El PSOE, el dret d'autodeterminació i la unitat d'Espanya

Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit recentment que el PSOE no acceptaria mai "que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom". És una frase molt bonica. Un partit socialista i internacionalista la podria convertir en un eslògan central del seu programa de radicalitat democràtica. Per exemple, no és acceptable que una reduïda casta burocràtica decideixi qüestions de gestió pública que afecten tothom. O, per exemple, no és acceptable que una direcció unipersonal o un consell reduït decideixin els destins d'una empresa de desenes, centenars o milers de treballadors. Però Rubalcaba no es refereix a aquesta mena de decisions. No. Es refereix exclusivament a negar el dret d'autodeterminació de "nacionalitats i regions" de l'estat espanyol.

Fa prop de quaranta anys, en el Congrés de Suresnes, el mateix PSOE havia aprovat el text següent:

Resolució sobre Nacionalitats i Regions
Davant de la configuració de l'Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que:
1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d'autodeterminació d'aquestes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol.
2) En analitzar el problema de les diverses nacionalitats el PSOE no ho fa des d'una perspectiva interclassista del conjunt de la població de cada nacionalitat sinó des d'una formulació d'estratègia de classe, que implica que l'exercici específic del dret d'autodeterminació per al PSOE s'emmarca dins del context de la lluita de classes i del procés històric de la classe treballadora en lluita per la seva completa emancipació
3) El PSOE es pronuncia per la constitució d'una República Federal de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol per considerar que aquesta estructura estatal permet el ple reconeixement de les peculiaritats de cada nacionalitat i el seu autogovern alhora que salvaguarda la unitat de la classe treballadors dels diversos pobles que integren l'Estat Espanyol.
4) El PSOE reconeix igualment l'existència d'altres regions diferenciades que per les seves característiques especials podran establir òrgans i institucions adequades a les seves peculiaritats.

El punt 1) d'aquesta resolució és redactat de forma prou emboirada com per amagar el fet que el dret d'autodeterminació d'una nacionalitat (=nació) equival al dret de constituir-se en estat independent. Però, de totes formes, és evident el PSOE contempla que és "cada nacionalitat" la que determina "lliurement" les relacions que manté "amb la resta dels pobles que [ara] integren l'Estat espanyol". Tan sols "el ple reconeixement del dret d'autodeterminació", és a dir la "facultat de decidir", pot fornir la "definitiva solució del problema de les nacionalitats".

Fixeu-vos bé que el punt 1) no treu que el punt 3) afirmi que el PSOE defensa la "unitat d'Espanya", sota la fórmula d'una "República Federal de les nacionalitats", contemplant també l'autoorganització de les "regions" (punt 4). És a dir, no és incompatible la defensa del punt 1) amb una posició "espanyolista".

El PSOE de Rubalcaba (però també el PSC de Navarro) prescindeix del punt 1). Òbviament, també prescindeixen del concepte de "república federal", ja que ja els hi està bé una monarquia que reconeix el dret d'autonomia (que no d'autodeterminació) de nacionalitats i regions. Per acabar-ho d'adobar, el seu argumentari prescindeix naturalment de qualsevol consideració de classe, justament perquè "la unitat de l'Estat espanyol" és contemplada "des d'una perspectiva interclassista" o, més aviat, caldria dir, verbalment aclassista i pràcticament lligada als interessos de les elits financeres, burocràtiques i patronals.

És curiós, però, que la "definitiva solució" del problema de les nacionalitats no els interessi. El PSOE es mor justament pel recrudiment d'aquest problema de les nacionalitats. Cada vegada cedeix més espai al nacionalisme espanyol (PP, UPyD, C's) i als nacionalismes "perifèrics" (CiU, ERC, Compromís, PSM, BNG, PNV-EAJ, etc., etc., etc.). Tampoc no és que això sigui una mala notícia. La posició del PSOE fa esvair qualsevol mitologia sobre la capacitat de l'estat dinàstic espanyol per reformular-se. La duresa, sovint, s'acompanya de fragilitat.

L’ofensiva de l’Aliança (Seleka) en la República Centrafricana

El 13 d’abril del 2007 se signava un acord de pau entre el govern centrafricà de François Bozizé i la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament (UFDR) de Michel Djotodia. L’acord signat a Birao implicava una amnistia per a l’UFDR (i per a les Forces Armades oficials), el reconeixement de l’UFDR com a partit polític legal, i la integració dels combatents de l’UFDR en les Forces Armades Centrafricanes (FACA). Les negociacions donaren lloc, ja en el 2008, a un acord de govern entre Bozizé i Djotodia. En el 2009 es convocaren eleccions locals i per a l’any següent hi havia d’haver comicis generals, presidencials i parlamentaris. En principi, les eleccions havien de tindre lloc el 18 d’abril (primera ronda) i el 23 de maig (segona ronda) del 2010. El 30 de març, la primera data fou ajornada al 16 de maig, i el 29 d’abril, ajornada sine die. El 16 de juny, la Comissió Electoral Independent acordà eleccions per al 24 d’octubre, però el 27 de juliol, el president de la Comissió, Joseph Binguimale, ho tornava a deixar sine die, tot aclarint que “ço que endarrereix la decisió final sobre aquestes eleccions és actualment el fet que la Unió Europea exigeix una confirmació de data abans de proveir-nos ajut financer”. Finalment, les eleccions quedaren fixades per al 23 de gener del 2011 (primera ronda) i 27 de març (segona ronda). Convergència Nacional (Kwa Na Kwa), la formació del president Bozizé, aconseguí 61 dels 100 escons, mentre els altres anaven a independents (26, alguns d’ells també pro-Bozizé), a Majoria Presidencial (11), al Moviment per l’Alliberament del Poble Centrafricà (1) i al Reagrupament Democràtic Centrafricà (1). Quant a les eleccions presidencials, Bozizé les guanyà en la primera volta, amb 607.184 vots (un 33,2% del total de persones registrades en el cens electoral), mentre el seu rival més directe, Ange-Félix Patassé aconseguia just 184.716 vots.
Tot aquest procés deteriorà l’acord assolit entre Bozizé i Djotodia. A més, l’UFDR havia estat tan sols un dels grups armats en combatre el govern de Bozizé. Altres grups eren la Convenció de Patriotes per la Justícia i la Pau (CPJP), l’Exèrcit Popular per la Restauració de la Democràcia (APRD), el Moviment d’Alliberadors Centrafricants per la Justícia (MLCJ) i el Front Democràtic Centrafricà (FDC). L’acord de pau del 25 d’agost del 2012 entre el govern de Bozizé i la CPJP, per exemple, coincidia amb combats en regions orientals i central de la República per part d’altres grups. Dins de la pròpia CPJP, a més, s’havia produït una escissió (CPJP-Fonamental), liderada per Hassan Al-Habib. El 15 de setembre La CPJP-F inicià ofensives contra les FACA a Sibut, Damara i Dekoa, alhora que afirmava ésser disposat a marxar sobre Bangui. El 13 de novembre es produí un nou atac prop de Libi, en la carretera que uneix Sibut i Damara, i el mateix dia en Obo era atacat un vehicle de l’exèrcit. Aquest segon atac fou atribuït al Front Popular pel Redreçament, un grup armat txadià.
Però l’actual situació de guerra oberta comença el passat 10 de desembre, quan un grup armat va prendre les poblacions de N’Délé, Sam Ouandja i Ouadda. El grup armat és el resultat de l’Aliança (Séléka, en llengua sango) formada per l’UFDR, el CPJP-F i diversos grups menors (CPSK, FDPC i FPR). A N’Délé la resistència, infructuoosa, fou a càrrec del govern i del CPJP-Oficial. El 15 de desembres, les forces de Seleka prengueren Bamingui, i el dia 18, ja en clara marca cap a Bangui, avançaren cap a Bria (d’interès estratègic per les seves mines de diamants). Davant d’aquests avenços, el president Bozizé va fer una crida al govern txadià d’Idriss Déby, el qual ha començat a enviar tropes a territori centrafricà. En efecte, Bozizé, a més de comptar amb 4500 soldats propis, confia en les forces de la MICOPAX, la “Missió per la consolidació de la pau en la República Centrafricana”, coordinades per la Comunitat Econòmica d’Estats Centrafricans (ECCAS), i que inclou forces angolenyes, cameruneses, txadianes, nord-congoleses i gaboneses.
El 10 de desembre, la Seleka entrà a Kabo, important nus de comunicació entre la República i el Txad. El 23 de desembre, feien el mateix a Bambari, i el dia de Nadal queia Kaga-Bandoro (on es concentren les principals forces txadianes). L’endemà, centenars de manifestants envoltaven l’ambaixada francesa a Bangui, acusant directament els francesos de l’ofensiva de la Seleka. Un altra columna de manifestants, menor en nombre, es dirigí a l’ambaixada dels Estats Units, apedregant cada cotxe que veien entrar o sortir amb personal de raça europea.
El mateix dia de Sant Esteve, les forces de la Seleka arribaven ja a Damara, deixant-se a l’esquena la ciutat de Sibut, malgrat que en aquesta segona ciutat hi havia les tropes txadianes replegades des de Kaga-Bandoro. En aquest context, el ministre d’administració territorial, Josué Binoua, feia una crida a França a intervindre en el cas que els rebels arribessin a la capital Bangui. La crida de Binoua contrastava amb el sentiment dels manifestants de Bangui. En qualsevol cas, una altra crida, en aquest cas del portaveu de la Seleka, el coronel Djouma Narkoyo, demanava a la FACA que deposés les armes davant la pèrdua de legitimitat i de control del país per part de Bozizé.
Com ha respost el govern d’Hollande a la crida, primer de Binoua, i després, el 27, del propi president Bozizé? Hollande declarà que tan sols hi desplegaria tropes per tal de protegir els ciutadans francesos però no pas per defensar el govern de Bozizé. Similarment, els únics plans contemplats per les autoritats militars nord-americanes eren el de l’evacuació de “diversos centenars” de ciutadans americans i “d’altres països”. Així doncs, la “seguretat” a Bangui sembla a les mans del comandant del MICOPAX, el general Jean-Felix Akaga. Però la seguretat d’Akaga és relativa ja que mentre afirmava que arribarien aviat reforços des de l’exterior a la MICOPAX, fonts militars de Gabon i Camerun deien que l’ECCAS no havia pres cap decisió al respecte.
El divendres 28 s’inicià una contraofensiva de la FACA contra la Seleka a Bambari, que fou refusada, però que alhora assenyalava l’escalada en el conflicte. El mateix dia tenia lloc una reunió de ministres d’exteriors de l’ECCAS, en la qual s’acordà l’enviament e més tropes per a la MICOPAX, tal com anunciava el ministre d’exteriors txadià Moussa Faki. D’altra banda, el sots-secretari general de l’ECCAS, Guy-Pierre Garcia informava que la Seleka i el govern de Bozizé havien acordat començar un torn de negociacions no pas més tard del 10 de gener. Alhora, començaven a Bangui les evacuacions de personal per part de la US Air Force que, temerosa d’una reproducció els fets de Bengasi, se’n duia l’ambaixador i unes altres 40 persones. També la Creu Roja evacuava part del seu personal estranger.
El 29 de desembre, la Seleka entrava a Sibut, poques hores després que hagués estat evacuada per tropes txadianes i de la FACA, les quals s’havien dirigit cap a Damara. De fet, entre la Seleka i Bangui ja tan sols quedava, com a població important, Damara. En conseqüència, el govern disposà un toc de queda (de 7 del vespre a 5 del matí) i prohibia l’ús de les motos-taxis. La decisió, lluny de tranquilitzar la població, accelerà l’èxode de milers de persones, per carretera o per via fluvial. D’altra banda, creixia el desplegament de guardes privats per custodiar botigues i centres comercials davant previsibles intents de saqueig. En un gest similar, el contingent francès s’enfortia amb 150 paracaigudistes procedents de Gabon, amb els quals aquestes tropes arriben a 400 efectius que, com insistia el primer ministre Jean-Marc Ayrault no tenien cap altre objectiu que “protegir ciutadans francesos i europeus”.
El diumenge 30, després d’una reunió amb el president de la Unió Africana Thomas Yayi Boni, el president Bozizé declarava la possibilitat de constituir un govern d’unitat nacional amb membres de la Seleka i que, en tot cas, el seu govern iniciaria conserves de pau “sense condicions i sense retard”. Per Cap d’Any, començava l’arribada de més tropes internacionals cap a Damara. Als 400 soldats txadians ja desplegats en aquesta ciutat, calia sumar 360 soldats, a parts iguals del Gabon, Congo-Brazzaville i Camerun, comandants per un general gabonès.
Però la notícia del dimarts 1 de gener a Bangui era una altra. Un jove, arrestat la nit anterior per pressumptes lligams amb la Seleka, havia estat mort per trets de la policia. L’agent responsable havia declarat que el jove s’intentava escapar. Tan bon punt s’escampà la notícia i el fet que el jove mort era de fe musulmana, hi hagué protestes al barri PK5, en les quals resultà mort un oficial de policia. De fet, com reconeix el Departament d’Estat nord-americà, les represàlies a Bangui desencadenades contra “simpatitzants” de la Seleka segueixen línies ètniques. A la República Centrafricana es parlen 120 llengües, per bé que tan sols són oficials el francès i el sangho (que fa el paper de llengua franca en les relacions interlingüístiques). La majoria d’aquestes llengües són de la família ubangiana. En el sud, hi trobem zones de llengua bantú; en el nord, llengües Bongo-Bagirmi; un grup a banda el constitueix la llengua runga. El grup nacional majoritari és el Baya o Gbaya (33%), al qual pertany el president Bozizé; per darrera queden els banda (27%), els mandja (13%), els sara (10%), els mbourn (7%), els m’baka (4%) i els yakoma (4%). Segons els cens del 2003, el 80,3% de la població és de fe cristiana, un 10,1% és de fe musulmana, i un 9,6% segueix religions autòctones. De fet, potser més important que la identitat lingüística, ètnica o religiosa, és la diversitat regional de la República Centrafricana, marcada per una regió principal d’altiplà savanoide (amb una alçada mitjana de 500 m per damunt del nivell del mar), una regió muntanyosa al nord-est (els monts Fertit), les baixes colines de la regió sud-occidental i el massís nord-occidental de Yade. Els homes de la Seleka són predominantment del nord (FDPC) i del nord-est (UFDR, CPJP), i dins de les seves files hi ha formacions d’origen i perspectiva txadiana (l’FPR): vet ací els targets de les forces policials de Bozizé (ell mateix nascut al territori gabonès). Tampoc no cal parlar de la continuïtat territorial que té el Txad amb tots els estats veïns (Congo-Kinshasha, Congo-Brazzaville, Gabon, Camerun, Txad, Sudan-Khartum i Sudan del Sud), i que fa que la MICOPAX no sigui vista com un cos estranger (sensació que sí produeix, i molt, el contingent francès, fins i tot abstraent-hi el factor racial).
Com a gest de bona voluntat, el president Bozizé assumí el ministeri de Defensa, desplaçant al seu fill, Jean François, fins llavors ministre i potencial successor polític. També optà per destituir el cap de l’exèrcit, Gillaume Lapo.
Davant d’aquesta situació, la Seleka aturà l’ofensiva, però mantingué l’exigència d’immediata destitució del president Bozizé. Bozizè, però, ha recordat que té mandat fins el 2016. Des de la MICOPAX, el general Akaga ha dit que Damara representa la “línia vermella” que els rebel no poden creuar, si no volen desencadenar “una declaració de guerra” contra tots els estats membres de l’ECCAS.
Però això no vol dir que les tropes de Seleka s’hagin quedat quietes. Avui dissabte, han ocupat Alindao, sense resistència. En total, Seleka controla ara 11 ciutats i pobles, que farà servir en les negociacions que començaran la setmana vinent.

Bon any 2013!

Com és habitual en els darrers anys, l’any 2013 comença amb una esperança que és gairebé una seguretat... L’any 2013 serà millor que l’any 2014, així que gaudim-lo!!! Serà un any normal, de 365 dies, que arrencarà i acabarà en dimarts. És ja un any que assenyala l’entrada plena en el III mil•lenni (i en el segle XXI), com indica el fet que és el primer any d’aquestes agrupacions que empra 4 dígits diferents per a les 4 xifres (o 5 dígits diferents per a les 5 xifres, si l’escrivim com a 02013, a l’estil de la Long Now Foundation). Des del 1987, fa 26 anys, aquesta circumstància digital no s’havia donat. Ara la tindrem repetida successivament fins el 2019. Els triscaidecafòbics trinaran, sens dubte, davant les promeses del tretzè any del III Mil•lenni. Si mirem els dos precedents dels segles anteriors, el 1813 i el 1913, la historiografia els tracta sovint com a mers anys enfadosos de dilació envers els fenòmens realment rellevants, del 1814 i del 1914, de la (primera) derrota napoleònica i de l’inici de la (primera) guerra mundial.

Any Internacional de la Quinoa

La proposta de dedicar un Any Internacional a la quinoa (Chenopodium quinoa) va partir del govern de l’Estat Plurinacional de Bolívia. Per a moltes poblacions de les regions andines, la quinoa n’és el cereal principal (es pot cultivar fins a 4.000 metres per damunt del nivell de la mar), i en d’altres complementa al panís. Val a dir, però, que la quinoa no és una planta de la família de poàcies (com ho són tots els cereals clàssics) sinó de la família de les amarantàcies. La riquesa en midó, però, la converteix nutricionalment en un cereal. Més enllà del contingut en hidrats de carboni, cal valorar el seu elevat contingut de proteïna (12-18%). En aquest punt guanya als cereals poacis, més pobres en proteïna, i d’una proteïna de menys qualitat: la quinoa conté de forma equilibrada tots els aminoàcids essencials per a l’espècie humana (histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, feninalanina, treonina, triptòfan i valina). També cal valorar-ne l’aportació mineral (fòsfor, magnesi, ferro) i l’alt contingut en fibra dietètica. La forma de consum més habitual és la de llavor bullida, prèviament desproveïda de la coberta (rica en saponina).

La quinoa es cultiva des de fa 6.000 anys. En temps dels inques hom es referia a la quinoa com la chisaya mama, la mare de tots els grans. Si bé després de la conquesta espanyola, el cultiu davallà una mica, ha retingut tota la rellevància entre els pobles de l’altiplà andí.

La proposta boliviana comptà amb el suport de Perú, Equador, Paraguai, Argentina, Uruguai, Nicaragua, Hondures, però també de dos països caucàsics que més recentment n’han introduït el cultiu, Azerbaijan i Geòrgia. Alhora, també fou subscrita per l’Organització d’Agricultura i Alimentació (FAO). Presentada en l’Assemblea General de les Nacions Unides en desembre del 2011, la proposta fou aprovada i, en conseqüència, es decidí dedicar l’any 2013 a la quinoa.

Bona part de la tasca de l’Any Internacional recau en l’Oficina Regional de la FAO per a l’Amèrica Llatina i el Carib. També és força actiu el govern de Bolívia, i aquest fou un dels eixos presentats en la Fira Interministerial recentment celebrada a Barcelona.

L’Any Internacional de la Quinoa vol ser un reconeixement “als pobles indígenes andins, que han mantingut, controlat, protegit i preservat la quinoa com a aliment per a les generacions presents i futures gràcies al llur coneixement tradicional i pràctiques de viure bé en harmonia amb la mare terra i la natura”. Hom remarca “les qualitats nutritives excepcionals de la quinoa, l’adaptabilitat a diferents sòls agro-ecològics i la contribució potencial en la lluita contra la fam i la malnutrició”.

El principal instrument de l’Any Internacional és un Pla, que se centra en focalitzar l’atenció mundial en el rol que juguen la biodiversitat i el valor nutricional de la quinoa en fornir seguretat alimentària i nutrició, pensant també en els objectius d’eradicació de la pobresa marcats en el “Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni”.

L’Any Internacional de Cooperació en l’Aigua

Fou l’Assemblea General de Nacions Unides del desembre del 2010 la que declarà el 2013 com “l’Any Internacional de Nacions Unides de la Cooperació en l’Aigua” (Resolució A/RES/65/154). Cada any, el 22 de març, se celebra el Dia Mundial de l’Aigua i, enguany, aquesta jornada també es dedicarà a la cooperació. La direcció de l’Any Internacional correspon a la UNESCO. Parlar de cooperació internacional en matèria d’aigua, en els nostres dies, és parlar també de tots els moviments que hi ha per a la mercantilització i globalització dels recursos hídrics, en un procés que habitualment incapacita i desempodera les masses populars. Així que una de les tasques d’aquest Any Internacional serà fer-nos veure els factors “positius” que hi puguin haver. Per acabar de revestir-ho tot, la participació de la UNESCO vol fer que l’Any Internacional sigui transversal, implicant les ciències naturals i socials, l’educació, la cultura i la comunicació.

Formalment, l’objectiu de l’Any Internacional és “conscienciar tant del potencial d’un augment de la cooperació com dels reptes que encara la gestió de l’aigua a la llum de l’augment de la demanda d’accés, distribució i serveis hídrics”. Entre els punts candents a tractar hi haurà l’educació, la diplomàcia, la gestió transfronterera, la cooperació financera i els marcs legals. S’hi parla també del “desenvolupament de recursos hídrics que siguin realment sostenibles”.

Altres commemoracions

El dijous 12 de setembre del 2013 és el 800è aniversari de la Batalla de Muret. Les tropes aliades de Ramon VI de Tolosa, Bernat V de Comenge, Ramon Roger I de Foix i del rei Pere el Catòlic foren derrotades per les tropes franceses i croades que comandava Simó de Montfort. La Batalla de Muret és vista com un dels fets principals de l’ocàs polític d’Occitània, que quedà a mercè del rei de França, mentre que la branca occitana transpirinenca, la catalana, hauria de fer camí propi. El rei Pere el Catòlic, de 36 anys, fou comptat entre els morts, com també Hug de Mataplana, de 40 anys, celebrat trobador.

L’any 2012 ha estat el de la commemoració del 600è aniversari del Compromís de Casp, fet el 24 de juny del 1412, i que atorgà la corona aragonesa a l’infant Ferran de Castella, comte de Trastàmara. La història de l’Interregne, però, no s’esgota ací. El maig del 1413, el principal rival de Ferra, el comte Jaume d’Urgell comença una campanya militar, manifestada en les partides d’Antonio de Luna a Trasmoz i Montaragó, i en altres esclats als Regnes d’Aragó (Saragossa, Osca, Calataiud) i de València. Jaume surt de Balaguer el mes de juny, però el dia 25 les tropes castellanes de Ferran aturen els urgellistes a Lleida. Poc després Jaume es reuní amb tropes angleses i gascones, recrutades pels Luna, i que havien entrat a Aragó a través de Jaca. També aquestes tropes foren aturades per les de Ferran, el 10 de juliol. Davant d’aquesta derrota, Jaume d’Urgell deixà d’avançar cap a Alcolea, i tornà a Balaguer. El mateix rei Ferran, davant de la situació amenaçadora, decidí deixar Barcelona per dirigir personalment la campanya. Balaguer fou posat sota setge, i Montaragó es reté l’11 d’agost. El 31 d’octubre, després de negociacions, Balaguer també es reté, i el comte Jaume es lliurà al rei Ferran. Conduït a Lleida, fou jutjat i condemnat a presó perpètua. La derrota, empresonament i mort de Jaume, dit el Dissortat, ha fornit una llegenda, justificada en el propi final del Casal de Barcelona com a dinastia sobirana. És simptomàtic que, en el 1463, la Generalitat revoltada contra el rei Joan II (fill de Ferran I), proclamés com a rei l’infant-conestable Pere de Portugal, fill d’Elisabet d’Urgell i nét, per tant, del Dissortat. El 31 d’octubre del 2013 commemorem, doncs, els 600è aniversari de la derrota final del comte Jaume d’Urgell.

El 2013 també és el 600è aniversari de la mort de noms tan recordats com el del notari i escriptor Bernat Metge, el poeta Pere Marc (pare d’Ausiàs Marc), el miniaturista Arnau de la Penna i el mestre d’obres Arnau Bargués (conegut per la façana antiga de la Casa de la Ciutat).

La commemoració dels “300 anys d’ocupació i de resistència” té en el 2013 tota una sèrie de fites. És en el 1713 que es convoca la Junta de Braços el Principat de Catalunya, que fa una crida a la resistència contra les tropes borbòniques. El 2 de novembre del 2013 recordarem el 300è aniversari del martiri Bac de Roda, Francesc Macià i Alambert, un dels Vuit Vigatans del 1705, i que fou denunciat, detingut i penjat pel partit borbònic.

El 2013 també el 300è aniversari del naixement de Ramon de Ponsic i de Camps. Natural de Sant Quirze del Vallès, era fill hereu d’en Joan de Ponsic i de Monjo. A 22 anys ingressà en l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual ocupà la secretaria durant 20 anys. Regidor perpetu hereditari de l’Ajuntament de Barcelona des del 1743, rebé el privilegi nobiliari en el 1746. Era, doncs, un home del règim, tant en política com en cultura. Però se’l recorda sobretot pel fet que presentés treballs en català a l’Acadèmia de Bones Lletres, quan la immensa majoria de treballs eren en castellà. Entre aquestes obres hi ha les “Regles per a practicar la virtud” i “L’anyorança de l’aimat”.

El 2013 commemorem el 250è aniversari de la mort d’Agustí Eura i Martro. Va nàixer a Barcelona el 1680. Religiós augustinià i mestre en teologia, se’l recorda particularment com a literat i, de fet, el 1732 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres. A banda d’escriure en llatí, també va fer obra original i traduccions en català. Per exemple, entre les traduccions va fer una de les “Lamentacions de Jeremies profeta” i una altra de les “Heroides” d’Ovidi. Entre els poemes religiosos que va fer en català hi ha “Anatomia mental del cos humà” i “En memòria d’una sepultura”. El 1736 fou nomenat bisbe d’Ourense, seu que ocupà fins a la mort. La seva obra en català ha romàs inèdita, amb una única excepció, la “Descripció de la muntanya i santuari de Montserrat”, que fou publicada durant la Renaixença (1859).

El 2013 commemorem el centenari de la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1913, en efecte, és un any fundacional. Fou l’any del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, que donà lloc a l’Associació General de Metges de Llengua Catalana. La Diputació de Barcelona fundà el Consell d’Investigacions Pedagògiques i l’Escola Elemental del Treball (una de les primeres també en adoptar el català com a llengua escolar). També es crearen l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i l’Escola de Decoració Torres García. També fou l’any de la fundació del Servei Aerològic de Barcelona.

El 10 de juliol del 2013 farà cent anys del naixement, a Santa Coloma de Farners, del poeta arenyenc Salvador Espriu.

És també el centenari del naixement de Josep Deloncle, alhora que el cinquantè aniversari de la fundació de la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars de Perpinyà. Deloncle, mort el 22 de maig del 1990, fou una figura incansable del catalanisme, molt relligadora de reivindicacions i estudis i de les més diverses tendències culturals i polítiques.

El 2013 és el Centenari del naixement d’Antònia Adroher. Quan era mestra a Ultramort, es va adherir al Bloc Obrer i Camperol, que donaria lloc després al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Era acabada de casar quan esclatà la guerra, on va perdre el seu home en els primers dies de la contesa. Entre l’octubre del 1936 i el febrer del 1937 fou responsable de Cultura i Propaganda de l’Ajuntament de Girona. Membre després de la secció gironina del Consell de l’Escola Nova Unificada, fou mestra a Girona. Exiliada a Perpinyà, mantingué la militància fins el POUM fins el 1976, quan un sector de militants s’integrà en el PSC-Congrés. Es va morir en el 2007.

El 2013 també és el Centenari del naixement de la bailaora Carmen Amaya. Altres figures que seran commemorades són les d’Aurora Díaz-Plaja o les de Josep Janés.

El 2013 és el cinquantenari del 1963 i, per tant, per exemple, del triomf del “Se’n va anar” al Festival de la Cançó del Mediterrani, o de les declaracions, el 13 de novembre, de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, a Le Monde, en les quals va dir allò dels “catalans som espanyols, però no castellans”.

Els espectacles del cel

Tindrem en el 2013 dotze llunes noves: l’11 de gener, el 10 de febrer, l’11 de març, el 10 d’abril, el 10 de maig, el 8 de juny, el 8 de juliol, el 6 d’agost, el 5 de setembre, el 5 d’octubre, el 3 de novembre i el 3 de desembre. La lluna nova de maig produirà un eclipsi solar anul•lar, que arrencarà en l’Austràlia Occidental i es mourà per l’Oceà Pacífic Central (vegeu mapa). La lluna nova de novembre, en correspondència, produirà un eclipsi solar, en part anul•lar i en part total, i que es veurà com a lleugeríssim eclipsi parcial (menys del 10%) a casa nostra (vegeu mapa).

Corresponentment, tindrem eclipsis de lluna el 25 d’abril i el 25 de maig, i el 18 d’octubre. L’eclipsi del 25 d’abril serà parcial, i visible per bona part d’Àfrica, Europa, Àsia i Austràlia. L’eclipsi del 25 de maig deixarà el disc lunar simplement en la penombra, i serà visible per bona part de les Amèriques l’Europa i Àfrica occidentals. El del 18 d’octubre també serà penumbral, i visible també a casa nostra.

Pel que fa a les pluges de meteors les principals serien:
- el 3-4 de gener, arribarà el pic de les Quadràntides, que poden assolir fins a 40 meteors per hora. Se’n podran veure, de fet, entre l’1 i el 5 de gener. La lluna, en quart minvant, per aquestes dates perjudicarà la visibilitat.
- el 21-22 d’abril serà el màxim de les Lírides, amb uns 20 meteors per hora. La lluna creixent, força plena, serà un obstacle a la visibilitat, però com que es posarà abans de l’albada, les darreres hores de la matinada seran més favorables.
- el 5-6 de maig serà el màxim de les Eta Aquàrides, amb uns valors de 10 meteors per hora. La regió del cel més poblada hauria d’ésser la de llevant, després de mitjanit.
- el 28-29 de juliol serà el màxim de les Delta Aquàrides del Sud, amb uns 20 meteors per hora, preferent de matinada i en el cel de llevant.
- el 12-13 d’agost serà el màxim de les Perseides, o Llàgrimes de Sant Llorenç, que poden arribar a 60 meteors per hora. La lluna deixarà de fer nosa aviat, i la màxima visibilitat ja es podrà assolir abans de la mitjanit, cap al cel nord-oriental.
- el 21-22 d’octubre serà el màxim de les Oriònides, amb uns 20 meteors per hora. Enguany la lluna minvant, encara grossa, reduirà fortament la visibilitat.
- el 17-18 de novembre serà el màxim de les Leònides, amb 40 meteors per hora. La lluna plena farà força nosa, i caldrà esperar particularment que comenci a baixar durant la matinada.
- el 13-15 de desembre serà el màxim de les Gemínides, amb fins a 60 meteors per hora. La lluna creixent serà ja força grossa. La millor perspectiva serà a llevant, de matinada.

El 28 de maig tindrà lloc una conjunció entre Venus i Júpiter que els deixarà a menys d’1º l’un de l’altre. Haurem de mirar a ponent, poc després de caure el Sol. Si les condicions atmosfèriques són favorable també podrem veure en la proximitat el planeta Mercuri.

Enguany també és força favorable, per als astrònoms aficionats dotats de bon telescopi i de bona orientació, l’observació d’Urà i de Neptú. En efecte, Neptú assolirà l’oposició el 27 d’agost i el 3 d’octubre ho farà Urà.

Vers el mes de novembre tindrà lloc el llançament de Mangalyaan. Aquesta missió és la primera que l’Organització de Recerca Espacial Indiana (IRSO) destina a Mart. Els objectius bàsicament són de desenvolupament tecnològic de cara a futures missions interplanetàries. El Mangalyaan, si reïx, serà el primer satèl•lit artificial de Mart no construït ni per nord-americans, ni russos ni europeus. La data d’arribada a Mart es calcula pel setembre del 2014. L’òrbita, fortament el•líptica, amb distàncies mínimes i màximes a la superfície planetària de 500 i 80.000 km, permetria recopilar dades de l’atmosfera marciana.

D’altres missions previstes per al 2013 són:
- el Chang’e 3, que és la primera missió xinesa a la Lluna que té previst d’aterrar-hi.
- el Venus In-Situ Explorer (VISE), de la NASA, que té previst d’aterrar a Venus i realitzar observacions i experiments en la superfície planetària.
- el Mars Atmosphere and Volatile EvolutioN (MAVEN), de la NASA, mòdul orbital destinat a l’estudi de l’atmosfera marciana.
- el Tiangong-2, que serà el segon (i definitiu) laboratori orbital xinès, una de les primeres etapes d’una projectada estació espacial.

Pel que fa als punts cardinals de l’any astronòmic, els del 2013 seran:
- el periheli de la Terra (màxima aproximació al Sol, 147.098.070 km) serà el 2 de gener,a les 00:32 UTC (01:32 hora oficial).
- l’equinocci del 20 de març, a les 11:02 UTC (12:02 hora oficial).
- el solstici del 21 de juny, a les 05:04 UTC (07:04 hora oficial).
- l’afeli de la Terra (màxim distanciament del Sol, 152.097.700 km) serà el 5 de juliol a les 03:32 UTC (05:32 hora oficial).
- l’equinocci del 22 de setembre, a les 20:44 UTC (22:44 hora oficial).
- el solstici del 21 de desembre, a les 17:11 UTC (18:11 hora oficial).

I ja que hem parlat d’hores, els Països Catalans tindrem els següents fusos horaris al llarg del 2013:
- fins les 01:00 UTC del 31 de març, seguirem el UTC+1.
- així doncs al minut 01:59 de l’hora oficial del 31 de març hi seguirà el 03:00, de manera que passarem a UTC+2, que mantindrem fins a les 01:00 UTC del 27 d’octubre.
- així doncs al minut 02:59 de l’hora oficial del 27 d’octubre hi seguirà, de nou el 02:00, de manera que tornarem a l’UTC+1.

Els signes dels temps

És simptomàtic que s’hagi anunciat que el 4 de març, el setmanari Newsweek hagi anunciat que abandona el paper per publicar-se electrònicament (descarregable en dispositius mòvils).

L’1 de juliol, la República de Croàcia s’incorporarà com a membre de ple dret de la Unió Europea. Serà la primera incorporació en solitari a la Unió Europea des del 1981, quan ho va fer Grècia. El temps de les onades d’entrades de nous membres sembla haver tocat a la fi.

El 7 de setembre tindrà lloc a Buenos Aires las 125a Sessió del Comitè Olímpic Internacional. El punt més important en l’ordre del dia serà l’elecció de la seu dels Jocs de la 32a Olimpíada. Les tres candidatures supervivents són les d’Istanbul, Tòkio i Madrid. Una de les tres succeirà en la torxa olímpica a Rio de Janeiro, la seu del 2016.

Els calendaris

L’any 2013 de l’era comuna es correspon a l’any 2766 de la fundació de Roma, i a l’any 2051 de l’era dels Cèsars. També és l’any 2963 de l’era amazic (que commemora la pujada al tron egipci de Shoshenq I). Entre d’altres correspondències, podem citar:
- l’any 2013 és l’any 25 de l’era Heisei al Japó, l’any 102 de l’era Juche a Corea i també l’any 102 de l’era de la República a Taiwan.
- l’any 2013 es correspon parcialment amb l’any 1434 de l’hèjira, que va començar el 14 de novembre del 2012 i acabarà el 4 de novembre del 2013. El mes del Ramadà començarà el 8 o 9 de juliol i conclourà el 7 o 8 d’agost.
- el 6 de febrer del 2013 començarà l’any 62 del regnat d’Elisabet II d’Anglaterra.
- el 10 de febrer del 2013 tindrà lloc la primera lluna que marca l’any nou lunisolar. A Corea, començarà l’any 4346.
- la primavera del 2013 es correspondrà a l’inici de l’any 2557 de l’era budista i a l’any 1375 de l’era birmana.
- la primavera del 2013 donarà entrada a l’any 6763 del calendari assirià.
- el 21 de març del 2013 començarà l’any 1392 de l’hèjira, d’acord amb el calendari solar iranià.
- el 21 de març del 2013 serà el Cap d’Any (Naw-Rúz) del calendari bahá’í, que entrarà en l’any 170.
- el 26 de març del 2013 serà la Pasqua hebrea, mentre que la Pasqua gregoriana s’esdevindrà, d’acord amb el precepte dominal, el 31 de març. La Pasqua juliana es farà esperar fins el 5 de maig. Les altres festivitats lunisolars de la Cristiandat llatina seran el 9 de maig (Festa de l’Ascensió), el 19 de maig (la Pasqua Granada) i 30 de maig (Corpus Christi).
- amb la primavera també comença l’any nou en el calendari indià, que serà el 2070 de Vikram Samvat, el 1936 del Shaka Samvat i el 5115 de Kali Iuga.
- a mitjan abril del 2013, començarà l’any 1420 del calendari bengalí.
- L’any 2013 queda encavalcat entre els anys 1462 i 1463 del calendari armenià de 365 dies (l’any 1463 començarà el 24 de juliol del 2013).
- a final d’estiu del 2013, començarà l’any 7522 de l’era del món computada d’acord amb la tradició bizantina.
- el 5 de setembre del 2013 començarà l’any 5774 del món d’acord amb la tradició hebrea.
- l’11 de setembre del 2013 també assenyalarà l’arrencada de l’any 1730 de l’era copta (“any dels màrtirs”) i de l’any 2006 de l’era etíop.
- l’equinocci de tardor marcarà l’entrada en l’an CCXXII (any 222) del Calendari Revolucionari.

Pel que fa als festius tenim com a festius laborals de caràcter general al nostre Principat els següents:
- l’1 de gener, Cap d’Any, que s’escau en dimarts.
- el 29 de març, Divendres Sant.
- l’1 d’abril, Dilluns de Pasqua Florida.
- el Primer de Maig, que s’escau en dimecres.
- el 24 de juny, Sant Joan.
- el 15 d’agost, l’Assumpció, que s’escau en dijous.
- l’Onze de Setembre, que s’escau en dimecres.
- el 12 d’octubre, Festa del Pilar, que és dissabte.
- l’1 de novembre, Tots Sants, que s’escau en divendres.
- el 6 de desembre que s’escau en divendres.
- el 25 de desembre, Nadal, dimecres.
- el 26 de desembre, Sant Esteve, dijous.

Cal afegir, a més, els dos festius locals que assenyali cada municipi, que fan un còmput total de 14.

L’any 2013 en la ficció

L’any 2013 era l’escenari temporal en el qual els X-Men a “Days of Future Past” (1980) combatien la tirania dels robots Sentinels. També és l’any en el que passa l’acció de “Escape from L.A.” (1996).

L'abisme fiscal

L'abisme fiscal, en sentit estricte, tindrà lloc en el moment que els ingressos fiscals siguin inferiors al pagament dels interessos del deute públic. Per això resulta curiós que hom parli d'abisme fiscal per referir-se a les mesures que havien automàticament d'entrar en vigor l'1 de gener del 2013 per protegir els comptes federals nord-americans. Aquestes mesures automàtiques havien estat adoptades per tal de "tranquilitzar els mercats" i aconseguir mantenir les capacitats d'endeutament del govern nord-americà. Però la tranquilitat d'ahir era el nerviosisme d'avui perquè aquestes mateixes mesures podrien afectar greument el mercat nord-americà (el mercat real, de béns i serveis) i afectar molt negativament l'economia mundial. És clar que tota la monserga sobre "l'abisme fiscal" no ha tingut més sentit que justificar una nova bateria de mesures contra la classe treballadora nord-americana. Presentant-les en el marc d'una situació límit, hom introdueix mesures que abans haurien estat considerades socialment impossibles.

La història, és clar, no acabarà amb l'acord in extremis aconseguit fa unes hores en el Senat nord-americà. Sense anar més lluny, el proper mes de febrer, hi haurà un nou debat sobre la necessitat d'elevar el nivell d'endeutament (com ja va passar l'agost del 2011), i per tal de fer acceptar aquesta necessitat, els representants i senadors "conservadors" arrencaran noves "concessions" al govern d'Obama. Per al gran públic serà difícil distingir entre les "mesures automàtiques" i les "mesures voluntàries", entre les "mesures conservadores" i les "mesures liberals". N'hi ha prou a saber que la dinàmica d'espoliació de les classes populars, als Estats Units o a la Unió Europea, és l'única recepta possible per garantir l'acumulació de capitals en una economia estagnada.

Felip Puig, conseller sense cartera en el nou govern de transició nacional

Si el primer govern d'Artur Mas fou designat com el "govern dels millors", el segon govern ho serà sota la denominació de "govern de transició nacional". Fonts properes a la direcció d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) aclarien que, de la mateixa manera que en el primer cas, també en el segon som davant d'una expressió merament metafòrica. Així doncs, la "transició nacional", tal com declarava recentment la Presidenta del Parlament tant pot voler dir una cosa com una altra, i per tant ni la puta ni la Ramoneta no han de témer res. No es descarta, doncs, que la "transició nacional" comporti la proclamació d'un Estat Lliure de Catalunya, inspirat sota el concepte que el rei Leopold va imprimir al Congo a final del segle XIX. Tampoc no es descarta que el govern de "transició nacional" comportés continuar associats a l'Estat Espanyol. En aquest sentit, Mariano Rajoy hauria ofert a Artur Mas com a possibles estatus el de "bantustan" o de "reserva" i "amb les mateixes garanties que el govern dels Estats Units va oferir al Indian Territory de Oklahoma". En tot cas, se sap que serà Francesc Homs, flamant conseller de la Presidència, a qui li correspondrà la direcció quotidiana de les tasques de transició nacional. Ja s'ha confirmat, en aquest sentit, que el Consell Català de Transició Nacional serà presidit pel propi conseller i que una de les primeres actuacions serà convocar una cimera internacional a Liechtenstein, el mes de febrer o març.

Una de les sorpreses de la remodelació d'aquest govern ha estat la relegació patida per Felip Puig, que ha estat nomenat conseller d'Empresa i Ocupació. Atenent a la realitat d'aquest sector, el nomenament equival a una conselleria sense cartera. Pràcticament, l'única atribució de Felip Puig serà la coordinació d'una Direcció General d'Emigració i d'una Subdirecció General de Gestió de concursos de creditors. No obstant, entre els plans més ambiciosos de la Conselleria hi hauria la creació de zones econòmiques especials, amb especificitat en matèria de tributació i de legislació laboral i ambiental, i que serien infeudades als agents internacionals que mostrin interès en les jornades corresponents de l'esmentada Cimera de Liechtenstein.

Merkel: les xifres d'un missatge nadalenc

La cancellera Angela Merkel té la intenció de dedicar bona part del seu missatge nadalenc a alertar de les "despeses de l'estat del benestar". Bàsicament, Merkel argumenta que "Europa actualment suposa poc més del 7% de la població mundial, produeix un 25% del PIB mundial i finança el 50% de la despesa social global". Despesa social pública, cal afegir. Els percentatges els carrega el diable. Angela Merkel considera, doncs, prioritari retallar en despesa social o, si més no, en el percentatge del PIB europeu que es destina a polítiques socials. De fet, aquesta prioritat forma part de les estratègies d'augment de la productivitat, que s'aconsegueixen garantint que una part inferior del PIB vagi a despesa salarial. Traduït, tot plegat, vol dir que cal reduir el volum de la producció que va a parar a la satisfacció de les necessitats individuals i col·lectives de la classe treballadora i de les altres classes populars.

Els partidaris del capitalisme de rostre humà o benestarista s'escandalitzen. Poden dir moltes coses. Per exemple, poden dir que la xifra del 50% es podria reduir si hom estengués els sistemes de protecció social a les altres regions planetàries. El que no diuen tant és que troben una mica anòmal que el 7% de la població produeixi el 25%. L'explotació de la perifèria (Àfrica-Amèrica Llatina-Àsia) per part del centre europeu explica aquesta anomalia. Encara que els principals beneficiaris d'aquesta situació siguin les elits europeus, convé no oblidar que aquesta "renda imperialista" es reparteix també cap avall amb la voluntat d'enfortir les solidaritats "continentals" entre classes. Una determinada "esquerra" viu dedicada a convèncer la senyora Merkel del fet que un millor repartiment de la riquesa generada o extorquida per Europa ajudaria a calmar els ànims socials. És possible. Però és incorrecte pensar que Merkel sigui contrària als ajuts estatals. No ho és. En el decurs del seu mandat, ha destinat 700.000 milions d'euros al rescat de la banca alemanya, entrampada en actius inexistents.

La consulta del 2014

Encara no se sap la data exacta. Encara no queda clar si serà vinculant o no. Encara no se sap si CiU i ERC l'ajornaran o la suspendran. Encara no se sap la pregunta. Encara no se saben les respostes. Encara no se sap el procediment. Encara no se sap com s'organitzarà. Encara no se sap com es conformaran les meses de la consulta. Encara no se sap si li podrem dir referèndum. Però ja se saben les reaccions irritades de l'espanyolisme. El Ministeri d'Hisenda ara amenaça de sotmetre el Principat a un ofegament financer? És una amenaça desplaçada, amb tot. Ja fa temps que dura l'ofegament financer. I, al capdavall, al País Valencià ni pensen en convocar cap consulta i això no impedeix que el Govern espanyol s'afanyi a tallar qualsevol iniciativa que minvi l'ofegament financer. El govern espanyol és contrari a la consulta (a qualsevol consulta), però també és contrari a qualsevol gravamen addicional a la banca. Un exemple de com combinen sàviament els seus interessos de classe i els seus interessos nacionals.

Les cimeres de la partitocràcia no poden defensar coherentment una escola catalana

Hi ha hagut un cert malestar pel fet que la CUP no ha estat convidada en la cimera que el govern accidental d'Artur Mas vol convocar per defensar "l'actual model lingüística" en l'escola del Principat de Catalunya. El conseller Homs ho ha justificat arguint que "desconeix el posicionament de la CUP" envers aquest model i que, al capdavall, només han volgut convidar formacions polítiques parlamentàries. Evidentment, en tant que el Parlament sorgit de les urnes del 25N no s'ha formalitzat encara, la CUP no és una formació "parlamentària". Sí ho és, encara, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), la qual, dit de passada, tampoc no ha estat convidada a aquesta cimera. Excuses, doncs, de malpagador.

Mal aniríem, però, si a la CUP la convidessin, i els seus diputats electes anessin a aquesta mena de sidral de manera acrítica. El temps de les plataformes i cimeres creades per les cúpules de la partitocràcia hauria de finir. Qui ha mostrat amb les seves mobilitzacions l'oposició frontal a les polítiques d'agressió contra la llengua catalana en l'ensenyament han estat els col·lectius d'alumnes, docents, pares i mares de docents, i d'altres participants actius en l'àmbit escolar, cultural i lingüístic. En la legislatura passada, fou avortada una proposició de llei de SI per fer del català "l'única llengua vehicular de l'ensenyament" en el Principat. Són aquests, doncs, els partits que ens han de defensar de la #wertgonya? Uns partits i unes plataformes que no saben qüestionar ni un sol moment la imposició històrica de l'espanyol i el francès a les àrees corresponents dels Països Catalans? Uns partits i unes plataformes que creuen que es pot defensar el català a l'escola a Barcelona, Tarragona o Lleida, ignorant el que s'esdevé a Fraga, a València, a Palma o a Perpinyà?

En la darrera setmana he sentit gent que alertava que això de la #wertgonya pot constituir una "cortina de fum": una manera de no parlar de la independència. Uns cartells d'ICV ens recorden ara que Ignacio Wert és un ministre optatiu. I en efecte ho és, i en un sentit que potser s'escapa a les companyes d'ICV. Wert és un ministre optatiu, perquè forma part d'una opció que ja no té sentit: continuar patint dins i sota aquest estat nacionalment aliè.

La cortina de fum, a més, tindria un altre efecte, aquest directament recercat pel "govern dels millors". Amb la mandanga de l'ofensiva Wert, es vol escenificar un consens principatí al voltant de la "immersió lingüística" que agualeixi la ja existent majoria vers el procés d'autodeterminació. El PSC-PSOE sí ha estat convidat, i la sucursal pepera es permet ara gestos de discrepància amb Wert. Poli bo, poli dolent.

Més greu potser és el fet que aquest retrocés en el debat ens fa perdre temps en aprofundir sobre el model d'ensenyament. Quin sentit té que el català sigui "llengua vehicular" si els continguts són en l'estructura íntima profundament hispanocèntrics?

El ministre Wert també ho vol tot

Les mesures anunciades pel Ministeri Espanyol d'Educació són per sucar-hi pa. Ho tenen tot. D'una banda, suposen una agressió clara contra el català a les escoles. És simptomàtic que, en l'esquema del ministre Wert les prioritats lingüístiques siguin 1) la llengua castellana; 2) una primera llengua estrangera; 3) una segona llengua estrangera; 4) la llengua cooficial. Ja té nassos això de la "llengua cooficial". En primer lloc, el concepte de cooficialitat, com hem dit alguna altra vegada, és inexistent en l'edifici constitucional-estatutari. D'acord amb l'article corresponent de la Constitució, els Estatuts d'Autonomia fixen "llengües oficials". Així doncs, el català (o valencià) és oficial a les comunitats autònomes del Principat, del País Valencià i de les Illes Balears. I, per aquesta mateixa raó, el català (o aragonès oriental) no és oficial ni a la Franja ni al Carxe. El concepte de "cooficial", però, es troba per tot en l'aplicació de les normatives lingüístiques.

És interessant sentir l'argument del ministre Wert sobre "una sola família" o "un sol nen". Segons aquesta doctrina, la vehicularitat del castellà en l'ensenyament del Principat cal garantir-lo (cosa que ja és garantida, per cert) encara que tan sols una sola família o un sol nen ho sol·licités. És una llàstima que aquesta doctrina no sigui d'aplicació per a les famílies del País Valencià que no poden escolaritzar els fills en línies en català per manca d'oferta. O també és una llàstima que aquesta adaptabilitat lingüística quedi suspesa a Mallorca si el percentatge de famílies que sol·liciten el català és més elevat que no pas desitjaria el govern Bauçà.

Però encara de més fondària, és la proposta del ministre Wert de finançar amb diners públics l'escolarització en castellà d'infants al Principat en centres privats en cas que la xarxa pública i concertada fallés en aquest propòsit. En temps de fortes retallades en l'escola pública, aquesta proposta de Wert, no per remota, traspua les intencions privatitzadores d'aquest govern. Des de la xarxa privada, l'ultraconservadorisme religiós i social campa amb plena llibertat, i és lògica aquesta sinèrgia amb el ministeri Wert. És també el ministeri Wert qui defensa treure l'exigència de la co-educació de tots dos sexes en la concertació amb centres privats.

Un altre aspecte rellevant de la reforma de Wert és el retrocés que pateixen les assignatures tecnològiques.

Tot plegat, i només citem uns pocs exemples, parla volums de les intencions del ministre Wert. Vol uns alumnes més espanyolitzats, més exposats a l'obscurantisme i més ignorants del seu entorn social i tecnològic. En definitiva, l'aportació del ministeri Wert a la "superació de la crisi" no és pas menor: augmentar el mercat educatiu per als grans consorcis privats, generar una mà d'obra menys qualificada i produir uns ciutadans que acceptin més i més retallades en els seus drets fonamentals.

Un govern fort, per a què?

Ja és ben veritat que, més enllà de mesurar l'índex de consciència de la gent, les eleccions en la democràcia burgesa serveixen de ben poca cosa. Les eleccions de diumenge passat en són un bon exemple. Globalment, podem dir que l'augment de la participació, el retrocés percentual de CiU i PSC-PSOE i les combinacions d'escons resultants, assenyalen una majoria favorable a la convocatòria d'un referèndum, una majoria disposada a la independència nacional i un toc d'atenció contra la submissió del Govern de la Generalitat als dictats econòmics de Madrid, Brussel·les i Frankfurt. Aquesta és l'anàlisi electoral que es llegeix en la premsa exterior de forma majoritària. Tot i amb tot, la premsa interior oficialista ha insistit que el retrocés de CiU vol dir que el procés d'independència ja no toca. Com a resposta, des de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) es fa una crida a un govern fort. S'entén que això vol dir un govern CiU-ERC, i que aquest govern tindria com a prioritat la convocatòria d'una consulta sobre la independència. El miracle és reunir la tesi i l'antítesi, sol·licitar un govern fort, i posar a treballar aquest govern fort en la gestió de l'autonomia, és a dir en la gestió dels atacs contra els drets (nacionals i socials) del poble català del Principat. ERC ha dit que no entrarà en el govern, però que donarà suport extern a un govern de CiU. Això es concretaria en la investidura de Mas i, atenció, en els pressupostos per al 2013.

En les eleccions del 25N no teníem escapatòria. Si CiU hagués aconseguit la majoria absoluta, aquesta victòria s'hauria interpretat com una justificació més que sobrada per adormir el procés d'independència. Com que no l'ha aconseguida, cal interpretar-ho tot plegat com una derrota del procés d'independència.

Feble o fort, el govern resultant del 25N només serà creïble si fa propostes concretes d'avenç en el procés d'independència, bé desobeint les institucions espanyoles en política econòmica i fiscal, o bé desobeint-les amb la convocatòria d'un referèndum vinculant. I si el procés no pot avançar, caldrà veure quins són els obstacles i arromangar-se per remoure'ls, amb o sense govern.

Comença una tancada a l'Hospital de Sant Pau contra les retallades i la precarització laboral

Demà dijous 29, a les 8h, començarà un tancament indefinit en el vestíbul principal de l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona. El Comitè d'Empresa de l'Hospital de Sant Pau respon així a la decisió de la direcció de l'Hospital de no pagar la catorzena paga de l'any a les treballadores (la qual cosa suposa una retallada salarial anual del 7%). A més, plana la incertesa sobre si el cobrament de la dotzena paga (la del mes de novembre) s'efectuarà el dia 30. Aquesta retallada salarial té l'empara de les mesures aprovades pel govern Rajoy, i s'aplicarà pràcticament a tot el sector públic.

La decisió del tancament, però, també s'ha pres davant de les mobilitzacions dels treballadors de la salut a Madrid, que protesten contra l'extensió de la privatització de la sanitat pública. El tancament, doncs, vol denunciar alhora la precarització de les condicions laborals i la retallada de serveis a la població. Així, s'han adreçat a assemblees de barri, plataformes de lluita i sindicats per estendre els tancaments a altres centres sanitaris i de treball.

D'altra banda, per anit mateix, la Plataforma Crida ha convocat tancades en centres educatius de tot Mallorca, per protestar contra les polítiques del govern Bauçà, tant pel que fa a les retallades en ensenyament com als atacs contra la normalització lingüística.

Les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella: alguns resultats

Començarem amb la taula clàssica que situa què han fet les 5.257.960 persones amb dret de sufragi en aquests comicis:
- Abstenció: 1.600.510 persones (30,44% del cens). En aquest grup comptem les persones que han optat per l'abstenció, però també aquelles que s'hi han vist forçades, especialment pels obstacles legals i paralegals de la població desplaçada. No hi comptem, però, els menors de 18 anys, sense dret de vot, ni tampoc el mig milió llarg de persones que no tenen dret de votar en aquests comicis per no tindre la ciutadania espanyola. Recordem que hi ha col·lectius que tenen dret de sufragi en les eleccions municipals que no poden votar en aquestes eleccions autonòmiques.
- Convergència i Unió (CiU): 1.112.341 persones (21,16% del cens). És l'única opció que fa dues xifres percentuals respecte del cens. Respecte el 2010, ha perdut 90.000 vots. L'aspiració de capitalitzar el "nou independentisme" ha fallat en part, però val a dir que sense aquesta capitalització parcial el retrocés podria haver estat pitjor.
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE): 523.333 persones (9,95% del cens). Han perdut 50.000 vots respecte el 2010. La manca de credibilitat com a força opositora en aquests dos anys s'ha deixat notar, si bé encara són la força "per defecte" de molta gent.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 496.292 persones (9,44% del cens). Ha duplicat amb escreix els vots aconseguits en el 2010. Aquesta recuperació, fruit de la tasca d'oposició, hauria de fer-los pensar sobre la conveniència d'entrar en governs que no controlin.
- Partit Popular (PP): 471.197 persones (8,96% del cens). Han aconseguit un augment de 84.000 vots, gràcies fonamentalment a haver-se postulat com els campions de l'unionisme hispànic.
- Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): 358.857 persones (6,83% del cens). Han aconseguit 128.000 vots més que en el 2010, gràcies a l'haver estat la força opositora parlamentària a les polítiques de Mas i a no haver perdut de petja el desplaçament nacionalitari d'amplis sectors de les classes populars.
- Ciutadans (C's): 274.925 persones (5,23% del cens). Han duplicat sobradament els resultats del 2010, consolidant-se ja com una alternativa al PSC i al PP. Han sapigut capitalitzar el vot dependentista i els sentiments hostils a la recatalanització, però alhora combinant-lo amb una crítica del sistema electoral vigent.
- Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE): 126.219 persones (2,40% del cens). Plasmació electoral de la unitat popular impulsada per l'esquerra independentista, ha estat clau en el resultat l'insistència (a més de la independència i el socialisme) en un tercer eix de radicalitat democràtica. Encara que la decisió de presentar-se fou presa en una assemblea nacional de la CUP, s'ha sabut sumar a altres formacions polítiques i, particularment, a moltes persones i col·lectius independents.
- Plataforma per Catalunya (PxC): 60.142 vots (1,14% del cens). El populisme nativista, malgrat quedar fora del Parlament, ha demostrat de nou la capacitat de congregació de vot, malgrat haver perdut 15.000 vots respecte el 2010. Molts dels votants, però, no són conscients del veritable programa que tenen els impulsors d'aquesta candidatura. La feina d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme ha estat clau per frenar, de moment, l'ascens d'aquestes opcions.
- Vots en blanc: 52.899 vots (1,01% del cens). Hi ha hagut una notable disminució d'aquesta opció, en part per l'atractiu d'algunes de les noves candidatures. També cal recordar que, des del maig del 2011, s'ha encoratjat el vot nul i el vot a candidatures minoritàries com una alternativa al vot en blanc.
- Solidaritat Catalana per la Independència (SI): 46.608 vots (0,89% del cens). Els vots del 2010 s'han reduït a la meitat. L'existència de tres candidatures percebudes com a independentistes, CiU, ERC i CUP, ha afavorit el repartiment dels vots perduts. Cal recordar que en el 2010, sectors de l'esquerra independentista, atrets pel PSAN, hi van donar suport en uns comicis on la CUP havia estat voluntàriament absent. D'altra banda, el vot de càstig a ERC, justificat pel segon tripartit, perdia sentit quan el "govern dels millors" ha fet el bo aquest tripartit de tristíssim record. Els resultats de SI en el 2012 han estat superiors al resultats de Reagrupament.cat en el 2010, però és probable que el destí de les dues formacions de l'independentisme "transversal" sigui comú.
- Vots nuls: 32.232 vots (0,61% del cens). Cal remarcar l'originalitat dels que anul·len el seu vot amb escrits, enganxines i estampetes diverses. En aquesta ocasió, però, s'ha denunciat el fet que apoderats del PP introduïen paperetes d'aquesta formació en els sobres col·locats a les meses per induir un vot nul per la combinació de dues paperetes diferents.
- Escons en Blanc: 27.874 persones (0,53% del cens). 9.000 persones més han optat per aquesta alternativa de "vot en blanc", que permet potencialment tenir una plasmació en escons.
- Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA): 20.777 persones (0,40% del cens). També el PACMA ha registrat un augment en nombre de votants, de 6.500 vots.
- PIRATA.CAT: 17.942 persones (0,34% del cens). Aquesta nova candidatura, ben activa en les xarxes socials, no ha acabat d'arrencar a les urnes, degut sobretot a la polarització de l'electorat sobre els eixos d'alliberament nacional i social.
- Unión, Progreso y Democracia (UPyD): 14.552 persones (0,28% del cens). L'esforç fet en campanya electoral no ha pogut evitar que el tercer espai de l'espanyolisme, al Principat, hagi estat copat per Ciutadans.
- FARTS.cat: 11.675 vots (0,22% del cens). Aquesta candidatura ciutadana s'ha vist empanyada per la concurrència de militants de l'extrema dreta (MSR) en les llistes. Algun dels vots s'ha donat vàlid, malgrat haver tatxat tots o alguns dels noms de la llista.
- Via Democràtica (VD): 5.936 vots (0,11% del cens). El partit a mida del prohom dretà Pablo Barranco ha tingut poca i tardana presència en la campanya. Malgrat haver-se apartat dels lemes més clarament xenòfobs, l'electorat proper no ha percebut diferències amb PxC i ha optat per la formació d'Anglada.
- Unificació Comunista d'Espanya (UCE): 2.502 vots (0,05% del cens). La formació maoista panhispànica ha augmentat en més de 1.500 vots.
- Partit Republicà d'Esquerres-Izquierda Republicana (PRE-IR): 815 vots (0,02% del cens).
- Socialistes i Republicans (pel Dret a Decidir) (SiR): 332 vots (0,01% del cens). Poc efectiva ha estat conjunció republicano-socialista. Per exemple, podem dir que un dels membres de la coalició, el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI) havia aconseguit amb les pròpies sigles 1920 vots.

Passem ara a veure els mateixos resultats, però en la comarca del Baix Llobregat:
- S'han abstingut 237.804 persones (31,77%).
- Han votat PSC-PSOE 106.841 persones (14,27%).
- Han votat CiU 94.146 persones (12,58%).
- Han votat PP 75.910 persones (10,14%).
- Han votat ICV-EUiA 66.210 persones (8,84%).
- Han votat C's 54.379 persones (7,26%).
- Han votat ERC 50.966 persones (6,81%).
- Han votat PxC 13.548 persones (1,81%).
- Han votat CUP-AE 12.377 persones (1,65%).
- Han votat en blanc 7.899 persones (1,06%).
- Han votat nul 4.965 persones (0,66%).
- Han votat Escons en Blanc 4.691 persones (0,63%).
- Han votat SI 4.088 persones (0,55%).
- Han votat UPyD 3.989 persones (0,53%).
- Han votat PACMA 3.469 persones (0,46%).
- Han votat PIRATA.CAT 3126 persones (0,42%).
- Han votat FARTS.CAT 2334 persones (0,31%).
- Han votat Via Democràtica (VD) 1.343 persones (0,18%).
- Han votat UCE 503 persones (0,07%).
- No ha votat PRE-IR cap persona (0,00%).
- No ha votat SiR cap persona (0,00%).

Finalment, veurem els resultats en el terme municipal d'Esplugues de Llobregat:
- S'han abstingut 9.611 persones (28,22% del cens).
- Han votat PSC-PSOE 5.344 persones (15,69%).
- Han votat CiU 4.646 persones (13,64%).
- Han votat PP 4.430 persones (13,01%).
- Han votat ICV-EUiA 2.868 persones (8,42%).
- Han votat C's 2.567 persones (7,54%).
- Han votat ERC 1.966 persones (5,77%).
- Han votat CUP-AE 620 persones (1,82%).
- Han votat PxC 434 persones (1,27%).
- Han votat en blanc 296 persones (0,87%).
- Han votat nul 236 persones (0,69%).
- Han votat Escons en Blanc 232 persones (0,68%).
- Han votat SI 177 persones (0,52%).
- Han votat PIRATA.CAT 149 persones (0,44%).
- Han votat PACMA 146 persones (0,43%).
- Han votat UPyD 128 persones (0,38%).
- Han votat FARTS.cat 95 persones (0,28%).
- Han votat VD 73 persones (0,21%).
- Han votat UCE 34 persones (0,10%).

Un índex de la maduresa de la classe obrera

En aquesta jornada de reflexió per a la meitat de les comarques dels Països Catalans convé recordar una frase d'Engels:

"El sufragi universal és l'índex que serveix per a mesurar la maduresa de la classe obrera. No pot ser més ni serà mai més, en l’Estat actual"."

Un índex, també cal dir-ho, que va per darrera del carrer i dels centres de treball, però que reflecteix les il·lusions (en el doble sentit del terme) de la gent. Demà ens comptarem i veurem si superem o no el "sostre de vidre" que deia un article de L'Accent. Un "sostre", per cert que, per ésser superat, demana no caure en seguidismes ni en enyorances d'un capitalisme millor i que demana no oblidar que totes les llibertats són solidàries.

La CUP-AE, a Can Vidalet

Aquest vespre, dijous 22, tindrà lloc l'acte de presentació de la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE) al Molí-Cadí, a la Rambleta de Can Vidalet. Hi parlaran el regidor de Mataró, Xevi Safont-Tria, i el militant d'En Lluita, Oliver Martínez. Pancartes, plafons, cartells, col·locats pels nuclis de suport de l'Hospitalet de Llobregat i d'Esplugues-Sant Just, a banda de les parades d'ahir dimecres han difós en els nostres carrers aquesta candidatura. Una candidatura que, com que no ens representa ni vol representar-nos, mereix ser escoltada.

Programa de la Unitat Popular: Les primeres 40 mesures del govern popular (Xile, 1970)

1. Supressió dels sous fabulosos: Limitarem els alts sous dels funcionaris de confiança. Posarem fi a l’acumulació de càrrecs i sous (conselleries, directoris, representacions). Posarem fi als gestors administratius i traficants polítics.

2. Més assessors? No!: Tot funcionari pertindrà a l’escalafó comú i cap no serà al marge de les obligacions de l’Estatut Administratiu. A Xile no hi haurà més assessors.

3. Honestedat administrativa: Posarem fi als favoritismes i els salts de graus en l’Administració Pública. Hi haurà inamobilitat funcionària. Ningú no serà perseguit per idees polítiques o religioses; s’atindrà a l’eficiència, l’honradesa i el bon tracte amb el públic dels funcionaris de Govern.

4. No pas més viatges fastuosos a l’exterior: Suprimirem els viatges a l’exteriors dels funcionaris del règim: tret dels indispensables per als interessos de l’Estat.

5. No pas més vehicles públics per a divertiments: Els vehicles públics no es podran utilitzar sota cap pretext amb finalitats particulars. Els vehicles que quedin disponibles s’utilitzaran per a finalitats de servei públic, com transport d’escolars, trasllats de malalts de les poblacions o vigilància policia.

6. La hisenda no fabricarà nous rics: Establirem un control rigorós de les rendes i patrimonis dels alts funcionaris públics. El govern deixarà d’ésser una fàbrica de nous rics.

7. Jubilacions justes no milionàries: Posarem fi a les jubilacions milionàries, siguin parlamentàries o de qualsevol sector públic o privat, i utilitzarem aquests recursos en millorar les pensions més baixes.

8. Descans just i oportú: Donarem dret a jubilació a totes les persones més grans de 60 anys que no s’han pogut jubilar per no haver cotitzat.

9. Previsió per a tothom: Incorporarem al sistema de previsions als petits i mitjans comerciants, industrialss i agricultors, treballadors autònoms, artesans, pescadors, petits miners, pirquiners i ames de casa.

