Avui fa 200 anys, el capellà Miguel Hidalgo, amb el suport d’Ignacio Allende i de Juan Aldama, feia una crida als seus parroquians de Dolores (Guanajuato), aplegats a la porta de l’església. Com d’habitud en aquests manifestos, allò que calia recordar era el missatge final: “¡Viva la Virgen de Guadalupe! ¡Abajo el mal gobierno! ¡Viva Fernando VII!”
No és pas, doncs, una crida independentista. I, tanmateix, Dolores mereix la denominació actual de “Dolores Hidalgo Cuna de la Independencia Nacional”. Tampoc no és una crida espontània. No es pot entendre la Crida de Dolores sense el rerafons nacional i internacional.
La “Virgen de Guadalupe” compleix una finalitat clara en la crida final. És un símbol de la terra (l’anomenem Mèxic, Nova Espanya o Amèrica espanyola), en tant que la llegenda d’aquesta imatge mariana insisteix en el caràcter “universal” del cristianisme, i per tant conté una censura directa envers la identificació del cristianisme amb els colonitzadors peninsulares.
La referència al “mal govern” prové directament de la situació de bancarrota en la qual es trobaven les autoritats espanyoles, tant metropolitanes com virreinals. El domini de Napoleó s’havia afermat a la Península. Hidalgo segueix de prop les crides antinapoleòniques de l’església espanyola. Així doncs, la Crida de Dolores es vincula de prop amb la pugna internacional de Napoleó amb Gran Bretanya, una pugna que s’expressarà a Amèrica del Nord de moltes formes (venda de Luisiana als Estats Units, la guerra entre els Estats Units i Gran Bretanya del 1812, etc.).
La referència a Ferran VII sonarà després força estranya. Desapareixerà aviat de les commemoracions del 16 de setembre, substituïda per “¡Viva México!”. Però cal recordar el context del 1810. Ferran VII és un rei que fa més de dos anys ha renunciat a la Corona, la qual ha recaigut en Josep Bonaparte en una cadena irreprotxablement “legal” d’abdicacions (Ferran VII – Carles IV – Napoleó – Josep I). Mort políticament, Ferran VII esdevé una figura precisament reclamable per això. La invasió napoleònica desencadena en pocs mesos una mà de juntes i de noves institucions, les quals es disputen el nom d’un rei absent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada