Eric Cantona, veí ocasional de Sant Just Desvern i que, recentment, apareixia en un film de Ken Loach, as himself, ha prestat imatge a la iniciativa Bankrun 2010. La crida és ben senzilla: “El 7 de desembre del 2010, retirem els nostres diners dels bancs!”.
La proposta parteix de Géraldine Feuillien i de Yann Sarfati. La reivindicació final que tenen Feuillien i Sarfati és també senzilla: “un sistema bancari sa, equitatiu, abastable i responsable”. També hi ha una declaració il·lustrativa de la parella: “La nostra acció és una acció ciutadana que es desolidaritza de tot propòsit odiós o complotista que podrien sostindre en el nom del nostre moviment uns tercer en el curs d’intervencions en els espais de discussió que escapin al nostre control”.
L’objectiu de la mobilització és “sensibilitzar l’opinió pública quant al funcionament del sistema monetari”. Efectivament, la mixtificació regna sobre la “creació dels diners”, però és una mixtificació totalment lligada a la mixtificació que inverteix les relacions capitalistes quan ens ha d’explicar “qui crea riquesa i com”. D’això darrer, el manifest no diu res naturalment, fora d’explicar-nos que “les vagues i les manifestacions ja no serveixen de res”. Sí que es constata un fet polític de primer ordre, encara que expressat una mica tortament: “els nostres responsables polítics no poden respondre a la vegada als interessos dels mercats financers (sic) i als dels ciutadans”. Malgrat aquesta incapacitat de servir “a dos senyors”, el manifest fa una crida a recordar a aquests “responsables polítics” al servei de qui són.
En tot cas, la financialització de l’economia ha pres, especialment, en els “països occidentals” unes dimensions inoïdes. Ja no és que les grans finances controlin els sector productius, sinó que una quantitat immensa de la riquesa circula en allò de “D – D’”. La financialització de l’economia va permetre les darreres grans bombolles especulatives (les .com, les biotecnologies, la construcció, etc.). La desaparició progressiva, a partir de 1973, de les regulacions sobre el sector financer van possibilitar les bombolles, però també una de les palanques per fer possible una alta taxa de creixement econòmic en països de capitalisme madur.
Els impulsors del 7-D no desconeixen l’estret vincle entre finança – indústria – administració. Així doncs, fan referència al “paper que aquest sistema [financer] juga en la prosperitat dels imperis industrials, els interessos dels quals són tributaris dels conflictes armats, de la malaltia, de les penúries alimentàries i de la misèria que regna en els països que els forneixen de mans d’obra i de recursos naturals a costos irrisoris”. D’aquesta manera, el “sistema bancari sa” que reclamen el saben incompatible amb l’imperialisme. Ens diuen: “som conscients que aquest sistema no tindrà res a guanyar d’un món on regnés la pau i la prosperitat”.
La proposta d’una banca ciutadana
El manifest continua per exigir la creació d’una “Banca Ciudadana, al servei dels ciutadans”. Els fons de la “banca ciutadana” quedarien a l’abric de les febres especulatives. Una de les tasques principals d’aquesta banca ciutadana és prestar a una taxa zero fons a les empreses petites i mitjanes per tal de “relocalitzar llocs de treball”. Els autors del manifest recorden que aquest és un dels principis que s’apliquen en la “banca islàmica”, que refusa l’usura.
L’adreçament d’aquesta “banca ciutadana” es fa tant als “elements més fràgils” (jubilats, gent que cobra prestacions socials, treballadors pobres) com als “elements que encara resten de les classes mitjanes” (empresaris i autònoms). Uns i altres tenen a guanyar si s’anul•len els deutes públics, ja que els primers no patiran les retallades que es fan en nom de l’austeritat, i els segons es veurien alleugerits de càrregues fiscals. Si us hi fixeu, no és gaire diferent de la idea del Cercle Català de Negocis quan assenyala que el gros de petits i mitjans empresaris, per molt que es creguin o s’identifiquin amb les elits, no deixen d’ésser ‘treballadors’.
Una reivindicació de la tecnologia
Una de les raons de la convocatòria del 7-D és, precisament, la invisibilitat del rol jugat per l’entramat financer. La referència als “mercats finacers” que fan els analistes oficials els presenta, al capdavall, com a forces naturals, i no com a expressió d’una determinats interessos de classe. La “naturalització” té com a efecte que els ulls de les capes populars s’adrecin a altres aspectes. Així doncs, hom s’empassa arguments demogràfics que prescindeixen de l’augment de la productivitat de la força de treball. O s’empassa els arguments del “neo-luddisme”.
La conclusió del manifest es fixa en el paper contradictori de la tecnologia. Si, d’una banda, permet de produir “més, més ràpid i menys car”, de l’altra, directament, això suposa la destrucció de llocs de treball. Alhora, determinats desenvolupaments tecnològics, per manca d’interès comercial, queden sense aplicar. Així doncs, es tracta de “reconstruir un món on el treball ja no sigui viscut com una servitud, i l’absència de treball com un drama, perquè haurem sabut repensar-nos la manera amb la qual l’home de demà s’assegurarà la supervivència, l’educació, el benestar i la vellesa”. La llàstima és que no sabem ni com començar.
