dijous, 29 de juliol del 2010

Christophe Lemaitre, com a metàfora

El mes de juliol que ara es tanca ha estat el mes de Christophe Lemaitre. A començaments de mes, feia la seva millor marca personal en la prova de la cursa de 100 metres, per sota del 10 segons. Ahir, a Barcelona, guanyava la prova en el Campionat d’Europa d’atletisme.

No arriben a 80 les persones que, des de que hi ha registres fiables i oficials, han baixat dels 10 segons en realitzar la prova atlètica dels 100 metres. Gairebé totes elles són descendents parcials o totals de pobles de l’Àfrica Occidental, bé siguin atletes nascuts a la zona, antillans o residents en altres parts del món. Només tres persones d’aquesta llista no són descendents d’aquesta part del món. Un és Frankie Fredericks, de l’Àfrica Austral; un segon, Patrick Johnson és fill de pare australià aborigen i mare euro-australiana. El tercer és Christophe Lemaitre.

Lemaitre s’aparta dels grans velocistes dels 100 metres en més d’un aspecte. Però també Usain Bolt se n’aparta, i és qui té la millor marca. Lemaitre recorda, inevitablement, més a Fredericks o a Johnson.

El que és curiós és la reacció de la premsa. Avui, TV3 titulava la notícia de la victòria de Lemaitre com a “White Power”. El subtext era clar: Lemaitre (“blanc”) s’imposava a 5 atletes de llinatge procedent de l’Àfrica Occidental (és a dir, “negres”). I en la premsa escrita es nota una certa recança contra el fet que en uns Campionats Europeus d’atletisme no participin exclusivament “europeus aborígens”. La cosa crida més l’atenció en tant que els atletes originaris de l’Àfrica Occidental (sprinters) i de l’Àfrica Oriental (fondistes) són en un bon nombre “nacionalitzats” recents. La “nacionalització” s’estableix com una relació simbiòtica. L’atleta aconsegueix més oportunitats d’ésser seleccionat per als grans campionats (és més fàcil guanyar les preliminars d’Eslovènia que no les de Jamaica) i les remuneracions econòmiques directes o indirectes són més atractives. Les federacions nacionals aconsegueixen més nombres per penjar-se medalles.

La cosa no és del tot nova. Des de l’època de Frank Emmelmann (1982), no hi havia hagut un campió aborigen en la prova europea dels 100 metres. Seria temptador demanar, si més no per aquesta prova, una categoria diferent en la qual poguessin participar els atletes no-hesperoafricans. L’Europa Aborigen, de totes formes, hauria de fer-se a la idea que si vol un Campionat de l’Europa Aborigen l’hauria de titular així.