Particularment en superproduccions com Ben-Hur (1959) i The Ten Commandments (1956), Charlton Heston mostra unes qualitats carismàtiques que, administrades amb contenció, expliquen bona part de la petjada que han produït aquests films en el públic cinematogràfic. Sens dubte, si ens hem de quedar amb una imatge de Heston triaríem potser qui sap si els primers plans de la cursa de quàdrigues de Ben-Hur o la divisió de les aigües de la Mar Roja. Però també hi ha unes altres imatges de Heston, fora dels films. És el Heston que dóna suport al moviment dels drets civils, en els anys 1960. I és el Heston que, en el 2000, en un míting de l’Associació Nacional del Rifle, alça un arma amb les dues mans i crida que només la li treuran “from my dead cold hands”. Què té d’insòlit aquesta trajectòria? El propi Heston diria sense problemes que en un cas i en l’altre defensa la llibertat contra els abusos del poder, siguin segregacionistes o de “gun control”. Però en la polarització de la societat contemporània, grollerament representada políticament en els Estats Units en la divisòria entre conservatives i liberals, Heston fa un shift. Com aquell shift que fa d’un pro-romà moderat, un zelot de pedra picada. O el shift que converteix un fill de la casa del Faraó en el gran profeta del poble elegit.
El nom originari de Charlton Heston era John Charles Carter, per bé que li deien Charles, Charlie o Chuck. Charlton era el cognom de soltera de la mare. Havia nascut el 4 d’octubre del 1923, entre Evanston i Wilmette, a Illinois. La família es va traslladar a St. Helen (Michigan). El 1933, els seus pares es divorciaren. La mare, Lilla, es va tornar a casar, amb Chester Heston. Tant Lilla com Charles van prendre el cognom Heston, i tots tres tornaren a Wilmette. Heston passava de l’entorn forestal de St. Helen a l’àrea metropolitana de Chicago.
El nom de Charlton Heston com a denominació artística el trià ben aviat, quan participava en el grup de teatre de l’institut (New Trier High School). És en el marc d’aquest grup que una de les representacions de Peer Gynt fou filmada per David Bradley. En aquest film mut, del 1941, ja apareix com a “Charton Heston”. En aquesta mateixa època entrà en el Winnetka Dramatist’s Guild, una comunitat teatral, a través de la qual aconseguí una plaça per estudiar i practicar teatre a la Northwestern University.
Aquesta etapa quedà interrompuda el 1944, quan Heston fou cridat a files. Va servir en l’11a Força Aèria, on va fer de radio-operador i de metrallador en un B-25 Mitchell, estacionat en les Illes Aleutianes. No fou llicenciat sinó fins el 1946, amb rang de sergent (Staff Sergeant). Amb la seva dona, Lynda Marie Clarke, van anar a viure a Manhattan. Van treballar en el teatre i en la televisió. Així Heston, a Broadway, va fer de Macbeth i de Marc Antoni (tant a Julius Caesar com a Antony and Cleopatra). Va aparèixer en alguns Studio One de la CBS amb aquests drames shakespearians i, el 1950, en un altre film de David Bradley, ara ja més professionalitzat (Julius Caesar). Una adaptació televisiva de Wuthering Heights li va valdre el primer contracte cinematogràfic professional, a Dark City (1950). El primer gran paper el tindria a The Greatest Show on Earth (1952), de Cecil B. DeMille. Cecil B. DeMille comptaria amb ell per fer de Moisès a The Ten Commandments (1956). El 1959 protagonitzava el remake definitiu de Ben-Hur. Consagrat com a actor de peplum, Heston va fer de El Cid (1961) i de general Gordon (Khartoum, 1966), a banda de coprotagonitzar 55 Days at Peking (1963) i fer de Miquel Àngel a The Agony and the Ecstasy (1965). Un altre paper molt recordat seria el de Planet of the Apes (1968), especialment en la darrera escena, ja mítica del “We finally really did it. You maniacs! You blew it up! Damn You. God damn you all to hell”.
Aquesta frase constitueix un al·legat antinuclear. En la campanya electoral del 1964, Lyndon B. Johnson havia utilitzat l’espantall d’una guerra nuclear amb l’URSS per desfer-se de Barry Goldwater. Políticament, Heston coincidia amb els “demòcrates moderats del Nord”, oposats a la segregació en el Sud però distants del sector més progressiu del Partit Demòcrata. En el mateix any de The Ten Commandments, Heston va fer campanya activa pel candidat demòcrata Adlai Stevenson i, quatre anys després, ho faria per John F. Kennedy. Després de la victòria de Kennedy, Heston s’implicà activament en el moviment pels drets civils. Participà en piquets informatius contra cinemes i restaurants que aplicaven la segregació racial, tant en el Solid South com en Oklahoma. Quan Heston comença a implicar-se en aquestes reivindicacions, la cosa no es trobava gens resolta i, fins i tot en els estats on no s’aplicava la segregació (bàsicament perquè la població negra no hi era, o hi era segregada de facto a les zones marginals dels centres urbans) la seva posició podia passar-li factura. A partir del 1963, és clar, la cosa canvia, i els mateixos estudis que posaven mala cara abans, ara la posaven si els seus actors no aportaven una quota de presència a les mobilitzacions més mediàtiques. En tot cas, Heston fou un dels rostres blancs mediàtics en participar en la March on Washington for Jobs and Freedom.
Tornem, però, al 1968, on havíem deixat Heston pronunciant la seva línia pacifista més famosa. Perquè és en aquest any quan Heston expressa el seu suport a la Gun Control Act, la llei que l’admistració Johnson impulsava per controlar la tinença d’armes. Part dels conservadors protestaven contra la llei i afirmaven que, sota el pretext de reduir la criminalitat o previndre la “violència política”, el que es volia era destruir el dret dels law-abiding citizens a armar-se.
Heston, que donava suport a l’Administració Johnson en les polítiques socials i en la dessegregació, no n’hi donava en allò que corcaria el llegat Johnson: la intervenció a Vietnam. La intervenció a Vietnam havia estat heretada de l’època de Kennedy, però havia esdevingut una guerra que no es podia guanyar, ni contra el Vietnam del Nord ni contra el Vietcong. Amb un reclutament obligatori, la guerra del Vietnam informava com cap altre procés, de les profundes desigualtats de la societat nord-americana. Desgastat, Johnson no optà per la reelecció. Nixon, resuscitat políticament, posaria fi a vuit anys d’administracions demòcrates.
La imatge d’home íntegre de Heston (per exemple, casat sempre, des del 1944, amb la mateixa dona) era un capital que el Partit Demòcrata va provar d’utilitzar. Li van oferir de presentar-se com a senador. Heston, amb 46 anys, i amb una carrera cinematogràfica amb un ventall absolutament obert de possibilitats, va declinar l’oferta.
La trajectòria cinematogràfica de Heston en els anys 1970 té una sèrie de valors indubtables. Va fer de Marc Antoni al Julius Caesar (1970) d’Stuart Burge, i va protagonitzar The Omega Man (1971), un clàssic del cinema apocalíptic. També apocalíptic, però en un altre sentit, és Soylent Green (1973). I de nou tenim a Heston en unes línies que ens criden la consciència: “Soylent Green is people! We’ve got to stop them somehow!”. També el trobem fent de Cardenal Richelieu a The Three Musketeers (1973) de Richard Lester. O a Earthquake (1974), en un dels més memorables exemples del cinema de desastres amb repartiment de velles glòries.
La transformació política de Heston és paulatina. Com en altres casos, Heston negava haver canviat. Sempre va sostindre amb orgull la seva participació en la lluita contra la segregació racial i retreia a Hollywood que ell ja hi participava molt abans que fer-ho “fos de moda”. Heston mai no s’havia sentit còmode amb la radicalització de la “anti-war coalition”. No era únicament una desavinença generacional o estètica, que també, sinó també la convicció que aquesta deriva els allunyava del gros de la societat americana. Aquesta interpretació vindria enfortida per les victòries republicanes del 1968 i del 1972 i, encara més, per la del 1980. Carter no guanyà les eleccions del 1976: les va perdre Ford. I Ford les havia perdudes per ser “massa moderat”, pel perdó presidencial a Nixon i per tindre com a company de tiquet, Nelson Rockefeller, el darrer representant vivent de l’ala més o menys progressiva del Great Old Party. Ja en temps de Reagan, Heston canvià la seva afiliació política (registration) i deixa d’ésser demòcrata per passar a republicà. Qui havia canviat? Heston, o el Partit Demòcrata?
Prenguem un exemple. Heston, el 1963, era a la Marxa de Washington per Llocs de Treball i Llibertat. Aquesta Marxa, promoguda pel moviment dels drets civils, i encapçalada per Martin Luther King, Jr., no s’adreçava merament a la desegregació i a la discriminació racial explícita, sinó també als problemes de la població negra i, molt particularment, del jovent. El concepte d’igualtat racial és completament buit si hom es limita, simplement, a fer accions negatives contra els segregacionistes. Cal també una acció afirmativa. L’acció afirmativa, és clar, és una política discriminatòria, però de sentit invers a la desigualtat que hom vol corregir. Ara bé, si hom s’aferra a un discurs d’igualtat racial absoluta, l’acció afirmativa esdevé no tan sols una discriminació positiva sinó també una espècie de racisme invers. Completat el programa desegregacionista, el conservadorisme nord-americà (si més no, el conservadorisme majoritari) va fer seu el lema colour-blind society, una societat que no ja considerava els factors racials. Heston, doncs, podia fer el pas sense trair el seu ideari antiracista. És més, només si feia aquest pas podria ésser “antiracista” en aquells casos on, segons els demòcrates, “no tocava”. Per exemple, un actor blanc va queixar-se davant l’Actors Equity pel fet que havia estat rebutjat en un càsting de l’obra Miss Saigon simplement perquè era “massa blanc” per al paper. Aquest sindicat d’actors va refusar d’intercedir per l’actor. Heston considerà que la discriminació denunciada era un acte “obscenament racista”, i trencà amb l’Actors Equity. Deixava entreveure que l’Actors Equity aplicava un “racisme anti-blanc” (un “autoracisme”, si atenem a la composició majoritària d’aquest sindicat).
Si el 1963, Heston se solidaritava contra la discriminació patida per “una altra raça”, ara se solidaritzava amb la “pròpia”. Heston situava aquesta discriminació en el terreny “cultural”, en el tractament mediàtic, per dir-ho així. La discriminació la patirien les persones creients (God fearing), complidores amb la llei (law-abiding), de raça blanca (Caucasian), de “classe mitjana” (middle-class), protestants (Protestant –or even worse, evangelical Christian), les del rerepaís (Midwestern or Southern or even worse rural) i les heterosexuals (apparently straight –or even worse, admitted heterosexuals). En el negatiu, doncs, Hollywood i la televisió primaven els valors dels ateus negres de classe treballadora i homosexuals, bé fossin de la Costa Est o de la Costa Oest. Més genèricament, Heston es demanava “per què ‘l’orgull hispànic’ o ‘l’orgull negre’ és quelcom de bo, mentre que ‘l’orgull blanc’ fa pensar en caps rapats?”.
Reagan, el 1980, havia guanyat les eleccions apel·lant a aquests “col·lectius discriminats”. Havia fet una Southern estrategy (és a dir, acabar de reclutar els vots dels antics demòcrates segregacionistes) i una aproximació als evangelical Christian (no gens fàcil si atenem al fet que Carter era un born again Christian i Reagan un divorciat recasat). El Partit Republicà iniciava una transformació que el faria convertir-se, implícitament és clar, en el partit dels “blancs”. En aquest context, la referència a la “middle class” és, senzillament, una manera sociològica de referir-se als “white American”.
Les polítiques de Carter i Reagan per fer front a l’estagnació econòmica s’assemblaven com un ou a un altre ou. En el camí de baixada cap al no-pensament, cap a la convicció de la no-alternativa, la política bipartisana només pot quedar reduïda a una “culture war”.
Heston, que s’havia disgustat davant de la “radicalització” dels demòcrates, semblava sentir-se com un peix en l’aigua en la “radicalització” dels republicans. A través de la denúncia dels “liberal bias” dels “mainstream medias (MSM), Heston, membre del Consell Assessor d’Accuracy in Media, va entrar de ple en les “guerres culturals”, amb frases com ara “la correcció política és una tirania amb bones maneres”. L’esquema de les “guerres culturals” és enormement simple. Hi ha uns valors conservadors i hi ha uns valors liberals. Si hi ha algú que combina un valor conservador i un valor liberal i és, per exemple, “antiavortista” i “contrari a la pena de mort”, hom el considera un “outsider”.
El 1968, la Gun Control Act va rebre crítiques des de la dreta i des de l’esquerra, per raons diverses. Però en el marc de la “guerra cultural”, la cosa és més senzilla. La dreta defensa els “gun rights” i l’esquerra defensa el “gun control”. Per tant, Heston passava a defensar els “gun rights”. La Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, que forma part de la Carta de Drets, diu “En ésser necessària per a la seguretat d’un estat lliure l’existència d’una milícia ben regulada, el dret de les persones de tindre i portar armes no serà infringit”. El text originari és clarament “revolucionari”, ben idèntic a dir que una de les característiques de la “fase de transformació revolucionària entre la societat capitalista i la comunista” és “l’armament general dels treballadors com a garantia, en qualsevol cas, de l’avanç revolucionari de les masses”. És clar que la lectura “conservadora” es limita, sobretot, a la part de “el dret de les persones de tindre i portar armes no serà infringit”. La part de la milícia sona massa “col·lectivista” a les orelles dels “conservadors respectables”.
La defensa dels “gun rights” s’adreça a tres aspectes: 1) un aspecte cultural, d’identitat americana, especialment vinculat al món rural i a l’esport de la caça; 2) un aspecte de “defensa contra la criminalitat”, de protecció contra qualsevol “criminal intruder”; 3) un aspecte de “defensa contra la tirania”, de protecció contra un “dictator”. Heston hi trobà la seva causa. Una causa que combinava les altres, ja que, sempre implícitament, són els “blancs” els que saben utilitzar les armes “correctament” (i no per “robar”). I que també combinava la crida a la masculinitat i a l’individualitat.
La resposta liberal era el “gun control”. I, igualment, es basava en arguments emotius, centrats en les víctimes d’accidents d’armes, de psicòptates (gun spree), etc. Els contraarguments conservadors són novament emotius: fer una “llei de control d’armes” és desarmar els ciutadans que compliran la llei i deixar armats els que no compleixen cap llei (inclosa aquesta). O, l’argument encara millor de dir que si tothom anés armat, els psicòpates serien abatuts més ràpidament per qualsevol passavolant, abans no hagués calgut cridar la policia. En resum, que mentre uns diuen que “les armes les carrega el diable”, els altres responen que “les armes no són responsables del seu mal ús”.
Charlton Heston esdevingué el 1998 el president i portaveu de la National Riffle Association (NRA). La frase “from my cold, dead hands” la va pronunciar en la campanya de les presidencials del 2000, adreçada contra Al Gore. L’NRA presenta diversos avantatges respecte d’altres moviments conservadors: no fa massa pudor de ciris ni demana olors de santedat i, d’altra banda, no topa massa amb els interessos de les big corporations.
Heston abandonà la presidència de l’NRA el 2003, mesos després d’haver anunciat que patia símptomes propis de la malaltia d’Alzheimer. Fou la malatia d’Alzheimer de Ronald Reagan la que provocà una esquerda en la unitat de fronts de les “guerres culturals”. Nancy Reagan es declarà partidària de la recerca en stem cells, per desenvolupar una teràpia regenerativa contra les demències senils. Contràriament, els conservadors amb carnet insisteixen en la “santedat de l’embrió” i obren la porta únicament a les stem cells que es puguin obtindre sense passar per la manipulació in vitro d’embrions humans. Heston patí un deteriorament progressiu, agreujat a partir del 2005, i es va morir el 5 d’abril del 2008. Nancy Reagan tingué unes paraules de record per Heston, no tant per “l’heroi de la gran pantalla” o pels papers de Moisès, Ben-Hur, George Taylor o Robert Thorn, sinó pel suport que havia prestat a Ronald Reagan en la causa política neoconservadora.
dissabte, 20 de febrer del 2010
divendres, 19 de febrer del 2010
ILP Televisió sense Fronteres: 400.000 signatures i tres mesos de pròrroga
Fa unes setmanes hi havia una certa por de si, amb 300.000 signatures recollides, hom no faria tard per a la ILP Televisió sense Fronteres. Hi havia de termini fins el 24 de març, però òbviament calia tallar el termini de recollida unes setmanes abans per poder fer-ne recomptes i revisions. La crida que feia l'organització per rebre els plecs de signatures ha tingut ressò i en qüestió de setmanes s'han sumat 100.000 signatures més, de forma que ara ja es depassa la xifra de 400.000 signatures.
El termini s'esgotava, de totes formes. No obstant això, ha prosperat una reclamació feta quant als problemes burocràtics que van endarrerir l'inici de recollida de signatures. Així, el termini s'ha ampliat fins el 24 de juny, Diada de Sant Joan.
Així doncs, hi haurà temps el 28 de febrer i el 25 d'abril per recollir signatures, tal com ja es va fer el 13 de desembre. De fet, fins el mes de maig, la campanya continuarà en marxa, especialment a Navarra i a Galícia. La introducció de la televisió digital terrestre (TDT) mostra com la qüestió de la difusió dels canals públics en llengües no-castellanes a l'estat espanyol dista molt d'haver-se resolt. Casos com la tallada de les emissions d'Andorra Televisió a l'Alt Urgell mostren fins quin punt les "fronteres" televisives poden tindre una realitat més divisòria en l'actual etapa que no en l'era de la televisió "analògica".
El termini s'esgotava, de totes formes. No obstant això, ha prosperat una reclamació feta quant als problemes burocràtics que van endarrerir l'inici de recollida de signatures. Així, el termini s'ha ampliat fins el 24 de juny, Diada de Sant Joan.
Així doncs, hi haurà temps el 28 de febrer i el 25 d'abril per recollir signatures, tal com ja es va fer el 13 de desembre. De fet, fins el mes de maig, la campanya continuarà en marxa, especialment a Navarra i a Galícia. La introducció de la televisió digital terrestre (TDT) mostra com la qüestió de la difusió dels canals públics en llengües no-castellanes a l'estat espanyol dista molt d'haver-se resolt. Casos com la tallada de les emissions d'Andorra Televisió a l'Alt Urgell mostren fins quin punt les "fronteres" televisives poden tindre una realitat més divisòria en l'actual etapa que no en l'era de la televisió "analògica".
dijous, 18 de febrer del 2010
Allò que els treballadors han de saber de la Gran Recessió (‘The ABCs of the Economic Crisis’, F. Magdoff, M. D. Yates; Monthly Review Press, 2009)
En aquest llibre breu (142 pàgines), Fred Magdoff i Michael D. Yates es proposen la tasca de “descriure i explicar la ‘Gran Recessió’, la crisi econòmica més severa d’ençà de la Gran Depressió, en un llenguatge directe i fàcil d’entendre”. L’obra, que du com a subtítol ‘allò que la gent treballadora ha de saber-hi’, s’adreça a “treballadors, estudiants, i activistes”. Magdoff i Yates són vinculats a Monthly Review, i parteixen de la perspectiva teòrica fornida per Paul A. Baran i Paul M. Sweezy a Monopoly Capital. Una part notable del llibre (del capítol segon al cinquè) es dedica a una exposició general del sistema capitalista en la fase monopolística (i madura), i de com la tendència a la caiguda de la taxa de benefici és efectivament contrarestada a través de la concentració de capital i de la sofisticació del sistema financer, per bé que això no pot impedir la tendència a l’estagnació en unes economies ‘saturades’ de capital. Així doncs, Magdoff i Yates consideren que allò que merita una explicació específica no són pas els períodes de “crisi” sinó els períodes de “creixement”. La situació anòmala era la que descriuen en el primer capítol (‘The Calm before the Storm’), que contextualitzen en l’evolució històrica del capitalisme nord-americà posterior a la Segona Guerra Mundial. Que el llibre se centri en els Estats Units, els autors ho justifiquen tot recordant que “la crisi va començar als Estats Units, i des dels Estats Units es difongué a la resta del món”. I si els autors tenen dures paraules per als qui començaven a veure l’estiu passat (quan concloïen la redacció del llibre) els brots verds, també les tenen per als crítics d’esquerra que han resumit la situació en una crisi exclusiva derivada de l’avarícia dels poders financers. D’aquesta manera els autors descriuen en la part central del llibre l’explosió financera i l’explosió del deute, però recorden el paper d’estímul que en l’economia real tingué la bombolla immobiliària-financera, de la mateixa manera que gairebé una dècada abans l’havia tinguda la bombolla de les “.com”. I si bé dediquen un capítol a descriure els fonaments ideològics del ‘neoliberalisme’, en dediquen un altre a les operacions ‘intervencionistes’ de rescat del govern federal nord-americà.
Lluny de les visions apocalíptiques, els autors contemplen un escenari de “retorn” a la normalitat als Estats Units, amb xifres de creixement del PIB del 2,5-3% i amb xifres de “plena” ocupació (atur 4-5%). Però aquest escenari implicaria un allargament de la jornada de treball (i de la intensificació del treball) i una taxa més elevada del consum, amb les conseqüències que tots dos processos tenen damunt de la salut de la població i de l’impacte en el medi natural. En el “retorn a la normalitat”, doncs, els autors enumeren una sèrie de reivindicacions: 1) garantir una alimentació adient per a tothom; 2) garantir un allotjament digne mitjançant processos públics i cooperatius de construcció d’habitatge social; 3) assistència sanitària universal; 4) plena ocupació a través d’ocupació pública amb una utilitat social i a través de la reducció de la jornada laboral; 5) educació de qualitat per a tothom, i centrada en les experiències dels alumnes per estimular-ne la creativitat i la independència; 6) garantir ingressos en casos de jubilació, invalidesa, malaltia, orfanesa, tot reconeixent les virtuts de l’actual sistema de pensions dels Estats Units (que defineixen com l’empresa millor gestionada del govern federal); 7) millora i extensió del transport públic; 8) polítiques contra la contaminació d’aigües, terres i aire, i contra el canvi climàtic; 9) una política fiscal progressiva, que contraresti l’acumulació produïda abans i després de la Gran Recessió per les grans fortunes, i que carregui especialment les activitats merament destinades a guanys a curt termini i socialment improductius; 10) un govern no-imperialista als Estats Units; 11) una política de comerç internacional basada en la preservació de les dues fonts de riquesa (els éssers humans i la natura).
Quin sentit tenen aquestes demandes? Algunes semblen totalment utòpiques en la realitat del moment, i que caldria més aviat proposar-ne un curs més ‘gradual’. Magdoff i Yates responen que potser allò que és utòpic és la introducció ‘gradual’ mentre s’hi treballa “dins el sistema” (una referència a l’Administració Obama). Per a Magdoff i Yates és cabdal “restar ferm en els nostres principis, vingui l’infern o un aiguat”, ja que aquestes demandes poden provocar una “crisi de legitimitat”si el sistema és incapaç d’aproximar-s’hi o, fins i tot, si s’aparta de la seva realització. Un escenari de ‘recuperació sense feina’ (‘jobless recovery’) semblaria conduir més dreturarament a aquesta crisi de legitimitat.
L’alternativa socialista que proposen finalment Magdoff i Yates és el control democràtic de la producció i de la distribució, destinada a la optimització de la felicitat humana, és a dir, posat al servei de les necessitats de la gent, tot controlant-ne els excessos consumistes i fent-lo compatible amb els sistemes naturals que fan possible la pròpia vida humana.
Lluny de les visions apocalíptiques, els autors contemplen un escenari de “retorn” a la normalitat als Estats Units, amb xifres de creixement del PIB del 2,5-3% i amb xifres de “plena” ocupació (atur 4-5%). Però aquest escenari implicaria un allargament de la jornada de treball (i de la intensificació del treball) i una taxa més elevada del consum, amb les conseqüències que tots dos processos tenen damunt de la salut de la població i de l’impacte en el medi natural. En el “retorn a la normalitat”, doncs, els autors enumeren una sèrie de reivindicacions: 1) garantir una alimentació adient per a tothom; 2) garantir un allotjament digne mitjançant processos públics i cooperatius de construcció d’habitatge social; 3) assistència sanitària universal; 4) plena ocupació a través d’ocupació pública amb una utilitat social i a través de la reducció de la jornada laboral; 5) educació de qualitat per a tothom, i centrada en les experiències dels alumnes per estimular-ne la creativitat i la independència; 6) garantir ingressos en casos de jubilació, invalidesa, malaltia, orfanesa, tot reconeixent les virtuts de l’actual sistema de pensions dels Estats Units (que defineixen com l’empresa millor gestionada del govern federal); 7) millora i extensió del transport públic; 8) polítiques contra la contaminació d’aigües, terres i aire, i contra el canvi climàtic; 9) una política fiscal progressiva, que contraresti l’acumulació produïda abans i després de la Gran Recessió per les grans fortunes, i que carregui especialment les activitats merament destinades a guanys a curt termini i socialment improductius; 10) un govern no-imperialista als Estats Units; 11) una política de comerç internacional basada en la preservació de les dues fonts de riquesa (els éssers humans i la natura).
Quin sentit tenen aquestes demandes? Algunes semblen totalment utòpiques en la realitat del moment, i que caldria més aviat proposar-ne un curs més ‘gradual’. Magdoff i Yates responen que potser allò que és utòpic és la introducció ‘gradual’ mentre s’hi treballa “dins el sistema” (una referència a l’Administració Obama). Per a Magdoff i Yates és cabdal “restar ferm en els nostres principis, vingui l’infern o un aiguat”, ja que aquestes demandes poden provocar una “crisi de legitimitat”si el sistema és incapaç d’aproximar-s’hi o, fins i tot, si s’aparta de la seva realització. Un escenari de ‘recuperació sense feina’ (‘jobless recovery’) semblaria conduir més dreturarament a aquesta crisi de legitimitat.
L’alternativa socialista que proposen finalment Magdoff i Yates és el control democràtic de la producció i de la distribució, destinada a la optimització de la felicitat humana, és a dir, posat al servei de les necessitats de la gent, tot controlant-ne els excessos consumistes i fent-lo compatible amb els sistemes naturals que fan possible la pròpia vida humana.
dimecres, 17 de febrer del 2010
6 març, 11 al matí: Assemblea de presentació d'Esplugues Decideix
El Papiol va celebrar la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana el passat 13 de desembre. El diumenge 28 de febrer (queden 11 dies), serà el torn de Molins de Rei. I el 25 d'abril de Sant Just Desvern.
I Esplugues? L'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat fou pioner (la mateixa setmana després de la consulta d'Arenys, del 13 de setembre) en refusar (amb els únics vots favorables de CiU i ERC) una moció de suport a la realització d'una consulta sobre la independència.
Ara bé, l'experiència de molts municipis del 13-D, del 28-F i del 25-A, és que, amb moció o sense, la qüestió cabdal és la implicació d'un bon nombre de voluntaris i la complicitat i entesa d'una bona part de les entitats de tota mena del municipi.
El dissabte 6 de març és, doncs, una data clau per decidir. A les 11 del matí, en un lloc per concretar, es farà una Assemblea popular de presentació/inauguració d'Esplugues Decideix. Serà el punt de partida necessari per organitzar la consulta a Esplugues, bastir les comissions que s'encarregaren dels diferents aspectes organitzatius i iniciar una campanya que durà a l'èxit de la convocatòria. Serà el moment també de decidir moltes coses. Com per exemple, la data de la consulta. El 20 de juny ha estat proposada com a quarta data per la Coordinadora Nacional de les Consultes.
Més informació al blog Esplugues Decideix.
I Esplugues? L'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat fou pioner (la mateixa setmana després de la consulta d'Arenys, del 13 de setembre) en refusar (amb els únics vots favorables de CiU i ERC) una moció de suport a la realització d'una consulta sobre la independència.
Ara bé, l'experiència de molts municipis del 13-D, del 28-F i del 25-A, és que, amb moció o sense, la qüestió cabdal és la implicació d'un bon nombre de voluntaris i la complicitat i entesa d'una bona part de les entitats de tota mena del municipi.
El dissabte 6 de març és, doncs, una data clau per decidir. A les 11 del matí, en un lloc per concretar, es farà una Assemblea popular de presentació/inauguració d'Esplugues Decideix. Serà el punt de partida necessari per organitzar la consulta a Esplugues, bastir les comissions que s'encarregaren dels diferents aspectes organitzatius i iniciar una campanya que durà a l'èxit de la convocatòria. Serà el moment també de decidir moltes coses. Com per exemple, la data de la consulta. El 20 de juny ha estat proposada com a quarta data per la Coordinadora Nacional de les Consultes.
Més informació al blog Esplugues Decideix.
dimarts, 16 de febrer del 2010
Esplugues en (algunes) xifres (II)
Fa uns dies comentàvem algunes xifres generals d'Esplugues. En comicis previs, s'havien previst 57 meses electorals. Però, com es distribuïen per sectors i per barris? Si atenem al cens:
- Can Vidalet: 18 meses.
- Can Clota: 5 meses.
- Muntanya: 5 meses. Repartides entre la Mallola (2 meses), la Miranda (1), Ciutat Diagonal i Finestrelles (1).
- El Gall: 5 meses.
- la Plana-Montesa: 15 meses. Repartides entre la Plana (11 meses) i Montesa (4).
- Centre: 9 meses.
- Can Vidalet: 18 meses.
- Can Clota: 5 meses.
- Muntanya: 5 meses. Repartides entre la Mallola (2 meses), la Miranda (1), Ciutat Diagonal i Finestrelles (1).
- El Gall: 5 meses.
- la Plana-Montesa: 15 meses. Repartides entre la Plana (11 meses) i Montesa (4).
- Centre: 9 meses.
dilluns, 15 de febrer del 2010
El futur de les pensions o el sacrifici de la pastanaga
Després de tants anys, si hom camina pels carrers de l’Hospitalet i li demana a qualcú qui és el batlle de la ciutat, és probable que encara us responguin Celestino Corbacho. No és així, però. Corbacho és ara Ministre de Treball del Govern d’Espanya. O més ben dit, Ministre de Capital. Divendres, Corbacho era a Cerdanyola. Com que la visita es va filtrar, es van organitzar manifestacions al llarg del recorregut, particularment de grups d’aturats. Però sens dubte la pressió mediàtica més grossa que ha patit Corbacho és la que li ha plogut arran de la “reforma del sistema de les pensions”, el punt estel•lar de la qual és l’endarreriment de 65 a 67 anys com a “edat normal de jubilació”.
Aquesta proposta d’ha presentat com un intent de “salvar les pensions”. En un context de forta taxa de desocupació i de fort dèficit públic, la cantarella de la sostenibilitat de les pensions ha tornat a primer pla.
Fins fa uns anys, el discurs sobre la “sostenibilitat de les pensions” girava a l’entorn de la “demografia”. La reducció de la taxa de natalitat juntament amb l’augment de l’esperança de vida comporten un “envelliment de la població” bé sigui comptat en termes de percentatge (percentatge de majors de 65 anys, encara que és possible que ara això també ho facin canviar als demògrafs) o en termes d’edat mitjana i de mediana d’edat (mitjana aritmètica de l’edat dels habitant, i edat de tall que deixa un 50% de la població a banda i banda, respectivament).
Vicenç Navarro s’hi referia fa uns dies a aquest “reduccionisme demogràfic”. I ho feia negativament, no perquè el trobés exagerat, sinó perquè trobava que quedava curt. Efectivament, “l’envelliment de la població” és únicament un dels factors que regula la taxa de jubilats per “població activa”. Els altres factors són els que depenen del grau d’ocupació d’aquesta població activa (aturats, ocupats a temps parcial, etc.) i de les rendes del treball de la part de població activa que treballa efectivament. Les contribucions a la seguretat social, recordava Navarro, depenen de les rendes del treball, no únicament en la part que paguen els treballadors sinó també en la “part empresarial”. Qualsevol augment “permanent” de la desocupació o de la precarietat, qualsevol minva tendencial del salari mitjà real, etc., afecten de ple la “sostenibilitat de les pensions”.
Navarro insistia que únicament una política redistributiva de la renda que sigui eficaç podria garantir la “sostenibilitat de les pensions”. Si no s’adopta aquesta mesura correctora queden, però, dues opcions. La primera seria sufragar l’eventual dèficit del sistema de seguretat social a través d’un augment dels impostos a les rendes del capital, o bé transformar les contribucions empresarials al sistema per fer-les lligar a la producció i no als costos de la força de treball. És clar que això és poc més que “tabú” en el dogma ortodox. De forma que només quedaria la segona opció: la de disminuir el futur dèficit de la seguretat social amb una retallada de les prestacions. Com que una retallada directa de les prestacions té uns costos d’impopularitat elevats, les mesures van encaminades a la retallada indirecta, és a dir a l’enduriment de les condicions d’accés a les prestacions. Les crides a l’austeritat des del món financer van en aquest sentit: els treballadors, aturats o no, jubilats o no, no haurien d’esperar gaire res més que la “subsistència”. Però “subsistència” vol dir enfonsament del consum interior i “subsistència” vol dir destrucció directa de qualsevol incentiu per a la formació i per al perfeccionament laboral. Un escenari “cyber-punk”, vaja.
La Isabel Pallarès, des de les pàgines del Triangle, es referia a aquest enduriment de les condicions d’accés a les pensions. Una de les mesures és el ja esmentat augment de l’edat “normal de jubilació” en dos anys (de 65 a 67). I l’altra és la mesura-esborrany d’ampliar la base de cotització dels darrers 15 anys de vida laborals als darrers 25. Com que la taxa de desocupació entre els 65 i els 67 anys (i, de fet, en tots els grups d’edat majors de 50 anys) és elevada, la primera mesura implicaria una forta reducció de les pensions per als aturats i subocupats d’aquestes edats. El trànsit de 15 a 25 en la base calculadora tindria, amb les degudes excepcions, també un efecte depressor. Pallarès recorda que l’amenaça perpètua sobre el col•lapse del sistema pública de pensions és un discurs endèmic. Més d’un comentarista crític ha recordat què s’ha fet de la cantarella que afirmava que els “immigrants” salvarien el sistema de les pensions que, en el període del “boom” gràcies a ells, s’endarrerí l’Armageddon dels pensions del 2015 al 2030. En tot cas, Pallarès posa el dit a la nafra quan diu que amb l’augment de la producció social global n’hi hauria ben bé prou per cobrir unes pensions dignes.
De fet, l’estatística que s’utilitza sovint en aquests discurs és la taxa de jubilat en relació a la taxa de treballadors actius. Però pràcticament no es parla mai del fet que les innovacions tecnològiques fan que amb les mateixes hores de feines hom pugui cobrir les necessitats bàsiques de moltes més persones que no pas fa 30 anys. És això el que explica la reducció mundial de la taxa d’ocupació relativa en els sectors primari i secundari.
En parlar d’escenaris post-apocalíptics, hom acaba pensant en Soylent Green, i en la perspectiva de fer galetetes a partir de la població “excedentària”. Però els malthusians dels nostres dies saben perfectament de la importància que té el manteniment amb vida d’aquesta població excedentària.
Si els aturats fan la funció d’exèrcit laboral de reserva i recorden on és la porta als qui encara tenen feina, els jubilats fan una funció de pastanaga. En un món de descreguts on, com mostren les enquestes, hi ha més gent que creu en Déu que la creu en una vida d’ultratomba, la “tercera edat” s’havia convertit en la postrimeria del món contemporani. Com deia Ovidi, és llavors que veurem quina retribució ens queda en tant que jubilats. L’esforç per menar una vida laboral impecable i per cotitzar el major nombre de mesos possible té sentit a la vista d’una pastanaga d’una jubilació relativament comfortable, on podrem fer allò que ara la feina no ens deixa fer. Però si els Corbacho de torn comencen a retallar la pastanaga, què ens quedarà? Com faran per tal que el burro continuï la marxa?
Aquesta proposta d’ha presentat com un intent de “salvar les pensions”. En un context de forta taxa de desocupació i de fort dèficit públic, la cantarella de la sostenibilitat de les pensions ha tornat a primer pla.
Fins fa uns anys, el discurs sobre la “sostenibilitat de les pensions” girava a l’entorn de la “demografia”. La reducció de la taxa de natalitat juntament amb l’augment de l’esperança de vida comporten un “envelliment de la població” bé sigui comptat en termes de percentatge (percentatge de majors de 65 anys, encara que és possible que ara això també ho facin canviar als demògrafs) o en termes d’edat mitjana i de mediana d’edat (mitjana aritmètica de l’edat dels habitant, i edat de tall que deixa un 50% de la població a banda i banda, respectivament).
Vicenç Navarro s’hi referia fa uns dies a aquest “reduccionisme demogràfic”. I ho feia negativament, no perquè el trobés exagerat, sinó perquè trobava que quedava curt. Efectivament, “l’envelliment de la població” és únicament un dels factors que regula la taxa de jubilats per “població activa”. Els altres factors són els que depenen del grau d’ocupació d’aquesta població activa (aturats, ocupats a temps parcial, etc.) i de les rendes del treball de la part de població activa que treballa efectivament. Les contribucions a la seguretat social, recordava Navarro, depenen de les rendes del treball, no únicament en la part que paguen els treballadors sinó també en la “part empresarial”. Qualsevol augment “permanent” de la desocupació o de la precarietat, qualsevol minva tendencial del salari mitjà real, etc., afecten de ple la “sostenibilitat de les pensions”.
Navarro insistia que únicament una política redistributiva de la renda que sigui eficaç podria garantir la “sostenibilitat de les pensions”. Si no s’adopta aquesta mesura correctora queden, però, dues opcions. La primera seria sufragar l’eventual dèficit del sistema de seguretat social a través d’un augment dels impostos a les rendes del capital, o bé transformar les contribucions empresarials al sistema per fer-les lligar a la producció i no als costos de la força de treball. És clar que això és poc més que “tabú” en el dogma ortodox. De forma que només quedaria la segona opció: la de disminuir el futur dèficit de la seguretat social amb una retallada de les prestacions. Com que una retallada directa de les prestacions té uns costos d’impopularitat elevats, les mesures van encaminades a la retallada indirecta, és a dir a l’enduriment de les condicions d’accés a les prestacions. Les crides a l’austeritat des del món financer van en aquest sentit: els treballadors, aturats o no, jubilats o no, no haurien d’esperar gaire res més que la “subsistència”. Però “subsistència” vol dir enfonsament del consum interior i “subsistència” vol dir destrucció directa de qualsevol incentiu per a la formació i per al perfeccionament laboral. Un escenari “cyber-punk”, vaja.
La Isabel Pallarès, des de les pàgines del Triangle, es referia a aquest enduriment de les condicions d’accés a les pensions. Una de les mesures és el ja esmentat augment de l’edat “normal de jubilació” en dos anys (de 65 a 67). I l’altra és la mesura-esborrany d’ampliar la base de cotització dels darrers 15 anys de vida laborals als darrers 25. Com que la taxa de desocupació entre els 65 i els 67 anys (i, de fet, en tots els grups d’edat majors de 50 anys) és elevada, la primera mesura implicaria una forta reducció de les pensions per als aturats i subocupats d’aquestes edats. El trànsit de 15 a 25 en la base calculadora tindria, amb les degudes excepcions, també un efecte depressor. Pallarès recorda que l’amenaça perpètua sobre el col•lapse del sistema pública de pensions és un discurs endèmic. Més d’un comentarista crític ha recordat què s’ha fet de la cantarella que afirmava que els “immigrants” salvarien el sistema de les pensions que, en el període del “boom” gràcies a ells, s’endarrerí l’Armageddon dels pensions del 2015 al 2030. En tot cas, Pallarès posa el dit a la nafra quan diu que amb l’augment de la producció social global n’hi hauria ben bé prou per cobrir unes pensions dignes.
De fet, l’estatística que s’utilitza sovint en aquests discurs és la taxa de jubilat en relació a la taxa de treballadors actius. Però pràcticament no es parla mai del fet que les innovacions tecnològiques fan que amb les mateixes hores de feines hom pugui cobrir les necessitats bàsiques de moltes més persones que no pas fa 30 anys. És això el que explica la reducció mundial de la taxa d’ocupació relativa en els sectors primari i secundari.
En parlar d’escenaris post-apocalíptics, hom acaba pensant en Soylent Green, i en la perspectiva de fer galetetes a partir de la població “excedentària”. Però els malthusians dels nostres dies saben perfectament de la importància que té el manteniment amb vida d’aquesta població excedentària.
Si els aturats fan la funció d’exèrcit laboral de reserva i recorden on és la porta als qui encara tenen feina, els jubilats fan una funció de pastanaga. En un món de descreguts on, com mostren les enquestes, hi ha més gent que creu en Déu que la creu en una vida d’ultratomba, la “tercera edat” s’havia convertit en la postrimeria del món contemporani. Com deia Ovidi, és llavors que veurem quina retribució ens queda en tant que jubilats. L’esforç per menar una vida laboral impecable i per cotitzar el major nombre de mesos possible té sentit a la vista d’una pastanaga d’una jubilació relativament comfortable, on podrem fer allò que ara la feina no ens deixa fer. Però si els Corbacho de torn comencen a retallar la pastanaga, què ens quedarà? Com faran per tal que el burro continuï la marxa?
diumenge, 14 de febrer del 2010
Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia: una evolució terminològica
Fa temps que els que més s’omplen la boca del mot “llibertat” són els que justifiquen tota malvestat en nom de la llibertat del capital. Quan les coses van mal dades, naturalment, suspenen el seu “libertarianisme” condicionat, i demanen subvencions, ajuts i rescats. Quan les coses tornen al seu “curs”, recuperen les nocions de “llibertat”. És la “llibertat” dels posseïdors d’esclaus de continuar posseint-ne. O la llibertat de tancar la planta de llantes d’alumini de la Hayes-Lemmerz de Sant Joan Despí i deixa 142 treballadors sense-feina. Però com que les masses populars sembla que assumeixen les regles del jocs, tots acabem per gaudir de la “llibertat”. Estrafent la frase de Walter Benjamin, tant rics com pobres tenen el mateix “dret” de dormir al carrer.
El mot “amnistia” tenia a l’estat espanyol, fa cosa de 35 anys, un significat precís. Però ja llavors es veia per on anava la “llei d’amnistia”. I, efectivament, ara ens informen que “amnistia” volia dir “impunitat”: tancar i barrar els crims del franquisme anteriors al 1977. Els crims posteriors al 1977, però, també han pogut beneficiar-se d’amnisties “parcials”. És una ironia sinistra que aquesta forma d’entendre l’aministia pugui servir per desfer-se d’un magistrat que no dubtà a fer ús de les clavegueres de la tortura en el “democràtic” any del 1992.
“Estatut d’autonomia” s’afegí al lema de l’Assemblea de Catalunya, després de la “llibertat” i de l’“amnistia” no sense problemes. Arrodonia la consigna. No cal dir que “l’estatut d’autonomia” acabaria per fer el trànsit digestiu dels altres dos mots d’ordre. I ara ens la retrobem com a garantia de “convivència”, com a gàbia compartimentalitzadora.
El mot “amnistia” tenia a l’estat espanyol, fa cosa de 35 anys, un significat precís. Però ja llavors es veia per on anava la “llei d’amnistia”. I, efectivament, ara ens informen que “amnistia” volia dir “impunitat”: tancar i barrar els crims del franquisme anteriors al 1977. Els crims posteriors al 1977, però, també han pogut beneficiar-se d’amnisties “parcials”. És una ironia sinistra que aquesta forma d’entendre l’aministia pugui servir per desfer-se d’un magistrat que no dubtà a fer ús de les clavegueres de la tortura en el “democràtic” any del 1992.
“Estatut d’autonomia” s’afegí al lema de l’Assemblea de Catalunya, després de la “llibertat” i de l’“amnistia” no sense problemes. Arrodonia la consigna. No cal dir que “l’estatut d’autonomia” acabaria per fer el trànsit digestiu dels altres dos mots d’ordre. I ara ens la retrobem com a garantia de “convivència”, com a gàbia compartimentalitzadora.
dissabte, 13 de febrer del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XX): fílies i fòbies al voltant de Pilar Rahola
Dubtàvem de si incloure la Pilar Rahola o no en aquesta sèrie. Ho fem, tot aclarint que els subjectes d’aquesta sèrie hi són no únicament perquè evolucionin els seus posicionaments (o, segons com, s’hi revolucionin), sinó també quan allò que evoluciona és la valoració que se’n fa. Fou aquesta raó la que ens va fer parlar de l’Oriana Fallaci. I, en conseqüència, Rahola no se’ns podia escapar. Fa quinze anys, Rahola, en termes generals, era un dels rostres més visibles d’ERC, i era denostada (entre d’altres) per una bona part de la carcúndia espanyolista. Ara, bàsicament, és denostada per part d’aquella esquerreta més o menys catalanista que es mou a l’entorn del tripartit. Com no podia ser d’altra manera, el xibolet d’aquests canvis d’afinitat és el conflicte d’Israel/Palestina. Rahola denuncia incansablement l’antisionisme i l’antisemitisme dels seus antics correligionaris i, si convé, els caricaturitza. I aquests hi responen amb una altra caricatura. El problema, tant per a Rahola com per als crítics, és que cada vegada s’assemblen més a les respectives caricatures. El toc d’alerta arribarà el dia que aquella carcúndia espanyolista, masclista i integrista catòlica comenci a mirar-se la Pilar Rahola amb uns altres ulls.
Rahola va fer 51 anys el passat mes d’octubre. Nascuda a Barcelona, és doctora en filologia catalana. El 1983, a 25 anys, publicava la novel·la Aquell estiu color de vent, a la qual seguiria Aperitiu nocturn (1985). No ha abandonat mai del tot la novel·lística i, el 2002, va publicar Els amants de Tània. En tot cas, en els anys 1980, Rahola la combinava amb el treball editorial i periodístic, i el 1987 esdevingué directora literària de l’editorial Pòrtic, funció que ocupà fins el 1990.
Rahola ha definit la tradició política familiar de “republicana” i “antifeixista”. N’hi ha prou de recordar l’exemple Pere Rahola (*Roses, 1877), compromès en la creació de batallons de voluntaris catalans per lluita contra el Kàiser i al costat de la República Francesa en la guerra del 14, o com a dirigent del sector més pro-republicà de la Lliga Catalana en el Bienni negre; o, més especialment, Carles Rahola (*Cadaqués, 1881), republicà i catalanista, que, sense adscripció partidista, fou batlle de Girona fins l’entrada de les tropes feixistes, que l’afusellaren el 15 de març del 1939. Quan Pilar Rahola començava la seva militància en l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Rahola més conegut era Frederic Rahola (*Barcelona, 1914), històric militant d’ERC (a la qual havia representada en el primer Consell Executiu de la Generalitat restablerta, el 1977) i que llavors era Síndic de Greuges.
Abans d’entrar de ple en l’activitat política, Rahola ja havia dirigit la Fundació Acta (dedicada al pensament i al debat polític i social), i com a periodista internacional havia cobert bona part dels conflictes polítics del moment: la unificació d’Alemanya (1989-1990), la guerra d’alliberament d’Eritrea, la primera guerra del Golf (1991), la guerra de Croàcia (1991), la independència de Lituània, Letònia i Estònia (1991), l’assalt al Parlament Rus (1993).
També ERC s’havia transformat en un partit independentista i l’antiga direcció de Joan Hortalà, havia estat substituïda per la d’Àngel Colom. El propi Àngel Colom provenia de la Crida, a la qual la nova ERC prenia testimoni. També un important sector de l’esquerra independentista dels anys 1980 s’havia incorporat al nou “projecte” que tenia com a primer objectiu fer entrar l’independentisme al Parlament. Si en les eleccions del 1988, en iniciar-se aquest procés, ERC havia obtingut 6 escons, en les del 1992 s’havia passat a 11. El partit, que havia assumit la independència com a objectiu (1989) i l’àmbit territorial complet (1992), encarava el juny del 1993 les eleccions al Congrés espanyol. Aquestes eleccions, naturalment, tenien una importància relativa. ERC havia aconseguit un diputat en el 1979, resultat repetit el 1982, però ja no en el 1986 i el 1989. Això deixava a CiU la representació de la “minoria catalana”. Pilar Rahola encapçalà la llista d’ERC per la circumscripció de Barcelona i, amb un estil polemista i sorneguer, aconseguí l’elecció. Com en el seu temps Francesc Vicens, Rahola seria la diputada d’ERC “en solitari”. L’estil de la campanya, però, el reiterà en el Congrés, de forma que no passà gens desapercebuda. Eren els anys de l’acoso y derribo d’una dreta que no havia patit la derrota del PP. En el xoc d’espanyolismes del PP i del PSOE, Rahola es convertí en un “azote” del govern però també en el dimoni amb banyes per a la dreta espanyolista. Rahola els retratava, a uns i altres, quan els definia com a “machorros extremeños”. Lluny d’acovardir-se per l’hostilitat rebuda, hi responia esmoladament i sense rebaixar gairebé mai els atacs contra l’espanyolisme i el conservadorisme moral i misògin. Per tal de rebaixar l’aureola que es llaurava, la premsa espanyolista d’esquerres de Barcelona va explotar a cor que vols l’enganxada que la diputada Rahola va tindre amb la grua de Badalona. L’incident venia a interpretar-se sota la idea que “tots són iguals” i que l’estil de l’“usted no sabe con quién está hablando” demostrava l’espanyolitat intrínseca de Rahola. Si demostrava alguna cosa, però, era un divisme que si és intrínsec a quelcom, és a la societat de l’espectacle i de la representació.
L’estil confrontacional de Rahola, en mostrar-se amb franquesa, li obria més portes que no pas tancava a Madrid. I, en tot cas, a Barcelona ja era reconeguda com la gran figura pública d’ERC potser per davant i tot d’Àngel Colom, sempre més taciturn i capellanesc. En les eleccions municipals del maig 1995, Rahola fou cap de llista per Barcelona, i compaginà el càrrec de diputada amb el de tinent d’alcalde (amb responsabilitat en comerç, consum i turisme). Aquestes eleccions municipals havien convertit ERC en la tercera força en implantació municipal al Principat (32 batlles). El mateix any hi hagué eleccions al Parlament de Catalunya, on s’hi recolliren més de 300.000 vots i s’aconseguiren 13 escons. El març del 1996 venien les eleccions a les Corts espanyoles, i Pilar Rahola va repetir com a cap de llista a la circumscripció de Barcelona i, de nou, fou elegida com l’única representant del partit en el Congrés dels Diputats.
El 1996 va produir-se un enfrontament creixent entre la direcció encapçalada per Àngel Colom i el sector dirigit per Josep-Lluís Carod-Rovira. Amb el temps (és a dir, amb l’experiència del tripartit) hi ha la tendència a interpretar aquest enfrontament com un xoc entre una estratègia que “maximitzava” la línia independentista (Colom) i una que “enfasitzava” l’eix “social”. Però això són ganes de marejar la perdiu i, particularment, de veure la política parlamentària del Principat reduïa a un teva-meva de CiU (com a encarnació de l’eix “nacional”) i del PSC-PSOE (com a representant de l’eix “social”). Dins i fora del partit i, en aquella època, la cosa no era ni molt menys tan clara. El sector de Carod-Rovira s’imposà, i el sector de Colom s’escindí. Rahola s’arrenglerà amb Colom. D’aquesta manera, ERC perdé els seus dos rostres més visibles, que ara passaven gairebé els únics rostres visibles del Partit per la Independència (PI).
El nom del PI s’interpretava com una “reafirmació” de l’independentisme davant del “possibilisme” de la nova ERC. El PI va arrossegar nuclis sencers (per exemple, a la Catalunya Nord i a Alacant) i encara va engrescar alguns sectors independentistes “de centre”, que no s’havien integrat a ERC. Però era clar que no hi havia prou espai com per això. Una de dues, o el PI arrossegava l’electorat d’ERC o s’enfonsava. El punt mig era arrossegar-ne una part substancial, però això implicava l’enfonsament simultani de les dues naus.
Rahola se’n ressentí de la forma que es va produir l’escissió. En les polèmiques d’abans i després de l’escissió, hom afegia més pa que formatge i, per justificar la trencadissa, s’afegien penjaments arbitraris a l’altra part. Rahola conservà les actes de diputada i de regidora, i fins i tot continuà com a tinent d’alcalde de Barcelona. Això li valgué retrets de “transfuguisme”. No era pas casual que la trencadissa d’ERC es produís el 1996, quan quedaven encara tres anys per a les eleccions al Parlament de Catalunya, les municipals i les europees, i potser quatre per les generals.
La primera contesa electoral entre ERC i PI arribaria el juny del 1999, amb les eleccions municipals. El plat fort era Barcelona, on Pilar Rahola faria de cap de llista. Entre la “persona” i la “sigla”, l’electorat trià la sigla, i Rahola i el PI tingueren un resultat molt per sota de les expectatives. Colom i Rahola reconegueren el “fracàs polític” i el PI es dissolgué. Des d’ERC això es prengué com una confirmació de mala voluntat i que el PI no era més que un “submarí” de CiU. Rahola va optar per abandonar la política activa, cosa que es confirmaria finalment el 2000 en abandonar l’escó al Congrés dels Diputats.
El trànsit de la política “de càrrec” al comentarisme polític, però, havia estat gradual. D’ençà de la trencadissa d’ERC, el costat mediàtic de Rahola s’enfortí. Potser tanta aparició en l’espai comunicatiu espanyol atenallà les perspectives d’encapçalar amb credibilitat una formació política que es feia dir “Partit per la Independència”. Els detractors de Rahola es delien per veure-li fer el pas que va fer Eugeni d’Ors. Però anaven equivocats. En tot cas, Rahola potser considerava ara més útil atacar als correligionaris del catalanisme d’esquerres per veure si s’esmenaven que no pas carregar contra uns “machorros extremenys” que no tenien remei.
En el 2000, Rahola publicava Dona alliberada, home emprenyat (2000), “un llibre sarcàstic i combatiu sobre les relacions home/dona des de la perspectiva de l’alliberament femení”. Mare biològica d’una noia ja gran, i adoptiva en dues ocasions, traslladà aquesta experiència personal a L’adopció, un acte d’amor (2001) i a Historia de Ada. Los derechos pisoteados de los niños (2002, per càrrec d’Intermón Oxfam). A partir del 2001 iniciava la seva col·laboració setmanal amb El País (a la qual sumaria després l’Avui i El Periódico), i també augmentava la seva presència en mitjans de ràdio i televisió, tant de llengua castellana com catalana. Però, amb el temps, la presència que més ha enganxat al públic és la de “col·laboradora” amb Josep Cuní, especialment a l’espai diari propi a “Els matins de TV3”.
No hi ha dubte que on més s’ha transformat la percepció mediàtica de Pilar Rahola és en la “qüestió del Pròxim Orient”. Les causes que fan d’aquest conflicte el que més emocions alça en tot el planeta són complexes de relatar. Rahola es defineix com “una fervent lluitadora contra la distorsió informativa” al voltant d’aquest conflicte. I a quina “distorsió informativa” es refereix? A la que “criminalitza” l’Estat d’Israel, des de les informacions i comentarismes de l’esquerra europea (i catalana, en particular). Per Rahola, aquesta lluita és una “batalla contra l’antisemitisme”. Més concretament, contra el “nou antisemitisme”, és a dir l’antisemitisme de l’esquerra, en contraposició a l’antisemitisme de tota la vida de la dreta. El maig del 2003, en una conferència (“Els jueus i les mosques”), denunciava “el paper de l’esquerra i el periodisme respecte a Israel” i els acusava de fomentar “l’antisemitisme actual”.
El compromís de Rahola en la lluita contra el “nou antisemitisme” va molt més enllà de la “qüestió del Pròxim Orient”. “Pro-sionistes” i “anti-sionistes”, ja hom hem dit, utilitzen Israel de xibolet per vehicular tota una altra sèrie de discursos socials. I tant l’esquerra “anti-sionista” com l’esquerra “pro-sionista” acaben quedant atrapades en un esquema que afavoreix la dreta “anti-sionista” i la dreta “pro-sionista”. El mateix 2003, per exemple, Rahola pronunciava una conferència a l’Annual Meeting de l’American Jewish Comittee, a Washington DC, titulada “L’antiamericanisme i l’antisemitisme a Europa. La síndrome de Chamberlain”. El discurs no era gaire original. De la defensa d’Israel (i de la llar nacional jueva) hom passava a defensar el projecte imperial dels Estats Units. Els antisemites són convençuts que és el “lobby jueu” el qui mou la política exterior dels Estats Units, però és Israel qui depèn realment de l’assistència nord-americana. Naturalment això crea un difícil equilibri. En el 2003, mentre els neoconservadors impulsaven la guerra contra Irac, la població judeo-americana seguia sòlidament adherida als postulats “menys bel·licistes” dels demòcrates (com mostrarien en les eleccions del 2004 i del 2008), conscients que el clima intern de “patriotisme cristià” dels neoconservadors els podia jugar més d'una mala passada. Per a Rahola la cosa era molt més senzilla. Si l’islamisme polític (així, en general, tots junts des de Saddam Hussein fins a Ossama Bin Laden) era el nazisme del segle XXI, els Estats Units serien Churchill i la “vella Europa” (en la formulació de Donald Rumsfeld) faria de Chamberlain.
A Rahola li ha plogut una mà de crítiques per aquestes posicions. El problema és que, en general, uns i altres accepten el “paradigma” del xoc de civilitzacions. I no en tenen cap altra opció, tota vegada que el “xoc de civilitzacions” els és necessari per soterrar la “lluita de classes”. Rahola, doncs, pot fàcilment fer veure com “l’esquerra europea” tolera l’obscurantisme religiós, l’opressió de la dona, la tirania, la barbàrie, etc., quan es fa en nom de l’Islam. La partida de ping-pong és inacabable: “islamòfoba”/“islamòfil”/“sionista”/“antisemita”/“imperialista”/“antiamericà”. Sempre i sempre, les realitats són “monolítiques” (“l’islam”, “Israel”, els “Estats Units”, “Europa”, “l’esquerra”), i la regla de Goodwin i la reducció ad Hitlerum constants. Quan Rahola pronuncia conferències com “L’ull borni d’Europa. Els Protocols dels Savis de la Informació” (novembre del 2003) el que acaba per fer és traslladar l’antisemitisme tradicional del conservadorisme reaccionari europeu a l’esquerra. Això pot ser positiu per tal de denunciar les tendències antisemites de l’esquerra però a la pràctica únicament serveix per rentar-li la cara al conservadorisme reaccionari europeu. Per a Rahola, però, això no toca, ja que l’antisemitisme de l’extrema dreta seria consubstancial, mentre que el de l’esquerra amenaça de corcar-la per complet.
Rahola ha justificat sovint les seves posicions en nom de l’alliberament de la dona. Parteix de la comparació de la situació de la dona a Israel i de la situació de la dona en els països àrabs. I es planya del fet que, quan l’esquerra condemna els Estats Units (“antiamericanisme”) i Israel (“antisemitisme”) no fa el mateix de l’opressió per raons de gènere, orientació sexual, etc., que tenen lloc en les comunitats islàmiques. Aquest és el discurs de l’imperialisme humanitari, és a dir de l’imperialisme fet per raons humanitàries (ja practicat en el segle XIX sota el nom de la “white man’s burden”). El problema és que la resposta de l’esquerra europea "homologada" és poc menys que acusar els moviments feministes o LBGT dels “països islàmics” de “còmplices de l’imperialisme”.
El maniqueïsme que Rahola denuncia en l’esquerra i en la “premsa europea” es reflecteix en el seu mateix maniqueïsme. Però és evident que si hom vol tindre un estil punyent i contundent en el comentarisme polític dels mass media, o s’és maniqueu de tot cor o s’és un centrista sense solta ni volta. Rahola justifica la contundència pels perills que implica el “nou antisemitisme” i la forja d’un nou totalitarisme (presumiblement per l’aliança de la “prema europea”, de l’esquerra, del moviment palestí i de l’islam). Cada vegada que Rahola rep un premi com el Mass Media Award (2009, American Jewish Committee) o l’Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv (2009), els crítics de Rahola deixen anar comentaris antisemites de l’estil de “noia de dissabte”. Això, és clar, enforteix els arguments de Rahola, i torna-hi, i més premis. Rahola en aquesta escena juga també amb avantatge, ja que els seus posicionaments són més ben valorats per les comunitats jueves conservadores en tant que, pel fet que ella no sigui ni jueva ni conservadora, pot dir coses que ells no podrien dir sense desgast.
Però en moure’s en l’entorn neoconservador, a Rahola se li ha empeltat quelcom. Evidentment, ella no pot fer com fan alguns neoconservadors i acusar Noam Chomsky o Naomi Klein d’antisemites. Però em va sorprendre llegir en El Periódico de Catalunya un article de Rahola amb el trop, tan habitual en la premsa conservadora nord-americana, del “war on Christmass”. Aquestes polèmiques al voltant del Nadal, que és l’única festa oficial nord-americana basada en una commemoració religiosa, neixien justament des de la banda del fonamentalisme cristià (que fa unes quantes dècades era indissimuladament antisemita) i carregaven contra els intents dels “intel·lectuals” (òbviament, jueus) que volien aigualir el Nadal i convertir-lo en les Festes d’Hivern (és a dir, substituir “Happy Xmas” per “Happy Holidays”). En el seu article, Rahola es queixava del mateix, trasplantada la queixa a les iniciatives de diversos centres públics quant a la qüestió. Quan, fa uns anys, es retiraren els crucifixos de les escoles, Rahola (i els seus correligionaris de llavors i els d’ara) gairebé no digueren res o ho celebraren. Però llavors aquesta era una victòria del “laïcisme”. En canvi, si ara es qüestiona la celebració nadalenca en l’escola no és pas per una sobtada devoció a la “Dea Raó” o a l’“Ésser Suprem” o per un ateïsme insubornable, sinó pel caràcter “multicultural” (és a dir, multiracial però també multireligiós) de les aules del nostre país. I és en aquesta clau que Rahola criticava la “feblesa” dels qui volien amagar el Nadal. No era tant una qüestió religiosa, doncs, com una qüestió tradicional o cultural o ètnica. De nou, doncs, es manifestava el “xoc de civilitzacions”, ara com a defensa de la “civilització occidental”, un matxambrat, segons el discurs neoconservador, de l’antiguitat greco-llatina, de l’herència judeo-cristiana, de la Il·lustració, etc., etc., etc.
S’ha tornat, doncs, Rahola una neoconservadora sense més conseqüències? Sí, si per “neoconservadora” entenem allò que deia el nebot del Gattopardo, és a dir d’un conservadorisme que ha fet neteja de les golfes i que ha llençat al foc les velles andròmines del masclisme explícit, del racisme explícit, de l’homofòbia explícita, del puritanisme explícit, del confessionalisme explícit, etc. Ara bé, el neoconservadorisme sempre té nostàlgies i si fem una selecció d’articles recents de Rahola trobem potser algun indici de concessió:
- Maltrato femenino a los hombres, alguns fragments dels quals serviren per a la denúncia d’allò que els (neo)conservadors anomenen “feminazisme”.
- Paraula de Ratzinger, escrit en defensa del Papa, criticat per haver citat l’emperador grec Manuel quant al caràcter violent de l’Islam.
- George Bush, ‘the worst’, on censura les crítiques a Bush (tot i admetre’n també la seva pròpia antipatia) com “antiamericanisme pur”.
Rahola, doncs, se situa ja en l’extrem centre. L’extrem centre no és ni de dretes ni d’esquerres, sinó tot al contrari. Això també ho és la tercera posició, però l’extrem centre és diametralment oposat a la tercera posició en el sentit que és anti-identitària. Potser per això, Rahola, que en els fòrums internacionals parla tant sobre Israel (o, més aviat, sobre la percepció mediàtica d’Israel) diu ben poques coses quant a Catalunya, cosa d’admirar en una persona que es va fer coneguda com a veu de l’independentisme català en el parlament espanyol. En tot cas, la qüestió bàsica, per a l’extrem centre és saber cap a on reparteix els colps. Rahola endinya fort i sense contemplacions contra la demagògia xenòfoba de l’extrema dreta, contra el maltractament animal en nom de la tauromàquia, contra la discriminació per raons de gènere o orientació sexual, etc. En els colps contra l’esquerra, en canvi, sovint acaba els articles amb un plany quant al “naufragi d’idees”. Rahola, si més no, ha sabut a quin pal aferrar-se.
Rahola va fer 51 anys el passat mes d’octubre. Nascuda a Barcelona, és doctora en filologia catalana. El 1983, a 25 anys, publicava la novel·la Aquell estiu color de vent, a la qual seguiria Aperitiu nocturn (1985). No ha abandonat mai del tot la novel·lística i, el 2002, va publicar Els amants de Tània. En tot cas, en els anys 1980, Rahola la combinava amb el treball editorial i periodístic, i el 1987 esdevingué directora literària de l’editorial Pòrtic, funció que ocupà fins el 1990.
Rahola ha definit la tradició política familiar de “republicana” i “antifeixista”. N’hi ha prou de recordar l’exemple Pere Rahola (*Roses, 1877), compromès en la creació de batallons de voluntaris catalans per lluita contra el Kàiser i al costat de la República Francesa en la guerra del 14, o com a dirigent del sector més pro-republicà de la Lliga Catalana en el Bienni negre; o, més especialment, Carles Rahola (*Cadaqués, 1881), republicà i catalanista, que, sense adscripció partidista, fou batlle de Girona fins l’entrada de les tropes feixistes, que l’afusellaren el 15 de març del 1939. Quan Pilar Rahola començava la seva militància en l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Rahola més conegut era Frederic Rahola (*Barcelona, 1914), històric militant d’ERC (a la qual havia representada en el primer Consell Executiu de la Generalitat restablerta, el 1977) i que llavors era Síndic de Greuges.
Abans d’entrar de ple en l’activitat política, Rahola ja havia dirigit la Fundació Acta (dedicada al pensament i al debat polític i social), i com a periodista internacional havia cobert bona part dels conflictes polítics del moment: la unificació d’Alemanya (1989-1990), la guerra d’alliberament d’Eritrea, la primera guerra del Golf (1991), la guerra de Croàcia (1991), la independència de Lituània, Letònia i Estònia (1991), l’assalt al Parlament Rus (1993).
També ERC s’havia transformat en un partit independentista i l’antiga direcció de Joan Hortalà, havia estat substituïda per la d’Àngel Colom. El propi Àngel Colom provenia de la Crida, a la qual la nova ERC prenia testimoni. També un important sector de l’esquerra independentista dels anys 1980 s’havia incorporat al nou “projecte” que tenia com a primer objectiu fer entrar l’independentisme al Parlament. Si en les eleccions del 1988, en iniciar-se aquest procés, ERC havia obtingut 6 escons, en les del 1992 s’havia passat a 11. El partit, que havia assumit la independència com a objectiu (1989) i l’àmbit territorial complet (1992), encarava el juny del 1993 les eleccions al Congrés espanyol. Aquestes eleccions, naturalment, tenien una importància relativa. ERC havia aconseguit un diputat en el 1979, resultat repetit el 1982, però ja no en el 1986 i el 1989. Això deixava a CiU la representació de la “minoria catalana”. Pilar Rahola encapçalà la llista d’ERC per la circumscripció de Barcelona i, amb un estil polemista i sorneguer, aconseguí l’elecció. Com en el seu temps Francesc Vicens, Rahola seria la diputada d’ERC “en solitari”. L’estil de la campanya, però, el reiterà en el Congrés, de forma que no passà gens desapercebuda. Eren els anys de l’acoso y derribo d’una dreta que no havia patit la derrota del PP. En el xoc d’espanyolismes del PP i del PSOE, Rahola es convertí en un “azote” del govern però també en el dimoni amb banyes per a la dreta espanyolista. Rahola els retratava, a uns i altres, quan els definia com a “machorros extremeños”. Lluny d’acovardir-se per l’hostilitat rebuda, hi responia esmoladament i sense rebaixar gairebé mai els atacs contra l’espanyolisme i el conservadorisme moral i misògin. Per tal de rebaixar l’aureola que es llaurava, la premsa espanyolista d’esquerres de Barcelona va explotar a cor que vols l’enganxada que la diputada Rahola va tindre amb la grua de Badalona. L’incident venia a interpretar-se sota la idea que “tots són iguals” i que l’estil de l’“usted no sabe con quién está hablando” demostrava l’espanyolitat intrínseca de Rahola. Si demostrava alguna cosa, però, era un divisme que si és intrínsec a quelcom, és a la societat de l’espectacle i de la representació.
L’estil confrontacional de Rahola, en mostrar-se amb franquesa, li obria més portes que no pas tancava a Madrid. I, en tot cas, a Barcelona ja era reconeguda com la gran figura pública d’ERC potser per davant i tot d’Àngel Colom, sempre més taciturn i capellanesc. En les eleccions municipals del maig 1995, Rahola fou cap de llista per Barcelona, i compaginà el càrrec de diputada amb el de tinent d’alcalde (amb responsabilitat en comerç, consum i turisme). Aquestes eleccions municipals havien convertit ERC en la tercera força en implantació municipal al Principat (32 batlles). El mateix any hi hagué eleccions al Parlament de Catalunya, on s’hi recolliren més de 300.000 vots i s’aconseguiren 13 escons. El març del 1996 venien les eleccions a les Corts espanyoles, i Pilar Rahola va repetir com a cap de llista a la circumscripció de Barcelona i, de nou, fou elegida com l’única representant del partit en el Congrés dels Diputats.
El 1996 va produir-se un enfrontament creixent entre la direcció encapçalada per Àngel Colom i el sector dirigit per Josep-Lluís Carod-Rovira. Amb el temps (és a dir, amb l’experiència del tripartit) hi ha la tendència a interpretar aquest enfrontament com un xoc entre una estratègia que “maximitzava” la línia independentista (Colom) i una que “enfasitzava” l’eix “social”. Però això són ganes de marejar la perdiu i, particularment, de veure la política parlamentària del Principat reduïa a un teva-meva de CiU (com a encarnació de l’eix “nacional”) i del PSC-PSOE (com a representant de l’eix “social”). Dins i fora del partit i, en aquella època, la cosa no era ni molt menys tan clara. El sector de Carod-Rovira s’imposà, i el sector de Colom s’escindí. Rahola s’arrenglerà amb Colom. D’aquesta manera, ERC perdé els seus dos rostres més visibles, que ara passaven gairebé els únics rostres visibles del Partit per la Independència (PI).
El nom del PI s’interpretava com una “reafirmació” de l’independentisme davant del “possibilisme” de la nova ERC. El PI va arrossegar nuclis sencers (per exemple, a la Catalunya Nord i a Alacant) i encara va engrescar alguns sectors independentistes “de centre”, que no s’havien integrat a ERC. Però era clar que no hi havia prou espai com per això. Una de dues, o el PI arrossegava l’electorat d’ERC o s’enfonsava. El punt mig era arrossegar-ne una part substancial, però això implicava l’enfonsament simultani de les dues naus.
Rahola se’n ressentí de la forma que es va produir l’escissió. En les polèmiques d’abans i després de l’escissió, hom afegia més pa que formatge i, per justificar la trencadissa, s’afegien penjaments arbitraris a l’altra part. Rahola conservà les actes de diputada i de regidora, i fins i tot continuà com a tinent d’alcalde de Barcelona. Això li valgué retrets de “transfuguisme”. No era pas casual que la trencadissa d’ERC es produís el 1996, quan quedaven encara tres anys per a les eleccions al Parlament de Catalunya, les municipals i les europees, i potser quatre per les generals.
La primera contesa electoral entre ERC i PI arribaria el juny del 1999, amb les eleccions municipals. El plat fort era Barcelona, on Pilar Rahola faria de cap de llista. Entre la “persona” i la “sigla”, l’electorat trià la sigla, i Rahola i el PI tingueren un resultat molt per sota de les expectatives. Colom i Rahola reconegueren el “fracàs polític” i el PI es dissolgué. Des d’ERC això es prengué com una confirmació de mala voluntat i que el PI no era més que un “submarí” de CiU. Rahola va optar per abandonar la política activa, cosa que es confirmaria finalment el 2000 en abandonar l’escó al Congrés dels Diputats.
El trànsit de la política “de càrrec” al comentarisme polític, però, havia estat gradual. D’ençà de la trencadissa d’ERC, el costat mediàtic de Rahola s’enfortí. Potser tanta aparició en l’espai comunicatiu espanyol atenallà les perspectives d’encapçalar amb credibilitat una formació política que es feia dir “Partit per la Independència”. Els detractors de Rahola es delien per veure-li fer el pas que va fer Eugeni d’Ors. Però anaven equivocats. En tot cas, Rahola potser considerava ara més útil atacar als correligionaris del catalanisme d’esquerres per veure si s’esmenaven que no pas carregar contra uns “machorros extremenys” que no tenien remei.
En el 2000, Rahola publicava Dona alliberada, home emprenyat (2000), “un llibre sarcàstic i combatiu sobre les relacions home/dona des de la perspectiva de l’alliberament femení”. Mare biològica d’una noia ja gran, i adoptiva en dues ocasions, traslladà aquesta experiència personal a L’adopció, un acte d’amor (2001) i a Historia de Ada. Los derechos pisoteados de los niños (2002, per càrrec d’Intermón Oxfam). A partir del 2001 iniciava la seva col·laboració setmanal amb El País (a la qual sumaria després l’Avui i El Periódico), i també augmentava la seva presència en mitjans de ràdio i televisió, tant de llengua castellana com catalana. Però, amb el temps, la presència que més ha enganxat al públic és la de “col·laboradora” amb Josep Cuní, especialment a l’espai diari propi a “Els matins de TV3”.
No hi ha dubte que on més s’ha transformat la percepció mediàtica de Pilar Rahola és en la “qüestió del Pròxim Orient”. Les causes que fan d’aquest conflicte el que més emocions alça en tot el planeta són complexes de relatar. Rahola es defineix com “una fervent lluitadora contra la distorsió informativa” al voltant d’aquest conflicte. I a quina “distorsió informativa” es refereix? A la que “criminalitza” l’Estat d’Israel, des de les informacions i comentarismes de l’esquerra europea (i catalana, en particular). Per Rahola, aquesta lluita és una “batalla contra l’antisemitisme”. Més concretament, contra el “nou antisemitisme”, és a dir l’antisemitisme de l’esquerra, en contraposició a l’antisemitisme de tota la vida de la dreta. El maig del 2003, en una conferència (“Els jueus i les mosques”), denunciava “el paper de l’esquerra i el periodisme respecte a Israel” i els acusava de fomentar “l’antisemitisme actual”.
El compromís de Rahola en la lluita contra el “nou antisemitisme” va molt més enllà de la “qüestió del Pròxim Orient”. “Pro-sionistes” i “anti-sionistes”, ja hom hem dit, utilitzen Israel de xibolet per vehicular tota una altra sèrie de discursos socials. I tant l’esquerra “anti-sionista” com l’esquerra “pro-sionista” acaben quedant atrapades en un esquema que afavoreix la dreta “anti-sionista” i la dreta “pro-sionista”. El mateix 2003, per exemple, Rahola pronunciava una conferència a l’Annual Meeting de l’American Jewish Comittee, a Washington DC, titulada “L’antiamericanisme i l’antisemitisme a Europa. La síndrome de Chamberlain”. El discurs no era gaire original. De la defensa d’Israel (i de la llar nacional jueva) hom passava a defensar el projecte imperial dels Estats Units. Els antisemites són convençuts que és el “lobby jueu” el qui mou la política exterior dels Estats Units, però és Israel qui depèn realment de l’assistència nord-americana. Naturalment això crea un difícil equilibri. En el 2003, mentre els neoconservadors impulsaven la guerra contra Irac, la població judeo-americana seguia sòlidament adherida als postulats “menys bel·licistes” dels demòcrates (com mostrarien en les eleccions del 2004 i del 2008), conscients que el clima intern de “patriotisme cristià” dels neoconservadors els podia jugar més d'una mala passada. Per a Rahola la cosa era molt més senzilla. Si l’islamisme polític (així, en general, tots junts des de Saddam Hussein fins a Ossama Bin Laden) era el nazisme del segle XXI, els Estats Units serien Churchill i la “vella Europa” (en la formulació de Donald Rumsfeld) faria de Chamberlain.
A Rahola li ha plogut una mà de crítiques per aquestes posicions. El problema és que, en general, uns i altres accepten el “paradigma” del xoc de civilitzacions. I no en tenen cap altra opció, tota vegada que el “xoc de civilitzacions” els és necessari per soterrar la “lluita de classes”. Rahola, doncs, pot fàcilment fer veure com “l’esquerra europea” tolera l’obscurantisme religiós, l’opressió de la dona, la tirania, la barbàrie, etc., quan es fa en nom de l’Islam. La partida de ping-pong és inacabable: “islamòfoba”/“islamòfil”/“sionista”/“antisemita”/“imperialista”/“antiamericà”. Sempre i sempre, les realitats són “monolítiques” (“l’islam”, “Israel”, els “Estats Units”, “Europa”, “l’esquerra”), i la regla de Goodwin i la reducció ad Hitlerum constants. Quan Rahola pronuncia conferències com “L’ull borni d’Europa. Els Protocols dels Savis de la Informació” (novembre del 2003) el que acaba per fer és traslladar l’antisemitisme tradicional del conservadorisme reaccionari europeu a l’esquerra. Això pot ser positiu per tal de denunciar les tendències antisemites de l’esquerra però a la pràctica únicament serveix per rentar-li la cara al conservadorisme reaccionari europeu. Per a Rahola, però, això no toca, ja que l’antisemitisme de l’extrema dreta seria consubstancial, mentre que el de l’esquerra amenaça de corcar-la per complet.
Rahola ha justificat sovint les seves posicions en nom de l’alliberament de la dona. Parteix de la comparació de la situació de la dona a Israel i de la situació de la dona en els països àrabs. I es planya del fet que, quan l’esquerra condemna els Estats Units (“antiamericanisme”) i Israel (“antisemitisme”) no fa el mateix de l’opressió per raons de gènere, orientació sexual, etc., que tenen lloc en les comunitats islàmiques. Aquest és el discurs de l’imperialisme humanitari, és a dir de l’imperialisme fet per raons humanitàries (ja practicat en el segle XIX sota el nom de la “white man’s burden”). El problema és que la resposta de l’esquerra europea "homologada" és poc menys que acusar els moviments feministes o LBGT dels “països islàmics” de “còmplices de l’imperialisme”.
El maniqueïsme que Rahola denuncia en l’esquerra i en la “premsa europea” es reflecteix en el seu mateix maniqueïsme. Però és evident que si hom vol tindre un estil punyent i contundent en el comentarisme polític dels mass media, o s’és maniqueu de tot cor o s’és un centrista sense solta ni volta. Rahola justifica la contundència pels perills que implica el “nou antisemitisme” i la forja d’un nou totalitarisme (presumiblement per l’aliança de la “prema europea”, de l’esquerra, del moviment palestí i de l’islam). Cada vegada que Rahola rep un premi com el Mass Media Award (2009, American Jewish Committee) o l’Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv (2009), els crítics de Rahola deixen anar comentaris antisemites de l’estil de “noia de dissabte”. Això, és clar, enforteix els arguments de Rahola, i torna-hi, i més premis. Rahola en aquesta escena juga també amb avantatge, ja que els seus posicionaments són més ben valorats per les comunitats jueves conservadores en tant que, pel fet que ella no sigui ni jueva ni conservadora, pot dir coses que ells no podrien dir sense desgast.
Però en moure’s en l’entorn neoconservador, a Rahola se li ha empeltat quelcom. Evidentment, ella no pot fer com fan alguns neoconservadors i acusar Noam Chomsky o Naomi Klein d’antisemites. Però em va sorprendre llegir en El Periódico de Catalunya un article de Rahola amb el trop, tan habitual en la premsa conservadora nord-americana, del “war on Christmass”. Aquestes polèmiques al voltant del Nadal, que és l’única festa oficial nord-americana basada en una commemoració religiosa, neixien justament des de la banda del fonamentalisme cristià (que fa unes quantes dècades era indissimuladament antisemita) i carregaven contra els intents dels “intel·lectuals” (òbviament, jueus) que volien aigualir el Nadal i convertir-lo en les Festes d’Hivern (és a dir, substituir “Happy Xmas” per “Happy Holidays”). En el seu article, Rahola es queixava del mateix, trasplantada la queixa a les iniciatives de diversos centres públics quant a la qüestió. Quan, fa uns anys, es retiraren els crucifixos de les escoles, Rahola (i els seus correligionaris de llavors i els d’ara) gairebé no digueren res o ho celebraren. Però llavors aquesta era una victòria del “laïcisme”. En canvi, si ara es qüestiona la celebració nadalenca en l’escola no és pas per una sobtada devoció a la “Dea Raó” o a l’“Ésser Suprem” o per un ateïsme insubornable, sinó pel caràcter “multicultural” (és a dir, multiracial però també multireligiós) de les aules del nostre país. I és en aquesta clau que Rahola criticava la “feblesa” dels qui volien amagar el Nadal. No era tant una qüestió religiosa, doncs, com una qüestió tradicional o cultural o ètnica. De nou, doncs, es manifestava el “xoc de civilitzacions”, ara com a defensa de la “civilització occidental”, un matxambrat, segons el discurs neoconservador, de l’antiguitat greco-llatina, de l’herència judeo-cristiana, de la Il·lustració, etc., etc., etc.
S’ha tornat, doncs, Rahola una neoconservadora sense més conseqüències? Sí, si per “neoconservadora” entenem allò que deia el nebot del Gattopardo, és a dir d’un conservadorisme que ha fet neteja de les golfes i que ha llençat al foc les velles andròmines del masclisme explícit, del racisme explícit, de l’homofòbia explícita, del puritanisme explícit, del confessionalisme explícit, etc. Ara bé, el neoconservadorisme sempre té nostàlgies i si fem una selecció d’articles recents de Rahola trobem potser algun indici de concessió:
- Maltrato femenino a los hombres, alguns fragments dels quals serviren per a la denúncia d’allò que els (neo)conservadors anomenen “feminazisme”.
- Paraula de Ratzinger, escrit en defensa del Papa, criticat per haver citat l’emperador grec Manuel quant al caràcter violent de l’Islam.
- George Bush, ‘the worst’, on censura les crítiques a Bush (tot i admetre’n també la seva pròpia antipatia) com “antiamericanisme pur”.
Rahola, doncs, se situa ja en l’extrem centre. L’extrem centre no és ni de dretes ni d’esquerres, sinó tot al contrari. Això també ho és la tercera posició, però l’extrem centre és diametralment oposat a la tercera posició en el sentit que és anti-identitària. Potser per això, Rahola, que en els fòrums internacionals parla tant sobre Israel (o, més aviat, sobre la percepció mediàtica d’Israel) diu ben poques coses quant a Catalunya, cosa d’admirar en una persona que es va fer coneguda com a veu de l’independentisme català en el parlament espanyol. En tot cas, la qüestió bàsica, per a l’extrem centre és saber cap a on reparteix els colps. Rahola endinya fort i sense contemplacions contra la demagògia xenòfoba de l’extrema dreta, contra el maltractament animal en nom de la tauromàquia, contra la discriminació per raons de gènere o orientació sexual, etc. En els colps contra l’esquerra, en canvi, sovint acaba els articles amb un plany quant al “naufragi d’idees”. Rahola, si més no, ha sabut a quin pal aferrar-se.
divendres, 12 de febrer del 2010
Marx i els catalans d’Alger
Aaron Leonard entrevistava Tariq Ali sobre la “idea del comunisme” el passat mes de novembre. En els comentaris a l’entrevista Elliot Aron Green deia:
“[...] Tariq Ali i d’altres “comunistes” contemporanis semblen divergir la pròpia doctrina de Marx en relació a l’islam. Marx considerava l’islam un obstacle al progrés social i econòmic, en els seus escrits periodístics si més no. Amb tot, avui, molts autodenominats “revolucionaris”, com Carlos, idolatren l’islam com una gran força revolucionària. Així, com podem prendre seriosament Tariq Ali i els seus camarades?”.
La crítica és injusta. Però és evident que l’esquerra comunista té el perill permanent de quedar atrapada bé en el discurs de “l’antiimperialisme islamista” o en el discurs de “l’imperialisme humanitari”.
Des del Marxist Internet Archive, però, sorgia la qüestió d’un text de Marx que digués allò que Green deia que Marx que deia. I algú assenyalava una lletra que Marx trametia a una de les filles, Laura, des d’Algèria l’abril del 1882. En aquesta lletra Marx fa alguna referència a la religió, però sobretot a l’estil “igualitarista” de les relacions socials entre els "musulmans".
Però la referència que trobo interessant és un comentari de passada sobre els catalans d’Alger:
“Hi ha poca policia a Alger, i els que hi ha són majoritàriament indigenès. I, amb tot, en aquesta barreja d’elements nacionals i de caràcters sense escrúpols, són inevitables les topades freqüents, i és ací que els catalans fan justícia a l’antiga reputació; les faixes blanques o vermelles que porten, com els moros, etc., per fora del vestit i no, com els francesos, per sota de la roba, amaguen sovint “bodkins” – estilets llargs que aquests fills de Catalunya no són tards en ‘emprar’ amb igual imparcialitat contra italians, francesos, etc., i nadius sense distinció. Casualment, fa uns dies una banda de falsificadors fou detinguda a la província d’Oran, i el cap era un ex-oficial espanyol; l’agència europea, segons sembla, la tenen a la capital de Catalunya - Barcelona! Alguns dels pinxos no foren arrestats i escaparen a Espanya.”
“[...] Tariq Ali i d’altres “comunistes” contemporanis semblen divergir la pròpia doctrina de Marx en relació a l’islam. Marx considerava l’islam un obstacle al progrés social i econòmic, en els seus escrits periodístics si més no. Amb tot, avui, molts autodenominats “revolucionaris”, com Carlos, idolatren l’islam com una gran força revolucionària. Així, com podem prendre seriosament Tariq Ali i els seus camarades?”.
La crítica és injusta. Però és evident que l’esquerra comunista té el perill permanent de quedar atrapada bé en el discurs de “l’antiimperialisme islamista” o en el discurs de “l’imperialisme humanitari”.
Des del Marxist Internet Archive, però, sorgia la qüestió d’un text de Marx que digués allò que Green deia que Marx que deia. I algú assenyalava una lletra que Marx trametia a una de les filles, Laura, des d’Algèria l’abril del 1882. En aquesta lletra Marx fa alguna referència a la religió, però sobretot a l’estil “igualitarista” de les relacions socials entre els "musulmans".
Però la referència que trobo interessant és un comentari de passada sobre els catalans d’Alger:
“Hi ha poca policia a Alger, i els que hi ha són majoritàriament indigenès. I, amb tot, en aquesta barreja d’elements nacionals i de caràcters sense escrúpols, són inevitables les topades freqüents, i és ací que els catalans fan justícia a l’antiga reputació; les faixes blanques o vermelles que porten, com els moros, etc., per fora del vestit i no, com els francesos, per sota de la roba, amaguen sovint “bodkins” – estilets llargs que aquests fills de Catalunya no són tards en ‘emprar’ amb igual imparcialitat contra italians, francesos, etc., i nadius sense distinció. Casualment, fa uns dies una banda de falsificadors fou detinguda a la província d’Oran, i el cap era un ex-oficial espanyol; l’agència europea, segons sembla, la tenen a la capital de Catalunya - Barcelona! Alguns dels pinxos no foren arrestats i escaparen a Espanya.”
dijous, 11 de febrer del 2010
Esplugues en (algunes) xifres
La població de dret en el 2007 era de 46.286 persones.
En les eleccions europees del 2009, on tenien de dret de vot els ciutadans empadronats de la UE+Noruega, el cens era de 34.510 persones. S’hi van organitzar 57 meses. Un 8% dels electors van votar formacions polítiques que, en grau variable, es mostren activament favorables al dret d’autodeterminació de la Nació Catalana.
En les eleccions espanyoles del 2009, on tenien dret de vot els ciutadans empadronats de l’estat espanyol, el cens era de 34.524 persones. S’hi van organitzar 57 meses. Un 13% dels electors van votar les formacions polítiques esmentades.
57 x 6 = 342
En les eleccions europees del 2009, on tenien de dret de vot els ciutadans empadronats de la UE+Noruega, el cens era de 34.510 persones. S’hi van organitzar 57 meses. Un 8% dels electors van votar formacions polítiques que, en grau variable, es mostren activament favorables al dret d’autodeterminació de la Nació Catalana.
En les eleccions espanyoles del 2009, on tenien dret de vot els ciutadans empadronats de l’estat espanyol, el cens era de 34.524 persones. S’hi van organitzar 57 meses. Un 13% dels electors van votar les formacions polítiques esmentades.
57 x 6 = 342
dimarts, 9 de febrer del 2010
'Catalunya diu que no': ressò internacional de la campanya contra el cementiri nuclear d'Ascó
Aquest matí, de camí a l'Aeroport de Frankfurt, el noticiari passava als reportatges "en profunditat". I començava amb un tall d'una de les manifestacions recents al voltant del projecte del cementiri nuclear d'Ascó: 'Catalunya diu que no'. La peça continuava després amb intervencions d'ecologistes, de portaveus governamentals (del Govern d'Espanya), d'experts, amb valoracions diverses sobre els residus nuclears, i vinculant-ho també amb les mobilitzacions periòdiques que es fan a Europa (i a Alemanya en particular) contra els transports nuclears. Uns transports que, amb independència de la localització precisa del cementiri nuclear, començaran a ser una realitat a la Península pel que fa als residus nuclears d'alta activitat.
En tot cas, el tall contemplava l'àmbit de l'estat espanyol. No n'hi ha cap altra, car la política en matèria d'energia nuclear és competència del Govern d'Espanya i és gestionada per una empresa pública de l'Estat.
Però "Catalunya diu que no" servia per a un subtext: el de la crisi de l'estat espanyol. Una crisi que és recessió econòmica però en la qual també intervé allò que els analistes anomenen una "crisi de governança". La premsa europea és com si comencés a mentalitzar l'opinió pública dels diferents estats sobre una possible sortida. I fins aquí podem llegir.
En tot cas, el tall contemplava l'àmbit de l'estat espanyol. No n'hi ha cap altra, car la política en matèria d'energia nuclear és competència del Govern d'Espanya i és gestionada per una empresa pública de l'Estat.
Però "Catalunya diu que no" servia per a un subtext: el de la crisi de l'estat espanyol. Una crisi que és recessió econòmica però en la qual també intervé allò que els analistes anomenen una "crisi de governança". La premsa europea és com si comencés a mentalitzar l'opinió pública dels diferents estats sobre una possible sortida. I fins aquí podem llegir.
dilluns, 8 de febrer del 2010
Control+Ç: crostra contra crostra
L’acció de vaga realitzada pels treballadors de TV3 dijous passat era el resultat de l’agressivitat de la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que vol fer-lo pagar la situació de crisi per la qual passa l’entitat. No cal dir que les qüestions econòmiques (salaris i descansos) són les que dominen en aquesta confrontació.
Però també és vital que, davant de les insídies de la direcció, els treballadors més conscients de la CCMA lliguin aquestes reivindicacions amb les funcions socials que “justifiquen” l’existència dels mitjans de comunicació públics. Certament, que hom no pot fer-se gaires il•lusions amb el paper que pot tindre un mitjà de comunicació públic en l’actual context de relacions de poder. És inevitable que fins i tot el mitjà de comunicació públic més lloable no faci més que reflectir les situacions de “dependència”. Mònica Terribes, directora de TV3, ho ha exemplificat quan ha desencoratjat els qui encara esperen o desitgen que TV3 sigui una televisió nacional dels Països Catalans.
Tot i amb tot, els mitjans de comunicació de la CCMA tenen alguns mèrits. I això ho podem llegir en les accions i en els escrits dels seus detractors de dretes. Per exemple, els esforços fets per la Generalitat Valenciana contra el senyal al•legal de TV3 són una gran lloança per la CCMA. I quan des de mitjans conservadors de diferents signe i de diferent nacionalitat, hom carrega contra el biaix liberal o esquerranós o populista dels informatius de TV3, tenim una altra notable lloança. Certament, però, aquestes crítiques són perfectament homologables a les lamentacions que la dreta nord-americana fa de forma eterna contra els mainstream mass media per no ésser prou fonamentalistes, nativistes, bel•licistes o ultraindividualistes.
També hi ha una altra lloança que és d’un signe perfectament anàleg a l’anterior. És la que surt, per exemple, dels llavis del diputat Joan Ferran, quan carrega contra la “crostra nacionalista” de TV3. De la mateixa manera que quan Accuracy in Media acusa la CNN de poc més que comunista, les acusacions de Ferran provoquen més d’un somriure irònic en els rodals de l’esquerra independentista. Tant Accuracy in Media com Ferran saben perfectament que una paraula seva tindrà un efecte notable en “esporuguir” els mitjans i fer-los corregir el “biaix”. Com que tenen la paella pel mànec (o, si més no, serveixen els interessos dels qui la tenen) tenen també la capacitat de dir que és neutral o no, i que és o no “esbiaixat”.
Neutralitat i biaix, però, tornen a ésser categories buides.
Contra la “crostra” d’uns hi ha la “crostra” dels altres.
Ferran deplora la manca de neutralitat de la CCMA, perquè la voldria esbiaixada del tot cap a un mitjà de mentalitat espanyola fet en una llengua vagament similar a la catalana. Aquesta seria la situació de neutralitat segons Ferran.
Per això mateix cal saludar la inauguració, el passat 26 de gener, efemèride plena de significats, de Control+Ç. Hi fan part una trentena de treballadors de la CCMA. I la missió d’aquest grup és “l’impuls de referents catalanocèntrics als mitjans de la Corporació”. Si hom parla de la “realitat” per dedicar minuts i minuts dels Telenotícies a les declaracions del govern espanyol, ells responen que la realitat va més enllà dels despatxos, en la vida popular del carrer i de les associacions. I si hom parla de la “manipulació” informativa per part de la suposada “crostra nacionalista”, ells recorden que els Telenotícies del diumenge 13 de desembre van batre rècords d’audiència. Com ho faran també els del 28 de febrer, els del 25 d’abril, els del 20 de juny, etc.
Però també és vital que, davant de les insídies de la direcció, els treballadors més conscients de la CCMA lliguin aquestes reivindicacions amb les funcions socials que “justifiquen” l’existència dels mitjans de comunicació públics. Certament, que hom no pot fer-se gaires il•lusions amb el paper que pot tindre un mitjà de comunicació públic en l’actual context de relacions de poder. És inevitable que fins i tot el mitjà de comunicació públic més lloable no faci més que reflectir les situacions de “dependència”. Mònica Terribes, directora de TV3, ho ha exemplificat quan ha desencoratjat els qui encara esperen o desitgen que TV3 sigui una televisió nacional dels Països Catalans.
Tot i amb tot, els mitjans de comunicació de la CCMA tenen alguns mèrits. I això ho podem llegir en les accions i en els escrits dels seus detractors de dretes. Per exemple, els esforços fets per la Generalitat Valenciana contra el senyal al•legal de TV3 són una gran lloança per la CCMA. I quan des de mitjans conservadors de diferents signe i de diferent nacionalitat, hom carrega contra el biaix liberal o esquerranós o populista dels informatius de TV3, tenim una altra notable lloança. Certament, però, aquestes crítiques són perfectament homologables a les lamentacions que la dreta nord-americana fa de forma eterna contra els mainstream mass media per no ésser prou fonamentalistes, nativistes, bel•licistes o ultraindividualistes.
També hi ha una altra lloança que és d’un signe perfectament anàleg a l’anterior. És la que surt, per exemple, dels llavis del diputat Joan Ferran, quan carrega contra la “crostra nacionalista” de TV3. De la mateixa manera que quan Accuracy in Media acusa la CNN de poc més que comunista, les acusacions de Ferran provoquen més d’un somriure irònic en els rodals de l’esquerra independentista. Tant Accuracy in Media com Ferran saben perfectament que una paraula seva tindrà un efecte notable en “esporuguir” els mitjans i fer-los corregir el “biaix”. Com que tenen la paella pel mànec (o, si més no, serveixen els interessos dels qui la tenen) tenen també la capacitat de dir que és neutral o no, i que és o no “esbiaixat”.
Neutralitat i biaix, però, tornen a ésser categories buides.
Contra la “crostra” d’uns hi ha la “crostra” dels altres.
Ferran deplora la manca de neutralitat de la CCMA, perquè la voldria esbiaixada del tot cap a un mitjà de mentalitat espanyola fet en una llengua vagament similar a la catalana. Aquesta seria la situació de neutralitat segons Ferran.
Per això mateix cal saludar la inauguració, el passat 26 de gener, efemèride plena de significats, de Control+Ç. Hi fan part una trentena de treballadors de la CCMA. I la missió d’aquest grup és “l’impuls de referents catalanocèntrics als mitjans de la Corporació”. Si hom parla de la “realitat” per dedicar minuts i minuts dels Telenotícies a les declaracions del govern espanyol, ells responen que la realitat va més enllà dels despatxos, en la vida popular del carrer i de les associacions. I si hom parla de la “manipulació” informativa per part de la suposada “crostra nacionalista”, ells recorden que els Telenotícies del diumenge 13 de desembre van batre rècords d’audiència. Com ho faran també els del 28 de febrer, els del 25 d’abril, els del 20 de juny, etc.
diumenge, 7 de febrer del 2010
Valentia i demagògia: una qüestió de classe
En unes poques ratlles de lletra tramesa als diaris, un veí de Candelario (Salamanca), Jesús Pérez López, desmuntava, implacable, un dels arguments que s’han sentit aquests dies al voltant de les “mesures d’ajustament” que des de diferents fòrums econòmics s’exigeixen al govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero. L'argument de la "valentia".
Pérez enumerava les mesures: endarrerir l’edat de jubilació, rebaixar la quantia de les pensions, apujar l’IVA, reformar la legislació laboral, apujar impostos als estalviadors, etc.
Pérez es referia especialment als “polítics, economistes i tertulians de mitjans de comunicació” que demanen a Zapatero i a Corbacho de ser “valents” per escometre aquestes mesures “impopulars”.
Quina valentia? Es refereixen a una mena de valentia. La valentia d’escometre unes reformes que poden desgastar seriosament el govern, de fer-lo “més impopular”, de fer-li perdre les properes eleccions (les del 2012).
Per què són “impopulars” aquestes mesures? Pérez ho atribueix al fet que “perjudiquen clarament les classes mitjanes-baixes”. Traduïm-ho. Perjudiquen les classes populars, particularment la classe treballadora (jubilació, pensions, IVA, petits estalvis personals), però també segments intermitjos, de la petita burgesia i de la petita pagesia (IVA, estalvis personals).
Com que les classes populars constitueixen el gros de l’electorat, les mesures són “valentes”.
Pérez parla d’una altra valentia. La d’aplicar mesures com ara: “pujar els impostos a les grans fortunes i a les ‘sicav’ (societats d’inversió de capital variable), posar fi a l’escolador de les fundacions, lluitar contra el frau fiscal, corruptes i especuladors, rebaixar o gravar les pensions multimilionaris d’executius i polítics”.
Totes aquestes mesures “alternatives” perjudiquen la mitjana i gran burgesia, i les capes oligàrquiques i burocràtiques. Uns estrats socials minoritaris però que controlen els recursos que financen els “polítics, economistes i tertulians”.
Hom dirà que Pérez fa demagògia. Certament. Però també la fan els “polítics, economistes i tertulians”.
Som davant de gent valenta i de gent demagògica. Els uns són valents per a una classe i demagògics per l’altra. I els altres són demagògics per a aquella classe i valents per a aquesta.
Evidentment, això implica que les crides a la “valentia” o les denúncies de “demagògia” equivalen a un significant buit. Tan buit com els ous que deixa xuclats la mustela. Closca i prou. O, el que és el mateix, classe contra classe.
Pérez enumerava les mesures: endarrerir l’edat de jubilació, rebaixar la quantia de les pensions, apujar l’IVA, reformar la legislació laboral, apujar impostos als estalviadors, etc.
Pérez es referia especialment als “polítics, economistes i tertulians de mitjans de comunicació” que demanen a Zapatero i a Corbacho de ser “valents” per escometre aquestes mesures “impopulars”.
Quina valentia? Es refereixen a una mena de valentia. La valentia d’escometre unes reformes que poden desgastar seriosament el govern, de fer-lo “més impopular”, de fer-li perdre les properes eleccions (les del 2012).
Per què són “impopulars” aquestes mesures? Pérez ho atribueix al fet que “perjudiquen clarament les classes mitjanes-baixes”. Traduïm-ho. Perjudiquen les classes populars, particularment la classe treballadora (jubilació, pensions, IVA, petits estalvis personals), però també segments intermitjos, de la petita burgesia i de la petita pagesia (IVA, estalvis personals).
Com que les classes populars constitueixen el gros de l’electorat, les mesures són “valentes”.
Pérez parla d’una altra valentia. La d’aplicar mesures com ara: “pujar els impostos a les grans fortunes i a les ‘sicav’ (societats d’inversió de capital variable), posar fi a l’escolador de les fundacions, lluitar contra el frau fiscal, corruptes i especuladors, rebaixar o gravar les pensions multimilionaris d’executius i polítics”.
Totes aquestes mesures “alternatives” perjudiquen la mitjana i gran burgesia, i les capes oligàrquiques i burocràtiques. Uns estrats socials minoritaris però que controlen els recursos que financen els “polítics, economistes i tertulians”.
Hom dirà que Pérez fa demagògia. Certament. Però també la fan els “polítics, economistes i tertulians”.
Som davant de gent valenta i de gent demagògica. Els uns són valents per a una classe i demagògics per l’altra. I els altres són demagògics per a aquella classe i valents per a aquesta.
Evidentment, això implica que les crides a la “valentia” o les denúncies de “demagògia” equivalen a un significant buit. Tan buit com els ous que deixa xuclats la mustela. Closca i prou. O, el que és el mateix, classe contra classe.
dissabte, 6 de febrer del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XIX): Ernst Niekisch i el nacionalbolxevisme contra Versalles i contra Hitler
Ernst Niekisch va arribar a la socialdemocràcia el 1917 des del convenciment de l’esgotament absolut del règim imperial alemany, que duia el país a una guerra total. La guerra no era decidida ni de lluny, i no es podia descartar una victòria alemanya. Però, a quin preu? Això va fer virar Niekisch cap al sector més esquerrà i internacionalista de l’SPD. La guerra fou perduda, i Alemanya restà sotmesa a la pau dels vencedors. En principi, hom podia pensar que aquest era el resultat lògic i que, amb el temps, aquesta pressió afluixaria. Ben al contrari: els termes del Tractat de Versalles (1923) foren encara més durs que els de l’armistici. Directament o indirecta, Alemanya era sotmesa a una ocupació per part de les potències occidentals, particularment França. En aquest context, Niekisch aprofundí en la necessitat d’una perspectiva revolucionària, i insistí en el fet que havia d’ésser l’esquerra obrera la que liderés, sense compromisos, la lluita contra les potències occidentals. A diferència d’altres, el nacionalbolxevisme de Niekisch mai no el va dur a caure en la col·laboració amb el règim hitlerià.
Ernst Niekisch havia nascut en Trebnitz (Trzebnica), a la Baixa Silèsia, el 23 de maig de 1889. Es va formar, però, a Nördlingen (Suàbia, Baviera), on va cursar magisteri. Va fer de mestre d’escola a la capital de Suàbia, Augsburg. Com hem dit, no es va afiliar al partit socialdemòcrata (SPD) fins el 1917, és a dir amb 28 anys. Va prendre part activa en el corrent revolucionari que es desfermà en el novembre del 1918, i que conclouria amb l’abdicació del kàiser, i la proclamació d’un República encapçalada per un govern de coalició dirigit per l’SPD. Els consells de soldats i d’obrers feien el paper que havien tingut els soviets a Rússia. Com a Rússia, els consells eren també l’escenari de la lluita política entre les diferents tendències obreres i populars. La base dels consells era la unitat militar o la unitat productiva, a partir de la qual l’organització seguia un esquema territorial. A Baviera aquesta estructura culminava en el Consell Central de Treballadors i Soldats (Zentralen Arbeiter- und Soldatenrat), del qual Niekisch esdevingué president. L’SPD entenia els consells com una forma d’organització que complementava el poder de la república i dels estats (a Baviera, la monarquia també havia donat pas a un “estat lliure”). A München, la capital de Baviera, coexistien en col·laboració, doncs, el Consell Central de Treballadors i Soldats (presidit per Niekisch) i el Govern Provisional. De fet, el ministre-president del govern provisional de la nova República Popular (Frei Volkstaat) era Kurt Eisner, elegit pel Consell Central. Eisner era membre de l’USPD, escissió de l’SPD que agrupava els elements tradicionalment associats a la línia “ortodoxa” o “anti-revisionista” del partit (perfil més revolucionari, més internacionalista, etc.). A la pràctica, l’USPD navegava en una posició “centrista” entre el tacticisme de l’SPD i les crides a la insurrecció obrera i a la República Socialista que feia l’Spartakusbund (la Lliga Espartaquista). Però aquest esquema SPD-USPD-Spartakusbund era més complex a München (Munic), on calia comptar, a més, amb l’anarquisme, i amb els sectors populars més influïts pel catolicisme i/o pel nacionalisme bavarès, etc. La situació política a München i d’altres nuclis industrials de Baviera contrastava, però, amb el camp, on el conservadorisme monàrquic es mantenia gairebé intacte.
La pròpia evolució de la situació va fer que Niekisch abandonés l’SPD per ingressar en l’USPD, tot donant suport a la Constitució Provisional que el Consell de Ministres bavarès havia aprovat el 5 de gener. Però la situació evolucionava més ràpidament que això, i el govern d’Eisner patí un fort desgast el 7 de gener, quan les forces de seguretat dispararen foc de metralladora contra una manifestació de sense-feina. És clar que el control que podia tenir Eisner damunt la policia o l’exèrcit era ben poca cosa: les forces monàrquiques, ja força recuperades del sotrac de novembre, també sabien organitzar-se. En tot cas, l’USPD perdia el control també del moviment obrer muniquès i, particularment, dels aturats, cada vegada més propers als espartaquistes i als anarquistes. Els espartaquistes i els anarquistes no van participar en les eleccions del 12 de gener al nou parlament (Landtag) bavarès. Niekisch aconseguí escó però, globalment, l’USPD no va rebre més que un 2,5% dels vots emesos. Per davant de l’USPD i, en aquest ordre, disposaven de molts més diputats l’SPD, el BVP (Partit Popular Bavarès, democristià), la DVP/DDP (conservador i pangermanista) i la BB (la lliga camperola bavaresa). Mentrestant, a Berlin, l’aliança entre l’SPD i les Freikorps, d’extrema dreta, reprimien l’aixecament espartaquista, la situació a München era molt més indecisa.
Els esdeveniments es precipitaren a partir del 21 de febrer. Kurt Eisner, de camí al Parlament per tal de presentar la seva dimissió i cedir el testimoni a l’SPD, era assassinat. Els tirotejos posteriors impediren l’obertura del Parlament, i es constituí de forma provisional el Consell Central de la República Bavaresa (Zentralrat der bayerischen Republik), sota la presidència d’Ernst Niekisch. Niekisch, doncs, passava a encapçalar les dues estructures de poder (la del govern provisional i la del consell d’obrers i soldats). Des d’aquesta posició, Niekisch maldà per formar un govern de coalició entre l’SPD, l’USPD i la BB. El Congrés de Consells del 4 de març refusà aquesta proposta i defensà la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. El Parlament, però, va fer la seva via i elegí com a nou ministre-president, Johannes Hoffmann (SPD).
La pressió revolucionària creixia. No ben bé Hoffmann havia pres possessió, que arribaven les notícies, el 22 de març, de la proclamació d’una República dels Consells a Hongria. Totes dues parts volien posar fi a la situació de “poder dual”, cadascuna dissolguent l’altra. Niekisch havia quedat, com a president del Consell Central, en una de les bandes. El 7 d’abril, el Consell Central proclamava la Räterepublik, formalment a Baviera, però amb la voluntat d’estendre-la a tot Alemanya. De moment, però, aconseguia el control de München, bo i més quan el govern de Hoffmann s'hi retirava per instal·lar-se a Bamberg. L’USPD abandonà la coalició de govern, però ja era tard per posar-se al capdavant de la Räterepublik: qui ho feien eren bàsicament anarquistes i d’altres independents d’esquerres.
Aquesta situació no durà gaire. El 13 d’abril, els militars provaren de prendre el poder a München, amb el suport tàcit del govern de Bamberg. La resistència la posà bàsicament la guàrdia vermella dirigida per Rudolf Egelhofer (KPD). En conseqüència, es bastí un Consell Executiu (Vollzugsrat), controlat pels comunistes del KPD (Eugen Leviné i Max Levien). La República dels Consells resistí fins el 3 de maig, quan tropes regulars i paramilitars prengueren la ciutat. Niekisch figurà entre els dirigents detinguts, per bé que el seu paper durant l’abril muniquès havia estat força restringit. Jutjat, fou condemnat per “assistència a alta traïció” (Beihilfe zum Hochverrat) a dos anys de presó. Els complí a Niederschönenfeld, on també ingressaren Ernst Toller (condemnat a 5 anys de presó) i Erich Mühsam (condemnat a 15).
Mentre era a la presó, l’USPD es reintegrà a l’SPD. En ésser alliberat, el 1922, fou elegit diputat al Parlament bavarès en les llistes de l’SPD, i ocupà una de les presidència adjuntes del grup parlamentari. El 1923, però, va renunciar a l’escó, en ésser elegit secretari del Sindicat Tèxtil alemany (Deutschen Textilarbeiterverbandes) i haver de traslladar-se a Berlin.
En el nou SPD, Niekisch ocupava una posició “d’esquerres” des del punt de mira obrerista i d’organització popular en front del parlamentarisme pur. Però coincidia amb la “dreta” de l’SPD en la necessitat de fer cara a les exigències de França i Gran Bretanya, plasmades en el Tractat de Versalles. No podia ésser, al seu parer, que en nom de l’internacionalisme o de l’antimilitarisme, s’acceptés passivament la política agressiva d’aquestes potències. Fer-ho, implicava lliurar la indignació popular per les causes nacionals a la burgesia més reaccionària, i justament aquesta havia estat una de les claus de la derrota de la República dels Consells.
Niekisch trobà ressò en aquesta posició entre un sector de les Joventuts de l’SPD, l’anomenat Cercle de Hofgeismar (Hofgeismarer Kreis). Niekisch criticà durament el Pla Dawes de cobrament de reparacions de guerra a Alemanya (1924) i els Tractats de Locarno (1925), que ratificaven la frontera occidental d’Alemanya entre d’altres imposicions. El Cercle denuncià obertament el govern federal de l’SPD per acceptar unes condicions que pesaven especialment damunt la classe treballadora alemanya. Niekisch i d’altres membres del Cercle, també donaren suport a l’SPD de Saxònia, enfrontat a la direcció central del partit, la qual li havia sabotejat una entesa per forma govern estatal amb el KPD.
El 22 de juliol del 1926, quan semblava imminent la seva expulsió, Niekisch va abandonar el partit. A Saxònia ja s’havia constituït un grup escindit de l’SPD que havia pres el nom d’Antic Partit Socialista de Saxònia (Alte Sozialistische Partei Sachsens, ASPS). Niekisch s’hi va vincular i, tot mantenint aquest nom, s’adoptà el d’Antic Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (ASPD) per fer activitat fora de l’estat saxó. Niekisch aviat esdevingué el principal teòric de l’ASPD i del seu òrgan, Widerstand. Sense renunciar mai al marxisme ni a la noció de lluita de classes, sí es qüestionava el posicionament clàssic sobre la teoria de l’estat i sobre el paper de la reivindicació nacional. Niekisch no dubtava en definir-se com a “nacionalrevolucionari” i “nacionalbolxevic”. Widerstand adoptà com a sots-encapçament “Zeitschrift für nationalrevolucionäre Politik” (Periòdic per a una política nacional-revolucionària). El mateix nom del diari del partit, Volksstaat, es podia llegir tant com a “estat popular” (de classe) com “estat nacional” (de nació). Mostrà obertament les seves simpaties envers Stalin, quan proclamà la doctrina del “socialisme en un sol país”. Amb la divisa de “Sparta-Postdam-Moscou”, l’ASPD volia comunicar en la seva ideologia (Widerstandideologie) una admiració per l’igualitarisme auster de l’antiga Esparta (si més no, igualitarisme entre els espartans, ilotes i periecs exclosos), pel proteccionisme social de l’antic regne prussià i per la reencarnació d’aquest esperit que representava la Unió Soviètica. Si bé no de forma clara, Niekisch contrastava la nova URSS d’Stalin, desinhibidament nacional, amb el caràcter efímer de les Repúbliques dels Consells d’Hongria i de Baviera, massa internacionalistes i potser massa jueves.
Més enllà de Saxònia, l’ASPD mai no disposà de la massa obrera organitzada, la qual cosa limitava no únicament la sortida de la Widerstandideologie sinó també el finançament. Per això Niekisch va haver de comptar amb el mecenatge, entre d’altres, del comerciant Alfred Toepfer, d’Hamburg. També l’ASPD temptejà apropaments amb sectors conservadors que podien sentir-se identificats amb allò que Spengler anomenava el socialisme prussià. Per apropar-s’hi, Niekisch centrà les càrregues des del Widerstand contra els “estats occidentals” (Estats Units, Gran Bretanya, França) i la buidor de les seves suposades llibertats (de premsa, multipartidisme, etc.) que amagaven els crims de l’imperialisme.
Vist això, no semblava haver gaires diferències entre la posició de Niekisch i el moviment volkisch. Però el moviment volkisch s’havia forjat en la contrarevolució del 1919, mentre Niekisch havia participat en la revolució. Mentre el moviment volkisch era furibundament antisoviètic, Niekisch era membre de l’Associació per a l’Estudi de l’Economia Planificada Russa (ARPLAN) i, el 1932, havia viatjat a la Unió Soviètica en una delegació d’aquesta associació. El moviment volkisch, d’altra banda, ja tenia el seu partit, l’NSDAP, i el seu líder, Adolf Hitler. Niekisch va publicar el mateix 1932 Hitler – ein deutsches Verhängnis, on presentava l’aspirant a Führer com una autèntica amenaça al renaixement nacional d’Alemanya.
Hitler arribà al poder el gener del 1933. Niekisch va maldar per teixir contactes entre la dreta més malfiada i el moviment obrer. Mesos després, tots els partits foren dissolts o il·legalitzats. L’ASPD passà a la clandestinitat i, el 1934, les autoritats acabaren per prohibir també Widerstand. Niekisch, però, continuà en llibertat, a diferència de la majoria dels dirigents dels partits obrers de masses, internats en camps o exiliats. Després d’un viatge a París, on es trobà amb Karl Otto Paetel i Harro Schulze-Boysen, tots dos propers al nacionalbolxevisme, fou detingut per la Gestapo el 22 de març del 1937. Restà empresonat fins a judici i, el 10 de gener del 1939, el Tribunal Popular (Volksgerichtshof) el declarà culpable d’alta traïció i de continuació il·legal de partit polític, i el condemnà a cadena perpètua.
Va passar, doncs, tota la guerra a la presó de Brandenburg. Quan sortí de la presó, l’abril del 1945, arran de l’ocupació soviètica, tenia 56 anys, era pràcticament cec i amb prou feines es podia moure. Es va instal·lar en el sector soviètic de Berlin, i sol·licità l’ingrés, concedit, en el KPD. Sense gaires més opcions, es distancià del seu ideari nacionalbolxevic per arrenglerar-se en la línia oficial del KPD. La línia oficial del KPD, en tot cas, la marcava Moscou, amb una particular interpretació de nacionalbolxevisme. I en aquesta línia, el KPD, si més no en la zona d’ocupació soviètica, es va fusionar amb l’SPD per donar lloc al Partit Socialista Unificat (SED). A banda de la militància en el SED, Niekisch fou membre fundador (1947) de la Unió de Víctimes del Règim Nazi (VVN).
Els vencedors de la Segona Guerra Mundial havien ocupat, doncs, físicament, tot Alemanya, i l’havien dividida en sectors. Encara era per veure el futur i, una vegada dissipada la temptació de dividir en Alemanya en 8 o 16 estats, la Societat Imshausen organitzà l’hivern del 1947 al 1948 una sèrie de debats sobre la futura Alemanya, en els quals Niekisch arribà a participar amb la proposta d’una Alemanya neutral i desmilitaritzada. Els debats de la Societat Imshausen, com la pròpia VVN, havien pogut ésser encara “interzonals”. Però les bases de la divisió ja hi eren. Niekisch, mentrestant, guanyà una plaça de professor de sociologia en la Humboldt-Universität, situada en el sector soviètic de Berlín.
El 1949 es constituí la República Federal d’Alemanya (en les zones d’ocupació dels tres aliats occidentals) i, com a resposta, la República Democràtica d’Alemanya (en la zona soviètica). En les primeres eleccions al Parlament del segon estat, la Volkskammer, Niekisch fou elegit diputat en la llista unitària (com a membre del SED). Tant a la universitat com al parlament, va adoptar el perfil més baix possible. De la mateixa forma que la pressió occidental en els anys 1920 havia estat responsable directe o indirecte de no pocs moviments obrers (especialment, a les zones mineres de Saxònia o al Ruhr), ara era la pressió soviètica per extreure beneficis de l’Alemanya Oriental la que desencadenà força directament l’Aixecament del 17 de juny del 1953. La base de l’aixecament fou una protesta contra l’elevació de les quotes de producció (i el consegüent allargament pràctic de la jornada de treball). L’aixecament havia tingut també el caràcter nacional-popular tantes vegades anunciat des de les pàgines del Widerstand. Després de la repressió de l’aixecament, Niekisch abandonà l’escó al Parlament i la resta de càrrecs en el partit i en la VVN (organització que també seria dissolta i substituïda per un Comitè de Lluitadors Antifeixistes). El 1955 cessà també com a militant del SED.
A partir del 1955, inicià un procés per recuperar el seu habitatge de Berlin-Wilmersdorf, que havia quedat en la zona occidental o, en el seu cas, per rebre una reparació del govern federal alemany. El procés durà vuit anys i va arribar al mateix Tribunal Federal, amb una sentència que concedia Niekisch una pensió en concepte de reparació. El 1963 s’establí definitivament en el Berlín Occidental, on va viure fins a la seva mort, el 23 de maig del 1967.
Ernst Niekisch havia nascut en Trebnitz (Trzebnica), a la Baixa Silèsia, el 23 de maig de 1889. Es va formar, però, a Nördlingen (Suàbia, Baviera), on va cursar magisteri. Va fer de mestre d’escola a la capital de Suàbia, Augsburg. Com hem dit, no es va afiliar al partit socialdemòcrata (SPD) fins el 1917, és a dir amb 28 anys. Va prendre part activa en el corrent revolucionari que es desfermà en el novembre del 1918, i que conclouria amb l’abdicació del kàiser, i la proclamació d’un República encapçalada per un govern de coalició dirigit per l’SPD. Els consells de soldats i d’obrers feien el paper que havien tingut els soviets a Rússia. Com a Rússia, els consells eren també l’escenari de la lluita política entre les diferents tendències obreres i populars. La base dels consells era la unitat militar o la unitat productiva, a partir de la qual l’organització seguia un esquema territorial. A Baviera aquesta estructura culminava en el Consell Central de Treballadors i Soldats (Zentralen Arbeiter- und Soldatenrat), del qual Niekisch esdevingué president. L’SPD entenia els consells com una forma d’organització que complementava el poder de la república i dels estats (a Baviera, la monarquia també havia donat pas a un “estat lliure”). A München, la capital de Baviera, coexistien en col·laboració, doncs, el Consell Central de Treballadors i Soldats (presidit per Niekisch) i el Govern Provisional. De fet, el ministre-president del govern provisional de la nova República Popular (Frei Volkstaat) era Kurt Eisner, elegit pel Consell Central. Eisner era membre de l’USPD, escissió de l’SPD que agrupava els elements tradicionalment associats a la línia “ortodoxa” o “anti-revisionista” del partit (perfil més revolucionari, més internacionalista, etc.). A la pràctica, l’USPD navegava en una posició “centrista” entre el tacticisme de l’SPD i les crides a la insurrecció obrera i a la República Socialista que feia l’Spartakusbund (la Lliga Espartaquista). Però aquest esquema SPD-USPD-Spartakusbund era més complex a München (Munic), on calia comptar, a més, amb l’anarquisme, i amb els sectors populars més influïts pel catolicisme i/o pel nacionalisme bavarès, etc. La situació política a München i d’altres nuclis industrials de Baviera contrastava, però, amb el camp, on el conservadorisme monàrquic es mantenia gairebé intacte.
La pròpia evolució de la situació va fer que Niekisch abandonés l’SPD per ingressar en l’USPD, tot donant suport a la Constitució Provisional que el Consell de Ministres bavarès havia aprovat el 5 de gener. Però la situació evolucionava més ràpidament que això, i el govern d’Eisner patí un fort desgast el 7 de gener, quan les forces de seguretat dispararen foc de metralladora contra una manifestació de sense-feina. És clar que el control que podia tenir Eisner damunt la policia o l’exèrcit era ben poca cosa: les forces monàrquiques, ja força recuperades del sotrac de novembre, també sabien organitzar-se. En tot cas, l’USPD perdia el control també del moviment obrer muniquès i, particularment, dels aturats, cada vegada més propers als espartaquistes i als anarquistes. Els espartaquistes i els anarquistes no van participar en les eleccions del 12 de gener al nou parlament (Landtag) bavarès. Niekisch aconseguí escó però, globalment, l’USPD no va rebre més que un 2,5% dels vots emesos. Per davant de l’USPD i, en aquest ordre, disposaven de molts més diputats l’SPD, el BVP (Partit Popular Bavarès, democristià), la DVP/DDP (conservador i pangermanista) i la BB (la lliga camperola bavaresa). Mentrestant, a Berlin, l’aliança entre l’SPD i les Freikorps, d’extrema dreta, reprimien l’aixecament espartaquista, la situació a München era molt més indecisa.
Els esdeveniments es precipitaren a partir del 21 de febrer. Kurt Eisner, de camí al Parlament per tal de presentar la seva dimissió i cedir el testimoni a l’SPD, era assassinat. Els tirotejos posteriors impediren l’obertura del Parlament, i es constituí de forma provisional el Consell Central de la República Bavaresa (Zentralrat der bayerischen Republik), sota la presidència d’Ernst Niekisch. Niekisch, doncs, passava a encapçalar les dues estructures de poder (la del govern provisional i la del consell d’obrers i soldats). Des d’aquesta posició, Niekisch maldà per formar un govern de coalició entre l’SPD, l’USPD i la BB. El Congrés de Consells del 4 de març refusà aquesta proposta i defensà la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. El Parlament, però, va fer la seva via i elegí com a nou ministre-president, Johannes Hoffmann (SPD).
La pressió revolucionària creixia. No ben bé Hoffmann havia pres possessió, que arribaven les notícies, el 22 de març, de la proclamació d’una República dels Consells a Hongria. Totes dues parts volien posar fi a la situació de “poder dual”, cadascuna dissolguent l’altra. Niekisch havia quedat, com a president del Consell Central, en una de les bandes. El 7 d’abril, el Consell Central proclamava la Räterepublik, formalment a Baviera, però amb la voluntat d’estendre-la a tot Alemanya. De moment, però, aconseguia el control de München, bo i més quan el govern de Hoffmann s'hi retirava per instal·lar-se a Bamberg. L’USPD abandonà la coalició de govern, però ja era tard per posar-se al capdavant de la Räterepublik: qui ho feien eren bàsicament anarquistes i d’altres independents d’esquerres.
Aquesta situació no durà gaire. El 13 d’abril, els militars provaren de prendre el poder a München, amb el suport tàcit del govern de Bamberg. La resistència la posà bàsicament la guàrdia vermella dirigida per Rudolf Egelhofer (KPD). En conseqüència, es bastí un Consell Executiu (Vollzugsrat), controlat pels comunistes del KPD (Eugen Leviné i Max Levien). La República dels Consells resistí fins el 3 de maig, quan tropes regulars i paramilitars prengueren la ciutat. Niekisch figurà entre els dirigents detinguts, per bé que el seu paper durant l’abril muniquès havia estat força restringit. Jutjat, fou condemnat per “assistència a alta traïció” (Beihilfe zum Hochverrat) a dos anys de presó. Els complí a Niederschönenfeld, on també ingressaren Ernst Toller (condemnat a 5 anys de presó) i Erich Mühsam (condemnat a 15).
Mentre era a la presó, l’USPD es reintegrà a l’SPD. En ésser alliberat, el 1922, fou elegit diputat al Parlament bavarès en les llistes de l’SPD, i ocupà una de les presidència adjuntes del grup parlamentari. El 1923, però, va renunciar a l’escó, en ésser elegit secretari del Sindicat Tèxtil alemany (Deutschen Textilarbeiterverbandes) i haver de traslladar-se a Berlin.
En el nou SPD, Niekisch ocupava una posició “d’esquerres” des del punt de mira obrerista i d’organització popular en front del parlamentarisme pur. Però coincidia amb la “dreta” de l’SPD en la necessitat de fer cara a les exigències de França i Gran Bretanya, plasmades en el Tractat de Versalles. No podia ésser, al seu parer, que en nom de l’internacionalisme o de l’antimilitarisme, s’acceptés passivament la política agressiva d’aquestes potències. Fer-ho, implicava lliurar la indignació popular per les causes nacionals a la burgesia més reaccionària, i justament aquesta havia estat una de les claus de la derrota de la República dels Consells.
Niekisch trobà ressò en aquesta posició entre un sector de les Joventuts de l’SPD, l’anomenat Cercle de Hofgeismar (Hofgeismarer Kreis). Niekisch criticà durament el Pla Dawes de cobrament de reparacions de guerra a Alemanya (1924) i els Tractats de Locarno (1925), que ratificaven la frontera occidental d’Alemanya entre d’altres imposicions. El Cercle denuncià obertament el govern federal de l’SPD per acceptar unes condicions que pesaven especialment damunt la classe treballadora alemanya. Niekisch i d’altres membres del Cercle, també donaren suport a l’SPD de Saxònia, enfrontat a la direcció central del partit, la qual li havia sabotejat una entesa per forma govern estatal amb el KPD.
El 22 de juliol del 1926, quan semblava imminent la seva expulsió, Niekisch va abandonar el partit. A Saxònia ja s’havia constituït un grup escindit de l’SPD que havia pres el nom d’Antic Partit Socialista de Saxònia (Alte Sozialistische Partei Sachsens, ASPS). Niekisch s’hi va vincular i, tot mantenint aquest nom, s’adoptà el d’Antic Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (ASPD) per fer activitat fora de l’estat saxó. Niekisch aviat esdevingué el principal teòric de l’ASPD i del seu òrgan, Widerstand. Sense renunciar mai al marxisme ni a la noció de lluita de classes, sí es qüestionava el posicionament clàssic sobre la teoria de l’estat i sobre el paper de la reivindicació nacional. Niekisch no dubtava en definir-se com a “nacionalrevolucionari” i “nacionalbolxevic”. Widerstand adoptà com a sots-encapçament “Zeitschrift für nationalrevolucionäre Politik” (Periòdic per a una política nacional-revolucionària). El mateix nom del diari del partit, Volksstaat, es podia llegir tant com a “estat popular” (de classe) com “estat nacional” (de nació). Mostrà obertament les seves simpaties envers Stalin, quan proclamà la doctrina del “socialisme en un sol país”. Amb la divisa de “Sparta-Postdam-Moscou”, l’ASPD volia comunicar en la seva ideologia (Widerstandideologie) una admiració per l’igualitarisme auster de l’antiga Esparta (si més no, igualitarisme entre els espartans, ilotes i periecs exclosos), pel proteccionisme social de l’antic regne prussià i per la reencarnació d’aquest esperit que representava la Unió Soviètica. Si bé no de forma clara, Niekisch contrastava la nova URSS d’Stalin, desinhibidament nacional, amb el caràcter efímer de les Repúbliques dels Consells d’Hongria i de Baviera, massa internacionalistes i potser massa jueves.
Més enllà de Saxònia, l’ASPD mai no disposà de la massa obrera organitzada, la qual cosa limitava no únicament la sortida de la Widerstandideologie sinó també el finançament. Per això Niekisch va haver de comptar amb el mecenatge, entre d’altres, del comerciant Alfred Toepfer, d’Hamburg. També l’ASPD temptejà apropaments amb sectors conservadors que podien sentir-se identificats amb allò que Spengler anomenava el socialisme prussià. Per apropar-s’hi, Niekisch centrà les càrregues des del Widerstand contra els “estats occidentals” (Estats Units, Gran Bretanya, França) i la buidor de les seves suposades llibertats (de premsa, multipartidisme, etc.) que amagaven els crims de l’imperialisme.
Vist això, no semblava haver gaires diferències entre la posició de Niekisch i el moviment volkisch. Però el moviment volkisch s’havia forjat en la contrarevolució del 1919, mentre Niekisch havia participat en la revolució. Mentre el moviment volkisch era furibundament antisoviètic, Niekisch era membre de l’Associació per a l’Estudi de l’Economia Planificada Russa (ARPLAN) i, el 1932, havia viatjat a la Unió Soviètica en una delegació d’aquesta associació. El moviment volkisch, d’altra banda, ja tenia el seu partit, l’NSDAP, i el seu líder, Adolf Hitler. Niekisch va publicar el mateix 1932 Hitler – ein deutsches Verhängnis, on presentava l’aspirant a Führer com una autèntica amenaça al renaixement nacional d’Alemanya.
Hitler arribà al poder el gener del 1933. Niekisch va maldar per teixir contactes entre la dreta més malfiada i el moviment obrer. Mesos després, tots els partits foren dissolts o il·legalitzats. L’ASPD passà a la clandestinitat i, el 1934, les autoritats acabaren per prohibir també Widerstand. Niekisch, però, continuà en llibertat, a diferència de la majoria dels dirigents dels partits obrers de masses, internats en camps o exiliats. Després d’un viatge a París, on es trobà amb Karl Otto Paetel i Harro Schulze-Boysen, tots dos propers al nacionalbolxevisme, fou detingut per la Gestapo el 22 de març del 1937. Restà empresonat fins a judici i, el 10 de gener del 1939, el Tribunal Popular (Volksgerichtshof) el declarà culpable d’alta traïció i de continuació il·legal de partit polític, i el condemnà a cadena perpètua.
Va passar, doncs, tota la guerra a la presó de Brandenburg. Quan sortí de la presó, l’abril del 1945, arran de l’ocupació soviètica, tenia 56 anys, era pràcticament cec i amb prou feines es podia moure. Es va instal·lar en el sector soviètic de Berlin, i sol·licità l’ingrés, concedit, en el KPD. Sense gaires més opcions, es distancià del seu ideari nacionalbolxevic per arrenglerar-se en la línia oficial del KPD. La línia oficial del KPD, en tot cas, la marcava Moscou, amb una particular interpretació de nacionalbolxevisme. I en aquesta línia, el KPD, si més no en la zona d’ocupació soviètica, es va fusionar amb l’SPD per donar lloc al Partit Socialista Unificat (SED). A banda de la militància en el SED, Niekisch fou membre fundador (1947) de la Unió de Víctimes del Règim Nazi (VVN).
Els vencedors de la Segona Guerra Mundial havien ocupat, doncs, físicament, tot Alemanya, i l’havien dividida en sectors. Encara era per veure el futur i, una vegada dissipada la temptació de dividir en Alemanya en 8 o 16 estats, la Societat Imshausen organitzà l’hivern del 1947 al 1948 una sèrie de debats sobre la futura Alemanya, en els quals Niekisch arribà a participar amb la proposta d’una Alemanya neutral i desmilitaritzada. Els debats de la Societat Imshausen, com la pròpia VVN, havien pogut ésser encara “interzonals”. Però les bases de la divisió ja hi eren. Niekisch, mentrestant, guanyà una plaça de professor de sociologia en la Humboldt-Universität, situada en el sector soviètic de Berlín.
El 1949 es constituí la República Federal d’Alemanya (en les zones d’ocupació dels tres aliats occidentals) i, com a resposta, la República Democràtica d’Alemanya (en la zona soviètica). En les primeres eleccions al Parlament del segon estat, la Volkskammer, Niekisch fou elegit diputat en la llista unitària (com a membre del SED). Tant a la universitat com al parlament, va adoptar el perfil més baix possible. De la mateixa forma que la pressió occidental en els anys 1920 havia estat responsable directe o indirecte de no pocs moviments obrers (especialment, a les zones mineres de Saxònia o al Ruhr), ara era la pressió soviètica per extreure beneficis de l’Alemanya Oriental la que desencadenà força directament l’Aixecament del 17 de juny del 1953. La base de l’aixecament fou una protesta contra l’elevació de les quotes de producció (i el consegüent allargament pràctic de la jornada de treball). L’aixecament havia tingut també el caràcter nacional-popular tantes vegades anunciat des de les pàgines del Widerstand. Després de la repressió de l’aixecament, Niekisch abandonà l’escó al Parlament i la resta de càrrecs en el partit i en la VVN (organització que també seria dissolta i substituïda per un Comitè de Lluitadors Antifeixistes). El 1955 cessà també com a militant del SED.
A partir del 1955, inicià un procés per recuperar el seu habitatge de Berlin-Wilmersdorf, que havia quedat en la zona occidental o, en el seu cas, per rebre una reparació del govern federal alemany. El procés durà vuit anys i va arribar al mateix Tribunal Federal, amb una sentència que concedia Niekisch una pensió en concepte de reparació. El 1963 s’establí definitivament en el Berlín Occidental, on va viure fins a la seva mort, el 23 de maig del 1967.
divendres, 5 de febrer del 2010
Angoixa, por, vergonya, insomni, depressió
Joan Tugores, en unes declaracions de Vilaweb, reflectia l’angoixa per la qual passa una bona part de la petita burgesia catalana, escanyada per la “contenció” en el crèdit i per una demanda efectiva del mercat interior força estagnada.
Tugores comentava també, irònic, el fet que el govern Zapatero es plegués als consells de la Cimera de Davos, i que la crisi l’anessin a pagar les persones i, particularment, els treballadors. Tugores feia referència a l’anunci de l’elevació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. A efectes pràctics, aquesta mesura equival a una retallada futura de les pensions. L’OCDE no s’està d’aconsellar que el càlcul de les edats de jubilació ha d’anar en consonància amb l’esperança de vida. I la doctrina Sarrazin de l’expectativa d’una tercera edat caracteritzada per la manca paulatina d’ingressos que quan la formulava aquest dirigent “socialdemòcrata” marca les crides a “l’austeritat”.
Paul Krugman feia befa fa gairebé un any d’aquestes crides a “l’austeritat”. Juguen amb el fet que per molta gent el que hi ha ara és una crisi equivalent a una “maltempsada”. No ben bé. El que hi ha hagut, deia Krugman, és una crisi financera, que s’ha traslladat a l’economia “real”. Tugores parlava de la manca d’ètica d’una minoria. La cosa és més complexa, ja que la finacialització (la necessitat de “crear” una bombolla financera i esperar que no peti) és força indestriable d’un capitalisme “madur”, amb dificultats per trobar una sortida prou rendible en l’economia “real” (és a dir, l’economia productora de béns i serveis).
Hi ha, doncs, una interrelació entre els riscos creixents que prenia el capital financer i el fet que aquests riscos es transformessin en seguretats de morositat. L’esclat de la bombolla immobiliària-financera dels Estats Units pot servir per una cronografia de la “Gran Recessió” però no pas per identificar-ne la “culpa” (concepte més idealista que materialista). La crisi financera es traduí en una crisi econòmica, i la crisi econòmica en una crisi laboral.
Com que per molts col·lectius laborals la cosa ja pintava negra des de fa temps, per a molta gent treballadora resulta difícil copsar la realitat o la magnitud d’aquesta “crisi laboral”. Les dades oficials dels serveis d’ocupació dels estats espanyol, francès i andorrà ens parlen de 1.350.000 aturats, definits com a població activa que no té feina (19%). El fet que hi hagi 200.000 aturats que no siguin inscrits en les llistes dels serveis d’ocupació dóna una idea del grau de desmoralització. I és que en una situació de desenes d’aspirants per a un únic lloc de treball, de mesos i mesos de temps mitjà “sense feina”, són molts els qui abandonen “tota esperança” de sortir-hi.
No som, doncs, davant d’una mala collita. Una munió de mans i de capital resten sense activitat, i la manca d’activitat econòmica s’ha traduït en una reducció implacable dels ingressos públics.
Per sortir-hi, la Intersindical-CSC proposa 10 mesures urgents:
- 1. manteniment i millora de l’ocupació enfront dels acomiadaments. És a dir, amb el condicionament de l’aprovació d’EROs a l’acord de tota la representació sindical, amb la lluita contra el frau en la contractació temporal i la subcontractació, amb l’aturada de les privatitzacions i amb mesures de protecció contra les malalties i els accidents laborals.
- 2. garantir la igualtat de les condicions laborals, eliminant les discriminacions per raó de gènere, edat, discapacitat o nacionalitat.
- 3. augment de les prestacions socials contra la desocupació i la pobresa, tot implantant un salari social.
- 4. una política fiscal justa i progressiva per al repartiment més equitatiu de la riquesa, amb inspeccions fiscals i lluita contra la corrupció fiscal.
- 5. augmentar la despesa pública en sanitat i ensenyament.
- 6. reconeixement legal del dret a cobertura en situacions de dependència, de places de bressola per als menors de 3 anys, d’accés a l’habitatge sota un lloguer social.
- 7. impuls del sector públic, tant pel que fa a les finances, la indústria i l’energia, com a l’orientació de les polítiques sectorials.
- 8. garantir la llibertat sindical i el dret a vaga.
- 9. foment de la participació de la societat en el disseny de les polítiques econòmiques socials, amb processos de consulta i referèndum.
- 10. impuls d’un Marc Català de Relacions Laborals i Protecció Social.
Aquestes mesures, però, resulten literalment intolerables per als jerarques de Davos. Els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya, sota l’ègida de Castells, feien unes timidíssimes incursions en el terreny d’una política pressupostària d’estímul i de contenció dels efectes socials més nocius. El tisoretisme demagògic i selectiu s’aplicava amb fruïció en els Pressupostos de la Generalitat Valenciana. Zapatero ja adoptava també aquesta línia en els Pressupostos “Generals” de l’Estat (certament, molt més rellevants). I a resultes de les pressions de Davos, de l’OCDE, del Banc Central Europeu i de la Unió Europea, seguiran diverses “modificacions pressupostàries” que el faran encara més “auster”.
Si bé, amb una dinàmica pròpia, la crisi laboral als Països Catalans no és pas quelcom excepcional. Hom parla de la “recuperació” de l’economia dels Estats Units. Però com diu l’editorial del número de febrer de Monthly Review, la taxa real de desocupació/subocupació als Estats Units és de més del 20%, i si baixen les xifres d’atur segons les dades de novembre és més aviat perquè els aturats deixen de buscar feina i, així doncs, deixen d’ésser “aturats”.
En aquest context, una enquesta feta pel New York Times i de la CBS resumia els principals símptomes de la crisi laboral:
- angoixa.
- por.
- vergonya.
- insomni.
- depressió.
- problemes familiars.
- deteriorament de la salut.
Efectivament, s’han equivocat les prediccions que suposaven, mecànicament, que la cosa aniria així: crisi financera > crisi econòmica > crisi laboral > crisi social > crisi política. La crisi laboral, amb comptades excepcions, no ha “explosionat” en crisi social. No ho ha fet, i això s’interpreta com un triomf de l’ortodòxia econòmica i de la necessitat de l’austeritat per ser més competitius. Certament, aquestes idees potser fins i tot han crescut entre les masses populars. A força d’amartellar-les en els caps, és clar. Quedem, doncs, a l’espera d’una innovació tecnològica que ho somourà tot, i que ens farà superar l’actual tendència a l’estagnació. O l’esperança d’una redistribució de la riquesa mundial, i amb una Xina puixant que liderarà el món, pel camí lluminós de Hu Jintao, del desenvolupament científic i de l’harmonia social i de tot és normal i maco i el poble resta en pau.
No hi ha hagut cap “explosió” social sinó una “implosió”. L’angoixa i la por no es tradueixen en “ràbia” (en una ràbia positiva), sinó en una “vergonya”. O pel fet que la “ràbia” en sentit ascendent és blasmada socialment com una “enveja”, aquesta ràbia s’adreça en avall (i d’ací les prediccions que fan certs sociòlegs amb una certa fruïció d’augment de la xenofòbia, del racisme, dels xocs intercomunitaris, etc.). Però fonamental s’adreça endins, i d’ací la “vergonya” i d’ací la “implosió”.
Tugores comentava també, irònic, el fet que el govern Zapatero es plegués als consells de la Cimera de Davos, i que la crisi l’anessin a pagar les persones i, particularment, els treballadors. Tugores feia referència a l’anunci de l’elevació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. A efectes pràctics, aquesta mesura equival a una retallada futura de les pensions. L’OCDE no s’està d’aconsellar que el càlcul de les edats de jubilació ha d’anar en consonància amb l’esperança de vida. I la doctrina Sarrazin de l’expectativa d’una tercera edat caracteritzada per la manca paulatina d’ingressos que quan la formulava aquest dirigent “socialdemòcrata” marca les crides a “l’austeritat”.
Paul Krugman feia befa fa gairebé un any d’aquestes crides a “l’austeritat”. Juguen amb el fet que per molta gent el que hi ha ara és una crisi equivalent a una “maltempsada”. No ben bé. El que hi ha hagut, deia Krugman, és una crisi financera, que s’ha traslladat a l’economia “real”. Tugores parlava de la manca d’ètica d’una minoria. La cosa és més complexa, ja que la finacialització (la necessitat de “crear” una bombolla financera i esperar que no peti) és força indestriable d’un capitalisme “madur”, amb dificultats per trobar una sortida prou rendible en l’economia “real” (és a dir, l’economia productora de béns i serveis).
Hi ha, doncs, una interrelació entre els riscos creixents que prenia el capital financer i el fet que aquests riscos es transformessin en seguretats de morositat. L’esclat de la bombolla immobiliària-financera dels Estats Units pot servir per una cronografia de la “Gran Recessió” però no pas per identificar-ne la “culpa” (concepte més idealista que materialista). La crisi financera es traduí en una crisi econòmica, i la crisi econòmica en una crisi laboral.
Com que per molts col·lectius laborals la cosa ja pintava negra des de fa temps, per a molta gent treballadora resulta difícil copsar la realitat o la magnitud d’aquesta “crisi laboral”. Les dades oficials dels serveis d’ocupació dels estats espanyol, francès i andorrà ens parlen de 1.350.000 aturats, definits com a població activa que no té feina (19%). El fet que hi hagi 200.000 aturats que no siguin inscrits en les llistes dels serveis d’ocupació dóna una idea del grau de desmoralització. I és que en una situació de desenes d’aspirants per a un únic lloc de treball, de mesos i mesos de temps mitjà “sense feina”, són molts els qui abandonen “tota esperança” de sortir-hi.
No som, doncs, davant d’una mala collita. Una munió de mans i de capital resten sense activitat, i la manca d’activitat econòmica s’ha traduït en una reducció implacable dels ingressos públics.
Per sortir-hi, la Intersindical-CSC proposa 10 mesures urgents:
- 1. manteniment i millora de l’ocupació enfront dels acomiadaments. És a dir, amb el condicionament de l’aprovació d’EROs a l’acord de tota la representació sindical, amb la lluita contra el frau en la contractació temporal i la subcontractació, amb l’aturada de les privatitzacions i amb mesures de protecció contra les malalties i els accidents laborals.
- 2. garantir la igualtat de les condicions laborals, eliminant les discriminacions per raó de gènere, edat, discapacitat o nacionalitat.
- 3. augment de les prestacions socials contra la desocupació i la pobresa, tot implantant un salari social.
- 4. una política fiscal justa i progressiva per al repartiment més equitatiu de la riquesa, amb inspeccions fiscals i lluita contra la corrupció fiscal.
- 5. augmentar la despesa pública en sanitat i ensenyament.
- 6. reconeixement legal del dret a cobertura en situacions de dependència, de places de bressola per als menors de 3 anys, d’accés a l’habitatge sota un lloguer social.
- 7. impuls del sector públic, tant pel que fa a les finances, la indústria i l’energia, com a l’orientació de les polítiques sectorials.
- 8. garantir la llibertat sindical i el dret a vaga.
- 9. foment de la participació de la societat en el disseny de les polítiques econòmiques socials, amb processos de consulta i referèndum.
- 10. impuls d’un Marc Català de Relacions Laborals i Protecció Social.
Aquestes mesures, però, resulten literalment intolerables per als jerarques de Davos. Els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya, sota l’ègida de Castells, feien unes timidíssimes incursions en el terreny d’una política pressupostària d’estímul i de contenció dels efectes socials més nocius. El tisoretisme demagògic i selectiu s’aplicava amb fruïció en els Pressupostos de la Generalitat Valenciana. Zapatero ja adoptava també aquesta línia en els Pressupostos “Generals” de l’Estat (certament, molt més rellevants). I a resultes de les pressions de Davos, de l’OCDE, del Banc Central Europeu i de la Unió Europea, seguiran diverses “modificacions pressupostàries” que el faran encara més “auster”.
Si bé, amb una dinàmica pròpia, la crisi laboral als Països Catalans no és pas quelcom excepcional. Hom parla de la “recuperació” de l’economia dels Estats Units. Però com diu l’editorial del número de febrer de Monthly Review, la taxa real de desocupació/subocupació als Estats Units és de més del 20%, i si baixen les xifres d’atur segons les dades de novembre és més aviat perquè els aturats deixen de buscar feina i, així doncs, deixen d’ésser “aturats”.
En aquest context, una enquesta feta pel New York Times i de la CBS resumia els principals símptomes de la crisi laboral:
- angoixa.
- por.
- vergonya.
- insomni.
- depressió.
- problemes familiars.
- deteriorament de la salut.
Efectivament, s’han equivocat les prediccions que suposaven, mecànicament, que la cosa aniria així: crisi financera > crisi econòmica > crisi laboral > crisi social > crisi política. La crisi laboral, amb comptades excepcions, no ha “explosionat” en crisi social. No ho ha fet, i això s’interpreta com un triomf de l’ortodòxia econòmica i de la necessitat de l’austeritat per ser més competitius. Certament, aquestes idees potser fins i tot han crescut entre les masses populars. A força d’amartellar-les en els caps, és clar. Quedem, doncs, a l’espera d’una innovació tecnològica que ho somourà tot, i que ens farà superar l’actual tendència a l’estagnació. O l’esperança d’una redistribució de la riquesa mundial, i amb una Xina puixant que liderarà el món, pel camí lluminós de Hu Jintao, del desenvolupament científic i de l’harmonia social i de tot és normal i maco i el poble resta en pau.
No hi ha hagut cap “explosió” social sinó una “implosió”. L’angoixa i la por no es tradueixen en “ràbia” (en una ràbia positiva), sinó en una “vergonya”. O pel fet que la “ràbia” en sentit ascendent és blasmada socialment com una “enveja”, aquesta ràbia s’adreça en avall (i d’ací les prediccions que fan certs sociòlegs amb una certa fruïció d’augment de la xenofòbia, del racisme, dels xocs intercomunitaris, etc.). Però fonamental s’adreça endins, i d’ací la “vergonya” i d’ací la “implosió”.
dijous, 4 de febrer del 2010
La Internacional d’Alistair Hulett
Arran d’una malaltia sobtada, es moria el passat 28 de gener, Alistair Hulett, qui fou cantant dels Roaring Jack. Amb els Roaring Jack, en els anys 1980 i 1990 i, en solitari abans i després, sempre fou compromès amb les causes populars, tant les de l’Escòcia natal, com les de l’Austràlia d’adopció. No va militar políticament, però, fins el 1991, quan ingressà en la International Socialist Organisation (ISO). Una militància contracorrent, quan tants altres feien justament el camí contrari cap a la desmobilització. De retorn a Escòcia, mantingué els vincles amb la International Socialist Tendency (IST).
Del 1991 data Dance of the Underclass, un dels talls del qual incloïa aquesta versió de The Internationale, en col·laboració amb Jimmy Gregory:
Del 1991 data Dance of the Underclass, un dels talls del qual incloïa aquesta versió de The Internationale, en col·laboració amb Jimmy Gregory:
dimecres, 3 de febrer del 2010
L'Avantprojecte de Llei de l’Organització Veguerial de Catalunya: de camí a les "quatre vegueries"
Finalment i no sense problemes, el Govern de la Generalitat ha parit l’Avantprojecte de Llei de l’Organització Veguerial de Catalunya. Fet i fet, aquest avantprojecte respon a un manament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que, sota el pretext de “superar” la divisió provincial, adopta una doble divisió territorial en “vegueries” i “comarques”, tot atorgant preeminència a les primeres. En la divisió territorial del 1936, la Generalitat de Catalunya també contemplava una dualitat de “regions” i “comarques”. Val a dir que no sé sap ben bé per quina raó, hom s’ha estimat més la denominació mitjavalitzant de “vegueria” per comptes de la de “regió”. No ens posem freudians, però.
El doble esquema de “regions” i “comarques” també el trobem, per al conjunt dels Països Catalans, en la divisió proposada per en Pol Sureda.
Quant a la preeminència de la divisió “regional” (o “veguerial”, també haurien pogut dir “vicarial” i hauríem rigut), val a dir que, per al País Valencià, veus com la de Pau Caparrós la consideren com la més adient per a la realitat geogràfica i econòmica actual. I, en tot cas, superior a la divisió provincial. A diferència del Principat, les províncies reben un reconeixement clar per part de l’Estatut d’Autonomia del País Valencia (article 2).
Tornem, però, a l’Avantprojecte de Llei de les vegueries del Principat. Es tracta d’un Avantprojecte, però donat el caràcter tripartit del Govern de la Generalitat es pot dir que ja ha passat per la “primera cambra” i que ara li tocarà passar per la “segona” (de composició hexapartita). Aquesta llei és tan sols el primer pas per a la divisió veguerial, ja que caldrà complementar-la amb la reordenació provincial del Principat, la qual es farà per llei orgànica de les Cortes espanyoles.
L’Avantprojecte parteix de l’Estatut i de la idea que “l’organització territorial bàsica s’articula en municipis i vegueries”. La vegueria compleix una doble funció d’ens territorial i de “divisió per a les necessitats del Govern i Administració de la Generalitat al territori”. En l’actualitat aquesta segona divisió ja és contemplada a través de set delegacions territorials del Govern de la Generalitat.
Pel que fa a la transició de la divisió provincial a la divisió veguerial, es contemplen els següents passos:
- substitució de les actuals Diputacions Provincials per Consells de Vegueria. Seria un estat provisional de “quatre vegueries”.
- creació d’un Consell de Vegueria de les Terres de l’Ebre (“cinc vegueries”). Aquesta creació dependria de la modificació de la legislació espanyola en: 1) matèria de demarcació i planta judicial; 2) matèria del règim electoral general. La idea, doncs, és no crear el Consell de Vegueria fins que s’admeti les Terres de l’Ebre com a unitat jurisdiccional i electoral. En aquest moment, el Consell de Vegueria de Tarragona, escindit, es transformaria en Consell de Vegueria del Camp de Tarragona.
- creació del Consell de Vegueria de l’Alt Pirineu i Aran, i del Consell de la Vegueria Central (“set vegueries”). Això no es faria fins les corresponents alteracions dels límits provincials.
Pel que fa a altres punts notables podem destacar que:
- article 3.2: s’estén l’organització veguerial a tot el territori, i obliga a la pertinença íntegra de tot municipi i comarca a una sola vegueria. Recordem que actualment hi ha comarques que integren municipis de diferents províncies, el cas més clar de les quals és la Baixa Cerdanya. Però aquest punt és sobretot polèmic perquè atempta contra la voluntat reiteradament expressada per les institucions araneses de no integrar-se a la divisió veguerial.
- article 4: la modificació del territori veguerial requereix una llei del Parlament. Tenen iniciativa legislativa: a) el Govern de la Generalitat; b) les vegueries interessades; c) els dipositaris de les iniciatives legislatives parlamentària i popular; d) els municipis i les comarques (article 5).
- article 7: la capitalitat serà establerta pels Consells de Vegueria, per majoria absoluta. Val a dir que els canvis de capitalitat ulteriors requeriran, a més, l’aprovació tant de la “capital entrant” com de la “capital sortint”.
- article 8: la denominació l’estableix la llei de creació de la vegueria, però els Consells de Vegueria poden canviar-la per majoria absoluta.
- article 10: el Consell de Vegueria és l’òrgan d’autogovern. Té un president i els consellers també podran denominar-se “veguers” (he he he!).
- article 11: cada vegueria disposarà d’una Carta veguerial, com a instrument d’autoorganització.
- article 12: el Consell de Vegueria consistirà en un Ple (homòleg a l’actual Ple de la Diputació Provincial), un President, Vicepresidents, Govern, Comissions d’estudi, informe i consulta, Comissió especial de comptes i Comissió de coordinació territorial.
- article 21: les competències dels Consells de Vegueria són anàlogues a les de les actuals Diputacions Provincials.
- article 23: potestat normativa veguerial, anàloga a les dels ens territorials autònoms existents. Cal destacar les referències a la participació veïnal pel que fa la iniciativa de proposar l’adopció de certes normatives (la qual cosa dependrà, en darrer terme, del que digui la Carta de cada vegueria).
- article 25: el nombre de consellers de cada Consell de Vegueria anirà de 25 a 51 segons la població de la vegueria. La circumscripció electoral serà la comarca i l’atribució es farà d’acord amb els resultats de les eleccions municipals, tal com es fa avui dia per als Consells Comarcals i per a les Diputacions Provincials (per “partits, coalicions, federacions i agrupacions d’electors”).
En conseqüència, ens hem de desdir, ni que sigui momentàniament, d’un post anterior. O bé dir que avui, demà i demà passat seran tots tres dijous.
Hi ha una qüestió, però, que em balla el cap. Si analitzem el text de l’avantprojecte, especialment pel que fa a les disposicions transitòries, sembla que la llei orgànica de les Corts Espanyoles el que farà serà adoptar un mapa de “set províncies” per al Principat més que no pas la fórmula alternativa de la “província única”. Vegem més detingudament les dues alternatives:
- Si s’adopta la segona estratègia (“província única”), a efectes pràctics, desapareixeria del tot la divisió provincial per al Principat, de la mateixa manera que la Diputació Provincial de Palma de Mallorca fou liquidada després de constituir-se el Govern Balear autònom. Posteriors modificacions del mapa de vegueries requeririen únicament una llei del Parlament de Catalunya. Des del punt de mira del PSC-PSOE, això implica també una circumscripció única de cara a les eleccions espanyoles, cosa que l’afavoreix electoralment. Però també implicaria passar dels actuals 24 senadors del Principat a només 12. És clar que aquesta jibarització afectaria molt més CiU (perdria 9 senadors) que no pas el tripartit (en perdria 3). Ja sabem que el Senat no pinta gaire, però són 12 llocs de treball (+ càrrecs de confiança).
- Si s’adopta la primera estratègia, és a dir de fer coincidir “vegueria” (denominació autonòmica) i “província” (denominació estatal), llavors es produirà un blindatge del mapa de vegueries, el qual serà decidit finalment per les Corts Espanyoles a través d’una majoria absoluta. Qualsevol modificació posterior (fins i tot canvi de municipi a municipi) requeriria una nova llei orgànica (i una nova majoria absoluta a Madrid). Però aquest escenari planteja un problema. La representació del Principat al Senat hauria de passar, en correspondència, de 24 senadors a 36 senadors. El guany de 8 senadors seria probablement copat per CiU en tres quartes parts (6 senadors).
Fixeu-vos-hi bé que no quedi la cosa en un mapa de quatre vegueries!
El doble esquema de “regions” i “comarques” també el trobem, per al conjunt dels Països Catalans, en la divisió proposada per en Pol Sureda.
Quant a la preeminència de la divisió “regional” (o “veguerial”, també haurien pogut dir “vicarial” i hauríem rigut), val a dir que, per al País Valencià, veus com la de Pau Caparrós la consideren com la més adient per a la realitat geogràfica i econòmica actual. I, en tot cas, superior a la divisió provincial. A diferència del Principat, les províncies reben un reconeixement clar per part de l’Estatut d’Autonomia del País Valencia (article 2).
Tornem, però, a l’Avantprojecte de Llei de les vegueries del Principat. Es tracta d’un Avantprojecte, però donat el caràcter tripartit del Govern de la Generalitat es pot dir que ja ha passat per la “primera cambra” i que ara li tocarà passar per la “segona” (de composició hexapartita). Aquesta llei és tan sols el primer pas per a la divisió veguerial, ja que caldrà complementar-la amb la reordenació provincial del Principat, la qual es farà per llei orgànica de les Cortes espanyoles.
L’Avantprojecte parteix de l’Estatut i de la idea que “l’organització territorial bàsica s’articula en municipis i vegueries”. La vegueria compleix una doble funció d’ens territorial i de “divisió per a les necessitats del Govern i Administració de la Generalitat al territori”. En l’actualitat aquesta segona divisió ja és contemplada a través de set delegacions territorials del Govern de la Generalitat.
Pel que fa a la transició de la divisió provincial a la divisió veguerial, es contemplen els següents passos:
- substitució de les actuals Diputacions Provincials per Consells de Vegueria. Seria un estat provisional de “quatre vegueries”.
- creació d’un Consell de Vegueria de les Terres de l’Ebre (“cinc vegueries”). Aquesta creació dependria de la modificació de la legislació espanyola en: 1) matèria de demarcació i planta judicial; 2) matèria del règim electoral general. La idea, doncs, és no crear el Consell de Vegueria fins que s’admeti les Terres de l’Ebre com a unitat jurisdiccional i electoral. En aquest moment, el Consell de Vegueria de Tarragona, escindit, es transformaria en Consell de Vegueria del Camp de Tarragona.
- creació del Consell de Vegueria de l’Alt Pirineu i Aran, i del Consell de la Vegueria Central (“set vegueries”). Això no es faria fins les corresponents alteracions dels límits provincials.
Pel que fa a altres punts notables podem destacar que:
- article 3.2: s’estén l’organització veguerial a tot el territori, i obliga a la pertinença íntegra de tot municipi i comarca a una sola vegueria. Recordem que actualment hi ha comarques que integren municipis de diferents províncies, el cas més clar de les quals és la Baixa Cerdanya. Però aquest punt és sobretot polèmic perquè atempta contra la voluntat reiteradament expressada per les institucions araneses de no integrar-se a la divisió veguerial.
- article 4: la modificació del territori veguerial requereix una llei del Parlament. Tenen iniciativa legislativa: a) el Govern de la Generalitat; b) les vegueries interessades; c) els dipositaris de les iniciatives legislatives parlamentària i popular; d) els municipis i les comarques (article 5).
- article 7: la capitalitat serà establerta pels Consells de Vegueria, per majoria absoluta. Val a dir que els canvis de capitalitat ulteriors requeriran, a més, l’aprovació tant de la “capital entrant” com de la “capital sortint”.
- article 8: la denominació l’estableix la llei de creació de la vegueria, però els Consells de Vegueria poden canviar-la per majoria absoluta.
- article 10: el Consell de Vegueria és l’òrgan d’autogovern. Té un president i els consellers també podran denominar-se “veguers” (he he he!).
- article 11: cada vegueria disposarà d’una Carta veguerial, com a instrument d’autoorganització.
- article 12: el Consell de Vegueria consistirà en un Ple (homòleg a l’actual Ple de la Diputació Provincial), un President, Vicepresidents, Govern, Comissions d’estudi, informe i consulta, Comissió especial de comptes i Comissió de coordinació territorial.
- article 21: les competències dels Consells de Vegueria són anàlogues a les de les actuals Diputacions Provincials.
- article 23: potestat normativa veguerial, anàloga a les dels ens territorials autònoms existents. Cal destacar les referències a la participació veïnal pel que fa la iniciativa de proposar l’adopció de certes normatives (la qual cosa dependrà, en darrer terme, del que digui la Carta de cada vegueria).
- article 25: el nombre de consellers de cada Consell de Vegueria anirà de 25 a 51 segons la població de la vegueria. La circumscripció electoral serà la comarca i l’atribució es farà d’acord amb els resultats de les eleccions municipals, tal com es fa avui dia per als Consells Comarcals i per a les Diputacions Provincials (per “partits, coalicions, federacions i agrupacions d’electors”).
En conseqüència, ens hem de desdir, ni que sigui momentàniament, d’un post anterior. O bé dir que avui, demà i demà passat seran tots tres dijous.
Hi ha una qüestió, però, que em balla el cap. Si analitzem el text de l’avantprojecte, especialment pel que fa a les disposicions transitòries, sembla que la llei orgànica de les Corts Espanyoles el que farà serà adoptar un mapa de “set províncies” per al Principat més que no pas la fórmula alternativa de la “província única”. Vegem més detingudament les dues alternatives:
- Si s’adopta la segona estratègia (“província única”), a efectes pràctics, desapareixeria del tot la divisió provincial per al Principat, de la mateixa manera que la Diputació Provincial de Palma de Mallorca fou liquidada després de constituir-se el Govern Balear autònom. Posteriors modificacions del mapa de vegueries requeririen únicament una llei del Parlament de Catalunya. Des del punt de mira del PSC-PSOE, això implica també una circumscripció única de cara a les eleccions espanyoles, cosa que l’afavoreix electoralment. Però també implicaria passar dels actuals 24 senadors del Principat a només 12. És clar que aquesta jibarització afectaria molt més CiU (perdria 9 senadors) que no pas el tripartit (en perdria 3). Ja sabem que el Senat no pinta gaire, però són 12 llocs de treball (+ càrrecs de confiança).
- Si s’adopta la primera estratègia, és a dir de fer coincidir “vegueria” (denominació autonòmica) i “província” (denominació estatal), llavors es produirà un blindatge del mapa de vegueries, el qual serà decidit finalment per les Corts Espanyoles a través d’una majoria absoluta. Qualsevol modificació posterior (fins i tot canvi de municipi a municipi) requeriria una nova llei orgànica (i una nova majoria absoluta a Madrid). Però aquest escenari planteja un problema. La representació del Principat al Senat hauria de passar, en correspondència, de 24 senadors a 36 senadors. El guany de 8 senadors seria probablement copat per CiU en tres quartes parts (6 senadors).
Fixeu-vos-hi bé que no quedi la cosa en un mapa de quatre vegueries!
dimarts, 2 de febrer del 2010
Un núvol de tags (resposta al joc literari de l’Aurora Mora)
Proposen des de “Diferència i repetició” un joc literari. Es tracta d’elaborar un text amb tots els tags que hom ha fet servir en el seu blog. Ho provarem de fer. I fer-ho en ordre alfabètic. Cada tag va en negreta i m’he permés d’introduir-hi preposicions i conjuncions. Com que n’utilitzo ben pocs, i d’una manera absolutament erràtica, la majoria són d’una única aparició. Comencem:
De l’obra dramatúrgica de Sergi Belbel destacaríem les peces que parlen de l’edat, de la cosa de fer-se gran (vell). Diu la saviesa popular que allò que importa és l’edat de l’esperit però, desenganyem-nos, hi ha una biologia de l’envelliment. A no tothom l’afecta per igual. És sorprenent el cas d’en Moisès Broggi que, a més de 100 anys, recorda perfectament l’època que, amb tot just 30 anys, havia d’atendre els ferits del paorós bombardeig del 1938. Setanta anys s’han escolat. I les potències que llavors ajudaven a Franco són actualment democràcies consolidades, com mostra l’exemplaritat del Bundestagwahl del 2009. Ens diuen que aquesta “consolidació democràtica” és el fruit de l’estabilització del capitalisme, i ens fan creure que són tècnics en la governança econòmica com el conseller Castells els que hi tenen la clau. O com Ramon Tremosa, l’eurodiputat natural d’un poble de la Ribagorça que no estic segur si és Castigaleu. Fa 70 anys, però, la democràcia clàssica semblava finiquitada. En la mitologia de la postguerra, el conservadorisme democràtic sempre admirà Churchill com el fautor del miracle. Fent una analogia entre Churchill i Flemming semblava que el primer havia descobert la penicil·lina per garantir la supervivència del parlamentarisme britànic en una era post-imperialista. Post-imperialista? Se n’han anat els imperis territorials, però queda l’imperialisme humanitari de la Clinton. Contra aquesta suposada democràcia mundial o “nou ordre mundial” s’aixequen els pobles que, senzillament, demanen exercir el seu dret d’autodeterminació a través d’una consulta, d’una participació activa. Com si es tractés d’un fatalisme, però, hi ha qui vol traslladar les nocions del darwinisme de la ciència biològica a la política. No els hi manquen raons, però precisament això els hauria de dur a traslladar-hi també el pòsit de dialèctica que té la teoria evolutiva de Darwin. És clar que ells entenen la dialèctica com una unió de contraris, com la recerca d’un “just punt intermig”, d’una economia mixta. Així com Fabra va normativitzar la llengua catalana, ells volen normativitzar l’esfera productiva. Després es traeixen, com Ferraro quan malparlava de l’Obama, o com Ferrusola quan carregava contra Montilla. Fins a cert punt, en aquests dos casos hi havia la prevenció lògica contra els forasters, per emprar el títol d’aquella peça de Belbel. Els hooligans, en sentir-les, és clar, s’embalen, i ja parlen de genocidi. Arrepleguen una atzarosa fotografia del fons “Getty Images” i confien en conscienciar-nos, qui sap si amb una vista d’un ignot castell alemany, com ara Gleiberg. No caricaturitzem, però, els economistes ortodoxos, perquè n’hi ha qui tenen mà esquerra, com en Greenspan. En canvi, els polítics de l’Administració Obama, quin paper més galdós han fet a Hondures. No caurem, però, en l’extrem de lligar l’imperialisme, l’olimpisme i la sinofòbia perquè, de tant en tant, facin un gest de condemnar els abusos que es cometen a la Xina. Però tampoc no diguem que ells han democratitzat l’Irac. És com si fossim intel•lectualment segrestats entre el keynesianisme i el laissez faire. Tot això és literatura! Per la gent és com si fos en llatí, en una llengua completament ignota! I no és la impermeabilitat del llenguatge científic, sinó la d’algú que parlés en mig dels deliris produïts per una febre de Marburg. És llavors quan convé sentir la veu dels poetes, com la Maria-Mercè Marçal, per exemple, per recarregar el metabolisme energètic, i qüestionar llavors en Montilla i l’Obama, però ja mai més des de l’onomàstica, sinó des del to irreverent d’aquell nebot de l’Oriol Casassas. L’oncle, en canvi, se sent més a gust amb la cosa mèdica que no pas amb la química, per bé que una i l’altra siguin indestriables, com mostren el paper que juguen enzims com la PEPCK. No divaguem, però, i tornem a la reflexió sobre el sistema, tal com fa en Petras, quan parla del petroli, o Pujol, quan parla del racisme, talment com un senador romà. Abans de sentir-lo, però, m’estimo més llegir un llibre de Salvador Balcells, tot passejant per Sant Feliu de Llobregat. Més instructiu és això que passar hores davant la televisió o pendent del telèfon, car això darrer ens distreu de les discussions sobre teodicea. O sobre el significat de la literatura, com faria Todorov. Però com no divagar, quan hem de suportar el tripartit. Sí, el tripartit de la Montserrat Tura, d’en Saura, el dirigent d’ICV. Calmem-nos, però, i esperem el proper film d’en Ventura Pons que potser parlarà de la xenofòbia.
De l’obra dramatúrgica de Sergi Belbel destacaríem les peces que parlen de l’edat, de la cosa de fer-se gran (vell). Diu la saviesa popular que allò que importa és l’edat de l’esperit però, desenganyem-nos, hi ha una biologia de l’envelliment. A no tothom l’afecta per igual. És sorprenent el cas d’en Moisès Broggi que, a més de 100 anys, recorda perfectament l’època que, amb tot just 30 anys, havia d’atendre els ferits del paorós bombardeig del 1938. Setanta anys s’han escolat. I les potències que llavors ajudaven a Franco són actualment democràcies consolidades, com mostra l’exemplaritat del Bundestagwahl del 2009. Ens diuen que aquesta “consolidació democràtica” és el fruit de l’estabilització del capitalisme, i ens fan creure que són tècnics en la governança econòmica com el conseller Castells els que hi tenen la clau. O com Ramon Tremosa, l’eurodiputat natural d’un poble de la Ribagorça que no estic segur si és Castigaleu. Fa 70 anys, però, la democràcia clàssica semblava finiquitada. En la mitologia de la postguerra, el conservadorisme democràtic sempre admirà Churchill com el fautor del miracle. Fent una analogia entre Churchill i Flemming semblava que el primer havia descobert la penicil·lina per garantir la supervivència del parlamentarisme britànic en una era post-imperialista. Post-imperialista? Se n’han anat els imperis territorials, però queda l’imperialisme humanitari de la Clinton. Contra aquesta suposada democràcia mundial o “nou ordre mundial” s’aixequen els pobles que, senzillament, demanen exercir el seu dret d’autodeterminació a través d’una consulta, d’una participació activa. Com si es tractés d’un fatalisme, però, hi ha qui vol traslladar les nocions del darwinisme de la ciència biològica a la política. No els hi manquen raons, però precisament això els hauria de dur a traslladar-hi també el pòsit de dialèctica que té la teoria evolutiva de Darwin. És clar que ells entenen la dialèctica com una unió de contraris, com la recerca d’un “just punt intermig”, d’una economia mixta. Així com Fabra va normativitzar la llengua catalana, ells volen normativitzar l’esfera productiva. Després es traeixen, com Ferraro quan malparlava de l’Obama, o com Ferrusola quan carregava contra Montilla. Fins a cert punt, en aquests dos casos hi havia la prevenció lògica contra els forasters, per emprar el títol d’aquella peça de Belbel. Els hooligans, en sentir-les, és clar, s’embalen, i ja parlen de genocidi. Arrepleguen una atzarosa fotografia del fons “Getty Images” i confien en conscienciar-nos, qui sap si amb una vista d’un ignot castell alemany, com ara Gleiberg. No caricaturitzem, però, els economistes ortodoxos, perquè n’hi ha qui tenen mà esquerra, com en Greenspan. En canvi, els polítics de l’Administració Obama, quin paper més galdós han fet a Hondures. No caurem, però, en l’extrem de lligar l’imperialisme, l’olimpisme i la sinofòbia perquè, de tant en tant, facin un gest de condemnar els abusos que es cometen a la Xina. Però tampoc no diguem que ells han democratitzat l’Irac. És com si fossim intel•lectualment segrestats entre el keynesianisme i el laissez faire. Tot això és literatura! Per la gent és com si fos en llatí, en una llengua completament ignota! I no és la impermeabilitat del llenguatge científic, sinó la d’algú que parlés en mig dels deliris produïts per una febre de Marburg. És llavors quan convé sentir la veu dels poetes, com la Maria-Mercè Marçal, per exemple, per recarregar el metabolisme energètic, i qüestionar llavors en Montilla i l’Obama, però ja mai més des de l’onomàstica, sinó des del to irreverent d’aquell nebot de l’Oriol Casassas. L’oncle, en canvi, se sent més a gust amb la cosa mèdica que no pas amb la química, per bé que una i l’altra siguin indestriables, com mostren el paper que juguen enzims com la PEPCK. No divaguem, però, i tornem a la reflexió sobre el sistema, tal com fa en Petras, quan parla del petroli, o Pujol, quan parla del racisme, talment com un senador romà. Abans de sentir-lo, però, m’estimo més llegir un llibre de Salvador Balcells, tot passejant per Sant Feliu de Llobregat. Més instructiu és això que passar hores davant la televisió o pendent del telèfon, car això darrer ens distreu de les discussions sobre teodicea. O sobre el significat de la literatura, com faria Todorov. Però com no divagar, quan hem de suportar el tripartit. Sí, el tripartit de la Montserrat Tura, d’en Saura, el dirigent d’ICV. Calmem-nos, però, i esperem el proper film d’en Ventura Pons que potser parlarà de la xenofòbia.
dilluns, 1 de febrer del 2010
1 de febrer: Contra els monopolistes anticatalans, tothom al cinema!!!
Avui és el dia del lliurament dels II Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català.
És amb tota la mala llet que el lobby d’empresaris de sales de cinema coordinat pel “Grupo Balañá” ha triat aquesta data per un locaut de sales de cinema. Un locaut fet des de l’extorsió. Un locaut que, al més pur estil del sindicalisme vertical, ha forçat els representants sindicals a unir-s’hi.
La convocatòria d’aquest locaut és, naturalment, legítima, com a mesura de pressió davant del Parlament de Catalunya, que tira endavant una Llei del Cinema, que es limita a exigir una paritat mínima en nombre de còpies doblades o subretolades en català dels films no-europeus.
El que passa de mida és que s’hagi pressionat a sales de cinema tot dient que si no tanquen avui, les distribuïdores (d’àmbit espanyol) de cinema nord-americà s’hi revenjarien tot tallant-los el subministrament de films d’estrena.
Val a dir que aquest xantatgisme transcendeix de molt la qüestió de la llengua catalana. Els detractors de la llei parlen sovint de la llibertat de mercat. Però el caràcter oligopolístic (per no dir monopolístic) de la distribució de films fa que parlar de llibertat de mercat sigui una broma macabra. Com deien des de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC): “faran vaga, sí, però quants dels nostres films projecten a les seves pantalles”. Les amenaces al voltant de la convocatòria anticatalana de l’1 de febrer són el pa de cada dia quan es tracta de forçar la compra de tres o quatre films infumables a canvi de la gran estrena. És així com col•loquen molts subproductes hollywoodians. I és així com un aconseguiran avui un “èxit de convocatòria” en el seu locaut.
Contra el tancament patronal, però, hi ha les convocatòries populars.
S’ha fet una crida al boicot contra les sales que tanquin avui. En tot cas, caldria ser mesurats i destriar els qui promouen la convocatòria de tancament patronal, i els qui simplement no han volgut desafiar als extorquidors.
Per això mateix, la cosa hauria d’anar en positiu, tal com recomanava, per exemple, la CAL d’Esplugues. Caldrà premiar les sales que sí obriran. I haurem d’assistir-hi massivament, tant se val si projecten cinema català o foraster, doblat o subrelotat, en català o en qualsevol altra llengua.
I si no hi ha sales comercials obertes, sempre podeu organitzar i assistir a projeccions alternatives de cinema, tal com cridava Maulets en un comunicat divendres passat.
És amb tota la mala llet que el lobby d’empresaris de sales de cinema coordinat pel “Grupo Balañá” ha triat aquesta data per un locaut de sales de cinema. Un locaut fet des de l’extorsió. Un locaut que, al més pur estil del sindicalisme vertical, ha forçat els representants sindicals a unir-s’hi.
La convocatòria d’aquest locaut és, naturalment, legítima, com a mesura de pressió davant del Parlament de Catalunya, que tira endavant una Llei del Cinema, que es limita a exigir una paritat mínima en nombre de còpies doblades o subretolades en català dels films no-europeus.
El que passa de mida és que s’hagi pressionat a sales de cinema tot dient que si no tanquen avui, les distribuïdores (d’àmbit espanyol) de cinema nord-americà s’hi revenjarien tot tallant-los el subministrament de films d’estrena.
Val a dir que aquest xantatgisme transcendeix de molt la qüestió de la llengua catalana. Els detractors de la llei parlen sovint de la llibertat de mercat. Però el caràcter oligopolístic (per no dir monopolístic) de la distribució de films fa que parlar de llibertat de mercat sigui una broma macabra. Com deien des de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC): “faran vaga, sí, però quants dels nostres films projecten a les seves pantalles”. Les amenaces al voltant de la convocatòria anticatalana de l’1 de febrer són el pa de cada dia quan es tracta de forçar la compra de tres o quatre films infumables a canvi de la gran estrena. És així com col•loquen molts subproductes hollywoodians. I és així com un aconseguiran avui un “èxit de convocatòria” en el seu locaut.
Contra el tancament patronal, però, hi ha les convocatòries populars.
S’ha fet una crida al boicot contra les sales que tanquin avui. En tot cas, caldria ser mesurats i destriar els qui promouen la convocatòria de tancament patronal, i els qui simplement no han volgut desafiar als extorquidors.
Per això mateix, la cosa hauria d’anar en positiu, tal com recomanava, per exemple, la CAL d’Esplugues. Caldrà premiar les sales que sí obriran. I haurem d’assistir-hi massivament, tant se val si projecten cinema català o foraster, doblat o subrelotat, en català o en qualsevol altra llengua.
I si no hi ha sales comercials obertes, sempre podeu organitzar i assistir a projeccions alternatives de cinema, tal com cridava Maulets en un comunicat divendres passat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)