Se n'ha parlat, i potser se n'ha fet un gra massa, d'aquesta reunió a Londres del G-20, sota la consigna, més falsa que un euro balinès, de "STABILITY - GROWTH - JOBS". En tot cas el neokeynesià Paul Krugman qualifica la cimera d'èxit.
S'ha parlat aquests dies de blocs. D'una banda Rússia i Xina demanaven que s'ampliés el ventall de divises que computen en les càbales del Fons Monetari Internacional, i Obama, pressionat pel dollar-jingoism de Michelle Bachmann and co, deia que res de res d'una "global currency".
D'altra banda, la premsa europea ens dibuixava una altra línia divisòria:
- els pro-reguladors del sistema financer internacional, encapçalat per Sarkozy i Merkel.
- els pro-free market, encapçalats per Obama i Brown.
Curiós, curiós. Sarkozy i Merkel són representants d'una línia política "popular" (i.e. democristiana) que, de forma accelerada en els anys 1990, es va passar amb bous i esquelles a les tesis laissez-fairistes més típiques de partits com l'FDP i d'allò que en l'Europa continental s'anomena "liberal". Ara tenim, sobretot a Sarkozy, enarborant banderes i consignes populistes contra els "peixos grossos" de la Société Générale.
De l'altra, Obama i Brown provenen de sectors teòricament vinculats, respectivament, al radical-liberalism nord-americà i al laborisme britànic. No cal dir que aquests sectors, especialment sota l'ègida del New Labour, han abraçat una mena de tercera via que no és més que un "reaganisme-thatcherisme" de rostre humà. I ara, especialment, Brown és el que més es resisteix a abandonar l'ortodòxia de l'edat d'or de les bombolles dels noranta i de la present dècada.
Sorprèn veure ànims exaltats al voltant d'aquest debat. Els uns parlen de l'amenaça de l'European socialism que encarnaria Sarkozy. Els altres s'esgargamellen contra la persistència del neoliberalisme. El de més allà es congratula del "coratge" dels líders del G-20 i ens anuncia la bona nova d'un Fons Monetari Internacional amb autèntics poders. Finalment hi ha qui cau per terra, es recargola en posició fetal i malda per estalviar or i municions amb els quals finançar-se la imminent supervivència a l'estil Mad Max.
El debat sobre "intervencionisme" i "laissez-fairisme", a aquestes alçades, ja s'assembla a un debat bizantí. "En nom de la llibertat, té qualsevol persona el dret de vendre's com a esclau i un altre el dret de comprar-lo?". No és estrany que el nom del "lliure mercat" hom ataqui les "lleis anti-trust" i defensi el dret a formar oligopolis a través de la lliure competència. El que em resulta més estrany és que en nom del "lliure mercat" es condemni qualsevol iniciativa de "lliure associació" si parteix dels treballadors. I és que en el fons els "reguladors post-neokeynesians" i els "laissez-fairistes neo-postquesnayians" es barallen simplement per la forma de distribució de la plus-vàlua una vegada obtinguda. Els primers defensen la sobirania dels qui han fet l'esforç d'abstinència per obtenir-la: que siguin ells els qui donin els diners sobrants que no reinvertiran a aquells qui plagui (inclosos els apòlegs professionals de Viena o de Xicago). Els segons demanen que es lliuri una nodrida part a l'estat, que la repartirà com li plagui (amb l'oportuna "almoïna" als apòlegs corresponents).
En la realitat els apòlegs d'una banda i de l'altra són com els dos cavalls de la biga platònica. Un tira per una banda i l'altre per l'altra. Però ja se suposa que l'auriga, socràticament, no deixarà dur mai per l'excés. Quan toca justificar una enorme despesa militar, un descomunal complex militar-industrial i aventures post-neocolonials, xiulet i apareixen els "estatistes". Quan toca justificar retallades en ensenyament o en sanitat, o en polítiques assistencials, xiulet i apareixen els "anarco-capitalistes". És clar que sempre qui es pren les coses de debò. Apòlegs atrapats en l'estatisme somnien en un Sarkozy reencarnat en el Big Brother de l'eursoc. I apòlegs atrapats en la noció hiper-individualista són perseguits pels seus correligionaris més acomodaticis quan protesten contra la "war on drugs" i la "war on Talibans".
De totes formes, com que el cervell em fa mal, m'estimo més mirar aquestes imatges, i veure com el "líder del món lliure" es plega en angle recte davant l'aspirant a Califa Mundial:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada