Història antiga: Aquesta setmana ha aparegut un article a PLoS One, amb Paul N. Pearson, del Department of Earth Sciences de l’University College London, com a primer autor, en el que es conclou l’autenticitat de monedes amb l’efígie de l’emperador Esponsià, de la qual cosa es dedueix la historicitat d’aquest personatge. Fins ara hom havia assumit que les monedes eren una falsificació del segle XVIII i que Esponsià no havia existit. Hi havia bones raons per fer-ho. Les úniques notícies sobre l’emperador Esponsià eren un grapat de monedes que suposadament s’havien trobat en el marc d’un tresor desenterrat a Transilvània en el 1713. Les monedes d’Esponsià eren d’un estil i fabricació molt poc habitual. Pearson et al., en analitzar una d’aquestes monedes mitjançant tècniques no destructiva d’imatge i espectroscòpia, enumeren una sèrie d’indicis d’autenticitat. Per exemple, patrons profunds de micro-abrasió suggeririen un desgast extens per circulació. Taques superficials de minerals del sòl adherits per ciment autigènic i cobertes de productes d’oxidació són indicatives d’un prolongat enterrament i després d’una exhumació. Com que una de les monedes seria autèntica, Pearson et al. sostenen que caldria considerar Esponsià com un personatge històric. D’acord amb les pròpies monedes i el context històric, Pearson et al. pensen que Esponsià hauria estat probablement un comandant militar de la província de Dàcia durant la crisi dels anys 260s. Hauria exercit un control sobre aquesta província relativament aïllada, i les seves monedes de factura crua haurien servit a l’economia local durant un període apreciable.
Anvers i revers d’un aureus amb les inscripcions IMP SPONSIANI i C AVG. La factura crua d’aquesta moneda suposadament trobada a Transilvània en el 1713, juntament amb el motiu de l’època republicana del revers, feien pensar que es tractava d’una falsificació maldestra del segle XVIII. El cas és que cap font literària ni cap altra d’epigràfica parlen d’aquest emperador. Pearson et al., però, ens mostren que la moneda sí podria ser autèntica, i que Esponsià fou un personatge històric. En la crisi dels anys 260s, amb l’Imperi Romà dividit en tres parts, potser Dàcia en seria una quarta.
La moneda catalogada com a GLAHM:40333
Aquesta recerca fou concebuda per Paul N. Pearson, del Department of Earth Sciences, del University College London, i més conegut per les seves recerques geològiques i paleontològiques que no pas per contribucions arqueològiques. Els altres autors de l’article són Michella Botticelli (del Kevin Centre for Conservation and Cultural Heritage Research, de la School of Culture and Creative Arts de la University of Glasgow), Jesper Ericsson (curador de numismàtica de The Hunterian, centre adscrit a la University of Glasgow), Jacek Olender (del Kelvin Centre) i Liene Spruženiece (de la School of Geographical and Earth Sciences de la University of Glasgow). Tots cinc han participat en el disseny metodològic i la investigació. En l’obtenció de dades i l’anàlisi formal han participat Pearson, Botticelli, Olender i Spruženiece. Pearson realitzà l’adquisició de fons a través de la Royal Numismatic Society, i administrà el projecte juntament amb Ericsson, que hi aportà recursos. Pearson, Botticelli, Olender i Spruženiece participaren en l’elaboració de les imatges i en la validació dels resultats. L’esborrany inicial de l’article fou redactat per Pearson, i revisat per la resta d’autors. L’article fou tramès a PLoS One el 26 de maig. De l’edició se n’encarregà Melania Di Fazio, de la Sapienza. L’article fou acceptat el 24 d’agost i publicat el 23 de novembre.
Les fonts històriques sobre el període de l’Imperi Romà conegut com a “anarquia militar” o “crisi del segle III” (235-284 d.C.) que han arribat a nosaltres són escasses i confuses i, de vegades, poc o gens fiables. L’epigrafia i, particularment, la numismàtica ha ajudat a corroborar, matisar o descartar algunes de les dades historiogràfiques. Paul N. Pearson exposa un quadre del període que va de l’any 248 al 260 en un llibre publicat enguany. En aquest llibre Pearson publicava per primera vegada una fotografia de color d’alta resolució de la moneda catalogada com a GLAHM:40333, i que actualment es troba en The Hunterian, museu de la University of Glasgow. Aquesta moneda porta en l’anvers un perfil amb la inscripció IMP SPONSIANI… De l’emperador Esponsià no tenim més notícia que aquesta i altres monedes. Com que són monedes de pobre factura i amb una iconografia anacrònica, la majoria d’experts al llarg dels anys les han considerades unes falsificacions maldestres del segle XVIII. Pearson et al., però, ens mostren que tenen rascades superficials de desgasts i un matriu de terra adherida. Val a dir, que un falsificador de moneda antiga bé pot utilitzar tècniques d’envelliment artificial com l’abrasió o la tinció. El cas és que Pearson et al. no són conscients d’exemples de falsificacions que incorporin enganxar-hi partícules de pols o de sòl.
Una investigació més profunda sobre la moneda podia oferir o bé dades sobre la falsificació, o bé constituir un element d’interès històric sobre el període.
Segons el Roman Imperial Coinage, que se n’ocupa en el volum publicat en el 1948, les monedes esponsianes són un misteri sense resoldre. El principi indici documental el tenim en una nota manuscrita datada del març del 1713 de Carl Gustav Heraeus (1671-1725), inspector de medalles de la Col·lecció Imperial de Viena. La nota documentava l’adquisició de vuit monedes d’or de cinc dissenys diferents, aportades pel “Hof-Cammer-Rath Palm”, que les hauria rebudes d’una troballa a Transilvània. John David von Palm (1657-1721), conseller de finances en aquells moments crucials de la Guerra de Successió espanyola, hauria conduït, doncs, pel canal oficial aquesta descoberta de monedes antigues d’or.
Rastrejar el destí de les monedes individuals no és pas fàcil. A banda de les vuit monedes reportades per Heraeus en el 1713, en registres posteriors al 1730 n’hi ha unes altres 15 de semblants. Algunes d’aquestes monedes anaren a parar en el 1782 a la col·lecció de William Hunter (1718-1783), que les comprà del llegat de l’antiquari vienès Joseph De France (1691-1761). En el 1997 The Hunterian identificà quatre monedes com a pertanyents a les documentades el març del 1713 o bé estretament relacionades. Actualment, aquestes quatre monedes són custodiades a The Hunterian.
En la descripció de Heraeus apareixen cinc tipus. El primer tipus és una moneda d’Alexandre el Gran avui perduda i que podria haver una estatera autèntica d’aquest monarca macedoni. El tipus 2 és una moneda de Plauci, el tipus 3 una de Gordià III, el quart una de Filip i el cinquè una d’Esponsià. Pearson et al. hi afegeixen un tipus 6, una moneda d’argent d’Esponsià; i un tipus 7, una moneda d’argent de Gordià III. Les quatre monedes que es coneixen d’Esponsià es troben repartides entre Glasgow (on n’hi ha 1), Viena (on n’hi ha 2) i Sibiu (on n’hi ha 1). Els tipus 2-7 són monedes d’aparença romana, però d’una factura peculiar. Exhibeixen retrats de barbeta prominent i d’ulls saltants. La tipografia també és característica, particularment la lletra S. Pearson et al. pensen que totes aquestes monedes serien obra d’un mateix gravador. Com que entre les monedes hi ha de Gordià III (238-244) i de Filip (244-249), la data més antiga de manufactura seria l’any 244. Un altre tret ben remarcable és l’anvers i el revers del tipus 2, que són una còpia d’una moneda d’argent del període republicà (segle I a.C.). El revers dels tipus 5-6 són una còpia d’una moneda republicana de final del segle II a.C. El tipus 4 també barreja elements de les èpoqus republicana i imperial. També és remarcable la variabilitat entre els tipus i dins dels tipus pel que fa al pes, amb un coeficient de variació del 29,70% respecte d’una mitjana de 12,66 grams. Aquesta mitjana és força superior al pes dels aurei regulars de Gordià III (4,89 grams, amb un coeficient de variació del 5,8%) o de Filip I (4,62 grams, amb un coeficient de variació del 7%). Que els tipus 5-6 presentin en l’anvers un emperador desconegut en les fonts històriques gairebé és el de menys.
Durant el segle XVIII aquestes monedes foren acceptades com a genuïnament antigues. Eren considerades com a exemples d’imitacions bàrbares de monedes romanes, pròpies de les regions perifèriques de l’Imperi Romà. Esponsià, doncs, hauria estat un usurpador local efímer, en el context de les guerres civils dels anys 248 i 249 que posaren fi al regnat de l’emperador Filip. En la seva obra sobre monedes imperials de 1868, Henry Cohen, no obstant, afirmava que “je regarde ces pièces comme des coins modernes ridículament imaginés, et tres-mal faits”. En el 1923, R. Münsterberg feia un estudi sobre el tresor de monedes d’or trobat a Transilvània 210 anys abans en el que assenyalava que semblaven que no eren encunyades sinó elaborades a partir de motllos, una característica habitual en les falsificacions històriques. D’altra banda, Münsterberg deia que la variabilitat en el pes de cada tipus les feia inaptes per a la circulació monetària.
Imitacions i falsificacions acompanyen des de sempre a la numismàtica. Des del Renaixement s’ha fabricat noves monedes antigues. Imitacions fetes de bona fe han passat després per monedes autèntiques, i en d’altres ocasions la intenció inicial ja era la d’enganyar col·leccionistes. Pels falsificadors era més fàcil fabricar a partir de motllos que fer encunyacions. Les monedes resultants d’aquest procés s’havien de tractar amb calor o amb pintures per simular una pàtina d’oxidació, o se les erosionava artificialment per simular un desgast.
En el 1998, A. Bursche assumia que aquest conjunt de monedes eren el treball d’un falsificador sofisticat de principi del segle XVIII de Viena que reeixí en enganyar antiquaris. El falsificador coneixia prou el context històric per donar-hi un aspecte bàrbar. Inventar-se un emperador que no apareixia a les llistes històriques encara feia augmentar-ne el valor. Val a dir que la falsificació no era barata, i Pearson et al. calculen que hauria calgut una inversió en 20.000$ actuals només en or.
Pearson et al. recorden que les falsificacions de moneda antiga dels segles XVI-XVIII tendeixen a fer servir dissenys basats en monedes reals. Les monedes més falsificades a principi del XVIII són les d’estil clàssic, i no pas les d’una època de “decadència”. Els catàlegs de preus de moneda antiga del 1823 en endavant mostren que les monedes esponsianes no són especialment valuoses.
Pel que fa al nom Sponsianus, l’epigrafia coneguda només presenta un exemple: una inscripció funerària de Nicodemus Sponsianus del segle I d.C. que hauria format part del personal de la casa de l’emperadriu Lívia a Roma. Com que aquesta inscripció no fou descoberta fins els anys 1720, no hauria pogut inspirar al falsificador en el 1713.
Pel que fa a la historicitat d’Esponsià la prosopografia tendeix a deixar-lo de banda atenent al fet que només és testimoniat per monedes possiblement falses.
Tècniques d’imatge i d’espectroscòpia
Pearson et al. han investigat quatre monedes del tresor del 1713 actualment dipositades a Glasgow: una d’Esponsià, una altra de Gordià III i dues de Filip. Com a controls fan servir dues monedes d’or genuïnes del segle III, una de Gordià III i una altra de Filip I. Aquestes dues monedes procedeixen també de la col·lecció de Hunter del segle XVIII, però se n’ignora la procedència.
La microscòpia de llum visible i la imatge d’ultraviolat es prengué al Kelvin Centre, així com l’espectrometria d’infraroig r-FTIR. La microscòpia electrònica de rastreig es realitzà al Imaging, Analysis and Spectroscopy Centre (ISAAC), també de la Universitat de Glasgow.
La microscòpia electrònica de rastreig acoblada a un detector dispersiu d’energia permet analitzar la composició metàl·lica. L’aparell és enfocat cap a la superfícies superiors gastades del bust de l’anvers, i també a diversos punts representatius de l’anvers. D’ací hom dedueix el percentatge d’argent i de coure d’aquestes “monedes d’or”. Les dues monedes genuïnes consisteixen en or de molt alta puresa, sense rastre de coure i amb un percentatge d’argent inferior al 2%. Les quatre monedes investigades tenen continguts mesurables d’argent i de coure molt variables. La de Gordià III és la més pura de les quatre, amb un contingut d’or del 96,70%, d’argent del 2,77% i de coure del 0,78%. Les dues monedes de Filip tenen un baix contingut de coure, però arriben a percentatges d’argent del 4,73% i del 5,76%. La moneda d’Esponsià té un contingut d’argent del 3,38% i un contingut de coure del 3,39%.
Les imatges obtingudes confirmen que les monedes genuïnes foren encunyades. Les monedes investigades, en canvi, tenen signes d’haver estat fetes en motllos: hi ha manca general de detall de superfície i petits forats circulars indicadors de bombolles d’aire.
Els dissenys de les monedes investigades foren copiats de monedes genuïnes, però sense incorporar-hi el nivell normal d’estil, qualitat o detall. En les inscripcions hom troba errors ortogràfics i gramaticals. Tot indicaria que la factura d’aquestes monedes passava per sis fases:
1) gravació de dissenys d’anvers i revers en relleus negatius en un material dur, com ara bronze.
2) impressió d’una substància tova, com ara argila, en el gravat per produir relleus positius.
3) enduriment a foc d’aquests relleus positius.
4) impressió dels relleus de ceràmica en tauletes d’argila tova.
5) alineació de les tauletes de l’anvers i del revers en un sol marc.
6) introducció de metall fos en les tauletes, i neteja de les monedes obtingudes.
La microscòpia òptica i electrònica posa de manifest patrons de desgast, tant de desgast natural com de desgast deliberat. Ratllades i cràters són comuns en totes sis monedes, i amb unes orientacions indicatives de desgast natural.
Els dipòsits superficials de les monedes antigues són els que resten dels processos de neteja que segueixen al seu desenterrament. La fotografia d’ultraviolat revela dipòsits de fluorescència blanca que, en el microscopi òptic poden tindre un aspecte rogenc: es tractaria de calcita. Hom troba també materials de fluorescència taronja corresponents a la goma laca emprada pels conservadors de monedes.
Sobre l’autenticitat de les monedes
L’encunyació de monedes d’or de l’Imperi Romà era un procés altament centralitzat, que gairebé sempre es feia a Roma o, excepcionalment, en l’entorn de l’emperador quan es trobava en campanya. A mitjan del segle III es produí una crisi d’or com a resultat d’una caiguda en la producció de mines i d’una pèrdua del tresor imperial (pagament de la indemnització als perses del 244 d.C.; captura part del tresor pels gots arran de la Batalla d’Abritus del 251). Això es traduí e un enrariment de la moneda d’or i una fluctuació en el pes de les monedes individuals. Alhora, la inflació deixà l’or fora de la circulació diària, i la moneda d’argent patí una ràpida devaluació. No obstant, la puresa de les monedes d’or es mantingué relativament. El contingut d’argent i de coure les monedes investigadors seria indicatiu d’una encunyació local.
Els principals indicis d’autenticitat de les monedes investigades es corresponen al desgast i als signes d’entrrament.
La historicitat d’Esponsià
Les monedes d’Esponsià declaren l’autoritat de l’IMP SPONSIANI, amb un perfil de l’emperador amb corona radiada. És únic el fet que el nom aparegui en genitiu i no en nominatiu. El revers de la moneda conté la inscripció “C AVG”, encara que cal dir que aquest revers és la còpia d’un revers de denari del període republicà encunyat per Caius Augurinus.
Aquestes monedes no eren emeses amb un valor facial i serien bescanviades a pes. L’ús de dissenys antics serviria per inspirar confiança en la qualitat del metall emprat.
Pel que fa a Esponsià tot indica que mai no controlà una ceca oficial. Els historiadors posteriors no el registren perquè ni va governar Roma ni va posar en escac un emperador que sí que hi governés. L’àrea de la troballa de les monedes, Siebenburgen o Transilvània, era al centre de la província romana de Dàcia. Aquesta era l’única regió gran de l’Imperi Romà a la banda esquerra del Danubi. La conquesta de Dàcia per Trajà fou motivada en gran mesura pels seus recursos minerals. A mitjan del segle III d.C., Dàcia havia quedat com una província relativament aïllada, i sotmesa a incursions de sàrmates, gots i carps.
La descoberta de les monedes esponsianes a principi del segle XVIII va forçar els historiadors a donar-li un context històric. Hom pensà que s’hauria tractar d’un usurpador de la darrera època de l’emperador Filip (v. 248 d.C.). Però és estrany que en tresor hi hagi monedes encunyades amb la imatge de l’emperador Filip o del seu fill (Filip II). Peer això Pearson et al. creuen que seria més probable que les monedes esponsianes haguessin estat encunyades en els anys 260. En aquest cas, Esponsià seria un “usurpador” de l’emperador Gal·liè (260-268). En l’època de Gal·liè, l’Imperi Romà s’escindí en tres parts conegudes (amb la separació d’allò que ara els historiadors anomenen “Imperi de les Gàl·lies” a Occident, i “Imperi Palmirè” a Orient). Pearson et al. pensen doncs que Dàcia també s’hi hauria escindit en el 260, adoptant un règim militar propi. Aquest règim emeté medallons de metalls preciosos amb dissenys de l’època republicana i amb noms d’emperadors recents i prestigiosos, i del seu propi comandant local, Esponsià. L’artesania joiera d’Apulum hauria servit com a centre d’emissió de moneda. La moneda hauria servit per pagar en or i argent als comandants i quadres militars. Alhora, aquestes emissions haurien ajudat a estimular l’economia local.
Pearson et al. especulen en la probabilitat que el tresor trobat en el 1713 hagués estat enterrat pel seu propietari en el context de l’evacuació de la província de Dàcia en l’any 271 o en l’any 275. Aquesta evacuació tingué lloc sota l’emperador Aurelià. Aurelià posà fi a “l’Imperi de les Gàl·lies” i a “l’Imperi Palmirè”, i és probable que posés fi a “l’Imperi Dacià” amb aquesta mesura d’evacuació. Les fonts històriques (Flavius Vopiscus, Aurelius Victor, Eutropius, Festus, Orosius o Jordanes) afirmen que Gal·liè fou l’emperador que va perdre la província de Dàcia, però també atribueixen a Aurelià l’evacuació ordenada de les darreres tropes romanes.
Lligams:
- Authenticating coins of the ‘Roman emperor’ Sponsian. Paul N. Pearson, Michela Botticelli, Jesper Ericsson, Jacek Olender, Liene Spruženiece. PLoS ONE 17: e0274285 (2022).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada