dimecres, 21 de juliol del 2010

Del federalisme d’EUiA al confederalisme d’UDC

Miralles (EUiA) deia l’altre dia que, els qui havien de sortir de l’armari, eren els federalistes. I Duran (UDC) es referia al fet que durant gairebé 70 anys d’història, el seu partit ha defensat un model confederal.

Dir “federalisme” o “confederalisme” és com volguer respondre un problema de física amb un número (5000 o 0,24). Malament. Hi manquen les “unitats de referència”.

Ivan Arcas, el batlle de Molins de Rei, també se’n declara, de federalista. I és des del federalisme que no comparteix la idea d’un estat català independent. Però Arcas aclareix tot seguit el seu federalisme... no fos cas... i es declara “federalista europeu”.

En canvi, Miralles i Duran fan trampa. No surten directament als mitjans per declarar-se “(con)federalistes espanyols”. Un problema d’adjectius? Llavors podríem provar amb aquell eufemisme típic de la historiografia (nacional) catalana, i dir-se “(con)federalistes hispànics”. O, ja posats, “(con)federalistes ibèrics”.

Des dels rengles de l’independentisme, s’ha dit sovint, tant si hom es refereix a Pi i Margall com a Miralles o a Duran, que el (con)federalisme (espanyol/hispànic/ibèric) és quelcom poc menys que utòpic i que de (con)federalisme (espanyol/hispànic/ibèric) pràcticament no n’hi ha més que a “Catalunya”. Mmm. Fa una certa recança comprovar com també aquests independentistes entenen el “federalisme” sense adjectius com un “federalisme espanyol” sense més. Perquè allò que se sobreentén, és allò que s’internalitza.

Un dels problemes dels “(con)federalistes (espanyols/hispànics/ibèrics)” de casa nostra és l’escassa il·lusió amb la qual defensen els seus postulats. Només parlen de “(con)federalisme” quan s’han d’explicar davant d’una opinió pública que els demana si són (o no) independentistes. I, de fet, només llencen la consigna del “(con)federalisme” contra la reivindicació independentista, mentre que, en general, són del tot inoperants per transformar (con)federalísticament l’actual “estat espanyol”.

I és que l’actual “estat espanyol” pesa com una llosa damunt d’aquest “(con)federalisme”. L’estat espanyol és un estat d’origen dinàstic i punt. Per això hom celebra els “Reis Catòlics”, com a forjadors de la “unitat”. Estat dinàstic com és, no troba gens estrany que, per raons dinàstiques, Portugal no hi formi part, però sí les Canàries. I totes les estupideses que es van arribar a dir contra la independència de Cuba o de Puerto Rico, són perfectament intercanviables amb les que s’han dit contra bascos i catalans. Comprensiblement, el “(con)federalisme” (espanyol/hispànic/ibèric) s’estima més passar per damunt dels factors etnològics, geogràfics, econòmics, històrics, etc., en resum dels factors tangibles i discutibles, per apel•lar senzillament a les “majories silencioses”, a les “realitats constitucionals”, al “context internacional” o a la inèrcia més corprenenedora. Hi ha honroses excepcions, és clar. I són aquestes honroses excepcions les que han de fer un pas en la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles. No crec que puguin ignorar tant la realitat com per no intuir que, precisament, el seu projecte (con)federal (espanyol/hispànic/ibèric) pot sortir triomfant si es dóna la veu a la gent i se’l dóna en aquest moment. O potser no sortirà triomfant però, si més no, amb l’exercici autèntic del dret d’autodeterminació hom farà esclatar en mil bocins els reaccionarismes xovinistes (de signe aparentment diferent) que volen treure profit de la situació actual.