No hi ha pas dubte que cal inscriure la “crisi del dèficit públic” de la Generalitat en el context més ample de la “crisi del dèficit públic” que viuen les institucions de la Unió Europea i dels Estats Units. Però aquesta inscripció no ens pot fer perdre de vista que en el fenomen de l’endeutament públic de les dues Generalitats i del Govern Balear té una causa específica addicional. L’anomenat “dèficit fiscal” supera la xifra de 35.000 milions d’euros anuals (que se’n van dels Països Catalans cap a Espanya i no tornen), i que això suposa un 9% del producte interior brut. Oblidar o menystindre aquesta xifra és poc menys que criminal. I és particularment desencoratjador comprovar com el nou govern autonòmic del Principat oblida i menysté aquest fenomen.
Els “palmeros” del nou govern autonòmic del Principat també obliden i menystenen el dèficit públic. El deuen considerar com un fenomen natural, de la mateixa manera que consideren natural l’explotació de la força de treball o el pes parasitari recurrents de les bombolles especulativen damunt de l’economia productiva. Així doncs, els “palmeros” fan abstracció de la situació real dels Països Catalans per creure’s la reencarnació del “Tea Party movement”. El combat contra el “dèficit públic” es converteix en un combat contra la “despesa pública” (en tant que qualsevol avenç en la progressivitat fiscal i en la taxació dels beneficis de les grans empreses és anatema). I el combat contra la “despesa pública” es transforma en un combat contra la “despesa pública social”. La mesquinesa d’aquest programa polític és revestida naturalment amb les fórmules habituals forjades per les rèpliques degenerades de Hayek o Friedmann.
Així doncs, els “palmeros” apliquen els remeis dels “neoconservadors” (“neoliberals” ens fan dir, ells mateixos que de liberals i francs, en el sentit medieval del terme, tenen ben poca cosa) als Països Catalans en general, i al Principat en particular.
Quan Mas-Colell alerta del problema de la “despesa pública sanitària”, els palmeros s’afanyen a agitar les tisores. L’afirmació de Mas-Colell se sosté en el fet que el dèficit públic de la Generalitat és d’un 3,2% per comptes del 2,7% inicialment previst pels càlculs imaginatius de l’ex-conseller Castells. Mas-Colell ho atribueix en bona mesura a la “despesa pública sanitària”. Curiosament, en el mateix alè, Mas-Colell s’afanyava a dir que això no significava que el Govern es plantegés augmentar la pressió fiscal o, en el camp específicament sanitari, d’introduir fórmules de “copagament”. És a dir, que el Govern de la Generalitat no veu cap altre remei que reduir la despesa pública sanitària.
És tan exagerada la despesa pública al Principat? Segons dades de l’OCDE, la despesa sanitària al Principat se situà en un 5,3% del PIB. A Alemanya, aquest percentatge és del 8,0%. La mitjana dels països de l’OCDE és del 6,4%. La mitjana de l’estat espanyol és del 6,1%. És clar, que el nostre referent potser és Polònia (amb un 4,6% de despesa sanitària respecte del PIB) o Mèxic (amb un 2,7%). Les xifres del Principat són equiparables a les d’Hongria o a les d’Eslovàquia. Certament, que aquestes dades són quantitatives i no tenen present quin és l’impacte social real d’aquesta despesa. La comptabilitat de les diverses administracions no és del tot equiparable. Però, sigui com sigui, si més no en aquest índex, hom no pot parlar d’una “despesa pública sanitària exagerada”.
La Generalitat de Catalunya, recordem-ho per si algú en dubtava, no és pas un “estat”, ni tan sols un “miniestat”. En els Pressupostos públics de la Generalitat, la despesa social (salut, educació i protecció social) cobreix un percentatge considerable (54,7%) justament pel fet que la Generalitat no ha de destinar diners a “defensa” o a altres funcions que són titularitat exclusiva de l’Estat. En total, el Pressupost de Salut del 2010 era de 10.177,05 milions d’euros, que suposa 111,42 euros mensuals per personal. Respecte al 2009, les partides sanitàries tingueren un augment del 4,69%.
Quant a les preocupacions pel “dèficit públic”, ja s’ha assenyalat repetidament que tota la xerrameca contra el deute i el dèficit públic és buida. Els qui xerren s’oposen a eixugar el dèficit amb les contribucions de les persones amb molt alta renda disponible. I és que els qui xerren són assalariats dels qui s’enriqueixen a costa del “dèficit públic”. A nivell global, les mateixes entitats financeres que foren rescatades amb préstecs a baix interès ara treuen profit gràcies al deute públic contret en aquelles operacions de rescat. Darrera de les xifres de dèficit i de deute públics, simplement hi ha una transferència de riquesa, una “desdistribució”, per dir-ho així.
I pel que fa a la despesa sanitària “exagerada” també apareix un arma de doble tall. Tot acte de despesa és un acte d’ingrés. Els beneficiaris econòmics de la despesa sanitària no són exclusivament els “pacients”, sinó que ho és tota una indústria de la salut. Precisament, el sector biosanitari, ens expliquen, ha de ser un dels sectors claus per a l’especialització de l’economia dels Països Catalans (el concepte de “bioregió”). Així doncs, en una conferència ens expliquen de la rellevància de l’atenció sanitària de qualitat, com a creadora de “valor” i com a sustentadora d’una “nova economia”, i en una altra conferència ens diuen que caldrà tornar a l’època dels xamans i dels sanadors per tal de guarir malalties (o fer-ho veure).
