Xavi Sarrià (*Barcelona, 1977), conegut sobretot per la seva faceta de vocalista i lletrista d'Obrint Pas, col·locava a les llibreries, uns mesos abans del seu projectat viatge iranià, un volum de relats breus amb el títol "Històries del paradís", en consonància amb el darrer disc del grup. El paradís, és clar, és aquest món post-mundialitzat, aquest llogarret global dels nostres dies. Si les religions i mitologies del passat situaven el paradís en el més enllà (fos en l'ultratomba o en inabastables illes transoceàniques) no cal dir que les religions i ideologies dels nostres dies, amb Leibniz o sense Leibniz, no paren de proclamar que vivim en el millor dels mons possibles. La ironia tràgica d'aquesta reencarnació cínica del panglossianisme es pot respondre de moltes maneres, i Sarrià opta per fer-ho amb històries que, des de la perspectiva d'un protagonista (més patidor que actor), retraten un bocinet del paradís. La violència dels psicòpates, les agressions misògines, els guerrillers de la selva i dels suburbis, etc., se succeeixen. Volem el món, sí, però per arribar finalment a la perspectiva personal i local. És aquest últim relat, el més personal, el més punyent i àcid, i el que més traspua les lletres més habituals d'Obrint Pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada