En la conclusió del comunicat de suport a les Consultes sobre la independència, la Coordinadora Obrera Sindical esmentava, com a segona línia de treball per a l’esquerra independentista (després de l’extensió de les consultes a totes les comarques on fos possible), la necessitat de connectar-les amb la indignació popular envers els casos de corrupció i les diverses mobilitzacions populars que l’han vehiculada. Mobilitzacions com les manifestacions recents a València o a Barcelona, o com les realitzades a Santa Coloma de Gramenet, han estat un exemple de resposta popular a la corruptocràcia.
Però, què és aquesta corruptocràcia, exactament? Els diaris en van plens. El cas Gürtel a València, els casos de corrupció urbanística de Mallorca, el cas Pretòria de Santa Coloma, el cas Millet de Barcelona, escàndols municipals al Rosselló, etc., són una mina inesgotable que els periodistes no saben si col·locar a la secció de Política o a la de Successos. Però és fàcil notar també un cert escepticisme al voltant de tot plegat. Per què uns casos salten més a la premsa que uns altres, quin paper juguen les decisions policials i judicials, són qüestions que duen més d’un a dir allò de “no hi ha un pam de net”. Hi ha la sensació que allò que és delicte no és gaire diferent d’allò que no passa d’ésser una irregularitat administrativa, o fins i tot d’allò que és una tècnica legítima. En aquest sentit, alguns són víctimes de la seva pròpia medicina. La gent de la fundació Catalunya Oberta, per exemple, ha quedat més esquitxada del que potser hauria calgut, precisament perquè, en el seu coqueteig amb l’anarco-capitalisme o amb el minarquisme, presenten en la seva producció ideològica tot sovint les equacions impostos = robatori, diner públic = corrupció.
Aquestes dues equacions, és clar, sempre tenen un punt de validesa. L’estat és el comitè executiu de la classe dirigent, i els governs de dretes i d’esquerres, estatals i autonòmics, ho han demostrat de valent en els darrers anys. Alhora, aquest comitè executiu té una tendència natural a l’acreixement de funcions, ja que, a més funcions, més justificació de despesa, i a més justificació de despesa més poder. És simptomàtica l’expressió de classe política, expressió estúpida d’altra banda, i que cal compaginar amb la noció de les portes giratòries, que comuniquen el compartiment de la burocràcia administrativa amb el de la burocràcia corporativa.
Sigui com sigui, la qüestió de la corruptocràcia acaba lligada amb la dels dèficits de la democràcia. Josep Maria Terricabres es referia el passat 29 de novembre, en l’acte d’obertura de la campanya del 13-D, a la democràcia substitutiva. Per Terricabres, el problema de la crisi de la democràcia seria bàsicament aquest: allò que havia d’ésser una democràcia representativa tornava democràcia substitutiva, tan bon punt la classe política substituïa la voluntat popular. Cal no oblidar, però, que la base mateixa de la democràcia representativa és l’absència de mandat imperatiu damunt els representants. El mandat imperatiu suposa que el representant es troba lligat pels acords presos en l’assemblea electora o en el seu programa electoral, i que, en conseqüència, es troba limitat en la seva capacitat de negociació o de vot, i pot ésser recusat pels seus electors en tot moment o, si més no, si falta als seus compromisos.
El mandat imperatiu és interdit pels textos constitucionals i estatutaris vigents en el nostre país. Els diputats, senadors, regidors, etc., tenen, però, un altre mandat, no imperatiu, però sí condicionat, a les maquinàries polítiques que són les que elaboren, en darrer terme, les llistes.
Cal anar amb el lliri a la mà, pensant que amb una reforma limitada de les llei electoral, hom millorarà gaire la representativitat en detriment de la substitutivitat. Desenganyem-nos. L’electorat, tal com són les coses ara, té tant poder de decisió com l’infant que treia les boles durant la insaculació. És més, les votacions són el mètode modern d’insaculació.
De totes formes, les Consultes tenen també una virtut evident en tots aquests debats. Tant és així que les crides a participar-hi o a votar SÍ, hi ha insistit sovint. “Sense autodeterminació, no hi ha democràcia”, “tenim dret de decidir”, etc. Les consultes, els referèndums, es presenten com un acte de “democràcia directa”. Els qui voten SÍ el diumenge, votaran SÍ, i prou, o SÍ i altres coses, però SÍ, al capdavall. Ben diferent de les eleccions habituals, on els que voten llistes que han estat independentistes durant la campanya es troben amb el disgust de veure que els seus vots han anat a petar als dependentistes (és la gràcia de l’absència del mandat imperatiu). Comptat i debatut, els consultats pel 13-D podran no anar-hi a votar (sense sentir propaganda electoral que els insulti, amb diners públics), esmenar-hi la qüestió (amb la seguretat que això els farà caure en el sac, sempre combatiu, dels vots nuls), votar en blanc, o votar expressament NO o SÍ a la independència.
I com deia un acudit, les consultes no són vinculants... sempre que no registrin una baixa participació o una victòria dels NO, que llavors els que les han escarnides en les passaran vinculadament per la cara fins el dia de la independència.
dijous, 10 de desembre del 2009
dimecres, 9 de desembre del 2009
Barcelona (també) Decideix!: l’extensió del moviment de les Consultes
El 13 de setembre, les Consultes sobre la Independència van arrencar a Arenys de Munt, amb una població de 8.000 persones. El 12 de desembre caldrà afegir-hi els gairebé 30 veïns de Sant Jaume de Frontanyà. I, l’endemà, més de 160 municipis, amb una població agregada de més 830.000 persones. En la llista d’ahir, calia sumar-hi desenes i desenes de municipis, amb una població agregada de prop de 820.000 persones. En global, doncs, el territori de les Consultes cobria una població superior als 1.650.000. Però aquesta xifra cal posar-la al dia. Perquè s’ha presentat avui Barcelona Decideix!. Barcelona té una població de 1.675.000 habitants. Això vol dir que el territori de les Consultes, a 25 d’abril, podria cobrir una població de 3.330.000 persones.
En el comunicat davant del 13 de desembre, la Coordinadora Obrera Sindical concloïa, primer, amb una crida a “continuar el 14D amb l’extensió de les consultes populars a totes les comarques dels Països Catalans on sigui possible”. A hores d’ara, amb Barcelona Decideix, la població consultada de 3.330.000 persones suposa un 24% de la població dels Països Catalans. La possibilitat tècnica hi és, però també són evidents les dificultats per fer pujar aquesta xifra. Una cosa és convocar 700.000 persones a votar el 13-D i una altra és saber quantes hi aniran. I, encara més, quantes no hi votaran per no saber on fer-ho o saber sí ho podien fer o no. La difusió, amb els mitjans en contra, és complexa. I també juga en contra el fet que, fora de Montserrat Nebrera i alguns exemples escadussers, els dependentistes no fan campanya pel NO. Tot i amb tot, la virtut de les consultes és el fet que són una demostració pràctica que el dret d’autodeterminació no es demana (ni a les institucions autonòmiques, ni a les estatals, ni a les comunitàries) sinó que s’exerceix. Als barcelonins els queden quatre mesos i dues setmanes per convertir el diumenge posterior a la Diada de Sant Jordi (que enguany s’escau en divendres) en una jornada històrica.
En el comunicat davant del 13 de desembre, la Coordinadora Obrera Sindical concloïa, primer, amb una crida a “continuar el 14D amb l’extensió de les consultes populars a totes les comarques dels Països Catalans on sigui possible”. A hores d’ara, amb Barcelona Decideix, la població consultada de 3.330.000 persones suposa un 24% de la població dels Països Catalans. La possibilitat tècnica hi és, però també són evidents les dificultats per fer pujar aquesta xifra. Una cosa és convocar 700.000 persones a votar el 13-D i una altra és saber quantes hi aniran. I, encara més, quantes no hi votaran per no saber on fer-ho o saber sí ho podien fer o no. La difusió, amb els mitjans en contra, és complexa. I també juga en contra el fet que, fora de Montserrat Nebrera i alguns exemples escadussers, els dependentistes no fan campanya pel NO. Tot i amb tot, la virtut de les consultes és el fet que són una demostració pràctica que el dret d’autodeterminació no es demana (ni a les institucions autonòmiques, ni a les estatals, ni a les comunitàries) sinó que s’exerceix. Als barcelonins els queden quatre mesos i dues setmanes per convertir el diumenge posterior a la Diada de Sant Jordi (que enguany s’escau en divendres) en una jornada històrica.
dimarts, 8 de desembre del 2009
De Kyoto a Copenhague, o que Gaia hi faci més que nosaltres
Aquests dies, malgrat el sarau de Copenhague, hem de reconèixer que el “canvi climàtic” no passa de ser un motiu de conversa casual en l’ascensor, especialment davant d’un novembre bonançot com el que hem viscut, i que fins i tot en aquest context ha de compartir espai amb la “crisi”. I és que l’escalfament mundial degut a la sobreemissió antropogènica de gasos d’efecte hivernacle (particularment, diòxid de carboni, CO2) encara no ens ha mostrat els ullals. La tendència a l’augment de CO2 és indubtable, i la tendència secular (en les darreres dècades) de pujada de les temperatures mitjanes és claríssima. Quins efectes tindrà això en coses més tangibles, com la freqüència d’aiguats, la durada mitjana dels períodes d’eixutesa, etc., és matèria d’intens debat. El que sí sembla clar és que, com més augmentin les concentracions atmosfèriques de CO2 més s’allunyarà el clima futur al clima present.
Però entre la indiferència de la població general i la dedicació professional dels climatòlegs, hi ha autèntiques batalles campals al voltant del canvi climàtic. Particularment, als Estats Units, però no pas exclusivament, el canvi climàtic ha entrat en el llistat de les “guerres culturals” (culture wars) entre “conservadors” i “liberals”. Hi ha, naturalment, “conservadors” que, sense qüestionar les dades científiques, sí qüestionen les mesures de “governança” que propugnen els “liberals”. I hi ha “liberals” que afegeixen més pa que formatge a allò que sabem amb certa confiança. Però, en línies generals, en el camp “conservador” domina el “negacionisme” del canvi climàtic. Els que queden entre mig de les de “guerres culturals” supliquen que hom respecti la condició de “santuari” per al “consens científic”. Però és una súplica del tot inútil. Tot és “comercialitzable”, i els “conservadors”, com qui va a acaçar bolets, saben perfectament que tot és qüestió de triar els estudis que convenen. I si algunes “dretes” qüestionen el “consens científic” quant al “canvi climàtic”, no poden dir millor algunes “esquerres” quan el qüestionen en altres àmbits com els “transgènics” o com els “vaccins”. En l’oceà de dades, de recerques originals, de revisions qualitatives i de revisions quantitatives d’estudis previs, la idea d’un individu que ho sap tot a dos tocs de google és d’un atractiu indefugible.
La Cimera de Copenhague és, ja en el seu mateix programa, un manifest d’impotència. El nostre sistema econòmic sap com crear inconscientment problemes, però no els sap resoldre conscientment. Quan algú s’hi posa, o es tracta d’un brindis al sol, o és un intent més seriós que aviat toparà amb el les crides al realisme o al deixar fer-deixar passar. El canvi climàtic no és, possiblement, el més urgent dels problemes “ecològics” dels nostres dies. Sí és, des del punt de mira del capitalisme, un dels de més fàcil solució, ens diuen. Encara hi ha qui fa càbales i anuncia que es resoldrà per si sol quan, d’aquí a unes dècades, la dependència envers els combustibles fòssils (origen del canvi climàtic) sigui superada, mitjançant una transició energètica cap a altres energies (particularment, però no exclusivament, la nuclear, en les seves diferents versions). Aquestes càbales, però, depenen del cost-benefici que impliqui la transició energètica, i per tant s’entrelliguen amb la qüestió del pic del petroli. El pic del petroli (és a dir, la “fi del petroli barat” per exhauriment de les reserves més accessibles) és una altra de les qüestions que apareixen sovint en les “guerres culturals” entre conservadors i liberals. Els conservadors són convençuts que no hi ha cap “pic” a la vista, i els liberals que ja hi som, gairebé. També hi ha excepcions a aquesta norma, i podem trobar conservadors que no “creuen” en el canvi climàtic però sí creuen en el pic del petroli. En tot cas, si és qüestió d’esperar al pic del petroli, la transició energètica es farà amb les condicions pitjor possibles, segurament de manera molt tarda, i en un moment on els efectes de l’escalfament siguin de més consideració. Aquest escenari, que en les projeccions climato-sòcio-econòmiques s’anomena “escenari pitjor”, és el més plausible si tot continua com fins ara.
Sempre se’ns pot dir que hi ha raons per a l’optimisme. El forat de la capa d’ozó provocat per clorofluorocarbons (CFC) sembla haver-se “tractat” favorablement amb un recepta de “governança mundial”. Però els CFC sí tenien un substitut viable, i tampoc no constituïen un element central en el sistema econòmic mundial.
Hi ha uns altres que assenyalen a una altra banda per justificar el seu optimisme. Són els mateixos que confien en l'autoregulació del sistema. I, és cert, que el sistema, com a sistema, s'autoregula... fins que peta. Gaia farà més que nosaltres. Però, com diu Lovelock, també ho pot fer sense nosaltres.
Però entre la indiferència de la població general i la dedicació professional dels climatòlegs, hi ha autèntiques batalles campals al voltant del canvi climàtic. Particularment, als Estats Units, però no pas exclusivament, el canvi climàtic ha entrat en el llistat de les “guerres culturals” (culture wars) entre “conservadors” i “liberals”. Hi ha, naturalment, “conservadors” que, sense qüestionar les dades científiques, sí qüestionen les mesures de “governança” que propugnen els “liberals”. I hi ha “liberals” que afegeixen més pa que formatge a allò que sabem amb certa confiança. Però, en línies generals, en el camp “conservador” domina el “negacionisme” del canvi climàtic. Els que queden entre mig de les de “guerres culturals” supliquen que hom respecti la condició de “santuari” per al “consens científic”. Però és una súplica del tot inútil. Tot és “comercialitzable”, i els “conservadors”, com qui va a acaçar bolets, saben perfectament que tot és qüestió de triar els estudis que convenen. I si algunes “dretes” qüestionen el “consens científic” quant al “canvi climàtic”, no poden dir millor algunes “esquerres” quan el qüestionen en altres àmbits com els “transgènics” o com els “vaccins”. En l’oceà de dades, de recerques originals, de revisions qualitatives i de revisions quantitatives d’estudis previs, la idea d’un individu que ho sap tot a dos tocs de google és d’un atractiu indefugible.
La Cimera de Copenhague és, ja en el seu mateix programa, un manifest d’impotència. El nostre sistema econòmic sap com crear inconscientment problemes, però no els sap resoldre conscientment. Quan algú s’hi posa, o es tracta d’un brindis al sol, o és un intent més seriós que aviat toparà amb el les crides al realisme o al deixar fer-deixar passar. El canvi climàtic no és, possiblement, el més urgent dels problemes “ecològics” dels nostres dies. Sí és, des del punt de mira del capitalisme, un dels de més fàcil solució, ens diuen. Encara hi ha qui fa càbales i anuncia que es resoldrà per si sol quan, d’aquí a unes dècades, la dependència envers els combustibles fòssils (origen del canvi climàtic) sigui superada, mitjançant una transició energètica cap a altres energies (particularment, però no exclusivament, la nuclear, en les seves diferents versions). Aquestes càbales, però, depenen del cost-benefici que impliqui la transició energètica, i per tant s’entrelliguen amb la qüestió del pic del petroli. El pic del petroli (és a dir, la “fi del petroli barat” per exhauriment de les reserves més accessibles) és una altra de les qüestions que apareixen sovint en les “guerres culturals” entre conservadors i liberals. Els conservadors són convençuts que no hi ha cap “pic” a la vista, i els liberals que ja hi som, gairebé. També hi ha excepcions a aquesta norma, i podem trobar conservadors que no “creuen” en el canvi climàtic però sí creuen en el pic del petroli. En tot cas, si és qüestió d’esperar al pic del petroli, la transició energètica es farà amb les condicions pitjor possibles, segurament de manera molt tarda, i en un moment on els efectes de l’escalfament siguin de més consideració. Aquest escenari, que en les projeccions climato-sòcio-econòmiques s’anomena “escenari pitjor”, és el més plausible si tot continua com fins ara.
Sempre se’ns pot dir que hi ha raons per a l’optimisme. El forat de la capa d’ozó provocat per clorofluorocarbons (CFC) sembla haver-se “tractat” favorablement amb un recepta de “governança mundial”. Però els CFC sí tenien un substitut viable, i tampoc no constituïen un element central en el sistema econòmic mundial.
Hi ha uns altres que assenyalen a una altra banda per justificar el seu optimisme. Són els mateixos que confien en l'autoregulació del sistema. I, és cert, que el sistema, com a sistema, s'autoregula... fins que peta. Gaia farà més que nosaltres. Però, com diu Lovelock, també ho pot fer sense nosaltres.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Fronleichnam sí, Mariä Empfängnis no: la tria de festes en el calendari d’un país protestant
Hessen és una terra alemanya (Land) de tradició protestant. Segons el cens, un 40,8% de la població és adscrita a una de les esglésies evangèliques majoritàries, un 25,4% és catòlica (Església de Sant Bonifaci, de Gießen, a la foto), i un 33,0% no pertany a cap de les dues corrents cristianes. Amb aquesta correlació de forces fou una sorpresa assabentar-se que el dijous 11 de juny del 2009 era festiu en tant que s’esqueia el Corpus Christi (Fronleichnam). I el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció de Maria (Mariä Empfängnis)? No, no és festiu. Curiós contrast amb el que s’esdevé a Barcelona, on la Puríssima sí és festa, però on els “tres dijous que llueixen més que el Sol” (Dijous Sant, Dijous d’Ascensió i Corpus Christi) són dies laborables. Fet i fet, els dos primers dijous de la llista, en tant que comuns a les diferents tradicions cristianes, eren festius de forma generalitzada fins fa no gaires anys. Enguany, a Hessen, el Dijous d’Ascensió (escaigut el 21 de maig) sí era festa, però no el Dijous Sant (9 d’abril). La raó per la qual ha caigut el Dijous Sant de la llista de festius és per evitar un cap de setmana de cinc dies, car el Dilluns de Pasqua (enguany, el 13 d’abril) és festiu. Val a dir que en les regions catòliques de Baviera, per posar un exemple, Fronleichnam és festiu, però no ho és Mariä Empfängnis.
La raó per la tria és sempre arbitrària. Martí Luter blasmava la festivitat de Corpus Christi, que trobava repugnant, i que, a partir de 1600, caigué en complet desús en els països protestants. Fet i fet, a Hessen, fora de la litúrgia catòlica, no sobreviu cap de les celebracions associades al Corpus. Com que la setmana anterior al Corpus, s’escau el Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag), comú a les tradicions catòlica i protestant, les festes prèvies al Solstici d’Estiu es concentren el Dijous de l’Ascensió i en el Dilluns de Pentecosta. Però si Luter trobava repugnant Corpus Christi, instaurada pel Papa Urbà IV el 1264, no tenia gaire més bona opinió de la Festa de la Immaculada Concepció, instaurada pel Papa Sixte IV el 1476.
Les dues festes havien nascut d’allò que ara anomenaríem “moviments cristians de base”. En un principi, la jerarquia eclesiàstica sentí una certa recança d’adoptar-les, ja que qualsevol canvi litúrgic podia esberlar la unitat religiosa. La festa de Corpus Christi fou un motor, ja en els segles XIV i XV, dels moviments de pre-reforma que defensaven la doble comunió (de pa i vi). Encara més divisiva resultà la qüestió de la Immaculada Concepció de Maria, l’única doctrina que preservava la Mare de Déu del “pecat original”. A diferència del que pugui fer creure l’Església Catòlica actual, el conjunt dogmàtic no era tancat ni de bon tros a mitjans del segle XV. Des de corporacions urbanes, universitats, gremis, i d’altres instàncies seculars, hi hagué una forta pressió per declarar la festa de la Immaculada. El 1476, el Papa concedí la festa i l’assignà al 8 de desembre, però deixà “llibertat de creença” a cadascú sobre el significat darrer de la Concepció de Maria. La tria de la data seguia una “lògica” aplastant: si el 8 de setembre era la Festa de la Nativitat de Maria (transformada, en la tradició popular, en la Festa de les Verges Trobades, començant, per exemple, per la Meritxell d’Andorra), només calia retrocedir nou mesos per trobar la Festa de la Concepció de Maria. Similarment, si el 25 de desembre és la Nativitat de Jesús, el 25 de març s’escau l’Anunciació. En tot cas, l’Església de Roma, sense gaire base escripturística, no anà més enllà, i tampoc no va fer el pas en el Concili de Trento. El mateix s’esdevenia amb la doctrina de l’Assumpció de Maria, celebrada des d’abans del segle XIV en el 15 d’agost. L’Església de Roma no va proclamar el Dogma de la Immaculada Concepció fins el 1854 (en temps de Pius IX), i el Dogma de l’Assumpció fins el 1950 (en temps de Pius XII). El cas del Dogma de la Immaculada Concepció era, pràcticament, el primer ús d’aquesta figura des del Concili de Trento. El mateix papa proclamaria, el 1871, un Dogma encara més agosarat: el de la Infal•libilitat Papal. Aquest Dogma es confon amb els altres dos, i és una de les raons per les quals ni el 15 d’agost ni el 8 de desembre formen part habitual dels calendaris festius d’Alemanya, a diferència del Fronleichnam, aparentment més innocu. En el món germànic, el Dogma de la Infal•libilitat Papal arribà en plena Kulturkampf bismarckiana, quan el govern prussià aspirava a unificar catòlics i protestants, de la mateixa manera que abans havia unificat luterans i calvinistes. El cisma dels vells-catòlics (oposats a les innovacions dogmàtiques de Pius IX) va prendre força en terres alemanyes, per bé que després es desinflés.
En tot cas, els calendaris festius mostren l’equilibri entre diferents sistemes simbòlics. A Hessen, la llista de festivitat d’enguany quedava així:
- el dijous 1 de gener, Cap d’Any (Neujahrstag, literalment Diada d’Any Nou). Per bé que ja en l’any 153 a.C. s’instituïren a Roma les Calendes de Gener com la data d’inici de l’any polític, al llarg dels segles l’inici de l’any ha estat comptat arran de l’Anunciació del 25 de març (equinocci de primavera) o del Nadal del 25 de desembre (solstici d’hivern). Quan s’instituí definitivament l’1 de gener, les esglésies cristianes cuitaren a convertir-lo també en festivitat religiosa.
- el divendres 10 d’abril, Divendres Sant (Karfreitag, literalment Divendres de Passió).
- el dilluns 13 d’abril, Dilluns de Pasqua (Ostermontag).
- el divendres 1 de maig, Dia del Treball (Tag der Arbeit). Aquesta diada remunta a la festivitat tradicional (Walpurgisnacht) que es feia a mig camí entre l’equinocci de primavera i el solstici d’estiu (com la Candelera, del 2 de febrer, ho és entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera, o la Diada de Tots Sants, de l’1 de novembre, ho és entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern), i fou cooptada pel moviment obrer des de finals del segle XIX. Dècades més tard, l’estat social l’adoptà com a festiu i la mateixa església catòlica la declarà diada de Sant Josep Obrer (1955), però com arreu d’Europa, és la principal diada reivindicativa del moviment obrer i sindical.
- el dijous 21 de maig, l’Ascensió (Christi Himmelfahrt, literalment el Viatge al Cel de Crist).
- el dilluns 1 de juny, Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag).
- el dijous 11 de juny, Corpus Christi (Fronleichnam, literalment el Cos del Senyor, per bé que en l’actualitat leichnam vol dir cadàver).
- el dissabte 3 d’octubre, Dia de la Unitat Alemanya (Tag der Deutschen Einheit). És l’única festivitat civil. Commemora l’entrada a la Federació Alemanya, el 3 d’octubre del 1990, dels estats orientals. Hom havia proposat com a festa nacional el 9 de novembre, en commemoració de la “caiguda del mur de Berlín”. Però, és clar, aquesta mateixa data del 9 de novembre queda marcada per la del 1938, la Nit dels Vidres (Kristallnacht), el pogrom organitzat pel partit nazi contra la població jueva d’Alemanya. I per això s’optà per la més burocràtica data del 3 d’octubre.
- el divendres 25 de desembre, Nadal (Weihnachten, literalment Nit Sagrada).
- el dissabte 26 de desembre, Segona Festa de Nadal (2. Weihnaschtsfeiertag). Fet i fet, això respon al caràcter doble de les festivitats més importants de l’any. És la mateixa raó per la qual hom celebra el Dilluns de Pasqua i el Dilluns de Pentecosta, malgrat que la Pasqua i la Pentecosta pròpiament dites siguin festivitats de diumenge. En el cas del Nadal hom va fixar la data de Sant Esteve, el protomàrtir, en el 26 de desembre. Però la denominació alemanya conserva el sentit d’aquesta segona festa.
La raó per la tria és sempre arbitrària. Martí Luter blasmava la festivitat de Corpus Christi, que trobava repugnant, i que, a partir de 1600, caigué en complet desús en els països protestants. Fet i fet, a Hessen, fora de la litúrgia catòlica, no sobreviu cap de les celebracions associades al Corpus. Com que la setmana anterior al Corpus, s’escau el Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag), comú a les tradicions catòlica i protestant, les festes prèvies al Solstici d’Estiu es concentren el Dijous de l’Ascensió i en el Dilluns de Pentecosta. Però si Luter trobava repugnant Corpus Christi, instaurada pel Papa Urbà IV el 1264, no tenia gaire més bona opinió de la Festa de la Immaculada Concepció, instaurada pel Papa Sixte IV el 1476.
Les dues festes havien nascut d’allò que ara anomenaríem “moviments cristians de base”. En un principi, la jerarquia eclesiàstica sentí una certa recança d’adoptar-les, ja que qualsevol canvi litúrgic podia esberlar la unitat religiosa. La festa de Corpus Christi fou un motor, ja en els segles XIV i XV, dels moviments de pre-reforma que defensaven la doble comunió (de pa i vi). Encara més divisiva resultà la qüestió de la Immaculada Concepció de Maria, l’única doctrina que preservava la Mare de Déu del “pecat original”. A diferència del que pugui fer creure l’Església Catòlica actual, el conjunt dogmàtic no era tancat ni de bon tros a mitjans del segle XV. Des de corporacions urbanes, universitats, gremis, i d’altres instàncies seculars, hi hagué una forta pressió per declarar la festa de la Immaculada. El 1476, el Papa concedí la festa i l’assignà al 8 de desembre, però deixà “llibertat de creença” a cadascú sobre el significat darrer de la Concepció de Maria. La tria de la data seguia una “lògica” aplastant: si el 8 de setembre era la Festa de la Nativitat de Maria (transformada, en la tradició popular, en la Festa de les Verges Trobades, començant, per exemple, per la Meritxell d’Andorra), només calia retrocedir nou mesos per trobar la Festa de la Concepció de Maria. Similarment, si el 25 de desembre és la Nativitat de Jesús, el 25 de març s’escau l’Anunciació. En tot cas, l’Església de Roma, sense gaire base escripturística, no anà més enllà, i tampoc no va fer el pas en el Concili de Trento. El mateix s’esdevenia amb la doctrina de l’Assumpció de Maria, celebrada des d’abans del segle XIV en el 15 d’agost. L’Església de Roma no va proclamar el Dogma de la Immaculada Concepció fins el 1854 (en temps de Pius IX), i el Dogma de l’Assumpció fins el 1950 (en temps de Pius XII). El cas del Dogma de la Immaculada Concepció era, pràcticament, el primer ús d’aquesta figura des del Concili de Trento. El mateix papa proclamaria, el 1871, un Dogma encara més agosarat: el de la Infal•libilitat Papal. Aquest Dogma es confon amb els altres dos, i és una de les raons per les quals ni el 15 d’agost ni el 8 de desembre formen part habitual dels calendaris festius d’Alemanya, a diferència del Fronleichnam, aparentment més innocu. En el món germànic, el Dogma de la Infal•libilitat Papal arribà en plena Kulturkampf bismarckiana, quan el govern prussià aspirava a unificar catòlics i protestants, de la mateixa manera que abans havia unificat luterans i calvinistes. El cisma dels vells-catòlics (oposats a les innovacions dogmàtiques de Pius IX) va prendre força en terres alemanyes, per bé que després es desinflés.
En tot cas, els calendaris festius mostren l’equilibri entre diferents sistemes simbòlics. A Hessen, la llista de festivitat d’enguany quedava així:
- el dijous 1 de gener, Cap d’Any (Neujahrstag, literalment Diada d’Any Nou). Per bé que ja en l’any 153 a.C. s’instituïren a Roma les Calendes de Gener com la data d’inici de l’any polític, al llarg dels segles l’inici de l’any ha estat comptat arran de l’Anunciació del 25 de març (equinocci de primavera) o del Nadal del 25 de desembre (solstici d’hivern). Quan s’instituí definitivament l’1 de gener, les esglésies cristianes cuitaren a convertir-lo també en festivitat religiosa.
- el divendres 10 d’abril, Divendres Sant (Karfreitag, literalment Divendres de Passió).
- el dilluns 13 d’abril, Dilluns de Pasqua (Ostermontag).
- el divendres 1 de maig, Dia del Treball (Tag der Arbeit). Aquesta diada remunta a la festivitat tradicional (Walpurgisnacht) que es feia a mig camí entre l’equinocci de primavera i el solstici d’estiu (com la Candelera, del 2 de febrer, ho és entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera, o la Diada de Tots Sants, de l’1 de novembre, ho és entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern), i fou cooptada pel moviment obrer des de finals del segle XIX. Dècades més tard, l’estat social l’adoptà com a festiu i la mateixa església catòlica la declarà diada de Sant Josep Obrer (1955), però com arreu d’Europa, és la principal diada reivindicativa del moviment obrer i sindical.
- el dijous 21 de maig, l’Ascensió (Christi Himmelfahrt, literalment el Viatge al Cel de Crist).
- el dilluns 1 de juny, Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag).
- el dijous 11 de juny, Corpus Christi (Fronleichnam, literalment el Cos del Senyor, per bé que en l’actualitat leichnam vol dir cadàver).
- el dissabte 3 d’octubre, Dia de la Unitat Alemanya (Tag der Deutschen Einheit). És l’única festivitat civil. Commemora l’entrada a la Federació Alemanya, el 3 d’octubre del 1990, dels estats orientals. Hom havia proposat com a festa nacional el 9 de novembre, en commemoració de la “caiguda del mur de Berlín”. Però, és clar, aquesta mateixa data del 9 de novembre queda marcada per la del 1938, la Nit dels Vidres (Kristallnacht), el pogrom organitzat pel partit nazi contra la població jueva d’Alemanya. I per això s’optà per la més burocràtica data del 3 d’octubre.
- el divendres 25 de desembre, Nadal (Weihnachten, literalment Nit Sagrada).
- el dissabte 26 de desembre, Segona Festa de Nadal (2. Weihnaschtsfeiertag). Fet i fet, això respon al caràcter doble de les festivitats més importants de l’any. És la mateixa raó per la qual hom celebra el Dilluns de Pasqua i el Dilluns de Pentecosta, malgrat que la Pasqua i la Pentecosta pròpiament dites siguin festivitats de diumenge. En el cas del Nadal hom va fixar la data de Sant Esteve, el protomàrtir, en el 26 de desembre. Però la denominació alemanya conserva el sentit d’aquesta segona festa.
diumenge, 6 de desembre del 2009
El pare de la constitució espanyola
Abans: Mantingueu la unitat de les terres d’Espanya exaltant la rica multiplicitat de les regions com a font de fortalesa de la unitat de la Pàtria (Testament Polític de Francisco Franco, llegit el 20 de novembre de 1975).
Després: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles (Constitució Espanyola, article 2).
Abans: Les Forces Armades de la Nació, constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire i les Forces d’Ordre Públic, garanteixen la unitat i independència de la Pàtria, la integritat dels seus territoris, la seguretat nacional i la defensa de l’ordre institucional (Llei Orgànica de l’Estat, article 37; segons la disposició de Francisco Franco, signada l’1 de gener de 1967).
Després: Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional (Constitució Espanyola, article 8).
Abans: La persona del Cap d’Estat és inviolable. Tots els espanyols li deuran respecte i acatament. Tot el que el Cap d’Estat disposi en l’exercici de la seva autoritat ho haurà de referendar, segons els casos, el President del Govern o el Ministre a qui correspongui, el President de les Corts o el President del Consell de Regne, mancant de valor qualsevol disposició que no s’ajusti a aquesta formalitat. Dels actes del Cap d’Estat seran responsables les persones que els referendin. (Llei Orgànica de l’Estat, article 8; segons la disposició de Francisco Franco, signada l’1 de gener de 1967).
Després: La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament. Els actes del Rei seran referendats pel President del Govern i, en el seu cas, pels Ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern seran referendats pel President del Congrés. Dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin. (Constitució Espanyola, articles 56 i 64).
Abans: Instaurada la Corona en la persona d’un Rei, l’ordre regular de successió serà el de primogenitura i representació, i serà preferida sempre la línia anterior a la posterior; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, la qual no podrà regnar, però sí, en el seu cas, transmetre als seus hereus el dret, i, en el mateix sexe la persona major a la menor. (Llei de Successió a la Presidència de l’Estat, article 11; segons la disposició de Francisco Franco, signada el 26 de juliol de 1947).
Després: La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la Dinastia històrica. La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, i serà preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe la persona major a la menor. (Constitució Espanyola, article 57).
Després: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles (Constitució Espanyola, article 2).
Abans: Les Forces Armades de la Nació, constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire i les Forces d’Ordre Públic, garanteixen la unitat i independència de la Pàtria, la integritat dels seus territoris, la seguretat nacional i la defensa de l’ordre institucional (Llei Orgànica de l’Estat, article 37; segons la disposició de Francisco Franco, signada l’1 de gener de 1967).
Després: Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional (Constitució Espanyola, article 8).
Abans: La persona del Cap d’Estat és inviolable. Tots els espanyols li deuran respecte i acatament. Tot el que el Cap d’Estat disposi en l’exercici de la seva autoritat ho haurà de referendar, segons els casos, el President del Govern o el Ministre a qui correspongui, el President de les Corts o el President del Consell de Regne, mancant de valor qualsevol disposició que no s’ajusti a aquesta formalitat. Dels actes del Cap d’Estat seran responsables les persones que els referendin. (Llei Orgànica de l’Estat, article 8; segons la disposició de Francisco Franco, signada l’1 de gener de 1967).
Després: La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament. Els actes del Rei seran referendats pel President del Govern i, en el seu cas, pels Ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern seran referendats pel President del Congrés. Dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin. (Constitució Espanyola, articles 56 i 64).
Abans: Instaurada la Corona en la persona d’un Rei, l’ordre regular de successió serà el de primogenitura i representació, i serà preferida sempre la línia anterior a la posterior; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, la qual no podrà regnar, però sí, en el seu cas, transmetre als seus hereus el dret, i, en el mateix sexe la persona major a la menor. (Llei de Successió a la Presidència de l’Estat, article 11; segons la disposició de Francisco Franco, signada el 26 de juliol de 1947).
Després: La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la Dinastia històrica. La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, i serà preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe la persona major a la menor. (Constitució Espanyola, article 57).
dissabte, 5 de desembre del 2009
Trajectòries (no tan) insòlites (XII): Norodom Sihanouk, en la història de Cambodja
D’acord amb el Llibre Guinness de Rècords Mundials, Norodom Sihanuk ha estat dues vegades rei, dues vegades príncep sobirà, una vegada president, dues vegades primer ministre, i cap d’estat de la Kamputxea Democràtica. En l’actualitat, quan ja depassa els 87 anys, Sihanuk és, senzillament, el rei-pare, en haver abdicat en pro d’un dels seus fills. I si bé ja no exerceix com a cap d’estat de Cambodja, la seva figura és encara honorada com a monarca constitucional per part de les autoritats.
Quan el príncep Norodom Sihanouk va néixer el 1922, el rei de Cambodja era Bat Sisowath, un dels artífexs principals en col·locar Cambodja sota el règim colonial francès (1893). Sisowath accedí al tron el 1904, i es va morir als 87 anys, el 1927. El va succeir el seu fill, Sisowath Monivong, que llavors tenia 52 anys. Val a dir que Monivong, encara més que el seu pare, fou una mera figura decorativa sota el Resident General francès. Per acabar d’adobar aquesta situació, la mateixa França, el 1940, va quedar sota ocupació forastera. Si els khmers havien saludat inicialment, en els anys 1860, els francesos com una forma d’alliberar-se de la doble opressió siamesa i vietnamita, ara la França metropolitana es trobava sota ocupació Alemanya i l’imperi colonial es trobava sota pressió o sota l’atac directe dels anglesos. A finals de 1940, a aquesta pressió calia sumar la japonesa i la tailandesa. Ja en 1941, Cambodja quedà repartida en dues àrees d’influència: japonesa a l’est i tailandesa a l’oest. Òbviament, els tailandesos eren meres comparses dels japonesos. I uns i altres ocupants respectàren formalment les autoritats franceses, que quedaren convertides en una autoritat decorativa. Així doncs, quan Monivong es va morir el 23 d’abril del 1941, la monarquia khmer era sotmesa a una doble capa colonitzadora: la francesa i la japonesa.
D’acord amb l’ús, la corona khmer hauria correspost al fill del difunt, Sisowath Monireth. No obstant, les autoritats franceses s’estimaren més fer rei a un príncep més manegable. L’elegit fou el nostre Norodom Sihanouk, que llavors era de 19 anys. Fill de la princesa Sisowath Kossamak era, doncs, nét del rei difunt. Sihanuk havia seguit una educació típica de príncep khmer: educació primària en una escola de Phnom Penh, educació secundària en el Lycée Chasseloup Laubat de Saigon i escola militar de Cavalleria a Saumur, en la França Occidental.
No va ser fins molt tard, amb la metròpoli ja gairebé amb mans dels aliats, que les autoritats colonials franceses començaren a resistir la influència japonesa. A partir del març del 1945, els japonesos estrenyeren el seu domini de la Indoxina Francesa. En aquest context, Norodom Sihanouk esdevingué primer ministre de Cambodja, en el primer govern formal del país, bo i que continuaven vigents el domini colonial francès, la influència efectiva japonesa i l’ocupació tailandesa en la franja occidental. Sihanouk compaginà, doncs, el títol de rei amb el càrrec de primer ministre, mentre feia equilibris per augmentar l’autonomia del seu govern. Els japonesos mantingueren les seves posicions fins el mes d’agost, quan els atacs nuclears d’Hiroshima i Nagasaki forçaren el govern japonès a la rendició. El 13 d’agost, el primer govern Sihanouk deixava pas a un nou gabinet que fes front a la nova situació, on els francesos provarien per tots els mitjans de restaurar el seu control a Indoxina.
La inestabilitat del govern cambodjà era considerable. Entre el març del 1945 i el gener del 1953 havien desfilat 16 governs. Sihanouk havia presidit dos governs (entre el 28 d’abril i el 30 de maig del 1950, i el 16 de juny del 1952 i el 24 de gener del 1953). El moviment per la independència completa no va deixar de créixer en tots aquests anys. Sihanouk mantingué una posició ambivalent, però per als francesos no hi havia prou amb això, i ja tenien en ment la substitució del jove rei. El maig del 1953, Sihanouk s’autoexilià a Tailàndia, ostensiblement com a mesura de protecció contra un eventual intent d’assassinat per part dels francesos. Però el domini francès d’Indoxina era tocat de mort. El 9 de novembre del 1953, quedà extingit el Protectorat de Cambodja, i el Regne de Cambodja assolí formalment la independència. El retorn de Sihanouk es produí llavors.
El rei assumí a la pràctica el comandament del país. Fins i tot assumí per tercera vegada el càrrec de primer ministre en el 20è govern cambodjà (del 7 al 18 d’abril del 1954). El 2 de març del 1955 va abdicar en favor del seu pare, per tal de poder participar en les eleccions previstes pel mes de setembre. Fundà llavors el Sangkum (Organització Comunitària) que combinava postulats socialistes amb la defensa dels valors monàrquics i budistes. La Sangkum va triomfar en les eleccions, i el 3 d’octubre del 1955, Sihanuk formava el seu quart govern (el 23è des de 1941), que havia de durar fins el 5 de gener de 1956. En els mesos següents seria primer ministre en tres ocasions addicionals (de l’1 al 24 de març; del 15 de setembre al 15 d’octubre; i del 9 d’abril al 7 de juliol del 1957), però normalment es limità a governar a través de la direcció del Sangkum.
El 1960 es va morir el seu pare. Sihanuk restà fidel a les seves promeses i va convocar unes eleccions a cap d’estat, que va guanyar. Formalment Cambodja continuà essent un regne, però Sihanuk no reprengué el títol de rei, i formalment quedà com a cap d’estat o regent. En la primera meitat dels anys 1960, el conflicte entre la República Democràtica del Vietnam (del Nord) i l’Estat del Vietnam (del Sud) anà en creixement, entrelligat amb el mateix conflicte intern al Vietnam del Sud entre el Vietcong i el govern pro-occidental. Malgrat les tensions creixents entre la Unió Soviètica i la República Popular Xinesa, tots dos estats sostenien, d’una manera o altra, els seus aliats vietnamites. I la implicació dels Estats Units i dels seus aliats en el conflicte també creixia. La voluntat de Sihanouk era mantindre Cambodja al marge, però era ben difícil, no tan sols pel creixement de les forces d’esquerra a Cambodja, sinó també per la implicació de la població khmer del Delta del Mekong i de partits budistes en el Vietcong. La primavera de 1965, Sihanouk arribà a acords amb la RP Xinesa i la RD del Vietnam, on a canvi de permetre l’establiment de bases i de corredors de subministrament bèl·lic, Cambodja obtenia mercats per a l’exportació d’arròs. El Sangkum coquetejava amb la idea d’avançar per l’esquerra els comunistes cambodjans, amb unes polítiques fins i tot més ambicioses que les que gastaven Mao o Ho. Però, per comptes d’avançar-les per l’esquerra (que tampoc no era extraordinàriament difícil), el govern cambodjà va optar per mesures repressives, que eliminaren a la pràctica l’oposició legal d’esquerres. Alhora, s’agreujaven encara més les relacions diplomàtiques entre la Xina i l’URSS, i entre la Xina i Vietnam, a la vegada que la pugna interna en el partit i estat xinesos (en temps de la Revolució Cultural) feia encrespar les relacions entre Cambodja i Beijing. L’11 de març del 1967, el Partit Comunista de Kamputxea impulsava l’aixecament dels Khmers Rojos en la província de Battambang, que iniciaven una “guerra popular” contra el govern de Phnom Penh.
La situació amb la guerrilla quedà entaulada, però la implicació plena dels Estats Units en el conflicte del Vietnam, en lluita contra el Vietnam del Nord i, particularment, contra el Vietcong, posava en greu perill els equilibris del govern de Sihanouk. Sihanouk renovà l’apropament amb Beijing, però això ara li valgué el creixement d’una oposició de dretes. El 18 de març del 1970, mentre Sihanouk era fora del país, el primer ministre Lon Nol va convocar una Assemblea Nacional, que va destituir Sihanuk com a cap d’estat i va atorgar poders d’emergència a Lon Nol. Es proclamava així la República Khmer. El colp d’estat, sens dubte, era patrocinat pels Estats Units. I hi havien participat alts dirigents del Sangkum, i membres de la mateixa família reial (com Sisowath Sirik Matak).
Sihanouk fou acollit a Beijing. Amb el suport de les autoritats xineses, va bastir el Front Unit Nacional de Kamputxea (FUNK). En el nou context, va apropar-se als Khmers Rojos per tal de lluitar contra l’enemic comú: el règim pro-americà de Lon Nol. A través de negociacions es va crear el Govern Reial d’Unió Nacional de Kamputxea, en el qual hi havia representants dels Khmers Rojos. Els Khmers Rojos confiaven que, tenint el “rei” al seu costat, aconseguirien augmentar els efectius. I així va ser. En els primers mesos dels Govern d’Unió Nacional, després d’una visita de Sihanuk en les zones alliberades, les xifres de combatents van pujar de 6.000 a 50.000. La idea comuna era garantir la independència de Cambodja front les ingerències occidentals.
En aquests anys, Sihanuk realitza diferents breus estades a Cambodja, i visites a Beijing, però la seva residència habitual és a Pyongyang. L’asil a la República Democràtica Popular de Corea resultava més convenient que el xinès, ja que el govern de Kim Il Sung mantenia relacions més o menys equilibrades amb Moscou, Beijing i Hanoi, i a Sihanuk no li convenia decidir-se gaire per cap de les tres opcions.
L’abril del 1975, els Khmers Rojos entraren en Phnom Penh. S’inaugurava l’època de la Kamputxea Democràtica. Sihanuk n’era el cap d’estat, però el poder efectiu era en mans de Pol Pot. El 4 d’abril del 1976, Sihanuk abandonava oficialment la presidència de l’estat i es retirava de la política activa. Sihanuk, doncs, restà al marge de l’espiral en la qual entrà el govern de Pol Pot. El desembre del 1978, les forces del Vietnam unificat envaïren Cambodja, oficialment per donar suport als opositors (dirigits per sectors comunistes dels Khmers Rojos que havien trencat amb l’ultramaoisme de Pol Pot). El govern de Phnom Penh va resistir la invasió, i va trametre Sihanuk en missió diplomàtica especial a Nova York, per denunciar-la davant de les Nacions Unides. Sense esperar el resultat definitiu, després de la seva visita, va aconseguir de viatjar a Beijing i, des d’allà, retornà Pyongyang.
Poc després, Phnom Penh tornava a canviar de mans. La Kamputxea Democràtica era substituïda per la República Popular de Kamputxea, sota el govern de Heng Samrin, d’orientació pro-vietnamita.
Inicialment, Sihanouk es distancià tant del govern pro-vietnamita com del govern de la Kamputxea Democràtica (que retingué el control d’algunes zones del país). El govern de la Kamputxea Democràtica, gràcies als EUA, mantingué la representació de Cambodja a les Nacions Unides, per bé que Sihanouk demanava la suspensió d’aquesta representació (i que tampoc no s’atorgués al govern de Heng Samrin). Les forces monàrquiques eren organitzades en l’Exèrcit Nacional Sihanoukista i en el Front d’Alliberament Nacional del Poble Khmer (impulsat per Son Sann). Sota els auspicis dels Estats Units, aquestes dues forces polítiques confluïren, juntament amb els Khmers Rojos, per bastir el Govern de Coalició de la Kamputxea Democràtica.
En la segona meitat dels 1980, els Estats Units comencen a focalitzar el seu suport en les forces monàrquiques, com a alternativa tant al govern pro-vietnamita (ara ja encapçalat per Hun Sen) com als Khmers Rojos. Sihanouk entrà en negociacions amb Hun Sen, mentre es distanciava, ja definitivament, dels Khmers Rojos. Les negociacions culminaren el 1991, amb el Tractat de París, que obrien un nou període constituent. Arran d’aquest període constituent, es restablí la monarquia a Cambodja i, el 1993, Norodom Sihanouk era proclamat rei. El partits dels sihanoukistes, des de llavors, ha format part de la coalició de govern, encapçalada pel Partit Popular Cambodjà de Hun Sen, que és el partit dominant en la política cambodjana.
Quan accedí de nou al tron, Sihanouk passava dels 70 anys i el mateix any se li diagnosticà un càncer de pròstata, que es va fer tractar a Beijing. Fet i fet, entre les visites mèdiques a Beijing i les estades a Pyongyang, Sihanouk passava llargues temporades fora de Cambodja. El gener del 2004, en part per motius de salut (gaudeix d’una mala salut de ferro) i en part per tensions amb el govern de Hun Sen, s’establí de forma permanent a Pyongyang. El 7 d’octubre del 2004, anuncià que la salut li impedia de continuar en l’exercici de les funcions de cap d’estat. Set dies més tard, Norodom Sihamoni, un dels catorze fills de Sihanouk, era proclamat rei i assumia les funcions de cap d’estat.
Encara és, però, oficialment Preah Karuna Preah Bat Sâmdech Preah Norodom Sihanouk Preahmähaviraksat, és a dir, la Sagrada Compassió i Sagrat Peu, Príncep Sagrat Norodom Sihanouk, Sagrat i Gran Eminència Governadora. No obstant, en la seva pàgina web, aquest príncep francòfon, hoste preferent de Beijing i de Pyongyang, es fa dir, més senzillament, Roi-Père.
Quan el príncep Norodom Sihanouk va néixer el 1922, el rei de Cambodja era Bat Sisowath, un dels artífexs principals en col·locar Cambodja sota el règim colonial francès (1893). Sisowath accedí al tron el 1904, i es va morir als 87 anys, el 1927. El va succeir el seu fill, Sisowath Monivong, que llavors tenia 52 anys. Val a dir que Monivong, encara més que el seu pare, fou una mera figura decorativa sota el Resident General francès. Per acabar d’adobar aquesta situació, la mateixa França, el 1940, va quedar sota ocupació forastera. Si els khmers havien saludat inicialment, en els anys 1860, els francesos com una forma d’alliberar-se de la doble opressió siamesa i vietnamita, ara la França metropolitana es trobava sota ocupació Alemanya i l’imperi colonial es trobava sota pressió o sota l’atac directe dels anglesos. A finals de 1940, a aquesta pressió calia sumar la japonesa i la tailandesa. Ja en 1941, Cambodja quedà repartida en dues àrees d’influència: japonesa a l’est i tailandesa a l’oest. Òbviament, els tailandesos eren meres comparses dels japonesos. I uns i altres ocupants respectàren formalment les autoritats franceses, que quedaren convertides en una autoritat decorativa. Així doncs, quan Monivong es va morir el 23 d’abril del 1941, la monarquia khmer era sotmesa a una doble capa colonitzadora: la francesa i la japonesa.
D’acord amb l’ús, la corona khmer hauria correspost al fill del difunt, Sisowath Monireth. No obstant, les autoritats franceses s’estimaren més fer rei a un príncep més manegable. L’elegit fou el nostre Norodom Sihanouk, que llavors era de 19 anys. Fill de la princesa Sisowath Kossamak era, doncs, nét del rei difunt. Sihanuk havia seguit una educació típica de príncep khmer: educació primària en una escola de Phnom Penh, educació secundària en el Lycée Chasseloup Laubat de Saigon i escola militar de Cavalleria a Saumur, en la França Occidental.