10. Pagament immediat i total als jubilats i pensionats Pagarem tot d’una els reajustaments del personal retirat de les Forces Armades, i farem justícia en el pagament de pensions del Servei d’Assegurament Social.

11. Protecció a la família: Crearem el Ministeri de Protecció a la Família.

12. Igualtat en les assignacions familiars: Anivellarem de forma igualitària totes les assignacions familiars.

13. L’infant neix per a ésser feliç: Donarem matrícula completament gratuïta, llibres, quadres i útils escolars sense cost, per a tots els infants de l’ensenyament bàsic.

14. Millor alimentació per a l’infant: Donarem desdejuni a tots els alumnes de l’ensenyament i dinar als qui els pares dels quals no els hi puguin proporcionar.

15. Llet per a tots els infants de Xile: Garantirem mig llitre de llet diària com a ració a tots els infants de Xile.

16. Consultori matern-infantil en la localitat: Instal•larem consultoris materns-infantils en totes les localitats.

17. Veritables vacances per a tots els estudiants: Es convidarà al Palau Presidencial de Viña del Mar als millors alumnes de l’ensenyament bàsic, seleccionats de tot el país.

18. Control de l’alcoholisme: Combatirem l’alcoholisme no per mitjans repressius, sinó per una vida millor i erradicarem el contraban.

19. Casa, llum, aigua potable per a tothom: Realitzarem un pla d’emergència per a la construcció ràpida d’habitatge i garantirem el subministrament d’aigua i llum elèctrica.

20. No pas més quotes reajustables CORVI: Suprimirem els reajustaments dels dividends i els deutes a la Corporació de la Vivenda (CORVI).

21. Arrendaments a preus fixos: Fixarem el 10% de la renda familiar com a màxim per al pagament de l’arrendament i dividends. Supressió immediata dels drets de clau.

22. Erials, no! Poblacions, sí!: Destinarem tots els erials fiscals, semifiscals o municipals a la construcció.

23. Contribucions únicament a les mansions: Alliberarem del pagament de contribucions a l’habitatge fins a un màxim de 80 metres quadrats on viu permanentment el propietari i no sigui de luxe o de balneari.

24. Una reforma agrària de veritat: Aprofundirem la Reforma Agrària, que beneficiarà també a mitjans i petits agricultors, minifundistes, mitgers, empleats i forans. Estendrem el crèdit agrari. Garantirem mercat per a la totalitats dels productes agropecuaris.

25. Assistència mèdica i sense burocràcia: Eliminarem totes les traves burocràtiques i administratives que impedeixen o dificulten l’atenció mèdica d’imponents i cessants.

26. Medicina gratuïta en els hospitals: Suprimirem el pagament de tots els medicaments i exàmens en els hospitals.

27. No pas més estafa en els preus dels remeis: Rebaixarem dràsticament els preus dels medicaments, reduint els drets i impostos d’internament de les matèries primeres.

28. Beques per a estudiants: Establirem el dret a beques en l’ensenyament bàsic, mitjà i universitari de tots els bons alumnes, en consideració al rendiment i als recursos econòmics de les seves famílies.

29. Educació física: Fomentarem l’educació física i crearem camps esportius en les escoles i totes les poblacions. Tota escola i tota població tindrà la seva caanxa. Organitzarem i fomentarem el turisme popular.

30. Una nova economia per a posar fi a la inflació: Augmentarem la producció d’articles de consum popular, controlarem els preus i detindrem la inflació a través de l’aplicació immediata de la nova economia.

31. No pas més esclavatges amb el Fons Monetari Internacional: Desnonarem els comprimisos amb el Fons Monetari Internacional i posarem fi a les devaluacions escandaloses de l’escut.

32. No pas més impostos als aliments: Posarem fi a les pujades d’impostos que afecten els articles de primera necessitat.

33. Fi a l’impost de la compra-venda: Suprimirem l’impost a la compra-venda i el substituirem per un altre sistema més just i expèdit.

34. Fi a l’especulació: Sancionarem dràsticament el delicte econòmic.

35. Fi a la carestia: Garantirem el dret de treball a tots els xilens i impedirem els acomiadaments.

36. Treball per a tothom: Crearem d’immediat noves fonts de treball amb els plans d’obres públiques i habitatges, amb la creació de noves indústries i amb la posada en marxa dels projectes de desenvolupament.

37. Dissolució del Grup Mòbil: Garantirem l’ordre en els barris i poblacions i la seguretat de les persones. Carabiners i Investigacions seran destinats a complir una funció essencialment policial contra la delinqüència comuna. Eliminarem el Grup Mòbil i els seus membres reforçaran la vigilància policial.

38. Fi a la justícia de classe: Crearem un procediment legal ràpid i gratuït amb la cooperació de les Juntes de Veïns, per a conèixer i resoldre casos especials, com pendències, actes d’extorsió, abandonament de la llar i atemptat contra la tranquilitat de la comunitat.

39. Consultoris judicials en les localitats: Establirem consultors judicials en totes les poblacions.

40. Creació de l’Institut Nacional de l’Art i la Cultura: Crearem l’Institut Nacional de l’Art i la Cultura i Escoles de formació artístiques en totes les comunes.

És l'hora del poble

L'Hora fou l'òrgan del Bloc Obrer i Camperol, l'organització de masses impulsada arran de la fusió de la Federació Comunista Catalano-Balear i del Partit Comunista Català, i que havia d'ésser la projecció en les classes treballadores de la Federació Comunista Ibèrica. Setanta anys després, L'HORA és la capçalera emprada en el "diari de campanya" de la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE), del qual se n'ha fet una tirada de 100.000 exemplars, amb 24 pàgines.

Avui ja l'han pogut fullejar els assistents a l'acte organitzat per la CUP d'Esplugues, que ha comptat amb la presència d'Àlex Maymó, regidor de la CUP de Molins de Rei, i Martí Majoral, portaveu d'Alerta Solidària, números 46 i 23 de la llista de la CUP-AE per Barcelona. Ahir dijous, un acte similar presentava la CUP-AE a Sant Just Desvern, amb la presència d'Isabel Vallet (n. 4 per Barcelona) i d'en Carles Benítez, just quan feia 30 anys de la detenció de Benítez i d'altres companys en una d'aquelles onades repressives. Vallet, ahir a Sant Just, i Majoral, avui a Esplugues, havien de recordar també les persones represaliades per la vaga del 14-N.

La vaga general del 14N (3)

De motius en sobren. En aquest cartell del Baix Llobregat Combatiu se n'esmenten quatre: 1) Derogació de totes les reformes laborals; 2) Prou rescats a la banca; 3) Ni desallotjaments ni desnonaments; 4) Prou repressió i criminalització contra qui lluita. De les reformes laborals, n'hauríem de dir contrareformes, ja que en essència, en els darrers 35 anys, la majoria de modificacions de la legislació laboral han anat en contra dels treballadors. El caire de les lluites obreres de la primera meitat dels anys 1970 havia forçat uns canvis que, alhora foren sostinguts pel sistema gràcies al "desarrollismo". Acabat aquest i afeblides les altres per la integració en la reforma política, el vent de les reformes tornà contrareformista, bo i comptant algunes excepcions, força més estètiques que reals, per garantir la igualtat de gènere en el món del treball o la conciliació amb la vida familiar. Pel que fa als rescats a la banca, és obvi finalment com aquests rescats han possibilitat transformar deute privat en deute públic i, d'aquesta manera, reforçar els pressupòsits ideològics del "heu estirat més el braç que la màniga". Contra l'austeritat capitalista, hi ha una austeritat d'esquerres, basada en el repartiment de la riquesa i del treball necessari per a produir-la.

La vaga general del 14N (2)

Demà dissabte 10, a partir de les 10h30, hi haurà a la Bòvila (Can Vidalet, Metro L5) diverses activitats, convocada per l'Assemblea de Can Vidalet-Pubilla Cases. A banda del mercat d'intercanvi, es farà difusió de la vaga general del proper dimecres 14.

La vaga general del 14N

El proper dimecres 14 de novembre, hi ha convocada vaga general i jornada de lluita a tot el nostre subcontinent. La idea bàsica és el rebuig de la falsa austeritat de l'espoliació que exerceixen les classes dominants europees. Una espoliació que troba una ferma palanca en el deute, un deute que s'ha generat per la insuficiència dels salaris, per l'especulació urbanística i per la injustícia fiscal. Ara, aquest deute, suposa que les estructures estatals bombegen a un nivell mai vist diners extorquits a les classes populars envers els especuladors financers. Aquest divendres, en el Local de la Cooperativa Integral Catalana de l'Hospitalet, es farà una xerrada amb participants en lluites de Grècia, d'Andalusia i els Països Catalans, tres realitats diverses i agermandes de la Mediterrània, de l'Europa Meridional.

La unitat popular, molt més que una candidatura

Mentre continuen les assembles preparatòries de la campanya electoral del 25-N de la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE), se succeeixen les adhesions al manifest de "Som Unitat Popular". Alhora, les successives enquestes assenyalen un augment gradual de la intenció de vot. És fàcil deixar-se endur per l'eufòria. Des de la CUP-CUP, és a dir des de la CUP-organització, cal valorar especialment l'abocament que fa l'esquerra independentista, organitzacions com En Lluita o Lluita Internacionalista, malgrat que la rapidesa del procés no va pemetre la participació necessària en la formació del programa. La feina que no s'ha fet de preparació, però, s'haura de fer en les properes setmanes i mesos. Sí, mesos, també. Perquè la campanya no acabarà el 25N, sinó que va molt més enllà. Dins o fora del parlament, les energies mobilitzades ara al Principat s'han d'estendre, territorialment a tots els Països Catalans, i també a totes les lluites populars que, per raons òbvies, són massa amples, riques i diverses com per cabre-hi en una candidatura al Parlament del Parc de la Ciutadella.