divendres, 27 de novembre del 2009

Contra les sirenes autonomistes: cotó fluix a les orelles!

Fa uns tres mesos, quan des de sectors autonomistes del Principat es feia una crida a la "defensa de l'Estatut", hom podia badar. Fet i fet, hi havia una línia argumental que feia veure que, en tant que el dit Estatut havia estat aprovat amb el suport majoritari (36% del cens), calia defensar-lo de les possibles retallades que hi perpetrés el Tribunal Constitucional de España. Proposaven aquests sectors de fer-hi una manifestació multitudinària. Evidentment, en aquesta manifestació hipotètica, i en qualsevol altra que s'hi convoqui en un sentit similar en les properes setmanes o mesos, el crit majoritari serà el d'In-de-pen-dèn-ci-a. Les manifestacions tindran més o menys seguiment, però el crit serà aquest, fora de les consignes menys espontànies que volguessin promoure els organitzadors autonomistes. Tot i així, és comprensible que sectors independentistes blasmessin la idea d'anar a una manifestació d'aital nivell. Algú, sorneguer, deia d'anar-hi, sí. Per exemple, si la mani es convocava a Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya per baixar cap a la Plaça de Sant Jaume, els independentistes hi haurien d'anar, i en encetar-se la marxa, cap amunt, cap a Gràcia.

Les declaracions dels darrers dies (primer, la de Joan Saura; després, la de Josep Montilla; i, finalment, l'editorial de la premsa barcelonina d'ahir) no obeeixen a cap imminència de la dita sentència. Parlem d'una sentència que és imminent des de fa un any, i absolutament imminent des de fa tres mesos.

La imminència no és la de la sentència del TC, sinó la consulta del 13-D, i la consulta del 28-F i la consulta del 25-A. Unes consultes que ja han picat la porta a Cornellà de Llobregat, per exemple. Un moviment que ara presenta consultes per l'autodeterminació a Sabadell i a Badia del Vallès. Un moviment que impulsarà consultes pel dret de decidir a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Formentera, etc. No tot aquest moviment és tan independentista com nosaltres voldríem, i de la manera que voldríem, però és evident que assenyala cap al futur, i no pas a la reedició de projectes autonomistes.

És llavors quan les sirenes comencen a cantar. I de quina manera! Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

L'Editorial és evident que ha estat escrit des d'un sector polític que veu amb por el creixen sobiranisme i prega perquè una sentència defavorable no el faci créixer encara més. I sobre les consultes, quan vaig llegir que a poblacions com Badia del Vallès se'n podia celbrar una me'n vaig alegrar molt. Això va prenent cos!

DL ha dit...

En aquest mateix sentit que dius, han opinat en Juli Cuéllar, en Titot o en Toni Cucarella. D'altra banda, en Jaume Marfany veu també l'altra cara de la moneda, en el sentit que valora un posicionament que conté elements d'insubordinació envers l'ordre constitucional espanyol. Si col·loquem el termòmetre al pacient i volem mesurar-hi la temperatura per saber fins quin punt l'editorial arriba tard o no tan tard (per fer servir l'expressió d'en Vicent Partal), hem de mirar on el posem. A Badia del Vallès, totes les forces polítiques, inclosa el PSC-PSOE van coincidir en una defensa del dret d'autodeterminació de Catalunya, entesa com un posicionament autònom. Però si posem el termòmetre en la gent que demà farà l'acte al Fòrum de Barcelona, veurem uns altres ànims. No es concep una continuïtat entre autonomia-sobirania-independència, sinó una alternativa entre l'autonomia i la independència. També és important entendre que el creixement bàsic del sobiranisme-independentisme no obeeix únicament a una desafecció a l'Espanya castellana. Jo diria que aquest component únicament és important marginalment (per bé que serveix per a la incorporació de més gent, menys conscienciada). El component majoritari és catalanocèntric. És caure en l'evidència: si som una nació i totes les nacions d'Europa tenen un estat propi, què carai fem que no el tenim.