dimecres, 8 de juliol del 2009

La llibertat lingüística: com es poden viure les 24 hores en una llengua

Tot repassant el dossier de Vilaweb sobre Baltasar Porcel llegim una entrevista que se li va fer fa un parell d’anys on l’escriptor afirmava que ell vivia en la seva llengua (la catalana), i que això fóra tan cert a Frankfurt com ho era a Barcelona. Viure en una llengua, per l’escriptor, era idèntic a viure amb una llengua i, en el seu cas d’escriptor professional, viure d’una llengua. L’expressió, doncs, és força translúcida. A la Regió de Barcelona, tal com dèiem fa uns dies, la situació dels grups lingüístics era, el 2008: castellà (63,1%), català (24,7%), bilingüe català-castellà (4,2%) i altres llengües i combinacions de llengües (7,3%). Les xifres de percentatge no haurien de fer-nos enganyar: un 24,7% en la Regió de Barcelona equival a un milió llarg de persones. A més, aquest milió llarg de persones no viu aïllat, ans connectat a través de relacions socials (incloses, familiars) amb uns altres quatre o cinc milions, base més que suficient perquè un bon grapat d’escriptors (en el sentit ample del terme) visquin en i amb la llengua. Finalment, més enllà d’aquests milions d’homolingües, l’escriptor pot comptar, a través de traduccions, o fins i tot directament, amb desenes, centenars o, ja posats, milers de milions de receptors.

Tot això, però, no exhaureix el debat lingüístic. En la reivindicació lingüística catalana és fàcil sentir des de la CAL, la Plataforma per la Llengua, els Joves per la Llengua, etc., la consigna de “volem viure les 24 hores en català”. Des del bàndol contrari, aquest cap de setmana, Rosa Díez (UPyD), entrevistada pel diari Avui deia: “A Catalunya s’ha de poder viure en castellà”. En aquestes consignes apareixen elements que no eren presents en la frase de Porcel. Apareix el factor “24 hores” (en el sentit de vivència global en una llengua, en tots els àmbits de comunicació possibles, més enllà de l’escriptura) i el factor territorial (“a Catalunya”). Observeu, doncs, que ningú no planteja “viure les 24 hores en català” en qualsevol lloc del món, sinó en un territori concret (Països Catalans, àmbit lingüístic català, Principat, etc.), i que l’espanyolisme lingüístic també concreta territorialment les seves reivindicacions (Espanya, en el sentit d’estat espanyol). Una i l’altra són reivindicacions aparentment idèntiques. Són, però, compatibles? No. Però no ho són no perquè els territoris d’uns i d’altres tinguin una zona d’intersecció, sinó per les diferents nocions de llibertat lingüística que tenen i exerciten els representants de cadascuna d’elles.

Així, normalment, els seguidors de la CAL o de la Plataforma per la Llengua, conceben “viure les 24 hores en català” d’una forma “activa”, és a dir com una llibertat “d’actuació”. Entenen que, al seu país, han de poder expressar-se sempre en català. Exigeixen, doncs, que tothom, al seu país, entengui, si més no, el català. En resum, volen parlar sempre en català.

El seguidor de l’espanyolisme lingüístic concep “viure les 24 hores en castellà”, normalment, no tan sols de forma “activa” sinó també “passiva”. No es conformen amb la llibertat de poder expressar-se sempre en castellà, sinó també la llibertat d’ésser sempre adreçat en castellà. Exigeixen, doncs, que tothom, al seu país, parli el castellà. En resum, volen parlar i que els parlin sempre en castellà. Hi ha doncs, majoritàriament, una doble noció de llibertat “d’actuació” i “de passió”. A efectes pràctics, exigeixen un dret d’ignorància (el dret d’ignorar el català) i per tal d’exercir el seu concepte de “llibertat” l’altri ha de renunciar a la “seva”.

L’asimetria és, doncs, ben evident, bo i que en una posició i en l’altra trobem “excepcions”. A més, l’esquema de llibertats positives/llibertats negatives o drets positius/drets negatius té les seves complicacions. Per exemple, hom afirma que el dret a la propietat és un dret negatiu: el dret de no ésser robat o expoliat. I que el dret a un habitatge és un dret positiu: el dret que un ens (estatal, comunal, etc.) forneixi una persona d’un allotjament. Però aquesta és una visió de classe (de classe propietària). Una persona sense allotjament pot invocar la llibertat negativa d’establir-se allà on vulgui i ocupar un habitatge buit. Llavors, quan el propietari cridés a la policia i al jutjat per iniciar els tràmits de desallotjament, el que faria en realitat és invocar la llibertat positiva de gaudir d’un Leviatan que garanteixi les seves relacions de propietat.

Una altra forma de recórrer al conflicte entre llibertats és abandonar l’oposició positiva/negativa i adoptar el “principi de no-agressió” (mai no agredir ningú si no és en defensa pròpia). En l’exemple del paràgraf anterior, però, la cosa continua complicada. Si una persona A s’instal·la en un habitatge buit, però que la persona B reclama com a seu, l’acció serà vista com una “acció no-agressiva” per part d’A però B insistirà que es tracta d’una “agressió” contra la seva propietat. Suposem que ara B irromp en la casa i fot fora a puntades de peu A: des del punt de mira de B aquesta “agressió” serà una agressió secundària (i per tant legítima d’acord amb el “principi de no-agressió”) i des del punt de mira d’A és una “agressió” sense pal•liatius, un atac contra la seva llibertat de circulació i d’establiment. A, tot seguit d’haver recuperat l’alè, pot respondre justificadament a l’agressió i provar d’entrar de nou a la casa, mentre que per B ara tindrem una doble acció d’agressió contra la seva propietat i contra la seva persona. Algú dirà que la situació entre A i B pot resoldre’s a partir d’una definició dels límits de la persona. Però on acaba i comença una persona? En el seu cos i ja prou? En el seu cos i en els productes directes o indirectes del seu treball? En el seu cos i en aquelles coses que li són necessàries? En el seu cos i en aquelles coses de les quals se’n pot apropiar? Com més gran sigui l’esfera personal més fàcil serà que hi hagi topades. Per Hobbes, homo homini lupus, de forma que calia un Leviatan que fos el llop col·lectiu de tothom. El Leviatan pot tenir rostre de Lluís XIV o de Max Weber, però en una societat on abunden interessos antagònics, el Leviatan s’ha de posar necessàriament de la part d’un dels dos bàndols.

No hi ha lloc, doncs, per resoldre conceptualment reivindicacions lingüístiques antagònicament incompatibles. Per a la persona ESP la mera presència del català en la seva amplíssima esfera personal és una “agressió” que reclama resposta. Per a la persona CAT l’atitud d’ESP és una agressió primària i injustificada, i que per tant exigeix una resposta. Un observador imparcial, weberià, voldria que un i l’altre adoptessin els mateixos criteris per definir l’esfera lingüística personal, i que aquests criteris minimitzessin l’espai d’intersecció. Ara bé, des del punt de mira de la persona ESP això serà una “agressió” a través d’un mecanisme d’“enginyeria social”, ja que per fina força implica una reducció de les seves llibertats preexistents (que l’enginyer weberià i la persona CAT consideren no com a llibertats sinó com a privilegis injustificables). La persona CAT, a més, podria considerar que la “igualtat” de criteris és injusta, i que caldria atendre a 1) raons de protecció al col·lectiu lingüístic més feble; 2) raons de justícia al col·lectiu lingüístic autòcton.