Déu n'hi do la nova directiva comunitària sobre temps de treball. Els qui us parlin de "noves tecnologies" com a eina per reduir jornades laborals sense disminuir-ne la productivitat, em sembla que us enganyen. La línia a la Unió Europea és augmentar la productivitat amb l'augment de la jornada laboral impagada: i això es fa amb l'allargament de la jornada laboral. O dit d'una altra manera, amb més hores i menys treballadors. El percentatge població activa es manté doncs en uns nivells més baixos del que podria ser el cas, i els qui són actius ho són per més temps (amb el consegüent augment de la sinistralitat laboral, etc.). La xerrameca de compaginar feina i família s'enfonsa: per què coi han de criar fills les dones treballadores europees si surt molt més barat importar les noves generacions dels països del tercer món?
Fins i tot la versió edulcorada de la directiva és ben explícita:
Els principals punts d'acord en la Directiva de Temps de Treball són:
* el temps de convocatòria ("on-call time) es dividirà en temps de convocatòria actiu i inactiu. El temps de convocatòria actiu es comptarà com a temps de treball [Encara que el temps de convocatòria inactiu o és prescindible o necessàriament l'ha de lliurar el treballador sense rebre'n res a canvi].
* el temps de convocatòria inactiu pot no comptar-se com a temps de descans i es podrà comptar com a temps de treball si les lleis nacionals o els actors socials ho acorden
* el límit màxim estàndard resta en 48 hores de treball per setmana si no és que un treballador individual tria una altra cosa (opt-out)
* el nou límit de protecció (cap) per als treballadors que facin hores extraordinària: setmana laboral màxima de 60 hores si no és que els actors socials acorden una altra cosa [per exemple, 168 hores?]
* el nou límit per als treballadors que facin hores extraordinària si el temps de convocatòria inactiu es compta com a temps de treball serà de 65 hores setmanals
* el límit protegeix tots els treballadors ocupats durant més de 10 setmanes amb un mateix patró [o sigui, que si hi treballa menys, s'apliquen les 168 hores]
* hores extraordinàries únicament sota certes condicions, com ara: no acordar-les durant el primer mes de contracte, cap represàlia per no signar-les o per abandonar-hi després de signar-hi, els patrons han de mantindre registres de les hores treballades de forma extraordinària
Els principals punts d'acord pel que fa a la direcció de l'empreses de treball temporal:
* tractament igual des del primer dia pels treballadors d'empreses temporals al que realitzen els treballadors regulars en termes de paga, permís de maternitat i altres permissos
* possibilitat de derogar algunes d'aquestes coses amb acords col·lectius i amb acords entre els actors social a nivell nacional
* els treballadors d'empreses temporals seran informats d'oportunitats permanents d'ocupació en l'empresa usuària
* accés igual a les instal·lacions col·lectives (cantina, bressola, serveis de transport)
* els estats membres hauran de millorar l'accés dels treballadors d'empreses temporals a la preparació i a les bressoles en períodes entre assginacions per tal d'augmentar-ne la contractabilitat
* els estats membres hauran de garantir sancions per l'incompliment de les empreses de treball temporal i de les empreses usuàries.
---
Això de la flexiguretat laboral acaba per resultar atractiu per als qui es troben en les posicions més desfavorables: per ells, la normativa comunitària signada avui seria gairebé el paradís. Que no s'il·lusionin. Per flexiguretat cal entendre el deteriorament de les condicions laborals de les capes mitjanes i superiors de les classes treballadores europees. I aquest deteriorament no es farà en benefici de les dones, dels joves, dels immigrants o dels treballadors sense ofici, sinó en benefici de les burocràcies empresarials i estatals que signen normatives, les incompleixen, i després les revisen, de nou, sempre a la baixa.
dimarts, 10 de juny del 2008
La premsa alemanya i el cas Hunold
Deien Joan Fuster i Gloria Swanson que tant se val si parlen bé o malament d'un, l'important és que en parlen.
L'editorial difamatori anti-català de Joachim Hunold, un dels màxims responsables d'Air Berlin, ha mogut ja força comentaris i iniciatives al nostre país.
Ens ocuparem ara de tres comentaris publicats per la premsa alemanya:
- Sprachenstreit: Katalanen ärgern sich über Air-Berlin-Chef Hunold. Publicada el diumenge dia 8 a Spiegel. S'hi publica l'editorial de la polèmica i es comenten la iniciativa de boicot de "El Diari de Balears" i el fet que l'eurodiputat Joán (sic) Puig Cordón hagi penjat en el seu blog un logo alterat d'Air Berlin amb l'esvàstica. Aquest detall, que no és responsabilitat de Joan Puig, sinó del qui va dissenyar la desafortunada modificació del logo. Pot semblar una tontada, però barrejar les esvàstiques perquè sí oblida que els arguments de Hunold són els arguments típics dels "demòcrates estatistes". Però això ja és una altra història. De la notícia ens quedem amb una explicació: Die Balearen gehören mit Katalonien und Valencia zu den Regionen, in denen Katalanisch und Spanisch offizielle Sprache ist (Les Balears pertanyen amb Catalunya i València a les regions on el català i l'espanyol són llengües oficials). Però, en general, es dedica més espai a les apologies insistivament catalanòfobes dels responsables d'Air Berlin.
- "Air Berlin: Benvingut, senyor Hunold", de Stern, notícia d'avui. Ens quedem amb el comentari final: "die Katalanen gelten eigentlich als sehr reiselustig" (els catalans són considerats pròpiament com a força amants de viatjar).
- "Was Joachim Hunold tatsächlich schrieb", a Die Welt reprodueixen l'editorial de Joachim Hunold. En el comentari recorden que Air Berlin és la principal aerolínia que opera a Mallorca.
Per acabar recordem que Joachim Hunold ja va rebre uns quants titulars quan la Naturschutzbund Deutschland li va atorgar el premi Dinosaurer, en l'edició del 2007. El jurat declarava: „Joachim Hunold hat die Trophäe für seine Ignoranz gegenüber notwendigen Klimaschutzmaßnahmen mehr als verdient. Obwohl ihm die negativen Folgen des Klimawandels für Mensch und Natur bekannt sind, spielt Hunold das Thema unverfroren in der Öffentlichkeit herunter. Er ist ein Umweltsünder wider besseren Wissens und ohne schlechtes Gewissen“ ([Joachim Hunold ha guanyat el trofeu per la seua ignorància respecte les mesures necessàries per a la protecció del clima. Malgrat que les conseqüències negatives del canvi climàtica per a la humanitat i la natura són conegudes, Hunold juga frívolament amb el tema en declaracions públiques. És un contaminador contra la millor ciència i sense mala consciència]).
L'editorial difamatori anti-català de Joachim Hunold, un dels màxims responsables d'Air Berlin, ha mogut ja força comentaris i iniciatives al nostre país.
Ens ocuparem ara de tres comentaris publicats per la premsa alemanya:
- Sprachenstreit: Katalanen ärgern sich über Air-Berlin-Chef Hunold. Publicada el diumenge dia 8 a Spiegel. S'hi publica l'editorial de la polèmica i es comenten la iniciativa de boicot de "El Diari de Balears" i el fet que l'eurodiputat Joán (sic) Puig Cordón hagi penjat en el seu blog un logo alterat d'Air Berlin amb l'esvàstica. Aquest detall, que no és responsabilitat de Joan Puig, sinó del qui va dissenyar la desafortunada modificació del logo. Pot semblar una tontada, però barrejar les esvàstiques perquè sí oblida que els arguments de Hunold són els arguments típics dels "demòcrates estatistes". Però això ja és una altra història. De la notícia ens quedem amb una explicació: Die Balearen gehören mit Katalonien und Valencia zu den Regionen, in denen Katalanisch und Spanisch offizielle Sprache ist (Les Balears pertanyen amb Catalunya i València a les regions on el català i l'espanyol són llengües oficials). Però, en general, es dedica més espai a les apologies insistivament catalanòfobes dels responsables d'Air Berlin.
- "Air Berlin: Benvingut, senyor Hunold", de Stern, notícia d'avui. Ens quedem amb el comentari final: "die Katalanen gelten eigentlich als sehr reiselustig" (els catalans són considerats pròpiament com a força amants de viatjar).
- "Was Joachim Hunold tatsächlich schrieb", a Die Welt reprodueixen l'editorial de Joachim Hunold. En el comentari recorden que Air Berlin és la principal aerolínia que opera a Mallorca.
Per acabar recordem que Joachim Hunold ja va rebre uns quants titulars quan la Naturschutzbund Deutschland li va atorgar el premi Dinosaurer, en l'edició del 2007. El jurat declarava: „Joachim Hunold hat die Trophäe für seine Ignoranz gegenüber notwendigen Klimaschutzmaßnahmen mehr als verdient. Obwohl ihm die negativen Folgen des Klimawandels für Mensch und Natur bekannt sind, spielt Hunold das Thema unverfroren in der Öffentlichkeit herunter. Er ist ein Umweltsünder wider besseren Wissens und ohne schlechtes Gewissen“ ([Joachim Hunold ha guanyat el trofeu per la seua ignorància respecte les mesures necessàries per a la protecció del clima. Malgrat que les conseqüències negatives del canvi climàtica per a la humanitat i la natura són conegudes, Hunold juga frívolament amb el tema en declaracions públiques. És un contaminador contra la millor ciència i sense mala consciència]).
dilluns, 9 de juny del 2008
La memorable batalla del Bruc, segons Josep Baborés
[Josep Baborés (1758-1822), rector de Gualba, va escriure durant la Guerra del Francès un Poema d'aversió i lluites contra Napoleó. Aquest mes de juny es commemora el bicentenari de les primeres lluites desfermades al Principat per l'ocupació francesa].
La memorable batalla del Bruc
Tement ells [els francesos] alguna revolució
intenten privar-nos la munició.
Ixen sis o set mil amb fúria i prestesa
per prender-nos lo polvorí de Manresa.
Altra divisió [napoleònica] tira a Tarragona,
volent-se'n apoderar, com se pregona.
Comptàvem cinc de juny quan la Catalunya
totes les armes de son valor empunya
i, per trobar-se pres lo cap, Barcelona,
està muda la llengua, no lo pregona.
I ja que no pot la llengua proclamar-lo,
amb la força de son braç va a defensar-lo.
D'improvís se mou sometent general
a colps de campanes, servint de tabal.
Acuden molts de Vic i de Lluçanès,
de Manresa, Igualada i del Penedès,
amb alguns artillers, dos o tres canons,
amb gran valor envestint com uns lleons
aquells coraceros que, desaforats,
pensaven tenir-nos del tot subjugats,
saquejant i matant de tota manera
com feren a l'Arboç i en Esparraguera.
Perquè tots fugien guanyaren lo truc,
però envidant-los del memorable Bruc.
Volent fer ells lo vaitot, tot ho perderen,
fins dels de Tarragona, que ho corregueren.
De tota Espanya esta primera victòria
mereix per tots caps sempiterna memòria.
Aquí veren coraceros invencibles
de son Déu de les batalles tan terribles
per tota l'Europa destrossats i morts,
i fou que no portaren bons passaports.
Per ço, quan per allà pàssies, llegiràs
aquest o semblant rètol que hi trobaràs:
Passatger que per ací,
que no saps tu lo que hi ha?
Aquell que per tot passà,
no pogué passar aquí.
Amb aquesta tan favorable acció
se conforta, alena nostra nació.
De tot Catalunya, la gent a la una;
tot lo regne, tot enter, se mancomuna.
Escarapel·la luego tothom se posa
a la barretina, o barret una rosa.
Com si tots los d'Espanya fossen soldats,
a favor de Fernando tots allistats.
Envesteixen a molts dels governadors,
alguns dels alcaldes reputats traïdors,
que traguen les armes tenen escondides.
Muden alguns, altres hi perden les vides.
Llàstima, com no tots, pués pocs se'n trobaren
que no fossen entacats, com sospitaren.
Repentinament, sens ésser declarada
se troba la Espanya amb la més obstinada
guerra. Però no, que no mereix nom de guerra
tant ultratge, hostilitat, fet a la terra.
És lladronici, assassinat lo més vil
que haja fet mai lo més bàrbaro gentil.
Dia vuit, envesteixen cap a Montgat;
tot lo Vallès i Marina alborotat.
Tot és colps de campanes i sometents
per reprimir a tots aquells insolents.
Per dirigir-nos i atacar tants de mals
posen Juntes per totes les capitals.
Plagués a Déu que, així com posaren rics,
que són, los demés, molt covards e inics,
hi haguessen posat pobres dels més entesos.
Els gavatxs hauríem mort amb quatre mesos.
A setze van per Montgat a Mataró,
a on, per tenir poca prevenció,
i molts d'ells no volent dolents declarar-se
en pro ni en contra, elegiren ausentar-se.
Entre estos consta haver-s'hi també trobat
los governadors de Mataró i Montgat.
Les desgràcies i maldats que cometeren,
horrendes i pasmoses com mai se veren
obligaren els de Arenys a agasajar-los,
com ho feren als disset, per aplacar-los.
Ni per això. Foren també saquejats
després de molts pagos que els foren petxats.
Lo dia divuit arriben a Tordera,
fou un estrago per tota la carrera.
Lladres famosos saquegen, cremen, matent,
derroten lo que troben i malbaraten.
Los nostres, per tots cantons infatigables,
van atacant i destruit a aquells diables;
i, no tenint bales, de ferro fem daus,
que traspassen sos corassos com a claus.
Posaren siti dia vint a Gerona.
Rendir-se mana el general en persona.
Què rendir-se Gerona? Primer morir.
"A l'arma, a l'arma" era gust a tots sentir.
Frares i capellans, tothom se prepara,
granades, bombes, bales tothom dispara.
Corren a porfia tots per les muralles,
de nit i de dia portant vitualles.
Ells, tercs i protervos, tempten escalar-se;
los de dintre, ferms, procuren defensar-se.
Cerca de la muralla, alguns dos mil
d'ells bateren les pernes, canalla vil.
Ben escarmussats tornen a Barcelona
per fer-se bé d'aquells grans monos la mona.
Grans monos, pués mai volgueren levantar-se
ni tingueren esperit per desfogar-se.
Foren traïdors, los demés afrancesats,
com se veu amb los vestits agavatxats.
Mentres per ací amb pim-pom tot retronava,
tot lo demés regne també consonava.
Totes les províncies amb gran valentia
los rendeixen amb valor i bisarria.
Amb la ajuda del Senyor tot són victòries,
de què quedaran perpètues memòries.
La memorable batalla del Bruc
Tement ells [els francesos] alguna revolució
intenten privar-nos la munició.
Ixen sis o set mil amb fúria i prestesa
per prender-nos lo polvorí de Manresa.
Altra divisió [napoleònica] tira a Tarragona,
volent-se'n apoderar, com se pregona.
Comptàvem cinc de juny quan la Catalunya
totes les armes de son valor empunya
i, per trobar-se pres lo cap, Barcelona,
està muda la llengua, no lo pregona.
I ja que no pot la llengua proclamar-lo,
amb la força de son braç va a defensar-lo.
D'improvís se mou sometent general
a colps de campanes, servint de tabal.
Acuden molts de Vic i de Lluçanès,
de Manresa, Igualada i del Penedès,
amb alguns artillers, dos o tres canons,
amb gran valor envestint com uns lleons
aquells coraceros que, desaforats,
pensaven tenir-nos del tot subjugats,
saquejant i matant de tota manera
com feren a l'Arboç i en Esparraguera.
Perquè tots fugien guanyaren lo truc,
però envidant-los del memorable Bruc.
Volent fer ells lo vaitot, tot ho perderen,
fins dels de Tarragona, que ho corregueren.
De tota Espanya esta primera victòria
mereix per tots caps sempiterna memòria.
Aquí veren coraceros invencibles
de son Déu de les batalles tan terribles
per tota l'Europa destrossats i morts,
i fou que no portaren bons passaports.
Per ço, quan per allà pàssies, llegiràs
aquest o semblant rètol que hi trobaràs:
Passatger que per ací,
que no saps tu lo que hi ha?
Aquell que per tot passà,
no pogué passar aquí.
Amb aquesta tan favorable acció
se conforta, alena nostra nació.
De tot Catalunya, la gent a la una;
tot lo regne, tot enter, se mancomuna.
Escarapel·la luego tothom se posa
a la barretina, o barret una rosa.
Com si tots los d'Espanya fossen soldats,
a favor de Fernando tots allistats.
Envesteixen a molts dels governadors,
alguns dels alcaldes reputats traïdors,
que traguen les armes tenen escondides.
Muden alguns, altres hi perden les vides.
Llàstima, com no tots, pués pocs se'n trobaren
que no fossen entacats, com sospitaren.
Repentinament, sens ésser declarada
se troba la Espanya amb la més obstinada
guerra. Però no, que no mereix nom de guerra
tant ultratge, hostilitat, fet a la terra.
És lladronici, assassinat lo més vil
que haja fet mai lo més bàrbaro gentil.
Dia vuit, envesteixen cap a Montgat;
tot lo Vallès i Marina alborotat.
Tot és colps de campanes i sometents
per reprimir a tots aquells insolents.
Per dirigir-nos i atacar tants de mals
posen Juntes per totes les capitals.
Plagués a Déu que, així com posaren rics,
que són, los demés, molt covards e inics,
hi haguessen posat pobres dels més entesos.
Els gavatxs hauríem mort amb quatre mesos.
A setze van per Montgat a Mataró,
a on, per tenir poca prevenció,
i molts d'ells no volent dolents declarar-se
en pro ni en contra, elegiren ausentar-se.
Entre estos consta haver-s'hi també trobat
los governadors de Mataró i Montgat.
Les desgràcies i maldats que cometeren,
horrendes i pasmoses com mai se veren
obligaren els de Arenys a agasajar-los,
com ho feren als disset, per aplacar-los.
Ni per això. Foren també saquejats
després de molts pagos que els foren petxats.
Lo dia divuit arriben a Tordera,
fou un estrago per tota la carrera.
Lladres famosos saquegen, cremen, matent,
derroten lo que troben i malbaraten.
Los nostres, per tots cantons infatigables,
van atacant i destruit a aquells diables;
i, no tenint bales, de ferro fem daus,
que traspassen sos corassos com a claus.
Posaren siti dia vint a Gerona.
Rendir-se mana el general en persona.
Què rendir-se Gerona? Primer morir.
"A l'arma, a l'arma" era gust a tots sentir.
Frares i capellans, tothom se prepara,
granades, bombes, bales tothom dispara.
Corren a porfia tots per les muralles,
de nit i de dia portant vitualles.
Ells, tercs i protervos, tempten escalar-se;
los de dintre, ferms, procuren defensar-se.
Cerca de la muralla, alguns dos mil
d'ells bateren les pernes, canalla vil.
Ben escarmussats tornen a Barcelona
per fer-se bé d'aquells grans monos la mona.
Grans monos, pués mai volgueren levantar-se
ni tingueren esperit per desfogar-se.
Foren traïdors, los demés afrancesats,
com se veu amb los vestits agavatxats.
Mentres per ací amb pim-pom tot retronava,
tot lo demés regne també consonava.
Totes les províncies amb gran valentia
los rendeixen amb valor i bisarria.
Amb la ajuda del Senyor tot són victòries,
de què quedaran perpètues memòries.
diumenge, 8 de juny del 2008
Per un milió d'euros: Visc-a Barcelona i els seus crítics
Fa uns mesos, al programa satíric de TV3, Polònia, Sergi Mas interpretava un José Montilla recentment "ascendit" a la presidència de la Generalitat per obra i gràcia del partit de Carod i Puigcercós, i li feia dir allò de "Visc/a Catalunya" que tant podia llegir-se com a "Visca Catalunya" (afirmació catalanista) o com a "Visc a Catalunya" (constatació post-catalanista).
Sense cap rastre de vergonya (la vergonya cria ronya), el bipartit barceloní assum la caricatura del tripartit català en serio. I llença ara una campanya d'imatge sota el títol de Visca Barcelona. La campanya té un contingut típic d'encefalograma pla. Aquell contingut buit amb el qual pot identificar-se l'home i la dona post-moderns, la persona sense atributs. Comptant la quantitat de persones que es desplacen a Barcelona per treballar-hi o fer-hi gestions, hi ha també la sublectura que la pot interpretar: "Jo visc a Catalunya, i tu no! Fote't i vés a clapar a la teva ciutat-dormitori!". Però per damunt de qualsevol sublectura hi ha el missatge principal, netament panglossià (el segle XXI és el segle de Pangloss), i que es redueix a "Vivim en la millor de les Barcelones possibles". Fins i tot, es podria aventurar que "si pugués haver-hi una Barcelona millor, ja no seria Barcelona". Goita, però, que amb aquesta afirmació, i tenint present les transformacions viscudes a Barcelona en els darrers 25 anys, segons com, hi seria d'acord: "Barcelona, millorada per l'administració Maragall-Clos-Hereu, ja no és Barcelona".
Aquestes reflexions no costen un ral. En canvi, la campanya ha costada 1.200.000 €.
"I ara", em diran els bipartidaris del bipartit, "quina vulgaritat això de comptar calers!".
I, si no fossin tant descreguts, encara ens hi farien una citació evangèlica:
Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres". Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella.
En resum, els bipartidaris podrien dir, a la requesta de "Per què s'hi han malgastat 1.200.000 euros? Es podia haver donat als pobres":
Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a nosaltres no ens tindreu pas sempre.
Sigui com sigui, la campanya té els seus crítics. I és que hi ha campanya que demanen a crits que se les parodii, que se les converteixi en material de denúncia.
Sense cap rastre de vergonya (la vergonya cria ronya), el bipartit barceloní assum la caricatura del tripartit català en serio. I llença ara una campanya d'imatge sota el títol de Visca Barcelona. La campanya té un contingut típic d'encefalograma pla. Aquell contingut buit amb el qual pot identificar-se l'home i la dona post-moderns, la persona sense atributs. Comptant la quantitat de persones que es desplacen a Barcelona per treballar-hi o fer-hi gestions, hi ha també la sublectura que la pot interpretar: "Jo visc a Catalunya, i tu no! Fote't i vés a clapar a la teva ciutat-dormitori!". Però per damunt de qualsevol sublectura hi ha el missatge principal, netament panglossià (el segle XXI és el segle de Pangloss), i que es redueix a "Vivim en la millor de les Barcelones possibles". Fins i tot, es podria aventurar que "si pugués haver-hi una Barcelona millor, ja no seria Barcelona". Goita, però, que amb aquesta afirmació, i tenint present les transformacions viscudes a Barcelona en els darrers 25 anys, segons com, hi seria d'acord: "Barcelona, millorada per l'administració Maragall-Clos-Hereu, ja no és Barcelona".
Aquestes reflexions no costen un ral. En canvi, la campanya ha costada 1.200.000 €.
"I ara", em diran els bipartidaris del bipartit, "quina vulgaritat això de comptar calers!".
I, si no fossin tant descreguts, encara ens hi farien una citació evangèlica:
Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres". Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella.
En resum, els bipartidaris podrien dir, a la requesta de "Per què s'hi han malgastat 1.200.000 euros? Es podia haver donat als pobres":
Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a nosaltres no ens tindreu pas sempre.
Sigui com sigui, la campanya té els seus crítics. I és que hi ha campanya que demanen a crits que se les parodii, que se les converteixi en material de denúncia.
dissabte, 7 de juny del 2008
Sudtirol, Campiona de l'Europeada
La selecció combinada germano-ladina de Sudtirol ha guanyat l'Europeada de futbol, en batre a Chur (Grisons, Suïssa) a la selecció de la comunitat nacional croata de Sèrbia per 1-0. Més abultat ha estat el resultat de la final de consolació on la selecció rroma d'Hongria ha guanyat per 9-0 a la selecció de la comunitat danesa d'Alemanya.
La reivindicació lingüística reto-romànica, impulsada per la Lia Rumantscha, ha estat un dels eixos d'aquest torneig futbolístic. A més dels amfitrions, que han jugat sota el nom de Rètics, cal citar que la selecció de Sudtirol també representa una comunitat reto-romànica (la ladina). En l'actualitat el territori reto-romànic es troba clivellat en tres zones lingüístiques: els Grisons (romanxs), els Dolomites (ladins) i el Friül.
El Sudtirol o Tirol del Sud no és més que la secció del Tirol que fou incorporada el Regne d'Itàlia el 1918, arran de la Gran Guerra. El Comtat del Tirol, no hem d'oblidar-ho, contenia també territori de llengua lombarda (tridentina), on el sentiment d'italianitat va ser fort durant les darreres dècades del segle XIX. En la fixació de la frontera post-bèl·lica, l'estat italià barrejà els conceptes lingüístics (on tota forma lingüística romànica era considerada 'dialecte italià') amb els conceptes de divisòria d'aigües (conca padana versus conca danubiana).
El Comtat del Tirol fou dividit arran de la guerra entre la nova República d'Àustria i el Regne d'Itàlia. La part incorporada a l'estat italià es dividí en dues províncies, el Trentino i l'Alto Adige. Habitualment, el nom de Sudtirol es reserva a aquesta segona província
El nom oficial de la regió és Província Autònoma de Bulsan (denominació italiana: Provinzia autonoma de Bolzano; denominació alemanya: Autonome Provinz Bolzen; denominació ladina: Provinzia autonoma de Bulsan). Els italians s'estimen més la denominació geogràfica d'Alto Adige (que remarca la pertinença de la regió a la conca padana), que els ladins anomenen Adesc Aut. Els alemanys s'estimen més la denominació de Südtirol, que remarca la pertinença cultural al Tirol. Els ladins també assumeixen la denominació de Sudtirol. Hi ha una discussió en l'àmbit romànic per si n'hem de dir "Tirol del Sud" o "Sudtirol". Val a dir, que la denominació "del Sud" indica simplement que aquest territori tirolès pertany a una entitat administrativa diferent del länder austríac de Tirol.
La província gaudeix d'una autonomia legislativa limitada a través del Cunsëi dla Provinzia Autonoma de Bulsan.
El cens del 2001 mostra la següent composició lingüística de la població: alemanys (290.774 hab; 69,38%), italians (110.206 hab; 26,30%) i ladins (18.124 hab; 4,32%). Històricament el territori havia estat de llengua cèltica. La romanització va cristal·litzar en una forma lingüística pròpia que es present avui en la forma de ladí, dins el sistema lingüístic reto-romànic (que inclou la llengua romànica del Grisons, Dolomites i Friül). Hi segueix un procés de germanització fet en detriment de la llengua ladina, que també va haver de cedir espais als avenços del lombard i del venecià. En tot cas, fa segles que la llengua majoritària al territori que ens ocupa és l'alemanya, concretament la tirolesa, que fa part del grup meridional de l'austro-bavarès. En les darreres generacions s'ha produït un avenç de l'alemany estàndard. Però encara més ha avançat l'italià estàndard, que és la llengua que parla bona part de la població immigrada al Sudtirol en les darreres generacions. A partir dels anys 1960 s'adopta l'actual sistema tri-comunitari "germanòfon", "italianòfon" i "ladí". L'entrada d'Àustria a la Unió Europea ha suposat efectivament un avenç en les relacions intra-tiroleses. No obstant, la manca de reconeixement del dret d'autodeterminació efectiu al territori fa que el conflicte nacional sigui lluny de resoldre's satisfactòriament. L'esquema tri-comunitari, a més, és cada vegada més qüestionat degut a l'onada immigratòria extra-comunitària que rep la regió, amb una forta indústria turística.
La reivindicació lingüística reto-romànica, impulsada per la Lia Rumantscha, ha estat un dels eixos d'aquest torneig futbolístic. A més dels amfitrions, que han jugat sota el nom de Rètics, cal citar que la selecció de Sudtirol també representa una comunitat reto-romànica (la ladina). En l'actualitat el territori reto-romànic es troba clivellat en tres zones lingüístiques: els Grisons (romanxs), els Dolomites (ladins) i el Friül.
El Sudtirol o Tirol del Sud no és més que la secció del Tirol que fou incorporada el Regne d'Itàlia el 1918, arran de la Gran Guerra. El Comtat del Tirol, no hem d'oblidar-ho, contenia també territori de llengua lombarda (tridentina), on el sentiment d'italianitat va ser fort durant les darreres dècades del segle XIX. En la fixació de la frontera post-bèl·lica, l'estat italià barrejà els conceptes lingüístics (on tota forma lingüística romànica era considerada 'dialecte italià') amb els conceptes de divisòria d'aigües (conca padana versus conca danubiana).
El Comtat del Tirol fou dividit arran de la guerra entre la nova República d'Àustria i el Regne d'Itàlia. La part incorporada a l'estat italià es dividí en dues províncies, el Trentino i l'Alto Adige. Habitualment, el nom de Sudtirol es reserva a aquesta segona província
El nom oficial de la regió és Província Autònoma de Bulsan (denominació italiana: Provinzia autonoma de Bolzano; denominació alemanya: Autonome Provinz Bolzen; denominació ladina: Provinzia autonoma de Bulsan). Els italians s'estimen més la denominació geogràfica d'Alto Adige (que remarca la pertinença de la regió a la conca padana), que els ladins anomenen Adesc Aut. Els alemanys s'estimen més la denominació de Südtirol, que remarca la pertinença cultural al Tirol. Els ladins també assumeixen la denominació de Sudtirol. Hi ha una discussió en l'àmbit romànic per si n'hem de dir "Tirol del Sud" o "Sudtirol". Val a dir, que la denominació "del Sud" indica simplement que aquest territori tirolès pertany a una entitat administrativa diferent del länder austríac de Tirol.
La província gaudeix d'una autonomia legislativa limitada a través del Cunsëi dla Provinzia Autonoma de Bulsan.
El cens del 2001 mostra la següent composició lingüística de la població: alemanys (290.774 hab; 69,38%), italians (110.206 hab; 26,30%) i ladins (18.124 hab; 4,32%). Històricament el territori havia estat de llengua cèltica. La romanització va cristal·litzar en una forma lingüística pròpia que es present avui en la forma de ladí, dins el sistema lingüístic reto-romànic (que inclou la llengua romànica del Grisons, Dolomites i Friül). Hi segueix un procés de germanització fet en detriment de la llengua ladina, que també va haver de cedir espais als avenços del lombard i del venecià. En tot cas, fa segles que la llengua majoritària al territori que ens ocupa és l'alemanya, concretament la tirolesa, que fa part del grup meridional de l'austro-bavarès. En les darreres generacions s'ha produït un avenç de l'alemany estàndard. Però encara més ha avançat l'italià estàndard, que és la llengua que parla bona part de la població immigrada al Sudtirol en les darreres generacions. A partir dels anys 1960 s'adopta l'actual sistema tri-comunitari "germanòfon", "italianòfon" i "ladí". L'entrada d'Àustria a la Unió Europea ha suposat efectivament un avenç en les relacions intra-tiroleses. No obstant, la manca de reconeixement del dret d'autodeterminació efectiu al territori fa que el conflicte nacional sigui lluny de resoldre's satisfactòriament. L'esquema tri-comunitari, a més, és cada vegada més qüestionat degut a l'onada immigratòria extra-comunitària que rep la regió, amb una forta indústria turística.
Tot a punt per a la final de l'Europeada de Futbol
Els resultats de quarts de final, el dijous, foren els següents:
- Croats de Sèrbia-Alemanys de Polònia: 2-0.
- Rroma d'Hongria-Rètics: 5-1.
- Danesos d'Alemanya-Sòrabs: 3-1.
- Sudtirol-Occitans: 2-0.
Els occitans foren, doncs, eliminats davant del combinat germano-ladí del Tirol del Sud. Els Rroma d'Hongria es desferen dels amfitrions romanxs.
Les semifinals, jugades ahir, van resultar en:
- Croats de Sèrbia-Danesos d'Alemanya: 5-1.
- Sudtirol-Rroma d'Hongria: 4-0.
Avui dissabte s'ha jugat el partit de consolació entre danesos i rroma.
I ara a migdia comença la gran final, entre els croats de Sèrbia i el sud-tirol.
- Croats de Sèrbia-Alemanys de Polònia: 2-0.
- Rroma d'Hongria-Rètics: 5-1.
- Danesos d'Alemanya-Sòrabs: 3-1.
- Sudtirol-Occitans: 2-0.
Els occitans foren, doncs, eliminats davant del combinat germano-ladí del Tirol del Sud. Els Rroma d'Hongria es desferen dels amfitrions romanxs.
Les semifinals, jugades ahir, van resultar en:
- Croats de Sèrbia-Danesos d'Alemanya: 5-1.
- Sudtirol-Rroma d'Hongria: 4-0.
Avui dissabte s'ha jugat el partit de consolació entre danesos i rroma.
I ara a migdia comença la gran final, entre els croats de Sèrbia i el sud-tirol.
[Observatori contra la Difamació:] Una diputada espanyola afirma una falsedat contra Tv3 i Canal9
Una diputada espanyola, Rosa Díez, de Unión, Progreso y Democracia (UPyD) va afirmar davant del ple del Congrés una sèrie de difamacions contra institucions i empreses públiques del nostre país.
Un exemple:
"A la televisió pública catalana i a la valenciana no hi ha ni una sola hora de castellà".
La resposta:
"Un estudi encarregat pel govern valencià demostra que Canal 9 cada vegada emet més hores en castellà i menys en català. En concret per a l'any 2006 l'estudi de la consultora Ernst & Young confirma que Canal 9 va emetre 3.794 hores en català (un 13% menys que al 2005) i 3.655 en castellà (un 14% més)".
Conclusió:
Per a UPyD és veritat és el següent postulat matemàtic:
0 = 3655
Un exemple:
"A la televisió pública catalana i a la valenciana no hi ha ni una sola hora de castellà".
La resposta:
"Un estudi encarregat pel govern valencià demostra que Canal 9 cada vegada emet més hores en castellà i menys en català. En concret per a l'any 2006 l'estudi de la consultora Ernst & Young confirma que Canal 9 va emetre 3.794 hores en català (un 13% menys que al 2005) i 3.655 en castellà (un 14% més)".
Conclusió:
Per a UPyD és veritat és el següent postulat matemàtic:
0 = 3655
dijous, 5 de juny del 2008
Air Berlin realitza greus difamacions contra el poble català a la seva revista
Joachim Hunod, a través de l'editorial d'Air Berlin Magazín, respon a una demanda que havia fet el Govern Balear perquè Air Berlin inclogués el català entre les llengües en les seves relacions amb els clients. Hi ha la circumstància que Air Berlin opera en els aeroports de Barcelona, Palma, Maó, Eivissa, València i Alacant.
Hunod podria haver-se limitat a una negativa. O a la callada per resposta.
Però per justificar la negativa Hunod ha tingut la necessitat de difamar el poble mallorquí.
De passada, Air Berlin també inclou una caricatura que difama al poble bavarès. I referències insultants a gallecs i a bascos.
La ideologia lingüística que segrega Hunod és la següent. El bavarès és un dialecte alemany, ergo els bavaresos són inferiors als alemanys. I, per tant, com que el català és un altre dialecte, també els catalans són inferiors als alemanys.
Hunod afirma que el fet que a Mallorca es parli català és el resultat de la imposició recent que han fet els governs democràtics de Cañellas, Matas i Antich.
Si no volen utilitzar que no l'utilitzin. Nosaltres també podem abstindre'ns de volar amb Air Berlin.
Però difamacions de l'estil d'imposicions lingüístiques, insistències en la inferioritat de la llengua catalana (i, per tant, del poble català), són intolerables. Aquestes difamacions serien impensables en qualsevol poble que gaudís d'un estat independent i unificat. Quantes difamacions d'aquesta mena han de patir, per exemple, els eslovacs? Què passaria si una companyia aèria alemanya respongués en uns termes semblants al govern israelià quant a l'ús de la llengua hebrea?
El poble català ha de demostrar que insults d'aquesta mena no passen desapercebuts.
Hunod podria haver-se limitat a una negativa. O a la callada per resposta.
Però per justificar la negativa Hunod ha tingut la necessitat de difamar el poble mallorquí.
De passada, Air Berlin també inclou una caricatura que difama al poble bavarès. I referències insultants a gallecs i a bascos.
La ideologia lingüística que segrega Hunod és la següent. El bavarès és un dialecte alemany, ergo els bavaresos són inferiors als alemanys. I, per tant, com que el català és un altre dialecte, també els catalans són inferiors als alemanys.
Hunod afirma que el fet que a Mallorca es parli català és el resultat de la imposició recent que han fet els governs democràtics de Cañellas, Matas i Antich.
Si no volen utilitzar que no l'utilitzin. Nosaltres també podem abstindre'ns de volar amb Air Berlin.
Però difamacions de l'estil d'imposicions lingüístiques, insistències en la inferioritat de la llengua catalana (i, per tant, del poble català), són intolerables. Aquestes difamacions serien impensables en qualsevol poble que gaudís d'un estat independent i unificat. Quantes difamacions d'aquesta mena han de patir, per exemple, els eslovacs? Què passaria si una companyia aèria alemanya respongués en uns termes semblants al govern israelià quant a l'ús de la llengua hebrea?
El poble català ha de demostrar que insults d'aquesta mena no passen desapercebuts.
L'Europeada entra en la fase final
L'Europeada afronta a partir d'avui els darrers partits, una vegada superada la fase de grups. Els Catalans han patit de valent: dels tres partits jugats els han perdut tots (15-1 amb els danesos d'Alemanya; 19-0 amb els aromanesos de Romania; i 5-0 amb els amfitrions retoromànics).
Avui els quarts de final enfronten:
- Els alemanys de Polònia contra els croates de Sèrbia.
- Els rroma d'Hongria contra els rètics.
- Els sòrabs contra els danesos d'Alemanya.
- Els sud-tirolesos (alemanys i ladins) contra els occitans.
Avui els quarts de final enfronten:
- Els alemanys de Polònia contra els croates de Sèrbia.
- Els rroma d'Hongria contra els rètics.
- Els sòrabs contra els danesos d'Alemanya.
- Els sud-tirolesos (alemanys i ladins) contra els occitans.
dimarts, 3 de juny del 2008
Ramon Maria Calderé: el cost de la dignitat
Ramon Maria Calderé, un dels jugadors més carismàtics del Barça dels anys 1980, i que, en la seva etapa d'entrenador, ha patit com ningú les injustícies arbitrals contra els equips que dirigia (pensem en Japón Sevilla i en el Sant Andreu), ha estat multat a Múrcia per 2.500 €.
S'hi jugava un partit entre el CF Reus i el Sangonera. La qüestió va acabar en tangana. Ramon Maria Calderé es va encendre quan li van dir "catalán de mierda". S'hi va interposar la Guàrdia Civil, i Calderé va acabar imputat per un delicte d'atemptat a l'autoritat i una falta per lesions. En un judici inusualment ràpid si considerem el que és habitual en la justícia espanyola, ha estat condemnat. Haurà de pagar 2.400 € per l'atemptat i 100 € per les lesions.
S'hi jugava un partit entre el CF Reus i el Sangonera. La qüestió va acabar en tangana. Ramon Maria Calderé es va encendre quan li van dir "catalán de mierda". S'hi va interposar la Guàrdia Civil, i Calderé va acabar imputat per un delicte d'atemptat a l'autoritat i una falta per lesions. En un judici inusualment ràpid si considerem el que és habitual en la justícia espanyola, ha estat condemnat. Haurà de pagar 2.400 € per l'atemptat i 100 € per les lesions.
dissabte, 31 de maig del 2008
Can Boixeres o Can Buxeres? Un problema topoantropotoponímic
Mostra un mapa més gran
Aquest masia situada en el terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar amb el terme d'Esplugues de Llobregat, rep oficialment el nom de Can Buxeres, pronunciat sempre com a [buSérës]. També és aquesta la denominació del Parc, inaugurat el setembre del 1970, a partir de la cessió de la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Si bé en aquella època, i en dècades anteriors, s'havia escrit de vegades Can Buxeras, aquesta no va ser mai denominació oficial. Al capdavall la família Buxeres, propietària del mas, sempre ha escrit el seu cognom d'aquesta manera, i l'ha pronunciat bé com a [buSérës] o, en castellà, [buSéras].
La finca de Can Buxeres fou comprada per l'Ajuntament d'Esplugues als seus propietaris, els Buxeres, el 25 d'abril del 1969. S'hi inaugurà un parc el 1970, el primer parc municipal de l'Hospital. Al llarg dels anys 1980 i, particularment, dels anys 1990 s'hi han fet importants reformes. En l'acord de compra del 1969, s'estipulava el mateniment del nom de Can Buxeres. Així ho consignava la placa instal·lada el 8 de novembre del 1972
El 1979, quan s'allarga la línia 5 de Metro fins a Sant Ildefons (llavors encara, San Ildefonso), hom bateja l'estació situada a tocar de Can Buxeres amb el nom de Can Boixeres, decisió impulsada i defensada per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per la Comissió Lexicogràfica d'Obres Públiques i, després, per la Direcció General de Política Lingüística. La intenció de les autoritats lingüístiques que havien fet aquesta recomanació era la millor de les possibles. D'acord amb aquesta interpretació el cognom Buxeres provindria de 'boix', tal com ho indicava Francesc de Borja Moll (1903-1991) a Els llinatges catalans (1959). D'aquesta forma, Can Boixeres seria respectuosa amb l'etimologia i alhora evitaria l'ambigüitat fonètica de Buxeres. Efectivament, Can Buxeres pot llegir-se com a [kënbugzerës] o [kënbuSerës], per bé que la gent del barri ho llegia gairebé sempre com a [kambuSeras]. La qüestió de la inconveniència del canvi ha estat tractada per Enric Moreu-Rey (1917-1992) en un article de gran influència que fou publicat a "Antroponímia: història dels nostres prenoms, cognoms i renoms" (1991).
A dalt, façana principal de Can Buxeres. Després de les restauracions fetes a finals dels anys 1980, l'edifici s'empra eventualment per a celebracions, particularment per a casaments. A sota, una glorieta
La decisió de batejar l'estació de metro com a Can Boixeres fou secundada de forma general. La família Buxeres, representada particularment per Aleix Buxeres, membre del cos consular de Barcelona, hi va protestar. Al capdavall, emprar Boixeres per comptes de Buxeres o bé desvinculava el parc del seu cognom, o feia veure que el seu propi cognom no seguia una grafia normativa. Ja hem dit que el cas va tindre prou rellevància com perquè en Moreu-Rey li dediqués unes pàgines del que seria el seu darrer llibre. Moreu-Rey feia veure l'escassa probabilitat que Buxeres derivés de 'boixera'. L'any 2000, l'Ajuntament de l'Hospitalet recuperà oficialment la denominació de Can Buxeres per a la casa i per al parc. No obstant, Transports Metropolitans de Barcelona segueix la proposta de Boixeres per a l'estació de metro i per a les cotxeres. Si en els anys 1980, la qüestió orbitava al voltant de raonaments etimològics (que Moreu-Rey havia evidenciat com a poc consistents), ara la qüestió gira a l'entorn de la qüestió fonètica.
El Camp Municipal de Futbol, situat al costat del Parc de Can Buxeres segueix la denominació de 'Can Buxeres'. També és aquesta la grafia que segueix el "F. C. Can Buxeres", el primer equip del qual juga a les categories territorials de la Federació Catalana de Futbol. El rètol groc diu textualment, "Can Bosh". Es tracta d'un error de truncament, però la grafia 'sh' en 'Busheres' o 'Bosheres' hauria resolt la part fonètica de la polèmica.
---
Retolacions contradictòries a pocs metres. Si bé el Parc i el Palauet de Can Buxeres venen sota el nom de 'Can Buxeres' (a dalt), l'anomenada ronda verda (inaugurada fa un parell d'anys) diu 'Can Boixeres' (a sota)
---
Des de Metro i TMB s'ha practicat l'ús de Boixeres o Can Boixeres. Malgrat que és gairebé segur que el cognom Buxeres no prové de boixera (en català, el boix hauria donat lloc a boixeda), la grafia 'Boixeres' es correspon inequívocament a la pronúncia [buSérës]. L'Ajuntament de l'Hospitalet promou, des de l'any 2000, la denominació de Can Buxeres, no sense lapsus com el de la ronda verda citat abans
---
Els arguments
El mot boix s'aplica a tota una sèrie de plantes. Sovint es combina amb un adjectiu, com s'esdevé en el cas del 'boix grèvol' (Ilex aquifolium). El boix per antonomàsia és el 'boix sempreverd' (Buxus sempervirens).
L'etimologia popular vol derivar Can Buxeres de boix, i d'ací la justificació originària per a Can Boixeres. Passa sovint, però, que la relació etimològica de més aparença no sosté una crítica més forta
Al lloc poblat de boixos se'l denomina boixeda. Boix és un cognom certament freqüent, però també existeix el cognom Boixeda, que hi deriva clarament. Més freqüent encara és el cognom Boixader En el segle XIV hi ha documentades aquestes grafies de cognoms derivats de boix: Box, Boxadors, Boxeda, Boxedes i Boxet. També caldria consignar els cognoms de Boixader, Boixadera o Boixaderes. Boxeda també s'escriu Buxeda en aquest mateix període, en perdre's ja la distinció en el català oriental entre la o i la u àtones.
Segons Moreu-Rey, però, el primer testimoni del cognom Buxeres/Boxeres/Boxeras/Buxeras es fa esperar al segle XVI. Val a dir, però, que hi ha també consignada la forma Buxera en el segle XIV. Moreu-Rey s'inclina a pensar que Buxeres és un cognom gascó, amb un origen etimològic comú al topònim "Bussières".
Potser Moreu-Rey s'equivoca en descartar una vinculació entre 'boix' i 'Buxeres'. Ell mateix concedeix una certa probabilitat de connexió, però alerta que, encara així, no hi hauria raó per forçar la 'correcció' del cognom Buxeres per Boixeres.
Si hom pot defensar Buxeres contra Boixeres fins i tot acceptant una derivació en el sentit de boix -> buxera -> buxeres, també hom pot defensar Boixeres contra Buxeres encara que hom no cregués en aquesta derivació. En aquest cas, la defensa de Boixeres es fa per raons fonètiques. La 'x' intervocàlica, tant en l'ortografia històrica com en l'ortografia prefabriana, és equívoca. Pot tindre valor de [ks] o [gz] com a fixar, o pot tindre valor de [S] com a pixar. Aquesta qüestió ha estat discutida recentment al blog L de Lingüista. Seria embolicar la troca proposar, com seria més correcta en aquesta línia de pensament, per la qual m'inclino, Buixeres per comptes de Buxeres i Boixeres. D'altra banda, escriure Buixeres animaria la gent a dir [bujSerës] per comptes de [buSerës], cosa que, de fet, ja passa ara amb Boixeres. Fer el pas de substituir el dígraf 'ix' per 'sh' i la grafia bifonèmica 'x' per 'ks' ens duria segurament pel camí del pedregar de la reforma ortogràfica (la h, la k, la g, la l·l, etc.). Tot plegat recorda a la discussió de Rexach, Reixach o Reixac. La correcció de cognoms té sempre riscos: Gabriel Ferraté va adoptar la forma pretestament normativa de Gabriel Ferrater (1924-74), quan hauria d'haver adoptat Gabriel Ferreter. Encara més complicat és corregir un nom que deriva d'un cognom o d'un topònim que ha estat normativitzat. Així el colorant conegut internacionalment com a "blau brillant de Coomassie" s'hauria d'escriure "blau brillant de Kumasi", ja que Kumasi i no Coomassie és la forma ara oficial d'aquesta ciutat del País Aixanti que dóna nom al dit colorant.
Moreu-Rey acabava el seu article del 1991 amb el lema: "els antropotopònims mereixen tots un estudi particular per a cada cas". Segons l'acord de compra del 1969, el nom hauria de ser Can Buxeres per tal de respectar el cognom de la família. Ben mirat, però, no som davant d'un antropotopònim (un nom de lloc derivat d'un nom de persona) sinó d'un topoantropotopònim (un nom de lloc, un parc, derivant d'un nom de persona, d'una família, que deriva d'un indret qui sap si veritablement una boixeda).
divendres, 30 de maig del 2008
Demà arrenca l'Europeada de Futbol
Els catalans hi seran presents en aquest campionat europeu, organitzat al marge de la UEFA, i que acollirà la localitat suïssa de Surselva (Graubünden). La representació catalana va a càrrec de Catalunya Endavant, per bé que l'equip es presenta amb un nom ben senzill: "Catalans".
Els catalans jugaran en el grup B/C, on també hi són els "danesos d'Alemanya" (que representen la població danesa de l'estat de Schlewig-Holstein), els "aromanesos" (un dels quatre grups lingüístics de la Romània Oriental), els "karatschay" (un poble de la federació russa), i l'equip de Südtirol (amb jugadors alemanys i ladins). De fet, els catalans jugaran primer amb els danesos (1 de juny), amb els aromanesos (3 de juny) i amb els rètics (4 de juny). Després d'aquesta primera fase, seguiran partits eliminatoris fins a la final, el 7 de juny.
Els catalans jugaran en el grup B/C, on també hi són els "danesos d'Alemanya" (que representen la població danesa de l'estat de Schlewig-Holstein), els "aromanesos" (un dels quatre grups lingüístics de la Romània Oriental), els "karatschay" (un poble de la federació russa), i l'equip de Südtirol (amb jugadors alemanys i ladins). De fet, els catalans jugaran primer amb els danesos (1 de juny), amb els aromanesos (3 de juny) i amb els rètics (4 de juny). Després d'aquesta primera fase, seguiran partits eliminatoris fins a la final, el 7 de juny.
dimarts, 27 de maig del 2008
Intermusicalitat en 'Believe', de Bilan, la canço guanyadora d'Eurovisió 2008
El cantant circassià Bilan va guanyar Eurovisió el cap de setmana passat amb aquesta cançó:
Potser és cert que recorda a "Wild World", de Cat Stevens:
Però també fa un aire a "It's a Sin", de Pet Shop Boys:
Al capdavall, "Wild World" és una font clara de "It's a Sin".
I totes dues cançons influeixen una tercera que, al seu torn, podria haver estat una influència més directa de "Believe". Ens referim a "From Sarah With Love", de Sarah Connor:
Si recapitulem una mica tenim que la música de 'Believe' (2007) és signada per Dima Bilan però també pel nord-americà Jim Beanz. 'From Sarah With Love' (2001) va signada per Sarah Connor, Rob Tyger i Kay Denar. 'It's a Sin' (1987) és acreditada a Neil Tennant i Chris Lowe. Finalment, 'Wild World' (1971) és de Cat Stevens.
Bilan i Beanz tenen tot el dret del moment a dir que la similitud amb 'Wild World' és coincidència. Al capdavall, això mateix van dir en el seu moment Tennant i Lowe: que les similituds entre 'Wild World' i 'It's a Sin' són coincidències.
Gent com Beanz, Tyger, Denar, Tennant i Lowe, empapats de sentir música tothora i de dedicar-s'hi professionalment, són absolutament contaminats d'influències mútues. Un número recent de Nature esmentava els treballs que es fan en l'actualitat quant a la percepció i creació musicals.
