fet, fou fins el 2007 assessor del govern veneçolà d’Hugo Chávez, si bé posteriorment se n’ha distanciat. En el 2005, publicà “Hugo Chávez y el socialismo del siglo XXI” i l’any següent “Der Sozialismus des 21. Jahrhunderts. Politik und Denken”.
El model del “socialisme del segle XXI” gira al voltant de quatre eixos:
- 1. L’economia d’equivalència.
-2 . La democràcia participativa.
- 3. El desenvolupament estructura regional democràtic com a organitzacions de base.
- 4. El subjecte racional-ètic-estètic.
L’economia d’equivalència té com a nucli central la teoria del valor de l’economia clàssica, segons la qual el treball és la font de tot valor. El valor d’una mercaderia és el resultat del temps social de treball necessari per a produir-la. Dieterich té en ment una economia nacional basada en aquesta teoria del valor, però que progressivament deixa enrera els mecanismes de mercat, per adoptar mecanismes de planificació democràtica. Els productors directes participen en la planificació estatal. Alhora, es mantenen els incentius individuals, d’acord amb el principi del “socialisme de primera fase”: “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu rendiment”.
Òbviament, aquesta economia planificada d’equivalència requereix uns mitjans de producció socialitzats. També requereix d’un sistema que comptabilitzi les aportacions individuals i col·lectives a la producció social i que connecti la producció amb el consum. De fet, teòricament, en l'economia de mercat basada en la propietat individual dels mitjans de producció concentrats en una classe social, el treball rep l'equivalent del valor de la força de treball (és a dir, el treball que costa generar, mantenir i reproduir aquesta força de treball), només a condició que el valor d'ús de la força de treball generi, a més, un valor addicional sense el qual el capitalisme perd tot sentit.
Arno Peters també aplicà el “principi d’equivalència” a les relacions de l’economia global, particularment com a solució als problemes de la situació semicolonial i neocolonial en la qual viu generalment la perifèria del món capitalista.
diumenge, 22 d’abril del 2012
El debat de les alternatives (2): el socialisme “puixant” de David Laibman
Si seguim la sèrie començada ahir, ara tocaria parlar del socialisme puixant de David Laibman.
David Laibman es va doctorar en economia el 1973, en la New School for Social Research. La tesi doctoral, The Invariance Condition for Value-Price Transformation in a Linear, Non-Decomposable Two-Sector Model, tenia com a fonament la teoria del valor de Marx. Ja en aquella època havia mostrat el seu interès per la música, particularment pel ragtime de començament del segle XX, gravant “The New Ragtime Guitar” (1970) amb Eric Schoenberg i “Classical Ragtime Guitar” (1980).
Els interessos acadèmics de Laibman abasten teoria econòmica, economia política i economia matemàtica. És professor d’economia en el Brooklyn College i en el Graduate Center de la City University of New York.
És conegut també per ser l’editor de “Science & Society”, definida com a publicació de “pensament i anàlisi marxistes”.
El pensament de David Laibman el podem seguir a través dels seus articles, però particularment a través de tres llibres: “Value, Technical Change and Crisis: Explorations in Marxist Economic Theory” (1992), “Capitalist Macrodynamics: A Systematic Introduction” (1997) y “Deep History: A Study in Social Evolution and Human Potential” (2007).
Laibman s’ha ocupat de les qüestions de la planificació socialista de l’economia. Dins d’aquesta planificació caldria distingir dues etapes:
- la primera, de planificació per projectes, es caracteritza pel fet que el pla se centra en sectors i/o projectes estratègics.
- la segona, de planificació sistemàtica, ja inclou tots els sectors econòmic en un marc únic. Dins d’aquesta segona etapa, cal distingir una primera fase de “comandament” i una segona fase “integral”.
En cadascuna d’aquestes etapes de la planificació socialista, els mercats (la producció i el consum de mercaderies) juguen un paper minvant. Laibman identifica les tres fases indicades en el desenvolupament històric de l’URSS. La planificació estratègica és la dels anys 1930, seguida en els anys 1950 per la fase sistemàtica de comandament i en els anys 1960 fins als 1980 en la fase sistemàtica integral. Pel que fa a la pervivència de les relacions de mercat en aquesta tercera fase, Laibman cita el baix nivell de consciència socialista: els actors productius centren el punt de mira en la unitat de producció, en l’empresa individual. Així doncs, el mecanisme del pla seria insuficient com a mètode d’avaluació de resultats i caldria encara una “confirmació secundària” de la utilitat social a través dels bescanvis de mercat.
Laibman ha definit el seu socialisme “puixant” contra dues tendències teòriques que considera errònies. La primera d’aquesta tendències seria el “socialisme de mercat”, que constituiria una “capitulació a les qualitats elementals, atomístiques, polaritzants i alienadores dels mercats espontanis”. La segona seria el “socialisme hurrah”, que seria “un retorn a l’ortodòxia tradicional basada en textos marxistes clàssics, completada amb grans referència als “productors associats lliurement” i crides a l’abolició de la llei del valor”. Contra això, el “nou” socialisme seria l’esforç de crear visions de possibilitat socialista i de començar a respondre les qüestions dures quant a les formes institucionals i estructures del socialisme.
Als qui consideren que respondre algunes d’aquestes qüestiones a hores d’ara és “utòpic”, Laibman els respon que “el socialisme és la primera forma de societat humana que cal construir conscientment” i recorda que l’espècie humana erigeix estructures en la imaginació abans d’erigir-les en la realitat. En el 2002, exposava l'arquitectura bàsica d'un sistema de coordinació democràtica, bo i compaginant la planificació centralitzada amb l'autonomia d'empresa, i oferint un espai a l'emprenedoria social i individual.
David Laibman es va doctorar en economia el 1973, en la New School for Social Research. La tesi doctoral, The Invariance Condition for Value-Price Transformation in a Linear, Non-Decomposable Two-Sector Model, tenia com a fonament la teoria del valor de Marx. Ja en aquella època havia mostrat el seu interès per la música, particularment pel ragtime de començament del segle XX, gravant “The New Ragtime Guitar” (1970) amb Eric Schoenberg i “Classical Ragtime Guitar” (1980).
Els interessos acadèmics de Laibman abasten teoria econòmica, economia política i economia matemàtica. És professor d’economia en el Brooklyn College i en el Graduate Center de la City University of New York.
És conegut també per ser l’editor de “Science & Society”, definida com a publicació de “pensament i anàlisi marxistes”.
El pensament de David Laibman el podem seguir a través dels seus articles, però particularment a través de tres llibres: “Value, Technical Change and Crisis: Explorations in Marxist Economic Theory” (1992), “Capitalist Macrodynamics: A Systematic Introduction” (1997) y “Deep History: A Study in Social Evolution and Human Potential” (2007).
Laibman s’ha ocupat de les qüestions de la planificació socialista de l’economia. Dins d’aquesta planificació caldria distingir dues etapes:
- la primera, de planificació per projectes, es caracteritza pel fet que el pla se centra en sectors i/o projectes estratègics.
- la segona, de planificació sistemàtica, ja inclou tots els sectors econòmic en un marc únic. Dins d’aquesta segona etapa, cal distingir una primera fase de “comandament” i una segona fase “integral”.
En cadascuna d’aquestes etapes de la planificació socialista, els mercats (la producció i el consum de mercaderies) juguen un paper minvant. Laibman identifica les tres fases indicades en el desenvolupament històric de l’URSS. La planificació estratègica és la dels anys 1930, seguida en els anys 1950 per la fase sistemàtica de comandament i en els anys 1960 fins als 1980 en la fase sistemàtica integral. Pel que fa a la pervivència de les relacions de mercat en aquesta tercera fase, Laibman cita el baix nivell de consciència socialista: els actors productius centren el punt de mira en la unitat de producció, en l’empresa individual. Així doncs, el mecanisme del pla seria insuficient com a mètode d’avaluació de resultats i caldria encara una “confirmació secundària” de la utilitat social a través dels bescanvis de mercat.
Laibman ha definit el seu socialisme “puixant” contra dues tendències teòriques que considera errònies. La primera d’aquesta tendències seria el “socialisme de mercat”, que constituiria una “capitulació a les qualitats elementals, atomístiques, polaritzants i alienadores dels mercats espontanis”. La segona seria el “socialisme hurrah”, que seria “un retorn a l’ortodòxia tradicional basada en textos marxistes clàssics, completada amb grans referència als “productors associats lliurement” i crides a l’abolició de la llei del valor”. Contra això, el “nou” socialisme seria l’esforç de crear visions de possibilitat socialista i de començar a respondre les qüestions dures quant a les formes institucionals i estructures del socialisme.
Als qui consideren que respondre algunes d’aquestes qüestiones a hores d’ara és “utòpic”, Laibman els respon que “el socialisme és la primera forma de societat humana que cal construir conscientment” i recorda que l’espècie humana erigeix estructures en la imaginació abans d’erigir-les en la realitat. En el 2002, exposava l'arquitectura bàsica d'un sistema de coordinació democràtica, bo i compaginant la planificació centralitzada amb l'autonomia d'empresa, i oferint un espai a l'emprenedoria social i individual.
dissabte, 21 d’abril del 2012
El debat de les alternatives: la democràcia econòmica de David Schweickart
Ayllu, grup de solidaritat dels barris de Can Vidalet i Pubilla Cases, prepara per als tres primers dilluns de maig, un seminari amb el títol “El debat de les alternatives”. El primer dilluns, el dia 7, serà el torn de Josep Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa, que provarà de respondre la qüestió de “Què podem considerar alternatiu?”. El 14 de maig, Blai Dalmau, de Democràcia Inclusiva, parlarà d’aquesta proposta d’organització social. El 21 de maig, Jordi Garcia Jané, de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya parlarà del que, al seu parer, són els embrions d’una societat poscapitalista.
Les tres sessions tindran lloc en el local parroquial de Sant Antoni, al n. 67 del carrer Verge de la Mercè de Can Vidalet, de 20h a 22h.
Un dels aspectes del debat són, justament, les alternatives que es presenten en forma de “propostes normatives”. És perfectament normal que això faci una ferum d’utopisme. A més, no és or tot el que lluu, i algunes de les propostes “anticapitalistes” són d’un caràcter socialment regressiu. De totes formes, el mateix full de convocatòria del seminari ens fa un llistat d’aquestes propostes alternatives, i no serà perdre massa el temps, intentar fer una descripció de cadascuna d’elles.
Començarem per la “democràcia econòmica” de David Schweickart.
Schweickart és de formació matemàtica. Es va graduar en matemàtica a la Universitat de Dayton, y es doctorà en aquesta disciplina en la Universitat de Virgínia. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Kentucky (1969-70). Acadèmicament, després va prendre el rumb de la filosofia, doctorant-se a la Ohio State University. Des del 1975, és professor de filosofia de la Loyola University Chicago. Com a professor visitant, ha estat temporades a Cuba i a El Salvador, i també a Europa (Espanya, Itàlia, República Txeca).
Ja en el 1980, publicava “Capitalism or Worker Control? An Ethical and Economic Appraisal”. En mig del triomfalisme típic dels primers 90, publicà “Against Capitalism” (1993). En el 1998, juntament amb Bertell Ollam, Hillel Ticktin i James Lawler, publicà “Market Socialism: The Debate Among Socialists”. La configuració de les propostes de “democràcia econòmica” ja eren presents en aquestes obres, però es fan més explícites a “After Capitalism” (2002).
Què és aquesta “democràcia econòmica”? El mateix Schweickart la considera una modalitat d’economia de mercat i, en aquest sentit, se la pot entendre també com una modalitat de “socialisme de mercat” o d’economia social de mercat. En tot cas, són quatre les idees clau de la “democràcia econòmica”:
- autogestió obrera en el lloc del treball. Si n’hi ha supervisors, aquests són elegits pels propis treballadors. Aquesta autogestió de cada empresa, no treu que les empreses siguin propietat col·lectiva de tota la societat. La titularitat dels beneficis recau en els propis treballadors que gestionen l’empresa. Les empreses paguen un impost de societats d’acord amb el capital que empren.
- banca pública, com a instrument de gestió de la inversió de capital. Els ingressos de la banca pública els obtenen dels impostos que paguen les empreses autogestionades.
- es produeix per al mercat (es produeixen mercaderies) no tan sols els béns i serveis de consum, sinó també els mitjans de producció (matèries primeres, instruments i maquinària). Les diverses empreses públiques, autogestionades, competeixen en el mercat per vendre béns i serveis, i per comprar-hi mitjans de producció.
- s’apliquen mesures proteccionistes encaminades a aconseguir una igualtat comercial entre nacions.
El mercat i la banca apareixen, doncs, com els dos instruments bàsics de gestió general de l’economia. En cada unitat empresarial vigeix un sistema de “democràcia interna”, mentre que les relacions amb les altres empreses es fonamenten en la competència en el mercat i en la configuració de possibles aliances. El contrapès al mercat, l’exerceix la banca pública que pot corregir els desequilibris. Fonamentalment, el paper de la banca pública és finançar l’expansió de les indústries existents i la creació de noves.
Schweickart és actualment és un dels editors de SolidarityEconomy.Net. El concepte de “democràcia econòmica” apareix sovint en les seves pàgines. Entre els models d’empreses de propietat i gestió democràtiques de companyies citen sovint el grup Mondragon (al País Basc), les cooperatives obreres de l’Emília-Romanya o la companyia química Scott Bader. De totes formes, el concepte de “democràcia econòmica” va més enllà. Nyegosh Dube l’explica en tres nivells:
- el nivell microeconòmic, o nivell d’empresa, on cal valorar positivament qualsevol guany per part dels treballadors de control en el lloc de treball i de participació en la gestió. Aquesta “co-participació” seria un pas envers l’objectiu d’una gestió democràtica completa, que inclouria la propietat obrera de la pròpia empresa.
- el nivell mesoeconòmic. En aquest cas, el control obrer es manifesta a través de control de fons d’inversió. Els obrers decideixen quines són les inversions que cal fer en l’economia local o regional. Aquest és un potent mecanisme per estendre la democràcia obrera a més companyies, ja que pot constituir una de les exigències per optar a aquest finançament.
- el nivell macroeonòmic. En aquest cas, els treballadors apareixen com a ciutats que destinen democràticament recursos a través d’un fons d’inversió nacional (i internacional) per aconseguir objectius socials. Per exemple, hom pot prendre decisions d’ajut a sectors o regions més desafavorits. Entre els objectius sovint citats per SolidarityEconomy.Net apareix el desenvolupament d’una “economia verda” (és a dir, afavorir la transició energètica cap a fonts d’energia renovables). Els instruments d’aquest nivell són “consells d’inversions”, elegits democràticament.
dijous, 19 d’abril del 2012
El preu del binacionalisme (en les receptes)
El binacionalisme català-espanyol té uns costos. Com que per al nacionalisme espanyol, el binacionalisme català-espanyol és o bé un mal menor o bé una tapadora útil, no hi ha hagut gaires discussions quant els seus costos. Sí que la hi haguda des del nacionalisme català.
Deixant de banda els nacionalismes, tenim un exemple dels costos de la binacionalitat catalana-espanyola en les mesures d'ajustament. Aquestes mesures d'ajustament pretenen dinamitar la sanitat pública per tal de salvar-la. Per la part de la nacionalitat catalana, es va introduir la mesura de l'€ per recepte (si més no, al Principat). Per la part de la nacionalitat espanyola, ara (si més no, a la part dels Països Catalans sota "sobirania" espanyola) hi haurà un augment del preu dels medicaments entre un 10% i un 20%.
És clar que, en un cas i en l'altre, es tracta de quantitats simbòliques quan les comparem amb les perspectives venidores, ja no únicament en matèria farmacèutica sinó sanitària general. El cas és que disposar de dos governs fa que el descens a l'infern sigui en stereo.
Deixant de banda els nacionalismes, tenim un exemple dels costos de la binacionalitat catalana-espanyola en les mesures d'ajustament. Aquestes mesures d'ajustament pretenen dinamitar la sanitat pública per tal de salvar-la. Per la part de la nacionalitat catalana, es va introduir la mesura de l'€ per recepte (si més no, al Principat). Per la part de la nacionalitat espanyola, ara (si més no, a la part dels Països Catalans sota "sobirania" espanyola) hi haurà un augment del preu dels medicaments entre un 10% i un 20%.
És clar que, en un cas i en l'altre, es tracta de quantitats simbòliques quan les comparem amb les perspectives venidores, ja no únicament en matèria farmacèutica sinó sanitària general. El cas és que disposar de dos governs fa que el descens a l'infern sigui en stereo.
dissabte, 14 d’abril del 2012
Ni a Collserola ni enlloc
Així acabava avui la marxa antimilitarista contra la presència de membres de l'exèrcit espanyol fent pràctiques al Parc de Collserola. La marxa havia arrencat a les 10h al Baixador de Vallvidrera, i després de passar pel Patronat del Parc i pel Puig d'Ossa (on s'han visitat les restes de les defenses antiaèries de la guerra del 36), s'ha arribat a les 13h davant de la Caserna del Bruc. En el manifest de rebuig a la presència de militars a Collserola es recordava no tan sols el perill que suposen per als civils en el Parc, sinó el fet que aquestes pràctiques les fa un exèrcit, avui convertit en secció de l'OTAN, que les aplica després en les seves campanyes ultracolonials. De totes formes, la marxa també ha tingut un clar caràcter independentista i de rebuig a la presència continuada de les forces d'ocupació en el nostre país.
dimecres, 11 d’abril del 2012
L'hubris del tirà (col·lectiu)
El moment climàtic en el qual una tragèdia grega, com les d'Esquil, però també les d'Eurípides i Sòfocles, se jugava la possibilitat de guanyar el concurs anual i/o de passar a la posteritat, és quan el protagonista, l'antiheroi, comença a desbarrar amb tota claredat.
Potser és un moment difícil de determinar. Hi ha espectadors predisposats contra el personatge, bé perquè coneguin la història o bé perquè, en general, són predisposats contra qualsevol protagonista. D'altres espectadors assisteixen impassibles a tota la tragèdia, i ni tan sols al final se n'adonen del nivell de destrucció (i autodestrucció) del qual ha estat capaç l'antiheroi. Però la majoria d'espectadors perceben en un moment o altre aquest moment climàtic.
Podríem fer ara un repàs de les diverses tragèdies gregues que ens han arribat completes. No caldrà. Potser més endavant sí que ho haurem de fer, però ara no cal. En les tragèdies modernes apareix un conseller que acaba per veure enemics per totes bandes, i que assenyala als intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que cremen (intel·lectualment) contenidors. El conseller, transformat en un Hammurabi, qualsevol reclama la no tan vella llei d'ull per contenidor, i dent per paperera. En un altre nivell, un protagonista més col·lectiu, un partit suposadament popular, comença a caligulejar de mala manera, i a fer pressupostos que no duren ni una setmana i mitja. Caligula exclamava que tant de bo tothom tingués un sol coll, per poder-lo tallar d'un sol colp. El nostre cal·ligula col·lectiu, menys caligulesc, juga com el gat amb els ratolins autonòmics ferits de mort. En un tercer nivell, la successora d'Strauss-Kahn ens diu que vivim massa temps.
Els més optimistes pensen que, després d'això, s'ensorrarà el sistema "democràtic" actual, hi haurà una guerra mundial amb armes nuclears i que, els supervivents es despertaran en un nou 1945 que repetirà un nou cicle d'expansió econòmica i d'harmonia social. L'optimista és un pessimista mal informat.
Potser és un moment difícil de determinar. Hi ha espectadors predisposats contra el personatge, bé perquè coneguin la història o bé perquè, en general, són predisposats contra qualsevol protagonista. D'altres espectadors assisteixen impassibles a tota la tragèdia, i ni tan sols al final se n'adonen del nivell de destrucció (i autodestrucció) del qual ha estat capaç l'antiheroi. Però la majoria d'espectadors perceben en un moment o altre aquest moment climàtic.
Podríem fer ara un repàs de les diverses tragèdies gregues que ens han arribat completes. No caldrà. Potser més endavant sí que ho haurem de fer, però ara no cal. En les tragèdies modernes apareix un conseller que acaba per veure enemics per totes bandes, i que assenyala als intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que cremen (intel·lectualment) contenidors. El conseller, transformat en un Hammurabi, qualsevol reclama la no tan vella llei d'ull per contenidor, i dent per paperera. En un altre nivell, un protagonista més col·lectiu, un partit suposadament popular, comença a caligulejar de mala manera, i a fer pressupostos que no duren ni una setmana i mitja. Caligula exclamava que tant de bo tothom tingués un sol coll, per poder-lo tallar d'un sol colp. El nostre cal·ligula col·lectiu, menys caligulesc, juga com el gat amb els ratolins autonòmics ferits de mort. En un tercer nivell, la successora d'Strauss-Kahn ens diu que vivim massa temps.
Els més optimistes pensen que, després d'això, s'ensorrarà el sistema "democràtic" actual, hi haurà una guerra mundial amb armes nuclears i que, els supervivents es despertaran en un nou 1945 que repetirà un nou cicle d'expansió econòmica i d'harmonia social. L'optimista és un pessimista mal informat.
divendres, 6 d’abril del 2012
Una declaració d'independència: ⴰⵣⴰⵓⴰⴷ, 2012
Reproduïm a continuació el text de la declaració d'independència que entra en vigor avui mateix a Azawad.
NOSALTRES, POBLE DE L'AZAWAD,
Per la veu del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad, en concert amb:
El Comitè Executiu,
El Consell Revolucionari,
El Consell Consultiu,
L'Estat Major de l'Exèrcit d'Alliberament,
Les oficines regionals
Recordant els principis del dret internacional i els principals instruments jurídics internacionals que regeixen el dret dels Pobles a disposar d'ells mateixos, notablement, la carta de Nacions Unides en els seus articles 1 i 55, les disposicions pertinents de la declaració internacional dels drets dels pobles autòctons;
Considerant la voluntat explícitament expressada en la lletra datada del 30 de maig del 1958 adreçada al president francès pels notables, guies espirituals de totes les comunitats de l'AZAWAD;
Considerant que en el 1960, en ocasió de l'atorgament de la Independència als pobles de l'Àfrica Occidental, França vinculà sense el seu consentiment l'AZAWAD a l'Estat malià que tot just havia creat;
Recordant les massacres, les exaccions i humiliacions, espoliacions i genocidis de 1963, 1990, 2006, 2010 i 2012, que han afectat exclusivament el poble de l'AZAWAD fins al Primer d'Abril del 2012;
Recordant el comportament inhumà de Malí que ha utilitzat les diferents sequeres (1967, 1973, 1984, 2010….) per fer desaparèixer el nostre poble per anorreament alhora que ell mateix sol·licitava i obtenia un ajut humanitari generós;
Considerant l'acumulació de més de 50 anys de mal govern, de corrupció i de col·lusió militar-política-financera, que posa en perill l'existència del poble de l'AZAWAD i en perill l'estabilitat sub-regional i la pau internacional;
Considerant l'alliberament complet del territori de l'AZAWAD;
Proclamem irrevocablement, L'ESTAT INDEPENDENT de l'AZAWAD a comptar d'aquest dia divendres 6 d'abril del 2012.
DECLAREM:
El reconeixement de les fronteres en vigor amb els estats limítrofes i la llur inviolabilitat;
L'adhesió total a la carta de Nacions Unides;
El compromís ferm del MNLA per crear les condicions de pau duradora, per iniciar els fonaments institucionals de l'Estat basats en una Constitució democràtica de l'Azawad independent.
El Comitè Executiu del MNLA invita l'ensems de la Comunitat Internacional en un impuls de justícia i de pau a reconèixer sens retard l'Estat de l'AZAWAD Independent.
El Comitè Executiu del MNLA fins a la constitució de l'Autoritat del Territori de l'AZAWAD continuà a garantir la gestió de tot el territori.
GAO - 06/04/2012
SECRETARI GENERAL-MNLA
BILLAL AG ACHERIF
NOSALTRES, POBLE DE L'AZAWAD,
Per la veu del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad, en concert amb:
El Comitè Executiu,
El Consell Revolucionari,
El Consell Consultiu,
L'Estat Major de l'Exèrcit d'Alliberament,
Les oficines regionals
Recordant els principis del dret internacional i els principals instruments jurídics internacionals que regeixen el dret dels Pobles a disposar d'ells mateixos, notablement, la carta de Nacions Unides en els seus articles 1 i 55, les disposicions pertinents de la declaració internacional dels drets dels pobles autòctons;
Considerant la voluntat explícitament expressada en la lletra datada del 30 de maig del 1958 adreçada al president francès pels notables, guies espirituals de totes les comunitats de l'AZAWAD;
Considerant que en el 1960, en ocasió de l'atorgament de la Independència als pobles de l'Àfrica Occidental, França vinculà sense el seu consentiment l'AZAWAD a l'Estat malià que tot just havia creat;
Recordant les massacres, les exaccions i humiliacions, espoliacions i genocidis de 1963, 1990, 2006, 2010 i 2012, que han afectat exclusivament el poble de l'AZAWAD fins al Primer d'Abril del 2012;
Recordant el comportament inhumà de Malí que ha utilitzat les diferents sequeres (1967, 1973, 1984, 2010….) per fer desaparèixer el nostre poble per anorreament alhora que ell mateix sol·licitava i obtenia un ajut humanitari generós;
Considerant l'acumulació de més de 50 anys de mal govern, de corrupció i de col·lusió militar-política-financera, que posa en perill l'existència del poble de l'AZAWAD i en perill l'estabilitat sub-regional i la pau internacional;
Considerant l'alliberament complet del territori de l'AZAWAD;
Proclamem irrevocablement, L'ESTAT INDEPENDENT de l'AZAWAD a comptar d'aquest dia divendres 6 d'abril del 2012.
DECLAREM:
El reconeixement de les fronteres en vigor amb els estats limítrofes i la llur inviolabilitat;
L'adhesió total a la carta de Nacions Unides;
El compromís ferm del MNLA per crear les condicions de pau duradora, per iniciar els fonaments institucionals de l'Estat basats en una Constitució democràtica de l'Azawad independent.
El Comitè Executiu del MNLA invita l'ensems de la Comunitat Internacional en un impuls de justícia i de pau a reconèixer sens retard l'Estat de l'AZAWAD Independent.
El Comitè Executiu del MNLA fins a la constitució de l'Autoritat del Territori de l'AZAWAD continuà a garantir la gestió de tot el territori.
GAO - 06/04/2012
SECRETARI GENERAL-MNLA
BILLAL AG ACHERIF
dimarts, 3 d’abril del 2012
Les altres víctimes d'un 30 de juny
Des del passat dijous, diverses imatges creuen pels caps. També, paraules. Els sistemes econòmics i socials es jutgen (es verifiquen) a través de la seva capacitat de desenvolupar les forces productives. Una situació de virtual estagnació econòmica, que va molt més enllà dels límits de l'economia dels Països Catalans i que, de fet, és la norma dels tres grans centres del capitalisme mundial (Amèrica del Nord, Europa i Japó) sembla instal·lada permanentment. De totes formes, l'editorial del Monthly Review del mes de març ens tornava a recordar que "l'estagnació és l'estat normal de les economies madures del capitalisme monopolístic". I també que "sense l'ajut d'un estímul extern com una gran guerra, una bombolla financera o una innovació que faci època, el procés d'acumulació de capital és incapaç de moure's".
Pel que fa a la guerra, fins ara, el fet que hi hagués un bon nombre de potències nuclears ha estat un factor dissuasori important. No obstant, el nombre de "guerres locals" no ha fet més que crèixer, i la inestabilitat política es troba més i més difosa.
És, doncs, exagerat fer referència, a hores d'ara, a la nit del 30 de juny del 1934? Sí, segurament sí que ho és. Som encara ben instal·lats en la fase Brüning: austeritat, recurs cada vegada més freqüent a normes d'excepció, bo i mantenint encara les formes democràtiques. El fet que un govern com el de Mariano Rajoy, en un context trepidant, hagi pogut sostindre's durant 100 dies, i no hagi corregut la sort de Berlusconi o de Papandreu, és més meritori que no pas sembla.
Els processos quantitatius però acaben per tornar-se qualitatius. De mica en mica, s'omple la pica, i vessa... El 30 de gener del 1933, la Kamarilla del president Hindenburg no era en absolut conscient de la transcendència del nomenament d'Adolf Hitler com a nou canceller d'Alemanya. La Kamarilla, en qüestió, que reflectia els interessos de la coalició de classes dominants (burgesia industrial i financera, i aristocràcia terratinent i burocràtica), considerava el nou govern com un mer comitè executiu d'aquests interessos. La cosa se'ls hi va anar de les mans, però.
En el moment present, quan l'activitat dels governs és nítidament la de contribuir a l'expropiació d'àmplies masses populars en benefici d'una minúscula burgesia financera, aquests mateixos governs necessiten ampliar la base social. Per fer-ho, no dubten a recórrer a tots els arguments habituals de la xenofòbia o, potser, prendran la bandera del neopatriarcalisme. Però tampoc amb això no tenen prou, i la temptació de l'ús de la força per ofegar tota dissidència consegüent s'està manifestant cada vegada més, en forma de pilotes de goma, d'acusacions de desordres públics basades en arxius policials de natura política, etc. Brüning cada vegada més esdevé Schleicher. I, que jo recordi, Schleicher no era tant "pro-austeritat" com Brüning. En tot cas, Schleicher, que tants esforços va fer per aconseguir el suport del partit nazi, particularment a través de Gregor Strasser, s'escorreria per la mateixa aiguera un 30 de juny del 1934 que el propi Strasser, en la matança que seguí a l'imaginari putsch de Röhm. Setze mesos van del 30 de gener del 1933 al 30 de juny del 1934.
Pel que fa a la guerra, fins ara, el fet que hi hagués un bon nombre de potències nuclears ha estat un factor dissuasori important. No obstant, el nombre de "guerres locals" no ha fet més que crèixer, i la inestabilitat política es troba més i més difosa.
És, doncs, exagerat fer referència, a hores d'ara, a la nit del 30 de juny del 1934? Sí, segurament sí que ho és. Som encara ben instal·lats en la fase Brüning: austeritat, recurs cada vegada més freqüent a normes d'excepció, bo i mantenint encara les formes democràtiques. El fet que un govern com el de Mariano Rajoy, en un context trepidant, hagi pogut sostindre's durant 100 dies, i no hagi corregut la sort de Berlusconi o de Papandreu, és més meritori que no pas sembla.
Els processos quantitatius però acaben per tornar-se qualitatius. De mica en mica, s'omple la pica, i vessa... El 30 de gener del 1933, la Kamarilla del president Hindenburg no era en absolut conscient de la transcendència del nomenament d'Adolf Hitler com a nou canceller d'Alemanya. La Kamarilla, en qüestió, que reflectia els interessos de la coalició de classes dominants (burgesia industrial i financera, i aristocràcia terratinent i burocràtica), considerava el nou govern com un mer comitè executiu d'aquests interessos. La cosa se'ls hi va anar de les mans, però.
En el moment present, quan l'activitat dels governs és nítidament la de contribuir a l'expropiació d'àmplies masses populars en benefici d'una minúscula burgesia financera, aquests mateixos governs necessiten ampliar la base social. Per fer-ho, no dubten a recórrer a tots els arguments habituals de la xenofòbia o, potser, prendran la bandera del neopatriarcalisme. Però tampoc amb això no tenen prou, i la temptació de l'ús de la força per ofegar tota dissidència consegüent s'està manifestant cada vegada més, en forma de pilotes de goma, d'acusacions de desordres públics basades en arxius policials de natura política, etc. Brüning cada vegada més esdevé Schleicher. I, que jo recordi, Schleicher no era tant "pro-austeritat" com Brüning. En tot cas, Schleicher, que tants esforços va fer per aconseguir el suport del partit nazi, particularment a través de Gregor Strasser, s'escorreria per la mateixa aiguera un 30 de juny del 1934 que el propi Strasser, en la matança que seguí a l'imaginari putsch de Röhm. Setze mesos van del 30 de gener del 1933 al 30 de juny del 1934.
dilluns, 2 d’abril del 2012
Azawad i Barotselàndia
El colp d'estat a Bamako, realitzat per evitar el triomf del Moviment Nacional per l'Alliberament d'Azawad, s'hi ha girat en contra. Bona part de l'Azawad és sota el control del Moviment Nacional. La independència de l'Azawad, és a dir de la meitat més occidental de l'actual estat de Mali, podria quedar consolidada en dies o setmanes. Teòricament, l'estat d'Azawad ha interpretat en termes nacionals com l'estat dels tuareg o, fins i tot, com l'estat amazic.
Paral·lelament, a Zàmbia, s'ha proclamat la independència de Barotselàndia. El Regne Barotse, antic protectorat britànic, sempre ha mostrat un cert malestar per la inclusió en la Rodèsia del Nord-Niasalàndia i, posteriorment, en l'actual estat de Zàmbia.
Són dos casos paral·lels, per bé que ben diferenciats. La independència del Sudan del Sud, reconeguda internacionalment, és també un model diferent. Ni Bamako ni Lusaka són Khartum. També caldrà veure si les independències d'Azawad i de Barotselàndia no són una moneda de canvi per obtenir una reformulació confederal de Mali i de Zàmbia.
I encara que els factors principals en un cas i en l'altre s'han de trobar en el terreny, és evident que les diferents potències extra-africanes faran càbales, especialment de l'Azawad.
Paral·lelament, a Zàmbia, s'ha proclamat la independència de Barotselàndia. El Regne Barotse, antic protectorat britànic, sempre ha mostrat un cert malestar per la inclusió en la Rodèsia del Nord-Niasalàndia i, posteriorment, en l'actual estat de Zàmbia.
Són dos casos paral·lels, per bé que ben diferenciats. La independència del Sudan del Sud, reconeguda internacionalment, és també un model diferent. Ni Bamako ni Lusaka són Khartum. També caldrà veure si les independències d'Azawad i de Barotselàndia no són una moneda de canvi per obtenir una reformulació confederal de Mali i de Zàmbia.
I encara que els factors principals en un cas i en l'altre s'han de trobar en el terreny, és evident que les diferents potències extra-africanes faran càbales, especialment de l'Azawad.
dimarts, 27 de març del 2012
Tomeu Amengual pren el testimoni de Jaume Bonet en la Vaga de Fam dels Jubilats per Mallorca
El cap de setmana passat ha estat marcat, sens dubte, per les impressionants mobilitzacions a Mallorca, que ompliren carrers i col·lapsaren trens. És la contestació popular a la política antinormalitzadora perpetrada per un govern autonòmic teledirigit per la FAES. Creixen les veus que alerten del fet que aquesta mateixa política pot esclatar-li al mateix Partit Popular en forma d'una escissió o, pitjor encara per ells, d'un esmicolament. El govern Bauçà, però, sembla cec a aquests riscs i juga a la tensió de la corda, ja no tan sols en la qüestió lingüística i nacional, sinó en tots els àmbits, com mostra la duresa del decret de serveis mínims per a la vaga general del 29 de març.
El protagonisme a Mallorca, però, ja no resideix en les institucions "oficials", sinó en les autèntiques institucions públiques. Com Jubilats per Mallorca. Jaume Bonet ha seguit una vaga de fam de 26 dies. Ara l'ha començada Tomeu Amengual. La generació nascuda en la segona meitat dels 1950 pot confiar, en tot cas, en un jovent mallorquí, balear i català, nascut ja en els 1990, i que també es va fer notar de valent en la manifestació de diumenge.
El protagonisme a Mallorca, però, ja no resideix en les institucions "oficials", sinó en les autèntiques institucions públiques. Com Jubilats per Mallorca. Jaume Bonet ha seguit una vaga de fam de 26 dies. Ara l'ha començada Tomeu Amengual. La generació nascuda en la segona meitat dels 1950 pot confiar, en tot cas, en un jovent mallorquí, balear i català, nascut ja en els 1990, i que també es va fer notar de valent en la manifestació de diumenge.
dilluns, 26 de març del 2012
El poble d'Altafulla decideix l'adhesió de a l'Associació de Municipis per la Independència
El 25 d'abril del 2010, ara fa 23 mesos, 3.825 veïns majors de 16 anys de la localitat d'Altafulla (Baix Gaià) foren cridats a les urnes per pronunciar-se si eren favorables a un estat català independent. D'aquests veïns, uns 562 van acudir a les urnes. Un vot fou declarat nul, però dels 561 vots vàlids, foren favorables 512. 34 persones hi van votar en contra, i 15 votaren en blanc.
Ahir, 25 de març del 2012, 23 mesos justos després, 3.967 veïns majors de 16 anys d'Altafulla eren cridats a les urnes per decidir si volien que el poble s'adherís a l'Associació de Municipis per la Independència. En aquest cas, el nombre de votants ha estat de 548, tots emissors de vots vàlids. Han votat que sí 453 persones. El no ha comptat amb un suport de 91 vots. 4 persones han votat en blanc.
En els mitjans, hom ha parlat d'una "consulta oficial", car la convocava l'Ajuntament d'Altafulla. No sembla que hagin tingut més convocatòria que la "consulta popular", per bé que la jornada de votació es feia a un únic punt de poble i en una única data.
Segurament, si es tractés de participar activament en el redactat de la futura Constitució de l'Estat Català, hi hauria molt més engrescament.
Ahir, 25 de març del 2012, 23 mesos justos després, 3.967 veïns majors de 16 anys d'Altafulla eren cridats a les urnes per decidir si volien que el poble s'adherís a l'Associació de Municipis per la Independència. En aquest cas, el nombre de votants ha estat de 548, tots emissors de vots vàlids. Han votat que sí 453 persones. El no ha comptat amb un suport de 91 vots. 4 persones han votat en blanc.
En els mitjans, hom ha parlat d'una "consulta oficial", car la convocava l'Ajuntament d'Altafulla. No sembla que hagin tingut més convocatòria que la "consulta popular", per bé que la jornada de votació es feia a un únic punt de poble i en una única data.
Segurament, si es tractés de participar activament en el redactat de la futura Constitució de l'Estat Català, hi hauria molt més engrescament.
diumenge, 18 de març del 2012
El tripartit profund i la commutació de les sentències d'empresonament de Servitje i Lorenzo
És extraordinàriament difícil que un cas de malversació de fons públics sigui detectat. I és força difícil que un cas detectat sigui dut a judici i que els tribunals s'hi pronunciin a favor de la fiscalia. Potser a partir d'ara, la cosa ja no serà tan difícil a un nivell o a un altre.
Per això, un cas com el 'cas Treball' era un cas com un cabàs. Dins de les ramificacions d'aquest 'cas Treball' (en ell mateix, tota una forma de treballar) és especialment cridanera la trama ordida per Josep Maria Servitje (militant llavors d'Unió Democràtica de Catalunya, i secretari general del Departament del Treball en l'època del conseller Ignasi Farreres) i Víctor Manuel Lorenzo (també militant en el seu temps d'Unió Democràtica de Catalunya, i llavors empresari). La trama en qüestió es fonamentava en la contractació d'estudis. Servitje contractava estudis a l'empresa de Lorenzo, bo i aprofitant els forats de la llei de contractació. Com que els encàrrecs no depassaven una determinada xifra, la supervisió dels contractes era menor. Els estudis eren perfectament irrellevants, però allò que la fiscalia va demostrar davant del jutge era el fet que d'aquesta manera es desviaven fons públics.
El jutge va condemnar Servitje a una pena de quatre anys i mig de presó. Lorenzo fou condemnat a una pena de dos anys i mig de presó. Les sentències no s'executarien fins que no fossin fermes. En tot cas, suposaven, en cas de ser-ho, l'ingrés a la presó.
No entrarem a valorar la funció que té la presó. El cas és que la presó és emprada pel sistema com a amenaça, i és ben fàcil de muntar qualsevol cas si es vol per fer ingressar a la presó (preventivament, fins i tot) a qui es vulgui. De la mateixa manera, el sistema és prou hàbil com per estalviar a Servitje i a Lorenzo d'anar a la presó.
Deia Marta Llorens que l'indult a Servitje i a Lorenzo era lògic i just. Lògic perquè no és lògic que vagin a presó persones que no pertanyen a la categoria de subhumans que internament defensen els falsos demòcrates i falsos cristians. Just perquè no és just que vagin a la presó dos simples txitxarel·los d'una conxorxa molt més grossa.
Efectivament, Servitje i Lorenzo han vist substituïdes les seves condemnes a presó per multes. A Servitje, 3.600 euros. A Lorenzo, uns altres 3.600 euros. Aquestes quantitats equivalen a un grapat de paràgrafs d'estudis irrellevants.
Es dóna el cas que Lorenzo és "reincident". Havia estat condemnat a dos anys de presó arran d'una qüestió similar, però que tenia a veure amb el Consorci de Turisme de Catalunya (el 'cas Turisme'). Aquesta condemna no fou efectiva ja que fou similarment bescanviada per una multa més substanciosa, de 9.800 €. Ja veieu com les retallades fins i tot a les multes substitutòries de presó.
El govern Zapatero (PSOE) va iniciar el procediment d'indult per Servitje i Lorenzo pel cas Treball. L'expedient d'indult inclou l'informe preceptiu de l'Audiència de Barcelona, un informe desfavorable a la concessió de l'indult. L'expedient, però, tirà endavant, ja que l'informe preceptiu (una mica com els estudis irrellevants) no és vinculant. Ha estat ara, el govern Rajoy (PP) qui l'ha substanciat, tal com es publicava en el BOE del 13 de març del 2012.
===
III. OTRAS DISPOSICIONES
MINISTERIO DE JUSTICIA
3577
Real Decreto 416/2012, de 17 de febrero, por el que se indulta a don Josep María Servitje Roca.
Visto el expediente de indulto de don Josep María Servitje Roca, condenado por la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Décima, en sentencia de 30 de marzo de 2009, como autor de un delito continuado de prevaricación en concurso medial con un delito continuado de malversación de caudales públicos a la pena de cuatro años y seis meses de prisión y seis años de inhabilitación absoluta, por hechos cometidos en el año 1994, en el que se han considerado los informes del Tribunal sentenciador y del Ministerio Fiscal, a propuesta del Ministro de Justicia y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 17 de febrero de 2012,
Vengo en conmutar a don Josep María Servitje Roca la pena privativa de libertad impuesta por otra de un año de multa, que se satisfará en cuotas diarias de diez euros, cuyo inicio y forma de cumplimiento serán determinados por el Tribunal sentenciador, dejando subsistentes los demás pronunciamientos contenidos en la sentencia, a condición de que no vuelva a cometer delito doloso en el plazo de tres años desde la publicación del real decreto.
Dado en Madrid, el 17 de febrero de 2012.
JUAN CARLOS R.
El Ministro de Justicia,
ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN JIMÉNEZ
cve: BOE-A-2012-3577
Per això, un cas com el 'cas Treball' era un cas com un cabàs. Dins de les ramificacions d'aquest 'cas Treball' (en ell mateix, tota una forma de treballar) és especialment cridanera la trama ordida per Josep Maria Servitje (militant llavors d'Unió Democràtica de Catalunya, i secretari general del Departament del Treball en l'època del conseller Ignasi Farreres) i Víctor Manuel Lorenzo (també militant en el seu temps d'Unió Democràtica de Catalunya, i llavors empresari). La trama en qüestió es fonamentava en la contractació d'estudis. Servitje contractava estudis a l'empresa de Lorenzo, bo i aprofitant els forats de la llei de contractació. Com que els encàrrecs no depassaven una determinada xifra, la supervisió dels contractes era menor. Els estudis eren perfectament irrellevants, però allò que la fiscalia va demostrar davant del jutge era el fet que d'aquesta manera es desviaven fons públics.
El jutge va condemnar Servitje a una pena de quatre anys i mig de presó. Lorenzo fou condemnat a una pena de dos anys i mig de presó. Les sentències no s'executarien fins que no fossin fermes. En tot cas, suposaven, en cas de ser-ho, l'ingrés a la presó.
No entrarem a valorar la funció que té la presó. El cas és que la presó és emprada pel sistema com a amenaça, i és ben fàcil de muntar qualsevol cas si es vol per fer ingressar a la presó (preventivament, fins i tot) a qui es vulgui. De la mateixa manera, el sistema és prou hàbil com per estalviar a Servitje i a Lorenzo d'anar a la presó.
Deia Marta Llorens que l'indult a Servitje i a Lorenzo era lògic i just. Lògic perquè no és lògic que vagin a presó persones que no pertanyen a la categoria de subhumans que internament defensen els falsos demòcrates i falsos cristians. Just perquè no és just que vagin a la presó dos simples txitxarel·los d'una conxorxa molt més grossa.
Efectivament, Servitje i Lorenzo han vist substituïdes les seves condemnes a presó per multes. A Servitje, 3.600 euros. A Lorenzo, uns altres 3.600 euros. Aquestes quantitats equivalen a un grapat de paràgrafs d'estudis irrellevants.
Es dóna el cas que Lorenzo és "reincident". Havia estat condemnat a dos anys de presó arran d'una qüestió similar, però que tenia a veure amb el Consorci de Turisme de Catalunya (el 'cas Turisme'). Aquesta condemna no fou efectiva ja que fou similarment bescanviada per una multa més substanciosa, de 9.800 €. Ja veieu com les retallades fins i tot a les multes substitutòries de presó.
El govern Zapatero (PSOE) va iniciar el procediment d'indult per Servitje i Lorenzo pel cas Treball. L'expedient d'indult inclou l'informe preceptiu de l'Audiència de Barcelona, un informe desfavorable a la concessió de l'indult. L'expedient, però, tirà endavant, ja que l'informe preceptiu (una mica com els estudis irrellevants) no és vinculant. Ha estat ara, el govern Rajoy (PP) qui l'ha substanciat, tal com es publicava en el BOE del 13 de març del 2012.
===
III. OTRAS DISPOSICIONES
MINISTERIO DE JUSTICIA
3577
Real Decreto 416/2012, de 17 de febrero, por el que se indulta a don Josep María Servitje Roca.
Visto el expediente de indulto de don Josep María Servitje Roca, condenado por la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Décima, en sentencia de 30 de marzo de 2009, como autor de un delito continuado de prevaricación en concurso medial con un delito continuado de malversación de caudales públicos a la pena de cuatro años y seis meses de prisión y seis años de inhabilitación absoluta, por hechos cometidos en el año 1994, en el que se han considerado los informes del Tribunal sentenciador y del Ministerio Fiscal, a propuesta del Ministro de Justicia y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 17 de febrero de 2012,
Vengo en conmutar a don Josep María Servitje Roca la pena privativa de libertad impuesta por otra de un año de multa, que se satisfará en cuotas diarias de diez euros, cuyo inicio y forma de cumplimiento serán determinados por el Tribunal sentenciador, dejando subsistentes los demás pronunciamientos contenidos en la sentencia, a condición de que no vuelva a cometer delito doloso en el plazo de tres años desde la publicación del real decreto.
Dado en Madrid, el 17 de febrero de 2012.
JUAN CARLOS R.
El Ministro de Justicia,
ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN JIMÉNEZ
cve: BOE-A-2012-3577
dimarts, 13 de març del 2012
El Moviment per la Llengua
El passat 21 de febrer es complien el 60è aniversari de la gran jornada de mobilitzacions per la llengua bengalí, impulsades pels estudiants de la Universitat de Dhaka. En aquelles mobilitzacions les forces policials paquistaneses obriren foc contra els manifestants. Màrtirs d'aquella jornada han quedat en els annals de la història bengalí i mundial: Abdus Salam, Rafiq Uddin Ahmed, Abul Barkat i Abdul Jabbar.
En el context de la República Islàmica de Paquistan, creat com a estat nacional per als musulmans de l'ex-Imperi de l'Índia, l'urdu era l'única llengua oficial, bo i respectant-se l'estatus de la llengua anglesa. El territori del Paquistan quedava dividit en dues grans zones, l'occidental i l'oriental. En el Paquistan Oriental, la immensa majoria de la població era de llengua bengalí. L'ús de la llengua bengalí en les funcions de llengua moderna havia estat sabotejat pel colonialisme anglès, però alhora aquest colonialisme havia posat les bases per fer del bengalí una plena llengua nacional. Allò que reivindicaven des del 1948 la majoria dels estudiants de la Universitat de Dhaka era la plena oficialitat del bengalí en el marc de l'estat paquistanès o, si més no, del Paquistan Oriental. En el territori bengalí que havia quedat sota el govern federal de Nova Delhi, el bengalí gaudia de reconeixement com a llengua oficial a tota la Unió i a l'estat de la Bengala Occidental.
Les autoritats paquistaneses d'Islamabad sempre pensaren que l'enfortiment de la llengua bengalí desfaria la identitat paquistanesa. Responsables militars, policials i governatius destinats al Paquistan Oriental però originaris del Paquistan Occidental, eren ferms en l'oficialitat de l'urdu. Molts d'ells no eren pas parlants nadius d'urdu, sinó més aviat d'altres llengües occidentals, primordialment el punjabí. La consciència lingüística de la nació punjabí no era la mateixa que la de la nació bengalí, i això explica el desenvolupament ulterior de la República Islàmica, que culmina, en el 1971, amb la ruptura en dos estats, és a dir amb la independència de Bangla Desh.
No sé fins a quin punt els impulsors del Moviment per la Llengua tenen present aquest precedent. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és oficial d'acord amb l'Estatut d'Autonomia. Ho és també, com a llengua oficial de l'estat, la llengua castellana. Però l'oficialitat del català a les Illes Balears es troba assetjada per la política que aplica el Govern Bauçà seguint els dictats neoespanyolistes del PP i de la FAES. La degradació de l'oficialitat en co-oficialitat, d'altra banda, ha estat sancionada repetidament per les cambres legislatives i pels tribunals de l'estat espanyol. Sota el pretext de l'oficialitat del castellà, l'oficialitat del català sempre és contestada, sempre és en precari.
Ja hem dit que a la Dhaka del 1952, el sacrifici el feren els estudiants universitaris, conscients del seu paper capdavanter en la construcció nacional bengalí. A la Mallorca del 2012, el sacrifici el fan els Jubilats per Mallorca, que s'han declarat en vaga de fam en defensa del català contra els atacs del propi govern balear.
En el context de la República Islàmica de Paquistan, creat com a estat nacional per als musulmans de l'ex-Imperi de l'Índia, l'urdu era l'única llengua oficial, bo i respectant-se l'estatus de la llengua anglesa. El territori del Paquistan quedava dividit en dues grans zones, l'occidental i l'oriental. En el Paquistan Oriental, la immensa majoria de la població era de llengua bengalí. L'ús de la llengua bengalí en les funcions de llengua moderna havia estat sabotejat pel colonialisme anglès, però alhora aquest colonialisme havia posat les bases per fer del bengalí una plena llengua nacional. Allò que reivindicaven des del 1948 la majoria dels estudiants de la Universitat de Dhaka era la plena oficialitat del bengalí en el marc de l'estat paquistanès o, si més no, del Paquistan Oriental. En el territori bengalí que havia quedat sota el govern federal de Nova Delhi, el bengalí gaudia de reconeixement com a llengua oficial a tota la Unió i a l'estat de la Bengala Occidental.
Les autoritats paquistaneses d'Islamabad sempre pensaren que l'enfortiment de la llengua bengalí desfaria la identitat paquistanesa. Responsables militars, policials i governatius destinats al Paquistan Oriental però originaris del Paquistan Occidental, eren ferms en l'oficialitat de l'urdu. Molts d'ells no eren pas parlants nadius d'urdu, sinó més aviat d'altres llengües occidentals, primordialment el punjabí. La consciència lingüística de la nació punjabí no era la mateixa que la de la nació bengalí, i això explica el desenvolupament ulterior de la República Islàmica, que culmina, en el 1971, amb la ruptura en dos estats, és a dir amb la independència de Bangla Desh.
No sé fins a quin punt els impulsors del Moviment per la Llengua tenen present aquest precedent. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és oficial d'acord amb l'Estatut d'Autonomia. Ho és també, com a llengua oficial de l'estat, la llengua castellana. Però l'oficialitat del català a les Illes Balears es troba assetjada per la política que aplica el Govern Bauçà seguint els dictats neoespanyolistes del PP i de la FAES. La degradació de l'oficialitat en co-oficialitat, d'altra banda, ha estat sancionada repetidament per les cambres legislatives i pels tribunals de l'estat espanyol. Sota el pretext de l'oficialitat del castellà, l'oficialitat del català sempre és contestada, sempre és en precari.
Ja hem dit que a la Dhaka del 1952, el sacrifici el feren els estudiants universitaris, conscients del seu paper capdavanter en la construcció nacional bengalí. A la Mallorca del 2012, el sacrifici el fan els Jubilats per Mallorca, que s'han declarat en vaga de fam en defensa del català contra els atacs del propi govern balear.
dilluns, 12 de març del 2012
Les eleccions gregues del mes d'abril
Tothom s'imagina que el govern espanyol de Mariano Rajoy desfermarà una nova ofensiva, molt més gran que la desfermada en els darrer mesos, una vegada superats els tràmits de les eleccions andaluses (i asturianes).
A casa nostra també hi ha força atenció pel que passa a la pre-campanya electoral francesa. Sarkozy, Hollande, Le Pen o Bayroux, per no esmentar més candidats, malden infructuosament per desmarcar-se els uns dels altres. Hollande pot servir de vàlvula d'escapament, com s'esdevingué fa més de 30 anys amb Mitterrand.
Però l'interès europeu electoral hauria de centrar-se en les eleccions gregues previstes pel mes d'abril. O, més ben dit, en si es faran o no es faran aquestes eleccions. Si es fan, i es fan en condicions democràtiques, i s'accepta un previsible resultat que afavoreixi les formacions més o menys d'esquerres, els estaments financers internacionals faran una demostració de força de la seva capacitat per continuar amb la democràcia formal. Però creixen les veus dels lacais d'aquests estaments que, particularment, a l'Europa Occidental defensen l'ajornament d'aquestes eleccions en mesos o en anys (fins el 2015!). Un polític polonès com Jacek Saryusz-Wolski, gens sospitós d'ultraesquerranisme, alertava contra la temptació per part de les autoritats financeres europees de resoldre la crisi política de Grècia per una via d'intervenció militar:
"Un afebliment de la democràcia a Atenes, amb una possible implicació militar per mantindre l'ordre en el pitjor dels escenaris previsibles, seria catastròfica per a la Unió Europea i la seva imatge, en l'entorn - tan en el sud com en l'est - com en el món".
Saruysz-Wolski parla des d'una Polònia-miracle que, com la Turquia-miracle, mantenen unes taxes notables de creixement econòmic i de desenvolupament aparentment sòlids. És lògic que tenim escenaris "desestabilitzadors". Alhora, la referència al sud i a l'est són nítides. Les campanyes d'expansió imperial euro-atlàntica a la riba sud de la Mediterrània tenen com a base "l'exportació de la democràcia" i poca credibilitat tindrien si liquidessin la democràcia formal a Grècia. D'altra banda, la referència a l'est és més interessant, encara. A Polònia, l'est vol dir Rússia. Des de Moscou, Belgrad és un soci privilegiat, d'acord amb la mateixa tradició paneslavista que cultiva també en les relacions amb Sòfia. Però la Rússia de Putin també podria recórrer a una panortodòxia i declarar-se pal·ladí d'una Grècia intervinguda militarment, fent-ho servir per als interessos de Moscou a Síria, sense anar més lluny.
A casa nostra també hi ha força atenció pel que passa a la pre-campanya electoral francesa. Sarkozy, Hollande, Le Pen o Bayroux, per no esmentar més candidats, malden infructuosament per desmarcar-se els uns dels altres. Hollande pot servir de vàlvula d'escapament, com s'esdevingué fa més de 30 anys amb Mitterrand.
Però l'interès europeu electoral hauria de centrar-se en les eleccions gregues previstes pel mes d'abril. O, més ben dit, en si es faran o no es faran aquestes eleccions. Si es fan, i es fan en condicions democràtiques, i s'accepta un previsible resultat que afavoreixi les formacions més o menys d'esquerres, els estaments financers internacionals faran una demostració de força de la seva capacitat per continuar amb la democràcia formal. Però creixen les veus dels lacais d'aquests estaments que, particularment, a l'Europa Occidental defensen l'ajornament d'aquestes eleccions en mesos o en anys (fins el 2015!). Un polític polonès com Jacek Saryusz-Wolski, gens sospitós d'ultraesquerranisme, alertava contra la temptació per part de les autoritats financeres europees de resoldre la crisi política de Grècia per una via d'intervenció militar:
"Un afebliment de la democràcia a Atenes, amb una possible implicació militar per mantindre l'ordre en el pitjor dels escenaris previsibles, seria catastròfica per a la Unió Europea i la seva imatge, en l'entorn - tan en el sud com en l'est - com en el món".
Saruysz-Wolski parla des d'una Polònia-miracle que, com la Turquia-miracle, mantenen unes taxes notables de creixement econòmic i de desenvolupament aparentment sòlids. És lògic que tenim escenaris "desestabilitzadors". Alhora, la referència al sud i a l'est són nítides. Les campanyes d'expansió imperial euro-atlàntica a la riba sud de la Mediterrània tenen com a base "l'exportació de la democràcia" i poca credibilitat tindrien si liquidessin la democràcia formal a Grècia. D'altra banda, la referència a l'est és més interessant, encara. A Polònia, l'est vol dir Rússia. Des de Moscou, Belgrad és un soci privilegiat, d'acord amb la mateixa tradició paneslavista que cultiva també en les relacions amb Sòfia. Però la Rússia de Putin també podria recórrer a una panortodòxia i declarar-se pal·ladí d'una Grècia intervinguda militarment, fent-ho servir per als interessos de Moscou a Síria, sense anar més lluny.
dimecres, 7 de març del 2012
El català a l'escola, i l'escola al català
No sé quantes persones arreu del territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya eren pendents de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quant al futur del català com a llengua vehicular a l'ensenyament. És lògica la preocupació. Si la co-vehicularitat ha d'ésser com la co-oficialitat, ja caldrà calçar-se. El cas és que el TSJC s'ha estimat més deixar passar un dia, i ja ho decidiran demà. Torneu-hi, demà, si us plau, i no ha passat res. La consigna de concentrar-se demà, Diada de la Dona Treballadora, serà més difícil de seguir que no pas avui, un Set de Març qualsevol.
Sigui com sigui, resulta curiós com aquest fet ha eclipsat l'anunci del futur tancament de la Bressola de Càldegues, a la Guingueta d'Ix. Una frontera absolutament virtual, en el qual amb prou feines hom sap on comencen i acaben els termes municipals de Puigcerdà, de la Guingueta o de Llívia, assenyala un destí absolutament dispar d'una mateixa llengua. La Bressola de Càldegues és l'única escola de tot el sector sota dominació francesa de la Cerdanya on el català és llengua vehicular. El cas és que la responsabilitat del tancament de la Bressola de Càldegues es troba més aviat en la miopia absoluta dels titellaires que creuen que maneguen la política ceretana des de Can Fanga.
Alhora, com explica Bryce Lafontaine, creix el moviment d'indignació per la ultraperiferització de l'Alta Cerdanya i del Capcir en el marc de l'estat francès, de la regió languedociana i del departament rossellonès. Alguns batlles fins i tot discuteixen si donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. En alguns casos, hom promou la reunificació directa de la Cerdanya. La reunificació política, és clar, car la reunificació humana i econòmica, accelerada en els darrers anys, és imparable. Veurem si aquesta reunificació des de baix és capaç de crear les sinèrgies suficients per salvar la Bressola de Càldegues i estendre aquest projecte a altres localitats.
Sigui com sigui, resulta curiós com aquest fet ha eclipsat l'anunci del futur tancament de la Bressola de Càldegues, a la Guingueta d'Ix. Una frontera absolutament virtual, en el qual amb prou feines hom sap on comencen i acaben els termes municipals de Puigcerdà, de la Guingueta o de Llívia, assenyala un destí absolutament dispar d'una mateixa llengua. La Bressola de Càldegues és l'única escola de tot el sector sota dominació francesa de la Cerdanya on el català és llengua vehicular. El cas és que la responsabilitat del tancament de la Bressola de Càldegues es troba més aviat en la miopia absoluta dels titellaires que creuen que maneguen la política ceretana des de Can Fanga.
Alhora, com explica Bryce Lafontaine, creix el moviment d'indignació per la ultraperiferització de l'Alta Cerdanya i del Capcir en el marc de l'estat francès, de la regió languedociana i del departament rossellonès. Alguns batlles fins i tot discuteixen si donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. En alguns casos, hom promou la reunificació directa de la Cerdanya. La reunificació política, és clar, car la reunificació humana i econòmica, accelerada en els darrers anys, és imparable. Veurem si aquesta reunificació des de baix és capaç de crear les sinèrgies suficients per salvar la Bressola de Càldegues i estendre aquest projecte a altres localitats.
dissabte, 3 de març del 2012
Sheldon Adelson com a pretext
Sheldon Adelson és un self-made man, que ha lluitat dur, i brut, per arribar a la posició que ocupa. Una posició prou desafogada com per llençar una carretada absurda de bitllets a un perdedor tan estrepitós com impresentable com Newt Gingrich.
Però aniríem fora d'osques si pensessim que Adelson és un bilionari excèntric que té capricis milionaris, de la mateixa manera que alguns altres es deixen la pasta en tunejar-se el cotxe. No, senyor. Adelson mostra en els diners que llença damunt Gingrich que s'ho pot permetre. En biologia, d'això se'n diu "exhibir un hàndicap" en la qual una feblesa particular demostra la fortalesa de l'estructura conjunta. A més, Adelson lliga curt els altres candidats, Romney i Obama. Fet i fet, els diners d'Adelson han servit més per deixar Romney com un drap brut que no pas per dur Gingrich a la White House.
Caldria saber fins quin punt tot això d'Eurovegas no juga un paper similar per part dels nostres governants. Sembla que el govern dels millors sembla decidit a superar les ofertes que Madrid i Toledo fan per quedar-se Eurovegas. La candidatura barcelonina ha estat adequadament externalitzada al Baix Llobregat. Ahir divendres, a Viladecans, va tindre lloc la reunió de la proto-coordinadora que s'hi mobilitzarà en contra.
Amb la candidatura d'Eurovegas, els nostres governants exhibeixen un missatge gens sutil. Si volem feina, ens diuen, caldrà que renunciem a la seguretat social, a les proteccions quant a la jornada laboral i al dret d'acció col·lectiva, a les figures contractuals establertes per la llei, a les indemnitzacions per acomiadament improcedent, i a unes quantes altres coses. La llista de condicions exposades, suposadament, per Adelson afegeixen també tota una sèrie d'exempcions en matèria ambiental o en matèria de protecció contra els fumadors passius. Caldrà saber si les exempcions fiscals, juntament amb diverses demandes d'assistència per part dels poders públics, no convertirien Eurovegas més en un forat pel fisc que no un salvavides. Quan trigarien la resta d'empresaris (que queden) al Baix Llobregat a demanar un tracte similar al concedit a Adelson i als seus socis? I, més important encara, quan trigarien a rebre'l?
Els nostres governants, en tot cas, el que volen exhibir és la potència del seu argument central: cal reduir el dèficit [que ells han provocat amb el seu frau fiscal] i per això val tot. Tota una sèrie d'intel·lectuals de l'ex-esquerra pugen al taxi d'Adelson per rubricar una nova onada d'ofensives contra la classe treballadora. Esperen que aquestes rúbriques siguin generosament retribuïdes pels Adelson de torn.
Però aniríem fora d'osques si pensessim que Adelson és un bilionari excèntric que té capricis milionaris, de la mateixa manera que alguns altres es deixen la pasta en tunejar-se el cotxe. No, senyor. Adelson mostra en els diners que llença damunt Gingrich que s'ho pot permetre. En biologia, d'això se'n diu "exhibir un hàndicap" en la qual una feblesa particular demostra la fortalesa de l'estructura conjunta. A més, Adelson lliga curt els altres candidats, Romney i Obama. Fet i fet, els diners d'Adelson han servit més per deixar Romney com un drap brut que no pas per dur Gingrich a la White House.
Caldria saber fins quin punt tot això d'Eurovegas no juga un paper similar per part dels nostres governants. Sembla que el govern dels millors sembla decidit a superar les ofertes que Madrid i Toledo fan per quedar-se Eurovegas. La candidatura barcelonina ha estat adequadament externalitzada al Baix Llobregat. Ahir divendres, a Viladecans, va tindre lloc la reunió de la proto-coordinadora que s'hi mobilitzarà en contra.
Amb la candidatura d'Eurovegas, els nostres governants exhibeixen un missatge gens sutil. Si volem feina, ens diuen, caldrà que renunciem a la seguretat social, a les proteccions quant a la jornada laboral i al dret d'acció col·lectiva, a les figures contractuals establertes per la llei, a les indemnitzacions per acomiadament improcedent, i a unes quantes altres coses. La llista de condicions exposades, suposadament, per Adelson afegeixen també tota una sèrie d'exempcions en matèria ambiental o en matèria de protecció contra els fumadors passius. Caldrà saber si les exempcions fiscals, juntament amb diverses demandes d'assistència per part dels poders públics, no convertirien Eurovegas més en un forat pel fisc que no un salvavides. Quan trigarien la resta d'empresaris (que queden) al Baix Llobregat a demanar un tracte similar al concedit a Adelson i als seus socis? I, més important encara, quan trigarien a rebre'l?
