L’1 d’octubre del 1953, Erna Dorn moria decapitada als 42 anys sota la guillotina de la Münchner Platz de Dresden (Saxònia). Havia estat condemnada a mort el 22 de juny pel Tribunal de Districte de Halle (Saale) sota un plec de càrrecs que anaven des dels crims contra la humanitat comesos en l’època nazi en el camp de concentració de Ravensbrück fins a la seva participació en els aixecaments obrers i populars que havien somogut la República Democràtica d’Alemanya.
Havia nascut, amb el nom d’Erna Kaminsky, el 1911, a Tilsit (Prússia Oriental), filla d’un empleat de comerç. Acabats els estudis primaris, va completar la seva formació en la Cambra d’Indústria i de Comerç, de Königsberg. Després de diverses ocupacions, aconseguí una plaça en la Presidència de Policia de Königsberg, el 1932. Amb l’arribada de Hitler a la Cancelleria, i monopolitzada la vida política i social per l’NSDAP, s’emprèn una reestructuració de la policia, amb la creació de la Gestapo (Oficina de la Policia Secreta de l’Estat). Erna queda integrada en la Gestapo cap a començaments del 1935. Arran del seu primer matrimoni, conclòs en divorci, va prendre el nom d’Erna Dorn. El 1941 passava a formar part de la policia del Politischen Abteilung (Secció de Preses Polítiques) del Camp de Concentració (KZ) de Ravensbrück (Brandemburg). El KZ Ravensbrück havia estat erigit el desembre del 1938 com a centre de detenció de dones. Arran de l’esclat de la guerra, es convertí a la pràctica en un camp de treball forçat i en un autèntic camp d’extermini, particularment a partir del 1942. El gener del 1945 hi havia registrats a Ravensbrück 46.100 recluses (a banda de 7.800 reclusos del camp masculí), i les cambres de gas continuaren a funcionar fins a finals de març. A partir del 5 d’abril, representants de la Creu Roja sueca començaren un procés d’evacuació de presoneres cap a Suècia i Suïssa, que va continuar fins al dia 26 (quan s’hi havia evacuat 7.500 dones). El dia 27, el personal de les SS va abandonar el camp, amb la majoria dels presos. Quan el camp fou alliberat per les tropes soviètiques (el 30 d’abril) encara van trobar 2.000 dones i 300 homes. En els dies següents la columna de preses de Ravensbrück fou abandonada pel personal de les SS, mentre les tropes soviètiques completaven el control de la zona el 3 de maig.
La crema de documents i la falsificació de nous era a l’ordre del dia. Fou així com, d’acord amb la nova documentació, Erna es passava a dir “Erna Brüser, geborene Scheffler”, amb un certificat de sortida (Entlassungsschein) del KZ Hertine (Sudets). Sota el nom d’Erna Brüser s’establí a Halle (Saale), en l’ex-província prussiana de Saxònia-Anhalt. Allà posà “en regla” la documentació i aconseguí un certificat (Anerkennung) com a “perseguida pel règim nazi” (Verfolgte des Nazi-Regimes). Aquesta consideració obria possibilitats de feina i allotjament, altrament barrades, en la zona d’ocupació soviètica. Qui tenia també la consideració de “perseguit pel règim nazi” era Max Gewald, exiliat des del primers anys del nazisme i que havia combatut a la Guerra del 36, en el marc de les Brigades Internacionals. Amb la categoria de “Spanienkämpfer” i per tant de “lluitador de primera hora” contra el feixisme, Gewald havia aconseguit una plaça d’oficial en la Volkspolizei, la policia popular o nacional, creada el juny del 1945 sota els auspicis de la Unió Soviètica en cadascun dels länder de l’Alemanya Oriental. El desembre del 1945, Erna es casà amb Max Gewald. El març del 1946, Erna deixà la feina ja que amb el sou del marit en tenien prou. Més tard, tots dos esdevenien militants del nou Partit Socialista Unificat (SED). Erna Gewald tingué diversos problemes amb les autoritats per activitats laborals i comercials “en negre”, genèricament denominades Wirtschaftsdelikten (delictes econòmics), fins que finalment fou empresonada el 1949. El seu home aconseguí la separació, el desembre, de forma que tornava a ser Erna Brüser. El gener del 1950 era condemnada a 11 mesos de presó per frau i “delictes econòmics”. La condemna li suposà l’expulsió del SED. D’aquesta forma quan sortí de la presó restà sense recursos. Fou detinguda de nou arran d’un robatori i, el gener del 1951, la condemnaren a 1 any i 6 mesos de presó. El novembre era amnistiada, però el desembre tornava a ser empresonada per un altre “delicte econòmic”. En aquestes anades i tornades, Erna Brüser fou identificada finalment com a Erna Dorn. Tanmateix, també el seu ex-marit, Max Gewald, fou identificat pressumptament com Max Baer, comandant del KZ Ravensbrück. És clar que també hi havia un altre Max Baer que en aquells moments era jutjat en territori de la República Federal d’Alemanya. A banda de la identificació d’Erna Dorn quedava la qüestió de les seves responsabilitats a Ravensbrück. En la instrucció del cas contra Dorn, l’interrogador, el tinent Bischoff, mostrava dubtes sobre el cas i la migradesa de les proves. El 21 de maig del 1953, Erna Dorn era condemnada a 15 anys de presó per “delictes contra la humanitat” (Verbrechen gegen die Menschlichkeit).
El 17 de juny del 1953 esclata en els principals centres de la República Democràtica d’Alemanya un aixecament obrer i popular, arran de les protestes mogudes contra els augments de quota de producció en diferents sectors econòmics. A Halle, capital de districte, la presó de la Kleinen Steinstraße és assaltada. Alliberada, Erna Dorn es traslladà a la Missió Evangèlica (Evangelischen Stadtmission), on es canvia l’uniforme de presó per roba civil. Després de 16 hores en llibertat, era detinguda en la mateixa missió. L’aixecament del 17 de juny havia quedat sota control ja el dia 18, si més no a Halle.
Les qualificacions dels fets del 17 de juny del 1953 són tan diferents com les consideracions del propi règim de la DDR. Per a les potències occidentals fou qualificat d’aixecament democràtic. Des dels moviments d’esquerres dissidents dels partits comunistes oficials era un aixecament obrer, o bé una revolució política frustrada contra un estat obrer deformat. D’altres sectors el consideraren un aixecament nacional contra l’ocupació i l’expoliació d’Alemanya. Les autoritats de la DDR, temptades al principi de qualificar-ho d’una mostra de “malestar” resultat de les dificultats econòmiques, el qualificaren de moviment contrarevolucionari. En el llenguatge oficial de “democràcia popular” i de “front nacional” qualsevol oposició havia de ser qualificada de “feixista”, tal com era qualificada la mateixa República Federal d’Alemanya. Calia, doncs, trobar proves sòlides del caràcter feixista del 17 de juny.
Les autoritats de Halle aviat es fixaren en Erna Dorn com a cap de turc. La definiren com a “Haupträdelsführerin” del moviment insurreccional a Halle. No tenien més proves que les circumstancials: antiga SS a Ravensbrück i alliberada, com tants altres presos, durant l’aixecament. Suposaven que Dorn havia dirigit les concentracions al Hallmarkt, iniciades a les 4 de la tarda i que no foren dissoltes fins a les 9 del vespre. El número de 20 juny, el diari Freiheit (òrgan de districte del SED) es referia a “Erna Dorn” com a “SS-Kommandeuse” i “Anführerin des Aufstands”.
En l’interrogatori del 21 de juny, Dorn declarà a l’Stasi que les 16 hores que fou en llibertat, les havia passades en la missió evangèlica.
La tarda del 22 de juny compareixia a judici, a porta tancada, en el Tribunal de Districte (Bezirksgericht). Després d’una sessió de 3 hores i mitja, i sense testimonis, era condemnada a mort per la seva participació en l’aixecament del 17 de juny.
