dilluns, 2 de febrer del 2009

La infiltració del lefebvrisme en l'extrema dreta europea

En els darrers dies, d'ençà que el Papa Ratzinger (Benet XVI) va aixecar l'ex-comunió a un nombre de bisbes de la Societat de Sant Pius X (SSPX) ha corregut tinta (material i electrònica) al voltant de les opinions promogudes des d'aquesta societat tradicionalista catòlica mig-cismàtica. Certament, algú podria pensar que decrets sobre les activitats teofàgiques d'uns senyors de mitjana edat amb vestits llargs no ens haurien de fer perdre la son. En tot cas, però, la polèmica no és desprovista d'interès. Hi ha una premsa "d'esquerres" que s'hi ha arrapat, potser perquè de tant sentir parlar d'un "nou antisemitisme" (d'esquerres) té la necessitat de mostrar el rostre del "vell antisemitisme". Les opinions d'alguns dels bisbes del SSPX coincideixen plenament amb l'extrema dreta antisemita tradicional (catòlica o no) que es mou a cavall de partits "nacional-democràtics" i d'intel·lectuals "revisionistes" (revisionistes que neguen l'existència d'un programa judeocida del nacional-socialisme alemany). No cal dir que l'antisemitisme per a la SSPX i per a tot un ventall d'elements d'extrema dreta és una necessitat: han de marcar distància respecte als seus antics companys de viatge que han renegat de l'antisemitisme i que ara comencen a mostrar desinhibidament simpaties per Israel. En el cas concret de la SSPX la cosa s'agreuja ja que el Vaticà Segon (i la seva evolució ulterior, amb Pau VI i Joan Pau II) ha girat com un mitjó les relacions del catolicisme envers el poble i la religió hebreus. El tradicionalisme catòlic té una certa enyorança de l'època de "matar jueus" en el dissabte de Glòria (un "matar jueus" alegòric, és clar, ja que de jueus ja no tenien gaires a mà). En el mapa del tradicionalisme catòlic el SSPX és una mena de "centre", situat a cavall entre els "moderats" que tenen relacions d'obediència (Legionaris de Crist i altres experiències neocatecumenals) envers el Papat i els "radicals" que han trencat directament (sedevacantistes i derivats). Els lefebvristes mai no han deixat de reconèixer l'autoritat del Papa de Roma en darrer terme, però sí se l'han saltada en ordenacions de sacerdots i consagracions de bisbes. A diferència dels moviments neocatecumenals, tenen una independència completa del Papat en la gestió dels seus afers. El Papat hi respon amb un reconeixement molt parcial i, en tot cas, amb el manteniment de la suspensió a divinis dels lefebvristes ordenats.

Feta tota aquesta llarga introducció, però, hi ha un titular vist en diferents diaris que caldria corregir. Segons aquest titular, el fet que un bisbe de SSPX hagi tingut relacions cordials amb David Irving (un historiador "revisionista") i amb Derek Holland (ex-capitost del National Front), demostraria una tendència de "l'extrema dreta a infiltrar-se en el lefebvrisme". S'equivoquen. És el lefebvrisme el qui s'infiltra en aquestes tendències per guanyar adeptes i base social en una Europa descreguda. Saben que en aquesta base social hauran de competir amb visions agnòstiques i, fins i tot, neopaganes. Però això també ho pateixen els altres "lefebvristes"... els de la "teologia de l'alliberament".