En poques hores és d'esperar que tingui lloc el primer atac directe de les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica contra instal·lacions militars de la República Àrab Siriana. A partir d'aquest fet, segons els manuals, començarà la intervenció dels Estats Units i de( part de)ls seus aliats de l'OTAN en la guerra civil siriana. El cert, però, és que la intervenció estrangera en aquest conflicte arrenca des del mateix mes de març del 2011.
No podria ser d'altra manera. El territori de la República Àrab Siriana se superposa, parcialment o totalment, a altres unitats: la Nació Àrab, Kurdistan, la Síria Natural (o Creixent Fèrtil), Dar al-Islam, etc. La composició nacional (àrabs, kurds, assírio-caldeus, armenians, circassians; etc.) i les tradicions religioses (musulmanes: sunnites, alauites, jafarites, ismailites; cristianes: siríaques, greco-catòliques, caldees, armenianes, protestants; druses; etc.) s'encreuen en un conflictes amb elevades tonalitats sectàries i tribals.
Sobre el territori de la República Àrab Siriana trobem tres blocs que, no obstant això, tampoc no esgoten tota la diversitat del conflicte.
Les Forces Armades Sirianes configuren el primer bloc, que agita la tricolor vermella blanca i negra amb dos estels verds, i que s'adhereix a la figura del president Bashar al-Assad. Però també cal comptar-hi diversos grups milicians (Jais al-Sha'bi, Shabiha, la brigada Al-Abbas, la Força de Defensa Nacional, les milícies de Lijan i la Resistència Siriana). També hi ha hagut participació dels Guàrdies Revolucionaris d'Iran, de les milícies de Hezbol·là i del Comandament General del Front Popular d'Alliberament de Palestina (FPLP-GC, la fracció comandada per Ahmed Jibril).
El segon bloc és més heterogeni. La bandera tricolor verda, blanca i negra amb tres estels vermells, l'agita l'Exèrcit Sirià Lliure i el Front d'Alliberament Islàmic Sirià (que organiza la Brigada Al-Tawhid). La Coalició Nacional que forma el braç polític d'aquestes forces ha rebut el reconeixement com a interlocutor per part de diverses instàncies internacionals. Però, a banda, en el terreny també operen diverses milícies de mujahidins, com el Front Islàmic Sirià, el Front Al-Nusra i l'Estat Islàmic d'Irac i de Llevant.
El tercer bloc s'articula al voltant de les Unitats de Protecció Popular, amb les quals els territoris kurds de Síria (el Kurdistan Occidental) s'ha defensat contra els atacs de les forces governamentals i, de manera creixent, contra les milícies islamistes. La principal expressió política és el Partit d'Unió Democràtica.
La guerra ha produït ja més de 100.000 morts. Vora cinc milions de persones han hagut de desplaçar-se dels llocs de residència, i d'aquests uns dos milions han abandonat el territori de la República Àrab Siriana. La guerra siriana també ha tingut expressions fora del territori republicà en forma d'atacs al Líban o a Irac. La implicació de Turquia en l'hostilització de les forces del Kurdistan Occidental també és una expressió del caràcter parcialment transfronterer del conflicte, com també ho han estat enfrontaments en el Golan entre els exèrcits sirià i israelià.
Malgrat la rellevància de l'escenari sirià, en aquestes hores més interès hauria de suscitar la situació dins del bloc imperialista nord-atlàntic. Les dificultats econòmiques d'aquest bloc són considerables. Els Estats Units tenen en la potència militar el factor crucial que els posa a anys-llum de qualsevol potència emergent. Però la pròpia especialització econòmica en el sistema-món, ha enfortit també el rol internacional de la Federació Russa i de la República Popular Xinesa. Aquests dos estats, amb dret de veto en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, han obstaculitzat la benedicció d'una intervenció internacional directa. Ara bé, aquest obstacle no vol dir que sobre el terreny sirià no hi hagi una lluita entre diversos blocs de potències regionals. Mentre Iran dóna suport a Al-Assad, les monarquies del Golf (tot i les diferències entre Aràbia Saudita i Qatar) sostenen l'oposició. Però no hem de pensar que l'OTAN sigui absolutament monolítica en el suport a una intervenció militar directa. L'eix Berlin-Roma és el que expressa més reticències, mentre l'eix París-Londres n'és entusiasta. Tampoc els Estats Units són un bloc absolutament compacte, la qual cosa explicaria per què Obama vol saltar-se una votació al Congrés, cosa que ja ha motivat una petició de 111 congressistes i senadors (la majoria, 94, republicans). També el Partit Laborista sol·licita que es voti la intervenció en la Cambra dels Comuns.
A diferència de fa 10 anys, no es registra en els països de l'OTAN una oposició popular prou forta a la intervenció militar. Això és motivat per la mateixa situació de Síria, amb més de dos anys de guerra, i per la indignació que provoquen les informacions sobre les barbàries comeses. Lluís Rabell deia fa un parell de dies en un acte a la Plaça de Sant Jaume que, quan se'ns demani qui són els nostres havíem de respondre que "la societat civil". Les classes populars que participaren en les protestes de la primavera del 2011 a Síria ara es troben fortament castigades i dividides i, molt sovint, les adscripcions religioses i territorials han decidit a quin bàndol obeir. L'excepció, en aquest sentit, la forneix el Kurdistan Occidental, l'autonomia de facto del qual seria certament amenaçada en cas d'una intervenció terrestre de Turquia sota l'empara dels atacs aeris nord-americana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada