Aquest dissabte tindrà lloc a la Barceloneta la Segona Trobada d'Unitat Popular. És simptomàtica la divisió en tres debats paral·lels en el primer punt del programa: a) "Els sindicats i l'autoorganització en el món dels treballs"; b) "Els drets socials i la defensa del bé comú avui"; c) "La crisi del sistema de partits i la democràcia representativa". Aquesta concepció "laboral-social-política" és la base precisament de recloure els treballs a l'esfera privada, excloure les persones treballadores de l'esfera política, i fer co-dependre la "cobertura social" dels drets "adquirits" en el primer àmbit i de les "concessions" que facin els governs. Aquesta és, al capdavall, la visió d'organismes oficials, com l'Organització Internacional del Treball, i la dels seus reports periòdics. Un exemple el tenim en el Report Mundial sobre Protecció Social 2014-2015, publicat el passat 3 de juny.
La "protecció social" s'entén estructurada en àrees: 1) protecció social d'infants i famílies; 2) protecció social de les persones en edat de treballar; 3) pensions de vellesa; 4) cobertura sanitària.
La justificació de la protecció social d'infants i famílies es trobaria en els "drets dels infants". Sense aquesta protecció, la cantarella habitual de la "igualtat d'oportunitats" és paper mullat. La mortalitat infantil diària és de 18.000 persones, la major part degudes a causes que es podrien evitar amb una protecció social adient. Sense una protecció social a les famílies, les mesures legals contra el treball infantil per garantir l'accés a l'educació queden en un no res. El report analitza la situació en els diferents estats, i remarca que en 75 estats no hi ha cap programa de protecció, mentre que en els 108 on sí hi ha legislació, molt sovint no cobreix més que una petita part (la més vulnerable) de la població. La inversió pública en aquests programes és del 0,4% del PIB, per bé que hi ha molta disparitat entre les àrees amb major inversió (Europa Occidental, 2,2%) i les de menor (0,2% a Àfrica, Àsia i Pacífic).
La protecció social per a les persones en edat de treballar se centra en la qüestió de la seguretat d'ingressos. Per a la classe treballadora i altres capes populars, hi ha l'amenaça permanent de la desocupació, d'accidents i malalties laborals, de discapacitats, d'enfermetats i de la maternitat, que poden fer reduir o anul·lar els ingressos. La inversió pública en aquests programes és de 2,3% del PIB, de nou amb fortes variacions regionals, des del 0,5% a Àfrica al 5,9% que trobem a l'Europa Occidental.
Element cabdal en aquest apartat és la protecció contra la desocupació. Les mesures contra la desocupació temporal són dissenyades també per facilitar els canvis estructurals de l'economia, estabilitzar la demanda agregada en situacions de crisi laboral i reduir el pes de l'economia "informal". Ara bé, aquests programes no cobreixen més que a una part reduïda de la població treballadora (28%), fonamentalment concentrada a Europa (80% de cobertura) i Amèrica Llatina (38%), mentre que el grau de cobertura és del 21% a l'Àsia Sud-Occidental, el 17% en l'Àsia-Pacífic, i el 8% a Àfrica. Si ho expressem en els percentatges de la població desocupada que rep prestacions específic, la cobertura és encara inferior, amb una mitjana mundial del 12% (64% a Europa Occidental, 7% a Àsia-Pacífic; 5% a l'Amèrica Llatina i el Caribe; menys del 3% a Àfrica i Àsia Sud-Occidental).
Un altre aspecte relació és la protecció contra lesions i malalties laborals. Tan sols el 33,9% de la força de treball mundial és coberta per legislacions que obliguen a l'assegurança contra accidents laborals i malalties professionals, percentatge que arriba al 39,4% si afegim les legislacions que preveuen una cobertura voluntària. A la pràctica, però, el grau de compliment de les legislacions és baix en la majoria de països, on la cobertura és, a fi de comptes, insuficient per l'impacte familiar de la sinistralitat laboral. En el sector informal la situació és més dramàtica. El report constata la tendència a abandonar el sistema basat en les compensacions patronals per un mecanisme d'assegurança social.
La cobertura de discapacitats per garantir una seguretat d'ingressos, l'accés a l'assistència sanitària i a mesures d'inclusió social és enormement negligida. A banda de la cobertura contributiva, tan sols 87 estats presenten sistemes no-contributius en les seves legislacions.
La protecció legal obligatòria de la maternitat únicament cobreix el 40% de les dones treballadores en actiu. Si s'afegeix la cobertura optativa, la xifra arriba al 48%. L'incompliment d'aquesta protecció a Àsia-Pacífic, Amèrica Llatina i Àfrica, fa que la xifra real de cobertura sigui del 28%. La cobertura se centra en les etapes finals de la gestació i els primers temps després del part, la qual cosa obliga fins i tot a les beneficiàries a accelerar la seva reincorporació a la feina.
Pel que fa a la gent gran, hi ha un 48% que no rep cap mena de pensió. Entre els que en reben, són molts els que tenen una pensió insuficient. La perspectiva d'una baixa o nul·la pensió fa que moltes persones treballadores grans provin d'allargar el màxim possible la seva vida laboral, amb feines cada vegada pitjor pagades i més precàries. Com que les exigències dels sistemes de seguretat social van per damunt de la realitat dels mercats de treball, un 58% de les persones en edat de treballar no tenen perspectives de cobrar una pensió contributiva de vellesa.
La cobertura universal de salut abasta tan sols al 39% de la població mundial. En els països més empobrits, el percentatge per sota del 10%. De fet, de la despesa sanitària global, el 40% recau personalment en els mateixos malalts. Fins i tot la població mundial amb cobertura sanitària veu com hi ha aspectes no-coberts, altres sotmesos a re-pagaments i que sovint la ràtio de personal sanitari:població assistida és enormement baixa. Per garantir una bona ràtio global, a banda d'una redistribució de la força de treball sanitària, caldria la creació de 10,3 milions de llocs de treball en el sector.