Traslladada a la presó de Dresde, el seu advocat presentà una petició de clemència davant la Presidència de la República, que fou declinada. El 28 de setembre arribà l’ordre d’execució, i Erna Dorn fou traslladada des de la presó al centre de Münchner Platz, on la guillotinaren l’1 d’octubre.
Abans i després de l’execució, Erna Dorn havia estat presentada com el clar exemple que l’Aufstand havia estat orquestrat i dirigit per “feixistes” i per elements “hostils” a la DDR. En forma de novel·la, Die Kommandeuse, de Stephan Hermlin, reconstruïa la trajectòria d’Erna Dorn, des de Tilsit (llavors ja rebatejat com a Sovetsk, nom que porta fins els nostres dies) fins a Ravensbrück (on hauria estat responsable de la mort d’entre 80 a 90 presoneres), i des de Ravensbrück fins a Halle. El seu certificat de “presonera alliberada” i de “perseguida pels nazis”, així com el seu carnet del SED, mostraven una de les estratègies seguides pels antics nazis per sobreviure a l’ocupació. És clar que en aquest punt, la propaganda del SED havia de ser matisadora. L’ocupació soviètica havia il·legalitzat l’NSDAP (com també havien fet els tres ocupants occidentals) i l’estiu del 1945 havia autoritzat quatre partits: KPD (comunista), SPD (socialdemòcrata), CDU (democristià) i LDP (liberal). El KPD i l’SPD es fusionaren per donar lloc al SED. No obstant, aquesta reunificació no fou seguida per l’SPD de les zones ocupades per les potències occidentals, les quals prohibiren al KPD d’utilitzar el nom de SED. El sistema de tres partits SED-CDU-LDP s’instal·là en els cinc estats de la zona soviètica entre 1946 i 1947. El 26 de febrer del 1948 es donà per acabada la “desnazificació” en la zona soviètica, i el març del 1948, Stalin declarava que havia arribat el moment d’esborrar “la línia separadora entre els antics nazis i els no-nazis”. L’abril del 1948 es creava un Partit Camperol (DBD) i el mes de maig un Partit Nacional-Democràtic d’Alemanya (NDPD). Amb l’NDPD s’oferia un marc polític de participació als “nacional-demòcrates”, és a dir els nazis desnazificats, si bé la direcció combinava ex-membres de l’NSDAP i del sector “nacionalista” del KPD de pre-guerra. El sistema de cinc partits quedà efectivament sepultat a l’interior del “Demokratischer Block”. Després de l’Aixecament de Juny, aplastat únicament gràcies a la intervenció de les tropes soviètiques, les autoritats de la DDR temeren el desmantellament de tot aquest sistema i el control directe de Moscou. De fet, fins el 1955, la situació de la DDR en el marc institucional del bloc soviètic restà enlaire.
Després de la dissolució de la DDR i la integració del seu territori a l’Alemanya Federal, hom emprengué la revisió dels processos judicials realitzats durant tot el període i, molt particularment, els vinculats a l’aixecament del juny de 1953. El 22 de març del 1994, el Tribunal de Halle declarava nul·la la sentència del 22 de juny del 1953 contra Erna Dorn, en considerar el procés mogut contra ella de “farsa judicial” i de “sentència propagandística amb finalitats polítiques”. No faltà qui considerà aquesta revisió judicial com a part d’un moviment de revisió de condemnes contra el nazisme per part de la nova Alemanya unificada. Però no hi va haver cap revisió judicial de la sentència del 21 de maig de 1953, que era la que havia efectivament condemnat Erna Dorn a 15 anys de presó per “crims contra la humanitat”. Gairebé l’única base documental de la vida d’Erna Dorn són les actes del tribunal de Halle des de 1949 a 1953. Tot queda, doncs, en dubte, des de la carrera d’Erna Dorn en la Gestapo i en el KZ Ravensbrück, com la seva militància en el SED, com la seva carrera de “delinqüent econòmica” o la seva participació en l’Aixecament de Juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada