La generació de ratolins bi-paternals a través de la modificació de gens imprintats

Biologia reproductiva: Ki Zhi-kun, del Grup de Cèl·lules Totipotencials i Regulació del Cicle Cel·lular de l’Institut de Zoologia de l’Acadèmia Xinesa de Ciències, és el primer autor d’un article aparegut avui a la revista Cell Stem Cell en el que expliquen com han aconseguit la generació de ratolins bi-paternals a través de la modificació directa de gens imprintats. Aquests ratolins bi-paternals, en el sentit que són fills biològics de dos ratolins mascles, poden arribar a l’edat adulta gràcies a una sèrie de modificacions genètiques introduïdes en cèl·lules troncals embrionàries. La creació d’una placenta bi-paternals funcional és possible gràcies a la modificació del clúster de microARNs Sfmbt2. Els ratolins amb 20 modificacions de loci assoleixen una eficiència de clonació superior.

Li et al. han aconseguit, mitjançant modificacions genètiques, que cèl·lules totipotencials embrionàries derivades d’espermatozoides condueixin a la generació de ratolins adults bi-paternals, és a dir amb dos pares biològics de sexe masculí

La impronta genètica

La informació genètica queda imprintada d’acord amb el context en el que s’ha transmès la molècula d’ADN. Les anormalitats d’impronta suposen un repte en les aplicacions de les cèl·lules troncals embrionàries, de les cèl·lules troncals de pluripotència induïda i en la clonació d’animals.

Li et al. mostren com es pot actuar sobre aquesta impronta a través de l’establiment d’un patró nou. Els defectes severs d’impronta que pateixen embrions bi-paternals de ratolí són tractats amb mutacions de canvi de pauta de lectura, delecions gèniques i edicions regulatòries sobre 20 loci cabdals. Així, embrions que altrament no serien viables, poden conduir al desenvolupament d’animals adults complets. Ara bé, aquests animals adults tenen una taxa de supervivència relativament baixa.

Els resultats de Li et al corroboren que són les anormalitats d’impronta les que forneixen la principal barrera a la reproducció unisexual en mamífers.

L’estratègia seguida per Li et al. pot inspirar la recerca en cèl·lules troncals embrionàries i en clonació d’animals, amb vistes a aconseguir avenços en la medicina regenerativa.

Fa uns anys, hom aconseguí la reproducció bi-maternal en ratolins a través de modificacions en loci associats a regions metilades diferencialment en òvuls i espermatozoides, com són lgf2-H19, Dlk-Dio3 i Rasgrf1. D’aquesta manera hom podia aconseguir individus nous a partir de cèl·lules troncals embrionàries haploides derivades d’oòcits.

Aconseguir ratolins bi-paternals és un repte força més complex. La modificació de les set regions improntades associades a la letalitat d’embrions bi-paternals per disomia uniparental paternal conduïa a embrions que mantenien encara anormalitats fins el punt de continuar ésser inviables. Ampliant les modificacions genètiques a un total de 20, incloent-hi mutacions de canvi de pauta de lectura, delecions gèniques i edicions en regions reguladores, ha estat possible la generació d’animals plenament adults bi-paternals a través d’un procés de complementació de cèl·lules troncals embrionària, injecció nuclear de cèl·lula haploide i transferència nuclear de cèl·lula somàtica.

A partir d’espermatozoides, generaven cèl·lules troncals embrionàries haploides, les modificaven, i les co-injectaven amb esperma dins d’oòcits enucleats. Així es generaven cèl·lules troncals embrionàries bi-paternals diploides.

Els ratolins bipaternals 18KO tenen una menor supervivència que els ratolins WT, però els que ho fa tenen un aspecte semblant.

Lligams:

- Adult bi-paternal offspring generated through direct modification of imprinted genes in mammals. Zhi-kun Li, Li-bin Wang, Le-yun Wang, Xue-han Sun, Ze-hui Ren, Si-nan Ma, Yu-long Zhao, Chao Liu, Gui-hai Feng, Tao Liu, Tian-shi Pan, Qing-tong Shan, Kai Xu, Guan-zheng Luo, Qi Zhou, Wei Li. Cell Stem Cell (2025).

La mortalitat pel canvi climàtic a les ciutats europees entre el 2015 i el 2099

Epidemiologia ambiental: L’estatístic i epidemiòleg ambiental Pierre Masselot, professor associat a la London School of Hygiene and Tropical Medicine, és l’autor primer i corresponsal d’un article publicat avui a la revista Nature Medicine en el que es fa una estimació de la mortalitat futura relacionada amb el fred i la calor a 854 ciutats europees sota diferents escenaris de canvi climàtic, evolució demogràfica i adaptació. Fins ara hom assumia que, entre la mortalitat relacionada amb les temperatures ambientals a Europa, és molt més elevada la deguda al fred que la deguda a la calor. Així doncs, un escenari de canvi climàtic podria conduir fins i tot a una reducció neta de la mortalitat relacionada amb la temperatura. Masselot et al. analitzen aquesta qüestió per a 854 àrees urbanes europees. En un escenari amb nul·la adaptació a la calor, l’augment de la mortalitat associada temperatures elevades depassa amb escreix la reducció en la mortalitat associada a les baixes temperatures. En l’escenari de menor mitigació i adaptació al canvi climàtic SSP3-7.0, la càrrega de mortalitat del canvi climàtic augmentaria un 49,9% entre el 2015 i el 2099, la qual cosa suposa un total de 2.345.410 morts vinculades al canvi climàtic. En escenaris d’alta adaptació al canvi climàtic, aquesta mortalitat seria menor, però no pas nul·la. La mortalitat associada al canvi climàtic és visible fins i tot al nord d’Europa per al període 2015-2099, però les xifres pitjors es troben a la regió mediterrània i a l’Europa oriental. Tan sols l’adopció de fortes mesures de mitigació i adaptació pot aturar aquesta tendència.

Masselot et al. contemplen la mortalitat per temperatures extremes en ciutats europees sota diversos escenaris de canvi climàtic per al període 2015-2099. El canvi climàtic disminueix la mortalitat associada al fred, però això no compensa l’augment de la mortalitat associada a la calor

La mortalitat per temperatures extremes

Tant la calor com el fred són factors de risc per a la salut. A Europa hom calcula que per cada 10 morts relacionades amb el fred, hi ha 1 mort relacionada per la calor. El canvi climàtic, amb un augment de la temperatura mitjana, ha comportat ja en el primer quart del segle XXI un augment important en les morts relacionades amb la calor. El creixement de les àrees i de les poblacions urbanes a Europa implica, a més, una exposició addicional a temperatures elevades. Ara bé, en les darreres dècades la mortalitat associada a la calor ha estat en part frenada per mesures d’adaptació com ara la instal·lació d’aire condicionat. En general, qualsevol millora socioeconòmica i/o en els sistemes de salut comporta una major protecció davant dels extremes tèrmics ambientals.

La funció exposició-resposta entre la temperatura i la mortalitat segueix, més que no pas una figura en forma d’U, una figura en forma de J, de manera que té un pendent superior en el costat de la calor. Aquesta funció varia segons l’edat de la persona. L’envelliment de la població comporta una major vulnerabilitat a les temperatures extremes.

Cursos sòcio-econòmics compartits

Masselot et al. consideren tres escenaris de SSP (trajectòries sòcio-econòmiques compartides):
- 1) SSP1-2.6: l’escenari d’una Europa més equitativa, implicada en la sostenibilitat i amb estils de vida de baix consum, resultant en una acció substantiva vers la mitigació i adaptació al canvi climàtic. Això es correspon a un augment de la temperatura global que no depassa el pic de 1,5 K.
- 2) SSP2-4.5: l’escenari d’una Europa que manté les actuals desigualtats, amb una major privatització i avenços escassos en matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Es correspon a un escalfament global de no pas més de 3 K.
- 3) SSP3-7.0: l’escenari d’una Europa més inestable, amb conflictes regionals i desigualtats, que comporten poc o no gens d’esforç de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Es correspon a un escalfament global de més de 4 K.

En cadascun d’aquests tres escenaris s’assum inicialment una línia de base d’adaptació-zero, en la qual la vulnerabilitat de la població a la calor depèn exclusivament de la distribució local d’edats: és la càrrega de mortalitat de la inacció per adaptar-se a la calor. Seguidament es contemplen tres escenaris d’adaptació a la calor:
- atenuació de la mortalitat relacionada amb la calor en un 10%.
- atenuació de la mortalitat relacionada amb la calor en un 50%.
- atenuació de la mortalitat relacionada amb la calor en un 90%.

Aquests escenaris d’atenuació impliquen una reducció de la funció específica d’edat entre temperatura-mortalitat a partir d’aquella temperatura que implica un mínim de mortalitat (MMT, temperatura ideal).

Masselot et al. aprofiten dades d’Eurostat que fan una estimació de la mortalitat històrica relacionada amb la temperatura per a 854 àrees urbanes que tenen una població superior als 50.000 habitants. Aquestes 854 àrees suposen el 40% de 30 països europeus. Les dades inclouen funcions de temperatura-mortalitat per a cinc grups d’edat de cada ciutat (20-44 anys; 45-64 anys; 65-74 anys; 75-84 anys; majors de 85 anys). Masselot et al. integren aquestes funcions amb sèries de temperatura projectada, d’evolució demogràfica per grups d’edat i de taxes de mortalitat per a cada escenari SSP.

La mortalitat específicament atribuïda al canvi climàtic és la que resulta de la diferència entre la mortalitat relacionada amb la temperatura de dos subescenaris:
- subescenari ‘ple’, en el que es consideren tant la projecció de temperatura com al projecció demogràfica.
- subescenari ‘canvi demogràfic en solitari’, en el que tan sols es considera la projecció demogràfica, mentre que la distribució de temperatura segueix les dades del 2000-2014 per a tot el segle XXI (és a dir, l’escenari sense canvi climàtic).

Per a cada escenari es té en compte la incertesa climàtica que reflecteixen els resultats de 19 models de circulació general de la base de dades NASA Earth Exchange Global Daily Downscaled Projections, en el marc del Coupled Model Intercomparison Project (CMIP6).

A través de la realització de projeccions per a 500 simulacions de Monte Carlo de les funcions temperatura-mortalitat, Masselot et al. propaguen la incertesa de l’anàlisi epidemiològica.

La projecció per al conjunt d’Europa

L’escenari sense adaptació comporta un augment en l’excés de mortalitat neta relacionada amb la temperatura per canvi climàtic per a tot el període 2015-2099. L’augment de les morts relacionades amb la calor depassa la reducció de les morts relacionades amb el fred. Els valors són diferents per a cada SSP:
- SSP1-2.6: l’augment net en les morts relacionades per temperatura arriba a un pic de 7,6 morts per cada 100.000 persones-any en el 2060, però després comença a davallar una mica.
- SSP2-4.5: l’augment net en les morts relacionades per temperatura arriba a un plató de 8-10 morts per cada 100.000 persones-any a partir del 2070.
- SSP3-7.0: l’augment net en les morts relacionades per temperatura arriba en el 2099 a 45,4 morts per cada 100.000 persones-any. Això suposa un augment del 49,9% comparat amb els nivells històric de 91 morts relacionades amb la temperatura per 100.000 persones-any.

En els escenaris SSP1-2.6 i SSP2-4.5, el canvi climàtic comportaria la gairebé desaparició de les morts relacionades amb la temperatura per als grups d’edat més joves. En canvi, en l’escenari SSP3-7.0 fins i tot entre les edats més joves hi ha un augment net de la taxa de mortalitat relacionada amb la temperatura.

En aquest escenari d’adaptació nul·la a la temperatura tenim, doncs:
- en SSP1-2.6 en el 2099 hi hauria al continent 7826 morts urbanes anuals atribuïbles a temperatures no-òptimes. Les morts acumulades en el període 2015-2099 pujarien a 616.798.
- en SSP2-4.5 l’excés seria de 17.856 morts. Les morts acumulades en el període 2015-2099 pujarien a 636.034.
- en SSP3-7.0 l’excés seria de 80.010 morts. Les morts acumulades en el període 2015-2099 pujarien a 2.345.410.

Diferències entre països

En l’escenari SSP3-7.0 els efectes varien a cada regió:
- a l’Europa del Sud els efectes són els més marcats, amb un augment de 124,0 morts per 100.000 persones-any en el 2099.
- a l’Europa Oriental la xifra seria de 47,0 morts per 100.000 persones-any.
- a l’Europa Occidental l’efecte seria menys marcat, amb 36,0 morts per 100.000 persones-any.

Si comparem aquestes mateixes xifres entre països tenim:
- el país més afectat seria Malta, amb un efecte net de 268,6 morts per 100.000 persones-any en el 2095.
- el país menys afectat seria Irlanda, amb un efecte net de -18,0 morts per 100.000 persones-any. És l’únic país d’Europa que veuria reduïda la mortalitat associada a temperatura en aquestes condicions.

Els mapes d’excés de mortalitat per temperatura indiquen patrons geogràfics clars, amb un gradient nord-sud especialment marcat a l’Europa Occidental. És a l’Espanya Oriental, la França Meridional, Itàlia i Malta, on l’excés és superior, cosa que es correspon al fet que en la Mediterrània Occidental tenim la taxa més ràpida d’escalfament climàtic. A l’Europa Central les xifres són també relativament altes a Suïssa, Àustria, sud d’Alemanya i Polònia.

Barcelona és una de les ciutats que experimentarà un major excés de mortalitat vinculat al canvi climàtic

En un escenari d’augment mitjà global de la temperatura de 4 K, l’efecte del canvi climàtic sobre la mortalitat vinculada a la temperatura serà d’augment fins i tot en ciutats com Aberdeen, Estocolm o Hèlsinki.

L’adaptació a la calor

Una atenuació del 10% del risc de mortalitat relacionat amb la calor seria poc efectiu en reduir l’efecte net del canvi climàtic. En cas d’una atenuació del 50%, l’adaptació només seria suficient en els escenaris més propicis (SSP1-2.6 i SSP2-4.5).

Fins i tot amb una atenuació del 50%, en l’escenari SSP3-7.0 les morts acumulades serien encara de 268.100. En aquest escenari tan sols podria ser efectiva una atenuació del 90%.

L’atenuació del 90%, en un context d’escalfament climàtic de 4 K, seria fins i tot insuficient per compensar l’augment de la mortalitat per calor en ciutats com Roma, Nàpols, Barcelona o Marsella.

Dos milions de morts

En l’escenari SSP3-7.0, en el conjunt de les 854 ciutats europees, la càrrega total acumulada de morts relacionades amb la temperatura atribuïbles al canvi climàtic pujarien a 2.000.000. Aquesta xifra podria reduir-se en dos terços sota l’escenari SSP1-2.6. Això fa una idea dels beneficis per a la salut de fer efectives polítiques fortes per a reduir la petjada de carboni.

Sense una mitigació ambiciosa, tan sols una adaptació profunda a la calor podria compensar l’exposició a temperatures elevades. Val a dir que a Espanya en les darreres dècades s’ha aconseguit una atenuació de la mortalitat per calor d’entre el 30 i el 60%.

Lligams:

- Estimating future heat-related and cold-related mortality under climate change, demographic and adaptation scenarios in 854 European cities. Pierre Masselot, Malcolm N. Mistry, Shilpa Rao, Veronika Huber, Ana Monteiro, Evangelia Samoli, Massimo Stafoggia, Francesca de’Donato, David Garcia-Leon, Juan-Carlos Ciscar, Luc Feyen, Alexandra Schneider, Klea Katsouyanni, Ana Maria Vicedo-Cabrera, Kristin Aunan, Antonio Gasparrini. Nature Medicine (2025).

- Eurostat Urban Audit. Projecte que abasta les 854 ciutats més de 50.000 habitants de la Unió Europea, Noruega, Suïssa i Regne Unit.

Mosaicisme de cromosoma X i cognició en ratolins: el silenciament dels gens Sash3, Tlr7 i Cysltr1 en el cromosoma X matern

Neurogenètica: En mamífers el sexe femení és el sexe homogamètic pel que fa als cromosomes sexuals. Això implica que cada cèl·lula femenina disposa de dos cromosomes X, un d’origen matern (X_m, derivat de l’òvul) i un altre d’origen patern (X_p, derivat de l’espermatozoide). No obstant, això en la immensa majoria de cèl·lules un dels dos cromosomes X esdevé permanentment inactivat. D’aquesta manera, en el cos de la femella hi ha un mosaicisme del cromosoma X, amb vora la meitat de cèl·lules expressant el cromosoma Xm i l’altra meitat expressant el cromosoma Xp. La variabilitat interindividual és notable, de manera que alguns individus tenen un biaix en favor del cromosoma Xm i d’altres a favor del cromosoma Xp. No tan sols és diferent la informació genètica de Xp i Xm, sinó que encara més dispars ho són en termes epigenètics, cosa explicable si atenem que el primer va passar per un procés d’espermatogènesi i el segon per un d’oogènesi. Les diferències epigenètiques es manifesten en patrons diferents de metilació de l’ADN, la qual cosa pot afectar l’expressió de gens. La professora de neurologia de la University of California San Francisco Dena Dubal ha liderat una recerca per conèixer el rol funcional del mosaicisme del cromosoma X. En un article publicat avui a Nature, amb Samira Abdulai-Saiku (UCSF) de primera autora, expliquen les dades d’un model de ratolí que únicament el cromosoma X matern (Xm). Abdulai-Saiku et al. troben que això té un impacte negatiu en la capacitat cognitiva al llarg de tota la vida, alhora que condueix a un empitjorament de l’envelliment cognitiu. Aquests dèficits cognitius s’acompanyen d’una acceleració de l’envelliment biològic i epigenètic de l’hipocamp. La base d’això seria el silenciament diferencial de gens en el cromosoma Xm, cosa que Abdulai-Saiku et al. mostren amb un rescat parcial mitjançant una tècnica CRISPR. Abdulai-Saiku et al. creuen que aquest model animal pot ajudar a entendre l’heterogeneïtat cognitiva femenina, i a explotar en general vies genètiques del cromosoma X que protegeixin contra dèficits cognitius i l’envelliment cerebral.

Abdula-Saiku et al. observen com ratolins femella que expressen únicament el cromosoma X tenen una menor capacitat cognitiva i pateixen un envelliment epigenètic accelerat del cervell

Un model de ratolins que tan sols expressen el cromosoma X matern

Abdulai-Saiku et al. denominen el seu model de ratolí ‘Xm’. Al llarg de l’estudi el comparen amb el model de mosaicisme normal, que denominen ratolí ‘Xm+Xp’. Els ‘ratolins Xm’ deriven de creuaments de ratolins amb una deleció dirigida en el gen Xist-loxP del cromosoma Xm, conduïda per una seqüència Cre específica de granulosa que permet que hi hagi una transmissió de línia germinal. La conseqüència d’aquest constructe gènic és un biaix cap a fer del cromosoma Xm l’únic actiu en les femelles resultants.

Els ratolins Xm i Xm+Xp tenen un mateix rerefons genètic, la soca congènica C57BL/6J. El biaix dels primers i el mosaicisme dels segons es comprova mitjançant una tècnica d’immunofluorescència. Cal recordar que el gen Xist no es transcriu e el cromosoma actiu, de manera que les diferències entre ratolins Xm+Xp i ratolins Xm s’han d’atribuir merament a influències epigenètiques.

Diferències funcionals generals entre ratolins Xm+Xp i ratolins Xm

Abdulai-Saiku et al. van criar camades de ratolins Xm+Xp i ratolins Xm fins a edats avançades. De les femelles d’aquests animals obtenien mesures corresponents a diferents sistemes orgànics. Per exemple, els nivells de glucèmia eren similars en tots dos casos, tant si es mesuraven en animals joves (4-8 mesos) com en animals vells (24-27 mesos). L’ecocardiografia en animals vells indicaven valors semblants. També ho era la composició corporal, la densitat òssia, la massa de teixit magre i el percentatge de greix. Ho eren també la ratio de bescanvi respiratori, la despesa energètica i el consum d’oxigen.

Diferències cognitives entre ratolins Xm+Xp i ratolins Xm

Abdulai-Saiku et al. recorden que el cromosoma X, tot i relativament petit i amb poc nombre de gens, és enriquit en gens implicats en la funció neural. Això es manifesta en la mateixa espècie humana en tot un seguit de deficiències intel·lectuals congènites amb una herència genètica vinculada al sexe que les fa molt més prevalents en el sexe masculí (recordem, el sexe heterogamètic XY).

En experiments de laberint aquàtic de Morris, Abdulai-Saiku et al. mesuren l’aprenentatge i la memòria espacials de ratolins joves de 4-8 mesos. Els resultats són semblants en ratolins Xm i ratolins Xm+Xp quan es fan amb una plataforma amagada. En canvi, quan la tasca consisteix en recordar la localització de la plataforma, els ratolins Xm mostren una menor memòria, manifestada en una major latència en localitzar la plataforma. No hi ha canvis entre els dos tipus de ratolins pel que fa a la velocitat de natació o a la capacitat de trobar una plataforma visible.

Les proves en el laberint elevat EPM indiquen que entre els dos tipus de ratolins no hi ha diferències en comportaments d’ansietat. Això indica que els ratolins Xm tenen una afectació específica de la memòria espacial.

En un test de camp obert, els ratolins Xm joves acaben per assolir un valors semblants a Xm+Xp després d’un procés d’habituació. En ratolins Xm de mitjana edat hi ha una major tendència a oblidar el cotext espacial, que encara es fa més greu en ratolins Xm d’edat avançada.

En la prova del laberint Y de dos intents, Abdulai-Saiku et al. avaluen els dèficits en la memòria de treball i en la memòria espacial. En edat juvenil, Xm i Xm+Xp assoleixen resultats semblants. En edat avançada, els ratolins Xm passen més temps en el braç familiar, indicatiu d’un empitjorament de la memòria més pronunciat que el que manifesten els ratolins Xm+Xp.

Diferències en l’envelliment cerebral

Abdulai-Saiku et al. centren seguidament l’atenció en l’hipocamp. És ben estudiat en ratolins el procés d’envelliment d’aquesta regió cerebral, que es pot seguir a través d’una sèrie de marcadors epigenètics de metilació de l’ADN. Abdulai-Saiku et al. estudien patrons de metilació en de 2045 gens específics tant en mostres de sang com d’hipocamp de ratolins joves i vells. Les mostres de sang mostren un envelliment epigenètic semblant en Xm i en Xm+Xp. En canvi, en les mostres d’hipocamp de femelles velles l’envelliment epigenètic de Xm és més pronunciat que en Xm+Xp.

Abdulai-Saiku et al. aprofiten un model transgènic de fluorescència neuronal mitjançada per Cre per poder distingir entre neurones que tenen actiu el cromosoma Xm (que marquen amb GFP) i neurones que tenen actiu el cromosoma Xp (que marquen amb tdTomato). Així en mostres d’hipocamp poden separar per citometria de flux entre neurones Xm i neurones Xp d’un mateix individu. En ratolins joves no hi ha diferències en marcadors d’envelliment epigenètic entre neurones Xm i neurones Xp. Ara bé, en ratolins vells, les neurones Xm presenten un major envelliment epigenètic que les neurones Xp. Això mostra que d’alguna manera l’activació del cromosoma X matern (Xm) té un impacte en l’envelliment de les neurones de l’hipocamp.

Abdulai-Saiku et al. connecten aquests resultats amb la síndrome de Turner en humans, on la configuració X0 consisteix justament en la presència exclusiva de cromosoma Xm. Les dones amb síndrome de Turner presenten dèficits cognitius.

Silenciament epigenètic pel cromosoma Xm

Abdulai-Saiku et al. entenen que aquest efecte del cromosoma Xm s’ha d’explicar per un silenciament gènic específic. Per investigar-ho apliquen una tècnica de seqüenciació d’ARN (RNA-seq) a ratolins transgènic femelles que tenen la configuració Xm(GFP)+Xp(tdT). Ho fan sobre mostres d’hipocamp de ratolins joves i vells, que separen en citometria de flux. La RNA-seq posa en evidència un total de 848 gens, d’entre el total de 1500 gens coneguts del cromosoma X.

El cromosoma Xm mostra el silenciament o repressió de nou gens, entre els quals hi ha Sash3, Tlr7 i Cysltr1. Aquest silenciament és present tant en ratolins joves com vells.

El cromosoma Xp mostra el silenciament de dos gens, Xlr3b i Trpc5.

Les dades de RT-qPCR dels gens Sash3, Tlr7 i Cysltr1 confirmen la baixa expressió en neurones que tenen actiu el cromosoma Xm.

L’activació de gens específics del cromosoma X al rescat

Abdulai-Saiku et al. dissenyaren una tecnologia d’activació CRISPR que promou en neurones l’expressió simultània dels gens Sash3, Tlr7 i Cysltr1. Validaren primer el procediment en cultius primaris de neurones de ratolí. En aquest model in vitro fan ús de vectors lentivirals que expressen dCas9 sota un promotor neuronal i sgRNAs sota un promotor ubicu. Al cap de dues setmanes les neurones transfectades expressen el doble aquests gens respecte a com ho feien abans.

Després transfectaren aquests vectors a l’hipocamp de ratolins femelles vells mitjançant injeccions estereotàxiques. Per immunohistoquímica comprovaren que els constructes de dCas9 i sgRNA eren expressats en el 10% de les neurones del gir dentat. Per citometria de flux comprovaren que una fracció petita de les neurones passaven a expressar els tres gens esmentats a un nivell més elevat: en aquestes neurones es produïa una estimulació de vies de producció energètica mitocondrial.

Una bateria de tests comportamentuals i cognitius indicaven que les femelles injectades amb el vector lentiviral augmentaven la capacitat d’aprenentatge espacial (laberint de Morris) i la memòria per localitzar la plataforma (laberint d’aigua).

Abdulai-Saiku et al. mostren, doncs, que les neurones d’hipocamp que tenen activat el cromosoma Xm pateixen pèrdues de funció degut al silenciament epigenètic de diversos gens. La restauració de l’expressió de tres d’aquests gens, Sash3, Tlr7 i Cysltr1, permet revertir-ne els efectes.

Lligams:

- The maternal X chromosome affects cognition and brain ageing in female mice.Samira Abdulai-Saiku, Shweta Gupta, Dan Wang, Francesca Marino, Arturo J. Moreno, Yu Huang, Deepak Srivastava, Barbara Panning & Dena B. Dubal. Nature (2025).

Poblacions humanes de fa un milió d’anys en un clima hiperàrid a Oldupai Gorge

Paleoantropologia: El professor Julio Mercader és del parer que l’interès sobre com l’ésser humà s’adapta a ambients extrems es troba massa focalitzada en l’Homo sapiens. És com si s’assumís que les espècies anteriors del gènere Homo visquessin circumscrites a biomes ‘moderats’. Com a contraexemple, Mercader és l’autor primer i corresponsal d’un article publicat aquesta setmana a la revista Communications Earth & Environment en el que posa com a exemple una població d’Homo erectus que fa un milió d’anys era adaptada a un clima desèrtic estepari. L’evidència d’aquesta població resulta d’investigacions multidisciplinars del jaciment d’Engaji Nanyori, a Oldupai Gorge (Tanzània). Mercader et al. aporten anàlisis biogeoquímiques, una datació cronomètrica precisa, simulacions paleoclimàtiques, modelitzacions de bioma, reconstruccions de focs històrics, estudis paleobotànics i paleofaunístics i dades arqueològiques per dir-nos que a Engaji Nanyori de fa un milió d’anys dominava una màquia semidesèrtica. Grups humans ocupaven, amb tot, paisatges fluvials traient el màxim profit de fonts d’aigua i d’altres punts focals. Els hominins de fa un milió d’anys disposaven, doncs, ja de prou flexibilitat ecològica. Mercader et al. pensen que aquesta flexibilitat facilità l’expansió d’H. erectus cap a les regions àrides d’Àfrica i d’Euràsia durant el Pleistocè Mitjà.

Mercader et al. han estudiat tuff (A), conglomerat volcànic (B), dipòsits en canal (C), rizolits calcaris (D), marès (E, F) i limolita (G) d’Engagi Nanyori

L’adaptabilitat del gènere humà

Els autors d’aquest estudi tenen paraules d’agraïment per a les comunitats Masai d’Oldupai Gorge. La recerca ha estat esponsoritzada pel Canadian Social Sciences and Humanities Research Council.

Cal remarcar del gènere Homo la capacitat de viure en ambients extrems com ara els deserts tropicals i polars, o les jungles equatorials. Originàriament el gènere Homo sorgeix en biomes sabanoides més moderats. Ara bé, ja fa 2 milions d’anys que s’expandí a les zones més fondes de la Vall del Rift de l’Àfrica Oriental, o que pujà a zones muntanyoses.

Mercader et al. ens ofereixen ara un altre exemple d’aquesta adaptabilitat primerenca. Aporten dades geològiques, paleontològiques, arqueològiques, químiques i paleobotàniques d’Engaji Nanyori (Oldupai Gorge) que indiquen que poblacions d’Homo erectus eren capaces fa un milió d’anys de viure en paisatges hiperàrids.

Les primeres espècies del gènere Homo, com Homo habilis o Homo ergaster, vivien exclusivament a Àfrica, i ho feien sobretot en un rang ecològic relativament restringit a mosaics de boscos, sabanes i prats. Això les feia vulnerables a les anades i vingudes paleoclimàtiques, provocades pels cicles de precessió i d’excentricitat de l’òrbita heliocèntrica de la Terra. Mercader et al. consideren que aquesta visió és un xic simplista i que és necessari aprofundir en jaciments que responien a condicions paleoclimàtiques més extremades.

La localitat que trien és el jaciment III (Bed III) d’Engaji Nanyori, a Oldupai Gorge, en la zona equatorial de l’actual Tanzània. Hi aporten dades de contextos excavats recentment, una estratigrafia sedimentària exhaustiva i un marc cronològic amb datacions absolutes precises. Tot plegat ajuda a contextualitzar unes restes d’Homo erectus trobades en els anys 1960. Segons Mercader et al., la regió on es troba Oldupai Gorge experimentava condicions semidesèrtiques durant la primera meitat del Pleistocè Mitjà. La vegetació característica de l’època, amb presència d’Ephedra spp., es troba actualment milers de quilòmetres al nord, en els marges del Sàhara, i fins a Aràbia. La presència d’hominins arcaics en aquestes condicions és una prova de plasticitat ecològica. Les dades de comunitats vegetals, incendis forestals, restes faunístiques consumides, eines lítiques, indiquen que el comportament humà davant l’aridesa consistia en una focalitat persistent en l’ús de la terra i l’aprovisionament. Així, els grups humans es concentraven en paisatges fluvials, en localitats ocupades repetidament durant mil·lennis.

Dinàmica fluvial i estratigrafia

El Llit III fou dipositat fa 1,2-0,9 milions d’anys. En aquest període processos tectònics i climàtics afectaren la geografia del Serengeti oriental. La formació de falles per esquinçament alteraven la posició de la conca sedimentària d’Oldupai, amb modificacions de les xarxes de drenatge fluvial. Els rius veieren desplaçat el curs cap a l’est i el nord, la qual cosa va fer que creuessin planes al·luvials salines, càlciques o alcalines, aspecte que es manifesta en la precipitació d’analcima i calcretes. El paleollac d’Oldupai experimentà episodis d’assecament, amb fluctuacions en el nivell de l’aigua. Durant les fases eixutes es formaren jaciments rogencs desèrtics, amb un color degut a l’oxidació del ferro del sediment.

Al nord d’Engaji Nanyori es formà durant el Pleistocè Mitjà una confluència fluvial. Al Llit III confluirien dues conques de biomes ben diferents: 1) les terres altes volcàniques del sud-est; i 2) les planes del Serengeti a l’oest. Els dipòsits en canal-cinturó es poden distingir segons l’origen, orientació i distribució del sediment. Un ambient canviant es manifesta en la successió sedimentològica de corrents perennes i efímers, amb sis fàcies: 1) conglomerat volcaniclàstic; 2) fangolita motejada roja; 3) fangolita rogenca-bruna; 4) gres més o menys fi; 5) limolita gris-rosada; 6) fangolita grisa. Canals fluvials de 20 metres d’ample i 1 metre de fondària formaven meandres. El canal C consisteix en dipòsits amalgamats verticalment i lateralment. Els dipòsits del canal B tenen una amplada de 125 metres. En els dipòsits del canal A hom trobà l’Homínid d’Olduvai (OH34), classificat com a Homo erectus.

Durant 300.000 anys s’acumularen en el Llit III 10 metres de sediment. A sota hi trobem Tuff IID que, per mètode de ⁴⁰Ar/³⁹Ar ha estat datat a la Universitat de Manitoba en 1,332 ± 0,020 milions d’anys. La base del Llit III tindria una antiguitat de 1,19 ± 0,06 milions d’anys, i els dipòsits on hom trobà OH34 tindrien una edat de 0,99 ± 0,06 milions d’anys.

La degradació ecològica durant la transició cap al Pleistocè Mitjà

L’evapotranspiració extensiva en una conca tancada reduí la disponibilitat d’aigua dolça afavorint l’aparició d’erms i la formació de deserts esteparis o ambients semidesèrtics. Les condicions àrides reduïren la coberta vegetal i focs freqüents provocaven pertorbacions ecològiques. L’anàlisi de pol·len fòssil fet al Geological Survey of Canada (Calgary) indica una proporció de 10:1 entre gimnospermes:angiospermes. Les gnetals eren l’ordre dominant, amb presència d’almenys sis espècies d’arbusts efedroides xèrics. La major part del pol·len prové d’Ephedripites, principalment del gènere Ephedra.

Actualment el gènere Ephedra es troba en la zona Sàharo-Arabiana. Cal pensar, doncs, que Oldupai Gorge, a una latitud de 3°S, tenia una vegetació Sàharo-Sindiana.

Els models indiquen que el Pleistocè Mitjà es caracteritzà per una alternança a la zona entre comunitats vegetals mesofítiques i xerofítiques. La major aridesa es correspon a la fase MIS 30, i més concretament a un període de fa 1,043 milions d’anys. Els ecosistemes semidesèrtics s’estenien fins a l’Àfrica equatorial, incloent-hi la zona entre Oldupai Gorge i el sud-est del Llac Victòria. Actualment a la zona hi ha sabanes i prats. Fa un milió d’anys la conca de Turkana devia ésser un veritable desert, sense vegetació ni aigua superficial.

L’anàlisi d’isòtops estables de carboni realitzat a la Universitat de Calgary sobre l’esmalt dentari d’herbívors fòssils de la mateixa època i indret indica una dieta dominada per herbes C₄. La fotosíntesi C₄ minimitza la fotorespiració i permet la producció vegetal en condicions d’alta temperatura i irradiació solar. En canvi, en el Pleistocè Primerenc, a la conca d’Oldupai, hi havia una barreja de plantes C₃ i C4.

En els sòls de planes inundables de la fàcies 2 hi ha presència de fitòlits corresponents a arbusts llenyosos i monocotiledònies. La nucleació de zeolites en aquests fitòlits és indicativa d’unes condicions de forta evaporació i de precipitació de carbonats. La presència d’alcans de cadena mitjana és indicativa de la presència de plantes herbàcies aquàtiques prop dels meandres fluvials.

Mercader et al. discerneixen en el registre sedimentari d’Engaji Nanyori marcadors moleculars i microscòpics d’incendis forestals. Analitzen la presència d’hidrocarburs saturats, incloent-hi alcans ramificats i cíclics. El predomini clar d’alcans de cadena curta indica situacions de crema incompleta de biomassa. Quelcom semblant indica la major presència de fenantrè en detriment de metilfenantrens alquilats, o la presència de fluorantrè en detriment de pirè. En els sediments hom detecta material microscopi carbonitzat.

Com responia l’home a les condicions d’eixutesa

En la conca hiperàrida de Llit III, l’activitat dels hominins es focalitzava principalment allà on hi havia amb major freqüència aigua circulant, és a dir en els entorns dels dos sistemes fluvials esmentats. Aquests sistemes fluvials s’alimentaven de la precipitació en dues conques ben diferents. La precipitació en aquestes conques permetia que arribés aigua a la conca de Llit III.

L’activitat humana es manifesta particularment en l’acumulació d’indicis de producció d’eines de pedra per a processar carcasses animals. Les excavacions dels anys 1960 i 1970 a Engaji Nanyori generaren un bon inventari d’artefactes i fòssils, en un context de canals, barres en punta i dunes subaquàtiques: més de 22.000 peces escampades en 300 m². Llavors hom interpretà la troballa com a signe d’acampament humà al costat del curs d’aigua. Mercader et al. pensen més aviat en un hàbitat conformat per basses.

Els hominins abocaven lloses de quarsita en els canals dessecats i en les vores de les basses de la fàcies 5. Dels còdols d’aquests mateixos indrets prenien fonolita i basalt. La indústria lítica que practicaven era del complex acheulià. En el mateix indret d’abastiment de la matèria primera es feia una reducció lítica a través de percussió dura, que es manifesta en ascles corticals, pedres-martell i bulbs difusos. Entre els mètodes d’explotació de la pedra dominaven l’ortogonal bifacial, el longitudinal unipolar i el centripetal bifacial.

Als Llits I-II, amb una antiguitat de 2,0-1,3 milions d’anys, trobem una indústria lítica olduvaiana associada a poblacions hominines del Pleistocè Inicial, corresponents a les espècies Homo habilis i Paranthropus boisei. Els Llits III-IV tenen una antiguitat de 1,2-0,9 milions i es corresponen a l’Homo erectus del Pleistocè Mitjà. Mercader et al. han fet una anàlisi de components principals de jaciments lítics de la zona que mostra la continuïtat entre les indústries olduvaiana i acheuliana. Ara bé, al jaciment d’Engaji Nanyori hi ha una major diversitat de tipus d’eines amb burines, denticulats i raspadors, associats amb activitats d’escorxament, cosa que indicaria que es tractava d’un centre especialitzat de processament i explotació de recursos. Mercader et al. hi viuen una especialització tècnica per fer front a la vida en nínxols àrids.

Exemples de la indústria lítica d’Engaji Nanyori de fa un milió d’anys: A) l’eina gran de tall n. 3713 de quarsita; B) l’eina gran de tall n. 2486 de quarsita; C) l’eina de culla n. 890 de basalt; D) el nucli centripetal bifacial de quarsita n. 2262; E) denticulat de quarsita n. 2318 i F) raspador dihèdric de fonolita n. 1197

A Engaji Nanyori es registra una acumulació antropogènica d’ossos animals: 43.000 espècimens en 300 m². La localitat devia ésser utilitzada repetidament en la tasca d’accedir de manera primària i immediata a les parts axials i apendiculars de bòvids adults de fins a 300 kg. Hi ha una correlació entre les coordenades tridimensionals dels espècimens lítics i els espècimens ossis. Els hominins ocuparien el lloc de principal depredador i acumulador de restes animals, ja que hi ha pocs nivells de destrucció d’ossos de carnívors i poques marques dentàries. Hi havia una activitat intensa de tall de carn: els ossos manifesten marques de tall indicatives de descarnacions, espellament i desarticulació. Hi ha signes també d’extracció del moll de l’os.

La fauna local era dominada per bòvids. També hi ha una fauna aquàtica amb presència de Crocodylidae i Hippopotamidae, juntament amb tortugues i bagres: uns tindrien un caràcter migratori i altres eren habitants permanents de les basses. Pel que fa a la fauna d’hàbitats oberts hi ha Reduncini, Antilopini i Equidae.

Restes òssies amb marques antropogèniques de tall: A) òs llarg n. 192 amb marques obliqües paral·leles; B) fragment d’os llarg n. 321 amb una marca de tall obliqua; C) fragment d’os llarg n. 881 amb marques de tall obliqües i paral·leles; D) fragment d’os llarg n. 952 amb marques de tall obliqües i longitudinals; E) fragment d’os llarg n. 191 amb una marca de tall obliqua; F) fragment d’os llarg n. 54 amb marca de tall transversal

La flexibilitat ecològica d’Homo erectus

Hi ha una discrepància entre les dades que suggereixen models paleoclimàtics i de vegetació per a MIS 30 al nord de Tanzània, i les reconstruccions de camp que han fet Mercader et al. Aquestes darreres indiquen unes condicions d’aridesa extrema, amb dessecació de llacs, sòls salinitzats i alcalinitzats, formació de llits rojos desèrtics i augment dels incendis forestals. La vegetació era dominada per màquies efedroides xerofítiques i no sabanes com indiquen els models.

Si la reconstrucció paleoclimàtica de Mercader et al. és correcta, Homo erectus hauria tingut la capacitat d’adaptar-se a una regió d’aridesa extrema. Per fer-ho modificaren les estratègies caçadores-recol·lectores, l’ús d’eines, l’explotació del medi i la gestió de recursos. Engaji Nanyori representaria el primer exemple d’adaptació de l’Homo erectus africà a situacions d’aridesa propiciades per l’alta variabilitat climàtica de l’inici del Pleistocè Mitjà. Els deserts esteparis del nord de Tanzània foren ocupats per aquests humans durant mil·lennis. Mercader et al. pensen que aquests humans foren pioners en l’ocupació de la zona ecoclimàtica Saharo-Sindiana. Aquesta regió connecta l’Àfrica Oriental amb l’Àfrica del Nord i l’Àfrica Occidental, així com amb la Península Aràbia.

Mercader et al. pensen que l’establiment d’Homo erectus en hàbitats marginals fou la base de la capacitat de dispersió d’aquesta espècie humana a Euràsia, on trobaria ecosistemes nous i diversos, i sovint extrems. Seria el primer pas per convertir el gènere humà en un gènere cosmopolita.

Lligams:

- Homo erectus adapted to steppe-desert climate extremes one million years ago. Julio Mercader, Pamela Akuku, Nicole Boivin, Alfredo Camacho, Tristan Carter, Siobhán Clarke, Arturo Cueva Temprana, Julien Favreau, Jennifer Galloway, Raquel Hernando, Haiping Huang, Stephen Hubbard, Jed O. Kaplan, Steve Larter, Stephen Magohe, Abdallah Mohamed, Aloyce Mwambwiga, Ayoola Oladele, Michael Petraglia, Patrick Roberts, Palmira Saladié, Abel Shikoni, Renzo Silva, María Soto, Dominica Stricklin, Degsew Z. Mekonnen, Wenran Zhao & Paul Durkin. Communications Earth & Environment 6: 1 (2025).

La cohort longitudinal d’adolescents IMAGEN: trastorns alimentaris, psicopatologia, maduració cerebral i risc genètic d’obesitat

Neurociència: El projecte de recerca IMAGEN examina com factors biològics, psicològics i ambientals durant l’adolescència poden influir en el desenvolupament cerebral i en la salut mental. En un article a la revista Nature Mental Health, investigadors del Consorci IMAGEN presenten dades d’una cohort longitudinal d’adolescents. La primera autora de l’article és Xinyang Yu, que fa la tesi doctoral al King’s College London sobre els factors de risc bio-psico-social dels trastorns de la conducta alimentària en joves, tenint com a supervisores les professores Sylvane Desrivières i Ulrike Schmidt. Yu et al. han investigat les associacions entre conductes alimentàries, predisposició genètica a un elevat índexs de massa corporal (IMC) i les trajectòries entre 14 i 23 anys pel que fa psicopatologia de la conducta alimentària i la maduració cerebral. Prenen en consideració dades a 23 anys de 996 individus, i els classifiquen en tres grups alimentaris: 1) restrictiu; 2) emocional/incontrolat; i 3) d’alimentació saludable. Aquests grups es poden diferenciar d’acord amb puntuacions poligèniques vinculades a l’IMC, símptomes de trastorns alimentaris, internalització i externalització de problemes i maduració cerebral. En els grups 1) i 2) és menys marcada la disminució de volums i gruixos de diverses regions cerebrals. Una menor disminució del volum cerebel·losa explica els efectes de la puntuació poligènica en una alimentació restrictiva. Reduccions volumètriques menors en múltiples regions cerebrals expliquen la relació entre una externalització elevada de problemes i l’alimentació emocional/incontrolada.

Yu et al. identifiquen interaccions entre característiques morfològiques cerebrals i la conducta alimentària.

Els trastorns de la conducta alimentària

Els trastorns de la conducta alimentària són malalties psiquiàtriques greus amb elevada taxa de mortalitat, un fort impacte en la qualitat de vida i una càrrega econòmica. La prevalença tendeix a augmentar, particularment en el període central de l’adolescència. El consorci IMAGEN vol contribuir a una detecció el més primerenca possible, que faci possible intervencions efectives.

Els factors de risc més pregons dels trastorns alimentaris són conductes alimentàries com ara una dieta restrictiva o un excés d’ingesta. Aquestes conductes augmenten el risc d’adoptar comportaments de control de pes gens saludables i de patir malalties com la bulímia nervosa o el trastorn per afartament.

La restricció cognitiva, és a dir la restricció conscient de la ingesta d’aliment amb la voluntat de controlar el pes corporal i la figura, pot conduir a episodis de sobrealimentació i és alhora un fort predictor d’una ingesta desordenada i d’una percepció negativa de la pròpia imatge corporal.

L’alimentació descontrolada consisteix en menjar en resposta a la palatabilitat d’aliments, senyals socials i la fam, la qual cosa condueix a episodis d’alimentació. L’alimentació emocional consisteix en episodis d’alimentació desencadenats per un afecte negatiu. Aquests patrons alimentaris s’associen amb una major susceptibilitat a patir trastorns de la conducta alimentària, a fer eleccions hedonístiques d’aliments i a un major IMC i obesitat.

Estudis genètics indiquen que aquests comportaments alimentaris tenen una base hereditària, associada alhora amb el risc de patir obesitat.

Estudis neurològics indiquen que aquests comportaments també tenen una base neurobiològica. Els sistemes hipotalàmic, d’emoció/memòria i executius participen en el control de l’alimentació. També hi participarien en les diferències individuals l’activació neural d’estructures prefrontals i de regions de recompensa estriatals, així com el volum d’aquestes mateixes regions.

Els símptomes psicopatològics internalitzants i externalitzants també podrien ajudar en la detecció primerenca de trastorns de la conducta alimentària. Problemes externalitzadors en la primera adolescència prediuen l’aparició i persistència de patologies alimentàries. Símptomes d’ansietat prediuen l’aparició en l’adolescència de trastorns alimentaris.

Tres perfils d’alimentació

IMAGEN és un estudi de cohort longitudinal que combina dades genètiques i de neuroimatge d’adolescents recrutats a vuit centres d’estudi localitzats a Anglaterra, Irlanda, França i Alemanya. En cada localitat hi ha l’aprovació d’un comitè ètic, fonamentada en el consentiment informat escrit dels participants i dels seus pares o tutors. Per garantir l’homogeneïtat d’ancestre, l’estudi s’enfocà a adolescents d’ascendència europea.

Les neuroimatges s’obtenien per ressonància magnètica (MRI).

El genotipat es feia amb Illumina Human610-Quad BeadChip i Illumina Human660-Quad BeadChip.

Yu et al. utilitzen dades de 996 participants de la cohort IMAGEN. Són 478 homes i 518 dones, dels quals disposen de puntuació TFEQ (Qüestionari Alimentari de Tres Factors, de 18 punts) a l’edat de 23 anys, i dels quals tenen un mínim d’una mesura de la puntació SDQ (Qüestionari de Fortaleses i Dificultats, de 20 punts) feta a les edats de 14, 16, 19 o 23 anys.

Mitjançant una anàlisi d’agregació per mitjanes K identifiquen tres grups amb diferents comportaments alimentaris.

El primer grup (423 participants) puntua baix en tots els comportaments alimentaris. Són definits com a menjadors saludables.

El segon grup (324 participants) puntua alt en restricció cognitiva. Són definits com a menjadors restrictius. Es diferencien dels menjadors saludables pel fet de menjar conscientment menys per limitar el guany de pes, en la intensitat de l’alimentació restringida, en menjar conscientment menys del que voldrien i en evitar aliments que temen que els farien engreixar-se. De tota manera, tenen una major tendència al descontrol alimentari que no pas els menjadors saludables.

El tercer grup (249 participants) mostren una major puntuació en alimentació emocional i descontrolada. Són definits com a menjadors emocionals/incontrolats. Els distingeixen dels menjadors saludables comportaments com el fet de menjar més quan se senten tristos, sols o angoixats, la incapacitat de deixar de menjar o la freqüència d’episodis d’afartament. Són més restrictius que els menjadors saludables.

Entre els menjadors restrictius i els emocionals/incontrolats trobem una major proporció de dones.

Val a dir que l’índex de massa corporal tendeix a ser superior en els menjadors restrictius i en els menjadors emocionals/incontrolats. Aquesta diferència s’explica, ni que sigui en part, per una puntuació poligènica que hi predisposa.

La trajectòria adolescent dels tres grups en símptomes de trastorns de la conducta alimentària

Són símptomes de trastorns alimentaris fer dieta, menjar fins a afartar-se i purgar-se.

Els menjadors restrictius es caracteritzen per una major tendència a fer dieta entre els 14 i els 23 anys. Això és especialment marcat entre els 14 i els 16 anys. Entre els 14 i 19 anys experimenten una major tendència a menjar fins a afartar-se.

Els menjadors emocionals/incontrolats tenen una major tendència a fer dieta entre els 14 i 16 anys, i una major tendència a menjar fins a afartar-se entre els 14 i els 19. També tenen una major tendència a purgar-se entre els 14 i els 23 anys.

Problemes d’internalització i d’externalització

Els menjadors no-saludables presenten diferències significatives respecte als menjadors saludables en el desenvolupament de problemes d’internalització al llarg dels anys. Els problemes d’internalització tendeixen a créixer entre els 14 i els 23 anys.

Els problemes d’externalització tendeixen a disminuir entre els 14 i els 23 anys en tots tres grups. A 14 anys, els problemes d’externalització són majors entre els menjadors no-saludables respecte dels menjadors saludables.

Diferències en la maduració cerebral

Les neuroimatges dels participants permeten investigar tres paràmetres:
- el volum de matèria grisa.
- el gruix cortical.
- la profunditat de solc.

En les comparacions es tracten com a covariats el sexe, el lloc de recrutament i el volum intracranial local.

Entre els 14 i els 23 anys hi ha una reducció del volum de matèria grisa del cerebel esquerre. Ara bé, aquesta reducció és menys marcada en menjadors restrictius.

També hi ha reduccions del volum de matèria grisa en l’hemisferi cerebral dret entre els 14 i 23 anys. En menjadors emocionals/incontrolats aquestes reduccions són menys marcades en el gir frontal mitjà, en el putamen, en el gir frontal superior medial i en el gir post-central.

Entre els 14 i els 23 anys hi ha un augment del volum de matèria grisa en el gir parahipocampal dret. Aquest augment, però, és menys marcats en menjadors emocionals/incontrolats.

Aquestes diferències es mantenen quan hom té en compte els efectes de l’estatus puberal, l’assoliment educatiu o l’índex de massa corporal ajustat a edat i sexe.

Pel que fa al gruix cortical, entre els 14 i els 23 anys, hi ha reduccions diferencials segons els grups alimentaris en nou regions cerebrals: el gir lingual esquerra, el pol frontal bilateral, el gir frontal mitjà rostral bilateral, el pericalcarí esquerre, el cuneus esquerre, el gir frontal mitjà caudal dret i el gir cingulat anterior caudal dret. Les reduccions en aquestes regions són menys marcades en els menjadors emocionals/incontrolats.

Pel que fa a la profunditat de solc, els menjadors emocionals/incontrolats mostren reduccions més grans que els menjadors saludables en nou regions cerebrals: el gir frontal mitjà rostral bilateral, el pol frontal esquerre, el gir frontal superior bilateral, el gir frontal mitjà caudal dret, la pars orbitalis dreta, la pars opercularis dreta i el gir de la pars triagularis dreta.

La mediació de la maduració cerebral en la psicopatologia i els comportaments alimentaris

Mitjançant anàlisis de mediació, Yu et al. investiguen si les diferències cerebrals esmentades expliquen les trajectòries de problemes d’internalització i d’externalització, i els comportaments alimentaris.

En el cas dels menjadors restrictius, sembla que la trajectòria ascendent de problemes d’internalització és mitjançada per reduccions menys pronunciades del volum de matèria grisa del cerebel esquerre.

En el cas de menjadors emocionals/incontrolats, la trajectòria ascendent de problemes d’internalització és mitjançada per canvis en el volum de matèria grisa i el gruix cortical.

Això indicaria que l’alteració en el neurodesenvolupament contribuiria als símptomes de trastorns de la conducta alimentària, en part a través dels efectes de problemes d’internalització i d’externalització.

La interacció entre factors genètics, de maduració cerebral, de psicopatologia i de comportament alimentari

Les reduccions inferiors en el volum de matèria grisa que s’observen en menjadors no-saludables expliquen els efectes de la puntuació poligènica de predisposició a un IMC elevat a l’edat de 23 anys. Particularment rellevant sembla la maduració del cerebel pel que fa al control de la massa corporal i de l’alimentació restrictiva, mentre que la maduració del còrtex cerebral i del putament seria rellevant en els problemes de comportament de menjadors emocional/incontrolats.

La bibliografia indica que el cerebel juga un paper en la regulació dels comportaments alimentaris i el control de l’apetit. Els menjadors no-saludables no disposarien d’un desenvolupament normal de la xarxa de sacietat associada amb el cerebel.

El putament dret i la regió prefrontals juguen un paper en els circuits de recompensa. Una maduració insuficient d’aquestes regions afavoreix una alimentació emocional/incontrolada.

Yu et al. recorden també que la bibliografia indica que la maduració cerebral pot patir a conseqüències d’estressos ambientals com un ambient social advers. La cohort IMAGEN indica que els problemes d’ajustament social poden influir en la maduració cerebral més enllà de les predisposicions genètiques.

Yu et al. recorden que la cohort IMAGEN és exclusivament europea, de manera que la recerca hauria d’incorporar també altres grups humans. D’altra banda caldria quantificar els comportaments alimentaris en tota la seva complexitat i variació, que no és recollida del tot per les puntuacions utilitzades fins ara. Pel que fa a la neuroimatge, seria bo d’analitzar les variacions en les diferents àrees corticals.

Lligams:

- Relationships of eating behaviors with psychopathology, brain maturation and genetic risk for obesity in an adolescent cohort study. Xinyang Yu, Zuo Zhang, Moritz Herle, Tobias Banaschewski, Gareth J. Barker, Arun L. W. Bokde, Herta Flor, Antoine Grigis, Hugh Garavan, Penny Gowland, Andreas Heinz, Rüdiger Brühl, Jean-Luc Martinot, Marie-Laure Paillère Martinot, Eric Artiges, Frauke Nees, Dimitri Papadopoulos Orfanos, Hervé Lemaître, Tomáš Paus, Luise Poustka, Sarah Hohmann, Nathalie Holz, Christian Bäuchl, Michael N. Smolka, on behalf of the IMAGEN consortium. Nature Mental Health 3: 58-70 (2025)

- The IMAGEN Research project.

Bon any 2025! Bon Jubileu MMXV!

Arribem a l’any que culmina el primer quart del segle XXI, encara que no mancaran els qui el consideraran el primer any del segon quart. Fos com fos, el 2025 adquireix una simbologia especial per a la cohort a la que va dedicada ‘Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000’, el film del realitzador ginebrí Alain Tanner (1929-2022), en un fil reprès per ell mateix a ‘Jonas et Lila, à demain’ (1999). Jonas farà enguany els 50, i ja serà força més gran que no pas era Tanner en el 1976!

El lema de Iubilaeum A. D. MMXXV és ‘Peregrinantes in Spem’, pelegrins en esperança. Els quatre colors que abracen la creu són el blau de la servitud, el verd de l’administració, el groc de la predicació i el vermell de la comunitat.

El Jubileu de l’Any 2025

El 2025 és Any jubilar o Any sant. Segueix una tradició de l’Església de Roma, establerta en el 1300. D’acord amb l’Any jubilar establert en l’Antic Testament se seguí inicialment una periodicitat de 50 anys, i així fou celebrat el Jubileu del 1350. Però en considerar que cinquanta anys era un període massa llarg, el següent se celebrà en el 1390, i es proposà d’adoptar una periodicitat de 33 anys, com l’edat de Crist. El cas és que 1400 esdevingué Any de Jubileu igualment, mentre que el 1423 també ho fou. En el 1450 el Papa Nicolau V proclamà la intenció de recuperar la periodicitat de 50 anys, i en el 1470 el papa Pau II fixà la periodicitat ordinària de 25 anys que s’ha mantingut en les darreres vint-i-una ocasions.

El primer acte del Jubileu del 2025 fou l’obertura de la Porta Santa de la Basílica Papal de Sant Pere, que es va fer a les 19:00CET del 24 de desembre del 2024.

Paga la pena recordar que enguany es commemoren el 17è Centenari del Primer Concili de Nicea, considerat el primer concili ecumènic. Amb aquest motiu hi ha prevista una reunió ecumènica a Nicea entre l’Església Ortodoxa Bizantina i l’Església Catòlica Romana.

2025: Any Internacional de la Pau i la Confiança

El 21 de març del 2024 l’Assemblea General de Nacions Unides aprovà una resolució que proclama el 2025 com a Any Internacional de la Pau i la Confiança. Aquesta consideració també la tingué el 2021 (Any Internacional de la Pau), i el cert és que cinquè quinquenni del segle XXI ha viscut en la guerra i en la desconfiança.

L’Any Internacional de la Pau i la Confiança vol mobilitzar els esforços de la comunitat internacional per a promoure la pau i la confiança entre les nacions mitjançant el diàleg polític, les negociacions, l’entesa mútua i la cooperació. L’objectiu és una pau, una solidaritat i una harmonia sostenibles.

Turkmenistan prepara per al desembre del 2025 el Fòrum Internacional sobre la Pau i la Confiança, acte central i culminant d’aquest any internacional.

Any Internacional de la Preservació de Glaceres

La Gran Glacera Aletsch és la més gran dels Alps. Aquesta imatge és del 2018, i hom calcula que en el 2100 la massa de la glacera s’haurà reduït en un 90%.

El 14 de desembre del 2022 l’Assemblea General de Nacions Unides adoptà la resolució 77/158 que declara el 2025 com l’Any Internacional de la Preservació de Glaceres i el 21 de març de cada any com el Dia Mundial de les Glaceres.

L’Any vol remarcar la importància de les glaceres, tenint especialment en compte les comunitats que en depenen, les quals haurien de rebre els serveis hidrològics, meteorològics i climàtics que necessiten. El retrocés general de la criosfera, degut en bona part al canvi climàtic antropogènic, marca la situació de moltes regions muntanyoses del món, però l’Any també recorden que les glaceres tenen un paper crucial com a font global d’aigua dolça i en l’aportació de nombrosos serveis ecosistèmics que van més enllà del seu entorn immediat.

L’acte oficial de llançament de l’Any Internacional de Preservació de Glaceres tindrà lloc el 21 de gener del 2025. Consistirà en una sessió d’alt nivell acompanyada d’una sèrie d’esdeveniments en-línia de conscienciació, estímul d’accions i de finançament. La sessió d’alt-nivell és co-organitzada per l’Organització Meteorològica Mundial i l’UNESCO, amb el suport de Tajikistan i França.

Any Internacional de les Cooperatives

Les cooperatives són empreses els propietaris de les quals són els seus membres, que la gestionen per a autoabastir-se de productes, serveis o treball, i els rendiments de les quals són compartits per aquests mateixos membres

El 20 de juny del 2024 l’Assemblea General de Nacions Unides declarà el 2025 com l’Any Internacional de les Cooperatives sota el lema ‘Les Cooperatives Construeixen un Món Millor’.

Aquest lema traspua la idea que el model cooperatiu és una solució crucial per a tota una sèrie de reptes globals i, en particular, per a la implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible.

L’hoste oficial de l’Any serà el Comitè per a la promoció i avenç de cooperatives (Copac). Els objectius són: a) conscienciar el públic de la contribució de les cooperatives al desenvolupament sostenible; b) enfortir l’ecosistema emprenedor per a les cooperatives; c) promoure la creació d’ambients legals i polítics per a les cooperatives; d) promoure la implicació del jovent en el moviment cooperatiu.

Any Internacional de la Ciència i Tecnologia Quàntiques

Esquema de l’experiment amb el qual en el 1922 Otto Stern i Walther Gerlach demostraren el caràcter quàntic del comportament d’àtoms d’argent a través d’un camp magnètic. En el 1924 Wolfgang Pauli mostrà que el comportament dels àtoms era atribuïble als electrons de la capa superior. En el 1925, enguany fa 100 anys, Samuel Goudsmit i George Uhlebeck, sota la direcció de Paul Ehrenfest formularen la teoria de l’espín electrònic per explicar el resultat d’aquest experiment i d’altres de similars que desafiaven la física clàssica.

El 7 de juny del 2024 l’Assemblea General de Nacions Unides adoptà la resolució 78/287, que proclamava el 2025 com a Any Internacional de Ciència i Tecnologia Quàntiques. La resolució recordava que enguany és el centenari del desenvolupament dels mètodes de la mecànica quàntica.

Entre les organitzacions adherides hi ha la Unió Internacional de Física Pura i Aplicada (IUPAP), la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC), la Unió Internacional de Cristal·lografia (IUCr) i la Unió Internacional d’Història i Filosofia de la Ciència i Tecnologia (IUHPST).

El fonament de la mecànica quàntica és la constatació que la matèria i l’energia no són entitats contínues sinó que interactuen en ‘paquets’, amb un comportament dual de corpuscle i ona.

L’Any Internacional vol fer visible especialment sis àmbits:
- el rol de la fotònica quàntica i de la química quàntica en la salut i el benestar.
- la importància d’una ciència oberta i d’equitat de gènere en garantir unes solucions quàntiques accessibles a tothom.
- el rol de la ciència quàntica en el desenvolupament de nous materials per a la indústria i la infrastructura.
- el rol de la ciència i de les tecnologies quàntiques, particularment de la informació quàntica, en l’economia i les finances del futur.
- el rol de la física quàntica en el desenvolupament de sensors i computadors aplicables a l’acció ambiental i climàtica.
- el rol de l’enginyeria quàntica en el desenvolupament de fonts d’energia i de llum.

L’any gregorià 2025 i els altres

L’Any del Senyor del 2025 és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominical E (en el sentit que comença en dimecres) i cicle litúrgic C (com que 2025 mod 3 = 3, les lectures se centraran en l’Evangeli segons Sant Lluc). Com a any divisible per 25, el 2025 és, com hem dit abans, Any de Jubileu Ordinari. El 2025 arrenca en la data juliana 2.460.676,5 i en el segon Unix 1.735.689.600. En el compte llarg maia el 2025 comença en 13.0.12.3.14. D’acord amb la ISO-8601 la primera setmana del 2025 comença dilluns 30 de desembre del 2024: en total l’any serà de 52 setmanes, la darrera de les quals clourà diumenge 28 de desembre del 2025. La lluna arrenca l’any 2025 amb una edat d’1 dia i el nombre auri de l’any és 12 (2025mod19 = 11). El Diumenge de Pasqua serà el 20 d’abril, amb coincidència dels calendaris gregorià i julià. Pel que fa a la Pasqua Hebrea, el 15 de Nisan de l’any comú complet de 5785 del món serà el 12 d’abril.

L’any 2025 és l’era 2063, l’any 2778 de la fundació de Roma, l’any 3191 de la Discòrdia, l’any 6025 de la Llum i l’any 12025 de l’Holocè. El Cap d’Any Lunar serà dimecres 29 de gener, quan entrarem en el signe de la serp de fusta (乙巳年). L’equinocci vernal del 2025 (20 de març) marcarà l’inici de l’any 182 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2025 (22 de setembre) assenyalarà l’inici de l’any 7534 del món segons el còmput bizantí, del 2018 de l’Encarnació segons el còmput etíop, de l’any 1742 dels Màrtirs i de l’any 234 de la República Francesa. La lluna nova de juny (divendres 27) marcarà l’inici de l’any 1447 de l’hègira, de forma que el mes de Ramadà del 1446 AH haurà anat de l’1 al 30 de març del 2025. No caldrà esperar més que a la lluna nova de setembre (dimarts 23) per començar l’any 5786 del món segons el còmput hebreu. A grans trets l’any 2025 AD es correspon a l’any 6775 de la fundació d’Assur, al 5126 de Kali Yuga, al 4358 de l’era coreana, al 2975 de l’era amaziga, al 2569 de l’era budista, al 2082 de la Vikram Samvat, al 1959 de l’era javanesa, al 1947 de l’era saka balinesa, al 1474 de l’era armeniana (ԹՎ ՌՆՀԴ), al 1432 de l’era bengalí, al 1404 de l’era islàmica iraniana, al 1387 de l’era birmana, al 1026 de l’era igbo, al 557 de l’era nanakshahi, al 114 de l’era iutxe i de l’era republicana xinesa (民國114年). El 8 de setembre els britànics entrarien en l’any 4 Cha. 3, i el primer de maig els japonesos ho farien a l’any 7 de l’era Reiwa (令和７年). El 19 de juny els espanyols entraríem en l’any 12 del regnat de Felip VI.

L’any 2025 astronòmic

Enguany el periheli, màxim apropament de la Terra al Sol, es produirà dissabte 4 de gener a les 13:28UTC (147.103.686 km = 0,9833 UA). L’afeli, màxim allunyament, tindrà lloc dijous 3 de juliol a les 20:54UTC (152.087.738 km = 1,0166 UA).

Els equinoccis seran dijous 20 de març a les 09:01UTC i dilluns 22 de setembre a les 18:19UTC. Els solsticis seran dissabte 21 de juny a les 02:42UTC i diumenge 21 de desembre a les 15:03UTC.

Tindrem novilunis el 29 de gener (12:36UTC), el 28 de febrer (00:45UTC), el 29 de març (10:58UTC), el 27 d’abril (19:31UTC), el 27 de maig (03:02UTC), el 25 de juny (10:31UTC), el 24 de juliol (19:11UTC), el 23 d’agost (06:06UTC), el 21 de setembre (19:54UTC), el 21 d’octubre (12:25UTC), el 20 de novembre (06:47UTC) i el 20 de desembre (01:43UTC). D’aquesta manera el 2025 serà un any de 12 lunacions (de la 1263 a la 1274 en la numeració d’Ernest W. Brown).

El 2025 serà any de dos eclipsis solars, tots dos parcials, el primer visible des de Barcelona:
- dissabte 29 de març del 2025, amb màxim a les 10:47:27UTC. Serà un eclipsi solar parcial visible des d’Europa, nord d’Àsia, l’Àfrica nord-occidental, bona part d’Amèrica del Nord i al nord de Sud-Amèrica, a més de l’Atlàntic i de l’Àrtic. El màxim d’ocultació serà de 0,9376. L’eclipsi és el 21 dels 71 que integren el Saros 149. A Barcelona l’eclipsi començarà a les 11:02:16CET, i arribarà a un màxim a les 11:48:49CET fent una mossegadeta al disc solar, que clourà a les 12:36:40UTC. Paga la pena recordar que en el que va de segle els 29 de març de Barcelona són nuvolats en el 65% de les ocasions.
- diumenge 21 de setembre del 2025, amb màxim a les 19:41:59UTC. Serà un eclipsi solar parcial visible des del sud d’Austràlia, l’Antàrtida i zones del Pacífic i de l’Atlàntic, però no pas a Barcelona. El màxim d’ocultació serà de 0,855. És el 7è eclipsi del 71 que integren el Saros 154.

En el 2025 tindrem dos eclipsis lunars totals, tots dos visibles des de Barcelona:
- entre el dijous 13 i el divendres 14 de març tindrem un eclipsi lunar total de lluna roja que assolirà el màxim a les 06:58:43UTC del dia 14. L’eclipsi es podrà veure a Europa, la major part d’Àsia, la major part d’Austràlia, bona part d’Àfrica, Amèrica, l’Antàrtida, i dels oceans Pacífic, Atlàntic i Àrtic. A Barcelona la lluna plena entrarà en la penombra a les 04:57CET, i l’eclipsi parcial començarà a les 06:09UTC. L’eclipsi serà interromput quan la Lluna creui l’horitzó, ocultada en un 78%, i en aquest sentit per a nosaltres serà un eclipsi lunar parcial. Aquest eclipsi serà el 53è dels 72 que integren el Saros 123.
- el diumenge 7 i el dilluns 8 de setembre tindrem un eclipsi lunar total de lluna roja que assolirà el màxim a les 18:11:47UTC del dia 7. Serà l’eclipsi lunar total més llarg des del 2022. L’eclipsi es podrà veure a Europa, Àsia, Austràlia, Àfrica, l’oest nord-americà, l’est sud-americà, l’Antàrtida, el Pacífic, l’Atlàntic, l’Índic i l’Àrtic. A Barcelona la lluna ja sortirà totalment eclipsada a les 20:11CEST del diumenge 7; començarà a sortir de l’ombra a les 20:52CEST per completar aquesta sortida a les 21:56CEST; la sortida completa de la penombra serà a les 22:55CEST. Aquest eclipsi serà el 41è dels 71 que integren el Saros 128.

Entre les principals conjuncions del 2025 podem citar, d’acord amb l’almanac d’Astropixels:
- el 4 de gener a les 17:18UTC la Lluna ocultarà Saturn.
- el 10 de gener a les 01:01, la Lluna se situarà a 0,3°N de les Plèiades.
- el 14 de gener a les 03:42UTC la Lluna ocultarà Mart.
- el 21 de gener a les 03:53UTC, la Lluna se situarà a 0,1°S de Spica.
- el 24 de gener a les 23:34UTC, la Lluna se situarà a 0,3°S d’Antares.
- el 6 de febrer a les 06:43UTC, la Lluna se situarà a 0,5°N de les Plèiades.
- el 9 de febrer a les 19:36UTC, la Lluna ocultarà Mart.
- el 17 de febrer a les 12:01UTC, la Lluna se situarà a 0,3°S de Spica.
- el 21 de febrer a les 08:21UTC, la Lluna se situarà a 0.4°S d’Antares.
- l’1 de març a les 04:03UTC, la Lluna ocultarà Mercuri.
- el 5 de març a les 12:32UTC, la Lluna se situarà a 0,6°N de les Plèiades.
- el 16 de març a les 19:16UTC, la Lluna se situarà a 0,3°S de Spica.
- el 20 de març a les 15:58UTC, la Lluna se situarà a 0,5°S d’Antares.
- l’1 d’abril a les 20:28UTC, la Lluna se situarà a 0,6°S de les Plèiades.
- el 13 d’abril a les 01:39UTC, la Lluna se situarà a 0,3°S de Spica.
- el 16 d’abril a les 22:19UTC, la Lluna se situarà a 0,4°S d’Antares.
- el 29 d’abril, a les 06:35UTC, la Lluna se situarà a 0,5°N de les Plèiades.
- el 10 de maig a les 07:43UTC, la Lluna se situarà a 0,4°S de Spica.
- el 14 de maig a les 04:10UTC, la Lluna se situarà a 0,3°S d’Antares.
- el 6 de juny a les 14:15UTC, la Lluna se situarà a 0,5°S de Spica.
- el 10 de juny a les 10:25UTC, la Lluna se situarà a 0,3°S d’Antares.
- el 17 de juny a les 02:05UTC, Mart se situarà a 0,7°S de Regulus.
- el 23 de juny a les 04:43UTC, la Lluna se situarà a 0,6°N de les Plèiades.
- el 30 de juny a les 01:05UTC, la Lluna ocultarà Mart.
- el 3 de juliol a les 21:39UTC, la Lluna se situarà a 0,8°S de Spica.
- el 7 de juliol a les 17:37UTC, la Lluna se situarà a 0,4°S d’Antares.
- el 20 de juliol a les 10:27UTC, la Lluna se situarà a 0,7°N de les Plèiades.
- el 4 d’agost a les 01:40 la Lluna se situarà a 0,6°S d’Antares.
- el 12 d’agost a les 07UTC, Venus se situarà a 0,9°S de Júpiter.
- el 16 d’agost a les 16:09UTC, la Lluna se situarà a 0,9°N de les Plèiades.
- el 31 d’agost a les 09:55UTC la Lluna se situarà a 0,7°S d’Antares.
- el 19 de setembre a les 08:57UTC, Venus se situarà a 0,4°N de Regulus.
- el 19 de setembre a les 11:46UTC, la Lluna ocultarà Venus.
- el 27 de setembre a les 17:34UTC, la Lluna se situarà a 0,6°S d’Antares.
- el 10 d’octubre a les 05:20UTC, la Lluna se situarà a 0,9°N de les Plèiades.
- el 25 d’octubre a les 00:15UTC, la Lluna se situarà a 0,5°S d’Antares.
- el 6 de novembre a les 15:26UTC, la Lluna se situarà a 0,8°N de les Plèiades.
- el 4 de desembre a les 02:54UTC, la Lluna se situarà a 0,8°N de les Plèiades.
- el 10 de desembre a les 06:32UTC, la Lluna se situarà a 0,8°N de Regulus.
- el 18 de desembre a les 12:29UTC, la Lluna se situarà a 0,4°S d’Antares.
- el 31 de desembre a les 13:21UTC, la Lluna se situarà a 0,9°N de les Plèiades.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 7 de març (vespertina, 18°), el 21 d’abril (matutina, 27°), el 4 de juliol (vespertina, 26°), el 19 d’agost (matutina, 19°), el 29 d’octubre (vespertina, 24°) i el 7 de desembre (matutina, 21°).

Venus comença l’any com a estel vespertí, arribant a una elongació màxima de 47° el 5 de gener. Farà conjunció inferior el 23 de març a les 01UTC. Passat llavors al cel matutí arribarà a una elongació màxima (46°) l’1 de juny. Acabarà l’any com a estel matutí.

Mart comença l’any 2025 com a estel matutí entre Capricorn i Aquari, amb un moviment retrògrad que conservarà fins el 24 de febrer. El 16 de gener a les 01UTC farà oposició, situant-se a una distància de la Terra de 96.280 milions de quilòmetres, la qual cosa farà que tingui una magnitud aparent de -1,38 i un diàmetre aparent de 14,55 segons d’arc. Convertit en estel matutí acabarà l’any a Sagitari, ben acostat a la conjunció amb el Sol.

El 29 de maig serà el primer solstici de l’any marcià 38, amb el qual l’hemisferi nord entrarà en l’estiu i l’hemisferi sud en l’hivern. El 29 de novembre serà l’equinocci que marqui l’entrada de l’hemisferi nord en la tardor i la de l’hemisferi sud en la primavera.

El 16 d’abril del 2025, a les 22UTC, Mart passarà per l’afeli, situant-se a una distància màxima del Sol de 1,66606 UA.

Júpiter comença l’any 2025 com a estel vespertí en la constel·lació del Bou, amb un moviment retrògrad que conservarà fins el 4 de febrer. Farà conjunció amb el Sol el 24 de juny a les 15UTC. Passat al cel matutí clourà l’any a la constel·lació dels Bessons, ja a prop de la següent oposició.

Saturn comença el 2025 com a estel vespertí en la constel·lació de l’Aiguader. Farà conjunció amb el Sol el 12 de març a les 10UTC. Convertit en estel matutí iniciarà el moviment retrògrad el 15 de juliol i arribarà a l’oposició amb el Sol el 21 de setembre a les 05UTC. Llavors tindrà les millors condicions de visibilitat, amb una magnitud de +0,61 i un diàmetre aparent de 19,45 segons d’arc. Val a dir que degut a l’orientació del planeta, els anells de Saturn seran pràcticament invisibles al telescopi durant la major part de l’any, inclosa l’oposició. Convertit en estel vespertí Saturn abandonarà el moviment retrògrad el 19 de desembre i conclourà l’any entrant en la constel·lació dels Peixos.

En el 2025 Urà es trobarà en la constel·lació del Bou. El 18 de maig a les 01UTC farà la conjunció amb el Sol. L’oposició serà el 21 de novembre a les 13UTC. Llavors tindrà la millor visibilitat al telescopi amb una magnitud aparent de +5,60 i un diàmetre angular de 3,81 segons d’arc.

En el 2025 Neptú es troba en la constel·lació de Peixos. Farà conjunció amb el Sol el 19 de març a les 22UTC. L’oposició serà el 23 de setembre a les 11UTC, quan la magnitud aparent serà de +7,81 i el diàmetre aparent de 2,36 segons d’arc.

Pel que fa als perihelis cometaris previstos més destacats de l’any tenim:
- el cometa C/2024 G3 (ATLAS) creuarà el periheli ben arran del Sol el 13 de gener. El pic de magnitud aparent previst és de -1,4.
- el cometa 29P/Schwassmann-Wachmann 1 no passarà pel periheli fins el 2035, però en la seva òrbita força circular pot experimentar erupcions en qualsevol moment.
- el cometa 210P/Christensen passarà pel periheli el 22 de novembre del 2025 amb un pic de magnitud estimat en +9,1.
- el cometa 24P/Schaumasse no passarà pel periheli fins el 8 de gener del 2026 però al desembre del 2025 podria arribar a un pic de magnitud de +8,0.
- el cometa C/2024 E1 (Wierzchos) no passarà pel periheli fins el 20 de gener del 2026 però podria assolir un pic de magnitud a final del 2025 de +6,5.

Les onze pluges d’estels més destacades tindran el pic en el 2025 en:
- el 3 de gener, a les 15UTC, els quadràntids.
- el 22 d’abril, a les 13UTC, els lírids.
- el 5 de maig, a les 02UTC, els eta-aquàrids.
- el 28 de juliol, a les 04UTC, els delta-aquàrids, afavorits per una lluna creixent jove.
- el 21 d’agost, a les 20UTC, els perseids.
- el 21 d’octubre, a les 12UTC, els oriònids.
- el 5 de novembre, a les 13UTC, els S-tàurids, deslluïts per la lluna plena.
- el 12 de novembre a les 12UTC els N-tàurids.
- el 17 de novembre a les 18UTC, els leònids afavorits per una lluna molt minvant.
- el 14 de desembre a les 07UTC, els gemínids.
- el 22 de desembre a les 16UTC, els úrsids, afavorits per una lluna creixent molt jove.

Pel que fa al calendari cosmonàutic destacarem:
- l’11 de gener hi ha previst l’IFT-7, setè vol de prova de SpaceX Starship en el que es posarà per primera vegada el vehicle Block 2. Segons com siguin els resultats podrien seguir en el mateix 2025 l’IFT-8 i, fins i tot, l’IFT-9.
- el setembre és la data de llançament més propera prevista per a la missió Artemis II, però molt probablement quedi per més endavant. Artemis II serà la primera missió tripulada a la Lluna des del 1972.

El nostre 2025 i el d’altres

En el calendari electoral del 2025 destaquen:
- 24 de gener: eleccions a l’assemblea de Gilgit Baltistan.
- 26 de gener: eleccions presidencials a Bielorússia.
- 9 de febrer: eleccions generals a Equador. Si cal segona ronda aquesta es faria el 13 d’abril.
- 9 de febrer: eleccions generals a Lichtenstein.
- 9 de febrer: eleccions legislatives a Kosovo.
- 15 de febrer: eleccions presidencials a Abjàsia.
- 23 de febrer: eleccions federals alemanyes.
- 2 de març: eleccions estatals a Hamburg.
- 8 de març: eleccions estatals a Austràlia Occidental.
- 6 d’abril: eleccions generals a Groenlàndia.
- 13 d’abril: eleccions municipals a Finlàndia.
- 1 de maig: eleccions locals al Regne Unit.
- 12 de maig: eleccions generals a Filipines.
- 18 de maig: eleccions presidencials a Polònia.
- 24 de maig: eleccions federals a Austràlia.
- 25 de maig: eleccions generals a Surinam.
- maig: eleccions municipals a Uruguai.
- maig: eleccions locals a Croàcia.
- juny: eleccions municipals a Letònia.
- juliol: eleccions prefecturals a Tòkio.
- 17 d’agost: eleccions generals a Bolívia.
- agost: eleccions general a Gabon.
- 8 de setembre: eleccions legislatives a Noruega.
- 14 de setembre: eleccions a Rússia que afectaran alguns escons de la Duma, 17 governacions i 11 parlaments regionals, entre d’altres.
- 27 de setembre: eleccions generals a Seychelles.
- setembre: eleccions locals i regionals a Itàlia.
- 5 d’octubre: eleccions presidencials a Camerun.
- 20 d’octubre: eleccions federals canadenques, si no és que es convoquen abans.
- 26 d’octubre: eleccions legislatives a Argentina.
- octubre: eleccions legislatives txeques.
- octubre: eleccions presidencials a la República d’Irlanda.
- octubre: eleccions presidencials a Costa d’Ivori.
- octubre: eleccions generals a Tanzània.
- octubre: eleccions municipals a Estònia.
- octubre: eleccions locals a Geòrgia.
- 3 de novembre: eleccions generals a Yukon.
- 4 de novembre: eleccions als Estats Units, bàsicament de governadors i legislatures estatals.
- 18 de novembre: eleccions locals a Dinamarca.
- 23 de novembre: primera ronda de les eleccions generals xilenes. Si cal segona ronda, aquesta es faria el 21 de desembre.
- 23 de novembre: eleccions generals a Singapur, si no es que es convoquen abans en dissoldre el Parlament actual abans del 24 d’agost.
- 24 de novembre: eleccions generals a Terranova i Labrador.
- novembre: eleccions general a Sant Vicent i les Granadines.
- desembre: eleccions general a la República Centrafricana.
- eleccions legislatives a Burundi.
- eleccions legislatives a Comoros.
- eleccions legislatives a Egipte.
- eleccions generals a Malawi.
- eleccions generals a Níger.
- eleccions presidencials a Togo.
- eleccions generals a Belize.
- eleccions generals a Guyana.
- eleccions generals a Honduras.
- eleccions generals a Jamaica.
- eleccions generals a Trinidad i Tobago.
- eleccions legislatives i regionals a Veneçuela.
- eleccions a Índia, destacadament de les assemblees legislatives de Delhi i de Bihar.
- eleccions legislatives a Iraq.
- eleccions a la Cambra de Consellers del Japó.
- eleccions legislatives a Kirgizstan.
- eleccions legislatives a Tajikistan.
- eleccions legislatives a Albània.
- eleccions estatals a Burgenland.
- eleccions estatals a Viena.
- eleccions legislatives a Moldova.
- eleccions locals a Macedònia del Nord.
- eleccions locals a Portugal.
- eleccions legislatives a Micronèsia.
- eleccions legislatives a Nauru.
- eleccions locals a Nova Zelanda.
- eleccions generals Tonga.

La cimera del G20 d’enguany tindrà com a amfitriona Sud-Àfrica. Serà la primera nació africana en acollir aquesta cimera.

La COP 30 de Nacions Unides sobre el Clima tindrà com a amfitrió el Brasil.

Dilluns 20 de gener Donald Trump prendrà possessió com a 47è president dels Estats Units.

A partir del 23 de gener el matrimoni homosexual serà oficialment legal a Tailàndia.

El 31 de març hi ha prevista l’entrada en vigor del florí caribeny com a moneda de curs legal a Curaçao i Sint Maarten en substitució de l’actual florí de les Antilles Neerlandeses.

L’1 de gener, Romania i Bulgària entraren a l’Espai Schengen. L’1 de juliol hi ha prevista l’entrada de Bulgària a l’Eurozona.

Enguany hi haurà moviments de termes municipals. Per exemple, el primer de gener la municipalitat de Pertunmaa serà integrada a la municipalitat de Mäntyharju.

El 3 d’octubre, el príncep regent Guillem esdevindrà Gran Duc de Luxemburg, arran l’abdicació del seu pare, el gran duc Enric.

El 14 d’octubre Microsoft retirarà el suport al sistema operatiu Windows 10.

Entre les convocatòries esportives podem citar:
- el Campionat Mundial Masculí de Hanball tindrà lloc a Croàcia, Dinamarca i Noruega entre el 8 de gener i el 2 de febrer.
- els Jocs Mundials Universitaris d’Hivern s’inauguraran a Torí el 13 de gener.
- els Jocs Mundials d’Hivern de Special Olympics tindran lloc a Torí entre el 8 i el 17 de març.
- la Copa del Món de Clubs de la FIFA se celebrà als Estats Units entre el 15 de juny i el 13 de juliol.
- el Campionat Mundial d’Esports Aquàtics se celebrà a Singapur entre l’11 de juliol i el 3 d’agost.
- els Jocs Mundials Universitaris d’Estiu se celebraran a la Regió Metropolitana del Rin-Ruhr entre el 16 i el 27 de juliol.
- els Jocs Mundials del 2025 se celebraran a Chengdu entre el 7 i el 17 d’agost.
- el Campionat Mundial d’Atletisme se celebrarà a Tòkio entre el 13 i el 21 de setembre.
- els primers Esports Olympics se celebraran enguany a Aràbia Saudita.

Entre les commemoracions culturals i històriques tindrem:
- 1 de gener: Centenari del naixement de l’esquiadora Pepeta Planas i Capdevila.
- gener: 50è aniversari de la proposta del Col·legi d’Advocats de Barcelona de celebrar un Congrés de Cultura Catalana.
- 5 de febrer: 150è aniversari del naixement del pianista Ricard Viñes.
- 10 de febrer: 150è aniversari del naixement de la compositora Maria Lluïsa Ponsa.
- 12 de març: 150è aniversari del naixement de Juli Garreta.
- 9 d’abril: Centenari del naixement de l’actriu Josefina Güell i Saumell.
- 13 d’abril: inauguració de l’Expo 2025 a Osaka, que es tancarà el 13 d’octubre.
- 18 d’abril: Mil·lenari de la coronació de Boleslau I de Polònia.
- 29 d’abril: 50è aniversari de la mort de l’historiador Agustí Duran i Sanpere.
- 30 d’abril: Tricentenari de la signatura de la Pau de Viena entre l’emperador Carles VI i el rei Felip V d’Espanya.
- 2 de maig: Cinquantenari de la mort de Conxita Badia.
- 5 de maig: Centenari del naixement del compositor Josep Cercós i Fransí.
- 17 de maig: Final del Concurs de Cançons d’Eurovisió, que enguany es farà a Basilea.
- 23 de maig: Centenari del naixement de Josep Maria Llompart.
- 31 de maig: Centenari del naixement de Paco Candel.
- 14 de juliol: Centenari del naixement de la matemàtica Maria Assumpció Català i Poch.
- 6 d’agost: Centenari del naixement de Conchita Ramos.
- 5 de setembre: Centenari del naixement del filòsof marxista Manuel Sacristán.
- 20 de desembre: Centenari del naixement d’Oriol Bohigas.
- Centenari del naixement de l’actriu Mercè Bruquetas.
- 650è aniversari de l’Atles Català, obra cartogràfica atribuïda a Cresques Abraham (1325-1387).
- Mil·lenari de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat per part de l’abat Oliba de Ripoll.
- Llançament de Grand Theft Auto VI.

Com a any divisible per 25, el 2025 ha estat seleccionat sovint en el passat com a entorn futurista. Fa un quart de segle el nostre any apareixia en el títol del videojoc ‘Undercover AD2025 Kei’, dirigit per Takashi Yoneda, i llençat per Dreamcast el 27 de gener del 2000. La protagonista és una dona policia, la Kei del títol, que, amb el suport del seu col·lega i marit, ha de respondre a una alerta terrorista en un hotel. Un dels primers a caure és precisament el seu home, i Kei cerca la revenja a una missió encoberta contra el líder terrorista Lon Wei. En un 2025 real que es mou entre guerres, revolucions i terrorisme de bandits i de serenos, els problemes de Kei semblen poca cosa.

El gorgonopsi del Torrent de na Nadala DA21/17-01-01 i el possible origen dels teràpsids a la Pangea Equatorial

Paleontologia: Els teràpsids són el clade de sinàpsids eupelicosauris que esdevingué entre els vertebrats tetràpodes dels ecosistemes terrestres del Permià Mitjà i Superior. Dels teràpsids en l’actualitat no hi ha cap altre grup que els mamífers, sorgits a principi del Mesozoic, però que no assoliren un nou domini entre els vertebrats tetràpodes fins el Cenozoic. L’origen dels teràpsids cal trobar-lo en el Permià Inferior. Rafel Matamales-Andreu proposa com a autor primer i corresponsal d’un article publicat a Nature Communications que l’espècimen catalogat com a DA21/17-01-01, trobat al jaciment del Torrent de na Nadala 2, seria el més antic entre els teràpsids registrats. En la identificació l’inclouen en el grup dels gorgonopsis. En aquella època les terres que actualment configuren Mallorca se situaven en el tròpic. Amb l’ús de models de rellotge relaxat, Matamales-Andreu et al. ofereixen una periodització de l’origen i primera diversificació dels teràpsids. L’extinció massiva d’Olson, fa 273 milions d’anys, obrí una finestra que possibilità la radiació de tots els grans grups de teràpsids en qüestió de 10 milions d’anys. El gorgonopsi de Banyalbufar va viure en un bioma d’estius humits, i Matamales-Andreu et al. suggereixen que l’origen dels teràpsids hauria tingut lloc en la regió tropical i no pas en una regió temperada de Pangea.

Matamales-Andreu et al. consideren l’espècimen DA21/17-01-01, trobat a Banyalbufar, com un gorgonopsi.

L’origen dels teràpsids

Entre les espècies descrites de teràpsids la més antiga és Raranimus dashankouensis, descrits en dipòsits de l’Àsia central-oriental de l’estatge Roadià, de fa 270-268 milions d’anys. El grup germà dels teràpsids hauria aparegut abans del període Permià, durant l’època Pensilvaniana del Carbonífer, fa 320 milions d’anys. Això ens deixa un forat de 40 milions d’anys on perdem el rastre del llinatge dels teràpsids.

Cal pensar que durant aquests 40 milions d’anys, els teràpsids, i els sinàpsids en general, no eren pas tan abundants com ho serien a final del Permià. Pel que fa al Permià Inicial les formacions geològiques amb fòssils de tetràpodes més conegudes són els ‘jaciments rojos’ del sud-oest dels Estats Units i jaciments de la Conca Europea Central. En aquella època aquestes regions es trobaven a una latitud intertropical. En aquests jaciments encara és hora de trobar-hi un fòssil inequívoc de teràpsid.

Els jaciments que millor han preservat la fauna teràpsida del Permià Mitjà i Superior es troben en la zona occidental dels Urals i a l’Àfrica Austral. En aquella època, els Urals es trobaven en la regió temperada de l’hemisferi nord, mentre que el sud d’Àfrica era a la regió temperada de l’hemisferi sud.

Un gorgonopsi de la Pangea equatorial

Matamales-Andreu et al. pensen que DA21/17-01-01 és inequívocament un teràpsid. L’espècimen dataria o bé del Cisuralià superior (Permià Inicial) o del Guadalupià inferior (Permià mitjà). Seria el teràpsid inequívoc equatorial més antic conegut. Es tractaria, concretament, d’un gorgonopsi, és a dir d’un teràpsid derivat i no pas primitiu.

Matamales-Andreu et al. el situen, doncs, en el grup dels Synapsida (Osborn, 1903), i dins d’aquests en els Therapsida (Broom, 1905), i dins d’ells en els Gorgonopsia (Seeley, 1894), però no gosen anar-hi més enllà.

DA21/17-01-01 consisteix en un esquelet parcial i desarticulat. Entre els fragments hi ha una part del sostre del musell, part del basicrani, el pterigoide, un possible ectopterigoide, un possible hioide, el dentari esquerre, un ullal superior, quatre dents incisives, quatre vèrtebres presacrals, dues vèrtebres caudals proximals, vuit vèrtebres caudals distals, dues costelles dorsals, el fèmur esquerre, la tíbia esquerra, la fíbula esquerra, el calcani esquerre, l’astràgal esquerre, un tarsal, quatre metatarsals, tres primeres falanges, una segona falange, una falange penúltima i una falange unglal. Tots aquests ossos foren trobats prop de la base del llit NA2 (Torrent de na Nadala 2, Banyalbufar, Mallorca), excepte una de les vèrtebres presacrals, que fou extreta de la part superior del llit, a uns 4 cm per damunt, en un horitzó de conglomerat.

DA21/17-01-01 és l’esquelet d’un petit gorgonopsi. Matamales-Andreu et al. estimen que la longitud del seu crani era de 18 cm. La identificació la fan d’acord amb els fragments cranials, de la columna vertebral (inclosa part de la cua) i de l’extremitat posterior esquerra.

Per exemple, el pterigoide de la base craniana té una forma d’ala i altres trets compartits amb gèneres de gorgonopsis primitius com Eriphostoma i Gorgonops. El dentari esquerre indica que el recompte dental era i4/c1/pc5. Hi apareixen trets típics dels gorgonopsis com una símfisi mandibular fortament inclinada, un diastema entre l’ullal i les dents postcanines, una filera de dents postcanines relativament breu i amb un angle anterodorsal-postventral. Aquesta combinació de característiques distingeix els gorgonopsis d’altres sinàpsids permians. L’ullal de DA21/17-01-01 és serrat mesiodistalment, i amb una alta compressió labiolingual.

Les vèrtebres preservades són semblants a la d’altres gorgonopsis. El fèmur és feblement corbat, amb un cap notablement desviat, tret compartit amb gorgonopsis petits típics com ara Cyonosaurus.

Matamales-Andreu et al. remarquen el caràcter incompletament preservat de DA21/17-01-01. Més enllà de dir que és un gorgonopsi, assenyalen que no faria part dels gorgonopsi Rubidgeinae (Arctops, Clelandina o Rubigdea), ni tampoc dels gèneres Inostrancevia o Eriphostoma.

Atenent als ossos de l’extremitat inferior i a la fusió dels ossos basicranials, DA21/17-01-01 seria un individu madur.

La símfisi mandibular de DA21/17-01-01 indicaria que no es tracta d’un gorgonopsi molt primitiu com ara és Nochnitsa. Però altres trets cranials de DA21/17-01-01 serien compartits amb els primers gorgonopsis, i particularment amb els primers membres del ‘clade africà’.

Matamales-Andreu et al. no aventuren la descripció d’una espècie nova, perquè en DA21/17-01-01 no hi ha trets diagnòstics distintius.

La cronologia dels primers teràpsids

El llit NA2 que conté els ossos de DA21/17-01-01 es correspondria bé a l’estatge Artinskià o a l’estatge Kungurià de la sèrie cisuraliana del Permià Inferior. La transició entre els dos estatges hauria ocorregut fa uns 276 milions d’anys. L’adscripció de NA2 a aquests estatges es fonamenta en l’anàlisi magnetostratigràfica, en la palinologia de la Formació superior de Pedra de s’Ase i en la tipologia de les petjades fòssils de tetràpodes dels estrats més propers (on trobem l’icnogènere Dimetropus, però no Erpetopus o Brontopus).

Si hom assum per a DA21/17-01-01 una edat mínima superior al Wordià mitjà (269 milions d’anys d’antiguitat) seria un dels gorgonopsis més antics coneguts. Si acceptem una major antiguitat, i el situem en l’Artinskià (fa 290 milions d’anys), DA21/17-01-01 no seria tan sols el gorgonopsi més antic registrat sinó també el teràpsid més antic registrat.

Fins i tot si acceptem una antiguitat de 290 milions d’anys, DA21/17-01-01 ens deixa encara un gap de 30 milions d’anys anteriors en el curs del qual hi haurien aparegut ja els primers teràpsids. És matèria de debat si aquest buit s’explica perquè abans de la radiació del Permià mitjà els teràpsids serien un grup molt minoritari, poc divers i poc escampat.

Matamales-Andreu et al. apliquen models mecanístics d’evolució a restes conegudes de gorgonopsis, biarmosuquis, anomodontis, dinocèfals i esfenacodòntids. En aquesta anàlisi, els esfenacodonts o ‘pelicosaures’ fan de grup germà dels teràpsids. Matamales-Andreu et al. creuen que la separació dels teràpsids i els pelicosaures hauria tingut lloc fa 294 milions d’anys, en l’estatge Asselià (el primer estatge del Permià). Segons això no tindria sentit cercar l’origen dels teràpsids en l’època Pensilvaniana (la darrera època del Carbonífer), i el gap de 30 milions d’anys abans esmentat quedaria reduït a uns 15 milions. L’anàlisi de Matamales-Andreu et al. situa la radiació dels principals clades dels teràpsids (dinocefalians, anomodonts, biarmosuquians, gorgonopsians o terocefalians) en 278 milions d’anys abans del present. Fora d’aquesta radiació se situaria Raranimus, gènere del primer Guadalupià, que conservaria els trets dels primers teràpsids.

Matamales-Andreu et al. estimen en 10 milions d’anys (fa 278-268 milions d’anys, entre el Cisuralià tardà i el Guadalupià inicial) el període de radiació en el qual s’haurien separats els principals clades de teràpsids. Everett C. Olson (1910-1993) fou dels primers en identificar el caràcter sobtat del trànsit d’una fauna tetrapodal dominada pel pelicosaures en el Permià Inicial a una fauna dominada pels teràpsids en el Permià Mitjà. Aquest període d’augment de recanvi de tetràpodes es coneix actualment com l’extinció d’Olson, i es considera una extinció massiva que va anar molt més enllà de l’extinció de sinàpsids com els Ophiacodontidae o els Edaphosauridae, o d’altres tetràpodes primigenis com els Molgophidae o els Trimerorhachidae. Durant l’extinció d’Olson s’extingiren també moltes espècies d’Sphenacodontidae i d’Eryopidae. Potser foren els canvis en la flora arran de l’extinció d’Olson els que facilitaren l’aparició de llinatges d’herbívors robustos com els pareiasaures. Hom assum que aquest canvi en la fauna d’herbívors promogué canvis morfològics i funcionals en la mandíbula dels sinàpsids carnívors. Els més reeixits entre aquests sinàpsids carnívors foren teràpsids capacitats de ferir i immobilitzar una presa relativament gran. Els pelicosaures, que prenien i sostenien herbívors relativament més petits, quedaren desplaçats.

També podem pensar que l’extinció d’Olson, en eliminar competidors, deixà espai als teràpsids per radiar en nous morfotips durant el Permià mitjà.

Segons Matamales-Andreu et al. en el Kungurià (273-283 milions d’anys) hom podria trobar els membres més antics dels clades posteriors de teràpsids. En canvi, en l’Artinskià (285-295) ja seria més difícil trobar res més que els teràpsids troncals més primitius, i per tant més difícils de distingir dels pelicosaures. Tant en un cas com en l’altre, la recerca hauria d’encarar-se cap a les regions tropicals del domini continental adjacent al nord-oest de la Mar de Tetis. Aquestes regions se situen actualment al nord d’Àfrica i al sud d’Europa.

Fins ara, els sinàpsids del Permià segueixen un patró biogeogràfic en el que els pelicosaures ocupen latituds tropicals durant el Permià Inferior, i els teràpsids ocupen latituds extratropicals (boreals i australs) durant el Permià Mitjà-Superior. DA21/17-01-01 seria un contraexemple de teràpsid tropical, ja que en aquella època les terres de l’actual Mallorca se situaven a la Pangea equatorial, i tenien un clima d’estius humits. DA21/17-01-01 ocuparia en aquest ecosistema la posició de depredador apical, caçant captorínids moradisaurins i petits pelicosaures.

Matamales-Andreu et al. hipotetitzen que els teràpsids s’haurien originat i començat a diversificar-se en els tròpics. Seria en els tròpics on els teràpsids adquiriren una locomoció, respiració i manipulació més eficients, i una taxa de creixement més elevada, respecte dels sinàpsids anteriors. Aquests trets els permeteren caçar les preses més grans pròpies del Permià Mitjà, i també acabar per colonitzar latituds extratropicals.

Henry Sutherland Sharpe imaginava així en el 2023 el gorgonopsi descrit per Rafel Matamales-Andreu, Cristian F. Kammerer, Kenneth D. Angielczyk, Tiago R. Simões, Eudald Mujal, Àngel Galobart i Josep Fortuny.

Els autors d’aquesta recerca agraeixen l’assistència en el treball de camp de Sebastià Matamalas i Chabier De Jaime. Agraeixen també a Marina Rull i Xènia Aymerich la preparació de l’espècimen realitzada a l’Institut Català de Paleontologia (ICP) de Cerdanyola del Vallès; a Enric Vicens per facilitar l’equipament fotogràfic de la Unitat de Paleontologia de la Universitat Autònoma de Barcelona; a la Comissió de Patrimoni Històric del Consell Insular de Mallorca pels permisos d’excavació. Matamales-Andreu ha comptat amb una beca predoctoral del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. La recerca s’ha finançat també amb fons de la Generalitat de Catalunya i de NextGeneration. S’emmarca en el projecte ‘Mallorca abans dels dinosaures: estudi dels ecosistemes continentals del Permià i Triàsic amb especial èmfasi en les restes de vertebrats’, amb seu a l’ICP i finançat pel Departament de Cultura del Consell Insular de Mallorca.

Matamales-Andreu treballa al Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller.

Lligams:

- Early-middle Permian Mediterranean gorgonopsian suggests an equatorial origin of therapsids. Rafel Matamales-Andreu, Christian F. Kammerer, Kenneth D. Angielczyk, Tiago R. Simões, Eudald Mujal, Àngel Galobart, Josep Fortuny. Nature Communications 15: 10346 (2024).