El moviment trotskista nord-americà dels anys 1930, numèricament poc important, però qualitativament gens menyspreable, va resistir molt malament els anys de la postguerra directa. La persecució policial i judicial, les dissensions internes quant al resultat de la guerra, i la pròpia evolució del moviment sindical nord-americà foren alguns dels factors. És en aquesta època de dilució del moviment quan Lyndon LaRouche entra en escena. I serà en el trotskisme que es formarà políticament. Només superficialment va assumir les eines d’anàlisi, però ho va fer prou reeixidament com per constituir al voltant seu un seguici fidel, encaterinat pels oracles que ofereix el líder.
Lyndon LaRouche va nèixer a Rochester (New Hampshire) el 8 de setembre del 1922. Quan, el 1936, el pare de LaRouche va establir negoci propi, la família es va traslladar amb ell a Lynn (Massachussetts). De ben jove fou un gran lector de filosofia (Leibniz, Descartes, Kant, Hume, etc.). Graduat el 1940, anà a Boston per estudiar a la Northeastern University. S’ho va deixar córrer el 1942, en part per desinterès i en part per les males notes. Educat com a quàquer, quan fou cridat a files es declarà objector de consciència i serví, doncs, en camp del servei públic civil. Els Estats Units havien entrat en guerra l’any anterior i, el 1944, LaRouche deixà el servei públic civil per allistar-se com a “no-combatent” en l’exèrcit. Així doncs, passà la resta de la guerra a Índia i Birmània, servint en unitats mèdiques, bàsicament com a ordenança d’oficines.
La guerra s’acabava i a Índia s’obrien molts interrogants. Dins la seva unitat, LaRouche s’implicà en discussions polítiques quant a la possibilitat que es forcés a les tropes nord-americanes a lluitar al costat de les britàniques contra un eventual aixecament independentista. Fou possiblement llavors que LaRouche prengué clara consciència de com d’odiós era l’imperialisme britànic, un espectre polític que l’ha perseguit sempre des de llavors. Però en el 1946, l’imperialisme britànic era una potència real, malgrat en decadència, i no semblava disposada a abandonar el subcontinent sense fer de les seves. Fou en aquelles discussions també que LaRouche entrà en contacte estret amb les idees marxistes. En el viatge de tornada va conèixer Don Merrill, un militant trotskista de Lynn, i LaRouche se sentí atret per les idees del Socialist Workers Party (SWP).
De moment, però, no ingressà en l’SWP. Va tornar a la Northeastern University, amb la idea de graduar-se en física, però desencoratjat de nou per l’ambient acadèmic, ho va deixar de nou. El 1948 tornava a Lynn i es vinculà a la secció local de l’SWP. El clima de la guerra freda no distingia gaire entre comunistes partidaris o crítics de la Unió Soviètica, i l’aïllament social del trotskisme anava en creixença. LaRouche va ingressar en el partit el 1949.
Com la majoria de militants de l’SWP hi havia la vida de partit (el Lyn Marcus que signava articles o assistia a reunions) i la vida de fora del partit. LaRouche s’establí a Nova York, on treballà de consultor especialitzat en informatització d’empreses. Es casà amb una companya de partit, la Janice Neuberger (1954) i tingueren un fill, Daniel (nascut el 1956). Quan el matrimoni se separà (1963), tots dos continuaren en l’SWP. LaRouche era relativament distant de la direcció, ja que la feina li impedia implicar-se més en el moviment. Això no era poca cosa, en uns anys que l’SWP es buidava de militants.
A partir del 1964, encara com a militant de l’SWP, s’apropà a la Revolutionary Tendency (RT), integrada per ex-militants de l’SWP. La RT havia estat expulsada de l’SWP arran de les crítiques que havia fet a la direcció de Farrel Dobbs. La RT, per exemple, criticava el suport gairebé incondicional que Dobbs concedia tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. Les crítiques tenien part de raó, però també cal dir que molts militants de la RT si les assumien era perquè trobaven difícil resistir els atacs que des dels sectors més dretans del moviment obrer es feien tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. La RT podia acusar Dobbs de “centrista” o d’“oportunista”, però també havien d’ésser conscients dels perills de les seves posicions polítiques (que, com vam veure en el cas de Schachtman, eren una perillosa avinguda cap a posicions conservadores). En aquest sentit, la RT treballava en un entorn més complex que no pas la seva homòloga britànica, la Socialist Labour League, de Gerry Healy.
LaRouche tenia fusta per impressionar els seus companys de partit. Es considerava un exemple d’intel•lectual burgès, posat al servei de la classe obrera revolucionària. Ja llavors, fins els nostres dies, ha excel•lit en la capacitat d’oferir una cosmovisió sòlida en la qual s’integren, gairebé automàticament, tots els fenòmens i processos polítics i socials. Això pot fascinar uns, és clar, i fastiguejar als altres, que hi veuen un esquematisme i una superficialitat inacceptables. Tim Wohlforth, de la RT, era d’aquest segon parer, i això provocà que en la següent escissió de la RT, la que va donar lloc a la Spartacist League, LaRouche seguís els escindits.
Mesos després, LaRouche es desencantà de l’Spartacist League i trencà formalment amb l’SWP. Per a LaRouche la Quarta Internacional de Trotski o, més pròpiament, les diverses “quartes internacionals” dels trotskistes ja eren del tot inútils. La intenció de LaRouche era preparar la constitució d’una Cinquena Internacional. No era el primer en proposar-la, ni tampoc el darrer (l’any passat s’hi sumava a la llista de “cinquenistes” el president veneçolà Hugo Chávez). LaRouche no va fer la bomborinada, però, de “crear” la Cinquena Internacional. El grup de LaRouche i de Carol Schnitzer era prou reduït per fer-ho, i va optar per unir-se (1966) al Committe for Independent Political Action, una coalició d’esquerres de l’estat de Nova York centrat en la lluita contra l’escalada militar a Vietnam.
Els temps canviaven. Noves fornades d’estudiants s’apropaven al marxisme. LaRouche, a 44 anys, se n’allunyava de mica en mica. Uns i altre coincidien en les classes que LaRouche feia sobre materialisme dialèctic de la Free School de NYC. Entre els alumnes de LaRouche hi havia membres de Students for a Democratic Society (SDS). La SDS era un camp de batalla entre diversos grups polítics i, destacadament, del Progressive Labor Party (PLP), de tendència maoista. LaRouche se’ls presentava com un marxista independent, especialitzat en l’anàlisi del capitalisme financer i de la seva oposició al capitalisme industrial o, per dir-ho en altres termes, entre l’economia especulativa i l’economia real.
El 1968 és l’any de la vaga d’estudiants i de l’ocupació de la Universitat de Columbia. Els alumnes propers a LaRouche defensaven que les lluites estudiantils s’havien de vincular a les lluites veïnals (particularment de Harlem i, en general, el moviment de llogaters) i obreres (especialment, la dels treballadors dels transports públics). És cert que els altres corrents de l’SDS o del PLP defensaven coses semblants, però la qüestió era com fer-ho (a través d’accions contundents o d’una pràctica continuada, d’una estratègia de masses o d’una activitat d’avantguarda, etc.). Els estudiants larouchistes van alçar l’SDS Labor Committee i, si bé Nova York era un terreny complex, sí adquiriren més influència a Filadèlfia. L’SDS Labor Committee acusava les altres fraccions de deixar-se endur per la contracultura, la qual cosa allunyava el moviment estudiantil tant dels sindicalistes com dels moviments veïnals. Així, l’SDS Labor Committee va donar el seu suport a la Federació Americana de Mestres en la vaga d’Ocean Hill-Brownsville, mentre que les altres faccions de l’SDS considerava que la vaga minava una iniciativa de descentralització que oferia una millora educativa. El Labor Committee de l’SDS fou expulsat de l’organització de Nova York.
Els larouchistes es reorganitzaren en el National Caucus of Labor Committees (NCLC). Alguns dels Labor Committees continuaven a funcionar dins de l’SDS. Però la majoria s’orientava a oferir un suport polític al moviment obrer i a fornir-lo d’eines d’interpretació de la realitat. Aquestes tasques exigien, segons LaRouche, una major implicació de tots els membres i la dedicació exclusiva de, si més no, una part.
El 1972, els NCLC impulsaven la creació d’un U.S. Labor Party (USLP), que actuaria de braç polític de l’organització fins el 1979, per ser substituïda després pel National Democratic Policy Committee (NDPC). Inicialment, hom mantenia certes formes marxistes (principalment, la idea de la “lluita de classes”), però hi havia una creixent reivindicació de figures nord-americanes. Així es parlava d’una tradició nord-americana de control del poder financer, que remuntava als temps de la revolució (Benjamin Franklin) i continuava en l’obra proteccionista d’Alexander Hamilton, en les teories sobre l’harmonia econòmica de Henry C. Carey, o en la “segona revolució americana” d’Abraham Lincoln. És cert que d’altres grups marxistes havien reivindicat part d’aquestes figures com a exemplars de la tradició revolucionària americana, però els larouchistes ho feien des d’una altra òptica cultural. Mentre els altres grups marxistes nord-americans en major o menor grau assumien les reivindicacions del 1968 (de la nova esquerra contra-cultural), els larouchistes les criticaven, verbalment des de l’extrema-esquerra, però estèticament des d’una visió socialdemòcrata o conservadora. Malgrat algunes concessions a l’època, LaRouche encara era un home de la generació de joves de la Segona Guerra Mundial, pastat a l’antiga. Per a la majoria de grups que encara es mantenien en el marxisme “ortodox” (trotskista o maoista), LaRouche era un dirigent dretà, àdhuc feixista.
La visió de LaRouche com un “traïdor” motivà, sobretot a partir del 1972, atacs als larouchistes des de membres del CPUSA i de l’SWP. La resposta dels larouchistes era una denúncia implacable de tots aquests grups. Es considerava que els grups de l’esquerra nord-americana eren meres titelles (conscients o inconscients) dels grans poders fàctics (banquers, narcotràfic, CIA). Per als larouchistes, aquests grups complementaven per l’esquerra, l’assalt que feien els poders fàctics des de la dreta al Sistema Americà. LaRouche veia aquest Sistema Americà reflectit, ni que fos de manera imperfecta, en les polítiques de les administracions de Franklin D. Roosevelt, de Truman i de Lyndon B. Johnson. Contra aquest sistema americà calia afegir als enemics interns (l’aliança entre les finances i la contracultura) els enemics externs (la Unió Soviètica, els diferents moviments nacionalistes del Tercer Món, etc.).
A partir del 1973, els larouchistes iniciaren una sèrie d’atacs físics contra els grups “protofeixistes d’esquerres”: CPUSA, SWP, PLP, etc. En els cinc mesos entre l’abril i el setembre, protagonitzaren 60 assalts, que només foren aturats quan començaren les detencions policials. Els larouchistes eren sotmesos alhora a una forta pressió per part de LaRouche, que introduïa nocions psicosexuals per explicar la marginalitat de les forces polítiques d’esquerra (i de l’NCLC en particular), com ara que la impotència sexual era l’arrel de la impotència política. Per LaRouche, els militants s’havien de despullar dels elements burgesos de la personalitat fins a arribar a un nucli de personalitat (little me) a partir del qual construir la nova identitat socialista.
Malgrat les referències al “sistema americà”, l’NCLC no oblidava la perspectiva internacionalista, i va fer esforços per crear organitzacions nacionals a Europa, reeixint particularment a l’Alemanya Occidental (Bürgerrechtsbewegung Solidarität). El 1974 el grup fundava una editorial (New Solidarity International Press Service) i començava a publicar el seu principal òrgan, el setmanari Executive Intelligence Review (EIR). Aviat, l’EIR es concentrà en la publicació d’anàlisis (sovint de LaRouche mateix) sobre la situació política i econòmica internacional. Les anàlisis de l’EIR tenen la nèmesi particular en l’imperialisme britànic, en la reina Elisabet II d’Anglaterra i, més focalitzadament, en el príncep Felip d’Edinburg. A banda d’això, la resta de material o bé són anàlisis generals dels mals dels nostres dies (tan generals que es fan poc discutibles) o bé es mouen en un terreny paranoic ben desaconsellable. De vegades, LaRouche és la imatge invertida dels elements més tronats de la “nova esquerra”: si la “nova esquerra” es preocupa pel canvi climàtic, ell el nega; si la “nova esquerra” critica la despesa en el programa espacial, LaRouche assenyala el camí de l’exploració interplanetària; si la “nova esquerra” malfia dels avenços científics i tecnològics, LaRouche els lloa com a promotors de la noosfera; etc. Hi ha punts de coincidència, és clar, com l’antisionisme, però LaRouche sempre s’ho fa per donar-hi un enfocament que la “nova esquerra” trobarà repugnant.
Des de 1976, LaRouche es presenta a les eleccions presidencials nord-americanes. El 1977 es va casar amb Helga Zepp, la qual cosa va enfortir els vincles del larouchisme amb Alemanya, exemplificats en l’Institut Schiller, fundat a Wiesbaden (Hessen) el 1984. La institucionalització creixent del larouchisme ha anat acompanyada d’acusacions de “sectarisme”. No pas de “sectarisme” en el sentit polític del terme (és a dir, de les relacions amb/en la classe treballadora), sinó de “sectarisme-sectarisme”, és a dir d’aspectes parareligiosos de control mental, etc. LaRouche fou empresonat entre 1989 i 1994 per “conspiració per cometre frau postal”. De nou en llibertat, el moviment larouchista continuà, i LaRouche aconseguí un dels millors resultats electorals el 2000 (un 22% en les primàries demòcrates d’Arkansas). En el mateix any es fundà el Worldwide LaRouche Youth Movement (WLYM), que LaRouche ha emprat també per fer una renovació generacional en el moviment. La crisi financera del 2007-2009 li ha donat un gran material per lluir-se, alhora que ho compagina amb la negació del canvi climàtic, la denúncia d’agents britànics i pro-sionistes (ara ja no té la Unió Soviètica per carregar-li els morts), etc.
Fa uns mesos, una larouchista va interpel·lar el congressista Barney Frank (vídeo de sota) sobre la reforma sanitària, i la seva intervenció va donar la volta al món quan va qualificar aquesta tímida reforma de “pla nazi” ja que, al capdavall, també els nazis aplicaven un sistema de seguretat social. Frank li va demanar en quin planeta passava la major part del seu temps. És en aquest planeta d’analogies, de conspiracions, de suports estrambòtics a una causa i d’atacs igualment arbitraris a una altra, on es mou el larouchisme.
dissabte, 23 de gener del 2010
divendres, 22 de gener del 2010
Oficialitat del català a Europa: Jerzey Buzek exigeix implícitament l’ingrés d’un estat català a la Unió Europea
Jerzey Buzek, president del Parlament Europeu, ha deixat entendre que la reivindicació de l’oficialitat del català a la Cambra únicament serà possible si un estat català ingressa en la Unió Europea. La manca d’oficialitat del català a l’Eurocambra fa que els eurodiputats catalans no puguin utilitzar la llengua catalana ni en les sessions plenàries, ni en les comissions, ni en interpel·lacions ni en preguntes parlamentària. Els deixen parlar-la al bar, si més no, de moment.
Aquesta mateixa setmana, Buzek insistia que en el Parlament Europeu únicament s’oficialitzen “les llengües en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. L’embarbussament és comprensible. Si hagués dit “únicament s’oficialitzen les llengües que ja són oficials en, si més no, un estat”, hom podria haver-li respos que, d’acord amb la Constitució Espanyola de forma implícita (article 3.2) i uns tres estatuts d’autonomia, el català (amb la denominació, també, de valencià) és oficial en l’estat espanyol. Per tant, Buzek era obligat, d’acord amb el guió escrit pel govern Zapatero, a dir “en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. Efectivament, el català és oficial, però els ciutadans de cap estat de la Unió Europea (inclosos l’espanyol, el francès i l’italià) no s’hi poden desenvolupar gaire. Ergo, la condició enumerada per Buzek no es compleix, i el català no pot ser llengua oficial al Parlament Europeu.
Buzek, en aquestes mateixes declaracions, reblava: “al Parlament espanyol no s’usen tots els idiomes cooficials”. Deixant de banda que la denominació de “cooficial” no té sentit jurídic (cada idioma oficial és idioma oficial, i punt), seria igualment precipitat donar-li la raó.
El Parlament espanyol utilitza, efectivament, la doctrina que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” (article 3.1 de la Constitució Espanyola). Per tant, si més no en el Congrés dels Diputats, la idea és que el castellà sigui l’única llengua oficial. Una justificació per això és la idea que el castellà és la “llengua comuna”. Val a dir que l’expressió “llengua comuna” no apareix en la Constitució Espanyola, però no serem nosaltres qui la declararem anticonstitucional.
També podríem dir que aquesta política “monolingüe” del Congrés dels Diputats estalvia diners en traductors.
Ja que Buzek esmenta el Congrés dels Diputats d’Espanya com a referent en la política lingüística del Parlament Europeu envers el català, podria fer el següent pas i aprendre’n tota la lliçó. Per exemple, es podria reduir el nombre de llengües oficials del Parlament Europeu a sis (anglès, francès, alemany, italià, espanyol, polonès), a cinc (anglès, francès, alemany, italià, espanyol), a quatre (anglès, francès, alemany, italià), a tres (anglès, francès, alemany), a dos (anglès i francès) o a una (anglès). O potser a zero, i tots calladets, cosa que sempre suposaria l’estalvi més efectiu per al contribuent.
Encara que aquesta sí és la política d’organitzacions supranacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, a la Unió Europea aquesta “reducció lingüística” no s’estila. Els esgarips de protesta serien paorosos ja de bell antuvi. Voler reduir de cinc a quatre llengües oficials seria l’acabóse, i passar de dues a un seria, senzillament, l’horreur. Amb el cor a la mà, passar de vint-i-tres a vint-i-quatre semblaria molt assenyat. Més si pensem en el dia que una llengua d’estatus tan incert com el “macedònic” serà oficial, tan oficial com el “búlgar”, d’aquí a quatre dies. I ja no diguem el dia que siguin oficials el “serbi”, el “croata”, el “bosníac” i el “montenegrí”. Xalarem.
Sumar llengües, però, no vol dir sumar traductors. Els europarlamentaris gallecs poden expressar-se en “gallec” gràcies als traductors de “portuguès”. Per això, no hi haurà gaires problemes per declarar “oficial” les llengües oficials dels estats de l’antiga Iugoslàvia, ja que a la pràctica el cos de traductors augmentarà mínimament. Entre el servei de traductors del Parlament Europeu ja existeix gent ben dotada per cobrir el servei de “català” sense problemes.
No obstant, hi ha un argument que Buzek també citava en aquestes declaracions: “tots els ciutadans de l’estat espanyol entenen el castellà”. Argument incontestable si atenem a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola que estableix (per horror del liberalisme lingüístic) el deure de tots els espanyols de conèixer el castellà.
És, però, també un argument que crida a la reflexió. Buzek insinua que caldria recuperar la població monolingüe catalana per justificar l’oficialitat del català a Europa. Dit d’una altra manera, la plenitud de drets lingüístic en el marc de la Unió Europea quedaria supeditada al grau d’ignorància de la comunitat lingüística respectiva. S’entén així que l’espanyol i el francès gaudeixin d’una bona salut jurídica. Com més ignorants i pobletans, més oficialitat. Tota una declaració que fa trontollar les campanyes “plurilingüistes” de la Unió Europea. Quin francès gosarà d’aprendre tres mots en alemany sense atendre al perill que això suposaria per a l’oficialitat de la pròpia de llengua?
És clar que això ja posaria en perill, si més no, dues llengües oficials, l’irlandès i el maltès. No hi ha cap persona amb el graduat escolar a les Repúbliques d’Irlanda i de Malta a la qual no se li hagi exigit un domini absolut de la llengua anglesa.
Alerta, però! Malgrat que irlandesos i maltesos no són tan ignorants com els espanyols i els francesos, sí són igualment independents, de forma que no hi ha cap perill per a l’oficialitat de la llengua gaèlica d’Irlanda o per a l’oficialitat de l’àrab de Malta.
Buzek, doncs, ens pica l’ullet, i reitera que cal votar SÍ a la independència.
Aquesta mateixa setmana, Buzek insistia que en el Parlament Europeu únicament s’oficialitzen “les llengües en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. L’embarbussament és comprensible. Si hagués dit “únicament s’oficialitzen les llengües que ja són oficials en, si més no, un estat”, hom podria haver-li respos que, d’acord amb la Constitució Espanyola de forma implícita (article 3.2) i uns tres estatuts d’autonomia, el català (amb la denominació, també, de valencià) és oficial en l’estat espanyol. Per tant, Buzek era obligat, d’acord amb el guió escrit pel govern Zapatero, a dir “en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. Efectivament, el català és oficial, però els ciutadans de cap estat de la Unió Europea (inclosos l’espanyol, el francès i l’italià) no s’hi poden desenvolupar gaire. Ergo, la condició enumerada per Buzek no es compleix, i el català no pot ser llengua oficial al Parlament Europeu.
Buzek, en aquestes mateixes declaracions, reblava: “al Parlament espanyol no s’usen tots els idiomes cooficials”. Deixant de banda que la denominació de “cooficial” no té sentit jurídic (cada idioma oficial és idioma oficial, i punt), seria igualment precipitat donar-li la raó.
El Parlament espanyol utilitza, efectivament, la doctrina que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” (article 3.1 de la Constitució Espanyola). Per tant, si més no en el Congrés dels Diputats, la idea és que el castellà sigui l’única llengua oficial. Una justificació per això és la idea que el castellà és la “llengua comuna”. Val a dir que l’expressió “llengua comuna” no apareix en la Constitució Espanyola, però no serem nosaltres qui la declararem anticonstitucional.
També podríem dir que aquesta política “monolingüe” del Congrés dels Diputats estalvia diners en traductors.
Ja que Buzek esmenta el Congrés dels Diputats d’Espanya com a referent en la política lingüística del Parlament Europeu envers el català, podria fer el següent pas i aprendre’n tota la lliçó. Per exemple, es podria reduir el nombre de llengües oficials del Parlament Europeu a sis (anglès, francès, alemany, italià, espanyol, polonès), a cinc (anglès, francès, alemany, italià, espanyol), a quatre (anglès, francès, alemany, italià), a tres (anglès, francès, alemany), a dos (anglès i francès) o a una (anglès). O potser a zero, i tots calladets, cosa que sempre suposaria l’estalvi més efectiu per al contribuent.
Encara que aquesta sí és la política d’organitzacions supranacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, a la Unió Europea aquesta “reducció lingüística” no s’estila. Els esgarips de protesta serien paorosos ja de bell antuvi. Voler reduir de cinc a quatre llengües oficials seria l’acabóse, i passar de dues a un seria, senzillament, l’horreur. Amb el cor a la mà, passar de vint-i-tres a vint-i-quatre semblaria molt assenyat. Més si pensem en el dia que una llengua d’estatus tan incert com el “macedònic” serà oficial, tan oficial com el “búlgar”, d’aquí a quatre dies. I ja no diguem el dia que siguin oficials el “serbi”, el “croata”, el “bosníac” i el “montenegrí”. Xalarem.
Sumar llengües, però, no vol dir sumar traductors. Els europarlamentaris gallecs poden expressar-se en “gallec” gràcies als traductors de “portuguès”. Per això, no hi haurà gaires problemes per declarar “oficial” les llengües oficials dels estats de l’antiga Iugoslàvia, ja que a la pràctica el cos de traductors augmentarà mínimament. Entre el servei de traductors del Parlament Europeu ja existeix gent ben dotada per cobrir el servei de “català” sense problemes.
No obstant, hi ha un argument que Buzek també citava en aquestes declaracions: “tots els ciutadans de l’estat espanyol entenen el castellà”. Argument incontestable si atenem a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola que estableix (per horror del liberalisme lingüístic) el deure de tots els espanyols de conèixer el castellà.
És, però, també un argument que crida a la reflexió. Buzek insinua que caldria recuperar la població monolingüe catalana per justificar l’oficialitat del català a Europa. Dit d’una altra manera, la plenitud de drets lingüístic en el marc de la Unió Europea quedaria supeditada al grau d’ignorància de la comunitat lingüística respectiva. S’entén així que l’espanyol i el francès gaudeixin d’una bona salut jurídica. Com més ignorants i pobletans, més oficialitat. Tota una declaració que fa trontollar les campanyes “plurilingüistes” de la Unió Europea. Quin francès gosarà d’aprendre tres mots en alemany sense atendre al perill que això suposaria per a l’oficialitat de la pròpia de llengua?
És clar que això ja posaria en perill, si més no, dues llengües oficials, l’irlandès i el maltès. No hi ha cap persona amb el graduat escolar a les Repúbliques d’Irlanda i de Malta a la qual no se li hagi exigit un domini absolut de la llengua anglesa.
Alerta, però! Malgrat que irlandesos i maltesos no són tan ignorants com els espanyols i els francesos, sí són igualment independents, de forma que no hi ha cap perill per a l’oficialitat de la llengua gaèlica d’Irlanda o per a l’oficialitat de l’àrab de Malta.
Buzek, doncs, ens pica l’ullet, i reitera que cal votar SÍ a la independència.
dijous, 21 de gener del 2010
Darrer cap de setmana de gener: Fòrum Social Català-2010
El proper cap de setmana tindran lloc una sèrie d’activitats de promoció de la convocatòria del FSC-2010 (Horta del Guinardó, Pla de Besòs, Badalona, Sabadell, Girona), el dijous vinent hi haurà manifestació (“Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa”, 19h a Jardinets de Gràcia, 28/01), i el darrer cap de setmana de gener, els dies 30 i 31, es faran les activitats pròpiament dites d’aquesta trobada de moviments socials i lluites populars. Com és habitual, les activitats es faran en l’edifici Elies Rogent de la Universitat de Barcelona (Plaça Universitat). Per una d’aquelles casualitats, també el dissabte 30 hi ha convocada, a les 18h, en la mateixa Plaça Universitat, una manifestació contra la pujada abusiva del preu dels transports públics de Barcelona.
De seminaris i tallers n’hi ha per tots els gustos (programa en .pdf). Podem, però, fer una selecció:
- “El jovent treballador català, davant la crisi capitalista: organitzem-nos per construir l’alternativa”, a càrrec de la CAJEI, Maulets i l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Aquestes organitzacions de joves participen en l’impuls també de la campanya “Contra la nostra crisi endèmica, el jovent encapçalem la revolta!”.
- “Socialisme: l’alternativa per a un món en crisi”, a càrrec d’En Lucha, Maulets i Revolta Global.
- “Sobre l’autodeterminació”, a càrrec d’Endavant, Maulets i CAJEI.
- “Per un Mediterrani de la pau, la justícia social i la sostenibilitat: contra la Cimera Euromediterrània”, a càrrec de la Plataforma Aturem la Guerra i de la Campanya Contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra.
- “De lo global a lo local: el canvi climàtic i la defensa del territori”, a càrrec de El Clima No Està en Venda.
- “Crisi i territori: conseqüències de la crisi sobre el territori i alternatives en el context rural”, a càrrec de Jóvens de les Terres de l’Ebre i de Maulets.
- “Municipalisme i lluita social: debat sobre la participació com a via de transformació social”, a càrrec d’Endavant, En Lucha, Revolta Global, Gent de Gramenet, entre d’altres.
- “Mediació i sistema d’organització del poble com a vehicles de democràcia participativa”, a càrrec de la Fundació Randa i de la Fundació pel Desenvolupament Comunitari (FDC).
- “Internet i el món digital: drets, llibertats, oportunitats i negocis”, a càrrec de Pangea i de l’Entesa pel Decreixement.
- “Mitjans al servei de la societat”, a càrrec del Setmanari la Directa.
- “Qui vigila els que vigilen el poder? L’observació crítica dels mitjans”, a càrrec del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
- “Alternatives a la desmemòria: donem veu a la denúncia”, a càrrec de la Fundació Andreu Nin i de la CGT
- “Globalització i catàstrofe lingüística”, a càrrec de l’Associació Catalana d’Esperanto.
De seminaris i tallers n’hi ha per tots els gustos (programa en .pdf). Podem, però, fer una selecció:
- “El jovent treballador català, davant la crisi capitalista: organitzem-nos per construir l’alternativa”, a càrrec de la CAJEI, Maulets i l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Aquestes organitzacions de joves participen en l’impuls també de la campanya “Contra la nostra crisi endèmica, el jovent encapçalem la revolta!”.
- “Socialisme: l’alternativa per a un món en crisi”, a càrrec d’En Lucha, Maulets i Revolta Global.
- “Sobre l’autodeterminació”, a càrrec d’Endavant, Maulets i CAJEI.
- “Per un Mediterrani de la pau, la justícia social i la sostenibilitat: contra la Cimera Euromediterrània”, a càrrec de la Plataforma Aturem la Guerra i de la Campanya Contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra.
- “De lo global a lo local: el canvi climàtic i la defensa del territori”, a càrrec de El Clima No Està en Venda.
- “Crisi i territori: conseqüències de la crisi sobre el territori i alternatives en el context rural”, a càrrec de Jóvens de les Terres de l’Ebre i de Maulets.
- “Municipalisme i lluita social: debat sobre la participació com a via de transformació social”, a càrrec d’Endavant, En Lucha, Revolta Global, Gent de Gramenet, entre d’altres.
- “Mediació i sistema d’organització del poble com a vehicles de democràcia participativa”, a càrrec de la Fundació Randa i de la Fundació pel Desenvolupament Comunitari (FDC).
- “Internet i el món digital: drets, llibertats, oportunitats i negocis”, a càrrec de Pangea i de l’Entesa pel Decreixement.
- “Mitjans al servei de la societat”, a càrrec del Setmanari la Directa.
- “Qui vigila els que vigilen el poder? L’observació crítica dels mitjans”, a càrrec del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
- “Alternatives a la desmemòria: donem veu a la denúncia”, a càrrec de la Fundació Andreu Nin i de la CGT
- “Globalització i catàstrofe lingüística”, a càrrec de l’Associació Catalana d’Esperanto.
dimecres, 20 de gener del 2010
Jyoti Basu i el comunisme bengalí entre 1972 i 1977
Mort el passat diumenge, a l’edat de 95 anys, Jyoti Basu ha estat una figura cabdal en el Partit Comunista d’Índia (Marxista) i en el Front d’Esquerres de la Bengala Occidental. Fou durant 23 anys, ministre-president del govern de Bengala Occidental, entre el 21 de juny del 1977 i el 6 de novembre del 2000. En aquesta darrera data, Basu deixà l’executiu bengalí, però retingué els càrrecs en el partit (com a membre del Politburó fins el 2008, i com a invitat permanent en el Comitè Central després).
Els obituaris, doncs, s’han centrat en l’obra del Front d’Esquerres durant els 23 anys de Basu: reforma agrària, sistema d’assistència als més pobres, promoció del desenvolupament tot pal·liant-ne els efectes secundaris socials i ambientals, suport a la cultura en llengua bengalí i a les relacions (sempre complexes) entre les dues Bengales (dividides per una frontera política, però també religiosa, cultural i econòmica), protecció de les minories ètniques i religioses, etc. Com que en els darrers anys, han crescut les contradiccions entre els programes dels partits comunistes i socialistes que integren el Front d’Esquerres i les polítiques dutes a terme (qüestió dels camperols sense terra, reivindicacions sindicals dels treballadors industrials, etc.), la figura de Basu ha guanyat prestigi per contrast.
Basu, quan va arribar al poder a Bengala Occidental, tenia ja 63 anys. Era fill d’un metge de Barudi (localitat que avui queda en la Bengala Oriental o Bangla Desh) immigrat a Kolkata. Format en escoles catòliques, el 1935 va anar a Anglaterra. I fou a Anglaterra on es va fer comunista. Mentre s’apropava al Partit Comunista de Gran Bretanya, prenia part en les organitzacions d’estudiants indians de Londres. Completats els estudis de dret, va tornar a la Índia, ja membre del Partit Comunista d’Índia (PCI), i es va forjar políticament en el sindicat de ferroviaris. Des de 1946 i fins el 1996 fou elegit successivament per a les Assemblees provincials de Bengala, tan abans com després de la partició i de la independència. El 1962 s’arrenglerà amb el sector “maoista” del PCI que, el 1964, s’escindiria per formar el PCI(M). En aquesta escissió jugà un paper important la guerra sino-indiana del 1962. El sector “maoista” o “internacionalista” denunciava la guerra i sostenia les tesis de Beijing quant a la frontera. Era una posició que els va valdre, a més de l’eventual escissió, una forta repressió i una gran pèrdua de suport popular. El partit a Bengala Occidental no resultà pas tan castigat, perquè àmplies capes populars, amb una consciència nacional bengalí més o menys desenvolupada, consideraven la guerra sino-indiana com una aventura del nacionalisme hindi. Després de l’escissió, però, el PCI(M) treballà en un Front Unit, la qual cosa permetia el manteniment d’una línia estratègica “ortodoxa” dins el partit i d’una tàctica més adaptable i atractiva per a diversos sectors populars. Fou així, com Ajoy Mukherjee, antic membre del sector “progressista” del Congrés Nacional (CNI), esdevingué el candidat del Front Unit a les eleccions estatals de 1967. Per primera vegada des de la independència d’Índia, el CNI fou derrotat a la Bengala Occidental, i Mukherjee esdevingué ministre en cap del nou govern d’esquerres.
En les eleccions de 1971, el PCI(M) es convertí en la primera força política en l’Assemblea de Bengala Occidental. La situació, però, era marcada per la situació en la Bengala Oriental (és a dir, el Pakistan Oriental). Bengala Oriental menava una lluita per la independència contra un estat paquistanès centrat en la identitat urdu-punjabí. El conflicte entre Bengala Oriental i el Pakistan Occidental es vinculà al conflicte indo-paquistanès. I Bengala Oriental s’independitzà, sota el patrocini indià, per constituir el nou estat de Bangla Desh. En aquest context, el govern indià impedí al PCI(M) de formar un govern a Bengala Occidental, i l’estat fou sotmès al govern directe des de la presidència federal (en mans del CNI).
En aquest context es feren les eleccions del 1972. El PCI(M) de Bengala Occidental decidí de cridar al boicot de les eleccions, davant les irregularitats del procés electoral. Per primera i única vegada, Basu quedà fora de l’assemblea regional. Una assemblea que ell desqualifiva com una “assemblea de frau”. Aquesta decisió, si bé qüestionada dins el PCI(M), fou assumida per tot el partit. Si ja en el 1970, el propi Basu havia patit un atemptat, el PCI(M) ara quedavan exposat a la violència parapolicial i a la persecució policial i judicial. El CNI, de mentres, tant en el govern de Bengala Occidental com en el govern federal, feia un suposat “gir a l’esquerra”, incloïa el mot “socialisme” en la Constitució, i arrenglerava Índia en un pacte tàcit amb la Unió Soviètica. El principal referent del PCI(M), el Partit Comunista Xinès, també feia un altre gir, però cap a la “dreta”, que en l’àmbit internacional es manifestà en la “diplomàcia del ping pong”. L’entesa entre la República Popular Xinesa i els Estats Units, que havia permès l’entrada de la primera en les Nacions Unides (1971), es completava amb el reforçament de l’aliança sino-paquistanesa, beneïda també pels Estats Units com una forma de contenció a l’aliança russo-indiana-bangladeshí.
Però foren també entre els anys 1972 i 1977, que el PCI(M) de Bengala Occidental bastí un Front d’Esquerres, que unia partits comunistes i socialistes de diferents tendències. La majoria de partits coaligats, com el PCI(M) actuaven i eren organitzats en l’àmbit federal, però el Front d’Esquerres s’entenia com una coalició específicament adreçada a les condicions de Bengala Occidental, on la força del CNI era molt més precària que no pas en altres estats. En les eleccions del 1977 la victòria del Front d’Esquerres fou incontestable. La força organitzativa que donava suport al Front d’Esquerres, des de sindicats de treballadors, associacions de professionals i d’estudiants, unions de pagesos, etc., va ser clau en impedir que el CNI repetís la maniobra del 1971. Així fou com el 21 de juny Jyoti Basu esdevenia ministre-president de Bengala Occidental.
Els obituaris, doncs, s’han centrat en l’obra del Front d’Esquerres durant els 23 anys de Basu: reforma agrària, sistema d’assistència als més pobres, promoció del desenvolupament tot pal·liant-ne els efectes secundaris socials i ambientals, suport a la cultura en llengua bengalí i a les relacions (sempre complexes) entre les dues Bengales (dividides per una frontera política, però també religiosa, cultural i econòmica), protecció de les minories ètniques i religioses, etc. Com que en els darrers anys, han crescut les contradiccions entre els programes dels partits comunistes i socialistes que integren el Front d’Esquerres i les polítiques dutes a terme (qüestió dels camperols sense terra, reivindicacions sindicals dels treballadors industrials, etc.), la figura de Basu ha guanyat prestigi per contrast.
Basu, quan va arribar al poder a Bengala Occidental, tenia ja 63 anys. Era fill d’un metge de Barudi (localitat que avui queda en la Bengala Oriental o Bangla Desh) immigrat a Kolkata. Format en escoles catòliques, el 1935 va anar a Anglaterra. I fou a Anglaterra on es va fer comunista. Mentre s’apropava al Partit Comunista de Gran Bretanya, prenia part en les organitzacions d’estudiants indians de Londres. Completats els estudis de dret, va tornar a la Índia, ja membre del Partit Comunista d’Índia (PCI), i es va forjar políticament en el sindicat de ferroviaris. Des de 1946 i fins el 1996 fou elegit successivament per a les Assemblees provincials de Bengala, tan abans com després de la partició i de la independència. El 1962 s’arrenglerà amb el sector “maoista” del PCI que, el 1964, s’escindiria per formar el PCI(M). En aquesta escissió jugà un paper important la guerra sino-indiana del 1962. El sector “maoista” o “internacionalista” denunciava la guerra i sostenia les tesis de Beijing quant a la frontera. Era una posició que els va valdre, a més de l’eventual escissió, una forta repressió i una gran pèrdua de suport popular. El partit a Bengala Occidental no resultà pas tan castigat, perquè àmplies capes populars, amb una consciència nacional bengalí més o menys desenvolupada, consideraven la guerra sino-indiana com una aventura del nacionalisme hindi. Després de l’escissió, però, el PCI(M) treballà en un Front Unit, la qual cosa permetia el manteniment d’una línia estratègica “ortodoxa” dins el partit i d’una tàctica més adaptable i atractiva per a diversos sectors populars. Fou així, com Ajoy Mukherjee, antic membre del sector “progressista” del Congrés Nacional (CNI), esdevingué el candidat del Front Unit a les eleccions estatals de 1967. Per primera vegada des de la independència d’Índia, el CNI fou derrotat a la Bengala Occidental, i Mukherjee esdevingué ministre en cap del nou govern d’esquerres.
En les eleccions de 1971, el PCI(M) es convertí en la primera força política en l’Assemblea de Bengala Occidental. La situació, però, era marcada per la situació en la Bengala Oriental (és a dir, el Pakistan Oriental). Bengala Oriental menava una lluita per la independència contra un estat paquistanès centrat en la identitat urdu-punjabí. El conflicte entre Bengala Oriental i el Pakistan Occidental es vinculà al conflicte indo-paquistanès. I Bengala Oriental s’independitzà, sota el patrocini indià, per constituir el nou estat de Bangla Desh. En aquest context, el govern indià impedí al PCI(M) de formar un govern a Bengala Occidental, i l’estat fou sotmès al govern directe des de la presidència federal (en mans del CNI).
En aquest context es feren les eleccions del 1972. El PCI(M) de Bengala Occidental decidí de cridar al boicot de les eleccions, davant les irregularitats del procés electoral. Per primera i única vegada, Basu quedà fora de l’assemblea regional. Una assemblea que ell desqualifiva com una “assemblea de frau”. Aquesta decisió, si bé qüestionada dins el PCI(M), fou assumida per tot el partit. Si ja en el 1970, el propi Basu havia patit un atemptat, el PCI(M) ara quedavan exposat a la violència parapolicial i a la persecució policial i judicial. El CNI, de mentres, tant en el govern de Bengala Occidental com en el govern federal, feia un suposat “gir a l’esquerra”, incloïa el mot “socialisme” en la Constitució, i arrenglerava Índia en un pacte tàcit amb la Unió Soviètica. El principal referent del PCI(M), el Partit Comunista Xinès, també feia un altre gir, però cap a la “dreta”, que en l’àmbit internacional es manifestà en la “diplomàcia del ping pong”. L’entesa entre la República Popular Xinesa i els Estats Units, que havia permès l’entrada de la primera en les Nacions Unides (1971), es completava amb el reforçament de l’aliança sino-paquistanesa, beneïda també pels Estats Units com una forma de contenció a l’aliança russo-indiana-bangladeshí.
Però foren també entre els anys 1972 i 1977, que el PCI(M) de Bengala Occidental bastí un Front d’Esquerres, que unia partits comunistes i socialistes de diferents tendències. La majoria de partits coaligats, com el PCI(M) actuaven i eren organitzats en l’àmbit federal, però el Front d’Esquerres s’entenia com una coalició específicament adreçada a les condicions de Bengala Occidental, on la força del CNI era molt més precària que no pas en altres estats. En les eleccions del 1977 la victòria del Front d’Esquerres fou incontestable. La força organitzativa que donava suport al Front d’Esquerres, des de sindicats de treballadors, associacions de professionals i d’estudiants, unions de pagesos, etc., va ser clau en impedir que el CNI repetís la maniobra del 1971. Així fou com el 21 de juny Jyoti Basu esdevenia ministre-president de Bengala Occidental.
dimarts, 19 de gener del 2010
Haïtí en la geopolítica caribenya
Els geòlegs havien advertit de la possibilitat, en un termini de pocs anys, d’un terratrèmol de més de 7 graus en l’escala de Richter que afectés Port-au-Prince. De poc servia la predicció quan no hi ha manera humana (encara) de dir el dia i l’hora d’un terratrèmol amb, posem, un mínim de seguretat, i un termini de dies. El desastre, doncs, era anunciat sense dia, i arribà com una sorpresa vagament anunciada.
Haïtí, doncs, i Port-au-Prince en concret, han reocupat les portades dels diaris i les entrades dels telenotícies. Un corrent honest de solidaritat i de donatius hi fa cap. Però hi tornen també les informacions típiques i prototípiques de l’imperialisme humanitari, crípticament racista (origen africà – pobresa – violència).
L’ecologista Claude-Marie Vadrot, comentava dimecres passat, més enllà del terratrèmol, l’estat polític, social, ecològic i econòmic del país. Parlava de l’enorme deforestació, responsable d’aiguats i esllavissaments, però també desmentia un tòpic freqüent. Recordava que calia afegir a aquests desastres ecològics, “la pol·lució atmosfèria engendrada per la circulació urbana de Port-au-Prince i per les fàbriques instal·lades en el país, notablement al voltant de la capital”. Una industrialització que té lloc, segons Vadrot, per la manca d’una legislació que reglamenti seriosament els abocaments de les instal·lacions industrials a l’atmosfera i per “treure profit d’una mà d’obra encara més barata que Àsia i d’una legislació defiscalitzada”. Els grans beneficiaris d’aquestes condicions són companyies nord-americana (dels Estats Units i Canadà), però també d’altres transnacionals. Vadrot no té pèls a la llengua en assenyalar no tan sols les responsabilitats de les “missions internacionals de pacificació” sinó també la de les elits polítiques (de diversos bàndols) i socials d’Haïti. I recorda la dita haïtiana: “A Haïti sé blan ki décide”. Paradoxalment, el creixement industrial de Port-au-Prince també crea una base social d'un moviment polític popular progressiu i independent.
Shirley Pate, a diferència de Vadrot, mostra simpaties envers el moviment polític dels partidaris de Jean-Bertrand Aristide. En el seu comentari, de dissabte passat, Pate considera que l’Administració Obama tem que el terratrèmol de Port-au-Prince desencadeni protestes contra les tropes d’ocupació, que siguin aprofitades políticament per l’Organització del Poble en Lluita. El missatge oficial d’Aristide, des de Sud-àfrica, però, s’ha centrat en sol·licitar l’ajut internacional a les víctimes i en expressar el seu desig de poder tornar-hi.
Gabriel Elizondo analitzava abans d’ahir un altre aspecte de l’actualitat haïtiana, el de les pugnes entre els estats que participen en el control d’Haïtí, i particularment entre els Estats Units i el Brasil. Per al govern brasiler, diu Elizondo, Haïtí és una “part crítica” de la política exterior. El govern de Nicaragua, particularment, però també els de Cuba i Veneçuela han mostrat la seva preocupació pel protagonisme adquirit per les forces nord-americanes en el control d’Haïtí en les darreres hores.
Haïtí, doncs, i Port-au-Prince en concret, han reocupat les portades dels diaris i les entrades dels telenotícies. Un corrent honest de solidaritat i de donatius hi fa cap. Però hi tornen també les informacions típiques i prototípiques de l’imperialisme humanitari, crípticament racista (origen africà – pobresa – violència).
L’ecologista Claude-Marie Vadrot, comentava dimecres passat, més enllà del terratrèmol, l’estat polític, social, ecològic i econòmic del país. Parlava de l’enorme deforestació, responsable d’aiguats i esllavissaments, però també desmentia un tòpic freqüent. Recordava que calia afegir a aquests desastres ecològics, “la pol·lució atmosfèria engendrada per la circulació urbana de Port-au-Prince i per les fàbriques instal·lades en el país, notablement al voltant de la capital”. Una industrialització que té lloc, segons Vadrot, per la manca d’una legislació que reglamenti seriosament els abocaments de les instal·lacions industrials a l’atmosfera i per “treure profit d’una mà d’obra encara més barata que Àsia i d’una legislació defiscalitzada”. Els grans beneficiaris d’aquestes condicions són companyies nord-americana (dels Estats Units i Canadà), però també d’altres transnacionals. Vadrot no té pèls a la llengua en assenyalar no tan sols les responsabilitats de les “missions internacionals de pacificació” sinó també la de les elits polítiques (de diversos bàndols) i socials d’Haïti. I recorda la dita haïtiana: “A Haïti sé blan ki décide”. Paradoxalment, el creixement industrial de Port-au-Prince també crea una base social d'un moviment polític popular progressiu i independent.
Shirley Pate, a diferència de Vadrot, mostra simpaties envers el moviment polític dels partidaris de Jean-Bertrand Aristide. En el seu comentari, de dissabte passat, Pate considera que l’Administració Obama tem que el terratrèmol de Port-au-Prince desencadeni protestes contra les tropes d’ocupació, que siguin aprofitades políticament per l’Organització del Poble en Lluita. El missatge oficial d’Aristide, des de Sud-àfrica, però, s’ha centrat en sol·licitar l’ajut internacional a les víctimes i en expressar el seu desig de poder tornar-hi.
Gabriel Elizondo analitzava abans d’ahir un altre aspecte de l’actualitat haïtiana, el de les pugnes entre els estats que participen en el control d’Haïtí, i particularment entre els Estats Units i el Brasil. Per al govern brasiler, diu Elizondo, Haïtí és una “part crítica” de la política exterior. El govern de Nicaragua, particularment, però també els de Cuba i Veneçuela han mostrat la seva preocupació pel protagonisme adquirit per les forces nord-americanes en el control d’Haïtí en les darreres hores.
dilluns, 18 de gener del 2010
Onze reflexions de Daniel Bensaïd al voltant del mot ‘comunisme’
El passat dimarts dia 12, es moria de càncer Daniel Bensaïd (*Tolosa, 1946). Jove del maig del 1968, vinculat al trotskisme des del 1966, ha estat una figura cabdal en la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), actualment integrada en el Nou Partit Anticapitalista (NPA). El trànsit de la LCR a l’NPA és encara relativament recent, com recents són les reflexions al voltant del fet que aquest trànsit implica la desaparició, en les sigles, del mot “comunista” i la substitució per un més ambigu “anticapitalista”. Des dels mateixos rengles del trotskisme, s’ha fet veure que “anticapitalistes” també ho són (o, més pròpiament, eren) els “feudalistes”, els partidaris de l’Antic Règim.
En un dels darrers articles, Daniel Bensaïd reflexionava al voltant del mot “comunisme”:
- el mot “comunisme” no ha sortit indemne dels “torments del segle passat”. També n’han resultat afectats els mots “socialisme”, “revolució”, “anarquia”, etc. “Socialisme”, per exemple, ha patit sobretot pel fet que “és a punt de perdre tot contingut a mesura que guanya en extensió”. Fet i fet, deia Bettino Craxi, que “socialisme” és el que fan els socialistes, i a aquesta socialdemocràcia europea, hem de sumar els “socialismes” del “Tercer Món”, tant els del segle XX com els del segle XXI. El mot “revolució” és associat per una “campanya ideològica metòdica” a la violència i al terror. Però Bensaïd assenyala que el mot “comunisme” ha sortit més mal parat pel fet d’haver estat capturat per “la raó burocràtica d’estat”.
- en aquest darrer sentit, Bensaïd posa èmfasi en “l’ús massiu del títol ‘comunista’ per designar l’estat liberal autoritari xinès”. L’alternativa seria negar la legitimitat d’aquest ús, però això conduiria a “reduir la idea comunista a ‘invariants’ atemporals” i a fer-la sinònim d’“idees indeterminades de justícia i d’emancipació”, quan hauria de ser “la forma específica de l’emancipació en l’època de la dominació capitalista”.
- és clar que, per Bensaïd, “cedir a la identificació del comunisme amb la dictadura totalitària estaliniana seria capital davant els vencedors provisionals, confondre la revolució i la contrarevolució burocràtica”. Seria una “injustícia” envers el vençuts. A més, afegeix, “no s’inventa nou lèxic per decret, ja que el vocabulari es forma amb el temps, a través de l’ús i de les experiències”.
- el mot “comunisme” és la forma de nomenar “l’alternativa al capitalisme” que conserva més “sentit històric” i “càrrega programàtica explosiva”. També seria el que “millor evoca la comunió de compartir i la igualtat, la posada en comú del poder, la solidaritat oposable al càlcul egoista i a la competència generalitzada, la defensa dels béns comuna de la humanitat, naturals i culturals, l’extensió d’un domini de gratuïtat de serveis per als béns de primera necessitat”.
- el mot “comunisme” també és el nom d’una altra mesura de la riquesa social. Bensaïd també reclama l’actualitat de “l’eco-comunisme radical”, ja que “la lògica del benefici” condueix a la necessitat de “produir nou consum” i, per tant, d’augmentar constantment el cercle del consum amb la creació de noves necessitats, que condueixen, en frase de Marx, “a l’explotació de la natura sencera”.
- el comunisme implica, d’entrada, presentar com a objectiu “la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i de bescanvi”. Bensaïd recordava el programa presentat en el Manifest comunista: 1) expropiació de la propietat hisendística i afectació de la renta hisendística a les despeses de l’estat; 2) instauració d’una fiscalitat fortament progressiva; 3) supressió de l’herència dels mitjans de producció i de bescanvi; 4) confiscació dels béns dels emigrats rebels; 5) centralització del crèdit en una banca pública; 6) socialització dels mitjans de transport i establiment d’una educació pública i gratuït per tothom; 7) creació de manufactures nacionals i desamortització de les terres incultes. Bensaïd resum aquestes mesures en “l’establiment del control de la democràcia política damunt l’economia, el predomini del bé comú damunt l’interès egoista, i de l’espai públic damunt l’espai privat”.
- hi ha, doncs, una topada entre dos drets: el dret dels propietaris d’apropiar-se dels béns comuns i el dret dels desposseïts a l’existència. Bensaïd situa en la Comuna de París de 1870, l’origen d’una “nova legitimitat”, de la qual parteixen “les formes d’autoorganització i d’autogestió populars que apareixen en les crisis revolucionàries: consells obrers, soviets, comitès de milícies, cordons industrials, associacions de veïnes, comunes agràries”.
- el mot “comunisme” també contrasta amb els “progressos” que es reivindiquen o s’assoleixen “sota el regne del capital”. Contra les meres reformes, el mot “comunisme”, assenyala Bensaïd, implica un “canvi radical” en: la noció del treball, les relacions entre l’home i la dona, el tractament de les diferències individuals per cultura, color, orientació sexual, etc. Per Bensaïd: “el progrés autèntic resideix en el desenvolupament i la diferenciació de necessitat, la combinació original de les quals fa de cadascú un ésser únic, la singularitat del qual contribueix a l’enriquiment de l’espècie”.
- el mot “comunisme”, tal com el definia el “Manifest comunista” és “una associació on el desenvolupament lliure de cadascú és la condició del desenvolupament lliure de tots”. Bensaïd ho contrasta amb: 1) “els miratges d’un individualisme sense individualitat sotmès al conformisme publicitari”; 2) “l’igualitarisme groller d’un socialisme de caserna”.
- Bensaïd reitera que el “comunisme” no és una “idea pura” ni un “model doctrinari de societat”, però tampoc un “règim estàtic” ni “un nou model de producció”. És la denominació “d’un moviment que, en permanència, depassa/suprimeix l’ordre establert” i, alhora, “de l’objectiu que, sorgit d’aquest moviment, l’orienta i permet, en contrast a polítiques sense principi, accions sense sentit, improvisacions del dia al dia, de determinar allò que l’apropa a l’objectiu i allò que l’allunya”. No seria, doncs, “un coneixement científic de l’objectiu i del camí”, sinó una “hipòtesi estratègica reguladora”.
- Com molt sovint en els seus articles, també en aquest Bensaïd tenia un record per a Walter Benjamin. Si Benjamin parlava de “l’actualitat d’un comunisme radical” en l’època d’entre-guerres, Bensaïd el reitera davant “la crisi, social, econòmica, ecològica, i moral”.
En un dels darrers articles, Daniel Bensaïd reflexionava al voltant del mot “comunisme”:
- el mot “comunisme” no ha sortit indemne dels “torments del segle passat”. També n’han resultat afectats els mots “socialisme”, “revolució”, “anarquia”, etc. “Socialisme”, per exemple, ha patit sobretot pel fet que “és a punt de perdre tot contingut a mesura que guanya en extensió”. Fet i fet, deia Bettino Craxi, que “socialisme” és el que fan els socialistes, i a aquesta socialdemocràcia europea, hem de sumar els “socialismes” del “Tercer Món”, tant els del segle XX com els del segle XXI. El mot “revolució” és associat per una “campanya ideològica metòdica” a la violència i al terror. Però Bensaïd assenyala que el mot “comunisme” ha sortit més mal parat pel fet d’haver estat capturat per “la raó burocràtica d’estat”.
- en aquest darrer sentit, Bensaïd posa èmfasi en “l’ús massiu del títol ‘comunista’ per designar l’estat liberal autoritari xinès”. L’alternativa seria negar la legitimitat d’aquest ús, però això conduiria a “reduir la idea comunista a ‘invariants’ atemporals” i a fer-la sinònim d’“idees indeterminades de justícia i d’emancipació”, quan hauria de ser “la forma específica de l’emancipació en l’època de la dominació capitalista”.
- és clar que, per Bensaïd, “cedir a la identificació del comunisme amb la dictadura totalitària estaliniana seria capital davant els vencedors provisionals, confondre la revolució i la contrarevolució burocràtica”. Seria una “injustícia” envers el vençuts. A més, afegeix, “no s’inventa nou lèxic per decret, ja que el vocabulari es forma amb el temps, a través de l’ús i de les experiències”.
- el mot “comunisme” és la forma de nomenar “l’alternativa al capitalisme” que conserva més “sentit històric” i “càrrega programàtica explosiva”. També seria el que “millor evoca la comunió de compartir i la igualtat, la posada en comú del poder, la solidaritat oposable al càlcul egoista i a la competència generalitzada, la defensa dels béns comuna de la humanitat, naturals i culturals, l’extensió d’un domini de gratuïtat de serveis per als béns de primera necessitat”.
- el mot “comunisme” també és el nom d’una altra mesura de la riquesa social. Bensaïd també reclama l’actualitat de “l’eco-comunisme radical”, ja que “la lògica del benefici” condueix a la necessitat de “produir nou consum” i, per tant, d’augmentar constantment el cercle del consum amb la creació de noves necessitats, que condueixen, en frase de Marx, “a l’explotació de la natura sencera”.
- el comunisme implica, d’entrada, presentar com a objectiu “la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i de bescanvi”. Bensaïd recordava el programa presentat en el Manifest comunista: 1) expropiació de la propietat hisendística i afectació de la renta hisendística a les despeses de l’estat; 2) instauració d’una fiscalitat fortament progressiva; 3) supressió de l’herència dels mitjans de producció i de bescanvi; 4) confiscació dels béns dels emigrats rebels; 5) centralització del crèdit en una banca pública; 6) socialització dels mitjans de transport i establiment d’una educació pública i gratuït per tothom; 7) creació de manufactures nacionals i desamortització de les terres incultes. Bensaïd resum aquestes mesures en “l’establiment del control de la democràcia política damunt l’economia, el predomini del bé comú damunt l’interès egoista, i de l’espai públic damunt l’espai privat”.
- hi ha, doncs, una topada entre dos drets: el dret dels propietaris d’apropiar-se dels béns comuns i el dret dels desposseïts a l’existència. Bensaïd situa en la Comuna de París de 1870, l’origen d’una “nova legitimitat”, de la qual parteixen “les formes d’autoorganització i d’autogestió populars que apareixen en les crisis revolucionàries: consells obrers, soviets, comitès de milícies, cordons industrials, associacions de veïnes, comunes agràries”.
- el mot “comunisme” també contrasta amb els “progressos” que es reivindiquen o s’assoleixen “sota el regne del capital”. Contra les meres reformes, el mot “comunisme”, assenyala Bensaïd, implica un “canvi radical” en: la noció del treball, les relacions entre l’home i la dona, el tractament de les diferències individuals per cultura, color, orientació sexual, etc. Per Bensaïd: “el progrés autèntic resideix en el desenvolupament i la diferenciació de necessitat, la combinació original de les quals fa de cadascú un ésser únic, la singularitat del qual contribueix a l’enriquiment de l’espècie”.
- el mot “comunisme”, tal com el definia el “Manifest comunista” és “una associació on el desenvolupament lliure de cadascú és la condició del desenvolupament lliure de tots”. Bensaïd ho contrasta amb: 1) “els miratges d’un individualisme sense individualitat sotmès al conformisme publicitari”; 2) “l’igualitarisme groller d’un socialisme de caserna”.
- Bensaïd reitera que el “comunisme” no és una “idea pura” ni un “model doctrinari de societat”, però tampoc un “règim estàtic” ni “un nou model de producció”. És la denominació “d’un moviment que, en permanència, depassa/suprimeix l’ordre establert” i, alhora, “de l’objectiu que, sorgit d’aquest moviment, l’orienta i permet, en contrast a polítiques sense principi, accions sense sentit, improvisacions del dia al dia, de determinar allò que l’apropa a l’objectiu i allò que l’allunya”. No seria, doncs, “un coneixement científic de l’objectiu i del camí”, sinó una “hipòtesi estratègica reguladora”.
- Com molt sovint en els seus articles, també en aquest Bensaïd tenia un record per a Walter Benjamin. Si Benjamin parlava de “l’actualitat d’un comunisme radical” en l’època d’entre-guerres, Bensaïd el reitera davant “la crisi, social, econòmica, ecològica, i moral”.
diumenge, 17 de gener del 2010
Joan Amades i el Costumari [conclou l'Any Amades 2009-2010]
Entre el 1950 i el 1956, es publicaren els cinc volums del Costumari català, amb la perspectiva d’abastar tot l’àmbit nacional. Joan Amades es moriria uns anys després, el 17 de gener de 1959. Concloem avui el que ha estat l’Any Amades, i que arrencava just fa un any, en el 50è aniversari d’aquella data. Amades, nascut a Barcelona el 23 de juliol de 1890, va començar els seus estudis sobre costumari el 1915.
El costumari o folklore (o “les produccions populars”) és una realitat viva que, com deia Amades, té “un segell propi, inconfusible i molt difícil definir”. Hi ha la saviesa popular, expressada en forma de refranys. O tots els ritus de pas que, col•lectivament al llarg de l’any, i, individualment, al llarg de la vida, ens fan més planer (o més entenedor) el camí.
Aquest sentit pràctic i utilitari del costum, fins i tot quan la utilitat no és percebuda a ull nu, ens explica l’origen, l’evolució i la desaparició de cada costum. El costumari d’una col·lectivitat reflecteix les formes de producció que mantenen aquesta col·lectivitat. No és un reflex mecànic, ni de bon tros. Entre d’altres coses, perquè els costums, per la seva pròpia dinàmica, han de guanyar persistència (fins a esdevindre quelcom natural per a la col·lectivitat que el practica). I així, en totes les societats, hi ha costums que ens parlen més del passat que no del present.
Per això darrer, el costum també és patrimoni. Un patrimoni que ens informa dels nostres orígens, que ens permet aprofundir en l’inconscient col·lectiu.
Joan Amades va viure en una època que, pel que fa al costumari, és gairebé la nostra. En l’època d’Amades, el desenvolupament capitalista, la industrialització, el creixement de les ciutats, el despoblament del camp, eren fets que, per fina força, havien de produir força canvis en el costumari. Amades va saber veure no només que calia preservar (ni que fos en llibres) els costums que anaven en declivi, sinó que també calia contextualitzar-los en el que sabem del passat. I que també la Barcelona moderna, la que s’endinsava en el segle XX, desenvolupava també els seus propis costums, heretats dels anteriors.
El costumari o folklore (o “les produccions populars”) és una realitat viva que, com deia Amades, té “un segell propi, inconfusible i molt difícil definir”. Hi ha la saviesa popular, expressada en forma de refranys. O tots els ritus de pas que, col•lectivament al llarg de l’any, i, individualment, al llarg de la vida, ens fan més planer (o més entenedor) el camí.
Aquest sentit pràctic i utilitari del costum, fins i tot quan la utilitat no és percebuda a ull nu, ens explica l’origen, l’evolució i la desaparició de cada costum. El costumari d’una col·lectivitat reflecteix les formes de producció que mantenen aquesta col·lectivitat. No és un reflex mecànic, ni de bon tros. Entre d’altres coses, perquè els costums, per la seva pròpia dinàmica, han de guanyar persistència (fins a esdevindre quelcom natural per a la col·lectivitat que el practica). I així, en totes les societats, hi ha costums que ens parlen més del passat que no del present.
Per això darrer, el costum també és patrimoni. Un patrimoni que ens informa dels nostres orígens, que ens permet aprofundir en l’inconscient col·lectiu.
Joan Amades va viure en una època que, pel que fa al costumari, és gairebé la nostra. En l’època d’Amades, el desenvolupament capitalista, la industrialització, el creixement de les ciutats, el despoblament del camp, eren fets que, per fina força, havien de produir força canvis en el costumari. Amades va saber veure no només que calia preservar (ni que fos en llibres) els costums que anaven en declivi, sinó que també calia contextualitzar-los en el que sabem del passat. I que també la Barcelona moderna, la que s’endinsava en el segle XX, desenvolupava també els seus propis costums, heretats dels anteriors.
dissabte, 16 de gener del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XVI): Michael Koth, del SED a la tercera posició, en nom del “nacionalcomunisme”
L’enfrontament entre el feixisme i l’antifeixisme, entre els propugnadors de la xenofòbia i els activistes antiracistes, ocupa bona part dels esforços de l’esquerra alemanya, des dels segments parlamentaris fins als sectors revolucionaris. Qualsevol manifestació dels partits “nacional-demòcrates” és contestada immediatament per coalicions com l’Antifaschistiche Aktion, un referent per a l’antifeixisme europeu. Per això no deixa de sorprendre una trajectòria com la de Michael Koth, antic membre del moviment comunista del Berlin Occidental, i que, des de fa poc més de deu anys, es troba arrenglerat, culturalment i política, amb l’extrema dreta. És cert que també altres han fet aquest viatge, però Koth ha fet el bagatge sense renunciar al seu passat. La seva trajectòria no tan sols ha de ser motiu de censura, sinó també de recordatori de les temptacions demagògiques que fan possible una trajectòria d’aquesta mena.
Michael Koth és natural d’Steglitz, el sector sud-occidental de Berlin. En temps de la divisió de Berlin, Steglitz era integrat en el sector occidental. Per això Koth era ciutadà de la República Federal d’Alemanya. Fou en l’escola secundària (Realschule) que entrà en contacte amb joves militants del Sozialistiche Einheitspartei Westberlin (SEW). El SEW s’havia fundat el 1969, a partir del SED-Westberlin. El SED-Westberlin era l’expressió a Berlin del Partit Socialista Unificat (SED). El SED s’havia fundat el 1946 com a fusió entre l’SPD i el KPD, però la fusió únicament s’efectuà en el sector soviètic. L’SPD de les zones occidental refusà la fusió, i el KPD d’aquestes zones va provar d’utilitzar el nom del SED, però les autoritats ocupants ho prohibiren. El 1949 es fundaren, successivament, la República Federal d’Alemanya (BRD), i la República Democràtica (DDR). El SED restà com el partit dominant a la DDR. A la BRD (i a Berlin Occidental), el KPD quedà en una situació minoritària. El 1956, les autoritats de la BRD il·legalitzaren el KPD. El KPD il·legalitzat va actuar políticament a través d’altres organitzacions, fins el 1968, quan es va poder refundar com a Deutsche Komunistische Partei (DKP). Berlin Oest no era, a dreta llei, part de la BRD, per bé que hi participava políticament. Per això a Berlin Oest, el KPD havia pogut utilitzar la denominació de SED, tot i la persistència d'un SPD local. A la pràctica, el SED de Berlin Oest actuava com a partit separat del SED. La seva força electoral, en les eleccions de 1954 a 1967, oscil·là entre l’1,3% i el 2,7%. A partir de 1968, la idea era que, en el marc del moviment comunista oficial, el SED era el partit socialista unificat de la DDR, el DKP el partit comunista de la BRD, i el SEW era el partit socialista unificat de Berlin Occidental. És a dir, que el SEW era el referent a Berlin Occidental tant del DKP com del SED. Aquesta relació no era exactament la mateixa que la que tenien, en la mateixa època, el PCE i el PSUC, car en aquest cas, el PSUC era representat en els òrgans unitaris del PCE, i ni el DKP ni el SEW tenien representació formal en el SED (ni tampoc a l’inrevés). A efectes pràctics, però, SED, DKP i SEW seguien la mateixa línia.
Koth, massa jove, no entrà en el SEW, sinó en les Freien Deutschen Jugend (FDJ). La FDJ sí que tenia el mateix nom a tot Alemanya, per bé que orgànicament era registrada independentment com a organització de Berlin Occidental. Amb el temps, i després d’haver treballat un temps als Ferrocarrils de la DDR (Deutschen Reichsbahn), Koth passà de la FDJ al SEW i fou secretari del partit a Steglitz.
El 1979, Koth fou bandejat del partit, per les discrepàncies que mostrà envers la línia seguida pel Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que ell trobava massa conciliadora amb les potències occidentals.
Koth passà llavors al KPD/ML (Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten-Leninisten). El KPD/ML es va fundar el 1968, per antics militants del KPD, que acusaven el SED-DKP-SEW de revisionistes. Entre Moscou i Beijing, el KPD/ML trià Beijing, fins a mitjans dels anys 1970, quan se sumà a les crítiques que el partit albanès va fer a les autoritats de la República Popular Xinesa. Així doncs, el 1979, el KPD/ML era un partit “hoxhaista” (proper a la línia del dirigent albanès Enver Hoxha). Koth esdevingué el president de la territorial del KPD/ML a Berlin Occidental.
El KPD/ML, que tan incansablement havia condemnat la intervenció soviètica a Afganistan (amb la mateixa força que havia condemnat les operacions nord-americanes a Nicaragua i a Grenada), i que havia denunciat alhora la perestroika i el lideratge de Honecker, va patir al llarg dels anys 1980 el mateix afebliment que bona part de l’esquerra de l’Europa Occidental.
El 1986, per fer front a la crisi, el KPD/ML es va apropar a d’altres moviments revolucionaris, el Gruppe Internationale Marxisten (GIM, trotsquista) i el Vereinigte Sozialistische Partei (VSP, socialdemòcrates d’esquerres). El nou partit s’anomenà, més senzillament, KPD. Koth, però, se’n separà, i refundà el KPD/ML.
El KPD/ML de Koth es fusionà, el 1994, amb el KPD(Rote Fahne). El KPD(Rote Fahne), també conegut com a KPD-Ost era, essencialment, un partit de l’est, un "supervivent" de la reunificació que sostenia que la DDR havia estat un règim de socialisme real fins als últims dies. No era ben bé aquesta la visió del KPD/ML, però la fusió fou possible. Koth esdevingué membre del Comitè Central del KPD-Ost, i fou actiu en moltes de les seves iniciatives: membre de la Comissió Nacional de la DDR (NKDDR), de les campanyes en solidaritat amb Erich Honecker i Erich Mielke, o dels Mauerbaukomitées (de reivindicació del caràcter “antifeixista” del mur de Berlín).
Però aquesta militància durà poc. Koth passà a presidir un Partei der Arbeit Deutschlands (PdAD). Si bé ja havia traspuat aquestes dies abans, des del PdAD, Koth manifestava ara opinions obertament “nacionalcomunistes” o “nacionalrevolucionàries”. I suspenia alhora la visió negativa envers l’extrema dreta alemanya. El PdAD impulsà una Gesellschaft zum Studium und Verbreitung der Dschutsche-Ideologie in Deutschland (deutsch-koreanishe Freundschaft). Aquesta societat pretenia difondre les tesis de la direcció de la República Popular Democràtica de Corea (el kimilsungisme, idea iutxe, política songun). El Partit del Treball de Corea entén la idea iutxe com una reafirmació de la independència i de la reunificació de Corea contra l’imperialisme, i la política songun com l’orientació a una forta despesa militar defensiva per fer impossible qualsevol atac exterior. Des del PdAD, aquestes doctrines s’interpretaven des d’un punt de mira “nacionalcomunista”. La febrada coreana anà després a menys, i el Partit del Treball de Corea s’estimà més el treball amb altres sectors de l’esquerra alemanya (comunistes i no-comunistes), que són els que avui integren la Societat d’Amistat Coreano-Alemanya.
Aquestes posicions del PdAD el dugueren a trencar la barrera cultural que el separava de l’extrema dreta. En el PdAD, es vantava Koth, hi havia tant antics membres de la FDJ i del DKP, com gent de tradició “nacionalrevolucionària” i del “socialisme nacional”. El PdAD defensava, en conseqüència, una aliança (Bündnis) entre nacionalcomunistes (Nationalkommunisten) i nacional-revolucionaris (nationalen Revolutionären). Expressada d’una altra manera, la idea era que el PdAD no era ni de dretes ni d’esquerres, sinó revolucionari.
Koth veia que, a mitjans dels anys 1990, l’esquerra radical alemanya era certament desorientada. L’extrema dreta no ho era pas menys, però semblava més immunitzada a la recerca de compromisos i més disposada a la violència per defensar els “interessos” nacionals o populars (Volk). El PdAD expressava la seva admiració per “l’ala socialista” del partit nazi (Gregor Strasser), pels “nacionalbolxevics” de l’estil d’Ernst Niekisch i pel sector més “nacionalista” del SED (Anton Ackermann).
A partir del 1998, el PdAD s’apropà al Partit Nacionaldemòcrata (NPD), el principal partit polític de l’extrema dreta alemanya. Però l’NPD resultava massa “convencional”, al capdavall, i Koth tenia més en ment la idea del Querfront, una tercera posició contraposada tant a “l’internacionalisme” de l’esquerra com al “conservadorisme” de la dreta.
El 1999, Koth i el seu PdAD s’integrava en la Kampfbund Deutscher Sozialisten (KDS, Unió de Lluita dels Socialistes Alemanys). Bona part dels membres de la KDS provenien de moviments neonazis. Deixant de banda una certa nostàlgia per la DDR (la qual hauria fracassat, segons ells, no en el pla social sinó en el nacional), un discurs obrerista contra la “burgesia cosmopolita”, la KDS actuà com un grup més del magma nacionalista alemany fins a la seva dissolució el 2008. Koth continua fins els nostres dies en aquest Querfront.
Michael Koth és natural d’Steglitz, el sector sud-occidental de Berlin. En temps de la divisió de Berlin, Steglitz era integrat en el sector occidental. Per això Koth era ciutadà de la República Federal d’Alemanya. Fou en l’escola secundària (Realschule) que entrà en contacte amb joves militants del Sozialistiche Einheitspartei Westberlin (SEW). El SEW s’havia fundat el 1969, a partir del SED-Westberlin. El SED-Westberlin era l’expressió a Berlin del Partit Socialista Unificat (SED). El SED s’havia fundat el 1946 com a fusió entre l’SPD i el KPD, però la fusió únicament s’efectuà en el sector soviètic. L’SPD de les zones occidental refusà la fusió, i el KPD d’aquestes zones va provar d’utilitzar el nom del SED, però les autoritats ocupants ho prohibiren. El 1949 es fundaren, successivament, la República Federal d’Alemanya (BRD), i la República Democràtica (DDR). El SED restà com el partit dominant a la DDR. A la BRD (i a Berlin Occidental), el KPD quedà en una situació minoritària. El 1956, les autoritats de la BRD il·legalitzaren el KPD. El KPD il·legalitzat va actuar políticament a través d’altres organitzacions, fins el 1968, quan es va poder refundar com a Deutsche Komunistische Partei (DKP). Berlin Oest no era, a dreta llei, part de la BRD, per bé que hi participava políticament. Per això a Berlin Oest, el KPD havia pogut utilitzar la denominació de SED, tot i la persistència d'un SPD local. A la pràctica, el SED de Berlin Oest actuava com a partit separat del SED. La seva força electoral, en les eleccions de 1954 a 1967, oscil·là entre l’1,3% i el 2,7%. A partir de 1968, la idea era que, en el marc del moviment comunista oficial, el SED era el partit socialista unificat de la DDR, el DKP el partit comunista de la BRD, i el SEW era el partit socialista unificat de Berlin Occidental. És a dir, que el SEW era el referent a Berlin Occidental tant del DKP com del SED. Aquesta relació no era exactament la mateixa que la que tenien, en la mateixa època, el PCE i el PSUC, car en aquest cas, el PSUC era representat en els òrgans unitaris del PCE, i ni el DKP ni el SEW tenien representació formal en el SED (ni tampoc a l’inrevés). A efectes pràctics, però, SED, DKP i SEW seguien la mateixa línia.
Koth, massa jove, no entrà en el SEW, sinó en les Freien Deutschen Jugend (FDJ). La FDJ sí que tenia el mateix nom a tot Alemanya, per bé que orgànicament era registrada independentment com a organització de Berlin Occidental. Amb el temps, i després d’haver treballat un temps als Ferrocarrils de la DDR (Deutschen Reichsbahn), Koth passà de la FDJ al SEW i fou secretari del partit a Steglitz.
El 1979, Koth fou bandejat del partit, per les discrepàncies que mostrà envers la línia seguida pel Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que ell trobava massa conciliadora amb les potències occidentals.
Koth passà llavors al KPD/ML (Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten-Leninisten). El KPD/ML es va fundar el 1968, per antics militants del KPD, que acusaven el SED-DKP-SEW de revisionistes. Entre Moscou i Beijing, el KPD/ML trià Beijing, fins a mitjans dels anys 1970, quan se sumà a les crítiques que el partit albanès va fer a les autoritats de la República Popular Xinesa. Així doncs, el 1979, el KPD/ML era un partit “hoxhaista” (proper a la línia del dirigent albanès Enver Hoxha). Koth esdevingué el president de la territorial del KPD/ML a Berlin Occidental.
El KPD/ML, que tan incansablement havia condemnat la intervenció soviètica a Afganistan (amb la mateixa força que havia condemnat les operacions nord-americanes a Nicaragua i a Grenada), i que havia denunciat alhora la perestroika i el lideratge de Honecker, va patir al llarg dels anys 1980 el mateix afebliment que bona part de l’esquerra de l’Europa Occidental.
El 1986, per fer front a la crisi, el KPD/ML es va apropar a d’altres moviments revolucionaris, el Gruppe Internationale Marxisten (GIM, trotsquista) i el Vereinigte Sozialistische Partei (VSP, socialdemòcrates d’esquerres). El nou partit s’anomenà, més senzillament, KPD. Koth, però, se’n separà, i refundà el KPD/ML.
El KPD/ML de Koth es fusionà, el 1994, amb el KPD(Rote Fahne). El KPD(Rote Fahne), també conegut com a KPD-Ost era, essencialment, un partit de l’est, un "supervivent" de la reunificació que sostenia que la DDR havia estat un règim de socialisme real fins als últims dies. No era ben bé aquesta la visió del KPD/ML, però la fusió fou possible. Koth esdevingué membre del Comitè Central del KPD-Ost, i fou actiu en moltes de les seves iniciatives: membre de la Comissió Nacional de la DDR (NKDDR), de les campanyes en solidaritat amb Erich Honecker i Erich Mielke, o dels Mauerbaukomitées (de reivindicació del caràcter “antifeixista” del mur de Berlín).
Però aquesta militància durà poc. Koth passà a presidir un Partei der Arbeit Deutschlands (PdAD). Si bé ja havia traspuat aquestes dies abans, des del PdAD, Koth manifestava ara opinions obertament “nacionalcomunistes” o “nacionalrevolucionàries”. I suspenia alhora la visió negativa envers l’extrema dreta alemanya. El PdAD impulsà una Gesellschaft zum Studium und Verbreitung der Dschutsche-Ideologie in Deutschland (deutsch-koreanishe Freundschaft). Aquesta societat pretenia difondre les tesis de la direcció de la República Popular Democràtica de Corea (el kimilsungisme, idea iutxe, política songun). El Partit del Treball de Corea entén la idea iutxe com una reafirmació de la independència i de la reunificació de Corea contra l’imperialisme, i la política songun com l’orientació a una forta despesa militar defensiva per fer impossible qualsevol atac exterior. Des del PdAD, aquestes doctrines s’interpretaven des d’un punt de mira “nacionalcomunista”. La febrada coreana anà després a menys, i el Partit del Treball de Corea s’estimà més el treball amb altres sectors de l’esquerra alemanya (comunistes i no-comunistes), que són els que avui integren la Societat d’Amistat Coreano-Alemanya.
Aquestes posicions del PdAD el dugueren a trencar la barrera cultural que el separava de l’extrema dreta. En el PdAD, es vantava Koth, hi havia tant antics membres de la FDJ i del DKP, com gent de tradició “nacionalrevolucionària” i del “socialisme nacional”. El PdAD defensava, en conseqüència, una aliança (Bündnis) entre nacionalcomunistes (Nationalkommunisten) i nacional-revolucionaris (nationalen Revolutionären). Expressada d’una altra manera, la idea era que el PdAD no era ni de dretes ni d’esquerres, sinó revolucionari.
Koth veia que, a mitjans dels anys 1990, l’esquerra radical alemanya era certament desorientada. L’extrema dreta no ho era pas menys, però semblava més immunitzada a la recerca de compromisos i més disposada a la violència per defensar els “interessos” nacionals o populars (Volk). El PdAD expressava la seva admiració per “l’ala socialista” del partit nazi (Gregor Strasser), pels “nacionalbolxevics” de l’estil d’Ernst Niekisch i pel sector més “nacionalista” del SED (Anton Ackermann).
A partir del 1998, el PdAD s’apropà al Partit Nacionaldemòcrata (NPD), el principal partit polític de l’extrema dreta alemanya. Però l’NPD resultava massa “convencional”, al capdavall, i Koth tenia més en ment la idea del Querfront, una tercera posició contraposada tant a “l’internacionalisme” de l’esquerra com al “conservadorisme” de la dreta.
El 1999, Koth i el seu PdAD s’integrava en la Kampfbund Deutscher Sozialisten (KDS, Unió de Lluita dels Socialistes Alemanys). Bona part dels membres de la KDS provenien de moviments neonazis. Deixant de banda una certa nostàlgia per la DDR (la qual hauria fracassat, segons ells, no en el pla social sinó en el nacional), un discurs obrerista contra la “burgesia cosmopolita”, la KDS actuà com un grup més del magma nacionalista alemany fins a la seva dissolució el 2008. Koth continua fins els nostres dies en aquest Querfront.
divendres, 15 de gener del 2010
Molins de Rei acull el Consell Plenari de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència
De la mateixa manera que ho va ser Papiol el passat 13 de desembre, Molins de Rei serà la capital del Baix Llobregat el proper 28 de febrer, en celebrar-se la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana. Bé, de fet, en serà una de les capitals. La capital de la riba esquerra. Perquè a la riba dreta, Torrelles farà també la consulta en aquella data.
De moment, però, serà Molins qui acollirà el Consell Plenari del mes de gener. Ho farà demà, a les 11 del matí. Entre els punts més destacats hi ha el debat sobre l’organització territorial de la Coordinadora Nacional. La clau organitzativa consisteix en el fet de no perdre el fil, de no desfer la feina assolida en els 168 municipis on s’han celebrat les consultes.
També en l’horitzó es reserva un diumenge de juny per fer una quarta jornada concentrada de consultes. Sant Just Desvern i Castelldefels prendran el testimoni de Molins i de Torrelles el proper 25 d’abril. En d’altres poblacions del Baix Llobregat comencen els contactes, es creen plataformes, es prepara l’exercici de l’autodeterminació del nostre poble.
Les consultes_sobre_la_independència.xls
De moment, però, serà Molins qui acollirà el Consell Plenari del mes de gener. Ho farà demà, a les 11 del matí. Entre els punts més destacats hi ha el debat sobre l’organització territorial de la Coordinadora Nacional. La clau organitzativa consisteix en el fet de no perdre el fil, de no desfer la feina assolida en els 168 municipis on s’han celebrat les consultes.
També en l’horitzó es reserva un diumenge de juny per fer una quarta jornada concentrada de consultes. Sant Just Desvern i Castelldefels prendran el testimoni de Molins i de Torrelles el proper 25 d’abril. En d’altres poblacions del Baix Llobregat comencen els contactes, es creen plataformes, es prepara l’exercici de l’autodeterminació del nostre poble.
Les consultes_sobre_la_independència.xls
dijous, 14 de gener del 2010
Barcelona-Pirineus 2022: la ciutat de l’espectacle i embolica que fa fort
És amb una creixent al·lèrgia a la neu (foto), que llegim informacions relatives a l’organització d’una Olimpiada d’Hivern a Barcelona.
Si fossim amics del moviment olímpic, si de cas, suggeriríem que fos Andorra la seu d’uns jocs d’hivern. I qui diu Andorra, diu Ribagorça, Pallars o Cerdanya. I qui diu Pirineu, diu Sistema Ibèric o Sistema Bètic. Cadascú se sabrà les possibilitats. Andorra és la que té més potencial, però no l’única.
Per això cal qualificar directament de bomborinada, la pensada (?) de l’equip municipal bipartit de Barcelona de muntar una candidatura “Barcelona-Pirineus” per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Barcelona tindria un paper, sens dubte, en un Jocs organitzats a Andorra. Però “Barcelona-Pirineus” és una estupidesa sublim. Si no és que les instal·lacions de neu artificial han avançat una barbaritat i hom pot fer eslàloms tot baixant de la Font del Gat.
La CUP de Barcelona ha aprofitat l’avinentesa per posar el dit a la nafra d’aquesta política de grans esdeveniments. En un comunicat afirmaven que:
- el projecte de la candidatura Barcelona-Pirineus implicaria una nova ofensiva urbanística de foment de l’especulació, en perjudici de la cohesió i teixit social dels barris i viles del municipi.
- un objectiu de la candidatura (si reeixí) seria merament el de reclam turístic, i desviaria fons necessaris per a qüestions realment urgents.
- un altre objectiu de la candidatura és el purament electoralístic, bo i quan el PSOE fa cara a les eleccions municipals del 2011 amb uns pronòstics ben magres.
- la CUP fa una crida a prioritzar les polítiques en matèria d’habitatge, escoles bressol, transport públic, persones dependents, gent gran o integració social.
Si fossim amics del moviment olímpic, si de cas, suggeriríem que fos Andorra la seu d’uns jocs d’hivern. I qui diu Andorra, diu Ribagorça, Pallars o Cerdanya. I qui diu Pirineu, diu Sistema Ibèric o Sistema Bètic. Cadascú se sabrà les possibilitats. Andorra és la que té més potencial, però no l’única.
Per això cal qualificar directament de bomborinada, la pensada (?) de l’equip municipal bipartit de Barcelona de muntar una candidatura “Barcelona-Pirineus” per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Barcelona tindria un paper, sens dubte, en un Jocs organitzats a Andorra. Però “Barcelona-Pirineus” és una estupidesa sublim. Si no és que les instal·lacions de neu artificial han avançat una barbaritat i hom pot fer eslàloms tot baixant de la Font del Gat.
La CUP de Barcelona ha aprofitat l’avinentesa per posar el dit a la nafra d’aquesta política de grans esdeveniments. En un comunicat afirmaven que:
- el projecte de la candidatura Barcelona-Pirineus implicaria una nova ofensiva urbanística de foment de l’especulació, en perjudici de la cohesió i teixit social dels barris i viles del municipi.
- un objectiu de la candidatura (si reeixí) seria merament el de reclam turístic, i desviaria fons necessaris per a qüestions realment urgents.
- un altre objectiu de la candidatura és el purament electoralístic, bo i quan el PSOE fa cara a les eleccions municipals del 2011 amb uns pronòstics ben magres.
- la CUP fa una crida a prioritzar les polítiques en matèria d’habitatge, escoles bressol, transport públic, persones dependents, gent gran o integració social.
dimecres, 13 de gener del 2010
El paper dels mitjans de comunicació en els conflictes laborals: un report de Media.cat i de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes
Media.cat és fonamentalment conegut per posar damunt la taula el tractament de l’àmbit nacional complet per part dels mitjans de comunicació. I l’Observatori de la Cobertura de Conflictes (OCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és conegut particularment pels seus estudis sobre el tractament que fan els mitjans de comunicació de casa nostra de conflictes internacionals. Però aquestes són únicament part de les facetes de tots dos observatoris. N’és una mostra el report conjunt que presentaven aquest dilluns a Barcelona quant al tractament mediàtic rebut per un conflicte laboral. Certament la conclusió principal no és gens sorprenent. De la mateixa forma, que hi ha un clar biaix en preferir com a àmbit comunicatiu l’àmbit estatal espanyol, també hi ha un biaix en preferir la visió de la classe dominant.
El conflicte laboral en qüestió anava al voltant de les negociacions entre empresa i treballadors al voltant de l’arrencada de la producció de l’Audi Q3 a la Seat de Martorell. Concretament, el report analitza la cobertura informativa del conflicte des del 5 de febrer del 2009 (quan el president de la Seat anunciava a La Vanguardia la sol·licitud, a la Generalitat, d’un expedient temporal de regulació de l’ocupació de dos anys de durada, justament per aconseguir l’adjudicació a la planta de la dita producció) fins al 23 d’abril (l’endemà de l’adjudicació de l’Audi Q3). Els sis diaris analitzats volien cobrir tot l’espectre ideològic barceloní: El País, La Vanguardia, El Periódico, El Punt, Avui i Público.
Els resultats més destacats del report són:
- en general, els sindicats apareixen citats com a fonts de la informació amb una freqüència similar o superior a la de la direcció de l’empresa. I els seus arguments són situats en una jerarquia similar a la de la direcció. No obstant, la posició de la CGT (3 delegats de 13) rep un tractament mediàtic desproporcionadament inferior a la seva representació.
- els subjectes dels titulars principals són majoritàriament la direcció de l’empresa i els governs autonòmic i estatal.
- el discurs dels diaris prioritzà la perspectiva de les necessitats de l’empresa, identificades amb els arguments de la direcció de la planta i, en menor mesura, dels de la UGT (6 delegats de 13).
- pel que fa a la qüestió de la congelació proposada per l’empresa, la premsa prioritza els arguments favorables de la direcció, de la Generalitat i de l’UGT, per damunt de la posició contrària mantinguda per CCOO (4 delegats de 13) i la CGT.
- quan l’UGT presentà una proposta alternativa, la cobertura mediàtica l’afavorí, per damunt de la proposta inicial de l’empresa. L’opció defensada per CCOO va rebre molt menys tractament mediàtic, i la de la CGT pràcticament cap.
- la cobertura de la visió dels treballadors, amb l’única excepció d’un dia, es fa sempre a través dels representants sindicals.
- a mesura que el conflicte avança, sí comencen les crítiques a l’empresa per la seva indefinició quant a l’adjudicació de l’Audi Q3.
- la cobertura de la posició governamental és acrítica, en general. No es deixa pràcticament espai a l’oposició (ni a la d’àmbit estatal ni autonòmic). Quan es produeix l’adjudicació, hi ha una tendència a l’elogi per l’acció feta pels dos governs.
- el discurs predominant assenyala que la resistència dels sindicats a acceptar l’acord fa perillar l’adjudicació de l’Audi Q3. En definitiva, l’adjudicació de l’Audi Q3 es presenta com si fos un fenomen independent, caigut del cel, i independent de la voluntat de la direcció del Grup VolksWagen.
Segons el report, la major part de la premsa es dedica a “afavorir la creació d’una atmosfera de por a perdre el lloc de treball i pressiona als actors implicats a trobar una solució ràpida i de consens”. Una forma de fer-ho és acompanyar les informacions del conflicte de Seat a referència a l’estat de crisi econòmica. Això és especialment patent en els dies previs a la celebració del referèndum entre els 13.000 treballadors de la Seat sobre l’acceptació o no de l’acord. No obstant, com indica el report, “les informacions aporten una baixa quantitat de dades econòmiques objectivables davant d’una presència majoritària dels argumentaris, ja siguin sindicals o empresarials”.
El to dels articles analitzats és, en general, fatalista, en el sentit de presentar l’ERO i la congelació salarial com l’única alternativa possible si es vol l’adjudicació de l’Audi Q3.
Queda per veure l’impacte dels mitjans de comunicació en el resultat del referèndum. El discurs de la por (a quedar-se sense l’Audi Q3) i del consens (entre sindicats primer, i entre sindicats i direcció, després) és el que predomina.
Ahir, l’endemà de la presentació de l’informe, començaven els esquinçaments de vestidures quant a la “imparcialitat” dels mitjans analitzats. Potser alguna conclusió pot ser precipitada. El caràcter burgès de la premsa analitzada és indubtable. Però, i els professionals? No arreglem res penjant-los la llufa de venuts. Els redactors dels 150 articles estudiats, en la seva majoria, es limitaven a ser imparcials, és a dir a seguir la imparcialitat que marca la realitat del sistema capitalista. La mateixa realitat que marcà el resultat del referèndum, i que es correspon al caràcter merament defensiu de la contraproposta. El remei, en tot cas, seria disposar d’una premsa pròpia, de classe, que remarqués aquesta realitat, no tàcitament, sinó explícitament, no des de la imparcialitat, sinó des de la parcialitat més insobornable.
El conflicte laboral en qüestió anava al voltant de les negociacions entre empresa i treballadors al voltant de l’arrencada de la producció de l’Audi Q3 a la Seat de Martorell. Concretament, el report analitza la cobertura informativa del conflicte des del 5 de febrer del 2009 (quan el president de la Seat anunciava a La Vanguardia la sol·licitud, a la Generalitat, d’un expedient temporal de regulació de l’ocupació de dos anys de durada, justament per aconseguir l’adjudicació a la planta de la dita producció) fins al 23 d’abril (l’endemà de l’adjudicació de l’Audi Q3). Els sis diaris analitzats volien cobrir tot l’espectre ideològic barceloní: El País, La Vanguardia, El Periódico, El Punt, Avui i Público.
Els resultats més destacats del report són:
- en general, els sindicats apareixen citats com a fonts de la informació amb una freqüència similar o superior a la de la direcció de l’empresa. I els seus arguments són situats en una jerarquia similar a la de la direcció. No obstant, la posició de la CGT (3 delegats de 13) rep un tractament mediàtic desproporcionadament inferior a la seva representació.
- els subjectes dels titulars principals són majoritàriament la direcció de l’empresa i els governs autonòmic i estatal.
- el discurs dels diaris prioritzà la perspectiva de les necessitats de l’empresa, identificades amb els arguments de la direcció de la planta i, en menor mesura, dels de la UGT (6 delegats de 13).
- pel que fa a la qüestió de la congelació proposada per l’empresa, la premsa prioritza els arguments favorables de la direcció, de la Generalitat i de l’UGT, per damunt de la posició contrària mantinguda per CCOO (4 delegats de 13) i la CGT.
- quan l’UGT presentà una proposta alternativa, la cobertura mediàtica l’afavorí, per damunt de la proposta inicial de l’empresa. L’opció defensada per CCOO va rebre molt menys tractament mediàtic, i la de la CGT pràcticament cap.
- la cobertura de la visió dels treballadors, amb l’única excepció d’un dia, es fa sempre a través dels representants sindicals.
- a mesura que el conflicte avança, sí comencen les crítiques a l’empresa per la seva indefinició quant a l’adjudicació de l’Audi Q3.
- la cobertura de la posició governamental és acrítica, en general. No es deixa pràcticament espai a l’oposició (ni a la d’àmbit estatal ni autonòmic). Quan es produeix l’adjudicació, hi ha una tendència a l’elogi per l’acció feta pels dos governs.
- el discurs predominant assenyala que la resistència dels sindicats a acceptar l’acord fa perillar l’adjudicació de l’Audi Q3. En definitiva, l’adjudicació de l’Audi Q3 es presenta com si fos un fenomen independent, caigut del cel, i independent de la voluntat de la direcció del Grup VolksWagen.
Segons el report, la major part de la premsa es dedica a “afavorir la creació d’una atmosfera de por a perdre el lloc de treball i pressiona als actors implicats a trobar una solució ràpida i de consens”. Una forma de fer-ho és acompanyar les informacions del conflicte de Seat a referència a l’estat de crisi econòmica. Això és especialment patent en els dies previs a la celebració del referèndum entre els 13.000 treballadors de la Seat sobre l’acceptació o no de l’acord. No obstant, com indica el report, “les informacions aporten una baixa quantitat de dades econòmiques objectivables davant d’una presència majoritària dels argumentaris, ja siguin sindicals o empresarials”.
El to dels articles analitzats és, en general, fatalista, en el sentit de presentar l’ERO i la congelació salarial com l’única alternativa possible si es vol l’adjudicació de l’Audi Q3.
Queda per veure l’impacte dels mitjans de comunicació en el resultat del referèndum. El discurs de la por (a quedar-se sense l’Audi Q3) i del consens (entre sindicats primer, i entre sindicats i direcció, després) és el que predomina.
Ahir, l’endemà de la presentació de l’informe, començaven els esquinçaments de vestidures quant a la “imparcialitat” dels mitjans analitzats. Potser alguna conclusió pot ser precipitada. El caràcter burgès de la premsa analitzada és indubtable. Però, i els professionals? No arreglem res penjant-los la llufa de venuts. Els redactors dels 150 articles estudiats, en la seva majoria, es limitaven a ser imparcials, és a dir a seguir la imparcialitat que marca la realitat del sistema capitalista. La mateixa realitat que marcà el resultat del referèndum, i que es correspon al caràcter merament defensiu de la contraproposta. El remei, en tot cas, seria disposar d’una premsa pròpia, de classe, que remarqués aquesta realitat, no tàcitament, sinó explícitament, no des de la imparcialitat, sinó des de la parcialitat més insobornable.
dimarts, 12 de gener del 2010
L’article 22 i la seguretat de les fotos... del borbó
L’article 22.2 de la Llei Orgànica (espanyola) de Protecció de Dades diu que “la recollida i tractament per a fins policials de dades de caràcter personal per les Forces i Cossos de Seguretat sense consentiment de les persones afectades es limiten als supòsits i categories de dades que resultin necessaris per a la prevenció d’un perill real per a la seguretat pública o per a la repressió d’infraccions penals, havent-se d’emmagatzembar en fitxers específics establerts a l’efecte, que s’hauran de classificar per categories en funció del seu grau de fiabilitat ”.
L’afegit disjuntiu “o per a la repressió d’infraccions penals” sembla ésser la clau de la legalització de facto dels fitxers polítics per part de les forces policials.
El setembre del 2007, arran de la manifestació de l’Onze a Girona, es cremaren, com a signe de protesta política, fotografies de l’actual cap de l’estat espanyol. La reacció policial i judicial va arribar a nivells esperpèntics. Les detencions tenien l’aspecte d’ésser arbitràries. Però no. La mateixa policia va reconèixer que treballava amb fitxers polítics, és a dir fitxers de dades personals amb valoracions polítiques (ideologia, militància, etc.).
Per això, des d’organitzacions antirepressives (Plataforma Antirepressiva de les comarques gironines, Alerta Solidària, etc.) es va fer l’oportuna denúncia davant el Síndic de Greuges.
Fa pocs dies, el Síndic de Greuges deia que no veia cap il·legalitat en l’actuació de la policia per enxampar els cremadors de fotos.
Dues persones foren condemnades per aquest delicte polític. Com que la condemna és ferma, van interposar un recurs d’empara en el Tribunal Constitucional d’Espanya. L’article 22.2, sens dubte, té moltes lectures. Les que convenen a cada moment. Allà van les lleis, on volen reis.
Més informació a la web d’Alerta Solidària.
L’afegit disjuntiu “o per a la repressió d’infraccions penals” sembla ésser la clau de la legalització de facto dels fitxers polítics per part de les forces policials.
El setembre del 2007, arran de la manifestació de l’Onze a Girona, es cremaren, com a signe de protesta política, fotografies de l’actual cap de l’estat espanyol. La reacció policial i judicial va arribar a nivells esperpèntics. Les detencions tenien l’aspecte d’ésser arbitràries. Però no. La mateixa policia va reconèixer que treballava amb fitxers polítics, és a dir fitxers de dades personals amb valoracions polítiques (ideologia, militància, etc.).
Per això, des d’organitzacions antirepressives (Plataforma Antirepressiva de les comarques gironines, Alerta Solidària, etc.) es va fer l’oportuna denúncia davant el Síndic de Greuges.
Fa pocs dies, el Síndic de Greuges deia que no veia cap il·legalitat en l’actuació de la policia per enxampar els cremadors de fotos.
Dues persones foren condemnades per aquest delicte polític. Com que la condemna és ferma, van interposar un recurs d’empara en el Tribunal Constitucional d’Espanya. L’article 22.2, sens dubte, té moltes lectures. Les que convenen a cada moment. Allà van les lleis, on volen reis.
Més informació a la web d’Alerta Solidària.
dilluns, 11 de gener del 2010
Vint-i-cinc blasfèmies contra una llei
Enguany ha entrat en vigor una Llei contra la Blasfèmia, a Irlanda. Algú ho ha qualificat de retorn a l’Edat Mitjana. Però això és incert. Les lleis contra la blasfèmia de l’Antic Règim castigaven tan sols la blasfèmia contra una religió. La llei irlandesa, en canvi, farà punible la blasfèmia contra qualsevol religió. Qualsevol.
Això crea un problema no pas menor. Què passa si una religió és considerada blasfema per a una altra? Per exemple, si un cristià diu “Jesús és el Fill de Déu”, cometrà blasfèmia contra les religions jueva i musulmana. Si un jueu diu que “Jesús era un fals profeta”, cometrà blasfèmia contra les religions cristiana i musulmana. Si un musulmà diu que “Jesús era un profeta, que posteriorment ha estat divinitzat incorrectament pels cristians”, cometrà blasfèmia contra les religions jueva i cristiana (per bé que des de perspectives diferents).
Des d’aquest punt de mira podríem saludar efusivament l’aplicació de la llei. Una aplicació estricta prohibiria la prèdica coherent de qualsevol religió.
Però ja sabem que la prèdica no serà estricta. Que la blasfèmia serà definida d’acord amb el parer de cada jutge. De la mateixa forma que no podem definir la pornografia (però el jutge Potter Stewart sabia què era pornografia quan la veia), el mateix s’esdevindrà amb la blasfèmia.
És saludable que des d’Atheist Ireland hagin publicat una llista de 25 blasfèmies. Reproduïm únicament sis:
- Jesús (Mt 26, 64): [Quan els sacerdots li demanen si és Crist, Fill de Déu] “Tu ho has dit. A més, us dic que des d’ara veureu el Fill de l'Home assegut a la dreta del Totpoderós i venint entre els núvols del cel”.
- Jesús (Jn 8, 44): [Als jueus] “Vosaltres sou del vostre pare, el diable, i voleu complir els designis del vostre pare. Ell, des del principi destrueix els homes i no ha estat mai en la veritat, perquè no hi ha res d'autèntic, en ell. Quan diu la mentida, li surt de dins, perquè és un mentider i el pare de la mentida”.
- Mahoma (Hadit 427): “Que Al·là maleeixi els jueus i els cristians per construir llocs de culte en les tombes dels profetes”.
- Ian Paisley (dirigent unionista nord-irlandès) [al Papa en el Parlament Europeu, 1988]: “Us denunciu com l’Anticrist”.
- Papa Benet XVI [citant un emperador bizantí del segle XIV, 2006]: “Mostreu-me què ha aportat Mahoma de nou i trobareu únicament coses dolentes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l’espasa la fe que predicava”.
- Cardenal Cormac Murphy-O’Connor (2009): “Tant si una persona és atea com si no, hi ha, de fet, en la meva opinió, quelcom no del tot humà si deixen fora lo transcendent… que anomenem Déu… Crec que si deixes això fora no ets completament humà”.
La llista podria ser més llarga. Una opció, més senzilla, seria fer com en els casinos de fa unes dècades. Posar-hi un rètol ben gran: “Prohibit parlar de política i de religió, i escopir”.
Això crea un problema no pas menor. Què passa si una religió és considerada blasfema per a una altra? Per exemple, si un cristià diu “Jesús és el Fill de Déu”, cometrà blasfèmia contra les religions jueva i musulmana. Si un jueu diu que “Jesús era un fals profeta”, cometrà blasfèmia contra les religions cristiana i musulmana. Si un musulmà diu que “Jesús era un profeta, que posteriorment ha estat divinitzat incorrectament pels cristians”, cometrà blasfèmia contra les religions jueva i cristiana (per bé que des de perspectives diferents).
Des d’aquest punt de mira podríem saludar efusivament l’aplicació de la llei. Una aplicació estricta prohibiria la prèdica coherent de qualsevol religió.
Però ja sabem que la prèdica no serà estricta. Que la blasfèmia serà definida d’acord amb el parer de cada jutge. De la mateixa forma que no podem definir la pornografia (però el jutge Potter Stewart sabia què era pornografia quan la veia), el mateix s’esdevindrà amb la blasfèmia.
És saludable que des d’Atheist Ireland hagin publicat una llista de 25 blasfèmies. Reproduïm únicament sis:
- Jesús (Mt 26, 64): [Quan els sacerdots li demanen si és Crist, Fill de Déu] “Tu ho has dit. A més, us dic que des d’ara veureu el Fill de l'Home assegut a la dreta del Totpoderós i venint entre els núvols del cel”.
- Jesús (Jn 8, 44): [Als jueus] “Vosaltres sou del vostre pare, el diable, i voleu complir els designis del vostre pare. Ell, des del principi destrueix els homes i no ha estat mai en la veritat, perquè no hi ha res d'autèntic, en ell. Quan diu la mentida, li surt de dins, perquè és un mentider i el pare de la mentida”.
- Mahoma (Hadit 427): “Que Al·là maleeixi els jueus i els cristians per construir llocs de culte en les tombes dels profetes”.
- Ian Paisley (dirigent unionista nord-irlandès) [al Papa en el Parlament Europeu, 1988]: “Us denunciu com l’Anticrist”.
- Papa Benet XVI [citant un emperador bizantí del segle XIV, 2006]: “Mostreu-me què ha aportat Mahoma de nou i trobareu únicament coses dolentes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l’espasa la fe que predicava”.
- Cardenal Cormac Murphy-O’Connor (2009): “Tant si una persona és atea com si no, hi ha, de fet, en la meva opinió, quelcom no del tot humà si deixen fora lo transcendent… que anomenem Déu… Crec que si deixes això fora no ets completament humà”.
La llista podria ser més llarga. Una opció, més senzilla, seria fer com en els casinos de fa unes dècades. Posar-hi un rètol ben gran: “Prohibit parlar de política i de religió, i escopir”.
diumenge, 10 de gener del 2010
La llei espanyola de l’audiovisual i l’espai audiovisual català
L’espai audiovisual català ha desaprofitat, amb honrosíssimes excepcions, les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Hi ha causes diverses d’aquest desaprofitament. Però n’hi ha una que clama al cel: la persistència dels encotillaments estatals en un espai audiovisual que se suposa que no hauria de tindre fronteres. O no pas més fronteres que les que dicten les barreres de comprensió lingüística o les diferents unitats territorials (regionals, comarcals, locals).
Els estats i les seves crosses autonòmiques tenen ample marge de maniobra per dur a terme una política comunicativa, sobre la que planen sempre les sospites de connivència entre partits polítics parlamentaris i grups comunicacionals.
Acceptant aquestes regles del joc hi ha en marxa la recollida de signatures per presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) davant del Congrés de Diputats espanyol, que garanteixi que les fronteres autonòmiques no siguin un obstacle per a la programació televisiva en llengua catalana. Altrament, hom continuarà a dependre de la bona voluntat (com és el cas de la recepció a Fraga de la TV3) o de la mala voluntat (com és el cas de la recepció al País Valencià d’aquella mateixa cadena) de les autoritats locals i autonòmiques. És clar que això no resol la situació a la Catalunya Nord, on les reivindicacions passen en aquest moment per garantir la recepció dels canals en llengua catalana procedents de l’estat espanyol i d’Andorra, i l’ampliació de la programació en llengua catalana en la televisió pública.
El passat mes de setembre, la revista Lluita dedicava el seu dossier a les emissions de TV3 a Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Josep Serra, en aquelles pàgines, recordava que “una mobilització sobre la recepció de TV3 a Catalunya Nord comporta un cert enfrontament amb la Generalitat, ja que la seva manca d’interès (o de valor) polític és la causa principal del problema”.
Fins el mes de març no conclourà el termini de signatures de la ILP abans esmentada.
Paral·lelament, en les properes setmanes les Corts Espanyoles podrien aprovar la Llei de l’Audiovisual. Com era d’esperar, el text elaborat pel Govern espanyol no resol la qüestió dels obstacles a les emissions de TV3 al País Valencià. Això fa més necessària la ILP que, amb uns 4 articles, sí ho podria resoldre (i, a més, afermar les emissions de Canal 9 al Principat i a les Illes, i d’IB3 al continent).
Però, tal com ha advertit en les darreres setmanes el Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC), aquesta no és la única mancança del projecte de llei de l’audiovisual. El CPAC enumera:
- no hi ha mesures concretes per “fomentar el pluralisme cultural i lingüístic a les emissions estatals”.
- no es garanteix que les televisions privades tinguin un compromís similar amb la producció cinematogràfica que el que tenen les televisions públiques.
- hi ha una intromissió efectiva en les competències dels òrgans autonòmics (com el Consell Audiovisual de Catalunya).
Els estats i les seves crosses autonòmiques tenen ample marge de maniobra per dur a terme una política comunicativa, sobre la que planen sempre les sospites de connivència entre partits polítics parlamentaris i grups comunicacionals.
Acceptant aquestes regles del joc hi ha en marxa la recollida de signatures per presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) davant del Congrés de Diputats espanyol, que garanteixi que les fronteres autonòmiques no siguin un obstacle per a la programació televisiva en llengua catalana. Altrament, hom continuarà a dependre de la bona voluntat (com és el cas de la recepció a Fraga de la TV3) o de la mala voluntat (com és el cas de la recepció al País Valencià d’aquella mateixa cadena) de les autoritats locals i autonòmiques. És clar que això no resol la situació a la Catalunya Nord, on les reivindicacions passen en aquest moment per garantir la recepció dels canals en llengua catalana procedents de l’estat espanyol i d’Andorra, i l’ampliació de la programació en llengua catalana en la televisió pública.
El passat mes de setembre, la revista Lluita dedicava el seu dossier a les emissions de TV3 a Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Josep Serra, en aquelles pàgines, recordava que “una mobilització sobre la recepció de TV3 a Catalunya Nord comporta un cert enfrontament amb la Generalitat, ja que la seva manca d’interès (o de valor) polític és la causa principal del problema”.
Fins el mes de març no conclourà el termini de signatures de la ILP abans esmentada.
Paral·lelament, en les properes setmanes les Corts Espanyoles podrien aprovar la Llei de l’Audiovisual. Com era d’esperar, el text elaborat pel Govern espanyol no resol la qüestió dels obstacles a les emissions de TV3 al País Valencià. Això fa més necessària la ILP que, amb uns 4 articles, sí ho podria resoldre (i, a més, afermar les emissions de Canal 9 al Principat i a les Illes, i d’IB3 al continent).
Però, tal com ha advertit en les darreres setmanes el Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC), aquesta no és la única mancança del projecte de llei de l’audiovisual. El CPAC enumera:
- no hi ha mesures concretes per “fomentar el pluralisme cultural i lingüístic a les emissions estatals”.
- no es garanteix que les televisions privades tinguin un compromís similar amb la producció cinematogràfica que el que tenen les televisions públiques.
- hi ha una intromissió efectiva en les competències dels òrgans autonòmics (com el Consell Audiovisual de Catalunya).
dissabte, 9 de gener del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XV): Antoni Griera, de l'Institut d'Estudis Catalans al Instituto de Cultura Románica
Si hem de triar un nom fonamental en la geolingüística i dialectologia catalanes del segle XX (que és tant com dir, “de tots els temps”), Joan Veny ens ho ha posat ben fàcil. El passat mes de novembre, organtizades per l’Obra Cultural Balear, es van celebrar unes jornades d’estudi i de reflexió sobre l’obra de Veny en dialectologia, etimologia i onomàstica, centrades especialment en Els parlars catalans (1978) i l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb Lídia Pons, en fase de publicació). Joan Melià deia que l’Atles cal posar-lo al costat del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l’Onomasticon cataloniae de Joan Coromines, i de la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà. És simptomàtic que totes aquestes obres, tret de la darrera, s’hagin enllestit en la segona meitat del segle XX. I, de fet, hom les hauria pogut haver dècades abans, si no s’hagués produït l’estroncament. Aquell estroncament, les dues Dictadures espanyoles (i, particularment, la Segona, projectada en l’actual Continuïtat), el podem resseguir en moltes biografies. Però hi ha biografies que en són alhora víctimes i còmplices, i entre aquestes trobem la d’Antoni Griera.
Antoni Griera i Gaja va nàixer a Sant Bartomeu del Grau el 1887. Home de carrera eclesiàstica, format al seminari de Vic, va orientar-se cap a l’estudi de la filologia i completà els estudis a Halle i Zuric. El 1914 es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa. Des de l’any anterior, Griera treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que la principal línia de treball de les Oficines Lexicogràfiques era la confecció d’un Diccionari General de la Llengua Catalana, per bastir-lo era indispensable una perspectiva geolingüística. Griera participà en la creació del Butlletí de Dialectologia Catalana com a eina de publicació de monografies en aquest camp. El 1921 esdevingué membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, a partir del 1923, començava la publicació de l’Atlas lingüístic de Catalunya, que aplegava el material d’enquestes realitzades entre el 1912 i el 1921.
Mapa de les terres catalanes, d’Antoni Griera, publicat a l’article “L’estudi de la llengua i l’excursionisme (II)” (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, maig del 1916)
El 1923 també és l’any del Pronunciamiento del general Miguel Primo de Rivera. La Constitució espanyola de 1876 és suspesa. Aviat també ho serà la Mancomunitat de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans, que havia crescut dins aquesta matriu, continuà la marxa de forma autònoma però, òbviament, amb molts menys recursos. L’obra de Griera, en fase de creixement, troba les primeres topades amb una Secció Filològica que considera més prioritària que mai la tasca normativitzadora (a través del Diccionari General). El 1928, Griera cessà com a membre adjunt de la Secció Filològica. El 1931 publicava una Gramàtica històrica del català antic. Aquesta obra, titllada de poc rigorosa, pels sectors propers a l’IEC, juntament amb altres polèmiques, contribuí al definitiu trecament entre Griera i l’IEC (1932).
La Segona Dictadura havia donat pas a una Dictablanda i, finalment, a un efímer govern monàrquic constitucional que fou substituït per la República, mentre el Principat es constituïa en regió autònoma, institucionalitzada a través de la “restauració” de la Generalitat. Els governs successius de la Generalitat reprengueren les formes de fer d’Enric Prat de la Riba quant a les relacions amb l’IEC, i les aplicaren també en les relacions amb la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma.
Griera restava al marge de l’IEC i de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1935 publicà el primer volum del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, una obra ambiciosa que tenia com a eix els materials recollits per a la confecció de l’Atlas lingüístic de Catalunya.
L’ascens de la Segona Dictadura, assolit no pas amb un pronunciamiento sinó amb una guerra de conquesta, suposà un sotrac en tots els àmbits. L’Institut d’Estudis Catalans fou oficialment desmantellat i transformat en Instituto Español de Estudios Mediterráneos, mentre la restaurada Diputació de Lleida impulsava un Instituto de Estudios Ilerdenses. La depuració profunda de la Universitat de Barcelona que, òbviament, deixava d’ésser autònoma, implicava l’obertura d’un període de repartiment de càtedres i places entre el personal acadèmic addicte. Griera, per la seva doble condició d’eclesiàstic (era ja professor del Seminari reobert de Barcelona) i de filòleg oposat a l’obra de l’IEC i dels seus homes més representatius, guanyà una plaça de professor a la Universitat. A més, Griera fundà, amb suport oficial, l’Institut de Cultura Romànica, amb seu a Sant Cugat del Vallès. L’Institut de Cultura Romànica, en principi, havia de dedicar-se a la romanística, és a dir a l’estudi de totes les llengües romàniques, però l’activitat bàsica se centrà en la lingüística catalana, la qual dominava fins i tot el “Boletín de Dialectología Española”, publicat per aquest Institut. Sota l’edició de l’Institut de Cultura Romànica, Griera conclogué les edicions del Tresor de la llengua (1947) i de l’Atlas lingüístic de Catalunya (1964). El 1957, amb el mateix qüestionari que havia servit per aquesta darrera obra, es van fer les enquestes a Andorra, els resultats de les quals es publicaren a l’Atlas lingüístic d’Andorra (1960). També sota l’Institut es publicà un atles lingüístic sobre el gascó de l’Aran.
Com ja abans de la guerra, Griera tendí al cultiu de l’empresa individual i, a tot estirar, de col·laboradors discrets. A les seves Memòries (publicades el 1963) aprofità per blasmar de nou allò que havia fet l’IEC abans de la guerra. Es va morir als 86 anys a Castellar del Vallès, tres anys abans que un Decret, signat pel successor a títol de rei, reconegués l’Institut d’Estudis Catalans com a “institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana”, digués que el seu àmbit d’actuació era “les terres de llengua i cultura catalanes” i assenyalés, entre les seves finalitats, la de “vetllar per l’estudi de la llengua catalana, establir la seva normativa i vetllar per tal que el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic”.
Antoni Griera i Gaja va nàixer a Sant Bartomeu del Grau el 1887. Home de carrera eclesiàstica, format al seminari de Vic, va orientar-se cap a l’estudi de la filologia i completà els estudis a Halle i Zuric. El 1914 es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa. Des de l’any anterior, Griera treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que la principal línia de treball de les Oficines Lexicogràfiques era la confecció d’un Diccionari General de la Llengua Catalana, per bastir-lo era indispensable una perspectiva geolingüística. Griera participà en la creació del Butlletí de Dialectologia Catalana com a eina de publicació de monografies en aquest camp. El 1921 esdevingué membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, a partir del 1923, començava la publicació de l’Atlas lingüístic de Catalunya, que aplegava el material d’enquestes realitzades entre el 1912 i el 1921.
Mapa de les terres catalanes, d’Antoni Griera, publicat a l’article “L’estudi de la llengua i l’excursionisme (II)” (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, maig del 1916)
El 1923 també és l’any del Pronunciamiento del general Miguel Primo de Rivera. La Constitució espanyola de 1876 és suspesa. Aviat també ho serà la Mancomunitat de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans, que havia crescut dins aquesta matriu, continuà la marxa de forma autònoma però, òbviament, amb molts menys recursos. L’obra de Griera, en fase de creixement, troba les primeres topades amb una Secció Filològica que considera més prioritària que mai la tasca normativitzadora (a través del Diccionari General). El 1928, Griera cessà com a membre adjunt de la Secció Filològica. El 1931 publicava una Gramàtica històrica del català antic. Aquesta obra, titllada de poc rigorosa, pels sectors propers a l’IEC, juntament amb altres polèmiques, contribuí al definitiu trecament entre Griera i l’IEC (1932).
La Segona Dictadura havia donat pas a una Dictablanda i, finalment, a un efímer govern monàrquic constitucional que fou substituït per la República, mentre el Principat es constituïa en regió autònoma, institucionalitzada a través de la “restauració” de la Generalitat. Els governs successius de la Generalitat reprengueren les formes de fer d’Enric Prat de la Riba quant a les relacions amb l’IEC, i les aplicaren també en les relacions amb la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma.
Griera restava al marge de l’IEC i de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1935 publicà el primer volum del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, una obra ambiciosa que tenia com a eix els materials recollits per a la confecció de l’Atlas lingüístic de Catalunya.
L’ascens de la Segona Dictadura, assolit no pas amb un pronunciamiento sinó amb una guerra de conquesta, suposà un sotrac en tots els àmbits. L’Institut d’Estudis Catalans fou oficialment desmantellat i transformat en Instituto Español de Estudios Mediterráneos, mentre la restaurada Diputació de Lleida impulsava un Instituto de Estudios Ilerdenses. La depuració profunda de la Universitat de Barcelona que, òbviament, deixava d’ésser autònoma, implicava l’obertura d’un període de repartiment de càtedres i places entre el personal acadèmic addicte. Griera, per la seva doble condició d’eclesiàstic (era ja professor del Seminari reobert de Barcelona) i de filòleg oposat a l’obra de l’IEC i dels seus homes més representatius, guanyà una plaça de professor a la Universitat. A més, Griera fundà, amb suport oficial, l’Institut de Cultura Romànica, amb seu a Sant Cugat del Vallès. L’Institut de Cultura Romànica, en principi, havia de dedicar-se a la romanística, és a dir a l’estudi de totes les llengües romàniques, però l’activitat bàsica se centrà en la lingüística catalana, la qual dominava fins i tot el “Boletín de Dialectología Española”, publicat per aquest Institut. Sota l’edició de l’Institut de Cultura Romànica, Griera conclogué les edicions del Tresor de la llengua (1947) i de l’Atlas lingüístic de Catalunya (1964). El 1957, amb el mateix qüestionari que havia servit per aquesta darrera obra, es van fer les enquestes a Andorra, els resultats de les quals es publicaren a l’Atlas lingüístic d’Andorra (1960). També sota l’Institut es publicà un atles lingüístic sobre el gascó de l’Aran.
Com ja abans de la guerra, Griera tendí al cultiu de l’empresa individual i, a tot estirar, de col·laboradors discrets. A les seves Memòries (publicades el 1963) aprofità per blasmar de nou allò que havia fet l’IEC abans de la guerra. Es va morir als 86 anys a Castellar del Vallès, tres anys abans que un Decret, signat pel successor a títol de rei, reconegués l’Institut d’Estudis Catalans com a “institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana”, digués que el seu àmbit d’actuació era “les terres de llengua i cultura catalanes” i assenyalés, entre les seves finalitats, la de “vetllar per l’estudi de la llengua catalana, establir la seva normativa i vetllar per tal que el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic”.
divendres, 8 de gener del 2010
La paradoxa de Jevons i les solucions tecnològiques al canvi climàtic
Diu l’adagi que l’optimista és un pessimista mal informat. Deixant de banda, els “negacionistes” (que es limiten a “negar” qualsevol postulat sobre el canvi climàtic antropogènic i, en general) i els “menfotistes” (més honestos, que diuen que cal deixar fer i deixar passar i que en cent anys, tots calbs), és temptadora la idea que considera tot plegat un fenomen passatger, fruit del desenvolupament tecnològic de la humanitat. Aquesta idea suposa que diferents factors (esgotament de les reserves més accessibles, tendència secular a l’augment del preu dels combustibles fòssils, raons geopolítiques per no dependre dels països exportadors de petroli) faran obligatori, més amunt o més avall del segle XXI, que “energies alternatives” prenguin el lloc que ara ocupen el petroli, el gas i el carbó. Feta aquesta substitució, aquesta transició energètica, desapareixerà la causa principal del canvi climàtic antropogènic: la conversió gegantina de matèria orgànica en forma de combustibles fòssils en CO2 atmosfèric.
Aquesta idea ja parteix de dos optimismes. El primer que la relació entre el CO2 atmosfèric i els climes de la Terra (en la versió reduccionista i globalista, la temperatura mitjana de la superfície planetària) és linial. El segon és que hi ha en l’horitzó proper una transició energètica, la qual exigeix dos factors més discutibles que no pas semblen: a) la imminència del “pic del petroli” i “la fi del petroli barat”; b) la disponibilitat de fonts energètiques alternatives que, en volum i en preu, siguin equiparables als combustibles fòssils, principalment en aplicacions de transport i en producció d’electricitat.
Els que no tenen tanta confiança en el punt b) abans citat, poden confiar en les mesures d’eficiència energètica. És a dir, en maximitzar la producció (en quantitat de productes, en valor agregat de producció, o com es vulgui mesurar) en relació al consum energètic general i al consum de combustibles fòssils i derivats en particular.
En un article recent, John Bellamy Foster hi responia amb un mot o, més aviat, amb un cognom: Jevons.
El 1865, William Stanley Jevons publicava The Coal Question. La principal qüestió era justament un horitzó d’esgotament dels dipòsits de carbó d’Anglaterra. No hi mancaven veus que assenyalava que la tecnologia impediria aquest esgotament. Per exemple, el consum de carbó per potència generadora era molt més elevat en les primeres màquines de vapor (Newcomen) que no pas en la màquina de vapor de James Watt, i que successives millores augmentaven l’eficiència de les màquines de vapor contemporànies.
Però Jevons assenyalava que l’explosió del consum de carbó a Anglaterra s’havia produït, precisament, després de Watt. I ho explicava dient que les innovacions en la màquina de vapor havien convertit el carbó en una font d’energia més rendible en relació al cost. La major rendibilitat havia estat la clau per introduir la màquina de vapor en més i més indústries. Si bé era cert que calia menys carbó per unitat de producció, ara hi havia més unitats de producció. Globalment, doncs, la demanda de carbó creixia.
Aquest fet rep, doncs, el nom de “paradoxa de Jevons”. Més pròpiament caldria parlar d’“efecte de Jevons”. El comportament que descriu es pot generalitzar a qualsevol innovació tecnològica: l’abaratiment dels costos de producció d’un article fomenta l’augment de producció d’aquest article.
Daniel Khazzoom i Leonard Brookes estengueren la “paradoxa de Jevons” a la qüestió energètica actual. El postulat de Khazzoom-Brookes diu que qualsevol intent de reduir el consum energètic a través d’un augment de l’eficiència energètica tindrà com a conseqüència una elevació de la demanda energètica de l’economia en general. Hi ha dos mecanismes per explicar aquesta tendència:
- l’augment de l’eficiència energètica abarateix l’ús de l’energia. Per fer el mateix que es feia abans, ara cal només un 75%, per exemple, d’energia. La temptació és utilitzar exactament la mateixa energia que abans i ara fer més que no se’n feia llavors.
- l’augment de l’eficiència energètica allibera també altres sectors econòmics, i estimula el creixement. I això, ja més indirectament, estimularà l’augment de consum energètic.
Empíricament, dels dos mecanismes, el primer és potser menys rellevant que el segon, perquè l’augment d’eficiència energètica es destina merament a l’abaratiment de la mateixa producció (que prou feina costa vendre-la). Però aquest abaratiment és el que estimula el segon mecanisme. De forma que, encara que el consum energètic per unitat de producció disminueixi, tal com observava Jevons, sí augmenta el nombre d’unitats de producció.
La paradoxa de Jevons fa que, normalment, les propostes en pro de l’eficiència energètica (i de l’eficiència de consum de combustibles fòssils en particular o l’eficiència econòmica de cada tona de CO2 emès a l’atmosfera procedent dels combustibles fòssils) es combinin amb mesures que redueixin la demanda energètica.
Una d’aquestes mesures és el “cap and trade”, és a dir l’establiment de límits (per estat i per empresa) a les emissions industrials i de transport de CO2, acompanyades de la possibilitat de comprar-vendre els drets d’emissió. Però també en aquest mercat hi ha una paradoxa, com afirmava Michelle Chan a Subprime Carbon Report. El mercat de drets únicament és atractiu si hom hi pot especular, però això el fa ineficient respecte la finalitat cercada de limitar les emissions de CO2.
Aquesta idea ja parteix de dos optimismes. El primer que la relació entre el CO2 atmosfèric i els climes de la Terra (en la versió reduccionista i globalista, la temperatura mitjana de la superfície planetària) és linial. El segon és que hi ha en l’horitzó proper una transició energètica, la qual exigeix dos factors més discutibles que no pas semblen: a) la imminència del “pic del petroli” i “la fi del petroli barat”; b) la disponibilitat de fonts energètiques alternatives que, en volum i en preu, siguin equiparables als combustibles fòssils, principalment en aplicacions de transport i en producció d’electricitat.
Els que no tenen tanta confiança en el punt b) abans citat, poden confiar en les mesures d’eficiència energètica. És a dir, en maximitzar la producció (en quantitat de productes, en valor agregat de producció, o com es vulgui mesurar) en relació al consum energètic general i al consum de combustibles fòssils i derivats en particular.
En un article recent, John Bellamy Foster hi responia amb un mot o, més aviat, amb un cognom: Jevons.
El 1865, William Stanley Jevons publicava The Coal Question. La principal qüestió era justament un horitzó d’esgotament dels dipòsits de carbó d’Anglaterra. No hi mancaven veus que assenyalava que la tecnologia impediria aquest esgotament. Per exemple, el consum de carbó per potència generadora era molt més elevat en les primeres màquines de vapor (Newcomen) que no pas en la màquina de vapor de James Watt, i que successives millores augmentaven l’eficiència de les màquines de vapor contemporànies.
Però Jevons assenyalava que l’explosió del consum de carbó a Anglaterra s’havia produït, precisament, després de Watt. I ho explicava dient que les innovacions en la màquina de vapor havien convertit el carbó en una font d’energia més rendible en relació al cost. La major rendibilitat havia estat la clau per introduir la màquina de vapor en més i més indústries. Si bé era cert que calia menys carbó per unitat de producció, ara hi havia més unitats de producció. Globalment, doncs, la demanda de carbó creixia.
Aquest fet rep, doncs, el nom de “paradoxa de Jevons”. Més pròpiament caldria parlar d’“efecte de Jevons”. El comportament que descriu es pot generalitzar a qualsevol innovació tecnològica: l’abaratiment dels costos de producció d’un article fomenta l’augment de producció d’aquest article.
Daniel Khazzoom i Leonard Brookes estengueren la “paradoxa de Jevons” a la qüestió energètica actual. El postulat de Khazzoom-Brookes diu que qualsevol intent de reduir el consum energètic a través d’un augment de l’eficiència energètica tindrà com a conseqüència una elevació de la demanda energètica de l’economia en general. Hi ha dos mecanismes per explicar aquesta tendència:
- l’augment de l’eficiència energètica abarateix l’ús de l’energia. Per fer el mateix que es feia abans, ara cal només un 75%, per exemple, d’energia. La temptació és utilitzar exactament la mateixa energia que abans i ara fer més que no se’n feia llavors.
- l’augment de l’eficiència energètica allibera també altres sectors econòmics, i estimula el creixement. I això, ja més indirectament, estimularà l’augment de consum energètic.
Empíricament, dels dos mecanismes, el primer és potser menys rellevant que el segon, perquè l’augment d’eficiència energètica es destina merament a l’abaratiment de la mateixa producció (que prou feina costa vendre-la). Però aquest abaratiment és el que estimula el segon mecanisme. De forma que, encara que el consum energètic per unitat de producció disminueixi, tal com observava Jevons, sí augmenta el nombre d’unitats de producció.
La paradoxa de Jevons fa que, normalment, les propostes en pro de l’eficiència energètica (i de l’eficiència de consum de combustibles fòssils en particular o l’eficiència econòmica de cada tona de CO2 emès a l’atmosfera procedent dels combustibles fòssils) es combinin amb mesures que redueixin la demanda energètica.
Una d’aquestes mesures és el “cap and trade”, és a dir l’establiment de límits (per estat i per empresa) a les emissions industrials i de transport de CO2, acompanyades de la possibilitat de comprar-vendre els drets d’emissió. Però també en aquest mercat hi ha una paradoxa, com afirmava Michelle Chan a Subprime Carbon Report. El mercat de drets únicament és atractiu si hom hi pot especular, però això el fa ineficient respecte la finalitat cercada de limitar les emissions de CO2.
dijous, 7 de gener del 2010
El Cabanyal en la cruïlla
Com que cada dimecres a les 8 del vespre, se celebrava ahir l’assemblea de la Plataforma Salvem el Cabanyal. L’assemblea era marcada pel pronunciament, el dia 4, del Ministeri espanyol de Cultura, que suposaria la paralització de les obres, i la resposta contrària a la paralització que pronunciaven l’endemà l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.
El projecte d’ampliació de l’Avinguda Vicent Blasco Ibáñez, formulat el juliol del 1998, suposaria l’esquarterament del barri mariner de València i la destrucció de 1651 habitatges. En l’habitual juguesca d’eufemismes, les actuacions al Cabanyal reben el nom de “Pla Especial de Protecció i Reforma Interior” (PEPRI).
Ja en el 2000, la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana havia emès un informe negatiu quant a l’impacte que el projecte tindria en el patrimoni arquitectònic (especialment, el modernisme popular).
Si el Ministeri es pronuncia ara és pel treball realitzat en els tribunals per Salvem el Cabanyal, que culminà en la sentència del Tribunal Suprem espanyol del 25 de maig del 2009. Aquesta sentència instava al Ministeri de Cultura a pronunciar-se sobre la qüestió. Entre els informes que havien de fonamentar la decisió del Ministeri hi havia el del Consell Superior de Col•legis d’Arquitectes d’Espanya, el de la Reial Acadèmia de la Història i el Museu Nacional de Ceràmica “González Martí”.
En l’Ordre ministerial del 4 de gener del 2010, es ratifica la declaració d’espoliació del patrimoni històric del Cabanyal. En conseqüència, es declara l’obligació de suspendre immediatament l’execució del PEPRI.
Però, quines competències realment té l’Estat en l’afer? Més de les que se’n deduirien per les grans exhibicions que gasten les dues Generalitats. Gràcies al redactat de l’article 149.1.28 de la Constitució Espanyola i de l’article 6.b de la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric, les competències estatal en matèria de protecció de patrimoni són àmplies. La jurisprudència del Tribunal Suprem, alimentada per conflictes similars en la Comunitat Autònoma Madrilenya, referma les atribucions del Ministeri de Cultura.
La resposta de l’Ajuntament i de la Generalitat no es va fer esperar. De moment, s’interposarà recurs contenciós-administració en l’Audiència Nacional espanyola. Però en la roda de premsa del dimarts, Rita Barberà, escoltada per la portaveu de la Generalitat, Paula Sánchez de León, anunciaven que les obres al Cabanyal-Canyameral continuarien endavant. Com que el recurs no té vistes d’èxit, l’estratègia assenyalada per Barberà consistiria en modificar la declaració de bé d’interès cultural al Cabanyal. El barri del Cabanyal-Canyameral té categoria de conjunt històric d’acord amb aquesta declaració. És així com protegeix el Partit Popular el patrimoni històric: per tal de no destruir-lo el desdeclara i llavors ja pot fer...
La batalla del Cabanyal continua.
Mostra un mapa més gran
El projecte d’ampliació de l’Avinguda Vicent Blasco Ibáñez, formulat el juliol del 1998, suposaria l’esquarterament del barri mariner de València i la destrucció de 1651 habitatges. En l’habitual juguesca d’eufemismes, les actuacions al Cabanyal reben el nom de “Pla Especial de Protecció i Reforma Interior” (PEPRI).
Ja en el 2000, la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana havia emès un informe negatiu quant a l’impacte que el projecte tindria en el patrimoni arquitectònic (especialment, el modernisme popular).
Si el Ministeri es pronuncia ara és pel treball realitzat en els tribunals per Salvem el Cabanyal, que culminà en la sentència del Tribunal Suprem espanyol del 25 de maig del 2009. Aquesta sentència instava al Ministeri de Cultura a pronunciar-se sobre la qüestió. Entre els informes que havien de fonamentar la decisió del Ministeri hi havia el del Consell Superior de Col•legis d’Arquitectes d’Espanya, el de la Reial Acadèmia de la Història i el Museu Nacional de Ceràmica “González Martí”.
En l’Ordre ministerial del 4 de gener del 2010, es ratifica la declaració d’espoliació del patrimoni històric del Cabanyal. En conseqüència, es declara l’obligació de suspendre immediatament l’execució del PEPRI.
Però, quines competències realment té l’Estat en l’afer? Més de les que se’n deduirien per les grans exhibicions que gasten les dues Generalitats. Gràcies al redactat de l’article 149.1.28 de la Constitució Espanyola i de l’article 6.b de la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric, les competències estatal en matèria de protecció de patrimoni són àmplies. La jurisprudència del Tribunal Suprem, alimentada per conflictes similars en la Comunitat Autònoma Madrilenya, referma les atribucions del Ministeri de Cultura.
La resposta de l’Ajuntament i de la Generalitat no es va fer esperar. De moment, s’interposarà recurs contenciós-administració en l’Audiència Nacional espanyola. Però en la roda de premsa del dimarts, Rita Barberà, escoltada per la portaveu de la Generalitat, Paula Sánchez de León, anunciaven que les obres al Cabanyal-Canyameral continuarien endavant. Com que el recurs no té vistes d’èxit, l’estratègia assenyalada per Barberà consistiria en modificar la declaració de bé d’interès cultural al Cabanyal. El barri del Cabanyal-Canyameral té categoria de conjunt històric d’acord amb aquesta declaració. És així com protegeix el Partit Popular el patrimoni històric: per tal de no destruir-lo el desdeclara i llavors ja pot fer...
La batalla del Cabanyal continua.
Mostra un mapa més gran
dimecres, 6 de gener del 2010
Un test de seguretat a l’aeroport de Bratislava provoca un ensurt a Irlanda
Aviat els perpetradors de teories conspiratives hauran de plegar veles. La causa: la competència deslleial.
I és que el problema de l’amenaça terrorista té un corol·lari no pas menys preocupant: qui ens protegeix de l’amenaça “antiterrorista”.
Segons llegim a les notícies, el passat cap de setmana les forces de seguretat feren un control dels controls de l’Aeroport de Bratislava. Introduïren amb aquest objectiu diverses càrregues il·legals en vuit equipatges de vuit passatgers. L’anàlisi era a doble cec: és a dir que ni els passatgers ni els del control de seguretat no en sabien res. La seguretat aeroportuària va detectar set dels vuit equipatges. Però un vuitè va passar els controls.
Concretament l’equipatge “fugat” contenia 90 grams de RDX. El titular de l’equipatge, un electricista de ciutadania eslovaca amb residència i feina a Dublin, no en sabia pas res.
De fet, no en va saber res més fins que ahir al matí, la policia eslovaca es va posar en contacte amb la Gardaí sobre els explosius. No els va ser gens difícil localitzar el titular de l’equipatge i la seva residència, en el carrer Dorset de Dublin.
I ja es va muntar l’espectacle “antiterrorista”. Evacuació dels habitatges i negocis annexos. Tancament al trànsit dels carrers Gardines i Lower. Intervenció de la unitat militar d’antiexplosius. Detenció de l’electricista.
L’electricista va restar detingut unes quantes hores.
Si la policia eslovaca hagués volgut, hauria estat empresonat durant una bona colla d’anys.
Però hem d’ésser agraïts. La policia eslovaca va reconèixer l’operatiu. I el ministre d’Interior d’Eslovàquia ha demanat disculpes. El ministre de Justícia irlandès s’ha queixat del fet que no s’hagués comunicat el fet fins fa tres dies.
Els ciutadans de tota la Unió Europea han après una lliçó sobre els riscos de facturar equipatge per via aèria. Si continuen així, el proper viatge de l’electricista eslovac es farà amb una combinació de ferris, autobusos i trens. I sense perdre de vista les maletes.
Mostra un mapa més gran
I és que el problema de l’amenaça terrorista té un corol·lari no pas menys preocupant: qui ens protegeix de l’amenaça “antiterrorista”.
Segons llegim a les notícies, el passat cap de setmana les forces de seguretat feren un control dels controls de l’Aeroport de Bratislava. Introduïren amb aquest objectiu diverses càrregues il·legals en vuit equipatges de vuit passatgers. L’anàlisi era a doble cec: és a dir que ni els passatgers ni els del control de seguretat no en sabien res. La seguretat aeroportuària va detectar set dels vuit equipatges. Però un vuitè va passar els controls.
Concretament l’equipatge “fugat” contenia 90 grams de RDX. El titular de l’equipatge, un electricista de ciutadania eslovaca amb residència i feina a Dublin, no en sabia pas res.
De fet, no en va saber res més fins que ahir al matí, la policia eslovaca es va posar en contacte amb la Gardaí sobre els explosius. No els va ser gens difícil localitzar el titular de l’equipatge i la seva residència, en el carrer Dorset de Dublin.
I ja es va muntar l’espectacle “antiterrorista”. Evacuació dels habitatges i negocis annexos. Tancament al trànsit dels carrers Gardines i Lower. Intervenció de la unitat militar d’antiexplosius. Detenció de l’electricista.
L’electricista va restar detingut unes quantes hores.
Si la policia eslovaca hagués volgut, hauria estat empresonat durant una bona colla d’anys.
Però hem d’ésser agraïts. La policia eslovaca va reconèixer l’operatiu. I el ministre d’Interior d’Eslovàquia ha demanat disculpes. El ministre de Justícia irlandès s’ha queixat del fet que no s’hagués comunicat el fet fins fa tres dies.
Els ciutadans de tota la Unió Europea han après una lliçó sobre els riscos de facturar equipatge per via aèria. Si continuen així, el proper viatge de l’electricista eslovac es farà amb una combinació de ferris, autobusos i trens. I sense perdre de vista les maletes.
Mostra un mapa més gran
Concentració davant del Consolat de Dinamarca a Barcelona (6 de gener, a les 19h; Rambla de Catalunya, 45, 4-2, cantó Consell de Cent)
Dues persones entren a una celebració a on no han estat invitades.
Han entrat aprofitant la distracció de les que controlen l’entrada,
NO enganyen a ningú.
NO roben res.
NO agredeixen a ningú.
NO amenacen, NO insulten, NO provoquen escàndol..., bé, potser això sí.
Simplement despleguen dues petites pancartes sobre un problema que ens afecta a tots, i a on insten a deixar-se de paraules i actuar. Evidentment NO eren benvingudes.
En una situació normal haurien estat convidades a marxar del lloc i, expulsats si oposaven resistència, denunciades si provocaven aldarulls, multades si el cas era prou greu.
Fins avui porten en presó 16 dies, juntament amb altres dues persones que els van ajudar a entrar. Malgrat que tota la informació de com van fer-ho ha estat lliurada a la policia per l’organització Greenpeace.
Aquest és el text de les mobilitzacions que la Xarxa Catalana d'Acció pel Clima fa en solidaritat amb els activistes de Greenpeace que resten en detenció preventiva per part de les autoritats daneses arran de les protestes de la Cimera de Copenhague.
Ens recorden que l’Article 9 de la Declaració Universal de Drets Humans diu: “Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.”
El cas denunciat ens recorda com, en nom de la seguretat, hem de patir més i més retallades de llibertats. I és claríssim que el terrorisme d'arrel islàmica és tan sols l'excusa. Sense aquesta excusa, ho haurien tingut difícil per blindar la cimera de Copenhague com la van blindar. I sense aquesta excusa, no haurien pogut sotmetre els detinguts a interrogatoris vexatoris. I sense aquesta excusa, les autoritats daneses no haurien pogut llençar difamacions sobre la dissidència ecologista. Es vulnera l'article 9 amb una detenció arbitrària. I es vulnera també alguns acords en el marc europeu (Consell d'Europa, Unió Europea) sobre la no-discriminació per motius de nacionalitat.
I mentrestant la policialització i judicialització del debat polític, social i ecològic continua, per l'altra banda, les "autoritats mundials" deixen fer i deixen passar en la qüestió del canvi climàtic. En aquest àmbit sí que defensen la llibertat desenfrenada per acabar tots plegats en el desastre.
Han entrat aprofitant la distracció de les que controlen l’entrada,
NO enganyen a ningú.
NO roben res.
NO agredeixen a ningú.
NO amenacen, NO insulten, NO provoquen escàndol..., bé, potser això sí.
Simplement despleguen dues petites pancartes sobre un problema que ens afecta a tots, i a on insten a deixar-se de paraules i actuar. Evidentment NO eren benvingudes.
En una situació normal haurien estat convidades a marxar del lloc i, expulsats si oposaven resistència, denunciades si provocaven aldarulls, multades si el cas era prou greu.
Fins avui porten en presó 16 dies, juntament amb altres dues persones que els van ajudar a entrar. Malgrat que tota la informació de com van fer-ho ha estat lliurada a la policia per l’organització Greenpeace.
Aquest és el text de les mobilitzacions que la Xarxa Catalana d'Acció pel Clima fa en solidaritat amb els activistes de Greenpeace que resten en detenció preventiva per part de les autoritats daneses arran de les protestes de la Cimera de Copenhague.
Ens recorden que l’Article 9 de la Declaració Universal de Drets Humans diu: “Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.”
El cas denunciat ens recorda com, en nom de la seguretat, hem de patir més i més retallades de llibertats. I és claríssim que el terrorisme d'arrel islàmica és tan sols l'excusa. Sense aquesta excusa, ho haurien tingut difícil per blindar la cimera de Copenhague com la van blindar. I sense aquesta excusa, no haurien pogut sotmetre els detinguts a interrogatoris vexatoris. I sense aquesta excusa, les autoritats daneses no haurien pogut llençar difamacions sobre la dissidència ecologista. Es vulnera l'article 9 amb una detenció arbitrària. I es vulnera també alguns acords en el marc europeu (Consell d'Europa, Unió Europea) sobre la no-discriminació per motius de nacionalitat.
I mentrestant la policialització i judicialització del debat polític, social i ecològic continua, per l'altra banda, les "autoritats mundials" deixen fer i deixen passar en la qüestió del canvi climàtic. En aquest àmbit sí que defensen la llibertat desenfrenada per acabar tots plegats en el desastre.
La Llei de Vegueries, per a la setmana dels tres dijous
Francament, no sé què s’empatollen els autonomistes del Principat quan ens fan por amb el Tribunal Constitucional i les retallades a l’Estatut, si ells mateixos el retallen preventivament.
L’article 83.1 de l’Estatut diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries”. La idea bàsica de l’Estatut d’Autonomia era eliminar les quatre províncies (article 91.3), introduir les vegueries (article 90) i reduir les atribucions de les comarques (article 92). L’eliminació de les províncies és una llarga aspiració política del catalanisme. El que no quedava pas tan clara era la idea de prioritzar les vegueries damunt de les comarques. El redactat de l’Estatut anava en detriment contra la realitat comarcal del territori.
Però aquest text és, per a moltes coses, paper mullat. Després de passar-hi el ribot de valent, l’autonomisme no té ni coratge per ésser mínimament conseqüent. Ahir, en reunió del Consell Executiu, el president Montilla decidia no aprovar, per ara, l’avantprojecte de llei elaborat pel Departament de Governació. Una retallada preventiva.
D’excuses n’hi ha moltes. Certament, hi ha tota una sèrie de problemes territorials:
- Aran reivindica que no sigui inclosa en cap divisió administrativa de l'estat, fora de les que són legalment imperatives (la província de Lleida i la comunitat autònoma de Catalunya).
- la Baixa Cerdanya qüestiona la seva adscripció a la Vegueria de l’Alt Pirineu.
- Bona part de la societat penedenca demana una vegueria pròpia.
- Tarragona i Reus disputen la capitalitat i el nom de la vegueria comuna.
- Des de Vic i d’altres localitats se sol·licita una vegueria pròpia (Alt Ter), diferenciada de la que tindrà capitalitat a Manresa (Vegueria Central).
- hi ha dubtes sobre la denominació de la Vegueria de Ponent, bo i més quan Girona, Barcelona i Tarragona tindran el seu nom en les vegueries respectives.
Evidentment, s’han gestionat molt malament aquestes diferències territorials. Hauria estat altrament si l’Estatut hagués defensat la comarca com l’administració supramunicipal bàsica i, en tot cas, hagués definit la vegueria com una unió intercomarcal (feta des del territori). Contra això, s’afirmava l’avantatge d’una divisió en vegueries que fos alhora òrgan local i òrgan de desconcentració de serveis de la Generalitat.
La concepció de “vegueria” que defensa l’Estatut no és més que una reencarnació de la divisió provincial sota un altre nom. Ja posats, hom podria haver defensar la denominació, més neutra, de “regió”. Tan estúpid fou, en el 1931, de recuperar el nom de “Generalitat”, com assenyat fou, en el 1936, de triar la denominació de “regió” per comptes de la mitjavalitzant “vegueria”. És cert, però, que les vegueries foren extingides per la Nova Planta, quan les van substituir els corregiments. Però vegueries i corregiments no eren pas òrgans locals, sorgits de la terra, sinó del poder monàrquic.
Més enllà de les qüestions de territorialitat, denominació i capitalitat de les vegueries hi ha la qüestió de com compaginar la introducció del sistema de vegueries amb el manteniment (provisional) de les províncies. Les províncies només es poden modificar per una llei orgànica. Potser són excuses de mal pagador, però aquest fet hauria estat adduït per deixar en el calaix l’avantprojecte Ausàs.
I, sense vegueries, és molt probable que no hi hagi tampoc una llei electoral del Principat. Si la primera és pendent de l’Estatut del 2006, la segona ho és des del 1979.
Les autonomies queden òrfenes d’uns autonomistes que no tenen prou visió per defensar-les. La crisi de l’autonomisme hauria de servir per esperonar l’independentisme. Hi ha un buit que cal omplir.
L’article 83.1 de l’Estatut diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries”. La idea bàsica de l’Estatut d’Autonomia era eliminar les quatre províncies (article 91.3), introduir les vegueries (article 90) i reduir les atribucions de les comarques (article 92). L’eliminació de les províncies és una llarga aspiració política del catalanisme. El que no quedava pas tan clara era la idea de prioritzar les vegueries damunt de les comarques. El redactat de l’Estatut anava en detriment contra la realitat comarcal del territori.
Però aquest text és, per a moltes coses, paper mullat. Després de passar-hi el ribot de valent, l’autonomisme no té ni coratge per ésser mínimament conseqüent. Ahir, en reunió del Consell Executiu, el president Montilla decidia no aprovar, per ara, l’avantprojecte de llei elaborat pel Departament de Governació. Una retallada preventiva.
D’excuses n’hi ha moltes. Certament, hi ha tota una sèrie de problemes territorials:
- Aran reivindica que no sigui inclosa en cap divisió administrativa de l'estat, fora de les que són legalment imperatives (la província de Lleida i la comunitat autònoma de Catalunya).
- la Baixa Cerdanya qüestiona la seva adscripció a la Vegueria de l’Alt Pirineu.
- Bona part de la societat penedenca demana una vegueria pròpia.
- Tarragona i Reus disputen la capitalitat i el nom de la vegueria comuna.
- Des de Vic i d’altres localitats se sol·licita una vegueria pròpia (Alt Ter), diferenciada de la que tindrà capitalitat a Manresa (Vegueria Central).
- hi ha dubtes sobre la denominació de la Vegueria de Ponent, bo i més quan Girona, Barcelona i Tarragona tindran el seu nom en les vegueries respectives.
Evidentment, s’han gestionat molt malament aquestes diferències territorials. Hauria estat altrament si l’Estatut hagués defensat la comarca com l’administració supramunicipal bàsica i, en tot cas, hagués definit la vegueria com una unió intercomarcal (feta des del territori). Contra això, s’afirmava l’avantatge d’una divisió en vegueries que fos alhora òrgan local i òrgan de desconcentració de serveis de la Generalitat.
La concepció de “vegueria” que defensa l’Estatut no és més que una reencarnació de la divisió provincial sota un altre nom. Ja posats, hom podria haver defensar la denominació, més neutra, de “regió”. Tan estúpid fou, en el 1931, de recuperar el nom de “Generalitat”, com assenyat fou, en el 1936, de triar la denominació de “regió” per comptes de la mitjavalitzant “vegueria”. És cert, però, que les vegueries foren extingides per la Nova Planta, quan les van substituir els corregiments. Però vegueries i corregiments no eren pas òrgans locals, sorgits de la terra, sinó del poder monàrquic.
Més enllà de les qüestions de territorialitat, denominació i capitalitat de les vegueries hi ha la qüestió de com compaginar la introducció del sistema de vegueries amb el manteniment (provisional) de les províncies. Les províncies només es poden modificar per una llei orgànica. Potser són excuses de mal pagador, però aquest fet hauria estat adduït per deixar en el calaix l’avantprojecte Ausàs.
I, sense vegueries, és molt probable que no hi hagi tampoc una llei electoral del Principat. Si la primera és pendent de l’Estatut del 2006, la segona ho és des del 1979.
Les autonomies queden òrfenes d’uns autonomistes que no tenen prou visió per defensar-les. La crisi de l’autonomisme hauria de servir per esperonar l’independentisme. Hi ha un buit que cal omplir.
dimarts, 5 de gener del 2010
Cinquanta anys de la mort de Quico Sabaté
Avui, 5 de gener, és el 50è aniversari de la mort en combat del guerriller antifeixista Quico Sabaté (*l’Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915). Fou mort a les vuit del matí en un tiroteig amb el somatent de Sant Celoni. El dia abans, en un tiroteig amb la guàrdia civil al Mas Clarà (Gironès), havien resultat morts tots els seus companys de partida. Sabaté hi havia sobreviscut greument ferit, va fugir de la guàrdia civil i va aconseguir d’arribar a peu a Fornells de la Selva, on va pujar en un tren en direcció a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar en marxa del tren a Sant Celoni, però la guàrdia civil i el somatent eren sobreavisats.
Concloïa, doncs, fa 50 anys, la darrera incursió de la partida de maquis de Quico Sabaté, que havia començat el 17 de desembre de 1959. La premsa del règim va presentar la mort de Quico Sabaté com la de l’últim maquis, encara que van haver noves incursions entrada la dècada dels 1960. En tot cas, però, Sabaté fou un dels últims participants en la resistència partisana contra el franquisme, que s’havia mantingut ininterrompudament durant més de dues dècades.
Mecànic de professió, Quico Sabaté va entrar a la CNT (Sindicat d’Oficis Varis) i a la FAI el 1933. Dins de la FAI, Quico fou membre de Los Novatos, un grup insurreccional actiu en els anys del Bienni Negre (1933-35). En esclatar la guerra, va fer part de la columna de la FAI al Front d’Aragó. Acusat de la mort d’un comissari polític (febrer de 1938), va fugir a Barcelona, però després va poder incorporar-se a l’antiga Columna Durruti, amb la qual creuà la frontera cap a l’estat francès el febrer del 1939. Va ser internat en el camp de Vernet (Arieja), d’on va poder sortir per treballar en una fàbrica d’explosius a Angulema (Poitou). Més tard s’instal·là amb la seva família a Costoja (Vallespir). La primera incursió en territori franquista la realizà el juliol del 1944. Les seves activitats armades (expropiacions per finançar les organitzacions obreres i anarquistes, guerrilla urbana, etc.) a banda i banda de la frontera, li van valdre la presó i el confinament en l’estat francès.
Concloïa, doncs, fa 50 anys, la darrera incursió de la partida de maquis de Quico Sabaté, que havia començat el 17 de desembre de 1959. La premsa del règim va presentar la mort de Quico Sabaté com la de l’últim maquis, encara que van haver noves incursions entrada la dècada dels 1960. En tot cas, però, Sabaté fou un dels últims participants en la resistència partisana contra el franquisme, que s’havia mantingut ininterrompudament durant més de dues dècades.
Mecànic de professió, Quico Sabaté va entrar a la CNT (Sindicat d’Oficis Varis) i a la FAI el 1933. Dins de la FAI, Quico fou membre de Los Novatos, un grup insurreccional actiu en els anys del Bienni Negre (1933-35). En esclatar la guerra, va fer part de la columna de la FAI al Front d’Aragó. Acusat de la mort d’un comissari polític (febrer de 1938), va fugir a Barcelona, però després va poder incorporar-se a l’antiga Columna Durruti, amb la qual creuà la frontera cap a l’estat francès el febrer del 1939. Va ser internat en el camp de Vernet (Arieja), d’on va poder sortir per treballar en una fàbrica d’explosius a Angulema (Poitou). Més tard s’instal·là amb la seva família a Costoja (Vallespir). La primera incursió en territori franquista la realizà el juliol del 1944. Les seves activitats armades (expropiacions per finançar les organitzacions obreres i anarquistes, guerrilla urbana, etc.) a banda i banda de la frontera, li van valdre la presó i el confinament en l’estat francès.
dilluns, 4 de gener del 2010
La directiva 2007/23/CE i les festes populars del foc
La intenció de la Directiva 2007/23/CE del Parlament i del Consell Europeus, anava adreçada a regular la “col·locació en el mercat d’articles pirotècnics”. Això, no sé sap ben bé com, va acabar per incloure les festes populars del foc, amb una sèrie de mesures que les colles de diables consideraven una prohibició pràctica dels correfocs. Com és el cas de les directives, la implementació correspon als estats. Ara bé, si els estats no feien al·legacions sobre particularitats, la directiva entrava en vigor avui mateix, 4 de gener. Aquest ha estat el cas de l’estat francès, que va desoir les colles de dimonis de la Catalunya Nord, les quals comptaven amb el suport institucional del Consell General. A l’estat espanyol la directiva no entra en vigor, ja que s’ha anunciat la presentació d’un “document de transposició” de la normativa. Ara bé, el document no ha arribat a presentar-se, per bé que hi ha un esborrany pactat amb entitats de la cultura del foc, que van trobar el suport de la Generalitat de Catalunya i del Govern Balear.
En general, i en graus diversos, les institucions comunitàries i estatals han mostrat un bon menyspreu a les festes populars. Sense veu pròpia i unida a Europa, les institucions catalanes han pogut fer ben poca cosa i han acabat per dependre de la bona o mala voluntat dels dos estats que se’ns reparteixen.
En general, i en graus diversos, les institucions comunitàries i estatals han mostrat un bon menyspreu a les festes populars. Sense veu pròpia i unida a Europa, les institucions catalanes han pogut fer ben poca cosa i han acabat per dependre de la bona o mala voluntat dels dos estats que se’ns reparteixen.
diumenge, 3 de gener del 2010
“Delicte electoral”, segons la legalitat espanyola
En les darreres eleccions “generals” espanyoles, del 9 de març del 2008, Marc Belzunces va objectar de la seva participació forçada en una mesa electoral. Era un acte de desobediència civil conscient i de denúncia de la manca de reconeixement del dret d’autodeterminació nacional per part de l’estat espanyol.
També en aquella jornada, uns 3.000 voluntaris de la campanya “Decideixo Decidir” va muntar taules de recollida de signatures en diversos municipis dels Països Catalans, inclosa Esplugues de Llobregat.
Aquesta activitat, anunciada prèviament, fou perseguida per l’autoritat electoral (algunes de les juntes electorals les van prohibir) i per les forces policials (de les 340 taules, la meitat foren retirades per la policia, inclosa de nou la d’Esplugues de Llobregat). Aquesta attitud persecutòria fou repudiada per “Decideixo Decidir”, car no es podia considerar la campanya com a partidista, en no demanar el vot per cap partit concret ni tampoc fer apologia de la participació o de l’abstenció electorals. Que no era partidista, fou corroborat poc més d’un any després quan Iniciativa Legislativa Popular, en part sorgida d’aquella recollida de signatures, de sol·licitar una consulta sobre la independència al Principat fou refusada per la Mesa del Parlament de Catalunya en ple. Aquest refús d’entrada es va reiterar unes setmanes. O sigui que, de partidista, si més no pel que fa als partits parlamentaris, no ho era gaire.
Però, a banda de les ILP, des del mes de setembre ha començat un procés d’organització de consultes municipals sobre la independència. Sense cap fonament jurídic, des de l’aparell polític de l’estat espanyol s’han pronunciat amenaces de tota mena contra els ajuntaments que en donessin suport.
Com que no hi ha fonament jurídic, l’aparell polític espanyol reobria fa uns dies la qüestió de les taules de “Decideixo Decidir” durant la jornada del 8 de març del 2008.
De moment, el Jutjat d’Instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a declarar tretze persones, deu de Vilafranca mateix i tres de Sant Pere de Riudebitlles.
“Delicte electoral” en diuen. En el joc de paraules habitual del dret “creatiu”, defensar el dret a pronunciar-se en una qüestió cabdal per a un país, es considera un “delicte electoral”. I negar aquest dret a través d’una concepció religiosa de la “unitat de la nació espanyola” no se’n considera pas, de “delicte electoral”.
De nou cal repetir que “sense dret d’autodeterminació, no hi ha democràcia”.
Més informació: Llibertat.cat
També en aquella jornada, uns 3.000 voluntaris de la campanya “Decideixo Decidir” va muntar taules de recollida de signatures en diversos municipis dels Països Catalans, inclosa Esplugues de Llobregat.
Aquesta activitat, anunciada prèviament, fou perseguida per l’autoritat electoral (algunes de les juntes electorals les van prohibir) i per les forces policials (de les 340 taules, la meitat foren retirades per la policia, inclosa de nou la d’Esplugues de Llobregat). Aquesta attitud persecutòria fou repudiada per “Decideixo Decidir”, car no es podia considerar la campanya com a partidista, en no demanar el vot per cap partit concret ni tampoc fer apologia de la participació o de l’abstenció electorals. Que no era partidista, fou corroborat poc més d’un any després quan Iniciativa Legislativa Popular, en part sorgida d’aquella recollida de signatures, de sol·licitar una consulta sobre la independència al Principat fou refusada per la Mesa del Parlament de Catalunya en ple. Aquest refús d’entrada es va reiterar unes setmanes. O sigui que, de partidista, si més no pel que fa als partits parlamentaris, no ho era gaire.
Però, a banda de les ILP, des del mes de setembre ha començat un procés d’organització de consultes municipals sobre la independència. Sense cap fonament jurídic, des de l’aparell polític de l’estat espanyol s’han pronunciat amenaces de tota mena contra els ajuntaments que en donessin suport.
Com que no hi ha fonament jurídic, l’aparell polític espanyol reobria fa uns dies la qüestió de les taules de “Decideixo Decidir” durant la jornada del 8 de març del 2008.
De moment, el Jutjat d’Instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a declarar tretze persones, deu de Vilafranca mateix i tres de Sant Pere de Riudebitlles.
“Delicte electoral” en diuen. En el joc de paraules habitual del dret “creatiu”, defensar el dret a pronunciar-se en una qüestió cabdal per a un país, es considera un “delicte electoral”. I negar aquest dret a través d’una concepció religiosa de la “unitat de la nació espanyola” no se’n considera pas, de “delicte electoral”.
De nou cal repetir que “sense dret d’autodeterminació, no hi ha democràcia”.
Més informació: Llibertat.cat
dissabte, 2 de gener del 2010
Entre caderneres i llebrers ('Petit indi'; Marc Recha; 2008)
En aquest film de Marc Recha sí que hi surt, en un petit paper, l'Andreu Barnils, que havia d'haver aparegut a Dies d'agost (2006), l'absència del qual en aquell fim fou substituïda per David Recha. Un altre germà, en Pau Recha, fa la música de Petit indi. El guió, signat per Marc Recha i Nadine Lamari, ja era pràcticament escrit el 2004. És ben eloqüent el fet que, en començar el rodatge, el 2008, calgués rescriure el guió: l'escenari, Vallbona (Nou Barris, Barcelona), havia patit l'esquinçada de les obres del TGV. El protagonista, l'Arnau Arcs (Marc Soto), es mou encara, però, en un entorn periurbà. Treballa a la Damm, en manteniment, com ho fan la seva germana (Eulàlia Ramon) i el seu cunyat (Pere Subirana). També a Vallbona viu l'altre germà, en Sergi (Eduardo Noriega). La mare la tenen a la garjola, a espera de judici, per una cosa de drogues. L'Arnau vol aplegar diners per llogar un advocat prestigiat. Però com? Amb els 800 € mensuals que cobra a la Damm (hores extres incloses)? Amb els 10.000 € que, d'estranquis, li poden pagar per una cadernera campiona? Amb juguesques guanyadores en el Canòdrom de la Meridiana? La imatge d'Hélène Louvart i, especialment, el so de Dani Fontrodona, condueixen una història que, com en les tragèdies clàssiques, l'autor fa moure l'espectador dues o tres passes per davant del protagonista.
divendres, 1 de gener del 2010
Cap d’any i cap de dècada
Som al cap d’any del 2010. No sabem encara si a la dècada que arrenca li direm “els anys deu”. Fet i fet, si mirem les dècades del segle passat, les dues primeres resten innominades, i les vuit següents ja reben les denominacions “d’anys vint”, “anys trenta”, etc. Això es fan pensar en la dècada que tanquem. Com li hem de dir? “Els anys zero”? Dir-ne “els dos mil” sembla poc acurat: els dos mil van des de l’any 2000 al 2999. Ara bé, dels anys que van del 1000 al 1999 no vam dir mai “els anys mil”. En els usos de les darreres dècades, els mil·lennis, com els segles, són designats per còmput inclusiu. De fa uns anys, som en el segle XXI i en el III mil·lenni. Aquest desencavalcament entre el nombre del segle (21) i les dues primeres xifres decimals de l’any (20) es vincula a tota aquella polèmica quant a l’inici del mil·lenni, si calia comptar-lo des de l’1 de gener del 2000 (ara fa deu anys) o des de l’1 de gener del 2001 (ara en fa nou). Com que el primer any de la nostra era, és l’any primer (o any 1), la segona mesura és la correcta per situar l’arrencada del III mil·lenni i del segle XXI. No obstant, si comptem els “anys noranta”, pròpiament aquests van del 1990 al 1999 (tots dos inclosos). Per això arrenquem “els anys deu del segle XXI”, per bé que no pas inaugurem “la segona dècada del segle XXI” (això ho farem l’1 de gener del 2011). Els segles XII, XIII, etc., també són denominats “dos-cents”, “tres-cents”, etc., amb els adjectius corresponents: “doscentista”, “trescentista”, etc. Val a dir, però, que “noucentista” s’aplica gairebé exclusivament a la primera dècada del segle XX. “Vuitcentista”, en canvi, sembla que val per a tot el segle XIX, amb una extensió anàloga als menys freqüents “setcentista”, “siscentista”, etc. També en aquest àmbit el nostre segle (com els segles anteriors al XII) és orfe. Això es deu al fet que enguany és “dos mil deu”, és a dir un any format (com els de la dècada anterior) per dos numerals bàsics (“dos mil” + “deu”). La proposta de dir-ne “vintcentista”, no ha acabat de reixir.
El comptatge del temps sempre és arbitrari. El cicle del dia i la nit, i el cicle de l’estiu i de l’hivern, són els que tenen rellevància pràctica. El cicle de la lluna ajuda a comptar els dies i a determinar l’any. Dels molts sistemes possibles, el calendari ara vigent no és particularment el més reeixit. El nostre calendari és en realitat una mixtura, ja que el calendari gregorià té vigència únicament a partir del 15 de desembre del 1582. El dia abans del 15 de desembre del 1582 és el 4 de desembre del 1582, ja segons el compte julià, i que els historiadors fan retrocedir (calendari julià prolèptic) tot el que poden (més enllà, fins i tot, de l’any 46 a.C., l’any de la reforma juliana). La determinació de l’era d’aquest calendari es fa a partir d’un càlcul forçosament aproximat del naixement de Jesús. I darrera de l’any 1, segons el costum establert per Beda el Venerable, va l’any 1 a.C. Per això l’any 44 a.C. no es pot escriure com a -44 sinó que s’ha d’escriure com a -43 (per això, els historiadors empren la primera denominació i no la segona, bé la facin com “abans de Crist” o “abans de la nostra era” o “abans de l’era comuna”). La utilització d’aquesta era no esdevingué exclusiva, a casa nostra, fins el concili de Tarragona del 1180, si bé feia tres segles que s’emprava en la datació de documents. I l’1 de gener mateix no esdevingué oficialment el Cap d’Any fins el 1556, en substitució de la data de Nadal (de manera que el “Nadal del 1500” dels documents antics es correspon al 25 de desembre del 1499 de la computació actual). Però, com que tenim la necessitat de posar portes al camp, triem una data i un moment per fer l’arrencada de l’any. Tan arbitrari és això com començar a comptar el dia en la mitjanit. O, més pròpiament, en la mitjanit del meridià situat a 15º en direcció oest del que passa per Greenwich, però això ja és una altra història.
PD. La puntualització pel que fa a la inexistència de l'any 0 és pertinent enguany de manera especial. Esperem que triomfi el seny i es commemori els 25 segles de la la Batalla de Marató en el 2011 i no pas en el 2010, car aquella batalla fou en el 490 a.C., i per tant enguany en fa 2499 anys (490+2010-1).
El comptatge del temps sempre és arbitrari. El cicle del dia i la nit, i el cicle de l’estiu i de l’hivern, són els que tenen rellevància pràctica. El cicle de la lluna ajuda a comptar els dies i a determinar l’any. Dels molts sistemes possibles, el calendari ara vigent no és particularment el més reeixit. El nostre calendari és en realitat una mixtura, ja que el calendari gregorià té vigència únicament a partir del 15 de desembre del 1582. El dia abans del 15 de desembre del 1582 és el 4 de desembre del 1582, ja segons el compte julià, i que els historiadors fan retrocedir (calendari julià prolèptic) tot el que poden (més enllà, fins i tot, de l’any 46 a.C., l’any de la reforma juliana). La determinació de l’era d’aquest calendari es fa a partir d’un càlcul forçosament aproximat del naixement de Jesús. I darrera de l’any 1, segons el costum establert per Beda el Venerable, va l’any 1 a.C. Per això l’any 44 a.C. no es pot escriure com a -44 sinó que s’ha d’escriure com a -43 (per això, els historiadors empren la primera denominació i no la segona, bé la facin com “abans de Crist” o “abans de la nostra era” o “abans de l’era comuna”). La utilització d’aquesta era no esdevingué exclusiva, a casa nostra, fins el concili de Tarragona del 1180, si bé feia tres segles que s’emprava en la datació de documents. I l’1 de gener mateix no esdevingué oficialment el Cap d’Any fins el 1556, en substitució de la data de Nadal (de manera que el “Nadal del 1500” dels documents antics es correspon al 25 de desembre del 1499 de la computació actual). Però, com que tenim la necessitat de posar portes al camp, triem una data i un moment per fer l’arrencada de l’any. Tan arbitrari és això com començar a comptar el dia en la mitjanit. O, més pròpiament, en la mitjanit del meridià situat a 15º en direcció oest del que passa per Greenwich, però això ja és una altra història.
PD. La puntualització pel que fa a la inexistència de l'any 0 és pertinent enguany de manera especial. Esperem que triomfi el seny i es commemori els 25 segles de la la Batalla de Marató en el 2011 i no pas en el 2010, car aquella batalla fou en el 490 a.C., i per tant enguany en fa 2499 anys (490+2010-1).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)