La proposta parteix de Géraldine Feuillien i de Yann Sarfati. La reivindicació final que tenen Feuillien i Sarfati és també senzilla: “un sistema bancari sa, equitatiu, abastable i responsable”. També hi ha una declaració il·lustrativa de la parella: “La nostra acció és una acció ciutadana que es desolidaritza de tot propòsit odiós o complotista que podrien sostindre en el nom del nostre moviment uns tercer en el curs d’intervencions en els espais de discussió que escapin al nostre control”.
L’objectiu de la mobilització és “sensibilitzar l’opinió pública quant al funcionament del sistema monetari”. Efectivament, la mixtificació regna sobre la “creació dels diners”, però és una mixtificació totalment lligada a la mixtificació que inverteix les relacions capitalistes quan ens ha d’explicar “qui crea riquesa i com”. D’això darrer, el manifest no diu res naturalment, fora d’explicar-nos que “les vagues i les manifestacions ja no serveixen de res”. Sí que es constata un fet polític de primer ordre, encara que expressat una mica tortament: “els nostres responsables polítics no poden respondre a la vegada als interessos dels mercats financers (sic) i als dels ciutadans”. Malgrat aquesta incapacitat de servir “a dos senyors”, el manifest fa una crida a recordar a aquests “responsables polítics” al servei de qui són.
En tot cas, la financialització de l’economia ha pres, especialment, en els “països occidentals” unes dimensions inoïdes. Ja no és que les grans finances controlin els sector productius, sinó que una quantitat immensa de la riquesa circula en allò de “D – D’”. La financialització de l’economia va permetre les darreres grans bombolles especulatives (les .com, les biotecnologies, la construcció, etc.). La desaparició progressiva, a partir de 1973, de les regulacions sobre el sector financer van possibilitar les bombolles, però també una de les palanques per fer possible una alta taxa de creixement econòmic en països de capitalisme madur.
Els impulsors del 7-D no desconeixen l’estret vincle entre finança – indústria – administració. Així doncs, fan referència al “paper que aquest sistema [financer] juga en la prosperitat dels imperis industrials, els interessos dels quals són tributaris dels conflictes armats, de la malaltia, de les penúries alimentàries i de la misèria que regna en els països que els forneixen de mans d’obra i de recursos naturals a costos irrisoris”. D’aquesta manera, el “sistema bancari sa” que reclamen el saben incompatible amb l’imperialisme. Ens diuen: “som conscients que aquest sistema no tindrà res a guanyar d’un món on regnés la pau i la prosperitat”.
La proposta d’una banca ciutadana
El manifest continua per exigir la creació d’una “Banca Ciudadana, al servei dels ciutadans”. Els fons de la “banca ciutadana” quedarien a l’abric de les febres especulatives. Una de les tasques principals d’aquesta banca ciutadana és prestar a una taxa zero fons a les empreses petites i mitjanes per tal de “relocalitzar llocs de treball”. Els autors del manifest recorden que aquest és un dels principis que s’apliquen en la “banca islàmica”, que refusa l’usura.
L’adreçament d’aquesta “banca ciutadana” es fa tant als “elements més fràgils” (jubilats, gent que cobra prestacions socials, treballadors pobres) com als “elements que encara resten de les classes mitjanes” (empresaris i autònoms). Uns i altres tenen a guanyar si s’anul•len els deutes públics, ja que els primers no patiran les retallades que es fan en nom de l’austeritat, i els segons es veurien alleugerits de càrregues fiscals. Si us hi fixeu, no és gaire diferent de la idea del Cercle Català de Negocis quan assenyala que el gros de petits i mitjans empresaris, per molt que es creguin o s’identifiquin amb les elits, no deixen d’ésser ‘treballadors’.
Una reivindicació de la tecnologia
Una de les raons de la convocatòria del 7-D és, precisament, la invisibilitat del rol jugat per l’entramat financer. La referència als “mercats finacers” que fan els analistes oficials els presenta, al capdavall, com a forces naturals, i no com a expressió d’una determinats interessos de classe. La “naturalització” té com a efecte que els ulls de les capes populars s’adrecin a altres aspectes. Així doncs, hom s’empassa arguments demogràfics que prescindeixen de l’augment de la productivitat de la força de treball. O s’empassa els arguments del “neo-luddisme”.
La conclusió del manifest es fixa en el paper contradictori de la tecnologia. Si, d’una banda, permet de produir “més, més ràpid i menys car”, de l’altra, directament, això suposa la destrucció de llocs de treball. Alhora, determinats desenvolupaments tecnològics, per manca d’interès comercial, queden sense aplicar. Així doncs, es tracta de “reconstruir un món on el treball ja no sigui viscut com una servitud, i l’absència de treball com un drama, perquè haurem sabut repensar-nos la manera amb la qual l’home de demà s’assegurarà la supervivència, l’educació, el benestar i la vellesa”. La llàstima és que no sabem ni com començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada