diumenge, 21 de març del 2010

El record present d’una absència (‘Ens veiem demà’, Xavier Berraondo, 2009)

L’assassinat de Jordi Berraondo, el 22 d’abril del 2001, va colpir la societat barcelonina. Als 38 anys, director d’oficina de ‘La Caixa’, el seu nom aparegué en els mitjans com el germà de l’Eduard Berraondo, un dels rostres més coneguts dels primers anys de TV3, i per tant germà també del realitzador Xavi Berraondo, i fill de l’actriu de doblatge Roser Cavallé. Una absència sobtada i irreversible, sentida per familiars i amics, encara més dramàtica per la impunitat i per la inexplicabilitat.

Xavi Berraondo a ‘Ens veiem demà’, volia tractar, segons les seves paraules, “dels efectes que sol tenir la mort d’un ésser estimat en tots aquells que continuen vivint i han d’aprendre a viure amb l’absència”. Berraondo contraposa en aquest aprenentatge aquells qui “mai es reposen” amb els qui “de cop obren els ulls sense tenir consciència que abans els tenien tancats”. Qui esperi, però, una mera transposició dels fets s’equivoca. Allò que Berraondo vol transposar són els sentiments, els estats mentals, pels qual ha passat ell mateix i la seva pròpia família. I, sense perdre mai la visió personal, la transcendeix per oferir una relat universal, o, si més no, universal en la societat dels nostres dies. O és que l’internet, es demanen en una ocasió els dos protagonistes, distingeix entre els comptes de correu-e de persones vives o mortes?

El solipsisme cartesià ens diu que som el que pensem. El nostre món, així, és la nostra ment. La frontera que separa els vius dels morts, els presents dels absents, és un estat mental. Si som el que pensem, oblidar significar l’autèntic no-res, l’autèntica absència. I si som el que pensem, la bogeria suposa esborrar tota frontera entre real i imaginari, entre passat i futur. L’oblit i la bogeria, més que no pas la mort, són els eixos conductors de ‘Ens veiem demà’.

Xavi (Marc Cartes), que ha patit dues pèrdues recents, una d’anunciada, la del seu pare, Eduard (Lluís Soler) i una altra de sobtada, la del seu germà, Jordi (David Selvas), rep una trucada d’aquest darrer. Il•lusió? Realitat? Les aparicions successives li fan qüestionar la seva relació amb la Carlota (Tània Sàrries) i la seva feina de realitzador de culebrons per a TV3. Aconsellat per Pep Anton Muñoz (as himself), comença a preparar un documentari sobre el projecte Nikosia, un programa radiofònic que ofereix la paraula a persones amb problemes mentals. Allà coneix l’Azucena (Mercè Llorens), que l’acompanya en el camí cap a la bogeria, que és també un camí del record (un camí per desoblidar), per donar veu a Jordi. És així com Xavi reconstrueix el seu germà, les relacions amb la dona, Amelia (Mercè Pons) i amb la filla, Raquel (Nadine Benavente), i la seva idea d’anar-se’n a viure amb la Sandra (Patrícia Bargalló). Ajudat de la fotografia de Marcos Pasquín i, particularment, de la música original i reinterpretada de Luís Carlos Estebán, el guió de Xavi Berraondo ha d’esborrar, doncs, la distinció entre els diferents plànols de la realitat.