No va ser fins molt tard, amb la metròpoli ja gairebé amb mans dels aliats, que les autoritats colonials franceses començaren a resistir la influència japonesa. A partir del març del 1945, els japonesos estrenyeren el seu domini de la Indoxina Francesa. En aquest context, Norodom Sihanouk esdevingué primer ministre de Cambodja, en el primer govern formal del país, bo i que continuaven vigents el domini colonial francès, la influència efectiva japonesa i l’ocupació tailandesa en la franja occidental. Sihanouk compaginà, doncs, el títol de rei amb el càrrec de primer ministre, mentre feia equilibris per augmentar l’autonomia del seu govern. Els japonesos mantingueren les seves posicions fins el mes d’agost, quan els atacs nuclears d’Hiroshima i Nagasaki forçaren el govern japonès a la rendició. El 13 d’agost, el primer govern Sihanouk deixava pas a un nou gabinet que fes front a la nova situació, on els francesos provarien per tots els mitjans de restaurar el seu control a Indoxina.
La inestabilitat del govern cambodjà era considerable. Entre el març del 1945 i el gener del 1953 havien desfilat 16 governs. Sihanouk havia presidit dos governs (entre el 28 d’abril i el 30 de maig del 1950, i el 16 de juny del 1952 i el 24 de gener del 1953). El moviment per la independència completa no va deixar de créixer en tots aquests anys. Sihanouk mantingué una posició ambivalent, però per als francesos no hi havia prou amb això, i ja tenien en ment la substitució del jove rei. El maig del 1953, Sihanouk s’autoexilià a Tailàndia, ostensiblement com a mesura de protecció contra un eventual intent d’assassinat per part dels francesos. Però el domini francès d’Indoxina era tocat de mort. El 9 de novembre del 1953, quedà extingit el Protectorat de Cambodja, i el Regne de Cambodja assolí formalment la independència. El retorn de Sihanouk es produí llavors.
El rei assumí a la pràctica el comandament del país. Fins i tot assumí per tercera vegada el càrrec de primer ministre en el 20è govern cambodjà (del 7 al 18 d’abril del 1954). El 2 de març del 1955 va abdicar en favor del seu pare, per tal de poder participar en les eleccions previstes pel mes de setembre. Fundà llavors el Sangkum (Organització Comunitària) que combinava postulats socialistes amb la defensa dels valors monàrquics i budistes. La Sangkum va triomfar en les eleccions, i el 3 d’octubre del 1955, Sihanuk formava el seu quart govern (el 23è des de 1941), que havia de durar fins el 5 de gener de 1956. En els mesos següents seria primer ministre en tres ocasions addicionals (de l’1 al 24 de març; del 15 de setembre al 15 d’octubre; i del 9 d’abril al 7 de juliol del 1957), però normalment es limità a governar a través de la direcció del Sangkum.
El 1960 es va morir el seu pare. Sihanuk restà fidel a les seves promeses i va convocar unes eleccions a cap d’estat, que va guanyar. Formalment Cambodja continuà essent un regne, però Sihanuk no reprengué el títol de rei, i formalment quedà com a cap d’estat o regent. En la primera meitat dels anys 1960, el conflicte entre la República Democràtica del Vietnam (del Nord) i l’Estat del Vietnam (del Sud) anà en creixement, entrelligat amb el mateix conflicte intern al Vietnam del Sud entre el Vietcong i el govern pro-occidental. Malgrat les tensions creixents entre la Unió Soviètica i la República Popular Xinesa, tots dos estats sostenien, d’una manera o altra, els seus aliats vietnamites. I la implicació dels Estats Units i dels seus aliats en el conflicte també creixia. La voluntat de Sihanouk era mantindre Cambodja al marge, però era ben difícil, no tan sols pel creixement de les forces d’esquerra a Cambodja, sinó també per la implicació de la població khmer del Delta del Mekong i de partits budistes en el Vietcong. La primavera de 1965, Sihanouk arribà a acords amb la RP Xinesa i la RD del Vietnam, on a canvi de permetre l’establiment de bases i de corredors de subministrament bèl·lic, Cambodja obtenia mercats per a l’exportació d’arròs. El Sangkum coquetejava amb la idea d’avançar per l’esquerra els comunistes cambodjans, amb unes polítiques fins i tot més ambicioses que les que gastaven Mao o Ho. Però, per comptes d’avançar-les per l’esquerra (que tampoc no era extraordinàriament difícil), el govern cambodjà va optar per mesures repressives, que eliminaren a la pràctica l’oposició legal d’esquerres. Alhora, s’agreujaven encara més les relacions diplomàtiques entre la Xina i l’URSS, i entre la Xina i Vietnam, a la vegada que la pugna interna en el partit i estat xinesos (en temps de la Revolució Cultural) feia encrespar les relacions entre Cambodja i Beijing. L’11 de març del 1967, el Partit Comunista de Kamputxea impulsava l’aixecament dels Khmers Rojos en la província de Battambang, que iniciaven una “guerra popular” contra el govern de Phnom Penh.
La situació amb la guerrilla quedà entaulada, però la implicació plena dels Estats Units en el conflicte del Vietnam, en lluita contra el Vietnam del Nord i, particularment, contra el Vietcong, posava en greu perill els equilibris del govern de Sihanouk. Sihanouk renovà l’apropament amb Beijing, però això ara li valgué el creixement d’una oposició de dretes. El 18 de març del 1970, mentre Sihanouk era fora del país, el primer ministre Lon Nol va convocar una Assemblea Nacional, que va destituir Sihanuk com a cap d’estat i va atorgar poders d’emergència a Lon Nol. Es proclamava així la República Khmer. El colp d’estat, sens dubte, era patrocinat pels Estats Units. I hi havien participat alts dirigents del Sangkum, i membres de la mateixa família reial (com Sisowath Sirik Matak).
Sihanouk fou acollit a Beijing. Amb el suport de les autoritats xineses, va bastir el Front Unit Nacional de Kamputxea (FUNK). En el nou context, va apropar-se als Khmers Rojos per tal de lluitar contra l’enemic comú: el règim pro-americà de Lon Nol. A través de negociacions es va crear el Govern Reial d’Unió Nacional de Kamputxea, en el qual hi havia representants dels Khmers Rojos. Els Khmers Rojos confiaven que, tenint el “rei” al seu costat, aconseguirien augmentar els efectius. I així va ser. En els primers mesos dels Govern d’Unió Nacional, després d’una visita de Sihanuk en les zones alliberades, les xifres de combatents van pujar de 6.000 a 50.000. La idea comuna era garantir la independència de Cambodja front les ingerències occidentals.
En aquests anys, Sihanuk realitza diferents breus estades a Cambodja, i visites a Beijing, però la seva residència habitual és a Pyongyang. L’asil a la República Democràtica Popular de Corea resultava més convenient que el xinès, ja que el govern de Kim Il Sung mantenia relacions més o menys equilibrades amb Moscou, Beijing i Hanoi, i a Sihanuk no li convenia decidir-se gaire per cap de les tres opcions.
L’abril del 1975, els Khmers Rojos entraren en Phnom Penh. S’inaugurava l’època de la Kamputxea Democràtica. Sihanuk n’era el cap d’estat, però el poder efectiu era en mans de Pol Pot. El 4 d’abril del 1976, Sihanuk abandonava oficialment la presidència de l’estat i es retirava de la política activa. Sihanuk, doncs, restà al marge de l’espiral en la qual entrà el govern de Pol Pot. El desembre del 1978, les forces del Vietnam unificat envaïren Cambodja, oficialment per donar suport als opositors (dirigits per sectors comunistes dels Khmers Rojos que havien trencat amb l’ultramaoisme de Pol Pot). El govern de Phnom Penh va resistir la invasió, i va trametre Sihanuk en missió diplomàtica especial a Nova York, per denunciar-la davant de les Nacions Unides. Sense esperar el resultat definitiu, després de la seva visita, va aconseguir de viatjar a Beijing i, des d’allà, retornà Pyongyang.
Poc després, Phnom Penh tornava a canviar de mans. La Kamputxea Democràtica era substituïda per la República Popular de Kamputxea, sota el govern de Heng Samrin, d’orientació pro-vietnamita.
Inicialment, Sihanouk es distancià tant del govern pro-vietnamita com del govern de la Kamputxea Democràtica (que retingué el control d’algunes zones del país). El govern de la Kamputxea Democràtica, gràcies als EUA, mantingué la representació de Cambodja a les Nacions Unides, per bé que Sihanouk demanava la suspensió d’aquesta representació (i que tampoc no s’atorgués al govern de Heng Samrin). Les forces monàrquiques eren organitzades en l’Exèrcit Nacional Sihanoukista i en el Front d’Alliberament Nacional del Poble Khmer (impulsat per Son Sann). Sota els auspicis dels Estats Units, aquestes dues forces polítiques confluïren, juntament amb els Khmers Rojos, per bastir el Govern de Coalició de la Kamputxea Democràtica.
En la segona meitat dels 1980, els Estats Units comencen a focalitzar el seu suport en les forces monàrquiques, com a alternativa tant al govern pro-vietnamita (ara ja encapçalat per Hun Sen) com als Khmers Rojos. Sihanouk entrà en negociacions amb Hun Sen, mentre es distanciava, ja definitivament, dels Khmers Rojos. Les negociacions culminaren el 1991, amb el Tractat de París, que obrien un nou període constituent. Arran d’aquest període constituent, es restablí la monarquia a Cambodja i, el 1993, Norodom Sihanouk era proclamat rei. El partits dels sihanoukistes, des de llavors, ha format part de la coalició de govern, encapçalada pel Partit Popular Cambodjà de Hun Sen, que és el partit dominant en la política cambodjana.
Quan accedí de nou al tron, Sihanouk passava dels 70 anys i el mateix any se li diagnosticà un càncer de pròstata, que es va fer tractar a Beijing. Fet i fet, entre les visites mèdiques a Beijing i les estades a Pyongyang, Sihanouk passava llargues temporades fora de Cambodja. El gener del 2004, en part per motius de salut (gaudeix d’una mala salut de ferro) i en part per tensions amb el govern de Hun Sen, s’establí de forma permanent a Pyongyang. El 7 d’octubre del 2004, anuncià que la salut li impedia de continuar en l’exercici de les funcions de cap d’estat. Set dies més tard, Norodom Sihamoni, un dels catorze fills de Sihanouk, era proclamat rei i assumia les funcions de cap d’estat.
Encara és, però, oficialment Preah Karuna Preah Bat Sâmdech Preah Norodom Sihanouk Preahmähaviraksat, és a dir, la Sagrada Compassió i Sagrat Peu, Príncep Sagrat Norodom Sihanouk, Sagrat i Gran Eminència Governadora. No obstant, en la seva pàgina web, aquest príncep francòfon, hoste preferent de Beijing i de Pyongyang, es fa dir, més senzillament, Roi-Père.
divendres, 4 de desembre del 2009
Un 46,3% de la població de la Regió de Barcelona votaria SÍ a la independència
El diari Avui publicava ahir una enquesta, realitzada per un equip de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i que feia la següent qüestió: “En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?”. L’enquesta es va fer el període directament ulterior a la Consulta d’Arenys de Munt, entre el 14 de setembre i el 2 d’octubre del 2009. Hom ha discutit si l’enquesta pot ajudar a fer-nos una idea de quin serà el nivell de participació en les consultes del 13-D, on és cridat a votar un total de 700.000 persones. No obstant, l’enquesta fa referència a un “referèndum democràtic”, una expressió que s’interpreta com un referèndum vinculant, i beneït per la legalitat vigent. Així doncs, resulta difícil creure, com es deduiria de l’enquesta, una participació de més del 65%, i un vot favorable superior al 50% del cens.
En tot cas, de l’enquesta ens interessa quina seria la posició de la població de la Regió de Barcelona davant la qüestió esmentada:
- hi votaria a favor, un 46,3% de la població.
- hi votaria en contra, un 19,8% de la població.
- s’abstindria un 26,6%.
- hi ha un 5,9% de NS/NC.
Com que el marge d’error és del 2%, podríem avaluar la població favorable a la independència en un 44-48%. No arriba a la majoria i empata amb la suma dels qui s’abstindrien i dels qui votarien que “no”. Però el que és remarcable és que la participació se situaria en un 64-68%.
Les dades són de fa més de dos mesos, i una enquesta és sempre una enquesta. No obstant, la virtut del moviment de les Consultes sobre la Independència és posar les coses a lloc. De les 700.000 persones cridades a votar el 13-D, hi ha 125.000 persones que, per raons d’origen, tenen negat el dret de vot en tots els comicis “democràtics”. D’altra banda, les altres seran cridades a votar l’any vinent en les eleccions al Parlament de Catalunya, i hauran de prendre bona nota de quines formacions polítiques fan por amb la Falange o amb les Casas Regionales, o quines formacions polítiques practiquen el derrotisme més infame amb declaracions desmobilitzadores dels seus màxims dirigents, o quines formacions polítiques són disposades a treure el penó del federalisme com a maquillatge de la dependència i de l’opressió nacionals.
En tot cas, de l’enquesta ens interessa quina seria la posició de la població de la Regió de Barcelona davant la qüestió esmentada:
- hi votaria a favor, un 46,3% de la població.
- hi votaria en contra, un 19,8% de la població.
- s’abstindria un 26,6%.
- hi ha un 5,9% de NS/NC.
Com que el marge d’error és del 2%, podríem avaluar la població favorable a la independència en un 44-48%. No arriba a la majoria i empata amb la suma dels qui s’abstindrien i dels qui votarien que “no”. Però el que és remarcable és que la participació se situaria en un 64-68%.
Les dades són de fa més de dos mesos, i una enquesta és sempre una enquesta. No obstant, la virtut del moviment de les Consultes sobre la Independència és posar les coses a lloc. De les 700.000 persones cridades a votar el 13-D, hi ha 125.000 persones que, per raons d’origen, tenen negat el dret de vot en tots els comicis “democràtics”. D’altra banda, les altres seran cridades a votar l’any vinent en les eleccions al Parlament de Catalunya, i hauran de prendre bona nota de quines formacions polítiques fan por amb la Falange o amb les Casas Regionales, o quines formacions polítiques practiquen el derrotisme més infame amb declaracions desmobilitzadores dels seus màxims dirigents, o quines formacions polítiques són disposades a treure el penó del federalisme com a maquillatge de la dependència i de l’opressió nacionals.
dijous, 3 de desembre del 2009
Caravana a Berga el 13-D, i la qüestió de les consultes a la Catalunya Exterior
És sabut que a Berga, la qüestió en les paperetes del 13-D serà “Esteu d’acord que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?”. Per bé que, com deia un comunicat del PSAN, “no cal fer qüestió de disputa de la forma concreta amb què hom designa la nació en la pregunta, ja que igualment vàlid és que s’hi demani per la independència 'de Catalunya', 'de la Nació Catalana' o 'dels Països Catalans'... sempre que, en la campanya de sensibilització i de convocatòria, es faci servir sistemàticament el mapa complet de tot Catalunya”, el cert és que una mica de disputa sí que se n’ha fet. Per fer servir l’expressió menys amfibològica, a Berga van formular la qüestió de la manera susdita. Justament, per aquesta raó, s’organitza una caravana valenciana a Berga, amb el propòsit de “fer costat i festa a la consulta sobre la independència”.
Com que les consultes del 13-D són de caire municipal, hi pot votar tothom que hi sigui empadronat. Més dificultats presenten les consultes que es preveuen a Holanda, Suïssa o Quebec. Els organitzadors esperen instruccions de la Coordinadora per les Consultes. És cabdal que no s’adopti un criteri tan absurd com restringir la participació a les persones empadronades en aquest territori que tinguin la “condició política de catalans” (ja que això ho redueix als ciutadans espanyols que hagin tingut un darrer empadronament en un municipi de les quatre províncies de Barcelona, Girona, Lleida o Tarragona). El criteri més senzill seria el lingüístic-territorial, és a dir que aquestes consultes territorials siguin obertes a totes les persones que parlin català i que visquin de forma permanent en el territori en qüestió.
Com que les consultes del 13-D són de caire municipal, hi pot votar tothom que hi sigui empadronat. Més dificultats presenten les consultes que es preveuen a Holanda, Suïssa o Quebec. Els organitzadors esperen instruccions de la Coordinadora per les Consultes. És cabdal que no s’adopti un criteri tan absurd com restringir la participació a les persones empadronades en aquest territori que tinguin la “condició política de catalans” (ja que això ho redueix als ciutadans espanyols que hagin tingut un darrer empadronament en un municipi de les quatre províncies de Barcelona, Girona, Lleida o Tarragona). El criteri més senzill seria el lingüístic-territorial, és a dir que aquestes consultes territorials siguin obertes a totes les persones que parlin català i que visquin de forma permanent en el territori en qüestió.
dimecres, 2 de desembre del 2009
Recursos, respecte, qualitat i drets lingüístics: la mani de l’1-D
Ahir dimarts, a les 7 del vespre, arrencaven a Alacant, Castelló i València, manifestacions sota el lema “Mou-te per l’Ensenyament” i amb els quatre eixos de:
- més recursos.
- respecte.
- qualitat.
- drets lingüístics.
Els quatre eixos es concreten en la demanda de la dimissió del conseller Font de Mora, responsable en darrer terme de la insuficiència de recursos, caracteritzat per un enfrontament obert amb la comunitat educativa i que, ja no tan sols de fet sinó també programàticament, constitueix un obstacle per a la qualitat de l’ensenyament i la garantia dels drets lingüístics dels alumnes valencians.
- més recursos.
- respecte.
- qualitat.
- drets lingüístics.
Els quatre eixos es concreten en la demanda de la dimissió del conseller Font de Mora, responsable en darrer terme de la insuficiència de recursos, caracteritzat per un enfrontament obert amb la comunitat educativa i que, ja no tan sols de fet sinó també programàticament, constitueix un obstacle per a la qualitat de l’ensenyament i la garantia dels drets lingüístics dels alumnes valencians.
dimarts, 1 de desembre del 2009
Hondures després del 29-N: contra els colps de l’estat i per l’assemblea constituent
Després de llargs mesos de resistència contra el govern colpista, i de resposta opressora per part d’aquest “govern”, a la fi arribà la data del 29 de novembre que havia suposar la celebració de nous comicis. D’acord amb el “govern provisional”, les eleccions havien de marcar el retorn a la normalitat institucional. Des del punt de mira de l’Administració Obama, les eleccions han de tenir l’efecte balsàmic d’haver permès el patrocini d’un colp d’estat en el pati del darrere sense haver-ho de reconèixer, amb una efectivitat que l’estil més matusser d’administracions anteriors desconeixia.
Les eleccions s’han fet doncs, sota un decret d’estat d’emergència, i un fort desplegament de forces militars (inclosos, reservistes cridats a aquest efecte) i policials. Les eleccions tenen un caràcter general a Hondures, amb elecció simultània del president, del Congrés Nacional i dels representants dels consells municipals.
Les eleccions comptaven amb el refús del president legítim, Manuel Zelaya, així com de sectors del Partido de Unificación Democràtica (PUD) i del Frente Nacional Contra el Golpe de Estado. Però desenes i desenes de candidats, tan independents, com d’altres formacions polítiques. No obstant això, el candidat del PUD, César Ham, va acudir a les urnes.
Però els resultats són clars. Dels electors registrats, uns 4.600.000 han votat 1.790.298, és a dir un 38% en l’urna presidencial. I això malgrat que el Tribunal Electoral Suprem va allargar una hora més l’obertura dels centres electorals.
Independentment dels balls de xifres, i del fet que Hondures tindrà en els propers mesos un govern internacionalment reconegut, ahir dilluns es feia evident que el pols entre les autoritats i els moviments de base que defensen una assemblea constituent continua.
Les eleccions s’han fet doncs, sota un decret d’estat d’emergència, i un fort desplegament de forces militars (inclosos, reservistes cridats a aquest efecte) i policials. Les eleccions tenen un caràcter general a Hondures, amb elecció simultània del president, del Congrés Nacional i dels representants dels consells municipals.
Les eleccions comptaven amb el refús del president legítim, Manuel Zelaya, així com de sectors del Partido de Unificación Democràtica (PUD) i del Frente Nacional Contra el Golpe de Estado. Però desenes i desenes de candidats, tan independents, com d’altres formacions polítiques. No obstant això, el candidat del PUD, César Ham, va acudir a les urnes.
Però els resultats són clars. Dels electors registrats, uns 4.600.000 han votat 1.790.298, és a dir un 38% en l’urna presidencial. I això malgrat que el Tribunal Electoral Suprem va allargar una hora més l’obertura dels centres electorals.
Independentment dels balls de xifres, i del fet que Hondures tindrà en els propers mesos un govern internacionalment reconegut, ahir dilluns es feia evident que el pols entre les autoritats i els moviments de base que defensen una assemblea constituent continua.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Deu anys de les mobilitzacions de Seattle contra l’OMC
En el darrer número de Lluita, Josep Guia remarca, en recordar el 20è aniversari de l’enderrocament del mur de Berlin que això “va contribuir poderosament a la feblesa i el descrèdit, en general, dels moviments d’esquerra arreu d’Europa”, i que aquest efecte el patiren no tan sols “els partits fills de la III Internacional, arrenglerats, més o menys sota el paraigua referencial de Moscou” sinó també “els partits crítics amb el comunisme d’encuny estalinià”. Fet i fet, els propagandistes oficials no tenien cap raó per circumscriure l’ofensiva als partits estalinians o eurocomunistes, que feia temps que no eren una oposició seriosa a l’Europa Occidental. Ni tan sols tenien raons per circumscriure-la als partits de l’esquerra socialista. La van emprendre, i de valent, contra tots els “moviments d’esquerra” i s’enfilaven per l’arbre genealògic per blasmar Jean-Jacques Rousseau i tota la Il·lustració, si hom se’n descuidava. Val a dir, però, que el marasme de l’esquerra europea venia d’abans, de les derrotes patides en el cicle que comença amb la “transició exemplar” de l’estat espanyol i conclou amb l’absorció de bona part de la “nova esquerra” per part dels sistemes polítics francès i italià, a partir de 1981 o 1982, o amb el triomf de Thatcher contra els moviment vaguista de Gal·les. Des de certes anàlisis, hom parla de la “travessia del desert” dels anys 1990, situada entre la caiguda del mur de Berlín i les protestes contra la Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Seattle. És la dècada del “nou ordre mundial”, del “fi de la història”, de “l’últim home”, del “menys dolent dels sistemes”, del “no-hi-ha-alternativa”, de la “mort de la classe treballadora”, del “món unipolar”, del “pensament únic” i, en definitiva, del subproducte ideològic. Però és també una dècada d’acumulació de forces i de reflexions. I ho és al Nepal, a Bolívia o a Veneçuela, però també a Europa i a l’Amèrica del Nord. Les protestes d’ara fa 10 anys a Seattle van engrescar algunes de les “cèl·lules endormides”. La no-Cimera del Banc Mundial del mes de juny del 2001 a Barcelona fou un xic la nostra Seattle. Hom ja veia mancances al “moviment alterglobalista”, més afuades fins i tot que els trets “subjectivista” que sempre va patir la “nova esquerra” de tres dècades anteriors. És a dir, la “nova esquerra” de fa quatre dècades. Ja s’ha escolat una dècada de Seattle. I si bé els optimistes incansables poden parlar d’una eclosió o d’una explosió, cal dubtar que s’hagi produït una voladura de tota la brossa ideològica de la dècada dels noranta. Caldrà, doncs, continuar la neteja, amb esforços renovats i amb una perpètua crítica sobre les pròpies febleses.
diumenge, 29 de novembre del 2009
3500 persones en l'acte d'arrencada de la campanya per la consulta del 13-D
Unes 3.500 persones han omplert aquest migdia la Sala Gran del Centre de Convencions de Barcelona, en la Plaça del Fòrum, en l'acte d'inici de campanya de la Consulta sobre la Independència. Fet i fet, la Consulta arrencava a Arenys de Munt el passat 13 de setembre. Tindrà continuïtat el proper 12 de desembre, a Sant Jaume de Frontanyà, i serà seguida l'endemà per un total de 160 municipis, entre els quals hi ha Sant Cugat del Vallès o el Papiol. Les consultes continuaran l'any vinent, de primer el 28 de febrer (Molins de Rei, Llinars del Vallès) i després el 25 d'abril (Girona, Manresa). Entre els parlaments de l'acte d'avui han destacat Titot, Carles Móra, Jordi Fàbrega, Miquel Calçada, Víctor Alexandre o Josep Maria Terricabres. El públic ha aplaudit de valent els posicionaments en pro de la unitat i la independència dels Països Catalans i, molt especialment, les declaracions dels batlles de Sant Jaume de Frontanyà i de Sant Pere de Torelló en defensar la cessió d'espais públics per a la consultes, tot recordant que aquests espais municipals pertanyen als ciutadans.
L'esforç d'organitzar en qüestió de tres mesos (i sovint de menys temps) unes consultes populars a 160 municipis té la continuació ara en les campanyes en pro de la participació. Avui, a banda de l'acte a Barcelona, hi havia també un acte de campanya a Argentona. És precisament en els municipis de més població com Argentona, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès, Vic, Blanes, on se centren ara les mirades. Fer-les possible, però, ja ha estat tot un èxit de mobilització i d'organització
Més fotografies
A www.referedumindependencia.cat trobareu informació del vostre municipi i de com col·laborar-hi.
divendres, 27 de novembre del 2009
Contra les sirenes autonomistes: cotó fluix a les orelles!
Fa uns tres mesos, quan des de sectors autonomistes del Principat es feia una crida a la "defensa de l'Estatut", hom podia badar. Fet i fet, hi havia una línia argumental que feia veure que, en tant que el dit Estatut havia estat aprovat amb el suport majoritari (36% del cens), calia defensar-lo de les possibles retallades que hi perpetrés el Tribunal Constitucional de España. Proposaven aquests sectors de fer-hi una manifestació multitudinària. Evidentment, en aquesta manifestació hipotètica, i en qualsevol altra que s'hi convoqui en un sentit similar en les properes setmanes o mesos, el crit majoritari serà el d'In-de-pen-dèn-ci-a. Les manifestacions tindran més o menys seguiment, però el crit serà aquest, fora de les consignes menys espontànies que volguessin promoure els organitzadors autonomistes. Tot i així, és comprensible que sectors independentistes blasmessin la idea d'anar a una manifestació d'aital nivell. Algú, sorneguer, deia d'anar-hi, sí. Per exemple, si la mani es convocava a Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya per baixar cap a la Plaça de Sant Jaume, els independentistes hi haurien d'anar, i en encetar-se la marxa, cap amunt, cap a Gràcia.
Les declaracions dels darrers dies (primer, la de Joan Saura; després, la de Josep Montilla; i, finalment, l'editorial de la premsa barcelonina d'ahir) no obeeixen a cap imminència de la dita sentència. Parlem d'una sentència que és imminent des de fa un any, i absolutament imminent des de fa tres mesos.
La imminència no és la de la sentència del TC, sinó la consulta del 13-D, i la consulta del 28-F i la consulta del 25-A. Unes consultes que ja han picat la porta a Cornellà de Llobregat, per exemple. Un moviment que ara presenta consultes per l'autodeterminació a Sabadell i a Badia del Vallès. Un moviment que impulsarà consultes pel dret de decidir a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Formentera, etc. No tot aquest moviment és tan independentista com nosaltres voldríem, i de la manera que voldríem, però és evident que assenyala cap al futur, i no pas a la reedició de projectes autonomistes.
És llavors quan les sirenes comencen a cantar. I de quina manera! Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.
Les declaracions dels darrers dies (primer, la de Joan Saura; després, la de Josep Montilla; i, finalment, l'editorial de la premsa barcelonina d'ahir) no obeeixen a cap imminència de la dita sentència. Parlem d'una sentència que és imminent des de fa un any, i absolutament imminent des de fa tres mesos.
La imminència no és la de la sentència del TC, sinó la consulta del 13-D, i la consulta del 28-F i la consulta del 25-A. Unes consultes que ja han picat la porta a Cornellà de Llobregat, per exemple. Un moviment que ara presenta consultes per l'autodeterminació a Sabadell i a Badia del Vallès. Un moviment que impulsarà consultes pel dret de decidir a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Formentera, etc. No tot aquest moviment és tan independentista com nosaltres voldríem, i de la manera que voldríem, però és evident que assenyala cap al futur, i no pas a la reedició de projectes autonomistes.
És llavors quan les sirenes comencen a cantar. I de quina manera! Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.
dijous, 26 de novembre del 2009
Els sis punts d’Orgosolo envers una organització internacional de les esquerres independentistes
El primer cap de setmana de novembre es reunien a Orgosolo (Sardinia) representants de l’esquerra independentista de diverses nacions, que coincidien en la necessitat d’una “organització internacional entre les diverses estructures de l’esquerra independentista”. També s’hi feia un primer esquema dels sis punts que hauria de cobrir aquesta organització internacional:
- oberta a la incorporació de totes les realitats que en el món lluiten pel socialisme i la independència.
- que practica l'anticapitalisme, amb la construcció d’una societat socialista com a objectiu estratègic; reconeixement dels treballadors com a motor de l’alliberament nacional i social; indestriabilitat de la lluita de classe i de la lluita per l’alliberament nacional.
- que inclou en la lluita per la independència no tan sols el reconeixement de la pròpia estatalitat, sinó també el desenvolupament, socialització i control dels mitjans de producció, dels recursos i de la riquesa nacional, com a curs més eficaç per a l’assoliment de l’alliberament social i nacional.
- que no contraposa la recerca i la satisfacció de les necessitats col·lectives a la protecció del medi natural i de la salut.
- que s'oposa a les discriminacions de gènere, d’orientació sexual i d’origen ètnic, i lluita contra qualsevol forma de racisme i discriminació.
- que promou noves llibertats que contemplin l’emancipació individual al costat de la col·lectiva.
- oberta a la incorporació de totes les realitats que en el món lluiten pel socialisme i la independència.
- que practica l'anticapitalisme, amb la construcció d’una societat socialista com a objectiu estratègic; reconeixement dels treballadors com a motor de l’alliberament nacional i social; indestriabilitat de la lluita de classe i de la lluita per l’alliberament nacional.
- que inclou en la lluita per la independència no tan sols el reconeixement de la pròpia estatalitat, sinó també el desenvolupament, socialització i control dels mitjans de producció, dels recursos i de la riquesa nacional, com a curs més eficaç per a l’assoliment de l’alliberament social i nacional.
- que no contraposa la recerca i la satisfacció de les necessitats col·lectives a la protecció del medi natural i de la salut.
- que s'oposa a les discriminacions de gènere, d’orientació sexual i d’origen ètnic, i lluita contra qualsevol forma de racisme i discriminació.
- que promou noves llibertats que contemplin l’emancipació individual al costat de la col·lectiva.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Deu punts de mínims per a la mobilització obrera i popular als Països Catalans (la proposta de treball de la COS - II)
Fa uns dies comentàvem la proposta de mobilitzacions que la Coordinadora Obrera Sindical (COS) impulsa des de fa unes setmanes i que va presentar a la seva Escola de Tardor de farà un parell de caps de setmana. En aquesta presentació es van oferir una sèrie de deu eixos que haurien d’ésser la base comuna d’aquestes mobilitzacions:
-1. Defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació, com a via de defensa i millora dels nostres interessos com a classe treballadora dels Països Catalans.
-2. Marc nacional de relacions socio-laborals.
-3. A igual treball, igual salari.
-4. Aturada de tots els processos de tancament i regulació del treball per part de les institucions públiques, i amb representació dels treballadors.
-5. Finalització dels processos de persecució i expulsió de les persones treballadores migrants, així com el tancament dels Centres d’Internament d’Immigrants.
-6. Salari mínim interprofessional de 1200 € mensuals.
-7. Defensa de la setmana laboral de 35 hores sense reducció salarial.
-8. Subsidi d’atur indefinit mentre no es trobi feina.
-9. Accés gratuït a transport públic, oci, menjadors escolars, etc., al jovent, estudiants, aturats, jubilats, mestresses de casa, etc., amb baixos ingressos, o sense recursos.
-10. Accés al lloguer i l’habitatge social de baix cost per qualsevol personal en les situacions anteriors.
La proposta, que s’adreça “al conjunt d’organitzacions sindicals, col·lectius i organitzacions dels diferents territoris que conformen els Països Catalans”, contempla, doncs, una sèrie de punts que giren al voltant de la necessària unitat de la classe treballadora (especialment, els punts 3, 5, 6 i 7). Els centres d’opinió antipopulars han segregat especialment en els darrers mesos una ideologia especialment adreçada a enfrontar “treballadors” (és a dir, treballadors ocupats) i “aturats”, i “autòctons” i “immigrants” (és a dir, amb ciutadania de la UE o sense aquesta ciutadania, per bé que amb un clar subtext racista). Aquesta ideologia no ha permeat tant com haurien volgut els finançadors d’aquests centres d’opinió, però sí té un clar efecte desmobilitzador, ja que fomenta l’autoculpa de la situació d’atur o de subocupació de cadascun dels treballadors, i les visions exclusivament sectorials o individuals. És clar que no hi ha prou amb sacsejar-se aquesta autoculpabilització, si merament la transformem en una autocompassió. La culpa existeix i és la nostra manca de responsabilitat davant dels problemes col·lectius, i la nostra manca de solidaritat amb els col·lectius més desafavorits. També cal destacar el punt 1, contra el doble lerrouxisme que han de patir els sectors populars amb consciència nacional.
dimarts, 24 de novembre del 2009
Comença el vot anticipat en la Consulta per la Independència del 13-D
El proper 13 de desembre, un total de 712.788 persones, de 159 municipis catalans, són convocades a aquesta consulta. Cal recordar que fa tres mesos ja va votar un municipi, Arenys de Munt, i que hi ha 48 municipis més que han manifestat la seva intenció de continuar les consultes en dates com el 28 de febrer o el 25 d’abril. Si comptem el conjunt d’aquests 208 municipis, tenim una població total de 1.546.729 (l’11,28% de la població dels Països Catalans) i una superfície de 6175 km2 (el 8,76% del territori).
Els esforços de les coordinadores municipals, subcomarcals i comarcals que s’han creat per organitzar la consulta, se centren a hores d’ara en estimular la participació. En algunes localitats s’ha facilitat el vot anticipat, que arrencava el passat divendres a Taradell, i aquest dilluns a Sant Cugat del Vallès.
Per tal de veure quina és la situació de cada municipi podeu consultar, entre d’altres, les planes de Coordinadora per la consulta sobre la independència i de la Campanya Vull Votar.
Sense cap restricció territorial, aquests dies se celebra a Facebook una consulta. Prop de 50.000 persones ja hi han participat.
A Barcelona, aquest 29 de novembre, al migdia, tindrà lloc l’acte central de la Campanya del 13-D, en l’espai del Fòrum.
I després del 13-D, què? Hom ha assenyalat que d’aquells municipis on el nombre de vots afirmatius superi la meitat del cens convocant, haurien de sortir unes assemblees municipals que duguessin endavant el manament popular obtingut. Per a Carles Castellanos, de l’MDT, es tracta de “de preparar el terreny per a la creació d’una assemblea nacional dels Països Catalans fonamentada en assemblees territorials i en una assemblea de representants electes i amb la capacitat d’integrar la part més conscient i activa del moviment associatiu”. És clar que cal tenir present, com diu en el darrer número de l’Accent, en Jaume Soler, d’Endavant, que “només cal veure la desena llarga d’entitats que conformen la Coordinadora per la consulta sobre la Independència per a veure’n el caràcter heterogeni (i no precisament en un sentit positiu i pluralista), i per tant, la imprevisibilitat de tot el procés”. De l’esforç, doncs, de l’esquerra independentista dependrà que siguin el “preludi de la independència” tal com les qualificava un comunicat recent del PSAN.
Els esforços de les coordinadores municipals, subcomarcals i comarcals que s’han creat per organitzar la consulta, se centren a hores d’ara en estimular la participació. En algunes localitats s’ha facilitat el vot anticipat, que arrencava el passat divendres a Taradell, i aquest dilluns a Sant Cugat del Vallès.
Per tal de veure quina és la situació de cada municipi podeu consultar, entre d’altres, les planes de Coordinadora per la consulta sobre la independència i de la Campanya Vull Votar.
Sense cap restricció territorial, aquests dies se celebra a Facebook una consulta. Prop de 50.000 persones ja hi han participat.
A Barcelona, aquest 29 de novembre, al migdia, tindrà lloc l’acte central de la Campanya del 13-D, en l’espai del Fòrum.
I després del 13-D, què? Hom ha assenyalat que d’aquells municipis on el nombre de vots afirmatius superi la meitat del cens convocant, haurien de sortir unes assemblees municipals que duguessin endavant el manament popular obtingut. Per a Carles Castellanos, de l’MDT, es tracta de “de preparar el terreny per a la creació d’una assemblea nacional dels Països Catalans fonamentada en assemblees territorials i en una assemblea de representants electes i amb la capacitat d’integrar la part més conscient i activa del moviment associatiu”. És clar que cal tenir present, com diu en el darrer número de l’Accent, en Jaume Soler, d’Endavant, que “només cal veure la desena llarga d’entitats que conformen la Coordinadora per la consulta sobre la Independència per a veure’n el caràcter heterogeni (i no precisament en un sentit positiu i pluralista), i per tant, la imprevisibilitat de tot el procés”. De l’esforç, doncs, de l’esquerra independentista dependrà que siguin el “preludi de la independència” tal com les qualificava un comunicat recent del PSAN.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Segle i mig de l’aparició de “L’origen de les espècies”
El dijous 24 de novembre del 1859 es posava a la venda “On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life”. L’autor era “Charles Darwin, M. A. [Master of Arts], Fellow of the Royal, Geological, Linnæan, etc., Societies; Author of ‘Journal of Researches During H. M. S. Beagle’s Voyage Round the World’”. La nota editorial diu “London: John Murray, Albemarle Street”.
El preu de venda era de 15 xílings. Dos dies abans, la casa editorial havia celebrat la sessió de vendes d’autumni. En total, Murray havia imprès 1.250 exemplars, dels quals 5 havien d’anar al registre de Stationers’ Hall i uns 75 foren reservats per la casa editorial per a la presentació i per a revisió (de cara a possibles errades que calgués esmenar en properes edicions). Dels 1.170 exemplars a la venda el 22 de novembre, els llibreters se’ls quedaren tots. I quan se’l posà a la venda el dijous 24 de novembre, tots els llibres foren venuts, ja que la gran majoria s’havien encomanat de bell antuvi. Els continguts bàsics del llibre, de fet, ja eren coneguts pel públic “instruït”, particularment pels articles publicats l’1 de juliol del 1858 per la Linnean Society (*).
El preu de venda era de 15 xílings. Dos dies abans, la casa editorial havia celebrat la sessió de vendes d’autumni. En total, Murray havia imprès 1.250 exemplars, dels quals 5 havien d’anar al registre de Stationers’ Hall i uns 75 foren reservats per la casa editorial per a la presentació i per a revisió (de cara a possibles errades que calgués esmenar en properes edicions). Dels 1.170 exemplars a la venda el 22 de novembre, els llibreters se’ls quedaren tots. I quan se’l posà a la venda el dijous 24 de novembre, tots els llibres foren venuts, ja que la gran majoria s’havien encomanat de bell antuvi. Els continguts bàsics del llibre, de fet, ja eren coneguts pel públic “instruït”, particularment pels articles publicats l’1 de juliol del 1858 per la Linnean Society (*).
diumenge, 22 de novembre del 2009
Els nivells d’administració territorial a Alemanya: federal, estatal, regional, comarcal i municipal
Ara que la Generalitat Valenciana anuncia la introducció d’uns àmbits d’actuació, i el Parlament de Catalunya es disposa a discutir una reforma de la Llei de governs locals, amb la substitució de les actuals províncies (i les respectives diputacions provincials) per les vegueries (i els respectius consells de vegueria) i es discuteix com es gestiona la divisió territorial autonòmica actualment basada en comarques per una de basada en vegueries, podem aprofitar per fer una ullada breu a com s’organitzen les entitats locals territorials de la República Federal d’Alemanya.
El nivell local
La corporació territorial bàsica és el municipi (Gemeinde, politische Gemeinde, Kommune), que constitueix l’àmbit fonamental de l’autonomia local. En total, a la República Federal d’Alemanya trobem 12.005 municipis, amb una superfície mitjana de 29,37 km2 i una població de 6.849 habitants.
La seu municipal de Gießen (Hessen, Alemanya)
Correspon a l’autonomia municipal decidir la seva política territorial. Entre les entitats submunicipals cal esmentar l’Ortsteil (districte local), l’Stadtteil (districte urbà), el Gemeindeteil, l’Ortsbezirk o el Dorfschaft. Algunes d’aquestes entitats poden trobar-se alhora subdividides (Dorf, Ort). Encara que aquestes subdivisions no gaudeixen de la consideració d’administració territorial, sinó de descentralització municipal, disposen normalment d’òrgans d’elecció directa (Ortschaftsrat, Ortsrat, Ortsbeirat, Dorfvorstand). Aquesta autonomia submunicipal és la contrapartida a la tendència d’agregacions municipals de les darreres dècades.
Edifici central de la Universitat de Giessen. Els diferents municipis poden acollir-se a diferents règims, en el marc de la legislació estatal. Giessen o Marburg, per exemple, tenen la consideració de ciutat universitària (Universitätsstadt).
El nivell comarcal
Amb l’excepció d’algunes ciutats, que tenen l’estatus de “kreisfrei” (p. ex. Darmstadt) o que constitueixen estats federats (Hamburg, Berlin i els dos municipis de l’estat de Bremen), la resta de municipis s’integren en comarques (Kreisen, Landkreisen). De la mateixa manera que els municipis, les comarques són corporacions territorials. En els estats de Renània-Palatinat i de Saxònia-Anhalt, a més de municipis i comarques, també tenen consideració de corporacions territorials, algunes agrupacions municipals (Verbandsgemeinden). La divisió comarcal dels diferents estats alemanys sempre ha tingut la vocació de reflectir la realitat econòmica i en aquest sentit se la concebia com una eina de superació de l’atzarosa divisió territorial de l’Antic Règim. Normalment, les comarques reben el nom, en conseqüència, del municipi que fa de cap de comarca. N’hi ha algunes excepcions a aquesta norma, com és el cas del Wetteraukreis, que va adoptar el nom històric-geogràfic (Wetterau) en detriment de la designació per la ciutat que fa de cap de comarca (Friedberg).
El fet que hi hagi ciutats que queden fora de la divisió comarcal provoca algunes situacions paradoxals. Per exemple, el Landkreis de Darmstadt, no inclou la ciutat de Darmstadt, però sí tots els municipis limítrofs. No obstant això, la seu comarcal és a Darmstadt, és a dir, formalment fora del territori comarcal.
La divisió del territori federal en comarques és més homogènia que no pas la de municipis o la d’estats. Això fa que siguin la unitat fonamental per tota una sèrie de programacions territorials. Per comarques es matriculen els vehicles. I les comarques, per norma general, són la base per determinar els districtes electorals.
Landamt (consell comarcal) de Giessen, situada al costat de la seu municipal.
Entre la comarca i el municipi, existeixen agrupacions municipals que no tenen rang de corporació territorial. Sovint, aquestes mancomunitats de municipis (Amt, etc.) tenen funcions ben específiques, a través de la delegació de funcions municipals.
El nivell regional
En la majoria de casos, no existeixen corporacions territorials entre les comarques i els estats. És clar que en els estats-ciutats (Hamburg, Berlin, Bremen) no existeixen ni tan sols les comarques i, en el cas d’Hamburg i de Berlin, no hi ha tampoc municipis. No obstant, sí que hi ha algunes regions que disposen de corporacions territorials pròpies. En el cas de la Regionalverband Saarbrücken (en el Sarre) i la Sädteregion Aachen (la regió urbana d’Aquisgrà), l’existència d’una corporació territorial per damunt de la comarca permet la gestió específica d’una regió econòmica altament integrada. També gaudeix de rang d’administració territorial la Regió de Hannover (en l’estat de Baixa Saxònia), per una combinació de raons històriques i particularitat econòmiques. Per raons similars, les set regions (Bezirke) de Baviera també gaudeixen de la consideració d’administració territorial.
A nivell regional, però, també trobem altres divisions que no tenen el caràcter de corporació territorial: Regionalverbände, Regierungsbezirke, Landschaftsverbände. Normalment serveixen per a la descentralització de serveis estatals i, en menor grau, federals.
La seu de la presidència de districte de Mittlehessen, a Gießen. L’estat de Hessen s’estructura en tres regions: Südhessen, Mittlehessen i Nordhessen, amb capitals respectives a Darmstadt, Gießen i Kassel. Els seus òrgans, els Regierungsbezirke (districtes de govern), tenen caràcter d’òrgan descentralitzat de l’estat de Hessen, i duen per nom el de la capital regional respectiva. Si bé la divisió regional de Hessen no és històrica, sí que reflecteix la realitat geogràfica i lingüística que hi havia sota les divisions anteriors al 1945.
En el nivell regional és on trobem més disparitat entre les divisions que hom faria d’acord amb criteris lingüístics, o les que seguiria per raons històriques o geogràfiques, o les que simplement reflecteixen les agrupacions actuals. En cap moment, però, no hi ha hagut pressions de cap mena, des d’instàncies federals o estatals, per imposar les divisions administratives, per exemple, a les demarcacions religioses, per exemple.
Antiga seu de l’autoritat provincial d’Oberhessen, a Gießen. En l’època del Segon Imperi i de la República de Weimar, Hessen era dividit en quatre províncies, una adscrita a Prússia i tres adscrites al Gran Ducat (i després Estat Popular) de Hessen. Els estudis dialectològics i antropològics sovint vacil·len en emprar aquesta antiga divisió provincial o bé triar l’actual divisió regional, i allò que un autor caracteritza com a Oberhessisch, un altre ho expressa com a Mittlehessisch, sense que els termes puguin acceptar-se com a completament equivalents.
Setze estats
Per damunt de municipis i comarques, les altres corporacions territorials són els estats federats (Länder, Gliedstaaten) i la pròpia federació (Bund, Gesamtstaat). Els estats reben la denominació genèrica de Bundesländer, però la constitució de cada estat pot emprar altres denominacions.
Els estats actuals tenen orígens històrics ben diversos, però la seva continuïtat històrica parteix dels processos constituents del 1946-1947, que es van fer en l’Alemanya ocupada per les quatre potències aliades (Estats Units, Gran Bretanya, França i Unió Soviètica). Sota els auspicis nord-americans es constituïren quatre estats (la ciutat-estat de Bremen, Hessen, Württemberg-Baden i Baviera), uns altres quatre en la zona britànica (la ciutat-estat d'Hamburg, Baixa Saxònia, Nordrenània-Westfàlia i Schleswig-Holstein), tres més en la zona francesa (Baden, Renània-Palatinat i Württemberg-Hohenzollern) i cinc en la zona soviètica (Brandenburg, Mecklenburg, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia). Les regions orientals havien estat annexionades a la Unió Soviètica a i la República de Polònia, mentre que Berlín mantenia un estatut propi, i el Sarre (Saarland) es constituïa en un estat separat fora de l’àmbit de les quatre zones, sota protecció directa de la República Francesa. De tots aquests territoris, els vuit estats de la Bizònia (àrea combinada sota ocupació anglo-americana) i els tres de la zona francesa foren combinats per formar, el maig del 1949, la República Federal d’Alemanya. Com a resposta a aquesta proclamació, els cinc estats de la zona soviètica constituïren la República Democràtica d’Alemanya (setembre del 1949). El 1952, Baden, Württemberg-Baden i Württemberg-Hohenzollern es combinaven en un sol estat, Baden-Württemberg. La República Federal d’Alemanya passava a ser integrada per nou estats, als quals calia sumar Berlín Occidental (amb un estatus especial). Aquell mateix any, la República Democràtica d’Alemanya substituïa els cinc estats per una sèrie de 14 districtes (Bezirke), mentre Berlin Oriental es transformava en “Berlin-Hauptstadt der DDR”. El 1957, s’integrava a la República Federal d’Alemanya, l’estat de Sarre. El 1990, la DDR recuperava els seus cinc estats, els quals s’integrarien a la BRD per sumar, juntament amb la ciutat estat de Berlin, un total de 16 estats. Aquest procés històric fa que tots i cadascun dels 16 estats tingui una realitat constitutiva prèvia a la de l’estat federal. Això contrasta amb la realitat de la República Federal d’Àustria, on els diversos estats federats es constituïren arran de la proclamació de la República Federal, i no pas prèviament.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Trajectòries (no tan) insòlites (XI): Parvus i els serveis secrets alemanys, qui utilitzà qui?
Quan es prepara una conflagració interimperialista, o quan qualsevol imperi troba una resistència inesperada en les terres que vol conquerir, els paladins de l’imperi respectiu mobilitzen tots els recursos a l’abast per preparar la guerra. I, és clar, això implica també un esforç de propaganda. Cal la solidesa interna de l’imperi, i això requereix fer una crida a la “solidaritat” entre tots els qui l’integren. La consigna llavors és “pau entre classes, guerra entre pobles”. El “poble enemic” és normalment vilipendiat per la propaganda, deshumanitzat. Però aquesta línia propagandística té un límit. I llavors convé combinar-la amb la idea que la guerra es fa, en darrer terme, pel bé del propi “poble enemic” i que, en realitat, l’únic enemic són els dirigents obtusos d’aquell poble, i que no es tracta pas d’una guerra d’agressió sinó d’una guerra d’alliberament. Així “la unitat sagrada” que hom aplica al propi imperi pot combinar-se amb una crida a “la revolució” en l’imperi del veí. La Segona Internacional totes aquestes maniobres se les sabia de memòria. Havia denunciat esforçadament les violències de les conquestes colonials i també l’escalada armamentística a la pròpia Europa. Calia posar per endavant la solidaritat de la classe treballadora de tots els països i la solidaritat envers els pobles colonitzats. En la realitat, però, la cosa fou molt més complicada. El sector dretà de la socialdemocràcia alemanya, per exemple, no veia clar per què s’havia de denunciar el colonialisme alemany quan aquest era molt més incipient que no pas l’anglès o el francès. Ni tampoc no veia quina solidaritat calia haver envers les elits “tribals” dels pobles africans que, si s’enfrontaven al colonialisme europeu, era simplement per no haver de repartir el pastís que resultava de l’explotació del treball de les pròpies masses africanes. I qui deia l’Àfrica, deia Rússia. O no valia potser més un sistema de sufragi universal com el de l’Imperi Alemany respecte l’autocràcia tsarista? Unes objeccions, doncs, que recorden als qüestionaments que es fan sovint a la posició de l’esquerra nord-americana davant l’Iran i una possible intervenció “bonhomiosa” de l’exèrcit nord-americà: no valdrà més desfer-se dels aiatol·làs ni que sigui a través d’Obama-Clinton? Alexander Parvus hauria caracteritzat aquestes objeccions com una mera excusa per a la col·laboració de classe i per a l’abandonament dels postulats socialistes i revolucionaris.
Alexander Parvus havia nascut amb el nom d’Israel Lazarevič Gelfand, el 27 d’agost del 1867 (8 de setembre del 1867 en el calendari gregorià). La seva localitat natal era Berazino, un poblet (shtelt) de la regió de Minsk. Com la majoria de la població de Berazino, el pares d’Israel Lazarevič eren tots dos jueus. La família, però, es mogué aviat cap al sud, a Odesa. Odesa era tot un contrast amb Berazino: pel clima, per la grandària de població i per la seva diversitat. Odesa era una ciutat comercial i, encara que havia perdut l’estatus de port franc de la Mar Negra, era poblada per la més diversa varietat de nacionalitats. L’arribada del ferrocarril va dinamitzar Odesa. Pel que fa a la població jueva, constituïa més d’un terç dels habitants. Les pugnes entre grecs i jueus, i entre jueus, d’una banda, i ucraïnesos i russos eren a l’ordre del dia, i esclataren en forma de pogroms anti-jueus el 1871 i el 1881. Arran del segon pogrom, una part dels joves jueus optaren per emigrar a Palestina, llavors sota control otomà. D’altres s’hi quedaren i s’hi organitzaren. Fou en aquest context que Gelfand entrà en la lluita política dels estudiants jueus. El 1886 esclatà un nou pogrom, i Gelfand optà per emigrar a Zürich. El 1891 s’hi doctorà en filosofia, sempre mantinguent un contacte amb els moviments polítics radicals. Progressivament es decantà cap al socialisme i, en passar a Alemanya, es va afiliar al Partit Socialdemòcrata (SPD).
Dins de l’SPD i de la Segona Internacional, Alexander Parvus, el pseudònim que havia adoptat per escriure en la premsa, quedà arrenglerat amb l’esquerra. A Alemanya, la figura més destacada en la denúncia dels perills del possibilisme i de l’oportunisme era Rosa Luxemburg, que anava molt més enllà de la posició ortodoxa de Kautsky, sovint considerat “l’hereu” directe d’Engels (traspassat el 1895). Parvus mantenia el contacte amb els socialdemòcrates suïssos i també amb el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. La natura del règim tsarista havia dut a l’exili a un bon nombre de socialdemòcrates russos, de manera que el seu partit havia de combinar una “organització interna” i l’organització dels elements exiliats. Parvus col·laborà en l’arrencada, el 1900, d’Iskra, dirigida per Vladimir Uljanov, que havia adoptat el nom de Lenin pel riu Lena, de la mateixa fora que el socialdemòcrata rus oficial, Georgi Plekhanov, havia adoptat el pseudònim de Volgin. Els centristes com Kautsky i Plekhanov de vegades se’n duien les mans el camp en veure en els esquerranistes tendències que consideraven més blanquistes que marxistes, o per les aproximacions heterodoxes que feien a la teoria marxiana del valor. Però els centristes compartien amb els esquerranistes la visió que el principal perill teòric de la socialdemocràcia venia de les temptacions dretanes, exemplificada llavors en l’entrada del socialista Alexandre Millerand en un govern de “defensa republicana” (1899) com a ministre de Comerç.
Parvus encara era un ciutadà rus quan esclatà la guerra russo-japonesa. A la derrota russa, seguí la revolució del 1905 que obligà a la socialdemocràcia a reflexionar sobre la relació entre les guerres imperialistes i la revolució. Parvus aconseguí d’entrar a Sankt-Peterburg i fou actiu en el moviment revolucionari. Detingut, fou condemnat a tres anys d’exili a Sibèria, però reeixí a escapar, i retornà a Alemanya.
El prestigi de Parvus en el moviment socialdemòcrata era ja considerable. Però un escàndol vinculat al finançament del partit rus va afectar la seva imatge. Havia arribat a un acord amb Maksim Gorkij per representar a Alemanya Els baixos fons. Gorkij, que havia col·laborat financerament amb el partit rus en altres ocasions, hi va accedir. Després d’unes 500 representacions, però, Gorkij no havia cobrat la seva part i protestà davant els socialdemòcrates alemanys. A petició de Rosa Luxemburg, amiga personal de Parvus, Gorkij accedí a resoldre la qüestió de forma interna sense anar pels tribunals burgesos, i Parvus finalment lliurà a l’autor rus els 130.000 marcs pledejats.
Sense trencar-hi mai completament, Parvus s’allunyà de l’activitat socialdemòcrata. Tampoc no tenia res d’estrany després del desencís produït per la derrota de la revolució del 1905. Parvus s’instal·là a Istanbul i hi establí una companyia dedicada al comerç d’armes. Políticament, s’apropà als cercles dels anomenats “Jön Türkler” o “Genç Osmanlilar”, que volien una reforma profunda de l’Imperi Otomà, en marxa arran de la Constitució del 1908. Parvus hi col·laborà com a assessor financer i polític i, a partir del 1912, com a editor del diari Turk Yurdu.
El 1914 esclatà la Gran Guerra. La socialdemocràcia alemanya votà els crèdits de guerra. El socialisme francès se sumà a l’entusiasme patriòtic contra Àtila. A Rússia, es produïa un rearrenglerament de les forces d’esquerra, amb un sector que adoptava un criteri “defensista” (oboronci) contra “l’agressió alemanya”. Els socialdemòcrates partidaris de la pau quedaren en minoria mentre assistien a la mort no declarada de la Segona Internacional. Dins dels “socialdemòcrates pacifistes” tampoc no hi havia unitat de criteri. Per a Parvus la Gran Guerra era una oportunitat revolucionària, particularment per a Rússia. Si, com deia Lenin, calia transformar la “guerra entre pobles” en una “guerra entre classes”, Parvus tenia algunes receptes per dur-ho a la pràctica. Però hi havia dos Parvus: el públicament vinculat encara amb l’esquerra del moviment socialdemòcrata rus i alemany, i el privadament implicat en conxorxes més fosques.
En aquest sentit no queda clar si fou Parvus qui anà a cercar els serveis secrets alemanys per “utilitzar-los” com una eina de cara a esperonar moviments insurreccionals a Rússia, o si foren els serveis secrets alemanys els que l’empraren a ell de cara a afeblir el seu enemic oriental. O, si en els tractes, Parvus pensava sincerament en fer avançar la revolució a Europa (per la baula més feble de totes: Rússia) o únicament en engrandir la seva riquesa i influència (o aconseguir la nacionalitat alemanya). És el mateix que demanar-se de si Parvus traficava legalment amb armes per, eventualment, posar els seus serveis als futurs revolucionaris, o si ho feia per un pur interès crematístic.
Com a home de negocis a Istanbul, Parvus havia tingut tractes amb la Krupp alemanya, però també amb la Vickers Limited anglesa. Els contactes amb empreses alemanyes l’havien apropat al cercle de Hans von Wagenheim, l’ambaixador alemany a la Sublim Porta. Fou a través de Wagenheim, quan Turquia no havia entrat en la guerra (ho faria després, al costat de les “Potències Centrals”), que Parvus viatjà secretament a Berlin, el 6 de març del 1915, per presentar un memoràndum titular “Preparació de mobilitzacions polítiques massives a Rússia” a les autoritats alemanyes. La recepta de Parvus combinava l’assistència als sectors “no-defensistes” de la socialdemocràcia russa (principalment, els bolxevics) i als moviments d’alliberament nacional d’Ucraïna, Bielorrússia, Polònia, Lituània i Livònia. Naturalment, el que no deia el pla era que l’ensorrament de l’Imperi Rus en línies socialistes bé podria encomanar-se ràpidament a tot Europa.
A partir del 1915, arran de la Conferència de Zimmerwald, el pes de la fracció bolxevic de la socialdemocràcia russa creix en projecció internacional, encara que només fos en els cercles de l’esquerra socialista. Part de la direcció bolxevic residia a Zürich i una altra part a París. Parvus, com de bell antuvi, assistia financerament les seves activitats. Però no tots els diners provenien dels negocis de Parvus, sinó que una bona part ja venien dels serveis d’intel·ligència de l’Imperi Austro-Hongarès. La mala imatge de Parvus i les sospites quant a les seves relacions amb Alemanya i Àustria, que podien posar en perill l’hospitalitat francesa, van fer que el seu ajut no fos sempre acceptat. Part de les operacions financeres de Parvus es feien a través d’entitats daneses i sueques, situades en territori neutral. Però Parvus disposava de la seva pròpia organització d’agents, i cada vegada més eren en aquestes operacions de sabotatge contra interessos russos (financers, militars, etc.) en el que es gastaven els fons alemanys i austríacs.
El paper de Parvus en el retorn de Lenin a Rússia, el març-abril del 1917, des de Suïssa fins a Sankt-Peterburg, a través de territori alemany, no queda del tot clar, així com el paper que hi jugaren els serveis secrets alemanys i suïssos, o les pròpies organitzacions socialdemocràtes de Suïssa i d’Alemanya. Lenin, en tot cas, complí amb escreix la “seva part”: el novembre del 1917 els bolxevics assolien el poder a Sankt-Peterburg i a Moscou, i la naixent República Soviètica signava mesos després el Tractat de Brest-Litovsk.
Els tractes de Parvus amb els serveis secrets alemanys i austríacs, ben abans de la fi de la guerra, ja eren quelcom públic. És cert que part de les acusacions llençades pel Govern Provisional rus durant l’estiu del 1917 eren fabricades. Però, en tot cas, quan va rebre proves concloents de la connivència de Parvus amb les autoritats de les Potències Centrals, Rosa Luxemburg hi trencà definitivament.
Malgrat haver aconseguit deixar fora Alemanya de la guerra, les Potències Centrals (i Turquia) sucumbiren un any després de l’ascens al poder dels bolxevics a Rússia. El descrèdit de Parvus com a “provocador” era ara contemplat de forma diferent pels socialdemòcrates de dreta que havien format el govern del nou Reich sense kàiser. Però Parvus es mantingué al marge dels esdeveniments revolucionaris d’Alemanya, tancats provisionalment el febrer del 1919 amb la repressió de l’aixecament espartaquista.
Els darrers cinc anys de la seva vida, Parvus els passà en una luxosa mansió de l’Illa del Cigne, a Berlin, allunyat de les anades i tornades dels primers anys de la República Alemanya. Va escriure les seves memòries, i encara es considerava socialdemòcrata i revolucionari.
No cal dir que la figura de Parvus fa avui dia servei, particularment, als imperialistes i reaccionaris de tota mena. El seu caràcter secret i conspiratiu el fa especialment mal·leable per entrar en tota mena de teories conspiratives. Això val especialment per Rússia, on Parvus mostraria les connexions entre “el radicalisme jueu”, “la socialdemocràcia” i “els serveis secrets occidentals” per minar la potència russa (o paneslava, o panortodoxa). A Alemanya no hi manquen els que l’utilitzen per mostrar que en la Gran Guerra, el Kàiser era l’autèntic home progressiu, delitós de destruir la tirania tsarista a qualsevol preu, i que alhora combat el capitalisme financer franco-britànic. Ben mirat, si Parvus vivia a Alemanya, un “derrotisme revolucionari” correctament interpretat l’hauria dut a combatre el kàiser i no pas el tsar. Però potser Parvus compartia la idea de la dreta i del centre de l’SPD que més valia un kàiser que no un tsar, i un Reichstag que no una Duma. Els antisemites purs es rabegen en la idea d’un home ressentit encara pels pogroms d’Odesa. En un cert moment, l’antiimperialista acabà per servir als imperialistes, però tot fet sense mala fe. No debades es feia dir Alexander Parvus, per oposició a aquell Alexander Magnus que tan admiren els imperialismes de tots els temps.
Alexander Parvus havia nascut amb el nom d’Israel Lazarevič Gelfand, el 27 d’agost del 1867 (8 de setembre del 1867 en el calendari gregorià). La seva localitat natal era Berazino, un poblet (shtelt) de la regió de Minsk. Com la majoria de la població de Berazino, el pares d’Israel Lazarevič eren tots dos jueus. La família, però, es mogué aviat cap al sud, a Odesa. Odesa era tot un contrast amb Berazino: pel clima, per la grandària de població i per la seva diversitat. Odesa era una ciutat comercial i, encara que havia perdut l’estatus de port franc de la Mar Negra, era poblada per la més diversa varietat de nacionalitats. L’arribada del ferrocarril va dinamitzar Odesa. Pel que fa a la població jueva, constituïa més d’un terç dels habitants. Les pugnes entre grecs i jueus, i entre jueus, d’una banda, i ucraïnesos i russos eren a l’ordre del dia, i esclataren en forma de pogroms anti-jueus el 1871 i el 1881. Arran del segon pogrom, una part dels joves jueus optaren per emigrar a Palestina, llavors sota control otomà. D’altres s’hi quedaren i s’hi organitzaren. Fou en aquest context que Gelfand entrà en la lluita política dels estudiants jueus. El 1886 esclatà un nou pogrom, i Gelfand optà per emigrar a Zürich. El 1891 s’hi doctorà en filosofia, sempre mantinguent un contacte amb els moviments polítics radicals. Progressivament es decantà cap al socialisme i, en passar a Alemanya, es va afiliar al Partit Socialdemòcrata (SPD).
Dins de l’SPD i de la Segona Internacional, Alexander Parvus, el pseudònim que havia adoptat per escriure en la premsa, quedà arrenglerat amb l’esquerra. A Alemanya, la figura més destacada en la denúncia dels perills del possibilisme i de l’oportunisme era Rosa Luxemburg, que anava molt més enllà de la posició ortodoxa de Kautsky, sovint considerat “l’hereu” directe d’Engels (traspassat el 1895). Parvus mantenia el contacte amb els socialdemòcrates suïssos i també amb el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. La natura del règim tsarista havia dut a l’exili a un bon nombre de socialdemòcrates russos, de manera que el seu partit havia de combinar una “organització interna” i l’organització dels elements exiliats. Parvus col·laborà en l’arrencada, el 1900, d’Iskra, dirigida per Vladimir Uljanov, que havia adoptat el nom de Lenin pel riu Lena, de la mateixa fora que el socialdemòcrata rus oficial, Georgi Plekhanov, havia adoptat el pseudònim de Volgin. Els centristes com Kautsky i Plekhanov de vegades se’n duien les mans el camp en veure en els esquerranistes tendències que consideraven més blanquistes que marxistes, o per les aproximacions heterodoxes que feien a la teoria marxiana del valor. Però els centristes compartien amb els esquerranistes la visió que el principal perill teòric de la socialdemocràcia venia de les temptacions dretanes, exemplificada llavors en l’entrada del socialista Alexandre Millerand en un govern de “defensa republicana” (1899) com a ministre de Comerç.
Parvus encara era un ciutadà rus quan esclatà la guerra russo-japonesa. A la derrota russa, seguí la revolució del 1905 que obligà a la socialdemocràcia a reflexionar sobre la relació entre les guerres imperialistes i la revolució. Parvus aconseguí d’entrar a Sankt-Peterburg i fou actiu en el moviment revolucionari. Detingut, fou condemnat a tres anys d’exili a Sibèria, però reeixí a escapar, i retornà a Alemanya.
El prestigi de Parvus en el moviment socialdemòcrata era ja considerable. Però un escàndol vinculat al finançament del partit rus va afectar la seva imatge. Havia arribat a un acord amb Maksim Gorkij per representar a Alemanya Els baixos fons. Gorkij, que havia col·laborat financerament amb el partit rus en altres ocasions, hi va accedir. Després d’unes 500 representacions, però, Gorkij no havia cobrat la seva part i protestà davant els socialdemòcrates alemanys. A petició de Rosa Luxemburg, amiga personal de Parvus, Gorkij accedí a resoldre la qüestió de forma interna sense anar pels tribunals burgesos, i Parvus finalment lliurà a l’autor rus els 130.000 marcs pledejats.
Sense trencar-hi mai completament, Parvus s’allunyà de l’activitat socialdemòcrata. Tampoc no tenia res d’estrany després del desencís produït per la derrota de la revolució del 1905. Parvus s’instal·là a Istanbul i hi establí una companyia dedicada al comerç d’armes. Políticament, s’apropà als cercles dels anomenats “Jön Türkler” o “Genç Osmanlilar”, que volien una reforma profunda de l’Imperi Otomà, en marxa arran de la Constitució del 1908. Parvus hi col·laborà com a assessor financer i polític i, a partir del 1912, com a editor del diari Turk Yurdu.
El 1914 esclatà la Gran Guerra. La socialdemocràcia alemanya votà els crèdits de guerra. El socialisme francès se sumà a l’entusiasme patriòtic contra Àtila. A Rússia, es produïa un rearrenglerament de les forces d’esquerra, amb un sector que adoptava un criteri “defensista” (oboronci) contra “l’agressió alemanya”. Els socialdemòcrates partidaris de la pau quedaren en minoria mentre assistien a la mort no declarada de la Segona Internacional. Dins dels “socialdemòcrates pacifistes” tampoc no hi havia unitat de criteri. Per a Parvus la Gran Guerra era una oportunitat revolucionària, particularment per a Rússia. Si, com deia Lenin, calia transformar la “guerra entre pobles” en una “guerra entre classes”, Parvus tenia algunes receptes per dur-ho a la pràctica. Però hi havia dos Parvus: el públicament vinculat encara amb l’esquerra del moviment socialdemòcrata rus i alemany, i el privadament implicat en conxorxes més fosques.
En aquest sentit no queda clar si fou Parvus qui anà a cercar els serveis secrets alemanys per “utilitzar-los” com una eina de cara a esperonar moviments insurreccionals a Rússia, o si foren els serveis secrets alemanys els que l’empraren a ell de cara a afeblir el seu enemic oriental. O, si en els tractes, Parvus pensava sincerament en fer avançar la revolució a Europa (per la baula més feble de totes: Rússia) o únicament en engrandir la seva riquesa i influència (o aconseguir la nacionalitat alemanya). És el mateix que demanar-se de si Parvus traficava legalment amb armes per, eventualment, posar els seus serveis als futurs revolucionaris, o si ho feia per un pur interès crematístic.
Com a home de negocis a Istanbul, Parvus havia tingut tractes amb la Krupp alemanya, però també amb la Vickers Limited anglesa. Els contactes amb empreses alemanyes l’havien apropat al cercle de Hans von Wagenheim, l’ambaixador alemany a la Sublim Porta. Fou a través de Wagenheim, quan Turquia no havia entrat en la guerra (ho faria després, al costat de les “Potències Centrals”), que Parvus viatjà secretament a Berlin, el 6 de març del 1915, per presentar un memoràndum titular “Preparació de mobilitzacions polítiques massives a Rússia” a les autoritats alemanyes. La recepta de Parvus combinava l’assistència als sectors “no-defensistes” de la socialdemocràcia russa (principalment, els bolxevics) i als moviments d’alliberament nacional d’Ucraïna, Bielorrússia, Polònia, Lituània i Livònia. Naturalment, el que no deia el pla era que l’ensorrament de l’Imperi Rus en línies socialistes bé podria encomanar-se ràpidament a tot Europa.
A partir del 1915, arran de la Conferència de Zimmerwald, el pes de la fracció bolxevic de la socialdemocràcia russa creix en projecció internacional, encara que només fos en els cercles de l’esquerra socialista. Part de la direcció bolxevic residia a Zürich i una altra part a París. Parvus, com de bell antuvi, assistia financerament les seves activitats. Però no tots els diners provenien dels negocis de Parvus, sinó que una bona part ja venien dels serveis d’intel·ligència de l’Imperi Austro-Hongarès. La mala imatge de Parvus i les sospites quant a les seves relacions amb Alemanya i Àustria, que podien posar en perill l’hospitalitat francesa, van fer que el seu ajut no fos sempre acceptat. Part de les operacions financeres de Parvus es feien a través d’entitats daneses i sueques, situades en territori neutral. Però Parvus disposava de la seva pròpia organització d’agents, i cada vegada més eren en aquestes operacions de sabotatge contra interessos russos (financers, militars, etc.) en el que es gastaven els fons alemanys i austríacs.
El paper de Parvus en el retorn de Lenin a Rússia, el març-abril del 1917, des de Suïssa fins a Sankt-Peterburg, a través de territori alemany, no queda del tot clar, així com el paper que hi jugaren els serveis secrets alemanys i suïssos, o les pròpies organitzacions socialdemocràtes de Suïssa i d’Alemanya. Lenin, en tot cas, complí amb escreix la “seva part”: el novembre del 1917 els bolxevics assolien el poder a Sankt-Peterburg i a Moscou, i la naixent República Soviètica signava mesos després el Tractat de Brest-Litovsk.
Els tractes de Parvus amb els serveis secrets alemanys i austríacs, ben abans de la fi de la guerra, ja eren quelcom públic. És cert que part de les acusacions llençades pel Govern Provisional rus durant l’estiu del 1917 eren fabricades. Però, en tot cas, quan va rebre proves concloents de la connivència de Parvus amb les autoritats de les Potències Centrals, Rosa Luxemburg hi trencà definitivament.
Malgrat haver aconseguit deixar fora Alemanya de la guerra, les Potències Centrals (i Turquia) sucumbiren un any després de l’ascens al poder dels bolxevics a Rússia. El descrèdit de Parvus com a “provocador” era ara contemplat de forma diferent pels socialdemòcrates de dreta que havien format el govern del nou Reich sense kàiser. Però Parvus es mantingué al marge dels esdeveniments revolucionaris d’Alemanya, tancats provisionalment el febrer del 1919 amb la repressió de l’aixecament espartaquista.
Els darrers cinc anys de la seva vida, Parvus els passà en una luxosa mansió de l’Illa del Cigne, a Berlin, allunyat de les anades i tornades dels primers anys de la República Alemanya. Va escriure les seves memòries, i encara es considerava socialdemòcrata i revolucionari.
No cal dir que la figura de Parvus fa avui dia servei, particularment, als imperialistes i reaccionaris de tota mena. El seu caràcter secret i conspiratiu el fa especialment mal·leable per entrar en tota mena de teories conspiratives. Això val especialment per Rússia, on Parvus mostraria les connexions entre “el radicalisme jueu”, “la socialdemocràcia” i “els serveis secrets occidentals” per minar la potència russa (o paneslava, o panortodoxa). A Alemanya no hi manquen els que l’utilitzen per mostrar que en la Gran Guerra, el Kàiser era l’autèntic home progressiu, delitós de destruir la tirania tsarista a qualsevol preu, i que alhora combat el capitalisme financer franco-britànic. Ben mirat, si Parvus vivia a Alemanya, un “derrotisme revolucionari” correctament interpretat l’hauria dut a combatre el kàiser i no pas el tsar. Però potser Parvus compartia la idea de la dreta i del centre de l’SPD que més valia un kàiser que no un tsar, i un Reichstag que no una Duma. Els antisemites purs es rabegen en la idea d’un home ressentit encara pels pogroms d’Odesa. En un cert moment, l’antiimperialista acabà per servir als imperialistes, però tot fet sense mala fe. No debades es feia dir Alexander Parvus, per oposició a aquell Alexander Magnus que tan admiren els imperialismes de tots els temps.
divendres, 20 de novembre del 2009
El 27 grans electors del Sacre Imperi Romano-Germànic 2.0 trien president
Habemus presidentem! La fummata bianca s’elevava en Cònclave de Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, altrament denominat Consell Europeu, reunit ahir a Brussel·les. És normal que els ciutadans europeus (o comunitaris) es facin un embull amb les institucions de la Unió. Hi ha un Parlament Europeu, un Consell de la Unió Europea, una Comissió Europea, un Consell Europeu, un Tribunal de Justícia, un Consell Econòmic i Social, un Consell de les Regions, a més d’altres nombroses institucions. Els que van amb les doctrines de Locke i Montesquieu a la mà, ens expliquen que la cosa no és tan complicada:
- hi ha un Poder Legislatiu, representat per una Cambra Alta (el Consell de la Unió Europea) i una Cambra Baixa (el Parlament Europeu). La particularitat d’aquest poder legislatiu és que la Cambra Baixa no fa lleis.
- hi ha un Poder Executiu, representat per la Comissió Europea.
- hi ha un Poder Legislatiu, representat pel Tribunal de Justícia.
En aquest esquema, el Consell Europeu fa les funcions que faria un Consell d’Estat en una República Popular Europea, és a dir fa de “capitania col·legiada de l’Estat”. El Consell Europeu és integrat per 27 representants dels estats membres que, o bé són caps d’estat (Xipre, França) o caps de govern (Àustria, Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suècia, Regne Unit). Per això encara rep el nom originari de Cimera de Caps d’Estat i de Govern. En realitat, el nombre total de membres és de 28, car el President de la Comissió Europea també en fa part. En fa part, amb veu, però sense vot. Les votacions són a càrrec dels 27 representants, per un complex sistema d’1 estat, 1 vot, per algunes coses, i de vots ponderats d’acord amb la població de cada estat i per altres fórmules matemàtiques un xic farragoses.
Després de la Butlla d’Or, en el segle XIV, el Consell d’Electors del Sacre Imperi Romano-Germànic consistia en una reunió de 3 bisbes (de Köln, de Mainz i de Trier) i de 4 prínceps (el Comte Palatí del Rin, el Duc de Saxònia, el Comte-Marquès de Brandenburg i el Rei de Bohèmia). Arran de la Guerra dels Trenta Anys, el nombre d’electors pujà a 8 (amb l’afegitó del Duc de Baviera). Arran de la Guerra dels Nou Anys, el nombre d’electors pujà a 9 (amb l’afegitó del Duc de Brunswick-Lüneburg). El 1777, el nombre d’electors disminuí a 8, ja que el Duc de Baviera heretà el Comtat Palatinat de la Renània, i no era qüestió que tingués dos vots una mateixa persona. El 1801, els electors baixaren a 6, ja que els bisbats de Trier i Köln foren liquidats com a estat per l’onada napoleònica. El 1803, el nombre pujà a 10, amb l’addició dels Ducs de Württemberg, del Comte-Marquès de Baden, del Comte Territorial de Hesse-Kassel i del Duc de Salzburg. El 1805, de la mateixa manera que el Bisbe de Mainz s’havia reconvertit en un príncep secular, el Duc de Salzburg es reconvertí en el Gran Duc de Würzburg. El 1806, l’Imperi Romà de la Nació Alemanya fou liquidat per Napoleó. Els títols electorals, però, sobrevisqueren sense cap aplicació pràctica. Tampoc no és que haguessin tingut gaire importància aquests Col·legis Electorals més enllà del segle XV, quan de manera continuada i amb l’única excepció de l’Emperador Carles VII, es limitava a elegir el primogènit dels Habsburg.
El paral·lelisme és força clar. El President del Consell Europeu s’ha presentat en la premsa com una mena de “Cap d’Estat” de la Unió Europea. Això mateix ha fet a algns comentaristes de demanar-se com és que aquest President no és elegit per sufragi universal directe, com el President de la República Francesa, o indirecte, com el President de la República dels Estats Units d’Amèrica. I se’ns ha dit, que hom no opta per aquesta opció per defugir un sistema presidencialista. Ha! Ha! Ha! I per què, doncs, no el tria el Parlament Europeu? Que potser és per evitar un sistema parlamentarista?
Hi ha un altre punt sobre el President del Consell Europeu. Fins ara, aquestes funcions les feia, de forma rotatòria, el president o primer ministre de l’Estat que presidia el Consell de la Unió Europea. Per exemple, ara el president era el Primer Ministre de Suècia. Fet i fet el Tractat de Lisboa deixa entreveure que el més natural seria que el President del Consell Europeu fos també el President de la Comissió Europea. Barroso fou reelegit per aquest càrrec fa unes setmanes, però ja llavors se’ns havia dit que no acumularia aquesta altra presidència. Les males llengües diuen que la crisi també ha afectat el ritme de contractació de conferenciants de preus milionaris i que, per tant, calia recol·locar una d’aquestes patums. Per això sonava el nom de Tony Blair.
En tot cas, els 27 electors, amb els seus vots ponderats, reunits en cònclave, han optat per elegir President a un d’entre ells. L’afortunat és el neerlandès Herman Van Rompuy que compaginarà el càrrec, si més no, de moment, amb el de primer ministre de Bèlgica. Van Rompuy és membre de la democràcia cristiana flamenca (CD&V), forjat en el Banc Central belga i en l’ortodòxia pressupostària, amb una certa pinzellada “compassiva”. Es tracta d’un candidat de compromís, que no satisfa ningú, però que tampoc no genera urticària intensa a cap estat membre.
- hi ha un Poder Legislatiu, representat per una Cambra Alta (el Consell de la Unió Europea) i una Cambra Baixa (el Parlament Europeu). La particularitat d’aquest poder legislatiu és que la Cambra Baixa no fa lleis.
- hi ha un Poder Executiu, representat per la Comissió Europea.
- hi ha un Poder Legislatiu, representat pel Tribunal de Justícia.
En aquest esquema, el Consell Europeu fa les funcions que faria un Consell d’Estat en una República Popular Europea, és a dir fa de “capitania col·legiada de l’Estat”. El Consell Europeu és integrat per 27 representants dels estats membres que, o bé són caps d’estat (Xipre, França) o caps de govern (Àustria, Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suècia, Regne Unit). Per això encara rep el nom originari de Cimera de Caps d’Estat i de Govern. En realitat, el nombre total de membres és de 28, car el President de la Comissió Europea també en fa part. En fa part, amb veu, però sense vot. Les votacions són a càrrec dels 27 representants, per un complex sistema d’1 estat, 1 vot, per algunes coses, i de vots ponderats d’acord amb la població de cada estat i per altres fórmules matemàtiques un xic farragoses.
Després de la Butlla d’Or, en el segle XIV, el Consell d’Electors del Sacre Imperi Romano-Germànic consistia en una reunió de 3 bisbes (de Köln, de Mainz i de Trier) i de 4 prínceps (el Comte Palatí del Rin, el Duc de Saxònia, el Comte-Marquès de Brandenburg i el Rei de Bohèmia). Arran de la Guerra dels Trenta Anys, el nombre d’electors pujà a 8 (amb l’afegitó del Duc de Baviera). Arran de la Guerra dels Nou Anys, el nombre d’electors pujà a 9 (amb l’afegitó del Duc de Brunswick-Lüneburg). El 1777, el nombre d’electors disminuí a 8, ja que el Duc de Baviera heretà el Comtat Palatinat de la Renània, i no era qüestió que tingués dos vots una mateixa persona. El 1801, els electors baixaren a 6, ja que els bisbats de Trier i Köln foren liquidats com a estat per l’onada napoleònica. El 1803, el nombre pujà a 10, amb l’addició dels Ducs de Württemberg, del Comte-Marquès de Baden, del Comte Territorial de Hesse-Kassel i del Duc de Salzburg. El 1805, de la mateixa manera que el Bisbe de Mainz s’havia reconvertit en un príncep secular, el Duc de Salzburg es reconvertí en el Gran Duc de Würzburg. El 1806, l’Imperi Romà de la Nació Alemanya fou liquidat per Napoleó. Els títols electorals, però, sobrevisqueren sense cap aplicació pràctica. Tampoc no és que haguessin tingut gaire importància aquests Col·legis Electorals més enllà del segle XV, quan de manera continuada i amb l’única excepció de l’Emperador Carles VII, es limitava a elegir el primogènit dels Habsburg.
El paral·lelisme és força clar. El President del Consell Europeu s’ha presentat en la premsa com una mena de “Cap d’Estat” de la Unió Europea. Això mateix ha fet a algns comentaristes de demanar-se com és que aquest President no és elegit per sufragi universal directe, com el President de la República Francesa, o indirecte, com el President de la República dels Estats Units d’Amèrica. I se’ns ha dit, que hom no opta per aquesta opció per defugir un sistema presidencialista. Ha! Ha! Ha! I per què, doncs, no el tria el Parlament Europeu? Que potser és per evitar un sistema parlamentarista?
Hi ha un altre punt sobre el President del Consell Europeu. Fins ara, aquestes funcions les feia, de forma rotatòria, el president o primer ministre de l’Estat que presidia el Consell de la Unió Europea. Per exemple, ara el president era el Primer Ministre de Suècia. Fet i fet el Tractat de Lisboa deixa entreveure que el més natural seria que el President del Consell Europeu fos també el President de la Comissió Europea. Barroso fou reelegit per aquest càrrec fa unes setmanes, però ja llavors se’ns havia dit que no acumularia aquesta altra presidència. Les males llengües diuen que la crisi també ha afectat el ritme de contractació de conferenciants de preus milionaris i que, per tant, calia recol·locar una d’aquestes patums. Per això sonava el nom de Tony Blair.
En tot cas, els 27 electors, amb els seus vots ponderats, reunits en cònclave, han optat per elegir President a un d’entre ells. L’afortunat és el neerlandès Herman Van Rompuy que compaginarà el càrrec, si més no, de moment, amb el de primer ministre de Bèlgica. Van Rompuy és membre de la democràcia cristiana flamenca (CD&V), forjat en el Banc Central belga i en l’ortodòxia pressupostària, amb una certa pinzellada “compassiva”. Es tracta d’un candidat de compromís, que no satisfa ningú, però que tampoc no genera urticària intensa a cap estat membre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)