dissabte, 28 de febrer de 2009

A Esplugues no hi ha lloc per en Robert Mugabe

Llegim a les notícies que "El consistori d'Esplugues ha posat en marxa un pla d'estalvi i eficiència que suposa, entre altres mesures, la reducció en un 15% dels actes públics, amb la supressió dels tradicionals aperitius. De la mateixa manera redueix despeses en vestuari, material informàtic, arxiu i correu. A més a més, revisarà les grans contactes municipals i reduirà el consum de llum, l'aigua, gas i telèfon fins al 10%".

Aquesta notícia la podem comparar amb aquesta altra que arriba de Zimbabwe:



Robert Mugabe fa 85 anys i avui no ha estalviat gens ni mica en els actes públics del seu aniversari, amb aperitius descomunals, i unes despeses sumptuoses en vestuari i cartró pedra.

Moralment, en temps de crisi, l'atitud dels responsables polítiques d'Esplugues sembla lloable, i de la Mugabe execrable.

La fam i la carestia de Zimbabwe és paorosa.

Tot i amb tot, la crisi mundial no és ben bé una crisi de subproducció. No hi ha un problema general de manca de recursos. Fins i tot a Zimbabwe n'hi ha, de recursos. Les lleixes dels supermercats d'Esplugues són plenes de tota mena de gèneres. En una crisi de subproducció, una reducció del consum permet la creació d'excedents que serveixin per pal·liar la carestia. La cosa, però, pot ser més complicada, perquè mal es poden crear excedents en mig d'una crisi de subproducció. Josep, el patriarca hebreu, ens va ensenyar que únicament es poden afrontar set anys de vaques magres si hom ha estat previsor en els set anys previs de vaques grasses.

Però la crisi mundial actual, com qualsevol crisi mundial de la nostra època, no és ben bé una crisi de subproducció. Més aviat semblaria que de superproducció. Però tampoc no és del tot, malgrat l'acumulació d'estocs, bé de roba o de cotxes. És una crisi on s'entrecreuen diverses causes: una dificultat creixent per explotar la mà d'obra a unes taxes "atractives" ha generat successives bombolles especulatives (punt.com, construcció, subprimes) i ara no en troba cap a la mà. Els neo-keynesians parlen alternativa d'una crisi de confiança o d'una tendència excessiva a l'estalvi. Però la creixent financialització de l'economia contemporània fa difícil situar a quin estalvi es refereixen.

El cas és que també podem mirar-nos-ho d'una forma diferent.

Les retallades de l'Ajuntament d'Esplugues tindran un impacte negatiu en empreses de càtering, en el sector textil i de confecció (incloses les botigues de Barcelona o d'Esplugues on es compren la roba els de l'Ajuntament), en les botigues i tallers d'informàtica, i en les subministradores de material d'oficina, a més d'empreses particulars de paqueteria. La reducció de les factures de llum, aigua, gas i telèfon també repercutirà directament en les empreses del sector.

Les celebracions del 28 de febrer del 2009 a Zimbabwe suposaran una injecció econòmica. Els convidats que hi participaven han hagut d'omplir una mena de llistes de noces. La majoria de regals se'ls embutxaca Mugabe, és cert. Però els diners corren, i els subministadors d'articles de luxe rebran un bon estímul. Però tothom sap que els articles de luxe es confeccionen amb matèries primeres que van fora ja de l'economia de luxe, i que, per tant, repercuteixen en l'economia global. Alguna engruna haurà de caure a la població de Zimbabwe, i la que no caigui anirà a parar a les arques de l'economia globalitzada. O és que els diners de Mugabe en la banca internacional no suposen un gra d'arena en pal·liar la crisi financera?

Clar que ho podem veure també d'una altra manera:

A Esplugues la contenció de la despesa de l'Ajuntament ajudarà a pal·liar el dèficit que resultarà d'una disminució d'ingressos (per una disminució de l'activitat econòmica contribuïble). Com millor es faci l'adaptació, més fàcil s'afrontarà la posterior etapa de creixement (i menys feixuga es farà la càrrega fiscal). Els subministradors de l'Ajuntament patiran, és clar, però en la visió de conjunt aquest estalvi de diners públics ajudarà a dinamitzar els diners privats.

A Zimbabwe el balafiament de recursos de Mugabe, no tan sols avui, sinó cada dia, és una llosa immensa per al poble de Zimbabwe. Sense aquesta despesa i xarxa de clientel·les, més d'un i més de dos s'enfonsarien, però per a la majoria de la població hi hauria un cert respir, ni que fos per una evolució més favorable (a la baixa) dels preus de productes de primera necessitat i dels elements necessaris per a l'agricultura familiar i comunal.

No és que manquin els recursos, ens diuen els keynesians. És que hi manca una demanda efectiva. Ganes de consumir, n'hi ha, però ofegats per hipoteques i deutes, per prèstecs usurers, i per dificultats per col·locar productes (inclosa la força de treball), els consumidors potencials no poden ser consumidors efectius. Mugabe, en el seu dispendi, genera demanda efectiva. I l'Ajuntament d'Esplugues, en el seu dispendi, també en genera.

Tot acaba per ser una decisió. Amb què cal "impulsar l'economia"? Amb ajuts als propietaris d'habitatges perquè no siguin desnonats? Amb ajuts a empreses perquè contractin treballadors? Amb ajuts a treballadors perquè aprenguin un nou ofici o perfeccionin el que coneixen? Amb ajuts a famílies pageses perquè tirin endavant i no se'n vagin a ciutat? Amb ajuts a bancs perquè s'animin a concedir prèstecs? Amb despeses sumptuàries que reforcin clientelismes? Amb creació de llocs públics de treball per crear una casta de fidels? Amb aventures militars a muntanyes llunyanes? Amb andròmines nanotecnològiques? Amb nous dispositius miniaturitzats de telecomunicacions? Amb sabates de disseny? Amb bioregions?

És el dubte etern. Mateu, que era home que venia del sector financer, ens deixa escrit en el seu evangeli: "Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres." Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella".

És moment de gosadia. Maria de Betània va fer la seva aposta, i els deixebles la llur. L'Ajuntament d'Esplugues ha deixat el lloro sense xocolata. A Zimbabwe el tenen de president.