Michael D. Yates penjava a mitjans de mes el que hauria d'haver estat l'apèndix del seu llibre, Cheap Motels and a Hot Plate, un dietari de viatge pels Estats Units. En aquest apèndix, Yates refereix la seva trobada a Santa Fe amb un col·lega economista, políticament contraposat amb ell. Quan Yates afirma que les tres coses que més li frapen del seu periple pel país són "la degradació ambiental, l'escampadissa urbanística (suburban sprawl) i la creixent desigualtat econòmica", el seu interlocutor li respon que mai no s'havia viscut tant bé als Estats Units on, en l'actualitat, "gairebé tothom viu a menys d'una hora del Wal-Mart més proper". Yates no hi està d'acord i, internament, pensa que ha estat la formació acadèmica del seu interlocutor la que li ha fet adoptar aquesta visió ja que:
El principal truc que empren els professors d'economia és arrossegar els deixebles a un món de fer i creure i convèncer-los que aquest món és una bona aproximació al món real, prou bona com perquè el món on vivim es pugui estudiar efectivament a través de l'anàlisi del món fantàstic. De fet, els professors també proclamen que aquest pretès món és una bona aproximació no tan sols del món d'avui sinó del món de qualsevol època de l'existència humana, de forma que qualsevol societat es pot estudiar a través de la seva lent. Per ells, la teoria neoclàssica és tan universal i intemporal com les teories d'Einstein. Veuen l'economia com la física del món social.
Els economistes duen l'anàlisi un pas endavant. El món hipotètic de la llur teoria és en tots els aspectes de rellevància un món ideal, el millor que podríem tenir. Per tant, qualsevol desviació que observem en el món existent s'hauria d'eliminar, en interès de la felicitat humana".
Gottfried Leibniz (1646-1716) i Christian Wolff (1679-1754) sostenien molt abans de la teoria neoclàssica la idea que "vivim en el millor dels mons possibles". La base filosòfica d'aquest postulat era explicar la coexistència d'un Déu Omnipotent i Provident amb la constatació del mal en el món que hauria creat. Per Leibniz, Déu minimitza (som en l'època del càlcul infinitessimal) la quantitat de mal present en el món: menys mal ja no hi pot haver. Som, doncs, "en el millor dels mons possibles". Wolff durà aquest raonament a l'extrem i procurarà explicar la part positiva de tots els mals.
La teodicea de Leibniz i Wolff té dignes successors en neoclàssics i objectivistes. Hem avançat, però. Leibniz i Wolff assenyalaven al Cel, però la seva filosofia era alimentada com a justificació dels governs despòtics de l'època. Els seus successors contemporanis ja no assenyalen al Cel: els objectius explícits i implícits de les seves teories coincideixen. És a dir, vivim en el millor dels mons possibles, res de queixar-se i menys de qüestionar-hi res.
Pocs mesos després de la mort de Wolff tingué lloc l'enorme tsunami que arrassà Lisboa.
No sabem què hauria dit Wolff al respecte. Voltaire, però, el va resuscitar en forma de caricatura. Pangloss apareix com el preceptor-filòsof de la noble família que adopta i educa Candide. Després d'una sèrie de desventures que, per res, esgoten la convicció optimista de Pangloss, ell i Candide naufraguen prop de Lisboa. No són ben bé a terra ferma, quan esclata aquell terratrèmol i aquella onada gegant. Pangloss sobreviu i tranquilitza a tot aquell qui el vol sentir:
"Aquest terratrèmol no és cap cosa nova; la ciutat de Lima, a Amèrica va experimentar les mateixes sacsejades l'any passat. Causes iguals, iguals efectes: queda clar que hi ha una mateixa reguera de sofre, sota terra, que va de Lima fins a Lisboa".
"Això que ha passat és el millor que podia passar. Perquè, si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé".
De l'audiència s'aixeca una veu per temptar-lo:
"Sembla com si el senyor no cregués en el percat original, perquè, si tot fos de la millor manera, això voldria dir que no hi ha hagut mai ni caiguda ni càstig".
Pangloss és consegüent fins a la fi amb la seva teoria:
"Demano molt humilment perdó a Vostra Excel·lència, però la caiguda de l'home i la seva maledicció havien de produir-se necessàriament en el millor dels mons possibles".
I la llibertat de l'home?, interroguen Pangloss. Aquest respon fatalment:
"Vostra Excel·lència m'excusarà, però la llibertat és compatible amb la necessitat absoluta; perquè era necessari que fóssim lliures; perquè, al capdavall, la voluntat determinada...".
No el deixen acabar, és clar. En el millor dels mons possibles, fins i tot la Caiguda de l'Home és a fi de bé: l'home cau perquè adquireix el coneixement del bé i del mal, i sense aquest coneixement no hi ha posterior redempció. Aquesta teologia un xic rebuscada ha guanyat força adeptes en el segle XX, tant en el camp catòlic com en el protestant. Però la Inquisició lisboeta és conscient que de l'ideari de Pangloss es deriva l'amoralitat i l'acràcia.
Un Pangloss dels nostres dies és Ron Paul, el candidat llibertari nord-americà que es presenta com a out-sider en els rengles republicans. Ron Paul defensa la llibertat, en el sentit clàssic i neoclàssic del terme. Res no ha d'interferir en les relacions entre individus lliures: com a molt aquella mà invisible del mercat, la qual no és res més que la integració de decisions individuals, lliures i competitives de compra-venda. Però Yates ens recorda que hi ha un mercat de productes (mercaderies i serveis) i de factors (terra, treball i capital), i que la majoria de la societat és consumidora en el primer i venedora en el segon, mentre el capital es concentra en grans corporacions que són venedores en el primer i compradores en el segon. A diferència d'altres llibertaris més clàssics, Paul gairebé no diu ni mitja paraula quant a la "protecció" de "consumidors" o de "petits productors". Sí vol, en canvi, que es protegeixin les fronteres exteriors dels Estats Units front la immigració il·legal, alhora que defensa l'aixecament de restriccions a les importacions. De totes formes, Paul destaca més per la seva oposició a la guerra d'Irak (i no cal dir, a una hipotètica guerra d'Iran). La seva defensa de l'aïllacionisme (p.ex., de l'abandonament de les Nacions Unides) contrasta amb el keynesianisme militar que, sense grans proclames i a la callada, ha impulsat l'administració Bush en els darrers set anys. Un keynesianisme militar que alimenta una indústria que, altrament, la ballaria magra. Per això Paul, molt abans de la Convenció Republicana, ja ha estat condemnat i cremat en Auto de Fe.
diumenge, 25 de novembre del 2007
dissabte, 24 de novembre del 2007
De Vorkuta a Salou ("La taca negra", Salvador Balcells; Meteora, 2007)
Aquest mes de març va aparèixer aquesta novel·la de Salvador Balcells (*l'Espluga de Francolí, 1946), que tant va fer per fonamentar el discurs ecologista de l'independentisme català als anys 1970 i 1980. La novel·la, encara inèdita, i amb el títol provisional de "Nines russes" havia guanyat el 2005 el Premi Joan Arús. La taca negra a la qual fa referència el títol definitiu de l'obra és un vessament de petroli escaigut el 20 d'agost d'un any de mitjans de la primera dècada del segle XXI. La taca negra s'escampa fins més enllà del Cap de Salou. En mig de les tasques de neteja de l'àrea rocosa propera al far de Salou apareix el cadàver decapitat i amb les mans tallades d'una dona. El cas hauria quedat sense tancar si no hagués arribat, des de Rússia, la denúncia de la desaparició d'una noia, Irina Grosnina, natural de la localitat àrtica de Vorkuta, de la qual els pares sospiten soto voce que es dedicava a la prostitució a Salou, i per la qual altes instàncies d'un ministeri rus mostren un especial interès.
La taca negra serveix de metàfora dels altres vessaments: els vessaments de polítics i advocats que amaguen perversions sexuals inconfessables, els vessaments econòmics i socials que duen Vorkuta al llindar de l'extinció, els vessaments lucratius d'homes de negoci i testaferros russos i catalans que mouen ràpidament fitxes per garantir-se una respectabilitat, etc. Els personatges de Balcells, prostitutes o policies, jerarques ministerials o dones de miners, són antiherois. El narrador evita de censurar-ne els comportaments i les renúncies. Però no s'està de fer comentaris, de la situació nacional de nenets i de catalans, de la descomposició social de l'Àrtic rus, de l'adaptació d'un antic guàrdia civil a mosso d'esquadra amb dues filles contestatàries, de crisis matrimonials i sexuals.
dimecres, 21 de novembre del 2007
Injúries contra Roure i Stern
Jaume Roure i Enric Stern participaren en un acte de protesta política contra el rei Borbó. En van cremar la fotografia, una on sortia amb la seva soferta companya, em penso. Ni Roure ni Stern no van imposar cap multa al rei Borbó: ans al contrari, amb els diners que els xuclen com a treballadors i contribuents s'alimenten la fortunda del dit rei Borbó. Ni Roure ni Stern, si més no en aquella ocasió, van fer befa de la llengua habitual del dit rei Borbó: aquella mateixa llengua amb la que diu feixugament: "¿Por qué no te callas?".
En canvi, Roure i Stern han hagut de fer diversos viatges a Madrid per respondre d'un "delicte" que, en tot cas, haurien fet a Girona. Hi van viatjar, a Madrid, perquè allà hi ha l'organisme competent per aquesta mena de "delictes": la Audiencia Nacional.
Els han multat, després d'haver-los amenaçat amb la presó. I, a més, jutges i fiscals de la Audiencia Nacional s'han permès de fer-los-hi "pedagogia lingüística". Que si amb 30 anys fets, ja han de saber parlar castellà. O que si són a la Comunitat Autònoma de Madrid ja no tenen drets lingüístics com a catalanoparlants. Jutges i fiscals van fer doncs un acte de protesta política contra Stern i Roure.
En trepitjar els seus drets lingüístics (reconeguts legalment, d'acord amb la legislació espanyola), l'estat espanyol mostra que l'únic article vigent és l'article 26.
Les injúries contra Roure i Stern podrien no quedar impunes. L'advocat, en Benet Salellas, demanarà per aquest motiu l'anul·lació del judici.
En canvi, Roure i Stern han hagut de fer diversos viatges a Madrid per respondre d'un "delicte" que, en tot cas, haurien fet a Girona. Hi van viatjar, a Madrid, perquè allà hi ha l'organisme competent per aquesta mena de "delictes": la Audiencia Nacional.
Els han multat, després d'haver-los amenaçat amb la presó. I, a més, jutges i fiscals de la Audiencia Nacional s'han permès de fer-los-hi "pedagogia lingüística". Que si amb 30 anys fets, ja han de saber parlar castellà. O que si són a la Comunitat Autònoma de Madrid ja no tenen drets lingüístics com a catalanoparlants. Jutges i fiscals van fer doncs un acte de protesta política contra Stern i Roure.
En trepitjar els seus drets lingüístics (reconeguts legalment, d'acord amb la legislació espanyola), l'estat espanyol mostra que l'únic article vigent és l'article 26.
Les injúries contra Roure i Stern podrien no quedar impunes. L'advocat, en Benet Salellas, demanarà per aquest motiu l'anul·lació del judici.
dissabte, 17 de novembre del 2007
Deckard és el sisè replicant i Batty no ha anat mai més enllà d'Orió (Blade Runner, 1982 - The Final Cut, 2007)
Surto de veure "Blade Runner: The Final Cut" amb aquesta sensació. No crec que sigui producte de la nova versió del film de Ridley Scott. Al capdavall, no hi ha cap declaració explícita com tampoc no la hi havia ni en les versions estrenades el 1982 ni en el Director's Cut del 1992. Gent més familiaritzada amb el film podrà donar més detalls sobre el particular.
La clau d'aquesta interpretació és Rachael (Sean Young). Ella es creu de debò humana, pels vius records familiars que conserva. Hi dubta, és clar. El mateix Eldon Tyrell (Joe Turkel) ho declara, en dir que la humanitat aparent de Rachael es deu a la implantació de records i a la creació d'una biografia artificial.
Però, què són ben bé els replicants? Els replicants de Scott es basen en la novel·la de Philip K. Dick, "Do androids dream of electric sheep?" (1968). Entre el 1968 i el 1982 hi ha els grans desenvolupaments de les tècniques d'ADN recombinant, que donaran pas als organismes modificats genèticament. Hampton Fancher i David Peoples, en construir el guió de Blade Runner recorren doncs a l'enginyeria genètica, i la Tyrell Corporation és, fonamentalment, una empresa de disseny genètic. Els dissenyadors genètics del 2019, certament, envejaran les sofisticades tècniques a disposició dels dissenyadors genètics de Blade Runner. En el film, la Tyrell Corporation construeix els seus dissenys a partir de la fabricació de peces per petites companyies independents i dissenyadors free-lance, com J. F. Sebastian (William Sardesson). Els dissenys genètics s'apliquen tan a la creació d'animals exòtics com a la de superhomes. I són la darrera generació de superhomes, Nexus 6, la que protagonitza el film.
Han passat vint-i-cinc anys de la primera estrena de Blade Runner. L'obra és ambientada a Los Angeles el novembre del 2019 (el mateix any on s'ambient, però a Nova York, Soybean green). Trenta-set anys de coll donaven lloc a la imaginació. Ara tan sols ens queden 12 anys per arribar al 2019. El film retrata una societat que ja colonitza l'espai i que domina les tècniques de disseny genètic. Retrata una ciutat massificada, amb uns quants vehicles aeris d'alta autonomia, amb mercats de disseny genètic i amb una població majoritàriament originària de l'Àsia Oriental. No hi ha, però, ni rastre de mòbils ni d'ordinadors de butxaca. Sí que hi ha programes d'anàlisi d'imatges, i ordinadors operats amb la veu.
Així, en general, el 2019 de Blade Runner sembla massa "avançat" en la qüestió de la colonització de l'espai i de l'enginyeria genètica. Però el 1982 feia tan sols deu anys de la darrera expedició a la Lluna i era recent en la memòria el record de l'Skylab (1973-79). Justament el record del tancament del Programa Apollo i de l'Skylab hauria d'haver fet pensar en un desenvolupament extraordinàriament lent de la colonització de l'espai. A hores d'ara, i a 12 anys vista, pels volts del 2019 encara no hi haurà hagut cap nova missió tripulada a la Lluna, i l'única estació orbital serà la ISS. I pel que fa a l'enginyeria genètica? Les manipulacions monogèniques d'introducció de gens semi-artificial són a l'ordre del dia, i pels volts del 2019 encara ho seran més. Els seus productes, però, no són gaire espectaculars i l'única finalitat clara que segueixen és augmentar el rendiment productiu (introducció de gens de pesticides, o de gens de resistència a pesticides per poder utilitzar més quantitat de pesticida en un cultiu, etc.). Els cultius de cèl·lules, teixits i òrgans, sens dubte, hauran avançat fins el 2019. Però "fabricants d'ulls" no n'hi haurà: l'enginyeria organogènica no hi haurà avançat prou.
Se'ns diu al film que els replicants de la sèrie Nexus 6 i d'altres d'anteriors foren creades per fer els treballs més perillosos i degradants de les colònies exteriors ("off-World"). En aquestes colònies hi ha anat a viure una porció significativa de la població, en una espècie de white flight planetari. Els replicants, però, treballadors a la fi, es rebel·len contra el sistema. I, se'ns diu, el govern decideix de vetar l'existència de replicants a la Terra, i es crea un cos especial de policia, els blade runners encarregats de liquidar (retire) qualsevol replicant que trobin.
Com distingir, però, un replicant d'un humà? Fets a partir de teixits i òrgans humans, modificats genèticament, els replicants són quantitativament superhumans però qualitativament indiferenciables dels éssers humans no-modificats. Hi ha la qüestió dels tests emocionals, i això empren els blade runners: una bateria de preguntes en el decurs de les quals hom fa un seguiment de les reaccions pupil·lars. Tests similars ja eren gairebé disponibles el 1982, però llavors com ara (i el 2019) hi haurà una bona quantitat de persones que donaran falsos positius. I quant als falsos negatius, Deckard troba que si normalment li calen 20-30 respostes per arribar a una conclusió, amb Rachael li calen 100.
Per què Rachael és diferent? Pels tipus de records que hom li ha instil·lat. Però si a Rachael li han instil·lats per què no els hi poden haver instil·lat a tots els altres.
D'entrada, el film parla de sis Nexus 6 fugitius, tres homes i tres dones. Les dones són Rachael, Pris i Zhora. Els homes són Roy Batty, Leon Kowalski i un tercer. Se'ns diu que aquest tercer ha estat eliminat...
Si aquest tercer hagués estat capturat, hom hauria pogut "reprogramar-lo" per atacar als seus ex-companys. Li creen una memòria de blade runner, li posen un piset i el llencen en mig del carrer. Quan Gaff (Edward James Olmos) el va a buscar en una parada de menjar ràpid, Deckard no sap si fugir o seguir-lo. Rachael li demanarà després si s'ha fet mai ell la prova pupil·lar.
Si els records de Rachael i Deckard són falsos, no ho seran també els de Leon i Roy. Poc abans de morir de mort natural (els replicants han estat programats per no viure gaire més de quatre anys), Roy reflexiona sobre la mort i sobre com la mort implicarà la destrucció dels seus records: "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams ... glitter in the dark near Tanhauser Gate. All those ... moments will be lost ... in time, like tears ... in rain. Time ... to die". Orió té dos muscles: Betelgeuse i Bellatrix. El primer estel és a 427 anys-llum de distància, i el segon a 240 anys-llum. No seran aquests records també un implant? No serà una forma de motivar els replicants en el seu treball o de desencoratjar qualsevol intent de "tornar" a la Terra? No seran les colònies "off-world" una forma sinistra del govern (aparentment, un small-government) per fer desaparèixer població improductiva (i estalviar-se així les pensions)? Els anuncis voladors serien, doncs, una trampa mortal per captar il·lusos. Més o menys com el 2019. O com el 2007.
La clau d'aquesta interpretació és Rachael (Sean Young). Ella es creu de debò humana, pels vius records familiars que conserva. Hi dubta, és clar. El mateix Eldon Tyrell (Joe Turkel) ho declara, en dir que la humanitat aparent de Rachael es deu a la implantació de records i a la creació d'una biografia artificial.
Però, què són ben bé els replicants? Els replicants de Scott es basen en la novel·la de Philip K. Dick, "Do androids dream of electric sheep?" (1968). Entre el 1968 i el 1982 hi ha els grans desenvolupaments de les tècniques d'ADN recombinant, que donaran pas als organismes modificats genèticament. Hampton Fancher i David Peoples, en construir el guió de Blade Runner recorren doncs a l'enginyeria genètica, i la Tyrell Corporation és, fonamentalment, una empresa de disseny genètic. Els dissenyadors genètics del 2019, certament, envejaran les sofisticades tècniques a disposició dels dissenyadors genètics de Blade Runner. En el film, la Tyrell Corporation construeix els seus dissenys a partir de la fabricació de peces per petites companyies independents i dissenyadors free-lance, com J. F. Sebastian (William Sardesson). Els dissenys genètics s'apliquen tan a la creació d'animals exòtics com a la de superhomes. I són la darrera generació de superhomes, Nexus 6, la que protagonitza el film.
Han passat vint-i-cinc anys de la primera estrena de Blade Runner. L'obra és ambientada a Los Angeles el novembre del 2019 (el mateix any on s'ambient, però a Nova York, Soybean green). Trenta-set anys de coll donaven lloc a la imaginació. Ara tan sols ens queden 12 anys per arribar al 2019. El film retrata una societat que ja colonitza l'espai i que domina les tècniques de disseny genètic. Retrata una ciutat massificada, amb uns quants vehicles aeris d'alta autonomia, amb mercats de disseny genètic i amb una població majoritàriament originària de l'Àsia Oriental. No hi ha, però, ni rastre de mòbils ni d'ordinadors de butxaca. Sí que hi ha programes d'anàlisi d'imatges, i ordinadors operats amb la veu.
Així, en general, el 2019 de Blade Runner sembla massa "avançat" en la qüestió de la colonització de l'espai i de l'enginyeria genètica. Però el 1982 feia tan sols deu anys de la darrera expedició a la Lluna i era recent en la memòria el record de l'Skylab (1973-79). Justament el record del tancament del Programa Apollo i de l'Skylab hauria d'haver fet pensar en un desenvolupament extraordinàriament lent de la colonització de l'espai. A hores d'ara, i a 12 anys vista, pels volts del 2019 encara no hi haurà hagut cap nova missió tripulada a la Lluna, i l'única estació orbital serà la ISS. I pel que fa a l'enginyeria genètica? Les manipulacions monogèniques d'introducció de gens semi-artificial són a l'ordre del dia, i pels volts del 2019 encara ho seran més. Els seus productes, però, no són gaire espectaculars i l'única finalitat clara que segueixen és augmentar el rendiment productiu (introducció de gens de pesticides, o de gens de resistència a pesticides per poder utilitzar més quantitat de pesticida en un cultiu, etc.). Els cultius de cèl·lules, teixits i òrgans, sens dubte, hauran avançat fins el 2019. Però "fabricants d'ulls" no n'hi haurà: l'enginyeria organogènica no hi haurà avançat prou.
Se'ns diu al film que els replicants de la sèrie Nexus 6 i d'altres d'anteriors foren creades per fer els treballs més perillosos i degradants de les colònies exteriors ("off-World"). En aquestes colònies hi ha anat a viure una porció significativa de la població, en una espècie de white flight planetari. Els replicants, però, treballadors a la fi, es rebel·len contra el sistema. I, se'ns diu, el govern decideix de vetar l'existència de replicants a la Terra, i es crea un cos especial de policia, els blade runners encarregats de liquidar (retire) qualsevol replicant que trobin.
Com distingir, però, un replicant d'un humà? Fets a partir de teixits i òrgans humans, modificats genèticament, els replicants són quantitativament superhumans però qualitativament indiferenciables dels éssers humans no-modificats. Hi ha la qüestió dels tests emocionals, i això empren els blade runners: una bateria de preguntes en el decurs de les quals hom fa un seguiment de les reaccions pupil·lars. Tests similars ja eren gairebé disponibles el 1982, però llavors com ara (i el 2019) hi haurà una bona quantitat de persones que donaran falsos positius. I quant als falsos negatius, Deckard troba que si normalment li calen 20-30 respostes per arribar a una conclusió, amb Rachael li calen 100.
Per què Rachael és diferent? Pels tipus de records que hom li ha instil·lat. Però si a Rachael li han instil·lats per què no els hi poden haver instil·lat a tots els altres.
D'entrada, el film parla de sis Nexus 6 fugitius, tres homes i tres dones. Les dones són Rachael, Pris i Zhora. Els homes són Roy Batty, Leon Kowalski i un tercer. Se'ns diu que aquest tercer ha estat eliminat...
Si aquest tercer hagués estat capturat, hom hauria pogut "reprogramar-lo" per atacar als seus ex-companys. Li creen una memòria de blade runner, li posen un piset i el llencen en mig del carrer. Quan Gaff (Edward James Olmos) el va a buscar en una parada de menjar ràpid, Deckard no sap si fugir o seguir-lo. Rachael li demanarà després si s'ha fet mai ell la prova pupil·lar.
Si els records de Rachael i Deckard són falsos, no ho seran també els de Leon i Roy. Poc abans de morir de mort natural (els replicants han estat programats per no viure gaire més de quatre anys), Roy reflexiona sobre la mort i sobre com la mort implicarà la destrucció dels seus records: "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams ... glitter in the dark near Tanhauser Gate. All those ... moments will be lost ... in time, like tears ... in rain. Time ... to die". Orió té dos muscles: Betelgeuse i Bellatrix. El primer estel és a 427 anys-llum de distància, i el segon a 240 anys-llum. No seran aquests records també un implant? No serà una forma de motivar els replicants en el seu treball o de desencoratjar qualsevol intent de "tornar" a la Terra? No seran les colònies "off-world" una forma sinistra del govern (aparentment, un small-government) per fer desaparèixer població improductiva (i estalviar-se així les pensions)? Els anuncis voladors serien, doncs, una trampa mortal per captar il·lusos. Més o menys com el 2019. O com el 2007.
La caiguda de Lleida (300 anys)
L'estiu del 1707 les tropes borbòniques franco-castellanes inicien un assalt contra el Principat de Catalunya, una vegada ocupats els Regnes de València i d'Aragó. El Principat de Catalunya resta en mans dels aliats, i des de la seva capital, Barcelona, governa l'arxiduc-rei Carles.
El Principat de Catalunya era envoltat pel nord, per ponent i per migjorn per una força de 40.000 soldats, enfront dels 18.000 dels aliats. D'aquests 18.000, uns 9.000 eren a les línies del nord i del sud, i uns 9.000 es trobaven al front d'Urgell, a les ordres de l'anglès Galway. Gràcies al setge de Toló, la pressió va minvar ja que uns 12.000 homes del bàndol borbònic, sota el comandament de Berwick van ser destinats a aquesta important plaça naval de la Provença. A la darreria d'agost Berwick torna al front català, amb reforços d'artilleria. Va caure Balaguer, i les tropes borbòniques creuaren el Segre pel sud de Lleida. Lleida, amb 2.500 efectius, fou posada sota setge. A mitjans d'octubre la ciutat ja era ocupada i lliurada a un saqueig en el qual es produiren diferents matances de gent desarmada, particularment a l'església del Roser. La resistència continuà al castell. Galway provà d'assistir als resistents, mentre que els voluntaris austracistes reconquerien la fortalesa d'Os de Balaguer. El 10 de novembre el castell de Lleida capitulava amb condicions honroses que permeteren als defensors de reintegrar-se a les línies austracistes. Fins a la caiguda de l'hivern els borbònics ocuparien gran part de l'Urgell. La Baixa Cerdanya fou ocupada simultàniament des del nord per les tropes de Noailles.
Els mals resultats d'aquesta campanya motivaren la destitució dels caps aliats, Minas i Galway (el qual fou traslladat a Portugal).
La repressió borbònica d'octubre del 1707 era tan sols l'inici. La ciutat va veure com la seva catedral era desacralitzada i militaritzada, com a perpètua amenaça contra el poble baix. La Universitat de Lleida seria clausurada després de quatre segles d'existència.
---
Avui, 17 de novembre, 300 anys i 7 dies després de la capitulació del castell, la Federació Llull prepara els següents actes:
La Federació Llull, formada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, us convida a assistir a l’acte de commemoració dels 300 anys de la caiguda de la ciutat de Lleida, acte inicial de la programació d’activitats a la campanya “300 anys. Caminant cap al futur. 1707-1714 / 2007-2014”.
Programa d'actes:
12h. Visita històrica per la Lleida de 1707*
14h. Dinar de germanor*
16h. Marxa de cultura popular. Des de l'Auditori (pl. Mossèn Cinto Verdaguer) fins la Seu Vella.
17h. Acte central a la Seu Vella
El Principat de Catalunya era envoltat pel nord, per ponent i per migjorn per una força de 40.000 soldats, enfront dels 18.000 dels aliats. D'aquests 18.000, uns 9.000 eren a les línies del nord i del sud, i uns 9.000 es trobaven al front d'Urgell, a les ordres de l'anglès Galway. Gràcies al setge de Toló, la pressió va minvar ja que uns 12.000 homes del bàndol borbònic, sota el comandament de Berwick van ser destinats a aquesta important plaça naval de la Provença. A la darreria d'agost Berwick torna al front català, amb reforços d'artilleria. Va caure Balaguer, i les tropes borbòniques creuaren el Segre pel sud de Lleida. Lleida, amb 2.500 efectius, fou posada sota setge. A mitjans d'octubre la ciutat ja era ocupada i lliurada a un saqueig en el qual es produiren diferents matances de gent desarmada, particularment a l'església del Roser. La resistència continuà al castell. Galway provà d'assistir als resistents, mentre que els voluntaris austracistes reconquerien la fortalesa d'Os de Balaguer. El 10 de novembre el castell de Lleida capitulava amb condicions honroses que permeteren als defensors de reintegrar-se a les línies austracistes. Fins a la caiguda de l'hivern els borbònics ocuparien gran part de l'Urgell. La Baixa Cerdanya fou ocupada simultàniament des del nord per les tropes de Noailles.
Els mals resultats d'aquesta campanya motivaren la destitució dels caps aliats, Minas i Galway (el qual fou traslladat a Portugal).
La repressió borbònica d'octubre del 1707 era tan sols l'inici. La ciutat va veure com la seva catedral era desacralitzada i militaritzada, com a perpètua amenaça contra el poble baix. La Universitat de Lleida seria clausurada després de quatre segles d'existència.
---
Avui, 17 de novembre, 300 anys i 7 dies després de la capitulació del castell, la Federació Llull prepara els següents actes:
La Federació Llull, formada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, us convida a assistir a l’acte de commemoració dels 300 anys de la caiguda de la ciutat de Lleida, acte inicial de la programació d’activitats a la campanya “300 anys. Caminant cap al futur. 1707-1714 / 2007-2014”.
Programa d'actes:
12h. Visita històrica per la Lleida de 1707*
14h. Dinar de germanor*
16h. Marxa de cultura popular. Des de l'Auditori (pl. Mossèn Cinto Verdaguer) fins la Seu Vella.
17h. Acte central a la Seu Vella
divendres, 16 de novembre del 2007
La República Catalana
Demà arrenca a Girona la campanya de la CUP, "Escac al Rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans". La campanya és el resultat directe de les mobilitzacions a Girona del passat 13 de setembre contra la visita del rei Borbó. I aquelles mobilitzacions foren possibles per l'agitació que s'ha fet en memòria dels 300 anys de la Batalla d'Almansa (escaiguda el 25 d'abril del 1707). Certament la mobilització anti-borbònica és únicament un dels aspectes de la reivindicació independentista i, bé poden haver-hi anti-monàrquics o anti-borbònics amb els quals no aniríem a prendre un cafè. Però no ens ocuparem en aquest 'post' de l'annus horribilis del successor de Felip V i Franco, sinó de les repúbliques i estats catalans que hom ha proclamat, reivindicat o proposat. La llista no és exhaustiva i us convido a assenyalar-ne els oblits.
El 1640 Pau Claris proclama una República Catalana que té per àmbit el Principat de Catalunya com a signe de secessió o separació de la Monarquia Hispànica. La República Catalana durarà únicament uns mesos, no controlarà tot el territori, i acabarà per posar-se sota la protecció de Richelieu, mentre el rei Lluís XIII és proclamat comte de Barcelona, etc.
El 1873 Estanislau Figueres va proclamar l'Estat Català en el marc d'una República Federal Espanyola. Durant uns dies de juliol del mateix 1873 existiren els Cantons d'Alcoi, d'Alacant i de València.
El 1922 Francesc Macià funda, com a moviment polític, Estat Català. El 1928 es va promulgar una Constitució Provisional de la República Catalana. No fou, però, fins el 14 d'abril del 1931, amb el col·lapse de la monarquia espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana en el marc de la Federació Ibèrica i amb relacions d'igualtat envers la República Federal Espanyola. Aquesta República Catalana fou després retirada i substituïda per una Generalitat de Catalunya, que ha mantingut la continuïtat institucional fins els nostres dies i que ha estat govern efectiu autònom en tres períodes (1931-4; 1936-9; 1977-). El 1934, Lluís Companys, president de la Generalitat proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Pel que fa a l'esquerra marxista hi ha diverses referències a un projecte de República Socialista de Catalunya, que per Joaquim Maurin hauria de fer part d'una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria i, per Jaume Compte, d'una Unió de Repúbliques Socialistes Existents.
A partir de llavors la llista de propostes separatistes, després anomenades independentistes, es fa més rica (i més dispersa). Hi ha també qui parla d'un Estat Lliure Associat de Catalunya, d'una República Autònoma de Catalunya i combinacions semblants, totes elles dependentistes.
Podem esmentar algunes referències independentistes de les darreres dècades:
- El PSAN, fundat el 1969, reivindica l'Estat Socialista dels Països Catalans, organitzat comarcalment i integrat en "una comunitat política i econòmica europea constituïda a partir dels estats socialistes de les naciosn reals i sobre la base del respecte mutu entre elles". En el darrer editorial de Lluita (l'òrgan del PSAN) fa una crida a "proclamar, per sempre, la República Catalana socialista i completa.
- La Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure aprovava el 1991 un Avantprojecte de Constitució Catalana on s'hi deia: "Catalunya es constitueix en estat independent, en la forma de República Catalana".
- Endavant (OSAN), en la seva Declaració de Principis del 2000, diu "tenim present que, a llarg termini, la independència és l'única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana".
- Esquerra Valenciana (EV), el 2001, propugnava "un País Valencià sobirà integrat lliurement en una Confederació dels Països Catalans independents que constituesquen una república pròpia en un marc europeu democràtic, superador a la vegada del model de societat actual per una altre més just, plural i solidari, sense discriminacions ni explotació i plenament respectuós amb el medi ambient". Un possible nom oficial d'aquest ens confederal seria Confederació Republicana dels Països Catalans.
- Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) parlen d'una "República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acord i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània". Com a "valors fonamentals" d'aquesta República s'esmenten: 1) la llibertat (exercici efectiu dels drets humans - civils, socials, polítics i nacionals - de totes les persones i els pobles); 2) la igualtat (lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social); 3) la cooperació solidària (amb el plantejament d'avançar cap al socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, encapçalat per les classes populars catalanes); 4) la terra (defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals).
El 1640 Pau Claris proclama una República Catalana que té per àmbit el Principat de Catalunya com a signe de secessió o separació de la Monarquia Hispànica. La República Catalana durarà únicament uns mesos, no controlarà tot el territori, i acabarà per posar-se sota la protecció de Richelieu, mentre el rei Lluís XIII és proclamat comte de Barcelona, etc.
El 1873 Estanislau Figueres va proclamar l'Estat Català en el marc d'una República Federal Espanyola. Durant uns dies de juliol del mateix 1873 existiren els Cantons d'Alcoi, d'Alacant i de València.
El 1922 Francesc Macià funda, com a moviment polític, Estat Català. El 1928 es va promulgar una Constitució Provisional de la República Catalana. No fou, però, fins el 14 d'abril del 1931, amb el col·lapse de la monarquia espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana en el marc de la Federació Ibèrica i amb relacions d'igualtat envers la República Federal Espanyola. Aquesta República Catalana fou després retirada i substituïda per una Generalitat de Catalunya, que ha mantingut la continuïtat institucional fins els nostres dies i que ha estat govern efectiu autònom en tres períodes (1931-4; 1936-9; 1977-). El 1934, Lluís Companys, president de la Generalitat proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Pel que fa a l'esquerra marxista hi ha diverses referències a un projecte de República Socialista de Catalunya, que per Joaquim Maurin hauria de fer part d'una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria i, per Jaume Compte, d'una Unió de Repúbliques Socialistes Existents.
A partir de llavors la llista de propostes separatistes, després anomenades independentistes, es fa més rica (i més dispersa). Hi ha també qui parla d'un Estat Lliure Associat de Catalunya, d'una República Autònoma de Catalunya i combinacions semblants, totes elles dependentistes.
Podem esmentar algunes referències independentistes de les darreres dècades:
- El PSAN, fundat el 1969, reivindica l'Estat Socialista dels Països Catalans, organitzat comarcalment i integrat en "una comunitat política i econòmica europea constituïda a partir dels estats socialistes de les naciosn reals i sobre la base del respecte mutu entre elles". En el darrer editorial de Lluita (l'òrgan del PSAN) fa una crida a "proclamar, per sempre, la República Catalana socialista i completa.
- La Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure aprovava el 1991 un Avantprojecte de Constitució Catalana on s'hi deia: "Catalunya es constitueix en estat independent, en la forma de República Catalana".
- Endavant (OSAN), en la seva Declaració de Principis del 2000, diu "tenim present que, a llarg termini, la independència és l'única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana".
- Esquerra Valenciana (EV), el 2001, propugnava "un País Valencià sobirà integrat lliurement en una Confederació dels Països Catalans independents que constituesquen una república pròpia en un marc europeu democràtic, superador a la vegada del model de societat actual per una altre més just, plural i solidari, sense discriminacions ni explotació i plenament respectuós amb el medi ambient". Un possible nom oficial d'aquest ens confederal seria Confederació Republicana dels Països Catalans.
- Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) parlen d'una "República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acord i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània". Com a "valors fonamentals" d'aquesta República s'esmenten: 1) la llibertat (exercici efectiu dels drets humans - civils, socials, polítics i nacionals - de totes les persones i els pobles); 2) la igualtat (lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social); 3) la cooperació solidària (amb el plantejament d'avançar cap al socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, encapçalat per les classes populars catalanes); 4) la terra (defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals).
dimarts, 13 de novembre del 2007
Catalans emprenyats per Rodalies
Per bé que no sóc usuari habitual de Rodalies, el cert és que des que el servei va quedar interromput he hagut de renunciar a un parell de visites a municipis del Baix Llobregat Sud. És simptomàtic el menyspreu que ha rebut el servei de Rodalies en els darrers anys, quan abans se l'havia venut com a "Metro Regional". És simptomàtic aquesta jerarquia classista en el manteniment de línies: Metro >> FGC >> Rodalies. I dic classista perquè la regió metropolitana de Barcelona camina a passes agegantades a una segregació econòmica de caràcter territorial: els preus prohibitius de l'habitatge en les àrees centrals (les usuàries del metro) forcen més i més gent a traslladar-se més i més lluny (les usuàries de Rodalies).
El passat 27 de setembre escrivia com a comentari en el Bloc de la CAL d'Esplugues
Les obres de l'AVE ara tallen les comunicacions del Baix Llobregat Sud amb Barcelona. Els treballadors barcelonins que tenen la feina a Baix Llobregat Sud, i els treballadors de Castelldefels o Gavà que tenen la feina a Barcelona, han patit de valent tota aquesta setmana i encara els hi queda. No són pocs els qui han hagut de traslladar-se a cases de familiars, amics o companys de feina. Els talls són inevitables, és clar, però aquí s'ha prioritzat l'espectacle d'inaugurar l'AVE abans de les eleccions. Als qui ens manifestàvem al Prat fa sis o set anys contra l'AVE ens deien "protectors d'escarxofetes". Ara veiem esquerdes en cases històriques del Prat, esvorancs a Bellvitge i filtracions a Sants Estació.
Les obres de l'AVE també tallen momentàniament la comunicació ferroviària d'Alacant a Barcelona que realitzen els Euromed. Si hi ha cap TGV justificat per volum de passatgers a casa nostra els d'aquesta línia i el seu enllaç a Montpeller-Lió-Milà. Però el govern espanyol prioritza les línies que li convenen a Madrid.
Tot plegat, és una metàfora ferroviària de les relacions de poder en les nostres societats. Les milionades per l'AVE i abandonament de línies fèrries de la Catalunya interior (sovint vitals per les exportacions agrícoles) reflecteixen la política de descapitalització de Catalunya. El deteriorament de les rodalies com si fos per castigar als habitants de la "segona corona" de Barcelona, molts dels quals hi han hagut d'anar a viure arran de l'explosió de preus de l'habitatge en la zona metropolitana reflecteixen una nova agressió contra la classe treballadora. I el resultat serà un augment del transport per vehicle privat, i més carretades de diòxid de carboni a l'atmosfera. Ni escarxofetes ni escarxofets: terra cremada i aire enverinat.
Des d'ací podeu adherir-vos a un manifest de Catalans Emprenyats.
El manifest fa cinc reivindicacions fonamentals:
1- Que el govern de la Generalitat parli en nom de la ciutadania i actuï amb contundència, exigint responsabilitats a Madrid i assumint les que li pertoquin.
2- Que els sindicats es mobilitzin a favor dels treballadors i treballadores de Catalunya i que utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme una campanya de mobilitzacions a l’alçada d’una situació tan crítica com aquesta.
3- Que els partits polítics catalans deixin de banda els seus interessos partidistes i es posin al costat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin també la seva capacitat operativa per donar suport a les mobilitzacions de la societat catalana exigint i assumint responsabilitats.
4- Que les plataformes que representen la societat civil catalana es mobilitzin a favor dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme, conjuntament amb la resta d’actors, una campanya de mobilitzacions cíviques.
5- Que les patronals reclamin a Rodalies Renfe pels danys i perjudicis que han sofert els empresaris d’aquest país i que, atès el cas, donin suport a qualsevol tipus de mobilització.
6- Que s’organitzin comissions independents de control en el procés de realització de les obres que no només n’assegurin la qualitat en el present, sinó també en el futur.
El passat 27 de setembre escrivia com a comentari en el Bloc de la CAL d'Esplugues
Les obres de l'AVE ara tallen les comunicacions del Baix Llobregat Sud amb Barcelona. Els treballadors barcelonins que tenen la feina a Baix Llobregat Sud, i els treballadors de Castelldefels o Gavà que tenen la feina a Barcelona, han patit de valent tota aquesta setmana i encara els hi queda. No són pocs els qui han hagut de traslladar-se a cases de familiars, amics o companys de feina. Els talls són inevitables, és clar, però aquí s'ha prioritzat l'espectacle d'inaugurar l'AVE abans de les eleccions. Als qui ens manifestàvem al Prat fa sis o set anys contra l'AVE ens deien "protectors d'escarxofetes". Ara veiem esquerdes en cases històriques del Prat, esvorancs a Bellvitge i filtracions a Sants Estació.
Les obres de l'AVE també tallen momentàniament la comunicació ferroviària d'Alacant a Barcelona que realitzen els Euromed. Si hi ha cap TGV justificat per volum de passatgers a casa nostra els d'aquesta línia i el seu enllaç a Montpeller-Lió-Milà. Però el govern espanyol prioritza les línies que li convenen a Madrid.
Tot plegat, és una metàfora ferroviària de les relacions de poder en les nostres societats. Les milionades per l'AVE i abandonament de línies fèrries de la Catalunya interior (sovint vitals per les exportacions agrícoles) reflecteixen la política de descapitalització de Catalunya. El deteriorament de les rodalies com si fos per castigar als habitants de la "segona corona" de Barcelona, molts dels quals hi han hagut d'anar a viure arran de l'explosió de preus de l'habitatge en la zona metropolitana reflecteixen una nova agressió contra la classe treballadora. I el resultat serà un augment del transport per vehicle privat, i més carretades de diòxid de carboni a l'atmosfera. Ni escarxofetes ni escarxofets: terra cremada i aire enverinat.
Des d'ací podeu adherir-vos a un manifest de Catalans Emprenyats.
El manifest fa cinc reivindicacions fonamentals:
1- Que el govern de la Generalitat parli en nom de la ciutadania i actuï amb contundència, exigint responsabilitats a Madrid i assumint les que li pertoquin.
2- Que els sindicats es mobilitzin a favor dels treballadors i treballadores de Catalunya i que utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme una campanya de mobilitzacions a l’alçada d’una situació tan crítica com aquesta.
3- Que els partits polítics catalans deixin de banda els seus interessos partidistes i es posin al costat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin també la seva capacitat operativa per donar suport a les mobilitzacions de la societat catalana exigint i assumint responsabilitats.
4- Que les plataformes que representen la societat civil catalana es mobilitzin a favor dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme, conjuntament amb la resta d’actors, una campanya de mobilitzacions cíviques.
5- Que les patronals reclamin a Rodalies Renfe pels danys i perjudicis que han sofert els empresaris d’aquest país i que, atès el cas, donin suport a qualsevol tipus de mobilització.
6- Que s’organitzin comissions independents de control en el procés de realització de les obres que no només n’assegurin la qualitat en el present, sinó també en el futur.
diumenge, 11 de novembre del 2007
Una guerra pel petroli? Greenspan diu sí, Petras en dubta
El moviment d'oposició a les campanyes militars (i paramilitars) nord-americanes a l'estat iraquià ha utilitzat en aquests cinc anys dues consignes bàsiques: "No More Wars For Oil" i "No More Wars For Israel". Per la majoria dels manifestants les dues consignes són complementàries. Però, per d'altres, són més o menys excloents. "No More Wars For Oil" inclou fonamentalment una crítica a les bases energètiques i econòmiques de l'imperialisme, i per tant els sectors oposats a la guerra d'Irac que defensen aquest model econòmic (amb d'altres noms, és clar, i amb una pàtina de llibertarianisme) hi arrufen el nas. Contràriament, "No More Wars For Israel" és una consigna que reforça l'anti-semitisme nord-americà contemporani (sovint disfressat de crítica anti-sionista o de denúncia del "supremacisme jueu"). Al voltant de les dues consignes giren un munt de qüestions: "Cal replantejar el model energètic vigent o tot és qüestió de gestionar-lo sosteniblement?", "És l'Estat d'Israel una titella en mans dels Estats Units, com defensen els 'judeo-materialistes a la Chomsky o a la Klein', o els Estats Units ho són d'Israel?". Observeu que totes dues qüestions passen de llarg la qüestió de classe: "Israel", els "Estats Units" i el "Món Àrab" apareixen com a "blocs geopolítics" o "entitats" monolítiques.
Però no entrem en això. Entrem en la qüestió de si la "guerra d'Irac" és una "war for oil" o una "war for Israel".
L'article editorial del darrer número de Monthly Review comenta un passatge de The Age of Turbulence, que va aparèixer aquest setembre signat per Alan Greenspan, aquest Maquiavel dels nostres dies. Greenspan diu: "I am saddened that it is politically inconvenient to acknowledge what everyone knows: that the Iraq war is largely about oil" (M'entristeix que sigui políticament inconvenient reconèixer allò que tothom sap: que la guerra d'Irac és en gran mesura per petroli). A Greenspan l'entristeix que sigui inconvenient dir allò que sap tothom. O com deia Gramsci: "Se sol dir que les normes de Maquiavel per a l'activitat política 's'apliquen però no es diuen'. Els grans polítics -es diu- comencen per maleir Maquiavel, per declarar-se antimaquiavèlics, precisament per poder aplicar les normes 'santament'". Més d'un de l'estrat dirigent dels Estats Units pensa que Greenspan és un bocamoll: al capdavall, Naomi Klein construeix el seu darrer llibre, The Shock Doctrine, a partir d'una declaració turbulenta de Greenspan.
Per John Bellamy Foster, l'autor anònim de l'article editorial, la sinceritat de Greenspan reflecteix una feblesa real de la gran potència mundial. Com diu Greenspan: "mentre els Estats Units depenguin de fonts potencialment hostils de petroli i de gas, som vulnerables a crisis econòmiques damunt les quals tenim poc control".
La construcció d'arguments per la guerra per part de l'administració Bush fou certament dreturera. Hom va tindre la prudència de no esmentar d'entrada la "democratització d'Irac" com a objectiu, ja que això colava poc si havia d'exigir la intervenció nord-americana en tots els estats deficitàriament democràtics planeta, i a més feia molta ferum a internacionalisme post-trotskista. Tampoc no hi havia prou amb dimonitzar Saddam perquè "he planned to kill my daddy" ni per les connexions amb el terrorisme jihadista (perquè llavors, què hauríem de fer d'Aràbia Saudita o de Paquistan?). Per tant, hom va recòrrer a les "armes de destrucció massiva". Greenspan ha estat obligat a corregir la seva imprudència maquiavèlica. I ens diu: "No dic que (l'administració Bush) cregués que (feien la guerra) per petroli. Dic que ara és pel petroli i que crec que calia fer fora Saddam". Per Foster, aquest aclariment és "hegelià". La guerra hauria estat conscientment per "fer fora Saddam" i "calmar la inestabilitat d'Orient Mitjà", però inconscientment hauria estat per petroli. Certament, les accions col·lectives (com ara una guerra) tenen explicacions a diferents nivells de consciència col·lectiva. Sigui quin sigui el grau de consciència d'una causa, el poder predictiu dependrà de determinar-la: si la guerra és pel petroli i la disponibilitat de petroli es fa cada vegada més escassa en relació a la demanda creixent, les "wars for oil" continuaran.
James Petras discrepa de l'explicació "war for oil" en un article titulat inquietantment "Zion-power and War: From Iraq to Iran. The Deadly Embrace". En primera instància, Petras exposa les tres successives explicacions oficials sobre la guerra:
- la possessió d'armes de destrucció massiva per part del règim baasista-saddamista suposava un perill pels Estats Units, Israel i Orient Mitjà.
- l'establiment d'un règim democràtic a Irac.
- impedir l'esclat d'una guerra civil a Irac.
Les armes de destrucció massiva no són per enlloc, el règim d'Irac és, per Petras, "a colonial puppet regime", i el principal factor de guerra civil són els Estats Units i els seus aliats. Per això, l'administració Bush passa a presentar d'altres arguments: una retirada precipitada d'Irac donaria una victòria indesitjable al terrorisme internacional.
A Petras (i a la majoria de comentaristes) no els hi convencen els arguments político-militars. Què hi ha dels econòmics? Pel que fa a la "guerra pel petroli", Petras distingeix entre els qui defensen que les grans companyies petrolieres feren 'lobby' davant l'administració Bush, i els qui consideren que l'administració Bush actuà de forma més autònoma però pensant en els recursos petroliers.
A Petras tampoc no li convenç cap versió de la teoria de la "guerra pel petroli":
- les companyies petrolieres no feren campanya per la guerra ni com a propaganda pública ni com a pressió en el Congrés i l'Administració.
- les grans companyies petrolieres cercaren acords amb el règim saddamista, sovint a través de terceres parts, per tal de participar en el programa "petroli per aliments".
- les grans companyies petrolieres temien la inestabilitat política que en resultaria d'una intervenció militar.
També Pius Alibek (*Ainkawa, 1955), ciutadà iraquià resident a Barcelona, ha reiterat allò que pensen molts iraquians: que si l'objectiu era el petroli no tenia sentit la guerra. Per Alibek i per molts iraquians, la finalitat de la guerra era una altra: afeblir les poblacions de Mesopotàmia, espinada humana de l'Orient Mitjà.
Per Petras aquest argument és vàlid. La guerra, segons ell, hauria estat promoguda per la "Zionist Power Configuration" (ZPC). I alerta ara que "la prioritat més alta pel ZPC i Israel és la guerra amb Iran", de la qual serien avant-sales els atacs israelians a Hezbol·là (juny del 2006) i a Síria (6 de setembre del 2007).
Però no entrem en això. Entrem en la qüestió de si la "guerra d'Irac" és una "war for oil" o una "war for Israel".
L'article editorial del darrer número de Monthly Review comenta un passatge de The Age of Turbulence, que va aparèixer aquest setembre signat per Alan Greenspan, aquest Maquiavel dels nostres dies. Greenspan diu: "I am saddened that it is politically inconvenient to acknowledge what everyone knows: that the Iraq war is largely about oil" (M'entristeix que sigui políticament inconvenient reconèixer allò que tothom sap: que la guerra d'Irac és en gran mesura per petroli). A Greenspan l'entristeix que sigui inconvenient dir allò que sap tothom. O com deia Gramsci: "Se sol dir que les normes de Maquiavel per a l'activitat política 's'apliquen però no es diuen'. Els grans polítics -es diu- comencen per maleir Maquiavel, per declarar-se antimaquiavèlics, precisament per poder aplicar les normes 'santament'". Més d'un de l'estrat dirigent dels Estats Units pensa que Greenspan és un bocamoll: al capdavall, Naomi Klein construeix el seu darrer llibre, The Shock Doctrine, a partir d'una declaració turbulenta de Greenspan.
Per John Bellamy Foster, l'autor anònim de l'article editorial, la sinceritat de Greenspan reflecteix una feblesa real de la gran potència mundial. Com diu Greenspan: "mentre els Estats Units depenguin de fonts potencialment hostils de petroli i de gas, som vulnerables a crisis econòmiques damunt les quals tenim poc control".
La construcció d'arguments per la guerra per part de l'administració Bush fou certament dreturera. Hom va tindre la prudència de no esmentar d'entrada la "democratització d'Irac" com a objectiu, ja que això colava poc si havia d'exigir la intervenció nord-americana en tots els estats deficitàriament democràtics planeta, i a més feia molta ferum a internacionalisme post-trotskista. Tampoc no hi havia prou amb dimonitzar Saddam perquè "he planned to kill my daddy" ni per les connexions amb el terrorisme jihadista (perquè llavors, què hauríem de fer d'Aràbia Saudita o de Paquistan?). Per tant, hom va recòrrer a les "armes de destrucció massiva". Greenspan ha estat obligat a corregir la seva imprudència maquiavèlica. I ens diu: "No dic que (l'administració Bush) cregués que (feien la guerra) per petroli. Dic que ara és pel petroli i que crec que calia fer fora Saddam". Per Foster, aquest aclariment és "hegelià". La guerra hauria estat conscientment per "fer fora Saddam" i "calmar la inestabilitat d'Orient Mitjà", però inconscientment hauria estat per petroli. Certament, les accions col·lectives (com ara una guerra) tenen explicacions a diferents nivells de consciència col·lectiva. Sigui quin sigui el grau de consciència d'una causa, el poder predictiu dependrà de determinar-la: si la guerra és pel petroli i la disponibilitat de petroli es fa cada vegada més escassa en relació a la demanda creixent, les "wars for oil" continuaran.
James Petras discrepa de l'explicació "war for oil" en un article titulat inquietantment "Zion-power and War: From Iraq to Iran. The Deadly Embrace". En primera instància, Petras exposa les tres successives explicacions oficials sobre la guerra:
- la possessió d'armes de destrucció massiva per part del règim baasista-saddamista suposava un perill pels Estats Units, Israel i Orient Mitjà.
- l'establiment d'un règim democràtic a Irac.
- impedir l'esclat d'una guerra civil a Irac.
Les armes de destrucció massiva no són per enlloc, el règim d'Irac és, per Petras, "a colonial puppet regime", i el principal factor de guerra civil són els Estats Units i els seus aliats. Per això, l'administració Bush passa a presentar d'altres arguments: una retirada precipitada d'Irac donaria una victòria indesitjable al terrorisme internacional.
A Petras (i a la majoria de comentaristes) no els hi convencen els arguments político-militars. Què hi ha dels econòmics? Pel que fa a la "guerra pel petroli", Petras distingeix entre els qui defensen que les grans companyies petrolieres feren 'lobby' davant l'administració Bush, i els qui consideren que l'administració Bush actuà de forma més autònoma però pensant en els recursos petroliers.
A Petras tampoc no li convenç cap versió de la teoria de la "guerra pel petroli":
- les companyies petrolieres no feren campanya per la guerra ni com a propaganda pública ni com a pressió en el Congrés i l'Administració.
- les grans companyies petrolieres cercaren acords amb el règim saddamista, sovint a través de terceres parts, per tal de participar en el programa "petroli per aliments".
- les grans companyies petrolieres temien la inestabilitat política que en resultaria d'una intervenció militar.
També Pius Alibek (*Ainkawa, 1955), ciutadà iraquià resident a Barcelona, ha reiterat allò que pensen molts iraquians: que si l'objectiu era el petroli no tenia sentit la guerra. Per Alibek i per molts iraquians, la finalitat de la guerra era una altra: afeblir les poblacions de Mesopotàmia, espinada humana de l'Orient Mitjà.
Per Petras aquest argument és vàlid. La guerra, segons ell, hauria estat promoguda per la "Zionist Power Configuration" (ZPC). I alerta ara que "la prioritat més alta pel ZPC i Israel és la guerra amb Iran", de la qual serien avant-sales els atacs israelians a Hezbol·là (juny del 2006) i a Síria (6 de setembre del 2007).
dissabte, 10 de novembre del 2007
I després dels nous estatuts, què? (I)
La consolidació de la reforma política post-franquista de l'estat espanyol, amb l'establiment d'ens pre-autonòmics (i després autonòmics, més o menys loapitzats), havia de conduir previsiblement al tancament definitiu dels nacionalismes perifèrics. A canvi, els nacionalistes perifèrics catalans esperaven una normalització de les relacions nacionals de l'estat espanyol... Reconeguem que l'autonomisme català ja s'hi sentia prou encaixat en aquell calaix. L'equació es va mig trencar i la realitat autonòmica serví pel creixement de l'independentisme.
És d'esperar una situació paral·lela després de la reforma estatutària del 2006? El paral·lelisme és gairebé coincident quant al contingut limitadíssim d'aquests estatuts (algun dels quals encara es troben al Tribunal Constitucional). La correlació de forces socials, altrament, és ben diferent de la de fa un quart de segle. L'onada ideològica revolucionària dels 1970 queda ben lluny, i amb ella els plantejaments organitzatius del període. L'alienació nacional de la població catalana pren característiques diferents: hom ha fet avenços en la normalització lingüística en l'àmbit educatiu i comunicacional, però la realitat i consciència de minorització ha crescut.
Les reflexions sobre el futur fetes en els darrers anys omplen vàries lleixes.
Avui, Òmnium Cultural celebra una jornada titulada "El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió", i que té com a objectius i condicions:
- Precisar els objectius i les estratègies de cadascuna de les plataformes i partits participants.
- Estar disposat a contrastar les idees pròpies amb les de la resta de participants a la jornada.
- Constatar les confluències estratègiques i les línies de treball comunes entre tots els participants.
- Intentar posar les bases per establir les línies d’acció del catalanisme per als propers cinc o deu anys.
La clarificació, sens dubte, és necessària. Més enllà de qüestions terminològiques és bo saber quins són els objectius de cadascú, i les estratègies per aconseguir-los.
Els dos eixos estratègics cabdals ja han estat referits sovint: la territorialitat i l'autodeterminació. O, dit d'una altra manera, "tot d'àmbit nacional" i "independència". O, per dir-ho en mots del regidor de Torà de la CUP, Josep A. Vilalta, tal com els escrivia en el darrer número de Lluita:
- Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.
- Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.
És d'esperar una situació paral·lela després de la reforma estatutària del 2006? El paral·lelisme és gairebé coincident quant al contingut limitadíssim d'aquests estatuts (algun dels quals encara es troben al Tribunal Constitucional). La correlació de forces socials, altrament, és ben diferent de la de fa un quart de segle. L'onada ideològica revolucionària dels 1970 queda ben lluny, i amb ella els plantejaments organitzatius del període. L'alienació nacional de la població catalana pren característiques diferents: hom ha fet avenços en la normalització lingüística en l'àmbit educatiu i comunicacional, però la realitat i consciència de minorització ha crescut.
Les reflexions sobre el futur fetes en els darrers anys omplen vàries lleixes.
Avui, Òmnium Cultural celebra una jornada titulada "El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió", i que té com a objectius i condicions:
- Precisar els objectius i les estratègies de cadascuna de les plataformes i partits participants.
- Estar disposat a contrastar les idees pròpies amb les de la resta de participants a la jornada.
- Constatar les confluències estratègiques i les línies de treball comunes entre tots els participants.
- Intentar posar les bases per establir les línies d’acció del catalanisme per als propers cinc o deu anys.
La clarificació, sens dubte, és necessària. Més enllà de qüestions terminològiques és bo saber quins són els objectius de cadascú, i les estratègies per aconseguir-los.
Els dos eixos estratègics cabdals ja han estat referits sovint: la territorialitat i l'autodeterminació. O, dit d'una altra manera, "tot d'àmbit nacional" i "independència". O, per dir-ho en mots del regidor de Torà de la CUP, Josep A. Vilalta, tal com els escrivia en el darrer número de Lluita:
- Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.
- Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.
dimarts, 6 de novembre del 2007
El tràfic d'infants africans
L'adopció internacional com a indústria o un altre exemple més que l'expoliació europea de l'Àfrica. Els casos recents del Congo i del Txad, amb adopcions irregulars (tal com els analitza aquesta notícia de Vilaweb) mereixen una clara condemna moral i, molt probablement, una condemna judicial. Organitzacions no governamentals sense escrúpols, "pares" europeus amb dubtoses intencions, pares i mares africans enganyats o obligats per la misèria, autoritats i individus africans corromputs en aquest negoci. I encara tindran la barra tots d'indicar que, en el seu país, aquests nens viuran en la més pura misèria. La solidaritat és entesa, per tant, com un acte individual. Però caldria demanar-se si arrencar un nen del seu país i transplantar-lo en una altra societat sense demanar-li, en una altra societat on serà víctima de discriminació racial quan cerqui una parella o quan cerqui un lloc de feina, és realment un acte de solidaritat.
Materialment, no es diferencia gaire tot plegat del programa d'adopcions del Lebensborn nazi, on nens txecs i polonesos foren atorgats a famílies alemanyes afins al règim. O al programa d'adopcions fomentat per la dictadura argentina, amb connivència de l'església catòlica, que assignà fills de dissidents a famílies feixistes. Un programa que és denunciat per les Abuelas de la Plaza de Mayo. Quina diferència hi ha entre aquests "alemanys" i "argentins", i gent com la Madonna, que va adoptar un fals orfe de Malawi.
El tràfic humà d'Àfrica a Europa continua. Ni tan sols cal invocar al fantasma del tràfic d'òrgans o de les xarxes de pederàstia per escandalitzar-se. N'hi ha prou amb veure aquests programes "solidaris", amb veure les columnes d'esclaus africans que creuen les mars per arribar a Europa: abans eren capturats i transportats, ara s'han de pagar ells el viatge, sovint amb la vida.
Materialment, no es diferencia gaire tot plegat del programa d'adopcions del Lebensborn nazi, on nens txecs i polonesos foren atorgats a famílies alemanyes afins al règim. O al programa d'adopcions fomentat per la dictadura argentina, amb connivència de l'església catòlica, que assignà fills de dissidents a famílies feixistes. Un programa que és denunciat per les Abuelas de la Plaza de Mayo. Quina diferència hi ha entre aquests "alemanys" i "argentins", i gent com la Madonna, que va adoptar un fals orfe de Malawi.
El tràfic humà d'Àfrica a Europa continua. Ni tan sols cal invocar al fantasma del tràfic d'òrgans o de les xarxes de pederàstia per escandalitzar-se. N'hi ha prou amb veure aquests programes "solidaris", amb veure les columnes d'esclaus africans que creuen les mars per arribar a Europa: abans eren capturats i transportats, ara s'han de pagar ells el viatge, sovint amb la vida.
diumenge, 4 de novembre del 2007
Els super-ratolins PEPCK-Cmus: un model sobre la interacció entre el metabolisme muscular, l’activitat física i la composició corporal
Fisiologia: La premsa general s'ha fet ressò d'un article publicat al Journal of Biological Chemistry (JBC) sobre un super-ratolí transgènic, més actiu, més resistent, més de vida i més magre que els ratolins «salvatges». Un sol gen, la fosfoenolpiruvat carboxicinasa citosòlica, sobreexpressat en la musculatura esquelètica, altera visiblement el metabolisme energètic d'aquests animals. El més interessant és l'impacte beneficiós que aquestes alteracions en el metabolisme energètic té sobre la longevitat dels ratolins. Tot plegat, més enllà de l'anècdota, ens fa reflexionar sobre les intrincades relacions que hi ha entre el metabolisme muscular, l'activitat física, la composició corporal i l'envelliment.
Portada del darrer número del JBC
Els investigadors
Tots els investigadors que signen l'article del JBC treballen a la Case Western Reserve University School of Medicine de Cleveland (Ohio), o a la Cleveland Clinic Foundation. El pes central de la feina s'ha fet al Departament de Bioquímica de la Universitat (Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Colleen K. Nye, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy i Richard W. Hanson). Però també hi han col·laborat els Departaments de Neurociència (Gemma Casadesus), Nutrició (Duna Masillon) i Enginyeria Biomèdica (Fatima Tolentino-Silva, Marco E. Cabrera, David H. Johnson i David L. Wilson), a banda del macrodepartament de Gastroenterologia/Hepatologia i Patobiologica de la Cleveland Clinic Foundation (John P. Kirwan i Satish C. Kalhan).
Els ratolins PEPCK-Cmus
L'homeostasi metabòlica garanteix a les cèl·lules de l'organisme uns nivells força constants de nutrients. Això s'ha de fer encara que l'aport exterior de nutrients és força discontinu i, sovint, insegur. El fetge té una importància central en la regulació dels nivells sanguinis de glucosa. Si n'hi ha en excés, el fetge en capta i la transforma en glucogen. Si n'hi ha massa poca, el fetge reconverteix el glicogen en glucosa i l'allibera al torrent sanguini. Però les reserves de glicogen no duren pas gaire i si el període d'inanició es perllonga una mica, cal garantir els nivells de glucosa a través de la gluconeogènesi. La gluconeogènesi és la síntesi de novo de glucosa per part del fetge (i, en menor grau, del ronyó) a partir de glicerol i d'aminoàcids (alanina, glicina). Dins de la via de gluconeogènesi hi ha un pas de transformació d'oxalacetat a fosfoenolpiruvat, on s'allibera CO2, amb consum d'energia. Aquesta transformació la catalitzen les fosfoenolpiruvat carboxicinases (PEPCK): segons l'activitat d'aquests enzims, la taxa de gluconeogènesi serà més o menys pronunciada. I segons l'abundància relativa d'oxalacetat i fosfoenolpiruvat, la reacció tindrà lloc en un sentit o en l'altre.
Una de les PEPCK és la PEPCK-C (GTP). Aquest enzim es troba en el citoplasma (mentre que d'altres PEPCK es troben dins els mitocondris). Utilitza com a font d'energia el nucleòtid GTP (mentre que d'altres PEPCK utilitzen pirofosfat o el nucleòtid ATP). El seu gen és el PCK1, que es troba en el braç llarg del cromosoma 20 humà (20q13.31) i en el cromosoma 2 de ratolí (Mus musculus).
A efectes pràctics l'activitat PEPCK-C(GTP) es troba pràcticament restringida als hepatòcits. Què passaria, però, si s'aconseguís de fer què la musculatura expressés en bona quantitat aquest enzim? En principi, hom esperaria que el múscul participés en la gluconeogènesi i ho fés d'una manera més potent i maleable que no pas el fetge.
Per generar una sobreexpressió muscular del gen PEPCK-C(GTP) hom construí un gen artificial. Aquest gen artificial combinava la seqüència central del PEPCK-C(GTP) amb el promotor del gen de l'alfa-actina esquelètica. L'actina és una de les proteïnes majoritàries del múscul estriat esquelètic, on arriba a constituir d'un 10-20% de la proteïna cel·lular. La combinació del promotor d'un gen quantitativament tan important i de la seqüència central del PEPCK-C(GTP) ompliria les fibres musculars d'aquesta activitat enzimàtica. I dit i fet. Després de molt de treball per aconseguir algun llinatge estable transgènic per aquesta construcció, els autors obtingueren una soca de ratolí que arribava a expressar 9 unitats/g de teixit muscular d'activitat PEPCK-C(GTP). Aquests ratolins foren batejats amb la denominació PEPCK-Cmus.
Els efectes pleiotròpics de la transgènesi
Els autors reporten les següents característiques dels ratolins PEPCK-Cmus quan se'ls compara amb els seus cossins que no presenten aquesta transgènesi:
- els ratolins PEPCK-Cmus mostren més activitat física.
- en una prova de resistència en la roda, els ratolins PEPCK-Cmus poden sostindre una velocitat de 33 cm/segon durant 5 hores, mentre que els ratolins control rarament suporten més de 10 minuts.
- després de còrrer durant 32 minuts, els ratolins PEPCK-Cmus mostren un consum d'oxigen superior (en un 40%), un quocient respiratori més eficient i uns nivells de lactat clarament inferiors (en un 50%) respecte els ratolins control. Tot plegat indica una capacitat més elevada d'exercici, amb una adaptació més ràpida als requeriments metabòlics de l'exercici (i, per tant, una menor necessitat de recòrrer al metabolisme anaerobi productor de lactat).
- els ratolins PEPCK-Cmus són més prims que els ratolins control (un 50% de la massa corporal). El nivell de greix és gairebé ínfim (un 10% respecte els ratolins control).
- els ratolins PEPCK-Cmus ingereixen un 60% més pinso que els ratolins control.
- el múscul dels ratolins PEPCK-Cmus presenta canvis cel·lulars i bioquímics. El nombre de mitocondris és més elevat. També ho és el contingut de triglicèrids musculars.
- els ratolins PEPCK-Cmus viuen més temps i envelleixen més tard. Un ratolí PEPCK-Cmus de 2 anys i mig, pot còrrer el doble que no pas un ratolí control de 6 a 12 mesos.
Els autors consideren que els ratolins PEPCK-Cmus presenten un metabolisme energètic més eficient. Possiblement la capacitat gluconeogenètica de la musculatura millora l'adaptació al cicle d'ingesta-inanició. El múscul mateix guanya en rediment i ha de recòrrer menys al metabolisme anaerobi, fins i tot en exercicis que altrament serien extenuants. Aquesta capacitat física addicional podria ésser al darrera de la magresa dels animals, encara que probablement hi influeixen d'altres causes (p. ex. un metabolisme energètic més eficient). També la capacitat física addicional forçaria a una ingesta més elevada. Pel que fa al lligam amb l'envelliment, hom suposa que un metabolisme muscular més eficient redueix la producció de radicals lliures d'oxigen i el deteriorament creixent que aquests produeixen a diferents nivells (p.ex., en l'acumulació de mutacions en el genoma mitocondrial).
En tot cas, estudis amb aquests ratolins que relacionin millor tots aquests canvis metabòlics, comportamentuals i de desenvolupament, ens ajudaran a conèixer millor com integra el nostre organisme facetes tan diverses com la ingesta, l'activitat física, els nivells corporals de greix o la taxa d'envelliment.
Lligams:
- Overexpression of the Cytosolic Form of Phosphoenolpyruvate Carboxykinase (GTP) in Skeletal Muscle Repatterns Energy Metabolism in the Mouse Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Gemma Casadesus, Duna Massillon, Fatima Tolentino-Silva, Colleen K. Nye, Marco E. Cabrera, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy, David H. Johnson, David L. Wilson, John P. Kirwan, Satish C. Kalhan, and Richard W. Hanson. J. Biol. Chem., Vol. 282, Issue 45, 32844-32855, November 9, 2007.
- Gluconeogenesis, de Michael W. King, text divulgatiu sobre les bases bioquímiques de la gluconeogènesi i la seva integració fisiològica.
- Esquema de la gluconeogènesi hepàtica, de Richard A. Paselk.
[Aquest post l'havia pensat pel blog Les Set Edats, que vaig crear l'agost del 2005 i que, per motius tècnics, ha quedat extingit. És la segona vegada que em passa: el novembre del 2006 va deixar de funcionar el blog que tenia a Cibernautes. Deien els clàssics que verba volant scripta manent: i els hipertexts són més verba que scripta. Esperem que Disponibilitat Permanent tingui una longevitat superior a la dels seus dos precedents.]
Portada del darrer número del JBC
Els investigadors
Tots els investigadors que signen l'article del JBC treballen a la Case Western Reserve University School of Medicine de Cleveland (Ohio), o a la Cleveland Clinic Foundation. El pes central de la feina s'ha fet al Departament de Bioquímica de la Universitat (Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Colleen K. Nye, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy i Richard W. Hanson). Però també hi han col·laborat els Departaments de Neurociència (Gemma Casadesus), Nutrició (Duna Masillon) i Enginyeria Biomèdica (Fatima Tolentino-Silva, Marco E. Cabrera, David H. Johnson i David L. Wilson), a banda del macrodepartament de Gastroenterologia/Hepatologia i Patobiologica de la Cleveland Clinic Foundation (John P. Kirwan i Satish C. Kalhan).
Els ratolins PEPCK-Cmus
L'homeostasi metabòlica garanteix a les cèl·lules de l'organisme uns nivells força constants de nutrients. Això s'ha de fer encara que l'aport exterior de nutrients és força discontinu i, sovint, insegur. El fetge té una importància central en la regulació dels nivells sanguinis de glucosa. Si n'hi ha en excés, el fetge en capta i la transforma en glucogen. Si n'hi ha massa poca, el fetge reconverteix el glicogen en glucosa i l'allibera al torrent sanguini. Però les reserves de glicogen no duren pas gaire i si el període d'inanició es perllonga una mica, cal garantir els nivells de glucosa a través de la gluconeogènesi. La gluconeogènesi és la síntesi de novo de glucosa per part del fetge (i, en menor grau, del ronyó) a partir de glicerol i d'aminoàcids (alanina, glicina). Dins de la via de gluconeogènesi hi ha un pas de transformació d'oxalacetat a fosfoenolpiruvat, on s'allibera CO2, amb consum d'energia. Aquesta transformació la catalitzen les fosfoenolpiruvat carboxicinases (PEPCK): segons l'activitat d'aquests enzims, la taxa de gluconeogènesi serà més o menys pronunciada. I segons l'abundància relativa d'oxalacetat i fosfoenolpiruvat, la reacció tindrà lloc en un sentit o en l'altre.
Una de les PEPCK és la PEPCK-C (GTP). Aquest enzim es troba en el citoplasma (mentre que d'altres PEPCK es troben dins els mitocondris). Utilitza com a font d'energia el nucleòtid GTP (mentre que d'altres PEPCK utilitzen pirofosfat o el nucleòtid ATP). El seu gen és el PCK1, que es troba en el braç llarg del cromosoma 20 humà (20q13.31) i en el cromosoma 2 de ratolí (Mus musculus).
A efectes pràctics l'activitat PEPCK-C(GTP) es troba pràcticament restringida als hepatòcits. Què passaria, però, si s'aconseguís de fer què la musculatura expressés en bona quantitat aquest enzim? En principi, hom esperaria que el múscul participés en la gluconeogènesi i ho fés d'una manera més potent i maleable que no pas el fetge.
Per generar una sobreexpressió muscular del gen PEPCK-C(GTP) hom construí un gen artificial. Aquest gen artificial combinava la seqüència central del PEPCK-C(GTP) amb el promotor del gen de l'alfa-actina esquelètica. L'actina és una de les proteïnes majoritàries del múscul estriat esquelètic, on arriba a constituir d'un 10-20% de la proteïna cel·lular. La combinació del promotor d'un gen quantitativament tan important i de la seqüència central del PEPCK-C(GTP) ompliria les fibres musculars d'aquesta activitat enzimàtica. I dit i fet. Després de molt de treball per aconseguir algun llinatge estable transgènic per aquesta construcció, els autors obtingueren una soca de ratolí que arribava a expressar 9 unitats/g de teixit muscular d'activitat PEPCK-C(GTP). Aquests ratolins foren batejats amb la denominació PEPCK-Cmus.
Els efectes pleiotròpics de la transgènesi
Els autors reporten les següents característiques dels ratolins PEPCK-Cmus quan se'ls compara amb els seus cossins que no presenten aquesta transgènesi:
- els ratolins PEPCK-Cmus mostren més activitat física.
- en una prova de resistència en la roda, els ratolins PEPCK-Cmus poden sostindre una velocitat de 33 cm/segon durant 5 hores, mentre que els ratolins control rarament suporten més de 10 minuts.
- després de còrrer durant 32 minuts, els ratolins PEPCK-Cmus mostren un consum d'oxigen superior (en un 40%), un quocient respiratori més eficient i uns nivells de lactat clarament inferiors (en un 50%) respecte els ratolins control. Tot plegat indica una capacitat més elevada d'exercici, amb una adaptació més ràpida als requeriments metabòlics de l'exercici (i, per tant, una menor necessitat de recòrrer al metabolisme anaerobi productor de lactat).
- els ratolins PEPCK-Cmus són més prims que els ratolins control (un 50% de la massa corporal). El nivell de greix és gairebé ínfim (un 10% respecte els ratolins control).
- els ratolins PEPCK-Cmus ingereixen un 60% més pinso que els ratolins control.
- el múscul dels ratolins PEPCK-Cmus presenta canvis cel·lulars i bioquímics. El nombre de mitocondris és més elevat. També ho és el contingut de triglicèrids musculars.
- els ratolins PEPCK-Cmus viuen més temps i envelleixen més tard. Un ratolí PEPCK-Cmus de 2 anys i mig, pot còrrer el doble que no pas un ratolí control de 6 a 12 mesos.
Els autors consideren que els ratolins PEPCK-Cmus presenten un metabolisme energètic més eficient. Possiblement la capacitat gluconeogenètica de la musculatura millora l'adaptació al cicle d'ingesta-inanició. El múscul mateix guanya en rediment i ha de recòrrer menys al metabolisme anaerobi, fins i tot en exercicis que altrament serien extenuants. Aquesta capacitat física addicional podria ésser al darrera de la magresa dels animals, encara que probablement hi influeixen d'altres causes (p. ex. un metabolisme energètic més eficient). També la capacitat física addicional forçaria a una ingesta més elevada. Pel que fa al lligam amb l'envelliment, hom suposa que un metabolisme muscular més eficient redueix la producció de radicals lliures d'oxigen i el deteriorament creixent que aquests produeixen a diferents nivells (p.ex., en l'acumulació de mutacions en el genoma mitocondrial).
En tot cas, estudis amb aquests ratolins que relacionin millor tots aquests canvis metabòlics, comportamentuals i de desenvolupament, ens ajudaran a conèixer millor com integra el nostre organisme facetes tan diverses com la ingesta, l'activitat física, els nivells corporals de greix o la taxa d'envelliment.
Lligams:
- Overexpression of the Cytosolic Form of Phosphoenolpyruvate Carboxykinase (GTP) in Skeletal Muscle Repatterns Energy Metabolism in the Mouse Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Gemma Casadesus, Duna Massillon, Fatima Tolentino-Silva, Colleen K. Nye, Marco E. Cabrera, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy, David H. Johnson, David L. Wilson, John P. Kirwan, Satish C. Kalhan, and Richard W. Hanson. J. Biol. Chem., Vol. 282, Issue 45, 32844-32855, November 9, 2007.
- Gluconeogenesis, de Michael W. King, text divulgatiu sobre les bases bioquímiques de la gluconeogènesi i la seva integració fisiològica.
- Esquema de la gluconeogènesi hepàtica, de Richard A. Paselk.
[Aquest post l'havia pensat pel blog Les Set Edats, que vaig crear l'agost del 2005 i que, per motius tècnics, ha quedat extingit. És la segona vegada que em passa: el novembre del 2006 va deixar de funcionar el blog que tenia a Cibernautes. Deien els clàssics que verba volant scripta manent: i els hipertexts són més verba que scripta. Esperem que Disponibilitat Permanent tingui una longevitat superior a la dels seus dos precedents.]
dimarts, 30 d’octubre del 2007
El cometa Holmes es descabellona
És l'esdeveniment astronòmic més interessant des de fa un temps. Un cometa relativament discret com és Holmes ha augmentat enormement la seva magnitud aparent en qüestió d'hores. A banda, ha passat d'ésser un punt a adquirir un aspecte nebulós. Aquest aspecte nebulós es deu a la cabellera o coma.
Per veure'l cal mirar, al vespre, en direcció al NE i, més cap al zenit a mesura que passin les hores. L'estel de referència és Capel·la (l'estel més lluminós d'aquesta zona del cel). A sota de Capel·la hi ha un estel més feble, Menkalinan. Doncs bé, just prenent la línia entre Menkalinan i Capel·la i allargant-la tres vegades hom cau en la constel·lació de Perseu. I allà, en mig d'estels de segona i tercera magnitud, hi ha el cometa Holmes, que es distingeix ja a ull nu per no ésser un punt sinó una taca. El veureu formant un triangle amb Mirfak i Delta Persei. Amb uns prismàtics hom ja pot veure la textura del cometa, la qual canvia un xic de dia en dia. També canvia de posició, però en tot cas, sempre s'està a la constel·lació de Perseu.
No és gaire espectacular, és cert. Però d'això en té la culpa l'augment de la contaminació lumínica que, en major o menor grau, afecta per tot arreu. Els grans cometes de la dècada dels 1990, el Hyakutake o el Hale-Bopp, avui dia, no els veuríem amb la nitidesa de llavors.
El cometa 17P/Holmes fou descobert el 1892, a la constel·lació de l'Andromeda, quan patí un esclat lluminós similar al dels nostres dies, que el va dur a una magnitud prou alta com per ésser visible pel telescopi d'Edwin Holmes (1842-1919). Fou el 17è cometa del que es va poder calcular el període (uns 7 anys). I fou observat de nou el 1899 i el 1906. Però el 1913 ja ningú no el va veure, i va caldre esperar a la tecnologia més moderna per poder-lo observar el 1964 i en els apropaments posteriors. Val a dir que aquests apropaments no duen el cometa gaire a prop del Sol. La seva òrbita sempre queda entre les òrbites de Mart i Júpiter.
L'actual esclat va començar la nit del 23 al 24 d'octubre. En qüestió d'hores va passar d'una magnitud 17 (exclusiva de telescopis professionals de grans instal·lacions) a una magnitud de 2,8 (visible a ull nu, si la meteorologia acompanya i la contaminació lumínica no és massa exagerada). Roman Naves, de Barcelona, fou el primer en detectar l'esclat, quan el cometa ja havia arribat a una magnitud de 7,3. El 25 d'octubre ja era el tercer "estel" més brillant de Perseu. Des del 26 d'octubre ja era clara la seva fesomia cometària. El 29 d'octubre hom podia observar de forma més matisada aquesta cabellera, de moment sense cua.
I, aquesta nit, 30 d'octubre? I després? L'evolució del cometa és difícilment previsible. La cua del cometa, en quedar en una orientació transversal, no serà visible en tota la seva extensió. Uns altres consideren que la cabellera anirà en creixement fins a convertir-se en una bola difusa de la grandària aparent d'una lluna plena (i una grandària absoluta de més d'1 milió de quilòmetres). En les properes nits la lluna (cada vegada més minvant) farà menys nosa a les observacions. Però en qüestió de dies o de setmanes, la magnitud del cometa decaurà i ja tan sols se'l podrà seguir amb prismàtics o telescopis. Esperem que l'oportunitat que ens brinda Holmes sigui aprofitada pels cometògrafs per entendre les dinàmiques d'erupció i aprofundir en els diferents tipus cometaris que poblen el nostre sistema solar.
Per més informació: 17P/Holmes a la Wikipedia, a la cometografia de Kronk, a Imatge Astronòmica del Dia.
dissabte, 27 d’octubre del 2007
Barcelona [un mapa] (Ventura Pons, 2007)
Ara fa trenta anys que Ventura Pons (*Barcelona, 1945) fa films cinematogràfics. I, des del 1996, el seu ritme s'ha mantingut ininterrompudament amb una freqüència anual. Sí això és possible és en gran mesura gràcies a Els Films de la Rambla, productora creada el 1985 pel realitzador, i que ens anuncia que té la intenció de produir treballs d'altres creadors.
Si l'any passat tocava l'adaptació d'una novel·la de Ferran Torrent, de ritme trepidant, ara toca, amb Barcelona [un mapa], que porta al cinema l'obra teatral Barcelona, mapa d'ombres, de Lluïsa Cunillé (*Badalona, 1961), estrenada el 2004 a la Sala Becket de Barcelona. Cunillé crea, en paraules de Pons, "un món poderós, una història plena de cavitats, unes personatges tremendament construïts".
El món poderós en qüestió és un pis de lloguer de l'Eixample de Barcelona. La Rosa (Núria Espert, *l'Hospitalet, 1935) hi ha nascut i crescut al pis, filla d'un industrial arruïnat i que ara ha de viure de la pensió del marit, en Ramon, (Josep Maria Pou, *Mollet del Vallès, 1944), treballador jubilat del Liceu. Amb la filla morta de fa molts anys, la seva única família és el germà petit d'ella, en Santi, metge especialitzat en trastorns neuroalimentaris (Jordi Bosch, *Mataró, 1956). Santi ja fa temps que no viu al pis, i per tirar endavant la Rosa i en Ramon tenen llogades tres habitacions, a la Lola, professora particular de francès (Rosa Maria Sardà, *Barcelona, 1941), en David, porter del C. E. Júpiter i guàrdia de seguretat (Pablo Derqui) i la Violeta, cuinera d'un bar de menús (María Botto, *Buenos Aires, 1974). Més empès per la dona que per ell mateix, el matrimoni demana a cadascun dels rellogats que se'n vagin, perquè en Ramon, amb un càncer terminal, vol morir-se a casa amb una certa intimitat. Menys important que les suposades inconvencionalitats laborals, familiars o sexuals dels personatges, per Ventura Pons es tracta del retrat "d'un món terminal d'una societat que s'acaba, que menteix i es descomposa". La malaltia, la vellesa, la soledat, el desamor, la precarietat o l'avorriment són, ho volguem o no, etapes gairebé inevitables quan no estats permanents.
L'acció, per dir-ho així, té lloc en un d'aquells pisos de sostres alts i que de tan grans es fan ombrívols i buits. Excel·lent en l'ambientació és el treball de la Bel·lo Torras, que l'any vinent complirà els trenta anys de carrera professional. Hi acompanya la fotografia de Mario Montero. Pere Abadal signa el muntatge, que combina les diferents escenes de la peça original de Cunillé, amb flaixos del passat i de la vida de carrer dels personatges. Carles Cases (*Sallent, 1958) torna una altra vegada a donar una classe magistral de com musicar un film
dimarts, 23 d’octubre del 2007
Turquia: un imperiet que se la juga
Fa 100 anys, Turquia era l'home malalt d'Europa. Em fa l'efecte que aspira a tornar a l'infermeria. La pugna entre la direcció laico-militarista i la direcció islàmico-neoconservadora ha fet recòrrer a la primera al nacionalisme, i la segona ha respós amb més nacionalisme. Ja és ben veritat allò que Marx li deia a Kugelmann: un poble que oprimeix un altre mai no pot ésser lliure. El nacionalisme turc manipulat des de la direcció burgesa (bé "laica", bé "islamista") necessita un boc expiatori: d'ací la propaganda anti-kurda, anti-grega i anti-armènia. No és, de fet, res d'excepcional. El nacionalisme espanyol manipulat per direccions similars també cau abastament en propagandes d'odi contra les poblacions que diu reclamar. Aquestes propagandes fan pujar els colors als armenis, grecs i kurds que es consideren turcs i ciutadans turcs: a la llarga el nacionalisme estatalista es fa excloent i l'estat o bé elimina a la pràctica les minories o bé ha de renunciar als territoris perifèrics.
El nacionalisme turc manipulat recorre al victimisme, i això el porta a més ofuscació. Així el govern turc es troba atrapat. Qualsevol pas en fals davant dels Estats Units serà aprofitat per Grècia, Armènia o Irac. I serà aprofitat pels Estats Units per poder tindre més collat l'estat turc. Fins i tot la Unió Europea en treurà profit.
El cicle d'ofuscació porta l'exèrcit turc a iniciar una aventura dubtosa en el Kurdistan del Sud. Ja amb la defensa diplomàtica dels turcmens de Kirkuk, Turquia va demostrar que no és l'estat dels no-turcs. Amb la intervenció al Kurdistan del Sud pot guanyar-se la pèrdua del Kurdistan del Nord.
Però Turquia compta amb un avantatge. El nacionalisme kurd es troba absolutament dividit. I no únicament en línies ideològiques i religioses, sinó per encara més perilloses línies regionals. El Kurdistan del Sud aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà com si la situació asfixiant del Kurdistan del Nord o del Kurdistan Occidental (sota Síria) i Oriental (sota Iran) no anés amb ell. I aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà mentre participa de manera subsidiària en les estructures de l'estat col·laboracionista iraquià. Talabani sap que no pot comptar amb cap aliat iraquià per defensar el Kurdistan del Sud d'una penetració turca. Els àrabs iraquians tenen molt més clar que Talabani on s'acaba el seu país.
Si la direcció kurda no canvia, si no es fan avenços cap a la unitat nacional, per damunt de divisions polítiques i regionals, es desaprofitarà una nova oportunitat.
El nacionalisme turc manipulat recorre al victimisme, i això el porta a més ofuscació. Així el govern turc es troba atrapat. Qualsevol pas en fals davant dels Estats Units serà aprofitat per Grècia, Armènia o Irac. I serà aprofitat pels Estats Units per poder tindre més collat l'estat turc. Fins i tot la Unió Europea en treurà profit.
El cicle d'ofuscació porta l'exèrcit turc a iniciar una aventura dubtosa en el Kurdistan del Sud. Ja amb la defensa diplomàtica dels turcmens de Kirkuk, Turquia va demostrar que no és l'estat dels no-turcs. Amb la intervenció al Kurdistan del Sud pot guanyar-se la pèrdua del Kurdistan del Nord.
Però Turquia compta amb un avantatge. El nacionalisme kurd es troba absolutament dividit. I no únicament en línies ideològiques i religioses, sinó per encara més perilloses línies regionals. El Kurdistan del Sud aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà com si la situació asfixiant del Kurdistan del Nord o del Kurdistan Occidental (sota Síria) i Oriental (sota Iran) no anés amb ell. I aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà mentre participa de manera subsidiària en les estructures de l'estat col·laboracionista iraquià. Talabani sap que no pot comptar amb cap aliat iraquià per defensar el Kurdistan del Sud d'una penetració turca. Els àrabs iraquians tenen molt més clar que Talabani on s'acaba el seu país.
Si la direcció kurda no canvia, si no es fan avenços cap a la unitat nacional, per damunt de divisions polítiques i regionals, es desaprofitarà una nova oportunitat.
dijous, 18 d’octubre del 2007
James D. Watson reobre el debat sobre la base científica del racisme
James D. Watson (*Chicago, 1928) acaba de publicar un llibre titulat Avoid Boring People and Other Lessons from a Life in Science. El llibre i, sobretot, les declaracions a la premsa (Sunday Times Magazine) justifica el títol. Watson, co-descobridor de l'estructura molecular de l'ADN (la molècula portadora de la informació genètica), repeteix una sèrie d'arguments ben propis de l'Illinois de la seva joventut però que avui dia són condemnats per la doctrina oficial sustentada per les Nacions Unides. Podem resumir aquests arguments d'aquesta forma: les races existeixen, presenten diferències cognitives de base genètica entre elles i aquestes diferències cognitives són la base de les diferències econòmiques que observem entre les poblacions humanes. I els contra-arguments són: no hi ha races dins de la raça humana, no hi ha diferències cognitives ni genètiques significatives, i les diferències econòmiques són degudes a factors econòmics i socials (bàsicament: les relacions imperialistes d'un món marcat pel capitalisme madur).
James D. Watson és el genetista reduccionista per excel·lència. Per ell, la recerca genètica (la recerca concreta de gens) és l'única que pot explicar tots els fenòmens biològics, des del funcionament bioquímica fins al funcionament de les societats humanes.
Així doncs, Watson defensa que en els propers anys hom trobarà les variants gèniques que expliquen les diferències cognitives revelades en tests psicològiques entre individus classificats com a asiàtics, individus classificats com a blancs i individus classificats com a negres. El test més important, citat i discutit, és el test IQ, creat concretament el 1905 per Alfred Binet per fer prediccions de les probabilitats d'èxit acadèmic de l'alumnat. El test IQ, en tot cas, mostra com la mitjana asiàtica és superior a l'europea i l'europea superior a l'africana. Una cosa és la mitjana i l'altra la desviació de la mitjana: les campanes gaussianes que en resulten se superposen força. Un resum il·lustratiu d'aquestes recerques el podem trobar a l'obra recent de Richard Lynn (*1930). Segons Lynn hi ha una correlació entre IQ i producte interior brut (PIB). Això deixa quatre possibilitats: la IQ influeix el PIB, el PIB influeix la IQ, la IQ i el PIB són influïts per un tercer factor (imperialisme econòmic i cultural? raça? clima? desenvolupament humà? nutrició? malalties infeccioses?) o hi ha una influència recíproca entre IQ i PIB.
Assumim en qualsevol cas, que l'IQ (o, més concretament, la mitjana de l'IQ) és diferent. Però també resulta que la puntuació mitjana de l'IQ de la població africana dels EUA és superior a la mitjana d'IQ de la població africana d'Àfrica. I aquesta diferència mitjana és superior a la que hom esperaria atenent únicament a la "penetració de gens europeus" dins la població afro-americana. Hom troba també augments en la mitjana d'IQ de molts països africans en les darreres dècades, sense que cap migració massiva europea pugui haver fet augmentar aquesta mitjana. I pel que fa als gens que ens promet Watson, cal dir que hom ja ha començat a trobar variants "interessants" (haplogrup D del gen de la microcefalina). Però, si la constitució genètica dels europeus, ens és tan favorable des de fa mil·lennis, com s'explica que Europa no fos un centre important des del Neolític? Com s'explica que la Xina fos fins gairebé el segle XVIII més avançada en general que Europa en qüestions tecnològiques, i que ho hagi de tornar a ésser en aquest mateix segle que tot just comencem? Els factors culturals són importants, i tota una sèrie de recerques de la psicologia evolutiva (Kevin B. MacDonald, per exemple) proposen l'origen de la "genuïnitat" europea en la difícil situació del Paleolític superior del nostre continent en temps de la darrera era glacial. La suposada "ingenuïnitat" i "inventivitat" que caracteritza la "nostra raça" seria fruit d'una combinació de la selecció natural paleolítica i la selecció cultural neolítica i proto-històrica.
El problema central de tots aquests debats és suposar que existeix una ciència neutral o objectiva, independent de les "voluntats polítiques", de les "ideologies" o fins i tot de les religions. La unitat bàsica de la recerca científica pot ésser més o menys objectiva. Ara bé aquesta unitat bàsica s'emmarca en un conjunt superior que és l'article científic, i aquest conjunt en conjunt més amples de línies d'investigació i camps de recerca. Com més pugem en aquesta escala, més importància pren la planificació científica prèvia a les observacions i/o experiments, i més importància pren la comunicació científica (entendre una taula o una figura, amb temps i dedicació, és a l'abast de tothom; copsar una línia d'investigació o un camp de recerca és una tasca impossible a nivell individual directe). La planificació científica depén d'un finançament que, públic o privat, reflecteix, més o menys, la cosmovisió de l'entitat finançadora. I la comunicació científica, de qualsevol nivell, té sempre en ment la cosmovisió prèvia dels receptors d'aquesta comunicació (comunitat científica, públic educat, públic general, entitats finançadores, etc.). Si ja hi ha prou ball de bastons en la "ciència de la crisi energètica i del canvi climàtic" (malgrat l'existència de consensus i paradigmes), com no serà el ball de bastons quan l'objecte científic és justament el subjecte científic (les societats humanes).
Per treure l'entrellat sempre va bé fer un petit resum històric. La ciència moderna europea de la raça humana té una primera fase (segles XVIII i XIX, i fins el 1945), condicionada per la justificació de la puixança europea. Després del 1945, en percebre que aquesta ciència racial s'ha utilitzat per justificar el frustrat nou ordre nacional-socialista, hom passa a una fase de negació de la raça, posada al servei d'un nou projecte d'imperialisme mundial encapçalat pels Estats Units. El caràcter nacionalment i racialment neutre que hom vol donar a aquest imperialisme mundial (sota la denominació de globalització, mundialització, aldea global, cosmopolitisme, "humanitat", melting pot) ha reforçat aquesta fase. S'explica així que els hereus de polítiques com ara "Keep England White" (Churchill, 1955), demanin i promoguin corrents immigratoris cap a les àrees mundials de majoria blanca, i que a més promoguin aquest corrents amb polítiques immigratòries restrictives que reforcen la base racial o ètnica de l'estratificació de la classe treballadora. Tenim, doncs, d'una banda un discurs "neutralista" i "anti-racista" (que, de passada i gens casualment, aprofita per carregar contra el "nacionalisme" de nacions oprimides), i de l'altra banda un missatge subliminal (i aquí entra J. D. Watson) que ens pica l'ullet a la "poor white trash". La contradicció d'aquests dos discursos és únicament aparent, ja que obeeix a l'interès comú de la classe capitalista transnacional.
Fins i tot un examen de les fílies i fòbies de base "racista" mostra a les clares el caràcter social de la majoria de definicions racials. En resum, hom és "racista" contra aquells col·lectius procedents de països més pobres, i ho és perquè aquests col·lectius humans posseeixen una mà d'obra més barata (i, per tant, més competitiva) ja que els "costos de producció" són inferiors als seus. A banda, les qüestions religioses i etno-culturals acaben per definir la "pròpia raça" i les relacions de "superioritat/inferioritat" respecte les altres.
La humanitat és diversa, però la unitat de l'espècie humana és evident. Ho és, des d'un punt de vista econòmic, amb la integració de mercats. Els corrents migratoris atenuen les diferències, però les diferències existeixen. I es poden fer servir per "reconstruir" la diversitat amb un programa d'alliberament de les tenalles que hem contribuït a forjar, o es poden fer servir per convertir-nos en titelles dels sectors racials respectius de la classe capitalista transnacional. Aquesta és l'alternativa.
Cal aprofundir en la ciència humana. Cal fer servir la genètica per conèixer la nostra fisiologia, la nostra psicologia, però fer-la servir amb una aproximació global i amb la certesa que un sistema de vora 30.000 gens ha d'ésser complex. No som màquines dissenyades per una intel·ligència exterior, sinó producte de l'evolució, de la selecció natural i cultural. No cal esperar trobar cap "essència humana" comuna a tots els individus i a totes les societats, ètnies o races. Recercar una "natura humana" en abstracta, és entronitzar l'adoració d'un "home abstracte" (que, vés per on, sempre és idèntic a l'home concret mitjà dels que ens venen la dita "natura humana"). Però la marxa de la història és implacable i, sense menystenir, les unitats locals, regionals, nacionals, continentals, etc., totes aquestes unitats són permeables i imbrincades i formen part, ens agradi o no, d'una unitat mundial. La humanitat és com és, amb les seves limitacions, més o menys ximple, poruga, inconscient, il·lògica, sentimental, egoista, sàdica i gregària. Però, com deia Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses. La mesura, i la finalitat. Així hauria d'ésser, car l'individu és condemnat a mort, i els llinatges són destinats a entrecreuar-se fins a diluir-se o bé a extingir-se sense més. De moment, però, l'home és un llop per l'home (Hobbes), l'humanitat una colla de formiguetes (el Tercer Home) i tots plegats un ramat de producció de capital. Emprenyant-nos amb J. D. Watson o amb els anti-racistes multi-pluris de pa sucat amb oli, no arreglem res, i ens ferim el fetge.
James D. Watson és el genetista reduccionista per excel·lència. Per ell, la recerca genètica (la recerca concreta de gens) és l'única que pot explicar tots els fenòmens biològics, des del funcionament bioquímica fins al funcionament de les societats humanes.
Així doncs, Watson defensa que en els propers anys hom trobarà les variants gèniques que expliquen les diferències cognitives revelades en tests psicològiques entre individus classificats com a asiàtics, individus classificats com a blancs i individus classificats com a negres. El test més important, citat i discutit, és el test IQ, creat concretament el 1905 per Alfred Binet per fer prediccions de les probabilitats d'èxit acadèmic de l'alumnat. El test IQ, en tot cas, mostra com la mitjana asiàtica és superior a l'europea i l'europea superior a l'africana. Una cosa és la mitjana i l'altra la desviació de la mitjana: les campanes gaussianes que en resulten se superposen força. Un resum il·lustratiu d'aquestes recerques el podem trobar a l'obra recent de Richard Lynn (*1930). Segons Lynn hi ha una correlació entre IQ i producte interior brut (PIB). Això deixa quatre possibilitats: la IQ influeix el PIB, el PIB influeix la IQ, la IQ i el PIB són influïts per un tercer factor (imperialisme econòmic i cultural? raça? clima? desenvolupament humà? nutrició? malalties infeccioses?) o hi ha una influència recíproca entre IQ i PIB.
Assumim en qualsevol cas, que l'IQ (o, més concretament, la mitjana de l'IQ) és diferent. Però també resulta que la puntuació mitjana de l'IQ de la població africana dels EUA és superior a la mitjana d'IQ de la població africana d'Àfrica. I aquesta diferència mitjana és superior a la que hom esperaria atenent únicament a la "penetració de gens europeus" dins la població afro-americana. Hom troba també augments en la mitjana d'IQ de molts països africans en les darreres dècades, sense que cap migració massiva europea pugui haver fet augmentar aquesta mitjana. I pel que fa als gens que ens promet Watson, cal dir que hom ja ha començat a trobar variants "interessants" (haplogrup D del gen de la microcefalina). Però, si la constitució genètica dels europeus, ens és tan favorable des de fa mil·lennis, com s'explica que Europa no fos un centre important des del Neolític? Com s'explica que la Xina fos fins gairebé el segle XVIII més avançada en general que Europa en qüestions tecnològiques, i que ho hagi de tornar a ésser en aquest mateix segle que tot just comencem? Els factors culturals són importants, i tota una sèrie de recerques de la psicologia evolutiva (Kevin B. MacDonald, per exemple) proposen l'origen de la "genuïnitat" europea en la difícil situació del Paleolític superior del nostre continent en temps de la darrera era glacial. La suposada "ingenuïnitat" i "inventivitat" que caracteritza la "nostra raça" seria fruit d'una combinació de la selecció natural paleolítica i la selecció cultural neolítica i proto-històrica.
El problema central de tots aquests debats és suposar que existeix una ciència neutral o objectiva, independent de les "voluntats polítiques", de les "ideologies" o fins i tot de les religions. La unitat bàsica de la recerca científica pot ésser més o menys objectiva. Ara bé aquesta unitat bàsica s'emmarca en un conjunt superior que és l'article científic, i aquest conjunt en conjunt més amples de línies d'investigació i camps de recerca. Com més pugem en aquesta escala, més importància pren la planificació científica prèvia a les observacions i/o experiments, i més importància pren la comunicació científica (entendre una taula o una figura, amb temps i dedicació, és a l'abast de tothom; copsar una línia d'investigació o un camp de recerca és una tasca impossible a nivell individual directe). La planificació científica depén d'un finançament que, públic o privat, reflecteix, més o menys, la cosmovisió de l'entitat finançadora. I la comunicació científica, de qualsevol nivell, té sempre en ment la cosmovisió prèvia dels receptors d'aquesta comunicació (comunitat científica, públic educat, públic general, entitats finançadores, etc.). Si ja hi ha prou ball de bastons en la "ciència de la crisi energètica i del canvi climàtic" (malgrat l'existència de consensus i paradigmes), com no serà el ball de bastons quan l'objecte científic és justament el subjecte científic (les societats humanes).
Per treure l'entrellat sempre va bé fer un petit resum històric. La ciència moderna europea de la raça humana té una primera fase (segles XVIII i XIX, i fins el 1945), condicionada per la justificació de la puixança europea. Després del 1945, en percebre que aquesta ciència racial s'ha utilitzat per justificar el frustrat nou ordre nacional-socialista, hom passa a una fase de negació de la raça, posada al servei d'un nou projecte d'imperialisme mundial encapçalat pels Estats Units. El caràcter nacionalment i racialment neutre que hom vol donar a aquest imperialisme mundial (sota la denominació de globalització, mundialització, aldea global, cosmopolitisme, "humanitat", melting pot) ha reforçat aquesta fase. S'explica així que els hereus de polítiques com ara "Keep England White" (Churchill, 1955), demanin i promoguin corrents immigratoris cap a les àrees mundials de majoria blanca, i que a més promoguin aquest corrents amb polítiques immigratòries restrictives que reforcen la base racial o ètnica de l'estratificació de la classe treballadora. Tenim, doncs, d'una banda un discurs "neutralista" i "anti-racista" (que, de passada i gens casualment, aprofita per carregar contra el "nacionalisme" de nacions oprimides), i de l'altra banda un missatge subliminal (i aquí entra J. D. Watson) que ens pica l'ullet a la "poor white trash". La contradicció d'aquests dos discursos és únicament aparent, ja que obeeix a l'interès comú de la classe capitalista transnacional.
Fins i tot un examen de les fílies i fòbies de base "racista" mostra a les clares el caràcter social de la majoria de definicions racials. En resum, hom és "racista" contra aquells col·lectius procedents de països més pobres, i ho és perquè aquests col·lectius humans posseeixen una mà d'obra més barata (i, per tant, més competitiva) ja que els "costos de producció" són inferiors als seus. A banda, les qüestions religioses i etno-culturals acaben per definir la "pròpia raça" i les relacions de "superioritat/inferioritat" respecte les altres.
La humanitat és diversa, però la unitat de l'espècie humana és evident. Ho és, des d'un punt de vista econòmic, amb la integració de mercats. Els corrents migratoris atenuen les diferències, però les diferències existeixen. I es poden fer servir per "reconstruir" la diversitat amb un programa d'alliberament de les tenalles que hem contribuït a forjar, o es poden fer servir per convertir-nos en titelles dels sectors racials respectius de la classe capitalista transnacional. Aquesta és l'alternativa.
Cal aprofundir en la ciència humana. Cal fer servir la genètica per conèixer la nostra fisiologia, la nostra psicologia, però fer-la servir amb una aproximació global i amb la certesa que un sistema de vora 30.000 gens ha d'ésser complex. No som màquines dissenyades per una intel·ligència exterior, sinó producte de l'evolució, de la selecció natural i cultural. No cal esperar trobar cap "essència humana" comuna a tots els individus i a totes les societats, ètnies o races. Recercar una "natura humana" en abstracta, és entronitzar l'adoració d'un "home abstracte" (que, vés per on, sempre és idèntic a l'home concret mitjà dels que ens venen la dita "natura humana"). Però la marxa de la història és implacable i, sense menystenir, les unitats locals, regionals, nacionals, continentals, etc., totes aquestes unitats són permeables i imbrincades i formen part, ens agradi o no, d'una unitat mundial. La humanitat és com és, amb les seves limitacions, més o menys ximple, poruga, inconscient, il·lògica, sentimental, egoista, sàdica i gregària. Però, com deia Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses. La mesura, i la finalitat. Així hauria d'ésser, car l'individu és condemnat a mort, i els llinatges són destinats a entrecreuar-se fins a diluir-se o bé a extingir-se sense més. De moment, però, l'home és un llop per l'home (Hobbes), l'humanitat una colla de formiguetes (el Tercer Home) i tots plegats un ramat de producció de capital. Emprenyant-nos amb J. D. Watson o amb els anti-racistes multi-pluris de pa sucat amb oli, no arreglem res, i ens ferim el fetge.
divendres, 12 d’octubre del 2007
Dia de la Raça... però de quina?
Avui és la Diada de la Mare de Déu del Pilar (1967 anys, si us creieu l'aparició). Google també recorda que avui és l'aniversari del neixement de Luciano Pavarotti a Mòdena (72 anys, si us creieu les biografies oficials). També és l'aniversari del primer avistament de terra "ultra-atlàntica" per part de l'expedició de Cristòfor Colom (515 anys, si ens creiem els diaris de l'Almirall o, en tot cas, la versió que ens ha arribat).
La falera colombina pel 12 d'octubre data de fa poc més d'un segle. Fou en les celebracions del "Quart Centenari" (1892), a banda i banda de l'oceà, que s'insistí en la data com la "Descoberta d'Amèrica". Així s'impulsa als EUA el Columbus' Day, que s'entén alhora com una celebració de la comunitat italo-americana. És en l'època d'Antoni Maura, el 1919, a vint anys de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, que s'institueix la "Fiesta de la Raza". Paral·lelament s'estableixen diades similars pel 12 d'octubre en diversos països de l'Amèrica 'Espanyola'. El 1958, el govern franquista, en plena fal·lera per integrar-se en el "sistema" de les Nacions Unides, canvia la denominació de "Día de la Raza" per la de "Día de la Hispanidad". Aquesta revisió inicia un període de "reconsideracions" de la Diada. Uns la declaren "Día de Encuentro", uns altres la transformen com a Diada dels Pobles Indígenes, i, a la fi, a Catalunya diem allò de "Res a Celebrar".
En quina raça pensaven els coetanis d'Antoni Maura? Evidentment, en la Raça Hispànica, els pobladors autòctons i eterns de la Península Ibèrica i illes adjacents (Balears i Pitiüses), que havien fet una certa escampadissa per les Amèriques arran de, precisament, el 12 d'octubre. Aquesta "Raça Hispànica" s'entenia sobretot en contraposició d'altres "races" europees, particularment la francesa i la britànica, les quals conservaven encara políticament els seus imperis multicontinentals.
En fer la reformulació americana del "Día de la Raza", la cosa es transforma una mica. La "Raza", així, s'entén com una "ètnia" basada en la "lengua común" i en el "catolicismo". El mestissatge entre els colons blancs, els esclaus i emancipats negres i els indígenes més o menys aculturats, s'incorpora a la definició de la "Raza". I és sota aquest concepte que existeixen organitzacions com el "National Council of La Raza". L'ideal tipològic del membre d'aquesta "Raza" ha canviat amb els anys: en els anys 1920 hom imaginava una tipologia europea lleugerament mestissada; en els anys 2000 hom imagina una tipologia ameríndia lleugerament mestissada d'africana i d'europea.
En el marc de l'extrema dreta contemporània de països com Espanya o Argentina, quan es pensa en la "Raza", es pensa en quelcom diferent. Hi ha la idea de la "raça blanca" o la "raça europea". El 12 d'octubre es presenta com un dels possibles "dies de la raça". Al capdavall, el 12 d'octubre assenyala l'arribada d'europeus a les Amèriques. En aquestes terres, els europeus trobarien la base material per iniciar el període d'acumulació primitiva, sense el qual no s'arriba a l'època daurada de l'imperialisme europeu, la segona meitat del segle XIX. I justament seran els "poble euro-americà" el qui encapçalarà l'American Century o Pax Americana en la qual encara vivim. Sense el 12 d'octubre, d'acord amb aquesta visió racialista, els pobles europeus no haurien pogut mai depassar als pobles del Centre d'Afro-Euràsia (l'Islam, per simplificar) i els pobles de l'Orient (la Xina, també per simplificar). L'esperit del 12 d'octubre és, doncs, un esperit de conquesta imperial que, perdut, arrossega els pobles europeus a caure sota el jou d'Orient. El problema essencial de tot aquest discurs "paneuropeu", amb més d'un segle d'antiguitat, és que, com diria Hobbes, "l'europeu és un llop per un altre europeu".
És, doncs, la raça una construcció social, com insisteixen els antropòlegs PC? Bé, òbviament n'hi ha prou amb veure el significat de la "Raza" entre els reivindicadors i denostadors del "12 d'octubre". Hom tria criteris definidors tant variats com l'aspecte físic (color de la pell, dels cabells i dels ulls, morfologia facial i quatre poques coses més), la llengua, la religió tradicional o conceptualitzacions geopolítiques. Els que defineixen "La Raza" d'acord amb criteris culturals "latinos" s'esparveren de veure la definició "biològica" o "genealògica". I aquests darrers s'horroritzen de veure que els posen en la mateixa "Raza" que l'indígena cocaler dels Andes o el pescador afrocaribeny de Mosquítia. S'obliden justament que el 12 d'octubre obrí la porta a l'expansió dels pobles europeus i a l'ineludible ofegament d'aquests mateixos pobles en l'oceà mundial.
La falera colombina pel 12 d'octubre data de fa poc més d'un segle. Fou en les celebracions del "Quart Centenari" (1892), a banda i banda de l'oceà, que s'insistí en la data com la "Descoberta d'Amèrica". Així s'impulsa als EUA el Columbus' Day, que s'entén alhora com una celebració de la comunitat italo-americana. És en l'època d'Antoni Maura, el 1919, a vint anys de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, que s'institueix la "Fiesta de la Raza". Paral·lelament s'estableixen diades similars pel 12 d'octubre en diversos països de l'Amèrica 'Espanyola'. El 1958, el govern franquista, en plena fal·lera per integrar-se en el "sistema" de les Nacions Unides, canvia la denominació de "Día de la Raza" per la de "Día de la Hispanidad". Aquesta revisió inicia un període de "reconsideracions" de la Diada. Uns la declaren "Día de Encuentro", uns altres la transformen com a Diada dels Pobles Indígenes, i, a la fi, a Catalunya diem allò de "Res a Celebrar".
En quina raça pensaven els coetanis d'Antoni Maura? Evidentment, en la Raça Hispànica, els pobladors autòctons i eterns de la Península Ibèrica i illes adjacents (Balears i Pitiüses), que havien fet una certa escampadissa per les Amèriques arran de, precisament, el 12 d'octubre. Aquesta "Raça Hispànica" s'entenia sobretot en contraposició d'altres "races" europees, particularment la francesa i la britànica, les quals conservaven encara políticament els seus imperis multicontinentals.
En fer la reformulació americana del "Día de la Raza", la cosa es transforma una mica. La "Raza", així, s'entén com una "ètnia" basada en la "lengua común" i en el "catolicismo". El mestissatge entre els colons blancs, els esclaus i emancipats negres i els indígenes més o menys aculturats, s'incorpora a la definició de la "Raza". I és sota aquest concepte que existeixen organitzacions com el "National Council of La Raza". L'ideal tipològic del membre d'aquesta "Raza" ha canviat amb els anys: en els anys 1920 hom imaginava una tipologia europea lleugerament mestissada; en els anys 2000 hom imagina una tipologia ameríndia lleugerament mestissada d'africana i d'europea.
En el marc de l'extrema dreta contemporània de països com Espanya o Argentina, quan es pensa en la "Raza", es pensa en quelcom diferent. Hi ha la idea de la "raça blanca" o la "raça europea". El 12 d'octubre es presenta com un dels possibles "dies de la raça". Al capdavall, el 12 d'octubre assenyala l'arribada d'europeus a les Amèriques. En aquestes terres, els europeus trobarien la base material per iniciar el període d'acumulació primitiva, sense el qual no s'arriba a l'època daurada de l'imperialisme europeu, la segona meitat del segle XIX. I justament seran els "poble euro-americà" el qui encapçalarà l'American Century o Pax Americana en la qual encara vivim. Sense el 12 d'octubre, d'acord amb aquesta visió racialista, els pobles europeus no haurien pogut mai depassar als pobles del Centre d'Afro-Euràsia (l'Islam, per simplificar) i els pobles de l'Orient (la Xina, també per simplificar). L'esperit del 12 d'octubre és, doncs, un esperit de conquesta imperial que, perdut, arrossega els pobles europeus a caure sota el jou d'Orient. El problema essencial de tot aquest discurs "paneuropeu", amb més d'un segle d'antiguitat, és que, com diria Hobbes, "l'europeu és un llop per un altre europeu".
És, doncs, la raça una construcció social, com insisteixen els antropòlegs PC? Bé, òbviament n'hi ha prou amb veure el significat de la "Raza" entre els reivindicadors i denostadors del "12 d'octubre". Hom tria criteris definidors tant variats com l'aspecte físic (color de la pell, dels cabells i dels ulls, morfologia facial i quatre poques coses més), la llengua, la religió tradicional o conceptualitzacions geopolítiques. Els que defineixen "La Raza" d'acord amb criteris culturals "latinos" s'esparveren de veure la definició "biològica" o "genealògica". I aquests darrers s'horroritzen de veure que els posen en la mateixa "Raza" que l'indígena cocaler dels Andes o el pescador afrocaribeny de Mosquítia. S'obliden justament que el 12 d'octubre obrí la porta a l'expansió dels pobles europeus i a l'ineludible ofegament d'aquests mateixos pobles en l'oceà mundial.
diumenge, 7 d’octubre del 2007
TV3 i el Pla Caufec
Ahir dissabte (5 d'octubre), TV3 informava sobre el Pla Caufec. Es mostraven imatges del dessolat indret en l'actualitat, infografies espatarrants del futur, i responsables del Pla Caufec i de l'Ajuntament d'Esplugues feien lloances al Pla i retrets als qui s'oposen. Els qui s'oposen no apareixien enlloc del reportatge. Potser no hi havien volgut parlar amb Tv3. Potser.
El més greu era reflexionar sobre els motius de la "noticiabilitat" del Pla Caufec. El Pla Caufec es troba a hores d'ara més o menys empantanegat, més per motius financers que per motius legals (hi ha recursos pendents). La voluntat de tirar-lo endavant sembla ferma pel que fa a Sacresa, i és de cega confiança en el cas del govern monopartit de l'Ajuntament.
La noticiabilitat no queia en els "protagonistes" del reportatge de Tv3. La noticiabilitat requeia en els qui no hi havien sortit. Ja que havia convocada la mateixa tarda del 5 d'octubre una manifestació contra el Pla Caufec.
No és de gaire bon estil periodístic manipular la "noticiabilitat" de fets. És increïble, però certament els responsables de Tv3 s'hauran sentit orgullosos de combatre les "desinformacions" dels "anti-caufequistes" els quals, d'acord amb el monopartit espluguí, no són més que una "minoria feixista". No tenen prou amb tirar endavant el Pla Caufec: volen que tothom hi digui amén. Amén.
---
La manifestació de la tarda mostrava ben a les clares que els "anti-caufequistes" no són una minoria de "vuit o nou". També mostrava que la displicència del reportatge tevetresenc ens transformava en una operació policial de gran embàlum contra "possibles disturbis".
També hi coincidia l'arribada del Correllengua a Esplugues. Marcel Caselles, per si algú ho dubtava, recordava que la "lluita per la llengua" no té sentit si ens destrueixen la terra. I acabava per insistir en la unitat i simultaneïtat de les lluites per la llengua, per la terra i pel treball.
El més greu era reflexionar sobre els motius de la "noticiabilitat" del Pla Caufec. El Pla Caufec es troba a hores d'ara més o menys empantanegat, més per motius financers que per motius legals (hi ha recursos pendents). La voluntat de tirar-lo endavant sembla ferma pel que fa a Sacresa, i és de cega confiança en el cas del govern monopartit de l'Ajuntament.
La noticiabilitat no queia en els "protagonistes" del reportatge de Tv3. La noticiabilitat requeia en els qui no hi havien sortit. Ja que havia convocada la mateixa tarda del 5 d'octubre una manifestació contra el Pla Caufec.
No és de gaire bon estil periodístic manipular la "noticiabilitat" de fets. És increïble, però certament els responsables de Tv3 s'hauran sentit orgullosos de combatre les "desinformacions" dels "anti-caufequistes" els quals, d'acord amb el monopartit espluguí, no són més que una "minoria feixista". No tenen prou amb tirar endavant el Pla Caufec: volen que tothom hi digui amén. Amén.
---
La manifestació de la tarda mostrava ben a les clares que els "anti-caufequistes" no són una minoria de "vuit o nou". També mostrava que la displicència del reportatge tevetresenc ens transformava en una operació policial de gran embàlum contra "possibles disturbis".
També hi coincidia l'arribada del Correllengua a Esplugues. Marcel Caselles, per si algú ho dubtava, recordava que la "lluita per la llengua" no té sentit si ens destrueixen la terra. I acabava per insistir en la unitat i simultaneïtat de les lluites per la llengua, per la terra i pel treball.
divendres, 5 d’octubre del 2007
L'espelma espanyola de Convergència i Esquerra
Vicent Partal es plany del fet que ERC i CiU no hagin pogut votar una esmena conjunta sobre la qüestió de la gestió de l'Aeroport del Prat.
I ben mirat, és un fet comprovable que, des de fa uns 10 anys, CiU i ERC no hi han pogut anar de bracet plegades pràcticament enlloc, sinó era amb una espelma espanyol(ist)a, normalment el PSOE i, de vegades, el PSOE i Iniciativa. Un repàs de votacions constataria, però, excepcions secundàries. Excepcions que confirmen la regla.
Per què passa això? Òbviament un govern CiU-ERC és impossible d'acord amb els mateixos paràmetres de l'autonomisme regionalitzador que animen les direccions de totes dues formacions. Un govern CiU-ERC es trobaria en directa confrontació amb un govern espanyol, ja fos del PSOE o del PP. Com que ningú no vol confrontació, el PSOE (o el PP) han de ser-hi al govern de la Generalitat de Catalunya. Per més inri, hi poden ser com a president.
I si un govern CiU-ERC és impossible, les exigències del guió obliguen a escenificar contínuament actes de topada entre les dues formacions. És a dir, cal substantivar desavinences que són més superficials que no pas sembla. I d'aquí la retòrica de "dretes" i d'"esquerres" d'uns i altres. Bé, retòrica en el cas de les esquerres, perquè en el cas de les "dretes" (d'aquesta dreta post-moderna) sí que senten el que diuen.
Si el govern CiU-ERC és impossible, caldrà cercar doncs aquestes fórmules de "govern català". Això, en el benentès que el volguem, el govern, car de vegades no ho sembla.
I ben mirat, és un fet comprovable que, des de fa uns 10 anys, CiU i ERC no hi han pogut anar de bracet plegades pràcticament enlloc, sinó era amb una espelma espanyol(ist)a, normalment el PSOE i, de vegades, el PSOE i Iniciativa. Un repàs de votacions constataria, però, excepcions secundàries. Excepcions que confirmen la regla.
Per què passa això? Òbviament un govern CiU-ERC és impossible d'acord amb els mateixos paràmetres de l'autonomisme regionalitzador que animen les direccions de totes dues formacions. Un govern CiU-ERC es trobaria en directa confrontació amb un govern espanyol, ja fos del PSOE o del PP. Com que ningú no vol confrontació, el PSOE (o el PP) han de ser-hi al govern de la Generalitat de Catalunya. Per més inri, hi poden ser com a president.
I si un govern CiU-ERC és impossible, les exigències del guió obliguen a escenificar contínuament actes de topada entre les dues formacions. És a dir, cal substantivar desavinences que són més superficials que no pas sembla. I d'aquí la retòrica de "dretes" i d'"esquerres" d'uns i altres. Bé, retòrica en el cas de les esquerres, perquè en el cas de les "dretes" (d'aquesta dreta post-moderna) sí que senten el que diuen.
Si el govern CiU-ERC és impossible, caldrà cercar doncs aquestes fórmules de "govern català". Això, en el benentès que el volguem, el govern, car de vegades no ho sembla.
diumenge, 30 de setembre del 2007
Sputnik: cinquanta anys de la superació de la velocitat còsmica primària
Cosmonàutica: Aquesta setmana, el dia 4 d'octubre, farà mig segle de la posada en òrbita del primer satèl·lit soviètic Sputnik. La mecànica newtoniana havia lligat el moviment dels cossos terrestres i dels celestes, i havia demostrat la continuïtat existent entre les trajectòries parabòliques dels projectils i el llençament d'objectes a l'espai exterior. Tot era qüestió de la velocitat inicial del projectil. Es definiren doncs, tres velocitats còsmiques. La primera velocitat còsmica transformava una paràbola retornada en una òrbita més o menys estable. La segona velocitat còsmica transformava l'òrbita terrestre en una òrbita al voltant del Sol. I la tercera velocitat còsmica transformava l'òrbita heliocèntrica per dur l'objecte impulsat més enllà del sistema solar. Encara hom podria parlar d'una quarta velocitat còsmica: la velocitat d'escapament al camp gravitatori de la Via Làctia. La superació per primera vegada de les velocitats còsmiques primària i secundària l'aconseguí l'agència espacial soviètica, el 1957 i el 1959, respectivament. La velocitat còsmica terciària seria superada el 1972, aquesta vegada per l'agència espacial nord-americana.
El disseny del Sputnik era ben sobri, amb una massa total de 84 kg i un diàmetre d'uns 60 cm. Les quatre antenes feien 2 metres i mig cadascuna. L'instrumental es reduïa a un mínim equipament de registre termomètric i baromètric, i un transmissor de ràdio. Amb ell s'iniciava l'exploració de l'espai exterior.
Abans del Sputnik
Dir en el segle XVIII o en el XIX que la superació de la velocitat còsmica primària exigia només un desenvolupament paulatí de la potència dels canons, no semblava del tot desatinat. Fet i fet, Jules Verne (1828-1905) s'imagina així el 1865 el primer viatge de la Terra a la Lluna: un gran canó dissenyat sota l'esperó de la guerra civil nord-americana impulsa la nau. Però la velocitat còsmica primària és de 7800 m·s-1 (28000 km/h) i la secundària és de 11000 m·s-1 (40000 km/h). Ni els canoners seriosos més imaginatius podien compartir l'optimisme de Verne. Per exemple, fins a la Primera Guerra Mundial no es va desenvolupar el canó de París, capaç de traçar trajectòries parabòliques amb una alçada màxima estratosfèrica (amb rècord d'alçada de 40 km).
Calia, doncs, una altra aproximació: la dels cohets. El 1903, Konstantin Ciolkowski (1857-1935) parlava ja d'un cohet format per diferents fases i impulsat per la reacció entre oxigen líquid com a comburent i hidrogen líquid com a combustible. Un projecte similar fou patentat als Estats Units per Robert H. Goddard (1882-1945). Cada vegada eren més i més els interessats en aquesta ciència naixent, i el 1923 Hermann Oberth (1894-1989) publicava la seva tesi doctoral en aquest camp.
El primer cohet de combustible i comburent líquids fou llençat el 1926 a Nova Anglaterra per Robert H. Goddard
L'etapa dels pioners individuals aïllats dóna pas els anys 1920 a societats científiques especialitzades. En el clima inaugurat per la Revolució d'Octubre, es crea la Societat d'Estudis sobre Viatges Interplanetaris (1924), amb Ciolkowski com un dels fundadors destacats. A Alemanya es crea la Societat sobre Viatges Espacials (1927), d'àmbit europeu.
Paral·lelament els avenços ja no són únicament teòrics, i es poden començar a palpar. El 1926 Goddard llença el seu primer cohet de combustible líquid; el 1929 ho fa el grup d'Oberth; i el 1933 ho fa el grup de Sergei Koroljov (1907-66).
El punt d'inflexió en el desenvolupament de cohets que assolissin la primera velocitat còsmica, havia d'arribar amb la segona guerra mundial. Ja el 1931, Walter Riedel (1902-68) llençava el primer cohet de combustible líquid del programa de l'exèrcit alemany. El 1942, ja en plena guerra, el cohet alemany V-2 assoleix el rècord psicològic dels 100 km, considerada l'alçada on l'atmosfera terrestre deixa pas a l'espai exterior. El projecte de cohets militars alemanys, liderat per Wernher von Braun (1912-77) serà assimilat pels nord-americans després de la derrota alemanya.
Llençament de prova d'un cohet V-2 l'agost del 1943. L'arma secreta de Hitler mai no va poder jugar un paper determinant en la contesa bèl·lica. No obstant, el 1942 un cohet V-2 esdevenia el primer objecte en abandonar l'atmosfera terrestre, en assolir una alçada superior als 100 km
El primer Sputnik
La cursa entre el programa espacial soviètic i el nord-americà per assolir la fita del primer satèl·lit artificial arrenca el 1954. El president Eisenhower es compromet l'estiu del 1955 a llençar un satèl·lit artificial en el curs del proper Any Geofísic Internacional (juliol del 1957 a desembre del 1958). A la Unió Soviètica fan comptes d'utilitzar com a vehicle de llençament el cohet R-7, el desenvolupament del qual havia començat el 1953, amb vistes d'obtindre un míssil d'abast intercontinental. L'R-7 utilitza com a combustible querosè i com a comburent oxigen líquid.
Al llarg del 1956 s'hi treballà de valent en el disseny del vehicle de llençament i, especialment, del satèl·lit i del seu instrumental científic. La complexitat del primer disseny del satèl·lit era evident, i Koroljov va optar per un projecte molt menys ambiciós, si més no pel primer llençament. El cos del Sputnik 1 era una esfera de 58,5 cm de diàmetre i 2 mm de gruix. Estava feta d'un al·liatge d'alumini. Posseïa quatre antenes de 2,4-2,9 metres de llarg i dos transmissors de ràdio a freqüències de 20 i 40 MHz. L'instrumental incloïa termòmetres i baròmetres, la informació dels quals seria transmesa de forma codificada en les emissions de ràdio. Tot plegat feia 83,6 kg de massa.
El 1959, els cohets R-7 (foto) esdevingueren el primer míssil balístic intercontinental operatiu. Dos anys abans, per comptes del cap nuclear, un cohet R-7 va dur l'Sputnik 1 a l'òrbita terrestre. El propi R-7 va restar en òrbita durant gairebé dos mesos i es va convertir en el primer exemplar de la brossa orbital.
El llençament del R-7-Sputnik-1 es produí el 4 d'octubre del 1957, a les 22.28 hora local (UTC 19h28m34s) allà on hi ha avui el cosmòdrom de Baikonur.
L'Sputnik-1 s'inserí en l'òrbita prevista. Aquesta òrbita tenia una inclinació de 65,1º respecte del pla equatorial, i una excentricitat de 0,05. Això la duia a assolir una alçada màxima damunt la superfície terrestre de 934 km i una mínima de 215 km. Cada revolució era completada en poc més d'hora i dos quarts (96,1 minuts), amb una velocitat de 8 km·s-1.
Els senyals de ràdio del Sputnik-1 permetien de resseguir-ne la posició, i d'obtindre informació dels registres termomètrics i baromètrics. Les bateries tenien una vida limitada de tres setmanes, i el 26 d'octubre, l'Sputnik-1 va deixar d'emetre.
Sord des de sempre, i ara també mut, l'Sputnik-1 continuà en una òrbita paulatinament descendent fins el 4 de gener del 1958, quan es produí la seva reentrada en l'atmosfera i s'hi desintegrà.
Tècnicament el cohet que havia llençat l'Sputnik-1 també havia esdevingut un satèl·lit artificial. Ara bé, sense transmissors, tan sols se'l podia seguir òpticament i es calculà que a principis de desembre del 1957 reingressaria a l'atmosfera terrestre, a l'alçada del Pacífic Nord-Oriental (algunes peces foren recuperades posteriorment a Califòrnia). Mentre que el satèl·lit en ell mateix assolia una magnitud aparent màxima de 6 (amb prou feines visible), el cohet R-7 podia assolir una magnitud aparent de fins a 1 (comparable amb la dels estels més lluents) i l'aspecte d'un estel fugaç inextingible.
Els satèl·lits artificials de la Terra, avui
Els pioners de la recerca sobre cohets veieren l'òrbita terrestre únicament com un pas intermedi cap al viatge a la Lluna i els viatges interplanetaris. El 1959 ja se superava la velocitat còsmica secundària, i el 1972 la velocitat còsmica terciària (18 km·s-1). En l'actualitat el rècord (creixent) d'alçada assolit per un objecte fet per mans humanes és el del Voyager 1 (1.5·1013 m). Però les diferents naus en òrbita heliocèntrica, en viatge transplanetari o en òrbita al voltant d'altres planetes són essencialment missions d'interès científic especialitzat (planetològic, heliogràfic, etc.). En canvi els satèl·lits artificials o naus orbitals serveixen objectius científic més ampli i una munió d'interessos pràctics: telecomunicacions, cartografia, meteorologia, etc. Fan part de la nostra vida quotidiana i alguns serveixen també interessos militars (ara com ara, d'espionatge, però en una propera guerra mundial l'espai orbital jugaria un paper militar actiu).
Un total de més de 12.000 satèl·lits artificials censats, entre satèl·lits operatius, satèl·lits suspesos i fragments, poblen l'òrbita terrestre. Cinquanta anys després de la conquesta de l'espai orbital terrestre, la brossa espacial ja comença a ésser un problema de consideració.
N'hi ha prou amb fer una ullada de les estatístiques de satèl·lits artificials per tindre una idea de l'abast que ha pres aquest camp. En l'actualitat el nombre de satèl·lits artificials és de 12.545, dels quals tan sols 3.204 objectes són satèl·lits funcionals (la resta d'objectes, uns 9.341 es poden considerar brossa orbital). El nombre total d'objectes que han estat en òrbita de la Terra s'avalua en 32.248. Val a dir, però, que dels 3.204 satèl·lits funcionals, només mig miler són realment operatius. El degà de totes aquestes peces és el Vanguard I, llençat el març del 1958, i que tot i que va deixar de funcionar el maig del 1964 podria restar en òrbita teòricament fins al tombant dels segles XXII i XXIII.
dissabte, 29 de setembre del 2007
La burgesia barcelonina: entre Alícia Esteve i els antidisturbis
Els antidisturbis carreguen contra una manifestació antirepressiva. Qui dóna les ordres? Els comandaments intermedis, emprenyats per la "mala imatge" que reben els Mossos d'Esquadra de part de l'esquerra independentista? El conseller Saura, emprenyat perquè aquesta mateixa esquerra independentista, crida "Partit Verd, Partit Repressor"? El president Montilla, emprenyat per veure com cremen quan ell diu que no hi ha res per cremar (els incendis de retrats del rei li han tret més paraules que l'incendi a l'Hospital Vall d'Hebron l'altre dia)? Potser, potser. Però a hores d'ara, i tal com és el govern de la Generalitat, sospitem que els Mossos ja no fan cas de Saura o de Montilla i que depenen directament de la Sots-delegació del Govern (sí, sí, aquella que atorga permisos de treball a "recomanats" per la Bratva).
La Bratva té ressons orientals i bàrbars. Però si hi ha cap país del món on la seva burgesia es reconegui específicament per la murrieria, és aquest, el nostre. Resulta que la presidenta de la Xarxa de Supervivents de l'11-S no és Tania Head, sinó Alícia Esteve i Head. I no és pas supervivent ni xicota de víctima.
Ens diuen ara que Alícia Esteve no ha cercat mai d'enriquir-se en la seva posició. Sí, segurament s'hauria enriquit més en qualsevol branca (legal o il·legal) dels negocis familiars. Però Tania Head vivia en la seva realitat, i la seva realitat era ser víctima de l'11-S.
El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya també viu en la seva realitat. I en la seva realitat i en la seva democràcia, únicament hom s'hi pot manifestar per dir "Amén". Amén.
La Bratva té ressons orientals i bàrbars. Però si hi ha cap país del món on la seva burgesia es reconegui específicament per la murrieria, és aquest, el nostre. Resulta que la presidenta de la Xarxa de Supervivents de l'11-S no és Tania Head, sinó Alícia Esteve i Head. I no és pas supervivent ni xicota de víctima.
Ens diuen ara que Alícia Esteve no ha cercat mai d'enriquir-se en la seva posició. Sí, segurament s'hauria enriquit més en qualsevol branca (legal o il·legal) dels negocis familiars. Però Tania Head vivia en la seva realitat, i la seva realitat era ser víctima de l'11-S.
El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya també viu en la seva realitat. I en la seva realitat i en la seva democràcia, únicament hom s'hi pot manifestar per dir "Amén". Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)