diumenge, 14 de novembre del 2010

Les assemblees de treballadors en atur en la tàctica del moviment obrer

La primera jornada de les XXV Trobades Independentistes de l’MDT, que aquest cap de setmana s’han celebrat a Pontons, va anar especialment adreçada a fer un toc d’alerta davant dels “quatre genets de l’apocalipsi”: el tacticisme, el reformisme, el sectorialisme i l’ideologisme. Vicis de dreta i vicis d’esquerra (si és que es poden categoritzar en un sol eix) que, més que ésser evadits absolutament (que no és possible), si ens han de servir per saber quan no fem les coses prou bé. El tacticisme trenca la dialèctica estratègia-tàctica, per absolutitzar la segona. El reformisme entronitza les reivindicacions possibles (és a dir, les acceptables en el marc actual de relacions de poder). El sectorialisme dilueix el moviment en una sèrie de lluites deslligades. I l’ideologisme prima la fidelitat teòrica a una sèrie de postulats apriorístics a qualsevol consideració pràctica.

En el debat de la tarda de dissabte, Carles Sastre dibuixa el panorama paorós de la situació econòmica, social i sindical dels Països Catalans. I és en el decurs d’aquest debat, que Xavi Oca esmenta l’experiència de les assemblees d’aturats dels anys 1970. És la mateixa època, que aquest moviment va aconseguir, en la forta crisi laboral de la segona meitat dels anys 1970, que les administracions locals (com ara a l’Hospitalet) potenciessin el “treball comunitari” com a via de creació de llocs de treball i, paral·lelament, de millora de les condicions d’uns barris construïts en mig de l’anarquia urbanística dels anys 1960. Des de fa uns anys, de primer a Barcelona i a Sabadell, les experiències de les assemblees de treballadors en atur es reprenen a la regió barcelonina (l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, etc.). Les assemblees de treballadors en atur posen en primer pla quin és el desllorigador de la forta crisi econòmica i social en la qual vivim. O els mitjans de creació de riquesa s’encaminen a satisfer les necessitats socials (amb el treball de tothom, d’acord amb la seva capacitat i procurant d’augmentar aquesta capacitat mitjançant la formació i la sanitat), o aquestes necessitats socials quedaran cada vegada més i més descobertes.

No tot s’atura, però, en la relació directa capital-treball. Quan hom mira la precària situació dels “PIGS”, salta a la vista quin és un dels factors que constitueix una llosa per a la “productivitat”. Una pancarta a Dublin, aquests dies, ho deixa clar: “High Rents Are Killing Our Jobs”. La pancarta en concret fa referència al preu dels lloguers comercials, i com aquests suposen una pressió insuportable per a uns petits negocis que cada vegada fan menys caixa (òbviament, degut a la caiguda de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora irlandesa). Allò que paga una família catalana mitjana per tindre un sostre (d’hipoteca o de lloguer) constitueix una llosa no pas menys terrible. En les àrees centrals d’Europa el percentatge de salari destinat a l’habitatge (fins i tot incloent-hi serveis bàsics d’habitatge, com ara llum, aigua i calefacció) és força més baix que en les àrees perifèriques. Aquest factor és sovint menystingut quan es parla de la “competitivitat” de les àrees perifèriques. Òbviament, els treballadors de les àrees perifèriques no poden acceptar de forma permanent feines que impliquin salaris inferiors al cost d’allotjar-se. La seqüència de pèrdua de feina (més o menys estable), d’esgotament de la percepció contributiva per atur i, després, de la percepció no-contributiva, conclou en el desnonament i en l’exclusió social. I això, en un context, de milers d’habitatges buits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Uns habitatges buits que, molts d’ells, es construïren sota condicions de “protecció oficial”. Cal demanar-se, a qui calia protegir oficialment, si a les constructores i a les burocràcies administratives, o als “usuaris” dels pisos. Com que per concedir les hipoteques amb les quals comprar aquests pisos de protecció oficial es demanen unes condicions d’ingressos inassolibles, els pisos queden buits. I una necessitat social bàsica queda sense cobrir, malgrat l’existència de mitjans per satisfer-la.

1 comentari:

Marçal ha dit...

La qüestió rau en convertir la força que genera la relació del treball amb el capital, en la principal palanca per resoldre contradiccions que a priori en semblen deslligades. Si es parteix d'aquest fet, d'aquesta base, d'aquesta llei, els "vicis" esmentats no tenen espai. Però primer cal que hi hagi qui plantegi i apliqui aquesta llei política.