Els nostres governants, en tot cas, el que volen exhibir és la potència del seu argument central: cal reduir el dèficit [que ells han provocat amb el seu frau fiscal] i per això val tot. Tota una sèrie d'intel·lectuals de l'ex-esquerra pugen al taxi d'Adelson per rubricar una nova onada d'ofensives contra la classe treballadora. Esperen que aquestes rúbriques siguin generosament retribuïdes pels Adelson de torn.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Jornada de mobilitzacions per l'ensenyament públic
El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) convoquen per a demà dimecres una jornada de vaga i mobilitzacions arreu del país, tan als centres universitaris com als d'ensenyament secundari.
L'única resposta que s'ha rebut des de les instàncies que protagonitzen les retallades, la privatització i la mercantilització de l'ensenyament post-obligatori és la repressió, com ha demostrat l'actuació policial (teledirigida des del govern) davant de la concentració pacífica convocada avui en el Departament d'Economia i Coneixement (sic) de la Generalitat del Nord.
La CUP s'ha sumat a la convocatòria. Del seu comunicat, reproduïm els dos paràgrafs més significatius:
Les universitats públiques catalanes han patit, en els darrers mesos, importants retallades del pressupost que reben de la Generalitat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Dèficit, rendibilitat, captació de capital privat, supressió d'oferta acadèmica, fusió entre universitats, augment taxes universitàries, massificació de les aules, tancament biblioteques, externalització de serveis, reducció de plantilla: tot amb l'excusa de l'austeritat i de la crisi econòmica.
Ara bé, els mateixos responsables polítics que promouen les retallades apareixen vinculats a fundacions privades dedicades a la docència i recerca que reben milions d’euros de subvencions públiques. El màxim responsable al Principat, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, des del 2006 ha promogut la fundació privada Barcelona Graduate School of Economics (BGSE) i fins el 2010 n'ha sigut el President. BGSE que és un consorci amb participació de la UPF, la UAB, l'Ajuntament de Barcelona i diverses entitats com AXA Seguros, Agbar, Banc Sabadell i Catalunya Caixa, ha rebut, el 2011, de les arques públiques espanyoles 1.000.000 d'euros i de les catalanes 90.000 euros. Retallades mentre s'estan donant diners a la privada? Nosaltres, les classes populars no pagarem la seva estafa!
L'única resposta que s'ha rebut des de les instàncies que protagonitzen les retallades, la privatització i la mercantilització de l'ensenyament post-obligatori és la repressió, com ha demostrat l'actuació policial (teledirigida des del govern) davant de la concentració pacífica convocada avui en el Departament d'Economia i Coneixement (sic) de la Generalitat del Nord.
La CUP s'ha sumat a la convocatòria. Del seu comunicat, reproduïm els dos paràgrafs més significatius:
Les universitats públiques catalanes han patit, en els darrers mesos, importants retallades del pressupost que reben de la Generalitat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Dèficit, rendibilitat, captació de capital privat, supressió d'oferta acadèmica, fusió entre universitats, augment taxes universitàries, massificació de les aules, tancament biblioteques, externalització de serveis, reducció de plantilla: tot amb l'excusa de l'austeritat i de la crisi econòmica.
Ara bé, els mateixos responsables polítics que promouen les retallades apareixen vinculats a fundacions privades dedicades a la docència i recerca que reben milions d’euros de subvencions públiques. El màxim responsable al Principat, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, des del 2006 ha promogut la fundació privada Barcelona Graduate School of Economics (BGSE) i fins el 2010 n'ha sigut el President. BGSE que és un consorci amb participació de la UPF, la UAB, l'Ajuntament de Barcelona i diverses entitats com AXA Seguros, Agbar, Banc Sabadell i Catalunya Caixa, ha rebut, el 2011, de les arques públiques espanyoles 1.000.000 d'euros i de les catalanes 90.000 euros. Retallades mentre s'estan donant diners a la privada? Nosaltres, les classes populars no pagarem la seva estafa!
divendres, 24 de febrer del 2012
La Diputació de Barcelona
No fa pas gaire l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat va votar l'adhesió del municipi a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Aparentment, aquesta mesura resulta paradoxal, ja que l'ACM sembla més vinculada a municipis governants per CiU que no pas pel PSC-PSOE, com és el cas d'Esplugues. Però la sociovergència té aquestes coses.
Per això resulta curiós llegir avui els diaris sobre la Diputació de Barcelona.
La pota "sòcio" de la sociovergència apareix esquitxada pel "cas de les motxilles". Les motxilles són els sobresous pressumptament il·legals rebuts per càrrecs de confiança (= personal eventual) de la Diputació de Barcelona en el període de les presidències de Manuel Royes, José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogué. El cas fou denunciat públicament pels tres diputats que li queden al Subgrup Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència. La Fiscalia Superior de Catalunya ha obert la fase preliminar de les diligències informatives.
La pota "vergent" de la sociovergència apareix esquitxada per les acusacions contra el coordinador general de la Diputació de Barcelona, Josep Maria Matas. El coordinador general és el segon càrrec de més rellevància després de la presidència, ara ocupada per CiU. Matas és president de la CDC d'Osona. Matas, en tot cas, s'ha estimat més presentar la dimissió, la qual ha estat acceptada i s'ha fet efectiva avui. La Fiscalia General de Catalunya havia obert una investigació per unes factures de l'Associació Catalana de Municipis. Quan Matas era dirigent de l'Associació Catalana de Municipis, l'entitat municipalista va fer comandes de serveis a una empresa propietat seva per valor de 900.000 €.
Cal confiar en la innocència de Matas, com en la de Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, i pensar que la mà esquerra no pot saber lo que fa la mà dreta.
Per això resulta curiós llegir avui els diaris sobre la Diputació de Barcelona.
La pota "sòcio" de la sociovergència apareix esquitxada pel "cas de les motxilles". Les motxilles són els sobresous pressumptament il·legals rebuts per càrrecs de confiança (= personal eventual) de la Diputació de Barcelona en el període de les presidències de Manuel Royes, José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogué. El cas fou denunciat públicament pels tres diputats que li queden al Subgrup Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència. La Fiscalia Superior de Catalunya ha obert la fase preliminar de les diligències informatives.
La pota "vergent" de la sociovergència apareix esquitxada per les acusacions contra el coordinador general de la Diputació de Barcelona, Josep Maria Matas. El coordinador general és el segon càrrec de més rellevància després de la presidència, ara ocupada per CiU. Matas és president de la CDC d'Osona. Matas, en tot cas, s'ha estimat més presentar la dimissió, la qual ha estat acceptada i s'ha fet efectiva avui. La Fiscalia General de Catalunya havia obert una investigació per unes factures de l'Associació Catalana de Municipis. Quan Matas era dirigent de l'Associació Catalana de Municipis, l'entitat municipalista va fer comandes de serveis a una empresa propietat seva per valor de 900.000 €.
Cal confiar en la innocència de Matas, com en la de Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, i pensar que la mà esquerra no pot saber lo que fa la mà dreta.
dijous, 23 de febrer del 2012
Les altres portes giratòries
Amb fina elegància, el govern espanyol fingeix que no té res a veure amb les agressions contra estudiants i treballadors a València que es manifesten aquests dies per l'ensenyament públic. Tot es redueix a un o dos policies dolents. Ells o elles, que són els polis bons obriran, ens diuen, els expedients oportuns. Com que això no s'ho acaba de creure ningú, l'argument següent serà dir-nos que tot es redueix a una delegada del govern dolenta, i que els delegats bons la cessaran oportunament.
Feta aquesta operació, serà el torn dels incontrolats. De fet, elements ultraespanyolistes ja comencen a amenaçar telefònicament a l'IES Lluís Vives. "La feina inacabada a la comissaria l'acabarem nosaltres a fora". Aparentment, l'ultraespanyolisme abraça la causa patriòtica de les retallades socials. Llencen per la borda els discursos populistes del passat mes de maig. Fins i tot, ara ja no els caldrà fer agitació xenòfoba per connectar amb les masses populars. L'única connexió que volen aquests grups és la connexió és amb les fonts de finançament. Sospiten que els qui s'enriqueixen amb les privatitzacions/retallades els finançaran després les operacions parapolicials contra els qui denunciin aquest enriquiment.
Les xarxes socials van plenes d'imatges de policies que expressen simpaties per l'extrema dreta. I ara, l'extrema dreta demostra, com sempre, la simpatia que té per fer de gos de l'amo.
Feta aquesta operació, serà el torn dels incontrolats. De fet, elements ultraespanyolistes ja comencen a amenaçar telefònicament a l'IES Lluís Vives. "La feina inacabada a la comissaria l'acabarem nosaltres a fora". Aparentment, l'ultraespanyolisme abraça la causa patriòtica de les retallades socials. Llencen per la borda els discursos populistes del passat mes de maig. Fins i tot, ara ja no els caldrà fer agitació xenòfoba per connectar amb les masses populars. L'única connexió que volen aquests grups és la connexió és amb les fonts de finançament. Sospiten que els qui s'enriqueixen amb les privatitzacions/retallades els finançaran després les operacions parapolicials contra els qui denunciin aquest enriquiment.
Les xarxes socials van plenes d'imatges de policies que expressen simpaties per l'extrema dreta. I ara, l'extrema dreta demostra, com sempre, la simpatia que té per fer de gos de l'amo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)