Les mobilitzacions contra la pujada del transport públic

El dimecres 22, a les 19h, arreu de la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha convocades mobilitzacions contra els augments tarifaris de TMB. Dijous passat, hi havia concentració al Metro de Bellvitge (L1), i aquesta setmana hi haurà concentració a la Renfe de Cornellà. Poblacions com Gavà i Castelldefels també han fet mobilitzacions. Les més nombroses han tingut lloc a Nou Barris i a Gramenet. El fet que la T-10 d'una zona hagi passat la barrera dels 10 €, o l'encariment patit per la T 50/30, fa que els motius siguin més prements que els d'anys anteriors. Però el cert és que la tendència de carregar el cost del transport públic en els usuaris directes, sense consideracions socials i territorials, ve de lluny. A les mobilitzacions veïnals s'uneix la mateixa mobilització dels treballadors del transport, particularment pel que fa a la denúncia de l'opacitat de la cúpula política i tècnica de les empreses del transport públic.

Referèndum popular d'autodeterminació al Tirol del Sud

Des del Cap d'Any i fins ahir diumenge, és a dir durant dotze dies, els ciutadans del Tirol del Sud eren convocats a un referèndum sobre l'autodeterminació d'aquest territori. El Tirol del Sud, és a dir l'Alt Adige/Etsch, és actualment la "província autònoma de Bozen", integrada en la regió autònoma de Trentino-Alto Adige, una de les regions "especials" de la República Italiana. La resta del Tirol constitueix un dels estats federats de la República Federal Austríaca. Les llengües oficials del territori són l'alemany, l'italià i el ladí (retoromànic). Mig milió de persones viuen en aquest territori, de 7400 km².

Els resultats del referèndum es feien públics ahir (vg. notícia). Hi han participat 61.189 persones, de les quals 56.395 persones han respost afirmativament a la qüestió, 4.562 de forma negativa, i 69 amb un vot en blanc. Un total de 163 vots han estat declarats nuls. Els nivells de participació tan sols han depassat el 30% a Ahrntal i a Mühlwald. També hi han pogut participar els sud-tirolesos registrats a fora del territori. Entre aquests, el nivell de participació més alt s'ha assolit a Innsbruck (36,25%). A Barcelona, la participació ha estat més aviat escassa (7,41%), cosa que indica de fet les preferències d'expatriació dels sud-tirolesos: mentre els germanòfons tendeixen a mirar cap al nord (Innsbruck, Viena, Munic), els romanòfons s'orienten als països llatins.

La qüestió feia referència al dret d'autodeterminació del territori, és a dir el dret del territori a decidir quin ha d'ésser el seu estatus internacional. La desaparició pràctica de la frontera, en tant que la República Italiana com la República Federal Austríaca són membres de la Unió Europea, i la relativa "pau lingüística" en la província, fa que ara com ara el dret d'autodeterminació quedi en això, un dret. Això no vol dir que no hi hagi nombrosos partidaris d'una reunificació política del Tirol. Els que defensen això, assumeixen que el Tirol reunificat mantindrà els lligams federals amb Àustria, però també hi ha partidaris d'un Tirol independent, i d'altres que miren més cap a Munic o, fins i tot, cap a Berlín. D'altra banda, els partidaris de mantindre l'estatus actuals assenyalen els vincles amb el Trentino i amb els territoris de la Conca del Po.

La dimissió de Michel Djotodia

Ha passat ja un mes del darrer post sobre la República Centrafricana. Avui, Michel Djotodia, el protagonista d'aquell post, enfilava el camí de Benín-Dahomey, en un gest paral·lel al realitzat pel seu predecessor, François Bozizé (ara exiliat a Camerun). Si fou en una Cimera a N'Djamena (Txad) el passat mes d'abril, que Djotodia era reconegut com a "cap de l'estat de la transició", ha estat de nou en una cimera en aquesta ciutat que Djotodia ha renunciat i ha cedit el testimoni a Alexandre-Ferdinand N'Guendet. La premsa, la local i la internacional, ha insistit tant en el tòpic del "conflicte entre milícies cristianes i musulmanes" per referir-se als combats dels darrers mesos, que aquest aspecte del conflicte sembla enfosquir qualsevol altre aspecte. Així Djotodia, descrit com el primer cap d'estat musulmà de la República, deixa pas, de nou, a un cap d'estat cristià. Com és lògic en un país on les tradicions religioses no es poden reduir a les dues religions provinents de nord enllà, el conflicte té altres aspectes, dels quals el nacional/tribal i el territorial són els més ben retratats pels comentaristes. Però s'oblida sovint la complexitat de lleialtats personals que es configuren a través dels diferents partits i coalicions. És del tot recomanable, per entendre els conflictes en la zona, la lectura d'extramurs.cat, on podem llegir articles com el d'Andrew McKillop ("Què hi ha darrera la sobtada necessitat de França d'intervenir la República Centreafricana"?) o el de Jaume Vinyas sobre el Sudan del Sud. Així podem entendre que presentar el conflicte militar de Centràfrica com un conflicte entre "cristians" i "musulmans", ajuda a apropar la realitat del conflicte al lector francès i a empènyer-li a donar suport a l'intervencionisme francès. Com que, a més, la intervenció es fa a través d'òrgans regionals (Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Central), que són els que han auspiciat la Cimera de N'Djamena, l'aspecte "global" del conflicte queda més enterbolit.

Alexandre-Ferdinand N'Guendet procedeix dels rengles del Rassemblement Démocratique Centrafricain (RDC), el partit de l'ex-president André Kolingba. En les eleccions generals del 23 de gener del 2011, l'RDC presentà com a candidat presidencial Émile Gros Raymond Nakombo, que aconseguí uns 42.591 vots (4,64% dels vots emesos). En aquelles eleccions, N'Guendet es presentà pel cinquè districte (arrondissement) de Bangui, i aconseguí l'escó corresponent a l'Assemblea Nacional. El deteriorament de la situació política centrafricana i del mateix RDC, va empènyer N'Guendet a fundar un nou partit, el Rassemblement pour la République (RPR) ara fa poc menys d'un any. Quan en el març del 2013, les tropes de Séléka entraren a Bangui, l'RPR fou un dels primers partits externs a la Coalició en reconèixer el lideratge de Djotodia, autoproclamat cap d'estat arran de la fugida de Bozizé. Aquest gest facilità que aquest polític relativament desconegut fos elegit president del Consell Nacional de Transició (CNT) el 15 d'abril.

El CNT substituïa l'Assemblea Nacional en tant que "parlament provisional". L'integraven uns 105 membres, dels quals 48 votaren a favor de N'Guendet. El mandat del CNT s'estenia uns 18 mesos i, entre les tasques encomanades, hi havia l'elaboració d'una nova constitució. La renúncia de Djotodia ha deixat en mans de N'Guendet la presidència de la república, però tan sols de manera provisional.

Aquests balls de càrrecs a Bangui i a N'Djamena difícilment tindran gaire rellevància per a les milícies combatents. Les milícies que provenen de Séléka fa temps que s'han sentit més o menys alienades de Djotodia i de la direcció política de Bangui. I les milícies anti-balaka realitzen les seves operacions cada vegada més deslligades de les estructures de l'etapa Bozizé.

Els municipis del referèndum del Nou de Novembre

Continuem la nostra sèrie sobre el Referèndum del 9 de novembre del 2014 sobre l'estatalització/independència estatal de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Som a sis de gener i no sabem la via. Però és molta la gent que assum que es farà a través d'una "consulta no-referendària" en el marc d'una llei del Parlament del Principat. Aquesta és l'assumpció que, per exemple, fa el Partit Popular de Catalunya que ja ha advertit que en els municipis en els quals governa (amb una població agregada de més de 200.000 persones) no es farà cessió de dades del padró a l'Idescat, una de les passes necessàries d'acord amb la Llei de Consultes (l'actualment en tràmit i la que continua impugnada per un recurs encara no resolt del Tribunal Constitucional d'Espanya). El PP ha sol·licitat que el PSC-PSOE faci el mateix anunci. Si el PSC-PSOE respongués afirmativament, i la Generalitat no trobés altra alternativa, és possible que no hi hagi un cens vàlid de municipis del nostre entorn: Esplugues de Llobregat, l'Hospitalet, Cornellà, es Pi o es Vern. Barcelona, governada per CiU, escaparia a aquesta lògica.

Aquesta possibilitat torna a obrir la qüestió de la territorialitat. Des de sectors de l'esquerra independentista dels Països Catalans encara es demana un tot o res sobre l'exercici del dret d'autodeterminació. En canvi, la posició majoritària tendeix a considerar que cal ser tàctics en aquest aspecte. Ara bé, hi haurà prou cintura tàctica com per tirar endavant el referèndum del Nou de Novembre encara que no participen tots els municipis. Un boicot per part del PP i del PSC-PSOE només afectaria una petita part territorial de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'acord amb la línia tàctica abans esmentada, lo lògic seria tirar pel dret i comptar amb els territoris on la situació política permeti fer el referèndum i fer-lo executiu?

Cinc vies per a dues qüestió i un únic referèndum

Al voltant del "procés" (és a dir, la transició des de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya a una hipotètica República Catalana del Principat) s'han estructurat expressions com la "tercera via". Però realment hi ha un tercera via? I si hi ha una tercera via, com cal explicitar les altres dues vies? I s'esgota tot en aquest esquema? El caràcter del procés, que és essencialment binari, es mou en dicotomies com "Independència/Dependència", "Separació/Unió", "Catalunya/Espanya". Tot i així, podem identificar no tan sols un tercera, sinó una quarta i una cinquena. Vegem-les.

Primera via (Sí/Sí):. Assignem la primera via a la "via independentista". En primer lloc perquè, demoscòpicament, és la majoritària i també perquè és clarament hegemònic a la major part de les 41 comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. En segon lloc perquè aquesta és la via que obre el debat. No obstant, també hi haurà qui s'estimarà més considerar-la com "la hipòtesi alternativa" (H₁) i reservarà el lloc preeminent a "la hipòtesi nul·la" (H₀) que nosaltres tractarem com a "segona via". El creixement experimentat per aquesta primera via, alhora, ha fet que sigui una via ben diversa, solcada per oposicions de l'estil "vell independentisme/nou independentisme", però també de "independentisme incondicional/independentisme condicional". El mínim comú denominador d'aquesta via és la constitució, a Catalunya-Principat, d'un estat independent, de vegades esquematitzat en la consigna "primer independència, i després ja veurem". Deixant de banda l'independentisme més purament apolític (en el sentit de Daniel Cardona), és patent que diverses tendències polítiques, socials i nacionals marquen uns "mínims irrenunciables". No és estrany, doncs, que en la primera via apareguin també crides a la "regeneració" i a un "país més just". Menys compartides són les consignes més específiques sobre la "República Catalana del 99%" o les d'"Independència per Canviar-Ho Tot". La qüestió de l'estatus de la "llengua catalana" en el futur estat també ha estat matèria de debat (oficialitat, co-oficialitat, no-oficialitat) com també el contingut identitari en termes més generals (amb una creixent difusió de la idea d'un estat que respecti la pluralitat de sentiments i adscripcions nacionalitàries). Un altre debat, esperonat particularment per l'esquerra independentista, és l'articulació de la futura "República Catalana Independent" en el marc general dels "Països Catalans". Finalment, no hem d'oblidar que en aquesta primera via també apareixen veus defensores, des d'un "Estat Català Independent" d'articulacions diverses amb el nostre entorn "ibèric/espanyol", "europeu/mediterrani" i mundial.

Segona via (No): La segona via és la que també podem considerar com la "hipòtesi zero", defensora de l'estatus vigent. De moment, el corrent majoritari d'aquesta via ha ofert ben pocs arguments, i s'ha centrat en la defensa de la "legalitat vigent". Tant és així, que ni tan sols no ha aparegut encara cap força rellevant que defensi el vot negatiu a la primera qüestió del referèndum del Nou de Novembre. Davant del referèndum, la posició majoritària és hostil no tan sols a participar-hi sinó a permetre que s'hi faci. Seria, però, injust estendre aquesta imatge antidemocràtica a tota la "segona via". Per exemple, hi ha sectors que refusen l'acusació de conservadorisme i proposen, alternativament, mesures de canvi de règim, en forma d'una Tercera República Espanyola. D'altres, insisteixen en una defensa de la "unitat d'Espanya" fonamentada en arguments racionals, particularment de caràcter historicista i identitari, però també complementats amb anàlisis econòmiques, polítiques i socials, sobre la inviabilitat o inconveniència d'un "estat català independent".

Tercera via (Sí/No): La tercera via es presenta com el "camí del mig" entre els dos extrems que representen les dues vies anteriorment citades. Val a dir, que un gruix rellevant d'aquesta "tercera via" no és més que una expressió vergonyant de la segona. El descrèdit de l'espanyolisme fa que figures objectivament unionistes tendeixen a la formulació de "tercera via". Gràcies a la intercessió de sectors de CiU i d'ICV, la "doble pregunta" permet l'emissió d'un vot de "Sí/No" (favorable a un "estat català" però no a la independència del dit estat). Els partidaris del "Sí/No" consideren que una victòria d'aquesta opció i la consegüent proclamació d'un "estat català" seria la porta d'entrada a la transformació d'Espanya en un ens federal/confederal. En certa manera, recullen la tradició del Sis d'Octubre, en la qual Companys esperava que l'Estat Català seria el primer baluard d'una renovada República Federal Espanyola. No obstant, cal recordar que en la "tercera via" també hi caben uns altres federalistes... els federalistes europeus.

Quarta via (No/Sí): En realitat, si la tercera via és el camí del mig entre la primera i segona, és possible una perspectiva que consideri que primera, segona i tercera via no són més que segments d'una mateixa "direcció". Els sectors que se senten interpel·lats pel "procés" i pel "referèndum", però no en el caire de les "respostes acceptables", han assajat una "quarta via". D'una banda, hi ha els sectors independentistes que han pres la tradició antiestatista del moviment llibertari. De l'altra, hi ha sectors llibertaris o autonomistes que han copsat la via que obre una alienació massiva respecte de l'estat vigent tal com la que es produeix des de fa uns anys a la Comunitat Autònoma de Catalunya. El "No/Sí" fou la resposta gairebé automàtica a la formulació estatista de la doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que sigui independent?". De moment, sembla que aquesta resposta "No/Sí" serà nul·la. D'altres elements de la quarta via han recordat que un "No/Sí" implicaria votar a favor d'un "estat independent" i no pas d'una "independència de Catalunya" no explícitament estatista. Com la tercera via, des d'amples sectors de la primera via es veu aquesta quarta via com un intent matusser que, conscientment o inconscientment, afavoreix la segona via. En la quarta via també cal comptar-hi sectors que consideren que el referèndum del nou de novembre és insuficient, ja que consideren que el "dret de decidir" és el dret de decidir-ho tot, no només les fronteres estatals.

Cinquena via: Cal afegir encara una cinquena via. Si la quarta via és apartar-se de l'eix primera-tercera-segona via, la cinquena via no s'aparta únicament de les "respostes vàlides" sinó de la mateixa "pregunta" o del mateix supòsit. En general, la cinquena via considera irrellevant tot el "procés sobiranista" i que, amb independència, de si guanya cap de les dues respostes o la intermèdia, tot continuarà igual. La cinquena via, sens dubte, inclou estudiadíssimes anàlisis sobre la "superació" de les "identitats nacionals" o de la "necessitat" de trencar amb el sistema d'estats-nacions. Ara bé, des de la primera via s'arrufa el nas davant de l'oportunitat d'aquestes anàlisis, i de com s'esgrimeixen de vegades únicament contra la perspectiva d'un estat català (i no, més generalment, contra els més de 200 estats existents a tot el món). De totes formes, més enllà de les anàlisis, la cinquena via també inclou posicions menys madurades i més espontànies, i que poden acabar per nodrir en bona mesura l'abstenció el proper nou de novembre.

El ministeri Margallo i la internacionalització del 'procés català'

En el marc del moviment català d'alliberament nacional han sovintejat les crides a "internacionalitzar" la "qüestió catalana". També hi ha hagut qui ho posat en dubte, en la mesura que la "qüestió catalana", des de la perspectiva catalana, és una "qüestió" vinculada a l'ocupació/assimilació exercida pels estats espanyol i francès i, per tant, entesa en un marc de relacions bilaterals (o trilaterals). Una de les raons per "internacionalitzar" era evitar la cantarella típica de la "comunitat internacional": "això és un fet intern 'espanyol'". En el diari 'El País' llegim que el ministre d'Afers Exteriors espanyol ha tramès un report de 210 pàgines, estructurades en bona part com un catecisme, a les legacions (129 ambaixades i 92 consolats) que "Espanya" té repartides "por el extranjero". No hi ha pas dubte que l'unionisme més entenimentat ja haurà posat el crit al cel d'aquesta nova visibilització del caràcter "internacional" del conflicte "Espanya/Catalunya". Però el report de Margallo, sobretot, cerca oferir un argumentari comú contra les qüestions que poden rebre, des de l'estament autòcton corresponent, ambaixadors, cònsols i la resta de personal diplomàtic i administratiu.

És curiós que l'argumentari s'hagi inspirat en la "campanya pel no" que el govern Cameron realitza de cara al referèndum escocès del 14 de setembre del 2014. Potser l'hauran de reciclar finalment i començar a fer "campanya pel no" per al referèndum principatí del 9 de novembre del 2014. Justament aquell referèndum "que-no-es-farà-mai-mai-mai-mai".

L'impost de circulació per a vianants entrarà en vigor un any abans del previst

Entre els anuncis del que va ser, ahir, el darrer Consell de Ministres, la premsa ha passat de puntetes per un dels més espinosos: l'impost de circulació per a vianants. Aquest impost, recolzat en una directiva comunitària, ja s'aplica a diversos països de la Unió Europea, però no era previst la seva entrada en vigor en l'estat espanyol fins l'1 de gener del 2015. Ara, la vicepresidenta Sáenz de Santa María ens diu que entrarà en vigor ja en el 2014, per bé que els vianants no hauran d'abonar l'import, uns 100 € per persona i any, fins l'1 d'octubre del 2015. No hi ha dubte que el govern espanyol ha de quadrar uns pressupostos que fan aigües, però els experts alerten dels efectes negatius que aquesta taxa tindria sobre l'activitat econòmica i, especialment, per al turisme.

Ahir, Twitter anava ple de comentaris que consideraven que aquesta és una nova raó en pro de la independència. Oblidaven dir que, si el Govern de la Generalitat s'oposa a la mesura, és senzillament perquè exigeix que el govern espanyol respecti el caràcter autonòmic de l'impost de vianants, en virtut de l'annex de la directiva comunitària que en el seu moment pactà el tripartit amb el govern de José Luís Rodríguez-Zapatero. Segons aquest acord, el 50% dels ingressos de l'impost de vianants serà per als governs autonòmics, mentre la resta se'l repartiran l'Administració Central i els municipis. La Generalitat ja anunciava ahir al vespre que interposaria un recurs de constitucionalitat contra l'entrada en vigor d'aquest impost, però cal recordar que només els recursos presentats per l'Estat suposen una suspensió efectiva de la norma impugnada.

Per avui dissabte hi ha previstes concentracions davant dels Ajuntaments contra l'impost de vianants.

La guerra al Sudan del Sud

El passat 14 de desembre del 2013, un motí en les Forces Armades del Sudan del Sud amenaçava directament el poder del president Salva Kiir. L'endemà, Kiir qualificava el motí d'intent de colp d'estat i anunciava que estat aixafat. El cas és que el dia 16, el conflicte esclatava de manera ja oberta, tant a Juba com a Jonglei. Des de llavors, les xifres de víctimes mortals es compten per centenars. El conflicte ha estat qualificat de diverses maneres. Molts comentaristes exteriors han posat èmfasi en divisòries nacionalitàries o etnoreligioses. Els comentaristes interns parlen d'una confrontació al si de les estructures de l'estat i de l'exèrcit, amb dos partits articulats al voltant, d'una banda, del president Kiir, i de l'altra al voltant de l'ex-vicepresident Riek Machar. Així, Kiir acusà Machar d'instigar el colp, mentre Machar ha dit que tot plegat ha estat veritablement un autocolp del mateix Kiir.

La República del Sudan del Sud esdevingué un estat independent el 9 de juliol del 2011, en un procés d'autodeterminació reconegut per Khartum i les potències internacionals. Abans i després de la consecució de la independència, la situació del país ha estat definida com de guerra permanent. L'actual Constitució Transicional de la República del Sudan del Sud concentra en el President de la República, a més de funcions representatives i executives, les de comandant en cap de les forces armades. El president té també atribucions especials per al nomenament i separació no tan sols de ministres, sinó també de governadors.

L'actual situació arrenca del febrer del 2013, quan el president Salva Kiir, en el marc de la reorganització de les forces armades, signà la retirada de més de 100 generals. Aquestes i altres mesures foren criticades fins i tot pel mateix govern i, particularment, pel vicepresident, Riek Machar. El mes de juliol, Kiir reestructurà el govern, i destituí Machar i un gran nombre de ministres. Machar acatà la destitució però acusà Kiir de comportaments dictatorials i anuncià la intenció de disputar-li la presidència en les eleccions previstes per al 9 de juliol del 2015.

En l'estructura institucional de la República del Sudan del Sud són tres les branques principals. La primera és la formada per les institucions de la República, la dels 10 estat, 86 comtats i administracions locals. La segona la constitueix el Moviment d'Alliberament del Sudan del Sud (SPLM). La tercera és constituïda per les forces armades: l'Exèrcit d'Alliberament del Sudan del Sud. Les reformes de Kiir afectaven totes tres. Algunes institucions de l'SPLM foren suprimides i el seu Secretari General, Pagan Amun, fou destituït.

Aquests conflictes poden llegir-se en clau ètnic. A Sudan del Sud viuen 62 grups nacionals reconeguts, dels quals un bon nombre són transfronterers amb Sudan-Khartoum, Centràfrica, Congo-Kinshasha, Uganda, Kènia i Etiòpia. Lingüísticament, una bona part d'aquests grups pertanyen a la família Nilo-Sahariana (dinka, nuer, bari, shil·luk), mentre d'altres, especialment al SO de la República, pertanyen a la família Ubanguiana (zande). La funció de llengua franca la realitza l'anglès, que és l'única llengua oficial, per bé que a Juba i a la Província d'Equatòria hom empra també una variant pidginitzada d'àrab. La correlació entre nacionalitat, llengua i religió és ben complexa. De fet, mentre la resta del Sudan Anglo-Egipci era nítidament de tradició musulmana, en el Sud conserva tota la força el substrat religiós autòcton. Damunt d'aquest substrat operen les diferents filiacions religioses, bàsicament cristianes i musulmanes. Prova d'això és que el president Kiir, tot i que és formalment membre de l'església catòlica (el principal grup cristià a la República) té un fill que es confessa musulmà. El president Kiir és de nació dinka, mentre l'ex-vicepresident Machar és nuer, i l'ex-secretari general de l'SPLM, Pagan Amum, és shil·luk.

Malgrat l'aparença d'arrengleraments de caire tribalista, el cert és que el conflicte dins de l'SSLM i de les forces armades té una vessant clarament de faccionalisme polític. En aquest sentit, encara no tots els caps militars i civils hi han pres decididament part. El conflicte que ara ha esclatat s'uneix a conflictes de natura més clarament tribal com els que hi ha hagut a Jonglei. Des de l'esclat obert de les hostilitats, s'hi han vist involucrades també les forces que Nacions Unides té desplegades en el territori, particularment ugandeses. El conflicte també ha aturat algunes operacions petrolíferes (les principals operadores són la China National Petroleum Corp, l'ONGC Videsh i Petronas.

Com en el cas de Centràfrica, l'economia sud-sudanesa és molt subdesenvolupada. De totes formes, a l'agricultura de subsistència, cal sumar-hi també una notable població dedicada a la ramaderia i diversos cultius comercials (cotó, cacahuet, goma aràbiga, canya de sucre, etc.). L'existència de recursos naturals (bàsicament el petroli, però també metalls, energia hidroelèctrica, fusta) permet importacions alimentàries des de les regions veïnes de Sudan-Khartoum, d'Uganda i de Kènia.

ERC: oposició lleial o entrada al govern

La proposta Mas de consulta sobre l'estat propi/estat independent per a l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya ha fet córrer prou rius de tinta. Una d'aquestes branques fluvials és la que té a veure amb la qüestió de si, ara que ja tenim qüestió(/ons) i data (9 de novembre del 2014), el govern Mas ha de remodelar-se per tal de deixar espai a consellers de (o proposats per) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Fa deu anys, quan ERC experimentà un creixement electoral respecte de les eleccions del 1999, hi hagué poca discussió sobre l'entrada en el govern (el primer tripartit, amb el trio Maragall-Carod-Saura). Fins i tot, semblava que l'única alternativa a formar el tripartit, era una coalició entre CiU i ERC. La tercera via, la de romandre a l'oposició, era blasmada dins i fora d'ERC en considerar-la un signe d'inmaduresa. Aquests blasmes dificultaren, però no impediren, el posicionament contrari d'ERC a l'Estatut del 2006 (l'Estatut de la Moncloa, pactat entre Zapatero i Mas, cepillado d'Alfonso Guerra inclòs) i la consegüent sortida d'ERC del govern Maragall. Ara bé, en les eleccions de la tardor del 2006, la direcció d'ERC reedità el tripartit i, de nou, l'única alternativa que consideraren, ni que fos remotament, fou la del pacte amb CiU. Les pintades anònimes de CiU-ERC caigueren en sac foradat tant en el 2003 com en el 2006. La major complexitat de l'espai polític parlamentari des del 2010 (de cinc grups parlamentaris hom passà a set) han fet que aquesta mena de pintades hagin estat més escadusseres en temps recents.

Naturalment, el canvi operat en ERC no és més que la conseqüència (i causa) de càlculs electorals especialment hàbils per part del tàndem, altrament contradictori i dinàmic, format entre Junqueras i Rovira. Comentaristes afins atribueixen el canvi a una transformació més profunda:

- En el 2003-2011, un pacte CiU-ERC era dificultat per la lògica política de l'autonomisme. Aquest pacte hauria dificultat les complicitats de la Generalitat bé amb el PP estatal (a través d'un pacte "legislatiu" amb el PP al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles) o bé amb el PSOE estatal (a través del pacte de govern amb el PSC-PSOE). Els motius d'aquesta dificultat ja els vam comentar l'octubre del 2007.

- Del 2011 ençà, les dificultats provenen d'una altra consideració. Un pacte CiU-ERC suposaria crear una mena de "Front Catalanista" que disminuiria les capacitats de "nedar i guardar la roba" (governar i mirar-s'ho). D'una banda, el "Front Catalanista" contribueix a enfortir, paradoxalment, l'espai polític espanyol, en el qual el "catalanisme" seria un moviment més, complementari als eixos polítics tradicionals (conservadors-democristians-liberals-socialdemòcrates) i adscribible al "regionalisme/autonomisme". De l'altra, un govern de CiU-ERC deixaria l'oposició en "males mans".

És aquesta darrera consideració la que ha esgrimit Rovira per anunciar que ERC romandrà a l'oposició. Un pacte CiU-ERC disminuiria la capacitat d'aquestes formacions per "liderar el procés". El "procés" ha de servir per crear lleialtats transclassistes i transideològiques, però això no seria efectiu si el "procés" quedés vinculat directament a les polítiques concretes del govern Mas. Amb Junqueras com a cap d'oposició, ERC manté prou ambigüitat per no tacar-se massa amb la "gestió". Ja li arribarà el moment quan, si les enquestes l'encerten, ERC "supera" CiU.

El Consell Ibèric de Carles Viver Pi-Sunyer

Diuen que la natura no fa salts. Fa una setmana hom va convertir la reivindicació d'un referèndum sobre la independència en un referèndum amb tres respostes (no-estat; estat dependent; estat independent). La proposta del Consell Ibèric llençada pel Consell Català sobre la Transició Nacional suma una altra baula.

Així doncs, tindríem una graduació sobre les relacions entre "Catalunya" i "Espanya" gairebé de natura contínua:
- l'assimilació directa dins "Espanya", amb desaparició de qualsevol entitat administrativa que dugui el nom de "Catalunya". Proposta típica del "nordestismo" i, de moment, marginal.
- la regió sense valor administratiu (o amb un valor limitat). És a dir l'estatus de l'època franquista.
- la Comunitat Autònoma (o regió autònoma), que és la fórmula vigent actual i la que també hi hagué en temps de la Segona República Espanyola.
- l'entitat federada (dita "regió", "país" o "estat") de la Federació Espanyola, proposta virtualment defensada pels "federalistes".
- l'estat confederat, lligat per vincles "confederals" amb el Regne d'Espanya. És la proposta "confederalista" de Duran-Lleida.
- l'estat lliure associat al Regne d'Espanya.
- la República Catalana vinculada al Regne d'Espanya a través de la participació en un Consell o Conferència bilateral que, en la proposta de Viver Pi-Sunyer, s'ampliaria a la República Portuguesa i al Principat d'Andorra (i, why not, al Domini de Gibraltar).
- la República Catalana sense vincles amb el Regne d'Espanya més enllà dels que pugui tindre amb altres estats.

Viver Pi-Sunyer podria protestar i dir que el Consell Ibèric no és incompatible amb la República Catalana Independent. Si acceptem l'analogia amb el Consell Nòrdic, el Benelux o el Consell Britànic-Irlandès, la pertinença a aquesta mena d'organitzacions internacionals no és incompatible amb la independència.

No obstant, hom podria protestar encara per un altre punt de l'esquema abans assenyalat: el fet que és un esquema unidimensional, exclusivament vinculat a les relacions "Espanya"-"Catalunya". O una encara més profunda: la de concebre encara les relacions territorials a través de divisions tancades i jerarquitzades, per comptes de xarxes difuses amb lligams inhomogenis.

La suspensió de l'autonomia d'Irlanda del Nord (1972) i el PP de Catalunya

La partició d'Irlanda, consagrada per la Government of Ireland Act (1920), es va fer efectiva quan el Parlament d'Irlanda del Nord, creat arran d'aquella llei, i constituït el 7 de juny del 1921, va sol·licitar al monarca britànic que la jurisdicció del Parlament i del Govern de l'Estat Lliure Irlandès no es fes extensiva als sis comtats nord-orientals. El territori d'Irlanda del Nord cobria la major part de l'Ulster, i per això les dues denominacions esdevingueren intercanviables en el llenguatge polític. El citat Parlament d'Irlanda del Nord va durar cinquanta anys, fins que fou suspès el 30 de març del 1972, i definitivament abolit per la Northern Ireland Constitution Act (1973). És aquesta suspensió d'autonomia la que ara esgrimeix el PP per dir que una suspensió anàloga en el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya no trencaria pas la continuïtat constitucional. Curiosament, aquella suspensió fou dictada aparentment des de Londres per evitar els abusos dels unionistes/lleialistes/protestants (que controlaven les institucions nord-irlandeses) envers els republicans/nacionalistes/catòlics.

Les autoritats britàniques havien sabut sempre emprar les línies divisives internes d'Irlanda per sostindre el seu domini. A final dels anys 60, contra el creixent moviment estudiantil (que trencava barreres sectàries) alimentaren la reacció, vehiculada a través del Royal Ulster Constabulary (RUC) i dels segments més fonamentalistes del protestantisme. Les agressions contra marxes pels drets civils, que denunciaven la discriminació patida per la població catòlica, donaren pas a una escalada de les topades intersectàries. El 14 d'agost del 1969, el govern unionista sol·licità el desplegament de l'exèrcit britànic. Aquest desplegament significà que que el control de la seguretat del territori fou transferit del govern autònom a les autoritats militars. L'actuació militar elevà els greuges de la població catòlica. Això va fer que fins i tot el partit socialdemòcrata, l'SDLP, abandonés el Parlament d'Irlanda del Nord el 15 d'agost del 1971. Foren soldats britànics els que perpetraren la massacre del 30 de gener del 1972, disparant contra una marxa pels drets civils. Sota el pretext de posar pau entre "catòlics" i "protestants" i contindre les organitzacions paramilitars "unionistes" i "nacionalistes", el govern de Londres sol·licità del govern nord-irlandès el traspàs de totes les funcions sobre ordre públic que encara eren en mans de les autoritats autonòmiques. Davant la negativa, el 30 de març del 1972 s'aprovà la Northern Ireland (Temporary Provisions) Act 1972, les mesures de les quals es feren definitives amb la Llei Constitucional d'Irlanda del Nord (1973). Aquesta Llei, però, anà acompanyada de la Northern Ireland Assembly (1973), per la qual s'establia una nova Assemblea d'Irlanda del Nord que substituïa el Parlament abolit. Alhora, la Llei Constitucional és encara vigent en l'actualitat, i és la base de l'estatus d'Irlanda del Nord, a la qual hom reconeix de facto el dret d'autodeterminació sobre les seves relacions amb la República d'Irlanda i amb el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord.

La qüestió 0 abans de la 1 i de la 2: Volem desobeir?

Ja tenim la qüestió i la data. Bé, dues qüestions anidades. La primera, més indecisa, fa "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?". La segona, vinculada a la primera, diu "En cas afirmatiu, ¿vol que aquest Estat sigui independent?". La data, d'altra banda, serà el diumenge 9 de novembre del 2014. Quant a la via, de moment, tenim l'acord parlamentari subscrit per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP-AE.

En primer lloc, com a qüestió 0, apareix la substanciació d'aquesta consulta/referèndum. El més probable és que hom faci mans a la Llei de Consultes, bé la vigent (impugnada i suspesa davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de l'actualitat en fase de tràmit al Parlament de Catalunya. També és oberta, recordem-ho, la via estrictament referendària que hauria de passar per les institucions espanyoles.

És rellevant que una de les forces autoexcloses, el PSC-PSOE, insisteixi ara en la "legalitat". O que també ho faci CiU. Ara bé, cal que responguem ja ara a la qüestió 0. Si és negativa la resposta, l'acord parlamentari quedaria en un no res.

Fóra, però, incorrecte romandre a la qüestió 0 i mantindre una attitud indiferent envers quelcom que ha galvanitzat tant la gent com l'acord del 12 de desembre. De fet, ara se'ns apareixen sentiments similars als viscuts l'abril del 2010 quan Esplugues Decideix va decidir tirar endavant la consulta sobre la independència del 20 de juny del 2010.

Hi ha qui ha remarcat, en comparar la consulta del 2014 amb la del 2009-2011 ("Esteu d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"), la senzillesa formal dels enunciats. Res de referències gratuïtes a la Unió Europea. Ara bé, tampoc referències a un "estat social i democràtic de Dret". Tanta nuesa esfereix alguna persona. Què és un "estat"? Què és un "estat independent"? No cal endinsar-s'hi gaire. Marx deia que un estat és el comitè executiu de la classe dominant de torn. La forma implítica de l'estat futurible és el d'una república democràtico-burgesa, situada en l'òrbita de la Unió Europea i de l'OTAN. Tot plegat, poc falaguer. Però no hem d'oblidar que no partim d'una "tabula rasa", sinó d'una Comunitat Autònoma de Catalunya integrada en el Regne d'Espanya, que és membre de la Unió Europea i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Quan ens demanen si volem quelcom, hem de pensar també en allò que ja tenim i en si convé o no substituir-ho per allò nou. És clar que la desobediència també implica la voluntat de deixar de ser interpel·lat per ser interpel·lador.

Els enunciats potser són senzills, però les dues qüestions i el seu anidament és farragós. No són poques les veus que blasmen CDC, ERC i la CUP per haver acceptat aquest nyap.

En primer lloc, caldrà aclarir qui pot votar a la segona qüiestió. ¿Només els que hi votin afirmativament la primera? Si és així, els partidaris del "no" de la primera, no podran sumar-se al "no" de la segona. Sembla que l'acord considera que la segona qüestió és únicament adreçada als que diguin sí a la primera. Si és així, però, una marca en la segona qüestió anul·laria un vot negatiu (o en blanc) de la primera qüestió? Com evitar que hi hagi vots "no/no" (o "no/sí", o "blanc/sí", o "blanc/no")?

Tot plegat, ens condueix a les qüestions del recompte i de l'executivitat. El referèndum/consulta ha de ser vinculant, en el sentit d'orientar la política de la Generalitat en un sentit preestablert (amb opcions nítides per a cada resultat possible). També cal fixar prèviament els requisits de quòrum (participació) i de percentatge (majoria simple, 50%, etc.) de cadascuna de les dues qüestions binàries.

Crec que no és necessari fixar un quòrum. Que, en la primera qüestió, hauria de guanyar l'opció explícita més votada (el sí o el no). La segona qüestió no s'hauria de condicionar individualment i caldria recomptar-la de manera separada. Ara bé, el resultat de la segona qüestió únicament hauria de ser rellevant si ha guanyar prèviament el sí de la primera qüestió.

La meva opció és el "Sí/Sí", però cal respectar les altres opcions representades en la Unitat Popular. Cal respectar l'abstenció. Cal respectar el vot en blanc o el vot nul a una de les qüestions o a totes dues. I també les diferents combinacions de vots explícits (inclosa el "No/Sí" que vol dir no a l'estat i sí a un estat independent com a mal menor). Però, primer, hem de respectar la qüestió 0. I la Unitat Popular hi ha de fer una resposta unívocament afirmativa i sempre dependent dels interessos de la revolució mundial.

El Cinquè Centenari de la redacció de "El Príncep", de Maquiavel

El 10 de desembre del 1513 és la data que du una lletra de Niccolò Machiavelli adreçada a Francesco Vettori. Vettori era llavors l'ambaixador florentí a la cort papal de Lleó X. Machiavelli era llavors exiliat de Florència, en l'Albergaccio, un mas de propietat seua situat en Sant'Andrea in Percussina. La lletra es famosa essencialment per aquest paràgraf:

E perché Dante dice che non fa scienza sanza lo ritenere lo havere inteso - io ho notato quello di che per la loro conversazione ho fatto capitale, e composto uno opuscolo De principatibus; dove io mi profondo quanto io posso nelle cogitazioni di questo subietto, disputando che cosa è principato, di quale spezie sono, come e' si acquistono, come e' si mantengono, perché e' si perdono. E se vi piacque mai alcuno mio ghiribizzo, questo non vi doverrebbe dispiacere; e a un principe, e massime a un principe nuovo, doverrebbe essere accetto: però io lo indirizzo alla Magnificentia di Giuliano. Filippo Casavecchia l'ha visto; vi potrà ragguagliare in parte e della cosa in sé e de' ragionamenti ho hauto seco, ancora che tutta volta io l'ingrasso e ripulisco.

Per aquesta raó hom ha triat el 10 de desembre del 2013 com a data per commemorar "El Príncep", una de les obres sobre teoria i pràctica polítiques que ha sabut resistir millor el temps malgrat (o precisament per) haver estat redactada amb la vista posada en els problemes més prements de la política del moment. En tot cas, el 10 de desembre, Maquiavel ja sembla haver arribat a un redactat final, tret del darrer capítol (Esortazione a liberare l'Italia dalle mani dei barbari), potser el més compromès, que és de redacció més tardana.

Com expressa ja a Vettori, l'obra havia de ser dedicada a Giuliano de' Medici. El 1513 havia estat el gran any de Giuliano. Entre els títols assolits que ho reflecteixen hi ha el vicari de Soragna; noble romà; governador perpetu de Parma, Piacenza, Reggio Emilia i Modena; capità general de la Santa Església Romana. Hom també ha citat altres "prínceps" com a inspiradors de Maquiavel, particularment Cèsar Borja, però també el rei Ferran II d'Aragó. La figura de Giuliano topà, però, amb certs límits. La lògica d'aliar-se amb tal o tal bàrbar contra tal altre s'imposava. En el 1515, Giuliano s'hi casa en la cort del rei de França amb Filiberta de Savoia i el matrimoni rep el títol de Ducs de Nemours. Aliat amb el rei cristianíssim i el papa, Giuliano era l'aspirant a ocupar el tron de Nàpols una vegada foren foragitades les tropes del rei catòlic. Els plans foren capgirats per la mort de Giuliano el 17 de març del 1516. Com que l'objectiu de la dedicatòria, al capdavall, era recuperar el favor medicià, Maquiavel tingué prou amb substituir en la dedicatòria el nom de Giuliano pel del nou príncep, Lorenzo de' Medici.

La circulació de l'obra en vida de Maquiavel fou purament manuscrita. No fou impresa fins el 1532, cinc anys després de la mort de Maquiavel.

L'obra ha tingut les més diverses lectures. No són pocs els que l'han interpretat com una sàtira del poder tirànic, i han posat de manifest els contrastos entre allò que declara el text i les idees i pràctiques polítiques del mateix Maquiavel. La majoria, però, l'ha llegit de manera literal. Alguns prínceps semblen haver-lo tingut privadament en algun moment de la vida com una lectura profitosa: l'emperador Carles V, el rei Enric VIII d'Anglaterra, la reina Caterina de França, Thomas Cromwell. Entre els primers condemnadors hi ha Reginald Pole, Jeronymo Osorio i Ambrogio Caterino Politi, les crítiques dels quals impulsaren l'Església a incloure'l entre l'índex de llibres prohibits (1559). Curiosament, en els països catòlics, el maquiavelisme era vist com un dels productes del protestantisme i, inversament, és presentat com una eina catòlica per part dels protestant. Un exemple d'aquestes associacions el tenim explicitat en el "Discurs contra Maquiavel" (Ginebra, 1576), obra d'Innocent Gentillet. Gentillet, refugiat hugonot, titllà "El Príncep" de "Alcorà dels cortesans", i l'associà amb la reina Caterina i la matança de la nit de Sant Bartomeu del 1572. En el segle XVII, Maquiavel és blasmat pels autors catòlics contrareformistes (Giovani Botero, Justus Lipsius, Carlo Scribani, Adam Contzen, Pedro de Ribadeneira i Diego Saavedra Fajardo), que consideren que el seu príncep és massa violent i belicós, i que l'astúcia política ha de recolzar en l'impuls de la industriositat dels súbdits. Així, la teoria política oficial del Sis-Cents s'estima més Tàcit com a referent de realisme polític que no pas Maquiavel. En el Set-Cents, els corrents racionalistes i il·lustrats valoren de vegades positivament el realisme polític de Maquiavel. Encara hi ha condemnes, com la del rei Frederic de Prússia que hi escriu una crítica de sabor volterià titulada "Anti-Maquiavel" (1740). Jean-Jacques Rousseau interpreta la condemna eclesiàstica de "El Príncep" d'una manera que farà fortuna: "La cort de Roma va prohibir severament el llibre: bé que ho crec! És precisament ella qui el desplega més eficaçment". Més tardanament, l'opuscle ha generat comentaris més o menys aprovatius entre les més diverses tendències. Ja hem citat Cromwell i encara hom pot citar altres líders, tant de la Revolució del 1640 com de la del 1688, de la Revolució Americana del 1776, de Napoleó (entre els papers imperials capturats després de la batalla de Waterloo n'hi havia comentaris al llibre) i de gàngsters com John Gotti o Roy DeMeo (que el tingueren com la "Bíblia de la Màfia"). Mussolini va publicar a la revista Gerarchia un "Preludio al Principe" (1924). Gramsci s'erigeix com un nou Maquiavel i als Quaderni del carcere parla sovint del vell, i interpreta el rol del partit comunista com el del "príncep modern". Les lectures i crítiques de Gramsci sobre aquest particular tornen a reproduir els esquemes de les lectures i crítiques de Maquiavel dels segles precedents.

La República Centrafricana sota Djotodia

Des del mes de març passat, semblava que la situació a Ubangui-Xari era estable dins de la gravetat. L'accés al poder de Michel Djotodia, de fet, havia estat reconeguda internacional a la Cimera de N'Djamena del mes d'abril. El mes de maig, el primer ministre, Nicolas Tiangaye formulava la prevista sol·licitud al Consell de Seguretat de Nacions Unides de trametre una força internacional de pau. Alhora, es formulaven càrrecs per crims contra la humanitat i d'incitació al genocidi contra el deposat president François Bozizé, càrrecs merament formularis en tant que Bozizé havia escapat del país des del 24 de març.

Malgrat això, o precisament per això, el conflicte armat continuà. Les denúncies de casos de violacions, tortures, assassinats i desaparicions cresqueren particularment a partir del mes de juny, així com les denúncies de recrutament de menors d'edat. Entre el juny i l'agost, més de 200.000 persones van haver d'abandonar casa seva. El mes d'agost, es reprenia plenament el conflicte entre les forces de la Séléka i els partidaris de Bozizé. Alhora, també dins de les diferents forces que integren la Séleka (CPJP, CPSK, FDPC, FPR, UFDR) augmentaven les dissensions. El govern francès, ja des del mes d'agost, ha demanat una "intervenció" per aturar el "genocidi". La política imperialista francesa, tres mesos després, sembla requerir ja una intervenció militar unilateral.

Des del mes d'agost opera el Front pel retorn de l'ordre constitucional a Centràfrica (FROCCA), impulsat per François Bozizé, que encara es considera el "president constitucional". Bozizé i el FROCCA han tingut cobertura en els mass media francesos.

Djotodia va voler cobrir les aparences constitucionals poc després d'haver pres el poder. El 31 de març del 2013 va nomenar un govern de 34 membres, presidit per Tiangaye. Aquest govern era integrat únicament per nou membres declarats de Séléka, a més d'uns altres vuit representants de partits de l'oposició a Bozizé. La resta de membres eren formalment independents ("representants de la societat civil"), i un altre dels ministres havia de fer de pont amb els partidaris de Bozizé pels seus vincles personals amb el president deposat.

El 6 d'abril del 2013, Djotodia signà un decret per a la formació d'un Consell de Transició, que va fer la primera sessió el 13 d'abril. En aquella primera sessió elegiren Djotodia com a president provisional de la República. Fins i tot els dirigents regionals més vinculats a Bozizé acceptaren Djotodia, si bé amb el títol més precís de "cap d'estat de la transició", en el benentès que Djotodia no es presentaria a les futures eleccions presidencials.

La pressió internacional va fer que Djotodia anunciés el mes de setembre la dissolució de Séléka com a força militar. Una part dels combats (a Bossembele, a Bossangoa, etc.) que hi hagut posteriorment tenen a veure amb la resistència a aquesta dissolució i d'altres a la necessitat de finançar les milícies a través del pillatge, quelcom tràgic en un país on bona part de la població viu de l'agricultura no-comercial. Precisament, el camp centrafricà és cobejat per les "potencialitats" que ofereix a la introducció de cultius comercials (cotó, cafè, tabac), a banda dels interessos fusters i miners (diamants, or) i de la disponibilitat de força de treball per a la indústria (alimentària, tèxtil, calçat, etc.)

El seguiment de la premsa internacional, francesa en particular, sobre el conflicte amaga poc aquests interessos. La duresa del conflicte s'expressa en els centenars de milers de persones desplaçades. Per tal de justificar una intervenció militar, des de la premsa internacional es presenta el conflicte com una baula més en la "lluita de civilitzacions" entre cristians (Bozizé) i musulmans (Djotodia), i s'assenyalen imaginats vincles entre organitzacions fonamentalistes (musulmanes como Boko Haram o cristianes com el Lord's Resistance Army) i les milícies de la Séléka (majoritàriament musulmans) o els grups de vigilància autodenominats "anti-balaka" (majoritàriament cristians). És la combinació de la tradició religiosa i dels diferents grups ètnics la que, segons Hollande, justifica intervindre per "evitar un genocidi" o potser per desencadenar-lo del tot.

La Unió Europea i les protestes contra Ianukovitx

És simptomàtic com, en els darrers mesos, ha desaparegut la referència a la "Unió Europea" en la futura qüestió del futur referèndum sobre la independència catalana. El setembre del 2009, hom va combregar a Arenys amb aquesta qüestió: «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». En els darrers quatre anys molt ha plogut sobre el prestigi de la Unió Europea arreu. Les institucions europees han estat del tot incapaces de projectar una imatge diferenciada a la dels grans governs europeus, particularment de l'alemany, i no són més que una de les potes de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Qualsevol indici "federalista" ha desaparegut. És ben cert que des de l'esquerra consegüent sempre s'ha dit que qualsevol "unió europea" en clau capitalista o és un projecte utòpic o un projecte reaccionari. La part utòpica és la que representen les institucions polítiques de la UE, i la part reaccionària és la que actua senzillament de corretja de transmissió dels interessos del gran capital financer internacional. La sensació d'abandonament respecte de la UE és viscuda per sectors ben diversos del moviment d'alliberament nacional català, particularment pels qui hi havien dipositat esperances històriques. Encara persisteix, però, la sensació que la UE, l'OTAN i altres institucions "supraestatals" són una garantia contra una possible agressió militar oberta per part de l'estat espanyol, per bé que cada dos per tres dirigents de la UE demostren com de poc justificable pot arribar a ésser aquesta sensació.

El cas és que la "Unió Europea" ja no apareix en les qüestions proposades des dels més diversos rodals per al referèndum. I això quan fa només uns mesos, les anàlisis demoscòpiques mostraven com el suport majoritari a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en estat independent tornava minoritari en la perspectiva d'un estat independent que no fos membre de la UE. Alguns juristes han defensat calladament, la caiguda de la referència a la UE en el referèndum per evitar que aquest quedi invalidat després de guanyar-lo si un estat català hagués d'estar-se fora de la UE (i per tant, no fos possible assolir "l'Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"). Hi ha un cert consens que correspondrà al futur estat català decidir si sol·licita o no l'adhesió a la UE i a l'OTAN i que, juntament amb aquestes organitzacions, caldrà negociar la situació provisional derivada de la independència.

Algú podria pensar que aquest procés demostra com l'euroentusiasme de molts catalans era degut, precisament, a la impotència de no tindre un "estat propi". Assolida l'homologació amb els "països normals" d'Europa, l'euroescepticisme camparia amb "normalitat".

Cal anar, però, amb cura amb les anàlisis basades en el binarisme euroentusiasme/euroescepticisme. A l'altra punta del subcontinent, a Ucraïna, hom assisteix ara a colossals manifestacions contra el president Viktor Ianukovitx. Els mitjans de comunicació ucraïnesos, russos i europeus en general, ho han avaluat com un esclat "pro-UE" contra el govern ucraïnès per haver abandonat l'acord d'associació d'Ucraïna amb la UE. Aquesta visió té, naturalment, part de raó. Ucraïna es troba clivellada per diverses polaritats geopolítiques est-oest: els usos lingüístics (entre la normalització de l'ucraïnès a l'oest i la normalització del rus a l'est i a Crimea), les adscripcions polítiques (Timoixenko vs. Ianukòvitx) i les fidelitats religioses (catolicisme romà - catolicisme uniata - Patriarcat de Kiev - ortodòxia autocèfala - ortodòxia autònoma). Aquestes polaritats tenen una traducció supranacional, amb un bàndol vist com a "pro-occidental" i un altre com a "pro-rus".

El principal motor de les protestes a Ucraïna, però, traspua la complexitat del moviment. Es tracta del Grup d'Acció de Resistència Nacional, integrat bàsicament per UDAR (Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma), el Partit de la Pàtria (de Timoixenko) i l'Associació 'Svoboda'. Mentre UDAR i el Partit de la Pàtria tenen vincles amb la CDU, Svoboda forma part de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals (entre els quals hi ha els partidaris francesos de Bruno Gollnisch, el Jobbik hongarès i el British National Party).

D'altra banda, la posició de Ianukovitx també té la seva complexitat. La composició social dels seus partidaris explícits no és gaire diferent de la dels seus opositors. El conflicte, però, té una base real, ja que diferents interessos econòmics de les classes dirigents tiren més cap a Occident o cap a Orient. En el decurs dels darrers anys, la balança sembla haver girat més cap a Moscou, davant de les perspectives gens falagueres d'una major integració econòmica amb l'Europa Occidental. Potser alguns sectors voldrien una solució de compromís, que mantingués l'Acord d'Associació amb la UE i els acords duaners amb Rússia. Però Moscou i Brussel·les tenen pressions pròpies per la realitat interna de Rússia i de la UE, i difícilment podran arribar a una entesa.

El malestar social a Ucraïna, mentrestant, es vehicularà en les manifestacions en contra (i a favor) del govern de Ianukovitx, davant l'absència d'una alternativa diferent a les proposades pels dos sectors de l'oligarquia ucraïnesa.

El creixement de C's i la polarització d'identitats nacionalitàries al Baix Llobregat

No són poques les veus que, des de les esquerres, mostren una incomoditat manifesta davant les dades demoscòpiques sobre els resultats de les futur(ibl)es conteses electorals a la nostra comarca: europees (primavera del 2014), municipals (primavera del 2015), espanyoles (tardor del 2015) i catalanes (tardor del 2016). Les dades mostren com qualsevol creixement de forces polítiques d'esquerres convencionals és limitat, fora del cas d'ERC que, precisament, si creix, és per allunyar-se d'aquest espai. L'ensulsiada del PSC-PSOE, a més de força relativa a la nostra comarca, no té indicis de produir una contrapartida exclusiva de benefici a ICV-EUiA: una de les raons és la migració de vot des del PSC-PSOE a C's. És natural que simpatitzants i militants d'aquestes formacions d'esquerres se'n facin creus, i lògic, fins a cert punt, que atribueixin el creixement (projectat) de C's o d'UPyD a una reacció identitària a l'identitarisme català que, segons ells, representaria l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i organitzacions afins (Súmate, etc.).

Potser fa de mal emprar el concepte "identitari" per a aquesta "polarització". Associem el mot "identitari" a sectors nativistes, ultradretans, etnicistes, quan, per contra, la polarització identitària que es viu al Baix Llobregat (i a la Comunitat Autònoma de Catalunya, en general) es basa en "identitats obertes". L'ANC i Súmate fan mans i mànigues per expressar la noció d'un independentisme català (del Principat) que no tan sols és plenament compatible amb la diversitat lingüística sinó també amb pertinences nacionals diverses, compartides o no. A l'altra banda del ring, C's empra formalment leit motivs propis del binacionalisme, insistint en la compatibilitat d'ésser catalans i espanyols (i europeus).

Però és obvi que les dues bandes del ring defensen (id)entitats polítiques diferents: un estat espanyol o un estat català. La tercera via estricta desitjaria un estat neutre, potser estructurat federalment o confederalment no se sap com. Però amb la polaritat abans descrita, aquesta tercera via és rebutjada pels dos pols.

Seria, però, massa senzill atribuir tot el creixement electoral de C's al Baix Llobregat a una reacció a la possibilitat de la independència catalana. N'hi ha més coses. No cal menystindre aquesta via de creixement. De fet, C's i UPyD s'alimenten de victimismes populars: de sectors de les classes populars que senten la pèrdua (real o imaginària) d'un privilegi (dret internalitzat, fins i tot mai explicitat). La por de perdre privilegis lingüístics és un motor de l'unionisme i, en aquest sentit, l'ANC aboca molts esforços a desfer aquesta por, fins a un punt que arriba a ser inquietant per als catalan(òfon)s. La por, però, hi és. I no és l'única. Toni Cantó, diputat d'UPyD, fa periòdicament declaracions que donen cobertura als sectors que es consideren víctimes del feminisme, de l'animalisme, de l'ecologisme, etc.

Però en les zones més densament castellanoparlants del Baix Llobregat, l'atractiu envers C's, UPyD o PxC resideix en el fet de fer-se veure com a "partits nous", que superen la putrefacció encarnada pels "partits vells" (bàsicament, PSC-PSOE i PP).

Una qüestió clara: 'Ha de ser independent Catalunya?'

La puta_i_la_ramoneta 2.0 continua en acció. Som a punt d'arribar a desembre, i encara no hi ha acord sobre la qüestió. Aquest blog en proposa una de clara. Es pot respondre amb tres paperetes: SÍ, NO i EN BLANC. És inclusiva en el sentit que cadascú pot entendre "Catalunya" com li plagui, i en el sentit que "independent" inclou tots els aspectes: polítics, econòmics, socials, culturals, lingüístics. Es pot dir SÍ, es pot dir NO o es pot dir que la qüestió és irrellevant. La qüestió ha de ser vinculant, cal dir-ho. I cal que damunt la taula hi hagi els mecanismes per executar-la, tant si el resultat majoritari és afirmatiu, negatiu o en blanc.

Zapatero i la noció del català com a llengua espanyola

L'esquerra estatalista, en concebre l'estat com un "instrument" neutre davant del conflicte de classes, no pot imaginar-se ni remotament la remoció de l'estat, ni per l'abolició que reclama l'anarquisme ni per la superació que imagina el socialisme proletari. De fet, l'esquerra estatalista ni tan sols s'imagina la possibilitat d'una transformació parcial de l'estat. Així l'esquerra estatalista espanyola té dificultats per concebre una transformació republicana de l'estat espanyol o una transformació de la Unió Europea en un estat federal europeu. Sí concep, per la força dels fets, la possibilitat de la constitució d'un estat català en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, possibilitat que refusa tot seguit per la raó esmentada.

Únicament el pànic que genera la possibilitat d'una independència catalana, explica que l'esquerra estatalista representada pel PSOE tregui pels carrer el Sant Cristo Gros del "federalisme".

Però fins i tot en les promeses "federals", el PSOE és extremadament gasiu. Se'ns parla d'un "federalisme asimètric", bo i oblidant que la pròpia arquitectura constitucional del 1978 és "asimètrica" en el sentit que el nivell competencial de cada Comunitat Autònoma és fixat pel seu estatut (amb les limitacions que imposa la Constitució). Més enllà de l'ús del mot "federal", el continuïsme de les propostes reformistes del PSOE és desencoratjador.

L'ex-president espanyol Zapatero, fa pocs dies, declarava que la "llengua catalana també és la nostra llengua". La frase, com la de qualsevol expressió nacionalista, és digna de psicoanàlisi. Primer, qui és aquest nosaltres ("la nostra llengua")? A primera vista podria referir-se al PSOE o, potser, de manera més estesa a la "nació espanyola". Zapatero voldria corregir, doncs, amb aquesta frase la tendència de la dita "nació espanyola" a considerar com a "nostra llengua" (llengua comuna) la llengua castellana. Tanmateix, el text constitucional del 1978 cobria aquest expedient. La terminologia constitucional parlava de "llengües espanyoles", bo i explicitant únicament la "llengua castellana", que era declarada "llengua oficial", reservant als Estatuts la fixació de "llengua oficial" per a les respectives altres "llengües espanyoles", afegint encara una clàusula, de sortida filològica, per a les "modalitats lingüístiques".

La frase de Zapatero és absolutament inconcreta. Què ofereix de debò? Potser pensar en declarar la "llengua catalana" en llengua oficial amb les mateixes atribucions que la "llengua castellana"? Pensa Zapatero, per exemple, en una República Federal Espanyola que, a la manera suïssa, declari oficials, per exemple, les llengües "gallega/portuguesa", "astur/lleonesa", "castellana/andalusa", "aragonesa", "catalana/valenciana", "basca", "amàziga" i "àrab" com a llengües oficials de l'Estat, bo i reconeixent els àmbits territorials respectius de cadascuna d'aquestes llengües? És obvi que es tracta d'una qüestió retòrica. El fet que la llengua catalana encara no sigui llengua oficial de la Unió Europea es deu exclusivament a la (mala) voluntat del govern Zapatero.

De totes formes, em fa l'efecte que fins i tot la resposta fos afirmativa, hauria fet tard. Els arguments en pro d'una República Catalana Independent són de caire territorial i no tan de caire lingüístic.

Vaga general i exercici del dret d'autodeterminació

Entre el foc argumentari que creuen partidaris i detractors de la independència de Catalunya (Països Catalans), els arguments de caire econòmic i social tenen una rellevància segurament superior als de caire cultural i identitari. Però, en general, els "independentistes" presenten uns arguments de caire esperançador, mentre que els "unionistes", des d'una posició més conservadora, han d'adoptar l'estratègia de la por.

Davant l'eventualitat de la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana Independent (RCI), l'espanyolisme presenta el procés com un procés d'aïllament, que comportaria l'exclusió de la dita RCI de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Sistema Solar. D'altra banda, hom fa mans i mànigues per "demostrar" que una "Catalunya aïllada" les ballaria magres. Aquests arguments fan forat, però també troben seriosos obstacles. Per començar, hom ja la balla prou magre, no tan sols als Països Catalans sinó també, i potser encara més, en les altres nacions peninsulars. A més, independència no és sinònim d'autarquia, i resulta difícil creure en una política mundial específicament coordinada per a aïllar la RCI.

Des de l'espanyolisme s'assenyala sovint la insuficiència econòmica de la Generalitat de Catalunya com a obstacle per a la independència. Al capdavall, se suposa que la República Catalana Independent serà la continuació de la Generalitat, de la mateixa manera que el 17 d'abril del 1931 la República Catalana Provisional (proclamada 3 dies abans) donà pas a la Generalitat Provisional. Però seria un error imperdonable identificar purament els comptes de la Generalitat amb l'estatus econòmic de la Comunitat Autònoma de Catalunya i, encara menys, amb la de la totalitat del país. És absolutament cert que la Generalitat depèn econòmicament de l'Estat Espanyol, i que són els recursos que aquest li traspassa les que en mantenen el funcionament. Gens paradoxalment, els Països Catalans sota sobirania espanyola, malgrat la situació d'insuficiència/fallida de les seves institucions autonòmiques, són contribuïdors nets en les seves relacions econòmiques amb l'Estat Espanyol (entès com a institució).

És en el marc d'aquesta paradoxa que cal entendre les declaracions fetes per Oriol Junqueras, portaveu d'ERC al Parlament del Principat i batlle de Sant Vicenç dels Horts, en les que assegurava que, si l'Estat Espanyol emprengués mesures econòmiques contra la Generalitat en cas de convocar-se una consulta sobre la independència, podria haver-hi una resposta popular en forma d'"aturar l'economia catalana".

Felip Puig, conseller d'Empresa i Ocupació, s'afanyà a intervindre en la paradoxa per dir que "l'economia catalana no s'hi pot aturar ni dues hores".

La frase de Puig és bonica. Però, què són dues hores? És un 1/12 part d'una jornada d'activitat econòmica de 24 hores i 1/4380 part d'una anyada d'activitat econòmica. És clar que dues hores d'aturada poden tindre més o menys impacte segons en quin moment de l'any o del dia es convoquen. Fins i tot suposant una aturada del 100% durant 2 hores, els efectes, per bé que notables, no podrien ser catastròfics. Altrament, aquesta aturada seria equivalent a una desocupació momentània dels factors productius, tant de força de treball com de mitjans de producció (materials i eines de treball, materials auxiliars, etc.). Puig sembla oblidar quina és la situació actual de l'economia catalana, marcada per una forta desocupació laboral (que es dispara si hom té present la modesta taxa d'activitat entre les persones de 16 a 65 anys) i per uns paisatges desolats en forma de polígons industrials, locals comercials, etc., esquitxats de rètols de "Es lloga", "Es ven", "Es traspassa", etc. Cada dia, doncs, l'economia catalana resta aturada unes 5 hores, i cada any durant uns 70 o 80 dies.

Evidentment, una mobilització de totes les forces productives disponibles, en el context actual, únicament conduiria a agreujar encara més la crisi de sobreproducció, la incapacitat de trobar sortides comercials i posaria encara en més destret els balanços comercials i financers dels més diversos projectes empresarials. Si masses populars creixents passen misèria i més misèria no és per un problema de manca de producció sinó d'excés de producció que fan que més i més mans restin aturades, amb la consegüent contracció dels ingressos públics i de la despesa pública no-financera.

Però més enllà d'això, la frase de Junqueras ha corregut força. Junqueras parlava d'"aturar l'economia catalana". Segurament, tenia més en ment un massiu tancament de caixes (una desobediència fiscal massiva) o, més dreturament, un locaut massiu per part de la burgesia nacional. Però en els nostres rodals, "aturar l'economia catalana" és quelcom a l'abast només de les classes treballadores, especialment del proletariat industrial, però també dels sectors populars que forneixen béns i serveis a escala més petita. Una vaga patriòtica, és clar, té un component "interclassista", i caldria esperar-hi la "col·laboració" entre els diferents estrats, direcció, quadres i nuclis operatius, de l'estructura econòmica.

Per anar-hi, en tot cas, caldria uns objectius clars i uns indicadors clars i compartits de l'assoliment d'aquests objectius. Cal fixar, també, l'abast de la vaga general, pensant-hi sobretot en com fer mal a la direcció política de l'Estat Espanyol i no tant en fer demostracions inútils de capacitat de sacrifici.

És comprensible que comentaristes com Pilar Rahola s'hi hagin escandalitzat per les declaracions de Junqueras. Una mobilització ni que tan sols fos parcial ens il·lustraria a tots plegats sobre quines són les autèntiques (emergents) relacions de poder en la nostra societat. Visibilitzaria que les elits són elits en tant que elits extractives i que se'ls pot acabar el mòmio sense destruir la capacitat de la societat per cobrir les seves necessitats i desitjos reals.

Referèndum sobre la independència i territorialitat

Quan des de l'esquerra independentista es parla de "territorialitat", hi ha un reflex pavlovià manifestat en tota una cantarella: que si dogmatisme de Països Catalans, que si oblidem el caràcter triplement històric del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorques, que si oblidem els ritmes diferents, que si volem posar pals a les rodes a la independència possible en nom d'una independència ara impossibles, etc., etc., etc.

Ara mateix, però, tenim damunt de la taula la possibilitat/necessitat de convocar una consulta/referèndum sobre la independència de [l'actual Comunitat Autònoma de] Catalunya. La premsa es fa ressò de debats sobre la "pregunta" i sobre les "opcions" i, en menor mesura, sobre les maneres de fer la consulta i les maneres de fer-la vinculant.

Ara bé, de la "territorialitat" se'n diu poca cosa. Hom assum, senzillament, que tot el territori consultat/referendat, és a dir els municipis que integren les actuals províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, va en un sol bloc.

Qüestionem-ho. Ara bé, en fer-ho, segurament que trobarem resistències. Els mateixos que blasmaven els dogmatismes territorialitaris dels rodals més "ortodoxos" de l'esquerra independentista, resulta que també pateixen un fonamentalisme territorial pel que fa a [l'actual Comunitat Autònoma i futura o potencial República de] Catalunya.

Qüestionem-ho, de totes formes. L'anàlisi dels resultats electorals i els estudis demoscòpics mostren nítidament que la independència guanyaria de carrer en un munt de comarques. En d'altres la situació és força indecisa. I, finalment, hi ha les regions metropolitanes de Barcelona i Tarragona on trobem un munt de municipis on és previsible que l'opció independentista sigui derrotada en una consulta.

Vet ací, doncs, on es troba el dilema. Tractar el territori consultat com un bloc pot fer que si la independència resulta globalment guanyadora, tot el territori consultat pugui constituir-se en el segon estat català independent després del Principat d'Andorra. Però, si la independència perd, el territori global és perd. La derrota, en cas de produir-se, serà clarament atribuïble als resultats dels pobles del "cinturó de Barcelona".

En canvi, l'assumpció d'una territorialitat múltiple, bé en l'àmbit regional, comarcal o municipal ens oferiria un escenari més flexible. La República Catalana seria un fet i s'enduria d'entrada la major part del territori de l'actual Comunitat Autònoma. Girona, Vic o Manresa se'n podrien disputar la capitalitat amb molt de gust. Potser fins i tot, la República Catalana podria reclamar una part de Barcelona. Els territoris "perduts" continuarien associats al Regne d'Espanya. Això no hauria de ser més drama que el fet que la Franja de Ponent, el País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses també mantindrien aquesta associació. Els territoris "perduts" podrien mantindre l'estatus de Comunitat Autònoma de Catalunya.

Una solució així, naturalment, seria provisional. Els unionistes de la banda republicana i els independentista de la banda autonòmica maldarien per aconseguir les majories necessàries per canviar la realitat de la seva localitat o comarca.

Incomoditats? No pas més grans que les que pateixen els ciutadans de la Cerdanya, dividits en dos estats. Si ens està bé que els ceretans pateixin aquestes comoditats per imperatius de ritmes, perquè és inacceptable que ho patim al Vallès, al Baix Llobregat o al Maresme?