El passat 21 de febrer es complien el 60è aniversari de la gran jornada de mobilitzacions per la llengua bengalí, impulsades pels estudiants de la Universitat de Dhaka. En aquelles mobilitzacions les forces policials paquistaneses obriren foc contra els manifestants. Màrtirs d'aquella jornada han quedat en els annals de la història bengalí i mundial: Abdus Salam, Rafiq Uddin Ahmed, Abul Barkat i Abdul Jabbar.
En el context de la República Islàmica de Paquistan, creat com a estat nacional per als musulmans de l'ex-Imperi de l'Índia, l'urdu era l'única llengua oficial, bo i respectant-se l'estatus de la llengua anglesa. El territori del Paquistan quedava dividit en dues grans zones, l'occidental i l'oriental. En el Paquistan Oriental, la immensa majoria de la població era de llengua bengalí. L'ús de la llengua bengalí en les funcions de llengua moderna havia estat sabotejat pel colonialisme anglès, però alhora aquest colonialisme havia posat les bases per fer del bengalí una plena llengua nacional. Allò que reivindicaven des del 1948 la majoria dels estudiants de la Universitat de Dhaka era la plena oficialitat del bengalí en el marc de l'estat paquistanès o, si més no, del Paquistan Oriental. En el territori bengalí que havia quedat sota el govern federal de Nova Delhi, el bengalí gaudia de reconeixement com a llengua oficial a tota la Unió i a l'estat de la Bengala Occidental.
Les autoritats paquistaneses d'Islamabad sempre pensaren que l'enfortiment de la llengua bengalí desfaria la identitat paquistanesa. Responsables militars, policials i governatius destinats al Paquistan Oriental però originaris del Paquistan Occidental, eren ferms en l'oficialitat de l'urdu. Molts d'ells no eren pas parlants nadius d'urdu, sinó més aviat d'altres llengües occidentals, primordialment el punjabí. La consciència lingüística de la nació punjabí no era la mateixa que la de la nació bengalí, i això explica el desenvolupament ulterior de la República Islàmica, que culmina, en el 1971, amb la ruptura en dos estats, és a dir amb la independència de Bangla Desh.
No sé fins a quin punt els impulsors del Moviment per la Llengua tenen present aquest precedent. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és oficial d'acord amb l'Estatut d'Autonomia. Ho és també, com a llengua oficial de l'estat, la llengua castellana. Però l'oficialitat del català a les Illes Balears es troba assetjada per la política que aplica el Govern Bauçà seguint els dictats neoespanyolistes del PP i de la FAES. La degradació de l'oficialitat en co-oficialitat, d'altra banda, ha estat sancionada repetidament per les cambres legislatives i pels tribunals de l'estat espanyol. Sota el pretext de l'oficialitat del castellà, l'oficialitat del català sempre és contestada, sempre és en precari.
Ja hem dit que a la Dhaka del 1952, el sacrifici el feren els estudiants universitaris, conscients del seu paper capdavanter en la construcció nacional bengalí. A la Mallorca del 2012, el sacrifici el fan els Jubilats per Mallorca, que s'han declarat en vaga de fam en defensa del català contra els atacs del propi govern balear.
dimarts, 13 de març del 2012
dilluns, 12 de març del 2012
Les eleccions gregues del mes d'abril
Tothom s'imagina que el govern espanyol de Mariano Rajoy desfermarà una nova ofensiva, molt més gran que la desfermada en els darrer mesos, una vegada superats els tràmits de les eleccions andaluses (i asturianes).
A casa nostra també hi ha força atenció pel que passa a la pre-campanya electoral francesa. Sarkozy, Hollande, Le Pen o Bayroux, per no esmentar més candidats, malden infructuosament per desmarcar-se els uns dels altres. Hollande pot servir de vàlvula d'escapament, com s'esdevingué fa més de 30 anys amb Mitterrand.
Però l'interès europeu electoral hauria de centrar-se en les eleccions gregues previstes pel mes d'abril. O, més ben dit, en si es faran o no es faran aquestes eleccions. Si es fan, i es fan en condicions democràtiques, i s'accepta un previsible resultat que afavoreixi les formacions més o menys d'esquerres, els estaments financers internacionals faran una demostració de força de la seva capacitat per continuar amb la democràcia formal. Però creixen les veus dels lacais d'aquests estaments que, particularment, a l'Europa Occidental defensen l'ajornament d'aquestes eleccions en mesos o en anys (fins el 2015!). Un polític polonès com Jacek Saryusz-Wolski, gens sospitós d'ultraesquerranisme, alertava contra la temptació per part de les autoritats financeres europees de resoldre la crisi política de Grècia per una via d'intervenció militar:
"Un afebliment de la democràcia a Atenes, amb una possible implicació militar per mantindre l'ordre en el pitjor dels escenaris previsibles, seria catastròfica per a la Unió Europea i la seva imatge, en l'entorn - tan en el sud com en l'est - com en el món".
Saruysz-Wolski parla des d'una Polònia-miracle que, com la Turquia-miracle, mantenen unes taxes notables de creixement econòmic i de desenvolupament aparentment sòlids. És lògic que tenim escenaris "desestabilitzadors". Alhora, la referència al sud i a l'est són nítides. Les campanyes d'expansió imperial euro-atlàntica a la riba sud de la Mediterrània tenen com a base "l'exportació de la democràcia" i poca credibilitat tindrien si liquidessin la democràcia formal a Grècia. D'altra banda, la referència a l'est és més interessant, encara. A Polònia, l'est vol dir Rússia. Des de Moscou, Belgrad és un soci privilegiat, d'acord amb la mateixa tradició paneslavista que cultiva també en les relacions amb Sòfia. Però la Rússia de Putin també podria recórrer a una panortodòxia i declarar-se pal·ladí d'una Grècia intervinguda militarment, fent-ho servir per als interessos de Moscou a Síria, sense anar més lluny.
A casa nostra també hi ha força atenció pel que passa a la pre-campanya electoral francesa. Sarkozy, Hollande, Le Pen o Bayroux, per no esmentar més candidats, malden infructuosament per desmarcar-se els uns dels altres. Hollande pot servir de vàlvula d'escapament, com s'esdevingué fa més de 30 anys amb Mitterrand.
Però l'interès europeu electoral hauria de centrar-se en les eleccions gregues previstes pel mes d'abril. O, més ben dit, en si es faran o no es faran aquestes eleccions. Si es fan, i es fan en condicions democràtiques, i s'accepta un previsible resultat que afavoreixi les formacions més o menys d'esquerres, els estaments financers internacionals faran una demostració de força de la seva capacitat per continuar amb la democràcia formal. Però creixen les veus dels lacais d'aquests estaments que, particularment, a l'Europa Occidental defensen l'ajornament d'aquestes eleccions en mesos o en anys (fins el 2015!). Un polític polonès com Jacek Saryusz-Wolski, gens sospitós d'ultraesquerranisme, alertava contra la temptació per part de les autoritats financeres europees de resoldre la crisi política de Grècia per una via d'intervenció militar:
"Un afebliment de la democràcia a Atenes, amb una possible implicació militar per mantindre l'ordre en el pitjor dels escenaris previsibles, seria catastròfica per a la Unió Europea i la seva imatge, en l'entorn - tan en el sud com en l'est - com en el món".
Saruysz-Wolski parla des d'una Polònia-miracle que, com la Turquia-miracle, mantenen unes taxes notables de creixement econòmic i de desenvolupament aparentment sòlids. És lògic que tenim escenaris "desestabilitzadors". Alhora, la referència al sud i a l'est són nítides. Les campanyes d'expansió imperial euro-atlàntica a la riba sud de la Mediterrània tenen com a base "l'exportació de la democràcia" i poca credibilitat tindrien si liquidessin la democràcia formal a Grècia. D'altra banda, la referència a l'est és més interessant, encara. A Polònia, l'est vol dir Rússia. Des de Moscou, Belgrad és un soci privilegiat, d'acord amb la mateixa tradició paneslavista que cultiva també en les relacions amb Sòfia. Però la Rússia de Putin també podria recórrer a una panortodòxia i declarar-se pal·ladí d'una Grècia intervinguda militarment, fent-ho servir per als interessos de Moscou a Síria, sense anar més lluny.
dimecres, 7 de març del 2012
El català a l'escola, i l'escola al català
No sé quantes persones arreu del territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya eren pendents de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quant al futur del català com a llengua vehicular a l'ensenyament. És lògica la preocupació. Si la co-vehicularitat ha d'ésser com la co-oficialitat, ja caldrà calçar-se. El cas és que el TSJC s'ha estimat més deixar passar un dia, i ja ho decidiran demà. Torneu-hi, demà, si us plau, i no ha passat res. La consigna de concentrar-se demà, Diada de la Dona Treballadora, serà més difícil de seguir que no pas avui, un Set de Març qualsevol.
Sigui com sigui, resulta curiós com aquest fet ha eclipsat l'anunci del futur tancament de la Bressola de Càldegues, a la Guingueta d'Ix. Una frontera absolutament virtual, en el qual amb prou feines hom sap on comencen i acaben els termes municipals de Puigcerdà, de la Guingueta o de Llívia, assenyala un destí absolutament dispar d'una mateixa llengua. La Bressola de Càldegues és l'única escola de tot el sector sota dominació francesa de la Cerdanya on el català és llengua vehicular. El cas és que la responsabilitat del tancament de la Bressola de Càldegues es troba més aviat en la miopia absoluta dels titellaires que creuen que maneguen la política ceretana des de Can Fanga.
Alhora, com explica Bryce Lafontaine, creix el moviment d'indignació per la ultraperiferització de l'Alta Cerdanya i del Capcir en el marc de l'estat francès, de la regió languedociana i del departament rossellonès. Alguns batlles fins i tot discuteixen si donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. En alguns casos, hom promou la reunificació directa de la Cerdanya. La reunificació política, és clar, car la reunificació humana i econòmica, accelerada en els darrers anys, és imparable. Veurem si aquesta reunificació des de baix és capaç de crear les sinèrgies suficients per salvar la Bressola de Càldegues i estendre aquest projecte a altres localitats.
Sigui com sigui, resulta curiós com aquest fet ha eclipsat l'anunci del futur tancament de la Bressola de Càldegues, a la Guingueta d'Ix. Una frontera absolutament virtual, en el qual amb prou feines hom sap on comencen i acaben els termes municipals de Puigcerdà, de la Guingueta o de Llívia, assenyala un destí absolutament dispar d'una mateixa llengua. La Bressola de Càldegues és l'única escola de tot el sector sota dominació francesa de la Cerdanya on el català és llengua vehicular. El cas és que la responsabilitat del tancament de la Bressola de Càldegues es troba més aviat en la miopia absoluta dels titellaires que creuen que maneguen la política ceretana des de Can Fanga.
Alhora, com explica Bryce Lafontaine, creix el moviment d'indignació per la ultraperiferització de l'Alta Cerdanya i del Capcir en el marc de l'estat francès, de la regió languedociana i del departament rossellonès. Alguns batlles fins i tot discuteixen si donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. En alguns casos, hom promou la reunificació directa de la Cerdanya. La reunificació política, és clar, car la reunificació humana i econòmica, accelerada en els darrers anys, és imparable. Veurem si aquesta reunificació des de baix és capaç de crear les sinèrgies suficients per salvar la Bressola de Càldegues i estendre aquest projecte a altres localitats.
dissabte, 3 de març del 2012
Sheldon Adelson com a pretext
Sheldon Adelson és un self-made man, que ha lluitat dur, i brut, per arribar a la posició que ocupa. Una posició prou desafogada com per llençar una carretada absurda de bitllets a un perdedor tan estrepitós com impresentable com Newt Gingrich.
Però aniríem fora d'osques si pensessim que Adelson és un bilionari excèntric que té capricis milionaris, de la mateixa manera que alguns altres es deixen la pasta en tunejar-se el cotxe. No, senyor. Adelson mostra en els diners que llença damunt Gingrich que s'ho pot permetre. En biologia, d'això se'n diu "exhibir un hàndicap" en la qual una feblesa particular demostra la fortalesa de l'estructura conjunta. A més, Adelson lliga curt els altres candidats, Romney i Obama. Fet i fet, els diners d'Adelson han servit més per deixar Romney com un drap brut que no pas per dur Gingrich a la White House.
Caldria saber fins quin punt tot això d'Eurovegas no juga un paper similar per part dels nostres governants. Sembla que el govern dels millors sembla decidit a superar les ofertes que Madrid i Toledo fan per quedar-se Eurovegas. La candidatura barcelonina ha estat adequadament externalitzada al Baix Llobregat. Ahir divendres, a Viladecans, va tindre lloc la reunió de la proto-coordinadora que s'hi mobilitzarà en contra.
Amb la candidatura d'Eurovegas, els nostres governants exhibeixen un missatge gens sutil. Si volem feina, ens diuen, caldrà que renunciem a la seguretat social, a les proteccions quant a la jornada laboral i al dret d'acció col·lectiva, a les figures contractuals establertes per la llei, a les indemnitzacions per acomiadament improcedent, i a unes quantes altres coses. La llista de condicions exposades, suposadament, per Adelson afegeixen també tota una sèrie d'exempcions en matèria ambiental o en matèria de protecció contra els fumadors passius. Caldrà saber si les exempcions fiscals, juntament amb diverses demandes d'assistència per part dels poders públics, no convertirien Eurovegas més en un forat pel fisc que no un salvavides. Quan trigarien la resta d'empresaris (que queden) al Baix Llobregat a demanar un tracte similar al concedit a Adelson i als seus socis? I, més important encara, quan trigarien a rebre'l?
Els nostres governants, en tot cas, el que volen exhibir és la potència del seu argument central: cal reduir el dèficit [que ells han provocat amb el seu frau fiscal] i per això val tot. Tota una sèrie d'intel·lectuals de l'ex-esquerra pugen al taxi d'Adelson per rubricar una nova onada d'ofensives contra la classe treballadora. Esperen que aquestes rúbriques siguin generosament retribuïdes pels Adelson de torn.
Però aniríem fora d'osques si pensessim que Adelson és un bilionari excèntric que té capricis milionaris, de la mateixa manera que alguns altres es deixen la pasta en tunejar-se el cotxe. No, senyor. Adelson mostra en els diners que llença damunt Gingrich que s'ho pot permetre. En biologia, d'això se'n diu "exhibir un hàndicap" en la qual una feblesa particular demostra la fortalesa de l'estructura conjunta. A més, Adelson lliga curt els altres candidats, Romney i Obama. Fet i fet, els diners d'Adelson han servit més per deixar Romney com un drap brut que no pas per dur Gingrich a la White House.
Caldria saber fins quin punt tot això d'Eurovegas no juga un paper similar per part dels nostres governants. Sembla que el govern dels millors sembla decidit a superar les ofertes que Madrid i Toledo fan per quedar-se Eurovegas. La candidatura barcelonina ha estat adequadament externalitzada al Baix Llobregat. Ahir divendres, a Viladecans, va tindre lloc la reunió de la proto-coordinadora que s'hi mobilitzarà en contra.
Amb la candidatura d'Eurovegas, els nostres governants exhibeixen un missatge gens sutil. Si volem feina, ens diuen, caldrà que renunciem a la seguretat social, a les proteccions quant a la jornada laboral i al dret d'acció col·lectiva, a les figures contractuals establertes per la llei, a les indemnitzacions per acomiadament improcedent, i a unes quantes altres coses. La llista de condicions exposades, suposadament, per Adelson afegeixen també tota una sèrie d'exempcions en matèria ambiental o en matèria de protecció contra els fumadors passius. Caldrà saber si les exempcions fiscals, juntament amb diverses demandes d'assistència per part dels poders públics, no convertirien Eurovegas més en un forat pel fisc que no un salvavides. Quan trigarien la resta d'empresaris (que queden) al Baix Llobregat a demanar un tracte similar al concedit a Adelson i als seus socis? I, més important encara, quan trigarien a rebre'l?
Els nostres governants, en tot cas, el que volen exhibir és la potència del seu argument central: cal reduir el dèficit [que ells han provocat amb el seu frau fiscal] i per això val tot. Tota una sèrie d'intel·lectuals de l'ex-esquerra pugen al taxi d'Adelson per rubricar una nova onada d'ofensives contra la classe treballadora. Esperen que aquestes rúbriques siguin generosament retribuïdes pels Adelson de torn.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Jornada de mobilitzacions per l'ensenyament públic
El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) convoquen per a demà dimecres una jornada de vaga i mobilitzacions arreu del país, tan als centres universitaris com als d'ensenyament secundari.
L'única resposta que s'ha rebut des de les instàncies que protagonitzen les retallades, la privatització i la mercantilització de l'ensenyament post-obligatori és la repressió, com ha demostrat l'actuació policial (teledirigida des del govern) davant de la concentració pacífica convocada avui en el Departament d'Economia i Coneixement (sic) de la Generalitat del Nord.
La CUP s'ha sumat a la convocatòria. Del seu comunicat, reproduïm els dos paràgrafs més significatius:
Les universitats públiques catalanes han patit, en els darrers mesos, importants retallades del pressupost que reben de la Generalitat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Dèficit, rendibilitat, captació de capital privat, supressió d'oferta acadèmica, fusió entre universitats, augment taxes universitàries, massificació de les aules, tancament biblioteques, externalització de serveis, reducció de plantilla: tot amb l'excusa de l'austeritat i de la crisi econòmica.
Ara bé, els mateixos responsables polítics que promouen les retallades apareixen vinculats a fundacions privades dedicades a la docència i recerca que reben milions d’euros de subvencions públiques. El màxim responsable al Principat, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, des del 2006 ha promogut la fundació privada Barcelona Graduate School of Economics (BGSE) i fins el 2010 n'ha sigut el President. BGSE que és un consorci amb participació de la UPF, la UAB, l'Ajuntament de Barcelona i diverses entitats com AXA Seguros, Agbar, Banc Sabadell i Catalunya Caixa, ha rebut, el 2011, de les arques públiques espanyoles 1.000.000 d'euros i de les catalanes 90.000 euros. Retallades mentre s'estan donant diners a la privada? Nosaltres, les classes populars no pagarem la seva estafa!
L'única resposta que s'ha rebut des de les instàncies que protagonitzen les retallades, la privatització i la mercantilització de l'ensenyament post-obligatori és la repressió, com ha demostrat l'actuació policial (teledirigida des del govern) davant de la concentració pacífica convocada avui en el Departament d'Economia i Coneixement (sic) de la Generalitat del Nord.
La CUP s'ha sumat a la convocatòria. Del seu comunicat, reproduïm els dos paràgrafs més significatius:
Les universitats públiques catalanes han patit, en els darrers mesos, importants retallades del pressupost que reben de la Generalitat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Dèficit, rendibilitat, captació de capital privat, supressió d'oferta acadèmica, fusió entre universitats, augment taxes universitàries, massificació de les aules, tancament biblioteques, externalització de serveis, reducció de plantilla: tot amb l'excusa de l'austeritat i de la crisi econòmica.
Ara bé, els mateixos responsables polítics que promouen les retallades apareixen vinculats a fundacions privades dedicades a la docència i recerca que reben milions d’euros de subvencions públiques. El màxim responsable al Principat, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, des del 2006 ha promogut la fundació privada Barcelona Graduate School of Economics (BGSE) i fins el 2010 n'ha sigut el President. BGSE que és un consorci amb participació de la UPF, la UAB, l'Ajuntament de Barcelona i diverses entitats com AXA Seguros, Agbar, Banc Sabadell i Catalunya Caixa, ha rebut, el 2011, de les arques públiques espanyoles 1.000.000 d'euros i de les catalanes 90.000 euros. Retallades mentre s'estan donant diners a la privada? Nosaltres, les classes populars no pagarem la seva estafa!
divendres, 24 de febrer del 2012
La Diputació de Barcelona
No fa pas gaire l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat va votar l'adhesió del municipi a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Aparentment, aquesta mesura resulta paradoxal, ja que l'ACM sembla més vinculada a municipis governants per CiU que no pas pel PSC-PSOE, com és el cas d'Esplugues. Però la sociovergència té aquestes coses.
Per això resulta curiós llegir avui els diaris sobre la Diputació de Barcelona.
La pota "sòcio" de la sociovergència apareix esquitxada pel "cas de les motxilles". Les motxilles són els sobresous pressumptament il·legals rebuts per càrrecs de confiança (= personal eventual) de la Diputació de Barcelona en el període de les presidències de Manuel Royes, José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogué. El cas fou denunciat públicament pels tres diputats que li queden al Subgrup Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència. La Fiscalia Superior de Catalunya ha obert la fase preliminar de les diligències informatives.
La pota "vergent" de la sociovergència apareix esquitxada per les acusacions contra el coordinador general de la Diputació de Barcelona, Josep Maria Matas. El coordinador general és el segon càrrec de més rellevància després de la presidència, ara ocupada per CiU. Matas és president de la CDC d'Osona. Matas, en tot cas, s'ha estimat més presentar la dimissió, la qual ha estat acceptada i s'ha fet efectiva avui. La Fiscalia General de Catalunya havia obert una investigació per unes factures de l'Associació Catalana de Municipis. Quan Matas era dirigent de l'Associació Catalana de Municipis, l'entitat municipalista va fer comandes de serveis a una empresa propietat seva per valor de 900.000 €.
Cal confiar en la innocència de Matas, com en la de Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, i pensar que la mà esquerra no pot saber lo que fa la mà dreta.
Per això resulta curiós llegir avui els diaris sobre la Diputació de Barcelona.
La pota "sòcio" de la sociovergència apareix esquitxada pel "cas de les motxilles". Les motxilles són els sobresous pressumptament il·legals rebuts per càrrecs de confiança (= personal eventual) de la Diputació de Barcelona en el període de les presidències de Manuel Royes, José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogué. El cas fou denunciat públicament pels tres diputats que li queden al Subgrup Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència. La Fiscalia Superior de Catalunya ha obert la fase preliminar de les diligències informatives.
La pota "vergent" de la sociovergència apareix esquitxada per les acusacions contra el coordinador general de la Diputació de Barcelona, Josep Maria Matas. El coordinador general és el segon càrrec de més rellevància després de la presidència, ara ocupada per CiU. Matas és president de la CDC d'Osona. Matas, en tot cas, s'ha estimat més presentar la dimissió, la qual ha estat acceptada i s'ha fet efectiva avui. La Fiscalia General de Catalunya havia obert una investigació per unes factures de l'Associació Catalana de Municipis. Quan Matas era dirigent de l'Associació Catalana de Municipis, l'entitat municipalista va fer comandes de serveis a una empresa propietat seva per valor de 900.000 €.
Cal confiar en la innocència de Matas, com en la de Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, i pensar que la mà esquerra no pot saber lo que fa la mà dreta.
dijous, 23 de febrer del 2012
Les altres portes giratòries
Amb fina elegància, el govern espanyol fingeix que no té res a veure amb les agressions contra estudiants i treballadors a València que es manifesten aquests dies per l'ensenyament públic. Tot es redueix a un o dos policies dolents. Ells o elles, que són els polis bons obriran, ens diuen, els expedients oportuns. Com que això no s'ho acaba de creure ningú, l'argument següent serà dir-nos que tot es redueix a una delegada del govern dolenta, i que els delegats bons la cessaran oportunament.
Feta aquesta operació, serà el torn dels incontrolats. De fet, elements ultraespanyolistes ja comencen a amenaçar telefònicament a l'IES Lluís Vives. "La feina inacabada a la comissaria l'acabarem nosaltres a fora". Aparentment, l'ultraespanyolisme abraça la causa patriòtica de les retallades socials. Llencen per la borda els discursos populistes del passat mes de maig. Fins i tot, ara ja no els caldrà fer agitació xenòfoba per connectar amb les masses populars. L'única connexió que volen aquests grups és la connexió és amb les fonts de finançament. Sospiten que els qui s'enriqueixen amb les privatitzacions/retallades els finançaran després les operacions parapolicials contra els qui denunciin aquest enriquiment.
Les xarxes socials van plenes d'imatges de policies que expressen simpaties per l'extrema dreta. I ara, l'extrema dreta demostra, com sempre, la simpatia que té per fer de gos de l'amo.
Feta aquesta operació, serà el torn dels incontrolats. De fet, elements ultraespanyolistes ja comencen a amenaçar telefònicament a l'IES Lluís Vives. "La feina inacabada a la comissaria l'acabarem nosaltres a fora". Aparentment, l'ultraespanyolisme abraça la causa patriòtica de les retallades socials. Llencen per la borda els discursos populistes del passat mes de maig. Fins i tot, ara ja no els caldrà fer agitació xenòfoba per connectar amb les masses populars. L'única connexió que volen aquests grups és la connexió és amb les fonts de finançament. Sospiten que els qui s'enriqueixen amb les privatitzacions/retallades els finançaran després les operacions parapolicials contra els qui denunciin aquest enriquiment.
Les xarxes socials van plenes d'imatges de policies que expressen simpaties per l'extrema dreta. I ara, l'extrema dreta demostra, com sempre, la simpatia que té per fer de gos de l'amo.
dimarts, 21 de febrer del 2012
D'Almassora a València: la primavera valenciana
En mig de l'hivern més cru, és quan naix la primavera valenciana. Els estudiants d'Almassora denunciaven llavors, amb sornegueria contundent, el fet d'haver de fer les classes coberts en mantes per les retallades el calefacció. Des del passat dijous, l'Institut d'Ensenyament de Secundària Lluís Vives protagonitza les mobilitzacions d'estudiants, de professors i de personal de suport contra la brutal degradació de l'ensenyament públic que anuncia el govern Fabra.
Per ofegar aquesta protesta contra retallades i privatitzacions, el govern Rajoy ha desfermat una violència policia inusitada. Si hom esperava que el cap de setmana (amb mobilitzacions solidàries a Palma, a Barcelona i a d'altres ciutats), anava errat. El govern espanyol i la delegació d'aquest govern a València, així com les forces policials, qualifiquen els estudiants de l'IES Lluís Vives d'enemic. Els hereus dels qui volgueren cremar Lluís Vives, volen cremar la nova generació de ciutadans amb consciència crítica.
Avui dimarts, els estudiants de l'IES Lluís Vives i de molts altres centres d'arreu del país, tornaran als carrers per un ensenyament públic i de qualitat.
Per ofegar aquesta protesta contra retallades i privatitzacions, el govern Rajoy ha desfermat una violència policia inusitada. Si hom esperava que el cap de setmana (amb mobilitzacions solidàries a Palma, a Barcelona i a d'altres ciutats), anava errat. El govern espanyol i la delegació d'aquest govern a València, així com les forces policials, qualifiquen els estudiants de l'IES Lluís Vives d'enemic. Els hereus dels qui volgueren cremar Lluís Vives, volen cremar la nova generació de ciutadans amb consciència crítica.
Avui dimarts, els estudiants de l'IES Lluís Vives i de molts altres centres d'arreu del país, tornaran als carrers per un ensenyament públic i de qualitat.
dilluns, 20 de febrer del 2012
La bohème al Liceu
El quadre de l'altre dia de Delacroix també ens podria servir per avui. La bohème, l'òpera de Puccini, és ambientada en el Quartier Latin del 1830. El libretto de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa es basa en la novel·la Scènes de la vie de bohème, d'Henri Murger. El proper muntatge de l'òpera del Liceu es troba ara amenaçat per la vaga dels treballadors del Gran Teatre. Els (ir)responsables que gestionen el Gran Teatre han cridat a la (ir)responsabilitat dels treballadors. Ha faltat poc perquè no els hagin recomanat les joies de la vida bohèmia a la qual els volen abocar. Tot per salvar un Gran Teatre.
També són cridats a la (ir)responsabilitat els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Cal salvar el World Mobile Congress de tota amenaça. Corren rumors que s'establiran serveis mínims del 150%. Malauradament, els congressistes no podran prendre en cap cas les línies 31, 35, 105 i 158. Aquestes línies han estat retallades pels (ir)responsables que gestionen TMB.
Mentre el Liceu parla d'una jornada de lluita en l'estrena de la Bohème, i els de TMB de quatre dies, a partir de dijous els treballadors de la fàbrica de Panrico de Santa Perpètua de Moguda parlen d'una vaga indefinida.
També són cridats a la (ir)responsabilitat els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Cal salvar el World Mobile Congress de tota amenaça. Corren rumors que s'establiran serveis mínims del 150%. Malauradament, els congressistes no podran prendre en cap cas les línies 31, 35, 105 i 158. Aquestes línies han estat retallades pels (ir)responsables que gestionen TMB.
Mentre el Liceu parla d'una jornada de lluita en l'estrena de la Bohème, i els de TMB de quatre dies, a partir de dijous els treballadors de la fàbrica de Panrico de Santa Perpètua de Moguda parlen d'una vaga indefinida.
diumenge, 19 de febrer del 2012
Refusen la co-oficialitat del rus en referèndum a Letònia
El 1940, com a conseqüència directa del Pacte Germano-Soviètic (Molotov-Ribbentrop o Stalin-Hitler), Letònia recaigué sota l'esfera d'influència de la Unió Soviètica i, el 1940, es conforma l'annexió, disfressada a través de la creació de la República Socialista Soviètica de Letònia. Si l'ensorrament del tsarisme i del seu successor "republicà" (Kerenski) feren possible la independència de Letònia, i la lluita prèvia contra l'autocràcia reforçà l'entitat nacional letona (confosa encara amb la livoniana), la RSS de Letònia revertia aquest procés. Els moviments de població desplaçaren població letona a la RFSS de Rússia (i a les altres RSS), mentre que població russa s'establia en el territori de la RSS de Letònia. D'acord amb l'esquema nacional estalinià, la RSS de Letònia tenia com a llengües oficials el rus (com a llengua de la Unió) i el letó (com a llengua nacional de la RSS).
Amb la consecució de la independència (1991), el letó fou declarat l'única llengua oficial. Les persones de nacionalitat russa (i d'altres nacionalitats) requeriren, per accedir a la ciutadania, demostrar un coneixement mínim de la llengua letona. Vint anys després, el moviment russòfon ha promogut una sèrie d'esmenes constitucionals que, el 18 de febrer, foren sotmeses a referèndum.
El contingut de la reforma constitucional era el següent:
- modificació de l'article 4: En l'actualitat diu "La llengua oficial a la República de Letònia és la llengua letona", i la proposta de modifgicació diria "Les llengües oficials a la República de Letònia són les llengües letona i russa".
- modificació de l'article 18. Aquest article conté la fórmula de jurament dels membres de la Cambra Legislativa: "Jo, prenent els deures de membre del Parlament, davant del poble letó prometo solemnement ésser lleial a Letònia, i enfortir la seva sobirania i la llengua letona com l'única llengua oficial de l'estat, defensar Letònia com a estat independent i democràtic, acomplir les meves responsabilitats justament i amb plena consciència". El canvi proposat diria "enfortir la llengua letona, així com la llengua russa, com les úniques llengües oficials de l'estat".
- modificació de l'article 21. En l'actualitat aquest article declara que "La llengua de treball del Parlament és la llengua letona". L'esmena proposava de suprimir aquesta declaració.
- modificació de l'article 101. Aquest article declara que "La llengua de treball dels governs locals és la llengua letona". La modificació proposava de dir que eren llengües de treball "les llengües letona i russa".
- modificació de l'article 104. Aquest article declara que tothom té dret a rebre les respostes a peticions als governs estatal i local en llengua letona. La modificació estendria aquest dret, també, a la llengua russa.
El nivell de participació en el referèndum ha estat del 71%. És la xifra més alta de participació en un referèndum en els darrers 20 anys. També ha estat considerable la participació dels ciutadans letons residents en l'estranger.
Dels vots, la majoria (unes tres quartes parts) han estat negatius. El letó, doncs, continuarà com l'única llengua oficial de la República de Letònia, l'única llengua de treball del seu Parlament i dels organismes locals, i l'única llengua d'ús obligatori en les comunicacions amb els ciutadans.
La mobilització de partidaris i dretactors de les esmenes ha estat considerable. De fet, hi ha qui diu que els organitzadors de les esmenes no cercaven tirar-les en endavant, sinó mostrar la polarització existent entre les dues comunitats lingüístiques i nacionalitàries majoritàries del país.
La realitat nacional de Letònia és més complexa que la divisòria entre les nacionalitats letona i russa. Segons el cens del 2011, el 62% de la població és d'ètnia letona. Només 250 persones declaraven pertànyer a l'ètnia livoniana. Letons i livonis constitueixen la població aborigen del país. Mentre els letons pertanyen al grup lingüístic bàltic (com els lituans), els livonians pertanyen al grup finès (com els estonians). El 38% restant de la població és majoritàriament rus (un 26,9%), però val a dir que hi ha també bielorussos (3,3%), ucraïnesos (2,2%), polonesos (2,2%), lituans (1,2%), hebreus (0,3%), rroma (0,3%), alemanys (0,1%), estonians (0,1%). A banda de totes aquestes etnicitats, hi ha 1,3% de la població que declara altres identitats.
Signe dels temps de la consecució de la independència és el fet que hi ha un 14,1% de persones residents que no tenen la ciutadania letona (fonamentalment, russos que no han volgut o pogut accedir-hi).
Els partidaris del no (pret) han esgrimit la situació de minorització lingüística per la qual encara passa la llengua letona. De fet, ara a Letònia viuen 1.284.194 persones d'ètnia letona, una xifra inferior a la del 1989 (1.387.757) i a la del 1935 (1.467.035). L'emigració i la baixa natalitat són les causes d'aquest retrocés, que la crisi econòmica actual encara agreujarà. Si entre el 1935 i el 1989, aquesta caiguda demogràfica fou encara més elevada en termes percentuals (del 77% al 52%), entre el 1989 i el 2011, el percentatge ha augmentat en 10 punts, principalment degut a l'emigració dels grups nacionals al·lòctons.
La relació entre etnicitat i llengua és més complexa. Hi ha més població que es declara livoniana, per exemple, que no pas la que empra aquesta llengua com a llengua habitual. La llei protegeix la llengua livoniana, però no li ha donat mai un estatus d'oficialitat. Una altra situació lingüística complexà és la del latgalià. D'acord amb la llei, el latgalià és una "variant històrica" de la llengua letona, mentre diferents sectors (alguns d'ells afins al moviment russòfon) en defensen el caràcter de llengua diferenciada.
Amb la consecució de la independència (1991), el letó fou declarat l'única llengua oficial. Les persones de nacionalitat russa (i d'altres nacionalitats) requeriren, per accedir a la ciutadania, demostrar un coneixement mínim de la llengua letona. Vint anys després, el moviment russòfon ha promogut una sèrie d'esmenes constitucionals que, el 18 de febrer, foren sotmeses a referèndum.
El contingut de la reforma constitucional era el següent:
- modificació de l'article 4: En l'actualitat diu "La llengua oficial a la República de Letònia és la llengua letona", i la proposta de modifgicació diria "Les llengües oficials a la República de Letònia són les llengües letona i russa".
- modificació de l'article 18. Aquest article conté la fórmula de jurament dels membres de la Cambra Legislativa: "Jo, prenent els deures de membre del Parlament, davant del poble letó prometo solemnement ésser lleial a Letònia, i enfortir la seva sobirania i la llengua letona com l'única llengua oficial de l'estat, defensar Letònia com a estat independent i democràtic, acomplir les meves responsabilitats justament i amb plena consciència". El canvi proposat diria "enfortir la llengua letona, així com la llengua russa, com les úniques llengües oficials de l'estat".
- modificació de l'article 21. En l'actualitat aquest article declara que "La llengua de treball del Parlament és la llengua letona". L'esmena proposava de suprimir aquesta declaració.
- modificació de l'article 101. Aquest article declara que "La llengua de treball dels governs locals és la llengua letona". La modificació proposava de dir que eren llengües de treball "les llengües letona i russa".
- modificació de l'article 104. Aquest article declara que tothom té dret a rebre les respostes a peticions als governs estatal i local en llengua letona. La modificació estendria aquest dret, també, a la llengua russa.
El nivell de participació en el referèndum ha estat del 71%. És la xifra més alta de participació en un referèndum en els darrers 20 anys. També ha estat considerable la participació dels ciutadans letons residents en l'estranger.
Dels vots, la majoria (unes tres quartes parts) han estat negatius. El letó, doncs, continuarà com l'única llengua oficial de la República de Letònia, l'única llengua de treball del seu Parlament i dels organismes locals, i l'única llengua d'ús obligatori en les comunicacions amb els ciutadans.
La mobilització de partidaris i dretactors de les esmenes ha estat considerable. De fet, hi ha qui diu que els organitzadors de les esmenes no cercaven tirar-les en endavant, sinó mostrar la polarització existent entre les dues comunitats lingüístiques i nacionalitàries majoritàries del país.
La realitat nacional de Letònia és més complexa que la divisòria entre les nacionalitats letona i russa. Segons el cens del 2011, el 62% de la població és d'ètnia letona. Només 250 persones declaraven pertànyer a l'ètnia livoniana. Letons i livonis constitueixen la població aborigen del país. Mentre els letons pertanyen al grup lingüístic bàltic (com els lituans), els livonians pertanyen al grup finès (com els estonians). El 38% restant de la població és majoritàriament rus (un 26,9%), però val a dir que hi ha també bielorussos (3,3%), ucraïnesos (2,2%), polonesos (2,2%), lituans (1,2%), hebreus (0,3%), rroma (0,3%), alemanys (0,1%), estonians (0,1%). A banda de totes aquestes etnicitats, hi ha 1,3% de la població que declara altres identitats.
Signe dels temps de la consecució de la independència és el fet que hi ha un 14,1% de persones residents que no tenen la ciutadania letona (fonamentalment, russos que no han volgut o pogut accedir-hi).
Els partidaris del no (pret) han esgrimit la situació de minorització lingüística per la qual encara passa la llengua letona. De fet, ara a Letònia viuen 1.284.194 persones d'ètnia letona, una xifra inferior a la del 1989 (1.387.757) i a la del 1935 (1.467.035). L'emigració i la baixa natalitat són les causes d'aquest retrocés, que la crisi econòmica actual encara agreujarà. Si entre el 1935 i el 1989, aquesta caiguda demogràfica fou encara més elevada en termes percentuals (del 77% al 52%), entre el 1989 i el 2011, el percentatge ha augmentat en 10 punts, principalment degut a l'emigració dels grups nacionals al·lòctons.
La relació entre etnicitat i llengua és més complexa. Hi ha més població que es declara livoniana, per exemple, que no pas la que empra aquesta llengua com a llengua habitual. La llei protegeix la llengua livoniana, però no li ha donat mai un estatus d'oficialitat. Una altra situació lingüística complexà és la del latgalià. D'acord amb la llei, el latgalià és una "variant històrica" de la llengua letona, mentre diferents sectors (alguns d'ells afins al moviment russòfon) en defensen el caràcter de llengua diferenciada.
divendres, 17 de febrer del 2012
Més del 75% dels electors del nord de Kosovo refusen l'autoritat de la República de Kosovo
Entre dimarts i dimecres, la regió de Kosovo situada al nord del riu Ibar era convocada a un referèndum amb la qüestió següent:
„Да ли прихватате институције такозване Републике Косово“.
(Accepteu les institucions de l'anomenada República de Kosovo?)
La República de Kosovo és avui un estat formalment independent, reconegut pel bloc atlantista. La situació de facto del territori queda marcada per l'acció de protectorat de les forces atlàntiques i internacionals.
Les autoritats municipals de Zubik Potok, Zvečan, Leposavić i del sector nord de Kosovska Mitrovica fan part, contràriament, de l'Assemblea de Municipis de la Província Autònoma de Kosovo i Metohija. Aquesta Assemblea defensa la continuïtat de la Província Autònoma, sota la sobirania de la República de Sèrbia, i compta amb el suport de Beograd. La sobirania sèrbia sobre Kosovo és reconeguda pel bloc eurasiàtic.
El resultat del referèndum és força clar. La participació ha estat del 75%. L'abstenció hauria estat generalitzada en els pobles de majoria albanesa del municipi de Zvečan. Dels 26.000 vots emesos, 25.931 han dit "no", i tan sols 69 s'han mostrat favorables al reconeixement de les institucions de la República de Kosovo.
La Comissió Europea ha condemnat la celebració del referèndum, i ha deixat entreveure que això podria afectar la candidatura de Sèrbia a l'adhesió a la Unió Europea. L'attitud de Beograd davant de les diferents instàncies de sobirania dels serbis de Krajina, Eslavònia, Bòsnia-Hercegovina (República Sprska) o Kosovo-Metohija és, en aquest sentit, força ambivalent. Però és en el cas de Kosovo on menys marge té el govern de Beograd per 'abandonar' connacionals. En primer lloc, perquè en els casos anteriors, tenen lloc en el marc de les nacions iugoslaves, mentre que a Kosovo el conflicte és amb la nació albanesa.
El riu Ibar separa quelcom més que dues formes d'entendre les relacions de Kosovo amb Sèrbia i Albània. En una polarització mundial creixent, Moscou-Beijing i Washington-Berlin utilitzen al llur interès els conceptes d'autodeterminació i democràcia. Tot queda arrenglerar i supeditat als interessos de dos blocs que es van conformant de manera més nítida. Iran i Síria depenen cada vegada més de Moscou i de Beijing en el joc diplomàtic internacional. Aràbia Saudita i Qatar esdevenen cada vegada més agents de l'atlantisme. Beograd vol entrar en una Unió Europea sense perdre les bones relacions amb Moscou.
„Да ли прихватате институције такозване Републике Косово“.
(Accepteu les institucions de l'anomenada República de Kosovo?)
La República de Kosovo és avui un estat formalment independent, reconegut pel bloc atlantista. La situació de facto del territori queda marcada per l'acció de protectorat de les forces atlàntiques i internacionals.
Les autoritats municipals de Zubik Potok, Zvečan, Leposavić i del sector nord de Kosovska Mitrovica fan part, contràriament, de l'Assemblea de Municipis de la Província Autònoma de Kosovo i Metohija. Aquesta Assemblea defensa la continuïtat de la Província Autònoma, sota la sobirania de la República de Sèrbia, i compta amb el suport de Beograd. La sobirania sèrbia sobre Kosovo és reconeguda pel bloc eurasiàtic.
El resultat del referèndum és força clar. La participació ha estat del 75%. L'abstenció hauria estat generalitzada en els pobles de majoria albanesa del municipi de Zvečan. Dels 26.000 vots emesos, 25.931 han dit "no", i tan sols 69 s'han mostrat favorables al reconeixement de les institucions de la República de Kosovo.
La Comissió Europea ha condemnat la celebració del referèndum, i ha deixat entreveure que això podria afectar la candidatura de Sèrbia a l'adhesió a la Unió Europea. L'attitud de Beograd davant de les diferents instàncies de sobirania dels serbis de Krajina, Eslavònia, Bòsnia-Hercegovina (República Sprska) o Kosovo-Metohija és, en aquest sentit, força ambivalent. Però és en el cas de Kosovo on menys marge té el govern de Beograd per 'abandonar' connacionals. En primer lloc, perquè en els casos anteriors, tenen lloc en el marc de les nacions iugoslaves, mentre que a Kosovo el conflicte és amb la nació albanesa.
El riu Ibar separa quelcom més que dues formes d'entendre les relacions de Kosovo amb Sèrbia i Albània. En una polarització mundial creixent, Moscou-Beijing i Washington-Berlin utilitzen al llur interès els conceptes d'autodeterminació i democràcia. Tot queda arrenglerar i supeditat als interessos de dos blocs que es van conformant de manera més nítida. Iran i Síria depenen cada vegada més de Moscou i de Beijing en el joc diplomàtic internacional. Aràbia Saudita i Qatar esdevenen cada vegada més agents de l'atlantisme. Beograd vol entrar en una Unió Europea sense perdre les bones relacions amb Moscou.
dijous, 16 de febrer del 2012
Motius tècnics
En la imatge veiem com Eugène Delacroix retratava els motius tècnics que feren cloure la Restauració borbònica l'any del senyor del 1830.Uns altres motius tècnics, més modestos, forçaven a clausurar momentàniament l'exposició d'aquest pintor que s'havia d'inaugurar en el CaixaFòrum. Aparentment, els motius tècnics eren un xic emprenyats pel fet que se'ls hagués encolomat alguns productes financers com a eines d'estalvi.
Avui #CaixaForum Barcelona tanca per motius tècnics a les 18 h Se suspèn la conferència Delacroix (1798-1863) prevista per les 19 h
dimarts, 14 de febrer del 2012
Referèndum d'autodeterminació a quatre localitats del nord de Kosovo
Avui dimarts i demà dimecres, els ciutadans de Severna Kosovska Mitrovica, Zvecan i Zubin Potok són convocats a un referèndum, al qual s'uneix demà mateix també la localitat de Leposavic.
Els quatre municipis formen part de l'àrea del nord de Kosovo que no és sota el control de les autoritats de Pristina. Les autoritats locals defensen la sobirania de Sèrbia a tota l'antiga província.
Kosovo és avui un estat amb un reconeixement internacional parcial (la reconeixen Estats Units, Gran Bretanya i França, però no Rússia ni Xina), però sotmès a una situació de semi-protectorat de l'OTAN.
La pregunta del referèndum d'aquests dies és si els ciutadans d'aquests municipis accepten l'autoritat de Kosovo-Pristina al nord del riu Ibar.
Tant una resposta afirmativa com una de negativa són fàcilment manipulables. Un "sí", s'interpreta com un signe de normalització i d'acceptació de la independència de Kosovo (independent de Sèrbia però també independent d'Albània). Però també el "sí" podria interpretar-se com una crida a la unitat efectiva de la "província sèrbia de Kosovo". El "no", en canvi, tant es pot entendre com una defensa de l'status quo actual, com una demanda per integrar els quatre municipis a la Sèrbia Central.
Tot i que el contingut del referèndum pugui ser criticable, és simptomàtica la crítica histèrica que l'OTAN i el govern de Pristina han fet en contra. No és l'OTAN la campiona de la democràcia i de les votacions? No han defensat els governants de Pristina l'autodeterminació de Kosovo?
Els quatre municipis formen part de l'àrea del nord de Kosovo que no és sota el control de les autoritats de Pristina. Les autoritats locals defensen la sobirania de Sèrbia a tota l'antiga província.
Kosovo és avui un estat amb un reconeixement internacional parcial (la reconeixen Estats Units, Gran Bretanya i França, però no Rússia ni Xina), però sotmès a una situació de semi-protectorat de l'OTAN.
La pregunta del referèndum d'aquests dies és si els ciutadans d'aquests municipis accepten l'autoritat de Kosovo-Pristina al nord del riu Ibar.
Tant una resposta afirmativa com una de negativa són fàcilment manipulables. Un "sí", s'interpreta com un signe de normalització i d'acceptació de la independència de Kosovo (independent de Sèrbia però també independent d'Albània). Però també el "sí" podria interpretar-se com una crida a la unitat efectiva de la "província sèrbia de Kosovo". El "no", en canvi, tant es pot entendre com una defensa de l'status quo actual, com una demanda per integrar els quatre municipis a la Sèrbia Central.
Tot i que el contingut del referèndum pugui ser criticable, és simptomàtica la crítica histèrica que l'OTAN i el govern de Pristina han fet en contra. No és l'OTAN la campiona de la democràcia i de les votacions? No han defensat els governants de Pristina l'autodeterminació de Kosovo?
dissabte, 11 de febrer del 2012
Acte central de la campanya de l'esquerra independentista del Baix Llobregat pel poder popular
Molins de Rei que, en tantes coses, fa de capital popular del Baix Llobregat, acull avui l'acte central de la campanya comarcal 'Ahir públic, avui privat, ara és l'hora: poder popular'. La campanya, impulsada per la CUP i Endavant i per diferents instàncies de l'esquerra independentista, com la Guitza d'Esplugues, es presentava tot just fa dues setmanes a Sant Joan Despí. L'acte d'avui, que es farà a la Mola, arrencarà amb una xerrada, a les 20h, amb Josep Garganté i Elena Idoate. Garganté, treballador dels busos de Barcelona, és una de les cares visibles dels treballadors dels transports metropolitans. En els darrers dies, la premsa burgesa està fent un esforç considerable per difamar aquest col·lectiu de treballadors, emprant tècniques assajades contra els controladors aeris. La premsa burgesa quan cal sap cridar l'esperit lumpenproletari, tot lloant l'esquirolatge i el trencament de vagues. Justament, un dels reptes de l'esquerra independentista és oferir eines contra totes aquestes demagògies. Contra el poti-poti de l'austeritat, de qui vol tapar el recrudiment de l'ofensiva anti-obrera (que fa més de tres dècades que dura) o de qui començar a jugar la carta de la xenofòbia i del pogromisme, cal dir i cal fer quelcom.En aquest sentit, cal saludar l'acord entre els Comuns de Berga i d'Arenys de Munt. Els dos governs municipals d'unitat popular, segons informa Llibertat.cat treballaran per pagar les contribucions a l'Agència Tributària de Catalunya. Aquest és un primer pas per a una insubmissió fiscal efectiva que ha de fer per tallar l'actual situació en la qual els diners públics serveixen per enriquir les grans elits financeres a través de les seves agències espanyola, francesa i comunitària.
divendres, 10 de febrer del 2012
Font-romeu lidera la protesta ceretana contra les conseqüències del Tractat dels Pirineus
A la Cerdanya la conseqüència del Tractat dels Pirineus del 1659 fou la partició del comtat entre el Rei Cristianíssim i el Rei Catòlic. Àustries i Borbons foren les dinasties al voltant de les quals es construïren els actuals estats francès i espanyol. Les ironies de la història, han fet que el Rei Catòlic sigui ara un Borbó (o un Puigmoltó, tant hi fa) i que el Rei Cristianíssim hagi estat substituït per un President Republicaníssim. La Cerdanya restà encara avui dividida. La porció septentrional (Alta Cerdanya, amb l'excepció feta de Llívia) resta "integrada" en el Departament dels Pirineus Orientals (el "Pays Catalan"), en la Regió de Llenguadoc-Rosselló i en la República Francesa. La porció meridional (Baixa Cerdanya, inclosa Llívia) resta alhora dividida en dues províncies (Girona i Lleida), amb un cert autogovern comarcal (que ara es troba seriosament amenaçat d'una nova retallada antidemocràtica) i sota l'ègida de la Generalitat de Catalunya i del Regne d'Espanya.
La línia fronterera intraceretana, teòricament, havia de quedar relativitzada arran de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i, més encara, amb la signatura de l'Acord de Schengen. Certament que s'han esvaït controls duaners enutjosos, però la integració sembla ben llunyana. Es parla molt sovint de "transfrontererisme", però s'oblida d'entrada que el que hauria de desaparèixer és la frontera en ella mateixa.
L'austeritat unidireccional que volen aplicar les autoritats és l'excusa perfecte per amenaçar els serveis sanitaris i educatius de la comarca. Precisament, el tancament de centres educatius ha estat la gota que ha fet vessar la paciència de molts comuns de l'Alta Cerdanya i del Capcir. Joan-Lluís Domelin, batlle de Font-romeu, és el rostre visible d'aquesta protesta.
L'attitud de Domelin pot semblar un xic romàntica. A què treu cap parlar del Tractat dels Pirineus? Quina diferència hi hauria entre un Font-romeu que fos a l'altra banda de la frontera estatal? La manifestació d'avui a Perpinyà, i les que es puguin fer a Barcelona o a Montpelher, a París o a Madrid, així com les lletres a les autoritats o les mocions, cauran probablement en sac foradat. Però tenen la virtut d'incomodar als partidaris de l'status quo. L'abandonament de l'Alta Cerdanya i del Capcir assenyala la decadència de l'estat francès. Que l'estat espanyol ni pensi en aprofitar-se'n de la situació (ja no diguem la Generalitat) parla volums de la degeneració dels hereus de la monarquia habsburguesa.
La Cerdanya només abandonarà la situació de perifèria a través de la unificació comarcal en el marc d'una Catalunya completa i completament lliure. I fins i tot llavors caldrà una política enèrgica de tots els territoris pirinencs per caminar cap a un desenvolupament humà d'aquestes contrades.
La línia fronterera intraceretana, teòricament, havia de quedar relativitzada arran de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i, més encara, amb la signatura de l'Acord de Schengen. Certament que s'han esvaït controls duaners enutjosos, però la integració sembla ben llunyana. Es parla molt sovint de "transfrontererisme", però s'oblida d'entrada que el que hauria de desaparèixer és la frontera en ella mateixa.
L'austeritat unidireccional que volen aplicar les autoritats és l'excusa perfecte per amenaçar els serveis sanitaris i educatius de la comarca. Precisament, el tancament de centres educatius ha estat la gota que ha fet vessar la paciència de molts comuns de l'Alta Cerdanya i del Capcir. Joan-Lluís Domelin, batlle de Font-romeu, és el rostre visible d'aquesta protesta.
L'attitud de Domelin pot semblar un xic romàntica. A què treu cap parlar del Tractat dels Pirineus? Quina diferència hi hauria entre un Font-romeu que fos a l'altra banda de la frontera estatal? La manifestació d'avui a Perpinyà, i les que es puguin fer a Barcelona o a Montpelher, a París o a Madrid, així com les lletres a les autoritats o les mocions, cauran probablement en sac foradat. Però tenen la virtut d'incomodar als partidaris de l'status quo. L'abandonament de l'Alta Cerdanya i del Capcir assenyala la decadència de l'estat francès. Que l'estat espanyol ni pensi en aprofitar-se'n de la situació (ja no diguem la Generalitat) parla volums de la degeneració dels hereus de la monarquia habsburguesa.
La Cerdanya només abandonarà la situació de perifèria a través de la unificació comarcal en el marc d'una Catalunya completa i completament lliure. I fins i tot llavors caldrà una política enèrgica de tots els territoris pirinencs per caminar cap a un desenvolupament humà d'aquestes contrades.
dimecres, 8 de febrer del 2012
No, no és normal: el revenjisme dels qui fracassaren en el seu projecte especulatiu
La mobilització popular contra el Pla Caufec no aconseguí el seu objectiu de salvar de les garres de l'especulació uns terrenys adjacents al Parc del Collserola, dins del terme municipal d'Esplugues de Llobregat. Fou la fallida de les empreses implicades, més que no pas l'esclat de la bombolla immobiliària pròpiament dit, el qui va fer anar a n'orris el Pla Caufec. Amb ràbia, però, i quan ja el projecte es veia clar que no tiraria endavant, començaren les obres com la de la imatge. La mateixa ràbia amb la qual ara tiren endavant un judici contra nou persones, contra nou caps de turc d'una mobilització popular. La manifestació de l'octubre del 2007 i la concentració solidària el 2009 amb un represaliat condemnat a una pena-multa-presó de 60 €/10 dies són les dues excuses per aquest enjudiciament. En cap dels dos casos, es van fer identificacions policials, ja no diguem detencions. Els responsables policials, judicials i polítics no necessitaven identificacions per triar els nou encausats, basant-se sobretot en un càstig selectiu per participar en la vida associativa d'Esplugues de Llobregat. Dels nou encausats, demanen penes de presó per a vuit, i en cinc casos, això suposaria un ingrés directe a presó.
Demà, dijous, 9 de febrer, al Casal Robert Brillas (c. Àngel Guimerà, 38), a partir de les 20h, tindrà lloc una xerrada informativa sobre tot el cas.
dimarts, 7 de febrer del 2012
El cas Goril·la sotraga la política eslovaca
A casa nostra, a Palma, a Barcelona, a València, el cas Urdangarín mou rius de tinta i d'indignació. La majoria dels fets es corresponen als anys daurats de mitjan de la dècada passada. És probable que alguns fets delictius ja hagin prescrit. Però en esclatar ara amb tota la intensitat, en mig de la debacle general, se sent com quelcom més agretjant que si s'hagués sapigut en aquella època.
Quelcom de similar passa amb el 'cas Goril·la' (Kauza Gorila) a Eslovàquia. Les revelacions es van produir el desembre del 2011, però els casos denunciats es remunten als anys 2005 i 2006.
Els aparells d'investigació anti-corrupció del Servei d'Intel·ligència Eslovac (Slovenská informačná služba, SIS) seguiren els contactes entre el grup financer Penta i el govern de coalició de llavors (Smer-SD, SDKÚ-DS, KDH i SMK), particularment del ministre d'Economia, Jirko Malcharék. A més de la col·lusió d'interessos, hi ha la qüestió de les pressions per tal que el tema fos oblidat. El 18 de gener del 2012, era cessada Anna Bubeníková, del Fons de Propietat Nacional, un dels principals càrrecs assenyalats en l'informe Gorila.
Dels diferents socis del govern d'aquella època, els més perjudicats per les revelacions són els democristians de l'SDKÚ-DS. Però és difícil dir si els socialdemòcrates de l'Smer-SD capitalitzaran aquest desgast en les eleccions del 10 de març del 2012.
Quelcom de similar passa amb el 'cas Goril·la' (Kauza Gorila) a Eslovàquia. Les revelacions es van produir el desembre del 2011, però els casos denunciats es remunten als anys 2005 i 2006.
Els aparells d'investigació anti-corrupció del Servei d'Intel·ligència Eslovac (Slovenská informačná služba, SIS) seguiren els contactes entre el grup financer Penta i el govern de coalició de llavors (Smer-SD, SDKÚ-DS, KDH i SMK), particularment del ministre d'Economia, Jirko Malcharék. A més de la col·lusió d'interessos, hi ha la qüestió de les pressions per tal que el tema fos oblidat. El 18 de gener del 2012, era cessada Anna Bubeníková, del Fons de Propietat Nacional, un dels principals càrrecs assenyalats en l'informe Gorila.
Dels diferents socis del govern d'aquella època, els més perjudicats per les revelacions són els democristians de l'SDKÚ-DS. Però és difícil dir si els socialdemòcrates de l'Smer-SD capitalitzaran aquest desgast en les eleccions del 10 de març del 2012.
dilluns, 6 de febrer del 2012
La caiguda del govern Bloc a Romania
Ja fa força setmanes, que a Bucarest i a d'altres ciutats romaneses es viu un clima de protesta desconegut des de feia més de 20 anys. És simptomàtic que un dels eixos centrals de les protestes sigui la defensa de la sanitat pública. La dimissió del subsecretari del Ministeri de Sanitat, Raed Arafat, va galvanitzar especialment la situació. "Que una persona forastera ens hagi de defensar més que no pas els nostres governants romanesos...", era un comentari força estès. Arafat, d'origen palestí, per un d'aquests atzars post-doctorals va anar a petar al Bucarest d'abans del 1989, i s'hi va quedar. Però la cosa anava més enllà. El motiu central de la dimissió d'Arafat, una contrareforma del sistema sanitari, fou retirat pel govern. Però ja era tard.
El poble romanès veia clar a través de la contrareforma i de les crides a l'austeritat. Com es pot demanar més austeritat a un dels pobles més pobres de la Unió Europea? Per justificar retallades i privatitzacions, el govern d'Emil Bloc s'escudava en els arguments habituals. Que si cal millorar la gestió, que si cal professionalitzar-la, que si cal focalitzar la sanitat pública en els més desafavorits, que si el copagament (traduïm: repagament) és una mesura de corresponsabilització, etc., etc., etc.
Però els professionals sanitaris, més enllà del propi Arafat, descobrien la realitat putrefacta d'aquests arguments. Favoritismes governamentals, xarxes d'interessos creats, etc.
No cal anar-se a Romania per veure escàndols d'aquesta mena. El treball de la CUP de Reus per fer saltar Josep Prat del consorci Innova comença a desvelar una altra realitat putrefacta. Mas potser té por d'un Arafat. Fa bé de fer-ho. Perquè els Arafats dels nostres rodals, infermeres, metges, auxiliars, administratius, que treballen en la sanitat pública estan difonent de valent en ambulatoris i en hospitals una crua realitat. Emil Bloc vol companyia.
El poble romanès veia clar a través de la contrareforma i de les crides a l'austeritat. Com es pot demanar més austeritat a un dels pobles més pobres de la Unió Europea? Per justificar retallades i privatitzacions, el govern d'Emil Bloc s'escudava en els arguments habituals. Que si cal millorar la gestió, que si cal professionalitzar-la, que si cal focalitzar la sanitat pública en els més desafavorits, que si el copagament (traduïm: repagament) és una mesura de corresponsabilització, etc., etc., etc.
Però els professionals sanitaris, més enllà del propi Arafat, descobrien la realitat putrefacta d'aquests arguments. Favoritismes governamentals, xarxes d'interessos creats, etc.
No cal anar-se a Romania per veure escàndols d'aquesta mena. El treball de la CUP de Reus per fer saltar Josep Prat del consorci Innova comença a desvelar una altra realitat putrefacta. Mas potser té por d'un Arafat. Fa bé de fer-ho. Perquè els Arafats dels nostres rodals, infermeres, metges, auxiliars, administratius, que treballen en la sanitat pública estan difonent de valent en ambulatoris i en hospitals una crua realitat. Emil Bloc vol companyia.
dissabte, 4 de febrer del 2012
L'Assemblea Nacional Catalana i l'horitzó del doble poder
Els organitzadors de l'acte d'avui a l'Avenç, Esplugues per la Independència, s'han tornat a sentir gratament sorpresos de l'assistència. De nou, els qui pensen que la qüestió nacional (ja) no mobilitza, o que ja no toca, o que fugen d'estudi amb tal o tal argument, s'han demostrat que van fora d'osques. En una nació oprimida, la qüestió nacional es presenta de forma premedora, pràcticament fins el moment que es resol la qüestió, bé per l'alliberament nacional o l'assimilació. L'acte d'avui servia per presentar l'Assemblea Nacional Catalana, la sessió constituent de la qual tindrà lloc a Montjuïc el proper dissabte 10 de març. En l'acte hi han parlat Adolf Bargués, regidor d'ERC a Martorell (un dels pobles del Baix Llobregat Montserratí adherit a l'Associació de Municipis per la Independència), Miquel Sellarès (presentat com a "polític i escriptor") i Jaume Marfany (d'Esplugues per la Independència). Marfany ha desgranat el full de ruta i d'intencions de l'Assemblea Nacional Catalana. Bargués ha explicat com va anar l'adhesió de Martorell a l'AMxI.Bargués fou elegit regidor per primera vegada en les eleccions passades del maig del 2011. Provinent del món associatiu ("Amics de Sant Antoni Abat"), Bargués participà activament en les consulta sobre la independència formulada el 25 d'abril del 2010. A Martorell, la majoria municipal absoluta la té CiU, i només PP, PSC-PSOE, ICV i ERC completen les forces d'oposició a l'Ajuntament. Bargués registrà la moció d'adhesió a AMxI el mes de desembre. Va comptar amb el suport d'ICV, i amb la negativa nítida del PP i del PSC-PSOE. Però, i CiU? CiU va demanar Bargués que ajornés la presentació de la moció al mes de gener. Així ho va fer. Bargués era davant d'una caixa negra, i sens dubte la situació viscuda durant unes setmanes és una bona metàfora dels interrogants que planen sobre "la transició cap a la independència". La caixa negra es pronuncià. I la moció tirà endavant, amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV. Al capdavall, tan sols el PP hi votà en contra, car el PSC-PSOE s'abstingué. A Sant Just Desvern, la caixa negra presentà moció per la seva banda, malgrat la recomanació contrària de Sant Just per la Independència, que volia treballar per aconseguir una majoria suficient (p. ex., presentant la moció des de l'associació i no pas des de CiU), i la moció, en conseqüència, no ha tirat endavant (de moment).
La intervenció de Sellarès ha estat força més llarga que les altres dues, i també és la que ha captivat més el públic. En un país de nyerros i cadells, la trajectòria de Sellarès esdevé exòtica. Avui mateix ha tornat a reiterar el seu socialisme (un socialisme de PSM, això sí). En tres ocasions ha format part, com a director general, de Govern de la Generalitat, en dues ocasions amb CiU i en un altre amb el tripartit PSC-ERC-ICV. En resumir la tasca personal, Sellarès ha parlat de les diferents fases històriques del catalanisme: fer país, fer política, fer institucions. D'ací la participació en la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC, quan aquest partit encara parlava d'autogestió obrera), o en l'Assemblea de Catalunya, o en els citats governs. I quant a fer institucions, Sellarès té un paper clau en la transformació del cos testimonial de denominació botiflera de la Diputació Provincial de Barcelona en una Policia de Catalunya. Malgrat tot, Sellarès desaconsella mirar al passat si no és per extreure'n lliçons de futur. Per això demana ara, en la creació de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), que no retraguem mai als qui se sumin el fet de no haver estat independentistes abans, o d'haver enfortit, en el curs d'aquells anys, l'estat espanyol. Aquesta mà estesa als "nous independentistes", no impedeix, però, Sellarès d'ésser dur. És cur contra els "cucs" i "quintacolumnistes" que actuen al servei d'Espanya. I més enllà, dels "cucs" i "quintacolumnistes" individuals de poca volada, també té paraules ben amargues contra els qui, des de la Generalitat de Catalunya, desaprofiten les eines que tenen a la disposició per fer més (en especial, per fer més pels connacionals que lluiten contra l'assimilació nacional al País Valencià i a les Illes Balears). I així doncs, cal parlar d'un autèntic "enemic interior" que Sellarès identifica amb les elits històricament vinculades al franquisme. Aquestes elits ara es troben ben reencarnades i treuen bon rèdit de la situació de submissió nacional.
Entre les intervencions del públic, la del regidor de CiU, Albert Comellas, ha posat de manifest un cert encarcarament del "full de ruta" de l'Assemblea Nacional Catalana. Comellas ha parlat de "batibull". Per fer servir un clixé, potser diríem que els redactors de la majoria de textos de l'Assemblea Nacional Catalana tenen una visió excessivament administrativa de les coses. I, àdhuc, reiterativa. Per què esmentar de nou referèndums i plebiscits (i per partida doble), quan això ja s'ha fet, i en l'horitzó hauria d'haver únicament la declaració efectiva d'independència? Ningú no té una bola de vidre i el previsible desenvolupament desigual de les diferents potes (que Sellarès identifica amb 1) institucions polítiques existents; 2) partits polítics; 3) entitats socials i culturals; 4) assemblea nacional catalana) fa que un full de ruta massa definit sigui senzillament un brindis al sol. N'hi ha prou amb un exemple. L'Associació de Municipis per la Independència s'havia de crear en el 2012 (després de la constitució de l'ANC) i no en el 2011 (com ha estat el cas). D'altra banda, el full de ruta no contempla suficientment el caràcter múltiple de les resistències i moviments populars als Països Catalans. No podem dir que no toca quan, com avui, es presenta sobre la taula la qüestió de la solidaritat amb la repressió contra el moviment anti-Caufec. La unitat i la transversalitat de l'Assemblea Nacional Catalana s'aconsegueix justament quan s'afirma que no hi ha cap qüestió que no interessi fondament les classes populars dels Països Catalans que no sigui una qüestió de l'Assemblea. De fet, en les raons per la independència esgrimides per l'ANC-MxI, totes aquestes qüestions són tractades en el text. Caldria tractar-les també en la pràctica.
La darrera intervenció del públic ha parlat de la incògnita principal. Què farà realment el poble (els pobles) en l'hora decisiva? Sellarès no ha defugit la qüestió quan ha parlat sobre el trencament de la legalitat vigent (espanyola). Bé sigui a través del Govern de la Generalitat, del Parlament de Catalunya, d'una Assemblea de Representants Electes o de qualsevol altra "institució de poder", en l'hora decisiva es crea una situació de dos poders. El poder establert (el dels estats espanyol i francès) i el poder emergent es contraposen. O un o l'altre. No fer res, és una forma com una altra de posar-se a costat del poder establert. I sí, efectivament, es tracta d'una qüestió de poder polític. I és bo que algú ho recordi. Encara que sigui en Sellarès.
divendres, 3 de febrer del 2012
Presentació de l'Assemblea Nacional Catalana a Esplugues de Llobregat
Què és l'Assemblea Nacional Catalana? No res. I no ho serà fins el 10 de març, que és la data de constitució d'aquest òrgan. En l'arquitectura orgànica que es dibuixa en el full de ruta d'aquesta Assemblea Nacional Catalana (o Moviment per la Independència), aquest òrgan s'entén com la tercera pota, entre el paper de les institucions (Associació de Municipis per la Independència, Assemblea de Càrrecs Electes, etc.) i el paper dels partits polítics. En certa mesura, l'ANC-MxI hauria tingut uns inicis menys tortuosos, si hom hagués servat les xarxes creades arran de l'organització del referèndum popular sobre la independència (2009-2011). En tot cas, l'independentisme català té el difícil repte de no deixar passar l'onada actual. És l'ANC-MxI la millor manera de no perdre-se-la? La cosa és complexa. És una realitat innegable que hi ha sectors independentistes que no tenen cap inconvenient en compaginar la submissió als partits dinàstics (ara PP, abans PSOE) amb declaracions patriòtiques. Pensem, sense anar més lluny, en alguns suports obtinguts per l'Associació de Municipis per la Independència. En aquest sentit, cal demanar-se si no es fa un gra massa amb la proclamada "unitat dels independentistes" i transversalitats diverses. Sense una perspectiva de trencament revolucionari (alguns, eufemistes innats, parlen de "ruptura democràtica"), l'agitació-propaganda independentista sembla simplement encaminada a justificar les mancances del govern autonomista de torn o, cosa encara pitjor, a dividir les classes populars en línies ètniques-identitàries. D'altra banda, lliurar ja d'entrada l'ANC-MxI a aquests pseudoindependentistes, és un regal que no mereixen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)