Del plagi, literari o musical, podríem citar quelcom:
- "Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l'escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial". (Josep Pla, 1927).
- "El fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, s'arma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendahl o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres". (Joan Fuster, 1964).
Potser és cert que recorda a "Wild World", de Cat Stevens:
Però també fa un aire a "It's a Sin", de Pet Shop Boys:
Al capdavall, "Wild World" és una font clara de "It's a Sin".
I totes dues cançons influeixen una tercera que, al seu torn, podria haver estat una influència més directa de "Believe". Ens referim a "From Sarah With Love", de Sarah Connor:
Si recapitulem una mica tenim que la música de 'Believe' (2007) és signada per Dima Bilan però també pel nord-americà Jim Beanz. 'From Sarah With Love' (2001) va signada per Sarah Connor, Rob Tyger i Kay Denar. 'It's a Sin' (1987) és acreditada a Neil Tennant i Chris Lowe. Finalment, 'Wild World' (1971) és de Cat Stevens.
Bilan i Beanz tenen tot el dret del moment a dir que la similitud amb 'Wild World' és coincidència. Al capdavall, això mateix van dir en el seu moment Tennant i Lowe: que les similituds entre 'Wild World' i 'It's a Sin' són coincidències.
Gent com Beanz, Tyger, Denar, Tennant i Lowe, empapats de sentir música tothora i de dedicar-s'hi professionalment, són absolutament contaminats d'influències mútues. Un número recent de Nature esmentava els treballs que es fan en l'actualitat quant a la percepció i creació musicals.
Del plagi, literari o musical, podríem citar quelcom:
- "Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l'escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial". (Josep Pla, 1927).
- "El fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, s'arma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendahl o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres". (Joan Fuster, 1964).
dissabte, 24 de maig del 2008
Esplugues marxa contra la destrucció de la Muntanya
El Pla Caufec (Porta BCN), larvat des de fa 17 anys, ja es plasma avui en una reducció de l'espai forestal a Esplugues de Llobregat, i constitueix una de les pressions més considerables a la Solana de Collserola.
La crida de COSATU als treballadors sud-africans davant l'onada de violència
[Les accions de violència que han tingut lloc en els darrers dies a Sud-àfrica s'han interpretat generalment com a accions xenòfobes o racistes. No hem d'oblidar, però, que la 'xenòfobia' en aquestes condicions, és sobretot un odi i un rebuig envers els sectors més desafavorits de les classes populars, ja que s'interpreta que aquests sectors constitueixen un factor de depreciació salarial. És a dir, hom ataca als treballadors procedents de Zimbabwe, perquè aquests treballadors són més barats. Però el fet que siguin més barats no impedeix que hagin de viure amb els preus que hi ha a Sud-àfrica i no amb els que hi ha a Zimbabwe: inevitablement han de recòrrer 'mecanismes de compensació'. Aquests 'mecanismes de compensació' deterioren la sensació seguretat dels sectors populars més ben establerts. Hi ha, però, també a Sud-àfrica, una altra mena de 'xenofòbia', els atacs i assalts contra comerços regentats per forasters (africans o asiàtics). L'enfonsament progressiu de l'economia sud-africana crea conflictes que acaben per caure damunt dels més febles, que són els que no disposen de la ciutadania sud-africana. COSATU, el Congrés de Sindicats Sud-africans ha fet aquesta crida als treballadors sud-africans:]
Tothom en el nostre país sap que el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) ha estat al capdavant de la campanya per crear llocs de treball i eradicar la pobresa. Durant anys hem lluitat per garantir que aquesta lluita es prenia seriosament i continuava en el centre de l'agenda nacional. COSATU ha fet tot el que ha pogut per donar veu als sense-veu i per parlar contra els nivells intolerables de desocupació i pobresa a Sud-àfrica, i per explicar-ne les raons històriques i les polítiques que necessitem per tractar el problema.
És per tant colpidor i pertorbador veure que hi ha treballadors i residents de les comunitats pobres que creuen que aquests problemes els causen forasters i que ataquen, roben i assassinen els forasters que creuen responsables, que són ells mateixos víctimes de la mateixa desocupació, pobresa i crim.
S'equivoquen totalment. Els problemes que afronten deriven d'anys d'apartheid que mantenien la majoria de sud-africana en una pobresa desesperada i que els negaven qualsevol mitjà democràtic per pal·liar aquest patiment. Els problemes persisteixen avui. El nivell real de desocupació, inclosos els qui han abandonat la intenció de trobar feina és encara per damunt d'un 35%. Això vol dir que al voltant de vuit milions de persones són sense feina. Certament no hi ha el mateix nombre d'immigrants forasters ocupats. Fins i tot si tots haguessin d'anar-se'n demà, els nivells de desocupació restarien igual, i també ho faria el nivell de pobresa que afligeix, si més no, la meitat de la nostra població.
El mateix val pel crim. De criminals hi ha hagut a Sud-àfrica de fa anys -- robatoris, assassinats i violacions -- no únicament d'ençà de l'entrada recent d'immigrants. No hi pot haver cap excusa possible per a gent que afirma combatre el crim i que emprenn exactament els mateixos mètodes que els criminals contra els immigrants forasters.
Molts dels pioners dels sindicats sud-africans eren treballadors migrants de tot Sud-àfrica. Molts d'ells dirigiren el nostre moviment en els primers dies. Sempre hem insistit que els drets humans no són tan sols pels sud-africans sinó per a totes les persones, amb independència d'on hagin vingut. Hem de fer-nos costat tots per defensar els drets que les nostres constitució i lleis ens atorguen a tots els que vivim dins les nostres fronteres.
Si fem caps de turc simplement d'acord amb el país d'origen serem en una pendent cap al regionalisme i el tribalisme i cap a la destrucció de la unitat que hem construït en les organitzacions sindicals i de la societat civil.
L'única gent que guanyarà d'aquesta desunió serà la gent que hauríem de culpar dels nostres problemes - patrons sense escrúpols a les granges, en empreses de seguretat i en d'altres sectors, que exploten treballadors forasters desesperats en ocupar-los amb baixos salaris i prestacions que haurien de pagar a treballadors sud-africans.
COSATU i els seus afiliats lluiten una batalla diària per forçar aquests patrons a complir amb nivells laborals justos. Hem de situar la responsabilitat en ells, i no en els treballadors explotats i desesperats, i presentar un front unit en la batalla de guanya nivells mínims de paga, prestacions, i protecció sanitària i de seguretat per a tots els treballadors.
El mateix val per a les comunitats. Per aconseguir un lliurament més ràpid se serveis ens calen moviments cívics units i forts. Atacar forasters no construirà noves cases, però treballar plegats com a comunitats és essencial si volem transformar l'ambient on vivim.
Hem d'unir-nos també per resoldre els problemes de la pobresa i el sots-desenvolupament a Sud-àfrica i a tota la regió, de forma que els treballadors ja no siguin expulsats a d'altres països per trobar feina i aliment.
Un atac contra un és un atac contra tots!
Treballadors del món, uniu-vos!
[De totes formes, l'onada de violència aguda és inseparable de la violència crònica que suposa la marginació econòmica creixent de més i més capes de la població sud-africana. No és únicament el llegat de l'apartheid, sinó també el llegat de les "reformes" fetes després de l'apartheid i que han augmentat les injustícies socials més enllà del reconeixement de drets polítics. D'altra banda, tampoc no és cert que la violència aguda sigui completament 'espontània', fruit d'un error d'apreciació: hi ha una part de violència organitzada, del gangsterisme que ha de cobrir aquella 'redistribució' que no fa l'economia 'formal'.]
Tothom en el nostre país sap que el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) ha estat al capdavant de la campanya per crear llocs de treball i eradicar la pobresa. Durant anys hem lluitat per garantir que aquesta lluita es prenia seriosament i continuava en el centre de l'agenda nacional. COSATU ha fet tot el que ha pogut per donar veu als sense-veu i per parlar contra els nivells intolerables de desocupació i pobresa a Sud-àfrica, i per explicar-ne les raons històriques i les polítiques que necessitem per tractar el problema.
És per tant colpidor i pertorbador veure que hi ha treballadors i residents de les comunitats pobres que creuen que aquests problemes els causen forasters i que ataquen, roben i assassinen els forasters que creuen responsables, que són ells mateixos víctimes de la mateixa desocupació, pobresa i crim.
S'equivoquen totalment. Els problemes que afronten deriven d'anys d'apartheid que mantenien la majoria de sud-africana en una pobresa desesperada i que els negaven qualsevol mitjà democràtic per pal·liar aquest patiment. Els problemes persisteixen avui. El nivell real de desocupació, inclosos els qui han abandonat la intenció de trobar feina és encara per damunt d'un 35%. Això vol dir que al voltant de vuit milions de persones són sense feina. Certament no hi ha el mateix nombre d'immigrants forasters ocupats. Fins i tot si tots haguessin d'anar-se'n demà, els nivells de desocupació restarien igual, i també ho faria el nivell de pobresa que afligeix, si més no, la meitat de la nostra població.
El mateix val pel crim. De criminals hi ha hagut a Sud-àfrica de fa anys -- robatoris, assassinats i violacions -- no únicament d'ençà de l'entrada recent d'immigrants. No hi pot haver cap excusa possible per a gent que afirma combatre el crim i que emprenn exactament els mateixos mètodes que els criminals contra els immigrants forasters.
Molts dels pioners dels sindicats sud-africans eren treballadors migrants de tot Sud-àfrica. Molts d'ells dirigiren el nostre moviment en els primers dies. Sempre hem insistit que els drets humans no són tan sols pels sud-africans sinó per a totes les persones, amb independència d'on hagin vingut. Hem de fer-nos costat tots per defensar els drets que les nostres constitució i lleis ens atorguen a tots els que vivim dins les nostres fronteres.
Si fem caps de turc simplement d'acord amb el país d'origen serem en una pendent cap al regionalisme i el tribalisme i cap a la destrucció de la unitat que hem construït en les organitzacions sindicals i de la societat civil.
L'única gent que guanyarà d'aquesta desunió serà la gent que hauríem de culpar dels nostres problemes - patrons sense escrúpols a les granges, en empreses de seguretat i en d'altres sectors, que exploten treballadors forasters desesperats en ocupar-los amb baixos salaris i prestacions que haurien de pagar a treballadors sud-africans.
COSATU i els seus afiliats lluiten una batalla diària per forçar aquests patrons a complir amb nivells laborals justos. Hem de situar la responsabilitat en ells, i no en els treballadors explotats i desesperats, i presentar un front unit en la batalla de guanya nivells mínims de paga, prestacions, i protecció sanitària i de seguretat per a tots els treballadors.
El mateix val per a les comunitats. Per aconseguir un lliurament més ràpid se serveis ens calen moviments cívics units i forts. Atacar forasters no construirà noves cases, però treballar plegats com a comunitats és essencial si volem transformar l'ambient on vivim.
Hem d'unir-nos també per resoldre els problemes de la pobresa i el sots-desenvolupament a Sud-àfrica i a tota la regió, de forma que els treballadors ja no siguin expulsats a d'altres països per trobar feina i aliment.
Un atac contra un és un atac contra tots!
Treballadors del món, uniu-vos!
[De totes formes, l'onada de violència aguda és inseparable de la violència crònica que suposa la marginació econòmica creixent de més i més capes de la població sud-africana. No és únicament el llegat de l'apartheid, sinó també el llegat de les "reformes" fetes després de l'apartheid i que han augmentat les injustícies socials més enllà del reconeixement de drets polítics. D'altra banda, tampoc no és cert que la violència aguda sigui completament 'espontània', fruit d'un error d'apreciació: hi ha una part de violència organitzada, del gangsterisme que ha de cobrir aquella 'redistribució' que no fa l'economia 'formal'.]
dimecres, 21 de maig del 2008
La independència de Catalunya i els criteris de Montenegro
Tot i que en el seu moment hom insistí que la independència de Crna Gora (Montenegro) era un procés únic, resultat de la pròpia realitat constitucional de la Unió Estatal de Sèrbia i Crna Gora, la Unió Europea, amb l'acord tàctic de Podgorica, Belgrad i Moscou acordà com a condicions:
- la celebració d'un referèndum d'independència obert a tots els ciutadans del cens electoral.
- que aital referèndum fos participat de forma majoritària. És a dir, que l'abstenció no depassés el 50%.
- que dels vots emesos, si més no un 55% fossin favorables a la independència.
El referèndum se celebrà, i Crna Gora esdevingué independent. No entrarem a discutir la qüestió nacional sud-eslava. El cas és que va primar l'opinió política dels pobles de Crna Gora per damunt de l'estatus polític vigent.
Un estudi del Grup de Recerca Identi.Cat fa una estimació de la situació al Principat de la llengua i de la identitat, així com del projecte polític territorial. Els resultats que ens interessen diuen:
- Un 59% de la població votaria en el referèndum d'independència. Criteri superat.
- Entre un 52 i un 62% dels que hi votessin, ho farien a favor. L'interval se situaria per damunt del 50%, però depassar del 55% dependria de la decisió final dels indecisos.
També llegim:
Pel que fa a la identitat nacional, un 31,3% de la població declara que se sent tan catalana com espanyola, segueix un 22,6% que se sent només catalana, un 19,4% que se sent més catalana que espanyola i amb percentatges molt més baixos trobem aquella part de la població que se sent només espanyola (6,8%) o més espanyola que catalana (5,7%). Hi ha un percentatge més elevat de població que ha nascut als països catalans entre els qui se senten «només catalans» o «més catalans que espanyols» i n’hi ha menys entre els qui se senten «més espanyols que catalans», «només espanyols» o «altres situacions».
Això vol dir que els qui es consideren catalans o més catalans que espanyols són més que els qui es consideren "tan catalans com espanyols".
- la celebració d'un referèndum d'independència obert a tots els ciutadans del cens electoral.
- que aital referèndum fos participat de forma majoritària. És a dir, que l'abstenció no depassés el 50%.
- que dels vots emesos, si més no un 55% fossin favorables a la independència.
El referèndum se celebrà, i Crna Gora esdevingué independent. No entrarem a discutir la qüestió nacional sud-eslava. El cas és que va primar l'opinió política dels pobles de Crna Gora per damunt de l'estatus polític vigent.
Un estudi del Grup de Recerca Identi.Cat fa una estimació de la situació al Principat de la llengua i de la identitat, així com del projecte polític territorial. Els resultats que ens interessen diuen:
- Un 59% de la població votaria en el referèndum d'independència. Criteri superat.
- Entre un 52 i un 62% dels que hi votessin, ho farien a favor. L'interval se situaria per damunt del 50%, però depassar del 55% dependria de la decisió final dels indecisos.
També llegim:
Pel que fa a la identitat nacional, un 31,3% de la població declara que se sent tan catalana com espanyola, segueix un 22,6% que se sent només catalana, un 19,4% que se sent més catalana que espanyola i amb percentatges molt més baixos trobem aquella part de la població que se sent només espanyola (6,8%) o més espanyola que catalana (5,7%). Hi ha un percentatge més elevat de població que ha nascut als països catalans entre els qui se senten «només catalans» o «més catalans que espanyols» i n’hi ha menys entre els qui se senten «més espanyols que catalans», «només espanyols» o «altres situacions».
Això vol dir que els qui es consideren catalans o més catalans que espanyols són més que els qui es consideren "tan catalans com espanyols".
dimarts, 20 de maig del 2008
La 'proposta Romagnoli' d'un estat rom
Roma, 20 mag. - (Adnkronos) - Creazione di uno Stato Rom. E' questa la proposta di Luca Romagnoli, segretario del Movimento Sociale Fiamma Tricolore, che interverra' oggi in aula a Strasburgo al dibattito straordinario sulla questione nomadi. Per l'eurodeputato di Fiamma, "e' tempo di abbandonare l'idea romantica del gitano libero, musicante o metallurgico. Perche' -incalza Romagnoli- non fare subito un censimento di quei circa 100.000 zingari di incerta identita' che vivono in Italia? Chi tutela i bambini che chiedono l'elemosina (l'articolo 671 del codice penale vieta l'impiego di minori nell'accattonaggio), vendono le rose, vengono sfruttati pulendo i vetri delle auto ai semafori?"
La creació d'un Estat Rom, proposada per Luca Romagnoli, no és més que una paròdia provocadora de Fiamma Tricolore. La proposta té lloc quan fa 60 anys de la creació d'un Estat Jueu a Palestina, l'Estat d'Israel.
El subtext de Romagnoli és el següent:
- l'Estat d'Israel no es veu com el producte del moviment sionista (aprofitat pels imperialismes britànic i nord-americà) sinó merament com un 'invent' promogut per les potències europees gentils per desfer-se de la població jueva. Aquesta visió és històricament falsa: les potències europees van contribuir al genocidi nazi i, després de la guerra, van posar obstacles a la migració voluntària cap a Palestina.
- l'Estat Rom no seria el producte d'un moviment intern del poble rom, sinó que seria una solució de 'seguretat' impulsada per les potències europees paies per desfer-se de la població gitana. En l'actualitat, el poble rom no demana pas un "territori propi", sinó drets civils i un tractament específic a nivell europeu.
Els mecanismes pels quals la dreta (ja no tan sols la Fiamma Tricolore sinó la dreta liberal-conservadora i també l'ala dretana de la socialdemocràcia) aconsegueix desviar l'atenció dels conflictes socials cap a un conflicte "entre cultures" o "entre estils de vida", són els mateixos ara que en els anys 1930. Aquesta dreta ha renunciat (relativament fa poc) a l'antisemitisme (una renúncia parcial, car encara hi recorren quan es tracta de linxar mediàticament portant-veus jueus de l'esquerra alternativa). Ara utilitza el mateix discurs contra l'anomenada "població islàmica". I, llavors com ara, reben els roms. Els roms són un "mal exemple" per al proletariat europeu, ja que no s'han integrat a la "normalitat assalariada". És evident que esclaten tensions interètniques a Europa i que girar-hi l'esquena com fa l'esquerra 'bonista' és inhumà. Però no sé si som conscients de la quantitat de valor que ens roben de dia en dia els nostres compatriotes paios-gentils-blancs-cristians 'de dalt', i del valor d'aquella cartera que ens pispà aquell dia una membre de les 'minories visibles'. Comptem un valor i l'altre, siguem materialistes per una vegada a la vida!!!
La creació d'un Estat Rom, proposada per Luca Romagnoli, no és més que una paròdia provocadora de Fiamma Tricolore. La proposta té lloc quan fa 60 anys de la creació d'un Estat Jueu a Palestina, l'Estat d'Israel.
El subtext de Romagnoli és el següent:
- l'Estat d'Israel no es veu com el producte del moviment sionista (aprofitat pels imperialismes britànic i nord-americà) sinó merament com un 'invent' promogut per les potències europees gentils per desfer-se de la població jueva. Aquesta visió és històricament falsa: les potències europees van contribuir al genocidi nazi i, després de la guerra, van posar obstacles a la migració voluntària cap a Palestina.
- l'Estat Rom no seria el producte d'un moviment intern del poble rom, sinó que seria una solució de 'seguretat' impulsada per les potències europees paies per desfer-se de la població gitana. En l'actualitat, el poble rom no demana pas un "territori propi", sinó drets civils i un tractament específic a nivell europeu.
Els mecanismes pels quals la dreta (ja no tan sols la Fiamma Tricolore sinó la dreta liberal-conservadora i també l'ala dretana de la socialdemocràcia) aconsegueix desviar l'atenció dels conflictes socials cap a un conflicte "entre cultures" o "entre estils de vida", són els mateixos ara que en els anys 1930. Aquesta dreta ha renunciat (relativament fa poc) a l'antisemitisme (una renúncia parcial, car encara hi recorren quan es tracta de linxar mediàticament portant-veus jueus de l'esquerra alternativa). Ara utilitza el mateix discurs contra l'anomenada "població islàmica". I, llavors com ara, reben els roms. Els roms són un "mal exemple" per al proletariat europeu, ja que no s'han integrat a la "normalitat assalariada". És evident que esclaten tensions interètniques a Europa i que girar-hi l'esquena com fa l'esquerra 'bonista' és inhumà. Però no sé si som conscients de la quantitat de valor que ens roben de dia en dia els nostres compatriotes paios-gentils-blancs-cristians 'de dalt', i del valor d'aquella cartera que ens pispà aquell dia una membre de les 'minories visibles'. Comptem un valor i l'altre, siguem materialistes per una vegada a la vida!!!
Assistir als actes del propi centenari: Moisès Broggi fa cent anys
Comentava Josep Maria Espinàs, en un article recent, que alhora de valorar figures senyeres de l'època coetània hi ha una primera fita destacada, que és la que coincideix amb el 25è aniversari de la mort, ja que ha passat prou temps com per valorar el personatge sense la força dels 'hereus' directes i que la commemoració serveix d'entrada als actes del centenari del naixement.
Espinàs, de 81 anys, s'havia d'esmenar tot seguit en aquell mateix article. Car, certament, el 25è aniversari de la mort d'una celebritat només precedeix el centenari del naixement, si l'aital celebritat ha mort abans del 75 anys. Però aquesta edat, avui dia, es troba a la part baixa de les esperances de vida mitjana de les poblacions dels 'països avançats'. És habitual, doncs, primer el centenari. De vegades, les dues commemoracions coincideixen, com ha estat el cas de Mercè Rodoreda, que va nèixer el 1908 i va morir el 1983.
Res no sembla que hagi de limitar l'augment de l'esperança de vida que es registra al nivell mundial. Fins i tot es debat si també augmenta l'edat màxima de la vida humana. En el Gènesi, per exemple, recollint una mostra de saviesa mesopotàmica, se'ns que els dies de la vida dels humans no seran pas superiors a 120 anys. A hores d'ara únicament una persona ha pogut presentar papers inequívocs que mostraven haver superat aquesta edat: es tracta d'una dona arlesana, J. L. Calment que va nèixer el 1875 i va morir 1998. Però, l'augment de l'esperança de vida mitjana i l'augment general de la població fa obligat que el nombre de centenaris creixi. I que també creixin les celebritats que arriben a 100 anys.
Avui fa 100 anys, precisament, el cirurgià Moisès Broggi. Ja fa 15 anys que es va retirar del quiròfan, però la seva activitat científica i literària es manté amb un nivell considerable.
Per fer-nos una idea del que suposa fer 100 anys, n'hi ha prou amb assistir al testimoni de Broggi de primera mà dels bombardejos feixistes de Barcelona en la guerra del 36, quan era cap d'urgències de l'Hospital Clínic. Fou en mig d'aquells bombardejos que Broggi va fer els 30 anys.
Qui no ha fet encara 100 anys, però ja es troba en el centèssim any de la seva vida extrauterina és en Manoel de Oliveira (*12.12.1908). El cineasta portuguès acaba de rebre a Canas una palma d'or a la seva trajectòria com a realitzador experimental. Una carrera que comença el 1931 a Douro, faina fluvial, i que en la darrera dècada compta amb 14 films. Clint Eastwood, una de les persones que el felicitava ahir, no havia fet l'any quan Oliveira inaugurava la seva extensa i arriscada filmografia.
Espinàs, de 81 anys, s'havia d'esmenar tot seguit en aquell mateix article. Car, certament, el 25è aniversari de la mort d'una celebritat només precedeix el centenari del naixement, si l'aital celebritat ha mort abans del 75 anys. Però aquesta edat, avui dia, es troba a la part baixa de les esperances de vida mitjana de les poblacions dels 'països avançats'. És habitual, doncs, primer el centenari. De vegades, les dues commemoracions coincideixen, com ha estat el cas de Mercè Rodoreda, que va nèixer el 1908 i va morir el 1983.
Res no sembla que hagi de limitar l'augment de l'esperança de vida que es registra al nivell mundial. Fins i tot es debat si també augmenta l'edat màxima de la vida humana. En el Gènesi, per exemple, recollint una mostra de saviesa mesopotàmica, se'ns que els dies de la vida dels humans no seran pas superiors a 120 anys. A hores d'ara únicament una persona ha pogut presentar papers inequívocs que mostraven haver superat aquesta edat: es tracta d'una dona arlesana, J. L. Calment que va nèixer el 1875 i va morir 1998. Però, l'augment de l'esperança de vida mitjana i l'augment general de la població fa obligat que el nombre de centenaris creixi. I que també creixin les celebritats que arriben a 100 anys.
Avui fa 100 anys, precisament, el cirurgià Moisès Broggi. Ja fa 15 anys que es va retirar del quiròfan, però la seva activitat científica i literària es manté amb un nivell considerable.
Per fer-nos una idea del que suposa fer 100 anys, n'hi ha prou amb assistir al testimoni de Broggi de primera mà dels bombardejos feixistes de Barcelona en la guerra del 36, quan era cap d'urgències de l'Hospital Clínic. Fou en mig d'aquells bombardejos que Broggi va fer els 30 anys.
Qui no ha fet encara 100 anys, però ja es troba en el centèssim any de la seva vida extrauterina és en Manoel de Oliveira (*12.12.1908). El cineasta portuguès acaba de rebre a Canas una palma d'or a la seva trajectòria com a realitzador experimental. Una carrera que comença el 1931 a Douro, faina fluvial, i que en la darrera dècada compta amb 14 films. Clint Eastwood, una de les persones que el felicitava ahir, no havia fet l'any quan Oliveira inaugurava la seva extensa i arriscada filmografia.
dilluns, 19 de maig del 2008
Nova jornada de protesta contra el Caufec
Obres del Caufec el passat dissabte, en l'antiga zona de seguretat forestal del Parc de Collserola
Quatre persones s’encadenen aturant les obres del pla Caufec en defensa de Collserola ('No al Pla Caufec' a moviments.net)
Avui dilluns 19 de maig hi ha hagut una nova jornada de protesta activa contra el Pla Caufec. Quatre persones s'han encadenat en els bidons de ciment que hi ha a l'entrada de les obres. A banda de desallotjar els protestataris, l'acció policial combinada dels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana ha fet fora de la via pública el grup de suport. La policia també ha amenaçat de denunciar un fotògraf d'aquest grup de suport. Però han estat els quatre encadenats els que han estat retinguts durant hores, i alliberats "amb càrrecs".
dijous, 15 de maig del 2008
L'escenificació de la revolució ('Teatre en temps de guerra i revolució', diversos autors, Punctum, abril del 2008)
Coordinat i editat per en Francesc Foguet i Boreu (*Linyola, 1971) aquest volum desgrana les experiències viscudes pel teatre del nostre país durant la guerra del 36, en particular a Barcelona, si bé hi ha dos capítols dedicats al País Valencià (a càrrec d'en Josep Lluís Sirera, *València, 1954) i a Mallorca (a càrrec d'Antoni Nadal, *Palma, 1958). En l'obra col·laboren, a més, en Xavier Diez (*Barcelona, 1965), l'escriptor Jordi Coca (*Barcelona, 1947, amb un capítol dedicat a la dramatúrgia catalana dels anys 1930), Manuel Aznar Soler (*València, 1951), Joan Martori (*Barcelona, 1957), Jordi Lladó (Balsareny, 1957), Núria Santamaria (*Barcelona, 1964) i el dramaturg Manuel Molins (*Alfara, 1946). És la plasmació escrita de l'exposició homònima organitzada pel Memorial Democràtic. L'exposició es dedicava a presentar, potser d'una forma poc crítica, els precedents que van conduir a les transformacions impulsades pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP), afiliat a la CNT. Aquests precedents expliquen que la CNT considerés el teatre com un element central del "front de cultura", un dels tres fronts de lluita del moment al costat del front de guerra i del front de treball. El SUEP tirà endavant el projecte col·lectivitzador ja el mateix mes de juliol, amb el suport del sindicat d'espectacles de l'UGT (minoritari a Barcelona), amb un doble objectiu: envers els treballadors dels espectacles quant a la forma, i envers al públic quant a continguts. Fou en col·laboració amb la Generalitat que es creà el Comitè Econòmic del Teatre (CET), amb representants dels treballadors del teatre, que establí un salari universal per a tots els treballadors, amb independència de categories. A partir de l'estiu del 37, amb un Sindicat de la Indústria de l'Espectacle (SIE) en creixement en detriment del SUEP, el CET cedeix protagonisme a un altre organisme de nova creació, el Consell Central del Teatre. La col·lectivització és substituïda per l'estatització i, particularment, per la municipalització. En tot cas aquesta municipalització quedarà estroncada amb la victòria franquista.
La col·lectivització a d'altres ciutats es va fer esperar una mica més: a Alacant arrenca l'1 d'agost del 1936, i a València el dia 13. En canvi, el gir municipalitzador ja comença abans que a Barcelona, degut al pes relatiu de l'UGT damunt la CNT, de forma que el Teatre Principal de Castelló ja era de titularitat municipal des del setembre del 1936. Titularitats a banda, Max Aub recordava a la València del període (que atreu dramaturgs castellans refugiats com Jacinto Benavente) que l'objectiu no podia ser simplement la socialització dels teatres sinó la socialització del teatre, de totes les facetes de la producció teatral. El llibre ens parla doncs no tan sols de l'organització dels teatres sinó també de la dramatúrgia i dels muntatges, de la instrucció teatral (especialment de l'Institut del Teatre, de Barcelona), i no es queda únicament amb el teatre professional de prestigi, en castellà o en català, sinó que ens fa una pinzellada del teatre popular del Paral·lel (amb especial esment a la figura inevitable d'en Josep Santpere) i del teatre amateur, amb presència arreu del territori. Al Principat s'havia creat la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA) ja el 1932 i, durant el període de guerra, s'apropa al projecte del SUEP.
Punt a banda és la situació a Mallorca que, com les Pitiüses, queden sota control facciós ben aviat. Com en totes les altres facetes, Mallorca serà la primera a tastar el projecte teatral del "franquisme". La tímida recuperació del català en el període anterior queda estroncada. El teatre en català queda retallat a obres folclòriques, reduïdes a diades assenyalades del calendari religiós.
diumenge, 11 de maig del 2008
Sant Joan Despí: el crepuscle de l'estiueig modernista
El modernisme, entès com a moviment cultural complet (i sempre hi ha el dubte d'on acaba la consciència del creador i comença la construcció del crític i de l'historiador de l'art), entra en crisi ja en la primera dècada del segle XX. El noucentisme li reclama el lloc. Naturalment aquesta afirmació mereix totes les matisacions possibles. Però fa el cas per explicar com, en una època on el modernisme declina ja a Barcelona, desertat per la burgesia que el reclama per a les seves cases urbanes, se l'exporta als llocs d'estiueig i també se l'exporta a les instal·lacions industrials. Malgrat la sornegueria popular contra l'estrambòtica experimentació del modernisme crepuscular, sempre hi ha hagut una línia inconformista que s'ha fet seva la reivindicació del modernisme.
Sigui com sigui, com que enguany celebrem el Pont de la Pasqua Granada quan toca (i no com l'any passat, que el mogueren perquè anéssim a votar en aquelles eleccions muncipals) aprofitem per fer turisme i visitar un dels pobles veïns de la nostra riba esquerra del Baix Llobregat: Sant Joan Despí. I visitarem tres mostres del seu patrimoni modernista.
La Torre de la Creu o Casa dels Ous:
Obra de Josep Maria Jujol, aquesta Torre de la Creu, anomenada popularment Casa dels Ous, fou construïda entre el 1913 i el 1916. La seva situació, al costat de línia de ferrocarril (que no arriba a Sant Joan Despí fins el 1891), fa d'aquest edifici el més emblemàtic de la població.
Cases Auriga:
Les Cases Auriga (la Vil·la Elena i la Vil·la Josep) es van construir abans que la Torre de la Creu, el 1910. Molta gent de Sant Joan Despí, però, la considera superior
La Vil·la Elena és obra d'Ignasi Mas i Morell (1881-1953). Correspon a la primera època de Mas i Morell, titulat el 1907, que el mateix any signa els projectes Planiol, a Barcelona, i les Escoles de Sant Pol de Mar. L'obra més coneguda de Mas i Morell, és la Plaça de Bous 'la Monumental' de Barcelona
Casa Gamisans:
La Casa Gamisans es troba en la cantonada del Passeig Maluquer amb el carrer Francesc Macià. La façana diu que fou construïda el 1923.
Sigui com sigui, com que enguany celebrem el Pont de la Pasqua Granada quan toca (i no com l'any passat, que el mogueren perquè anéssim a votar en aquelles eleccions muncipals) aprofitem per fer turisme i visitar un dels pobles veïns de la nostra riba esquerra del Baix Llobregat: Sant Joan Despí. I visitarem tres mostres del seu patrimoni modernista.
La Torre de la Creu o Casa dels Ous:
Obra de Josep Maria Jujol, aquesta Torre de la Creu, anomenada popularment Casa dels Ous, fou construïda entre el 1913 i el 1916. La seva situació, al costat de línia de ferrocarril (que no arriba a Sant Joan Despí fins el 1891), fa d'aquest edifici el més emblemàtic de la població.
Cases Auriga:
Les Cases Auriga (la Vil·la Elena i la Vil·la Josep) es van construir abans que la Torre de la Creu, el 1910. Molta gent de Sant Joan Despí, però, la considera superior
La Vil·la Elena és obra d'Ignasi Mas i Morell (1881-1953). Correspon a la primera època de Mas i Morell, titulat el 1907, que el mateix any signa els projectes Planiol, a Barcelona, i les Escoles de Sant Pol de Mar. L'obra més coneguda de Mas i Morell, és la Plaça de Bous 'la Monumental' de Barcelona
Casa Gamisans:
La Casa Gamisans es troba en la cantonada del Passeig Maluquer amb el carrer Francesc Macià. La façana diu que fou construïda el 1923.
dijous, 8 de maig del 2008
Daniel Mach, en català a l'Assemblea Francesa
Els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures. Daniel Mach (7 de maig del 2008), paraules pronunciades a l'Assemblea Francesa i interrompides amb l'estirabot "interdit de s’exprimer autrement qu’en français dans l’hémicycle".
I en declaracions a Vilaweb una frase que potser hauria de ser doctrina general: La UMP i el socialisme anem d'acord per promoure legalment el català.
l'intervenció en .mp3
I en declaracions a Vilaweb una frase que potser hauria de ser doctrina general: La UMP i el socialisme anem d'acord per promoure legalment el català.
l'intervenció en .mp3
dimarts, 6 de maig del 2008
L'autonomia de Santa Cruz
El poble cruceño ha aprovat un Estatut d'Autonomia en el marc de la República de Bolívia. La participació ha estat d'un 60% i els vots favorables suposen un 85%. Això equival a un 50% de la població cruceña. Certament, el marge és minso, però la victòria no és qüestionable.
El govern bolivià d'Evo Morales insisteix en la il·legalitat de la consulta. De totes formes seria un error ignorar els resultats. Com també és un error caure en una determinada demagògia contra el 'separatisme' cruceño i en una apologia del centralisme bolivià. Si hi ha un futur per les Amèriques aquest no es pot construir amb una adhesió cega a unes fronteres estatals i una retòrica patriòtica. Tampoc no es pot blasmar alegrement l'autonomisme cruceño parlant de "regió rica", de "població europea i criolla", etc.
Tot i així és un fet que el conflicte de Santa Cruz és, sobretot, un conflicte intern. La mateixa dreta unitarista quan governava a la capital, ara es transforma en autonomista per tal d'aplegar el màxim suport. Es volen disfressar els conflictes socials en el si de Santa Cruz com un conflicte entre la Bolívia Oriental (altiplà, regions més desenvolupades) i la Bolívia Occidental (serra, regions menys desenvolupades) o entre la Bolívia indígena i la Bolívia criolla.
Tot i així, si Bolívia vol avançar i ho haurà de fer a través d'un règim d'autonomies per aquelles regions que ja han manifestat la seva voluntat en aquest sentit. L'autonomia regional, combinada amb l'autonomia dels pobles, no serà un afebliment d'un govern central veritablement progressiu. Si ho serà en canvi una posició anti-autonomista de principi que deixi entreveure la finalitat de crear una nova casta burocràtica que substitueixi simplement a la plutocràcia compradora que històricament ha detentat el poder.
El govern bolivià d'Evo Morales insisteix en la il·legalitat de la consulta. De totes formes seria un error ignorar els resultats. Com també és un error caure en una determinada demagògia contra el 'separatisme' cruceño i en una apologia del centralisme bolivià. Si hi ha un futur per les Amèriques aquest no es pot construir amb una adhesió cega a unes fronteres estatals i una retòrica patriòtica. Tampoc no es pot blasmar alegrement l'autonomisme cruceño parlant de "regió rica", de "població europea i criolla", etc.
Tot i així és un fet que el conflicte de Santa Cruz és, sobretot, un conflicte intern. La mateixa dreta unitarista quan governava a la capital, ara es transforma en autonomista per tal d'aplegar el màxim suport. Es volen disfressar els conflictes socials en el si de Santa Cruz com un conflicte entre la Bolívia Oriental (altiplà, regions més desenvolupades) i la Bolívia Occidental (serra, regions menys desenvolupades) o entre la Bolívia indígena i la Bolívia criolla.
Tot i així, si Bolívia vol avançar i ho haurà de fer a través d'un règim d'autonomies per aquelles regions que ja han manifestat la seva voluntat en aquest sentit. L'autonomia regional, combinada amb l'autonomia dels pobles, no serà un afebliment d'un govern central veritablement progressiu. Si ho serà en canvi una posició anti-autonomista de principi que deixi entreveure la finalitat de crear una nova casta burocràtica que substitueixi simplement a la plutocràcia compradora que històricament ha detentat el poder.
diumenge, 4 de maig del 2008
Calvo Sotelo 2.0 i la immigració
“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” (1983, Leopoldo Calvo Sotelo, president espanyol per UCD).
La natura dual de les ciències de la vida ('Biology under the influence', R. Lewontin & R. Levins, Monthly Review Press, NY, 2007)
Richard Lewontin (NYC, 29.3.1929) i Richard Levins (NY, 1.6.1930) formen part d'una casta de científics que, lluny d'enarborar una postura neutral en els conflictes socials del seu temps, s'hi impliquen, en el pla teòric i pràctic, en l'àmbit de la recerca i en l'àmbit de la docència i de la divulgació). Richard Lewontin es va graduar en biologia a Harvard (1951), va fer un mestratge d'estatística a la Columbia University (1952) i allà mateix es doctorà en zoologia (1954); ha passat després per la North Carolina State University, la University of Rochester, la University of Chicago, i des del 1973 és a Harvard on en l'actualitat és l'Alexander Agassiz Research Professor at the Museum of Comparative Zoology. La carrera professional de Richard Levins és un xic diferent, ja que després d'estudiar agricultura i matemàtiques a Cornell, anà a viure a Puerto Rico, on va fer de pagès i va conèixer la seva dona, Rosario Morales. Fou després d'aquesta etapa tropical, que Levins inicià una carrera acadèmica com a ecòleg (doctorat el 1965 a Cornell), biomatemàtic i filòsof de la ciència, per esdevindre en l'actualitat el John Rock Professor of Population Sciences, dins del Department of Population and International Health at Harvard University.
Vint-i-dos anys després de The Dialectical Biologist (Harvard University Press, 1985), Lewontin i Levins tornen amb una col·lecció de 31 'dialectical essays on ecology, agriculture, and health', que la Monthly Review Press edita sota el nom de 'Biology under the influence'. La majoria de textos són revisions d'articles i capítols escrits bé per Lewontin o bé per Levins, o en col·laboracions, en els darrers 15 anys. D'ací que hi hagi un pèl de reiteracions un xic enutjoses i que el material no s'hagi sempre posat al dia. Tot i amb tot, la solidesa del conjunt deriva precisament d'una reflexió continuada dels dos autors al voltant de la doble natura de la ciència que és, d'una banda, "el desenvolupament genèric del coneixement humà al llarg dels mil·lennis" i de l'altra "un producte creixentment mercantilitzat [commodified] d'una indústria capitalista del coneixement". Així, els autors criden a una doble lluita:
- la denúncia contra l'obscurantisme anti-científic, entenent per obscurantisme no tan sols el 'creacionisme' o el 'disseny intel·ligent', sinó també la manipulació governamental d'agències ambientals (com l'EPA) i alimentàries (com la FDA), així com el 'disease mongering' de les companyies farmacèutiques, o tota la "mistificació del caos matemàtic" i d'altres filosofies post-modernes.
- la denúncia contra el cientifisme [scientism], que els autors defineixen com l'afirmació que "les idees dels altres són supersticions mentre que les nostres són l'únic coneixement objectiu verificat pels nombres". El cientifisme centra la seva apologia en les darreres etapes de la recerca, vinculades a la comprovació d'hipòtesis, però ignora les qüestions dels orígens de les hipòtesis plantejades i la font de les normes de validació.
Conseqüentment, els autors alerten contra l'holisme místic, que, com veu que totes les coses formen un Tot, menysprea les particularitats. Però també contra el reduccionisme, "que afirma que les veritats més fonamentals es troben en les parts més petites de les coses". Els autors reconeixen que el reduccionisme científic ha tingut un gran èxit alhora de respondre a la qüestió "de què són fetes les coses", però que, creixentment, esdevé impotent davant de les noves qüestions. La segona part del llibre, que recull assajos, sobre la teoria de sistemes, la teoria del caos i el tractament dels fenòmens complexos, és potser la més interessant. Lewontin i Levins contrasten aquestes formes de transcendir el reduccionisme clàssic amb les eines de la dialèctica, les quals han de servir per:
- el plantejament del problema, és a dir el domini a estudiar i els elements fonamentals. Per Lewontin i Levins la tria d'allò que és fonamental és tan política com tècnica.
- la selecció dels formalismes matemàtics adients. Per exemple no és el mateix calcular la densitat demogràfica dividint simplement la població per la superfície, que fer-ho atenent a la distribució típica de la població (que indica que la majoria de la població viu en àrees molt més densament poblades que no pas la densitat mitjana).
- la interpretació de resultats, és a dir la traducció de l'exploració quantitativa a la comprensió qualitativa.
- la reflexió sobre la validesa d'un model per reflectir un determinat sistema que, en canviar, pot invalidar un model anteriorment vàlid.
- el dubte, com a part essencial de la recerca de la comprensió d'un problema. Pels autors cal distingir entre aquelles àrees de la ciència consolidades fins al punt de la gairebé certesa, d'aquelles on hi ha una pluralitat de visions i proves experimentals conflictives, i d'aquelles altres on, finalment, no hi ha pràcticament res més que conjectures. El dubte, alterten Lewontin i Levins, no és una atitud estètic ni un reconeixement del fet que la veritat és 'relativa', sinó una perspectiva històrica d'error, biaix i limitació que, si dura molt, és un indici clar d'estagnació.
Gran part de les polèmiques científiques en les quals han entrat Lewontin i Levins giren al voltant d'un reduccionisme genètic per entendre el comportament humà. Allò que denuncien Lewontin i Levins és l'abstracció que fan alguns 'sociobiòlegs' i 'psicòlegs evolutius' de l'entorn social real. En el primer model de l'esquema (a) hom contempla la relació que hi ha entre els nivells sanguinis de glucosa (G) i d'insulina (I) amb la producció de noradrenalina (E) i l'aparició de símptomes d'ansietat (A). En el segon model hom inclou ja un nou factor abans no-considerat, un entorn laboral, un treball (W), que modula activament la taxa metabòlica (M) i per tant afecta els nivells de glucosa (G) i, de retruc, els d'insulina (I) i noradrenalina (E). En el tercer model l'entorn laboral s'enriqueix: el treballador pot fer una pausa i menjar quelcom (F), la qual cosa ajudarà als seus nivells de glucosa; però alhora també apareix un supervisor (S) que és l'aguait de la feina (W) i que, en promoure l'ansietat (A) del treballador si fa massa pauses o si va massa lent, tindrà també els seus efectes metabòlics particulars. En el primer model algunes alteracions provocades per l'entorn laboral i els hàbits alimentaris, haurien estat passades per alt: hom hauria pogut sospitar en "una condició genètica que alteri la resposta cel·lular a la insulina" o bé en unes tendències individuals a l'ansietat.
dissabte, 3 de maig del 2008
Francesc Argemí, pres polític
El terrassenc Francesc Argemí fou condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per unes acusacions fabricades. L'acusació d'ultraje a la bandera (una bandera espanyola col·locada en l'Ajuntament de Terrassa) serví a la justícia espanyola per construir una nova mostra d'arbitrarisme i d'extorsió del sistema polític espanyol.
Francesc Argemí Anglada
C.P Brians 2 (modul 6)
Apartat de Correus 3000
08760-Martorell
Barcelona
dimecres, 30 d’abril del 2008
El Primer de Maig
Rosa Luxemburg, 1894:
El primer de maig demanà originàriament la introducció de la jornada de vuit hores. Però fins i tot després d'assolir aquest objectiu, el Primer de Maig no ha estat abandonat. Mentre la lluita dels treballadors contra la burgesia i la classe dirigent continui, mentre no se satisfacin totes les demandes, el Primer de Maig en serà l'expressió anual. I, quan arribin dies millors, quan la classe obrera del món hagi guanyat l'emancipació llavors també la humanitat probablement celebrarà el Primer de Maig en honor de les fortes lluites i dels molts patiments del passat.
Michael Leibowitz, 2008:
Quan s'apropa el Primer de Maig, hi ha quatre coses que paga la pena de recordar:
1. Pels treballadors, el Primer de Maig no celebra una festa estatal o concessions de l'estat sinó que commemora la lluita obrera des de sota.
2. El focus inicial del Primer de Maig fou una lluita per una jornada laboral més curta.
3. La lluita per una jornada laboral més curta no és una lluita aïllada sinó que és la lluita contra l'explotació capitalista.
4. La lluita contra l'explotació capitalista és una part essencial però no l'únic de la lluita contra el capitalisme.
El primer de maig demanà originàriament la introducció de la jornada de vuit hores. Però fins i tot després d'assolir aquest objectiu, el Primer de Maig no ha estat abandonat. Mentre la lluita dels treballadors contra la burgesia i la classe dirigent continui, mentre no se satisfacin totes les demandes, el Primer de Maig en serà l'expressió anual. I, quan arribin dies millors, quan la classe obrera del món hagi guanyat l'emancipació llavors també la humanitat probablement celebrarà el Primer de Maig en honor de les fortes lluites i dels molts patiments del passat.
Michael Leibowitz, 2008:
Quan s'apropa el Primer de Maig, hi ha quatre coses que paga la pena de recordar:
1. Pels treballadors, el Primer de Maig no celebra una festa estatal o concessions de l'estat sinó que commemora la lluita obrera des de sota.
2. El focus inicial del Primer de Maig fou una lluita per una jornada laboral més curta.
3. La lluita per una jornada laboral més curta no és una lluita aïllada sinó que és la lluita contra l'explotació capitalista.
4. La lluita contra l'explotació capitalista és una part essencial però no l'únic de la lluita contra el capitalisme.
diumenge, 27 d’abril del 2008
Els 600 arriben a Alacant
Organitzat per la Federació Llull, associació que aplega Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, el Tren Jaume I surt de Barcelona a les 10.00h. A les 11.00h para a Tarragona, a les 12.00h a Castelló, i a les 13.00 a València
Poc abans de les 14.00, el tren s'atura. En passar uns minuts, la gent comença a baixar. Finalment no hi ha més alternativa que esperar a la reparació de l'avaria. Fins a dos quarts de sis, el Tren Jaume I no reprèn la marxa.
Després de vuit hores de tren, els 600 arriben a Alacant. La manifestació fa més de dos quarts d'hora que ha arrencat
Òmnium desplega la seva pancarta per incorporar-se immediatament a la mani
600 en una manifestació de 20.000 aviat es reparteixen i dilueixen. L'espera ha pagat la pena!
divendres, 25 d’abril del 2008
Els Vint-i-Cincs d'Abril
Poques dates congrien tants aniversaris com el vint-i-cinc d'abril. L'any passat commemoràvem els 300 anys de la Batalla d'Almansa. El vint-i-cinc d'abril també és Sant Marc, amb la qual cosa és una de les onomàstiques més celebrades de la Catalunya contemporània, a un nivell que, en les joves generacions, gairebé supera als tradicionals Joseps i Joans, i als noms de moda de generacions passades: els Miquels del Sis-Cents i Set-Cents, i els Jordis dels Nou-Cents. Qui tingui ganes de celebrar-ho que pensi que en un vint-i-cinc d'abril va nèixer un Sant Lluís, l'únic cap d'estat francès canonitzat de totes totes per l'església (al nostre pobre Sant Carlemany el davallaren dels altars).
El 25 d'abril també és una jornada d'alliberaments. Ho és a Itàlia, en commemoració de la derrota feixista del 1945, i del moviment partisà. També ho és a Portugal, amb la revolució dels clavells del 1974. Molts veterans d'una i altra contesa hauran hagut de dir allò de "no és això companys, no és això".
El 25 d'abril també és una jornada d'alliberaments. Ho és a Itàlia, en commemoració de la derrota feixista del 1945, i del moviment partisà. També ho és a Portugal, amb la revolució dels clavells del 1974. Molts veterans d'una i altra contesa hauran hagut de dir allò de "no és això companys, no és això".
dilluns, 21 d’abril del 2008
El preu del nacionalisme banal: el Carrefour a la Xina, i els soldats neerlandesos a Afganistan
Quan hom parla de "nacionalisme" hom té present potser el nacionalisme tibetà, el nacionalisme frisó o el nacionalisme català. Són moviments nacionals explícitament declarats com a tal. En canvi, les nacionalistades que fa el govern xinès, l'extrema dreta neerlandesa o l'home de la Carla Bruni, no passen com a tals. I déu n'hi do la tinta que fan correr i la polseguera que aixequen. Com que el fetitxisme de l'estat és una de les característiques del món contemporania (en el benentès, és clar, de l'estat com a instrument de lluita de classes i de pugna entre nacions, etc., etc., etc.), hom assigna automàticament a la identitat estatal un estatus inqüestionable. Potser més i tot que a la religió, que ja és dir en aquests temps de "retorn" al fanatisme religiós de tota pell.
El cas és que Sarkozy diu que no sap si anirà a la inauguració dels Jocs de Beijing, i els incontrolats xinesos l'emprenen contra Carrefour i Citröen. Quina culpa té Carrefour? Cap ni una, però no hem d'oblidar que el capitalisme francès es troba en perfecta simbiosi amb el seu comitè executiu i segrega grandeur pels quatre costats.
El cas és que l'extrema dreta antisemita neerlandesa, que abans l'emprenia contra els jueus dels Països Baixos ara l'emprén contra els àrabs, amb un ús potiner de la "por a l'islam". I qui paga els plats trencats? Els soldats neerlandesos desplaçats a Afganistan. I quina culpa en tenen? Teòricament cap, perquè l'extrema dreta neerlandesa no té res a veure amb l'establishment polític dels Països Baixos (que és fanàticament multi-pluri des dels conservadors més conservadors fins als maoistes més maoistes). De totes formes, que no lluen la tricolor neerlandesa els dits soldats? Que no són forces d'ocupació? Que no són una forma de malbaratar part del capital generat als Països Baixos en una aventura colonial de dubtosa rendibilitat directa?
Si Europa construís d'una vegada una identitat nacional comuna, la classe dirigent europea s'estalviaria aquests disgustos. Per xinesos, àrabs i indostànics és molt més fàcil fer accions de boicot per separat contra l'estat europeu de torn que els ha emprenyat (Dinamarca, Regne Unit, Suïssa o Itàlia) que no pas haver-ho de fer contra tota la Unió Europea en bloc. I ja no diguem si la Unió Europea anés de bracet amb els Amèrica del Nord i la Federació Russa.
Però és clar construir aquesta identitat nacional europea significaria una renúncia per francesos i alemanys, per danesos i noruecs, per kosovars i portuguesos. I després diuen que no entenen per què dimonis que hi ha catalans que són tant de la ceba!!!
El cas és que Sarkozy diu que no sap si anirà a la inauguració dels Jocs de Beijing, i els incontrolats xinesos l'emprenen contra Carrefour i Citröen. Quina culpa té Carrefour? Cap ni una, però no hem d'oblidar que el capitalisme francès es troba en perfecta simbiosi amb el seu comitè executiu i segrega grandeur pels quatre costats.
El cas és que l'extrema dreta antisemita neerlandesa, que abans l'emprenia contra els jueus dels Països Baixos ara l'emprén contra els àrabs, amb un ús potiner de la "por a l'islam". I qui paga els plats trencats? Els soldats neerlandesos desplaçats a Afganistan. I quina culpa en tenen? Teòricament cap, perquè l'extrema dreta neerlandesa no té res a veure amb l'establishment polític dels Països Baixos (que és fanàticament multi-pluri des dels conservadors més conservadors fins als maoistes més maoistes). De totes formes, que no lluen la tricolor neerlandesa els dits soldats? Que no són forces d'ocupació? Que no són una forma de malbaratar part del capital generat als Països Baixos en una aventura colonial de dubtosa rendibilitat directa?
Si Europa construís d'una vegada una identitat nacional comuna, la classe dirigent europea s'estalviaria aquests disgustos. Per xinesos, àrabs i indostànics és molt més fàcil fer accions de boicot per separat contra l'estat europeu de torn que els ha emprenyat (Dinamarca, Regne Unit, Suïssa o Itàlia) que no pas haver-ho de fer contra tota la Unió Europea en bloc. I ja no diguem si la Unió Europea anés de bracet amb els Amèrica del Nord i la Federació Russa.
Però és clar construir aquesta identitat nacional europea significaria una renúncia per francesos i alemanys, per danesos i noruecs, per kosovars i portuguesos. I després diuen que no entenen per què dimonis que hi ha catalans que són tant de la ceba!!!
diumenge, 20 d’abril del 2008
Per quan la propera manifestació per una nova cultura de l'aigua a Barcelona?
Fa unes setmanes la revista Nature dedicava el seu dossier a la qüestió hídrica mundial. Una població en creixement, amb una activitat en creixença i una dispersió més àmplia pel territori, demana més aigua. I el cicle de l'aigua és el que és, i si bé les obres hídriques poden modificar-lo localment de forma positiva, també l'explotació dels recursos hídrics l'afecta de forma negativa.
Com totes les qüestions, la qüestió hídrica demana un cap clar. Cal una comprensió integrada del problema a tots els nivells, des del nivell purament hidrològic als aspectes sociològics i econòmics. Una comprensió que no pot ésser la simple contemplació passiva del sistema, sinó una actuació que sigui respectuosa amb les necessitats de tothom, de les generacions presents però també de les futures. No hi ha solucions senzilles.
Resulta preocupant, doncs, la demagògia de l'aigua que gasten les autoritats estatals i subalternes pel que fa a la qüestió hídrica a casa nostra. Amb una voluntat electoralista s'atien els enfrontaments regionals (Llobregat contra Ter, Terres del Segre i de l'Ebre amb les conurbacions tarragonina i barcelonina, Conques internes al Nord de l'Ebre amb les Conques del Sud, etc.) així com els enfrontaments sectorials (aigua de boca contra aigua de rec, com si en la balança ciutadana del consum de l'aigua no calgués incloure també el cost en aigua de la producció d'aliments i de tota mena d'articles de primera, segona o tercera necessitat).
La Generalitat Valenciana, en companyia amb el govern murcià, organitzava paelles descomunals pro-transvasament en els anys de la majoria absoluta aznariana a Madrid. Eren temps on fins i tot el Papa de Roma considerava pecat oposar-se a aital obra d'enginyeria. Les organitzacions populars i ecologistes que s'oposaven al transvasament de l'Ebre i del Xúquer-Vinalopó havien de treballar en un terreny hostil. En canvi, les autoritats barcelonines, també receptores del transvasament, mostraven simpatia amb les reivindicacions d'aragonesos i tortosins quant a la defensa de l'Ebre.
El Pla Hidrològic Nacional (PHN), que així se'n deia en l'època del PP, no va arribar a port. Hi havia l'escull, força important, del finançament comunitari. Però foren els esdeveniments de l'11-M del 2004 els qui tallaren el PHN.
La qüestió dels transvasament es reobre ara, a Barcelona. Després de tant parlar de la nova cultura de l'aigua tot s'ha reduït a una disminució del consum domèstic per càpita d'aigua potable. Però, en augmentar la població, també augmenten les necessitats hídriques. N'hi ha prou amb una sequera relativa per dur els pantans a la misèria. Diversos interessos econòmics, en mig de la crisi ara ja declarada, forgen ara un discurs que aprofita la realitat d'unes reserves d'aigua justetes. Hom parla de mesures provisionals per cobrir la tardor-hivern del 2008-2009, que ja no seran necessàries quan entri en funcionament una dessaladora per a l'àrea metropolitana. Aquestes mesures inclouen el transport per terra (trens, camions) o per mar (vaixells) d'aigua procedent de diversos llocs excedentaris de la Mediterrània nord-occidental. Ens volen fer creure que una altra mesura provisional podria ser la "captació" d'aigua des del Segre o des del minitransvasament Ebre-Tarragona. O sigui, la realització d'un transvasament en el sentit previst pel PHN.
El PSOE i el PP tenen servit doncs en safata un nou motiu per consolidar l'adhesió increbantable, respectivament, del Principat i del País Valencià, d'Aragó i de Múrcia. A més, dins del Principat, el PSOE aferma el seu paper en l'àrea metropolitana, que seria castigada per la insolidaritat de gironins (Ter), lleidatans (Segre), tortosins (Ebre) i tarragonins (minitransvasament). CiU queda descol·locada, i referma les tesis dels transvasaments en defensar el transvasament del Roine. ERC i ICV encara s'hi veuran més desgastades per aquest enfrontament, si és que no saben explicar la seva posició en un context comunicacionalment tan hostil com és una àrea metropolitana de Barcelona dominada pels mitjans de comunicacions afins al PSOE. Això també val pel moviment ecologista de Barcelona, que haurà d'articular les seves propostes positives (treballades de fa anys) sobre la qüestió i posar-les en pràctica en temes com els transvasaments del Ter-Llobregat (present), de l'Ebre (imminent) i del Roine (futur), en la qüestió de les dessaladores (i els problemes energètics i de residus que presenten) i en les mesures d'optimització de les xarxes de distribució d'aigua i de la seva reutilització, reciclatge i depuració.
Cal ciència i cal activisme. En aquest sentit hi ha l'experiència de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ens diuen:
El 18 de maig hi ha convocada una manifestació a Amposta, a les 12h. Una cita per mostrar el nostre rebuig als transvasaments i a la interconnexió en concret. No som insolidaris. No volem que Barcelona no tingui aigua. Com bé va recordar Ester Baiges en el seu torn de paraula, la gent de l’Ebre està acostumada a transvasar fills a la capital. No volem a l’Ebre que els fills i filles pateixin la manca d’aigua. Que no us enganyin a Barcelona. La PDE aporta alternatives però, la campanya mediàtica i política és molt forta. Posant la por al cos de la gent tenen el camí fàcil per proposar transvasaments.
Per això mateix la gent del Barcelonès i del Baix Llobregat amb consciència hi hauria de fer cap a Amposta el 18 de maig, amb pancartes ben grans que indiquin l'origen, i amb la participació especial dels ebretans i fills d'ebretans que viuen i treballen a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Com deia el personatge anarquista d'Incerta glòria, de Joan Sales, ser pacifista en temps de pau no té cap mèrit, el mèrit és ser-ho en temps de guerra. I per això mateix la defensa d'una nova cultura de l'aigua té mèrit realment sota l'ombra d'un consum insostenible, que cal transformar radicalment.
Com totes les qüestions, la qüestió hídrica demana un cap clar. Cal una comprensió integrada del problema a tots els nivells, des del nivell purament hidrològic als aspectes sociològics i econòmics. Una comprensió que no pot ésser la simple contemplació passiva del sistema, sinó una actuació que sigui respectuosa amb les necessitats de tothom, de les generacions presents però també de les futures. No hi ha solucions senzilles.
Resulta preocupant, doncs, la demagògia de l'aigua que gasten les autoritats estatals i subalternes pel que fa a la qüestió hídrica a casa nostra. Amb una voluntat electoralista s'atien els enfrontaments regionals (Llobregat contra Ter, Terres del Segre i de l'Ebre amb les conurbacions tarragonina i barcelonina, Conques internes al Nord de l'Ebre amb les Conques del Sud, etc.) així com els enfrontaments sectorials (aigua de boca contra aigua de rec, com si en la balança ciutadana del consum de l'aigua no calgués incloure també el cost en aigua de la producció d'aliments i de tota mena d'articles de primera, segona o tercera necessitat).
La Generalitat Valenciana, en companyia amb el govern murcià, organitzava paelles descomunals pro-transvasament en els anys de la majoria absoluta aznariana a Madrid. Eren temps on fins i tot el Papa de Roma considerava pecat oposar-se a aital obra d'enginyeria. Les organitzacions populars i ecologistes que s'oposaven al transvasament de l'Ebre i del Xúquer-Vinalopó havien de treballar en un terreny hostil. En canvi, les autoritats barcelonines, també receptores del transvasament, mostraven simpatia amb les reivindicacions d'aragonesos i tortosins quant a la defensa de l'Ebre.
El Pla Hidrològic Nacional (PHN), que així se'n deia en l'època del PP, no va arribar a port. Hi havia l'escull, força important, del finançament comunitari. Però foren els esdeveniments de l'11-M del 2004 els qui tallaren el PHN.
La qüestió dels transvasament es reobre ara, a Barcelona. Després de tant parlar de la nova cultura de l'aigua tot s'ha reduït a una disminució del consum domèstic per càpita d'aigua potable. Però, en augmentar la població, també augmenten les necessitats hídriques. N'hi ha prou amb una sequera relativa per dur els pantans a la misèria. Diversos interessos econòmics, en mig de la crisi ara ja declarada, forgen ara un discurs que aprofita la realitat d'unes reserves d'aigua justetes. Hom parla de mesures provisionals per cobrir la tardor-hivern del 2008-2009, que ja no seran necessàries quan entri en funcionament una dessaladora per a l'àrea metropolitana. Aquestes mesures inclouen el transport per terra (trens, camions) o per mar (vaixells) d'aigua procedent de diversos llocs excedentaris de la Mediterrània nord-occidental. Ens volen fer creure que una altra mesura provisional podria ser la "captació" d'aigua des del Segre o des del minitransvasament Ebre-Tarragona. O sigui, la realització d'un transvasament en el sentit previst pel PHN.
El PSOE i el PP tenen servit doncs en safata un nou motiu per consolidar l'adhesió increbantable, respectivament, del Principat i del País Valencià, d'Aragó i de Múrcia. A més, dins del Principat, el PSOE aferma el seu paper en l'àrea metropolitana, que seria castigada per la insolidaritat de gironins (Ter), lleidatans (Segre), tortosins (Ebre) i tarragonins (minitransvasament). CiU queda descol·locada, i referma les tesis dels transvasaments en defensar el transvasament del Roine. ERC i ICV encara s'hi veuran més desgastades per aquest enfrontament, si és que no saben explicar la seva posició en un context comunicacionalment tan hostil com és una àrea metropolitana de Barcelona dominada pels mitjans de comunicacions afins al PSOE. Això també val pel moviment ecologista de Barcelona, que haurà d'articular les seves propostes positives (treballades de fa anys) sobre la qüestió i posar-les en pràctica en temes com els transvasaments del Ter-Llobregat (present), de l'Ebre (imminent) i del Roine (futur), en la qüestió de les dessaladores (i els problemes energètics i de residus que presenten) i en les mesures d'optimització de les xarxes de distribució d'aigua i de la seva reutilització, reciclatge i depuració.
Cal ciència i cal activisme. En aquest sentit hi ha l'experiència de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ens diuen:
El 18 de maig hi ha convocada una manifestació a Amposta, a les 12h. Una cita per mostrar el nostre rebuig als transvasaments i a la interconnexió en concret. No som insolidaris. No volem que Barcelona no tingui aigua. Com bé va recordar Ester Baiges en el seu torn de paraula, la gent de l’Ebre està acostumada a transvasar fills a la capital. No volem a l’Ebre que els fills i filles pateixin la manca d’aigua. Que no us enganyin a Barcelona. La PDE aporta alternatives però, la campanya mediàtica i política és molt forta. Posant la por al cos de la gent tenen el camí fàcil per proposar transvasaments.
Per això mateix la gent del Barcelonès i del Baix Llobregat amb consciència hi hauria de fer cap a Amposta el 18 de maig, amb pancartes ben grans que indiquin l'origen, i amb la participació especial dels ebretans i fills d'ebretans que viuen i treballen a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Com deia el personatge anarquista d'Incerta glòria, de Joan Sales, ser pacifista en temps de pau no té cap mèrit, el mèrit és ser-ho en temps de guerra. I per això mateix la defensa d'una nova cultura de l'aigua té mèrit realment sota l'ombra d'un consum insostenible, que cal transformar radicalment.
dijous, 17 d’abril del 2008
Arguments jurídics per dir-ne català ('Català, per què?', Alfons i Francesc Esteve, 3i4, València, 2008)
Com una mena de catecisme en 66 mots, els germans xativins Alfons i Francesc Esteve, recullen la legislació i les sentències judicials pertinents sobre l'ús del glotònim català al País Valencià. D'entrada els autors ja ens aclareixen que tracten la qüestió des de l'estricte punt de vista de l'oficialitat i de la legalitat. És sovint des d'aquest punt de vista que hom justifica l'exclusivitat de la denominació de valencià, llengua valenciana o idioma valencià per designar la llengua catalana parlada a les comarques valencianes. Aquesta exclusivitat crea problemes pel fet que la romanística internacional, si més no des de Meyer Lubke, utilitza el nom català per designar les formes lingüístiques occitano-romàniques de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó i l'Alguer. Doncs bé, els germans Esteve mostren com d'acord amb el marc legal vigent no tenen cap raó d'ésser les maniobres impugnatòries a l'ús de les denominacions de "català" o "llengua catalana" en l'àmbit valencià, des dels cursos de llengua fins als usos lingüístics de les universitats. I ho mostren amb una finalitat: aconseguir la normalitat social de la nostra llengua.
diumenge, 13 d’abril del 2008
Marxa popular en defensa de Collserola
La Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola ha convocat aquest diumenge 13 d'abril una marxa popular, amb l'objectiu final d'una declaració de Parc Natural de Collserola sense retallades, ni de territori ni de protecció. La columna d'Esplugues sortia de la Plaça de la Magdalena a dos quarts de deu. Camí de la Plaça de Mireia, on s'havia de trobar amb els participants de Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, els marxaires han pogut comprovar l'abast de la destrossa que suposa ja el Pla Caufec. Els participants baix-llobregatins s'han unit amb els de Vallvidrera per arribar finalment a la Plaça del Tibidabo abans de l'hora prevista, dos quarts d'una. Moviments veïnals i ecologistes s'hi han donat cita. Ací podeu veure un recull fotogràfic.
'Parlem de llengua' (Xerrada debat, Esplugues, 12 d'abril del 2008)
Ahir es va realitzar, en el marc del Cap de Setmana per la Llengua organitzat per 'La Guitza', una xerrada-debat al Casal Cultural Robert Brillas, d'Esplugues de Llobregat.
En el debat hi van participar, d'esquerra a dreta, Aleix Costa ('La Guitza'), Miquel Lopez (professor de l'IES La Mallola), Ahmad Baghat, Jaume Marfany (de la CAL d'Esplugues) i Roberto Martínez (del col·lectiu Veu Pròpia a Terrassa).
La voluntat del debat, segons el moderador, Aleix Costa, era encarar la difícil situació de la llengua catalana a Esplugues de Llobregat i al Baix Llobregat en general. Miquel Lopez, professor de secundària a Esplugues, va alertar davant de l'acceleració dels processos de substitució i d'interferència lingüística que pateix el català davant del castellà, i va posar de manifest quantes coses hem d'aprendre dels moviments indigenistes. Ahmad Baghat va fer un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la del Marroc, pel que fa a les relacions lingüístiques amazic-àrab i català-castellà. Jaume Marfany, de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, va fer èmfasi en la necessitat de fer del català la llengua comuna de tota la població que viu als Països Catalans. Roberto Martínez va explicar els orígens del grup de Veu Pròpia de Terrassa, que aplega gent que ha fet l'opció d'adoptar la llengua catalana com a llengua habitual, i que refusa frontalment la manipulació que els sectors oposats a la normalització del català fan de la població immigrada.
Les dues hores de debat es van fer ben curtes davant les intervencions del públic: la situació de llengua a l'ensenyament, la discriminació lingüística en l'àmbit laboral, la interferència fonètica i sintàctica en el català de l'àrea metropolitana de Barcelona, la interacció lingüística amb barris de gran majoria castellanoparlant com Can Vidalet, les dificultats de mantindre una fermesa lingüística en la vida quotidiana i en l'activisme, la vinculació entre el retrocés del català i les transformacions econòmiques de la nostra societat, etc.
En el debat hi van participar, d'esquerra a dreta, Aleix Costa ('La Guitza'), Miquel Lopez (professor de l'IES La Mallola), Ahmad Baghat, Jaume Marfany (de la CAL d'Esplugues) i Roberto Martínez (del col·lectiu Veu Pròpia a Terrassa).
La voluntat del debat, segons el moderador, Aleix Costa, era encarar la difícil situació de la llengua catalana a Esplugues de Llobregat i al Baix Llobregat en general. Miquel Lopez, professor de secundària a Esplugues, va alertar davant de l'acceleració dels processos de substitució i d'interferència lingüística que pateix el català davant del castellà, i va posar de manifest quantes coses hem d'aprendre dels moviments indigenistes. Ahmad Baghat va fer un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la del Marroc, pel que fa a les relacions lingüístiques amazic-àrab i català-castellà. Jaume Marfany, de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, va fer èmfasi en la necessitat de fer del català la llengua comuna de tota la població que viu als Països Catalans. Roberto Martínez va explicar els orígens del grup de Veu Pròpia de Terrassa, que aplega gent que ha fet l'opció d'adoptar la llengua catalana com a llengua habitual, i que refusa frontalment la manipulació que els sectors oposats a la normalització del català fan de la població immigrada.
Les dues hores de debat es van fer ben curtes davant les intervencions del públic: la situació de llengua a l'ensenyament, la discriminació lingüística en l'àmbit laboral, la interferència fonètica i sintàctica en el català de l'àrea metropolitana de Barcelona, la interacció lingüística amb barris de gran majoria castellanoparlant com Can Vidalet, les dificultats de mantindre una fermesa lingüística en la vida quotidiana i en l'activisme, la vinculació entre el retrocés del català i les transformacions econòmiques de la nostra societat, etc.
dijous, 10 d’abril del 2008
Qui és qui a la cançó d'en Tegmark
En Salvador té raó quan diu que és massa generositat dir que la cançó d'en Tegmark "explica el rerafons de la teoria". Més aviat fa un repàs per l'anecdotari històric que va portar a la teoria especial de la relativitat, i una de les conseqüències de la teoria general: l'expansió de l'univers.
-
Ole Römer (Aarhus, 25.9.1644-Copenhague, 19.9.1710). El 1676, a 32 anys, mentre estudiava els moviments dels satèl·lits de Júpiter amb l'objectiu de fer-los servir com a cronòmetre precís en la navegació transoceànica, va demostrar que la velocitat de llum era finita.
-
Albert Michaelson (Strelno, 19.12.1852-Pasadena, 9.5.1931). Recercador incansable de l'èter luminífer, el seu experiment amb Morley del 1887 és el resultat negatiu més important de la història de la ciència..
-
Edward Morley (Newark, 29.1.1838-24.2.1923). Col·laborà amb Michelson per elaborar un dels instruments científics més precisos mai construït abans, amb uns resultats tan poc concloents com fecunds.
-
Albert Einstein (Ulm, 14.3.1879-Princeton, 18.4.1955). Les teories de la relativitat, de l'efecte fotoelèctric, del moviment brownià, la teoria unificada de camp, la constant cosmològica, la paradoxa de la no-localitat dels fenòmens quàntics..
-
Hendrik Lorentz (Arnhem, 18.7.1853-Haarlem, 4.2.1928). Per tal d'explicar els resultats de l'experiment de Michelson-Morley, Lorentz introduí els concepte de "dilatació temporal" i "contracció longitudinal", que després farien cap a la teoria de la relativitat especial d'Einstein.
-
Stephen Hawking (Oxford, 8.1.1942). Els forats negres són objectes tan massius i amb un radi tan breu que ni la llum té una velocitat prou elevada com per sortir-se'n. Però Hawking va mostrar el 1974 que, en el marc de la física quàntica, fins i tot els forats negres han d'emetre radiació.
-
Edwin Hubble (Marshfield, MO, 20.11.1889-San Marino, CA, 28.9.1953). Hubble va mostrar que nebuloses com l'Andromeda són galàxies tan o més enormes que la Via Làctia i, en calcular els moviments relatius entre galàxies va evidenciar una tendència general d'allunyament de les unes i les altres: l'expansió de l'univers.
-
Arno Penzias (München, 26.4.1933). Penzias i Wilson van topar amb la radiació còsmica de fons gairebé per atzar. Esperit preparat en matèria de receptors de microones, no va fer el que haurien fet uns altres: esmorteir el soroll amb filtres.
-
Robert Woodrow Wilson (Houston, 10.1.1936). Abans de caure que era la radiació còsmica de fons, la responsable del soroll Wilson i Penzias van fer netejar de coloms i de colomina l'antena de Bell Labs.
-
John C. Mather (Roanoke, 7.8.1946). Cap científic del Satèl·lit Explorador de la Radiació Còsmica de Fons (COBE), va elaborar el programa d'estudi de les característiques fonamentals d'aquesta radiació.
-
George Smoot (Yukon, FL, 20.2.1945). I qui millor que ell per mostrar l'homogeneïtat de la radiació còsmica de fons i el caràcter essencialment pla (smooth) del nostre univers.
-
Alan Guth (New Brunswick, NJ, 27.2.1947). Ell ens explicà, el 1974, que si el nostre univers és pla tot ho devem a la inflació còsmica, sobtada expansió de l'univers juvenil. Literalment, doncs, no podem veure tot el que hi ha: car la llum de regions de la nostra bombolla expansiva encara no ha tingut temps per arribar als nostres ulls.
La llista és ben convencionaleta i no va gaire més enllà.
De totes formes, Max Tegmark és un bon comunicador. Una demostració la tenim a aquest article sobre els diversos conceptes de "multivers", que ja vam comentar en el seu moment.
En Salvador també comenta que en el seu pas per la facultat els professors no eren pas tan de la broma. No pot ser pas qüestió d'edat, si hem de jutjar per la fotografia d'un físic de la vella generació com en Roy Glauber:
-
Ole Römer (Aarhus, 25.9.1644-Copenhague, 19.9.1710). El 1676, a 32 anys, mentre estudiava els moviments dels satèl·lits de Júpiter amb l'objectiu de fer-los servir com a cronòmetre precís en la navegació transoceànica, va demostrar que la velocitat de llum era finita.-
Albert Michaelson (Strelno, 19.12.1852-Pasadena, 9.5.1931). Recercador incansable de l'èter luminífer, el seu experiment amb Morley del 1887 és el resultat negatiu més important de la història de la ciència..-
Edward Morley (Newark, 29.1.1838-24.2.1923). Col·laborà amb Michelson per elaborar un dels instruments científics més precisos mai construït abans, amb uns resultats tan poc concloents com fecunds.-
Albert Einstein (Ulm, 14.3.1879-Princeton, 18.4.1955). Les teories de la relativitat, de l'efecte fotoelèctric, del moviment brownià, la teoria unificada de camp, la constant cosmològica, la paradoxa de la no-localitat dels fenòmens quàntics..-
Hendrik Lorentz (Arnhem, 18.7.1853-Haarlem, 4.2.1928). Per tal d'explicar els resultats de l'experiment de Michelson-Morley, Lorentz introduí els concepte de "dilatació temporal" i "contracció longitudinal", que després farien cap a la teoria de la relativitat especial d'Einstein.-
Stephen Hawking (Oxford, 8.1.1942). Els forats negres són objectes tan massius i amb un radi tan breu que ni la llum té una velocitat prou elevada com per sortir-se'n. Però Hawking va mostrar el 1974 que, en el marc de la física quàntica, fins i tot els forats negres han d'emetre radiació.-
Edwin Hubble (Marshfield, MO, 20.11.1889-San Marino, CA, 28.9.1953). Hubble va mostrar que nebuloses com l'Andromeda són galàxies tan o més enormes que la Via Làctia i, en calcular els moviments relatius entre galàxies va evidenciar una tendència general d'allunyament de les unes i les altres: l'expansió de l'univers.-
Arno Penzias (München, 26.4.1933). Penzias i Wilson van topar amb la radiació còsmica de fons gairebé per atzar. Esperit preparat en matèria de receptors de microones, no va fer el que haurien fet uns altres: esmorteir el soroll amb filtres.-
Robert Woodrow Wilson (Houston, 10.1.1936). Abans de caure que era la radiació còsmica de fons, la responsable del soroll Wilson i Penzias van fer netejar de coloms i de colomina l'antena de Bell Labs.-
John C. Mather (Roanoke, 7.8.1946). Cap científic del Satèl·lit Explorador de la Radiació Còsmica de Fons (COBE), va elaborar el programa d'estudi de les característiques fonamentals d'aquesta radiació.-
George Smoot (Yukon, FL, 20.2.1945). I qui millor que ell per mostrar l'homogeneïtat de la radiació còsmica de fons i el caràcter essencialment pla (smooth) del nostre univers.-
Alan Guth (New Brunswick, NJ, 27.2.1947). Ell ens explicà, el 1974, que si el nostre univers és pla tot ho devem a la inflació còsmica, sobtada expansió de l'univers juvenil. Literalment, doncs, no podem veure tot el que hi ha: car la llum de regions de la nostra bombolla expansiva encara no ha tingut temps per arribar als nostres ulls.La llista és ben convencionaleta i no va gaire més enllà.
De totes formes, Max Tegmark és un bon comunicador. Una demostració la tenim a aquest article sobre els diversos conceptes de "multivers", que ja vam comentar en el seu moment.
En Salvador també comenta que en el seu pas per la facultat els professors no eren pas tan de la broma. No pot ser pas qüestió d'edat, si hem de jutjar per la fotografia d'un físic de la vella generació com en Roy Glauber:
dimecres, 9 d’abril del 2008
La relativitat en 6 minuts i a ritme de 'Yellow submarine'
Max Tegmark i Flora Lopis van penjar la setmana passada a Youtube aquestvídeo sobre les teories especial i general de la relativitat d'Einstein. Amb la melodia de Yellow submarine se'ns explica el rerafons de la teoria i les seves implicacions cosmològiques.
dimarts, 8 d’abril del 2008
La propaganda xinesa i les altres propagandes
La torxa olímpica, en el seu pas propagandístic per Europa, topa amb problemes de seguretat. La volen apagar els protestataris, fonamentalment al voltant de la reivindicació nacional de Tibet, però també al voltant de la repressió contra la lliure expressió a Xina o de l’impacte humà i ambiental del desenvolupament salvatge del gegant asiàtic.
Els responsables de seguretat de la torxa olímpica apliquen les tècniques de manual contra-terroristes i contra-sabotatges. En el benentès que, en la societat de l’espectacle, el pitjor sabotatge és el que afecta la imatge d’un acte propagandístic.
Un exemple recent a Barcelona. El passat divendres 28 de març se celebrava a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona una conferència sobre l’espai europeu d’universitats. La presència policial a les portes de l’edifici (i a l’interior) tenia com a principal objectiu dissuadir-hi l’entrada. Tancats en el búnquer, els cervells de l’espai europeu d’universitats podien predicar amb tota seguretat i llibertat davant dels periodistes oficials, que transmetrien després les dites prèdiques als seus mitjans d’incomunicació.
No obstant això, les protestes espontànies contra la torxa olímpica només són espontànies en part. La simpatia per la causa tibetana és estimulada des dels mitjans d’incomunicació, els quals diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria. Si els articulistes que aquests dies blasmen la immigració xinesa al Tibet diguessin quelcom de semblant de la immigració castellana a Catalunya, acabarien a comissaria per apologia del genocidi. Potser per això, s’opta per la solidaritat amb el Tibet: perquè és una causa políticament correcta. I per què és políticament correcta? Per vàries raons, però si en les properes dècades assistim a tensions creixents entre la Xina, d’una banda, i el món desenvolupat europeu (europeus de Nord-amèrica inclosos), el Tibet serà un dels arguments esgrimits. Quan llavors els mitjans de comunicació europeus i nord-americans segreguin sinofòbia, farem bé de ser-hi vacunats. La temptació sinòfoba, per les classes populars europees, resulta lògica: els pobles xinesos (han) constitueixen el principal grup ètnic del món en nombre, tradició i puixança; els xinesos són escampats per tot el món i les seves comunitats generen una imatge d'avara povertà que desperta suspicàcies; l'alerta contra el perill groc, enunciada des de Napoleó fins a Mafalda, omple les ments dels futuròlegs polítics de les dues ribes de l'Atlàntic Nord.
Els responsables de seguretat de la torxa olímpica apliquen les tècniques de manual contra-terroristes i contra-sabotatges. En el benentès que, en la societat de l’espectacle, el pitjor sabotatge és el que afecta la imatge d’un acte propagandístic.
Un exemple recent a Barcelona. El passat divendres 28 de març se celebrava a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona una conferència sobre l’espai europeu d’universitats. La presència policial a les portes de l’edifici (i a l’interior) tenia com a principal objectiu dissuadir-hi l’entrada. Tancats en el búnquer, els cervells de l’espai europeu d’universitats podien predicar amb tota seguretat i llibertat davant dels periodistes oficials, que transmetrien després les dites prèdiques als seus mitjans d’incomunicació.
No obstant això, les protestes espontànies contra la torxa olímpica només són espontànies en part. La simpatia per la causa tibetana és estimulada des dels mitjans d’incomunicació, els quals diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria. Si els articulistes que aquests dies blasmen la immigració xinesa al Tibet diguessin quelcom de semblant de la immigració castellana a Catalunya, acabarien a comissaria per apologia del genocidi. Potser per això, s’opta per la solidaritat amb el Tibet: perquè és una causa políticament correcta. I per què és políticament correcta? Per vàries raons, però si en les properes dècades assistim a tensions creixents entre la Xina, d’una banda, i el món desenvolupat europeu (europeus de Nord-amèrica inclosos), el Tibet serà un dels arguments esgrimits. Quan llavors els mitjans de comunicació europeus i nord-americans segreguin sinofòbia, farem bé de ser-hi vacunats. La temptació sinòfoba, per les classes populars europees, resulta lògica: els pobles xinesos (han) constitueixen el principal grup ètnic del món en nombre, tradició i puixança; els xinesos són escampats per tot el món i les seves comunitats generen una imatge d'avara povertà que desperta suspicàcies; l'alerta contra el perill groc, enunciada des de Napoleó fins a Mafalda, omple les ments dels futuròlegs polítics de les dues ribes de l'Atlàntic Nord.
dilluns, 7 d’abril del 2008
La flama olímpica: raons per boicotejar-la
Beijing 2008 vol ser un escenari propagandístic del govern xinès. La situació de la classe treballadora dels pobles de la Xina ja en seria un bon cas per denunciar. A Beijing i fora de Beijing. També ho seria l'opressió nacional patida pel poble tibetà, però també per tots els altres pobles minoritzats i oprimits per la Xina. I, de retruc, per les nacions que, com la nostra, no podem presentar-se als Jocs Olímpics amb un equip nacional propi i unificat. O, pel fet que els Jocs Olímpics serveixen de plataforma pel nacionalisme dels estats reconeguts. O, ja posats, pel fet que vehiculen una expressió competitiva i elitista de l'esport ben allunyada del que hauria de ser la promoció autèntica d'una activitat física sana i cooperativa de la humanitat sencera.
Per això, i per moltes altres més coses es protesta contra Beijing 2008.
Cal ser conscient que, tot sovint, els protestataris progressistes es veuran de la mà amb els protestataris reaccionaris, amb els partidaris de la teocràcia tibetana i amb els qui protesten contra l'imperialisme xinès per fer avançar els imperialismes europeus i d'altres nacionalitats. Però, no obstant, els impediments patits per la torxa olímpica són una mostra d'una protesta global de base popular.
Per això, i per moltes altres més coses es protesta contra Beijing 2008.
Cal ser conscient que, tot sovint, els protestataris progressistes es veuran de la mà amb els protestataris reaccionaris, amb els partidaris de la teocràcia tibetana i amb els qui protesten contra l'imperialisme xinès per fer avançar els imperialismes europeus i d'altres nacionalitats. Però, no obstant, els impediments patits per la torxa olímpica són una mostra d'una protesta global de base popular.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)