Periòdicament, els dirigents i pensadors del dependentisme català ens expliquen les virtuts de la (inter)dependència. Solen citar, habitualment, una tendència ineluctable cap a la conformació de grans espais polítics. Així, ens expliquen, els comtats i regnes s'integraven, en l'Edat Mitjana, en la Corona d'Aragó, de la mateixa forma que, per obra i gràcia d'Àustries i Borbons, en l'edat moderna, la citada Corona s'integrà en la Monarquia Hispànica, altrament dita Regne d'Espanya (o de les Espanyes, amb Portugal o sense), salvada la part dels comtats de Rosselló i Conflent, i mitjà Cerdanya, que passà a la Monarquia Francesa, altrament dita República Francesa. En l'edat contemporània, doncs, toca la construcció europea, per passar després a un estat mundial i cosmopolita i, paradoxes de Fermi a banda, galàctic i multiversal.
Verdes, que deia la guineu. El mateix Pujol ara ens reitera que, sense independència, el poble català desapareixerà com a tal. No cal dir que, davant d'aquestes declaracions, els dirigents i pensadors del dependentisme català s'afanyen a parlar-nos de Schengen i de Frankfurt, de Brussel·les i d'Strassburg, de Luxemburg i de Lisboa. Quan se'ls pressiona molt, s'avenen a considerar la possibilitat d'una República Catalana que formi part com a "estat membre" de la Unió Europea, de l'Eurozona o de l'Espai Schengen. I, seguidament, la descarten dient que això no és important i que cal ser europeista i ampli de mires, i que aquestes batusses sobre sobiranies nacionals són recialles d'un tribalisme decimonònic.
El cas, però, és que això de l'estat europeu (federal o confederal) hom no el veu per enlloc. Les atribucions legislatives del Parlament Europeu són irrisòries. La composició de la Comissió i del Consell obeeixen a criteris de representació estatal (dels 27 estats membres).
En la darrera reunió del Consell potser sí que es nota que ara hi ha un president permanent, el flamenc Van Rompuy. Però, a banda dels aspectes formals, el contingut de la reunió és força clar.
L'Espai Schengen cobreix uns vint-i-cinc estats, alguns dels quals són membres de la Unió Europea i d'altres no ho són. També hi ha estats de la Unió Europea que s'han mantingut al marge d'aquesta "unió de lliure circulació". Des de l'entrada en vigor de l'Espai Schengen, s'havia promès la desaparició de les fronteres internes, de la mateixa forma que la construcció dels "mercats estatals" van comportar la supressió de les duanes internes interprovincials i intermunicipals. Malgrat tot, els controls fronteres interns no han desaparegut. Tècnicament s'admeten com a excepcions a l'aixecament dels controls circumstàncies especials, com les que derivaven de les concentracions altermundialistes quan hi havia una cimera a tal o a tal ciutat, o les lligades als moviments associats a les grans competicions futbolístiques. Una altra excepció, potser no consignada en els tractats, és la que fa referència als vehicles que gosen dur el "CAT" a la matrícula tot creuant la frontera entre el Rosselló i l'Empordà. Ara, s'ha acordat una nova excepció: el restabliment dels controls en cas de corrents migratòries massives de ciutadans "extracomunitaris", com la provocada per les revoltes àrabs. A més, cal recordar que els estats tenen màniga ampla per establir controls fronteres dins de les seves demarcacions estatals, i que la tendència és a blindar la circulació de determinats col·lectius humans. Si continua la tendència migratòria des de la perifèria de l'Eurozona cap a les regions centrals, caldrà saber en quin moment s'establiran mesures de restricció a la lliure circulació de treballadors. Mentrestant, els diferents governs autonòmics, provincials, insulars, comarcals o municipals de casa nostra no tenen cap competència quant als fluxos de persones. El control l'exerceixen els estats, i no pas una "Autoritat Schengen", amb la qual cosa ja es fa ben previsible quins interessos territorials prevaldran en cada cas.
Un altre exemple el tenim en l'Eurozona i en el Banc Central Europeu. Teòricament, d'acord amb el dogma neoconservador, el Banc Central Europeu ha d'ésser una entitat independent. Però, independent de qui? L'única independència garantida que té el Banc Central Europeu és la que el posa fora de qualsevol ingerència del Parlament Europeu que, per trist òrgan que sigui, és l'únic que és el resultat de l'elecció directa (amb llistes tancades, és clar, i circumscripcions arbitràries) dels "ciutadans". Les altres independències són més relatives. El nomenament de Mario Draghi, com a president del Banc Central Europeu, és el resultat d'una suma d'influències. Si Jean-Claude Trichet venia del Crèdit Lionès, Draghi ve de la Goldman Sachs. En una ironia sinistra, els redactors dels Telenotícies de TV3, comentaven que Draghi és un "bon coneixedor" dels comptes grecs, i que això li servirà per dirigir el "rescat" de l'economia grega. Admetem, però, que Draghi és el millor candidat des d'un punt de mira tècnic... Com s'expliquen llavors les pugnes molt mal dissimulades entre els governs francès i italià quant al nomenament? L'estat francès vetava el nomenament de Draghi si no es garantia una presencia francesa en la direcció del Banc Central Europeu. El principi de les quotes estatals s'ha imposat, i Draghi ha estat nomenat, a canvi de la renúncia de Lorenzo Bini Smaghi, que haurà de ser substituït per un francès.
És en aquest context que s'ha aprovat l'entrada de Croàcia a la Unió Europea l'1 de juliol del 2013. No manquen veus a Croàcia, euroescèptiques, que temen una pèrdua de "sobirania", quan tot just fa 20 anys de la independència de Iugoslàvia. Bé, la "sobirania" ja ha quedat ben mediada amb tots els consells econòmics que hom ha anat rebent des del 1991. Entre entrar-hi i no entrar-hi, no canviaran gaire les coses en aquest aspecte. Però ser-ne membre de ple dret garantirà a Croàcia una quota corresponent en les institucions comunitàries. També la llengua croata serà llengua oficial a la Unió Europea. I als antics dependentistes croats de 1990 els semblarà la cosa més natural del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada