La incorrecció lògico-política de Geraldine Ferraro

De les eleccions presidencials nord-americanes que tenim memòria les més discretes i oblidades són les del 1984, quan Ronald Reagan fou reelegit president. A casa, és clar, no cal dir-ho, anàvem amb els demòcrates (malgrat els penjaments que encara rebia Mr. Cacahuet). Els candidats demòcrates més interessants, Gary Hart i Jesse Jackson, no foren nominats. Fou Walter Mondale, que havia estat vicepresident amb Carter, qui es va fer amb la nominació. Com a candidata vicepresidencial havia triat Geraldine Ferraro, la primera dona en aparèixer el ticket d'un major party. La primera i l'última, de moment. Però d'això ningú no hi va fer cap, ni a Amèrica ni overseas, i Reagan va guanyar sense baixar de l'autobús. Ignor si hi ha universos paral·lels on Mondale-Ferraro s'imposaren a Reagan-Bush, però si hem de fer cas als ultra-reaganistes, en aquest univers la Unió Soviètica arriba sana i estàlvia al segle XXI. Potser per això érem demòcrates a casa.

No és que no ho sigui ara, de demòcrata. Però és que amb internet per mig és més fàcil enamorar-se de Brian Moore o de Róger Calero.

Però tornem a Ferraro. Quan Ferraro fou nominada com a vicepresidenta, es trobava en el seu tercer període com a representant al Congrés del 9è districte de Nova York (que corresponia llavors a un sector de Queens). Ferraro, a diferència de la majoria de dones nord-americanes de l'època, no mudà el cognom patern pel marital en casar-se. En qualsevol cas, es digués Ferraro o Zaccaro, això no hauria amagat la seva pertinença a la comunitat italo-americana (i, per tant, al catolicisme ètnic). En aquella època Ferraro havia de justificar encara la seva candidatura: "the daughter of an immigrant from Italy has been chosen to run for vice president in the new land my father came to love".

En qualsevol cas, Mondale-Ferraro perderen de forma inapel·lable. Ferraro, a més, ja no va concòrrer a les eleccions congressuals del 1984. El 1992 i el 1998 fou candidat al Senat dels Estats Units per Nova York, però en totes dues ocasions va perdre. Amb Bill Clinton, Ferraro fou ambaixadora en el Comitè de Nacions Unides sobre Drets Humans. Potser per això i pel fet d'haver estat la primera dona en la papereta presidencial d'un partit majoritari, Ferraro s'integrà a la Campanya de Hillary Clinton per la nominació demòcrata d'enguany.

Però Ferraro no ha tornat als titulars internacionals des de 1984 fins ara mateix. El passat 7 de març, en declaracions a The Daily Breeze (un diari de Torrance, Califòrnia), Ferraro deia: "If Obama was a white man, he would not be in this position". No era cap comentari nou, i les hemeroteques aviat posaren de manifest que, el 1988, havia dit "if Jesse Jackson were not black, he wouldn't be in the race". Realment, Ferraro el 1988 havia volgut dir que les "idees radicals" de Jackson només eren mitjanament acceptades per la seva raça. I ara Ferraro, vint anys després, vol dir que la inexperiència d'Obama només és acceptable perquè és negre.

Si el 1988 les declaracions de Ferraro ja havien somogut una mica la campanya demòcrata (encara la somouria molt més la publicació de l'afer de Gary Hart, el favorit de nou, amb Donna Rice), ja us imagineu la cafarnaum que es muntà després de la nova versió del 2008.

Ferraro no es va voler fer enrera, ni molt menys (ja se sap que la moderna inquisició és comprensiva amb els penedits). Quan li van dir que si Obama ha estat tan sols senador, ella, el 1984, no havia estat més que representant, Ferraro va dir que, efectivament, ella havia estat candidata vicepresidencial només pel fet de ser dona. En aquest punt, l'argument es girava contra la pròpia Clinton. El pitjor de tot és que si McCain guanya hi haurà la sensació que haurà guanyat pel fet ser "home" (si s'enfronta a Clinton) o "blanc" (si s'enfronta a Obama).

L'11 de març, la gent de Breeze, conscients que havien descobert una mina que multiplicava visites i comentaris a la seva versió digital, anà a retrobar Ferraro. Ara Ferraro s'explicava millor. Deia que si Obama encapçalava les primàries a hores d'ara és perquè s'enfrontava a una dona, i que si ell mateix fos una dona (blanca o negra) no tindria res a fer. En aquest punt els de la Campanya de Clinton ja havien arribat a la roba interior en l'esquinçament de vestidures. Però Ferraro continuava i deia les paraules màgiques:

"I really think they're attacking me because I'm white. How's that?"

El 12, Ferraro renunciava al seu càrrec en el comitè de finançament de Clinton, "per deixar de fer mal a la campanya". Traduïm: "Eppur si muove".

Ferraro s'ha convertit en l'heroïna de les víctimes del racisme anti-blanc. Un racisme curiós ja que els perpetradors d'aquest racisme són també blancs: els blancs que voten Obama, els blancs que ataquen Ferraro, els blancs que deploren els comentaris racistes dels clintonians. Els denunciadors del racisme anti-blanc no tenen més remei que reconèixer que l'aital racisme és, essencialment, un auto-racisme.

La solidaritat que des del nacionalisme blanc atorguen a la martiritzada Ferraro ens mostra, també, que als italians ja els han atorgat definitivament la whiteness.

Però ens interessa més una qüestió. Com cal analitzar els sil·logismes que comencen tot dient 'si Obama no fos negre...'? O els sil·logismes que fan 'si Obama fos una dona'?

Al capdavall, Obama és negre perquè va nèixer a Hawaii i va criar-se a Illinois. Si el pare l'hagués pujat, per exemple, a Kènia, no seria negre. Si hagués pujat a l'Amèrica espanyola seria mulato. Obama no és un "white man", perquè per ésser un "white man", als Estats Units, hom ha de tindre tots els avantpassats coneguts classificats en la categoria racial dels "white men". En canvi, per la norma de l'one-drop, Obama és un "black man" a tots els efectes.

Fetes aquestes consideracions, però, fins a quin punt podem plantejar-nos que passaria si tal persona tingués una altra condició (racial, sexual, etc.)? Crec que gens, perquè una persona que disposés d'unes altres condicions congènites, ja no seria la mateixa persona. Si Obama no fos negre, no es diria Obama de cognom. Si Obama no fos un home, no es diria Barack de nom. Si el seu curs vital hagués estat una mica diferent en algun moment crucial, mai no s'hauria dedicat a la política. Si hagués nascut a Kènia, no hauria estat clara la seva condició de "native-born citizen". Si Obama fos blanc (és a dir, se l'acceptés com a blanc) ningú no diria "clar, com que és blanc va al capdavant de la nominació demòcrata". Sovint la política utilitza aquests sil·logismes infal·libles:

- Si Obama guanya la nominació direm que l'ha guanyat perquè és negre i perquè els blancs són víctimes del racisme.

- Si Obama perd la nominació direm que l'ha perduda perquè els blancs, víctimes del racisme, s'han vist obligats a votar Clinton.

També hi ha l'altra opció:

- Si Obama guanya la nominació direm que els blancs volen rentar-se la cara per tal de continuar amb el seu racisme implícit.

- Si Obama perd la nominació direm que els blancs, racistes inguaribles, han obeït les consignes de Ferraro per fer Clinton la candidata.

És un tipus de raonament que serveix per confirmar la pròpia creença. Ergo, no és un tipus de raonament en absolut.

Resultats eleccions 9-M

Ací teniu el global de les eleccions al Congrés de Diputats del passat 9 de març a les circumscripcions de Barcelona, València, Alacant, Illes, Tarragona, Girona, Castelló i Lleida.

	Suma	%
PSOE	2994389	32,00%
Abstenció	2425327	25,92%
PP	2223289	23,76%
CiU	774317	8,28%
Esquerra	296473	3,17%
Altres	189827	2,03%
ICV-EUiA	181753	1,94%
EU	87407	0,93%
Blanc	86375	0,92%
Nuls	42539	0,45%
Bloc-IDPV	29679	0,32%
U.Illes	25576	0,27%
Total	9356951	100,00%

La nena de 8 anys d'un anunci de Hillary resulta ésser una partidària d'Obama de 18

En publicitat els costos que més pugen són, justament, els de la publicació en revistes, ràdio, televisió o internet. Les altres despeses, per comparació, resulten relativament assumibles. Ens referim al treball de fotògrafs, models, realitzadors de vídeo, il·luminació, so, editatge, disseny, etc. Per això resulta estrany que una agència com Getty Images faci negoci a través del seu amplíssim repositori fotogràfic i videogràfic, cedint imatges a creatius de publicitat.

La majoria d'aquestes imatges ens mostren, per dir-ho així, a ciutadans anònims, que són tot sovint actors i models poc coneguts i que tan sols s'hi dediquen semiprofessionalment a posar-hi.

Ja hi ha hagut algun disgust per la transformació d'alguna fotografia anodina en una d'insultant per fer una campanya publicitària cridanera.

Però ara hi ha hagut un altre fet que posa de manifest l'estupidesa d'obtindre d'aquesta forma imatges per a campanyes publicitàries.

Guaiteu aquest vídeo de YouDecide2008.com:



En resum, que en l'anunci absolutament paranoic de Clinton apareix una criatura de 8 anys, entre unes quantes d'altres. Se'ns demana si no voldríem que en una situació així (un macroatac terrorista a les 3 de la matinada, o qui sap si una invasió al·lienígena o veneçolana) el president fos una persona experimentada (és a dir algú que ja hi hagi passat per la Casa Blanca ni que sigui de primera dama). El que passa és que la tendra criatura de 8 anys és nascuda el 1990. S'han escolat 10 anys i ara ja és una dona (segons en quina jurisdicció) de 18 anys. Per acabar-ho de reblar el germà de la noia, obamista convençut, va reconèixer la germana i ho va comunicar a la família. I Casey Knowles es posà en contacte amb la campanya d'Obama i amb la premsa per explicar la seva posició política, favorable a la candidatura d'Obama.

La nena de Clinton ja ha tingut els seus cinc minuts de fama. I ha ensorrat una mica més les possibilitats de la senadora nova-iorquesa. En definitiva, que John McCain és més a prop de la Casa Blanca. I potser ens hauríem d'alegrar, perquè és el candidat menys conservador dels qui queden dempeus.

Amics del PP, no defalliu! Si Espanya fos independent hauríeu guanyat!!!

Zapatero ha revalidat la majoria. Ja ningú no li pot discutir res. Literalment, qui li discuteixi res, potser es trobarà una citació judicial "por incitación al odio". Si de cas, no li discutim res.

Però si Espanya fos independents. És a dir, si Galícia s'integrés a Portugal, la Navarra completa es constituís en estat independent, les nostres comarques trenquessin amb l'estat espanyol i els territoris africans fessin la seva via, el PP hauria guanyat. Rajoy hauria sigut president. I els espanyols no haurien de suportar un govern que legalitza els matrimonis homosexuals (i la poligàmia en aquesta legislatura) i que ataca als bisbes (incloses les bisbesses, tal com exigirà la nova llei de gènere).

En aquest sentit es demostra una vegada més la raó que tenia Karl Marx quan li deia a Kugelmann allò de "Cap poble que oprimeix uns altres pot ser lliure".

La difamació contra el poble català com a eina electoral espanyola: el cas de la política lingüística de la Generalitat

Tothom té dret a qüestionar si el català ha d'ésser o no la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Ara bé, pocs es fan la mateixa qüestió a Castella pel castellà o a l'Illa de França pel francès. I qualsevol passejada per qualsevol ciutat mitjana o poble de Castella o de l'Illa de França revela de seguida l'existència d'una societat multilingüe. A més, els qui qüestionen l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament ho fan directament per substituir-la pel castellà, pel francès o per l'italià... Molt poques vegades els crítics del català com a llengua vehicular de l'ensenyament critiquen l'existència de llengües vehiculars a l'ensenyament (amb una defensa de l'espontaneïsme lingüístic) o, directament, critiquen el control i propietat públics en l'ensenyament (amb una defensa de l'educació com a servei privat en un mercat lliure), o, encara més directament, denuncien la categorització d'ensenyament (al més pur estil dels Lacan o dels Derrida).

Ens agradi més o menys, o no gens, hi ha, per a la Comunitat Autònoma de Catalunya una Llei de Política Lingüística, que estableix la malanomenada immersió lingüística en català (en gascó a Aran).

Tota la discussió que l'espanyolisme promou sobre aquesta llei i sobre l'aspecte particular de l'ensenyament és poc clara. No se sap si es defensa un model bi- o multi-comunitari, o un model uni-comunitari amb dues o més llengües vehiculars. Ni si els models en qüestió s'aplicarien amb uniformitat a totes les comarques afectades, o a unes d'una forma o d'una altra.

En això de la política lingüística, com deia Joan Fuster, tota política que no fem serà feta contra nosaltres. I, així és, i malgrat tots els discursos pseudo-llibertaris que gasten els ciudadanos a fi de comptes només proposen una altra política lingüística que acceleri encara més el ritme de la substitució lingüística.

Si bé l'ensenyament és el buc insígnia de la dita llei, no s'esgoten els arguments en aquest punt.

Però si és legítima la discussió sobre la realitat i la legalitat, no ho és gens la difamació. Dir falsedats sobre la situació real o sobre el text de les lleis cerca directament l'estímul de la catalanofòbia, vehicle preferit pel criptofeixisme espanyol per guanyar pes social, a la metròpoli i a les colònies.

La Plataforma per la Llengua ha denunciat aquest seguit de manipulacions, protagonitzades per partits polítics i mitjans de comunicació espanyols: "És absolutament fals que a Catalunya hi hagi sancions per tenir el rètol en castellà. Fer aquest tipus d'afirmacions és mentir de la manera més cínica. A Catalunya, si hi ha sancions pel tema lingüístic -i cal dir que n'hi ha ben poques-, és pel fet de no complir la Llei 1/1998 de política lingüística, que explicita concretament en el seu article 32 que la retolació de les empreses i establiments d'atenció al públic "ha de ser com a mínim en català". Per tant, no es posen multes perquè el rètol sigui en castellà, en anglès, en àrab o en francès; se'n posen perquè el comerç o establiment en qüestió no té el rètol almenys en català".

La Plataforma per la Llengua, en una línia defensada reiteradament per lingüistes com Albert Branchadell, proposa:

1. Reconeixement ple de l'oficialitat del català per a tot l'Estat espanyol en els mateixos termes que la Constitució tracta el castellà, i assoliment del caràcter plurilingüístic de l'Estat en l'ús institucional.
2. Ús normal del català al Congrès i al Senat.
3. Modificació de les més de 150 normatives de l'Estat que imposen únicament el castellà tant en el domini lingüístic català com arreu de l'Estat.
4. Ús del català en els documents personals públics que emet l'Estat, en les monedes i en els segells.
5. Exigència i equiparació del català al castellà en les places públiques i en el funcionariat de l'Estat.
6. Que la relació de la ciutadania amb l'Administració de l'Estat, oralment i per escrit, pugui ser també en en català sense necessitat de traducció. I que aquest els correspongui en la mateixa llengua.
7. El Reconeixement de la unitat de la llengua

La Plataforma per la Llengua posa els exemples de Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa. Aquests estats, però, presenten diferències importants quant a tradició política respecte Espanya:
- Canadà reconeix en peu d'igualtat les llengües anglesa i francesa. Ara bé, en la identitat canadenca l'aspecte lingüístic juga un paper inferior, ja que la llengua anglesa també és l'hegemònica als Estats Units o a Gran Bretanya. Fer el sacrifici de reconèixer el francès no fou tan gran sacrifici, en la mesura que servia per retallar arguments als partidaris de la independència de Quebec.
- Bèlgica reconeix en peu d'igualtat les llengües francesa, neerlandesa i alemanya, d'acord amb la seva territorialitat i amb l'establiment de tres comunitats constitutives de l'estat. Aquesta solució, però, no va arribar més que com a conseqüència del moviments regionals de Flandes. I, en tot cas, a Bèlgica ja l'interessava de desmarcar-se d'una imatge excessivament francòfona, la qual forçava la seva satel·lització respecte de París.
- Finlàndia és un cas més similar a Espanya. Finlàndia és un estat d'origen dinàstic, creat pels Romanov a partir d'una cessió territorial de Suècia. La resistència política i cultural front la russificació tingué de forma desproporcionada elements suecs i alemanys. Només tardanament es forma un moviment nacional finès amb cara i ulls. Davant la perspectiva que els russos explotessin les tensions nacionals entre suecs i finesos, el govern de Finlàndia (primer autònom i després independent) sempre va cercar la complicitat dels suecs (que, altrament, tan sols suposaven un 10% de la població).
- Suïssa s'originà inicialment com una confederació de comunitats alpines que s'havien lliurat del procés de feudalització política comú al Regne de França i a l'Imperi Alemany. La major part del territori suís i la major part de la població pertanyen al domini lingüístic germànic. La fracció llatina, bàsicament de llengua arpitana, és minoritària. No obstant l'extensió del francès com a llengua de cultura va constituir sempre un contra-equilibri a l'adopció de l'alemany com a llengua nacional. No sense pugna, s'imposà finalment un model federal, amb tres llengües oficials, l'alemany, el francès i l'italià, i el reconeixement, a més de quatre llengües nacionals (les citades i el rumantsch).

Pensar que el Regne d'Espanya abandonarà l'actual política monolingüista és pot pensar, és clar. Però el govern espanyol no té cap mena de pressió exterior en aquest sentit (com sí ho tenia una Finlàndia acabada d'independitzar el 1918). I la pressió interior únicament funciona si l'independentisme apareix com a opció viable per la nació oprimida (el cas dels franco-canadencs o dels flamencs). D'altra banda Espanya es presenta al món com la "lideresa" de la comunitat hispanohablante (allò que deia l'Aznar: ¿cómo me podía negar a dar apoyo a los Estados Unidos en la qüestión de Irak si hay 30 millones de hispanos en América?), amb la qual cosa no contempla ni l'opció peruana (llengües oficials: espanyol, quítxua i aimara) ni la paraguaia (llengües oficials: espanyol i guaraní).

Dit d'una altra manera, el plurlingüisme a l'estat espanyol no arribarà perquè els catalans el demanin, sinó perquè els catalans demanin un estat propi i unificat, i això condueixi a les autoritats espanyoles, franceses i europees a afluixar la mosca...

Vot útil

Vet ací un col·loqui sobre el 9 de març a la demarcació de Barcelona:

MIQUEL: Trobo molt bé lo que diu la CUP i el diumenge m'abstindré.

JOANA: Bé, Miquel, no és cert que la CUP demani l'abstenció. També deixa oberta la recomanació d'un vot nul. I això és el que faré: ficaré un paper que digui en lletres més grans 'INDEPENDÈNCIA'.

RAÜL: Uf! Però ni l'abstenció ni el vot nul són comptats per res. El que hem de fer és votar en blanc. Mostrar clarament que no hi ha cap opció política que ens satisfaci.

TERESA: Això és un error! Ni l'abstenció ni el vot nul ni el vot en blanc són vots explícits. Jo votaré el Partit Republicà Català!

FRANCESC: I ara! Però si aquests no treuran cap diputat! Això és llençar el vot. Hem de votar tots ERC, que és l'única força que pot treure representació i no amaga la paraula independència en els cartells. La posa entre parèntesi, és cert, però no l'amaga.

MARIA: T'equivoques, Francesc. ERC no és una força independentista encara que ho digui. A més, el que cal és agrupar el vot catalanista. I per això hi ha en Duran: jo votaré CiU.

JOSEP: No calculeu gens bé. Aquestes eleccions no són més que unes eleccions espanyoles i el que hi ha en joc és qui serà president del govern espanyol. A Catalunya li convé, mentre no s'avança en el camí de la independència, un president com Zapatero. I per això, per tal d'aturar al PP, votaré la Carme Chacon.

IRENE: No hi toques, Josep! Aquest discurs de "PP, feixista" és contraproduent i il·lusori. A més, ens cal que el PP no radicalitzi el seu discurs dretà. I la millor forma que conservar el PP dins del sistema democràtic és que torni al poder. Una bona alternança política a Espanya és la millor garantia d'estabilitat, i aquesta estabilitat és necessària perquè avanci pacíficament l'independentisme a Catalunya.

JOSEP: Tens raó, Irene. D'altra banda, contra el PP vivíem millor. Llàstima que no es presenti l'Aznar, però la Dolors Nadal tota sola ja em val... La votaré! (Surt).

IRENE: Eh?

MARIA: I tant, Irene. Amb el PP el sobiranisme haurà de madurar o extingir-se. És en els moments crítics que Catalunya respon. Et faré cas! (Surt).

FRANCESC: Gràcies, Irene. Malgrat el cas Montilla, el simplisme del vot útil a ERC m'havia encegat. Fa més per l'independentisme de Catalunya un Ángel Acebes que cinc-cents Ridaos. (Surt).

IRENE: Bueno, Francesc, això és cert però...

TERESA: Res, Irene, res. Que Rajoy president i Losantos ministre... i en dos anys Catalunya independent! (Surt).

IRENE: Però, bé, l'estratègia de la tensió de vegades...

RAÜL: De vegades no surt bé. Però ara vivim un moment de creixement exponencial del sobiranisme i el dic de contenció del PP s'esquerdarà de tan inflexible que és. (Surt).

IRENE: Però, Raül, on veus aquesta exponencialitat?

JOANA: Enlloc, Irene. Però l'exponencialitat apareixerà amb la catalanofòbia segregada per Rajoy. Així que el votaré! (Surt).

IRENE: Però que això del PP ho deia de conya! Ho deia de conya! (Surt esperitada).

MIQUEL: Calma, Irene, que no n'hi ha per tant. Facin el que facin, la nit del 9 de març tothom haurà guanyat. Fins i tot nosaltres!

935 mentides en 2 anys: The War Card

Tal com ens recorda el present número de Monthly Review aquest mes farà cinc anys de l'inici de la invasió aliada a l'estat iraquià, que es perllonga fins els nostres dies en una situació d'ocupació permanent. Destruir Irac? Aconseguir petroli? Protegir Israel? Transvasar enormes quantitats de diners públics (de les classes populars dels Estats Units) a butxaques privades? Estimular l'economia mitjançant un programa de keynesianisme econòmic? Defensar l'imperi americà? Els analistes encara es barallen per valorar els motius reals de la invasió. En tot cas, els motius oficials foren: 1. l'existència d'armes de destrucció massiva; 2. la connexió entre el saddamisme i Al-Qaeda. Per destrucció massiva s'entenen armes nuclears, químiques i biològiques, com si amb l'armament convencional no es puguessin cometre genocidis massius. I per connexió amb Al-Qaeda, cal dir que no hi ha govern en aquest planeta que no tingui algun vincle amb els qui financen, promouen o toleren Al-Qaeda.

Mentiren, doncs, els màxims elements de l'administració Bush entre l'11 de setembre del 2001 (el dia de la massacre islamista de Nova York) i el 19 de març del 2003?

Perquè mentissin s'han de donar dues condicions:
1. Que part dels motius oficials no tinguessin base real.
2. Que l'administració Bush sapigués que part dels motius oficials no tenien base real.

The Center for Public Integrity ha publicat ara The Card War. S'hi fa un exhaustiu recull de declaracions oficials del president Bush i de 7 membres de la cúpula de la seva administració, durant els dos anys posteriors a l'11-S. I mostren com en 935 casos les declaracions no s'ajustaven amb la informació de la qual disposaven.

Tot val en la guerra, ens diuen. Sí, tot s'hi val. Fins i tot finançar els mateixos grups que després et claven atemptats suïcides amb avions contra gratacels a Nova York.

Salveu al sots-tinent Henry Windsor

El sots-tinent Windsor ha estat traslladat d'Afganistan a Anglaterra. Teòricament, donada la filtració a la premsa (primer a la premsa groga-groga per a preadolescents, i després a la premsa groga per a postadolescents), ja no es podia garantir la seva seguretat ni la de seva unitat. Les autoritats britàniques disposaven d'informació referent a la intenció d'algun grup islamista de fer alguna acció contra ell.

La qüestió és, però, realment podem considerar Anglaterra un lloc segur? Si els islamistes volen, no podríem caçar el sots-tinent Windsor (i tota la família), a la mateixa Britannia. Certament, els qui reien quan Joanot Martorell situava Guillem de Varoic en el mig d'una invasió mora (de canaris moros, a més a més) a Anglaterra, ara ja no riuen tant. La resposta és, òbviament, que a Anglaterra el sots-tinent Henry Windsor gaudirà de més protecció relativa, i els costos de custodiar-lo seran inferiors.

El coll de Natalie Portman

Natalie Portman (*1981), retratada el 2006 per Erik Vanden

Suetoni ens explica això de Cal·lígula:

Quotiens uxoris uel amiculae collum exoscularetur, addebat: "tam bona ceruix simul ac iussero demetur". (Suetonius, Vita Gai, XXX).

Potser per això resulta temptador imaginar-nos un Henry Tudor (1491-1547) igualment seduït per les bonae ceruices de dues de les seves sis dones: Anne Boleyn (decapitada per espasa el 19 de maig del 1536) i Katherine Howard (decapitada d'una destralada el 13 de febrer del 1542). Així se l'imaginava clarament George Sidney (1916-2002) a Young Bess (1953) i Charles Laughton (1899-1962) acarona successivament els colls d'unes desprevingudes Elaine Stewart (*1929), Dawn Addams (1930-1985) i Deborah Kerr (1921-2007).

Sense ésser tan explícit, també ho deixa entendre Justin Chadwick (*1968) a The Other Boleyn Girl, basada en la novel·la homònima (2002) de Philippa Gregory (*1954). Així resulta ambígua la mirada d'Eric Bana (*1968) al bescoll o clatell de Portman, mentre aquesta prega en una capella.



Tant a la novel·la de Portman com al film de Chadwick, l'escena final és la de l'execució de Boleyn. Diuen els cronistes que la reina va pronunciar llavors uns darrers mots de lleialtat al rei:

Good Christian people, I am come hither to die, for according to the law, and by the law I am judged to die, and therefore I will speak nothing against it. I am come hither to accuse no man, nor to speak anything of that, whereof I am accused and condemned to die, but I pray God save the king and send him long to reign over you, for a gentler nor a more merciful prince was there never: and to me he was ever a good, a gentle and sovereign lord. And if any person will meddle of my cause, I require them to judge the best. And thus I take my leave of the world and of you all, and I heartily desire you all to pray for me. O Lord have mercy on me, to God I commend my soul.

A Anne of the Thousand Days (1969), Charles Jarrott (*1927) saltava de l'escena de la decapitació amb Geneviève Bujold (*1942) a la salva de canons i a la perspectiva de la filla d'Anne, Elizabeth com a futura reina. A Henry VIII (2003), de Pete Travis, Helena Bonham Carter (*1966) presenta una Anne menys hieràtica, i el botxí aixeca el cap de la reina per dir allò de "So perish all the King's enemies!". Chadwick queda a mig camí. Tampoc no és qüestió d'aixafar el film, i n'hi ha prou amb dir que per a Portman aquesta escena fou la més difícil de rodar. També podem dir que si en el film de Travis era Assumpta Serna (*1957) qui feia de Caterina d'Aragó (1485-1536), en el de Chadwick és Ana Torrent (*1966).

Pel que fa a Scarlett Johansson (*1984), en el seu paper de Mary Boleyn, se salva de l'espasa. Ara bé, Johansson farà properament de Mary Stuart...


Anne Boleyn fou la primera reina d'Anglaterra en patir la pena capital. En seguirien dues més, Catherine Howard i Jane Grey. Retrats com el de la imatge començaren a circular en temps d'Elisabet I, filla d'Anne, en una època on se la tingué com a màrtir de la fe anglicana, víctima d'una conspiració catòlica.

Deu punts de la COS per no recòrrer al no-vot

La Coordinadora Obrera Sindical (COS) s'ha sumat a la posició del CUP de demanar el no-vot (abstenció activa, vot en blanc o vot nul).

No es tracta d'una posició apriorística contra les eleccions espanyoles, ni per ser eleccions ni per ser espanyoles.

La justificació la trobem en el fet que per la COS hi ha deu punts mínims per justificar un vot:

1- Una política feta des del treball col·lectiu, des de la base, participativa i sense exclusions de cap mena (per origen, raça, sexe, religió, edat, opció sexual,etc.)

2- Una política transparent i responsable.

3- Una política que faci de les intitucions una eina més de transformació social i política. *Si nosaltres mantenim les institucions amb els nostres impostos, nosaltres hem de decidir*.

4- Una política, que des de la base, impliqui els moviments populars i socials.

5- Una política que ajudi a la construcció i transformació de la nostra societat, des de la proximitat més directa, fins a la solidaritat sincera amb els pobles de tot el món.

6- Una política anticapitalista. Que tingui com a eixos vertebradors la defensa del territori, el pacifisme, el feminisme, la defensa dels interessos dels i de les treballadores, i l'alliberament del nostre país.

7- Una política que ens defensi de les agressions, de les amenaces i de les tortures; que planti cara a la repressió que pateixen companys i companyes arreu del país, en mans dels aparells de l'Estat i que dóna total impunitat a l'actuació dels feixistes.

8- Una política que ajudi des de la base a la integració social dels i les nouvingudes als nostres barris i pobles, advocant pel respecte mutu, la solidaritat, la justícia, la cultura i la preservació de la identitat.

9- Una política al nostre servei, al servei del Poble Treballador dels Països Catalans, que defensi els serveis i la gestió pública d’allò que hem pagat entre totes i tots. Una política radicalment contrària a la privatització dels serveis públics.

10- En definitiva, una política que ens faci més lliures com a persones, com a classe i com a poble.

Minut a minut... la independència?

Diu Ariel Gerondi, que entén d'aquestes coses, que la independència de Catalunya arribarà sense que fem res. Una visió crítica de l'independentisme potser diria que arribarà si els independentistes no tornen a pifiar-la.

Potser en aquesta línia de pensament cal interpretar l'anunci amb el que ens delecta en Joan Ridao. Mig minut de tele costa un ou, però si és un espai gratuït hi ha més marge de maniobra (paga el contribuent, que diríem, és a dir el treball dels contribuents cutres i dels explotats pels contribuents més enlairats). Així Ridao i els seus assessors gasten 25 dels 30 segons en posar un rellotge que fa compte enrera cap a la independència.

No posen data, és clar. El 2014 era la data manegada pels independentistes hereus dels anys 1980. Però el 2014 és en aquest sexenni... Alexandre Deulofeu, diuen els cabal·listes, pronosticava un any 2029 per a la reunificació. Ja vam parlar fa unes setmanes d'universos paral·lels on Catalunya és independent en algun moment del segle XXI.

D'altra banda, al redòs de la independència de Kosovë, del neo-imperialisme rus i de l'eurabització, uns altres ens dibuixen aquest mapa d'Europa del 2067:


Catalunya s'integra al Dar el-Islam, però fins i tot en aquestes circumstàncies el Xarq-al-Andalus no pot presentar-se com a emirat independent. Quina ràbia!!!

Vist el mapa haurem de dir: l'autonomia islàmica que ens cal és la de Portugal!!!

La CUP demana el no-vot al 9-M

La CUP ha comunicat que l'opció vàlida el 9-M per "els qui creuen que el Dret a decidir és un dret irrenunciable" és no votar a cap dels partits que s'hi presenten. Queden obertes, a nivell territorial, comarcal i municipal, les opcions pel vot nul, l'abstenció activa o el vot en blanc. L'abstenció activa havia estat el 2004 la via defensada per la CUP. En aquesta ocasió, a les comarques gironines hom propugna el vot nul, al Maresme el vot en blanc i en d'altres territoris es faran accions de crida a l'abstenció.

La incursió militar turca al Kurdistan del Sud

La incursió militar turca al Kurdistan del Sud és una nova etapa en el complex conflicte nacional que viu el Kurdistan i els països veïns.

La República de Turquia és un estat fermament unitari, i que utilitza la llengua turca i la identitat nacional turca com a eines de cohesió ciutadana. Així, hom reconeix les minories religioses, islàmiques i no-islàmiques, però no pas les minories nacionals que es distingeixen per factors lingüístics. És el cas dels kurds, una nació de llengua iraniana, que és majoritària al "sud-oest de Turquia", però també al "nord d'Irak" i a "l'oest d'Iran". No cal dir que l'estat turc i les institucions turques reben el suport d'una part nodrida del poble kurd. Però també hi ha una reivindicació nacional kurda, viva en l'àmbit polític, i que es plasma no tan sols entre els kurds del Kurdistan sinó també entre d'altres nacionalitats del Kurdistan, a més de dins de la comunitat kurda d'Istanbul.

El Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK) i les Forces de Defensa Popular (HPG) menen una resistència armada contra l'ocupació turca del Kurdistan del Nord. Tenen bases militars en territori oficial iraquià, particularment en la Regió Autònoma del Kurdistan i, sobretot, en les àrees vinculades al Partit Democràtic del Kurdistan (afiliat a la Internacional Socialista).

Les relacions entre el Govern Regional del Kurdistan (Kurdistan del Sud) i el PKK-HPG disten molt de ser fluides. Hi ha un compromís tàcit de no agressió, en el benentès que el Govern Regional no interfereixi les activitats no-armades del PKK-HPG en territori oficial turc, i que el PKK-HPG no interfereixi políticament en el Kurdistan del Sud.

A efectes pràctics, doncs, no hi ha una unitat política en tot el Kurdistan. Diferents organitzacions operen en territori turc, iraquià, sirià o iranià, i són comptades les iniciatives que superen aquesta divisió política. Això contrasta amb l'increment de les relacions entre les diferents regions kurdes més enllà de les fronteres oficials. En l'actualitat tan sols hi ha operacions de guerrilla en territori turc, a càrrec del PKK, per bé que la repressió nacional és activa no tan sols de part turca, sinó també iraniana i siriana. A Iran la reivindicació nacional kurda s'ha vinculat de forma creixent en els darrers anys a la reivindicació religiosa sunní front el caràcter constitucionalment xiita de la República Islàmica d'Iran.

També hi ha una especial tensió entre les dues forces polítiques principals del Kurdistan del Sud. D'una banda el Partit Democràtic del Kurdistan, de Barzani, i, de l'altra, la Unió Patriòtica del Kurdistan, de Talabani. Totes dues formacions coincideixen en l'objectiu d'un Kurdistan autònom dins un Irak federal. S'han repartit els càrrecs, de forma que Talabani és president d'Iran (un càrrec sobretot cerimonial), i Barzani és president del Govern Regional.

La 'invasió' de Turquia és tan sols una 'invasió' des del punt de vista dels qui defensen les fronteres actuals. I aquest és el cas de Talabani i Barzani, que han condemnat la 'invasió'. També la vinculen a l'interès de Turquia per controlar els recursos del nord d'Irak: les operacions contra el PKK o la defensa del comunitat turcomana de Mosul i d'altres localitats, seria doncs un pretext.

Els Estats Units han indicat que confien que les operacions turques seran limitades, i ha recomanat que hi hagi una col·laboració per part de les autoritats iraquianes i del Govern Regional.

Certament la posició dels Estats Units ja no gaudeix de la comoditat d'altres temps. L'assalt a l'ambaixada dels Estats Units a Belgrad n'és una mostra. També ho foren, fa uns mesos, les protestes turques contra els debats sobre el genocidi armeni del 1915 al Congrés dels Estats Units. Qüestions locals com la de Kosovo, es presenten amb importants repercusions, en una cadena d'aliances virtuals. Així, per exemple, Turquia i la República Turca de Xipre del Nord van reconèixer Kosovo, mentre Grècia i Xipre del Sud no ho feien. Armènia reconeixia Kosovo, en un gest que podia preludiar el reconeixement armeni de la independència de facto de Nagorno Karabakh, i és per això que Azerbaidjan no ha reconegut la independència de Kosovo. En el cas del reconeixement del genocidi del 1915, Turquia ha trobat el suport impensat d'Israel. En l'actual incursió al Kurdistan del Sud, Turquia es queda més aviat sola, perquè els Estats Units no poden desautoritzar ni Barzani ni Talabani. D'altra banda, una feblesa del govern turc seria aprofitada automàticament pels sectors kemalistes. Pel que fa al conflicte intern del Kurdistan del Nord (entre partidaris de la integració nacional, autonomistes i independentistes, i entre detractors i simpatitzants del PKK), les operacions militars de l'exèrcit turc en territori oficial iraquià poden escalfar encara més els ànims. A Istanbul, les tensions entre les comunitats turca, kurda, armènia i grega sempre es poden escapar de les mans, amb el greuge que qualsevol topada de consideració tindria un ressò global.

Pintades i pintades

Pinten l'estanquera en la persiana metàl·lica del Casal Republicà Aurora Bertrana, d'Esplugues, que servei de seu a les organitzacions polítiques catalanes ERC i JERC

Les opcions del 9-M

Tampoc no són les nostres eleccions, ja ho sabem. Però com que molts catalans de la "província de Barcelona" hi són convocats, podríem fer una ullada a les possibilitats oferides pel Ministerio del Interior:

- Abstenció. És la més fàcil i, de moment, és legal. Aprofitem-ho!!!
- Blanc. Si us fa més patxoca d'anar-hi, per votar en blanc heu de recordar que no cal posar-hi cap tros de paper en blanc (ganes de llençar!!!), sinó que n'hi ha prou amb deixar el sobre buit.
- Nul. És l'opció més creativa. Podeu agafar una papereta i ratllar els noms que us facin ràbia, o bé podeu posar-hi un paper amb alguna consigna adient (des de l'independentisme s'hi han proposat unes quantes: Independència! Voto per la independència dels Països Catalans!, etc., etc.). També hi podeu posar les cendres d'un retrat del rei, però, ojo!, que potser doneu un ensurt als de la taula si es pensen que són espores de carboncle!!!
- Partit Popular. Li tenim tanta ràbia a Zapatero, que hi estem temptats, però, vaja, el masoquisme el podeu expressar d'altres formes...
- Convergència i Unió. Només recomanable pels convençuts que els catalans ens hem d'aplegar tots sota l'ègida de l'Oriol Pujol.
- Partit dels Socialistes de Catalunya. Altrament dit, PSOE. Que no us enganyi el vermell, si us plau.
- Els Verds-l'Alternativa Ecologista. La principal opció del vot en verd.
- Esquerra Republicana de Catalunya. Volen un país de 1a, però no se sap quin.
- Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal (PACMA). La principal llista animalista.
- Partit per Catalunya (PxC). Els angladistes segueixen la seva croada nativista selectiva.
- Solidaridad y Autogestión Internacionalista (SAIn). Grup cristià reaccionari i espanyolista (perdó per la triple redundància).
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Una de les llistes explícitament comunistes.
- Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). El rostre humà del tripartit.
- Alianza Nacional (A.u.N.). Si us va la marxa...
- Els Verds-Los Verdes. Una altra llista verda.
- Ciudadanos en Blanco. La idea és votar-los, perquè si treuen un escó el deixin en blanc.
- Izquierda Republicana-Partit Republicà d'Esquerra. L'azanyisme del segle XXI.
- FE de las JONS. Nostàlgics de la Falange d'abans del Decreto de Unificación de fa 71 anys.
- Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA). Gray Panthers.
- España 2000. Dreta espanyolista bon vivant.
- Partit Republicà Català. Opció explícitament independentista.
- Partit Humanista de Catalunya. Formació política que es reclama no-violenta.
- Partido de las Libertades Civiles. Opció que reclama les llibertats civils de gais, lesbianes, transexuals i bisexuals.
- Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. La principal opció del victimisme espanyolista autòcton.
- Unión, Progreso y Democracia. Uns altres progres que els hi duele Espanya.
- Partit Carlí de Catalunya. Déu, Pàtria, Rei i Furs? No, Federalisme, Socialisme, Confederació i Autogestió.
- Alternativa Española. L'enèssima llista unitària de la dreta espanyolista.
- Falange Auténtica. Uns altres falangistes pre-1937, però amb ferum de third-position.
- Alternativa Motor y Deportes. Defensors d'una vida trepidant out-doors.
- Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI). El lambertisme continua!!!
- Els Escons Insubmissos-Alternativa dels Demòcrates Descontents. Perquè no se m'enfadin direm que són més demòcrates que els propis demòcrates. En tot cas, si surten no aniran a Madrit, i això ja és un què.
- Lluita Internacionalista (LIT-CI). Si són tan internacionalistes perquè no es constitueixen en partit mundial?
- Democracia Nacional (DN). Els més cools de la dreta espanyolista també són els més il·legalitzables...
- Por Un Mundo + Justo (PUMJ). Més que internacionalistes... mundialistes.
- Partit Família i Vida (PFiV). Visca els valors de la família i la vida, malgrat les famílies concretes i les vides concretes!!!

També hi ha eleccions al Senat, i s'hi presenten dos Boixos (en Josep Maria, de RC, i en Quim, del PCPC), però què voleu que us digui...

Francesco Cossiga defensa el dret d'autodeterminació pel poble català

Espanya no vol reconèixer la independència de Kosovo. Si fos atenent als drets històrics del poble serbi al territori (i, particularment, al nom) de Kosovo hi hauria poc a objectar. Si fos atenent a l'estabilitat de la regió, tindria també una justificació. Al capdavall, la 'pau' la pot garantir tant un Kosovo autònom en una Sèrbia democràtica, com un Kosovo independent, o un Kosovo integrat en la República d'Albània, o qualsevol altre combinació que us imagineu. Entenguem-nos, la poden garantir igualment poc.

Però no és per això. Ens diuen que Espanya no vol reconèixer Kosovo perquè es tracta d'una modificació d'estatus polític sense la ratificació de tots els agents implicats. Però la raó principal que comenten tots els analistes polítics és la "qüestió dels separatismes", basc, basc i català, basc, català i gallec.

Tothom s'afanya, però, a dir que Kosovo no és cap precedent de res, que és un cas especial, etc., etc., etc. Però si tan especial és, perquè Espanya s'hi suma al Bloc dels Tretze. Dels Tretze sabem que:
- Azerbaijan diu que no reconeix Kosovo, perquè tem que això faci que hom reconegui la independència de Nagorno Karabakh i/o l'annexió de facto del territori ocupat per Armènia en la guerra del 90.
- Bielorrúsia, per solidaritat amb Moscou i Belgrad.
- Xipre, perquè una de les primeres entitats en reconèixer Kosovo fou la República Turca de Xipre del Nord (RTXN). També hi ha una miqueta de panortodòxia en la decisió, a més del temor d'un reconeixement per algun país turc o musulmà de la RTXN
- Geòrgia, perquè tem que Rússia s'aprofiti per fer reconèixer la independència d'Abjàsia i Ossètia del Sud. I això fa, curiosament, que Geòrgia es lligui diplomàticament a Moscou. La sap llarga, en Putin!!!
- Kazakhstan, per solidaritat amb Moscou.
- Moldova, pel temor a un reconeixement de la República de Pridnístria. També hi deu jugar un paper la solidaritat panortodoxa amb Belgrad.
- Romania, per solidaritat amb Chisinau i, també, més directament, amb Belgrad.
- Rússia, per solidaritat amb Belgrad, però també per fer una demostració de força front als Estats Units i els seus aliats.
- Sèrbia, perquè la qüestió de Kosovo no es discuteix a Belgrad.
- Eslovàquia, per solidaritat paneslava amb Belgrad. Cal no oblidar tampoc la minoria eslovaca de Vojvodina.
- Espanya, per temor a un avenç de les reivindicacions basques, catalanes, etc.
- Sri Lanka, per temor a un reconeixement de Tamil Eelam (l'estat tamil de l'illa de Ceilan, que tan sols controla una petita part del territori reivindicat).
- Vietnam, per solidaritat amb Moscou, encara que també s'hi pot fer una lectura interna (distanciament dels Estats Units, recrudiment del xovinisme viet contra les minories nacionals, etc.).

Tots aquests estats (i molts dels altres) coincideixen a posar per damunt un anomenat dret internacional al dret d'autodeterminació dels pobles. Sabem perfectament que l'imperialisme instrumentalitza l'autodeterminació, però encara més instrumentalitza l'anomenat dret internacional per aplicar l'anomena colonialisme intern. Però és evident que una "democràcia internacional" no és possible si hom accepta com a entitats apriorístiques els 192 estats actuals. Molts d'aquests estats tenen un origen dinàstic i/o colonial, i encara que alguns reben el suport majoritari de la seva població, no sempre és aquest el cas. A més, els que s'omplen la boca de neutralitat nacional dels estats són els primers a decretar "llengües oficials" i a fer "cursos d'identitat nacional" als immigrants.

Per això és saludable sentir les declaracions de Francesco Cossiga sobre el posicionament d'Espanya en la qüestió de Kosovo. Es plasmen, però, en lletres a Ibarretxe i a Montilla. Diuen:

"Esprimo quale rappresentante della Comunità del Popolo Basco nel Regno di Spagna, il mio consenso appassionato alla iniziativa basca - scrive Cossiga a Juan José Ibarretxe Markuartu - di chiedere che il Governo di Madrid riconosca il Kossovo quale Stato indipendente e sovrano e di rivendicare anche in questa occasione il diritto del popolo basco all'autodeterminazione e dunque, ove il Popolo lo voglia, all'indipendenza".
Allo stesso modo al presidente della Generalitat de Catalunya José Montilla i Aguilera Cossiga scrive che "ben sapendo che diversa ed anzi opposta è la posizione del Governo del mio Paese, per intima convinzione ideologica e per solidarietà con il Governo di Madrid esprimo a lei il mio consenso appassionato alla iniziativa del Governo e del Parlamento della Generalita, di chiedere che il Governo di Madrid riconosca il Kossovo quale Stato indipendente e sovrano e di rivendicare quindi anche in questa occasione il diritto del popolo catalano all'autodeterminazione e dunque, ove il Popolo lo voglia, all'indipendenza".

Us imagineu la fila d'en Montilla en llegir aquestes línies? Us fa ràbia que en aquesta hora (o en qualsevol hora) sigui Montilla qui les llig? Bé, doncs, ja sabeu qui el va fer president!!

El Grup dels Sis s'amplia a Vuit, però Espanya fica la pota

Eslovàquia i Bulgària s'han afegit a la llista de membres de la Unió Europea que han declarat que no reconeixeran Kosovo. Eslovàquia vol cultivar bones relacions amb Sèrbia (per raons similars a Hongria). D'altra banda, Bulgària, a més de bones relacions amb Sèrbia, té por que la minoria albanesa de Macedònia (que és majoria a moltes comarques de l'oest d'aquest estat) tiri per dret i demani la incorporació a Albània, a Kosovo o (com s'estila ara) una independència per separat. Macedònia, més prudent, s'espera al que diguin els "grans" de la Unió Europea.

De moment, Afganistan ha reconegut la independència de Kosovo. És la forma de la Casa Blanca de dir que sí sense mullar-se gaire. També ho ha fet la República de Xina, en l'estira-i-arronsa que les autoritats de Taipei mantenen amb les de Beijing. Minut a minut la llista s'ha ampliat: Albània (sense fer massa soroll), Estònia, Letònia, Turquia (i la República Turca de Xipre del Nord) i, last but not least, els Estats Units.

També cal sumar a la llista les quatre potències comunitàries, França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. Cal anar al tanto, perquè la República Popular Xinesa sembla fer costat clarament a Rússia i a Sèrbia, i en el Consell de Seguretat poden saltar espurnes.

Espanya ha estat el primer estat de la UE en dir que no reconeixeria la independència de Kosovo.

S'han precipitat, perquè s'han guanyat titulars de tot el món que ho identifiquen amb els "problemes separatistes" de la dita Espanya. Alguns titulars únicament expliciten el cas basc, al qual la persecució policial i judicial espanyola contra la branca política del moviment magnifica més que unes quantes accions militars.

L'únic que li faltaria al govern Zapatero (instal·lat gràcies a Al-Qaeda) és que acabi la legislatura associat a Rússia i a la Xina comunista. A veure si algú desenfeinat de la CIA ens tindrà presents en les seves oracions.

Vet ací una de les coses que diuen de nosaltres:

Catalonia does not have a violent independence movement, but separatist strivings are gaining strength, with small groups burning pictures of King Juan Carlos in 2007, and regionalist parties growing bolder in demanding more autonomy.

El Grup dels Sis contra la independència de Kosovo (Today Kosovë, Tomorrow Catalunya)

Kosovo ja és formalment independent. En pocs mesos, doncs, els partidaris de la unificació amb Albània seran vistos com uns traïdors, i acabaran amagant les banderes de l'àliga bicèfala a les golfes. O, potser no. Però l'experiència de Macedònia (amb els partidaris de la unitat nacional bulgaro-macedònica) és un indici de com van aquestes coses.

Sigui com sigui, dins de la Unió Europea la posició majoritària és el reconeixement de la independència de Kosovo. Cap estat de la Unió Europea defensa la reintegració de Kosovo a sobirania sèrbia. I cap estat de la Unió Europea no toleraria la reunificació de Kosovo i Albània. Dit això de passada, direm que cap estat de la Unió Europea no tolerarà el dret de Mitrovica Kosovska a reintegrar-se a Sèrbia, o el dret de la República Srpska de separar-se de Bòsnia-Herecegovina, etc., etc., etc.

Hi ha, però, sis estats que es caracteritzen, de moment, per l'oposició a reconèixer la República de Kosovo. Són aquests:
- Espanya. De la mateixa forma que alguns catalans quan diuen Kosovë volen dir Catalunya-Principat, la diplomàcia espanyola quan esmenta el cas, per comptes de veure l'àliga bicèfala negra sobre camp de gules, veu ikurriñak i senyeres per tot. Això ja va passar el 1991, amb Eslovènia i Croàcia, quan Fernández Ordoñez deia que "nunca reconoceremos Eslovenia i Croacia". Nunca és molt de temps, Paquito.
- Xipre. De la mateixa forma que els llavis de Slavian lover de Putin pronunciaven el mot d'Espanya, també ho feien i, amb més claredat, amb el de Xipre. De Xipre del Nord, volem dir. A Xipre del Sud no volen la reunificació de qualsevol manera, però tenen por de qualsevol reconeixement internacional de la RTCN. Evidentment, Putin no reconeixerà mai Xipre del Nord, però alguns països turcs i/o musulmans de l'Àsia Central podrien fer el pas ni que fos per plaure la Sublim (però laica) Porta.
- Grècia. On va Xipre, va Grècia, malgrat que l'Enosis hagi pujat definitivament al quarto dels mals endreços. És clar que també podem pensar en les minories nacionals del nord de Grècia. Però, tranquils, entre l'estat i l'església, i l'església i l'estat, els grecs del nord amb cognoms valacs, bulgars o turcs, són d'una convicció grega que ni Aquil·les.
- Eslovènia. A Eslovènia sempre els hi va fotre aquell dèficit fiscal que anava a industrialitzar Kosovë i Macedònia. Els hi fotia també que, malgrat la suposada industrialització, encara haguessin de patir torrentades d'albanesos i de macedonis als afores de Ljubliana i de Maribor. Però si Eslovènia forma part del Grup dels Sis és perquè vol cultivar les relacions amb Sèrbia. Al capdavall, les querelles nacionals dels eslovens dels nostres dies són amb els croates i amb els alemanys (perdó, austríacs) de Caríntia.
- Hongria. A Hongria hi ha molta sensibilitat per les minories ètniques... fins que ho deixen de ser. I, és clar, els albanesos de Sèrbia eren minoria, però els albanesos de Kosovë són majoria. Hongria també té al cap la minoria hongaresa de Vojvodina (que és minoria a Vojvodina, fins i tot a alguns districtes històrics del Banat). Hongria, com Eslovènia, vol tindre bones relacions amb Sèrbia. Pel capitalisme hongarès i eslovè... Sèrbia pot ser territori de promisió per a la propera dècada.
- Romania. A Romania hom pensa en la minoria hongaresa de Transilvània (que també és minoria a Transilvània, malgrat no ho sembli). Que es moguin les fronteres no els hi fa gràcia. Tampoc no els hi fa gràcia les amenaces de Putin de reconèixer Pridnístria (un territori reconegut internacionalment com a part de Moldàvia, i amb una minoria de llengua romanesa que viu en la precarietat nacional més absoluta). D'altra banda, Romania, com Grècia i Xipre, són països de tradició ortodoxa, i tampoc no volen allunyar-se massa de l'eix Belgrad-Moscou.

Sigui com sigui, els Estats Units reconeixeran Kosovë i el Grup dels Sis es farà com un terró de sucre.

Fem una porra per veure qui caurà abans del burro:
- Eslovènia.
- Romania.
- Hongria.
- Espanya.
- Grècia.
- Xipre.

D'altra banda, hem sabut que en Carallot-Rovira ha exigit al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol que reconegui la independència de Kosovë. Amb aquests desgraciats al capdavant de l'independentisme, ni tomorrow ni a la vall de Josafat serà Catalunya independent.

El Pla Caufec en 'zona de seguretat forestal'

Fa un parell de mesos podíem veure aquesta imatge pels voltants dels terrenys afectats pel Pla Caufec:



Ara, allà mateix, ja veiem el camí més trillat:



Però tranquil tothom, que no es tracta d'una àrea forestal. A més, amb tants de cables i tantes cabres que hi passen, tampoc no n'hi ha per tant. És tan sols una "zona de seguretat", on no s'hi pot fer foc ni collir romaní.


Tot, al capdavall, és una qüestió d'imatge. Un dia o altre aquests cartellets de 'zona de seguretat' desapareixeran i el govern d'Euràsia ens assegurarà que mai no hi van ser



Remei? Optimisme. Que no ho diu la Carme Chacón, la de la Catalunya Optimista? Ara, que l'optimista és una pessimista mal informada (i no hi ha ceguesa més profunda que la de qui no vol veure). I els altres, què diuen? Que "respectaran Catalunya". Qui, els catalans o els amos? Deixem-ho còrrer.

---
Més fotos.

---
-

Votam o votem

En Juli Cuéllar demana al seu blog quina és la millor opció a fer el 9 de març. La veritat és que em sembla que cau en diumenge, i el millor que es pot fer els diumenges és o no sortir de casa o passar tot el dia a l'aire lliure, a la fresca.

Mentrestant, en Salvador Molins i Escuder ens diu que votem per la independència de Catalunya a l'Avui digital. Quan jo ho he fet la xifra d'independentistes era del 77%. No és representatiu, és clar. Però hi ha tantes poques representatives...

Putin i Kosovo

Vejam més detingudament les declaracions de Putin en el seu discurs presidencial anual, anticipades i comentades en els darrers dos dies, al voltant de la situació de Kosovo comparada amb la situació de reivindicacions independentistes en l'Europa Occidental.

Llegim el report de l'Agència Novosti. Putin va dir dijous que troba injustificats els arguments de les potències europees sobre el fet que Kosovo sigui un "cas especial".

Per exemple sentim que diu: "No vull ofendre ningú [els greco-xipriotes], però Xipre del Nord ha estat una república independent de fet durant 40 anys [no del tot cert, tan sols 25 anys, des del 1983]. Per què no la reconeixeu? No teniu vergonya els europeus d'aplicar un doble patró en la resolució de problemes idèntics en diferents parts del món?". D'altres casos de secessió, esmentats per Moscou, afectarien els estats de Grècia (les minories del nord), Espanya, Geòrgia (Abjàsia i Ossètia del Sud són independents de fet) i Moldàvia (Pridnístria també és independent de fet). Putin va dir, entre d'altres coses, «a Espanya (sic) la gent no vol viure en un sol estat; doneu'ls-hi suport, doncs».

Putin s'erigeix com a defensor de la "llei internacional" (una "llei internacional" fabricada contra l'autodeterminació dels pobles, però que també podríem veure com un garant contra annexions imperialistes). Per Putin, Kosovo és un cas de "conflicte interètnic, amb crims per totes dues parts i una independència completa de facto". També cita la resolució del Consell de Seguretat 1244 que afirmava la sobirania i integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia (de la qual, Sèrbia n'és la successora).

Putin ja ha dit que no prendrà cap "represàlia il·legal" en cas que la independència de Kosovo sigui reconeguda internacionalment. També diu que cal trobar una solució negociada entre els governs de Belgrad i de Pristina i que, en tot cas, s'han de respectar els drets dels serbis de Kosovo. Però fa poques hores, a Novosti llegíem una notícia després eliminada (i corregida), segons la qual potser Moscou es replantejaria la relació amb Abjàsia i Ossètia del Nord (la notícia original la podem llegir encara a Kyiv Post).

En resum, Putin s'oposa a una independència de Kosovo que no rebi el vist-i-plau de Belgrad. A canvi de no fer més mullader quan la independència de Kosovo sigui un fet, Putin rebrà alguna compensació de la Unió Europea. Quina? Ja es veurà.

L'emprenyament de Putin

En Jaume ens demana en un comentari al post anterior "Vols dir que picaran la cresta a Espanya perquè Putin no els retregui que Europa té doble vara de mesura, segons que el problema sigui seu o bé dels altres?".

Bé, en principi la qüestió de Kosovo, des del punt de vista rus, i des del punt de vista anglo-franco-alemany, té una importància en ella mateixa molt relativa.

Es tracta més d'una qüestió de l'equilibri de poder entre Rússia i la Unió Europea (que, en aquest cas, actua de vicari dels Estats Units). Rússia ha afirmat que no prendrà mesures en cas que Kosovo sigui reconegut com a estat independent pels estats membres de la Unió Europea. No obstant, Rússia dóna encara suport a les raons de Sèrbia (que reclamen per a Kosovo un estatus de 'més que autonomia, menys que independència'). Així doncs, la cessió de Rússia a la independència de Kosovo tindrà unes contrapartides.

Si Rússia vol fer més espectacular el seu capteniment en el cas de Kosovo, pot burxar encara una mica (té dret de vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides). L'emprenyament de Putin es podria arribar a manifestar en:
- un reconeixement dels estats de Pridnístria, Abjàsia i Ossètia del Sud. Pridnístria s'hi va separar de Moldàvia el 1990, i Abjàsia i Ossètia del Sud ho van fer de Geòrgia el mateix any. Jo no crec que Putin arribi a reconèixer aquests estats (perquè l'interessa mantenir unes relacions amistoses amb Chisinau i amb l'oposició georgiana).
- una exigència de l'aplicació del dret d'autodeterminació a d'altres conflictes nacionals, però en l'Europa Occidental. Putin ha esmentat en alguna ocasió els casos escocès, bretó, basc o català. És evident que es tracta d'un joc dialèctic, ja que Putin no vol replantejar una cosa que obligaria a revisar l'estatus de Txetxènia.

En tot cas, segurament les declaracions de Putin quan Kosovo sigui un fet consumat, aniran per aquest estil: com França o Espanya accedeixen a una independència de Kosovo quan ells no voldrien que algú interferís en els seus problemes nacionals. Fet i fet, la diplomàcia espanyola ha estat de les més reticents a la independència de Kosovo (i justament per aquest motiu).

La degradació de la democràcia espanyola (I)

Les instàncies policials, judicials i polítiques de l'estat espanyol (Ertzaintza, inclosa) presenten l'ofensiva jurídico-policial contra l'esquerra independentista basca com una qüestió militar: una sèrie d'organitzacions de l'esquerra independentista basca serien potes necessàries de l'organització armada ETA. No discutim si som potes o cues, però que la finalitat de la justícia espanyola sigui purament militar i no política no s'ho creu ningú. Ni tan sols els propugnadors incansables de la lluita contra la violència i de la denúncia de les pistoles (de les pistoles de l'enemic, s'entén).

Ara bé, que la finalitat sigui política no és cap cosa d'esquinçar-se les vestidures. És un fet que el moviment basc d'alliberament nacional és l'únic amb cara i ulls que hi ha a les nacions oprimides de l'Europa occidental. Una cosa és tolerar el moviment quan no tenia una influència determinant en el curs real de la nació basca, i l'altra tolerar-lo en els nostres dies que sí la té.

L'estat espanyol, però, se la juga.

El govern de Zapatero, per exemple, vol treure un rèdit electoral i serveix en safata un tema on el PP s'hi sent més còmode (molt més que en l'economia on ha de vendre unes receptes neolibs amb les quals no pot combregar bona part del seu electoral més popular; o molt més que la immigració extra-comunitària, on per cada exabrupte d'Arias Cañetes, han de fer deu o vint genuflexions de penitència xenòfila).

Però que el govern de Zapatero se la jugui, poc importa. "Cristinita, de Cánovas a Sagasta, y de Sagasta a Cánovas", que deia Alfons Puigmoltó.

A l'estat espanyol se li pot ennuegar l'operació. Cada iniciativa té un risc determinat de produir la repulsa de les institucions europees, ni que sigui amb efecte retardat. I si un risc de 0.2 l'elevem a una potència arbitràriament elevada, el risc de repulsa és de 1.0. Si algú vol collar, des de Brussel·les, Berlin, París o Washington, a l'estat espanyol ja saben per on fer-ho. Si Putin s'emprenya molt per la independència de Kosovo d'aquest diumenge, encara poden patir i tot.

I això vist des de l'exterior. En l'interior de la societat basca, l'operació Garzón 2.0 no fa més que agreujar les tibantors. També garantitza que l'estat espanyol mai no podrà celebrar la victòria militar sobre ETA (malgrat que, de fet, ja la té a la mà). Deuen calcular que tot això reforça la cohesió de la nació espanyola contra un enemic domesticat (ETA i el seu entorn).

Més informació: basque-left.org

L'Arquebisbe de Canterbury, un dhimmi agraït?

Les declaracions Rowan Williams, arquebisbe anglicà de Canterbury, tenen suc.

Bàsicament ha dit que trobaria adient l'aplicació de la xària en relacions matrimonials i financeres entre ciutadans britànics de religió musulmana.

Aquest sistema d'una llei civil específica per a la població musulmana en un país de majoria no-musulmana no és nou. S'aplica a la Unió Índia des de la independència.

A més, la legislació britànica ja reconeix particularitats en el règim matrimonial a la població jueva. Per no parlar del fet que, a Anglaterra, l'església anglicana és encara la 'religió establerta' o 'de l'estat'.

D'ací que sorprenguin algunes reaccions acidíssimes per part de figures cristianes i jueves del Regne Unit.

No sorprenen tant algunes reaccions enfurismades fetes per sectors fa dues generacions poaven en l'anti-semitisme, i ara poen en la malanomenada islamofòbia.

De totes formes, les declaracions de Williams representen ben a les clares que els cristians europeus, per norma general, es preparen cap a la submissió. És a dir, cap a l'assumpció d'un estatus de dhimmi o protegit sota la xària islàmica. Saben perfectament que sota una xària d'abast europeu, la població no-musulmana es veuria obligada a la conversió o a reafirmar la seva pertinença a algunes de les religions legals (presumiblement, les diferents corrents cristianes i el judaïsme). En aquest escenari, les esglésies cristianes recuperarien part d'uns ramats que altrament restarien escampats.

Tot el discurs dels jerarques cristians i jueus contra l'anomenat islamisme o islamofeixisme és francament epidèrmic. Perquè a l'hora de la veritat són els primers defensors de la cohesió dels anomenats musulmans. Ridículament, hi ha cristians i jueus a Europa que recorden als musulmans descarriats i mig-descreguts el deure de pregar, de fer dejuni, de fer almoina i d'anar a la Meca.

Tècnicament doncs, poc importa que el fanatisme islàmic adopti uns aspectes especialment repressius. Perquè és connatural a les religions de la societat contemporània exercir un paper repressiu, alienador i extorquidor. Ja no importen creences ni liturgies: sols importa instal·lar com un càncer hereditari entre les masses populars, aprofitant-ne els desenganys i les pors, per conduir-nos a tots plegats a l'infern en aquesta terra. Si fos una mica més jove, en Williams encara se circumcidaria i faria un curset de reciclatge sobre xària, ni que fos perquè les mesquites són més plenes que les esglésies a Anglaterra.

Família, negocis i viatges (My Way, J. A. Salgot, 2007)

Fa quaranta anys que un Paul Anka (*1941) ja envellit artísticament de forma prematura va sentir 'Comme d'habitude', de Claude François (1939-1978). De seguida va comprar-ne els drets per fer una versió en anglès. Però si la lletra de François feia referència més o menys referència al trencament de la seva relació amb France Gall (*1947), la lletra de Paul Anka ('My Way') parla d'un paio que és camí de tornada de tot. Un Frank Sinatra (*1915) crepuscular va popularitzar la cançó, que a desgrat seu el va perseguir les tres darreres dècades de la seva vida. Des de llavors la versions de 'My Way' han estat incomptables: esmentem Elvis Presley, Sid Vicious i Gipsy Kings per tindre'n una idea de l'abast de les relectures fetes.

A My Way, J. A. Sanglot, ens presenta versions de Dolo Bertran i Jaume Sisa. No obstant això el pes de la banda sonora del film recau en Antònia Font i, molt especialment, en Joan Miquel Oliver. Les lletres post-humanístiques d'Antònia Font s'adiuen força amb la història que retrata visualment Sanglot. Marc (Ariel Casas) és un home acomodat, casat amb una prometedora dissenyadora de perfums (Sílvia Marsó), i amb qui viu juntament amb la seva filla, ja gran, d'una anterior relació (Susanna Fawaz). Arran de la mort de la mare, Marc entra en contacte de nou amb el seu pare (Joan Dalmau) després d'anys i panys de no veure'l. A qui sí veu és al seu germà (Jaume García Arija) amb qui fa negocis de tràfic de drogues.

Jérôme Kerviel, un cap de turc per justificar pèrdues a Société Générale?

És certa la imatge de Jérôme Kerviel, fill d'una família treballadora de Bretanya, com una espècie de monstre que s'ha aprofitat de la Société Générale i hi ha ocasionat pèrdues per valor de 4,9·10⁹ €? Admetem que la figura és seductora, però les coses no són gaire clares. Ara bé, en un moment com en l'actual, i davant la perspectiva de patir unes pèrdues inevitables per la crisi de les subprimes nord-americanes, no li convenia a la Société Générale de justificar-les a través d'un mal comportament d'un empleat. Jerarques de la cadena de comandament de Kerviel, just abans de denunciar els fets, havien començat a vendre's accions de l'empresa. Poques coses encaixes. Ni Kerviel era un nen superdotat, ni una figura prometedora en el camp de les finances ni un geni informàtic. És una persona corrent però, això sí, ben formada i ben informada. Ara bé, realment un 'junior trader' de 30 anys amb 2 d'anys d'antiguitat (i 7 a l'empresa) podia fer el que ell ha fet? Hi ha quelcom que no lliga.

El frustrat atemptat del 19-G: la nostra responsabilitat

Cal fer ús d'una cautela esmolada en analitzar els fets al voltant de l'hipotèticament frustrat atac del 19 de gener al metro de Barcelona. Cal tindre present que els imputats no han admès els fets i que les informacions policials filtrades a la premsa s'han de manegar amb prou senderi com per no caure en l'histerisme. Fos com fos, i si assumim que l'atac era en curs de preparació (amb independència de qui fossin els autors d'aquests preparatius) fóra amagar el cap sota l'ala passar-hi de puntetes.

De primer, és important assenyalar que l'objectiu era el metro de Barcelona un dissabte. És el moment de la setmana on hi ha una proporció més gran de turistes, tant de turistes interns barcelonins (de nacionalitats diverses) com de turistes exteriors (d'altres parts de dins i fora de Catalunya). La densitat d'ocupació del metro, en general, és inferior als dies d'entre setmana, però déu n'hi do com van de plens els vagons en les estacions centrals (al voltant de l'eix Diagonal-Liceu, Universitat-Urquinaona). L'objectiu hauria estat provocar la mort de desenes o centenars de persones. La premsa mundial se n'hauria fet ressò com d'un atemptat en "una ciutat turística del sud d'Europa", i haurien desfilat les llistes de víctimes de cada nacionalitat.

De segon, cal pensar en el mòbil dels autors. Barcelona no representa cap estat en concret, no és ni Nova York, ni Madrid ni Londres. Però en la mentalitat dels autors Barcelona representa moltes altres coses: una ciutat europea (de majoria blanca i no-islàmica), una ciutat turística, una ciutat de moral 'relaxada', etc. Els autors, enverinats d'un nihilisme de base religiosa (qualificat diversament de fonamentalista, islamista, jihadista, kajirista, salafista), trobarien justificat l'atemptat (al capdavall, si hi moria algun just també aniria al cel en companyia dels sis atacants) per la 'corrupció moral' i el 'racisme xenòfob' dels europeus. I, si els apòlegs 'cristians' del terrorisme islàmic justificaren, per exemple, l'11-M, com un atemptat contra el govern d'Aznar per haver participat en la invasió d'Irac, què podran aduir ara? Catalunya, i Barcelona en particular, va reaccionar davant l'11-M votant massivament al PSOE, el qual havia promès (i ha complert) la retirada d'Irac. I tot així preparaven, gairebé quatre anys després, un càstig contra elles? O es tractaria d'una 'justificable' revenja per la conquesta de la ciutat el 4 d'abril del 801 per part de les tropes franques? O una forma de 'commemorar' el 800 aniversari de Jaume I? O una forma de protesta contra "l'apartheid" escolar que la Generalitat de Catalunya vol institucionalitzar? Els apòlegs 'cristians' i 'no-cristians' del terrorisme islàmic sempre li trobaran excuses i justificacions: es deixarien matar per fer-se perdonar el seu color de pell o l'amplada del seu nas.

Però és del tot inútil centrar la discussió en com de "dolents" són els terroristes islàmics. Els terroristes islàmics, al capdavall, són un producte d'un fracàs col·lectiu. Si no s'avança cap a una revolució social d'abast mundial, les forces de la reacció i la barbàrie s'imposen per tot arreu. L'enfrontament entre "civilitzacions" engendra odis (justificats per raons religioses i/o racials), però el pitjor de tot és que genera falses solidaritats (i ara molts catalans criden a l'OTAN i a les forces d'ocupació, espanyoles o franceses, perquè ens "protegeixin"). Amb odi o sense odi, el que és clar és que el poble català no pot quedar-se de braços creuats davant l'amenaça del terrorisme islàmic d'arrel indostànica: cal lluitar-hi, i lluitar-hi sense deixar-se intimidar per les extorsions ideològiques dels que de seguida claven com si fos la llufa el 28-D l'etiqueta de racista, islamòfob o xenòfob, termes completament buits en boca de l'obscurantisme islàmic.

Però, sí, la culpa també és nostra, però no en el sentit que propugnen els apòlegs del terrorisme islàmic (meres caricatures d'oposició, ofegades en l'auto-odi). És nostra, per què:

- tolerem i fomentem una visió del món justificadora de les religions. En els països amb un mínim de llibertat els indicadors religiosos o bé assenyalen un augment de la població no-religiosa (països nòrdics) o un esmicolament de les institucions religioses en una plèade de sectes (Estats Units). Però, tot i així, els nostres dirigents han atorgat una representativitat social desproporcionada a les organitzacions religioses. I, particularment, han mostrat una llagoteria indigna envers les organitzacions religioses musulmanes i els seus dirigents. La idea d'un excepcionalisme musulmà (presentar l'Islam com una religió especial o suprema) és promoguda irresponsablement des d'altes instàncies polítiques i acadèmiques de Catalunya.

- s'ha oblidat i menystingut la veritable solidaritat internacional. Així, per exemple, s'ha substituït aquesta solidaritat internacional per una actitud passiva o fins i tot apologètica dels corrents migratoris transcontinentals, passant per alt que aquests corrents reforcen l'empobriment i la dependència dels països de l'emigració. Els dirigents de l'islamisme polític aprofiten aquest empobriment i dependència per reforçar el poder de les elits econòmiques als països "musulmans" (apareixen, així, sempre, com els més grans sabotejadors de vagues). Recordem, a més, un obvietat: els preparatius del 19-G no haurien estat possibles sense el creixement exponencial previ del nombre de musulmans a Barcelona.

- permetem que les nacions europees (i la catalana, en particular) siguin representades per unes elits que, alhora que mantenen l'opressió a casa, malden sempre per augmentar l'explotació dels països de la perifèria. El suport, implícit i explícit, que reben dirigents com Bush o Blair fa que, des de fora de la societats europees, hom vegi "Occident" com un bloc compacte (de manera recíproca a la visió compacta d'"Islam").

Superar això no és fàcil. Alhora, hem de ser conscients que malgrat la importància puntual que una acció com la frustrada el 19-G pugui tindre en la vida d'una ciutat (una importància que en el cas de centenars o milers de persones hauria marcat vides senceres), l'arbre no ens pot impedir de veure el bosc. Però els tres problemes esmentats abans (promoció de l'irracionalisme, oblit de la solidaritat amb d'altres pobles, submissió a les pròpies elits nacionals) ens martellegen igualment en els atemptats quotidians del 20-G, del 21-G, etc. Perquè el terrorisme islàmic d'arrel "paquistanesa" (Pakistan, creació del British Empire, no ho oblidem) és un problema real, però no pas menys reals (per bé que menys focalitzats) que les tragèdies personals i col·lectives que produeixen l'explotació econòmica, els abusos governamentals, l'opressió nacional, el neo-fonamentalisme catòlic, entre molts d'altres.

Els drets preferents dels pares i els alumnes, segons el PP

"En las comunidades autónomas que tengan lenguas cooficiales quedan garantizados los derechos preferentes de los padres y de los alumnos de modo que, en todas las etapas educativas y todos los cursos, la lengua castallana, se ofrecerá como lengua vehicular junto a la otra lengua cooficial".

Això ha dit Mariano Rajoy. Significa això que el PP voldria establir línies escolars separades que tinguessin com a llengua vehicular el castellà i com a llengua vehicular el català, i que els pares triessin? No. Significa que el PP vol restablir la llengua castellana com a llengua vehicular de l'ensenyament del Principat de Catalunya, amb un paper subaltern reservat per a la llengua catalana.

Com aconsegueix l'Ajuntament un 'consens' amb el Pla Caufec

Hi ha d'una banda, les mesures informatives. Quan fallen aquestes, hi ha les mesures polítiques. Si amb aquestes mesures, no hi ha prou, cal passar a les policials. I, finalment, a les judicials.

Una lectura de Ens preocupa... aquesta democràcia, un dossier elaborat per la revista Entrebastidors, ens dóna una idea del significat de les 52 causes pendents mogudes contra membres d'associacions crítiques amb el Pla Caufec.

Per això hi ha convocada pel proper 23 de gener, a les 20.00h, un acte informatiu i de denúncia, al Casal Robert Brillas.

L'eròtica de l'antropofàgia ("El caníbal", Isabel Clara Simó, Columna, 2007)

Des d'un punt de vista de comportament animal hom defineix el canibalisme com la ingesta de carn d'un individu de la mateixa espècie. En l'espècie humana, el canibalisme, esdevingut tabú, es reserva a situacions límit de supervivència, o com a ritual bé sigui bèl•lic (la ingesta dels cadàvers dels vençuts) o funerari (la ingesta de carn dels morts del propi grup). A "El caníbal", Isabel Clara Simó s'hi refereix a un altre tipus de canibalisme, que possiblement és el que de tant en tant més sovint esquitxa els titulars de la premsa occidental. Pensem, per exemple, en el cas de l'assassinat de la jove texana Jana Shearer. En aquest cas, el canibalisme de l'assassí representa el punt culminat d'una relació abusiva, que cerca l'anul•lació i la dependència completes de la víctima, fins i tot després de morta. D'altres casos de canibalisme són més complexos, com el de Bernd Jürgen Brandes, canibalitzat voluntàriament per Armin Meiwes. Amb consentiment o sense (i tenim present la relativitat del concepte de consentiment), tots aquests casos impliquen un homicidi, i tot i així, la indignació popular contra els perpetradors es fonamenta més en el canibalisme que en l'assassinat. I encara més que en el canibalisme, en la desviació sexual implícita.

Simó parteix d'aquest fet, d'aquesta associació entre la ingestió i la sexualitat, entre el desig sexual i el desig de clavar-hi una queixalada. També parteix del carnivorisme humà, que implica la criança, matança, trossejament i cuinat d'animals no-humans. La sofisticació culinària i la sofisticació sexual convergeixen en el protagonista, Blai. Sota l'aparença d'un individu gris i solitari, que mena la vida a base d'inèrcies, s'hi amaga una vida interior magmàtica. De tant en tant, aquests corrents emergeixen, i així Blai deixa els estudis per cercar treball, deixa després una prometedora feina en un escorxador per dedicar-se a cuinar en un bar de menús, i deixa aquesta cuina de combat per l'alta cuina d'un restaurant de Lloret.

Simó defuig, però, la visió del canibalisme com a coronació del maltractament absolut contra la dona. La dona de Blai mor, violentament, però a mans d'altri. Blai se la troba. En el seu cas, el canibalisme és l'única forma de recuperar-la, per sempre.

La data de copyright de Genes IX

Genes, editat per Benjamin Lewin, és un dels llibres més utilitzats en els cursos universitaris de genètica molecular, especialment en els primers. Les successives edicions han introduït nous aspectes de la genètica molecular, han procurat fer el text més entenedor, millorar l'organització dels temes o la part gràfica (tan important en una obra com aquesta).



Recentment ha sortit la novena edició, titulada com les anteriors en números romans, o sigui Genes IX. Però, com de recentment. El primer contacte el vaig tindre dilluns passat, dia 7. Vaig pensar, "goita com passa el temps, ja Genes IX, quan em sembla que fos ahir que fullejava un flamant Genes IV a la biblioteca de la facultat". Vaig consultar l'índex, tot comprovant que els temes apareixen encara en una ordenació no del tot satisfactòria (jo els agruparia en set blocs: estructura química dels àcids nucleics, replicació de l'ADN, transcripció de l'ADN en ARN, traducció de l'ARN a proteïnes, transposició, interferència gènica, genòmica i tècniques d'ADN recombinant). I vaig passar a la primera pàgina. Allà s'hi consignava com a data de copyright: 2008. Si us hi fixeu en la pàgina web de la casa editorial, Jones and Barlett, també ens diuen això mateix "© 2008".

Com és possible? En menys de set dies l'han imprès i encara hi ha hagut temps perquè algú el comprés i el posés en aquesta lleixa. I encara algunes pàgines ja semblaven una mica rebregades, la qual cosa encaixava encara menys.

Òbviament, la revisió del text fou enllestida fa uns quants mesos, i la impressió ja devia ésser al carrer fa setmanes. Què els hi costava dir "© 2007"? Molt senzill, dir-ho, implicava que quan sigui entrat l'any 2008 direm: "goita, l'edició de l'any passat". Tampoc no és que la genètica molecular avanci ara mateix a un ritme que les coses velles d'un any (o de cinc, si m'apureu) siguin antigalles inutilitzables. Però per qüestió d'imatge dir "2008" a principis del 2008 és millor que dir "2007".

No n'hi ha per tant, direu. Bé, però quina no seria la temptació de posar dates de copyright avançades, no un any sinó dos o tres. I si el llibre no és acurat amb la data de composició, ho serà amb les dades que doni el text?

La independència de Catalunya, en dos jocs de rol futuristes

En dissenyar una ambientació futurista, sobretot quan es tracta d'un futur proper, a tocar en qüestió de dècades o d'un segle al més, sempre s'hi fa un esforç de presumir l'evolució del present, més o menys continuïsta, més o menys rupturista. Cal pensar, per exemple, en l'evolució del mapa polític. Veurem dos exemples d'ambientació futurista, creada per dos jocs de rol, on una Catalunya més o menys completa esdevé independent.

Twilight 2000 fou dissenyat el 1984 per un equip del Game Designers' Workshop format per Frank Chadwick, Dave Nilsen, Loren K. Wiseman i Lester W. Smith. Una època on la perspectiva d'una Tercera Guerra Mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia es considerava, simplement, una qüestió de temps. Els dissenyadors del joc suposaven que l'esclat arrencaria el 1995 amb una sèrie de conflictes fronterers entre la Unió Soviètica i la República Popular Xinesa. El 1996 un colp militar conduïa a la reunificació de les dues repúbliques alemanyes. El nou estat alemany entrava en guerra amb les tropes soviètiques desplegades al territori oriental. Malgrat que l'OTAN provà de restar al marge, la situació degenerà aviat en una guerra convencional d'abast europeu, entre un bloc i l'altre. El 1997 començaven, però, els primers atacs nuclears. L'escenari, el 2000, era post-apocalíptic. La primera edició del joc adjuntava un mapa polític d'Europa. Gran part de la Catalunya sota dominació espanyola havia esdevingut independent. La raó era el col•lapse del govern espanyol, que amb prou feines pot fer res davant la proclamació d'independències de les nacions oprimides. Bandes de guàrdies civils i de militars, això sí, vaguen per l'antic territori espanyol, vivint de saqueig i d'extorsions. Tret de la independència del Principat i de la guerra nuclear, per aquest particular Twilight 2000 no s'allunya gaire de la realitat...

No va haver-hi cap guerra mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. El Pacte de Varsòvia es va desfer, com la mateixa Unió Soviètica, i el procés d'unificació d'Alemanya fou pacífic. És lògic que en l'actual context la perspectiva catastrofista sigui substituïda per una perspectiva evolucionista.

És el cas de Transhuman Space, dissenyat per David L. Pulver el 2002 per a Steve Jackson Games. Ens situem en el 2100. Som davant d'un món multipolar: hi ha un Bloc Xinès (que compta amb el suport d'Iran i Pakistan), la Unió Europeu, un Bloc Americà, una Aliança del Pacífic (encapçalada pel Japó i Austràlia), un Bloc Indi, una Unió Caribenya (liderada per Cuba), una Coalició Sud-africana, una Aliança Socialista Transpacífica (formada per diversos països del sud-est asiàtic i de la Sud-amèrica pacífica, guanyats per guerrilles comunistes), un Bloc Rus i un Califat Islàmic (els Països Àrabs i Sudan). A grans trets els estats del 2002 es conserven, però hi ha alguns estats multinacionals, d'origen dinàstic o colonial, que donen lloc a nous estats.



Si us hi fixeu en el mapa hi apareix un estat català independent, dins la Unió Europea. El quadern del joc ens ho explica:

The eastern portions of Spain always retained a distinct ethnic and linguistic identity, long submerged under the dominance of Madrid. With local governments tracking on increasing importance under the European Union, Catalonia finally gained its independence in 2031. Today Catalonia is a prosperous Fifth Wave nation. It is particularly well-known for its entertainment industry. Many popular virtualities are produced in Barcelona's studios.

Això de Cinquena Ona (Fifth Wave) es una expressió econòmica de l'època. Per classificar el desenvolupament econòmic d'un territori, es parla de cinc ones:
- Primera Ona: revolució neolítica.
- Segona Ona: revolució industrial.
- Tercera Ona: era de la informació. Fa referència a la revolució informàtica encetada fa uns 100 anys.
- Quarta Ona: revolució biotecnològica. Si bé comença en paral•lel amb la tercera ona, l'expressió s'hi refereix al moment on la biotecnologia pren un paper de més gran volada.
- Cinquena Ona: caracteritzada per l'aplicació de tecnologies com la memètica (manipulació i transmissió de pensaments i idees), la nanoenginyeria i la intel•ligència artificial.

Així Catalunya es troba dins l'àrea més desenvolupada: la Unió Europea que, conjuntament, amb l'Aliança del Pacífic ja han entrat de ple en la Cinquena Ona. L'enginyeria genètica, la reproducció assistida, la formació de parahumans, la creació de bioroids, etc., són el pa de cada dia. Si bé Catalunya, on l'estètica es perd, és més aviat especialitzada en la producció de virtualitats (que va més enllà de la pura audiovisualitat dels nostres dies, amb sensibilitat tàcil, olfactiva i gustativa). La Unió Europea, no obstant, no té tant de protagonisme en la colonització espacial (hi ha colònies a Mart, la Lluna, en l'òrbita terrestre i en els punts co-orbitals, en diversos planetes i asteroides del Baix Sistema Solar i s'han començat a implantar colònies a Tità i d'altres llunes de Saturn), ja que aquesta empresa va més aviat a càrrec de xinesos (encara instal·lats en la Tercera Ona, pobrets) i nord-americans (que encara són a la Quarta Ona) .

Lligams:

- Transhuman Space, separatista?, debat a Vadejocs.cat

- Mapa de l'Espanya futura, de Marc Belzunces, que dibuixa un futur basat en pressupòsits similars als dels dos jocs esmentats.

El Llobregat, al pas per Cornellà

Una illa fluvial, que constitueix la base del pont de vianants que comunica Cornellà amb el terme municipal de Sant Boi


El Llobregat, des de la riba dreta, ja en el terme municipal de Sant Boi


El riu en el seu curs inferior s'obre pas entre la Serra de Collserola i el Massís del Garraf (al fons).


El nom de Llobregat deriva del llatí Rubricatu, que fa referència al caràcter rogenc del riu en aquest curs inferior


Vegetació de ribera, a l'esquerra del Llobregat


Un ramal cec del riu, amb aigua estanyada


El riu des de la riba esquerra

La Penya del Moro: 25 segles ens contemplen

Farem la visita de cap d'any a la Penya del Moro. Aquest cim de la Serra de Collserola (277 metres d'alçada), situat entre els termes municipals de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, rep aquest nom per unes runes que, per l'antigor, la saviesa popular ha atribuït als moros. No és ben bé així, si és que no fem servir aquella acepció de "moro" que cobreix tota carn "no batejada". El cert és que sí que eren batejats els constructors de la Torre de Guaita circular que constitueix l'edifici més pregon del cim. Aquesta Torre de Guaita es construí a l'alta edat mitjana, donat la vista privilegiada que té l'indret, que domina tot el Baix Llobregat i el seu litoral. Consolidada la frontera sud amb la conquesta i repoblació del Penedès, aquest castell i d'altres similars perdé rellevància i fou abandonat. Amb el còrrer dels temps la gent l'atribuí, equivocadament, als moros. Fos com fos, la Torre era encara un refugi potencial de bandolers i guerrillers i, per aquest fet, fou dinamitat en el segle XVIII. El que ni moderns ni mitjavals no sabien és que l'indret havia estat poblat en temps pre-romans. Fet i fet, la torre mitjaval havia aprofitat com a fonament una torre rectangular de l'època ibèrica. Les excavacions del poblat ibèric que envoltava aquesta darrera torre tingueren lloc entre el 1972 i el 1990. Això ha permès de datar el poblament en dues èpoques diferents, una primera en el segle VI a.C., i una segona a cavall dels segles V i IV a.C. L'alçada de la Penya pel vessant de solana, i l'accessibilitat pel camí del vessant contrari, de no gaire pendent, permetia alhora una relativa protecció i un bon abastiment d'aigua a partir de les fonts properes.


La Penya del Moro (277 m) des de la Carretera de Can Solanes (Sant Just Desvern). Aquest cim és constituït per pissarres, formades en el període Silúric (fa 430 milions d'anys), i que constitueixen una de les principals formacions geològiques de Collserola.


Un camí ens porta pel vessant de nord-est fins al cim, on destaca la torre mitjaval


El vessant meridional de la Penya és més abrupte. A través d'ell la vista queda impèdita, tot dominant el curs final del Llobregat. A la imatge, en primer terme, Sant Feliu de Llobregat, i en darrer terme, passat el riu, Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló


La torre mitjaval queda avui en bona part coberta sota terra. La part més alta ha desaparegut. Hom suposa que fou dinamitada en el segle XVIII, dins de les mesures fetes per evitar que construccions militars "obsoletes" fossin reaprofitades per bandolers o guerrillers.


Dins la planta de la torre circular s'hi distingeix un interior de pedres poc treballades però ben lligades amb morter i un exterior de pedres més grosses i allisades.


En un dels cantons de la torre circular aflora aquest bassament. En realitat es correspon a una torre de planta rectangular de l'època ibèrica antiga (segles VI-IV a.C.).


Entre els segles VI i IV a.C., la Penya del Moro fou ocupada per un poblat ibèric, amb un grapat de cases de planta rectangular i amb parets de pedra licorella, mig retallades en la roca. Les cases, per norma general, són d'una única cambra, pavimentades de fang trepitjat, i amb la llar de foc al centre. Les excavacions realitzades entre el 1972 i el 1990 van trobar restes de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia, púnica, massaliota, etc. Al redòs d'aquestes influències culturals, gregues i fenícies, neix la civilització ibèrica, tal com testimonia una inscripció en plom en alfabet ibèric trobada en aquesta mateixa localitat i datada del tercer quart del segle IV a.C.

Lligams:

- Penya del Moro, del Grup Alnus.

- Informació sobre el castell mitjaval a castillos.net.