dimecres, 8 de setembre del 2010

La llei de Goodwin en la versió peninsular: o com cal no esmentar Franco quan no és necessari

La darrera tempesta en aquesta bassa d'oli que és la política barcelonina l'han generada unes declaracions d'en Ramon Tremosa al voltant de la figura proverbial de José Montilla. En poques paraules venia a dir que Montilla hauria estat el president somniat per Franco per a una Catalunya autònoma.

No cal dir que els mitjans afins al tripartit han saltat a mata-degolla damunt de l'eurodiputat.

Tremosa ha insistit en vincular el PSC-PSOE al "franquisme sociològic".

La llei de Goodwin ens diu que en qualsevol discussió prou llarga la probabilitat que algú esmenti com a argument una analogia on figurin Hitler, els nazis o els feixistes tendeix a ésser 1. És a dir, que tard o d'hora, algú acabarà per acusar el seu contrincant de fer o pensar com Hitler, Goebbels o algun altra jerarca de l'NSDAP.

La reductio ad Hitlerum és una falàcia lògica vinculada a la llei de Goodwin. És a dir, és el fenomen que justifica el compliment de la llei de Goodwin en una discussió. Consisteix en voler desacreditar un argument en assenyalar que té vincles amb el nazisme. Per exemple, és voler criticar els vegetarians pel fet que Hitler fos (o digués que era) vegetarià.

En la nostra península, i especialment en la part no adscrita a la República Portuguesa, existeix un fenomen similar de 'reductio ad Franconem'. La Esperanzita Aguirre, per exemple, critica la seguretat social pel fet que (suposadament) fou instaurada per Franco. O el fet que algú critiqui el doblatge de films pel fet que Franco va prohibir la projecció de films no-castellans en versió original.

El corol·lari de la llei de Goowdwin és que, qui cau, en l'analogia gratuïta ja ha perdut. L'analogia no-gratuïta, en canvi, sí és pertinent.

És gratuït o no treure a Franco pel mig quan hom ha de valorar la gestió del tripartit des del punt de mira de la sobirania nacional?

Crec que és gratuït.

L'estat espanyol actual prové de la il·legitimitat del 18 de juliol del 1936. Ara bé, és prou important recordar que la manca del reconeixement del dret d'autodeterminació del poble català és patrimoni igual de la Constitució del 1931, de la Primera Dictadura, de la Constitució del 1875, etc.

Quins plans tenia Franco per al Principat després del fet biològic? Tremosa suggereix que els plans de Franco contemplaven un "tripartit" encapçalat per Montilla. Si llegim el testament polític de Franco (òbviament no redactat per ell), veurem com allò que s'afirma amb més intensitat és la "unidad de España", que cal interpretar com el manteniment de l'estat espanyol en les seves fronteres (salvat el cas del Sàhara Occidental). En el testament, se'ns comminar a "exaltar la rica multiplicitat de les regions".

Però és important remarcar que la transició del règim franquista al règim del 1978 és el producte de les necessitats del règim franquista i de la potència que els moviments democràtics, sindicals, socials, nacionals, etc., tenien en aquells anys. Les comunitats autònomes del 1978 eren una reencarnació de les regions autònomes del 1931, i aquestes regions autònomes s'havien fet per tal d'esmorteïr la proclamació de la República Catalana del 14 d'abril del 1931. Si el franquisme hagués pogut limitar-se a la constitució d'unes "regions" homologables a les de les repúbliques francesa i italiana ho hauria fet. No ho va poder fer, i va cedir (de moment).

Si mirem alguns moments de la història del franquisme, se'ns assaltarà un dubte quant a quina mena de president de la Generalitat s'hauria estimat més un Franco resuscitat. Un Laureà López Rodó o un Carles Sentís haurien estat sens dubte preferits a un Josep Tarradellas o a un Jordi Pujol. Però, des del franquisme, hom s'hauria també estimat més un Consell Regional de Catalunya que no pas una Generalitat de Catalunya. No hi ha pas dubte, que hom hauria preferit un sistema de partits polítics d'àmbit estatal que no pas el sistema actual (amb CiU com a tercera força del Congrés dels Diputats).

Però hi ha dues qüestions cabdals. És Montilla més espanyolista que Maragall per un simple fet antroponímic? És el PSC-PSOE més espanyolista que CiU per un simple fet d'àmbit polític d'actuació?

El fet diferencial, ara com ara, és si una força política fa actuacions encaminades a l'exercici del dret d'autodeterminació o no les fa. O, si ho volem posar d'una altra manera, si obstaculitza l'exercici del dret d'autodetermina o no ho fa. No és una qüestió teòrica. En la Mesa del Parlament del Parc de la Ciutadella s'han presentat en els darrers 18 mesos tres ILP i una IP per convocar un referèndum oficial. I, tret d'Ernest Benach en una ocasió, tots els membres de la Mesa del Parlament hi han votat en contra... quatre vegades. Fins i tot a Sant Pere no se li va permetre negar Crist més de tres vegades.

Vet ací la qüestió. Exercici del dret d'autodeterminació, sí o no. Franco i el franquisme sociològic, òbviament són partidaris del "no". Però no són els únics, i no crec que siguin els més rellevants. Els més rellevants negadors de l'exercici del dret d'autodeterminació són els que empren el "catalanisme" amb una finalitat purament especulativa.

1 comentari:

Josep Llorenç i Blat ha dit...

Bona nit i bona hora,

quan algú diu que un altre és un fill de puta, ho fa per llençar-li a sobre allò que pensa que és dolent, de manera que restin lligats tots dos: el receptor agredit, la impotència i la feblesa a què se'l sotmet i la maldat del sintagma.

I això fa mal perquè és una associació espúria, no acceptada.

I això fa el tal Goodwin quan explica, oi?

Diu ell, tan sabut, quina és una organització política que tothom no accepta? TAL.

Doncs, l'associaré amb el meu contrincant i que comprengui l'odi que li tinc i el que li han de tenir els votants o electores.

Vaig bé o només quan dormo hi veig clar?

Salut i República de Catalunya!