Les respostes de les més altes jerarquies catòliques del Vaticà als escàndols sobre casos d’abusos a menors d’edat en institucions catòliques o per part de capellans no fan més que elevar l’escàndol. Com deia el webcòmic Jesus and Mo, aparentment l’església catòlica, en un esforç de preservar la seva reputació ha acabat per fer-la miques. De casos d’abusos sexuals al voltant de l’església sempre hi ha hagut. Institució de poder durant segles i recinte sagrat per milions de persones, tampoc no hem de pensar que sigui quelcom exclusiu de l’església catòlica o d’altres corrents religiosos. En l’abús sexual, la part sexual va sempre acompanyada d’una demostració de domini sobre l’altre. Un domini que també es pot manifestar en abusos que no són, si més no externament, de natura sexual.
Els escàndols recents, però, tenen lloc en un escenari mutat. Canvis culturals profunds en la percepció de la llibertat sexual com a valor i, en general, al voltant de les llibertats individuals, han alterat el panorama de moralitat sexual de la majoria de països avançats. L’església catòlica hi ha quedat descol·locada, però també ha sabut trobar un filó en presentar-se com a abanderada dels valors de la família [patriarcal], i posar-los al servei del projecte polític i econòmic del neoconservadorisme.
Fruit d’aquest descol·locament, el Papa Ratzinger pot afirmar que “cal rebutjar el pecat i no el pecador”. A això, els moviments seculars responen, escandalitzats, que els abusos sexuals a menors no poden veure’s exclusivament com un “pecat” sinó que constitueixen un “delicte”.
Aquesta contraposició va més enllà, i es manifesta en:
- dues formes contraposades d’entendre el concepte d’abús sexual. La visió tradicional [fal·locèntrica] protesta més o menys veladament que els “progressistes” considerin abusos sexuals els “tocaments”.
- dues visions contraposades de les relacions sexuals abusives. La visió tradicional se centra en l’objecte de la relació sexual. Així es condemnen globalment les relacions homosexuals, zoofíliques, parafíliques, etc., com a relacions contra natura, i es consideren com a legítimes (però alhora obligatòries) les relacions sexuals dins del matrimoni canònic. Això contrasta amb la visió moral que il·lustra els actuals codis penals europeus, en els quals es consideren relacions sexuals abusives totes aquelles que es fan sense el consentiment d’un dels participants. Això ha deixat descol·locada doblement la visió tradicional, ja que s’introdueix la noció d’abusos sexuals en l’interior del matrimoni, i no s’exigeix una resistència “activa” per part de la “víctima”.
En resum, que mentre l’església es preocupa(va) per la salut moral del capellà que queia en el pecat de la concupiscència (de pensament, de paraula o d’obra), el braç secular avantposa la integritat i dignitat de l’infant. Els supòsits seculars, però, tampoc no poden ser atacats a dreta llei pel tradicionalisme: 1) els infants són incapaços de prestar consentiment; 2) els abusos sexuals constitueixen un perjudici greu per al desenvolupament psicològic de l’infant.
La reacció de l’església davant dels escàndols ha seguit una mica les fases de Kubler-Ross:
- negació: els escàndols individuals es tapaven com podien. Els capellans abusadors eren moguts d’una diòcesi a l’altra (la qual cosa només servia per dispersar els casos). Hom negava que les estructures eclesiàstiques hi tinguessin res a veure. Eren, simplement, uns individus pecadors o, com veurem més endavant, malalts.
- ira: quan el devessall d’escàndols ja no es pot amagar, l’església catòlica s’ha defensat dient que era víctima d’una campanya orquestrada pels seus enemics. Als Estats Units, organitzacions com la Lliga Catòlica han emprat aquesta defensa i han vinculat els atacs, alternativament, a sectors protestants radicals (que consideren el Papa com l’Anticrist i a la jerarquia vaticana com la Babilònia de l’Apocalipsi) i al secularisme liberal.
- negociació: fase que tot just comença ara, en forma de replantejaments sobre la política a realitzar en la formació dels seminaristes.
- depressió: ja viscuda en altres ocasions i coordenades geogràfiques, en moment de forta crisi de les estructures eclesiàstiques.
- acceptació: que equivaldria a considerar que “l’església militant”, barrejada amb les misèries d’aquesta vall de llàgrimes, sempre anirà acompanyada d’aquestes sordideses.
Però és en la fase de negociació on veu un gir malèvol de la jerarquia catòlica. Ara, alguns bisbes han promès que vigilaran l’accés als seminaris i que el barraran als aspirants homosexuals, si és que no passen per una teràpia i són sanats. Els bisbes la saben llarga, ja que pensen fer retopar els escàndols en part dels seus crítics (el moviment d’alliberament gai i lèsbic). D’aquesta manera volen evidenciar contradiccions entre els crítics.
L’argument no és gaire diferent al gastat en la qüestió dels matrimonis homosexuals. Des de la jerarquia catòlica s’arribà a dir que era un arbitrarisme legalitzar els matrimonis homosexuals i mantenir la prohibició de casar-se amb una bèstia. En aquest comentari, de nou, s’observava la incapacitat d’assumir un concepte de llibertat sexual basat en el consentiment de tots els participants. Els infants, els deficients psíquics, els animals no-humans, no poden prestar consentiment, amb independència que alguna d’aquestes relacions puguin veure’s com a naturals, en tant que poden donar lloc a procreació.
El problema apareix en el sentit que el mateix concepte d’homosexualitat topa directament amb la moralitat tradicional. El text bíblic condemna les relacions homosexuals masculines. En cap moment, ni el text bíblic ni els moralistes tradicionals (judeo-cristians o greco-llatins) entraren a valorar una cosa tan etèria com l’orientació sexual. Acceptar el concepte d’homosexualitat com a orientació sexual és natutalitzar les relacions homosexuals. D’altra banda, si s’accepta com a legítimes únicament les relacions sexuals dins del matrimoni canònic (definitòriament heterosexual), l’església catòlica podria condemnar en un plegat indistint totes les relacions extramatrimonials. Però en entrar de ple en les guerres culturals al voltant de la qüestió homosexual, l’església catòlica té les de perdre. Per exemple, en barrejar homosexualitat amb pederàstia, sembla que únicament condemna els abusos sexuals patits per infants de sexe masculí. D’altra banda, en introduir el concepte d’homosexualitat en la valoració dels seminaristes es troba amb una dificultat: qui és homosexual? Qui té relacions homosexuals? Qui les ha tingudes mai? Qui n’ha pensat? Qui s’hi sent més atret pel propi sexe que no pas per l’aliè? Qui és afeminat? Com que l’únic tret extern és el darrer, el de l’afeminament, l’església entra en una nova complicació. Tradicionalment, el mot que en els evangelis apareix com a “malàkia”, es tradueix per “afeminament” en els textos romànics.
En la percepció social històric, l’afeminament era consubstancial al clergat. El celibat implicava socialment una projecció de “tercer sexe”, al voltant del qual sí s’hi podien identificades les “beates”. Per això mateix, l’església catòlica ara es troba que li demanen que es replantegi el celibat obligatori.
És clar que els que proposen com a mesura l’abolició del celibat clerical també van amb un lliri a la mà. Els cristians defensen el matrimoni com un remei contra la concupiscència. Però és que potser no hi ha homes casats que cometen abusos sexuals contra infants, violacions, adulteris, o que recorren a la prostitució? Ignoren potser que una bona part dels abusos sexuals contra infants es produeixen dins de la pròpia llar familiar? Uns i altres obliden que la clau de tot plegat es troba en els respecte per l’altre. Tothom té pulsions sexuals en un sentit o en un altre. Les categoritzacions d’androfília, ginofília, pedofília, gerontofília, zoofília, autofília, etc., no cobreixen més que una part de l’espectre possible. Però la pulsió sexual realment destructiva és la que concep l’altre com un mer objecte de desfogament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada